---

Anarcoefemèrides del 24 de juliol

Esdeveniments

Infermeres de la Columna Durruti

- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 16 de juliol de 1949

- Míting al Wagran: El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París (França) un gran míting commemoratiu del «19 de Juliol» organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart; Maurice Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa; Eugène Juhel, en representació de la Unió Regional de la CNT francesa; i Manuel Luis Blanco, secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro, president de l'acte, va fer un resum de les intervencions i donà la paraula als presents: va parlar Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez), del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista Internacional.

***

«Acte d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)

- «Acte d'Homenatge als nostres avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), organitzat per la Federació Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d'Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria –vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans–, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l'acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un videodisc.

Naixements

Foto policíaca de Georges Jacob (27 de febrer de 1894)

- Georges Jacob: El 24 de juliol de 1850 neix a Batignolles-Monceau, actualment XVII Districte de París (França), l'anarquista Frédéric Georges Gustave Jacob. Sos pares es deien Charles Joseph Jacob, xarcuter, i Agathe Octavie Crindart. Es guanyava la vida com a jornaler i brocanter. En 1893 vivia al carrer Moulin de Saint-Denis (Illa de França, França). L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 18 del carrer Boulangerie de Saint-Denis va ser escorcollat per la policia, que va trobar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 27 de febrer d'aquell any el seu domicili va ser novament perquirit, trobant-se periòdics i fullets anarquistes, i en aquesta ocasió va ser detingut, fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat; el 5 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 20 del carrer Boulangerie de Saint-Denis. El 20 de novembre de 1895 va ser esborrat dels registres policíacs perquè havia abandonat les idees llibertàries. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Georges Jacob (1850-?)

***

Necrològica de Jules Coullery apareguda en el periòdic de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 28 de juliol de 1934

- Jules Coullery: El 24 de juliol de 1864 neix a Fontenais (Porrentruy, Jura, Suïssa) l'anarquista Jules Pierre Coullery. Era nebot de Pierre Coullery (Docteur Coullery), metge socialista, conegut com Le médecin des pauvres, i un dels pioners del socialisme suís. Es guanyà la vida treballant de remuntador rellotger, d'artesà, d'obrer i de representant i petit comerciant d'articles de rellotgeria. En 1889 va ser testimoni de descàrrec en el judici celebrat per la Cambra Criminal del Tribunal Federal suís reunida a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) contra el grup d'anarquistes (Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi, Albert Nicolet, etc.) que havia publicat i difós el cartell bilingüe francès i alemany «Manifeste des anarchistes suïsses», imprès (10.000 còpies) per Jean Grave a París (França), on es reivindicava la «propaganda pel fet» i es denunciaven les expulsions d'anarquistes estrangers de Suïssa, tot afirmant haver estat ell un dels que el van difondre i aferrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 per les principals ciutats suïsses. En 1892, amb Alcide Dubois i Albert Nicolet, publicà, sota el nom «Un groupe d'anarchistes suïsses», el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers. El febrer de 1894 un informe policíac assenyalava que es dedicava a distribuir el periòdic ginebrí L'Avenir. El 3 de maig de 1894 va ser un dels principals acusats dels aldarulls que es desencadenaren arran de la manifestació dels obrers en vaga contra la fàbrica «Gygax» de Saint-Imier (Berna, Suïssa); jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional. El 24 de setembre de 1894 se li va decretar preventivament l'expulsió de França en cas de ser descobert per la policia. En 1908, amb altres companys (Alcide Dubois, Ernest Droz, Émile Flotron, etc.), formà part del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier. També va ser membre fundador del Cercle Obrer de Saint-Imier i s'encarregà durant molts d'anys de la seva biblioteca. Antic membre de «La Libre Pensée», el juliol de 1919 participà en la reconstrucció d'aquesta organització i va ser nomenat president provisional. Com a membre de «La Libre Pensée», participà en el seu congrés de 1921 a Yverdon (Vaud, Suïssa). En 1922 assistí amb destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Antonio Gagliardi, Errico Malatesta, etc.) a una reunió per celebrar el cinquantenari del congrés bakuninista de 1872 a Saint-Imier. Es dedicà a distribuir el periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Baptiste-Savoye de Saint-Imier. Sa companya fou Marie Stauffer. Malalt, després de patir dos anys, Jules Coullery va morir el 26 de juliol de 1934 a Saint-Imier (Berna, Suïssa) i va ser incinerat quatre dies després a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) amb un discurs de Luigi Bertoni.

Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'tits à Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

***

Foto policíaca de Jacques Borderie (1 de març de 1894)

- Jacques Borderie: El 24 de juliol de 1874 neix a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Jacques Ferdinand Borderie, conegut com Ferdinand Boldoni. Sos pares es deien Théodore Borderie, perruquer, i Marie Lafon, cosidora. El 13 de novembre de 1889 va ser jutjat per vagabunderia pel Tribunal d'Amiens (Picardia, França), però va ser absolt i lliurat als pares. En 1892 arribà a París (França) procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània) on vivien sos pares. Amb son germà Raoul Borderie, durant els dies abans de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, hi anaven cada dia al vespre a la plaça de la Roquette per assistir a l'execució amb la intenció de cridar eslògans («Visca Vaillant!», «Visca l'anarquia») per encoratjar-lo. En aquesta època treballava amb son germà al taller del pintor esmaltador Maire a Saint-Ouen (Illa de França, França). Durant el febrer de 1894 la redacció de La Révolte l'encarregà, juntament amb son germà, de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'1 de març d'aquell any el comissari de policia de Saint-Ouen escorcollà el domicili dels germans, trobant-se cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets, periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts ambdós, van ser fitxats aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; inculpats l'endemà per pertinença a «associació criminal», van ser tancats a la presó parisenca de Mazas. Ell va ser posat en llibertat provisional el 4 de juny de 1894. El 30 de juny d'aquell any, una nova ordre d'arrest i d'escorcoll va ser lliurada pel prefecte de policia i durant la perquisició ell no va ser present ja que havia fugit el dia abans amb l'anarquista Jean Louis Paget, amb qui treballava des de feia dues setmanes. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure el seu cas. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 de juny de 1900 va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. A finals de febrer de 1904, sembla que tornar de l'estranger amb altres anarquistes (Chapey, Philip, etc.), i que acompanyà Paul Maxime Découée als locals de les «Causeries Populaires» del carrer Muller per demanar explicacions a Albert Joseph (Albert Libertad) que l'havia calumniat Découée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Filareto Kavernido

- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

Marcel Gromaire

- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

***

Necrològica de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1972

- Josep Beltran Ribas: El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència «ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.

*** 

Ammon Hennacy

- Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

***

Necrològica de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979

***

Cartell llibertari antirepressió

- Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, pel llinatge del seu marit. Quan tenia set anys deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com a obrera costurera al taller de confecció de camises «Camiseria Confiança», on conegué militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení d'Educació Social. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).

***

Notícia de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 5 de març de 1935

- Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Sos pares es deien Francesc Font Hernández, llaurador, i Rosa Bauló Vernet. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al «Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol «Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?

***

Jean-Roger Caussimon

- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix al XIV Districte de París (França) l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Era fill natural de Yvonne Thomas i posteriorment, el 30 de desembre de 1927, va ser reconegut per Jean Caussimon, metge. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan, Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. El 16 de juliol de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Paulette Marie Alphonsine Clément. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. En la seva última etapa visqué a Le Perray-en-Yvelines (Illa de França, França). Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

***

Jean-Jacques Réal i Hélène Tallet

- Jean-Jacques Réal: El 24 de juliol de 1947 neix a Begla (Aquitània, Occitània) el lliurepensador, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Jacques Gilbert Réal. Sos pares es deien Gilles Gabriel Réal, obrer de la construcció, i Jacqueline Jeanne Marthe Rossignol, secretària comptable. En 1959 va morir son pare en un accident de treball. Després de fer els estudis primaris, treballà d'obrer xarcuter. Després va fer estudis d'infermeria, professió a la qual va dedicar la resta de sa vida. Cap el 1970 es casà amb Françoise Marie Labat-Labourdette, amb qui va tenir quatre infants; divorciat vuit anys després, compartí posteriorment sa vida amb Hélène Tallet. Va ser empresonat per insubmissió a l'exèrcit i formà part de l'associació «Amis d'Aristide Lapeyre» del departament de la Gironda, de la qual esdevingué membre del seu consell d'administració. En 1980 conegué les idees anarquistes mitjançant Le Monde Libertaire i a principis de 1982 s'adherí a la Federació Departamental de la Gironda de «La Libre Pensée», formant part del secretariat del Congrés Nacional que se celebrà en 1983. Participà activament en una ràdio lliure, aprengué l'esperanto i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNT-F). Infatigable propagandista antimilitarista, creà una agència d'informació per a la salut i publicà la revista trimestral del grup anarquista «Sébastien Faure», arran de la seva adhesió a la Federació Anarquista (FA). En 1987 dimití de «La Libre Pensée». Entre 1989 i 1993 s'encarregà amb el seu grup de la publicació del butlletí interior de la FA. A partir de 1992 creà amb sa companya el Centre Internacional de Recerques i d'Arxius Socials (CIRAS) a Begla, que arreplegava documentació anarquista. En 1996 abandonà la CNT-F. Apassionat per la història de la Revolució espanyola, entre juny de 1996 i 1997 organitzà reunions amb antics militants a l'antiga colònia llibertària d'exiliats espanyols d'Aymare (Guiena, Occitània). Malalt, Jean-Jacques Réal va morir el 20 d'abril de 2004 a l'Institut Bergonié de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 2005 la important documentació del CIRAS va ser donada per Hélène Tallet a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid (Espanya).

Jean-Jacques Réal (1947-2004)

Defuncions

Charles Alerini fotografiat per L. Alessi a Bastia entre 1893 i 1894

- Charles Alerini: El 24 de juliol de 1901 mor a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini. Havia nascut el 22 de març –el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 a Bastia (Còrsega). Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i sa mare Émilie Milanta. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquella època havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Fotografia policíaca d'Henri Deforge (6 de gener de 1894)

- Henri Deforge: El 24 de juliol de 1937 mor a París (França) l'anarquista Henri Walter Deforge. Havia nascut el 4 de maig –oficialment el 5 de maig– de 1874 a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica). Fill de pare francès (Émile Victor Deforge) i mare belga (Lambertine Catherine Françoise Marie Depaquier), quan tenia quatre anys la família s'establí a França. Cap el 1887 entrà com a aprenent d'embalador i des de 1892 treballava amb son pare com a distribuïdor de diaris. En aquesta època vivia a casa de sos pares a la Villa Saint Michel, al número 27 de l'avinguda de Saint-Ouen, al XVIII Districte de París (França). Sa mare tenia un quiosc de diaris a la plaça de Clichy i ell els portava al quiosc i després els distribuïa a domicili. Segons informes policíacs, treballava de matí, després passava el temps al seu barri en companyia de dones de mala reputació i a les nits assistia a les reunions anarquistes, sobretot a les dels barris de Montmartre i de Saint-Ouen. El 15 de setembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per «possessió d'arma prohibida». Segons la policia, estava ficat en el moviment anarquista des de juliol de 1893 i freqüentà Émile Pouget a la redacció de Le Père Peinard. El 24 de setembre de 1893 participà en una vetllada familiar d'una trentena d'anarquistes al carrer Abbesses, on es cantaren cançons i es recitaren poesies revolucionàries. Durant la tardor de 1893 participà activament en la campanya contra les Festes Francorusses i l'1 d'octubre per a celebrat l'aliança militar entre França i l'Imperi Rus i en una reunió de la Lliga dels Antipatriotes celebrada a la Sala Commerce havia reivindicat la vaga general i havia fet apologia de l'anarquista català Paulí Pallàs Latorre que havia atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos el 24 de setembre d'aquell any. Segons la policia s'havia reunit entre 1893 i 1894 en tres ocasions amb l'anarquista Louis Duprat. El seu nom figurava en diversos llistats d'anarquistes establert per la policia sota la consideració de «militant anarquista». El 5 de gener de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», però fou alliberat el 27 de gener i el 20 de març de 1894 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Meyer. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili familiar va ser escorcollat de bon matí i la policia li va segrestar quatre números de La Révolte, un exemplar del periòdic La Lutte pour la Vie, el fullet La remontrance de Maloupin. Cupindo l'anarchiste de Paul Paillette i un ganivet de 22 centímetres; no va poder ser detingut perquè ja havia partir cap a la feina. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb Eugène Renard (Georges), quan caminaven per l'avinguda Trudaine cap el domicili de Paul Gibier (Gilbert), que acabava de ser detingut. En el moment de la seva detenció portava un revòlver carregat i quatre exemplars de La Révolte. Durant el seu interrogatori a la comissaria del barri de Rochechouart digué que la seva relació amb Paul Gibier era de feina, ja que aquest treballava en el comerç paperer i ell li feia compres. L'endemà va ser tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació de pertinença a «associació de delinqüents». Son pare assegurà que des de la seva excarceració el gener passat son fill ja no freqüentava les reunions anarquistes. Durant el seu interrogatori declarà que no era anarquista, que els exemplars de La Révolte eren a casa de sos pares i que tenia la intenció de desfer-se'n i que el revòlver pertanyia a son pare i que el portava a una armeria per a reparar-lo. El 9 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció incriminat per «associació de delinqüents», però el 22 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 15 de juliol de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida», per l'arma que portava en la seva detenció del 3 de juliol anterior Entre el 13 de novembre de 1897 i el 24 de setembre de 1898 va fer el servei militar en el 91 Regiment d'Infanteria. El 30 de gener de 1903 va ser detingut per complicitat en l'anomenat «Crim de Bois-Colombes»: el 28 de novembre de 1902 la rendista Tusseau de Bois-Colombes (Illa de França, França) va ser assassinada per robar-li un conjunt de títols i d'obligacions de l'Estat; en aquest afer van ser detinguts Henri-Alfred Thiboueu, obrer mecànic d'automòbils conegut sota diversos pseudònims (Desforges, Salmon, Samson, Sckaller, etc.) i assassí material de difunta, la seva amant Marie-Françoise Piette (Flora), el banquer suís Andrew Knos, receptor del furtat, i l'intermediari entre aquest i el primer Ferdinand-Moïse Bloch; Henri Deforge va ser detingut per la seva amistat amb Bloch. En aquesta època treballava de repartidor amb bicicleta per al diari nacionalista La Patrie. Entre el 3 d'agost de 1914 i el 7 de gener de 1919 lluità als fronts bèl·lics en la Gran Guerra. Sa companya va ser Marguerite Louise Malvina Jallu. El seu últim domicili fou al número 29 del carrer Dautancourt. Henri Deforge va morir el 24 de juliol de 1937 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Ivo Fragori

- Ivo Fragori: El 24 de juliol de 1937 mor a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, España) l'anarquista Ivo Fragori. Havia nascut el 18 de gener de 1911 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.

***

Galo Díez i Frederica Montseny (Jaén, 1937)

- Galo Díez Fernández: El 24 de juliol de 1938 mor al Saler (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. Havia nascut el 16 d'octubre de 1884 a Bilbao (Biscaia, País Basc). De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.

Galo Díez Fernández (1884-1938)

***

Josep Carballido Noelle i Mercè Nogués Cubells el dia del seu matrimoni civil (Riudoms, 11 de setembre de 1936)

- Josep Carballido Noelle: El 24 de juliol de 1940 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Carballido Noelle. Havia nascut en 1912 a Ulldecona (Montsià, Catalunya). Era fill dels gallecs Félix Carballido López, guardià civil, i Estrella Noelle Pazos. Ferrer de professió, visqué a Riudoms (Baix Camp, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Reus (Baix Camp, Catalunya). L'11 de setembre de 1936 es casà civilment davant el Comitè Revolucionari de Riudoms amb Mercè Nogués Cubells. El 20 de juny de 1937 la parella tingué una filla, Montseny, en homenatge a l'intel·lectual anarquista Joan Montseny Carret (Federico Urales). En 1938 va caure presoner al front pels feixistes i va ser tancat a Bilbao (Biscaia, País Basc), a Reus i finalment a la presó de Pilats de Tarragona. Jutjat en consell de guerra, el 23 de gener de 1940 va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Abans de la seva execució, les autoritats franquistes obligaren la parella a casar-se per l'església i a batejar sa filla amb el nom d'Amèlia. Josep Carballido Noelle va ser afusellat, juntament amb tres companys cenetistes (Francesc Irarte Mitjavila i els germans Francesc Vernet Torner i Joan Vernet Torner), el 24 de juliol de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Son germà Benigne Carballido Noelle també patí la repressió franquista amb uns anys d'empresonament. L'última carta de Josep Carballido Noelle va ser recollit per Alba Díaz i Helena Ledesma en el llibre Cartes de condemnats a mort pel franquisme (2011).

***

Joan Peiró Belis amb sa companya Mercè Olives Bonastre

- Joan Peiró Belis: El 24 de juliol de 1942 mor afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Havia nascut el 18 de febrer de 1887, al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya). Sos pares es deien Joan Peiró Campanera i Presentació Belis Cortés. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna. Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

Necrològica de Giuseppe Gasperi apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 9 de desembre de 1961

- Giuseppe Gasperi: El 24 de juliol de 1961 mor a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Gasperi. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Leopoldo Gasperi i Petronilla Borghigiani. Després de fer es estudis primaris, amb 13 anys començà a treballar trencant sulfurs en brut a la desembocadura dels pous d'Il Carpignone (Massa Marittima, Toscana, Itàlia) i després passar a fer feina de miner a la galeria. A principis de segle formà part del grup anarquista del seu poble i, amb altres companys (Enrico Bianciardi, Ivemero Giani, Alceste Nozzoli, Italo Targi, etc.), participà en manifestacions subversives. En els anys següents va fer costat econòmic el periòdic La Vita Operaia i altres publicacions anarquistes. El 23 de setembre de 1907, juntament amb altres companys (Nicomede Bertini, Natale Boschi, Edidio Dei, Ivemero Giani, etc.), participà en la manifestació contra l'encariment dels productes de primera necessitat i l'augment dels impostos. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1907 va ser enxampat aferrant a les parets del seu poble el manifest antimilitarista «S'io fossi mamma» (Si fos mare) i dies després va ser detingut pels fets del 23 de setembre anterior. Jutjat pel Tribunal de Grosseto (Toscana, Itàlia), el 2 de febrer de 1908 va ser condemnat a tres mesos de presó, que purgà íntegrament. El 26 d'abril de 1908 assistí al Congrés Anarquista de Follonica (Toscana, Itàlia). En 1909 va donar suport al periòdic romà L'Alleanza Libertaria i en 1911 va difondre el pisà L'Avvenire Anarchico. El 21 d'abril de 1912 intervingué en el III Congrés Anarquista de la Maremma, que se celebrà a Piombino (Toscana, Itàlia). En 1913 es va subscriure als periòdics anarquistes La Barricata i La Canaglie Rosse i va fer difusió del full antimilitarista milanès Rompete le file!. A finals de 1913 va signar a favor del número únic del periòdic bolonyès Pro Masetti. El 24 de gener de 1915 signà, juntament amb Bixio Sorbi, la circular de convocatòria del Congrés Revolucionari de la Maremma, que se celebrà a Fallonica, on es propugnava per la vaga insurreccional si Itàlia entrava en guerra. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i lluità als fronts fins que acabà el conflicte. El 27 de juny de 1920 es reuní amb altres anarquistes, republicans, mazzinians i socialistes de la regió amb la finalitat d'aconseguir una unió de forces. En 1921 envià, en nom del Grup Anarquista de Massa Marittima, a l'ambaixada romana dels Estats Units, un telegrama de protesta contra la condemna a mort dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1922 es va subscriure al periòdic romà Il Libero Accordo i aquest mateix any mantingué correspondència amb el Directori Nacional dels «Arditi del Popolo». L'agost de 1923 rebé exemplars de la publicació anarquista Il Messaggero della Riscossa, que van ser confiscats a l'oficina de correus de Gresseto. El 9 de juny de 1924 el seu domicili va ser infructuosament escorcollat per la policia. En 1925 va difondre el periòdic anarquista romà Fede! Posteriorment va treballar de miner durant uns set anys a Ponzone di Trivero (Piemont, Itàlia), on va ser constantment vigilat i el seu domicili escorcollat. El 22 de març de 1932 retornà a Massa Marittima i reprengué la seva feina a la mina de pirita de Niccioleta. En els anys posteriors va ser el principal impulsor de diverses reunions semiclandestines entre un petit grup d'anarquistes (Libero Corrivi, Silvio Quintavalle, etc.) i comunistes (Elvezio Cerboni, Enrico Filippi, etc.) que se celebraven al restaurant Pollazzi del centre de Massa Marittima, i on es parlava de les perspectives polítiques desencadenades arran de l'esclat de la Revolució espanyola, i que sovint van ser dissoltes pels escamots feixistes. Sempre estretament vigilat per la policia, mantingué la lluita contra el règim. Durant l'etapa de la Resistència, col·laborà, sota el nom de «Banda del Massetano» (Vasco Bernardini, Antonio Bezzi, Angelo Bicicchi, Gilberto Cerboni, Libero Corrivi, Tommaso Ferrini, Pilo Fiorini, Otello Gattoli, Duilio Maiorelli, Ugolino Zeppini, etc.), amb els grups de partisans de la zona i en acabar la II Guerra Mundial participà en la reestructuració del moviment anarquista. Amb Silvio Quintavalle, es dedicà a difondre la premsa anarquista (L'Adunata dei Refrattari, Il Libertario, Umanità Nova, etc.). Giuseppe Gasperi va morir el 24 de juliol de 1961 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia).

***

Balbina Pi Sanllehy

- Balbina Pi Sanllehy: El 24 de juliol de 1973 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Teresa Josepa Pi Sanllehy. Havia nascut el 20 de setembre de 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Pi Petit, cotxer, i Teresa Sanllehy Farré. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 24 de juliol de 1980 mor a Ais (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Àngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat erròniamet, fins i tot en el certificat de defunció, com Bassa. Havia nascut el 2 d'octubre de 1920 a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). Sos pares es deien Esteve Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Sa companya fou Maria Martins. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat i, després de tres mesos i dues operacions, va morir el 24 de juliol de 1980 a l'Hospital Pays d'Aix d'Ais (Provença, Occitània), essent enterrat dos dies després a Gardana (Provença, Occitània), localitat on residia.

***

Rafael Benayas Manzanares

- Rafael Benayas Manzanares: El 24 de juliol de 1980 mor a Segòvia (Castella, Espanya) el cos del militant anarquista i anarcosindicalista Rafael Benayas y Manzanares –algunes fonts afegeixem erròniament com a primer nom Jorge. Havia nascut el 20 de setembre de 1957 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien José Víctor Benayas Martín, empleat, i Georgina Manzanares Aguilar. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el «suïcidi» del seu defensat.

***

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980

- Francisco Antonio Heredia Vico: El 24 de juliol de 1980 mor a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Havia nascut el 4 de juny de 1906 a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència «col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Aportació solidària de Miguel Foz Bel apareguda en Solidaridad Obrera de l'exili del 3 de desembre de 1959

- Miguel Foz Bel: El 24 de juliol de 1982 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Foz Bel –el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Fol, Foix, Fox, etc.). Havia nascut l'11 de març de 1898 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). Militant, amb son germà Joaquín Foz Bel, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es mostrà força actiu en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment durant la construcció del pantà del riu de Pena. Durant la II República espanyola destacà en la forta Federació Local de Vall-de-roures de la CNT. En 1931 presidí un míting amb José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i altres. Participà en l'aixecament llibertari aragonès del 8 de desembre de 1933 a la zona de Vall-de-roures. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari i four regidor municipal. Durant la guerra civil fou milicià i lluità a la batalla de Villalba de los Arcos; més tard formà part de la col·lectivitat agrària local que l'estiu de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. En 1940 sa companya Pilar Gil fou repatriada a l'Espanya franquista pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a Barcelona (Catalunya), aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a França amb son fill José que havia desertat de l'exèrcit franquista al Marroc –José Foz Gil (Tario), arribà a ser secretari de la Federació Local de Ganges, però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys. Després de la II Guerra Mundial milità amb sa companya en la Federació Local de la CNT de Ganges (Llenguadoc, Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili. Durant els anys seixanta fou secretari de la Federació Local de Beseit en l'exili. Poeta aficionat, col·laborà en la premsa confederal (Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). Miguel Foz Bel va morir el 24 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 27 de juliol– de 1982 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya Pilar Gil, que havia nascut en 1903 a Beseit, morí el 9 d'agost de 1973 a Montpeller.

***

Electra González

- Electra González: El 24 de juliol de 1990 mor a Buenos Aires (Argentina) l'actriu anarcosindicalista Electra González. Havia nascut en 1901. Quan tenia 10 anys començà a freqüentar amb sa mare, María Baró, d'origen català, els cercles obrers propers a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). S'encarregà, durant els mítings, de distribuir la premsa anarquista i els bons de suport i de recitar poemes revolucionaris. Malgrat les difícils condicions de vida –vivia en una petita habitació amb sos germans i sa mare que era l'única que treballava–, aconseguí acabar els estudis primaris. Gràcies a la seva prodigiosa memòria, esdevingué una de les millors actrius dels grups teatrals obrers que recorrien l'Argentina, l'Uruguai i Xile, fent costat les lluites i les organitzacions anarcosindicalistes. També fou una de les organitzadores de la Societat Argentina d'Autors. Casada amb el ferroviari anarquista Juan Bilbao, participà en la creació del Club «Voluntad», la finalitat del qual era la defensa de la independència del moviment sindical.  En el Club «Voluntad» formaren part destacats militants (Luis R. Bartolo, Andrés Carbona, Sebastian Marotta, Juan C. Mason, José Negri, Alejandro Silvetti Fandino, Bernardo Sugasti, etc.) i nombrosos intel·lectuals i artistes (Arturo Carril, Gustavo Cochet, Maniel Ordoñez, etc.). Durant la dictadura de Juan Domingo Perón, el Club «Voluntad», autèntic cercle de resistència, va ser clausurat en diverses ocasions per les autoritats. En 1951, durant una ona de vagues (obrers d'arts gràfiques, lampistes, gastronòmics, de construccions navals, ferroviaris, marítims, portuaris, treballadors municipals, etc.) contra el corporativisme sindical vertical peronista, ella, que era responsable del local, va ser detinguda, processada i tancada uns mesos a la presó de Caseros, al barri de Parque Patricios de Buenos Aires. Durament interrogada, es negà a donar els noms dels companys acusats de «conspiració». En 1946 havia mort el seu marit i durant els anys seixanta esdevingué companya del destacat militant anarcosindicalista Sebastián Marotta, amb qui tingué tres infants, i, després de la mort d'aquest en 1970, del vell company anarquista José Grunfeld. Finançà la publicació de literatura anarquista, com ara els tres volums del llibre de Sebastián Marotta El movimiento sindical argentino. Su gènesis y desarrollo (1960, 1961 i 1970) i el de diversos autors, coordinat per Andrés Cabona, Vida, obra y trascendencia de Sebastián Marotta. juicios, semblanzas y anecdotario de un precursor del sindicalisme (1971), on destacats militants llibertaris (Diego Abad de Santillan, Andrés Cabona, Arturo Carril, Luis Danussi, Luis Di Filippo, Americo Ghuildi, Salvadora Medina Onrubia, José Montesano, Genaro Scarano, Jacinto Toryho, etc.) donaren el seu testimoni. També fou membre de la «Fundació Alfredo Palacios», de defensa dels drets ciutadans, i una experta jugadora d'escacs.

***

Roger Boutefeu

- Roger Boutefeu: El 24 de juliol de 1992 mor a Agey (Borgonya, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry, A. Duret o Le Pediculeux. Havia nascut el 5 d'octubre de 1911 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Sos pares es deien Émile Jules Boutefeu, obrer de cautxutar, i Mélanie Marie Halbizig. Tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1933 exercí de gerent del periòdic Rectitude, òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, el 17 de juliol de 1937 es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Lucie Couture. Entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité, òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». El 24 de novembre de 1948 es va divorciar de Lucie Couture i el 26 de novembre de 1949 es casà al XVII Districte de París amb Jacqueline Lucie Baudonin; en total tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments.

***

Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 de novembre de 1994

- Patricio Guijarro Mateo: El 24 de juliol de 1994 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Patricio Guijarro Mateo. Havia nascut el 29 d'abril de 1907 a Alcuneza (Sigüenza, Guadalajara, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Oviedo (Astúries, Espanya). Amb sos pares, Pablo Guijarro Alcón i Eustaquia Mateo Izquierdo, emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les, on treballà de soldador, i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller. Patricio Guijarro Mateo va morir el 24 de juliol de 1994 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Grup de confederals de Vitòria al camp de concentració de Miranda de Ebro (agost de 1940).
Abel Ramírez Romeo és el tercer per la dreta dels aixecats

- Abel Ramírez Romeo: El 24 de juliol de 1995 mor a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. Havia nascut el 2 de gener de 1917 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Francisco Ramírez Crespo i Juana Leonor Romeo Ruiz. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons «Bakunin» i «Ingenieros I». El setembre de 1937 fou capturat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector «reformista» o «col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. El seu últim domicili va ser a Drancy (Illa de França, França). Sa companya fou María del Rosario Martíenz de Antonana y Fernández de Romarategui. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a la Clínica Gallieni de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

Abel Ramírez Romeo (1917-1995)

***

Agustín Garcés Martín

- Agustín Garcés Martín: El 24 de juliol de 2002 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Agustín Garcés Martín. Havia nascut el 5 de març de 1914 a Fuentes de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Era fill d'Agustín Garcés i de Estanislava Martín. El 4 de maig de 1936 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Roja i Negra». Ferit en combat, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). Posteriorment s'integrà en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on arribà al grau de sergent d'infanteria en la 119 Brigada Mixta. En 1938, quan l'avanç de l'exèrcit franquista, va ser novament ferit a Artesa de Segre (Noguera, Catalunya); aconseguí arribar a Girona (Gironès, Catalunya) i en 1939 va ser evacuat amb altres ferits per Portbou (Alt Empordà, Catalunya) a França, on va ser enviat a un sanatori de la Dordonya (Aquitània, Occitània). Un cop restablert, va ser internat al camp de concentració de Sètfonts, on s'enrolà en la 53 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat primer al departament d'Yonne i després al de l'Aube, on acabà integrat en un regiment d'artilleria. El 17 de juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat al Frontslag 112 a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França). El 15 de gener de 1941 va ser enviat a l'Stalag VI-F a Bocholt (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) i, dies després, el 25 de gener traslladat a l'Stalag VI-C a Oberlangen (Emsland, Baixa Saxònia, Alemanya). El 26 de febrer de 1941 va ser enviat a l'Stalag XII-D a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya); el 3 d'abril de 1941 arribà al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria sota la matrícula 3.995. Hi formà part del «Kommando Cesar». El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França s'instal·là a Foix (País de Foix, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya fou Lucía Alonso Alonso. Agustín Garcés Martín va morir el 24 de juliol de 2002 al seu domicili de Foix (País de Foix, Occitània) per mor de les malalties que arrossegava contretes als camps de concentració nazis.

---