---

Anarcoefemèrides del 25 de juliol

Esdeveniments

Portada del primer número d'"El Libertario"

Portada del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal. Era l'òrgan d'expressió dels grups anarquistes «Verdad» i «Constancia». Sembla que el responsable va ser José Más Gomeri i hi van col·laborar Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per contrarestar la propaganda dels polítics i la de les entitats, científiques i econòmiques, que «extraviaven» els treballadors del veritable camí. Només s'ha conservat aquest primer número i, a causa de la persecució per part de la policia que patí, es publicà amb retard ja que l'impressor original no volgué estampar-lo per por.

***

Portada del primer número d'"Il Pensiero", dissenyada per Filiberto Scarpelli

Portada del primer número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto Scarpelli

- Surt Il Pensiero: El 25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista bimensual Il Pensiero. Sociologia, arte, letteratura. Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911, any de la mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara a Bolonya, consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de 1913).

***

Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

- Creació del Groupement Communiste: El 25 de juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de l'anarquista Georges Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que esdevindrà l'any següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta organització tindrà com a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà dels mítings, la creació de Cercles d'Estudi, la publicació de periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur) i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda l’origen d'un intent de posada en pràctica del comunisme llibertari amb la creació, per part d'Émile Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia «L'Expérience» on viuran, d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908, una desena de persones i que editaran el periòdic mensual Le Communiste. Hi van ser membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.

***

Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.

***

Propaganda del Gran Picnic apareguda en el primer número del periòdic barceloní "Boletín de la Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy»" de juliol 1937

Propaganda del Gran Picnic apareguda en el primer número del periòdic barceloní Boletín de la Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» de juliol 1937

- Gran Picnic: El 25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera (Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici de la Casa Alberg «Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar. Aquest centre assistencial intentà resoldre les carències d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de ayer y los de hoy», compta al matí amb un concert de la Banda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de Rodolfo González Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a la tarda, amb una actuació infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de resistència entre carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs de cançons revolucionàries i la representació d'obra Els mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al català de Felip Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de l'Agrupació Anarquista «Los de ayer y los de hoy».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)

Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)

- Eugène Job: El 25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, i després comunista, Eugène François Job, també conegut com Bineur. Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida com a cadiraire. En 1882 fou secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el periòdic Le Prolétaire, i assistí a l'assemblea general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de París. El 24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de persones, durant una manifestació per a commemorar la «Setmana Sagnant» celebrada al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de 1886, durant una reunió de l'Aliança Republicana dels Comitès Radicals i Progressistes amb Henri Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia ordenà l'evacuació de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es produïren nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels organitzadors de la reunió i havia tractat el guardià de la pau Jommier de «lladre i assassí» tot arriant-li cops de puny. El 15 de desembre de 1886 el Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de presó. En 1887 era membre del grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou secretari del diari L'Insurgé, òrgan socialista revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de París, encarregant-se de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest Lejeune, organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris independents «Les Égaux» del XII Districte, «Le Réveil» del XI Districte i «L'Avant Garde» del XX Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala Favié de París, on prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà en una baralla entre partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888 fou un dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que s'havia acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel. El 16 de gener de 1889 en una reunió pública celebrada a la Sala Gruzard, presidida per Jeansen i on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb Espagnac, l'abstenció. El 22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup de manifestants en sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va ser detingut amb Michel Zévaco per la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè d'Élysée. El 15 de juny de 1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891 s'encarregà, amb Constant Martin, de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés Revolucionari Internacional que es va publicar en Le Révolte. En aquesta època vivia al número 8 del carreró de la Loi i era membre dels grups socialistes independents «L'Audace» i «La Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials «Les Égaux» del XX Districte. A partir de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i altres companys, projectà publicar un cartell mensual de propaganda internacional anarquista sota el títol La Libre Initiative, però sembla que mai no arribà a sortir. Durant tot l'any 1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe d'un confident de la policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de Job era una de les organitzadores dels «menjars-conferències». En una reunió celebrada el 8 d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150 persones, atià el públic a no votar i a lluitar per la Revolució social. Segons un informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25 d'abril de 1893 fou un dels promotors, amb altres companys (Amédée Denéchère, Jacques Petitjon, Victor Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva Anarquista de la Regió de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i crear un diari anarquista entre Le Père Peinard i La Révolte. El juliol de 1893 es va presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de París a les eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió celebrada el 5 d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí gairebé un miler de persones, i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala estigués controlada pels «possibilistes». Assistí amb altres anarquistes a la reunió celebrada el 24 d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al número 83 del carrer Haies, on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que havia que combatre la política socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893 s'associà amb altres companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a feines d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de 1893 al domicili d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el propietari d'una sala perquè els anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili, al número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la policia. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de companys a París i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per «associació criminal», va ser posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta època vivia al número 65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer Vignoles. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i del 31 de desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla Léontine Job. Desconeixem les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920, però el fet és que s'allunyà de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint vivia a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des del Congrés de Tours de desembre de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals col·laboradors de Germinal, òrgan comunista dels cantons d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat conseller municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde comunista de Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de 1926 l'assemblea municipal el nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de gener de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves activitats polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne i sa néta Odette. A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini més, però continuà col·laborant en Le Travailleur. Eugène Job va morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). 

***

Kate Austin

Kate Austin

- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquella època son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux –també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la seva època (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Foto policíaca d'Émile Fournier (13 de març de 1894)

Foto policíaca d'Émile Fournier (13 de març de 1894)

- Émile Fournier: El 25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la Vavetz, Llemosí, Occitània) l'anarquista Émile Christophe Fournier. Era fill de Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i d'Élisabeth Nicolas. Serraller de professió, milità en el moviment anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 2 de desembre de 1890 es casà a Levallois-Perret amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Marché. El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 116 del carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat d'«associació criminal i de robatori», el 14 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella època vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897 enviudà de la seva primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII Districte de París amb la brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta època i fins el seu final visqué al número 9 del carrer Moreau. Émile Fournier va morir l'1 de maig de 1919 al seu domicili del XII Districte de París (França).

Émile Fournier (1867-1919)

***

Julius Boisson

Julius Boisson

- Julius Boisson: El 25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Sos pares es deien Jacques Boisson –també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied– i Marie Brémond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella (Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per «afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del Roine al Ministeri de l'Interior en ocasió d'una investigació d'àmbit estatal. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. El desembre de 1898 embarcà cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Durant la seva condemna destacà per la seva bona conducta i al final de la pena passà a la relegació. El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. Julius Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.

***

Ercolano Cinti

Ercolano Cinti

- Ercolano Cinti: El 25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella», «Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per «insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la «Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador de Volontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 5 de gener de 1913

Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc Le Radical del 5 de gener de 1913

- Benoît Liothier: El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg, neomaltusià, propagandista del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i després comunista, Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît Liothier, metal·lúrgic, i François Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser condemnat a Alger (Algèria) per un consell de guerra a tres anys de presó per «violències a un superior» i enviat a les companyies disciplinàries. En 1910, considerat com a un dels antimilitaristes més perillosos de Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània), va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B». Militant, amb Philippe Goy i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de Sant-Etiève, de les quals va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste Rascle, Jean-Marie Tyrlot i Urbain Malot, la campanya contra les colònies penitenciaries militars i portà la caixa del «Sou del Soldat». En 1910 edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern militaire, on denuncià l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars. En aquesta època, que treballava a la fàbrica Barrouin, participà activament en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT), del qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 representà els emmotlladors en coure de Lió (Arpitània) en el XVII Congrés Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en un míting a Saint-Etiève, amb el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi hagué grans desordres públics i la policia carregà durament contra la manifestació. En 1911 proposà que a la Borsa del Treball de Saint-Etiève cap polític en pogués prendre la paraula en els mítings que se celebraven als locals. Autor dramàtic aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de març de 1912 estrenà, davant gairebé un miliar de persones al Teatre Municipal Roanne (Roine-Alps, Arpitània) pel grup  artístic «L'Avenir», l'obra en dos actes Aux travaux, on denunciava els treballs forçats als batallons africans (Biribi), representació que va ser prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser publicada per l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una gira de conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La Grand-Croix, Saint Chamond i Viena del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes conferències reivindicà la unitat revolucionària de totes les tendències socialistes contra la guerra, alhora que l'ús del sabotatge de les línies telegràfiques en cas de mobilització, i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de desembre de 1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel Tribunal Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies després a dos anys de presó ferma per «incitació al sabotatge» i a 100 francs de multa, encara que el 20 de juliol d'aquell any una apel·lació a Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de 1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va ser escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle, participà en la campanya contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica de Saint-Etiève en el Congrés Federal de Metal·lúrgics celebrat a París (França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de 1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la creació d'una nova Unió dels Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus (Torcieux) i Urbain Malot, considerats moderats. El 14 de febrer de 1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i el grup artístic «Germinal» de Saint-Etiève representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social antialcohòlic en tres actes La source fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del «Foyer Populaire», grup anarquista més important de Saint-Etiève hereu de les Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al Cafè Ferriol, al passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent Moulin, Claude Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i Catherine Bernard, entre d'altres, i que s'adherí a la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy, Jean-Baptiste Rascle i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat fugint d'una possible detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat, però va ser alliberat el novembre d'aquell any i entrà a treballar a la fàbrica Lescure de Saint-Etiève. El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot durant l'agitació pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de policia i tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), intervingué en reunions públiques i, fins el desembre de 1927, va ser responsable del setmanari comunista Le Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà comptes polítiques i financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va ser reprovat; dimití immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 29 de desembre de 1957

Necrològica de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Jaume Tomàs Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret. Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou i Teresa Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels promotors de l'«Agrupació Lliurepensadora» d'aquesta població. Abans de la Revolució formà part en diferents ocasions dels Comitès Organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Comitès de Vaga, tants en els períodes legals com clandestins. Representà diversos sindicats confederals d'Igualada (Art Fabril, Construcció, Fusta, Metal·lúrgica, Molers, Transport i Oficis Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a Barcelona. Quan esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser membre de les Patrulles de Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a la rereguarda. En 1937 va haver de fugir a França després dels «Fets de Maig». En l'exili fou un dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia de la CNT. Sa companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla. Malalt, Jaume Tomàs Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu domicili de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

***

Amando Jordà Botí

Amando Jordà Botí

- Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amando Jordà Botí (1903-1986)

***

Necrològica de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 14 de novembre de 1968

Necrològica de Juan Antonio Llerda Serrano apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de novembre de 1968

- Juan Antonio Llerda Serrano: El 25 de juliol de 1903 neix a Cretes (Matarranya, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Juan Antonio Llerda Serrano. Sos pares es deien Francisco Llerda i Ramona Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), el juliol de 1936 s'allistà en la columna de milicians que partí de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) cap a Horta i Gandesa (Terra Alta, Catalunya), participant en la presa de Calaceit i altres accions bèl·liques al front d'Aragó. Després va fer de sanitari. Ferit en un braç a la batalla de l'Ebre, fou hospitalitzat a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Calalunya). Quan els franquistes estaven a punt de ocupar la regió, passà a França i retornà a la Península per Barcelona. Després lluità al front de l'Ebre, on fou ferit greument al braç per una bala explosiva. Arran de la retirada, s'exilià a França i fou internat en diversos camps de concentració abans de ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi fou obligat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a fer feina a la base submarina de Bordeus, on va perdre un dit de la mà esquerra. A Bordeus entrà en contacte amb la resistència. Durant l'alliberament formà part del «Batalló Llibertat», format per maquisards llibertaris; en 1945, aquest grup, amb el «Batalló Guernica» basc, participà en els combats contra els últims reductes alemanys de la Pointe de Grave (Mèdoc, Bordelès, Occitània). En el curs d'aquests combats, prengué a l'assalt un búnquer on va fer presoners els alemanys presents i acaparà tot l'armament, que més tard fou lliurat a la guerrilla llibertària antifranquista que lluità a la Península. En acabar la guerra, treballà de manobre, fou membre de la comarcal cenetista de Vall-de-roures a l'exili i milità en la Federació Local de Bordeus. Juan Antonio Llerda Serrano va morir el 20 d'agost de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de setembre de 1993

Necrològica d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de setembre de 1993

- Isidor Oro Ricart: El 25 de juliol de 1905 neix a Alcanó (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidor Oro Ricart  –el seu nom a vegades citat erròniament Isidro. Sos pares es deien Josep Oro i Maria Ricart. A partir dels anys vint milità en el moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial visqué a L'Isla de Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953 col·laborà econòmicament en la creació de la Casa de Repòs de la Regió Parisenca promoguda per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993 en un accident a La Tuilerie (Aubièth, Gascunya, Occitània). Son germà Pere Oro Ricart també fou militant anarcosindicalista.

***

Necrològica d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el periòdic parisenc "Frente Libertario" de maig de 1974

Necrològica d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de maig de 1974

- Andrés Granero Morcillo: El 25 de juliol de 1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares es deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent s'establí a Catalunya i començà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i a militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del franquisme, participà activament en la clandestinitat confederal, però, fugint de la repressió, acabà passant a França, on encara patí els camps de concentració. Treballà de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i participà en nombroses missions d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de l'interior. Sa companya fou Maria Concepció Amigó, amb qui tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord).

***

Luce Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)

Luce Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)

- Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).

***

José Díaz Ortega

José Díaz Ortega

- José Díaz Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Sos pares es deien Francisco Díaz Alonso i Francisca Ortega Justos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França), població on s'establí definitivament, es casà el 19 de gener de 1946 amb Andrée Henriette Marie Nicolas i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el 18 de setembre de 1996 a l'Hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).

***

Joan Busquets Verges

Joan Busquets Verges

- Joan Busquets Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges, també conegut com El Senzill. Afiliat a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la fàbrica de la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una vaga promoguda pel sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1946 intentà passar a França sense èxit; detingut, fou maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos. L'any següent aconseguí creuar la frontera clandestinament, es posà a fer feina a les mines de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup d'acció antifranquista de Marcel·lí Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb altres companys (Pons Argilés, Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.), accions a la Península, especialment transports d'armes i d'explosius i voladures de torres elèctriques i de vies fèrries a la zona de Manresa, Berga i Terrassa durant l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep Sabaté Llopart, durant la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio i Saturnino Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949 marxà a la Península amb el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada) i constituït per Los Primos, José Conejos García, Manuel Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà en una reunió al barri del Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després recuperà, amb Josep Sabaté, les armes amagades en un poble proper, però finalment fou detingut el 18 d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a partir del 16 de novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb Manuel Sabaté i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 –Manuel Aced, José Conejos i Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i Miguel Acevedo Arias a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de reclusió el febrer de 1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, el 6 de febrer de 1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest centre, però l'evasió es va veure frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre mesos de masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València. El març de 1958 fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya presó de Yeserías, on fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a Carabanchel, on restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El maig de 1965 fou transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà alliberat el 18 d'octubre de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament. D'antuvi s'establí a Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es mostrà força actiu en la Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a París a partir de 1974, l'octubre de 1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar davant la visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li assignà la residència a Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i Alicia Mur Sin, l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a França, que fou legalitzada el 31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a Bretanya treballant en la recuperació de la memòria històrica. Durant sa vida ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries, com ara El Aguilucho, Catalunya Resistent, Cenit, Polémica, Rojo y Negro, etc. En 1998 publicà la seva autobiografia Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cáceles de Franco, traduït al català en 2008 sota el títol El Senzill. Guerrilla i presó d'un maqui.

***

Mário Rui Pinto (21 de setembre de 2019)

Mário Rui Pinto (21 de setembre de 2019)

- Mario Rui Pinto: El 25 de juliol de 1954 neix a Lisboa (Portugal) l'anarquista Mário Rui Pinto. Des dels 15 anys començà a militar i, aliè al grups marxistes, descobrí l'anarquisme. Estudià economia a la Universitat de Lisboa. Participà activament en les lluites estudiantils i antifeixistes en els últims anys de la dictadura de l'Estat Nou i en 1974 s'integrà en el moviment anarquista. En 1979 va ser un dels fundadors de l'Associació Cultural «A Mandràgora», que feia representacions teatrals de carrer i editava textos llibertaris, i de l'Associació cultural «A Vida», editora de la revista Utopia. En 1984 assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia (Vèneto, Itàlia), on es relacionà amb destacats anarquistes (Murray Bookchin, Colin Ward, etc.). En 1986 va ser un dels organitzadors de les commemoracions del centenari de l'anarquisme a Portugal. Entre 1987 i finals de 1991 residí a Macau, aleshores sota domini portuguès, i col·laborà amb el grup anarquista «Black Bird» de Hong Kong, amb el qual desenvolupà diverses actuacions de carrer durant i després dels fets de 1989 a la plaça de Tian'ammen de Pequín (Xina). En 1998 participà en la Conferència Internacional sobre Ecologia Social celebrada a Lisboa, on exposà les seves tesis obre el vell i el nou anarquisme. A partir del 2000 es membre del col·lectiu de la BOESG (Biblioteca i Observatori dels Estralls de la Societat Globalitzada) de Lisboa. Entre 2007 i 2008 participà en el grup lisboeta Somaterapia, tècnica terapèutica on es barregen diverses teories, pensaments i autors (Roberto Freire, Wilhelm Reich, la teràpia Gelstalt, l'anarquisme, la capoeira, la biodansa, etc.). En 2009 assistí a la Conferència de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL) celebrada a Pisa (Toscana, Itàlia), on presentà una ponència sobre els nous anarquismes. També assistí a diverses conferències de la FICEDL a Europa (Bolonya, Lió i Lisboa). L'agost de 2012 presentà una ponència sobre economia a la Trobada Internacional Anarquista de Saint-Imier (Berna, Suïssa) i aquest mateix any va fer la conferència «Anarquismos na atualidade e a crise do capitalisme» a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2013 impartí la conferència «La "crise global" vista por los anarquistes» a Volterra (Toscana, Itàlia). Entre el 24 i el 26 de maig de 2013 assistí a la Fira del Llibre Anarquista de Lisboa. Entre el 2 i el 3 de maig de 2015 participà en la trobada «Arte y activisme como catalizadores de la Sociedad», organitzada pel col·lectiu PIGS a Barcelona (Catalunya). El maig de 2016 participà en la Primavera Llibertària de l'Havana (Cuba) i moderà el debat final de la Trobada Llibertària d'Évora (Alentejo, Portugal). El 19 de maig de 2018 participà, amb altres companys (Tomás Ibáñez Gracia, Miguel Serras Pereira, etc.), en una jornada commemorativa del cinquantenari de «Maig de 1968» celebrada al Museu do Aljube de Lisboa. El 15 de setembre de 2018 participà en el seminari «Amedio Bertolo, Eduardo Colomb. Pensiero e azione: l’anarchismo come comunità militante e scelta di vita», celebrat a Marghera-Venècia. Actualment es troba al front de l'«Editora Barricada de Livros». Ha traduït diversos autors, com ara Murray Bookchin, Noam Chomsky, Ricardo Flores Magón, Tomás Ibáñez Gracia o Ursula K. Le Guin. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries (A Batalha, Bolletino Archivio G. Pinelli, O Inimigo do Rei, História, A Ideia, Libertaria, Mapa, Le Monde Libertaire, O Pasquim, Rivistia Anarchica, Utopia, A Voz do Povo, etc.). És autor de diversos llibres, com ara Os cangaceiros (2017), Preferi roubar a ser roubado! Texto sobre o roubo revolucionário (2017) i Viver a Utopia. Cinco ilhas de um arquipélago disperso (2021, amb altres).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Meunier moribund a l'hospital de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació

Meunier moribund a l'hospital de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació

- Théodule Meunier: El 25 de juliol de 1907 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22 d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira, França). Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va instal·lar a París (França) on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Stanislaw Mendelson

Stanislaw Mendelson

- Stanislaw Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Havia nascut el 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del «socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolution économique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En els últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Juli Mas Martí

Juli Mas Martí

- Juli Mas Martí: El 25 de juliol de 1938 cau mort al front de Llevant (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Mas Martí. Militant de la Secció de Farines del Sindicat d'Indústries Alimentàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya), l'abril de 1934 va ser detingut després que en un escorcoll a casa seva es trobés una pistola; per aquest fets va ser processat. També s'investigà si era membre del grup d'acció anarquista encapçalat pel seu germanastre Enric Martí Martí (El Cèntim) i per l'anarquista italià Bruno Alpini. El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. Posteriorment s'integrà com a milicià en la Columna «Hilario Zamora» i combaté al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del Batalló de Rereguarda Núm. 12 d'Infanteria de la 128 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola amb la qual participa en diversos combats a Aragó (Belchite, Quinto i Terol) i va ser ferit en múltiples ocasions. Per mèrits de campanya, va ser nomenat capità.

***

José Yebra Martínez ("Chilitre")

José Yebra Martínez (Chilitre)

- José Yebra Martínez: El 25 de juliol de 1948 cau abatut a Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) el guerriller antifranquista José Yebra Martínez, conegut com Chilitre. Havia nascut el 30 de gener de 1916 a Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Yebra García, jornaler, i María Martínez Aguilar. Jornaler de professió, formà part de la guerrilla anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que acabà esdevenint l'Agrupació Guerrillera de la Província d'Almería (AGPA), encapçalada per Juan Nieto Martínez (Cuco) que actuava a començament dels anys quaranta per poblacions d'Almeria i de Granada (Santa Fe de Mondújar, Velefique, Ventarique, serres de Bayarcal, Filabres, etc.). En aquest grup guerriller també formaren part Indalecio Fuentes Agüeno, Rafael García Livia (Papasfritas, o José Torralbo, també de malnom Papasfritas), els germans José i Francisco Jiménez Martínez (Los Cantaores), Rafael Jiménez Ortega (El de Bayarque), Francisco Rodriguez Herrada (Marraqueño) i Sebastián Romero Magaña. Quedà entre els pocs supervivents del grup, però José Yebra Martínez va ser abatut per la Guàrdia Civil el 25 de juliol de 1948 quan intentava un atracament al barri del Salitre de Doña María-Ocaña (actualment pertanyent a Las Tres Villas, Almería, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de la parròquia de Santa Teresa d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Luis Lizán Gonzalvo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 de novembre de 1978

Necrològica de Luis Lizán Gonzalvo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de novembre de 1978

- Luis Lizán Gonzalvo: El 25 de juliol de 1978 mor a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Lizan Gonzalvo. Havia nascut el 27 de novembre 1890 a Pastriz (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Juan Lizán i Alfonsina Gonzalvo. A partir dels 10 anys visqué a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1915 entrà a formar part del grup anarquista local i, quan els creà el Sindicat Únic de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Zuera s'hi afilià. Arran del moviment revolucionari de finals de 1933 a Zuera, va ser detingut i empresonat amb altres companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que assassinà un gran nombre d'habitants de la seva població, aconseguí, després de lluitar als carrers, fugir-ne i gràcies a una columna miliciana que arribà en suport de la població, pogué passar a zona republicana. S'integrà en una col·lectivitat agrícola de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de la zona de l'Erau i després s'instal·là a Tuïr, on també hi milità. En 1947 sos fills, fugint de l'Espanya franquista, es reuniren amb ell. Malalt, Luis Lizán Gonzalvo va morir el 25 de juliol de 1978 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Segons el certificat de defunció era vidu de Manuela Solana. Son fill Luis Lizán Pérez, també va ser militant anarcosindicalista –no sabem perquè no coincideixen els dos llinatges.

***

Eduardo de Guzmán Espinosa

Eduardo de Guzmán Espinosa

- Eduardo de Guzmán Espinosa: El 25 de juliol de 1991 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán Espinosa. Havia nascut el 19 de juny de 1909 a Villada (Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien Mariano de Guzmán Torbado i Consuelo Espinosa Echenique. Als 10 anys s'instal·la amb sa família al barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb col·laboracions en diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo, i va fer de negre en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La Tierra (1930) per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys: sobre Casas Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la redacció de La Libertad, on ja treballava son germà Ángel, fins a començaments de la guerra que va marxar a la redacció del CNT i a la de Frente Libertario. Adscrit a la CNT per influència de Orobón Fernández, el gener de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre, portaveu de la CNT del Centre, que va mantenir fins el final de la contesa –últim número de 28 de març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va conèixer els camps de concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la presó de Yeserías (Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 –el mateix tribunal que va condemnar Miguel Hernández–, indultat el maig de 1941 –gràcies «a la virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»– i alliberat en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del Comitè Nacional de Manuel Amil en 1944 –segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari general– i que l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi sobre la repressió franquista. Després del seu alliberament va viure durant vint anys de traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions de cinema i escrivint literatura de consum –no menys de cent novel·letes policíaques (col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest publicades sota pseudònim: Eddie Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G. Brawn–, encara que patint la repressió, ja que va ser tancat un any a la presó d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen Bueno. En 1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969 va treballar per a l'agència mexicana de notícies i va col·laborar en prestigioses publicacions del moment (Índice, Tiempo de Historia, Triunfo). Va ser rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel María de Lera i Abraham Guillén i inicià un període d'intensa tasca com a escriptor amb notable èxit i també com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en qüestions taurines. Durant els últims anys de sa vida va presidir la Fundació Salvador Seguí. Ha estat redactor d'Historia Libertaria, col·laborador de Castilla Libre –director durant els trenta i els setanta–, La Hora de Mañana, Índice, Polémica, Tiempo de Historia, Tierra y Libertad de Mèxic, Triunfo, etc. També va participar en la Historia d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a part de la massa de novel·letes assenyalades –entre les que recordem Bill el salvaje, De cebo una mujer, Duelo de gigantes, La epopeya del oeste, Esto es gansterismo, John el audaz, Manos sucias, Me casé con una bruja, Muerte robada, ¡Pánico!, El pistolero, Sucedio mañana–, de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La España trágica (Madrid, 1932), 24 hores (Madrid, 1936), El confidente (Madrid, 1937), Teodora Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de Anselmo Lorenzo (Madrid, 1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales (Barcelona, 1938), Aurora de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia política de un año decisivo (Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid, 1973), Vida y muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per Fernando Fernán-Gómez en 1977), El año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España entre la Dictadura y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los asesinos (Madrid, 1976), La segunda República fue así (Barcelona, 1977), Historias de la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de Guzmán Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat.

***

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

- Henri Jullien: El 25 de juliol de 2002 mor a Oliolas (Provença, Occitània) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Pierre Jullien. Havia nascut el 9 de març de 1908 a Hanoi (Indo-xina; actual Vietnam). Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink i sos pares es deien Marie Eugène Jullien i Hena Jeanne Nègro. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdic Morgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. El 7 d'abril de 1932 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Paule Quilici. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir el 25 de juliol de 2002 al seu domicili d'Oliolas (Provença, Occitània).

***

Romà Meler Artigas

Romà Meler Artigas

- Romà Meler Artigas: El 25 de juliol de 2011 mor a Dieppe (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Havia nascut el 2 de març de 1919 a Bagà (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Meler i Maria Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà (Bergadà, Catalunya). Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal. El seu últim domicili va ser a Val-de-Saâne (Alta Normandia, França). Sa companya fou Elisa Berckx. Romà Meler Artigas va morir el 25 de juliol de 2011 a l'Hospital de Dieppe (Alta Normandia, França).

---

[24/07]

Anarcoefemèrides

[26/07]

Escriu-nos


Actualització: 25-07-23