|
---
Anarcoefemèrides
del 23 d'abril Esdeveniments
Portada del primer número de Freie Gesellschaft - Surt Freie
Gesellschaft: El 23 d'abril de 1892 surt a Zúric (Zúric, Suïssa) el primer
número del periòdic anarquista en llengua alemanya Freie Gesellschaft. Organ
der Internationalen Sozialisten (Societat Lliure. Òrgan dels socialistes
internacionals). Va ser editat per Th. Dietschy i els articles sortiren sense
signar. En sortiren set números, l'últim
el 4 de juny de 1892. En 1949 en sortí Die Freie Gesellschaft, també
anarquista. ***
Notícia sobre la
suspensió de La
Gioventù Libertaria apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva
del 18 de juliol de 1914 - Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).
Naixements
Ricardo Mella - Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensament àcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu «radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills, dels quals nou suraren (Ricardo, Alberto, Alianza, Esperanza, Urania, Raúl, Luz, Jorge i Mario). A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid; El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria «La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del «jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava «jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir de febre tifoide el 6 d'agost de 1925 al seu domicili de Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al Cementiri Civil de Pereiró. ***
Notícia
de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de
Troyes Le Petit
Troyen del 3 d'octubre de 1888 - Georges Kasperski: El 23 d'abril de 1863 neix a Arcis-sur-Aube (Xampanya, França) l'anarquista Georges Kasperki. Sos pares es deien Georges Kasperski, filador, i Catherine Patte, obrera. Quan tenia quatre mesos sos pares es traslladaren a viure a Troyes (Xampanya, França). Entre els sis i els 12 anys freqüentà l'escola de frares de la ciutat i posteriorment entrà com aprenent en una fàbrica de calceteria al raval de Croncels de Troyes, on treballà fins al 1897. Va ser llicenciat de l'exèrcit a causa d'un goll. El 9 de setembre de 1882 es casà amb la filadora Eugénie-Estelle Godot, amb qui tingué en 1894 un infant, i als quals abandonà en 1896; el 7 de juliol de 1897 ella aconseguí el divorci a despit d'ell. En 1884 vivia a la carretera de Lens a Sainte-Savine (Xampanya, França) i el juliol d'aquell any va ser condemnat a vuit dies de presó per «rebel·lió» i «violències». Aficionat al cant, formà part de la societat d'artistes amateurs «La Cigale Troyenne» de Troyes. El 29 de setembre de 1887 actuà interpretant romances en un acte en suport als vaguistes de la fàbrica de calceteria i de gèneres de punt Mauchauffée de la ciutat. En 1896 era el secretari del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», del qual formaven part el tipògraf Lucien Parent; els obrers calceters Gabriel Maire, Jules Parent, Lucien Parent i Pierre Pierret; el rellotger Camille Lavocat; i l'obrer especialitzat en gèneres de punt Henri Enfroy. També fou un dels distribuïdors de la premsa llibertària a la zona. En 1897 va ser condemnat a dos mesos de presó per «robatori» i aquest mateix any va fer donació al Museu de Troyes d'una medalla galvanitzada en plata representant Maximilien Robespierre. Després del seu divorci en 1897, es traslladà a Aix-en-Othe (Xampanya, França), on visqué amb un germà i treballà de venedor de diaris. Entre 1897 i 1912 la policia el tingué fitxat com a militant anarquista. En 1900 retornà a Troyes, on s'establí de rellotger, primer al carrer Mignard i després a la plaça de la Bonneterie. A partir del 22 de desembre de 1919 començà a viure maritalment amb Zulma Roger, vídua de Jouy, al número 11 del carrer de la Pierre de Troyes, a la qual apallissava sovint, sobretot quan hi tornava a casa begut després de jugar a la bodega. A principis dels anys vint regentava una petita rellotgeria a la plaça Jean Jaurès de Troyes, que va cedir el juliol de 1921, i passà a treballar de rellotger al seu domicili del carrer de la Pierre. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1923 tornà a casa borratxo i apallissà amb tanta violència sa companya Zulma Roger que quedà agonitzant; sense seguir els consells del metge que demanava una hospitalització i una intervenció quirúrgica, el 7 de gener morí. Detingut, va ser jutjat per aquest assassinat a l'Audiència de l'Aube i condemnat el 15 de maig de 1923 a tres anys de presó. Georges Kasperski va morir el 31 de desembre de 1928 a Troyes (Xampanya, França). ***
Notícia sobre Wenceslas Nydrle apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 28 de desembre de 1895 - Wenceslas Nydrle: El
23 d'abril de 1864 neix a Vrbice (Prachatice, Bohèmia Meridional, Regne de Bohèmia,
Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) l'anarquista Václav Nydrle, més
conegut com Wenceslas Nydrle. Es guanyava la vida treballant de sabater.
El 26 de novembre de 1893 se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar
a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària de fronteres francesa. El maig de 1895 va ser condemnat a l'Imperi
Austrohongarès a quatre anys de presidi per haver enviat en 1891 des de París
(França) un paquet a Viena que contenia publicacions anarquistes. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***  Alexandre
Mairet (1934) - Alexandre
Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz
(Vaud, Suïssa) el
professor, pintor, gravador xilògraf i
il·lustrador llibertari Charles
Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre
Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie
Louise Prélat.
Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La
Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb
pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on
començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899
estudià a l'Escola de Belles Arts i
d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de
Barthélemy Bodmer, Léon Gaud,
Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901
guanyà el primer premi
en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i
treballà, fins a 1907,
al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946
participà en
totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer
diverses
estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent
de Lys (Friburg,
Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i
realitzà nombroses
aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya.
Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi,
en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a
ser resposta per
l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la
Beca Lissignol, que
va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van
permetre
viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i
desembre de
1908 romangué a Florència (Toscana,
Itàlia). La primavera de 1909 la passà a
Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest
mateix any obtingué el tercer
premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb
Alexandre Blanchet,
William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En
1910 viatjà a
Itàlia i després a Grècia, i entre
maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de
1911 va ser nomenat membre de la Société des
Peintres, Sculteurs et Architectes
Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes
Suïssos) durant
l'assemblea general d'aquesta institució que se
celebrà a Aarau (Argòvia,
Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer
curs d'història de l'art. En
1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any
següent participà en
l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En
1913 publicà a
Ginebra el fullet À propos de
Ferdinand
Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui
es considerava
alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre
una
exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va
participar en el cercle
antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat
a Ginebra, i en
aquesta època freqüentà l'artista
anarquista Frans Masereel, el sindicalista
revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat,
Lucien
Tronchet i Giovanni Ruga. També
freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos
Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es
casà a
Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler.
En 1916 fou un
dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin,
participant amb textos
sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i
dissenyant-ne la
capçalera. Entre 1918 i 1930
col·laborà com a il·lustrador en el
bimensual de
Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste,
publicació per a la qual realitzà 49 xilografies.
El maig de 1918 participà en
l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler
acabat de
morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art
de l'Escola de
Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a
1946. També en 1919 col·laborà
en La Nouvelle Internationale. En
1921 va fer les il·lustracions per al llibre de
Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc
persécuté, sobre dibuixos
d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà
amb 36 xilografies en el
periòdic comunista L'Avant-Garde.
Fou
un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels
Pintors, Escultors,
Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la
qual assumí el càrrec
de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló
a l'Edifici Electoral de
l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922
nasqué Suzanne,
l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el
«Club des Grimpeurs» li comanà
un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat
membre del comitè
central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a
París (França), on pintà el
Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà
l'edició bimensual
d'estampes en fascicles (Le Burin, i
després Les Bois),
empresa, però, que
mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una
exposició d'artistes suïssos
contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia),
guanyà el primer premi en el Concurs
per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i
exposà al Saló de
Tardor de París. En 1927 s'encarregà de
l'exposició d'artistes italians contemporanis
que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà
en la seva inauguració. En 20
de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia
realitzat al Temple de la
Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es
realitzaren. Entre
novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de
Ginebra,
depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de
Ginebra. En 1929 il·lustrà el
llibre de Jean-Théodore Brutsch Le
visage
pensif i va ser nomenat membre del jurat del II
Saló Rhodanien de Ginebra.
Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En
1930
realitzà la nova capçalera de Le
Réveil
Anarchiste i il·lustrà Cimes
del
seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de
l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol
d'aquell any entrà
al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais,
Suïssa), on durant la seva
llarga convalescència pintà paisatges de la zona.
En 1934, malgrat la seva
crisi personal, realitzà una exposició individual
al Musée de l'Athénée de
Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa
de les altes
temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous,
Vaud, Suïssa), on
passà tots els estius següents pintant grans rams
de flors. En 1938, gràcies al
seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la
decoració de l'Edifici
Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat
professor de xilografia de
l'Escola de Belles Arts, en substitució de
Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II
Festa de Maig», celebrada l'any següent,
realitzà la decoració de la façana i
de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la
comissió del Gabinet d'Estampes
de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric,
Suïssa) i l'any següent va fer
xerrades radiofòniques sobre art holandès a
Radio-Genève. En 1942 fou membre
fundador del grup de gravadors «Tailles et
Morsures» (Pierre Aubert, Marc
Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any
i 1945
fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va
ser nomenat membre
de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i
d'Història de Ginebra i l'estiu
d'aquell any animà l'exposició
«Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII
siècle» que se celebrà al Museu Rath de
Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire
de l'art per als seus alumnes
de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada
a Aeschi (Berna,
Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any
següent en va ser operat
satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les
seves últimes obres a La
Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i
dibuixos seus en
diferents publicacions, com ara L'Art
Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le
Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La
Suisse, Les Tablettes,
La Tribune d'Orient, etc. Alexandre
Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). L'octubre
d'aquell any un número de Le Carmel
li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En
1983 els realitzadors
Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la
Télévision Suisse
Romande Le drapeau noir d'Alexandre
Mairet, on es palesa la importància
política de la seva obra, i entre el 13
d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una
exposició antològica a la
Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). ***
Foto
policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de
març de 1914) - Antoni Cardús Canals:
El 23 d'abril –algunes fonts policíaques citen
erròniament el 28 d'abril– de 1892 neix a Sant
Sadurní d'Anoia (Alt
Penedès, Catalunya)
l'anarquista Antoni Cardús Canals. Sos pares es deien Antoni
Cardús Grau, comerciant, i Àngela
Canals Mas. Cambrer de professió, emigrà a
França. L'1 de gener de 1912 va ser
condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a quatre mesos de
presó per
«transport fraudulent d'alcohol, possessió d'arma
prohibida i violències a
agents» i el 16 d'abril d'aquell any se li va decretar
l'expulsió del país,
mesura que li va ser notificada el 23 d'abril a Nimes. L'octubre de
1912 va ser
condemnat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos
de reclusió per
«robatori i infracció del decret
d'expulsió» i el maig de 1913 va ser novament
condemnat a tres mesos de presó per
«infracció del decret
d'expulsió». El 12 de
març de 1914 va ser detingut a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) en possessió
d'una bicicleta robada l'agost de 1913 i amb nombrosos
periòdics revolucionaris
i fulletons anarquistes. El 19 de març de 1914 va ser
condemnat a sis mesos de
presó i fitxat per la Prefectura de Perpinyà com
a «anarquista aïllat
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Necrològica
de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de juliol de 1972 - Bartomeu Morros Miralles: El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol. ***
Manuel
Pallarès Figueres - Manuel Pallarès
Figueres: El 23 d'abril de 1896 neix a l'Ametlla
del Mar (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Pallarès Figueres. Sos pares es
deien Manuel
Pallarès Samana, llaurador, i Rosa Figueres
Moseguí.
Xofer de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès,
Catalunya). Quan del cop militar feixista, va ser capturat pels
feixistes,
jutjat en consell
de guerra el maig de
1939 i condemnat a mort. Manuel Pallarès Figueres va ser
afusellat el 30 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya). Deixà
dos filles, Josefina i Montserrat Pallarès Pros. ***
Pere
Mateu Cusidó (1923) - Pere Mateu
Cusidó: El 23 d'abril
–oficialment el 25 d'abril– de 1897 nex a Valls
(Alt Camp,
Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Antoni Josep Mateu i
Cusidó –el certificat de naixement cita el primer
llinatge Matehu.
Fill d'una família obrera, sos pares es deien Pere Mateu
Salas,
teixidor, i Carme Cusidó Baró,
modista. Quan era molt jove, s'instal·là a
Barcelona amb sa família buscant
feina. Mecànic de professió, treballà
com a ferrer de tall en la indústria
metal·lúrgica. Cap al 1918
començà a llegir autors anarquistes i
s'afilià al
Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i entrà a
formar part dels grups d'acció i de defensa confederals
contra els atacs de la
patronal i del Sindicat Lliure. També formà part
dels grups de seguretat que
protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la
patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon
Casanelles Lluch, en
diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde,
fill de
l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre
de 1919); contra el
sicari de la banda del baró de Köening Vicente
Segura Sanvicens (4 de juny de 1920);
i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra,
responsable de la mort
d'una trentena de sindicalistes víctimes de la
«llei de fugues» (4 d'agost de
1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau
Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics
confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato
Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim
responsable de la
repressió antisindical dirigida pel governador civil de
Barcelona Severiano
Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital
catalana. Detingut
el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el
2 i el 9 d'octubre
de 1923 amb Lluís Nicolau –Ramon Casanellas havia
fugit a
Moscou (URSS)– i ambdós
van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran
campanya de suport que
van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de
Rivera i les penes
van ser commutades per cadena perpètua. Penà a
diferents presons (Figueres, Cartagena,
Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de
manera autodidacta.
En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis,
rebutjà tota ajuda que no
sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en
1931 va ser
amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola
–el
president de la
Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en
un acte públic el saludà amb
l'expressió «Fill meu!». A Barcelona
milità als ateneus llibertaris,
especialment als de Gràcia i del Clot. En els
«Fets d'Octubre» de 1934
participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer
Lepant de
Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts
d'Aragó amb la Columna Durruti i
posteriorment participà en el procés
col·lectivitzador del sector
metal·lúrgic.
Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut
acusat de custodiar un
arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la
rebel·lió», però,
després de
ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica
Montseny, i alliberat
el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista
ja era
un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al
camp de concentració
d'Argelers, va fer costat la resistència contra
l'ocupació nazi, especialment
el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària
(GAR). A partir d'octubre de 1940,
des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups
d'acció i de
resistència de Barcelona. En 1945 assistí al
Congrés Regional de Tolosa. Ocupà
càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de l'Exili.
En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè
Nacional de CNT-MLE
i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat
Intercontinental. Com a
secretari de Coordinació, assistí a nombroses
reunions de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli
confederal de Tarn. En aquests
anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el
dictador
Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat
Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut,
torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de
Lió» –processament de militants
llibertaris acusats de l'assalt d'un
furgó postal per
recaptar diners per a la
lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el
judici
gràcies a la intervenció de diversos
intel·lectuals francesos que al·legaren
els seus serveis en la resistència contra els nazis,
però va ser obligat a
residir a Lió i a Grenoble, on milità activament
en la CNT. En 1959 va ser
novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de
desprestigi contra la
CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas
d'Albigés (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de mecànic
fins
passat els setanta anys i militant en la Federació de
Còrdas fins el seu final.
Pere Mateu Cusidó va morir el 15 de novembre
–algunes
fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1980
a
l'Hospital d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez,
morí
el 3 de
març de 1984 a Cauçada
(Llenguadoc, Occitània). Pere Mateu Cusidó (1897-1980) ***
Aquileo
Fernández Seco - Aquileo Fernández Seco: El 23 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Era fill de Víctor Fernández Seco, llaurador, i de Petra Seco García. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades. ***
Necrològica
d'Andreu Rosera Peiró apareguda en el
periòdic Solidaridad
Obrera del 24 de maig de 1956 -
Andreu Rosera
Peiró: El 23
d'abril de 1899 neix a
Puigverd de Lleida (Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Andreu Rosera Peiró. Sos pares es deien
Andreu Rosera i
Francisca Peiró. Llaurador de professió, abans de
la Guerra Civil ja militava
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de
l'aixecament feixista
de juliol de 1936, formà part del Comitè
Revolucionari, ocupà l'alcaldia del
seu poble natal i fou un dels fundadors de la Col·lectivitat
Agrària local. En
9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França amb
sa companya, Maria Capell Piñol, i ses dues filles, Maria
Josepa Rosera Capell
i Renata Rosera Capell. A la frontera va ser separat de sa
família; ell acabà
en un camp de concentració i elles en un centre de refugiats
de Salias
(Gascunya, Aquitània, Occitània). Posteriorment
es pogué reunir amb sa família a
Villiers-le-Morhier (Centre, França), on passà a
treballar de pagès, amb altres
companys catalans, en una granja. El 15 d'octubre de 1940
demanà a l'ambaixada
mexicana des de Villiers-le-Morhier poder emigrar amb sa
família a Mèxic, però aquesta
sol·licitud va ser rebutjada. Posteriorment
treballà a Chartres (Centre,
França) i participà en la
reorganització de la CNT. En acabar la II Guerra
Mundial milità a Dijon (Borgonya, França), on va
ser nomenat tresorer de la
Federació Local de la CNT. En 1954 emigrà amb sa
família a Brasil. Instal·lat a
São Paulo (São Paulo, Brasil), formà
part de la Federació Local de la CNT i en va
ser nomenat tresorer. Andreu Rosera Peiró va morir
sobtadament d'un atac de cor
el 21 d'abril de 1956 al seu domicili de São Paulo
(São Paulo, Brasil). ***
Manuel
Martín de la Haza - Manuel Martín de la Haza: El 23 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria. ***
Acta
de defunció de Juan Navarro Pérez - Juan Navarro Pérez: El 23 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1901 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Jorge Juan del Corazón de Jesús Navarro Pérez. Era fill de José Navarro Hernández, jornaler, i d'Encarnación Pérez Osorio. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen (Alta Àustria, Àustria) a partir del 24 de gener de 1941, on morí el 2 de juliol d'aquell any. ***
Necrològica
d'Isidre Palau Papiol apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 de juny de 1974 - Isidre Palau Papiol: El 23 d'abril de 1902 neix a Calafell (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Joan Palau Papiol –el nom també citat erròniament Isidor–, conegut com Isidre de cal Tòfol. Sos pares es deien Cristòfol Palau Almirall, llaurador, i Rosa Papiol Suau. Treballà de pescador al seu poble natal i encara era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de cambrer en un restaurant d'hotel i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després d'una vaga i del conseqüent locaut, retornà a Calafell. En 1936 ocupava la tresoreria de la Federació Local de Calafell de la CNT i, amb sos germans Jaume i Josep, formà part del Comitè Revolucionari de la població. Durant la guerra lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat a diversos camps de concentració, després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'hivern de 1940 se li gelaren els peus i no van ser correctament tractats. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Conches-en-Ouche (Normandia, França) i milità en la Federació Local d'Évreux (Normandia, França), de la qual va ser nomenat secretari. En 1973, a resultes del procés de congelació patit durant la guerra, una cama va haver de ser amputada i l'altra es va gangrenar. Poc després, el 27 de març de 1974, Isidre Palau Papiol va morir a l'Hospital d'Évreux (Normandia, França) i va ser enterrat a Conches-en-Ouche. Son germà Jaume Palau Papiol va ser un destacat anarquista, col·laborador del grup «Los Solidarios» i guerriller antifranquista. ***
Milicians
italians de la Columna Ascaso. D'esquerra a dreta: "Gaby", Emilio
Canzi, Vindice Rabitti i Pio Turroni - Vindice Rabitti: El 23 d'abril de 1902 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917 participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini. El juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per «ultratges a la força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en diferents enfrontaments amb els escamots feixistes. El 17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i per ser menor d'edat. El 25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi. El juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència. Marxà a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati, exanarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a França i després a Bèlgica. En la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà com a mercenari en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aconseguí fugir a la detenció i retornà a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres, participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi, que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini. El desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra. Acusat per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932, amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor. Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant. A finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona (Catalunya) amb Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra l'aixecament feixista. A la Caserna Bakunin de la capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Com a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i Carrascal de Castejón. A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies. Després marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues patides. Després de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front. Acusat de «sabotatge» pel comunista Severino Casati Raimondi i arran de les tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo Giusti. Denunciat de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti. A començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. Durant els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx, que finalment va ser anul·lat. El juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), passà a França. Detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on treballà com a pintor. A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene. El novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya, on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques. El 16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini, en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana (FCAI). El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme. Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana. El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola. Després de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos, s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb els que tingueren dificultats. En 1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini, etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta experiència. En 1983, amb altres joves militants, participà en un «viatge de la memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a la Revista A el febrer d'aquell any. Vindice Rabitti va morir el 3 de novembre de 1984 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Salvador Cuadrado Gracia apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de setembre de 1962 - Salvador
Cuadrado Gracia: El 23 d'abril de
1903 neix a Estrecho de San Ginés (El Beal, Cartagena,
Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Cuadrado
Gracia.
Sos pares es deien Bernabé Cuadrado Galera, jornaler, i
Micaela Gracia Gracia. Emigrà a Catalunya
i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de
Malgrat de Mar (Maresme, Catalunya)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat
per Malgrat de Mar
al Ple Regional de Sindicats Únics la Regional de Catalunya
de la CNT celebrat
entre el 5 i el 13 de març de 1933. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 formà part, en nom de la CNT, del Comitè de
Milícies Antifeixistes de
Malgrat de Mar i el 5 de desembre de 1936 entrà a formar
part, en nom de la
CNT, de l'Ajuntament d'aquesta població, ocupant la
regidoria de Treball. L'11
de febrer de 1937 presentà la dimissió juntament
amb altres tres regidors i
l'alcalde. També formà part de la
Col·lectivitat Agrícola del poble. Posteriorment
lluità contra el feixisme als fronts i en 1939, amb el
triomf franquista,
s'exilià amb sa família a França, on
fou tancat en un camp de concentració. Més
tard sa companya i sos fills retornaren a Cartagena, però
ell restà a França. Després
de la II Guerra Mundial treballà com a obrer a l'empresa
«Produits Chimiques
Gillet» (Progil) i fou un dels organitzadors de la
Federació local de
Pont-de-Claix de la CNT. Malalt, Salvador Cuadrado Gracia va morir el
10 de
febrer de 1962 a Pont-de-Claix (Delfinat, Arpitània) i fou
enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Fritz Schröder - Fritz Schröder:
El 23 d'abril de 1905
neix a Kassel (Hessen, Prússia) l'anarcosindicalista i
esperantista Fred Schröder,
conegut com Fritz Schröder.
Es
guanyava la vida com a electricista. Propagandista esperantista, en
1924
s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union
Deutschland (FAUD, Unió
Lliure dels Treballadors Alemanys). A finals dels anys vint
formà part dels Schwarze Scharen
(Escamots Negres), grups
d'acció per contrarestar els atacs de les patrulles
nacionalsocialistes. Amb
Willi Paul i Erno Wolf, a començaments dels anys trenta, fou
un dels principals
animadors dels moviments de desocupats de Kassel. En 1932
passà quatre mesos a
l'Espanya republicana. El juny de 1933, arran d'un escorcoll del seu
domicili
per l'acabada de crear Gestapo, hagué de fugir als
Països Baixos, però el novembre
d'aquell any va ser expulsat a Bèlgica. Després
passà a Suècia i
s'instal·là a
Kiruna (Norrbotten). A la ciutat lapona fou redactor de Norrlandsfolket,
òrgan d'expressió de la Federació
Local de l'Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs).
En aquesta època conegué una sueca, Maja, i es
casà amb ella. El setembre de
1936, amb sa companya, viatjà a Barcelona (Catalunya) en
plena revolució.
D'antuvi entrà a formar part de les Patrulles de Control i
dels Grups d'Investigació
encarregats de la vigilància dels militants i dels
simpatitzants nazis. Com a
membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes
Alemanys),
col·laborà en el butlletí en llengua
alemanya Informationsdienst der CNT-FAI.
El gener de 1937, a proposta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser enviat a
València (País
Valencià), amb Maja i Willi Engels, per treballar per a
l'Oficina de Propaganda
del Comitè Nacional de la CNT i organitzar-hi un servei
d'informació
internacional en esperanto i una ràdio regional. L'abril de
1937 retornà a
Barcelona i va ser destinat als serveis de censura de la central de
correus. El
maig de 1937, arran dels enfrontaments amb la reacció
estalinista, va ser
detingut, però com portava passaport suec, va ser alliberat
i l'agost pogué
retornar a Suècia. Al país escandinau
treballà primer com a torner i després
com a responsable d'una folkshuset
(Casa del Poble). Posteriorment abandonà la SAC i
s'adherí a la
socialdemocràcia. En 1978, amb Willi i Erna Paul,
viatjà a Barcelona i
visitaren els companys de la CNT. Fritz Schröder va morir a
Estocolm (Suècia). ***
Fidel Miró - Fidel Miró Solanes: El 23 d'abril de 1910 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'editor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Fill de pagesos, va quedar orfe de mare (Maria Solanes Requesens) quan tenia nou anys i de pare (Lluís Miró Prats) amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys. De petit ja llegia premsa anarquista (El Motín, El Patufet, Solidaridad Obrera) i va acompanyar son pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers. L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll; desembarcà a Santiago, va fer feina al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmia de Comerç. Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana. En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) –altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Va viure com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a la Península en 1933. Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup «Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup «Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso. En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup «Nosotros». En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions. En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats. Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou. Duran la guerra va ser dels que van acceptar el «circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític. Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy. El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL. El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més puristes (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL. El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí. Va assistir al Congrés Internacional de Joventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra. En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada. També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada al Govern de la CNT i fou novament detingut breument pels estalinistes. Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939. Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE. Des de França va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano. Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar. En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els escindits en 1945. Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic. Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos). Va ser un desl que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls. A partir de 1958 va viatjar a Espanya amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid. En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal. A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica. Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...). En 1974 va fer costat la Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir viva fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí. Després de la reconstrucció confederal, criticà el radicalisme i va acceptar les tesis moderades i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán. En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT, Comunitat Ibérica, Excelsior, Historia Libertaria, Polémica, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Veu Catalana, etc. És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup «Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989), etc. Fidel Miró Solanes va morir el 29 de juny de 1998 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). ***
José Sampériz Janín - José Sampériz Janín: El 23 d'abril de 1910 neix a Candasnos (Baix Cinca, Franja de Ponent) el periodista, escriptor i simpatitzant anarquista José Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. En 1925 marxà amb sos germans Cosme i Ricardo a Cuba i s'instal·laren a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 dirigien el prestigiós «Liceo Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya publicà El sacrílego, però, denunciat pel bisbe de Santiago de Cuba, el llibre fou segrestat i fou tancat durant uns mesos. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura de Gerardo Machado y Morales, retornà a la Península –son germà Cosme ho va fer més tard. José Sampériz es relacionà amb nombrosos intel·lectuals d'aleshores, molts anarquistes (Manuel i Ramón J. Sender, Ángel Samblancat, Benjamín Jarnés, Marcel·lí Domingo, Ildefonso Beltrán, Azaña, etc.). Durant els anys republicans publicà diverses novel·les, com ara El sacrílego (1931) i Candasnos (1933), i assaigs, com Hitos ibéricos (1935). Col·laborà en el diari republicà d'Osca El Pueblo, on denuncià el caciquisme aragonès. També va fer de mestre al seu poble natal. En 1936, quan esclatà la guerra, formà part, amb Santiago Labara Cantarelo i altres, del Comitè Local Revolucionari. Aquest mateix any publicà articles, alguns amb son germà Cosme, en la premsa anarquista (Acracia, Solidaridad Obrera, Orientación Social, etc.), on defensà el procés col·lectivitzador. En 1937, ben igual que son germà Cosme, es passà al comunisme i s'afilià a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), col·laborant en el seu òrgan d'expressió FETE. Aquest any també fundà el periòdic Surcos, òrgan del Front Popular, que dirigí. En acabar la guerra civil es refugià a França. Detingut pels alemanys, fou enviat als camps nazis. José Sampériz Janín va morir el 26 de setembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1998 el seu familiar Valeriano C. Labara Ballestar publicà José Sampériz Janín (1910-1941). Un intelectual de Candansos asesinado por los nazis. José Sampériz Janín (1910-1941) Cosme Sampériz Janín (1900-1937) ***
Necrològica
de Jorge Tortajada García apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de gener de 1971 - Jorge Tortajada García: El 23 d'abril de 1911 neix a Tramacastiel (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Jorge Silverio Tortajada García. Sos pares es deien Ramón Tortajada Monterde i Teresa García. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. A Badalona (Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com a milicià al front i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Simona Guallar i el fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de concentració de Barcarès i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència enquadrat en un grup del maquis. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946. Més tard treballà durant 24 anys en la reparació de canalitzacions d'aigua municipals. Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la secretaria de la Comissió de Relacions del departament de Tard i Garona, i de diferents càrrecs orgànics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats. Després de patir una llarga malaltia, Jorge Tortajada García va morir el 3 de desembre de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat d'unes paraules de Frederica Montseny Mañé, dos dies després. ***
Juan
Casado Belmonte - Juan Casado Belmonte: El 23 d'abril de 1914 neix a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Casado Belmonte. Sos pares es deien Ramón Casado i Juana Belmonte. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), amb la proclamació de la República en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità a Barcelona i Sallent (Bages, Catalunya). Poc després participà en la insurrecció de gener de 1932 a Barcelona i, un cop fracassada, fou deportat amb altres companys a Villa Cisneros (Guinea Espanyola). En tornà a la metròpoli el juny d'aquell any fou inscrit en la llista negra de la patronal i no pogué trobar feina a Catalunya. Perseguit, fou tancat a la presó Model de Barcelona. Durant la guerra civil fou delegat de Defensa, cap de Milícies i capità de la II Companyia del Batalló d'Antonio Cheri en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb la qual lluità al front de l'Ebre. En la batalla de Carrascal fou capità de la II Companyia. En acabar la guerra en 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps i s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers. Durant l'ocupació, fou capturat pels alemanys i obligat a treballar en la base de submarins de Lorient-Rochelle, però aconseguir escapar i arribar a Cinq-Mars-la-Pile i a Tours, on s'integrà en un maquis. En aquesta època fundà la CNT a Tours. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Bedarius (Llenguadoc-Rosselló, Occitània) i col·laborà en la Federació Local de la CNT d'aquella ciutat. Després de patir un accident laboral, s'instal·là a Montbazin i milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Sa companya fou Francisca Martínez. Juan Casado Belmonte va morir el 21 d'octubre de 1974 al seu domicili de Montbasin (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 8 d'octubre de 1974 a Motpeller (Llenguadoc, Occitània). Juan Casado Belmonte (1914-1974) ***
José
Ramos Porrero - José Ramos Porrero: El 23 d'abril de 1919 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Ramos Porrero. Quan era molt jove començà a treballar de jornaler a la finca La Almoriña, a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya), propietat de Luis Abaurrea y Álvarez-Ossorio, membre d'una de les famílies més potentades d'aleshores. Després de la proclamació de la II República espanyola, el 14 d'abril de 1931, els sindicats socialista Unió General de Treballadors (UGT) i anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) es van reorganitzar a Dos Hermanas i ell s'adherí al segon en 1933. També entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran del cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 va ser capturat després que una columna de cavalleria franquista arribada des de la localitat gaditana d'Algodonales ocupés el poble. Tancat a la Caserna d'Artilleria Núm. 14 (Caserna de Pineda), fou testimoni de les tortures que va patir l'alcalde republicà Manuel Rubio Dival, afusellat dies després, el 24 de juliol, al pati de la caserna. Traslladat al cinema Jauregui, son antic patró, Luis Abaurrea, el va anar a buscar i se'l portà, salvant-li la vida. L'agost de 1937 va ser mobilitzat dins de l'Exèrcit franquista, on romangué fins el final de la guerra. Cap el 1944 va ser novament mobilitzat davant la possibilitat d'un desembarcament aliat a la Península. En 1948 es casà amb Salud Román Chacón, amb qui tingué tres infants. Continuà treballant a la finca La Almoriña fins al 1975, quan esdevingué jardiner d'una propietat de Manuel Quintana Porrero. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la legalització en 1977 de la CNT, s'afilià a la Federació Local de Dos Hermanas, on milità fins el seu últim dia. José Ramos Porrero va morir el 29 de juny de 1996 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). José Ramos Porrero (1919-1996) ***
La
família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do
Chá de Sao Paulo (1943) - Nair Lazarine Dall'Oca: El 23 d'abril de 1923 neix a Araçatuba (São Paulo, Brasil) l'anarquista Nair Lazarine Dall'Oca. Sos pares es deien Carmino Lazarine, fuster i mestre d'escola rural, i Rosa Furlan, parella de Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) que tingué set fills. Va estudiar a l'escola rural de son pare durant tres anys. Es casà amb Virgilio Dall'Oca i ambdós s'instal·laren a São Paulo (São Paulo, Brasil), on visqueren amb els oncles de Virgilio, Aída i Nicola D'Albenzio, militants anarquistes de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) que van saber despertar l'interès de la jove parella vers l'anarquisme. Cap al 1936 s'integrà al Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, del qual eren assidus nombrosos militants anarquistes brasilers (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli, i son company Martins, i Mariasinha, i, més tard, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.) i que poc després serà molt freqüentat per llibertaris espanyols exiliats que fugien de la dictadura franquista i s'havien instal·lat al Brasil. Treballà com a costurera per compte seva i son company de paleta, de cobrador d'autobús, de conductor de camió i, finalment, de taxista. Malgrat la difícil situació econòmica de la parella, participà activament en les diverses campanyes de solidaritat, com ara la de suport als refugiats anarquistes espanyols a partir de 1939, organitzada pel periòdic Tierra y Libertad entre els llibertaris brasilers. Després de la implantació de l'Estat Nou el novembre de 1937, el CCS va ser obligat a tancar i els anarquistes, que des dels començaments de la dictadura de Getúlio Vargas havien lluitat contra els sindicats reformistes, van perdre el seu principal camp de batalla. En aquest context repressiu, un grup d'anarquistes, majoritàriament vegetarians i naturistes, desenvoluparen el projecte de creació d'una granja comunitària a Itaim (São Paulo, Brasil), que marcarà una important fita en el moviment llibertari brasiler. Entre el grup de voluntaris anarquistes que compraren el terreny i començaren a construir Nossa Chácara (Nostra Granja), nom que prengué el projecte comunal d'autogestió rural, figuren Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, a més de les seves famílies respectives. El 9 de novembre de 1939 la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara» va ser registrada i, fins i tot després de la reobertura del CCS de São Paulo el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara continuà sent el lloc de realització des congressos llibertaris nacionals i de reunions clandestines del moviment anarquista brasiler. Nair i Aída D'Albenzio van ser les responsables de l'alimentació dels habitants i visitants de Nossa Chácara. La parella Dall'Oca contribuí financerament i en la distribució dels periòdics O Libertário, creat l'octubre de 1960, i Dealbar, que sortí a partir del setembre de 1965. També participaren en l'Editora Mundo Livre de Rio de Janeiro, que publicà obres de clàssics anarquistes (Piotr Kropotkin, Valan Tcherkesoff, etc.) i de destacats intel·lectuals llibertaris brasilers (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, etc.). Arran la instauració de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara» resolgué vendre la granja d'Itaim i comprar-ne una de nova a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil), idea més apropiada per continuar amb el seu projecte llibertari. La campanya per la compra del nou indret es realitzà entre el 28 d'agost de 1965 i el 31 de desembre de 1966 i entre les persones que contribuïren financerament a la compra de Nosso Sítio (Nostre Lloc), nom amb el qual va ser batejada la granja, figuren nombrosos militants llibertaris, entre ells la parella Dall'Oca i la seva filla Clara. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. La prevenció no era frívola ja que poc després, entre el 8 i el 21 d'octubre de 1969, el «Centre d'Estudis Professor José Oiticica» (CEPJO) de Rio de Janeiro va ser assaltat pels militars del Comando d'Aeronàutica de la Força Aèria Brasilera (FAB) i els seus membres detinguts, torturats, processats i empresonats. Després d'aquesta invasió la parella Dall'Oca va cremar, durant una nit, els papers compromesos (llistats de socis i contribuents, etc.) del CCS de São Paulo. Durant aquest període, els militants de São Paulo, entre ells la parella Dall'Oca, organitzaren col·lectes de diners de manera anònima, per precaució, per ajudar els companys de Rio de Janeiro en el procés militar que contra ells es va engegar i que durà fins al 1972. Després d'alguns anys vivint a Itanhaem (São Paulo, Brasil), la família Dall'Oca s'instal·là a la ciutat de Santos. Després de patir la malaltia d'Alzheimer uns anys, Nair Lazarine Dall’Oca va morir el 20 d'agost de 2010 d'una aturada cardíaca a Santos (São Paulo, Brasil). ***
Yves
Oboeuf - Yves Oboeuf: El
23 d'abril de 1940 neix a Saint-Germain-en-Laye (Illa de
França, França) el
psicòleg i militant anarquista Yves Roger Oboeuf. Sos pares
es deien Michel
Louis Julien Oboeuf, empleat, i Solange Marguerite Girardat. Quan
estudiava a
l'institut començà a interessar-se pel moviment
anarquista (nihilistes russos,
sindicalisme revolucionari, etc.). Militant de la Federació
Anarquista (FA), en
1963 participà en la campanya de distribució de
fullets de denúncia de la trobada
entre el general Charles de Gaulle i el dictador Francisco Franco. En
aquesta
època entrà a formar part de la II
Unió Regional (París) de la
Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF), on trobà militants
destacats com ara
Jean-François Brochard, Étienne
Roda Gil,
Roger Veinante i altres. També en 1963, durant el
procés als anarquistes Joaquín
Delgado Martínez i Francisco Granado Gata a Espanya, va ser
un dels principals
organitzadors de la manifestació no legalitzada contra el
règim franquista, al
carrer Mouffetard de París, en el curs de la qual Joseph
Sorioano, secretari de
la CNTF, va ser detingut per la policia. El 12 d'octubre de 1965 es
casà a
Malakoff (Illa de França, França) amb Josiane
Garrotel. Militant del grup
«Spartakus» i de les Joventuts Sindicalistes
Revolucionàries (JSR), entre 1965
i 1968 fou gerent de Le Combat
Syndicaliste, òrgan de la CNT-AIT.
També col·laborà en Le
Monde Libertaire. En 1967 fundà al Centre de
Seguretat Social de
Treballadors Migrants de París, on treballava, una
efímera Secció Sindical de
la CNTF. Entre novembre de 1968 i juny de 1969 va ser un dels
responsables del
periòdic mensual parisenc Action
Directe,
òrgan de les JSR de la II Unió Regional de la
CNTF. Arran del fracàs del «Maig
68», dimití de la seva feina i abandonà
la CNTF després de dissensions
personals, passant a militar un temps en el grup anarquista de
l'extraradi sud
de París de la FA que finalment s'autodissolgué.
Reprengué els estudis
universitaris i es diplomà en psicologia. Entre 1978 i 1999
treballà de
psicòleg en diferents grups escolars de la regió
parisenca (La Courneuve,
Villeneuve-la-Garenne, Gennevilliers), on lluità contra la
segregació dels
infants en dificultats i per la integració de la infantesa
discapacitada. En
aquests anys col·laborà en revistes
científiques especialitzades, com ara Psycologie
Scolaire, Revue
Française de Pédagogie, etc.
Divorciat, el 24 d'abril de 1999 es casà a Gennevilliers amb
Barbara Gaweda.
Deprimit, Yves Oboeuf es va suïcidar el 27 d'abril de 2011 al
seu domicili de
Fragny (Villapourçon, Borgonya, França). ***
Eugenio
Bertolani - Eugenio
Bertolani: El 23 d'abril de 1949 neix a Lama Mocogno
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Bertolani, conegut com Carpi.
Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera i a
Milà (Llombardia, Itàlia) i va
entrar en contacte amb el grup redactor d'A.
Rivista Anarchica, de la qual esdevingué
distribuïdor. Per motius laborals
es traslladà a Alemanya durant un breu període de
temps. Un cop de bell nou a
Itàlia, treballà en feines temporals, alhora que
milità activament; també es
dedicà a la venda ambulant de llibres, activitat que
desenvolupà la major part
de sa vida. A principis dels anys setanta, amb Fausto Bolzani,
fundà un grup
anarquista a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
Quan les protestes antiautoritàries
sorgides arran del moviment de 1968, formà part dels grups
anarquistes della
Bassa i de Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) i es mostrà contrari a l'anomenat
«moviment psicodèlic», que reivindicava
l'ús de drogues, fet que propicià que
alguns companys del Grup «Pisacana» es fusionessin
amb Lotta Continua (LC).
Col·laborà en Linee per
la Rivoluzione
Libertaria i en 1975, amb altres companys i companyes (Maria
Rosa Muratori,
Maurizio Tonelli i Angelo Trevisani), creà el Grup
Anarquista «Renzo Cavani»,
la bandera del qual va dissenyà. Al seu domicili
fundà, amb altres, la
Biblioteca Popular «Ugo Fedeli». En 1977
entrà a formar part de la redacció de La Questione Sociale. Foglio anarchico
d'informazione regionale, promoguda pel Grup Anarquista
«Renzo Cavani» i que
comptà amb la col·laboració de grups
anarquistes d'altres indrets (Bolonya,
Forlì i Rimini). Participà activament en el
comitè de defensa de l'objector
total Matteo Danza i en el grup de solidaritat a Sandro Galli, en vaga
de fam
contra el jurament de fidelitat dels funcionaris. El seu amor pel
menjar el va
portar a obrir una taverna. Vivia a San Possidonio
(Emília-Romanya, Itàlia).
Malalt, Eugenio Bertolani va morir el 14 de maig de 2008 a Carpi
(Emília-Romanya, Itàlia).
Defuncions
Cesare Agostinelli - Cesare Agostinelli: El 23 d'abril de 1933 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Havia nascut el 30 d'octubre de 1854 a Ancona (Marques, Itàlia). Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes fins a la seva mort. Cesare Agostinelli (1854-1933) ***
José
Sánchez Infante - José Sánchez Infante: El 23 d'abril de 1938 és abatut a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José Sánchez Infante –el segon llinatge a vegades citat Infantes. Havia nascut cap el 1907 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, el 19 de setembre de 1931 va ser nomenat comptador de la Junta del Sindicat Únic d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta localitat. El febrer de 1937, quan la caiguda de Màlaga a mans de les tropes franquistes, entrà a formar part del grup encapçalat pel militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i del que formaven part José Rueda (Gorrión) i Antonio Salas Urda (Ubillo), que actuava a la Sierra Blanca, entre Camoján i Nagüeles, des de la primavera d'aquell any. El 23 d'abril de 1938 una patrulla de la Guàrdia Civil sorprengué el grup al seu amagatall de l'antiga mina de plom de Buenavista (Marbella, Màlaga, Andalusia, Espanya). Malgrat que sos companys aconseguiren fugir, José Sanchez Infante caigué mort d'un tir al pit durant l'intercanvi de trets. Els guàrdies civils, per astorar els eventuals col·laboradors de la guerrilla, deixaren el seu cadàver exposat molts de dies a la plaça del poble. ***
Article
sobre la guerra d'Espanya publicat per Armand Macé en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
20 de novembre de 1936 - Armand Macé: El 23 d'abril de 1983 mor a París (França) el periodista, artista pintor, corrector, militant anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Armand Michel Charles Macé, que va fer servir el pseudònim A. Madin. Havia nascut el 23 de setembre de 1903 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Eugène Armand Paul Macé, mecànic, i Jeanne Charlotte Berger, plomallera. El 29 de desembre de 1925 es casà al XV Districte de París amb l'oficinista i llicenciada en lletres Suzanne Marie Augustine Jadin. En aquesta època vivia amb sos pares al número 26 del carrer Cotentin de París i seguia cursos a l'Escola d'Arts Decoratives, treballant d'artista pintor i decorador, professió que hagué d'abandonar per motius de salut. En 1926 va ser nomenat membre de la Societat Astronòmica de França. A partir de 1929 vivia al número 23 del bulevard Brune de París. Era col·laborador assidu de diverses publicacions, com ara Le Carnet de la Semaine, La Liberté, Travail et Loisirs i Vendémiaire, publicació aquesta de la qual era secretari de redacció. Membre de la Unió Anarquista (UA), va ser admès el 24 d'octubre de 1931 en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). Entre el 29 de maig de 1933 i el 22 de febrer de 1935 redactà nombrosos articles (secció «Panorama hebdomadaire»), sota el pseudònim A. Madin, en Le Libertaire, òrgan setmanari de l'UA. El juny de 1934 entrà com a corrector en el diari Le Jour, del qual va ser nomenat redactor, i va romandre en aquesta publicació, a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), fins a la seva desaparició el 31 de març de 1942. En 1936 va ser llicenciat de l'exèrcit per tuberculosi pulmonar. Entre 1936 i 1940 fou membre del comitè sindical del Sindicat de Corrector i entre 1937 i 1938 secretari adjunt. Entre 1938 i 1939 col·laborà en el setmanari trilingüe (francès, castellà i italià) parisenc SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'Ocupació, després d'haver estat «fervent petainista» (col·laborà en el periòdic del Govern de Vichy France-Jeu. Organe bimensual du Mouvement Jeunesse de France et d'Outre-mer), va ser agent d'intel·ligència de l'Estat Major de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la «Réseau Micromégas» (Xarxa Micromegas). Després de la II Guerra Mundial fou redactor en cap de Ceux du Maquis (1944-1946) i va ser condecorat amb la «Legió d'Honor» i la «Creu de Guerra 1939-1945. Estrella d'Or». Entre 1945 i 1947 fou reporter i redactor en cap adjunt de La Dépêche de París i en altres publicacions (Le Chou, Reflets de la Semaine, La Seine, etc.). Entre 1945 i 1951 treballa en L'Aurore i en 1948 en Nouvelle Littéraires. En 1947 publicà Mille ans d'histoire de France (1946-1947). La continuité française d'Hugues Capet à la IVe République. Sembla que hagué de deixar L'Aurora per una falta professional, encara que ell argumentà que l'havia deixat per pròpia voluntat en no estar d'acord amb la seva línia política. Ocasionalment col·laborà en altres publicacions (Le Dauphiné, France-Documents, Le Jour, Le Monde, Paris-Mach, Le Petit Journal, etc.). L'abril de 1952 entrà a fer feina en Le Parisien Libéré. En els anys seixanta fou secretari i president de l'Associació de Periodistes Econòmics i Financers i en 1969 va ser nomenat president de la Federació de Sindicats i Associacions Professionals de Periodistes Francesos. El 31 de març de 1970 es casà a Sainte-Geneviève-lès-Gasny (Alta Normandia, França) amb Renée Marhte Louise Plaisant. Entre 1971 i fins a la seva mort fou membre del consell de direcció de l'École des Hautes Études Socials (Escola d'Estudis Socials Superiors) i al final de sa vida dirigí l'Escola Superior de Periodisme. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Degas de París. Armand Macé va morir el 23 d'abril de 1983 al XVII Districte de París (França). ***
Necrològica
de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de juliol de 1984 - Carmen Pina Borrás:
El 23 d'abril de 1984 mor a Gimont (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Carmen Pina Borrás. Havia nascut el 19 d'octubre de 1908 a
la Torre del Compte
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Casimiro Pina i
María Borrás.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució
participà activament en les col·lectivitzacions.
En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on milità en la
Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat
on residia. Son
company va ser l'anarcosindicalista José
Fernández. Carmen Pina Borrás va morir
el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Joan Segalés Argullós apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 28 de
maig de 1985 - Joan Segalés
Argullós: El 23 d'abril de
1985 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Joan Pau Jaume Segalés
Argullós. Havia nascut el 8 d'abril de 1908 a Sant
Feliu de Codines (Vallès Oriental,
Catalunya). Sos pares es deien
Miquel Segalés Tena i Maria Argullós Valls. Des
de molt jove
milità en el moviment
llibertari del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant la guerra civil
lluità voluntari en la «Columna
Durruti». Exiliat, formà part de la
Federació
Local de París de la CNT. En 1958 i 1959
participà econòmicament en la
«Subscripció Pro-Cultura» engegada per Solidaridad
Obrera de París. Un cop jubilat,
s'instal·là al Voló
(Rosselló, Catalunya
Nord), on milità en la Federació Local de la CNT.
Sa companya fou María Raja. Malalt,
Joan Segalés Argullós va morir el 23 d'abril de
1985 a la Clínica Saint-Pierre
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de José García Ortega publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
setembre de 1989 - José García Ortega: El 23 d'abril de 1989 mor a La Tronche (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista José García Ortega. Havia nascut el 10 de gener de 1904 a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills. ***
Necrològica
de Domingo Macías Muñoz apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
setembre de 1989
- Domingo Macías Muñoz: El 23 d'abril de 1989 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz –el certificat de defunció cita el primer llinatge com Macía. Havia nascut el 10 de gener –oficialment el 12 de gener– de 1914 a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Era fill de José Macías Tacón, pagès, i de Ana Muñoz Gavina. Pogué anar molt poc a l'escola i amb set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de concentració, fet que va agreujar el seu problema de descalcificació de la columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un ciutadà francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una família de companys a Rochefort (Poitou-Charentes, França) i milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 mor a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), població on residia. ***
Portada
de Six mois en
Russie bolcheviste (1924) - Jean Gaudeaux: El
23 d'abril de 1992 mor a París (França)
l'anarquista i sindicalista
revolucionari, i després socialista i resistent
antifeixista, Jean Ernest
Gaudeaux –citat en algunes fonts erròniament Godeau.
Havia nascut el 15 d'abril de
1896 al XIV Districte de París (França). Era fill
de René Gaudeaux, empleat,
sembla que de la fabrica de Gaston Reimel, i de Françoise
Farrant, bugadera. Amb
l'esclat de la Gran Guerra, el 16 de setembre de 1914
s'allistà voluntari; el
20 de febrer de 1915 resultà ferit al ronyó
esquerre per l'esclat d'un obús al
front i, reconegut no apte per al combat, va ser destinat el 20 de
novembre de
1916 als serveis auxiliars. El 3 d'abril de 1919 va ser llicenciat.
Oficinista
de la Companyia Francesa de Metalls, esdevingué viatjant de
comerç en 1919. Militant
sindicalista revolucionari força actiu, el 6 de febrer de
1921 va ser nomenat
secretari adjunt de la secció parisenca del Sindicat
Nacional de Viatjants i
Representants de Comerç. El febrer de 1921 signà
amb una vintena
d'anarcosindicalistes, entre els quals tingué un paper
destacat Pierre Besnard,
l'anomenat «Pacte», document secret que els
comprometia a treballar
conjuntament per a canviar el sistema econòmic de la
societat fonamentant-se en
el sindicat com a base de la societat futura. Forma part de la
delegació francesa
que representà la minoria sindicalista en el
Congrés de la Internacional
Sindical Roja (ISR), la qual temia la intromissió de
l'aparell comunista dins
dels sindicats; aquesta delegació es constituí
cap el 10 de maig de 1921 i ell
es relacionà especialment amb l'anarquista Henri Sirolle.
Arribà el 17 de maig de
1921 a Berlín (República de Weimar), on
restà una desena de dies acompanyat de
Victor Griffuelhes, i el 2 de juny de 1921 arribà a Moscou
(República Socialista
Federativa Soviètica de Rússia), on
assistí entre el 3 i el 19 de juliol de
1921 al congrés fundacional de l'ISR. A Moscou
contactà amb el Grup Anarquista
Universalista i amb diversos anarquistes, com ara Askharov i Vladimir
Barmarsch,
i es preocupà per la sort dels presos polítics,
intervenint en favor de
comunistes dissidents. El 14 de juny de 1921 s'entrevistà
amb Víktor Lvóvitx
Kibàltxitx (Victor Serge), el qual el
posà en contacte amb Félix
Dzerjinsky, Lenin i Lev Trotski. També visità
nombroses fàbriques i, amb Henri
Sirolle, demanà permís per visitar la
regió ucraïnesa del Donetsk, petició que
va ser denegada. L'agost de 1921 retornà i el setembre ja hi
era a París.
Durant la seva absència, el 31 de juliol de 1921 va ser
nomenat membre de la
comissió executiva dels Comitès Sindicalistes
Revolucionaris en el XVI Congrés
Federal Nacional de la Confederació General del Treball
(CGT) celebrat entre el
25 i el 30 de juliol de 1921 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). L'octubre de
1921 signà amb altres militants, entre ells Andreu Nin
Pérez i Grigori Zinóviev,
el manifest «Pour l'Unité du Front
Prolétarien». A París parlà
amb altres
militants sindicalistes, entre ells Victor Griffuelhes, sobre les grans
diferències existents entre els comunistes i els
sindicalistes revolucionaris i
acceptà retornar a la Rússia soviètica
amb Griffuelhes. Des de Berlín, amb diferents
dificultats per aconseguir un visat, el 9 de novembre de 1921
arribà a Moscou,
on es dedicà una gran part del temps a treballar per
l'alliberament de presos
polítics, obtenint la llibertat d'11 condemnats a morts sota
la condició que s'exiliessin.
A Moscou tingué com a guia la militant Khassia Votchonok,
companya de Michel
Kneler, que va ser detinguda per la Txeca en tornar els sindicalistes a
França.
El setembre de 1922, en nom del Comitè Intersindical del XIV
Districte de
París, va fer votar, malgrat l'oposició de certes
membres del buró de tendència
comunista, una moció de protesta contra la
detenció del militant anarcosindicalista
Alexander Schapiro a Rússia, moció que va ser
adoptada per la Unió de Sindicats
del Sena de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). En 1924
publicà el llibre Six mois en Russie bolcheviste.
Documents inédits,
testimoni dels seus dos viatges a la Rússia
soviètica, amb un prefaci de Victor
Méric. El gener de 1924 representà el Sindicat de
Representants de Comerç en el
Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia,
creat a iniciativa de
Jacques Reclus. L'1 de juliol de 1924 entrà com a agent
comptable funcionari de
la Caixa de les Escoles de Levallois-Perret (Illa de França,
França), càrrec
que ocupà fins a 1935, quan passà a dependre de
l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa
de França, França). A mitjans dels anys vint
s'allunyà definitivament del
moviment anarquista i passà a militar en el Partit
Socialista Comunista (PSC)
de Paul Louis Lévy (Paul-Louis),
defensant la unitat obrera i oposant-se
a la subordinació dels sindicats a l'aparell comunista. El
15 de desembre de
1927 es casà a Asnières (Illa de
França, França) amb l'assistenta d'higiene
escolar Emma Jeanne Yvonne Saulay. En aquesta època vivia,
amb sa mare ja
vídua, al número 41 del carrer
d'Alésia de París. Posteriorment
milità en el
Partit d'Unitat Proletària (PUP), creat el 21 de desembre de
1930 de la fusió
del PSC i del Partit Obrer i Pagès (POP), i que agrupava
exmembres, exclosos i
dissidents de la Secció Francesa de l'Internacional
Comunista (SFIC), futur Partit
Comunista de França (PCF). Va ser nomenat membre del
Comitè Central i de la
Secretaria de la Federació del Sena del PUP, participant
especialment en les
tasques de la Comissió d'Unificació, impulsada
pel PUP per intentar fundar un
partit únic del proletariat, iniciativa que,
després de diverses reunions, no
arriba a port. En 1935 es presentà pel PUP a les eleccions
municipals per la II
Circumscripció de Plaisance del XIV Districte de
París. Quan la majoria del PUP
acabà decantant-se pel comunisme, s'integrà en la
socialista Secció Francesa de
la Internacional Obrera (SFIO), esdevenint membre de la seva
Comissió Administrativa.
El maig de 1936 es presentà candidat del Front Popular a les
eleccions pel XIV
Districte de París. Entre 1936 i 1937 fou membre del
comitè de direcció, juntament
amb Paul-Louis i Marceau Pivert, del periòdic parisenc La
Vague. Organe de
rassemblement révolutionnaire, en el qual
també col·laborà amb articles.
També s'encarrega de l'administració
econòmica del «Grup d'Amics de La Vague».
En aquesta època vivia a Levallois-Perret. En 1937
publicà el fullet Les
travaux de la Commission d'Unification du 11 avril 1935 au 7
février 1936,
amb un prefaci de Paul-Louis. Durant l'Ocupació,
s'integrà dels primers en la
Resistència, formant part de la cadena
«Chaîne Duvernois», de la xarxa
«Brutus», encarregada del funcionament d'emissors
clandestins utilitzats pels
resistents. També va ser un dels organitzadors de
l'avituallament dels Franctiradors
i Partisans Francesos (FTPF) dels coronels Albert Ouzoulias i Henri
Rol-Tanguy.
Des de l'Ajuntament de Saint-Ouen organitzà una xarxa
d'ajuda als presoners
evadits i als jueus perseguits. Conegué Janine Tougeron,
vídua del resistent
Charles Schmidt dels FTPF afusellat en 1942 pels nazis, que,
després de la seva
separació d'Emma Saulay, esdevingué sa companya
després de la II Guerra Mundial
i amb qui tingué un fill. Durant la postguerra va ser
nomenat cap del servei
administratiu i financer dels radiodiaris de la Radiodifusió
Francesa (RDF) i
alcalde adjunt de Levallois-Perret. En 1949 signà, com a
alcalde adjunt de
Levallois-Perrert, un manifest de suport al Comitè
Republicà per la Revisió del
Procés de Madagascar. El febrer de 1951 va ser nomenat
cavaller de la Legió
d'Honor francesa. En 1955 s'integrà en el Comitè
per la Pau a Algèria. En 1965,
arran del pacte entre la Federació Socialista del Sena i la
Federació
Comunista, no acceptà presentar-se a una eventual llista
comuna i es retirà,
sembla, de la política activa. Jean Gaudeaux va morir el 23
d'abril de 1992 a l'Hospital de Saint-Michel del
XV Districte de París (França). Son
germà va ser l'artista Léon Gaudeaux,
també
llibertari. ***
Necrològica
de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de juny de 1994 - Ramon Falgàs
Miralles: El
23 d'abril de 1994 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Havia nascut el
9 de
febrer de 1906 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de
Ponent) –algunes
fonts citen a la Torre del Comte
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Fidel
Falgàs
i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar
part del moviment
anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament
revolucionari de
l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936
participà en l'alliberament
de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i
després s'integrà en la
«Columna Carod-Ferrer» fins a la
militarització de les milícies. Posteriorment
col·laborà en el procés
col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda
d'Aragó. Passà a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya
Remeis
Dolors Agut Carceller i un
fill d'un any a
Barcelona (Catalunya), retornà al front i
s'integrà en el
Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera
encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de
juliol de
1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes,
enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort
(Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a
zona
franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El
febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
reclòs als camps de
concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i
posteriorment en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir
i es refugià a
Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats
Casimir
i Manuel
Agut Carceller. Més tard
formà part de la Federació Local de Montpeller de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa
família que no havia vist des de
la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23
d'abril de
1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ---
|
+
![[22/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[22/04]") |
|
![[24/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[24/04]") |
|
|
| Actualització: 26-04-24 |