---

Anarcoefemèrides del 24 d'abril

Esdeveniments

L'intent de detenció de Bonnot segons "Le Petit Journal" del 6 de maig de 1912

L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912

- Detenció de membres de la «Banda Bonnot»: El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), durant la recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al càrrec de la investigació i que havia detingut durant el matí Élie Monier en un hotel del barri parisenc de Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi, arriba a Ivry per escorcollar la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi detingué Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren Jules Bonnot que obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà mort, i l'inspector Colmar, que caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es va fer el mort i l'altre inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan els agents retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament veí i, saltant per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons. Detingut, Gauzy podrà escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part dels 100.000 francs de recompensa per la captura de Bonnot serien més tard destinats a la vídua de Jouien.

***

Reunió d'obrers búlgars

Reunió d'obrers búlgars

-  Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de «temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.

***

Pamflet de la xerrada

Pamflet de la xerrada

- Xerrada d'E. Armand: El 24 d'abril de 1932 se celebra a la Maison Commune de París (França) una xerrada de controvèrsia a càrrec d'Ernest Juin (E. Armand) sota el títol «Ce que veulent les individualistes») (Allò que volen els individualistes). L'acte, organitzat pel periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, comptà per a la controvèrsia amb la participació dels anarquistes Robert Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice Vandamme (Mauricius). E. Armand havia editat el 15 de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.

***

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 23 d'abril de 1937

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1937

- Conferència de Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon Saladrigas Balbé, president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat de l'Ensenyament i Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, «El artista delante la Revolución». Aquesta conferència, retransmesa per «EAJ-15. Ràdio Associació de Catalunya», inaugurava un cicle de conferències d'orientació per a acostar l'art i la revolució al poble.

***

Capçalera d'"El Parapeto"

Capçalera d'El Parapeto

- Surt El Parapeto: El 24 d'abril de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del Comité Nacional – Secció de Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors (rosa, violeta, etc.). Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren, almenys, 37 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jean-Baptiste Thuriot (1893)

Jean-Baptiste Thuriolt (1893)

- Jean-Baptiste Thuriot: El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Baptiste Thuriot, més conegut com Jean-Baptiste Thuriault (o Thuriau). Sos pares es deien Pierre Thuriot, esclopaire, i Reine Merlin. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriot va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

***

Abraham Frumkin

Abraham Frumkin

- Abraham Frumkin: El 24 d'abril de 1873 neix a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a Israel) el periodista, traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim, més conegut com Abraham Frumkin i que va fer servir els pseudònims Albert i Aviv. Fill d'una família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina Frumkin). Estudià en un héder tradicional, on aprengué les bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed (mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es graduà a l'escola Lemel i després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet, editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah, etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel Belkind de Jaffa (Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble (Imperi Otomà), on començà a estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la carrera per manca de diners. En 1890 fundà la societat «Dorshei Leshon Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola hebraica i una biblioteca. En aquesta època aprengué el judeocastellà dels sefardites. En 1893 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en contacte amb el pensament anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894 retornà a Constantinoble carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el seu domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb Moses Schapiro i el doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro viatjà a París (França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura anarquista (Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres es relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual va col·laborar. De bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896 s'instal·là a Londres, on va fer especial amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i s'encarregà de l'edició de Der Arbeter Fraynd. Obrí amb Moses Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a Constantinoble i li deixà la impremta, on edità 11 números del periòdic Der Propagandist. Durant la tardor de 1898, després d'un temps a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra), passà a París, on restà un any, com a corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd. El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904 edità el diari Die Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de Baal Shem-Tov en 1903, realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors clàssics i d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander Berkman, Georg Büchner, Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki, Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann, Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck, Louise Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Sergei Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar Wilde, Israel Zangwill, etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i Palestina en el periòdic novaiorquès en jiddisch Forward. En els seus últims anys edità el periòdic Tag, on va escriure sobretot crítica teatral. Estava casat amb Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després d'una llarga malaltia, el 29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Booklyn, Nova York, Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1 de maig al cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès de Queens. Pòstumament, aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en jiddisch sota el títol In friling fun Yidishn sotsializm. Zikhroynes fun a zhurnalis (La primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).

Abraham Frumkin (1873-1940)

***

Notícia de la detenció d'Eugène Cornil apareguda en el diari parisenc "La Liberté" del 16 de desembre de 1920

Notícia de la detenció d'Eugène Cornil apareguda en el diari parisenc La Liberté del 16 de desembre de 1920

- Eugène Cornil: El 24 d'abril de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, després comunista i posteriorment novament anarquista, Eugène Cornil. Era fill natural de la domèstica Zoé Pauline Desmarchelier i del triador de residus Alfred Liévin Joseph Cornil, i l'infant va ser reconegut pel matrimoni de la parella celebrat el 25 de setembre de 1876; tingué un germà petit, Victor Cornil, que treballa de cabareter i va ser testimoni dels seus tres matrimonis. D'antuvi, Eugène Cornil es guanyà la vida com son pare, destriant objectes per reciclar de les deixalles. Entre 1896 i 1907 milità en el grup socialista de Roubaix. El 24 de novembre de 1900 es casà a Roubaix amb la debanadora Marie Justine Demilt i amb aquest matrimoni legitimà un infant, Eugène Jean Baptiste Charles Cornil, que havia nascut el 19 de juny de 1900 a Roubaix. En 1907 signà, amb altres companys, una declaració antimilitarista que va ser publicada en La Guerre Sociale, fet que provocà la irritació dels dirigents del Partit Socialista del Nord que el van suspendre de militància durant sis mesos. Aleshores, amb altres companys, es passà al moviment anarquista. El 7 de gener de 1908 es divorcià de Marie Demilt davant el Tribunal Civil de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 31 de juliol de 1909 es casà a Roubaix amb la domèstica Irma Marie Virginie Marez. En aquesta època encara treballava en la tria de deixalles. L'11 de desembre de 1910 va ser un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que agrupà la minoria sindicalista revolucionària del departament quan el sector seguidor de Jules Guesde dominava la Confederació General del Treball (CGT); el GAES, animat pels anarquistes, tenia la seva seu al número 104 del carrer Bernard de Roubaix. Destacà com a orador en els mítings llibertaris i neomaltusians i el gener de 1911 va ser un dels promotors de la nova sèrie del periòdic Combat. Organe communiste révolutionnaire du Nord, animat pel grup anarquista de Roubaix. L'agost de 1911, en plena crisi d'Agadir, i en ocasió del Congrés de la Federació del Tèxtil, el GAES organitzà un míting contra la guerra al Marroc amb oradors revolucionaris de la CGT (Désiré Caïti, Chauvière, Oscar Descamps, Charles Dhooghe, Raymond Péricat, etc.). El 7 de setembre de 1911 els sindicalistes afiliats a la Borsa del Treball de Roubaix votaren una resolució amb la qual s'apartaven de les accions del GAES i aquest va respondre amb una circular crítica. Aleshores recaptador del Sindicat del Tèxtil, el 5 d'octubre de 1911 en va ser exclòs en una assemblea d'aquest sindicat. Aquest fet va provocar una important crisi i centenars de sindicats se'n desafiliaren i crearen un sindicat dissident revolucionari, la Unió de Treballadors, el qual no es va federar i que tenia el local al número 57 del carrer Champs. Ben aviat sorgiren equivalents a altres poblacions del departament del Nord-Pas-de-Calais, com ara Lilla i Tourcoing. El 9 d'octubre de 1911, quatre dies després de la seva exclusió del Sindicat del Tèxtil, va ser condemnat per distribució de fulles anarquistes. El 12 de desembre de 1912 va ser novament condemnat per «manteniment de concubina al domicili conjugal». El 27 de febrer de 1914 es divorcià d'Irma Marez. Durant el primer trimestre de 1914, quan Alphonse Merrheim va ser exclòs del Sindicat del Metall del Sena, Le Combat va fer campanya crítica contra la CGT i va posar en paral·lel el cas de Cornil, també exclòs per un «delicte d'opinió», i Georges Dumolin intervingué al seu favor, però sembla que no va ser reintegrat abans de l'esclat de la Gran Guerra. Durant la guerra no va ser mobilitzat. El 27 d'abril de 1918 es casà a Roubaix amb la calcetera Blanche Dendiével, divorciada d'Henri Cosntantin Bultjauw, de qui va enviudar el gener de 1944. En aquesta època treballava de viatjant de comerç i vivia al número 9 del carrer Charpentiers de Roubaix. Partidari de la Revolució russa, a finals de 1919 va ser un dels animadors dels Grups Soviètics de Roubaix-Croix-Wasquehal i el grup anarquista de Roubaix envià un delegat, Émile Bouchez, al Congrés Nacional dels Soviets Francesos celebrat el 25 de desembre a París. El juliol de 1920 s'adherí, juntament amb altres anarquistes al voltant de Combat, com ara Oscar Descamps, al Comitè de la III Internacional creat al Nord. En 1920 estava subscrit al periòdic Bulletin Communiste i signava amb l'eslògan «Fora totes les pàtries». El 17 de desembre de 1920 el Tribunal Correccional de Lilla el condemna a un mes de presó i 500 francs de multa per «introducció il·legal a França de propaganda comunista bolxevic» des de Bèlgica. El desembre de 1920, després del Congrés de Tours (Centre, França) i l'escissió entre socialistes i comunistes, el periòdic La Vie Ouvrière llançà un debat entre anarquistes i sindicalistes revolucionaris sobre la conveniència o no d'entrar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i ells se'n mostrà partidari. En 1922 sembla que tornava a militar en el grup anarquista de Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) i en la Secció Comunista de Roubaix, i en aquesta època treballava de venedor ambulant de botelles, feina que restà la definitiva. El 29 d'octubre de 1930 la Prefectura del Nord l'esborra del «Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment col·laborà en Terre Libre, que l'agost de 1936 esdevingué òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). El seu últim domicili va ser al número 59 del carrer Bétume de Roubaix. Eugène Cornil va morir el 3 de maig de 1945 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

José Ingenieros

José Ingenieros

- José Ingenieros: El 24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge, psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista, filòsof, professor i escriptor socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri, més conegut com José Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de manera força modesta i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant, treballà com a corrector de proves en una impremta i traduint al castellà altres llengües (italià, francès, anglès, etc.). En 1888 es matriculà per al batxillerat al Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i després d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà el periòdic La Reforma. En 1893 començà els estudis mèdics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb els cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat per les protestes proletàries de l'època, fou un dels fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional (PSOI) –que amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer Argentí (PSOA)–, del qual fou nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb levita i copalta i presentà la seva dimissió. En 1895 publicà el fullet ¿Qué es el socialismo? En 1897 es llicencià en farmàcia. També en 1897 fundà, amb Lugones, La Montaña. Periódico socialista revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell any quan, després de publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un article. En aquesta època participà en el cercle ocultista literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista Atlántida. En 1898 publicà els fullets La mentira política i La jornada de trabajo. En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de José María Ramos Mejía, que havien estat professors seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de Psiquiatría y Criminología i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación de la locura, continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions higièniques i socials dels obrers i marginats i formular un projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També treballà en la Càtedra de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació d'Alienats de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més d'aquesta feina científica, impartí conferències a diferents universitats europees i amplià estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de Psicologia i entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves cròniques europees que van ser publicades en el diari La Nación de Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología, primer tractat del tema publicat al continent. En 1908 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou president de l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat argentí en el Congrés Científic Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre Psicologia del Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario de Filosofía. En 1913 publicà el seu llibre més conegut, El hombre mediocre, on atacà durament el president de la República Argentina Roque Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants (Delia, Amalia, Julio i Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el suport del moviment estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la Joventuts d'Amèrica Llatina», va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En aquests anys defensà la Revolució russa, fet que fou durament criticat des de diversos sectors socials i intel·lectuals. En 1919, després d'acceptar entrevistar-se amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions sobre la crisi sociopolítica argentina, renuncià a totes els seus càrrecs docents i en 1920 es lliurà a la lluita política, fent costar el grup progressista «Claridad». Gràcies a les influències de l'advocat i criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà les positures marxistes, començà a col·laborar en la premsa llibertària i es declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la formació de la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort, creà el periòdic mensual antiimperialista Renovación, on signà articles sota els pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl H. Cisneros. Entre les seves obres podem destacar Dos ensayos de psiquiatría criminal (1900), La psicopatología en el arte (1902), La simulación en la lucha por la vida (1902), Simulación de la locura (1903), Los accidentes históricos (1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación de alienados (1904), Nuova classificacione del delinquente (1905), La legislation du travail (1906), La pathologie du langage musical (1906), Crónicas de viaje (1906), La locura en la Argentina (1907), Al margen de la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria y sugestión (1908), La evolución sociológica (1910 i 1913), Principios de psicología (1911), Principios de psicología genética (1911), Psicogemia (1912), El hombre mediocre (1913), Tratado de criminología clínica (1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia y filosofía (1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones relativas al porvenir de la filosofía (1918), Evolución de las ideas argentinas (1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los tiempos nuevos (1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa (1922), La cultura filosófica en España (1922), Las fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado del amor (1940, pòstuma), La universidad del porvenir y otros escritos sobre filosofía, educación y cultura (1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint títols honorífics d'acadèmies i d'institucions científiques internacionals, inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la Universitat de Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a Buenos Aires (Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar mèdicament i que el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940 es publicaren a Buenos Aires en 24 toms les seves Obras completas, a càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la «Biblioteca Popular José Ingenieros», entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que encara perdura; també existeixen centres culturals i col·legis que porten el seu nom.

José Ingenieros (1877-1925)

***

Redacció de "Le Libertaire"

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Marie Le Meillour. Era fill natural de la jornalera Marguerite Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista –li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars– i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le  Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).

***

Adrien Poncent

Adrien Poncent

- Adrien Poncet: El 24 d'abril de 1884 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier. Sos pares es deien Claude Poncet i Marie Rolland. Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre mecànic, i va ser surat per sa mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista plomer i d'aquí el seu malnom Gros Plombier. A començament de la dècada dels deu era membre de l'anomenat «Grup d'Acció». Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de Caçadors d'Infanteria, però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va ser declarat «insubmís». Capturat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar lluitar al front en primera línia per a «redimir les seves faltes», proposta que va ser rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs públics, inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i enviat als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). Aconseguí evadir-se i des d'un port de la costa africana s'embarcà clandestinament en un veler espanyol i pogué desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la Península a peu i a Irun (Guipúscoa, País Basc) travessà el Bidasoa nadant fins arribar a la part francesa. S'instal·là a París sota una falsa identitat i reprengué la seva militància. Després de l'armistici, participà activament en la campanya a favor de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació Anarquista del Sena (FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). Interpretava la cançó Nos maîtres sont nos bourreaux i participà en totes les campanyes portada a terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile Cottin, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París, en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser ferit de mort d'un tret, juntament amb l'ajustador mecànic i sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Michel i Philogone Pécastaing. Adrien Poncet  va morir aquell mateix dia 11 de gener de 1924 a l'Hospital Sain-Louis Garden de París (França). El periòdic Le Libertaire titulà la notícia com «L'horrible crime bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel Sindicat Únic de la Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), i en el qual assistirien unes quatre-mil persones. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, organitzà l'enterrament de Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en aquest moviment.

Adrien Poncet (1884-1924)

***

Jesús Lóuzara de Andrés i Mercedes Fernández (Steubenville, 1965)

Jesús Lóuzara de Andrés i Mercedes Fernández (Steubenville, 1965)

- Jesús Lóuzara de Andrés: El 24 d'abril de 1891 –aquesta és la data que finalment ell mateix confessà, encara que segons els registres oficials nord-americans nasqué en 1888 i algunes fonts donen altres dates (1883)– neix a Lugo (Galícia) l'anarquista Jesús Rodolfo Lóuzara de Andrés, que va fer servir diversos pseudònims (R. Lone, Ricardo Lone, Rodolfo Lone, Rolf Lone, Rudolf Lone, José Lóuzara, Juan Lóuzara, etc.). Quan era infant es va traslladar amb sa família a Amèrica. Va treballar de mariner a les obres del canal de Panamà, on conegué l'anarquista José Torralvo Bermejo, amb qui va fer una gran amistat. A principis de la dècada dels deu formà part del grup «Los Invencibles» de Culebra (Zona del Canal de Panamà; actual Panamà), adherit a la Federació Individualista Internacional (FII), i va ser un dels col·laboradors de la revista El Único. De todos y de nadie, editada entre 1911 i 1912 a Colón (Colón, Panamà) per la FII. Des de Culebra col·laborà en diferents publicacions anarquistes (El Libertario, Tierra y Libertad). L'abril de 1912 participà en un míting de la Federació d'Agrupacions de l'Istme de Panamà (FAIP) i l'octubre d'aquell any intervingué en un míting de la FII a Gatún (Zona del Canal de Panamà; actual Panamà). El gener de 1913 participà en un míting de la FAIP. La vigília del Primer de Maig i el juny de 1913 parlà en mítings organitzats per la FAIP. Durant 1913 signà diversos comunicats del grup «Los Invencibles» de Culebra. En 1914 visqué una temporada a Akron (Ohio, EUA). Després d'un temps a Cuba, cap el 1915 s'establí a Steubenville (Summit, Ohio, EUA), on treballà com a metal·lúrgic. Molt lligat a Pere Esteve, col·laborà en el seu periòdic Cultura Obrera. En 1924 sa companya Aurora Álvarez el va deixar portant-se els dos fills de la parella –Rudolf J. Lóuzara (Rudolf Lauzara) i Amelia Lóuzara, qui es va casar amb l'anarquista Armando del Moral Vizcaíno– i s'uní a l'anarquista Emilio Vivas Manzano. Participà activament en la campanya en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Va ser un dels fundadors de la Federació de Grup Anarquistes (FGA) dels EUA. Sempre reticent a l'anarcosindicalisme, formà part del grup anarquista individualista «Los Iconoclastas» d'Steubenville, del qual eren membres Aristarco, A. Carballo, D. Garrós, A. Maíz i A. Pérez, entre d'altres. Fou el promotor de la cèlebre «Encuesta del Grupo de "Los Iconoclastas" de Steubenville (Ohio)» a militants anarquistes que va ser publicada en el periòdic de Buenos Aires La Protesta entre 1926 i 1927, i posteriorment reproduïda en Revista Única i Tiempos Nuevos. El 19 de maig de 1929 participà, en representació de «Los Iconoclastas», en el Ple de Grups Anarquistes i Individualitats celebrats a Blair Station (Allegheny, Pennsilvània, EUA). En 1930 sa nova companya, Mercedes Fernández, va ser deportada a Espanya, on hagué de restar més d'un any. El juny de 1934 participà en un míting sobre Espanya a Canton (Stark, Ohio, EUA). En 1954 es jubilà de la seva feina de metal·lúrgic a la fàbrica de Follansbee (Brooke, Virgínia de l'Oest, EUA) on treballava. Va estar en estreta relació i correspondència amb destacats anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Paul Gille, José Ledo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Vladimir Muñoz, Max Netllau, Enrique Nido, Josep Prat, Eleuterio Quintanilla, Pierre Ramus, Han Ryner, Rudolf Rocker, Daniel Seijas, Pedro Sierra, José Torralvo, etc. Mantingué una estreta amistat amb Federico Arcos Martínez i sa companya Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos). Trobem textos seus, en els quals defensà l'anarcoindividualisme i el neomaltusianisme, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, Aurora, Brazo y Cerebro, Le Combat Syndicaliste, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, ¡Despertad!, Fuerza Consciente, Inquietudes, Nervio, El Libertario, Revista Única, Ruta, Solidaridad, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, ¡Tierra!, Tierra y Libertad, Umbral, Vía Libre, etc. Jesus Lóuzara de Andrés va morir el 4 de febrer de 1973 a Steubenville (Ohio, EUA). Deixà un important arxiu que es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pòstumament, la revista tolosana Cenit, en el número de gener-març de 1974, publicà un article de Vladimir Muñoz on repassa la seva trajectòria vital a través de correspondència seva sota el títol «El pensamiento vivo de José Louzara».

Jesús Lóuzara de Andrés (1891-1973)

***

Joaquim Tarín Martínez

Joaquim Tarín Martínez

- Joaquim Tarín Martínez: El 24 d'abril de 1898 neix a Amposta (Montsià, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sueca (Ribera Baixa, País Valencià)– l'anarcosindicalista Joaquim Tarín Martínez. Sos pares es deien Joaquim Tarín Hoyo, passant d'escola, i Catalina Martínez Lacalle. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el gener de 1919 va ser declarat pròfug per l'exèrcit. Abans de la guerra civil treballà de marí en la marina mercant. Durant la guerra, el febrer de 1937, va ser acceptat com a membre d'una Brigada Mixta de Carrabiners. El novembre de 1938, ja sergent de carrabiners, va ser condecorat per fet d'armes amb la Medalla del Deure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, sembla, passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, el 27 de gener de 1941, va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on es mantingué viu fins l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, d'antuvi s'establí a Lió (Arpitània) i, un cop retirat, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on en els anys vuitanta fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) del departament dels Pirineus Orientals i de la qual va se nomenat president. Posteriorment retornà a la Península. Joaquim Tarín Martínez va morir el 4 de març de 1987 al seu domicili de Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Amposta (Montsià, Catalunya)– i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Sa companya fou Catalina Ferrà Vich, amb qui va tenir quatre infants (Catalina, Joaquim, Maria i Miquel).

***

Josep Torrents Rossell

Josep Torrents Rossell

- Josep Torrents Rossell: El 24 d'abril de 1899 neix a Bellvei (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents Rossell –el certificat de naixement cita Torrens Rosell. Sos pares es deien Pere Torrents Mañé, llaurador, i Maria Rossel Pascual. De ben jovenet, participà en les mobilitzacions agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918 fou el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls. Fou un dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la Federació Comarcal de Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la Federació Nacional d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva activitat sindical ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos nomenat secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou delegat de la Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II Congrés de la CNT, que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on fou partidari de l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional. Fugint del servei militar i de la repressió desfermada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on entrà en contacte amb les activitats del Partit Comunista Francès (PCF) i de la Confederació General del Treball (CGT), replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya pel que feia les zones majoritàriament rabassaires. Amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com altres confederals, entre ells Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió de Rabassaires (UR). En aquesta època lluità per la revisió de contractes i per la nova Llei de Contractes de Conreu; també destacà com a orador i articulista en La Batalla. Arran dels fets d'Octubre de 1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. El maig de 1936, a proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front d'Esquerres per a l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya en representació de la UR, membre del Comitè Central d'Avituallament de la Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència de l'Exèrcit Popular de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les organitzacions obreres, especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà ingressant en el citat partit comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència Nacional del PSUC, va ser elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè Executiu, i substituí Víctor Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les col·lectivitzacions confederals, reivindicà la unitat sindical i el reforçament del model del sindicat únic propiciat per la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la Revolució d'Octubre, visità la Unió Soviètica, i les seves impressions es van publicar en el periòdic comunista Treball. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 emigrà a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En els seus últims anys es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i visqué gairebé en la indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar tallant-se les venes el 18 de setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a Boyeros (l'Havana, Cuba) on havia estat reclòs.

***

Necrològica de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1969

Necrològica de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1969

- Rafael Gracia Pérez: El 24 d'abril de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En els últims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment.

***

Georges Vidal (ca. 1923)

Georges Vidal (ca. 1923)

- Georges Vidal: El 24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya, França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Marie Valentin Vidal. Sos pares es deien André-Jean-Raphaël Vidal, empleat de contribucions indirectes, i Emma-Constance Guillemaut. De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquista Terre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquesta època publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny, Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). El 26 d'agost de 1930 es casà a Marsella amb Mary Marguerite Anna Fernade Giorgi, de qui es va divorciar. En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El 10 de desembre de 1953 es casà al XVII Districte de París amb Georgette Mayou. El seu últim domicili va ser al número 61 del carrer La Condomine de París. El juliol de 1964 va ser internat a l'Hospital Beaujon de París per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'abril de 1980

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'abril de 1980

- Antonio Arellano Cortí: El 24 d'abril de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el segon llinatge també citat erròniament Curtí–, conegut com Lujo. Sos pares es deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí. Pagès, ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Aurora», que entre altres activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i pagesos, i un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local després de la caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la detenció de José Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista fundada per aquest. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga, participant activament en les col·lectivitats agrícoles locals. Enviat a una missió a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la reacció estalinista, portat al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un simulacre d'afusellament. Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya s'integrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre fins al final de la guerra. Passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions, però durant la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació nazi. Detingut pels alemanys durant un pas per la línia de demarcació, aconseguí fugir i pogué arribar a la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el suport d'un grup de francesos, pogué treballar la terra a Agen (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là com a obrer agrícola amb la família Moga a Agen, on va romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la CNT. Malalt, després de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano Cortí va morir el 10 d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José Arellano Cortí també va ser un destacat militant llibertari.

***

Necrològica d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de desembre de 1969

Necrològica d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1969

- Eliseo Tortosa Lorente: El 24 d'abril –el certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de defunció el 25 d'abril de 1914 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Sos pares es deien Eliseo Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. El 24 d'agost de 1957, amb Joan Canals, quan tornaven amb moto del VIII Ple Intercontinental de Nuclis Confederals, que s'havia celebrat entre el 18 i el 23 d'agost a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), van ser atropellats per un cotxe a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals morí en l'accident i ell resultà amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22 de setembre de 1969 al seu domicili de Nantes (País del Loira, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Louis Kneuss apareguda en el periòdic ginebrí "Le Réveil" del 15 de maig de 1915

Necrològica de Louis Kneuss apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil del 15 de maig de 1915

- Louis Kneuss: El 24 d'abril de 1915 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Louis Werner Kneuss. Havia nascut el 21 de març de 1858 a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Es guanyava la vida treballant de rellotger a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), població especialitzada en aquest sector. El novembre de 1890 es casà a La Chaux-de-Fonds amb la serventa Maria Mathys. Segons un informe del 29 de juliol de 1893 del comissari especial de Morteau (Borgonya, França), participava de totes les teories anarquistes sempre hi quan estiguessin reglamentades. El 26 d'agost de 1894 va ser condemnat a sis mesos de presó per haver aferrat cartells anarquistes. Freqüentà destacats anarquistes com a Albert Nicolet, i a Sant-Imier Albert Altermatt, Jules Coullery i Alexis Meyrat, entre d'altres. Estretament vigilat per la policia francesa, malgrat no tenir antecedents penals en aquest país, l'estiu de 1895 el seu nom figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. En 1908, amb altres companys (Aimé Bovet, Charles Rouiller, etc.), formà part del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, la seu del qual es trobava al número 18 del carrer Léopold Robert. El juliol de 1908 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb Georges Corlet, Charles Reuge i Charles Rouiller, fou delegat al míting de protesta contra l'extradició a Rússia de Victor Platonovitch Wassiliev (Wassilieff), el qual el 26 de gener de 1906 havia assassinat Dmitri Kandaurov (Kandaouroff), prefecte de policia de Penza (Penza, Rússia, Imperi Rus). El gener de 1910 figurava en una llista d'anarquistes de la policia de La Chaux-de-Fonds qualificat de «fervent adepte del grup». El 19 de febrer de 1910 signà, amb altres companys (Jules Bignasci, Aimé Bovet, Ali Eberhardt, Charles Jeanrichard i Streiff), una crítica a Auguste Forel publicada en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa). Louis Kneuss va morir el 24 d'abril de 1915 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa); enterrat dos dies després, Aimé Bovet pronuncià el discurs fúnebre.

***

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí "Le Réveil" de l'11 de maig de 1918

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918

- Arcangelo Cavadini: El 24 d'abril de 1918 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Havia nascut el 5 de desembre de 1886 a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdic Le Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses.

***

Necrològica de Théodore Rochat publicada en el periòdic ginebrí "Le Réveil" del 17 de maig de 1919

Necrològica de Théodore Rochat publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil del 17 de maig de 1919

- Théodore Rochat: El 24 d'abril de 1919 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) el pedagog llibertari Théodore Auguste Rochat, que va fer servir el pseudònim Gunakoff. Havia nascut el 13 de juliol de 1885 a Reconvilier (Berna, Suïssa). Era fill de François Auguste Rochat i de Marie Ernestine Augusta Piquet, de L'Abbaye (Vallé de Joux, Vaud, Suïssa), població en la qual es va criar amb dos germans, Noémi Anaïs Rochat i René Marcel Rochat. Quan tenia vuit anys quedà orfe i va ser pujat per un pastor protestant. El setembre de 1903, després d'acabar el batxillerat, començà els estudis a la Facultat de Lletres Clàssiques de la Universitat de Lausana (Vaud, Suïssa). L'11 de juliol de 1908 va ser fitxat per la policia com a membre del Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Gustave Noverraz, Jean Wintsch, etc.) de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia amb Liuba Schwarz al barri de Chailly de Lausana. Quan estudiava a la Universitat de Lausana, s'integrà en el cercle d'estudiantes anarquistes russos, als quals impartia classes de francès, i en 1908 es va veure compromès en el «Cas Schriro» –un grup de 25 estudiants revolucionaris de la Universitat de Lausana (Joseph Davritchev, Johann Goldstein, Anna Ethel Schwarz, Vladimir Vogt, etc.), la majoria russos, havien extorsionat Daniel Schiriro-Frega, negociat de petroli de Baku, amb la finalitat de finançar el moviment revolucionari rus, i Rochat havia fet classes de francès a Anna Schwarz. Col·laborà irregularment en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple. En acabar els estudis, i després de diverses estades entre 1909 i 1910 a la Vallé de Joux, marxà cap a l'Imperi Rus per a treballar de professor i ensenyà a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) i a Kazan (Kazan, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia). Hi coincidí amb la russa Valentina Ermakova (Valentine Ermakoff), amb qui havia estudiat a Lausana i a Ginebra (Ginebra, Suïssa), i amb qui es casà el 8 de gener de 1910 a Vladikavkaz (Caucas, Imperi Rus; actualment Ossètia del Nord, Rússia) i amb qui tres infants (René, André i Paul). Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Suïssa. En 1915, va ser cridat per Jean Wintsch per ocupar una plaça de mestre a l'Escola Ferrer de Lausana, la qual ocupà fins el 1918, quan hagué de deixar la feina malalt de tuberculosi. Durant aquests anys col·labora en el Bulletin de l'Ecole Ferrer. Sovint va publicar articles en La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste, el periòdic llibertari de Wintsch favorable a l'intervencionisme en la guerra («Unió Sagrada»). Valentina Ermakova va morir el 21 de juny de 1917 a Basilea (Basilea, Suïssa) i ell hagué de deixar sovint sos tres infants a cura de companys anarcosindicalistes. El 5 de novembre de 1918 signà, juntament amb altres 32 ciutadans suïssos, el manifest «Una séquestration» contra la llarga detenció de l'anarquista Louis Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). Théodore Rochat va morir tuberculós el 24 d'abril de 1919 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)

Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)

- Eugène Miel: El 24 d'abril de 1923 mor a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) l'anarquista Eugène Paul Léon Miel. Havia nascut el 31 d'octubre de 1855 a Creil (Picardia, França). Sos pares es deien Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es casà a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), població on residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué com a mínim una filla (Aimée Céline Miel). Obrer ceramista i estampador, treballà a la fàbrica de ceràmiques Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac, milità en el moviment llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat en el moviment anarquista de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també obrer ceramista. El soterrani on vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del qual formava part i del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet, fundador del grup, Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França, França), va ser escorcollat, ell detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». Sembla que després d'això deixà les activitats polítiques. El seu nom figurava en diversos repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim ofici va ser el de emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de Boulogne-Billancourt. Eugène Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França).

***

Séverine per Louis Welden Hawkins

Séverine per Louis Welden Hawkins

- Séverine: El 24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut el 27 d'abril de 1855 al XII Districte de París (França) en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes –ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover– i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Manuel Lozano Guillén

Manuel Lozano Guillén

- Manuel Lozano Guillén: El 24 d'abril de 1945 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio Ferrer Castillo. Havia nascut el 4 de març de 1904 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa humil, sos pares es deien Francisco Lozano Canalís i de Joaquina Guillén Escalona. Quan era jove emigrà a Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de peó. Entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos grups anarquistes; tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de Primo de Rivera fugí a Occitània, on milità en el moviment anarquista. En 1931, retornà a la Península poc abans de la proclamació de la II República espanyola. A Bellver de Cinca s'establí com a jornaler conrant un hort familiar. Establí contactes amb militants anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer Launed, i seguint l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural al seu poble. Fou el primer secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i membre del Comitè Comarcal del Cinca, el qual presidí en substitució de Félix Carrasquer. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en els moviments insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals va ser perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres companys, a Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer Castillo, acusat d'haver participat en la passada insurrecció. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran prestigi i passà a ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del Comitè Revolucionari i de les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la Comarcal del Cinca al Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de 1936 coordinà, amb José Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. Més tard, s'enrolà en la 14 Centúria («Centúria Ayerbe-La Peña») de la «Columna Roja i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig de 1937 amb la reacció estalinista, amb el suport de Miguel García Vivancos, marxà cap a Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada Mixta, i una cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28 Divisió Confederal «Francisco Ascaso» els va detenir a Binèfar i els va fer reconsiderar la seva postura. Després de la militarització de les milícies, el juny de 1937 va ser nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió. En aquesta unitat lluità la resta de la guerra, a Aragó, País Valencià i Extremadura. A resultes dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles, Sarrión) entre abril i maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió per haver evitat la caiguda de València amb la seva defensa i resistència. El març de 1939 participa a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo Casado, en els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan Negrín López. Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i Barbastre. Jutjat, va se condemnat a 20 anys de presó que purgà a les presons d'Osca –el maig de 1940 un escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per Francisco Ponzán Vidal intentà alliberar-lo d'allà sense èxit–, de Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes li van proposar que acceptés un càrrec en els seus sindicats, proposta que fou rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24 d'abril de 1945 –altres fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la tàpia del cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer Marzola edità a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de Manuel Lozano Guillén escritos en la cárcel de las Capuchinas (Barbastro, 1941).

Manuel Lozano Guillén (1904-1945)

***

Antonio Pittalunga

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

***

Notícia sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari marsellès "Le Petit Marseillais" del 10 de maig de 1938

Notícia sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 10 de maig de 1938

- Rinaldo Ponte: El 24 d'abril de 1945 és assassinat a Bornasco (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Lorenzo Ponte. Havia nascut el 9 de maig de 1902 a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emilio Ponte i Maria Soragni. Calderer de professió, des de molt jove participà activament en els cercles anarquistes i sindicalistes de la seva població natal, militant en la Cambra del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta Operaia. A començament dels anys vint, va ser condemnat en diverses ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat. En 1922 va ser cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a un any de presó. Va ser fitxat per la policia feixista com a «comunista», «descontent», «rebel» i «adversari silenciós del Règim». En 1936 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe policíac, en 1937 va marxar a la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava el «Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig d'aquell any, en una baralla amb un client, resultà ferit de bala i necessità ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de França i el 3 de febrer, quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir expatriacions clandestines», va ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i posteriorment traslladat a l'illa d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia) i finalment a Castel di Guido (Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de la lluita clandestina amb la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Ligúria. S'integrà en els grups de partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica), juntament amb altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va ser tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova (Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele Pieragostini, el 24 d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia), camí de la deportació a Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri aliat a la columna –algunes fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina de Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys juntament amb altres partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare Russi i Gian Battista Stalo).

***

Antonio Dettori

Antonio Dettori

- Antonio Dettori: El 24 d'abril de 1963 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Andrea Dettori. Havia nascut el 30 de novembre de 1892 a Bonorva (Sàsser, Sardenya). Sos pares es deien Bachisio Dettori i Giuseppa Deriu. Electricista de professió, a començament de la dècada dels deu es traslladà amb son germà petit Angelo Dettori a Gènova i ambdós entraren a formar part del moviment anarquista i sindicalista de la ciutat. Angelo milità en el grup anarquista de la Valpolcevera de Gènova i en la Cambra del Treball Sindicalista del barri genovès de Sestri Ponente, i fou un dels ponents en el Congrés de la Unió Anarquista de Ligúria (UAL) de Sestri Ponente de maig de 1920 i delegat al Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) d'aquell mateix anys. Antonio, que treballà a les Drassanes Navals «Ansaldo», milità en la Cambra del Treball Sindicalista del barri genovès de Bolzaneto. Ambdós germans participaren activament en el moviment d'ocupació de fàbriques de setembre de 1920. Quan l'adveniment del feixisme, els camins dels dos germans se separaren. Angelo s'expatrià a França i el setembre de 1925 va ser delegat pel Sindicat de Metal·lúrgics de Bolzaneto en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) celebrat a França; posteriorment retornà a Càller (Sardenya). Antonio restà a Gènova i durant els anys següents va ser posat sota vigilància i inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, a més de patir un període de confinament a l'illa de Ponça. En 1943, amb la caiguda del règim feixista, amb Umberto Raspi, fou un dels principals organitzadors de les Esquadres d'Acció Llibertària de Sestri Ponente, enquadrades en l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Malatesta» de Gènova. El 19 d'agost de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb altres companys; durant els interrogatoris al barri genovès de Marassi patí tortures. El 26 de setembre d'aquell any, amb altes 680 presoners, va ser deportat al camp de concentració de Bolzano (Tirol), i el 5 d'octubre enviat, amb Umberto Raspi, al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on entrà cinc dies després. El 26 d'octubre de 1944 va ser traslladat i dos dies després entrà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). El 30 d'octubre, va ser enviat al camp de treball forçat per a presos de Bad Gandersheim (Norheim, Baixa Saxònia, Alemanya). A començament d'abril de 1945 els nazis el van evacuar a peu, pocs dies abans de l'arribada dels aliats, cap el camp d'Aschersleben (Salzlandkreis, Saxònia-Anhalt, Alemanya), mentre que Umberto Raspi, malalt, va ser afusellat. Finalment, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Aquestes experiències van ser exposades en els seus records Memorie di un triangulo rosso, publicats en 42 lliuraments en la revista genovesa Sovranità Popolare entre 1955 i 1959 i que posteriorment, l'abril de 2017, es va publicar una selecció en el número 47 d'A. Rivista Anarchica, sota el títol «Diario del deportato Antonio Dettori, triangolo rosso, n. 94450». Durant la postguerra reprengué la seva militància política i sindical, militant en la Federació Comunista Llibertària de Ligúria (FCLL) i en la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Després una curta adhesió al sector anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), al finals dels anys quaranta fou un dels promotors de la reconstitució de l'USI i col·laborà en l'òrgan d'expressió d'aquesta Guerra di Classe, editat a Sestri Ponente. Membre del Col·lectiu Nacional dels Comitès de Defensa Sindical (CDS) –òrgans creats per la Federació Anarquista Italiana (FAI) per assegurar la intervenció anarquista en els sectors sindicals–, participà en una reunió d'aquests comitès celebrada entre el 16 i el 17 d'agost de 1947 a Sestri Ponente. Mantingué, amb altres companys (Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.), una forta polèmica amb els llibertaris que van romandre en els CDS dins de la CGIL (Marcello Bianconi, Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), als quals acusà de subordinació al sector comunista. A mitjans dels anys cinquanta es mantingué crític a la línia de la nova USI i fou responsable de la pàgina sindical («Azione di Classe») del periòdic genovès Sovranità Popolare, en la qual hi van col·laborar Ilario Margarita i Domenico Pastorello, entre d'altres. Segons alguns, milità en el Partito Laburista Italiano (PLI, Partit Laborista Italià).

***

Necrològia de José Perea apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 d'octubre de 1972

Necrològia de José Perea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1972

- José Perea: El 24 d'abril de 1972 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista José Perea. Havia nascut el 17 de setembre de 1911 a Villanueva del Duque (Còrdova, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove començà a treballar a les mines de carbó de Peñarroya (Còrdova, Andalusia, Espanya), on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en la guerra civil en un batalló confederal i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT. José Perea va morir el 24 d'abril  –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1972 a Pau (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de juny de 1980

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 24 d'abril de 1980 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Havia nascut el 2 d'octubre de 1906 a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de maig de 1980

Necrològica de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Manuel Sánchez Reguera: El 24 d'abril de 1980 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Rafael Sánchez Reguera. Havia nascut el 2 de gener –el certificat de defunció cita erròniament l'1 de gener de 1905 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Sánchez Martínez, jornaler, i Enriqueta Reguera Torres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant als barris de les Corts i d'Hostafrancs. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la presa de la caserna de Pedralbes. Son germà petit Juan Sánchez Reguera, també militant de la CNT enrolat en la «Columna Ascaso», va morir al front el 9 d'octubre de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Agde (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia García. Manuel Sánchez Reguera va morir el 24 d'abril de 1980 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril de 1980 a Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramon Casals Orriols

Ramon Casals Orriols

- Ramon Casals Orriols: El 24 d'abril de 2001 mor a Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Trinitat Antoni Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Havia nascut el 6 de novembre de 1908 a Berga (Berguedà, Catalunya). Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos)  i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la «Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins els últims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili –assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947–, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. El 27 de maig de 1953 es casà a Berga amb Àngela Augé Riu. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 a la residència «Centre Joseph Sauvy» d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997.

Ramon Casals Orriols (1908-2001)

Josep Cara i Jordi Jané: «Ramon Casals Orriols, "Ramonet Xic". Una vida dedicada a les persones», en El Pèsol Negre, 04 (maig de 2001), pp. 1-3, 5-9

***

Hristo Kolev (26 de març de 2009)

Hristo Kolev (26 de març de 2009)

- Hristo Kolev: El 24 d'abril de 2010 mor a Karlovo (Plòvdiv, Rumèlia Oriental, Bulgària) l'anarquista Hristo Kolev Velinov (Malkiya, El Petit) [Христо Колев Велинов (Малкия)]. Havia nascut el 15 de febrer de 1925 a Domlyan (Karlovo, Plòvdi, Rumèlia Oriental, Bulgària). Tenia el pseudònim d'El Petit per diferenciar-lo de Hristo Kolev (Golemiya, El Gran) [Христо Колев (Големия)] (1911-1995). Va estudiar i es va graduar a l'institut de Karlovo, moment en el qual es va integrar en el moviment anarquista. Després de fer aquest batxillerat, es va matricular a l'Escola de Pedagogia de Kazanlâk (Stara Zagora, Bulgària), però va ser expulsat immediatament per anarquista. Fou delegat, un dels més joves, a la Conferència de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), celebrada al barri de Knyazhevo de Sofia (Bulgària). El març de 1941, quan Bulgària entrà en la II Guerra Mundial com a aliada de les Potències de l'Eix, va ser detingut, empresonat i posteriorment enviat al camp de concentració de Belene, a l'illa de Persin, al Danubi. Després de la mort d'Ióssif Stalin va ser posat en llibertat i participà en la reconstrucció de la FACB sota el nom de Federació Anarquista Búlgara (FAB). En 1953 es casà amb Радка (Radka) i dos anys després nasqué son fill Николай (Nikolai). Col·laborà activament en el periòdic Свободна мисъл (Svobodna Misl, Pensament Lliure). En 1999 publicà les seves memòries sota el títol Живот срещу течението (La vida contra corrent).

---


[23/04]

Anarcoefemèrides

[25/04]

Escriu-nos


Actualització: 13-07-23