|
---
Anarcoefemèrides del 22 d'abril Esdeveniments
L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897 - Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta sense èxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàlia quan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat. ***
Cartell
de la conferència-debat - Conferència
«Actualitat de l'anarquisme»: El 22
d'abril de 1959 se celebra al Palais de la
Mutualité de París (França) la
conferència-debat «Actualité de
l'anarchisme»
(Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació
Anarquista (FA) de
la regió parisenca, hi van intervenir Daniel
Guérin, Charles-Auguste Bontemps,
Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice
Laisant (Hemel).
Naixements
Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894) - Domenico Gallea:
El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el
jornaler anarquista
Domenico Gallea, també citat en la seva
transcripció francesa com Dominique
Galléa. Sos pares es deien
Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a
França i per les seves
activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se
li va decretar l'expulsió del
país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enrique Messonier Álvarez - Enrique Messonier Álvarez: El 22 d'abril de 1856 neix a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya– el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la «Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges, Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic ¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la «Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. Enrique Messonier Álvarez va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 a l'Havana (Cuba). ***
Hinke Bergegren - Hinke Bergegren:
El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el
socialista, periodista,
escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik
Bernhard
Bergegren, més conegut com Hinke
Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i
Carolina Hillberg,
i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis
primaris i entre
1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria
estètica i literatura a
l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna
Cajsa Gustafsdotter. En
1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges
Socialdemokratiska
Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors
Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de
1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan
d'expressió, Social-Demokraten,
publicat a Estocolm.
Destacat representant de la tendència
revolucionària i anarcosindicalista a
dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891
edità i dirigí els nou números
de la revista anarquista Under Röd
Flagg
(Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació
sueca que presentà de
manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin,
Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que
polemitzà durament amb el sectors
marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga
general. En
1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves
Socialistes), on es
reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892
passà a denominar-se Sveriges
Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la
Joventut Socialista de
Suècia). A partir de 1898 col·laborà
en el periòdic anarquista editat a Estocolm
Brand (Torxa). A causa dels seus
punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts
altres
companys de la tendència socialista llibertària,
després d'una dura polèmica
amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà
especialment com a propagandista de
l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva
conferència Kärlek utan
barn (Amor sense infants) va
ser processat i condemnat a una curta pena de presó en
virtut d'una llei que
recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava
il·legal la defensa dels
sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta
llei passà a
denominar-se Lex Hinke, en el seu
«honor» –aquesta llei fou derogada en
1938, dos
anys després de la seva mort. En
1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit
Comunista Suec), amb
l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a
l'anarcocomunisme, i aquest
mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés
de la Internacional Comunista
com a representant de Suècia, juntament amb Zeth
Höglund i Fredrik Ström. Quan
en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del
Socialistiska Partiet (SP,
Partit Socialista), oposat a la línia
prosoviètica. A més de textos de caire
polític, com a escriptor és autor de
novel·les, contes i obres de teatre. Entre
els seus llibres destaquen Jakten efter
själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren.
Roman från arbetarrörelsens tidigare år
(1907), Sedlighetskråkor. Lustspel
i fyra akter (1909), Fri
kärlek. Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag
(1910), Könsdriften starkare hos man
eller kvinna? Anteckningar och reflexioner
(1910), Ljusets fiender. Föredrag
(1910), Ungsocialismen. Historik.
På
uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad
(1917),
entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a
Estocolm
(Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra
Begravningsplatsen (Cementiri
del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà
la biografia Små mord, fri
kärlek. En biografi om Hinke
Bergegren. Hinke
Bergegren
(1861-1936) ***
Edmond
Duchemin -
Edmond Duchemin:
El 22 d'abril
de 1867 neix a Châteauroux (Centre, França) el metge
anarquista Edmond Michel Lucien Duchemin, que va fer servir el
pseudònim Michel Petit.
Sos pares,
rendistes, es deien Arthur
François Guillaume Duchemin, militar, recaptador de
contribucions indirectes i
cavaller de l'Ordre Imperial de la Legió d'Honor, i Bertha
Maria de Jesus
Harouard, de pare francès i mare mexicana, casats durant les
guerres del II
Imperi francès. Passà la seva infantesa entre
Châteauroux i Laval (País del
Loira, França). Estudià medicina a
París (França) i passà temporades a
Dinan
(Bro Sant-Maloù, Bretanya), on residia sa
família. En 1894 llegí la seva tesi
«Contribution à l'étude de la
rétention d'urine au cours de la blennorrhagie».
Un
cop titulat en medicina, exercí d'antuvi a París,
a la seva consulta al número
46 del bulevard de Haussmann, i després a Bièvres
(Illa de França, França). El
novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus»,
signà un manifest en defensa del
coronel Marie-Georges Picquart publicat en diversos diaris parisencs.
El 27
d'abril de 1901 es casà al VI Districte de París
amb Marie Anne Philomène Le
Luez. En aquesta època vivia al número 3 del
carrer Grands Augustins. En 1904
s'instal·là a
l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i
després a Maël-Carhaix
(Cornualla, Bretanya). En 1904 també
començà a col·laborar en el setmanari
anarquista de Jean Grave Les Temps
Nouveaux, del qual era lector des de feia anys. Sembla que va
ser Jean
Grave que va demanar la seva col·laboració per a
una secció sobre higiene
laboral. Entrà en la redacció com a especialista
en medicina, però la seva
col·laboració no es va limitar a aquesta
disciplina i durant set anys signà més
de cent articles, la major part sota el pseudònim Michel Petit. En 1905
col·laborà en L'Almanach
de la Révolution pour 1906. Atret per la pedagogia
llibertària, mantingué contactes amb Francesc
Ferrer i Guàrdia i col·laborà amb
l'editorial de l'Escola Moderna de Barcelona (Catalunya) amb textos que
signà
sota pseudònims. En 1909, com a membre del Comitè
de Defensa de les Víctimes de
la Repressió Espanyola, participà activament en
les protestes que es
desencadenares contra el processament de Francesc Ferrer i
Guàrdia i quedà molt
afectat quan un tal Michel Petit va ser detingut a París per
participar en
aquestes protestes, demanant a Jean Grave que s'informés
sobre aquest Augustin-Michel
Petit amb la intenció d'ajudar-lo. Va fer molta publicitat
de Les Temps Nouveaux entre els
seus
amics
(metges, professors, mestres, etc.). També
mantingué estretes relacions amb el
periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). En
1909 publicà el fullet higienista Les
habitations qui tuent!. Cap el 1910 caigué malalt
i hagué de minvar les
seves col·laboracions en el periòdic, encara que
va escriure articles sobre la
Revolució mexicana. En 1911 publicà el fullet
d'higienisme Le nourisson i aquest
any també col·laborà amb la revista La Grande Revue en una
investigació
sobre la influència de la caserna sobre la joventut amb un
informe molt crític.
Edmond Duchemin va morir el 2 de maig de 1913 a
l'île-de-Bréhat (Goueloù,
Bretanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri
antic de l'illa.
Deixà inèdita una autobiografia sota el
títol Un bourgeois déchu.
Pòstumament, en 1932, es va publicar el seu llibret
de narracions infantils La petit chemin,
amb il·lustracions d'Aristide Delannoy. ***
Fitxa policíaca de Luigi Luccheni - Luigi Luccheni: El
22 d'abril de 1873 neix a l'Hospital de Saint-Antoine
(Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de
París (França) l'anarquista,
defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni
(Louis Luccheni o Lucheni). Sa mare,
Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia
(Emília-Romanya,
Itàlia) –algunes fonts citen Albareto
(Emília-Romanya, Itàlia)– probablement
embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a
França.
Quan va néixer l'infant –transcrit
erròniament
el llinatge Luccheni en comptes
de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits
de
París i ella
va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser
repatriat a Itàlia, on,
després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare
era un sabater borratxo i la
mare una bugadera al límit de la prostitució.
L'abril de 1881 l'assistència
pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i
amb 10 anys va ser adoptat per
una nova família que el posà a mendicar. En 1887,
amb 14 anys i una educació
fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer,
abandonà la seva
família d'acollida i començà una vida
errant (Gènova, Sizzera, Àustria i
Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume
–actual
Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves
obligacions militars i
traslladat a Parma, on només va ser excarcerat
després d'enrolar-se en el XIII
Regiment de Cavalleria «Monferrato», on
passà tres anys i mig, participant
en campanyes bèl·liques a l'Àfrica
oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona,
a qui servirà com
a criat un temps a Palerm (Sicília) després de
ser llicenciat. El març de 1898
abandonà el seu antic capità i
s'embarcà cap a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Decidí
emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a
Lausana (Vaud, Suïssa). A la
Confederació Helvètica entrà en
contacte amb les idees anarquistes i va ser
fitxat per la policia com a «anarquista no
perillós»; treballant en la
construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la
«propaganda pel
fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de
1898 en un embarcador del llac
Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no
tenia diners ni per
comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth
d'Àustria, més coneguda com
a Sissi. Durant el seu
procés, el 10
de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que
la seva primera
intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans,
però que finalment es va
decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor,
per copejar un bon
exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe
obrera». Com que a
Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena
perpètua a l'edat
de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:
«Visca l'anarquia! Mort a
l'aristocràcia!». Aprofità la seva
reclusió per perfeccionar la seva educació i
començà a redactar les seves memòries,
però quan aquestes van ser robades pels
seus guardians, es va revoltar i patí en
represàlies tota mena de vexacions. El
van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de
1910, penjat del seu cinturó a la
cel·la de càstig de la presó de
Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on
estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni
perquè la
víctima era una dona. Luigi Luccheni (1873-1910) ***
Notícia d'una de les detencions de Claude Buatois apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 19 de gener de 1906 - Claude Buatois: El 22 d'abril de 1874 neix a Sens
(Borgonya, França; actualment Sens-sur-Seille, Borgonya, França) el
contrabandista anarquista Claude Marie Prosper Buatois. Era fill de Victor
Buatois, domèstic, i de Jeanne Gautheron. D'antuvi es guanyà la vida treballant
de vidrier. El 12 de novembre de 1895 va ser integrat en el 37 Regiment
d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 22 de setembre
de 1896, passant a la reserva l'1 de novembre de 1898. En 1896 va ser inscrit
en el III Inventari d'Anarquistes del departament de Finisterre i va ser
qualificat per la policia com «anarquista militant» i que vivia del contraban
d'alcohol. En aquesta època un escorcoll del Servei de Contribucions Indirectes
trobà periòdics llibertaris al seu domicili. El 14 d'abril de 1899 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) a
sis mesos de presó i multa per «rebel·lió, violències, agressió i ultratges a
agents». A finals de maig i principis de juny de 1900 va ser interceptat a Le
Havre (Alta Normandia, França), però, sense feina, marxà cap a París (França),
on sembla que visqué en una habitació moblada llogada al carrer Duret. El 4 de
juny de 1903 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois i Antoine
Guérin, sota un manament de l'Administració de Contribucions Indirectes i el 19
de juny de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône
a sis dies de presó per «rebel·lió als agents». Sembla que es el mateix Buatois
que el 14 de març de 1905 va fer la introducció d'una conferència de Sébastien
Faure celebrada a Chalon-sur-Saône. Durant la nit del 8 al 9 de juliol de 1905
va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois, Antoine Guérin i
Valentin Laroze, a Saint Cosme-le-Haut de Chalon-sur-Saône i el 20 d'octubre de
1905 van ser condemnats a multa pel Tribunal de Chalon-sur-Saône per «contraban
d'alcohol». El 17 d'abril de 1906 va ser detingut a Givry (Borgonya, França)
per agents de l'Administració de Contribucions Indirectes quan portava tres
recipients en un sac que contenien 22 litres d'aiguardent. El 4 de novembre de
1909 va ser condemnat a cinc anys de presó, amb llibertat provisional, però el
Tribunal de Cassació anul·là la pena per un defecte de forma. A principis de
1912 va ser condemnat pel Tribunal de Dijon (Borgonya, França) a dos anys de
presó per encobriment d'uns robatoris comesos el novembre de 1908 a Châtenoy-en-Brese
(Borgonya, França). El 29 de novembre de 1912 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Chalon-sur-Saône a vuit dies de presó per «ultratges per escrit
a magistrat». En aquesta època treballava de cafeter. Quan esclatà la Gran
Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 22 de setembre de 1914 va
ser condemnat pel Consell de Guerra Permanent de la VIII Regió Militar a dos
anys de presó per «ultratge i rebel·lió a mà armada contra agents de
l'autoritat». El 22 de gener de 1916 passà al VIII Grup Especial de l'Exèrcit i
el 29 de maig de 1916 passà al 64 Regiment Territorial d'Infanteria i el 15 de
juny de 1916 al 64 Regiment Territorial d'Infanteria. El 18 de juliol de 1916 va
ser destinat a la fàbrica Henri Carpentier de París. En 1916 vivia al número 80 del bulevard de Picpus.
L'1 de juliol de 1917 fou destinat al IV Regiment d'Infanteria dels Zuaus. El 9
de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i s'instal·là a Lió (Arpitània), on
visqué al número 65 del carrer Grande de la Guillotière. El 3 de febrer de 1942
es casà a Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània) amb Marie Clarice David. Claude
Buatois va morir el 12 de desembre de 1962 a Thonon-les-Bains (Savoia,
Arpitània). ***
Notícia
sobre Jules Dupoux apareguda en el diari parisenc La Liberté
del 7 d'agost de 1912 - Jules Dupoux: El
22 d'abril de 1888 neix a Dole
(Borgonya, França) l'anarquista individualista Jules Joseph
Dupoux. Sos pares es
deien Jean Marie Dupoux, paleta, i Clémence Sophie
Eugénie Vigreux, bugadera.
Es guanyava la vida treballant d'ajustador en una foneria. En 1909
vivia al
número 7 del carrer Pasteur de Dole. En aquesta
època col·laborava en L'Anarchie.
En 1909, durant la vaga de
les Postes, Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons), va
ser acusat per la policia d'haver participat en el sabotatge a la
línia fèrria el
15 de maig de 1909 a Dole. El 3 d'agost de 1909 el Tribunal
Correccional de
Dole el condemnà en rebel·lia a un any de
presó per «atemptat terrorista».
També
en 1909 organitzà una conferència de Gustave
Hervé a Dole. L'agost de 1912
purgava una pena per insubmissió de vuit mesos de
reclusió a la presó militar de
La Cherche-Midi de París (França). Un cop lliure,
va ser destinat al 62
Regiment d'Artilleria, establert a Bruyères (Lorena,
França). El 28 d'abril de
1925 es casà a Besançon (Franc Comtat,
Arpitània) amb Fernande Renée Madeleine
Courtot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937) - Urbano Andreoli:
El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli
[sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es
deien Ricardo
Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i
estava casat
amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i
s'establí a Grassa (Provença,
Occitània), on visqué al número 8 del
carrer Dominique Comte. Durant els anys
trenta freqüentà el grup de Grassa de la
Federació Comunista Llibertària (FCL),
on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana,
Roland
Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita
Girolimetti, André
Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic
Papazian, etc.). El gener
de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot
Ange
Andreoli, expulsat de França per
«robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà
la
naturalització francesa. La policia el va vigilar
especialment en 1937 i,
encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda
segons el
comissari especial de Canes (Provença,
Occitània). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920) - Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neix a Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis. ***
Gelindo
Zanasi - Gelindo Zanasi: El
22 d'abril de 1892 neix a
Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Gelindo
Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta.
Va
començar a militar en el moviment llibertari quan encara era
adolescent. En
1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda
antimilitarista. Es
guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i
1923, com a membre
dels «Arditi del Popolo», participà
activament en les lluites contra la pujada
dels feixisme i per això va ser detingut en diferents
ocasions. L'octubre de
1923, fugint de la repressió, s'exilià a
França. Després de l'assassinat de
Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar
part de la Centúria
«Camicie Rosse» (Camises Roges) a París,
que agrupava militants antifeixistes
italians disposats a actuar si hagués un canvi en la
situació italiana. En
1926, amb altres militants italians, participà en
l'expedició militar de
Francesc Macià Llussà per proclamar la
República Catalana, coneguda com els
«Fets de Prats de Molló».
Després del fracàs de la invasió, va
ser detingut a
França i expulsat. Marxà cap a
Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element
perillós», relacionant-se amb anarquistes
refugiats en aquell país (Gigi
Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932
retronà a França i
s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva
activitat antifeixista,
va ser inclòs en la llista de
«terroristes» establerta pel Ministeri de
l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
passà a Catalunya i
el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front
d'Aragó s'encarregà d'una
metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette
Mercier).
El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre
fou repatriat a
França. Poc després retornà a la
Península, on cap el gener de 1938 va ser
nomenat capità. Amb el triomf franquista passà
França i el juny de 1939
figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la
declaració
de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al
camp de
concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser
extradit a Itàlia. Jutjat
per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser
condemnat a
quatre anys de deportació a Ventotene. Poc
després va ser traslladat al camp de
concentració de Renicci di Anghiari (Toscana,
Itàlia), del qual va ser
alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra
milità en la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió
Sindical Italiana (USI) de
Bolonya. Després del II Congrés de la USI
celebrat entre el 6 i el 7 de gener
de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb
Generoso Procaccini,
secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a
Bolonya. En aquesta època
col·laborà assíduament en el
periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i
el 2
de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés
Nacional de la USI celebrat a
Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973
a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Notícia
de la condemna d'Alfred Pinçon apareguda en el diari
parisenc La
République Française del 2 de
setembre de 1913 - Alfred Pinçon: El 22 d'abril de 1895 neix a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) l'anarquista, sindicalist i antimilitarista Constant Alfred Pinçon. ra fill de Constant Alphonse Pinçon, fuster de la construcció, i de Françoise Hortense Roussel. El gener de 1908 treballava d'empleat a les oficines de les fàbriques de materials metàl·lics Nozal a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), on restà fins el 15 d'octubre de 1909. Va ser sorprès en diferents ocasions dormint durant la feina i explicà que estava cansat, ja que passava gran part de la nit en reunions. Entre l'11 de gener de 1910 i el 31 de gener de 1911 treballà amb el fabricant de màquines agrícoles Albaret, al número 7 bis del carrer Louvre de París, i va ser acomiadat per negar-se a vestir-se amb una lliurea i abans de partir destrossà diversos objectes. L'1 de maig de 1911 va ser detingut a la plaça de la République de París després de cridat «Assassins» uns guàrdies municipals que reprimien uns manifestants que sortien de la Borsa del Treball. El 22 de maig de 1911 va ser condemnat a 50 francs de multa per «ultratge». Entre el 31 de maig i el 26 d'agost de 1911 treballà a l'empresa de màquines d'escriure Remington, al número 8 del bulevard Capucines. En 1911 vivia amb sos pares al número 25 del carrer Procession de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre el 2 de gener i el 2 de maig de 1912 va fer feina amb el fabricant de guants Georges Hautsgen, al 44 de l'avinguda Michelet de Saint-Ouen. Entre el 20 de maig de 1912 i el 15 de maig de 1913 treballà a la fàbrica de traucadors Union Ouvrière, al 36 del carrer Sambre-et-Meuse de París. En questa època militava en la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen, era assidu lector de La Bataille Syndicaliste i es dedicava a aferrat adhesius antimilitaristes al seu barri contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre el 21 de juliol i el 15 de setembre de 1913 treballà d'empleat a la Companyia General de l'Òmnibus i entre el 15 de setembre i el 13 d'octubre amb l'empresari F. Balet, al número 31 del carrer Rosiers de Saint-Ouen. Posteriorment restà desocupat. El 19 d'agost de 1913 va ser detingut quan aferrava cartells antimilitaristes amb altres companys (Robert Compoint, Louis Pouleau i Maurice Pfister), però no va ser denunciat. El 30 d'agost de 1913 va ser detingut quan es preparava para participar en una «retreta roja» organitzada per les Joventuts Sindicalistes destinada a sabotejar una retreta militar; portava un bastó amb la punta de ferro i una llibreta on apuntava les ressenyes dels mítings antimilitaristes; per aquests fets, l'1 de setembre de 1913 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena per «possessió d'arma prohibida» i condemnat a 25 francs de multa. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 89 Regiment d'Infanteria. El 16 de gener de 1917 va ser declarat desertor i el 2 d'abril d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la X Divisió d'Infanteria i condemnat a un any de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'interior en temps de guerra» i «falsificació de permís». El 16 d'abril de 1917 va ser ferit de bala al Bois des Buttes, durant la «Batalla de l'Aisne», i el 17 d'octubre de 1918 va ser ferit a Seboncourt (Picardia, França). Destinat al I Regiment de Zuaus, va ser enviat el 27 de gener de 1919 com a muntador als tallers de la Companyia Ferroviària del Nord a La Plaine Saint-Denis. El 3 d'octubre de 1919 va ser reenviat al seu destacament militar per «mals serveis». El 8 d'abril de 1920 va ser desmobilitzat. El juliol de 1921 vivia amb sa companya Marion Rosa, amb qui tenia dos infants, al carrer Clément-Lécuyer de Stains (Illa de França, França). El gener de 1925 era membre de la comissió del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció). El juny de 1926 va ser un dels animadors del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies, el secretari del qual fou A. Coquin. Acabà treballant en una fàbrica de ciment i el febrer de 1926 formà part del buró del Sindicat d'Obrers del Ciment de la Regió Parisenca, del qual, l'agost d'aquell any, va ser nomenat delegat de Propaganda. El gener de 1927 va ser designat secretari adjunt no retribuït en l'assemblea general del SUB de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'abril de 1927 va fer les permanències dominicals del SUB a la Borsa del Treball. L'abril de 1928 va ser nomenat secretari del SUB i el maig de 1930 del Sindicat Confederal dels Obrers del Ciment del Sena, que s'havia integrat en la Confederació General del Treball (CGT). El 10 de maig de 1931 participà, amb Julien Le Pen, en un míting intercorporatiu de la CGT, a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball. En 1932 col·laborava regularment en la secció «Mouvement syndical» del periòdic Le Libertaire. El 29 de gener de 1933 prengué la paraula en un míting organitzat pel Comitè Regional de Treballadors de la Construcció i dels Treballs Públics de la Regió Parisenca celebrat a la Borsa del Treball, on afirmà que, després d'aconseguir la setmana de 40 hores, calia reivindicar la setmana de 30 hores. Mantingué una estreta amistat amb Lucien Charbonneau, tresorer del Comitè de «L'Entr'aide». En 1937 fou membre dels grups anarquistes de fàbrica de la Unió Anarquista (UA), engegats per Félix Guyard i Nicolas Lazarévitch. Aleshores vivia al número 53 del carrer Poissonniers de Paris. El 30 d'octubre de 1937 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament del Sena. El novembre de 1938 participà en una col·lecta en suport de Benoît Broutchoux. El 15 d'abril de 1939 vivia al número 34 del carrer Ordener del XVIII, que va ser el seu domicili definitiu. El novembre de 1939 era secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT. Entre el 21 de març i el 28 d'agost de 1940 va ser mobilitzat i enviat al polvorí de Salbris (Centre, França). En 1941, en un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el seu nom i adreça va ser interceptat en un llistat de subscriptors del periòdic de l'organització. El 6 de març de 1943 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. Després de la II Guerra Mundial va ser reelegit secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT, càrrec que ocupà fins el 1953. El desembre de 1944, el maig de 1948 i l'abril de 1949 envià diners per al periòdic CQFD, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP). En 1950 encara figurava en el llistat d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats. Alfred Pinçon va morir el 3 d'octubre de 1957 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser enterrat el 14 d'octubre al cementiri de Thiais (Illa de França, França). ***
Necrològica
d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958 - Antonio Casado Meler:
El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio
Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora
Meler. Emigrà buscant
feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment
anarquista i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. El
novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de
Bera (Navarra) i de l'intent
d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals
s'hagué
d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933
participà en l'aixecament anarquista
d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936
l'agafà al seu
poble i participà en la resistència. Durant la
guerra lluità en el Grup de Tren
Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Visqué a Sench Avit de Ribièra
(Aquitània,
Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt
durant molt de temps, Antonio
Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de
Perigús (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Manuel
Aranda Martí - Manuel Aranda
Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon
llinatge també citat erròniament Marfil.
Sos pares es deien Manuel Aranda i Manuela Martí. Llaurador
de
professió, estava
casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues
filles, Josefina i Sebastiana. Fou
assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en
la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933 a la
seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la
presó de Val-de-roures
fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de
1936 fou
membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost
d'aquell any, i presidí
la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre
gener i agost de 1937 presidí
el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de
Justícia. Quan
l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb
sa família a Barcelona
(Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat
d'Indústries
Metal·lúrgiques del barri barceloní
del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb altres habitants de
Massalió i va ser internat al camp de
concentració de Bram. El 27 d'octubre de
1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats
polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000
pessetes de multa i a 10 anys
d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra
Mundial formà part de la
Federació Local de Vierzon de la CNT. El seu
últim
domicili va ser a Foëcy (Centre, França). Manuel
Aranda
Martí va morir el 27 de
març de 1977 a l'Hospital de Vierzon (Centre,
França). Manuel Aranda Martí (1900-1977) ***
Foto
antropomètrica d'Azelio Bucchioni - Azelio Bucchioni:
El 22 d'abril de 1902 neix a San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) –algunes fonts
citen Bagni di San Giuliano
(Toscana, Itàlia)– l'anarquista Azelio Bucchioni,
que va fer servir diversos
pseudònims (Francesco Azeglio,
Ernesto Barolo, Azeglio
Bucchioni, Umberto Di
Paco, Valente Di Paco).
Sos pares
es deien Ferruccio Bucchioni i Giulia Luperi, i fou el primer de quatre
germans
(Azelio, Libertaria, Comunardo i Aldo). Son pare, anarquista, li va
inculcar el
pensament anarcocomunista, començant a militar molt jove. Es
guanyava la vida
com a paleta. Entre febrer de 1922 i abril de 1923 va fer el servei
militar en
Cavalleria. L'agost de 1925 va ser absolt per l'Audiència de
Pisa (Toscana,
Itàlia) de l'homicidi voluntari de Primo Santarlasci. En un
informe del 16 de
març de 1927 la Prefectura de Pisa el qualificà
d'«adversari irreductible del
Règim i element perillós per a l'ordre nacional
feixista». Sovint apareix en
els informes policíacs com a
«comunista». Cap el 1927 passà
clandestinament amb
sa família a França. Establert a Marsella
(Provença, Occitània), desenvolupà
una intensa propaganda subversiva i antifeixista. El 3 d'octubre de
1927 va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània),
juntament amb Faramenti Battistini i
Giuseppe Marizigisco, sota l'acusació d'haver desvalisat
l'oficina de l'estació
de Los Arcs (Provença, Occitània). L'octubre de
1930 la policia italiana va
perdre el seu rastre, però el març de 1931 el
trobà empresonat a Torí (Piemont,
Itàlia). L'agost de 1931 el trobem de bell nou a Marsella,
on l'octubre
participà, amb Mazzino Chiesa, en l'agressió del
feixista Sebastiano Patania. A
principis de 1932 va ser expulsat i retornà clandestinament
a Itàlia.
Posteriorment es traslladà a Bèlgica, d'on va ser
expulsat el 19 de juliol de
1932. L'abril de 1934 va ser detingut a Bastia (Còrsega), on
es feia anomenar Valente Di Paco;
jutjat, va ser
condemnat a sis mesos de presó per «identitat
falsa i infracció a decret
d'expulsió». El 15 d'octubre de 1934 va ser
detingut per la policia espanyola,
juntament amb Giovanni Rubini, i expulsat al mes següent des
de Puigcerdà
(Cerdanya, Catalunya). Quan esclatà la guerra d'Espanya,
s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
gener de 1937, en una nota
confidencial del Ministeri de l'Interior, el seu nom s'inclou en un
llistat de
milicians anarquistes juntament amb Leonida Mastrodicasa i Tintino
Rasi. De
bell nou a Marsella i molt vigilat per la policia, decidí
emigrar a Bèlgica amb
la intenció de passar a Amèrica. Segons les
autoritats italianes, a Bèlgica
freqüentà un grup d'anarquistes italians (Marcello
Bianconi, Ernesto Bruna,
Arrigo Catani, Mario Mantovani, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi,
Antonio
Moscardini, Guido Schiaffonati, etc.). L'abril de 1939 va ser detingut
per
«infracció del decret
d'expulsió» de 1932. Reclòs a la
presó de Forest de
Brussel·les, després d'un temps va ser traslladat
a la de Saint-Gilles-lez-Bruxelles
de la mateixa ciutat. A finals de juliol de 1939 va ser traslladat a la
presó
de Verviers (Valònia). El juny de 1940 va ser alliberat i el
24 de febrer de 1941
va ser denunciat per freqüentar un grup d'anarquistes de
Brussel·les (Dante
Armanetti, Emilio Marziani, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado
Perissino, Agostino
Sanna, etc.). Cap el febrer de 1941 va ser detingut amb Cafiero Meucci
a
Bèlgica. Detingut per robatori, en 1943 encara restava
empresonat a la presó d'Oudenaarde
(Flandes Oriental, Flandes). L'octubre de 1943 va ser deportat per les
autoritats alemanyes, sota la matrícula 7.880, al camp de
detenció temporal i
de trànsit d'Herzogenbusch (Vught, Brabant Septentrional,
Països Baixos).
Posteriorment Azelio Bucchioni va ser traslladat al camp de
concentració de Neuengamme
(Bergedorf, Hamburg, Alemanya), on va morir el 18 de febrer de 1945
d'enterocolitis aguda. ***
Joan Manent i Pesas - Joan Manent Pesas: El 22 d'abril de 1902 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el cenetista i batlle de Badalona Joan Pere Manent i Pesas –el certificat de naixement cita com a primer llinatge Manen. Sos pares es deien Jacint Manent Laribal, vidrier, i Josepa Pesas Grifú. tingué dues germanes. Entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent Pesas va morir el 9 de febrer de 1984 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer. ***
Settimo
Guerrieri - Settimo Guerrieri: El 22 d'abril –algunes fonts citen el 24 d'abril– de 1905 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Settimo Guerrieri, també citat com Settimio Guerrieri i Settino Guerrieri. Sos pares es deien Antonio Guerrieri i Pia Vagelli. Fill d'una família molt humil i amb moltes privacions, aviat va començar a treballar d'obrer a les plantes siderúrgiques de l'empresa Ilva. Durant els anys d'agitació politicosocial de després de la Gran Guerra, s'acostà al moviment anarquista. Arran de la crisi de producció que va afectar l'empresa Ilva a principis dels anys vint, que va implicar que molts de treballadors quedessin a l'atur, en 1925 emigrà a Torí a la recerca de feina. Contractat com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere, s'integrà en els grups anarquistes «Barriera di Nizza» i «Barriera di Milano» i en els cercles llibertaris de resistència antifeixista clandestina. En aquesta època mantingué estretes connexions amb el grup de militants anarquistes refugiats a Lió (Arpitània) i participà en la xarxa d'ajuda per a les expatriacions clandestines i en la distribució del fons de socors econòmic anarquista destinat a les famílies dels presos polítics. Identificat per la policia l'estiu de 1930 com a un dels exponents més destacats del grup anarquista «Barriera de Milà», va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «perillós per a l'ordre públic». Detingut el 10 de febrer de 1931 per «activitat subversiva», «propaganda anarquista» i per afavorir les expatriacions clandestines, va ser processat per la Comissió Provincial de Torí i el març de 1931 va ser condemnat a cinc anys de confinament, posteriorment reduït en l'apel·lació a tres, i enviat a l'illa de Ponça. Durant la seva relegació, va ser arrestat per participar en l'agitació dels confinats contra els abusos comesos per les autoritats de la colònia penitenciària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), l'octubre de 1931 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament» i enviat a la presó napolitana de Poggioreale. Un cop purgada la pena, va ser enviat novament a Ponça i, gràcies a la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme al poder, va ser amnistiat i alliberat. Quan esclatà la guerra d'Espanya, va ser dels primers a prestar el seu suport als revolucionaris i juntament amb altres dos companys (Dante Armanetti i Antonio Calamassi) va organitzar la fugida d'Itàlia. Durant la nit del 9 al 10 de setembre de 1936 aconseguí passar il·legalment la frontera francoitaliana pel pas de les Valls de Lanzo. Gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània), pogué arribar a Marsella (Provença, Occitània), on, després d'uns dies d'espera, s'embarcà amb el vapor Ciudad de Barcelona i arribà a Catalunya. S'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i lluità al front d'Aragó en els combats de Monte Pelado, Osca i Almudèver. Mantingué, a més, una estreta relació amb el grup editor del periòdic Guerra di Classe, publicat a Barcelona per Camillo Berneri i altres militants anarquistes. Posteriorment passà a França i s'instal·là a Briva (Llemosí, Occitània). L'estiu de 1939 va ser detingut sota les mesures de «Seguretat Pública» de les autoritats franceses i enviat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte», i el juliol de 1939 al de Gurs (grup italià de la IX Companyia). Posteriorment va ser incorporat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) amb la qual passà a Bèlgica. Després de deixar la CTE, s'establí a Anvers (Flandes), però va ser capturat pels nazis i enviat a França, on va ser reclòs en 1941 al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1943 aconseguí evadir-se i va col·laborar amb els partisans francesos a la regió parisenca. Després de la II Guerra Mundial retornà a Torí. Militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI), el seu nom figura en una llista de treballadors llibertaris de l'empresa FIAT Ferriere per al consell directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics). Settimo Guerrieri va morir el 22 de gener de 1975 a Torí (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Piombino (Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
de Cayo Aguilar Burriel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 d'octubre de 1973 - Cayo Aguilar Burriel: El 22 d'abril de 1911 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cayo Aguilar Burriel. Sos pares es deien Víctor Aguilar i Manuela Burriel. Ben igual que sos germans Pascual i Vicente, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir d'Alcorisa i arribà a Barcelona (Catalunya). S'allistà en la «Columna Durruti» i combaté al front d'Aragó (Alfajarín i Farlete). Després de la militarització de les milícies, fou soldat en la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà als fronts aragonesos de Belchite i de Terol. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració de Los Almendros. Denunciat, va ser reclòs amb son germà Pascual a les presons d'Oriola, Alcanyís i Saragossa. Jutjat, va ser condemnat a mort, però nou mesos després la pena va ser commutada. Després va ser enviat a un camp de treball a Belchite i a les presons de Saragossa i El Dueso. Un cop lliure treballà a Reinosa, però fugí per les muntanyes i l'octubre de 1946 creuà els Pirineus. A França es reuní un mes més tard amb sa companya Pilar Ariño i sa filla i quatre anys més tard amb un altre fill. Milità activament en la CNT de l'exili i en els anys seixanta en fou secretari de la Federació Local de Bedarius. Cayo Aguilar Burriel va morir el 14 de març de 1973 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). ***
Hristo
Kolev - Hristo Kolev: El 22 d'abril de 1911 neix a Balvan (Veliko Tànovo, Bulgària) l'anarquista Hristo Kolev Ĭordanov, conegut com Golemiya (El Gran), per a no confondre'l amb Hristo Kolev Velinov (1925-2010), conegut com Malkiya (El Petit). En 1930 començà a militar en la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), destacà com a orador i fou redactor del seu òrgan d'expressió Robotnitcheska Missal (Pensament Obrer). Entre 1930 i 1935 patí una desena de detencions com a objector de consciència i militant anarquista. En 1932 s'establí a Sofia (Bulgària) amb la intenció de fer estudis universitaris. Amb el cop militar del 19 de maig de 1934 passà a la clandestinitat. En 1938 va ser condemnat a un any de presó per solidaritzar-se activament amb la Revolució espanyola. En 1940 va ser novament empresonat per propaganda anarquista. En 1942 va ser condemnat a 10 anys de presó per persistència en les seves idees i pràctiques subversives. Torturat pels nazis en 1943, va ser alliberat el 9 de novembre de 1944 en arribar els soviètics. El 10 de març de 1945 va ser detingut pel nou poder comunista com a delegat de la FACB durant la Conferència Nacional anarquista, juntament amb tots els assistents, i empresonat al camp de concentració de Doupnitsa (Kiustendil, Bulgària). En 1947 va ser novament detingut i internat en un camp de concentració a Kutsiyan, a prop de Pernik (Pernik, Bulgària), on trobà nombrosos anarquistes, entre ells Manol Vasev, i treballà de manera esclava a les mines a cel obert. Un cop lliure va ser novament empresonat posteriorment a Bogdanov Dol (Pernik, Bulgària) i, entre 1949 i 1953, a l'Illa Belene (o Illa Persin), al Danubi. A finals de 1953, acusat d'«activitats subversives» dins del camp, va ser tancat a Sofia sota un règim molt estricte. Sempre militant de la FACB, en 1968 establí contacte amb un grup d'estudiants dissidents de Sofia, que havien trencat amb les Joventuts Comunistes, als quals els havia donat clixés de multicopista, difícils de trobar a Bulgària, ja que estaven numerats per les autoritats per a controlar-los. Aquest grup, amb l'ajuda d'una màquina d'escriure robada i adaptada a multicopista, edità nombrosos fullets i butlletins, alguns dels quals contenien extractes del llibre de Daniel Cohn-Bendit Le gauchisme, remède à la maladie sénile du communisme. Detingut tot el grup a finals de 1968, tots reconegueren els fets llevat d'ell, que negà totes les acusacions; jutjat, va ser condemnat el 4 de novembre de 1969 a un any de presó, però va ser posat en llibertat provisional després de pagar una fiança. Com que la pena va ser molt lleugera, tant la FACB com la Unió Anarquista Búlgara (UAB), demanaren que no es portés cap campanya d'informació i de suport a l'estranger per a no complicar l'afer. L'agost de 1971 va ser detingut després d'haver posat una corona de la FACB i de pronunciar un elogi fúnebre durant l'enterrament del company Penko Teofilov; apallissat de valent durant l'interrogatori, va ser portat a Sofia i posteriorment deportat a la petita població de Deliorman (Shumen, Bulgària), zona inhòspita del nord-est búlgar, on es trobava encara en 1977. La seva biblioteca i el seu important arxiu va ser confiscat per les autoritats búlgares. En 1977 se li va assignar la residència vigilada a Balvan i en 1978 va ser alliberat, però sempre amenaçat de ser novament detingut. A principis de 1990 participà activament en la restauració de la FACB, que prengué el nom de Federació Anarquista de Bulgària (FAB), i fou redactor de Svobodna Misŭl (Pensament Lliure). Hristo Kolev va morir el 12 de desembre de 1995 a Sofia (Bulgària). En 2006 es publicaren les seves memòries sota el títol Spomeni za izrastvaneto (Memòries de créixer). ***
El
comissari Jaume Girabau Esteve fotografiat per Francesc Boix Campo - Jaume Girabau
Esteve: El 22
d'abril de
1914 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, i després comunista, Jaume Girabau i
Esteve –el segon
llinatge a vedades citat Esteba i Estévanez. Sos pares es
deien Jaume Girabau
i María Esteve. Després de fer els estudis
primaris a l'escola del pedagog
anarquista Ricard Fornells Francesc, estudià a l'Escola
Industrial i d'Arts i
Oficis. Treballà al sector d'acabats de la
indústria tèxtil i s'afilià al
Sindicat Unió de l'Art Fabril i Tèxtil de la
Federació Local de Sindicats (FLS),
adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
la crisi trentista,
l'FLS es passà a la socialista Unió General de
Treballadors (UGT) i va ser
nomenat secretari del seu sindicat. A començament dels anys
trenta s'afilià a
les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC). Va ser tancat al
vaixell-presó Uruguay
per la seva participació en els
fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934. El febrer de 1936,
després de la
victòria del Front Popular i la consegüent
amnistia, va ser alliberat. Participà
en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de
Catalunya (JSUC), de
les quals va ser membre del seu Comitè Nacional, i en 1936
s'afilià al Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Eludint la
incorporació a files, va
ser detingut al bosc de Can Feu de Sabadell i empresonat a Mallorca
(Illes
Balears) fins a juliol de 1936. Un cop alliberat retornà a
Sabadell i, quan ja
havia esclatat la guerra civil participà en el fracassat
desembarcament de
Mallorca al comandament d'Alberto Bayo Giroud, enquadrat en la
«Columna Carles
Marx», i posteriorment lluità al front
d'Aragó, primer com a voluntari i després
com a comissari de la 141 Brigada Mixta i de la 30 Divisió
de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, on va conèixer el
fotògraf comunista Francesc
Boix Campo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
al camp de concentració de Barcarès i
posteriorment al castell de Cotlliure amb
altres militants comunistes. Un cop lliure emigrà a la
República Dominicana –algunes
fonts citen erròniament Cuba– i va ser enviat a
treballar a San Pedro de
Macorís (San Pedro de Macorís,
República Dominicana). El setembre de 1941 la
direcció del Partit Comunista d'Espanya (PCE) el va enviar a
Lisboa (Portugal)
per tal d'incorporar-se a la direcció clandestina del PSUC i
ajudar Isidoro
Diéguez Dueñas i el grup que
encapçalava. Detingut a la frontera el novembre de
1941 juntament amb la resta de l'anomenat «Grup de
Lisboa» per la policia
portuguesa de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, va
ser lliurat a les
autoritats franquistes i torturat de valent. Jutjat en consell de
guerra, va
ser condemnat a mort. Jaume Girabau Esteve va ser afusellat el 21 de
gener de
1942 a les tàpies del Cementiri de l'Est de Madrid
(Espanya), juntament amb altres
companys (Manuel Asarte Imaz, Francisco Barreiro Barciela, Isidoro
Diéguez
Dueñas, Jesús Gago Correas, Jesús
Lagañarra Churruca, Eladio Rodríguez
González
i Joaquin Valverde). Posteriorment es va crear en el seu honor un grup
urbà
clandestí del PSUC, la I Brigada Guerrillera
«Jaume Girabau» de l'Agrupació
Guerrillera de Catalunya, comandada per Numen Mestre Ferrando.
Actualment una
plaça de Sabadell porta el seu nom. ***
Ramón
Milla Rodríguez i Martina Ballarizo Esteban (1935) - Ramón Milla Rodríguez: El 22 d'abril de 1916 neix a Jaén (Andalusia, Espanya) el fuster anarcosindicalista Ramón Milla Rodríguez. Sos pares es deien Matias Milla Milla, cotxer, i Josefina Rodríguez Ortega. En 1928 s'instal·là a Còrdova (Andalusia, Espanya), on son pare, funcionari de correus, havia estat destinat. Quan tenia 14 anys, després de fer els estudis primaris, començà a treballar en un taller com a aprenent de fuster. En 1930 emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribà a ser secretari provincial. Quan la guerra civil lluità en la «Columna Del Rosal». Sa companya, Martina Ballarizo Esteban, va ser assassinada per la repressió franquista. L'11 de setembre de 1936 caigué ferit al front d'Arenas de San Pedro (Àvila, Castella, Espanya), però a partir d'aquesta data no s'ha pogut saber res més d'ell. En 1997 vivia a Pehuajó (Buenos Aires, Argentina) una persona amb els mateixos noms i llinatges, de la mateixa edat i exiliat espanyol. ***
José Broto Roldán - José Broto
Roldán:
El 22 d'abril de 1918 neix a Albalat
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
José Broto Roldán. Sos pares es deien
José Broto i
Mercedes Roldán. Obrer
metal·lúrgic, en 1931, gairebé un
infant,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT).
Quan tenia 15 anys va ser
empresonat a
Osca (Aragó, Espanya) a causa de la seva
participació en
la
insurrecció llibertària del 8 de
desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta
edat, s'instal·là a
Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, va ser
voluntari en la «Columna Durruti» i
marxà cap al front d'Aragó. Després de
la
militarització, va ser nomenat tinent de la 120 Brigada
Mixta de
la 26
Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola. Amb el triomf franquista, passà a
França per Puigcerdà i fou
internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de
concentració d'Argelers. En 1940 trobà son
germà Domingo Broto Roldan, que també havia estat
voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia.
Ambdós s'instal·laren
a Nevers (Borgonya, França), on reberen la
notícia de l'assassinat de sa mare a
mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que
tingué contacte freqüent
amb Ricard Sanz García, comandant de la 26
Divisió, milità en la Federació
Local de Neversde la CNT. Sa companya fou Dionisia Pascual.
José Broto Roldán
va morir el 18 de desembre de 1993 a l'Hospital General de Dijon
(Borgonya,
França) –algunes
fonts citen erròniament 1992 a Nevers (Borgonya,
França).
Defuncions
Foto policíaca de François Louis Durey (2 de juliol de 1894) - François Louis Durey:
El 22 d'abril de 1896 mor a París
(França) l'anarquista François Louis Durey,
conegut com Paul François Durey
o Léonce Durey. Havia nascut el 25 de
febrer de 1851 al barri d'Ainay
del II Districte de Lió (Arpitània). Era fill de
Jean Louis Durey, mecànic, i
de Julie Gérard. Lluità en la guerra
francoprussiana enquadrat en un batalló de
franctiradors i va ser ferit quan va anar a recollir el seu
capità greument malferit
que s'havia amagat en un bosc. En 1871 va ser un dels bombers
voluntaris que
sufocaren els primers incendis de la Comuna de París. El 25
de novembre de 1874
va ser condemnat per l'Audiència del Sena a quatre anys de
presó per «malversació
d'una suma de diners en perjudici del seu patró»
–algunes fonts citen que
aquesta condemna respon en realitat a fets derivats de la Comuna de
París. El
15 de gener de 1882 va ser una de les dues-centes persones que
entrà a formar
part de la Federació Socialista Obrera de la Costa d'Or,
atiant les Cambres Sindicals
a federar-s'hi. El 10 de novembre de 1882 publicà en el
periòdic La Tenaille,
en nom del Grup d'Estudis Socials de Dijon (Borgonya,
França), un comunicat de
solidaritat amb els militants detinguts a resultes dels aldarulls de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot reclamant la seva
llibertat
immediata. El 26 de novembre de 1882 assessorà, juntament
amb sa mare, una
conferència privada de la Fraternitat Societat d'Obrers
Reunits, on
l'anarquista François Monod també hi era present.
El 6 d'abril de 1883 va ser
condemnat a Dijon a 15 dies de presó i a 50 francs de multa
per haver-se inscrit
en les llistes electorals, quan es trobava privat dels drets
polítics a
resultes de sa condemna de París. El febrer de 1887 vivia
amb sa mare al número
10 del carrer Quentin de Dijon i es trobava sense feina; segons la
policia, s'hi
absentava durant sis o vuit dies sense saber-se el motiu. Posteriorment
residí
al domicili de sa mare, al número 3 del bulevard
Sévigné de Dijon i formava
part del grup anarquista «Les Résolus».
El 14 de juliol de 1889 es trobava a
París. Quan el procés dels còmplices
de l'anarquista François Claudius
Koënigstein (Ravachol)
davant l'Audiència del Loira, participà en una
conferència de Sébastien Faure sobre
«el dret al
robatori i a l'assassinat», mantenint
una posició intermèdia. El 24 de novembre de 1891
reemplaça Sébastien Faure, aleshores
malalt, en una conferència al Prado de
Saint-Étienne
(Forez, Arpitània). El 30
de novembre de 1891 participà en el boicot llibertari d'un
discurs del diputat
Paul Lafargue fet en una reunió pública a la
Borsa del
Treball de Roanne (Forez,
Arpitània), organitzada per la Cambra Sindical de Teixidors,
que
acabà en disturbis
i amb l'expulsió dels anarquistes. El 24 de desembre de 1891
assistí a una
reunió publica de Sébastien Faure a la Sala
Rivoire de
Lió. El 3 de gener de
1892 era present en una sessió de la Joventut Anarquista al
cafè Marcellin de
Lió i l'11 de gener d'aquell any participà en una
reunió amb Sébastien Faure i
altres militants lionesos amb la finalitat d'organitzar un grup
especial
destinat a la formació d'oradors, especialitzats sobretot en
portar la
contradicció als oradors socialistes. Va ser un dels
signants
del cartell de
convocatòria del Congrés Regional Anarquista
celebrat el
17 de gener de 1892 a
la Sala Folies-Gauloises de Lió, on assistiren un centenar
de
militants de la
zona, i hi prengué la paraula en el debat referent a la
manifestació del Primer
de Maig, on defensà la no participació dels
anarquistes
en aquesta perquè aquesta
estava organitzada pels socialistes; en la vetllada familiar d'aquella
jornada,
celebrada a la sala de la cerveseria Corompt, s'encarregà de
recaptar-hi l'entrada.
El 23 de gener de 1892 manifestà als companys que tenia la
intenció de fer un
dejuni més o menys perllongat, amb la intenció
que es
fessin apostes, i així
els diners recaptats dedicar-los a la propaganda, però
sembla
que aquesta
peregrina idea no reeixí. El 26 de gener de 1892
assistí,
juntament amb Fortuné
Henry i altres companys, a una reunió de la Joventut
Antipatriota celebrada al
cafè Marcellin per concretar temes sobre una futura
manifestació a Saint-Genis-Laval
(Forez, Arpitània) en ocasió del sorteig del
recluta
anarquista Claude Odin. El
29 de gener de 1892 sembla que parlà, amb Hippolyte
Ramé,
en una reunió del
grup de «La Libre Pensée». El 6 de
febrer de 1892 va
fer, amb Fortuné Henry, la
conferència «La crisi économique et ses
péconséquences» a la Sala
Théâtre de
Givors (Roine-Alps, Arpitània) i ambdós
s'allotjaren al
domicili d'obrer vidrier
en vaga Serindas. El 17 de febrer de 1892 substituí
Sébastien Faure, que havia
partit la nit anterior a París per mor que havia estat
condemnat
a 18 mesos de
presó i a 1.000 francs de multa, en la
conferència
«Le socialisme Chrétien» i
en aquesta xerrada manifestà la seva opinió, i la
de
Faure, en contra de la
participació d'anarquistes en la manifestació del
Primer
de Maig. Quan els
atemptats de Ravachol a París, manifestà que
aquests
haurien d'haver estat
destinats a «persones de relleu i alts
funcionaris». En
aquesta època envià 30
francs a l'anarquista Dumas de Saint-Étienne per a la
impressió d'un manifest
abstencionista. El 3 d'abril de 1892 abandonà Lió
i el 25
d'abril següent el
seu nom figurava en un llistat d'anarquistes lionesos denunciats per
«pertinença a associació
criminal». Entre el
13 de març i el 24 d'abril de 1892,
en substitució de Jules Deloux, que havia estat condemnat a
dos
anys de presó,
fou gerent del periòdic anarquista Le
Père Peinard i com a tal el 28 de
juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a
un any de presó i a
1.000 francs de multa per «provocació a
l'assassinat» arran de publicar les
articles «Le 1er mai» i «Les crimes des
proprios»; acceptà tota la
responsabilitat dels articles i declarà li era indiferent si
era condemnat o
absolt i que el seu únic interès era palesar als
jurats «les belleses de
l'anarquia»; interposà un recurs, que va ser
rebutjat el 25 d'agost. El 8 de
setembre de 1892 va ser detingut a Dijon i tancat a comissaria. El 28
de
setembre de 1892 va demanar per escrit al director de la
presó ser traslladat
al sector de presos polítics de la penitenciaria parisenca
de Sainte-Pélagie i l'1
d'octubre la Direcció d'Afers Criminals i
de Gràcies del Ministeri de Justícia
accedí a la seva demanda. El 9 de març de
1892 envià des de Sainte-Pélagie una carta a
Sébastien Faure, empresonat a
Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), demanant notícies
seves. L'abril de 1893
emmalaltí de grip per mor d'una epidèmia que es
desencadenà a Sainte-Pélagie.
El 13 de maig de 1893, després de purgar la meitat de la
pena, va ser posat en
llibertat condicional. Passà a viure al número 30
del carrer Pâquerettes d'Alfortville
(Illa de França, França), domicili de l'expert
geòmetra Léon Goupy, que havia
conegut a Sainte-Pélagie, i després al
número 32 del carrer Station de la
mateixa població. En aquesta època
freqüentà el propagandista anarquista Pierre
Paul Désiré Martinet (Pol Martinet).
El 2 de juliol de 1894 va ser
detingut en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista i
aquest
mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal». Delineant i arquitecte de formació, es
dedicà a dissenyar edificis i
arribà a tenir una situació econòmica
folgada. El seu últim domicili va ser al
número 63 del carrer Déterville d'Alfortville.
Després d'una llarga malaltia, François
Louis Durey va morir el 22 d'abril de 1896 a l'Hospital de
Saint-Antoine del
XII Districte de París (França). François Louis Durey (1851-1896) ***
Oscar Neebe fotografiat per Jestram en 1887 - Oscar Neebe: El 22 d'abril de 1916 mor a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Havia nascut el 12 de juliol de 1850 a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA). Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó –els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d’apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA). ***
Notícia
de l'assassinat de Josep Ballart Bonet publicada en el diari
madrileny La
Libertad del 24 d'abril de 1923 - Josep Ballart Bonet:
El 22 d'abril de 1923 és
assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Josep
Ballart Bonet. Havia nascut cap el 1882 a Sarral (Conca de
Barberà, Catalunya).
Sos pares es deien Josep Ballart Padreny i Francesca Bonet Torné. Es
guanyava la vida de llaurador. El 10 de novembre de 1906 es casà a
Sarrall amb Teresa Barrabeix Alsina,
amb qui va tenir una nina, Cecilia Ballart Barrabeix. Un cop vidu es casà
amb
Consuelo Jiménez. Militant del Sindicat Únic de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT), es guanyava la vida com a obrer tintorer a la
«Casa Alexandre». Josep
Ballart Bonet patí un atemptat, juntament amb Pau
Martí Castells, el 22 d'abril
de 1923 a Barcelona per dos pistolers del «Sindicat
Lliure», al servei de la
patronal, quan, acompanyat amb sa companya i sa filla, hi anaven pel
carrer
Sant Andreu cap el cinema; va morir aquell mateix dia a la
Clínica «L'Aliança»
de Barcelona (Catalunya); va ser enterrat al cementiri de Sant Andreu
de la
ciutat. Pau Martí Castells, obrer mecànic en
l'empresa d'automòbils
«Hispano-Suiza» i militant confederal,
també resultà mort. ***
Tomba
de Bruno Cerchiaro al cementiri luterà de Saint Peters de
Pittsburgh - Bruno Cerchiaro:
El 22 d'abril de 1933 mor a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Havia nascut el 20 d'octubre
de 1879 a
Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia). Sos pares es
deien Raffaele Cerchiaro i
Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertaris
L'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà activament en la campanya pel seu alliberament
quan aquest va ser
detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant
la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació
de calcat, tenint
contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el
22 d'abril
de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri
luterà de Saint Peters d'aquesta localitat. ***
Emilio
González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916) - Emilio González
Linera: El 22 d'abril de 1933 mor a
Madrid (Espanya) el tipògraf anarquista,
maçó, teòsof, esperantista i
propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera,
conegut també com Emilio G. Linera,
Emilio G. de Linera i Emilio
González de Linera. Havia nascut el 17 de novembre
de 1879 a Salamanca
(Castella, Espanya). D'antuvi republicà, derivà a
l'anarquisme. Propietari
d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del
Comercio de Madrid,
edità nombroses publicacions de tota casta; anys
després traslladà la seva
impremta i residència al número 5 del carrer San
Lucas. L'abril de 1908 va ser
condemnat per editar «publicacions clandestines»
per publicar un full amb un
text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació
Anticlerical. Participà
activament en l'alfabetització i l'educació dels
infants de les escoles laiques,
escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva
«Colección Linera»,
de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals,
i llibres de
lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en
aquesta llengua, algunes
traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana
Rosenörn i Fernando
Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La
Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan
kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik
Lejzer Zamenhof, a
qui va fer costat econòmicament. En aquesta època
era membre de la Lliga
Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista,
entre el
10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918
edità 88 números de la revista ultraista
Los Quijotes. Revista mensual
ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio
Mangada Rosenörn la «Zamenhofa
Federacio» i publicà el seu òrgan
oficial Hispana
Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la
Universala Esperanto-Asocio
(UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que
esclatés la vaga
general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels
organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo
Barriobero
Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada
Rosenörn. El març de 1918 fou
un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No
Diària, de la junta
directiva de la qual fou vocal. En 1919
col·laborà en la revista Letras.
Durant els anys vint publicà
llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un
artefacte que inventà
en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924
contribuí en la subscripció popular
per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall
per al centenari
del seu naixement. Participà en la vaga d'arts
gràfiques de gener de 1931. Com
a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia
«El Progreso» de Madrid, on va fer
servir el nom simbòlic Civilización,
i publicà les revista Luz
Española / Hispana
Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica
(1926-1933), de la lògia madrilenya «La
Catoniana»,
que presidí. També fundà la
maçònica
«Biblioteca Catón» (1916-1934),
propietat
de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran
Orient
d'Espanya (GOE)
i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en
la
maçoneria. A
partir de 1924, va pertànyer a la «Rama
Madrid» de
la Societat Teosòfica
Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i
president
(1925-1926). També fou membre de l'associació
«Los
Amigos del Progreso» i va
fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social.
Publicà un Catecismo
humano-social. Máximas morales
(sd). És el personatge Lucas, de l'obra La
huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de
la revista Los Quijotes, que
apareix en aquesta
novel·la com La Ofrenda.
Emilio
González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid
(Espanya) i fou
enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després
d'anys ja mort, el Tribunal
Especial de Repressió de la Maçoneria i del
Comunisme franquista li va obrir
causa judicial. Emilio González Linera (1879-1933) ***
Esquela
d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La
Chaux-de-Fonds La
Sentinelle del 23 d'abril de 1938 - Aimé Bovet:
El 22
d'abril de 1938 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) l'anarquista i sindicalista
Aimé Bovet. Havia nascut el 2
de novembre de 1863 Pailly (Vaud, Suïssa). Sos pares
es deien Jean-Jacob Bovet i Louise Eindiguer. Establert a La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), al número 16 del
carrer Charrière, es guanyava la vida
treballant de gravador rellotger. En 1889 participà en la
redacció, amb Albert
Nicolet, del Manifeste des anarchistes suisses,
manifest bilingüe imprès
a París (França) per Jean Grave amb una tirada de
10.000 exemplars i que durant
la nit del 17 al 18 d'agost de 1889 va ser aferrat a les principals
ciutats
suïsses (Basilea, Biel, Ginebra, Lausana, Olten, Thun, etc.).
Aquesta declaració
reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava
les expulsions per les
autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la
creació d'un
càrrec de procurador genera de la Confederació
Helvètica i al reforçament de la
policia política. El Primer de Maig de 1891
pronuncià un discurs a La
Chaux-de-Fonds on denunciava el socialisme reformista. En 1893
participà amb
Albert Nicolet i altres en la difusió d'un manifest als
anarquistes del Jura,
reprovant que el Primer de Maig hagués esdevingut una simple
passejada mancada
de reivindicacions. El 14 d'agost de 1894 se li va decretar
l'expulsió de
França en cas de ser detingut. En 1895, amb Albert Nicolet i
Auguste von
Gunten, va ser expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La
Chaux-de-Fonds. Des
de 1904, després de la intervenció de
l'exèrcit en la vaga de paletes de La
Chaux-de-Fonds, va ser president de la Unió Obrera d'aquesta
població, càrrec
que ocupà fins el 1907, data en la qual els socialistes en
reprengueren el
poder a la Cambra del Treball. En un informe policíac del 8
de juny de 1904
s'informà de la seva assistència el dia anterior
en una reunió de Grup
Llibertari de La Chaux-de-Fonds, on van ser presents 12 anarquistes
(Édouard-Auguste
Linder, Henri Maire, Louis-Adolphe Maire, Albert Nicolet,
Charles-Alfred Reuge,
etc.). Sempre
membre del grup llibertari
local, la policia el considerà com el cap dels anarquistes
de La Chaux-de-Fonds,
juntament amb Georges Corlet, Louis Kneuss i Charles Rouiller. El 7 de
juny de
1910 mantingué una conferència
contradictòria amb E. Paul Graber sobre la
Federació d'Indústria en l'assemblea general de
la Federació Mixta d'Obrers
Constructors d'Esferes de Rellotges de La Chaux-de-Fonds. En 1911
intenta crear
una Unió Sindical Independent (USI) i, entre febrer i juliol
de 1912, pogué
publicar sis números del periòdic L'Union
Syndicale. Organe du droit et des libertés des travailleurs.
L'agost de
1912 prengué la paraula en una reunió a La
Chaux-de-Fonds en protesta contra la
detenció de Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa).
En 1913 col·laborà en La
Voix du Peuple. El 27 de juliol de
1913 participà en el Congrés de la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR) celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa). Fins a 1931
col·laborà en Le
Réveil i participà activament en
«La
Libre Pensée Internationale», amb seu a Lausana.
Aimé Bovet va ser morir el 22
d'abril de 1938 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Certificat
de defunció de Joaquín Barón Arazo - Joaquín Barón Arazo: El 22 d'abril de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joaquín Liborio Barón Arazo. Havia nascut el 23 de juliol de 1907 a Azara (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Barón Bosque, llaurador, Pabla Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot» –altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill. ***
Leandro
Arpinati - Leandro Arpinati: El 22 d'abril de 1945 mor a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Havia nascut el 29 de febrer de 1892 a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia). Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya. ***
Diego
Franco Cazorla - Diego Franco
Cazorla: El 22 d'abril de 1947 és afusellat a
Pasaia
(Guipúscoa, País Basc) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Diego Franco Cazorla,
més conegut
pel seu pseudònim literari d'Amador
Franco. Havia nascut el 14 d'abril de 1920 a
Barcelona (Catalunya). Fill d'una
humil família que vivia al barri de la Torrassa de
l'Hospitalet de Llobregat, fou
el tercer de cinc germans (dues nines i tres nins) i només
va fer els estudis
primaris. A partir de 1932 compaginà la seva feina
d'aprenent de torner de
fusteria amb l'assistència a les classes nocturnes de
l'Escola Racionalista que
regentava l'anarquista Severino Campos Campos i la seva companya
Igualdad Ocaña
Sánchez. Quan tenia 13 anys s'afilià a les
Joventuts Llibertàries de la
Torrassa i prengué part en les tertúlies dels
militants anarquistes
d'Hostafrancs. En 1934 participà com a orador en el seu
primer míting, un d'afirmació
anarquista organitzat pels rajolers de la Torrassa. Des de 1935
formà part, amb
Vicente Rodríguez García (Viroga),
Ramón
Monterde i altres, de la llibertària Federació
Estudiantil de Consciències
Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una
Universitat Popular l'any
següent. Participà activament en les lluites de
carrer per sufocar l'aixecament
feixista de juliol de 1936, especialment en l'assalt de la caserna de
Pedralbes. Després marxà al front
d'Aragó com a milicià de la Columna
«Roja i
Negra», on exercí tasques
propagandístiques. Després de lluitar al front
d'Osca
(Carrascal, Monte de Aragón, Siétamo, etc.),
participà en l'organització de les
col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època
destacà com a orador i
col·laborà en Acracia
(Lleida), Frente y Retaguardia
(Barbastre), Boletín Ateneo de
Sants (Barcelona), Esfuerzo
(Barcelona) i Ruta (Barcelona).
Unit al grup de les
Joventuts Llibertàries contràries al
col·laboracionisme governamental, ingressà,
amb Josep Peirats Valls, en el grup «Los
Irreductibles», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937,
representant les Joventut
Llibertàries del Front d'Aragó, parlà,
amb Fidel Miró, Alfredo Martínez
Hungría, José Grunfeld i altres, en el
grandiós míting del Front de la Joventut
celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya. El maig de
1937 assistí al
Congrés de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà
a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb
Ramón Liarte, Santana Calero i
altres, a Barcelona i ocupà la Secretaria de Cultura i
Propaganda del Comitè
Regional de Catalunya i Balears de l'FIJL. També aquest any
publicà, amb
altres, el fullet Voces juveniles.
Interpretación ácrata de nuestra
revolución. A començaments de 1938, amb
Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè
Regional al Congrés Peninsular
de l'FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica
de València, on defensà
l'anticol·laboracionisme. Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i,
fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de
concentració de Gurs
per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a
la Península. Durant
la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència
francesa i en acabar
el conflicte ajudà a la reconstrucció del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE),
sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes.
En aquests anys es
guanyà la vida com pogué (pagès,
fuster, oficinista, infermer, etc.). El 22 de març
de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i
l'octubre d'aquell any al Congrés
de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de
l'MLE celebrat a París el maig
de 1945. En aquest últim any, va fer mítings a
Sant-Etiève i a Carcassona i
publicà a París un recull de la seva obra
poètica sota el títol Consejas
y poesías. Ben aviat s'integrà
en grups d'acció antifranquistes en l'interior de la
Península i creuà
repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i
de propaganda. En
1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira
Lacunza amb l'encàrrec de
rellançar les Joventut Llibertàries en l'interior
i d'editar el seu òrgan de
premsa clandestí Ruta.
El juliol de
1946, en una nova missió, va ser detingut per la
Guàrdia Civil amb Antonio López
Montes a l'estació d'Irun quan intentava passar
clandestinament a la Península;
portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor-receptor
TSH i
30.000 pessetes. Després de ser torturats durant mesos a la
caserna d'Ondarreta,
van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant
Sebastià i
condemnats a mort el 21 d'abril de 1947. Ambdós havien de
ser executats
oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del 21 al 22
d'abril van ser
portats amb camió a un camp obert de Pasaia
(Guipúscoa, País Basc) i afusellats
per un escamot de falangistes. Diego Franco Cazorla (1920-1947) ***
Antonio
López Montes - Antonio López Montes:
El 22 d'abril de 1947 és
afusellat a Pasaia (Guipúscoa, País Basc)
l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifranquista Antonio López Montes. Havia nascut
cap el 1916 a Aragó
(Espanya). Militant del moviment llibertari a l'Alt Aragó,
quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 aconseguí passar a zona
republicana i després
s'integrà en la 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. Assistí com a delegat en una reunió de
la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) a Igriés (Osca,
Aragó, Espanya) per explicar el
comunisme llibertari als pagesos de la zona. En 1939, amb el triomf
franquista,
creuà els Pirineus. Després de passar pels camps
de concentració francesos,
treballà de llenyataire a Gordon (Llenguadoc,
Occitània). En acabar la II
Guerra Mundial, participà en la lluita guerrillera contra el
franquisme. Destinat
a la Península com a primer delegat de la Regional
d'Aragó de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1945 establí contactes amb la
Comissió de
Relacions Anarquistes de Barcelona (Catalunya). En 1946 fou delegat del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili a Barcelona. El maig de
1946
retornà a França amb Diego Franco Cazorla (Amador
Franco). El juliol de 1946, en una nova missió, va
ser detingut per la
Guàrdia Civil amb Amador Franco a l'estació
d'Irun (Guipúscoa, País Basc) quan
intentava passar clandestinament a la Península; portaven
gran quantitat de
propaganda, un aparell transmissor-receptor TSH i 30.000 pessetes.
Després de
ser torturats durant mesos a la caserna d'Ondarreta (Sant
Sebastià, Guipúscoa,
País Basc), van ser jutjats en consell de guerra a la
caserna de Loiola de Sant
Sebastià i condemnats a mort el 21 d'abril de 1947.
Ambdós havien de ser
executats oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del
21 al 22 d'abril
van ser portats amb camió a un camp obert de Pasaia
(Guipúscoa, País Basc) i
afusellats per un escamot de falangistes. ***
Foto
policíaca de Paul Boulnois (6 de març de 1894) -
Paul Boulnois: El
22 d'abril de
1957 mor a París (França) l'anarquista
Paul Cyprien Boulnois. Havia
nascut el 12 de desembre de
1873 al III Districte de París
(França). Sos pares es deien Louis Cyprien Boulnois,
mecànic, i
Augustine Héloïse Dugendre, brunyidora. En 1890
militava en la Federació de la
Joventut Socialista Revolucionària. El 29 de juliol de 1890
assistí a una
reunió del Grup de Propaganda Anarquista de
París, al número 121 del carrer
Oberkampf, i l'endemà s'ajuntà amb altres
companys al bar dels carrers Turbio i
Réaumur, on decidiren reunir-se regularment a la Sala Horel
per a fer
propaganda antielectoral. El 17 de setembre de 1893 assistí
a una reunió
celebrada a la Sala Nicaise, al número 1 del carrer Petits
Carreaux, per a
reconstruir la Lliga dels Antipatriotes amb ocasió de la
visita de mariners
russos a París. Aquests mateix any de 1893, segons informes
de la policia,
assistí a nombroses reunions, com ara el 21 d'octubre a la
Sala Chaboche, al
número 92 del bulevard Ménilmontant, organitzada
per la Lliga dels
Antipatriotes; el 3 de desembre a una assemblea del Grup Anarquista de
Montmartre
a casa de Duprat, al número 11 del carrer Ramsey; el 10 de
desembre a una
reunió del Grup Antipatriota del XX Districte, al
número 70 del carrer
d'Angulème; i el 16 de desembre a la Sala Chaboche a una
reunió del grup
anarquista «La Joventut Antipatriota del XX
Districte». El desembre de 1893
freqüentà especialment els anarquistes Paul Bernard
i Sébastien Faure. El 26 de
desembre de 1894 va ser inscrit per la policia en una llista
d'anarquistes del
departament del Sena i en 1894 en una altra d'«anarquistes
perillosos». En
1894, després d'un aprenentatge de tipografia,
entrà a treballar com a empleat
comercial a l'empresa Dugendre, regentada per sa mare, al
número 19 del carrer
Pont aux Choux de París, ocupada en la fabricació
d'agulles i de pènduls per a
rellotges. El 3 de març de 1894 el prefecte de Policia
ordenà l'escorcoll de
casa seva i la seva detenció sota l'acusació
d'«associació criminal» i tres
dies després el comissari de policia del barri dels Archives
de París es
presentà al seu domicili i de sa mare, al número
32 del carrer Saintonge; a la
seva habitació es van trobar tres volums de
Física i Química, nombrosos quaderns
amb anotacions sobre física i química, un
esborrany d'una entrevista a
l'anarquista Constant Martin, l'imprès EgoArchie,
un exemplar del fullet La
catéchisme des
miséreux, una fórmula
química escrita a mà i un puny
americà. Durant
l'interrogatori es declarà anarquista; tancat, el 7 de
març de 1894, després de
ser fitxat el dia abans en el registre antropomètric al
laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon, va ser reclòs a la presó
parisenca de Mazas, fins el 18
de maig d'aquell any quan va ser alliberat. El 30 de juny de 1894 la
prefectura
de Policia ordenà un nou escorcoll i detenció, i
l'endemà el comissari de la
barriada dels Enfants-Rouges es presentà al seu domicili
sense trobar-hi res de
compromès i sense poder-lo detenir, ja que havia partit la
vigília a casa d'uns
oncles a Vincennes (Illa de França, França). El
comissari es desplaçà a
Vincennes i el va detenir amb possessió d'un ganivet. Tancat
preventivament, el
5 de juliol de 1894 va ser reclòs a Mazas i alliberat cinc
dies després. El 6
de juny de 1895 la seva inculpació
d'«associació criminal» va ser
sobreseguda.
L'octubre de 1895, segons un informe d'un confident, havia declarat que
no
volia saber res d'anarquisme, afirmació de la qual dubtava
la policia. El 4
d'octubre de 1905 va ser admès a la Societat
Astronòmica de França. En 1906 va
fer costat el moviment de les Universitats Populars i estava subscrit a
Les Cahiers de l'Université
Populaire.
El 3 de juny de 1908 es casa al XVIII Districte de París amb
Marie Euphrosine
Josephe Létévé, de qui
acabà divorciant-se. Continuà treballant de
fabricant
d'agulles de rellotge i en 1934 fou un dels fundadors-propietaris de la
fàbrica
de mecànica de rellotges «La Mécanique
Horlogère», establerta al número 35 del
carrer Oberkampf de París. Presidí la
Unió de Federacions Regionals d'Artesans
i en 1936 era delegat de la Federació Nacional de Sindicats
d'Artistes Artesans
d'Art i d'Indústries d'Oficis d'Art i membre de la
Comissió de Finances del
Consell Nacional d'Economia. Paul Boulnois va morir el 22 d'abril de
1957 al
seu domicili del III Districte de París (França).
El seu negoci va ser heretat
per Andrée Bourgeois (Andrée
Langlois). ***
Necrològica
de Gregorio Bitrián Juan apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'octubre de 1973 - Gregorio Bitrián
Juan:
El 22 d'abril de 1973 mor a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Gregorio Bitrián Juan. Havia nascut el
9 de
maig –oficialment el 10 de maig–
de 1916 a Alcalá
de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Benito
Bitrián Buil i Escolástica Juan. Obrer
agrícola
i miner, en 1930 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament
llibertari de
desembre de 1933 a Alcalá de Gurrea, va ser detingut i
empresonat. El juliol de 1935 va
ser
novament detingut i l'agost d'aquell any va ser jutjat en consell de
guerra a
Osca pels fets de 1933 i condemnat a sis mesos d'arrest major.
Després del cop
militar feixista de juliol de 1936 i de la militarització de
les milícies, lluità
com a soldat enquadrat en la 127 Brigada Mixta (ex «Columna
Roja i Negra») de
la 28 Divisió («Divisió
Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va
ser internat
en diversos camps de concentració i presons (Saragossa, San
Juan de Mozarrifar)
i després enviat amb un Batalló de Treballadors a
les mines d'Utrillas (Terol,
Aragó, Espanya), on participà en la
reconstrucció de la CNT clandestina. El febrer
de 1947 va ser novament detingut i empresonat sota
l'acusació de ser col·laborador
i enllaç de la guerrilla. Un cop alliberat condicionalment,
va sobreviure
venent teles pels trens. El 12 de setembre de 1959 es casà a
Zaragoza amb Juana Esteban Navarro. Gregorio Bitrián Juan va
morir el 22 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1973 al
seu
domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al
cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de José Marco Mercadal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de juliol de 1987 - José Marco Mercadal: El 22 d'abril de 1987 mor a Acs (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Marco Mercadal –el segon llinat a vegades citat erròniament Marcadal. Havia nascut l'1 de maig de 1901 a Blesa (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Saturnino Marco i Amalia Mercadal. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà de taxista per a l'empresa «David» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna Durruti» com a xofer d'aquesta i de José Manzana Vivó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà en diverses obres de l'Électricité de France (EDF, Electricitat de França) a diversos pantans (Gnioure, Ussat-les-Bains, Aston). En aquesta època es pogué reunir amb sa companya, Casimira Guillén, i família. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània). José Marco Mercadal va morir el 22 d'abril de 1987 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània); incinerat, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Sabart (Tarascon, Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Vicenta Ángeles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1991
- Vicenta de los Ángeles Pradas: El 22 d'abril de 1991 mor a Selon (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Vicenta de los Ángeles Pradas. Havia nascut el 29 de juny de 1907 al Tormo (Cirat, Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Rafael de los Ángeles i Dolors Pradas. Obrera tèxtil, milità en el Sindicat Fabril i Textil dels barris del Clot i del Poblenou de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità amb son company, Manuel Edo, en la Federació Local de Peliçana (Provença, Occitània) de la CNT. Un fill de la parella morí tràgicament durant l'alliberament de Peliçana per les tropes nord-americanes. Participà en totes les reunions organitzades per la CNT de Provença i als mítings commemoratius de la Revolució espanyola que se celebraren anualment a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Vicenta de los Ángeles Pradas va morir el 22 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1991 a l'Hospital de Selon (Provença, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica; incinerada al crematori d'Aurenja (Provença, Occitània), les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Peliçana. Pocs mesos després també va morir son company. ***
Liliane Wojnarowski - Liliane
Wojnarowski: El 22 d'abril de 2020 mor a
Marsella (Provença, Occitània) la pintora
llibertària Liliane
Madeleine Wojnarowski (Wojnarowska,
en polonès). Havia nascut el 23 d'agost de 1942 a
Mende
(Gavaldà, Llenguadoc,
Occitània). Sos pares,
polonesos, es deien André Kasimir Just Wojnarowski i
Marianna Boguimla Gierka.
Educada en la tradició polonesa,
freqüentà l'escola francesa. Amb problemes
depressius
des dels 13 anys, arran de fer una estada a Polònia,
passà per diferents
hospitals psiquiàtrics que la marcaren profundament. Va fer
estudis superiors i
amb el temps aconseguí una gran cultura. Quan tenia 18 anys
optà per la nacionalitat
francesa. El 21 de març de 1964 es casà a Nancy
(Lorena, França) amb Jimmy
Jean-Pierre Dupuy, de qui es va divorciar el 4 de desembre de 1978 a la
mateixa
ciutat. En 1980 s'instal·là a Marsella. En 1981
es llicencià en Lletres a Nancy
amb la tesi Flora Tristan, biographie et
étude thématique des «promenades dans
Londres». A partir de la dècada dels
vuitanta, com a mitjà terapèutic, es
dedicà a la pintura, realitzant
exposicions arreu Occitània (Alaug, Aubanha, La Ciutat,
Marsella, etc.). En
1995 son fill Tom Marc va morir de sida, fet que no ajudà
gaire al seu estat
emocional. Cap a la dècada dels anys deu d'aquest segle
s'integrà en al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella, participant en les seves
activitats. Malalta
de covid-19, Liliane Wojnarowski va morir el 22 d'abril de 2020 a
l'Hospital
d'Instruction des Armées Levaran del XIII Districte de
Marsella (Provença, Occitània) i va ser
incinerada dos dies després al crematori d'aquesta ciutat. ---
|
![[21/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/04]") |
|
![[23/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/04]") |
|
|
| Actualització: 22-04-24 |