---

Anarcoefemèrides del 21 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "CNT del Norte"

Capçalera de CNT del Norte

- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT –a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT».  D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

***

Capçalera d'"El Productor"

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicat íntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

***

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny "La Libertad" del 22 de novembre de 1937

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

- Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

***

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén ("Guillembert")

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

- Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la «Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els «joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada del segon número de "La Nouvelle Humanité", realitzada per Émile Gravelle

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gabriel Joseph Gravelle. Sos pares es deien Henri Pierre Gravelle, oficial d'administració de la Intendència Militar, i Adèle Amélie Delambre. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien –que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturien Le Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir el 17 de juny de 1920 al seu domicili del XX Districte de París (França).

***

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

- Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del número de "La Révolution Prolétarienne" que conté l'article de Paul Dhermy

Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

- Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Dhermy, empleat ferroviari de la Companyia del Nord, i Françoise Marie Joséphine Drouet. El 12 de desembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb l'armillera Charlotte Estelle Élisa Eusèbe. En aquesta època vivia al número 118 del carrer Rivoli de París. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador de Le Libertaire durant l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels «intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se «utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la «Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». Paul Dhermy va morir el 14 de març de 1976 a Ieras (Provença, Occitània).

***

Mollie Steimer (ca. 1918)

Mollie Steimer (ca. 1918)

- Mollie Steimer: El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que «soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per «conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista –Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)–, explicant les seves experiències a la Rússia «postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fosco Falaschi

Fosco Falaschi

- Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero. Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per «incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista «Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per «activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus –El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revista Timón.

Fosco Falaschi (1899-1936)

***

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1977

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

- René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

***

Necrològica d'Emili Oliver Caballé apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de juny de 1974

Necrològica d'Emili Oliver Caballé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Emili Oliver Caballé: El 21 de novembre de 1907 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Emili Oliver Caballé. Sos pares es deien Joaquim Oliver i Maria Caballé. De jove emigrà a Catalunya, on treballà com a obrer en la secció de Transportes i Comunicacions de la Telefònica de Barcelona. Durant els anys trenta milità activament en el Sindicat de Telèfons barceloní de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya, Elvira Obiols Farré, i sos tres infants. Separada sa família, sa companya i sos infants van ser refugiades a Coatascorn (Bro Dreger, Bretanya). S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) i durant l'Ocupació fou secretari de la CNT clandestina del departament de Tarn. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Sant Juèri de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en diverses ocasions. Al final de sa vida s'establí a Albi, on continuà militant en la CNT local. Emili Oliver Caballé va morir el 5 de gener de 1974 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 21 de novembre de 1963

Necrològica de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de novembre de 1963

- Genís Vila Sitjas: El 21 de novembre de 1907 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Genís Jaume Vila Sitjas, conegut com Nisu Vigila. Sos pares es deien Jaume Vila i Anna Sitjas. Durant els anys republicans fou president d'«El Luchador», Sindicat d'Oficis Diversos adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. En 1936 presidí el Comitè Antifeixista local en representació de la CNT i entre novembre de 1936 i maig de 1937 fou alcalde de Calonge. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de magatzemer i milità en la CNT. Sa companya fou Fausta Ferran Vidal, amb qui tingué una filla, Jacqueline Vila Ferran. Malalt durant molt de temps, Genís Vila Sitjas va morir el 23 d'octubre de 1963 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Henri Laborit

Henri Laborit

- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

***

Necrològica de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de juny de 1980

Necrològica de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1980

- Carlos Cervantes Vicente: El 21 de novembre de 1916 neix a Mojácar (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos José Cervantes Vicente. Sos pares es deien Carlos Cervantes i María Vicente. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936 la seva mà dreta va ser amputada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar com a obrer agrícola a la regió Centre de França. Després de la II Guerra Mundial fou membre del secretariat de la Federació Local de Nérondes (Centre, França) de la CNT que s'acabava d'organitzar. Un cop jubilat es traslladà amb sa companya Carmen Camprubí a Mornay-Berry. Carlos Cervantes Vicente va morir el 12 de maig de 1980 al seu domicili de Mornay-Berry (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Notícia sobre l'activitat de Leonisa Fuertes Blanco en el grup teatral "Iberia" apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 27 de febrer de 1955

Notícia sobre l'activitat de Leonisa Fuertes Blanco en el grup teatral "Iberia" apareguda en el periòdic tolosà CNT del 27 de febrer de 1955

- Leonisa Fuertes Blanco: El 21 de novembre de 1917 neix a Veguellina de Órbigo (Villarejo de Órbigo, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Petra Leonisa Fuertes Blanco –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Blasco. Sos pares es deien Camilo Fuertes i Ana María Blanco, i sos germans Antonio, Genaro i Martín van ser militants socialistes i comunistes. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, després de la caiguda de Gijón (Astúries, Espanya), passà a França i d'allà creuà la frontera i s'establí a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà França. Son company va ser el destacat militant anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·la a Marmanda (Aquitània, Occitània). Posteriorment passà a viure a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on formà part del grup teatral confederal «Iberia». En els anys setanta visqué a Balmar (Llenguadoc, Occitània) i en 1977, quan es jubilà son company, la parella s'instal·là a Blanhac (Llenguadoc, Occitània). Leonisa Fuertes Blanco va morir, centenària, el 17 d'abril de 2019 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 10 d'abril de 1963

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

- Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Dampierre-au-Temple (Xampanya, França) –moltes fonts citen erròniament Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Sos pares es deien Robert Batoux i Lucile Fernande Henriette Cuperly. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània). Els últims anys de sa vida visqué, amb sa companya Sara Delicia Villagra Arzamendia, a Le Courneuve (Illa de França, França). Guy Batoux va morir el 6 de febrer de 2015 a l'Hospital General de Bobigny (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Santiago Salvador

Santiago Salvador

- Santiago Salvador Franch: El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista «Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana –una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser capturat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de «Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc –Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

***

Notícia de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari parisenc "Le Petit Caporal" del 28 de novembre de 1908

Notícia de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 28 de novembre de 1908

- Alphonse Boulangier: El 21 de novembre de 1912 mor a la Guaiana Francesa l'anarquista Alphonse Auguste Boulangier. Havia nascut el 12 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1880 a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Era fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie Julie Perrin. Quan tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va ser enviat a un reformatori. L'1 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen (Alta Normandia, França) a dos anys de presó per «temptativa de robatori» i el 21 de novembre de 1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per «temptativa de robatori i rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de 1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de l'Àfrica («Bat' d'Af»). El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats» i en el moment d'abandonar la sessió cridà «Mort a la bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la República de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga carta des de la presó de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes (robatoris, agressions, assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar, va negar tota responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era l'única sortida que tenia per evitar la seva deportació a la colònia penitenciària. Durant el judici d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i el 25 de novembre de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort després de declarar-lo culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats, una temptativa de mort i diversos robatoris; en sentir la sentència, injurià els magistrats i va prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa. El juny de 1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió cel·lular per «evasió». Alphonse Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa.

***

Sepeli de Ricardo Flores Magón

Sepeli de Ricardo Flores Magón

- Ricardo Flores Magón: El 21 de novembre de 1922 mor a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Havia nascut el 16 de setembre de 1873 a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic). Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de Los Ángeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de «fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca «Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

***

Nota necrològica publicada en el diari de Bourges "La Dépêche de Berry" del 23 de novembre de 1928

Nota necrològica publicada en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 23 de novembre de 1928

- Albert Degrigny: El 21 de novembre de 1928 mor a Bourges (Centre, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Albert-Edmond-Désiré Degrigny, conegut com Cent Kilos per la seva obesitat. Havia nascut el 2 de setembre de 1887 a Issoudun (Centre, França). Sos pares es deien Edmond Degrigny, cafeter, i Marie Clémence Félicie Venot. Un cop vídua, sa mare explotà el cafè Baron, a la plaça Marchés d'Issoudun. Albert Degrigny, malgrat pesar més de cent quilos i midar 1,79 metres, l'abril de 1908 va ser declarat apte per a fer el servei militar, però va ser llicenciat l'abril de 1909 per otitis crònica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador a la foneria d'artilleria de l'Atelier de Construction de Bourges (ABS, Taller de Construcció de Bourges) de l'Arsenal i pertanyia al Sindicat d'Obrers Civils d'aquesta institució militar, a més de formar part del consell d'administració de la Borsa del Treball i de les Joventuts Sindicalistes. Segons informes de la policia, durant unes vacances, del 5 al 20 d'agost de 1910, viatjà a Flandes, a Bruges i Blankenberge, des d'on va escriure a l'anarquista Benoist Fernand, el qual rebia fullets revolucionaris provinents de Bèlgica. El setembre de 1910 Degrigny va ser sorprès per un vigilant quan introduïa a l'ABS 17 exemplars del setmanari anarquista L'Insurgé. Durant aquesta època presidí una sèrie de conferències del propagandista anarquista Sébastien Faure. El 19 d'octubre, en un escorcoll del seu domicili, la policia va poder trobar exemplars dels periòdics La Guerre Sociale i L'Insurgé. El 6 de novembre de 1911 es casà a Bourges amb la planxadora Jeanny Augy. En aquesta època vivia al número 2 de Cour Jolie de Bourges. El 26 de febrer de 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en un informe del 17 d'abril de 1914 considerava indispensable mantenir-lo inscrit. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà en contra de la «Unió Sagrada» en el seu sindicat i durant el conflicte bèl·lic només jugà un paper secundari a l'ABS. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de desembre de 1920, s'arrenglerà amb el sector comunista. En 1922 va ser nomenat membre suplent de la comissió administrativa del departament de Cher de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en 1923 en va se nomenat titular. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home de Bourges, en aplicació de les decisions del seu IV Congrés Mundial, el gener de 1923 dimití de les seves responsabilitats. Al final de sa vida era membre del Comitè Regional Comunista i secretari de la Cèl·lula Núm. 2 de l'ABS, i vivia al número 24 del carrer Pelvoysin de Bourges. Albert Degrigny va morir el 21 de novembre de 1928 al seu domicili de Bourges (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al Cementiri Superior de Saint-Lazare de la ciutat.

***

Fortuné Henry

Fortuné Henry

- Fortuné Henry: El 21 de novembre de 1931 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Havia nascut el 21 d'agost de 1869 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França). Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germà Émile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir el .

Fortuné Henry (1869-1931)

***

Celestino Fernández Fernández (1926)

Celestino Fernández Fernández (1926)

- Celestino Fernández Fernández: El 21 de novembre de 1937 mor a Siero (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Celestino Fernández Fernández, més conegut com Celesto el Topu. Havia nascut en 1899 a Santu Medero (Bimenes, Astúries, Espanya) i visqué a Lada (Langreo, Astúries). Obrer metal·lúrgic a la Duro Felguera, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica (SUM) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb Onofre García Tirador i Higinio Carrocera, entre d'altres. Durant la Revolució d'Octubre de 1934, després d'haver participat en els combats contra la Guàrdia Civil a La Felguera i contra els Guàrdies d'Assalt a Valdecuna, amb García Tirador i Carrocera, fou responsable de la columna de 200 militants confederals que el 6 d'octubre entrà a Oviedo per San Esteban de Sograndio i s'apoderà de la fàbrica d'armes «La Vega». Després del fracàs del moviment revolucionari, va ser detingut i condemnat a una dura pena que purgà a la presó d'El Coto de Gijón. El febrer de 1936 va ser alliberat gràcies al decret d'amnistia per als presos polítics resultat de la victòria electoral del Front Popular. Després de l'aixecament feixista del 19 de juliol de 1936, un cop assegurat La Felguera, juntament amb altres 400 llibertaries d'aquesta localitat comandats per Higinio Carrocera Mortera, s'incorporà a la lluita a Gijón, amb una participació destacada en els combats. Immediatament després organitzà el «Batalló Astúries Núm. 9», també anomenat «Batalló Celesto» i «Batalló CNT Núm. 4», un dels primers que s'organitzaren a la zona nord. Durant l'ofensiva franquista de setembre de 1936, a Bayo participà en la defensa del sector de Grado amb el «Batalló CNT Núm. 1», comandat per García Tirador. El febrer de 1937 va ser nomenat comandant de la VI Brigada de Xoc, que integrava quatre batallons radicats a Colloto. Entre el 21 de febrer i el 17 de març de 1937, la seva brigada participà en l'ofensiva sobre Oviedo, però hagué de retirar-se a les posicions de partida. Durant l'estiu de 1937 participà en una nova ofensiva sobre Oviedo. L'agost de 1937 la VI Brigada es reorganitzà en la 193 Brigada Mixta, de la qual va ser nomenat comandant. Després de la caiguda del front Nord l'octubre de 1937 fugí a les muntanyes. Celestino Fernández Fernández fou abatut el 21 de novembre de 1937 a les muntanyes de Siero (Astúries, Espanya).

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 21 de novembre de 1941 mor a Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Havia nascut el 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de gener– de 1897 a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela Puigmartí Farel. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Julián Acero Tejel

Julián Acero Tejel

 - Julián Acero Tejel: El 21 de novembre de 1941 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Julián Acerto Tejel –el segon llinatge a vegades citat Tevel. Havia nascut en 1909 a Saragossa (Aragó, Espanya). Emigrat a Catalunya, treballà d'obrer greixador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Capturat pels feixistes, va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó per causes polítiques, però el 15 d'octubre de 1941 el seu cas va ser revisat en consell de guerra sumaríssim i, acusat de ser xofer de les Patrulles de Control i de portar les víctimes per a ser afusellades al cementiri de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), condemnat a mort. Julián Acero Tejel va ser afusella el 21 de novembre de 1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera.

Julián Acero Tejel (1909-1941)

***

Emilio Spinaci

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 21 de novembre de 1949 mor a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Havia nascut el 27 de gener de 1882 a Jesi (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política.

***

Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen "La Matin" del 17 de setembre de 1938

Notícia de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari parisen La Matin del 17 de setembre de 1938

- Henri Danjean: El 21 de novembre de 1953 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Henri Auguste Danjean. Havia nascut el 20 de juliol de 1894 a Chagny (Borgonya, França). Sos pares es deien Henri-Marie-Baptiste Danjean, empleat ferroviari, i Olivie-Marguerite Grapin. Es guanyava la vida com a gravador de metalls. El 28 de juny de 1917 es casà al III Districte de París (França) amb la plomallera Marie Aimée Audfrais, amb qui no tingué infants. Milità en el grup anarquista de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) i en el Congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la comissió de control de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es trobava a Barcelona (Catalunya) i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del reclutament de milicians. A començament del gener de 1937 passà a la Península amb un grup de 24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les milícies confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean Grégoire, Marcel Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile Lacroix i Albert Meyer; tots portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la CNT-FAI a França. Aquell mateix 1937 retornà a França i durant aquest any animà el Comité Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En aquesta època vivia a Drancy (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1938 va ser detingut, juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells Léon Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa, Bèlgica i França, cap a Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva partida cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'1 de març de 1949 es divorcià de la seva primera companya i el 9 de setembre de 1952 es casà a Tolosa amb Teresa Rosina Martignago. Henri Danjean va morir el 21 de novembre de 1953 al seu domicli de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Nicolás Mallén Ortín apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 10 de desembre de 1953

Necrològica de Nicolás Mallén Ortín apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Nicolás Mallén Ortín: El 21 de novembre de 1953 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén Ortín. Havia nascut el 19 de març de 1904 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ángel Mallén i Teresa Ortín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del triomf franquista s'exilià a França, on treballà de jornaler i milità en la Federació Local de Castres de la CNT.

***

Frank González

Frank González

- Frank González: El 21 de novembre de 1957 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista que es feia anomenar Frank González –el seu autèntic nom ens és desconegut. Sembla que va néixer en 1893 a El Astillero (Cantàbria, Espanya) –encara que alguns pensen que era cubà– i que era fill d'un espanyol i d'una francesa. De jove, abandonà la Península fugint de la Guàrdia Civil i emigrà al continent americà. D'antuvi s'instal·là a Mèxic, on participà en el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón. En 1914 s'establí a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) arran d'un conflicte obrer en un vaixell. Afiliat al Sindicat Marítim dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) i al grup anarquista «Germinal», va ser un destacat militant del moviment llibertari californià, especialment des del punt de vista propagandístic. En 1915 s'instal·là a Nova York, on restà definitivament, treballant com a mariner i sindicat amb els wobblies. Dins dels IWW ocupà càrrecs de responsabilitat i fou delegat de port. Amb Pere Esteve, Marcelino García i José Pantín, participà activament en el moviment llibertari novaiorquès (ateneus, centres d'estudis socials, etc.) i molt especialment en les activitats de l'Ateneu Hispà de Brooklyn i del Centre Llibertari de Nova York. També col·laborà en l'edició de Cultura Obrera i de Cultura Proletaria. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut amb Pere Esteve per la seva tasca de propaganda antimilitarista. Quan la guerra civil espanyola, organitzà la secció nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual va ser nomenat primer secretari general, i prestà ajuda als refugiats no només dels EUA, sinó també d'altres països (Cuba, Santo Domingo, Veneçuela, Mèxic, etc.). Frank González va morir el 21 de novembre de 1957 a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York, EUA). Al fons de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) es troba dipositada correspondència seva que abraça els anys 1946 i 1957.

***

Necrològica d'Antonio García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de desembre de 1967

Necrològica d'Antonio García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1967

- Antonio García Sánchez: El 21 de novembre de 1967 mor a La Sala (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio García Sánchez. Havia nascut el 10 de juliol de 1891 a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco García i Josefa Sánchez. Quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 combaté als fronts andalusos i catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a La Sala, on participà aquell mateix any en la constitució de la CNT en l'exili. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou María Tornay. Malalt durant molt de temps, Antonio García va morir el 21 de novembre de 1967 al seu domicilili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta població.

***

Carnet de milicià de Jesús Pino (1936)

Carnet de milicià de Jesús Pino (1936)

- Jesús Pino Sech: El 21 de novembre de 1980 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista Jesús Josep Antoni Pino Sech. Havia nascut el 13 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1916 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Pino Hierro i Carme Sech Favà. Amb 15 anys, l'1 de novembre de 1931, s'afilià en la Secció d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en 1934 a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà voluntàriament com a milicià en la Columna Durruti. Després de l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó i dels Fets de Maig de 1937, hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la repressió estalinista. Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a França amb crosses durant la retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a l'hospital de Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp de concentració d'Agde (Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a Maiçac (Llemosí, Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces Motrius del Maronne», sota la matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre d'aquell any, fou traslladat al 651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània), on restà fins al 21 de gener de 1943 després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de Briva (Llemosí, Occitània). El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit per Alemanya» a Katowice (Polònia), però aconseguí fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al Llemosí. Després de la guerra continuà militant en la CNT de l'Exili i serà membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Sa companya fou Joaquima Catalan Casanova. Jesús Pino Sech va morir el 21 de novembre de 1980 al seu domicili de Saint-Denis (Illa de França, França).

Jesús Pino Sech (1916-1980)

***

Notícia de la condemna de Lucie Job apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône "Courrier de Saône-et-Loire" del 13 d'abril de 1918

Notícia de la condemna de Lucie Job apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 13 d'abril de 1918

- Lucie Job: El 21 de novembre de 1983 mor a Draguinhan (Provença, Occitània) l'anarquista Lucie Job. Havia nascut el 13 d'agost de 1889 al VI Districte de París (França). Era filla natural de la bugadera Marie Zélie Dognom i del serraller Joseph Émile Job i va ser legitimada, ella i una germana (Berthte) i dos germans (Gustave Émile i Pierre Lucien) més, pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1892 al XV Districte de París –d'antuvi ella va ser inscrita com a Lucien Job, de sexe masculí, i no es va rectificar l'acta fins el matrimoni dels pares. El 28 de desembre de 1911 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb l'oficinista Pierre Margery. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Carnot de París. Un cop vídua, fou la companya de l'anarquista i anarcosindicalista Philogone Pécastaing, amb qui vivia al número 114 del bulevard de la Villette de París. Membre del Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), en 1918, en plena Gran Guerra, va ser acusada de propaganda anarquista arran de la distribució d'uns fullets antimilitaristes a Lió (Forez, Arpitània); jutjada amb altres 11 companys i companyes per un consell de guerra a Lió, el 10 d'abril d'aquell any va se condemnada a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «propaganda derrotista». El gener de 1924 signà, amb altres companys i companyes, un manifests de suport al Sindicat de la Confecció anarcosindicalista. Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè de Defensa Social (CDS), juntament amb Pol Jouteau i Gaston Rolland. El 26 d'octubre de 1928 participà, com a membre del CDS, en un gran míting per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats, a la «Salle des Sociétés Savantes» de París. A partir de 1928 tingué com a company l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Besnard. El 22 de novembre de 1929 parlà en un míting organitzat pel CDS, a la «Salle des Sociétés Savantes» de París, per protestar contra el tractament que metge Jacquemard havia exercit amb l'anarquista Gimenez. En 1932 vivia al número 23 del carrer Georges Guynemer de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). En 1936 edità l'obra de Pierre Besnard Le Monde Nouveau, publicada per la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), organització en la qual ella militava. En 1937 formà part del grup de dones d'«Amis du Monde Nouveau». Durant la II Guerra Mundial es va refugiar amb son company a Bonencontre (Aquitània, Occitània). En 1942 Pierre Besnard li va dedicar el seu llibre Pour assurer la paix, comment organiser le monde, que va ser editat pels germans Lion a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Lucie Job va morir el 21 de novembre de 1983 a Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Eustaquio Benito González

Eustaquio Benito González

- Eustaquio Benito González: El 21 de novembre de 1985 mor a Perpinyà (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Benito González –a vegades el seu nom citat Eustasio. Havia nascut el 29 de març de 1908 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Pedro Benito i María Presentación González. Sembla que quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a França i que durant la Revolució retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial, en 1949, s'establí a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos treballs (fusteria, manutenció, xofer, etc.) fins que trobà feina de teixidor en una manufactura local fins a la seva jubilació. Milità en la CNT, amb Joaquim Andreu Pastor, Ignasi Ardèvol i altres, i ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de tresorer de la Federació Local de La Bastida de Roairós. En 1979, després de la mort de sa companya María Manzanares, es traslladà a Perpinyà amb una nova companya i milità en la CNT, de la qual va ser nomenat secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eustaquio Benito González va morir el 21 de novembre de 1985 a Perpinyà (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat l'endemà per sa família a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Eustaquio Benito González (1908-1985)

***

Necrològica de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 d'abril de 1989

Necrològica de Pedro Martínez Algeciras apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Pedro Martínez Algeciras: El 21 de novembre de 1988 mor a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Martínez Algeciras, conegut com Pedro el Relojero. Havia nascut el 14 de juny de 1902 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Martínez i Rosa Algeciras. Resident des de la infància a Dos Hermanas, quan tenia vuit anys quedà orfe de mare. Molt jove, començà a treballar de jornaler agrícola i des de finals de la dècada dels deu milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A més d'obrer agrícola, treballà també de rellotger. En 1929 s'uní amb Dolores López Castro, amb qui tingué dos infants (Antonio i Rosa). Duran els anys republicans freqüentà les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats anarquistes, com ara Joaquín Benítez Villalta, Miguel Martín Rubio i Pedro Vallina Martínez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la posterior ocupació, malgrat la resistència portada a terme del Comitè de Defensa local, a finals de juliol de Dos Hermanas per les tropes franquistes, fugí amb dos companys per les muntanyes per a intentar arribar a Cadis (Andalusia, Espanya). El 11 d'agost de 1936, després de descansar a la cabana d'un company carboner prop de Puerto Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya), se separaren entre les poblacions gaditanes d'Algodonales i Zahara de la Sierra per intentar reunir-se amb les milícies antifeixistes de la zona d'Arroyo de los Perales. Després de patir un tret per part d'una patrulla de la Guàrdia Civil, aconseguí finalment arribar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), a zona republicana, on s'integrà en una columna de la CNT. Quan la militarització de les milícies, com que havia acabat el servei militar com a caporal, va ser nomenat sergent i participà en diversos combats a Andalusia (Màlaga, Alcalá del Valle, Cañete la Real). Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser enviat al front d'Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) i el febrer de 1939 al de Peñarroya i Belmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). En acabar la guerra, va caure presoner de les tropes franquistes; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i internat als camps de concentració de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i de Sevilla (Andalusia, Espanya). Un cop aconseguí la llibertat condicional, començà a treballar de rellotger ambulant i finalment obrir un petit taller de rellotgeria a Dos Hermanas. En 1976 formà part, amb sis companys, del Comitè d'Investigació dels assassinats comesos pels feixistes en 1936 a Dos Hermanas. Durant tota sa vida milità en la CNT. Pedro Martínez Algeciras va morir el 21 de novembre de 1988 –algunes fonts citen erròniament 1989 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) d'un atac cardíac i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca "Cenit" del 21 de gener de 1992

Necrològica de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca Cenit del 21 de gener de 1992

- Manuel Edo Edo: El 21 de novembre de 1991 mor a Peliçana (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Edo Edo. Havia nascut el 29 de novembre de 1910 a Fanzara (Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Edo i Generosa Edo. Emigrat a Barcelona (Catalunya), des de molt jove milità en el moviment anarquista dels barris del Poblenou i del Clot. El gener de 1937, com a membre del grup anarquista «Rebeldes», demanà l'ingrés en la Federació de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat després de la guerra civil, s'establí amb sa companya Vicenta de los Ángeles Pradas a Peliçana, on son fill morí tràgicament durant l'alliberament de la població per les tropes nord-americanes. Mantingué amb sa companya la Federació Local de Peliçana de Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en reunions, congressos, excursions per la zona, mítings commemoratius del 19 de juliol, etc., que s'organitzaren. Malalt, Manuel Edo va morir, malgrat haver patit una intervenció quirúrgica, el 21 de novembre de 1991 al seu domicili de Peliçana (Provença, Occitània); incinerat a Aurenja (Provença, Occitània), les seves cendres van ser enterrades juntament amb les restes de sa companya al cementiri de Peliçana.

---

[20/11]

Anarcoefemèrides

[22/11]

Escriu-nos


Actualització: 21-11-23