---

Anarcoefemèrides del 20 de novembre

Esdeveniments

Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà "Corrieri dell'Arno" del 16 de març de 1879

Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879

- Bomba atribuïda a Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa (Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre els manifestants. El fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Portada del primer número d'"El Rebelde"

Portada del primer número d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido, La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per «abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta --el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament --aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»--, però la publicació fou clausurada.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

- Caroline Braun: El 20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden, Confederació Germànica; actualment pertany a l'Estat de Baden-Württemberg, Alemanya) l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a sastressa de vestits d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es va decretar la seva expulsió de França. En 1894 va ser inscrita en el registre d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de fronteres. Passà a Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Palante (1914)

Georges Palante (1914)

- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França), de pares belgues, el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

***

Giuseppe Boldrini

Giuseppe Boldrini

- Giuseppe Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara (Viadana, Llombardia, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut com Lo Spaccapietre i que va fer servir el nom fals de Taiani. Sos pares es deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé educació elemental i es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on s'acostà al moviment llibertari. Sembla que per influències de Giuseppe Mariani, entrà a formar part del corrent llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats contra el restaurant Cova de Milà, les autoritats començaren a tenir-lo en el punt de mira i després d'aquests esdeveniments passà, juntament amb Giuseppe Mariani i Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso (Ticino, Suïssa) disfressat de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa), el setembre de 1920 retornà a Milà, després d'un difícil viatge a traves de les muntanyes, atret pel desig de participar activament en els esdeveniments del que serà anomenat «Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani, el seu company inseparable, i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i municions d'Schio (Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat l'ocupació de la fàbrica metal·lúrgica Franco Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una accident automobilístic i es cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es traslladà a Milà, on va ser guarit clandestinament i després retornà a casa seva. El 14 d'octubre de 1920 intentà amb altres companys una acció directa contra l'alberg Cavour, on romania la delegació anglesa que participava en el congrés de la Societat de Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs, aïlladament i sense cap imputació, fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb Giuseppe Mariani a Màntua (Llombardia, Itàlia), on treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio –a partir d'aquest moment serà conegut com Lo Spaccapietre (El Picapedra). Després, participà en les reunions que se celebraren en una casa al carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar l'atemptat al teatre Diana. El 21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani, els explosius a la ciutat i ambdós formaren part del grup que perpetrà materialment l'atemptat dos dies després. Un parell de dies després de comesa la matança (21 morts i 80 ferits), juntament amb Ettore Aguggini, passà a la República de San Marino i després a Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop d'Hagen, a la conca del Ruhr, sota el nom fals de Taiani. Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a Itàlia i processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà tots els càrrecs i va ser condemnat a cadena perpètua amb la circumstància agreujant de vuit anys d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser reclòs al penal d'Alessandria (Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on restà confinat en aïllament durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i 1932. A partir de 1927 la seva salut començà a decaure. Va ser repetidament castigat per «frases iròniques i al·lusions indegudes al règim feixista» i «actitud irrespectuosa i arrogant» cap els funcionaris. A començament de 1930 va ser traslladat a la presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser permès treballar i es dedicà a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de confrontació cap a les autoritats carceràries i feixistes, només en 1935 va ser castigat en 30 ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone quan la seva salut ja estava molt deteriorada. L'última anotació en el seu expedient carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva conducta és «normal», i la seva última carta, dirigida a son germà, està datada el 19 de juny de 1943 des del camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de març de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la infermeria de Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a cadena perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i morí al camp auxiliar de Mödling probablement el març de 1945; segons altres testimonis, després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir, però va ser detingut a Alemanya quan intentava arribar a la Unió Soviètica i portat a un camp de concentració.

***

Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

- Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista Norodnaya Volya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses «Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquista The Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola,  i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.

***

Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 28 de novembre de 1934

Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28 de novembre de 1934

- Lucile Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de l'Assistència Pública i lector de L'Humanité, i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de lletres i aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué secretària del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París (França), adherit a la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 del carrer Val de Grâce del V Districte de París. Cap el 1929 freqüentà l'equip editorial de La Révolution Prolétarienne, revista amb la qual col·laborà. Partidària de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»), durant el congrés d'abril de 1930 de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada responsable del Bulletin mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el setembre de 1930 i el març de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats Públics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i col·laborà en Le Libertaire. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola i a instàncies de Pierre Monate, passà temporades amb els companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles sobre la situació espanyola en La Révolution Prolétarienne. En el número 181 (25 d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934, a la Sala Laporte de París, mantingué una controvèrsia amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions d'inspector de l'Assistència Pública i va ser traslladada al departament de Mosa (Lorena, França), però aprovà unes noves oposicions de redactora administrativa general de l'Assistència Pública i retornà a París, romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura milità en la Federació de Serveis Públics de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948, constituí, amb la majoria de col·legues de la Inspecció Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de l'Assistència Pública), i, amb sindicats similars de les administracions parisenques (Prefectures), participà en la creació de la Union des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a la seva jubilació. Lucile Pelletier va morir el 15 d'octubre de 1991 al V Districte de París (França).

***

Félix Sipán Benebé

Félix Sipán Benebé

- Félix Sipán Benebé: El 20 de novembre de 1912 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Sipán Benebé. Son pare es deia José Sipán Torres i Justa Benedé Blasco. Era fill d'una família nombrosa republicana d'hortolans i agricultors que venien els productes a Osca. La parella tingué tres fills (Julia, María i Marcos), però la mare morí jove i el pare es casà de bell nou amb Justa, la germana de Justa, amb qui tingué sis infants (Victoria, Faustino, Enrique, Félix, Pascual i Pilar). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), Félix Sipán regentà el bar «El Pozal» al centre d'Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil, desertà de l'exèrcit franquista (III Companyia, II Batalló del Regiment Valladolid Núm. 20). Després ingressà en el Cos de Tren de la 127 Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso) –altres fonts diuen que s'enquadrà amb les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) en la 29 Divisió Lenin a la zona de Tierz (Osca, Aragó, Espanya). Al final de la guerra fou detingut a la Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Son pare, que havia estat fet presoner, va ser tancat a la presó d'Osca, on morí el 13 de maig de 1939; son fill obtingué un permís per assistir al seu sepeli. El 26 de març de 1940 Félix Sipán Benebé va ser jutjat en consell de guerra a Osca, condemnat a mort per «deserció» i afusellat el 16 de juliol de 1940 a les tàpies del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Giulia Albergamo

Giulia Albergamo

- Giulia Albergamo: El 20 de novembre de 1914 neix a Favara (Sicília) la mestra i pintora anarquista Giulia Albergamo. Des de la infància visqué a Torre del Greco (Nàpols, Campània, Itàlia). Mestra d'educació elemental i professora d'italià i de llatí, va estimular la lliure expressió dels seus alumnes sobre tot a través de l'art. Fou companya del militant anarquista Raffaele Pedone, fundador del «Circolo Berneri» de Torre del Greco i responsable entre 1959 i 1961 de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). La parella tingué dos fills, Antonio i Enrique, que assistiren a la «Colònia Maria Luisa Berneri», i dues filles, Angela, propera al moviment anarquista i fundadora a Cordenons (Friül) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), i Carmela. La seva casa sempre va estar oberta als companys i companyes (Julian Beck, Armando Borghi, Aurelio Chessa, Mario Dolci, Pio Turroni, etc.), especialment refugiats del franquisme espanyol. En estreta relació amb el «Centro Louise Michel» de Nàpols, creà el col·lectiu feminista «La Ribellule», on va fer nombroses exposicions de les seves obres pictòriques. En els últims anys de sa vida s'instal·là amb sa filla Angela a la població friülana de Cordenons, on va rebre un homenatge municipal pel seu centenari. En morir la seva filla Angela, passà a viure a la Casa de Repòs de Cordenons. Giulia Albergamo va morir el 3 de gener de 2015 a l'Hospital de Pordenone (Friül), on es trobava ingressada des de feia uns dies, i va ser incinerada.

Giulia Albergamo (1914-2015)

***

Antoni Miracle Guitart

Antoni Miracle Guitart

- Antoni Miracle Guitart: El 20 de novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa família. En 1950 residia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia feina com a empleat en una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb Gaspar Lloret i Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista que reorganitzà les Joventuts Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser, s'encarregà de la impremta clandestina que editava CNT i Solidaridad Obrera a Barcelona. El 9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la policia, va ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat. Després de molts de mesos de presó preventiva sortí en llibertat provisional sota fiança i va ser acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una conferència sobre botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el novembre de 1957 s'exilià a França. S'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on treballà com a peó en la construcció, i impartí classes de castellà i d'esperanto als companys. En 1958 col·laborà en el Boletín Ródano-Alpes i ocupà la secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió (Arpitània). En 1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest mateix any, malgrat el seu pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté) perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a la Península. Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de l'arribada del grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.

Antoni Miracle Guitart (1930-1960)

***

Ginés Morales Bastida

Ginés Morales Bastida

- Ginés Morales Bastida: El 20 de novembre de 1950 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés Morales Bastida. Sos pares es deien Juan Miguel Morales i Isabel Bastida. Treballà des dels 15 anys i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Barcelonès de Catalunya, passant per Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Barcelona. Posteriorment es traslladà amb sa companya Tina a Órgiva, on muntà en 2007 un comerç de ferreteria, pintura i vidre. Preocupat per l'ecologia, col·laborà amb «Los Verdes» d'Órgiva i es presentà a les llistes d'Equo per Granada com a diputat per a les eleccions generals del 20 de novembre de 2011. Ginés Morales Bastida va morir el 23 de juliol de 2012 a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) d'un atac de cor i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Augusto Bernardello

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: El 20 de novembre de 1907 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Havia nascut l'1 d'abril de 1846 a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno de Salerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti.

***

James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

- James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes. És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà amb Élise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité, òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogie et d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographique et administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi. Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la «Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

***

Durruti fotografiat per Albero y Segovia

Durruti fotografiat per Albero y Segovia

- Buenaventura Durruti Domínguez: El 20 de novembre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Havia nascut el 14 de juliol de 1896 a Lleó (Castella, Espanya) en una família de ferroviaris d'idees socialistes. Sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)--, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball  (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» --«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè --format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes --del qual era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero --versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)

***

Baldomer Dufour Barberà

Baldomer Dufour Barberà

- Baldomer Dufour Barberà: El 20 de novembre de 1955 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà –el seu primer llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc.). Havia nascut el 10 de desembre de 1905 a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara en 1924 el de secretari del Sindicat Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a Barcelona i es va posar en vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings, com ara Gavà (juny), Canet (juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951 s'instal·là amb sa companya Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a resultes d'una operació d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

Baldomer Dufour Barberà (1905-1955)

***

Fàbrica tèxtil

Fàbrica tèxtil

- Jean-Baptiste Knockaert: El 20 de novembre de 1957 mor a Tourcoing (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Havia nascut el 25 de març de 1877 a Tourcoing  (Flandes). Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació «antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing(1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic.

***

Louis Mercier Vega als anys 70

Louis Mercier Vega als anys 70

- Louis Mercier Vega: El 20 de novembre de 1977 se suïcida a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista, propagandista, periodista i pensador llibertari Charles Cortvrint, més conegut sota els pseudònims Louis Mercier Vega, Charles Ridel, Carlo Manni, Santiago Parane i altres. Havia nascut el 6 de maig de 1914 a Brussel·les (Bèlgica). A l'edat de 16 anys va començar a militar en el moviment anarquista belga, després de freqüentar la llibreria de l'anarquista Hem Day, i es va fer insubmís al servei militar de la mà del refractari rus Nicolas Lazarévitx. Instal·lat a París, s'adherirà a la Unió Anarquista, de la qual serà delegat al congrés d'Orleans en 1933. Amb els seus amics de la Joventut Anarquista Comunista, Mercier Vega serà un ardent defensor del comunisme llibertari i de l'organització anarquista. En maig de 1936 va participar en el congrés de Saragossa de la CNT. Partidari del desenvolupament dels grups de fàbrica, serà particularment actiu a la regió parisenca durant les vagues amb ocupació de juny de 1936. Amb Charles Carpentier marxarà el juliol de 1936 a participar en la Revolució espanyola i fundaran el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Aragó, on retrobarà Simone Weil que ja coneixia del moviment d'ocupacions de fàbriques. El 17 d'octubre de 1936, però, a Perdiguero, el seu grup es veurà delmat per la cavalleria marroquina. Escàpols, tornaran a França i organitzaran mítings de suport a l'Espanya revolucionària, però, per mor de diversos desacords sobre el moviment d'ocupacions de fàbriques i sobre la Revolució espanyola, deixaran la Unió Anarquista el novembre de 1937. Louis Mercier Vega marxarà a Bèlgica a finals de 1939, amb Hem Day, i després embarcarà a Anvers cap a Sud-amèrica (Argentina i Xile). Més tard passarà, amb passaport xilè, a Brazzaville (Àfrica), on el 26 de juny de 1942 s'enrolarà en les Forces Franceses Lliures. Desmobilitzat l'octubre de 1945, a Grenoble es casarà i esdevindrà redactor de Dauphiné Libéré. De 1946 a 1949 col·laborarà regularment en La Révolution Prolétarienne i en Le Libertaire sota els pseudònims Damashki, Santiago Parane i L'Itinérant. A començaments dels anys 50 s'adherirà als Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització internacional d'intel·lectuals antiautoritaris profundament anticomunista; per mor d'aquest fet tant Santiago Carrillo com Frederica Montseny acusaren Mercier Vega de ser un agent de la CIA. En 1958 crearà la Comissió Internacional d'Enllaç Obrer --xarxa de llibertaris i de sindicalistes revolucionaris del diferents països. A més de col·laborar en la premsa llibertària i en l'edició de nombroses revistes, com ara Révision (1938, amb Marie-Louise Berneri), Aportes (revista trilingüe, de 1966 a 1972), Interrogations (1974), és autor de nombrosos llibres, com ara Les anarchistes face à la technocratie (1950), Pourquoi et comment se bat la Hongrie ouvrière (1957), Présence du syndicalisme libertaire (1958), Cuba, révolution et contre-révolution (1962), Mécanismes du pouvoir en Amérique latine (1967), La technique du contre-Etat: Les guérillas en Amérique du Sud (1968), L'anarchisme hier et aujourd'hui (1970), L'increvable anarchisme (1970), Autopsie de Peron: bilan du péronisme (1974), Les ouvriers de Saint-Nazaire (1976), La chevauchée anonyme (1978), La révolution par l'État (1978), Anarcho-syndicalisme et syndicalisme révolutionnaire (1978), Les nouveaux patrons (1979), En route pour Saragosse avec la colonne Durruti (1997, pòstum), etc. Louis Mercier Vega no va ser el mateix després de la mort en 1973 de sa companya de vida i d'acció des de 1953, Eliane Casserini, i es va suïcidar el 20 de novembre de 1977 a Cotlliure (Catalunya Nord). Part del seu arxiu radica al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa).

***

Necrològica d'Antonio Barón Palacín apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 d'abril de 1981

Necrològica d'Antonio Barón Palacín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 d'abril de 1981

- Antonio Barón Palacín: El 20 de novembre de 1980 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Barón Palacín. Havia nascut el 26 de març de 1916 a Villamayor de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Matías Barón Bernad i María Palacín Puyal. Quan tenia 19 anys s'uní a les Joventut Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la insurrecció de 1934, va ser detingut i empresonat a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), però un cop jutjat va ser posat en llibertat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 feia el servei militar a Saragossa i aconseguí passar a zona republicana i integrar-se a Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya) en la «Columna Durruti». Més tard fou membre del «Batalló Remiro», unitat guerrillera especialitzada en accions d'espionatge i de sabotatge a la zona franquista encapçalat per Agustín Remiro Manero. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Es casà amb l'occitana Paulette Clémence Séris, amb qui tingué tres filles. Durant l'ocupació alemanya va ser detingut i en 1943 deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Un cop alliberat en 1945, treballà en l'empresa química Pechiney i milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Visqué a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània). Antonio Barón Palacín, malalt dels pulmons i del cor per la seva feina amb alumini, va morir, després d'un temps hospitalitzat, el 20 de novembre de 1980 a Foix (País de Foix, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Orlando Bolgioni

Orlando Bolgioni

- Orlando Bolgioni: El 20 de novembre de 1981 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Havia nascut el 29 de gener de 1881 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de gener de 1984

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 20 de novembre de 1983 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Havia nascut el 28 de setembre de 1902 a Lanteira (Granada, Andalusia, España). Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

Edgardo Ricetti

Edgardo Ricetti

- Edgardo Ricetti: El 20 de novembre de 1984 mor a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Havia nascut el 12 d'abril de 1901 a La Plata (Buenos Aires, Argentina) en una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquesta època traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día i Gaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).

***

"Paraules" de Lanti recopilades per Lucien Bannier

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 20 de novembre de 1986 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Havia nascut el 12 de gener de 1893 a Damvillers (Lorena, França). Fill d'un sastre i d'una modista, treballà al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà amb Suzanne Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo.

***

Antonio Artero al Cafè Gijón de Madrid

Antonio Artero al Cafè Gijón de Madrid

- Antonio Artero: El 20 de novembre de 2004 mor a Madrid (Espanya) l'assagista i cineasta llibertari Antonio Artero Coduras. Havia nascut el 30 d'abril de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) en una família anarquista --vingué al món a la presó de la capital aragonesa, on sa mare, una repartidora de pa que acabava d'enviduar, estava tancada. Sense acabar el batxillerat, començà a treballar de grum en diversos llocs (una oficina, als laboratoris Ártica de farinetes, al Banc de Bilbao) i en altres feines, alhora que exercí la crítica en una ràdio saragossana. En aquests anys va fer alguns curtmetratges de denuncia i formà part de la bohèmia artística i intel·lectual de la capital aragonesa, col·laborant en la revista Ansí, participant en el Club Cinemundo, en el grup teatre de cambra «La Cigarral», en les tertúlies dels cafès Baviera i Niké, etc. En aquesta època fou íntim amic del realitzador José Luis Pomarón, el qual li ensenyà els secrets de la tècnica cinematogràfica, i del poeta Miguel Labordeta. Més tard es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escola Oficial de Cinematografia, on coincidí amb destacats cineastes (Luis García Berlanga, Carlos Saura, José Luis Borau, Claudio Guerín, Pilar Miró, etc.). Amb Borau, va ser l'únic estudiant que acabà la carrera en tres anys i pel seu bon currículum acadèmic, en 1965 obtingué una beca per anar al Festival de Canes, on va fer unes declaracions contra el règim franquista. Vigilat per les autoritats, el coronel Fernández Posada, del Servei d'Investigació Militar (SIM), descobrí que el certificat de Revàlida que havia presentat era fals; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó menor --que no purgà-- i fou expulsat de la universitat, encara que quan es va fer ferma la sentència ja havia acabat els estudis, però es quedà sense el títol, malgrat comptar amb el millor expedient acadèmic. Afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE), en 1967 va ser expulsat expeditivament arran d'haver signat, amb Pedro Costa, Joaquim Jordà, Manuel Revuelta i altres, el «Manifest de Sitges», al·legat contra la censura franquista i reivindicador d'un nou cinema que provocà la intervenció policíaca. Va ser un dels animadors de les Jornades Internacionals d'Escoles de Cinema de Sitges i sempre mantingué una positura crítica i radical al poder establert, molt influenciada pels moviments situacionista, estructuralista i constructivista. Després milità en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i realitzà periòdics viatges a París (França), on s'entrevistà amb exiliats anarquistes i freqüentà la Cinemateca. El juliol de 1977 participà en els debats de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona --on projectà el llarg metratge Yo creo que...-- i fou nomenat delegat del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a investigar sobre les pel·lícules confederals rodades durant la guerra. En 1979 va ser membre de la Comissió Organitzadora del V Congrés de la CNT. En 1995 participà en les Jornades Culturals del VIII Congrés de la CNT a Granada i l'any següent va fer conferències a Santiago. Durant els últims anys de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles de la CNT madrilenya i participà activament en les tertúlies del Cafè Gijón de Madrid. És autor de llarg metratges, com ara --El tesoro del capitán Tornado (1967, fortament censurat), Yo creo que... (1975), Trágala, perro (1981, drama històric sobre Sor Patrocinio), Cartas desde Huesca (1993, sobre els últims dies d'un lluitar de la «Columna Durruti», basat lleugerament en la vida del poeta anglès i combatent republicà John Cornford i protagonitzat pel també llibertari Fernando Fernán-Gómez)--, de pel·lícules per a la televisió --El hombre del aire (1985), Tres octubres (1985, sobre l'aixecament asturià de 1934), Vivir en el bosque (1985) i Miguel Labordeta. Una biografía interior (1988)-- i de curt metratges (alguns documentals) --Contrapunto (1956), La Herradura (1957, sobre la Base Aèria Nord-americana), Lunes (1960, sobre l'especulació urbanística), Adolescentes (1963), Forzada (1964), Manzaneda (1964), El viaje de bodas (1964, sobre un text de Cesare Pavese), Doña Rosita, la soltera (1965, sobre l'obra de Federico García Lorca i que fou durament «tallat» pel censor franquista Manuel Fraga Iribarne), Del tres al once (1968), Blanco sobre blanco (1969), Monegros (1969), Pediatria hospitalaria (1972), Significante-Significado (1973), Sobre la miseria de la pedagogía bajo cualquiera de sus disfraces (1974),  Olavide (1976), Pleito a lo sol (1979, primera pel·lícula cinematogràfica rodada en aragonès), Caballos en Jerez (1984), Teatro Museo Dalí (1985) i Tenerife en fiestas de carnaval (1985). A més de la direcció, les seves tasques en el món del cinema abraçaren diversos camps: guionista (Santiago San Miguel, Eloy de la Iglesia, Isidoro M. Ferry, etc.), ajudant de dirección (N. Werba, etc.), script (Carlos Saura, etc.), etc. Trobem articles seus en Adarga, CNT, Tinta Negra, La Tira de Papel, etc. Deixà incomplet l'assaig La historia del cine que nunca se ha escrito, del qual havia publicat diversos lliuraments en la revista llibertària Adarga, i un projecte cinematogràfic sobre la mort de Mikhail Bakunin. En 1998 Javier Hernández Ruiz i Pablo Pérez publicaren el llibre Yo filmo que... Antonio Artero en las cenizas de la representación. Antonio Artero va morir el 20 de novembre de 2004 a Madrid (Espanya) d'un emfisema pulmonar i fou enterrat l'endemà al cementiri civil madrileny de La Almudena. El 13 de gener de 2005 la Filmoteca Espanyola li retré un homenatge a l'Ateneu de Madrid. En 2006 es publicà Antonio Pérez. Guión cinematográfico, que havia escrit en 1987 sobre la figura del secretari de Felip II i que mai no pogué rodar. El 4 de febrer de 2010 la CNT de Càceres el va homenatjar, juntament amb Joaquim Jordà Català i Fernán-Gómez, a la Filmoteca d'Extremadura, on es projectà Furia libertaria, obra inacabada d'Artero sobre el míting de Sant Sebastián de los Reyes de Madrid de 1977; la CNT de Càceres també té previst inaugurar la seva biblioteca confederal amb el nom d'«AnArCo» (Antonio Artero Coduras), que recull el fons bibliogràfic del cineasta cedit per sa companya, l'arquitecta Concha Fernández Montesinos, neboda de Federico García Lorca, i sa filla, Mariana Artero.

---

[19/11]

Anarcoefemèrides

[21/11]

Escriu-nos


Actualització: 16-12-18