|
---
Anarcoefemèrides del 20 de novembre Esdeveniments
Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879 - Bomba atribuïda a
Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en
acabar una manifestació monàrquica convocada per
congratular-se pel frustrat
atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el
rei
Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a
prop de la Prefectura de Pisa
(Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre
els manifestants. El fuster i
obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en
aquell moment
entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per
l'estudiant
Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la
multitud contra ell.
L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona,
si s'exceptua una
lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini;
però per a la
policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per
engegar una vasta repressió
contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets
havia
explotat, en el curs d'una manifestació semblant a
Florència (Toscana, Itàlia),
una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a
moltes altres.
Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un
centenar d'internacionalistes
van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va
condemnar a
residència obligatòria. Durant el
procés quedà demostrat que no hi havia cap
evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis
contradictoris de l'estudiant
i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son
germa Pilade Orsolini,
Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro
Busoni,
Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les
forces de
l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari
després de passar dies
i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser
incriminat. El judici,
que tingué un gran ressò en premsa tant regional
com nacional, va tenir lloc
entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència
Siena (Toscana, Itàlia) en un
clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el
14 de
març, en només 20 minuts de
deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En
ser
condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha
condemnat un innocent.» L'estudiant
acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la
Prefectura de
Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior
italià. Pirro Orsolini
va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de
Lucca
(Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener,
els anarquistes pisans
publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i
l'endemà es
convocà una manifestació popular
solidària davant el seu domicili. ***
Portada del primer número d'El Rebelde - Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido, La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per «abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta –el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament –aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»–, però la publicació fou clausurada. ***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution del 8 de novembre de 1937 - Ball d'Spanish
Revolution:
El 20 de novembre de 1937 se celebra a l'Irving Plaza de Nova
York (Nova York, EUA) un ball-festa en suport del periòdic
quinzenal
anarquista Spanish Revolution, editat per
la coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York amb la finalitat d'informar sobre la
Revolució espanyola i
la guerra civil. L'ULO va ser una organització
creada ad hoc per
Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme),
General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament),
Russian Federation
(RF, Federació Russa; editora de Dielo
Trouda), Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group
(Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglaterra, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. En aquest
esdeveniment hi van actuar el baríton Vargas
Semprún; el pianista Oddone
Sommovigo; els ballarins i ballarines Beryl Escudelo,
Martínez, Rita i Miriam
Schiller; i l'orquestra «A Good Jazz Band». ***
Bernat
Pou Riera parlant en un moment de l'homenatge - Homenatge a
Durruti: El 20 de novembre de 1938 se celebra al cementiri
de Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) un acte en homenatge a l'anarquista i
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domínguez, mort dos anys abans al front de Madrid
(Espanya). L'acte,
que se celebrà davant la seva tomba, va estar organitzat per
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació anarquista
Ibèrica (FAI). Hi intervingueren
amb parlaments nombrosos militants, com ara Segundo Blanco
González, Joan
García Oliver, Josep Juan Domènech, Miguel
García Vivancos, Valeri Mas Casas, Frederica
Montseny Mañé, Bernat Pou Riera, Joan Puig
Elías, Juan Rueda Ortiz, Ricard Sanz
García, etc. A l'acte assistiren milers de persones. En
nombroses poblacions de
la Península es realitzaren conferències,
mítings i homenatges en el seu honor. Homenatge a Durruti (20 de novembre de 1938) ***
Notícia
de la festa publicada en la revista valenciana Umbral del 26 de
novembre de 1938 - Festa infantil de SIA: El 20 de novembre de 1938 se celebra al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) una festa infantil en el marc de la «Setmana Durruti». L'acte, organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), comptà amb diversions infantils i musicals, i es repartirem 3.000 berenars. ***
Cartell de l'acte - Acte contra la
repressió franquista: El 20 de novembre de 1953 se celebra a l'Ateneu Popular
de Montevideo (Uruguai) un gran acte públic per a denunciar la repressió de la
dictadura franquista contra el moviment anarcosindicalista a Espanya. A l'acte,
organitzat per les organitzacions de Montevideo Joventuts Llibertàries,
l'Ateneu Lliure «Cerro - La Teja» i el grup editor del periòdic Voluntad,
i van prendre la paraula Luis Roberto Gilardoni, José Bernardinoi Gomensoro
Cabezudo (Bebe) i Walter Scarone.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Barbichon (9 de març de 1894) - Émile Barbichon:
El 20 de novembre –algunes fonts citen erròniament
el 21 de novembre– de 1831 neix
a Provins (Illa de França, França) l'anarquista
Jacques Émile Barbichon. Sos
pares es deien Charles Victor Barbichon, teixidor, i Anne Marguerite
Ozeré. Es
guanyava la vida treballant de teixidor com son pare. El 6 d'abril de
1853 es
casà a Provins amb la cosidora Marie-Arsène
Simonet, amb qui tingué, com a
mínim, tres infants: Armantine-Marie (1859),
Émile (1860) i Moise Marius
(1866). L'octubre de 1860 s'establí com a ordinari
encarregat d'aferrar per les
poblacions notificacions de tota casta (circulars, defuncions, notes,
etc.). En
aquesta època vivia al número 19 del carrer Val
de Provins. En 1867 ja tornava
a fer feina en la seva professió de teixidor. El 13 de gener
de 1873 sa
companya va morir a Clermont (Picardia, França). L'octubre
de 1892 vivia al
número 8 del carrer Petits Champs de Bagnolet (Illa de
França, França). El 28
d'agost de 1893, segons un informe policíac,
assistí a una reunió al domicili
d'Émile
Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de
París (França), sobre la
publicació Coup de trique.
El 22 de
setembre de 1893 assistí a una reunió dels grups
abstencionistes de Lilas i de
Le Pré-Saint-Gervais. El desembre de 1893 figurava en el
recull de
recapitulació d'anarquistes del departament del Sena. El 9
de març de 1894 va
ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer
Turbigo de París, per
«associació criminal» i va ser fitxat en
el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4
d'abril d'aquell any va
ser posat en llibertat. En aquesta època es guanyava la vida
com a venedor
ambulant de morrons. Son fill homònim, Émile
Barbichon, també va ser fitxat com
a anarquista i algunes dades del període parisenc poden
estar barrejades.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Antoine Gay al seu domicili (Marsella, 1925) - Antoine Gay:
El 20 de
novembre de 1845 neix a
Marsella (Provença, Occitània) el music
anarquista,
i després comunista, Antoine Gay. Era fill natural
de la modista Sophie
Clémentine Gay i va ser reconegut per sa mare el 18 de maig
de 1846. Entre març
i abril de 1871 participà en la insurrecció de la
Comuna de Marsella i fugí de
la ciutat quan la repressió desencadenada després
del seu fracàs. El 16 de
gener de 1872 va ser condemnat pel VIII Consell de Guerra a la
deportació en
fortificació per la seva participació en la
Comuna de Marsella. Enviat, sota la
matrícula 93, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia, va ser novament
condemnat a un any de presó per temptativa
d'evasió. El 17 de maig de 1879
aconseguí la remissió de la pena i
retornà a la metròpoli a bord del vaixell La Loire. De bell nou a Marsella, es
guanyà la vida treballant d'empaperador de papers pintats.
En 1891 viatjà per
Seta, La Grand Comba i Saint-Étienne, i el març
d'aquell any va ser interceptat
per la policia a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El gener de 1894
freqüentà els
cercles anarquistes marsellesos i va ser assessor de
Sébastien Faure en les
conferències d'aquest. En 1895 esdevingué cantat,
músic ambulant de mandolina i
artista dramàtic de la companyia
«Legendre» (Max Aurelly, baríton de
«La
Cigale»; Antoine Breton, concertista parisenc; Louis Degray,
guitarrista; i
Paul Mikels, violoncel·lista de Brussel·les), i
sempre va estar vigilat per la
policia. El setembre de 1895 va fer una gira de concerts a
París en suport dels
vaguistes vidriers de Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). L'agost de 1897 lliurà
35 francs en suport a les víctimes dels «Processos
de Montjuïc», resultat de la
venda, als carrers i places de Marsella, de cançons
d'Amédée Abel Pignet (Abel
Gay). A principis de la dècada dels
vint s'afilià al Partit Comunista - Secció
Francesa de l'Internacional
Comunista (PC-SFIC) i va ser candidat a la llista del Bloc Obrer i
Pagès en la
I Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives
de maig de 1924. En
aquesta època treballava de compositor musical. Durant la
primavera de 1925 va
fer campanya per als candidats comunistes a les eleccions municipals a
Marsella. Esdevingut un símbol vivent de la Comuna, entre
1924 i 1927 participà
en nombroses manifestacions i cerimònies, especialment en
les celebrades el
maig (aniversari de la Comuna) i el desembre (commemoració
de l'execució del communard
Gaston Crémieux). En aquests
anys rebé una ajuda financera regular del PC-SFIC i del
Socors Roig Internacional
(SRI). El 23 d'agost de 1925 va ser aclamant en un congrés
celebrat contra la
guerra del Marroc. El maig de 1926 participà en els actes de
celebració de la
Comuna de París al «Mur dels Federats».
En aquesta època era membre del Comitè
Central de la Secció Francesa del SRI. Desitjós
de visitar la tomba de Vladímir
Ilitx Uliànov (Lenin), en
1927 demanà
a la Prefectura Policia del departament de les Boques del Roine un
passaport
per viatjar a l'URSS amb la finalitat de residir en una
residència de repòs creada
a Moscou per als supervivents de la Comuna. El PC-SFIC pagà
una part de les
despeses del seu viatge i arribà el 7 de juliol de 1927 a
Moscou. L'agost de
1917 envià una carta des de Moscou a la premsa francesa per
protestar contra la
pena de mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
El 7 de novembre de 1927 va fer un discurs, juntament amb Henri
Barbusse i Nikolai
Bukharin, en les celebracions del desè aniversari de la
Revolució russa a
Moscou. Residí un temps a Odessa (Ucraïna, URSS;
actualment Ucraïna). Antoine
Gay va morir el 7 de juny de 1930 a la Residència dels
Veterans de la Revolució
«Ilitch Lénine» de Moscou (URSS;
actualment Rússia). Antoine Gay
(1845-1930) ***
Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894) - Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894) - Caroline Braun: El
20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden,
Confederació
Germànica; actualment pertany a l'Estat de
Baden-Württemberg, Alemanya)
l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian
Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a
sastressa de vestits
d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es
va
decretar la seva expulsió de França. En 1894 va
ser inscrita en el registre
d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de
fronteres. Passà a
Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal
Etter, al número 37
d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data
i el lloc
de la seva defunció. ***
Notícia de la detenció de Nicolas Chevry apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord et du Pas-de-Calais del 9 d'abril de 1892 - Nicolas Chevry:
El 20 de
novembre de 1859 neix a Buxières-lès-Clefmont
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista
Nicolas Valéry Anatole Chevry. Sos pares es deien
Valéry Théodore Chevry, mestre,
i Marie Clémence Mustel. Es guanyava la vida com a agent de
negocis. Visqué sis
mesos a Orleans (Centre, França) i a Luzarches (Illa de
França, França). Cap el
1885 s'instal·là a Angers (País del
Loira, França) i vivia, amb sa companya
Marie Artel, vídua de Mathurin François Ledu, al
número 33 del carrer París. A
començament de la dècada dels noranta
milità activament en el grup anarquista
d'Angers, participant en les vetllades familiars. Abans de la seva
última
condemna de 1894, va ser sentenciat set vegades per diversos delictes
(estafas,
ultratges, cops i ferides, etc.). Considerat per la policia com a una
«perillós» propagandista anarquista, va
ser sotmès a una estreta vigilància
arran de la visita de Joseph Tortelier a Angers en 1889. Durant la nit
del 5 al
6 d'abril de 1892 un cartutx de dinamita col·locat a la
finestra de la
comissaria de policia de la plaça Cupif d'Angers
explotà i un agent resultà
ferit. Va ser automàticament acusat per la policia d'aquest
atemptat, però va
ser posat en llibertat per manca de proves. El 22 de desembre de 1893
va ser
detingut amb possessió de 18 cartells (Les
dynamitards aux panamitards), un pot de cola i un pinzell;
malgrat els
indicis que li incriminaven, va ser posat en llibertat ja que
només se li podia
acusar d'una temptativa d'aferrada de cartells. El 20 d'abril de 1894,
quan la
gran onada contra el moviment anarquista a França, va ser
detingut
definitivament a Nantes sota l'acusació de
possessió de propaganda anarquista,
ja que se li havien trobat exemplars de Le
Père Peinard i de La
Révolte al
seu domicili, i de mantenir una estreta relació amb
l'anarquista Albert
Philippe (Volke), acusat aquest
d'haver fet un discurs violent el 15 de novembre de 1893 en un local
llogat a
Angers. El 30 de maig de 1894 va ser condemnat, en virtut de les
«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) del
desembre anterior, per l'Audiència d'Angers a
cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de
prohibició de residència, i
deportat a Caiena (Guaiana Francesa) sota la matrícula
26.657. Els anarquistes
de Trélazé (País del Loira,
França), partidaris d'una propaganda no violenta,
el consideraven un «canalla» per les seves idees de
«propaganda pel fet».
Nicolas Chevry va morir el 3 de juny de 1898 a la colònia
penitenciària de
l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa), de
disenteria, segons l'anarquista Auguste Liard-Courtois a les seves
memòrires Sovenirs du bagne.
***
Georges Palante (1914) - Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Sos pares, belgues, es deien Émile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes. ***
Edmundo
González Blanco - Edmundo González
Blanco: El 20 de novembre de 1877 neix a Luanco
(Gozón, Astúries, Espanya)
l'intel·lectual llibertari Edmundo González
Blanco, que va fer servir els
pseudònims Félix Arias
i E. Moro de Luanco.
Estudià les primeres
lletres a Luanco i seguí la formació fent estudis
eclesiàstics a Conca
(Castella, Espanya) que abandonà al tercer any de Teologia.
Després d'estudiar
el batxillerat, va fer alguns cursos de filosofia i lletres a la
Universitat de
Madrid, carrera que per mor de la mort de son pare hagué
d'abandonar ja que es
va veure obligat a fer el servei militar. Després d'una
baralla amb un sergent,
desertà i passà a França. Quan
retornà a la Península va ser jutjat i condemnat
a set anys de presó dels quals va fer tres en un presidi
militar de Lanzarote
(Illes Canàries), on va ensenyar a llegir altres penats.
Retornà a Luanco, però
en 1902 fugí cap a Madrid després de tenir un
problema amb l'oncle de la que
seria sa companya María Luaces. A Madrid es
dedicà al periodisme, a la
novel·lística, a l'assaig i a la
traducció. Destacà en els estudis
filosòfics,
històrics i sociopolítics (diversos assaigs sobre
anarquisme) i biogràfics
(Costa, Ganivet, Jovellanos, Strauss, Voltaire, etc.). També
va traduir de
diverses llengües (alemany, anglès,
francès i italià) nombrosos autors
(Baldwin, Blake, Carlyle, Cooper, Croce, De Quincey, Emerson,
Fouillé, George,
Girard, Guizot, Hailman, Høffding, Hume, Maquiavelo, Marx,
Morley, Nietzsche,
Poe, Reid, Renan, Rousseau, Ruski, Schopenhauer, Stendhal, Voltaire,
etc.). En
1934 publicà la primera versió completa en tres
volums dels Evangelios apócrifos.
Va fer gires de
conferències per Espanya, Portugal i
Llatinoamèrica. Col·laborà en
nombroses
publicacions periòdiques, com ara Cosmopolis,
La Esfera, La
España Moderna, Helios,
La Lectura, El
Liberal, La Libertad, Mercure de France, Nuestro
Tiempo, Psiquis, Revista Contemporánea, Revista General de Legislación y
Jurisprudencia, Solidaridad Obrera,
La Voz de Lanzarote, etc., i
dirigí
la revista Norte. Autor de
més d'un
centenar d'obres, moltes escrites per encàrrec, destaquen D'Annunzio y el anarquismo aristocrático
(sd), La libertad de enseñanza
(sd), Las
Iglesias del Estado (1902), Las
variedades del anarquismo contemporáneo (1903), Crónica
científico-filosófica. El anarquismo como
creencia. El
anarquismo intel·lectual. La esencia del anarquismo
(1904-1915, per
lliuraments), El feminismo en las
sociedades modernes (1904), Mesalina
(1904), Biblioteca de Ciencia, Literatura y
Religión (1906),
El materialismo. Combatido
en
sus principios cosmológicos y psicológicos
(1906), Discursos sobre filosofía
de la naturaleza
(1909), Los origenes de la religión
(1909), Jovellanos. Su vida y su obra
(1911), Strauss y su tiempo
(1911), El socialismo, la patria
y
la guerra (1912), El hilozoísmo como
medio de concebir el mundo (1915),
Jesús de Nazareth (1915),
Alemania
y la guerra europea (1915), Carranza
y la revolución de Méjico (1916), Alemania
y la guerra europea (1917), España
ante el conflicto europeo (1917), Iberismo
y germanismo (1917), Costa y el problema de la
Educación Nacional (1920),
Historia del periodisme.
Desde sus comienzos hasta nuestra época (1920), Así
consquistaba
César (1922), El universo invisible (1927), Cincuenta
españoles il·lustres (1928),
Más allá de lo humano (1929), El
mundo invisible (1929), Ángel
Ganivet (1930), La
família, su
pasado, presente y porvenir (1930), La
mujer según los diferentes aspectos de su espiritualidad
(1930), El
nacionalismo expuesto por Hitler... (1930?),
Los sistemas sociales contemporáneos. Colectivismo,
anarquismo,
sindicalismo, bolcheviquismo (1930), El amor en la naturaleza, en la historia y en el
arte (1931), El anarquismo expuesto
por Kropotkin
(1931), El comunismo expuesto por Lenin
(1931), El sindicalisme expuesto por
Sorel (1931 i 1934), Nuevo ideal de la humanidad (1931), La
República espanyola y los problemes nacionales (1932),
etc.
Molts autors han criticat el poc rigor científic dels seus
assaigs i la visió
totalment misògina i antifeminista dels seus textos. Edmundo
González Blanco va
morir l'abril –algunes fonts citen erròniament el
12 de juny– de 1938 a Madrid
(Espanya). Son germà Pedro González Blanco
(1879-1961) també fou anarquista i
maçó i l'altre germà més
petit, Andrés González Blanco (1888-1924), fou un
crític literari de prestigi. ***
Necrològica
de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966 - Félix Vispe Cancer: El 20 de novembre de 1882 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac. ***
Giuseppe
Boldrini - Giuseppe
Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara
(Viadana, Llombardia,
Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut
com Lo Spaccapietre i que va fer
servir el
nom fals de Taiani.
Sos pares es
deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé
educació
elemental i es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on
s'acostà al moviment llibertari.
Sembla que per influències de Giuseppe Mariani,
entrà a
formar part del corrent
llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats
contra el
restaurant Cova de Milà, les autoritats
començaren a
tenir-lo en el punt de
mira i després d'aquests esdeveniments passà,
juntament
amb Giuseppe Mariani i
Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso
(Ticino,
Suïssa) disfressat
de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa),
el
setembre de
1920 retornà a Milà, després d'un
difícil
viatge a traves de les muntanyes, atret
pel desig de participar activament en els esdeveniments del que
serà anomenat
«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani,
el seu
company inseparable,
i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i
municions d'Schio
(Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat
l'ocupació de la fàbrica
metal·lúrgica
Franco
Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una
accident
automobilístic i es
cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es
traslladà a Milà, on
va ser guarit clandestinament i després retornà a
casa
seva. El 14 d'octubre de
1920 intentà amb altres companys una acció
directa contra
l'alberg Cavour, on
romania la delegació anglesa que participava en el
congrés de la Societat de
Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs,
aïlladament i sense cap imputació,
fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb
Giuseppe
Mariani a
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
treballà fins a
mitjans de febrer de 1921 com a
obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio
–a
partir d'aquest moment
serà conegut com Lo Spaccapietre
(El
Picapedra). Després, participà en les reunions
que se celebraren en una casa al
carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar
l'atemptat al teatre Diana. El
21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani,
els explosius a la ciutat i
ambdós formaren part del grup que perpetrà
materialment l'atemptat dos dies
després. Un parell de dies després de comesa la
matança (21 morts i 80 ferits),
juntament amb Ettore Aguggini, passà a la
República de San Marino i després a
Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop
d'Hagen, a la conca del
Ruhr, sota el nom fals de Taiani.
Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a
Itàlia i
processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà
tots els càrrecs i
va ser condemnat a cadena perpètua amb la
circumstància agreujant de vuit anys
d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser
reclòs al penal d'Alessandria
(Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto
Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on
restà confinat en aïllament
durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i
1932. A partir de
1927 la seva salut començà a decaure. Va ser
repetidament castigat per «frases
iròniques i al·lusions indegudes al
règim feixista» i «actitud irrespectuosa
i
arrogant» cap els funcionaris. A començament de
1930 va ser traslladat a la
presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser
permès treballar i es dedicà
a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de
confrontació cap a
les autoritats carceràries i feixistes, només en
1935 va ser castigat en 30
ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone
quan la
seva salut ja estava molt deteriorada. L'última
anotació en el seu expedient
carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva
conducta és «normal»,
i la seva última carta, dirigida a son germà,
està datada el 19 de juny de 1943
des del camp de concentració de Fossoli
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de
març
de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la
infermeria de
Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a
cadena
perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser
traslladat al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de
febrer de 1945 al camp
auxiliar de Mödling;
segons altres testimonis,
després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir,
però va ser detingut a
Alemanya quan intentava arribar a la Unió
Soviètica i portat a un camp de
concentració. ***
Foto
antropomètrica de Bruno Borghini - Bruno Borghini:
El 20 de novembre de
1894 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia)
l'anarquista, i confident
policíac, Bruno Borghini. Sos pares es deien Arturo Borghini
i Anita
Andreani. Es guanyava la
vida treballant de vidrier i de comerciant. El gener de 1923 va ser
agredit amb
tres companys per una escamot feixista durant una vaga a Liorna. En
1926,
després de patir una primera detenció per intent
d'expatriació clandestina cap
a Còrsega, aconseguí arribar a Marsella
(Provença, Occitània) embarcant-se
clandestinament des del port de Liorna, gràcies a la
complicitat d'alguns
mariners, juntament amb altres antifeixistes, comunistes i anarquistes
(Alcide
Cafferata, Vezio Del Nudo, Corrado Faiani, Amilcare Rossi), a bord del
vapor
francès Liamone. Aquest mateix any va
ser fitxat per la policia com a
anarquista; en 1929 va se inscrit en el registre de la policia de
fronteres i posteriorment
el llistat de «terroristes». A Marsella
destacà com a propagandista
antifeixista i entre 1933 i 1934 la policia feixista sospità
que tenia la
intenció de repatriar-se per atemptar contra Benito
Mussolini i que formava
part d'un grup anarquista (Francesco Barbieri, Lorenzo Gaetano Berti,
Tommaso
Biondi, Ugo Boccardi, Pompeo Franchi, Domenico Lodovici, Guido
Lodovici, Silvio
Sardi, Edel Squadrani, etc.) que preparava atemptats a
Itàlia. En aquesta època
va estar en estret contacte amb el grup anarquista de Francesco
Barbieri (Michele
Centrone, Pompeo Franchi, Vico Annibale Ludovici, Vindice Rabitti i
Emidio
Recchioni). En 1934 conegué a París
(França) Bernardo Cremoni, «anarquista»
que
des de feia temps era confident de la policia italiana i provocador, de
qui va
obtenir un passaport fals per retornar clandestinament a
Itàlia i 300 francs
d'ajuda econòmica. Tan bon punt va travessar la frontera, va
ser seguit i el 24
d'abril de 1935 detingut. Pressionat per la policia, va confessar i
col·laborar, signant un memoràndum de tres
carpetes mecanografiades, plenes de
dades i de noms d'anarquistes refugiats amb els quals s'havia
relacionat a
França, Bèlgica i Luxemburg, ja fossin de
tendència individualista,
organitzativa o sindicalista, com ara Gino Bagni, Gino Balestri, Ugo
Boccardi,
Luca Bregliano, Bernardo Cremoni, Vezio Del Nudo, Ferdinando Franchi,
Carlo
Cafiero Godani, Guiodotto Guidotti, Vittorio Malaspina, Agostino
Musetti,
Senofonte Pisani o Giuseppe Tassini. Son germà petit Ezio
Borghini, també
anarquista, havia estat «reclutat», entre setembre
de 1934 i novembre de 1935,
per la Subzona de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme).
El maig de 1935, Bruno Borghini es posà al servei de la Zona
II de l'OVRA i la
seva primera missió coincidí amb la seva condemna
de tres anys de confinament.
Deportat a l'illa de Ponça, on també estava
confinat el socialista Sandro
Pertini, va ser acusat d'espiar anarquistes i comunistes. Per a
comunicar-se
amb l'OVRA, eludint la censura de la direcció del
confinament que no estava al
corrent del seu doble joc, utilitzà una adreça
convencional a Liorna on enviava
cartes amb missatges escrits amb tinta invisible o amb un codi secret.
Informà
sobre les intencions d'expatriació dels companys un cop
haguessin complert la condemna,
com va ser el cas d'Aurelio Carotti. El gener de 1936
reconegué en una foto
l'anarquista i anarcosindicalista de la Unió Sindical
Italiana (USI) Salvatore
Salvadori, exiliat a França, que va permetre la seva
identificació per part de
la policia feixista. El 14 de maig de 1938 va ser posat en llibertat i
retornà
a Liorna, on va continuà servint com a «simple
observador» a l'OVRA. El gener
de 1939 com a membre de confiança de la Zona II
(després VIII) de l'OVRA passà
de les ordres de l'inspector general Giuseppe D'Andrea a les ordres de
l'inspector general Carlo Menechincheri. Les seves relacions amb l'OVRA
continuaren fins al juny de 1941, a canvi de pagaments
periòdics d'entre 600 i
2.400 lires. El 5 de novembre de 1941 va ser internat al camp de
concentració
de Manfredonia (Pulla, Itàlia) per ordre de la Prefectura de
Liorna, d'on el 16
de març de 1942 intentà fugir juntament amb els
comunistes Pietro Celli i Assunto
Tosi. Detingut l'endemà pels carrabiners a
l'estació de ferrocarril de Termoli
(Molise, Itàlia), va ser jutjat i condemnat a tres mesos
d'arrest, que purgà a
la presó de Manfredonia. Posteriorment va ser traslladat com
a reclús al camp d'Istonio
Marina de Vasto (Abruços, Itàlia), on va romandre
fins a finals de setembre de
1943, quan la superpoblació del camp l'obligà a
ser traslladat, sembla, a la
presó de Manfredonia. Considerat un «element molt
perillós amb molt antecedents
polítics i penals molt dolents», el 4 de juliol de
1943 el cap de policia de
Foggia (Pulla, Itàlia) ordenà de la seva
expulsió forçosa i el seu trasllat a
la colònia penitenciària de les illes Tremiti, on
va romandre, sembla, fins l'agost
de 1943, data en la qual recobrà la llibertat. Sembla que
també va estar
confinat un temps a l'illa de Ventotene. Després de la II
Guerra Mundial va ser
reconegut com antifeixista perseguit. Bruno Borghini va morir el 24 de
novembre
de 1977 a Liorna (Toscana, Itàlia). ***
Rose
Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941) - Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista Norodnaya Volya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses «Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquista The Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola, i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer. ***
Notícia
de la detenció de Pedro Molina Tomás apareguda en
el diari de Melilla El
Telegrama del Rif del 30 d'abril de 1932 - Pedro Molina
Tomás: El 20 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 30
de
novembre– de 1901 neix a Jumilla
(Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Pedro Molina y Tomás. Sos pares es deien Antonio
Molina Jiménez, bracer, i Juana
Tomás Tomás. Quan era molt jove emigrà
amb sos pares i sos tres
germans a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Obrer tintorer,
s'afilià ràpidament
al Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la dècada dels vint participà en
les lluites contra els pistolers
del Sindicat Lliure i en un atemptat contra el patró Sierra
a Barcelona, fet
pel qual va ser jutjat i condemnat a set anys de presó.
Durant els últims anys
de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la
CNT.
Després de la proclamació de la II
República espanyola, col·laborà en el
periòdic La Colmena Obrera
(1931-1932) de Badalona. El 29 d'abril de 1932, quan ocupava el
càrrec de
comptador del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la
CNT, va ser detingut
arran de la clausura governativa de la seu d'aquest sindicat. Fou un
dels
protagonistes del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Badalona.
Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, sembla que fou un dels
fundadors de la
«Columna de Ferro». Amb Josep Costa Font,
participà en els «Fets de Maig» de
1937. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
En l'exili treballà de perruquer.
Amb Marco, Ruches
i Emili Vivas Blanco, fou un dels primers a reorganitzar la CNT a la
zona de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre l'1 i
el 12 de maig de 1945 assistí
al Congrés de Federacions Locals de la CNT que se
celebrà a París. El novembre
de 1957 va ser nomenat en el VI Ple Nacional membre del
Comitè Nacional de la
CNT «possibilista». Estava casat amb Magdalena
Valls, de qui es va divorciar. Malalt durant els seus
últims tres anys de sa vida, Pedro
Molina Tomás va morir el 30 de desembre de 1963 a l'Hospital
de la
Pitié-Salpêtrière de París
(França) i fou enterrat el 4 de gener de 1964 al
cementiri de Thiais (Illa de França, França). Pedro Molina Tomás (1901-1963) ***
Notícia
sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28
de novembre de 1934 - Lucile Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de l'Assistència Pública i lector de L'Humanité, i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de lletres i aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué secretària del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París (França), adherit a la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 del carrer Val de Grâce del V Districte de París. Cap el 1929 freqüentà l'equip editorial de La Révolution Prolétarienne, revista amb la qual col·laborà. Partidària de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»), durant el congrés d'abril de 1930 de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada responsable del Bulletin mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el setembre de 1930 i el març de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats Públics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i col·laborà en Le Libertaire. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola i a instàncies de Pierre Monate, passà temporades amb els companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles sobre la situació espanyola en La Révolution Prolétarienne. En el número 181 (25 d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934, a la Sala Laporte de París, mantingué una controvèrsia amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions d'inspector de l'Assistència Pública i va ser traslladada al departament de Mosa (Lorena, França), però aprovà unes noves oposicions de redactora administrativa general de l'Assistència Pública i retornà a París, romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura milità en la Federació de Serveis Públics de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948, constituí, amb la majoria de col·legues de la Inspecció Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de l'Assistència Pública), i, amb sindicats similars de les administracions parisenques (Prefectures), participà en la creació de la Union des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a la seva jubilació. Lucile Pelletier va morir el 15 d'octubre de 1991 al V Districte de París (França). ***
Félix Sipán Benebé - Félix
Sipán Benebé: El 20 de novembre
de 1912 neix a Osca (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Félix Sipán
Benebé. Era fill d'una família nombrosa
republicana d'hortolans i agricultors que venien els productes a Osca.
Sos
pares es
deien José Sipán Torres i Justa Benedé
Blasco. La
parella tingué tres fills (Julia, María i
Marcos), però la mare morí jove i el
pare es casà de bell nou amb Justa, la germana de Justa, amb
qui tingué sis
infants (Victoria, Faustino, Enrique, Félix, Pascual i
Pilar). Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), Félix
Sipán regentà el bar «El
Pozal»
al centre d'Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil,
desertà de
l'exèrcit franquista (III Companyia, II Batalló
del Regiment Valladolid Núm.
20). Després ingressà en el Cos de Tren de la 127
Brigada Mixta (28 Divisió
Ascaso) –altres fonts diuen que s'enquadrà amb les
milícies del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM) en la 29 Divisió
Lenin a la zona de Tierz (Osca,
Aragó, Espanya). Al final de la guerra fou detingut a la
Ciudad Lineal de
Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Son pare, que havia
estat fet
presoner, va ser tancat a la presó d'Osca, on
morí el 13 de maig de 1939; son
fill obtingué un permís per assistir al seu
sepeli. El 26 de març de 1940 Félix
Sipán Benebé va ser jutjat en consell de guerra a
Osca, condemnat a mort per
«deserció» i afusellat el 16 de juliol
de 1940 a les tàpies del cementiri d'Osca
(Aragó, Espanya).
***
Giulia
Albergamo - Giulia
Albergamo: El 20 de novembre de 1914 neix a Favara
(Sicília) la mestra i pintora
anarquista Giulia Albergamo. Des de la infància
visqué a Torre del Greco
(Nàpols, Campània, Itàlia). Mestra
d'educació elemental i professora d'italià i
de llatí, va estimular la lliure expressió dels
seus alumnes sobre tot a través
de l'art. Fou companya del militant anarquista Raffaele Pedone,
fundador del
«Circolo Berneri» de Torre del Greco i responsable
entre 1959 i 1961 de la
Comissió de Correspondència de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). La
parella tingué dos fills, Antonio i Enrique, que assistiren
a la «Colònia Maria
Luisa Berneri», i dues filles, Angela, propera al moviment
anarquista i
fundadora a Cordenons (Friül) de l'Associació
Recreativa i Cultural Italiana
(ARCI), i Carmela. La seva casa sempre va estar oberta als companys i
companyes
(Julian Beck, Armando Borghi, Aurelio Chessa, Mario Dolci, Pio Turroni,
etc.),
especialment refugiats del franquisme espanyol. En estreta
relació amb el «Centro
Louise Michel» de Nàpols, creà el
col·lectiu feminista «La Ribellule», on
va
fer nombroses exposicions de les seves obres pictòriques. En
els últims anys de
sa vida s'instal·là amb sa filla Angela a la
població friülana de Cordenons, on
va rebre un homenatge municipal pel seu centenari. En morir la seva
filla
Angela, passà a viure a la Casa de Repòs de
Cordenons. Giulia Albergamo va
morir el 3 de gener de 2015 a l'Hospital de Pordenone (Friül),
on es trobava
ingressada des de feia uns dies, i va ser incinerada. ***
Antoni
Miracle Guitart - Antoni Miracle Guitart:
El 20 de
novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el
guerriller anarquista
antifranquista Antoni Josep Miracle Guitart. Era fill de Joan Miracle
González, llaurador, i de Mercè Guitart Armengol. En 1939, amb el
triomf
franquista,
s'exilià a França amb sa família. En
1950 residia al barri de Collblanc de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia
feina com a empleat en
una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb
Gaspar Lloret i
Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista
que reorganitzà les Joventuts
Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser,
s'encarregà de la impremta
clandestina que editava CNT i Solidaridad
Obrera a Barcelona. El
9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la
policia, va
ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia
Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat.
Després de molts de
mesos de presó preventiva sortí en llibertat
provisional sota fiança i va ser
acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una
conferència sobre
botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el
novembre de 1957
s'exilià a França. S'establí a
Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on
treballà com
a peó en la construcció, i impartí
classes de castellà i d'esperanto als
companys. En 1958 col·laborà en el Boletín
Ródano-Alpes i ocupà la
secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a
Lió (Arpitània). En
1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest
mateix any, malgrat el seu
pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc
Sabaté Llopart (Quico Sabaté)
perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a
la Península. Durant la nit
del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico
Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i
Martín Ruiz
Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de
l'arribada del
grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de
gener de
1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas
Clarà del llogaret de La Mota
(Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual
que tots els altres companys,
llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar. Antoni Miracle Guitart (1930-1960) ***
Ginés
Morales Bastida - Ginés Morales Bastida: El 20 de novembre de 1950 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés Morales Bastida. Sos pares es deien Juan Miguel Morales i Isabel Bastida. Treballà des dels 15 anys i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Barcelonès de Catalunya, passant per Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Barcelona. Posteriorment es traslladà amb sa companya Tina a Órgiva, on muntà en 2007 un comerç de ferreteria, pintura i vidre. Preocupat per l'ecologia, col·laborà amb «Los Verdes» d'Órgiva i es presentà a les llistes d'Equo per Granada com a diputat per a les eleccions generals del 20 de novembre de 2011. Ginés Morales Bastida va morir el 23 de juliol de 2012 a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) d'un atac de cor i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Defuncions
Augusto Bernardello - Augusto Bernardello: El 20 de novembre de 1907 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Havia nascut l'1 d'abril de 1846 a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno de Salerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti. ***
James Guillaume fotografiat per Nadar (1900) - James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron –combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó–, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional –Ginebra (1866) i Lausana (1867)– el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes. És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare –fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca–, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà amb Élise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité, òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogie et d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographique et administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi. Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la «Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Durruti fotografiat per Albero y Segovia - Buenaventura Durruti
Domingo:
El 20 de novembre de 1936 mor a Madrid
(Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista
Buenaventura Durruti Domingo –també citat Domínguez
i Dumenge.
Havia nascut el 14
de
juliol de 1896 a Lleó
(Castella, Espanya). Fill d'una
família de
ferroviaris d'idees socialistes,
sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler
–el
segon
llinatge oficial de Buenaventura Durruti, Domingo, és
el resultat de la
castellanització del primer llinatge català de sa
mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut –només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de
Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de
Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i
engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de
la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar
com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita
d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per
expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917,
fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord,
participà activament
en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels
anarcosindicalistes –especialment en actes de sabotatge
dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)–, vaga
que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors
morts,
500 ferits i
2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat
per la
Guàrdia Civil,
acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de
declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a
França. Entre el
desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic
a
París, on entrà
en relació amb militants anarquistes catalans i
començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut
i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell
nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà
primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt
amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la
repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts. El
camp de la seva acció es repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a
Andalusia
treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9
de març d'aquell
any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou
detingut a Madrid; però
enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora
el seu grau de participació en
aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco
Ascaso, amb
qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista
«Los Solidarios» –«grup
específic
o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el
pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de
mà, a més de
desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una
federació anarquista d'àmbit
peninsular–, de la qual formaren part García
Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio
Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li
imputà la mort del
cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a
represàlia de l'assassinat de
Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la dictadura de Primo
de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a
França per
organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats
subversives dels
catalans i fundar a París una editorial anarquista
(«Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica
Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i
Argentina) per a dur a terme una
campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb
l'expropiació als bancs.
Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen
el grup «Los
Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i
després d'un temps, on conegueren
Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una
multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de
Rivera, van exigir
les seves extradicions; no obstant això, una important
campanya de solidaritat
ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats,
recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica,
Luxemburg, Suïssa, Alemanya).
En aquesta època té una companya fixa,
Émilienne Morin, que no li abandonarà
mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la
II República, tornà a la Península i
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i
Tèxtil de
Barcelona, assistí, amb García Oliver, al
congrés de la CNT, on es manifestà
contrari a les federacions d'indústria. Després
de l'excisió trentista i
de la separació de Peiró i de Pestaña,
es convertí gradualment en una de les
figures més representatives i de major autoritat moral en la
CNT i en la FAI.
Oposat per sistema a la consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà
activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat
(Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb
més d'un centenar
de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto
Cabras (Fuerteventura,
Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos
després. Formà part del Comitè
Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933
(Casas Viejas,
etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa
María (Cadis).
En el Ple de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya triomfà la seva
postura, partidària de la línia insurreccional
(la «gimnàstica
revolucionària»
del grup «Nosotros»), i formà part, amb
Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del desembre de 1933,
després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou
empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de
l'aixecament del 6 d'octubre
de 1934 i confinat a València; sortí de la
presó a la fi de 1935. Després de
comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de
1934 i la repressió patida per
la classe obrera, contribuí a que la CNT no
boicotegés les eleccions de febrer
de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17
de juliol de 1936
organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de
Sant Martí de
Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la
plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol,
ja derrotat l'aixecament
a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar
nomenar un Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
–format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes– es va
convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes –del qual
era cap del Departament de Transports– va decidir passar al
front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un altre
gran nucli urbà anarquista de la península. El 23
de juliol creà, a instàncies
del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la
«Columna Durruti», que va
prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de
les
institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura. A
mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa d'Aragó.
Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per
García Oliver
i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es
mostrà contrari a l'organització
militar clàssica i a la participació de la
CNT-FAI en els governs republicans
català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les forces. El 13 de novembre
de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500
milicians per
ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de
Madrid). El
19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital
Clínic de la
Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va
ser ferit mortalment
per un tir al pulmó la procedència del qual no
està molt clara, existint
diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va
ferir. Mentre algunes
versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero
–versió hispana del subfusell Schmeisser MP28
II–, unes
altres apunten que va
poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de
l'accident és
bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de
segur i
podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El
fet, però,
es que Durruti mai no va fer servir naranjero.
Buenaventura Durruti va
morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació
número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna
Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el
grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme
revolucionari i contraris a la col·laboració amb
la
burgesia i amb els sectors
reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents
anarquistes
acceptaren,
alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les
maniobres
contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti
és
una de les grans
referències del moviment llibertari hispà i
prototip del
revolucionari
anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent
l'estudi
més significatiu l'obra del militant i estudiós
de
l'anarquisme Abel Paz Durruti
en la Revolución espanyola, publicat en nombroses
edicions, i sobre el
qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà
un documental amb el mateix
títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film
francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista,
dirigit per Jean-Louis
Comolli i Ginette Lavigne. Buenaventura Durruti Domingo (1896-1936) ***
Fotografia
policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894) - Jules Perron: El
20 de
novembre de 1952 mor a Saint-Denis (Illa de França,
França) l'anarquista
Jules Perron. Havia nascut el 9 d'agost de 1862 a Saint-Denis (Illa de
França,
França). Sos pares es deien Jean Joseph Perron, jornaler, i
Jeanne
Content. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i vivia al
número
32 del passeig Ragot de Saint-Denis. En 1878 va ser reclòs
per robatori en un
correccional fins als vint anys. Militant del grup anarquista de
Saint-Denis,
durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1 de gener de
1894 el
seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi
trobà cartells i
150 fullets llibertaris, però no va ser detingut. El 15 de
març d'aquell any
patí un nou escorcoll, sense resultats, però va
ser detingut i fitxat com a
anarquista –altres tres anarquistes (Joseph-Philippe Baudart,
Pierre-Maurice
Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa
sort. Segons un informe
policíac d'un confident, durant la primavera de 1895 es
dedicava de tant en
tant al robatori amb sa companya i sos dos infants, alhora que
distribuïa per
Saint-Denis la premsa anarquista (La
Sociale, Les Temps Nouveaux,
etc.). En 1896 participà amb Louis Grandidier en un intent
de creació d'un periòdic
anarquista de la zona del Nord de París. Quan les eleccions
municipals de maig
de 1896, amb Louis Grandidier, fou candidat abstencionista en nom del
grup «Les
Libertaires» de Saint-Denis. Participà en les
activitats dels cercles
anarquistes de Saint-Denis fins a començaments de 1898. El
març de 1898 va fer,
amb Louis Grandidier, una xerrada durant una vetllada familiar a la
Sala
Giloppé, organitzada pel grup llibertari d'estudis socials
«Les Egaux» de
Saint-Denis. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La
Terreur-des-bouts-de-bois), Amédée
Langlois i Élie Murmain,
presentà les idees anarquistes en una reunió
organitzada a Aubervilliers (Illa
de França, França). El setembre de 1898
participà, amb Francis Prost, en una
reunió pública i contradictòria
(«Les crimes du militarisme. Le désarmement et
ses conséquences») celebrada a la Sala Alexis de
Saint-Denis. Després de la
seva participació en la «Coalició
Revolucionària de Saint-Denis», que agrupava
anarquistes i seguidors del sindicalisme socialista de Jean Allemane en
defensa
del capità Alfred Dreyfus, es passà a la
política i entre el 3 i el 8 de
desembre de 1899 fou delegat al Congrés de les
Organitzacions Socialistes
«Congrés d'Unificació» que se
celebrà a la Sala Japy de París pel
Comitè
Socialista-Revolucionari del Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la
Federació
Socialista Revolucionària (FSR), i es presentà a
les eleccions per la II
Circumscripció electoral d'aquesta població. El
seu nom figura en el llistat
d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912 i en aquesta època
vivia al número 4
del carrer Baudet de Saint-Denis. ***
Baldomer
Dufour Barberà - Baldomer Dufour
Barberà: El 20
de novembre de 1955 mor a São Paulo (São Paulo,
Brasil) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà
–el seu primer
llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,
Dufur, Doufor,
etc.). Havia nascut el 10 de desembre de 1905 a Barcelona (Catalunya).
Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i milità al barri
barceloní del Clot, exercint-ne
càrrecs orgànics de rellevància, com
ara en 1924 el de secretari del Sindicat
Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la
Dictadura de Primo de
Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932
residí a Marsella (Provença,
Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a
Barcelona i es va posar en
vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings,
com ara Gavà (juny), Canet
(juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en
la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà
els Pirineus amb sa
companya i son germà Jaume i fou internat al camp de
concentració de Vernet. En
sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de
Montluçon (Alvèrnia, Occitània)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II
Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951
s'instal·là amb sa companya
Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour
Barberà va morir el 20
de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo,
Brasil) a resultes d'una operació
d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van
ser destacats militants
cenetistes. Baldomer Dufour
Barberà (1905-1955) ***
Fàbrica
tèxtil - Jean-Baptiste Knockaert: El 20 de novembre de 1957 mor a Tourcoing (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Havia nascut el 25 de març de 1877 a Tourcoing (Flandes). Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació «antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing(1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. ***
Louis
Mercier Vega als anys 70 - Louis Mercier Vega: El 20 de novembre de 1977 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista, propagandista, periodista i pensador llibertari Charles Cortvrint, més conegut sota els pseudònims Louis Mercier Vega, Luis Mercier Vega, Charles Ridel, Carlo Manni, Santiago Parane i altres. Havia nascut el 6 de maig de 1914 a Brussel·les (Bèlgica). A l'edat de 16 anys va començar a militar en el moviment anarquista belga, després de freqüentar la llibreria de l'anarquista Hem Day, i es va fer insubmís al servei militar de la mà del refractari rus Nicolas Lazarévitx. Instal·lat a París, s'adherirà a la Unió Anarquista, de la qual serà delegat al congrés d'Orleans en 1933. Amb els seus amics de la Joventut Anarquista Comunista, Mercier Vega serà un ardent defensor del comunisme llibertari i de l'organització anarquista. En maig de 1936 va participar en el congrés de Saragossa de la CNT. Partidari del desenvolupament dels grups de fàbrica, serà particularment actiu a la regió parisenca durant les vagues amb ocupació de juny de 1936. Amb Charles Carpentier marxarà el juliol de 1936 a participar en la Revolució espanyola i fundaran el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Aragó, on retrobarà Simone Weil que ja coneixia del moviment d'ocupacions de fàbriques. El 17 d'octubre de 1936, però, a Perdiguero, el seu grup es veurà delmat per la cavalleria marroquina. Escàpols, tornaran a França i organitzaran mítings de suport a l'Espanya revolucionària, però, per mor de diversos desacords sobre el moviment d'ocupacions de fàbriques i sobre la Revolució espanyola, deixaran la Unió Anarquista el novembre de 1937. Louis Mercier Vega marxarà a Bèlgica a finals de 1939, amb Hem Day, i després embarcarà a Anvers cap a Sud-amèrica (Argentina i Xile). Més tard passarà, amb passaport xilè –a nom de Luis Mercier Vega, nascut el 4 de maig de 1914 a Santiago de Xile (Xile)–, a Brazzaville (Àfrica), on el 26 de juny de 1942 s'enrolarà en les Forces Franceses Lliures. Desmobilitzat l'octubre de 1945, a Grenoble es casarà i esdevindrà redactor de Dauphiné Libéré. De 1946 a 1949 col·laborarà regularment en La Révolution Prolétarienne i en Le Libertaire sota els pseudònims Damashki, Santiago Parane i L'Itinérant. A començaments dels anys 50 s'adherirà als Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització internacional d'intel·lectuals antiautoritaris profundament anticomunista; per mor d'aquest fet tant Santiago Carrillo com Frederica Montseny acusaren Mercier Vega de ser un agent de la CIA. En 1958 crearà la Comissió Internacional d'Enllaç Obrer –xarxa de llibertaris i de sindicalistes revolucionaris del diferents països. A més de col·laborar en la premsa llibertària i en l'edició de nombroses revistes, com ara Révision (1938, amb Marie-Louise Berneri), Aportes (revista trilingüe, de 1966 a 1972), Interrogations (1974), és autor de nombrosos llibres, com ara Les anarchistes face à la technocratie (1950), Pourquoi et comment se bat la Hongrie ouvrière (1957), Présence du syndicalisme libertaire (1958), Cuba, révolution et contre-révolution (1962), Mécanismes du pouvoir en Amérique latine (1967), La technique du contre-Etat: Les guérillas en Amérique du Sud (1968), L'anarchisme hier et aujourd'hui (1970), L'increvable anarchisme (1970), Autopsie de Peron: bilan du péronisme (1974), Les ouvriers de Saint-Nazaire (1976), La chevauchée anonyme (1978), La révolution par l'État (1978), Anarcho-syndicalisme et syndicalisme révolutionnaire (1978), Les nouveaux patrons (1979), En route pour Saragosse avec la colonne Durruti (1997, pòstum), etc. No va ser el mateix després de la mort en 1973 de sa companya de vida i d'acció des de 1953, Eliane Romana Casserini, amb qui vivia al número 7 del carrer Michodière del II Districte de París i després al carrer Valenciennes del X Districte. Louis Mercier Vega va morir, amb el nom de la documentació xilena que havia adquirit l'octubre de 1940 de Luis Mercier Vega, el 20 de novembre de 1977 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) després de suïcidar-se a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Part del seu arxiu radica al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa). ***
Necrològica
d'Antonio Barón Palacín apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'abril de 1981 - Antonio Barón
Palacín: El
20 de novembre de 1980 mor a Foix (País de Foix,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Antonio Barón Palacín. Havia nascut el 26 de
març
de 1916
a Villamayor de Gállego (Saragossa,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Matías
Barón Bernad i
María Palacín Puyal. Quan tenia 19 anys
s'uní a les
Joventut Llibertàries i a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
de la insurrecció de 1934, va
ser detingut i empresonat a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó,
Espanya), però un
cop jutjat va ser posat en llibertat. Quan l'aixecament feixista de
juliol de
1936 feia el servei militar a Saragossa i aconseguí passar a
zona republicana i
integrar-se a Alfajarín (Saragossa, Aragó,
Espanya) en la «Columna Durruti».
Més tard fou membre del «Batalló
Remiro», unitat guerrillera especialitzada en
accions d'espionatge i de sabotatge a la zona franquista
encapçalat per Agustín
Remiro Manero. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Es casà amb
l'occitana Paulette Clémence Séris, amb qui
tingué
tres filles. Durant
l'ocupació alemanya va
ser detingut i en 1943 deportat al camp de concentració nazi
de Buchenwald
(Weimar, Turíngia, Alemanya). Un cop alliberat en 1945,
treballà en l'empresa
química Pechiney i milità en la
Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània)
de la CNT. Visqué a Vic de Sòs (País
de Foix,
Occitània). Antonio Barón Palacín,
malalt dels
pulmons i del cor per
la seva feina amb
alumini, va morir, després d'un temps hospitalitzat, el 20
de novembre de 1980 a
Foix (País de Foix, Occitània) i fou enterrat dos
dies després. ***
Orlando
Bolgioni - Orlando Bolgioni: El 20 de novembre de 1981 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Havia nascut el 29 de gener de 1881 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys. ***
Necrològica
de José María López Espinosa apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 17 de
gener de 1984 - José
María López Espinosa:
El
20 de novembre de 1983 mor a Alèst (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista José María López
Espinosa.
Havia nascut el 28 de setembre de 1902 a Lanteira (Granada,
Andalusia, España). Sos pares es deien Gabriel
López i
Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs
(Barcelonès,
Catalunya). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup.
Durant la guerra
civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939,
amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos
camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània) i ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la Federació
Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)
d'aquesta
població on visqué. José
María López
Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General
d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). ***
Edgardo Ricetti - Edgardo Ricetti: El 20 de novembre de 1984 mor a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Havia nascut el 12 d'abril de 1901 a La Plata (Buenos Aires, Argentina) en una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total –inclosa la llibertat sexual–, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquesta època traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día i Gaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939). ***
Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier - Lucien Bannier: El 20 de novembre de 1986 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Havia nascut el 12 de gener de 1893 a Damvillers (Lorena, França). Sos pares es deien François Jules Bannier, sastre, i Marie Harmant, coneguda com Eugénie, modista. Treballava al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà al XX Districte de París amb l'empleada Suzanne Marguerite Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. ***
Eulalio
Esteban Fernández - Eulalio Esteban
Fernández: El 20 de novembre de
2002 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Havia nascut
el 10 de desembre de 1913 a Novés (Toledo, Castella,
Espanya). Sos pares es deien Justo Esteban
i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), es
mostrà especialment actiu en l'exili francès,
juntament amb Andrés Clavero
Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El
Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres,
sobretot, des de
Perpinyà, en els grups
de suport a la resistència antifranquista que actuaven
a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945
participà en la invasió
(«Operación Reconquista de
España») de la Vall d'Aran (Gascunya,
Occitània). En
1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la
CNT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). També fou membre del
Grup Escènic «Talia». Sa companya
fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el
20 de novembre de
2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i enterrat dos dies
després. ***
Antonio Artero Coduras al Cafè Gijón de Madrid - Antonio Artero Coduras: El 20 de novembre de 2004 mor a Madrid (Espanya) l'assagista i cineasta llibertari Antonio Artero Coduras. Havia nascut el 30 d'abril de 1933 –algunes fonts citen erròniament altres anys– a Saragossa (Aragó, Espanya) en una família anarquista. Sos pares es deien Antonio Artero i Juana Coduras. Vingué al món a la presó de la capital aragonesa, on sa mare, una repartidora de pa que acabava d'enviduar, estava tancada. Sense acabar el batxillerat, començà a treballar de grum en diversos llocs (una oficina, als laboratoris Ártica de farinetes, al Banc de Bilbao) i en altres feines, alhora que exercí la crítica en una ràdio saragossana. En aquests anys va fer alguns curtmetratges de denuncia i formà part de la bohèmia artística i intel·lectual de la capital aragonesa, col·laborant en la revista Ansí, participant en el Club Cinemundo, en el grup teatre de cambra «La Cigarral», en les tertúlies dels cafès Baviera i Niké, etc. En aquesta època fou íntim amic del realitzador José Luis Pomarón, el qual li ensenyà els secrets de la tècnica cinematogràfica, i del poeta Miguel Labordeta. Més tard es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escola Oficial de Cinematografia, on coincidí amb destacats cineastes (Luis García Berlanga, Carlos Saura, José Luis Borau, Claudio Guerín, Pilar Miró, etc.). Amb Borau, va ser l'únic estudiant que acabà la carrera en tres anys i pel seu bon currículum acadèmic, en 1965 obtingué una beca per anar al Festival de Canes, on va fer unes declaracions contra el règim franquista. Vigilat per les autoritats, el coronel Fernández Posada, del Servei d'Investigació Militar (SIM), descobrí que el certificat de Revàlida que havia presentat era fals; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó menor –que no purgà– i fou expulsat de la universitat, encara que quan es va fer ferma la sentència ja havia acabat els estudis, però es quedà sense el títol, malgrat comptar amb el millor expedient acadèmic. Afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE), en 1967 va ser expulsat expeditivament arran d'haver signat, amb Pedro Costa, Joaquim Jordà, Manuel Revuelta i altres, el «Manifest de Sitges», al·legat contra la censura franquista i reivindicador d'un nou cinema que provocà la intervenció policíaca. Va ser un dels animadors de les Jornades Internacionals d'Escoles de Cinema de Sitges i sempre mantingué una positura crítica i radical al poder establert, molt influenciada pels moviments situacionista, estructuralista i constructivista. Després milità en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i realitzà periòdics viatges a París (França), on s'entrevistà amb exiliats anarquistes i freqüentà la Cinemateca. El juliol de 1977 participà en els debats de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona –on projectà el llarg metratge Yo creo que...– i fou nomenat delegat del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a investigar sobre les pel·lícules confederals rodades durant la guerra. En 1979 va ser membre de la Comissió Organitzadora del V Congrés de la CNT. En 1995 participà en les Jornades Culturals del VIII Congrés de la CNT a Granada i l'any següent va fer conferències a Santiago. Durant els últims anys de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles de la CNT madrilenya i participà activament en les tertúlies del Cafè Gijón de Madrid. És autor de llarg metratges, com ara –El tesoro del capitán Tornado (1967, fortament censurat), Yo creo que... (1975), Trágala, perro (1981, drama històric sobre Sor Patrocinio), Cartas desde Huesca (1993, sobre els últims dies d'un lluitar de la «Columna Durruti», basat lleugerament en la vida del poeta anglès i combatent republicà John Cornford i protagonitzat pel també llibertari Fernando Fernán-Gómez)–, de pel·lícules per a la televisió –El hombre del aire (1985), Tres octubres (1985, sobre l'aixecament asturià de 1934), Vivir en el bosque (1985) i Miguel Labordeta. Una biografía interior (1988)– i de curt metratges (alguns documentals) –Contrapunto (1956), La Herradura (1957, sobre la Base Aèria Nord-americana), Lunes (1960, sobre l'especulació urbanística), Adolescentes (1963), Forzada (1964), Manzaneda (1964), El viaje de bodas (1964, sobre un text de Cesare Pavese), Doña Rosita, la soltera (1965, sobre l'obra de Federico García Lorca i que fou durament «tallat» pel censor franquista Manuel Fraga Iribarne), Del tres al once (1968), Blanco sobre blanco (1969), Monegros (1969), Pediatria hospitalaria (1972), Significante-Significado (1973), Sobre la miseria de la pedagogía bajo cualquiera de sus disfraces (1974), Olavide (1976), Pleito a lo sol (1979, primera pel·lícula cinematogràfica rodada en aragonès), Caballos en Jerez (1984), Teatro Museo Dalí (1985) i Tenerife en fiestas de carnaval (1985). A més de la direcció, les seves tasques en el món del cinema abraçaren diversos camps: guionista (Santiago San Miguel, Eloy de la Iglesia, Isidoro M. Ferry, etc.), ajudant de dirección (N. Werba, etc.), script (Carlos Saura, etc.), etc. Trobem articles seus en Adarga, CNT, Tinta Negra, La Tira de Papel, etc. Deixà incomplet l'assaig La historia del cine que nunca se ha escrito, del qual havia publicat diversos lliuraments en la revista llibertària Adarga, i un projecte cinematogràfic sobre la mort de Mikhail Bakunin. En 1998 Javier Hernández Ruiz i Pablo Pérez publicaren el llibre Yo filmo que... Antonio Artero en las cenizas de la representación. Antonio Artero Coduras va morir el 20 de novembre de 2004 al seu domicili de Madrid (Espanya) d'un emfisema pulmonar i fou enterrat l'endemà al cementiri civil madrileny de La Almudena. El 13 de gener de 2005 la Filmoteca Espanyola li retré un homenatge a l'Ateneu de Madrid. En 2006 es publicà Antonio Pérez. Guión cinematográfico, que havia escrit en 1987 sobre la figura del secretari de Felip II i que mai no pogué rodar. El 4 de febrer de 2010 la CNT de Càceres el va homenatjar, juntament amb Joaquim Jordà Català i Fernán-Gómez, a la Filmoteca d'Extremadura, on es projectà Furia libertaria, obra inacabada d'Artero sobre el míting de Sant Sebastián de los Reyes de Madrid de 1977; la CNT de Càceres també té previst inaugurar la seva biblioteca confederal amb el nom d'«AnArCo» (Antonio Artero Coduras), que recull el fons bibliogràfic del cineasta cedit per sa companya, l'arquitecta Concha Fernández Montesinos, neboda de Federico García Lorca, i sa filla, Mariana Artero. ---
|
![[19/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[19/11]") |
|
![[21/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[21/11]") |
|
|
| Actualització: 20-11-23 |