---

Anarcoefemèrides del 21 de maig

Esdeveniments

Maximilien Luce: Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée d'Orsay, París]

- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon. És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

***

Els afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28 de maig 1894

- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de «¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.

***

Notícia del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el periòdic Los Angeles Herald del 20 de maig de 1907

- Conferències de Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de conferències sobre el pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme» i el 24 de maig conferencià sobre «La construcció del vertader caràcter». L'endemà 25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou «Crims dels pares i educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els dos actes finals del cicle a Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit revolucionari i el drama modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista Claude Riddle sobre «Acció directe versus acció política». Després d'unes quants debats entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà el socialisme i es declarà anarquista.

***

París és ple de brutícia

- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».

***

Cartell de la xerrada de Maurice Joyeux

- Conferència de Joyeux: El 21 de maig de 1971, a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França), organitzat pel Grup Llibertari Kropotkin, de la Federació Anarquista (FA), l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux imparteix la conferència-debat «La vertadera cara de l'Anarquia».

Naixements

Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)

- Hutchins Hapgood: El 21 de maig de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on  realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post, The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions «obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood  va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units.

Hutchins Hapgood (1869-1944)

***

Émile Méo (Tissier)

- Tissier: El 21 de maig –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, i després «socialista nacionalista», Émile Vincent Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Sos pares es deien François Alberi Méo, empleat, i Marie Félicité Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «Les Égaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un «Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). El 26 d'agost de 1914 es casà a París amb Rosalie Ango. Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Reboux fotografiat per l'Agència Maurisse (1921)

- Paul Reboux: El 21 de maig de 1877 neix al II Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pintor i propagandista pacifista, antimilitarista i llibertari Paul Henri Amillet –algunes fonts citen erròniament André com a nom–, conegut sota el nom de Paul Reboux. Sos pares es deien Charles Ernest Amillet, periodista i negociant, i Caroline Isabelle Reboux, reconeguda dissenyadora de modes. Durant sa vida publicà desenes d'obres, conreant diversos camps literaris i culturals, com ara les crítiques literària i gastronòmica, la novel·la, la història natural, les biografies, els relats de viatges, la novel·la negra, els llibres per infants, la poesia i va ser redactor en cap de diverses publicacions. Va ser conegut especialment pels seus pastiches, on se'n riu sense malícia dels tics literaris d'escriptors molt coneguts (Arthur Conan Doyle, Alphonse Daudet, Gyp, José-Maria de Heredia, Jean Jaurès, Stéphane Mallarmé, Octave Mirbeau, Anna de Noailles, Charles Péguy, Marcel Proust, Jules Renard, Léon Tolstoi, etc.). Escrits d'antuvi amb l'escriptor Charles Müller, aquests pastiches sortiren en tres sèries sota el títol À la maniere de... en tres anys diferents (1908, 1910 i 1913); quan Müller morí el setembre de 1914 a la batalla del Marne, ell va treure un quart recull en 1925 i un cinquè en 1950, on va fer pastiches de personatges del món de la cultura molt coneguts (Jean Giono, Henry de Montherlant, Jean-Paul Sartre, Boris Vian, etc.). El 6 d'abril de 1909 es canvià oficialment el llinatge pel d'Amillet-Reboux. El 27 d'abril de 1911 es casà al IX Districte de París amb la pintora miniaturista parisenca Léontine Marcelle Henriette Georges (Léone Georges). En aquesta època vivia amb sa mare al número 42 del carrer Clichy. El 21 de febrer de 1919 es divorcià de Léone Georges i el 5 de març de 1921 es casà al IX Districte de París amb Odette Lucie Suzanne Bernache-Assolant. A partir de 1919 col·laborà en el periòdic Le Merle Blanc. En 1921 publicà la novel·la social antimilitarista Les drapeaux. Entre 1922 i 1923 fou redactor en cap del mensual humorístic il·lustrat La Charrete Charrie, a la manera de l'exitós periòdic llibertari L'Assiete au Beurre. En 1923 començà a col·laborà en el diari Paris-Soir i també en aquest any en la primera sèrie de la revista llibertària parisenca La Muse Rouge, dirigida pel cantautor anarquista Clovis Poirier (Clovys). En 1928 fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels Gastrònoms. Membre de la llibertària Lliga de la Regeneració Humana, col·laborà en els anys trenta en el seu òrgan d'expressió La Grande Réforme (1931-1939), dirigit per Eugène Humbert –en aquesta línia publicà en 1937 Attention aux enfants!, on denunciava els perills de la superpoblació, llibre que li va portar problemes amb algunes associacions familiars. A partir de 1933 col·laborà en la revista Paris Sex-Appeal. Després de la II Guerra Mundial col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Défense de l'Homme, de Louis Louvet; La Grande Réforme, de Jeanne Humbert; i Liberté, de Louis Lecoin. En 1951, amb Émile Bauchet i Félicien Challaye, fundà el periòdic pacifista La Voie de la Paix, òrgan del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO), organització que en 1961 esdevingué la Unió Pacifista de França (UPF). La seva faceta de pintor artístic es concretà en obres d'estil naïf de caràcter humorístic. Paul Amillet-Reboux va morir el 14 de febrer de 1963 al seu domicili de Niça (País Niçard, Occitània).

Paul Reboux (1877-1963)

***

Ugo Rindi

- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una «expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami, «cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi» és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Raphaël Bénetière aparareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Raphaël Bénetière: El 21 de maig de 1891 neix Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Michel Raphaël Bénétierre, més conegut com Raphaël Bénetière. Sos pares es deien Louis Bénétierre, velluter, i Marie Vernet. Membre del «Foyer Populaire» de Saint-Étienne, es guanyava la vida com a impressor. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Claude Marius Charrat i Philippe Goy, també membre dels «Foyer Populaire», per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. En 1914 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar i l'agost d'aquell any va ser detingut per «possessió d'armes». Durat la Gran Guerra participà en reunions del grup «Les Amis de Ce qu'il faut diré» i milità, amb Jean-Baptiste Rascle, en el Comitè de Defensa Social (CDS). El desembre de 1926 s'integrà en el Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne, acabat de fundar i que s'adherí a la Unió Anarquista (UA). En 1928, malalt i privat de recursos, el periòdic La Voix Libertaire, òrgan d'expressió de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), del qual era membre, va llançar una subscripció popular al seu favor i de la seva companya Georgette Buisson. En aquesta època vivia al número 4 de la plaça Sainte Barbe de Saint-Étienne, que restà el seu domicili definitiu. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Saint-Étienne amb sa companya Georgette Félice Buisson. Entre els anys 1936 i 1939 participà en les subscripcions al periòdic La Voix Libertaire. Raphaël Bénetière va morir el 8 d'agost de 1950 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània).

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 7 de juny de 1921

- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel, de qui acabà divorciant-se. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Marie Amélie Léa Renaud. Posteriorment s'establí a Marolles-en-Hurepoix (Illa de França, França). Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 al Centre Hospitalari d'Arpajon (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Hernández García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1970

- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García –el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Ebenista de professió, milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial treballa d'ebenista i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per «possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat «Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils–  d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Lucia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que «mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir el 8 de setembre de 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt «dubtós».

Lucia Minon (1903-?)

***

Notícia de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925

- Achille Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'antimilitarista i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu llinatge citat erròniament Lauzille. Sos pares es deien Auguste Lausille, jornaler, i Anne Laurent. Treballà de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a París (França). El febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de morir, com a gerent del diari Le Libertaire. També en aquell any fou gerent del Bulletin Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de 1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la comissaria del Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i Robert Papet), aferrant pels carrers de París els cartells antimilitaristes «La guerre au Maroc» i «Le sang coule au Maroc». Processat per «propaganda antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser condemnat, juntament amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó, mentre Jean Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la presó parisenca de La Santé, ambdós se solidaritzaren amb l'antimilitarista anarquista Jules Chazanoff (Jules Chazoff), qui portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres polític» i la reducció d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la seva demanda va ser acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé, juntament amb Jean Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es presentà, com a candidat «anarquista comunista», a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de París. El 7 de setembre de 1929 es casà a Bury (Picardia, França) amb Henriette Louise Butteaux. El 7 de febrer de 1932 resultà ferit, juntament amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri Llatí de París i van ser agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes d'«Antion Française». En 1933 fundà, amb Lucie Huberty, el periòdic parisenc L'Action Libertaire (1933-1934), el gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933 fou delegat al XIII Congrés de la Federació Anarquista de París (FAP) i entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de París al Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que se celebrà a Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà d'aquesta organització ja que estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del Congrés d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la Confederació General del Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la I Circumscripció del IX Districte de París en les eleccions legislatives per l'anomenat «Partidaris del Dret a Viure per a Tothom», candidatura lligada a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització de la qual era membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X Districte de París al X Congrés («Congrés de la Unitat») de la Unió Anarquista Comunista (UAC), que se celebrà a París. En el camp sindicalista fou partidari d'una acció comuna amb la Confederació General de Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del carrer Saint Jacques del V Districte de París i figurava en un llistat de domicilis anarquistes a controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1936 a l'Hospital Lariboisière de París (França) arran de patir un accident laboral després de caure d'una escala a l'obra on treballava.

***

Luigi Crisai

- Luigi Crisai: El 21 de maig de 1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Sos pares es deien Antonio Krizai i Caterina Zustovich. Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant la tardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Natale Cozzucoli, Vittorio Golinelli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Necrològica d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de maig de 1983

- Eduardo Frauca Ferrer: El 21 de maig de 1912 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Frauca Ferrer. Sos pares es deien Blas Frauca i Vicenta Ferrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari a la «Columna Durruti», on fou responsable d'una centúria i participà en diverses accions, com ara la presa de les poblacions saragossanes d'Osera de Ebro, Monegrillo i Farlete. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent d'Infanteria i després capità de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on combateren també tres germans seus. Cap del sector de la Noguera Pallaresa, participà en els combats de Bastús i de Sant Romà d'Abella (Pallars Jussà, Catalunya), on van caure presoners vuit-cents soldats del «Batalló de Ceriñola» i del «Batalló d'Arapiles» de l'exèrcit franquista. Sa germana Rosario Frauca Ferrer va ser empresonada pel feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Ròca d'Òlmes, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Reblet. Eduardo Frauca Ferrer va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Ascensión Alguacil Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de juny de 1986

- Ascensión Alguacil Bernal: El 21 de maig de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ascensión Alguacil Bernal –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Pascual. Sos pares es deien Justo Alguacil Lorente i María Bernal Rodrigo. Emigrada a Catalunya, quan era molt jove començà a treballar per ajudar sa família com a obrera tèxtil a Barcelona, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Durant la Revolució passà a fer feina en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació passà pel camp de Sarlat. En 1944 va fer d'enllaç entre els companys que havien estat destinats a treballs forestals i els grups del maquis. L'agost de 1944, vençuts els nazis, participà en la reorganització de la CNT a Sarlat (Aquitània, Occitània). Posteriorment milità a Provença. Vivia amb son company, l'anarcosindicalista Mariano Pascualena Irún, a Les Tourterelles de Marinhana, amb qui es casà l'1 de febrer de 1951. Ascensión Alguacil Bernal va morir el 16 d'abril de 1986 a la Clínica General de Marinhana (Provença, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Ugo Gobbi

- Ugo Gobbi: El 21 de maig de 1921 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés «Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

Ugo Gobbi (1921-2012)

***

Daniel Barret a la seva biblioteca personal (2008)

- Daniel Barret: El 21 de maig de 1952 neix a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini –també citat com Expósito–; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre, cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques –criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de «poder popular»– presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» –en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos–, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy & Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.

Defuncions

Stephen P. Andrews

- Stephen Pearl Andrews: El 21 de maig de 1886 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'advocat, lingüista, inventor, filòsof polític, abolicionista, socialista llibertari i anarquista individualista Stephen Pearl Andrews, conegut com Pearl i que va fer servir el pseudònim de Pantarch. Havia nascut el 22 de març de 1812 a Templeton (Worcester, Massachusetts, EUA). Sos pares van ser Elisha Andrews, reverend de l'església baptista local, i Wealthy Ann Lathrop, i fou el més jove de vuit germans. Quan tenia quatre anys sa família es traslladà a Hinsdale (Cheshire, Nou Hampshire, EUA). Posteriorment estudià llengües clàssiques a l'Amherst College d'Amherst (Hampshire, Massachusetts, EUA). En 1831 s'instal·là amb una de les seves germanes majors a l'Estat de Louisiana. Mentre estudiava dret, va fer de mestre al Jackson Female Seminary (Seminari Femení de Jackson), escola de nines que regentava un germà seu a Jackson (East Feliciana Parish, Louisiana, EUA). En aquesta escola conegué la mestra Mary Ann Gordon, amb qui es casà en 1835 i amb qui tingué quatre infants. A partir de 1833 exercí l'advocacia al despatx d'un de sos germans, també advocat, a Clinton (East Feliciana Parish, Louisiana, EUA). En 1835 s'instal·là a Nova Orleans (Louisiana, EUA). Antiesclavista convençut, participà activament, juntament amb Lewis Tappan, en el moviment abolicionista. Va ser el primer advocat de Myra Clark Gaines, que portà la demanda més llarga de la història del sistema judicial nord-americà per reivindicar la seva condició legal com a única hereva de les propietats de son pare. El pànic de 1837 i les epidèmies de febre groga l'obligaren a traslladar-se en 1839 a Huston (Harris, Texas, EUA), on encapçalà la Primera Església Baptista de la ciutat i participà en la fundació d'una escola que amb el temps esdevingué la Universitat de Baylor. Va haver de fugir a correcuita amb sa companya Mary Ann Gordon i son fill petit William Swain Andrews en 1843 amenaçat de mort per les seves conferències abolicionistes i per donar refugi esclaus fugitius. Amb Lewis Tappan, marxà cap a Londres (Anglaterra) amb la finalitat de recaptar fons per al moviment abolicionista, relacionant-se amb la British Anti-Slavery Society (Societat Antiesclavista Britànica), però el projecte no reeixí i retornà als EUA. També intentà trobar aliats per aconseguir que Texas fos un estat independent. A Anglaterra a més s'interessà pel nou sistema d'escriptura taquigràfica d'Isaac Pitman i ensenyà als EUA el sistema taquigràfic de Pitman, inventant un sistema fonètic i fonogràfic pedagògic i popular, que divulgà en una sèrie de llibres d'instrucció i en dues revistes (The Anglo-Saxon i The Propagandist). A petició del govern de la República de Texas traduí la constitució i el codi legal al castellà. A finals dels anys quaranta, molt influenciat pels pensaments d'Auguste Comte, Charles Fourier i Emanuel Swedenborg, però sobretot per l'anarcoindividualista i socialista utòpic Josiah Warren, es decantà pel pensament individualista radical i se centrà en la defensa de les comunitats utòpiques. En 1846 va ser nomenant membre de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS, Acadèmia Americana d'Arts i Ciències) i també fou membre de l'American Ethnological Society (AES, Societat Americana d'Etnologia). En 1851 en el seu llibre The Science of Society desenvolupà el seu concepte anarquista de «sobirania de l'individu», base de les relacions harmonioses entre iguals. Entre 1851 i 1864 encapçalà, amb Josiah Warren, la comunitat utòpica «Modern Times» (Temps Moderns), establerta a Brentwood (Islip, Suffolk, Nova York, EUA), on es desenvoluparen les idees de Warren sobre la sobirania individual i el comerç equitatiu com a base del mutualisme econòmic. En 1856 es casà amb sa segona companya, la mèdium Esther Hussey Berlett Jones, amb qui no va tenir infants. En 1857 creà la comunitat utòpica «Unity Home» a Nova York (Nova York, EUA). Durant la dècada dels seixanta proposà una societat ideal anomenada «Pantarquia», proposta d'un «nou govern espiritual per al món», gairebé una «nova església» o un «nou Estat», amb la seva pròpia llengua i que es basaria en una nova filosofia universal, la «Universologia», que reivindicava la unitat de tots els coneixements i de totes les activitats; aquestes idees es van discutir entre 1870 i 1876 a les pàgines del setmanari novaiorquès Woodhull & Claflin's Weekly, editat per les germanes Victoria Woodhull i Tennessee Claflin, i van ser adoptades per la Secció Americana Núm. 12 de l'Associació Internacional del Treball (AIT). També va ser un dels primers descobridors nord-americans de Karl Marx i el primer a publicar el seu Manifest comunista als EUA. Després de la Guerra Civil nord-americana, en 1869 rellançà el Liberal Club de Nova York. En 1871 va crear l'anomenat «Alwato», llenguatge filosòfic i científic amb el qual es relacionava amb sos alumnes. Com a destacat lingüista es va interessar per la fonètica i l'estudi de les llengües, coneixent-ne 32, entre elles l'hebreu, el sànscrit i el xinès. Va ser un dels primers a utilitzar la paraula «cienciologia», neologisme que va ser definit en el seu llibre de 1871 The Primary Synopsis of Universology and Alwato. The New Scientific Universal Language. Durant la dècada dels setanta promogué la psicometria, també coneguda com lectura tàctil o psicoscopia, del metge Joseph Rodes Buchanan, forma de percepció extrasensorial que adaptà a la seva universologia i que es relacionà força amb l'espiritualisme. Va ser un ferm defensor de l'alliberament de la dona, del sufragi femení i de l'amor lliure. En 1876 col·laborà en The Index. En els seus últims anys trobem textos seus en els periòdics Popular Science News i The Truth Seeker i va fer conferències al Manhattan Liberal Club de Nova York. Quan va morir recopilava un diccionari d'Alwato que es va publicar pòstumament. Entre les seves obres podem destacar The Phonographic Reader. A Complete Course of Inductive Reading Lessons in Phonography (1846, amb Augustus Boyle), Cost the Limit of Price (1851), The Constitution of Government in the Sovereignty of the Individual (1851), The Science of Society (1851), The Sovereignty of the Individual (1853), Discoveries in Chinese or the Symbolism of the Primitive Characters (1854), Principles of Nature, Original Physiocracy, the New Order of Government (1857), The Pantarchy (1871), The Primary Synopsis of Universology and Alwato. The New Scientific Universal Language (1871), The Basic Outline of Universology (1872), The Primary Grammar of Alwato (1877), The Labor Dollar (1881), Elements of Universology (1881) i The New Civilization (1885). Stephen Pearl Andrews va morir el 21 de maig de 1886 a Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Woodlawn del Bronx (Bronx, Nova York, EUA). L'anarcosindicalista Rudolf Rocker el considera un dels membres més destacats del socialisme llibertari nord-americà. En 1968 Madeleine B. Stern va publicar la biografia The Pantarch. A Biography of Stephen Pearl Andrews.

Stephen Pearl Andrews (1812-1886)

***

Foto antropomètrica d'Émile Henry

- Émile Henry: El 21 de maig de 1894 és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

- Alfonso Bailac Asín: El 21 de maig de 1943 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Havia nascut el 17 de maig de 1914 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució participà en les col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la «Columna Hiario Zamora», que posteriorment s'integrà en la «Columna Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la militarització de les milícies passà al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per «adhesió a la rebel·lió». Després d'un temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va estar empresonat a Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943.

***

Lorenzo López Noguero

- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés, Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

***

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, un històric company de Limoges i Adrien Perrissaguet

- René Darsouze: El 21 de maig de 1962 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) el militant i propagandista anarquista Michel Darsouze, més conegut com René Darsouze. Havia nascut el 22 de novembre de 1876 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Darsouze, esclopaire, i Anne Gagnier. Va exercir de tipògraf a Llemotges, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa «L'Union». El 3 de maig de 1902 es casà a Llemotges amb Madeleine Parot. Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics –16 grups i 67 individualitats– rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema. René Darsouze va morir el 21 de maig –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig– de 1962 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

Louis Briselance

- Louis Briselance: El 21 de maig de 1963 mor a Déols (Centre, França) l'anarquista Louis François Joseph Briselance. Havia nascut el 26 d'octubre de 1899 a Fougères (Bretanya). Era fill de Louis Briselance, sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una casa que s'havia construït amb les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a París (França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es guanyà la vida, primer, com a firaire i, després, com a comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el setmanal d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta, freqüentà l'anarquista il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a la regió nombroses reunions i, poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb Sébastien Faure a Châteauroux (Centre, França). Durant el conflicte bèl·lic estigué en contacte permanent amb Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal d'Issoudun. Després de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949 organitzà a Châteauroux conferències anarquistes seguides de discussions, en les quals prengueren part destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou militant del Moviment Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques Duboin, i defensor de les tesis de l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual era membre, sempre denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb Guy Denizeau, va comprar, amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de qui es considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i ajudà regularment fins el seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va comprar un furgó-basar per anar a les fires i després es va fer sedentari i regentà el magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis Briselance va morir el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Eugenio Sacristán Carrasco

- Eugenio Sacristán Carrasco: El 21 de maig de 1963 mor a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán y Carrasco. Havia nascut el 15 de novembre de 1893 –algunes fonts citen erròniament 1894– a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Santiago Sacristán Herbás, jornaler, i Eugenia Carrasco Mencia. Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada per La Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT «El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Sa companya fou Beatriz González Fernández i son fill Helios Sacristán González també és militant anarcosindicalista. Eugenio Sacristán Carrasco va morir d'una angina de pit el 21 de maig de 1963 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Campament Internacional Anarquista (Marina di Cecina, 1953). D'esquerra a dreta: Egisto Gori (al fons), Livio Azzimonti, Mario Barbani, Pietro Ferrua, Federico Ernovino i Bruno Furlotti

- Egisto Gori: El 21 de maig de 1965 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Havia nascut el 23 de maig de 1893 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per «difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de «desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

Necrològica de Teodoro Amigo Estrada apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1970

- Teodoro Amigo Estrada: El 21 de maig de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Teodoro Amigo Estrada. Havia nascut l'11 de setembre de 1902 a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Tomás Amigó i Teresa Estrada. De família pagesa, treballà la terra i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya). Va fer feina en la construcció i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930 retornà al seu poble natal, on va fer propaganda llibertària. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'oposà al cop militar a La Puebla de Híjar i després marxà cap a Barcelona, on es va enrolà en la Columna «Los Aguiluchos»; posteriorment passà per la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies abandonà el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Fins a 1945 visqué a Orleans (Centre, França), en 1948 al departament del Tarn i finalment s'establí a Montalban, on milità en la CNT. Sa companya fou Francisca Pardos. Malalt, Teodoro Amigo Estrada va morir el 21 de maig de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica de José Lafarga Miró apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de juny de 1970

- José Lafarga Miró: El 21 de maig de 1970 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista José Lafarga Miró. Havia nascut el 27 de febrer de 1903 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Lafarga i Tomasa Miró. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vallobar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Perpinyà, on milità en la Federació Local de la CNT. Patí diverses malalties incurables i passà gairebé 28 anys a hospitals i asils. José Lafarga va morir durant la nit del 20 al 21 de maig de 1970 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou enterrat civilment.

***

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc Le Temps del 26 de maig de 1939

- Fernand Vintrigner: El 21 de maig de 1971 mor a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades erròniament com Vingtrignier o Vintrignier. Havia nascut el 15 d'agost de 1908 a Coulommiers (Illa de França, França). Sos pares es deien Gustave Fernand Henri Vintrigner, polidor de metalls, i Désirée Héloîse Salmon, bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA, òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava «contra la integritat territorial francesa» i per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». El 25 de gener de 1940, aleshores mobilitzat, es casà al XVIII Districte de París amb Marie Célina Lollier, empleada de laboratori. El seu últim domicili va ser a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França). Fernand Vintrigner va morir el 21 de maig de 1971 a l'Hospital Émile-Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 21 de maig de 1973 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Havia nascut el 14 d'abril de 1882 a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya). Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Notícia sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de desembre de 1937

- Roger Bâcle: El 21 de maig de 1979 mor a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) el tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle, més conegut com Roger Coudry i que va fer servir el pseudònim Régor. Havia nascut el 9 d'octubre de 1899 a Crézac (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül. Militant anarquista en el període d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà com a orador al servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es casà a Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en diferents ocasions al seu domicili del número 57 de l'avinguda Lamoricière de Sevran (Illa de França, França) l'objector de consciència Gérard Leretour, editor de la revista parisenca Rectitude, òrgan dels «Pacifistes d'Acció» i de la «Lliga d'Objectors de Consciència», publicació en la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys col·laborà amb articles antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le Libertaire. Posteriorment residí al carrer de la Pépinière de Sevran. En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Cap el 1937 fou secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), va fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya  i dirigí «Les Imprimeries Pacifistes» d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979 a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Roger Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que col·laborà sovint en Le Libertaire i que fou gerent d'aquest periòdic, i que també va fer servir el pseudònim Roger Coudry; per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.

***

Necrològica de Libertad Castro Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de juliol de 1981

- Libertad Castro Sanz: El 21 de maig de 1981 mor a París (França) l'anarcofeminista, anarquista i anarcosindicalista Libertad Castro Sanz. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Capdesaso (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Juan Castro i Ramona Sanz. Militant de «Mujeres Libres», el 20 de juliol de 1936 va marxar, amb un grup del barri de les Corts de Barcelona (Catalunya), cap al front d'Aragó (Espanya) a lluitar contra el feixisme com a miliciana de la Columna «Los Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després treballà de conductora en els tramvies col·lectivitzats de Barcelona. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Visqué amb son company, el militant anarcosindicalista Bonifacio López Salvador, a Gaillon (Normandia, França) i a partir de 1969 a París. Paralitzada els últims anys de sa vida, Libertad Castro Sanz va morir el 21 de maig de 1981 a París (França). Sa filla Consuelo Ibáñez fou una cantant reconeguda que animà nombroses gales llibertàries, entre elles les organitzades pel periòdic Le Réfractaire, editat per May Picqueray. Libertad Castro Sanz va morir el 21 de maig de 1981 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Marcel·lí Massana, a finals dels anys setanta, a Sallent

- Marcel·lí Massana Vancell: El 21 de maig de 1981 mor al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Manuel Miquel Massana i Vancell –els llinatges també citats erròniament Masana i Bancell–, també conegut com Panxo (o El Gras). Havia nascut el 3 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1918 a Berga (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Marcel·lí Massana Pairà, miner, i Concepció Vancell Puig, domèstica. Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra –des d'abril de 1938 com a tinent– que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al seu domicili al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya María Ascensión Calvo Grané. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

Marcel·lí Massana i Vancell (1918-1981)

***

Necrològica de Teresa Prats Altés apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Teresa Prats Altés: El 21 de maig de 1981 mor a Arèssi (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Teresa Prats Altés. Havia nascut el 10 de novembre de 1896 a Mont-ral (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Isidor Prats i Antònia Altés. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus (Alt Camp, Catalunya), a partir de 1922 tingué com a company Camil Basora Hernández (El Pataquer), amb qui tingué quatre infants. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en la lluita contra el pistolerisme de la patronal, fent costat en diferents ocasions al seu company empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviada a un camp de concentració amb sos infants, mentre que son company va ser reclòs en un altre camp distint. Cap el 1940 la família pogué reunir-se a la zona de Condòm (Gascunya, Occitània), on son company treballava com a obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial la parella fou una de les organitzadores de la Federació Local de Condòm de la CNT. En 1957 s'instal·là a Pau (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT. Teresa Prats Altés va morir el 21 de maig de 1981 a la Clínica Mèdica i de Cardiologia d'Arèssi (Aquitània, Occitània) on havia estat ingressada el dia abans a conseqüència de l'asma que patia.

***

Giuseppe Gialluca

- Giuseppe Gialluca: El 21 de maig de 1987 mor a Pescara (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Havia nascut el 19 de març de 1901 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Alderico Gialluca i Giovanna De Amicis. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991

- Juan Cor Buisán: El 21 de maig de 1991 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Cor Buisán. Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Tomás Cor i Presentación Buisán. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Sa companya fou María del Carmen Castillo. Juan Cor Buisán va morir el 21 de maig de 1991 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renzo Vanni

- Renzo Vanni: El 21 de maig de 1999 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el professor, historiador, poeta i militant comunista, primer, i anarquista després, Renzo Vanni. Havia nascut el 24 de desembre de 1923 a Asciano Pisano (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia). Amb una vintena d'anys, participà en la Resistència contra el feixisme enquadrat en el grup partisà «Nevilio Casarosa», que sota el comandament d'Ilio Cecchini operà a les muntanyes de la regió de Pisa. Després de l'Alliberament, es diplomà en llengua i literatura estrangeres i impartí classes de literatura francesa a diversos centres pedagògics de la regió. En aquesta època s'afilia al Partit Comunista Italià (PCI), però en 1956, arran de la Revolució hongaresa, prengué distàncies del Partit. Gràcies a l'amistat amb el militant anarquista Italo Garinei, s'integrà en la Federació Anarquista Pisana (FAP), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i es mostrà especialment actiu a partir de 1966, sobretot fent conferències. A començament dels anys setanta, entrà a formar part dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), una escissió de la FAI, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Internazionale, i en Il Seme Anarchico. Durant aquests anys participà activament en les lluites antifeixistes portades pels estudiants i l'organització de solidaritat amb els companys víctimes de la repressió. El febrer de 1970 va ser denunciat, com a organitzador d'una manifestació realitzada davant la presó de Pisa arran de la detenció de Paolo Faccioli, acusat amb Tito Pulsinelli, Angelo Piero Della Savia i Paolo Braschi, d'atemptats comesos a Milà (Llombardia, Itàlia). A més de la tasca docent, publicà diverses obres sobre literatura. Membre de l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) des de la seva fundació, realitzà una important tasca d'investigació sobre la Resistència toscana, publicant diverses obres d'aquesta temàtica com Un mare di floglie (1963), Fascismo e antifascismo in provincia di Pisa dal 1920 al 1944 (1967), La Resistenza della Maremma alla Apuane (1972), Trent'anni di regime bianco (1976) i Reazione ed eversione nell'Italia Repubblicana (1984), entre d'altres. També publicà poesia, com ara Le rien. Poèsies (1956), Primi fiori (1957, amb Mina Boschi), Pane della libertà (1967), Tempo di rivoluzione (1970), Canto per la libertà del popolo cileno (1973) i Resistenza e poesia. Antologia di poeti partigiani (1984, amb altres). Renzo Vanni, que durant els últims anys de sa vida es retirà de la militància activa, va morir, després de patir una llarga i incurable malaltia, el 21 de maig de 1999 a Pisa (Toscana, Itàlia) i fou enterrat per desig de sa família amb ritus religiós.

***

Joan Call Bonet (Call)

- Joan Call Bonet: El 21 de maig de 2002 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Havia nascut el 3 d'octubre de 1914 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joan Call i Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir, El Frente, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de 2002 a la Résidence Marguerite de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Call Bonet (1914-2002)