---

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia "La Libera Parola" del 17 de desembre de 1921

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol «La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc "L'Espagne Antifasciste" del 18 de desembre de 1936

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

***

Capçalera del primer número, i únic, de "¡Liberación!"

Capçalera del primer número, i únic, de ¡Liberación!

- Surt ¡Liberación!: El 20 de desembre de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número conegut del setmanari anarquista ¡Liberación! ¡Por la libertad de los presos revolucionarios!. L'objectiu d'aquesta publicació era aconseguir la llibertat dels presos antifeixistes des de la unitat de les organitzacions obreres revolucionàries.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de desembre de 1962

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1962

- Conferència de Lapeyre: El 20 de desembre de 1962 se celebra a la Sala Sénéchal de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la conferència pública i contradictòria de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Les mauvais garçons de l'Anarquia» (Els nois dolents de l'Anarquia). L'acte tractà sobre el terrorisme i il·legalisme anarquistes (Ravachol, Caserio, «Banda Bonnot», etc.). Aquesta conferència, organitzada pel Centre d'Estudis Socials, era continuació d'una altra que havia tingut força èxit que es titulava «Les grands hommes de l'Anarchie» (Els grans homes de l'Anarquia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Retrat de Guillaume Maugnard publicat en el diari parisenc "Le Journal" del 5 d'agost de 1902

Retrat de Guillaume Maugnard publicat en el diari parisenc Le Journal del 5 d'agost de 1902

- Guillaume Maugnard: El 20 de desembre de 1868 neix a Rebréchien (Centre, França) l'anarquista Guillaume Jean Joseph Maugnard, conegut com Raoul l'Anarchiste i sota altres pseudònims (Colson, Cosson, Peters). Sos pares es deien Jean Joseph Maugnard, empresari i rendista, i Joséphine Émilie Marie Burban. Es guanyà la vida de diferents maneres (obrer de fleca, pintor decorador, fotògraf, etc.). Considerat anarquista perillós, patí set condemnes per cisa d'aliments, robatori i ultratges. El 22 de maig de 1901 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat per «falsificació de moneda». Segons les autoritats hauria fugit a Amèrica i estava fitxat en diversos països europeus (Àustria, Bèlgica, Espanya, Regne Unit, Suïssa, etc.) com a falsificador de moneda. El 18 de març de 1902 va ser jutjat novament en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «fabricació de moneda falsa». El 4 d'agost de 1902 va ser detingut al seu domicili, al número 23 del carrer París de Puteaux (Illa de França, França), juntament amb Émile Ricbourg, sota l'acusació de moneda falsa, i els policies van ser rebuts a trets pels anarquistes. També van ser detingudes Louise Clémentine Zucker, companya de Maugnard, amb qui tenia un infant de tres anys, i Marie Berthe Cadet, companya de Ricbourg. El 29 i el 30 d'abril de 1903 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat per «fabricació i distribució de moneda falsa». El 5 d'agost de 1907, en sortir de la presó, va ser donat com a desaparegut. El 2 d'abril de 1914 es casà a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la propietària Justine Élise Legrand i passà a viure a Vendin-lès-Béthune (Nord-Pas-de-Calais, France), població d'on era ella. En aquesta època treballava de fotògraf. En 1934 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de l'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Sos pares es deien Edmond François Gourmelon, ajustador al port, i Léonie Françoise Labat. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 23 de juliol de 1915, quan estaba mobilitzat, es casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

- Domingo Torres Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu nom a vegades catalanitzat com Domènec. Sos pares es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es traslladà a València (València, País Valencià) i entrà a treballar de metal·lúrgic i d'obrer carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en la Unió Naval de Llevant i a tot el Grau de València. Formà part de la Societat d'Obrers del Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de València, adherit a la Federació Anarquista de la Regió Valenciana (FARV). En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de València i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport, destacant en l'organització dels Sindicats Únics arran del «Congrés de Sants» confederal de 1918. Participà activament en l'organització de la vaga general de 1917. Després de la mort el 5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José Pérez Ruiz i Serafín Sanz García) al Grau de València durant la vaga contra «Superfosfatos La Unión Española», va ser acusat, juntament amb Miguel Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime, de participar en les activitats dels grups d'acció anarquistes i de ser l'inductor d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els acusats van ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la «llei de fugues», passà a França. El març de 1923 va fer mítings a València i a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser detingut a Castelló (Plana Alta, País Valencià), juntament amb Pedro Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat Lliure de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València, però va ser alliberats poc després. En 1928 representà València en el Ple Nacional de Regionals de la CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en la seva estratègia. En 1930 participà activament en les conxorxes republicanes de derrocament de la dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de José Sánchez Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals protagonistes de la reactivació sindical de la Confederació Regional de Llevant de la CNT i fou membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El març de 1931 participà en el míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat a Madrid (Espanya). L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura del Grau de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de València al III Congrés Nacional de Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid, on defensà les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). Partidari de les postures trentistes, en 1931 signà el manifest «La misión de la clase obrera en esta hora» i volgué muntar un sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931 desplegà una intensa activitat propagandística, realitzant mítings en diverses localitats (Alcoi, Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata, València) i l'estiu de 1932 participà en una gira arreu de la Península (Alacant, Alcoi, Algeciras, Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta, Mazarrón, Santander, Sant Feliu de Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil Piñón Oriola i Ricard Fornells Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports. Entrà formar part dels Sindicats d'Oposició a València i el juliol de 1932 s'integrà, amb Josep Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio Sánchez, en la comissió encarregada d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València, iniciativa que va fracassar per la forta oposició de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura Libertaria de Barcelona. El març de 1933 defensà les tesis trentistes en el Ple de Federacions Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El novembre de 1933 participà com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El gener de 1934, en representació dels Sindicats d'Oposició, signà el pacte de constitució de l'Aliança Obrera Antifeixista del País Valencià i aquest mateix anys s'exilià després de la fracassada Revolució d'Octubre asturiana. En 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol d'aquell any, amb Juan López Sánchez, va fer un míting a València. El novembre de 1935, amb Martín Alandí Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de  la Federació Sindicalista Llibertària (FSL) a Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per la reunificació confederal a Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de València en el congrés de la reunificació, signant la ponència sobre el periòdic CNT. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla (Andalusia, Espanya) i va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera meitat de 1936 va fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla, València, etc.) i, com a secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya, formà part del comitè de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del comitè de vaga de València. Com a membre del Comitè Executiu Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va ser nomenat conseller de Comerç en el Consell d'Economia de València. Amb el tinent de l'exèrcit Josep Benedito Lleó, organitzà la «Columna Torres-Benedito», de la qual va ser delegat polític, que lluità al front de Terol (Aragó, Espanya), i que després de la militarització de les milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A partir de febrer de 1937, i fins el final de la guerra, en substitució de José Cano Coloma, fou alcalde-president del Consell Municipal de València i també presidí la Junta Provincial de Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta institució va estar més a prop del programa unitari del Front Popular valencià que des les postures dels sindicats anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació llibertària en el Govern republicà, intervingué en el míting d'octubre de 1936 on es justificava la presència confederal en aquest. El juny de 1937 demanà en un míting el retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el consell del Banc de Crèdit Local. En 1937 publicà la conferència Problemas vitales de la actualidad, que havia fet el 25 de febrer d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938 prologà el llibre de Joan Peiró Belis Problemas y cintarazos. El triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia (EUA) fent propaganda republicana i s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). Partidari del sector «col·laboracionista», l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat en la qual s'establí. També fou membre de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a París (França). Entre 1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i conferències (Marsella, Montpeller, Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari polític del Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment emigrà a Veneçuela i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya, s'adherí als projectes reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del «Nucli de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta anys d'exili, retornà a la Península i treballà al port de València. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura Libertaria, ¡Despertad!, Diciembre, España Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de 1980 al Centre Sanitari Municipal de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980 existeix una plaça amb el seu nom a València. L'octubre de 2018 la Delegació de Cultura de l'Ajuntament de València restaurà el seu retrat, que es troba al passadís que porta al Museu Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso, també va ser anarquista i militant de «Mujeres Libres».

Domingo Torres Maeso (1895-1980)

***

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de gener de 1981

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981

- Manuel Visar Naval: El 20 de desembre 1896 neix a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània)– l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Charles Ferdinand Dussart

Charles Ferdinand Dussart

- Charles Dussart: El  20 de desembre de 1901 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut com Charlot. Era fill natural d'Eve Joséphine Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant i sa germana Léone Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb Léon Dussart, obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare morí als fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart milità en el grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la Unió Anarquista (UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure Boulanger (Ferdinande), fabricant de faiança. En aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la fàbrica metal·lúrgica «Venot» i vivia al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing. L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va ser nomenat secretari d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà, al seu domicili del número 28 del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la regió del Nord-Pas-de-Calais (Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos, Marcq-en-Baroeul, Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En 1936 participà al cinema d'Onnaing en la projecció d'una pel·lícula sobre la Revolució espanyola en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava subscrit a Le Libertaire i vivia al número 16 del carrer Giraud. Durant la II Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing, treballà de perruquer estilista i de mica en mica abandonà la militància en el moviment llibertari, però sense deixar de banda la propaganda neomaltusiana a favor de la contracepció i de la limitació de naixements. Charles Dussart va morir el 29 de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França). Son nét, Éric Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació Anarquista (FA), fou un dels organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural Llibertari «Benoît Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), a més de militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i, des de 2017, de la Unió Sindical «Solidaires».

Charles Dussart (1901-1971)

***

Rafael Torres Escartín

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 13 de juliol de 1928

Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 13 de juliol de 1928

- Alphonse Scapitta: El 20 de desembre de 1902 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Alphonse Pierre Scapitta, conegut com Pierre Scap. Sos pares, italians, es deien Camille Alexandre Eugène Scapitta, fuster, i Rose Françoise Ceppi, jornalera, que no estaven casats i que legitimaren l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 16 de desembre de 1905. Vivia amb sos pares al número 2 del carrer Sainte Famille del barri de Le Rouet del VIII Districte de Marsella. Es guanyava la vida com a obrer modelista als tallers metal·lúrgics «Paulet» de Saint-Giniez, al VIII Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA). El 8 d'abril de 1922 participà en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista del Sud (o Federació Anarquista de Provença), creada amb la finalitat de mantenir lligams entre els diferents grups llibertaris de la zona. L'octubre de 1931 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia. Alphonse Scapitta va morir el 13 de juliol de 1928 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 23 de gener de 1990

Necrològica de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de gener de 1990

- Josep Villagrasa Boldó: El 20 de desembre de 1910 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Villagrasa Boldó –el segon llinatge també citat erròniament Baldó–, conegut com Pepito. Sos pares es deien Climent Villagrasa i Pilar Boldó. De jove treballà de pedrapiquer i després de carboner, d'obrer als cellers Codorniu de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), d'estibador portuari i d'agricultor. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat al penal de Sant Miquel dels Reis de València (Valencia, País Valencià), moment que aprofità per aprendre a llegir i a escriure, fins el seu alliberament en 1930. Durant els anys republicans va ser detingut en diferents ocasions a Barcelona (Catalunya), on treballà en la construcció. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. Detingut arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, el gener de 1934 va ser condemnat a Barcelona per un tribunal d'urgència a dos anys de presó menor per «tinença d'explosius». Un cop lliure, milità activament a Barcelona. En 1935 s'uní amb la militant confederal Nativitat Esteve Marquès (Nati). El maig de 1936 va ser delegat pel ram de la construcció al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Sant Sadurní d'Anoia i s'integrà en la «Columna Durruti», on arribà a comissari. També participà en el moviment col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració d'Argelers. Posteriorment treballà de pagès a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània). En 1942, en plena ocupació, els alemanys el portaren com a obrer del Servei de Treball Obligatori (STO) a les construccions del «Mur de l'Atlàntic» a Cherbourg (Alta Normandia, França), d'on a finals de 1943 aconseguí fugir i passar a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va ser integrat en els treballs de fortificació de la base submarina de Bordeus, on contactà amb la CNT clandestina. Després de la II Guerra Mundial treballà d'estibador a Bordeus, on milità en la CNT. En els anys cinquanta, amb sa companya Nati, s'establí a Aisinas, on treballà de pagès independent, venent la seva producció al mercat de Bordeus. Durant la vaga de maig i juny de 1968, moment de mancança de distribució d'aliments, lliurà en diferents ocasions sacs de patates a la Federació Local de la CNT de Bordeus perquè fossin distribuïts a la militància. Sempre en la CNT, Josep Villagrasa Boldó va morir el 30 d'octubre de 1989 d'un atac de cor al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània), poc després d'haver fet una estada a la seva població natal, i va ser enterrat a Cancan (Aquitània, Occitània).

***

Jean Gauchon i Rosario Oller Ortí ("Rosarito")

Jean Gauchon i Rosario Oller Ortí (Rosarito)

- Jean Gauchon: El 20 de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França) l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon. Sos pares es deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine Aubert. Passà els seus primers anys al costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París (França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon. Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava, descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, amb Émile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors», del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin, durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència, molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique, philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París, organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix, Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis doctoral (L'Objection de conscience devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16 primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF), hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El 2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA). El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975. El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna, Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri Grouès (Abat Pierre), entre d'altres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes, com ara Défense de l'homme, Le Libertaire, Liberté, Les Réfractaires, L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou (Centre, França), població on residia. Pòstumament, en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes sota el títol Jean Gauchon un vrai pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste. Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito), i dipositats al Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS) de París.

***

Amaro Castellví Blanc

Amaro Castellví Blanc

- Amaro Castellví Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos pares es deien Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp, milità en la Confederació Nacional del Treball. Es casà amb Josepa Pujol Sales. En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la Revolució espanyola formà part del Comitè Revolucionari de Flix i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons els informes de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció de l'església de Flix i en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Durant uns mesos passà pels camps de concentració del Rosselló i posteriorment trobà feina de pagès a Grésy-sur-Aix (Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va ser enviat a treballar a les drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb documentació falsa a nom de Simon Pavos s'uní al maquis que actuava a les muntanyes savoianes. Capturat per la Gestapo, va ser enviat el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i dos dies després enviat, sota la matrícula 40856, al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En aquest camp establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i escriptor Aimé Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de Gardelegen (Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008 persones van ser calcinades. Aconseguí arribar a França i s'instal·là a prop de Floreçac (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la viticultura. Es tornà a casar amb una valenciana anomenada Dolors i creà una nova família. En 1975 visità amb son amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri militar de Gardelegen. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring. En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i l'abril d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de l'alliberament dels camps d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a Floreçac (Llenguadoc, Occitània).

Amaro Castellví Blanch (1913-2012)

***

Vittorio Golinelli

Vittorio Golinelli

- Vittorio Golinelli: El 20 de desembre de 1913 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Milà (Llombardia, Itàlia)– l'anarquista Vittorio Golinelli –algunes vegades citat com Gullinelli. Sos pares es deien Agostino Golinelli i Ines Roncadi. Es guanyava la vida com a pintor. En 1931 emigrà a França i s'instal·là amb sa mare a Montreuil (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de crida i cerca de la policia. Quan esclatà la guerra d'Espanya, entre setembre i octubre de 1936 vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part el desembre de 1936 del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i, integrat en la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», lluità al front d'Aragó. Vittorio Golinelli va morir el 24 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Carrascal (Osca, Aragó, Espanya)–, juntament amb altres companys (André Cauderay, Natale Cozzucoli, Luigi Crisai, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.).

***

Cecilia G. de Guilarte

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García y Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), es deien Faustino García i Bernarda Guilarte, i emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García y Guilarte va morir el 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1989 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) –algunes fonts citen erròniament  Tolosa (Guipúscoa, País Basc)– i va ser enterrada a Tolosa, on residia. En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

***

Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

- Pepita Estruch: El 20 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre de 1920 neix a Copons (Anoia, Catalunya) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, també coneguda com Pepita Carnicer. Son pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia Antònia Pons, i tingué tres germans: Paco –també llibertari–, Beatriu i Josep. Al barri de cal Noi Teia del seu poble sa família regentà una fonda. Amb sa mare entrà a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos i ella feia bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de la fàbrica on treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa família. Entre 1942 i 1944 participà en la resistència antinazi a la zona de Chartres. Com a militant de «Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i també va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès), Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio (1964-1976), que es va editar a Londres i a Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibre Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999). Vídua d'Antonio Arias, que fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer Marín i, quan aquest morí en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual va finar el gener de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara Berenguer. Participà en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009), de Valentí Figueres. El final dels seus dies els passà en una residència de gent gran. Pepita Estruch va morir el 10 de març de 2011 a l'Hospital de Pieté-Salpêtrière de París (França).

Pepita Estruch (1920-2011)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Ha mort Pepita Estruch, una anarquista de Copons», en Revista d'Igualada, 38 (setembre de 2011). p. 58

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia d'Octave Liégeon apareguda en el diari parisenc "Le Petit Caporal" del 13 de gener de 1883

Notícia d'Octave Liégeon apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 13 de gener de 1883

- Octave Liégeon: El 20 de desembre de 1919 mor a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarquista Octave-Antoine-Félicien Liégeon. Havia nascut el 29 de maig de 1856 a Mouchard (Franc Comtat, Arpitània). Era fill de Claude Victor Liégeon, terrelloner, i d'Émilie Gravel, jornalera, i tingué tres germans. Durant tota la seva vida, treballà de blanquer a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). El 10 d'octubre de 1878 va ser condemnat a cinc dies de presó per «cops i ferides». A principis de la dècada dels vuitanta, va ser secretari del grup anarquista de Villefranche-sur-Saône («Le Glaive de Villefranche»), fundat per Antoine Desgranges, que formava part de la Federació Revolucionària del Sud-est (FRSE). En aquesta època mantingué la corresponsalia del periòdic anarquista Le Droit Social, tot caracteritzant-se per les seves expressions violentes. Assistí a diverses reunions de l'FRSE celebrades a Lió i participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). A resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió (Arpitània) l'octubre de 1882, va ser implicat en l'anomenat «Procés dels 66» que el 8 de gener de 1883 s'engegà al Tribunal Correccional de Lió. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a quatre anys de presó, a 1.000 francs de multa, a 10 anys de vigilància i a cinc anys de privació dels drets civils, per complicitat en la compra de dinamita. El 13 de març de 1883 el Tribunal d'Apel·lació de Lió reduí la pena a tres anys de presó, 50 francs de multa i la vigilància i la privació es mantingueren. El 13 d'agost de 1885 va ser indultat. Amb sa companya Marie Vachet, el juny de 1883 tingué un infant, Louis-Octave Liégeon. El febrer de 1892 va ser un dels organitzadors de reunions públiques celebrades a Villefranche-sur-Saône. Després d'això, abandonà l'anarquisme i es decantà pel socialisme. En 1893 es presentà a les eleccions per la I Circumscripció de Villefranche-sur-Saône. El setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, en el seu número del 19 d'agost de 1893, el tractà de «renegat» per la seva candidatura electoral. El desembre de 1896 va ser nomenat president de la cooperativa Unió Sindical dels Obrers Tintorers de Villefranche-sur-Saône. Octave Liégeon va morir el 20 de desembre de 1919 al seu domicili, al número 24 del carrer de la Quarantine, de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània), en companyia de sa germana Marie Liégeon, vídua de Rouzière.

***

Adrienne Tarby a «L'Essai» d'Aiglemont

Adrienne Tarby a «L'Essai» d'Aiglemont

- Adrienne Tarby: El 20 de desembre de 1938 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Alexandrine Alphonsine Tarby, més coneguda com Adrienne Tarby. Havia nascut el 27 de març de 1862 al XVI Districte de París (França). Sos pares es deien Louis Jospeh Tarby, torner mecànic francmaçó, i Honorine Alexandrine Plier, bugadera. Es guanyà vida com sa mare, treballant de bugadera. En 1882 vivia amb sa mare ja vídua al número 19 del carrer Letellier. El 27 de febrer de 1882 tingué una filla, Fernande Marie Tarby (Georgette), de pare desconegut. El 21 d'octubre de 1882 es casà al XV Districte de París amb l'ajustador Victor Xavier Lequine, i amb aquest matrimoni legitima sa filla. Cap el 1895 es casà amb el viatjant de comerç Paul Ernest Thiébaux i aquest anys la parella tingué una filla, Marguerite Francé Thiébaux (Andrée), coneguda com Toto Tarby. Des de la primavera de 1904 visqué amb sa filla Toto Tarby a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada en 1903 per Fortuné Henry. Sembla que en aquest mateix 1904 es casà amb Fortuné Henry. El juliol de 1908 la parella s'instal·là a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), on les seves dues filles vivien a prop. Adrienne Tarby va morir el 20 de desembre de 1938 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

Adrienne Tarby (1862-1938)

***

Alberto Guabello

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 20 de desembre de 1941 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Havia nascut el 27 d'abril de 1874 a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Tomba d'Ariovisto Pezzotti a Ancona

Tomba d'Ariovisto Pezzotti a Ancona

- Ariovisto Pezzotti: El 20 de desembre de 1946 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Ariovisto Pezzotti. Havia nascut el 2 de maig de 1871 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Mariano Pezzotti i Ginevra Zaninelli. Orfebre de professió, entre els anys 1880 i 1890 va ser un dels propagandistes anarquistes més destacats d'Ancona, juntament amb Diomede Gabrielli, Vincenzo Matteuzzi, Aldemaro Rumori i Augusto Tacchini. Entre 1890 i 1892 va ser denunciat en diferents ocasions per «apologia del crim en premsa», però sempre obtingué l'absolució. Membre del «Cercle 11 Novembre», fou gerent del setmanari L'Art. 248, dirigit per Emidio Recchioni i publicat entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894, i del número únic Il Commercio (12 de febrer de 1894). Entre el 7 i el 9 de gener de 1894 participà activament en les manifestacions de suport dels «Fasci Siciliani» i el 16 de febrer d'aquell any el Tribunal d'Ancona el condemna a nou mesos i 18 dies de presó per «crits sediciosos i instigació al crim» –amb ell van ser processats altres companys (Eugenio Ansevini, Ariodante Bertini, Umberto Borromei, Giovanni Cesanelli, Gaspare Fabretti, Angelo Fulgenzi, Antonio Mazzacampagna, Napoleone Pellegrini, Romolo Pellegrini, Emilio Santarelli, Vitaliano Sbernini i Angonio Schiavoni). Entre maig i juliol de 1894 va ser condemnat dues vegades més per delictes de premsa, però en rebel·lia, ja que passà a Fiume (Imperi Austrohongarès; actualment Rijeka, Croàcia). Després viatjà a Budapest i finalment a Bucarest. Durant la seva estada als Balcans treballà en diferents feines (obrer en una hisenda vinícola, ajudant d'orfebreria, cambrer). Durant la tardor de 1897 marxà cap a Istanbul (Imperi Otomà; actualment Turquia), però va ser interceptat per la policia austríaca i el va deportar a Itàlia. Purgà la primera de les seves condemnes a la presó d'Ancona i l'agost de 1898 va ser alliberat. Marxà cap a Fiume i després a Bulgària i a Romania, d'on va ser expulsat uns mesos després. A Ancona patí quatre mesos més de presó, a compte de les condemnes de 1894, i després se li va assignar la residència durant tres anys. L'1 de febrer de 1899 arribà deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre vuit mesos, i després va ser traslladat a l'illa de Pantelleria. El 14 de març de 1900 pogué retornar a Ancona en llibertat condicional. No obstant estar constantment vigilat per les autoritats, pogué col·laborar en el periòdic L'Agitazione. Fou un dels fundadors de la Cambra del Treball local, jugant un paper important com a representant dels anarquistes, juntament amb Adriano Nisi i Alfredo Sorica, en preparar l'assemblea fundacional el 4 de juliol de 1900 i entre 1901 i 1902 com a membre de les dues primeres comissions executives d'aquesta Cambra del Treball. A principis de segle patí dues noves condemnes. El 27 de gener de 1901 va ser també detingut en una taverna, juntament amb son germà Estevane Pezzotti i altres companys (Alberico Angelozzi, Federico Frassinetti, Alfredo Lazzari i Enrico Moresi), sota l'acusació d'haver preparat un complot per assassinar Gonnella, el president del Tribunal de Gènova, però el cas va ser finalment sobresegut. Durant la primera dècada del segle, va ser present a totes les manifestacions i conferències anarquistes que es realitzaren a Ancona, i va ser promotor de la societat humanitària i filantròpica «Secretariat del Poble» i, més tard, de la reconstrucció del cercle llibertari «Studi Sociali» (Estudis Socials). En 1913 era el representant de la també societat filantròpica Comitato di Soccorso Fraterno (CSF, Comitè de Socors Fratern) d'Ancona. Participà en els disturbis de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914 i el desembre d'aquell any testimonià a favor d'Errico Malatesta i de la resta d'imputats en l'anomenat «Procés de l'Aquila». Després de la Gran Guerra, els informes policíacs sobre ell minven, tot i que continuà militant en el moviment anarquista. En 1922 era membre del Comitè Local de Víctimes Polítiques i en 1926 secretari del Patronat Nacional, on continuà treballant durant els anys trenta. Durant el feixisme reduí al mínim la seva activitat política, però continuà vigilat per la policia. Ariovisto Pezzotti va morir el 20 de desembre de 1946 a Ancona (Marques, Itàlia) i va ser enterrat, amb un funeral de primera classe pagat per l'Ajuntament d'Ancona, al cementiri de Tavernelle de la ciutat. Des de 1962 un carrer d'Ancona porta el seu nom, destacant les qualitats de «benefactor i filantrop» i «apòstol de la caritat».

***

Anne Claus amb Raymond Feuilleaubois i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

Anne Claus amb Raymond Feuilleaubois i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

- Anne Claus: El 20 de desembre de 1953 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Sophie-Anne Claus. Havia nascut el 27 de juny de 1873 a Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes). Sos pares es deien Théodore Claus i Marie Philòmene Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es casà amb l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va acusar de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud, qui el desembre de 1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser jutjada i condemnada a sis anys de presó. En 1900 aconseguí la llibertat condicional. En 1903 s'instal·là a París (França) i esdevingué companya de l'anarquista Raymond Paul Feuilleaubois (Théo Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia assenyalà «residència desconeguda» en el recull confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però vivia a París. Encara que no estava divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de març de 1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. En 1912 vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Donà el contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal Vanderberge, als anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la «Banda Bonnot», per a negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer Ordener de París. Com que Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920 Théo Feuilleaubois i Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren a Belleville. El 14 d'abril de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer 18 mesos de servei militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va morir el 20 de desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França).

***

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

- Antonia Maymón: El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Antonio Maymón Paracuellos, empleat, i Florencia Giménez Gil. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir d'un ictus cerebral el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Necrològica de Dimas González Caldevilla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de març de 1964

Necrològica de Dimas González Caldevilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de març de 1964

- Dimas González Caldevilla: El 20 de desembre de 1963 mor a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Dimas González Caldevilla. Havia nascut el 3 de març de 1894 a Sama de Langreo (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Gumersindo González i Josefa Caldevilla. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva regió natal, rebel des de la seva joventut, amb 25 anys ja s'havia recorregut la Península. En 1933, des d'Adrall (Ribera d'Urgellet, Alt Urgell, Catalunya), col·laborà en una recaptació de la Comissió Pro Presos de Catalunya. En 1936 treballava en la companyia elèctrica «Luz y Fuerza» a Adrall i milità en el sindicat confederal que actuava en aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Posteriorment es guanyà la vida a les muntanyes occitanes i milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Enriqueta Samartino. Dimas González Caldevilla va morir el 20 de desembre de 1963, quatre anys després de retirar-se, d'una bronquitis que es va complicar, al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Josep Cilabert Cosialls (primer per la dreta) amb familiars i amics

Josep Cilabert Cosialls (primer per la dreta) amb familiars i amics

- Josep Gilabert Cosialls: El 20 de desembre de 1964 mor al X Districte de París (França) l'anarcosindicalista Josep Gilabert Cosialls –el segon llinatge també citat Cusialles. Havia nascut el 25 de novembre de 1901 al Poblenou de Barcelona (Catalunya). Era fill de Maria Gilabert Cosialls. De ben jovenet treballà d'obrer blanquer a l'adobaria de Can Requesens i posteriorment va fer feina de cilindraire i passà a formar part del Sindicat Únic de l'Art Fabril i Tèxtil «La Constància», adherit, amb el Sindicat de Cilindradors, Estampadors i Acabats en Peces i el Sindicat de Tintorers, al Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità activament al barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona on vivia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Acabà instal·lat a París on fou un dels responsables de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt i en diferents ocasions operat, Josep Gilabert Cosialls va morir el 20 de desembre de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser enterrat quatre dies després.

Josep Gilabert Cosialls (1901-1964)

***

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

- Joseph Colombo: El 20 de desembre de 1965 mor al XIII Districte de París (França) l'anarquista Joseph Jean Octave Colombo. Havia nascut l'1 de juliol de 1878 al XII Districte de París (França). Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot i del lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare reconegué l'infant, però no la mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de París i, amb 15 anys, va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En aquesta època freqüentava les reunions dels Cercle Anarquista Internacional (CAI) i, segons la policia, cantava cançons com Je n'aime pas les sergots o Le pieds plats. El 4 de març de 1893 assistí, juntament amb 500 persones a la reunió que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, l'ordre del dia de la qual fou «La misère et ses conséquences; supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893 també va estar present en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de maig d'aquell any assistí, amb una vintena de companys, a una reunió, a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, amb la temàtica «Nécessité de la propagande antipatriotique, par les écrits et par la parole». El 3 de juny de 1893, estava entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al míting de protesta contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 assistí amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre «L'inquisition bourgeoise, le passage à tabac, la tortura officialle, réclamations sur les cruatés commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb altres cinc anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis Lapeyre i Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir, no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a ser fitxat i fotografiat pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb la costurera Céline Amélie Giroud; en aquesta època treballava de capatàs i vivia a Valenton (Illa de França, França). L'última etapa de sa vida la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Joseph Colombo va morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França).

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Ugo del Papa, destacat militant anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme.

***

António Gonçalves Correia

António Gonçalves Correia

- António Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» –situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

Liberto Callejas

Liberto Callejas

- Liberto Callejas: El 20 de desembre de 1969 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el destacat periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Joan Perelló Sintes –encara que alguns creien que es deia Alexandre Perelló Sintes o Alexandre (o Joan) Callejas Pons–, conegut sempre com Liberto Callejas, encara que també va fer servir el pseudònim de Marco Floro. Havia nascut en 1884 a Maó (Menorca, Illes Balears), encara que alguns citen altres anys i altres indrets (Sant Lluís, Ciutat de Mallorca, etc.). Sembla que havia nascut en una família coneguda a l'illa i que son pare era republicà i maçó. D'infant quedà orfe de mare i son pare marxà a Mallorca amb sos fills majors buscant millorar econòmicament; ell restà amb uns parents, que volien que seguís estudis religiosos al Seminari de Ciutadella; però, el més segur és que no s'acomplís aquesta expectativa. Finalment passà part de la seva infantesa i joventut a Mallorca. Cap al 1915 retornà a Menorca, però en 1917 ja estava instal·lat a Barcelona (Catalunya) i, ja sota el nom de Liberto Callejas i de Marco Floro, participava en activitats de diversos grups anarquistes, activitats que el portarien durant sa seva vida 48 cops a la presó, experiència que implicà conèixer multitud de militants anarquistes (Josep Viadiu, Marcos Alcón, Felipe Alaiz, etc.). En 1919, quan passava una temporada engarjolat a la presó Model de Barcelona, conegué Joan García Oliver. En aquesta època es proclamava «anarquista pur, individualista i enemic de tot gregarisme» i no estava afiliat a cap sindicat o organització, però García Oliver aconseguí que el Comitè Propresos li fes costat, cosa que suposava assistència jurídica i econòmica. La seva gran cultura autodidacta el portà a dirigir en 1921 la revista Los Galeotes. Semanario de Estudios Sociales. Aquesta incorporació en el món de la premsa anarquista donarà lloc a entaular coneixement amb un gran nombre d'intel·lectuals llibertaris, especialment Hermós Plaja Saló, una amistat que durà tota sa vida. En 1922 llegí la llarga relació d'obrers assassinats pel pistolerisme en l'Assemblea de la Fusta que se celebrà al Teatre Victòria de Barcelona. Va ser destinat a València com a redactor de Solidaridad Obrera, amb la missió de refer aquesta publicació i donar-li un nou impuls. Poc després tornà a Barcelona i s'instal·là en una habitació de la taverna que el cuiner anarquista Narciso tenia al carrer Cadena i on també vivien Irenófilo Diarot, també redactor de La Soli, i García Oliver. El 10 de març de 1923 visqueren de molt a prop la mort del secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana Salvador Seguí i Rubinat, assassinat pels pistolers de la patronal en aquell carrer. L'octubre de 1922 va ser un dels fundadors del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Francisco i Joaquín Ascaso, García Oliver, Aurelio i Ceferino Fernández, Ricardo Sanz, Josep Xena Torrent, Gregorio Suberviola, Joaquín Cortes, Adolfo Ballano, etc.) i, amb Felipe Alaiz, director i principal redactor de la publicació Crisol, periòdic de gran format que es feia amb diners de «Los Solidarios» i es repartia de franc. Fugint de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 s'exilià a París (França), seguint les passes de Durruti i Francisco Ascaso que havien marxat l'any anterior. A la capital francesa va viure al passatge de Bouchard i va fer feina de fuster. Sempre en contacte amb García Oliver i altres exiliats llibertaris, creà la revista Iberión, que més tard canvià el nom per Liberión. En aquella època presidí l'Editorial Anarquista Internacional, animada per Sébastien Faure, Valeriano Orobón Fernández i Virgilio Gozzolo, entre d'altres, i que publicà l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 signà el manifest «Temps Nous» i entrà en la CNT. El seu ofici més conegut fou de fuster, però va fer diverses feines, entre elles la d'enterrador de morts. A París freqüentà els cercles de refugiats, activistes, conspiradors i militants de tots els països i entaulà una forta amistat amb Nèstor Makhno. En 1929 fou un dels creadors del periòdic La Voz Confederal, editat a Brussel·les (Bèlgica); en aquest any i en aquesta ciutat assistí a una trobada internacional d'anarquistes, amb Durruti, Francisco Ascaso, Cortés, Pedro Orobón, entre d'altres. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península. El Ple Regional de la CNT de Catalunya de l'11 al 13 d'octubre de 1931, l'encarregà, amb Alaiz, de l'edició del diari Solidaridad Obrera, donant-li una orientació més acostada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els seus postulats (violència il·legalista, expropiacions, insurreccionalisme, anarcoindividualisme, etc.). El gener de 1932, arran del fracàs de la insurrecció anarquista de la conca minera de l'Alt Llobregat, va ser deportat amb altres companys amb el vaixell Buenos Aires a Bata i les Illes Canàries fins al setembre d'aquell any. A finals de l'estiu de 1932 va ser nomenat director de Solidaridad Obrera, en substitució d'Alaiz, que estava empresonat, càrrec que mantingué fins al desembre de 1933 –en el Ple de la Federació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat entre el 5 i el 13 de març d'aquell any a Barcelona, després de presentar l'informe del periòdic, presentà la seva dimissió, encara que sembla que va continuar en el càrrec. En 1932 publicà el fullet Mi pueblo i l'any següent Instinto y razón, per a l'almanac de Tierra y Libertad. Amb Eusebi Carbó Carbó i Josep Peirats Valls, mantingué la posició ortodoxa de l'anarquisme clàssic, hostil a qualsevol intervenció en la política parlamentària i l'electoralisme. El 19 de març de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI, organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins, celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas Piarnau, Josep Claramunt Creus, Abelardo Saavedra del Toro, Bru Lladó Roca i Tomás Herreros Miguel. A Madrid, també en aquest any, fou el segon director de la revista CNT, òrgan oficial del sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1934, en el Ple de Regionals de la CNT, va ser nomenat director de CNT, però durà poc temps en el càrrec. Com a director de CNT, l'octubre de 1934 va rebutjar formar qualsevol aliança amb partits de dretes per portar a terme la vaga general revolucionària. Arran d'aquests fets revolucionaris, CNT va ser tancat i abandonà Madrid i retornà a Barcelona. Després d'acusar la policia catalana d'assassinat i de ser una agència del terror al servei de la patronal en les pàgines de CNT, va ser acusat per injúries i condemnat pel Tribunal d'Urgència de Madrid a la pena de desterrament de Catalunya. Aleshores, fugint de la repressió i a causa de la tuberculosi que patia, decidí retornar a Menorca i l'estiu de 1935 s'instal·là a Maó. A l'illa es relacionà amb els membres de les Joventuts Llibertàries de Menorca i de l'Ateneu Racionalista de Maó, entitats que publicaven, des de 1934, la revista quinzenal Fructidor. Periódico de cultura y sociología, de la qual acabà com a redactor i com a director a partir del 15 de juny de 1935, publicació que fou transformada per la seva empenta en setmanari. El sindicat anarquista maonès d'aleshores anava per lliure i ell va formalitzar el seu ingrés en la CNT, redactant els nous estatuts i tramitant la seva alta. A la tardor de 1935 retornà a Barcelona i es reincorporà en Solidaridad Obrera –els articles que no passaven la censura a La Soli de Barcelona, eren publicats a Fructidor de Maó. El 22 de desembre de 1935 participà en el gran míting de la CNT contra la pena de mort celebrat al Teatre Olympia de Barcelona, amb Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso i Vicente Ballester. En 1936, en el debat sobre si realitzar campanya antielectoral i sobre si participar en la vida política, és mostrà fermament contrari a la postura de García Oliver d'entrar en els governs republicans. En aquella època va estar a punt de deixar la propaganda llibertària i dedicar-se a l'ensenyament en una escola racionalista i abandonar els càrrecs orgànics. Però el juny de 1936 va ser nomenat president de la Secció de Periodistes del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT i director de Solidaridad Obrera per votació sindical, càrrec aquest que mantingué només fins el 8 de novembre d'aquell any, quan fou destituït per defensar els principis més purs de l'anarquisme i criticar el col·laboracionisme governamental –«quatre ministres que es diuen anarquistes». Aquest mateix any participà en la creació del setmanari anarquista Ideas, que s'edità a l'Hospitalet de Llobregat, i que mantingué una línia bel·ligerant contra la participació confederal en la política. En aquesta època treballà d'acomodador de cinema i s'afilià al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Les seves idees el portaren a formar part de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti». Fou la persona a qui, el 19 de novembre de 1936, Durruti va escriure l'última carta abans de morir, missiva que va ser publicada pocs dies després en el periòdic barceloní La Noche. El 3 de maig de 1937 intervingué en l'acte organitzat per «Los Amigos de Durruti» celebrat al Teatre Goya de Barcelona, on es projectà el documental 19 de Julio. El juliol de 1937 entrà en la direcció de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic (FNIEP) d'Espanya i va ser nomenat delegat de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. El maig de 1938 tornà a Solidaridad Obrera. Amb el triomf feixista, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera francesa per Portbou i s'establí a la Colònia Infantil Ibèria de Lió (Arpitània). El juliol de 1939, a bord del vaixell Mexique, arribà a Mèxic. A la capital asteca trobà feina de fuster en l'empresa Vulcano, però acabà donat de baixa per la seva tuberculosi pulmonar crònica. A principis de 1941 es traslladà a La Puebla, on romangué uns mesos. Després entrà a fer feina per al Fomento Industrial de México (FIM). A finals de 1941 fou ingressat al Sanatori Espanyol, cosa que es repetirà sovint a causa de la seva malaltia. En 1944, amb Hermós Plaja, participà en unes jornades internacionals organitzades per les Joventuts Llibertàries de Mèxic. A partir de l'1 de novembre d'aquell any entrà a formar part del grup editor de Tierra y Libertad i de la revista Inquietudes, que sortirà uns mesos més tard. Aquest grup editor estava format per una cinquantena d'anarquistes de diverses nacionalitats, la majoria refugiats polítics. També va participar en la Revista Humanidad. En el debat sobre la creació d'un govern en l'exili es declarà fortament anticol·laboracionista i el gener de 1945 presentà una proposta davant l'Assemblea contrària a l'elecció de ministres entre els exiliats per entrar en aquest govern i a favor de donar la paraula i decisió als anarquistes de l'interior, tesí que sortí triomfant. Membre de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM), el desembre de 1945 intervingué en el seu Congrés Nacional. El gener de 1946 fou l'orador convidat en un míting de la FAM. El 17 de novembre d'aquell any fou un dels oradors del gran acte commemoratiu de les morts de Durruti i de Flores Magón que tingué lloc al Palau de les Belles Arts de la Ciutat de Mèxic i on van intervenir refugiats anarquistes, com ara Joan Papiol i Jaume Magrinyà, i anarquistes mexicans, com Cecilio López i Efrén Castrejón, i l'artista Concha Michel. En 1947 substituí Hermós Plaja en la direcció del periòdic mexicà Solidaridad Obrera. En els anys cinquanta es guanyà la vida treballant en una revista comercial creada per Cano Ruiz i també ocupà el càrrec de bibliotecari de l'Orfeó Català, lloc de trobada dels exiliats catalans. En 1954 revisà, correguí i prologà la traducció al castellà realitzada per Isabel del Castillo del llibre de l'anarquista francès Fernand Planche, La virgen roja, dedicat a Louise Michel. En 1957 també prologà l'obra d'Hermós Plaja El sindicalismo según sus influencias, escrita tres anys abans, i en 1958 participà en el suplement literari de Solidaridad Obrera, editat per la CNT parisenca, amb un article titulat «Pasión y muerte de García Lorca». Durant els anys seixanta, ja vell, visqué retirat a la Ciutat de Mèxic, però cada dissabte participà en les tertúlies del Cafè do Brasil, amb Patricio Navarro Avellán, Severino Campos Campos i Hermós Plaja. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Crisol, Cultura y Porvenir, Espectáculo, Fructidor, Fuego, Los Galeotes, Iberión, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Anarquista, etc. Els seus últims anys els passà a l'Asil d'Ancians del Sanatori Espanyol. Liberto Callejas va morir el 20 de desembre de 1969 en el citat asil de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un tumor maligne als pulmons i l'endemà va ser enterrat al Panteó Espanyol. L'abril de 2010 l'historiador Josep Portella Coll publicà unes importants notes biogràfiques sobre Liberto Calleja en la seva obra Llibre d'exilis (1).

Liberto Callejas (1884-1969)

***

Paulí Malsand Blanco (París, 1972)

Paulí Malsand Blanco (París, 1972)

- Paulí Malsand Blanco: El 20 de desembre de 1980 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Emili Malsand Blanco. Havia nascut el 28 de març de 1911 a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) –moltes fonts citen erròniament altres dates i altres localitats. Sos pares es deien Paulin Malsand, emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent, i Rafaela Blanco. Orfe de pare i mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps al Bages (Catalunya), a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la Presó Model de Barcelona després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta (Aragó, Espanya), en una unitat de metralladores, dins del que seria la columna «Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Aush, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) –més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquesta última. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat durant la nit del 19 al 20 de desembre de 1980 al seu domicili del X Districte de París (França), acompanyat de la seva esposa Lorenza Montserrat i de son fill Liberto Malsand Montserrat, i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais (Illa de França, França).

Paulí Malsand Blanco (1911-1980)

***

Ciriaco Quesada Torreblanca

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de desembre de 1984 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Havia nascut el 20 de juny de 1898 a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927, ja casat amb Encarnación Herrerías i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil «Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa «La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Joaquín Morente Rosa

Joaquín Morente Rosa

- Joaquín Morente Rosa: El 20 de desembre de 1989 mor a Saint-Uze (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Morente Rosa –el segon llinatge citat sovint erròniament Rosas. Havia nascut el 21 de setembre de 1915 a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Morente Ruiz i María del Águila Rosa Rodríguez, i tingué quatre germans (Rafael, Enrique, Juan i Francisco) i dues germanes (Mercedes i Salud). Es guanyava la vida treballant de jornaler i milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Alcalá de Guadaíra. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i l'atac i l'ocupació per part de la Legió del seu poble, el 21 de juliol pogué fugir cap a Ronda i Casabermeja i després cap a Màlaga, on va romandre fins febrer de 1937 fent d'ajudant en una ambulància. Després de la caiguda de Màlaga, passà a Almeria i el març de 1937 a València. Posteriorment va combatre el feixisme, enquadrat en la 90 Brigada Mixta, i posteriorment en la 197 Brigada Mixta de la 52 Divisió, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, als fronts aragonesos (Terol i Alfambra) i del Llevant peninsular (Castelló, València, etc.). Assolí el grau de tinent. Ferit, va ser hospitalitzat a València al final de la guerra. Detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) quan hi anava cap a Alacant, el 4 d'agost de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Albatera. Fou acusat per elements dretans i per la Guàrdia Civil del seu poble d'haver participat en els incendis de l'església dels salesians i del Círculo Mercantil, en escorcolls i d'haver ferit d'un tret de fusell un eclesiàstic. A finals de desembre de 1939 va ser traslladat del camp de concentració de Porta Coeli de València a la presó de Sevilla. El 8 de juny de 1940 va ser jutjat en consell de guerra a Sevilla i va ser condemnat a 30 anys de presó per «adhesió a la rebel·lió militar» i tancat a la presó sevillana. El 9 d'octubre de 1942, amb altres nou presoners, aprofitant una visita al dispensari antituberculós de Sevilla, pogué fugir. Amagat durant anys, pogué participar en la lluita clandestina. En aquests anys, en un accident de circulació, va perdre la cama dreta. En 1948 pogué passar a França amb sa companya Dolores Barroso Carreras, també destacada anarcosindicalista. La parella visqué a Corbas (Arpitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lió (Arpitània). Malgrat la seva incapacitat física, milità activament en el moviment llibertari de l'exili. En 1958 col·laborà en Nueva Senda. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1976 participà en la reconstrucció de la CNT i en la restitució del l'antic local confederal del seu poble natal. Joaquín Morente Rosa va morir el 20 de desembre de 1989 a Saint-Uze (Delfinat, Arpitània) en un accident de trànsit amb el cotxe que conduïa a l'«Autoroute du Soleil».

Joaquín Morente Rosa (1915-1989)

***

Raymond Pantais

Raymond Pantais

- Raymond Pantais: El 20 de desembre de 1989 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i lluitador antifeixista Raymond Pierre Pantais. Havia nascut el 16 d'abril de 1917 –segons algunes fonts erròniament en 1919– a Angers (País del Loira, França). Sos pares es deien Alexandre Charles Pantais, un dels fundadors de la Cooperativa del barri de La Madeleine d'Angers, i Marie Lecourge. Ben igual que sos germans (Alexandre i Roger) i germanes (Hélène i Jeanne), milità en el moviment llibertari de la seva població natal. Orfe de pare des dels quatre anys, residia amb sa mare al número 15 del Chemin de Villoutreys d'Angers i es guanyava la vida treballant d'obrer torner. En 1936, quan esclatà la guerra d'Espanya, hi marxà cap a la Península com a voluntari. Amb son germà Roger Pantais, organitzà combois d'avituallament per als revolucionaris en guerra. Amb son germà Roger i altres nou militants anarquistes francesos (Louis Montgon, René Prince, Marcel Schlauder, Alphonse Tricheux, Eugène Tricheux, etc.), va ser sospitós per part de la policia francesa d'haver participat en el robatori d'armes (13 metralletes, 13 mosquetons i diversos revòlvers) comès durant la nit del 5 al 6 de febrer de 1937 a l'Escola de Cavalleria de Saumur (País del Loira, França), algunes armes de les quals va ser trobades en un escorcoll del «Comitè Espagne Libre» de París (França). Després dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut, amb altres anarquistes, per forces comunistes a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya); mentre els seus companys llibertaris van ser assassinats, ell salvà la vida gràcies a la intervenció d'una tal Madame Prince –possiblement l'esposa de René Prince, aleshores delegat de la Federació Anarquista Francesa (FAF) a Barcelona (Catalunya)– i les autoritats franceses de La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), i va ser expulsat d'Espanya. De bell nou a França, sembla que ajudà son germà Roger al taller de reparació d'automòbils que regentava a Trélazé (País del Loira, França). Fitxat per les autoritats franceses com «internacionalista integral, propagandista de les teories antimilitaristes i anarquitzants», a principis de 1938 va ser cridat a files i destinat al 123 Batalló de l'Aire. Quan esclatà la II Guerra Mundial va caure presoner dels alemanys i enviat a un camp de presoners. Sa companya fou l'anarquista Marie Louise Léonide Michelet, de família llibertària. Raymond Pantais va morir el 20 de desembre de 1989 al Centre Hospitalari Universitari d'Angers (País del Loira, França).

***

Necrològica de Manuel González Esquina apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 23 de febrer de 1993

Necrològica de Manuel González Esquina apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de febrer de 1993

- Manuel González Esquina: El 20 de desembre de 1992 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel González Esquina. Havia nascut el 29 de març de 1918 a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ángel González i Ana Esquina. Durant la guerra civil fou milicià en una columna confederal i després en la 100 Brigada Mixta de la II Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castres. Sa companya fou Ginette Arlette Rocacher. Manuel González Esquina va morir el 20 de desembre de 1992 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània) i sa família el va enterrar cristianament.

***

Clotaire Henez

Clotaire Henez

- Clotaire Henez: El 20 de desembre de 2012 mor a Selon (Provença, Occitània) el lliurepensador, maçó i anarquista Clotaire Hencz, més conegut com Clotaire Henez. Havia nascut el 7 d'abril de 1923 a Soissons (Picardia, França). Fill d'una família no casada d'immigrats polonesos, sos pares es deien Joseph Hencz (Henez), manobre, i Téodora Urbaniak, domèstica. Passà la seva infantesa a la regió parisenca (Bobigny, Romainville). Influenciat per son pare comunista, de ben jove començà a militar en les Joventuts Comunistes «Les Pionniers». De mica en mica, en 1936, gràcies a les lectures i la reflexió, va fer que s'allunyés del comunisme després de l'experiència del Front Popular i la ruptura definitiva va venir de la mà del «Pacte Germanosoviètic» de setembre de 1939. En 1943, durant l'Ocupació, fugint del Servei de Treball Obligatori (STO) imposat pels nazis, passà a Istre (Provença, Occitània). Després de la II Guerra Mundial començà a llegir Le Libertaire i descobrí els textos de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin. En aquesta època treballava a la refineria de l'empresa British Petroleum (BP) a Lavéra (Martigues, Provença, Occitània) i militava en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1947 hagué de passar sis mesos al sanatori de Saint-Hilaire de Le Touvet per a tractar-se una tuberculosi, aprofitant el confinament per a instruir-se i llegir. Un cop guarit, no va ser novament contractat l'empresa BP i esdevingué representant comercial. Després de passar pel grup anarquista de Selon de la Federació Anarquista (FA), creat el juny de 1947 al voltant de Georges Morancho, el març de 1948 fou un dels fundadors del grup d'Istre (XII Regió) de la FA, venent Le Libertairepels carrers i organitzant nombroses conferències a les quals participaren destacats anarquistes (Charles-Auguste Bontemps, Georges Fontenis, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Mario Zinopoulos, etc.) i el polèmic Paul Rassinier. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de l'Église d'Istre. El 25 de novembre de 1948 es casà a Istre amb Suzanne Marguerite Marie Auguste Désirée Tertian, de qui es va divorciar el 15 d'octubre de 1968 a Ais de Provença (Provença, Occitània). En 1953, quan la FA passà a ser controlada pels partidaris de Georges Fontenis i de l'Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i esdevingué Federació Comunista Llibertària (FCL), abandonà l'organització. En 1961 entrà a formar part de la francmaçoneria, en el Gran Orient de França (GOF), participant en diverses lògies provençals (Marsella, Miramàs i Selon), però continuà freqüentant els cercles anarquistes, participant sobretot en l'organització dels càmpings llibertaris que se celebraven a la regió. En 1965, amb René Bianco, Henri Julien i Georges Moraldo, fou un dels fundadors de la secció de Marsella del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), organització de la qual va ser en repetides ocasions membre del seu consell d'administració, animant nombroses xerrades, com ara les de planificació familiar (Montpeller, 28 de febrer de 1967) o sobre la Revolució espanyola, i col·laborant el en seu Bulletin du CIRA. Durant els anys setanta organitzà, amb Michel Gornès, a Selon, dins el marc de les trobades de tardor de «La Libre-Pensée», diversos debats, en els qual participaren Daniel Guérin i Maurice Laisant, entre d'altres. En aquests anys setanta realitzà diversos viatges amb la motxilla a Mèxic, seguint les traces de Pancho Villa i d'Emiliano Zapata. El 30 d'octubre de 1978 es casà a Peliçana (Provença, Occitània) ambYvette Henriette Besson. Entre 2003 i 2008 presidí el CIRA de Marsella i fou membre de l'associació «Les Acrates», fundada en 2001 per a adquirir el local que ocupava el CIRA. Durant molts anys patint ceguesa i sordesa, impedit de llegir i d'escoltar la ràdio, Clotaire Henez va morir el 20 de desembre de 2012 a l'Hospital General de Selon (Provença, Occitània) i va ser incinerat el 26 de desembre a Luynes (Provença, Occitània).

Clotaire Henez (1923-2012)

***

Antonio Martín Cárdenas a l'«Erresistentziaren Eguna» (Elgeta, 19 d'abril de 2015)

Antonio Martín Cárdenas a l'«Erresistentziaren Eguna» (Elgeta, 19 d'abril de 2015)

- Antonio Martín Cárdenas: El 20 de desembre de 2015 mor a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Antonio Martín Cárdenas. Havia nascut el 9 de desembre de 1916 a Sestao (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Isaac Martín i Mercedes Cárdenas. Vingué al món en el si d'una família humil a l'anomenada «Casa de l'Escrivà» del barri de Vista Alegre de Sestao i fou el tercer de nou germans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà amb altres tres joves de Sestao a Irun (Guipúscoa, País Basc) i s'enrolà en el «Batalló Sacco i Vanzetti», la quarta unitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i lluità als fronts bascos (Legutiano, Duranguesat, Bilbao, etc.). Amb la caiguda de Bilbao passà a Santoña (Cantàbria, Espanya), on intentà fugir amb altres companys, però van ser detinguts per un vaixell de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi. En un nou intent de fugida amb una xalupa a vapor, van ser capturats per una nau de guerra feixista i portats a Santander (Cantàbria, Espanya). Des d'allà van ser enviats a les presons de Calanda (Terol, Aragó, Espanya), de San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Bidankoze (Navarra), on es va veure obligat a realitzar treballs forçats construint carreteres i detonant mines i material bèl·lic. Després de la guerra civil va ser confinat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya), d'on va sortir en 1945. El 19 d'abril de 2015 va ser homenatjat en l'«Erresistentziaren Eguna» (Dia de la Resistència), celebrat a Elgeta (Guipúscoa, País Basc), on acudiren una quinzena de excombatents antifeixistes bascos. Sa companya fou Margarita Arce, amb qui tingué dues filles, Mertxe i Begoña. Antonio Martín Cárdenas va morir el 20 de desembre de 2015 al seu domicili de Sestao (Biscaia, País Basc), sa família l'acomiadà l'endemà amb un funeral cristià a la parròquia de Santa Maria de Sestao i va ser incinerat al cementiri de Portugalete (Biscaia, País Basc).

***

Eduardo Prieto Marcos

Eduardo Prieto Marcos

- Eduardo Prieto Marcos: El 20 de desembre de 2016 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Prieto Marcos. Havia nascut el 6 d'abril de 1929 al barri de Chamberí de Madrid (Espanya). Sos pares es deien Manuel Prieto, pintor decorador, i Marcelina Marcos, emigrats d'Astúries i de Castella respectivament. Estudià les primeres lletres a Lleó (Castella, Espanya) i després a l'escola de Los Campos de Gijón (Astúries, Espanya). Amb 11 anys entrà a treballar de grum al Casino de la Unión de Gijón. El 7 de juny de 1943, després de falsificar la data de naixement per a acomplir els requisits de contractació, començà a fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria». A mitjans de 1949 començà a treballar de miner a la conca asturiana, als pous Maria Luisa i El Fondón. Posteriorment treballà en la construcció a Gijón. El 15 d'octubre de 1949 es casà amb Ángeles Carril. Entre 1951 i 1953 va fer el servei militar al Regiment Núm. 10 de Sapadors de Melilla i a Sidi Ifni. Un cop llicenciat treballà de pintor en la construcció a Gijón i, a partir de 1957, a l'empresa de pintures «Eugenio & Hermanos». En 1961 entrà a treballar en «Construcciones y Montajes SA» (CYMSA), a Sama de Langreo (Astúries, Espanya) i en 1962 en la Societat Industrial Asturiana Santa Bárbara (SIA) de Gijón. Cap el 1968 s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries i mantingué un estret contacte amb els militants històrics José Manuel Fernández Cabrijano i Aquilino Moral Menéndez. En aquests anys del franquisme formà part del moviment Democràcia Socialista Asturiana (DSA) i de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS). Treballador de l'Empresa Nacional Siderúrgica D'Espanya Societat Anònima (ENSIDESA), milità en el Sindicat del Metall i participà activament en la reconstrucció de la CNT. En 1974 va ser nomenat per primera vegada secretari de la Regional d'Astúries. El 26 d'agost de 1976 parlà, amb Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa i Aquilino Moral Menéndez, en el míting confederal de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). També, en representació dels sindicats asturians, intervingué el 27 de març de 1977 en el míting madrileny de Sant Sebastián de los Reyes. En 1977 fou secretari de la CNT asturiana i assistí a diversos plens nacionals de regionals. També en aquest 1977 jugà un paper clau en la vaga de la construcció asturiana, que afectà 30.000 famílies durant cent dies. Després de divisió produïda en el V Congrés de la CNT, s'arrenglerà amb els escindits i va ser nomenat, en el Ple del 13 de març de 1982 celebrat a Gijón (Astúries, Espanya), secretari del Comitè Regional de la CNT asturiana. Va fer costat l'alcaldia de Gijón encapçalada per José Manuel Palacio Álvarez (1979-1987), per la Federació Socialista Asturiana (FSA) del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), en la qual fins i tot s'integrà. L'agost de 1988 va ser reelegit secretari regional de la Confederació General del Treball (CGT) d'Astúries, càrrec que mantingué fins 1991, quan va ser substituït per Mariano Rodríguez. En els anys noranta formà part d'Unidad Gijonesa (UG), partit pel qual es va presentar a les eleccions municipals de 1995 i autonòmiques de 1999. Formà part per la CGT del comitè d'empresa d'ENSIDESA, empresa en la qual es va jubilar. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Libertaria i Sindicalismo. Eduardo Prieto Marcos va morir, després de patir una llarga malaltia, el 20 de desembre de 2016 a Gijón (Astúries, Espanya) i va ser incinerat dos dies després al Tanatori de Cabueñes d'aquesta població. En 2018 son fill José Manuel Prieto Carril publicà la biografia Eduardo Prieto. Retazos de un sindicalista, en la historia reciente de la Asturias libertaria.

Eduardo Prieto Marcos (1929-2016)

***

Harold Barclay amb el seu cavall Coral

Harold Barclay amb el seu cavall Coral

- Harold Barclay: El 20 de desembre de 2017 mor a Vernon (Colúmbia Britànica, Canadà) l'antropòleg i teòric anarquista Harold Barton Barclay, conegut com Bark. Havia nascut el 3 de gener de 1924 a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA). Fins al 1948 treballà en diferents feines, sobretot en l'agricultura, i a partir de 1952 estudià antropologia a la Universitat de Boston (Boston, Massachusetts, EUA) i, des de 1954, a la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York, EUA). En 1961 es doctorà a la Universitat de Cornell amb una tesi sobre l'etnografia d'un poble sudanès («An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in Suburban Khartoum»). Posteriorment fou professor a la Universitat Americana del Caire (Egipte) i a la Universitat Estatal d'Oregon (Corvallis, Oregon, EUA). El setembre de 1966 passà a la Universitat d'Alberta (Edmonton, Alberta, Canadà), on fou professor emèrit d'antropologia des del 1971 fins al 1988. Un cop jubilat en 1989, s'instal·là a Vernon (Colúmbia Britànica, Canadà), on actualment viu. Les seves investigacions s'han centrat en l'estudi de la societat rural al modern Egipte i al Sudan àrab del nord, així com en l'antropologia política i en l'antropologia de la religió. Com a teòric anarquista s'ha especialitzat en les teories que impliquen la destrucció de l'Estat i com s'organitzaria una societat sense líders. Durant la seva vida dedicà totes les seves energies a les causes de la pau, la igualtat i la justícia social. Trobem articles seus en diferents publicacions científiques i llibertàries, com ara Anarchy, Anthropos, Freedom, Journal of Human Relations, Journal of Social Anarchism, Our Generation, The Raven, etc. Entre les seves obres destaquen Some factors in a themal analysis of a culture with special reference to the slave indians (1954), An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in Suburban Khartoum (1961), Buurri al Lamaab, a suburban village in the Sudan (1964), The plain people of Oregon (1967), The renewal of the quest for Utopia (1970), Religion and ethnicity (1977, amb altres), The role of the horse in man's culture (1980), Another look at the origins of horse riding (1982), Culture. The human way (1986), Anthropology (1986), People without Government: An Anthropology of Anarchy (1990), Culture and anarchism (1997), The state (2003), New perspectives of anarchism (2010, amb altres) i Religious movements. Today and yesterday (2011), entre d'altres. Apassionat de la jardineria i de l'equitació, en 2005 publicà les seves memòries sota el títol Longing for Arcadia. Memoirs of an anarcho-cynicalist anthropologist.

Harold Barclay (1924-2017)

---

[19/12]

Anarcoefemèrides

[21/12]

Escriu-nos


Actualització: 29-05-24