---

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia "La Libera Parola" del 17 de desembre de 1921

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol «La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc "L'Espagne Antifasciste" del 18 de desembre de 1936

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del «Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el «Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció «L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Rafael Torres Escartín

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els «grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el «Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Rosarito i Jean Gauchon

Rosarito i Jean Gauchon

- Jean Gauchon: 20 de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França) l'advocat pacifista llibertari Jean Gauchon. Passà els seus primers anys al costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París (França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon. Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava, descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, amb Émile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors», del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin, durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència, molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique, philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París, organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix, Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis doctoral (L'Objection de conscience devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16 primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF), hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El 2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA). El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975. El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna, Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri Grouès (Abat Pierre), entre d'altres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes, com ara Défense de l'homme, Le Libertaire, Liberté, Les Réfractaires, L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974. Pòstumament, en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes sota el títol Jean Gauchon un vrai pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste. Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario Gauchon (Rosarito), i dipositats al Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS) de París.

***

Amaro Castellví Blanc

Amaro Castellví Blanc

- Amaro Castellví Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos pares es deien Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp, milità en la Confederació Nacional del Treball. Es casà amb Josepa Pujol Sales. En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la Revolució espanyola formà part del Comitè Revolucionari de Flix i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons els informes de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció de l'església de Flix i en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Durant uns mesos passà pels camps de concentració del Rosselló i posteriorment trobà feina de pagès a Grésy-sur-Aix (Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va ser enviat a treballar a les drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb documentació falsa a nom de Simon Pavos s'uní al maquis que actuava a les muntanyes savoianes. Apressat per la Gestapo, va ser enviat el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i dos dies després enviat, sota la matrícula 40856, al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya. En aquest camp establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i escriptor Aimé Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de Gardelegen (Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008 persones van ser calcinades. Aconseguí arribar a França i s'instal·là a prop de Floreçac (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la viticultura. Es tornà a casar amb una valenciana anomenada Dolors i creà una nova família. En 1975 visità amb son amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri militar de Gardelegen. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring. En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i l'abril d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de l'alliberament dels camps d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a Floreçac (Llenguadoc, Occitània).

Amaro Castellví Blanch (1913-2012)

***

Cecilia G. de Guilarte

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alberto Guabello

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 20 de desembre de 1941 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno, Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Havia nascut el 27 d'abril de 1874 a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el cas és que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle «Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren «La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

Antonia Maymón, al centre de la foto, amb alumnat

- Antonia Maymón: El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya) en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos. Va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista, Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme.

***

António Gonçalves Correia

António Gonçalves Correia

- António Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

Liberto Callejas

Liberto Callejas

- Liberto Callejas: El 20 de desembre de 1969 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el destacat periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Joan Perelló Sintes --encara que alguns creien que es deia Alexandre Perelló Sintes o Alexandre (o Joan) Callejas Pons--, conegut sempre com Liberto Callejas, encara que també va fer servir el pseudònim de Marco Floro. Havia nascut en 1884 a Maó (Menorca, Illes Balears), encara que alguns citen altres anys i altres indrets (Sant Lluís, Ciutat de Mallorca, etc.). Sembla que havia nascut en una família coneguda a l'illa i que son pare era republicà i maçó. D'infant quedà orfe de mare i son pare marxà a Mallorca amb sos fills majors buscant millorar econòmicament; ell restà amb uns parents, que volien que seguís estudis religiosos al Seminari de Ciutadella; però, el més segur és que no s'acomplís aquesta expectativa. Finalment passà part de la seva infantesa i joventut a Mallorca. Cap al 1915 retornà a Menorca, però en 1917 ja estava instal·lat a Barcelona (Catalunya) i, ja sota el nom de Liberto Callejas i de Marco Floro, participava en activitats de diversos grups anarquistes, activitats que el portarien durant sa seva vida 48 cops a la presó, experiència que implicà conèixer multitud de militants anarquistes (Josep Viadiu, Marcos Alcón, Felipe Alaiz, etc.). En 1919, quan passava una temporada engarjolat a la presó Model de Barcelona, conegué Joan García Oliver. En aquesta època es proclamava «anarquista pur, individualista i enemic de tot gregarisme» i no estava afiliat a cap sindicat o organització, però García Oliver aconseguí que el Comitè Propresos li fes costat, cosa que suposava assistència jurídica i econòmica. La seva gran cultura autodidacta el portà a dirigir en 1921 la revista Los Galeotes. Semanario de Estudios Sociales. Aquesta incorporació en el món de la premsa anarquista donarà lloc a entaular coneixement amb un gran nombre d'intel·lectuals llibertaris, especialment Hermós Plaja Saló, una amistat que durà tota sa vida. En 1922 llegí la llarga relació d'obrers assassinats pel pistolerisme en l'Assemblea de la Fusta que se celebrà al Teatre Victòria de Barcelona. Va ser destinat a València com a redactor de Solidaridad Obrera, amb la missió de refer aquesta publicació i donar-li un nou impuls. Poc després tornà a Barcelona i s'instal·là en una habitació de la taverna que el cuiner anarquista Narciso tenia al carrer Cadena i on també vivien Irenófilo Diarot, també redactor de La Soli, i García Oliver. El 10 de març de 1923 visqueren de molt a prop la mort del secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana Salvador Seguí i Rubinat, assassinat pels pistolers de la patronal en aquell carrer. L'octubre de 1922 va ser un dels fundadors del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Francisco i Joaquín Ascaso, García Oliver, Aurelio i Ceferino Fernández, Ricardo Sanz, Josep Xena Torrent, Gregorio Suberviola, Joaquín Cortes, Adolfo Ballano, etc.) i, amb Felipe Alaiz, director i principal redactor de la publicació Crisol, periòdic de gran format que es feia amb diners de «Los Solidarios» i es repartia de franc. Fugint de la dictadura de Primo de Rivera, en 1924 s'exilià a París (França), seguint les passes de Durruti i Francisco Ascaso que havien marxat l'any anterior. A la capital francesa va viure al passatge de Bouchard i va fer feina de fuster. Sempre en contacte amb García Oliver i altres exiliats llibertaris, creà la revista Iberión, que més tard canvià el nom per Liberión. En aquella època presidí l'Editorial Anarquista Internacional, animada per Sébastien Faure, Valeriano Orobón Fernández i Virgilio Gozzolo, entre d'altres, i que publicà l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 signà el manifest «Temps Nous» i entrà en la CNT. El seu ofici més conegut fou de fuster, però va fer diverses feines, entre elles la d'enterrador de morts. A París freqüentà els cercles de refugiats, activistes, conspiradors i militants de tots els països i entaulà una forta amistat amb Nèstor Makhno. En 1929 fou un dels creadors del periòdic La Voz Confederal, editat a Brussel·les (Bèlgica); en aquest any i en aquesta ciutat assistí a una trobada internacional d'anarquistes, amb Durruti, Francisco Ascaso, Cortés, Pedro Orobón, entre d'altres. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península. El Ple Regional de la CNT de Catalunya de l'11 al 13 d'octubre de 1931, l'encarregà, amb Alaiz, de l'edició del diari Solidaridad Obrera, donant-li una orientació més acostada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els seus postulats (violència il·legalista, expropiacions, insurreccionalisme, anarcoindividualisme, etc.). El gener de 1932, arran del fracàs de la insurrecció anarquista de la conca minera de l'Alt Llobregat, va ser deportat amb altres companys amb el vaixell Buenos Aires a Bata i les Illes Canàries fins al setembre d'aquell any. A finals de l'estiu de 1932 va ser nomenat director de Solidaridad Obrera, en substitució d'Alaiz, que estava empresonat, càrrec que mantingué fins al desembre de 1933 --en el Ple de la Federació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat entre el 5 i el 13 de març d'aquell any a Barcelona, després de presentar l'informe del periòdic, presentà la seva dimissió, encara que sembla que va continuar en el càrrec. En 1932 publicà el fullet Mi pueblo i l'any següent Instinto y razón, per a l'almanac de Tierra y Libertad. Amb Eusebi Carbó Carbó i Josep Peirats Valls, mantingué la posició ortodoxa de l'anarquisme clàssic, hostil a qualsevol intervenció en la política parlamentària i l'electoralisme. El 19 de març de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI, organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins, celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas Piarnau, Josep Claramunt Creus, Abelardo Saavedra del Toro, Bru Lladó Roca i Tomás Herreros Miguel. A Madrid, també en aquest any, fou el segon director de la revista CNT, òrgan oficial del sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1934, en el Ple de Regionals de la CNT, va ser nomenat director de CNT, però durà poc temps en el càrrec. Com a director de CNT, l'octubre de 1934 va rebutjar formar qualsevol aliança amb partits de dretes per portar a terme la vaga general revolucionària. Arran d'aquests fets revolucionaris, CNT va ser tancat i abandonà Madrid i retornà a Barcelona. Després d'acusar la policia catalana d'assassinat i de ser una agència del terror al servei de la patronal en les pàgines de CNT, va ser acusat per injúries i condemnat pel Tribunal d'Urgència de Madrid a la pena de desterrament de Catalunya. Aleshores, fugint de la repressió i a causa de la tuberculosi que patia, decidí retornar a Menorca i l'estiu de 1935 s'instal·là a Maó. A l'illa es relacionà amb els membres de les Joventuts Llibertàries de Menorca i de l'Ateneu Racionalista de Maó, entitats que publicaven, des de 1934, la revista quinzenal Fructidor. Periódico de cultura y sociología, de la qual acabà com a redactor i com a director a partir del 15 de juny de 1935, publicació que fou transformada per la seva empenta en setmanari. El sindicat anarquista maonès d'aleshores anava per lliure i ell va formalitzar el seu ingrés en la CNT, redactant els nous estatuts i tramitant la seva alta. A la tardor de 1935 retornà a Barcelona i es reincorporà en Solidaridad Obrera --els articles que no passaven la censura a La Soli de Barcelona, eren publicats a Fructidor de Maó. El 22 de desembre de 1935 participà en el gran míting de la CNT contra la pena de mort celebrat al Teatre Olympia de Barcelona, amb Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso i Vicente Ballester. En 1936, en el debat sobre si realitzar campanya antielectoral i sobre si participar en la vida política, és mostrà fermament contrari a la postura de García Oliver d'entrar en els governs republicans. En aquella època va estar a punt de deixar la propaganda llibertària i dedicar-se a l'ensenyament en una escola racionalista i abandonar els càrrecs orgànics. Però el juny de 1936 va ser nomenat president de la Secció de Periodistes del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT i director de Solidaridad Obrera per votació sindical, càrrec aquest que mantingué només fins el 8 de novembre d'aquell any, quan fou destituït per defensar els principis més purs de l'anarquisme i criticar el col·laboracionisme governamental --«quatre ministres que es diuen anarquistes». Aquest mateix any participà en la creació del setmanari anarquista Ideas, que s'edità a l'Hospitalet de Llobregat, i que mantingué una línia bel·ligerant contra la participació confederal en la política. En aquesta època treballà d'acomodador de cinema i s'afilià al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Les seves idees el portaren a formar part de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti». Fou la persona a qui, el 19 de novembre de 1936, Durruti va escriure l'última carta abans de morir, missiva que va ser publicada pocs dies després en el periòdic barceloní La Noche. El 3 de maig de 1937 intervingué en l'acte organitzat per «Los Amigos de Durruti» celebrat al Teatre Goya de Barcelona, on es projectà el documental 19 de Julio. El juliol de 1937 entrà en la direcció de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic (FNIEP) d'Espanya i va ser nomenat delegat de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. El maig de 1938 tornà a Solidaridad Obrera. Amb el triomf feixista, el 2 de febrer de 1939 creuà la frontera francesa per Portbou i s'establí a la Colònia Infantil Ibèria de Lió (Arpitània). El juliol de 1939, a bord del vaixell Mexique, arribà a Mèxic. A la capital asteca trobà feina de fuster en l'empresa Vulcano, però acabà donat de baixa per la seva tuberculosi pulmonar crònica. A principis de 1941 es traslladà a La Puebla, on romangué uns mesos. Després entrà a fer feina per al Fomento Industrial de México (FIM). A finals de 1941 fou ingressat al Sanatori Espanyol, cosa que es repetirà sovint a causa de la seva malaltia. En 1944, amb Hermós Plaja, participà en unes jornades internacionals organitzades per les Joventuts Llibertàries de Mèxic. A partir de l'1 de novembre d'aquell any entrà a formar part del grup editor de Tierra y Libertad i de la revista Inquietudes, que sortirà uns mesos més tard. Aquest grup editor estava format per una cinquantena d'anarquistes de diverses nacionalitats, la majoria refugiats polítics. També va participar en la Revista Humanidad. En el debat sobre la creació d'un govern en l'exili es declarà fortament anticol·laboracionista i el gener de 1945 presentà una proposta davant l'Assemblea contrària a l'elecció de ministres entre els exiliats per entrar en aquest govern i a favor de donar la paraula i decisió als anarquistes de l'interior, tesí que sortí triomfant. Membre de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM), el desembre de 1945 intervingué en el seu Congrés Nacional. El gener de 1946 fou l'orador convidat en un míting de la FAM. El 17 de novembre d'aquell any fou un dels oradors del gran acte commemoratiu de les morts de Durruti i de Flores Magón que tingué lloc al Palau de les Belles Arts de la Ciutat de Mèxic i on van intervenir refugiats anarquistes, com ara Joan Papiol i Jaume Magrinyà, i anarquistes mexicans, com Cecilio López i Efrén Castrejón, i l'artista Concha Michel. En 1947 substituí Hermós Plaja en la direcció del periòdic mexicà Solidaridad Obrera. En els anys cinquanta es guanyà la vida treballant en una revista comercial creada per Cano Ruiz i també ocupà el càrrec de bibliotecari de l'Orfeó Català, lloc de trobada dels exiliats catalans. En 1954 revisà, correguí i prologà la traducció al castellà realitzada per Isabel del Castillo del llibre de l'anarquista francès Fernand Planche, La virgen roja, dedicat a Louise Michel. En 1957 també prologà l'obra d'Hermós Plaja El sindicalismo según sus influencias, escrita tres anys abans, i en 1958 participà en el suplement literari de Solidaridad Obrera, editat per la CNT parisenca, amb un article titulat «Pasión y muerte de García Lorca». Durant els anys seixanta, ja vell, visqué retirat a la Ciutat de Mèxic, però cada dissabte participà en les tertúlies del Cafè do Brasil, amb Patricio Navarro Avellán, Severino Campos Campos i Hermós Plaja. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Crisol, Cultura y Porvenir, Espectáculo, Fructidor, Fuego, Los Galeotes, Iberión, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Anarquista, etc. Els seus últims anys els passà a l'Asil d'Ancians del Sanatori Espanyol. Liberto Callejas va morir el 20 de desembre de 1969 en el citat asil de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un tumor maligne als pulmons i l'endemà va ser enterrat al Panteó Espanyol. L'abril de 2010 l'historiador Josep Portella Coll publicà unes importants notes biogràfiques sobre Liberto Calleja en la seva obra Llibre d'exilis (1).

Liberto Callejas (1884-1969)

***

Necrològica de Liberto Cuadrado publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 27 de febrer de 1975

Necrològica de Liberto Cuadrado publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 27 de febrer de 1975

- Liberto Cuadrado: El 20 de desembre de 1974 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Liberto Cuadrado. Havia nascut el 24 de març de 1921 a Barcelona (Catalunya). Fill del militant confederal Gregorio Cuadrado Serrano, quan era molt jove començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època treballava com a aprenent en una farmàcia. En 1938 va ser mobilitzat en l'anomenada «Quinta del Biberó» i entrà a formar part de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Ferit en dues ocasions, va perdre la mobilitat en una cama i l'ull esquerre. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i fou hospitalitzat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després va ser internat als camps de concentració de Bram, de Vernet i de Sètfonts, i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència contra el nazisme i va ser greument ferit durant els combats per l'Alliberament de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i ocupà en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT. També fou secretari d'una societat de socors mutus. Entre 1946 i 1948 participà en missions orgàniques clandestines a l'interior de la Península. Liberto Cuadrado va morir el 20 de desembre de 1974 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) d'un atac epilèptic fruit de la greu ferida al cap que patí durant la guerra. Sa companya fou Luz Madrona, amb qui tingué quatre infants, un d'ells, Floréal Cuadrado, destacat militant anarquista il·legalista dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI).

***

Ciriaco Quesada Torreblanca

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de desembre de 1984 mor a Ais de Provença (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Havia nascut el 20 de juny de 1898 a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya). En 1927, ja casat i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil «Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa «La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Necrològica de Manuel González Esquina apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 23 de febrer de 1993

Necrològica de Manuel González Esquina apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de febrer de 1993

- Manuel González Esquina:El 20 de desembre de 1992 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel González Esquina. Havia nascut el 29 de març de 1918 a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ángel González i Ana Esquina. Durant la guerra civil fou milicià en una columna confederal i després en la 100 Brigada Mixta de la II Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castres. Sa companya fou Ginette Arlette Rocacher. Manuel González Esquina va morir el 20 de desembre de 1992 a Castres (Llenguadoc, Occitània) i sa família el va enterrar cristianament.

***

Antonio Martín Cárdenas a l'«Erresistentziaren Eguna» (Elgeta, 19 d'abril de 2015)

Antonio Martín Cárdenas a l'«Erresistentziaren Eguna» (Elgeta, 19 d'abril de 2015)

- Antonio Martín Cárdenas: El 20 de desembre de 2015 mor a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Antonio Martín Cárdenas. Havia nascut en 1916 a Sestao (Biscaia, País Basc). Vingué al món en el si d'una família humil a l'anomenada «Casa de l'Escrivà» del barri de Vista Alegre de Sestao i fou el tercer de nou germans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà amb altres tres joves de Sestao a Irun (Guipúscoa, País Basc) i s'enrolà en el «Batalló Sacco i Vanzetti», la quarta unitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i lluità als fronts bascos (Legutiano, Duranguesat, Bilbao, etc.). Amb la caiguda de Bilbao passà a Santoña (Cantàbria, Espanya), on intentà fugir amb altres companys, però van ser detinguts per un vaixell de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi. En un nou intent de fugida amb una xalupa a vapor, van ser apressats per una nau de guerra feixista i portats a Santander (Cantàbria, Espanya). Des d'allà van ser enviats a les presons de Calanda (Terol, Aragó, Espanya), de San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Bidankoze (Navarra), on es va veure obligat a realitzar treballs forçats construint carreteres i detonant mines i material bèl·lic. Després de la guerra civil va ser confinat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya), d'on va sortir en 1945. El 19 d'abril de 2015 va ser homenatjat en l'«Erresistentziaren Eguna» (Dia de la Resistència), celebrat a Elgeta (Guipúscoa, País Basc), on acudiren una quinzena de excombatents antifeixistes bascos. Sa companya fou Margarita Arce, amb qui tingué dues filles, Mertxe i Begoña. Antonio Martín Cárdenas va morir el 20 de desembre de 2015 a Sestao (Biscaia, País Basc), sa família l'acomiadà l'endemà amb un funeral cristià a la parròquia de Santa Maria de Sestao i va ser enterrat al cementiri de Portugalete (Biscaia, País Basc).

***

Eduardo Prieto Marcos

Eduardo Prieto Marcos

- Eduardo Prieto Marcos: El 20 de desembre de 2016 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Prieto Marcos. Havia nascut el 6 d'abril de 1929 al barri de Chamberí de Madrid (Espanya). Sos pares es deien Manuel Prieto, pintor decorador, i Marcelina Marcos, emigrats d'Astúries i de Castella respectivament. Estudià les primeres lletres a Lleó (Castella, Espanya) i després a l'escola de Los Campos de Gijón (Astúries, Espanya). Amb 11 anys entrà a treballar de grum al Casino de la Unión de Gijón. El 7 de juny de 1943, després de falsificar la data de naixement per a acomplir els requisits de contractació, començà a fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria». A mitjans de 1949 començà a treballar de miner a la conca asturiana, als pous Maria Luisa i El Fondón. Posteriorment treballà en la construcció a Gijón. El 15 d'octubre de 1949 es casà amb Ángeles Carril. Entre 1951 i 1953 va fer el servei militar al Regiment Núm. 10 de Sapadors de Melilla i a Sidi Ifni. Un cop llicenciat treballà de pintor en la construcció a Gijón i, a partir de 1957, a l'empresa de pintures «Eugenio & Hermanos». En 1961 entrà a treballar en «Construcciones y Montajes SA» (CYMSA), a Sama de Langreo (Astúries, Espanya) i en 1962 en la Societat Industrial Asturiana Santa Bárbara (SIA) de Gijón. Cap el 1968 s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries i mantingué un estret contacte amb els militants històrics José Manuel Fernández Cabrijano i Aquilino Moral Menéndez. En aquests anys del franquisme formà part del moviment Democràcia Socialista Asturiana (DSA) i de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS). Treballador de l'Empresa Nacional Siderúrgica D'Espanya Societat Anònima (ENSIDESA), milità en el Sindicat del Metall i participà activament en la reconstrucció de la CNT. En 1974 va ser nomenat per primera vegada secretari de la Regional d'Astúries. El 26 d'agost de 1976 parlà, amb Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa i Aquilino Moral Menéndez, en el míting confederal de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). També, en representació dels sindicats asturians, intervingué el 27 de març de 1977 en el míting madrileny de Sant Sebastián de los Reyes. En 1977 fou secretari de la CNT asturiana i assistí a diversos plens nacionals de regionals. També en aquest 1977 jugà un paper clau en la vaga de la construcció asturiana, que afectà 30.000 famílies durant cent dies. Després de divisió produïda en el V Congrés de la CNT, s'arrenglerà amb els escindits i va ser nomenat, en el Ple del 13 de març de 1982 celebrat a Gijón (Astúries, Espanya), secretari del Comitè Regional de la CNT asturiana. Va fer costat l'alcaldia de Gijón encapçalada per José Manuel Palacio Álvarez (1979-1987), per la Federació Socialista Asturiana (FSA) del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), en la qual fins i tot s'integrà. L'agost de 1988 va ser reelegit secretari regional de la Confederació General del Treball (CGT) d'Astúries, càrrec que mantingué fins 1991, quan va ser substituït per Mariano Rodríguez. En els anys noranta formà part d'Unidad Gijonesa (UG), partit pel qual es va presentar a les eleccions municipals de 1995 i autonòmiques de 1999. Formà part per la CGT del comitè d'empresa d'ENSIDESA, empresa en la qual es va jubilar. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Libertaria i Sindicalismo. Eduardo Prieto Marcos va morir, després de patir una llarga malaltia, el 20 de desembre de 2016 a Gijón (Astúries, Espanya) i va ser incinerat dos dies després al Tanatori de Cabueñes d'aquesta població. En 2018 son fill José Manuel Prieto Carril publicà la biografia Eduardo Prieto. Retazos de un sindicalista, en la historia reciente de la Asturias libertaria.

Eduardo Prieto Marcos (1929-2016)

***

Harold Barclay amb el seu cavall Coral

Harold Barclay amb el seu cavall Coral

- Harold Barclay: El 20 de desembre de 2017 mor a Vernon (Colúmbia Britànica, Canadà) l'antropòleg i teòric anarquista Harold Barton Barclay, conegut com Bark. Havia nascut el 3 de gener de 1924 a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA). Fins al 1948 treballà en diferents feines, sobretot en l'agricultura, i a partir de 1952 estudià antropologia a la Universitat de Boston (Boston, Massachusetts, EUA) i, des de 1954, a la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York, EUA). En 1961 es doctorà a la Universitat de Cornell amb una tesi sobre l'etnografia d'un poble sudanès («An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in Suburban Khartoum»). Posteriorment fou professor a la Universitat Americana del Caire (Egipte) i a la Universitat Estatal d'Oregon (Corvallis, Oregon, EUA). El setembre de 1966 passà a la Universitat d'Alberta (Edmonton, Alberta, Canadà), on fou professor emèrit d'antropologia des del 1971 fins al 1988. Un cop jubilat en 1989, s'instal·là a Vernon (Colúmbia Britànica, Canadà), on actualment viu. Les seves investigacions s'han centrat en l'estudi de la societat rural al modern Egipte i al Sudan àrab del nord, així com en l'antropologia política i en l'antropologia de la religió. Com a teòric anarquista s'ha especialitzat en les teories que impliquen la destrucció de l'Estat i com s'organitzaria una societat sense líders. Durant la seva vida dedicà totes les seves energies a les causes de la pau, la igualtat i la justícia social. Trobem articles seus en diferents publicacions científiques i llibertàries, com ara Anarchy, Anthropos, Freedom, Journal of Human Relations, Journal of Social Anarchism, Our Generation, The Raven, etc. Entre les seves obres destaquen Some factors in a themal analysis of a culture with special reference to the slave indians (1954), An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in Suburban Khartoum (1961), Buurri al Lamaab, a suburban village in the Sudan (1964), The plain people of Oregon (1967), The renewal of the quest for Utopia (1970), Religion and ethnicity (1977, amb altres), The role of the horse in man's culture (1980), Another look at the origins of horse riding (1982), Culture. The human way (1986), Anthropology (1986), People without Government: An Anthropology of Anarchy (1990), Culture and anarchism (1997), The state (2003), New perspectives of anarchism (2010, amb altres) i Religious movements. Today and yesterday (2011), entre d'altres. Apassionat de la jardineria i de l'equitació, en 2005 publicà les seves memòries sota el títol Longing for Arcadia. Memoirs of an anarcho-cynicalist anthropologist.

Harold Barclay (1924-2017)

---

[19/12]

Anarcoefemèrides

[21/12]

Escriu-nos


Actualització: 20-06-19