---

Anarcoefemèrides del 21 de desembre

Esdeveniments

L'atracament de la rue Ordener segons la revista "L'Oeil de la Police"

L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles –dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un «Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La «Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

***

Portada d'un exemplar de "Crisol"

Portada d'un exemplar de Crisol

- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics –havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

***

Portada de "Sense Pàtria"

Portada de Sense Pàtria

- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

Anarcoefemèrides

Naixements

José Nakens

José Nakens Pérez

- José Nakens Pérez: El 21 de desembre –algunes fonts citen el 21 de novembre– de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, sos pares es deien Carlos José Nakens i María Jesús Pérez. Son pare, carrabiner liberal, fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» –peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació– on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres –Mi paso por la cárcel i La celda número 7– on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

***

Lizzie Holmes

Lizzie Holmes

- Lizzie Holmes: El 21 de desembre de 1850 neix a Linn County (Iowa, EUA) la periodista, professora, feminista i militant anarquista Elisabeth Mary Hunt, més coneguda com Lizzie Mary Holmes, Lizzie M. Holmes o simplement Lizzie Holmes, pel llinatge de son marit. Era filla d'una família lliurepensadora d'Ohio (EUA). Sos pares es deien Jonathan Hunt i Hannah Matilda Jackson, feminista radical. Quan tenia quatre anys, sa família es traslladà a una comuna, fonamentada en l'amor lliure, a Berlin Heights (Ohio, EUA), on passà la seva infantesa. Rebé una educació molt avançada per al seu temps. El 29 d'abril de 1867 es casà a Adrian (Lenawee, Michigan) amb Hiram J. Swank –per això també es coneguda com Elizabeth Swank–, amb qui tingué dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank). En 1877, després de separar-se del seu marit –ella sempre digué que havia mort i es registrà com a vídua–, s'instal·là, amb sa mare, dos germans i sos dos infants, a Chicago (Illinois, EUA), on treballà de professora de música i de costurera en una fàbrica de capes. Després començà a militar en Working Women's Union (WWU, Unió de Dones Treballadores), al voltant del Socialist Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de secretària sindical i de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (American Federationist, Free Society, The Industrial Advocate, etc.). Amb son company, l'anarquista William T. Holmes, s'afegiren a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaren en l'American Group de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors), també coneguda com «Black International» («Internacional Negra»). Lizzie i Lucy lluitaren en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm (1884-1889) de Chicago, que acabà prohibit per les autoritats. El 28 d'abril de 1885, amb Lucy Parsons, dirigí una marxa a un nou edifici de la Junta de Comerç de Chicago, fet que va consolidar la reputació de les dues anarquistes dins del moviment obrer d'aquesta ciutat, fet pel qual van ser considerades per les autoritats nord-americanes com a «terroristes perilloses». El novembre de 1885 es casà a Chicago amb William T. Holmes i la parella es traslladà a Geneva (Kane, Illinois, EUA), on treballà de professora. Després de la «Tragèdia de Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago, va ser detinguda, juntament amb molts altres companys i companyes, sota l'acusació d'haver incitat l'atemptat d'Haymarket; abans del judici, però, va ser alliberada per manca de proves. Participà activament en la campanya de suport (conferències, mítings, etc.) als processats en aquest judici, en el qual van ser condemnats a mort George Engel (executat), Samuel Fielden (pena commutada per presó perpètua), Adolph Fischer (executat), Louis Lingg (se suïcidà a la presó), Oscar Neebe (pena commutada per presó perpètua), Albert Parsons (executat), Michael Schwab (pena commutada per presó perpètua) i August Spies (executat). Entre 1887 i 1888, amb Dyer Daniel Lum, rellançà The Alarm, que havia estat prohibit. També fou membre de «Knights of Labor» («Cavallers del Treball»)  i en 1888 participà en la fundació de Ladies' Federal Labor Union (LFLU, Unió Federal del Treball de Dones), sota els auspicis de l'America Federation of Labour (AFL, Federació Americana del Treball). En 1893 fou, amb son company, l'organitzadora del Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. En 1893 publicà, sota el pseudònim May Huntley, la novel·la feminista sobre l'amor lliure Hagar Lyndon, or A Woman's Rebellion, que va sortir en lliuraments en el periòdic Lucifer. The Light-Bearer. A mitjans de la dècada dels noranta la parella s'instal·là a La Yeta (Colorado, EUA), on tingué l'anarquista Samuel Fielden de veí, i després a Denver (Colorado), on publicaren Labor Exchange Guide (1897). Amb son company va redactar un informe sobre els «Màrtirs de Chicago» que s'havia de presentar el setembre de 1900 al Congrés Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a París (França), congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va publicar en el número 24 del Supplément Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el títol «Histoire du martyrologe de Chicago». Col·laborà en The Industrial Advocate, periòdic editat pel seu company. En 1908 abandonà la vida pública i els últims anys de sa vida visqué amb son company a Albuquerque (Nou Mèxic, EUA), fins que en 1926 es traslladà a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA). Durant sa vida va escriure per a l'Associated Labor Press (ALP, Associació de la Premsa Obrera) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anti-Monopolist, Freedom, Free Society, The Labor Enquirer, Lucifer. The Light-Bearer, Nonconformist, Our New Humanity, Wilshire's Magazine, entre d'altres. Lizzie Holmes va morir el 8 d'agost de 1926 a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) i va ser enterrada al cementiri de Fairview d'aquesta població. Cal no confondre-la amb Sarah Elizabeth Holmes, companya de Benjamin R. Tucker, fet que algunes fonts fan, barrejant les dades biogràfiques i les fotografies que d'elles es tenen.

Lizzie Holmes (1850-1926)

***

Foto policíaca de Frédéric Colombet (2 de març de 1894)

Foto policíaca de Frédéric Colombet (2 de març de 1894)

- Frédéric Colombet: El 21 de desembre de 1865 neix a Peymilou (Prigond-riu, Aquitània, Occitània) l'anarquista Frédéric Victor Colombet. Sos pares es deien Jean Albert Colombet, uixer, i Marguerite Françoise Victoire Boguier, mestra municipal. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó. El 2 d'abril de 1892 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb la barretaire de senyores parisenca Louise Augustine Laprovote. En aquesta època vivia al número 27 del carrer Corneille de Levallois-Perret. El 30 d'abril de 1893 aquest domicili va ser inscrit en un registre per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El desembre de 1893 la seva nova adreça, al número 49 del carrer Chaptal, també va ser inscrita. El 2 de març de 1894 va ser detingut amb altres 21 anarquistes per inspectors de la Brigada d'Investigacions i el seu domicili escorcollat. Portat a la Prefectura de Policia, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, interrogat per l'oficial de Pau Fédée i enviat a la garjola. El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Elia Corti

Elia Corti

- Elia Corti: El 21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué l'ofici d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats Units. S'instal·là a Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats de l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes més importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i després com a escultor a «Barclay Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la ciutat. Destacà tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i muntà una empresa pròpia amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam), esdevenint un dels escultors més reputats de la seva època. Una de les seves obres més importants fou els baixos relleus del monument dedicat al poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer. També destacà en la seva militància llibertària dins de l'estesa comunitat italiana local. Amb son germà Guglielmo Corti (William o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors, militaren en el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari de Barre, el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la professió, i del qual va ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i Emma). El 3 d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati, director d'Il Proletario de Nova York, enfrontat a l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la conferència The Methods of Socialist Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es desencadenà una baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i ell va rebre un dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna vertebral. Elia Corti va morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital Heaton de Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies més tard, en un dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope d'aquesta localitat. La seva sepultura, realitzada en una peça única de granit, va ser esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat, John Comi. Tots tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit «Novelli & Corti». La vídua retornà, amb les seves tres filles, a Viggiù. Allessandro Garetto (Alex), guardaespatlles de Giacinto Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser condemnat el 23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant de «provocació»; un cop sortí en llibertat de la presó de Windsor (Comtat de Windsor, Vermont, EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre, però poc després marxà cap a Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani l'inductor del crim, va ser absolt.

Elia Corti (1869-1903)

***

Tomás Herreros Miquel

Tomás Herreros Miquel

- Tomás Herreros Miquel: El 21 de desembre de 1866 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros Miquel (o Miguel, segons alguns autors). Tipògraf d'ofici, des de molt jove es va instal·lar a Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per Anselmo Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei militar, va ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets Humans a Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i cooperació del sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre de 1905 va ser empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un míting. En aquests anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i va formar part del grup àcrata «Quatre de maig». En 1908 va començar a treballar en el periòdic lerrouxista El Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va participar en la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el congrés constitutiu de la Confederació Regional de Societats de Resistència (Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament amb Rodríguez Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga dels carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en les negociacions en representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El 29 de desembre de 1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A finals de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes sobre qüestions laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y Libertad» va publicar de bell nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva redacció al carrer Cadena de Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros, i en 1911 el va dirigir. El 26 de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres mesures de repressió de la Setmana Tràgica. Com a representant de la societat de l'Art d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per Solidaritat Obrera a Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910, va prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest congrés va fer de secretari de la tercera sessió i ponent en la quarta ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari segon del Consell directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer –el secretari general d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va pronunciar una important conferència al teatre Bretón de Logronyo, que va ser publicada amb el títol El obrero moderno, i l'endemà va participar a Barcelona en un míting en contra de la guerra del Marroc. Així mateix va assistir al Primer Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de setembre de 1911, representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i Puerto Real. En aquest congrés va formar part de diverses ponències, presidí la Mesa de la segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En acabar el Congrés de 1911 va marxar al País Basc per participar en l'organització de la vaga general que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la mateixa estació del ferrocarril. Va participar en la reorganització de la CNT, a partir de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la vaga general revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de 1918 va participar en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a delegat de Catalunya i que tenia per objectiu discutir sobre la implicació anarquista en els sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de «La Canadenca», quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser tancat al vaixell Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les cel·les de la ciutat eren plenes. A començaments de març d'aquell any va ser alliberat, però el 30 d'aquell mateix mes la policia de Manuel Bravo Portillo es va presentar a ca seva (Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va llançar els mobles per la finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament amb Archs, Suñer, Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts més. Va formar part del «Comitè Pro Presos» de Barcelona entre 1919 i 1936. A finals de 1922 va participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de Montjuïc organitzat pel grup «Los Solidarios», reunió que serà l'embrió de la futura Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3 de març de 1923 va ser detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels cobradors de «Tabacalera Española» amb un botí de 300.000 pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a París, i quan mesos després García Oliver i Pérez Combina també ho van fer, els va ajudar a trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va muntar una impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets, diaris i fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat Lliure. El 14 de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat punxó, per León Simón del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla barcelonina de Santa Mònica –aquest mateix dia van ser detinguts Joan Peiró i Ramon Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República va ser corresponsal i distribuïdor del periòdic La Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions hispanoargentines de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va ser l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona. El maig de 1934 va participar en una reunió entre la CNT i Lluís Companys. El 27 de setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al lloc on va caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga general en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual es. Historia de una infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de ella (1907), El obrero moderno (1911) i La política y los obreros. Conferencia(1913). Tomás Herreros Miquel va morir el 22 de febrer de 1937 a Barcelona (Catalunya); un mes després, el carrer Camp Sagrat de Barcelona va rebre el seu nom.

Tomás Herreros Miquel (1877-1937)

***

Necrològica de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 d'abril de 1968

Necrològica de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Tomasa Ramírez: El 21 de desembre de 1893 neix a San Salvador (El Salvador) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Tomasa Ramírez va morir el 6 de novembre de 1967 al seu domicili de Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Natale Cicuta

Natale Cicuta

- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Sos pares es deien Gerolamo Cicuta i Adelaide Rossi. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Even apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 8 d'abril de 1927

Notícia de la detenció de Gabriel Even apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1927

- Gabriel Even: El 21 de desembre de 1901 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gabriel Charles Marie Even. Sos pares es deien Jean Baptiste Even, fogoner, i Valentine Élisa Marie Prat. Des de molt jove navegà i, després de passar un any a l'Exèrcit d'Orient, entre l'1 d'agost de 1921 i l'1 d'abril de 1923 va ser mobilitzat en una unitat d'enginyers. De bell nou al seu port d'origen, participà activament en el Sindicat de Mariners –el gener de 1922 s'havia afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU)– i es lligà estretament al seu secretari, Henri Julie, de qui esdevingué el seu principal adjunt. El 14 de juny de 1924, amb Julie, va ser nomenat secretari federal, càrrec en el qual es mantingué un temps. Gràcies a l'acció d'ambdós, la majoria de mariners es decantà pel sindicalisme autònom i el 17 de juliol de 1924 es creà la Unió Sindical de Mariners de França, organització de la qual va ser tresorer permanent durant 23 anys. En aquesta època va ser fitxat com a anarcosindicalista i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena-Inferior. L'octubre de 1924 participà en una subscripció a favor d'Émil Cottin, qui el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar, sense èxit, Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. En 1925 va ser delegat per la Federació Autònoma per fundar a Dunkerque (Flandes del Sud) una secció de la Unió Sindical de Mariners de França i en 1926 va ser nomenat tresorer de la nova organització, però poc després abandonà el sindicalisme i es lliura enterament a l'anarquisme. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del Nord-Pas-de-Calais. En aquesta època treballava de manobre a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 3 d'abril de 1927, en ocasió de la visita a la regió de Gaston Doumergue, president de la República francesa, va ser detingut després d'haver intentat pujar al cotxe presidencial tot cridant «À bas la guerre! Dieudonné, mort au bagne!» (Fora la guerra! Dieudonné, mort a presidi!) i llançant dins l'automòbil pamflets manuscrits amb els textos «À bas la guerre! Contre toutes les guerres! Vive la Révolution Sociale! Vive l'anarchie!»; detingut, va ser violentament apallissat a la comissaria de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant l'escorcoll del seu domicili, al carrer Justice de Lilla, la policia trobà nombrosos exemplars de periòdics anarquistes, com ara Germinal, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil des Jeunesses Libertaires, Le Semeur, etc.; jutjat per aquesta causa, el 8 d'abril de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a dos mesos de presó per «ultratges al president de la República» i va ser absolt del càrrec de «vagabunderia». El 23 d'agost de 1927 va ser detingut, juntament amb Joseph Deschamps, Joseph Jacob i François Lepoestel, a Lilla durant la manifestació de protesta contra l'execució dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan el comissari central Carré volgué arrabassar una pancarta i a qui tractà d'«assassí». A partir del 20 de gener de 1928 s'ocupà de la redacció de Le Libertaire, periòdic del qual Nicolas Faucier era l'administrador, i fou membre del grup «Amis du Libertaire». En aquesta època participà en la campanya a favor dels anarquistes empresonats a l'URSS. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 participà en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Amiens (Picardia, França), on, amb Jean Girardin i Pierre Mualdès, va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. El 29 d'agost de 1928 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Sena i aleshores sembla que vivia al número 203 del bulevard Voltaire de París (França). L'11 de desembre de 1928 es casà a Lamouilly (Lorena, França) amb Charlotte Marie Anne Gagnaire i la parella s'instal·là a Thillombois (Lorena, França), on ella treballava de mestra, i on va romandre fins el 1931, sense comptar una petita estada a Le Havre i un temps que treballà en una explotació forestal a les Ardenes el desembre de 1929, instal·lant-se el juliol de 1932 a París. El 3 d'abril de 1932 va assistir com a delegat del Grup Anarquista del XV Districte de París al Congrés Regional de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). A finals de 1932 tornà a viure amb sa companya a Wadonville-en-Woëvre (actualment Saint-Hilaire-en-Woëvre, Lorena, França), on ella tenia allotjament a la seva escola. Durant la II Guerra Mundial va ser capturat pels alemanys i deportat; en 1940 estava tancat com a presoner de guerra al camp de concentració d'Hammelburg (Baviera, Alemanya). Posteriorment participà en la Resistència, enquadrat com a voluntari entre el 9 de setembre de 1943 i el 5 de setembre de 1944 en el «Grup Ain-Nord» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). El seu últim domicili va ser a Homécourt (Lorena, França). Gabriel Even va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital Central de Nancy (Lorena, França).

***

Necrològica de Lluís Sanchís Miret apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de novembre de 1966

Necrològica de Lluís Sanchís Miret apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Lluís Sanchís Miret: El 21 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Sanchís Miret –el seu segon llinatge citat erròniament de diferents maneres (Sánchez, Sanchiz, etc.). Sos pares es deien Antoni Sanchís i Dolors Miret. Paleta de professió, durant els anys vint i trenta milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). El 12 d'abril de 1923 va ser detingut amb una pistola automàtica i carregadors després d'un tiroteig a Sants amb pistolers de la patronal, però van ser posat en llibertat dies després. Durant la vaga general de febrer de 1932 a Barcelona va ser detingut amb altres companys, entre ells Dionís Eroles Batlle, per «coaccions» contra els tramviaris del Poblenou i per col·locació d'un explosiu a la línia del metro a la Bordeta i un altre en un dipòsit de conducció d'aigües; jutjat amb Dionís Eroles Batlle per aquest fet el 27 de juny de 1932 per un Tribunal Popular per «col·locació d'explosius i tinença d'armes», ambdós en van ser absolts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Local de La Bastida de Roairós de la CNT. Sa companya fou Ramona Royo. Lluís Sanchís Miret va morir el 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de setembrede 1966 a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Enrique Marín Abad apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 d'abril de 1989

Necrològica d'Enrique Marín Abad apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Enrique Marín Abad: El 21 de desembre de 1908 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique Marín Abad. Sos pares es deien Federico Marín i Dolores Abad. Era el germà petit de Federico Marín Abad, conegut militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant molts d'anys fou el tresorer de la Federació Local d'Houilles-Argenteuil (Illa de França, França) de la CNT, de la qual son germà Federico era secretari. Sa companya fou Josefa Abad Villaro. Enrique Marín Abad va morir el 23 de febrer de 1989 al seu domicili de Bezons (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després en aquesta població.

***

Necrològica de David González Alba apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de desembre de 1991

Necrològica de David González Alba apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de desembre de 1991

- David González Alba: El 21 de desembre de 1909 neix a San Xoán del Río (Ourense, Galícia) l'anarcosindicalista David González Alba, que va fer servir el pseudònim Un Gallego de París. Sos pares es deien Avelino González i Flora Alba. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya), on participà en els combats de carrer. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal, que amb la militarització de les milícies passà a ser la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Combaté als fronts d'Aragó, de Madrid, d'Extremadura i del Llevant peninsular. En 1939, al final de la guerra, intentà ser evacuat des del port d'Alacant, però va ser fet presoner per les tropes franquistes i internat als camps de concentració alacantins de Los Almendros i Albatera, i a altres centres de càstig. Aconseguí evadir-se i passar a França. Per evitar ser repatriat a l'Espanya franquista, s'enrolà en la Legió estrangera, on restà durant tota la II Guerra Mundial. En acabar el conflicte bèl·lic va ser desmobilitzat. A Casablanca (Marroc) participà en l'organització del Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Àfrica del Nord. Repatriat més tard a França, s'instal·là a París, on continuà militant en la CNT. Col·laborà en la premsa de l'exili sota el pseudònim Un Gallego de París. Malalt, David González Alba va morir el 6 de novembre de 1991 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser incinerat vuit dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Tomás Buil Rabadán ("Helios Buil")

Tomás Buil Rabadán (Helios Buil)

- Helios Buil: El 21 de desembre de 1912 neix a Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Florencio Buil Rabadán, conegut com Helios Buil. Sos pares es deien Isidoro Buil i Florencia Rabadán. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap el 1934, quan feia el servei militar a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), va ser detingut i empresonat al calabós després d'haver distribuït pamflets a la caserna. No pogué beneficiar-se de l'amnistia proclamada el febrer de 1936 després de la victòria del Front Popular, però va ser alliberat poc després de la presó militar pels seus companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb altres companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Unió General de Treballadors (UGT) d'Alfajarín, pogué passar a zona republicana a través de la serra i el 27 de juliol de 1936 pogué integrar-se en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies, entrà a formar part de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (ex «Columna Durruti») de l'Exèrcit de la II República espanyola. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i després va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i col·laborà en els setmanaris CNT i Ruta. Posteriorment s'instal·là a Marsella, on continuà militant en la CNT i on en 1947 sa companya Carme Abadía Marcón es reuní amb ell. Després de patir una llarga malaltia, Helios Buil va morir el 22 de juny de 1975 al seu domicili del XI Districte de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment.

Helios Buil (1912-1975)

***

Necrològica d'Antoine Turmo publicada en el periòdic de Manchester "Direct Action" de novembre de 1986

Necrològica d'Antoine Turmo publicada en el periòdic de Manchester Direct Action de novembre de 1986

- Antoine Turmo: El 21 de desembre de 1915 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antoine Turmo. Sos pares es deien Julien Turmo, manobre, i Nathalie Marsol, jornalera. Es guanyà la vida treballant d'instal·lador de calefacció i d'electricista. De ben jove s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1935 va ser jutjat per insubmissió al servei militar i condemnat a dos anys de presó, i passà a la clandestinitat. En 1936 marxà com a voluntari cap a Espanya –hi arribà el 15 d'octubre–, lluità com a milicià en la «Centúria Internacional Sébastien Faure» de la «Columna Durruti» i va ser ferit al front d'Aragó. L'octubre de 1937 va ser un dels signats, juntament amb altres membres de la «Centúria Internacional Sébastien Faure»  (I. Cerezuela, Manuel García, Jules Goirand, Martin, Jean Mayol, Jacques Milani i Francisco Vila), d'una carta de suport a Robert Léger, exmilicià de «Columna Durruti» empresonat a París a resultes d'una sèrie d'atemptats contra locals de la patronal, que va ser publicada en el periòdic Le Libertaire del 18 de novembre d'aquell any. De bell nou a França quan el triomf franquista era un fet, visqué en la clandestinitat abans de ser amnistiat poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Incorporat en un regiment de carros de combat, ràpidament va caure presoner i restà fins el final de la guerra. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser un dels organitzadors del Sindicat de la Construcció. Inscrit en les llistes negres de la patronal, hagué de canviar d'ofici. El 15 de febrer de 1947 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marcelle Adrienne Souque. Malgrat l'afablement de la CNTF després de la fundació en 1948 de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), continuà en el sindicat anarcosindicalista i fou, amb Émile Travé i Joseph Vincente, un lligam amb les noves generacions. Presidí, amb Joseph Vicente, el míting del Primer de Maig de 1955 de la CNT celebrat al Palis Municipal des Sports de Tolosa. El gener de 1962 va ser nomenat director gerent del setmanari bilingüe francès-castellà Espoir (1962-1983) –encara que el pes editorial el portés Frederica Montseny Mañé–, publicat arran de la prohibició per part de les autoritats franceses el novembre de 1961 del periòdic Solidaridad Obrera (1944-1961), òrgan de la CNT espanyola en l'exili. En 1977 esdevingué secretari confederal de la CNTF. A partir de 1983, i fins la seva defunció, dirigí Le Combat Syndicaliste. Antoine Turmo va morir el 30 de juliol de 1986 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

Francisco Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto coneguda d'ell

- Francisco Conesa Alcaraz: El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa Alcaraz, conegut com Antonio Sánchez Sánchez. En 1950 s'exilià a França. Instal·lat a Lió (Arpitània), treballà de xofer i s'integrà en el grup d'acció llibertari de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va ser abatut d'un tret al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), amb tots els altres companys llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar, encara que caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

***

Tomás Cruz Lorenzo

Tomás Cruz Lorenzo

- Tomás Cruz Lorenzo: El 21 de desembre de 1950 neix a San Juan Quiahije (Juquila, Oaxaca, Mèxic) el mestre, escriptor, anarquista i activista comunal chatino Tomás Cruz Lorenzo. La seva població natal és una de les comunitats més tradicionals del poble indígena chatino de l'actual Estat d'Oaxaca, alhora que un dels municipis més marginats. Son pare i dos germans seus van ser assassinats. Va fer estudis secundaris i quan tenia 20 anys fou escolà de l'església de la seva comunitat quan fra Edmundo Ávalos Covarrubies, un dels introductors de la Teologia de l'Alliberament, era capellà de San Miguel Panixtlahuaca (Oaxaca, Mèxic). Fou secretari i assessor del municipi de San Juan Quiahije. Després de la lectura de diversos pensadors anarquistes clàssics i actuals (Pierre Clastres, Ricardo Flores Magón, Piotr Kropotkin, etc.) i d'estudiar els debats de la «Declaració de Barbados. Per l'alliberament de l'indígena» –en 1971 el Congrés Mundial de les Esglésies convocà antropòlegs, religiosos i experts de tota casta que analitzaren les relacions entre els pobles indígenes i no indígenes i marcà un abans i un després en la defensa del dret a l'autogovern d'aquesta comunitats i la denúncia de la violència dels cacics de la regió–, es declarà anarquista. El concent kropotkià de «suport mutu» i les idees magonistes van ser fonamentals en el seu pensament. A principis dels setanta va se un dels fundadors de la localitat de Cieneguilla, que actualment forma part del municipi de San Juan Quiahije, i a mitjans de la dècada participà en les lluites de la comunitat chatina, com ara contra l'explotació i la tala forestal a Yolotepec (Oaxaca, Mèxic) o la lluita per la recuperació de mil hectàrees de Santiago Yaitepec (Oaxaca, Mèxic) arrabassades per un capellà i la seva descendència. Va ser nomenat president del Consell Suprem Chatino i recorregué a peu les comunitats. Fins a 1980 treballà de mestre bilingüe, però abandonà la docència per desacords amb les autoritats acadèmiques i polítiques. En 1981 s'integrà com a supervisor d'educació en el programa de desenvolupament rural Conasupo-Coplamar, d'abastiment a les comunitats més marginades i per a fomentar la organització creant quadres comunals, fet que va ampliar la seva presència en les comunitats chatinas. També realitzà tasques d'investigació per a la Casa de Cultura d'Oaxaca. En 1987 fundà, amb un grup d'activistes i mestres (Marcela Coronado, Leonardo Gómez, Melchor López, María Luisa Ramírez, Rufino Rodríguez, Fausto Sandoval, Fulgencio Sandoval, Eduardo Verduzco, etc.), la revista El Medio Milenio, que es declarava magonista i estava dedicada a la defensa de la llengua i cultura chatinas i palesar les problemàtiques comunals, i on evidencià el seu pensament llibertari. Entre 1987 i 1989 col·laborà en el periòdic El Imparcial de Oaxaca amb articles sobre la regió chatina. Sa companya fou Isabel Cruz Baltazar, amb qui tingué set infants, dels quals sobrevisqueren Hilaria, Emiliana, Yolanda, Tomás, Raquel i Carlos. Tomás Cruz Lorenzo va ser metrallat per pistolers paramilitars el 26 de setembre de 1989 al carrer principal de Santa Catarina Juquila (Oaxaca, Mèxic) mentre esperava l'autobús per anar a Oaxaca i va ser enterrat a Cienaguilla. Aquest assassinat polític, perpetrat durant el mandat d'Heladio Ramírez López, ha quedat, com molts altres, impune. En 2019 sa filla, la doctora en antropologia lingüística Emiliana Cruz Cruz –el seu nom el porta en honor d'Emiliano Zapata Salazar–, edità el llibre Evitemos que nuestro futuro se nos escape de las manos. Tomás Cruz Lorenzo y la nueva generación chatina. A Cieneguilla una avinguda porta el seu nom.

Tomás Cruz Lorenzo (1950-1989)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)

Foto policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)

- Auguste Bordes: El 21 de desembre de 1896 mor a París (França) l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Havia nascut l'11 de febrer de 1879 al II Districte de París (França). Sos pares es deien Auguste Guillaume Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre –en alguns registres policíacs figura com a mosso de taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a Charlotte Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884. Devent tres o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes decidí retornar a París; el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els infants van ser repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència Francesa. A París la família visqué al número 99 del carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres, al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés intestinal, sos pares l'ingressaren a l'hospital. Després d'una intervenció quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21 de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Saint-Ouen.

***

Foto antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914)

Foto antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914)

- Georgi Gogelia: El 21 de desembre de 1924 mor a Tbilissi (República Socialista Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment Geòrgia) l'anarquista i anarcosindicalista Giorgi Ilitx Gogelia, conegut de diferents maneres (Georgi Goguelia, Georges Goguélia, K. Gogelia, Victor Gogeliani, K. Iliahvili Orgueiani, K. I. Illiashvili, Komando Gogelia, etc.) i que va fer servir nombrosos pseudònims (Bâton, Iliatswilli, Orgueiani, etc.). Havia nascut el 6 de setembre de 1878 a Ozurgeti (Gúria, Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia). Fill d'una família benestant, en 1897, després de fer estudis al Seminari Teològic de Kutaissi (Imerètia, Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia), emigrà a França, on estudià agronomia a Lió (Arpitània). Després es traslladà a Suïssa, on el 18 de març de 1899 es diplomà a l'Escola Cantonal d'Agricultura de Lausana (Vaud, Suïssa). El 5 d'abril de 1901 participà en una manifestació d'estudiants russos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) durant la qual enderrocaren l'escut tsarista col·locat a la façana del consolat rus, el qual va ser trepitjat pels congregats i després llançat al riu Roine, causant un gran escàndol en la premsa local. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Grand Bureau de Ginebra. L'octubre de 1903 es graduà en ciències físiques i naturals a la Universitat de Ginebra. En 1903 fundà a Ginebra el grup anarquista «Khleb i Volia» (Pa i Llibertat), que publicà, entre agost de 1903 i novembre de 1905, 24 números dels periòdic mensual Khleb i Volia, ajudat per sa companya, Lydia Ikonnikova, llicenciada en medicina en 1901 a Lausana (Vaud, Suïssa), i Maria Korn (Goldsmith). Algunes còpies d'aquesta publicació, impresa pel tipògraf anarquista Émile Held, al número 49 del carrer Carouge de Ginebra, van ser distribuïts clandestinament per Polònia i Ucraïna pel grup anarquista «Borba» (La Lluita) de Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia), que comptava una dotzena de membre i que copiava a mà articles i textos que s'escampaven fins a Odessa i els Urals. El grup «Khleb i Volia» també publicà fullets de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, a més de traduccions al rus de textos de destacats anarquistes (Jean Grave, Errico Malatesta, Élisée Reclus, Varlam Cherkezishvili, etc.). Amb Luigi Bertoni i altres, en 1903 participà en la campanya de protesta per la detenció del revolucionari Vladimir Burtsev. L'abril de 1904 assistí a una reunió del Partit dels Socialistes de Geòrgia, on hi havia un nombrós grup d'anarcocomunistes, i el desembre d'aquell any, com a representant del grup «Khleb i Volia», fou present en una reunió de grups anarquistes celebrada a Londres (Anglaterra). En 1905 publicà un text seu en forma de fullet sobre els «Màrtirs de Chicago». Tenint com a model la Confederació General del Treball (CGT) francesa, «Khleb i Volia» reivindicà el sindicalisme revolucionari i la creació a l'Imperi Rus de sindicats i borses del treball. La policia de ginebrina el tenia controlat com a «cap del Partit polític georgià». Quan esclatà la Revolució Russa de 1905 marxà clandestinament cap a Geòrgia i després d'un temps retornà a Europa. En 1912 s'ocupà d'un número especial pel setantè aniversari de Piotr Kropotkin. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, vivia amb sa companya Lydia Ikonnikova a París (França), al número 44 del carrer Boulangers, i militava en el Grup Anarquista Comunista Rus, que comptava amb una cinquantena de membres. En aquesta època col·laborava en el periòdic anarcosindicalista rus Golos Truda, que s'editava des de 1911 als EUA i al Canadà. En 1914 fou un dels oradors, juntament amb altres (Sébastien Faure, Maria Korn, Nicolas Rogadaeff, Georges Yvetot i Zabrezhnev), d'un míting commemoratiu del centenari del naixement de Mikhail Bakunin. Quan esclata la Gran Guerra, va ser detingut, ben igual que una desena d'anarquistes estrangers, i expulsat de França. En 1916 era membre del Grup Anarquista Comunista de Ginebra i condemnà els signataris del «Manifest dels Setze» qualificant-los d'«anarcopatriotes». Amb Iuda Grossman (Roshchin) publicà el periòdic dels grups anarcocomunistes de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'únic número del periòdic ginebrí Put'k Svobode (maig de 1917). Quan esclatà la Revolució Russa retornà al Caucas i a Sant Petersburg, on continuà defensant les idees anarcosindicalistes. En 1918 col·laborà en Golos Anartkhista. L'agost de 1920, en una carta enviada per Lydia Ikonnikova a l'anarquista Luigi Bertoni, notificava que estava invàlid. Malalt de tuberculosi des de feia temps, Georgi Goguelia va morir el 21 de desembre de 1924 en un hospital psiquiàtric de Tbilissi (República Socialista Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment Geòrgia) i va ser enterrat al Panteó de Dibude del cementiri d'aquesta població, dedicat a personatges il·lustres.

Georgi Gogelia (1878-1924)

***

Ateo Garemi

Ateo Garemi

- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) –Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.–, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) –cos paramilitar de l'Itàlia feixista–, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arle (Provença, Occitània) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

***

Necrològica de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de gener de 1961

Necrològica de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Gregorio Charlez Bastida: El 21 de desembre de 1960 mor a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el primer llinatge també citat Charles. Havia nascut el 9 de maig de 1899 a Conchel (Montsó, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola), encapçalada per Enrique Líster Forján, contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de 1938 encara restava tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili s'establí a Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sa companya fou María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc "L'Insurgé" del 29 de maig de 1910

Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc L'Insurgé del 29 de maig de 1910

- Gabriel Laplanche: El 21 de desembre de 1969 mor a Écully (Lió, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Havia nascut el 20 de febrer de 1892 a L'Argentièira (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Era fill de Victor Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence Testud, modista. Amb son germà Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la construcció. En 1910 vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de Saint-Étienne, al mateix edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de la Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la violència de les seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània), va ser detingut després de ferir, en una reunió pública, un secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència; en l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la prohibició de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910 va ser posat en llibertat i retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels màxims responsables de la Joventut Sindicalista i del grup anarquista «Germinal». Juntament amb altres companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Étienne i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade. Va escriure un article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el número del 5 de juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921 col·laborava en Le Libertaire. El 27 de març de 1923 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va enviudar. En aquesta època treballava de firaire i vivia al número 96 del carrer Vauban de Lió. El 20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de Lió amb Julienne Henriette Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de firaire i vivia a Écully. En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la Infància. Gabriel Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili d'Écully (Lió, Arpitània).

Gabriel Laplanche (1892-1969)

***

Alfredo Melani

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 21 de desembre de 1973 mor a Arezzo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Havia nascut el 9 d'abril de 1886 a Florència (Toscana, Itàlia). Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic "España Libre" del 21 de setembre de 1952

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic España Libre del 21 de setembre de 1952

- Manuel Padilla Marín: El 21 de desembre de 1984 mor a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Havia nascut el 23 de setembre de 1901 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Miguel Omaña Fernández

Miguel Omaña Fernández

- Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Enrique Omaña i Dolores Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser capturat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

***

Jean Vasca

Jean Vasca

- Jean Vasca: El 21 de desembre de 2016 mor a Ribièiras (Llenguadoc, Occitània) el poeta, cantautor i compositor llibertari Jean Georges Stiévenard, conegut com Jean Vasca. Havia nascut el 25 de setembre de 1940 a Bressuire (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Émile Georges Alfred Stiévenard, representant, i Suzanne Léone Charlotte Martin, empleada de Prefectura. Nasqué accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de Charleville (Ardenes, França) i s'havien refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva infantesa a Cherleville (Ardenes, França) i sa adolescència a París (França), on estudià a l'Institut Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a la Sorbona de París i va fer de professor auxiliar als instituts Charlemagne i Henri IV. A començament de la dècada dels seixanta començà a cantar als cabarets de la rive gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La Contrescarpe, etc.) interpretant cançons seves o les d'altres autors amics (Georges Brassans, Jean Ferrat, Léo Ferré, René-Louis Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon, Henri Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène Martin, Christine Sèvres, etc. També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir en el món de la radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà l'emissió de poesia Présence du verbe. En aquesta època presentà a la Biennal de París el seu Poème électronique nº 3, on cantà i llegí textos seus sota un fons de músiques electròniques enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro. En 1964 aparegué el seu primer àlbum, Les routes, arranjat per Jacques Malbert i Barthélémy Rosso, guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segon àlbum, Chanson 4 étoiles, aparegut en 1965, guanyà el Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre et Musique. El 20 de juliol de 1967 es casà al XIII Districte de París amb Anne-Marie Lucie Samouilhan, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1971 a París. En 1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles Elbaz, Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada «La Bande des Cinq», cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En 1972 presentà el seu espectacle Écoutez-voir, al cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974 publicà el seu cinquè àlbum Un chant, que inicià la seva col·laboració amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu vuitè àlbum Célébrations, que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i en 1979 guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De doute et d'envoi. El 26 d'abril de 1984 es casà al X Districte de París amb Anne Pointeau. El gener de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!. Va cantar a diferents teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville, Café de la Danse, Le Tripot, La Tanière, Le Cithéa, Grand Théâtre, Théâtre Dejazet, La Mainate, etc.) i realitzà gires artístiques arreu de França, com ara la de Maisons de la Culture (1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges, Bordeus, Grenobla, etc.) o la de 1987 per tot França, i de l'estranger (Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria, Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir (1969), L'écarlate et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du soleil (1978), Je vis, j'écris, je chante (1981), Le cri, le chant (1986), Solos solaires (1992), L'été d'être (2002) i La concordance des chants. Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus temes són la vida, la mort, la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en diferents gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio Libertaire, les del Théâtre Libertaire de París o el disc de diversos autors Chanteurs indignés (2012), col·laborant en diversos festivals del Llenguadoc on vivia. Jean Vasca va morir el 21 de desembre de 2016 al seu domicili de Ribièiras (Llenguadoc, Occitània).

---

[20/12]

Anarcoefemèrides

[22/12]

Escriu-nos


Actualització: 01-03-24