|
---
Anarcoefemèrides del 19 de novembre Esdeveniments
Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman - Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència «The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic. ***
Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob - Surt Germinal: El 19 de novembre
de 1904 surt a Amiens
(Picardia, França) el primer número del
periòdic bimensual Germinal. Journal
du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb
el temps diversos gerents,
com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois,
Albert
Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A
partir del número 36,
del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal.
Deixarà de publicar-se,
després de 391 números, l'agost de 1914 arran de
la declaració de guerra, però
reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al
juliol de 1933, després
de publicar 723 números. Set números
més encara es publicaran durant l'any
1938. En 1920 donarà suport a la Federació
Comunista Llibertària de la regió
del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures
anarcoabstencionistes. El
periòdic edità diversos fullets, postals i
partitures. Hi van col·laborar,
entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice
Bernard,
Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles
Desplanques, Charles Dhooghe, Henri
Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean
Goldsky, Gustave
Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine,
André i Maurice
Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène
Peronet, Charles
Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per
diversos
delictes (propaganda antimilitarista, injúries,
provocació de mort, etc.) i
arribà a tirar 4.500 exemplars. ***
Anagrama de "Solidaritat Obrera" - «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la «Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal. «Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909. ***
Notícia
de la creació de l'Ateneu Sindicalista apareguda en el diari
madrileny El
País del 20 de novembre de 1911 - Ateneu
Sindicalista: El 19 de novembre de 1911 es crea l'Ateneu
Sindicalista al Centre
Federal de Madrid (Espanya). La idea de fundar aquesta
associació instructiva
sindicalista de caire anarquista va sorgir arran d'una
conferència realitzada
al Teatre Barbieri de Madrid per Anselmo Lorenzo Asperilla i seguint
l'exemple
d'altres poblacions on s'havia donat una iniciativa semblant. Les
funcions
principals de l'entitat eren «apartar la classe
proletària de la política» i
«alliberar els obrers de la ignorància».
La junta directiva estava formada per
Mauro Bajatierra Morán (president); Antonio Gil Taboada
(vicepresident); César
Caraballo (secretari primer); Antonio Lozano (secretari segon);
Moisés López
(comptador); Juan de la Mata Cordovés (tresorer);
José González, José M.
Jiménez, Antonio Rodríguez, Juan Salas i Enrique
Sánchez (vocals). ***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913) - Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres –l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás– van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora. ***
Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 21 de novembre de 1922 - Míting Pro Presos:
El 19 de novembre de 1922 se celebra al Palau d'Art Modern de
l'Exposició d'Indústries
Elèctriques de Barcelona (Catalunya) un míting en
suport dels presos polítics
organitzat per la Federació Obrera de Barcelona de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Francesc Comas
Pagès, president del
Sindicat del Vidre confederal i sota la vigilància
governativa del comissari en
cap del districte Inglés, hi van intervenir els
anarcosindicalistes Francesc
Arín Simó, president del Sindicat de
Metal·lúrgics, i Joan Peiró Belis,
secretari
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la
CNT, i els advocats
laboralistes Eduardo Barriobero y Herrán i Joan Casanovas
Maristany. Els
oradors denunciaren la repressió governamental contra el
moviment obrer i les
actuacions policíaques, així com l'ús
de confidents de la policia. Barriobero
va lamentar no poder expressar-se en català, atribuint la
culpa als mètodes
d'ensenyament que se segueixen a les escoles espanyoles, tot dient:
«Si tothom
conegués el castellà, el català, el
basc i la resta de llengües no existirien
aquestes lluites regionals que s'estan lliurant actualment».
L'acte va
concloure amb l'aprovació de les següents
conclusions: concessió d'una amnistia
general, revisió dels processos socials pendents, indult per
a
l'anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher,
Shum,
El Poeta) i supressió de les quinzenes
(detencions governatives durant
15 dies). L'acte va acabar amb la recaptació de diners en
suport dels presos a
la sortida del recinte. ***
Crònica
de l'acte publicada en el periòdic
tolosà España
Libre de l'1 de gener de 1961 - Homenatge cubà a
Durruti: El 19 de novembre de 1960 se celebra al local
social de l'Associació Llibertària
de Cuba (ALC) de l'Havana (Cuba) un acte d'homenatge a Buenaventura
Durruti en
el vint-i-quatrè aniversari de la seva mort. Hi van
intervenir Salvador García,
secretari de la delegació cubana de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Espanya, organització que coorganitzà l'acte
amb l'ALC; el comandant de la
Revolució Cubana i metge de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola
durant la Guerra civil Eloy Gutiérrez Menoyo; i el destacat
militant anarquista
cubà Marcelo Salinas López. L'acte va concloure
amb la projecció del reportatge
de l'enterrament de Durruti i un film documental sobre la
«Columna Durruti» al
front d'Aragó. ***
Colette
Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre
de 2006) [Foto: Samuel Aranda] - Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes. ***
Portada
del primer número de La Brecha - Surt La Brecha: El 19 de novembre
de 2015
surt a Xile el primer número de La
Brecha. Revista anarquista de historia y geografia. Aquesta
revista
cultural tractà temes històrics i
geogràfics referents al moviment anarquista
molt diversos, com ara l'anarquisme llatinoamericà, la
premsa anarquista
xilena, l'autogestió, l'anarcosindicalisme,
l'educació, les relacions del
moviment anarquista amb la política, la sexualitat, la dona,
la historiografia
anarquista, la geografia del treball, geografia indígena,
els geògrafs
anarquistes, etc. Trobem articles de nombrosos estudiosos, com ara
Francisco
Acaso C., Paulo Lisandro Amaral Marques, Mario Araya, Maximiliano
Astroza-León,
Mauricio Basterra, Uriel Bautista, René Cerda I., Esteban
Coronel Salazar, Joël
Delhom, Ana Domínguez, Julio Elisarde, Laura
Fernández Cordero, Pedro García
Olivo, Eduardo Godoy Sepúlveda, Álvaro
Gutiérrez, Andrés Jiménez, Nadia
Ledesma,
José Julián Llaguno Thomas, Gisela Manzoni,
Ivanna Margarucci, Jorell
Mélendez-Badillo, Víctor
Múñoz C, Andrea Noble, Ignació
Palma, Marcela Paz Carrasco, Eduardo
Pillaca Matos, Rodolfo Porrini, Lucía Prieto Borrego, Camilo
Reyes V., Roberto
R. Rodríguez, Tamara Rodríguez,
Huáscar Rodríguez García, entre
d'altres. En
sortiren quatre números, l'últim l'octubre de
2017.
Naixements
Foto
policíaca de Nicolas Laponte (2 de juliol de 1894) -
Nicolas Lapointe: El 19 de
novembre de 1848 neix a Marbache (Lorena, França) l'anarquista Nicolas
Céleste Lapointe. Sos pares es
deien Jean Lapointe,
sabater, i Luce Meurice. Sabater com son pare, el 23 de desembre de
1872 es
casà a Metz (Lorena, França) amb
Françoise Biven. L'any següent vivia a Nancy
(Lorena, França) i nasqué son fill Louis
François Lapointe. En 1884 nasqué
altre fill, Georges Émile Lapointe, a Le Havre (Alta
Normandia, França) i en
aquesta època vivia al carrer Augustin Normand. En 1890
nasqué son fill Jacques
Louis Lapointe a Le Havre. En 1882 treballava a Reims
(Xampanya-Ardenes,
França) al taller d'un fabricant de sabates i vivia al
carrer Trois Piliers. La
fàbrica on treballava va fer fallida i quedà
desocupat. A finals de 1891 acollí
al seu domicili del número 42 del carrer Thibault de La
Havre l'anarquista
Joseph Paridaen, que havia vingut de la regió parisenca, i
aquest, amb sa filla
Marie Laponte, es posà a vendre fruites de manera ambulant.
A finals de 1891
buscà feina amb son fill Louis per París
(França) i a principis de 1892 s'hi
reuní la resta de la família. El 17 de febrer de
1892 la policia escorcollà el
domicili familiar, al número 14 del carrer Myrha, i
trobà armes (un puny
americà i un fusell), exemplars del periòdic
anarquista La Révolte i
objectes furtats. Louis Lapointe, amb l'ajuda de sa
mare, intentà fugir agredint els policies. El 18 de desembre
de 1893 Nicolas
Lapointe figurava en un llistat de la policia com a
«anarquista militant» i implicat
en el cas dels anarquistes Bernard Chappuiliot i Henri Meyrueis, que
havien
executat un membre del seu grup, Gustave Bisson, acusat de confident.
El 26 de
desembre de 1893 figurava un llistat de la policia i vivia al
número 19 de
passatge Poteau. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser
escorcollat sense
èxit pel comissari Prélat i va ser posat en
llibertat. L'1 de juliol de 1894 el
seu domicili, al número 5 de Cité Durel, va ser
escorcollat pel comissari
Archer; detingut; l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de
desembre de 1894
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i
vivia al passatge 4
Frères de Saint-Ouen (Illa de França,
França). En el llistat de 1901 figurava
com a «desaparegut». Al final de sa vida, vidu,
vivia al número 50 del carrer
Vieux Chemin de Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). Nicolas Lapointe va
morir el 31 de març de 1928 a l'Hospital
Pietié-Salpêtrière de París
(França). ***
Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894) - Alexandre
Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica
(Grójec, Polònia, Imperi
Rus) el matemàtic, tipògraf i activista
anarquista Aleksandr Dembski, més
conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien
Ippolit Dembski i Antuanetta
Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat
de Sant Petersburg (Rússia) i
en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a
Varsòvia, on es dedicà a la
propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit
Socialrevolucionari
«Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com a una meta immediata
de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a
Suïssa i entrà a l'Escola
Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa).
Després d'una brillant carrera que
finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la
mà de Jakob Brinstein (Jacques
Brynstein). El 6 de març de
1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos
bombes
explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a
resultes de ferides, i ell resultà
malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric,
va ser expulsat de
Suïssa i s'establí a París
(França), on treballà en una impremta. Malalt de
tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb
altres nihilistes
(Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.).
El 26 de
gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una
protesta contra la
detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista
a Turquia, del refugiat Vladimir
Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener
de 1893,
acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de
França i es refugià a
Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto antropomètrica
de Liard-Courtois - Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Florentin Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, sos pares es deien Gervais Courtois, perruquer, i Adèle Blanchard. Aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del «Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890). En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de juny de 1894 es casà a Bordeus amb l'anarquista Marie Alice Léonie Dedieu. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir el 22 de novembre –algunes fonts citen erròniament l'1 novembre– de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament. ***
Notícia
del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció
de La Voix du
Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux
del 13 de gener de 1906 - Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué: «Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa). ***
Francesco
Porcelli - Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien, Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a «socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el «Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal» –aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la «Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la «dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per «propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per «conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una «conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morir l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia). ***
Ponciano Alonso Alonso (Mingo) - Ponciano Alonso Alonso: El 19 de novembre de 1897 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso –també citat erròniament com Ponciano Alonso Sanmartín–, més conegut com Mingo. Sos pares es deien Silverio Alonso i Cristina Alonso. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT –Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach–, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències –Bordeus (1970), Portet (1972), etc.–, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres, Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina (1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo. Ponciano Alonso Alonso va morir el 13 de desembre de 1973 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). ***
Alfons
Vila Franquesa (Shum)
- Alfons Vila
Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant
Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen
erròniament l'any 1896
a Sant
Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i
anarcosindicalista Alfons Joan Manuel Vila Franquesa, més
conegut amb
els sobrenoms de Shum
i de Joan Baptista Acher (o Atcher),
però també per El
Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau
Oller. De família d'artesans, son pare,
Llorenç Vila Carretero, fabricava
carrosseries per a
landós, i sa mare es deien Maria Franquesa
Suñé.
Atret per l'art, a
Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia
14 anys abandonà ca
seva i marxà a peu a Terrassa i després a
Barcelona, on es guanyava la vida
fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i
col·laborant amb dibuixos
per a la publicació Papitu. Quan tenia
17 anys, després de morir sa
mare, passà cinc anys a París, on
treballà d'orfebre, col·laborà en
diverses
publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris.
També és possible que
lluités amb l'Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno.
En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan
Bautista Acher, per així
eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar,
s'afilià
al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i es convertí en
un militant anarquista partidari de l'acció violenta,
participant en nombrosos
atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando
Sánchez Raja i
altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà
el 17 de març de 1921 contra
diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest
grup, l'abril de
1921, preparà un atemptat contra el general Severiano
Martínez Anido,
governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc;
l'acció
fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí
una deflagració fortuïta al
taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta,
al barri de Sans,
on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la
cara i les mans
d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i
condemnat a uns anys
de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre
de 1922, fou jutjat per una
acció anterior contra una cerimònia religiosa
organitzada pel sometent al
Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això
originà una intensa campanya anarquista
(Solidaridad Obrera, El Suplemento de La
Protesta, etc.) contra
la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se
sumaren
nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago
Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els
germans Serafín i Joaquín Álvarez
Quintero, Jacinto Benavente, José Francés,
Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de
Albornoz, Luis Araquistáin,
Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland,
Alberto Ghiraldo, Emma
Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki,
Errico Malatesta,
etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou
commutada.
Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a
l'escultura, i des d'allà
organitzà exposicions de la seva obra sota el nom
artístic de Shum:
Sabadell (1925) –de la qual es publicà el
catàleg Álbum artístico.
Exposición Shum–, Bilbao (1926)
–guanyà el Premi d'Escultura Villa de
Bilbao–, Santander, etc. En 1929 es formà un
comitè en pro del seu indult,
format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres
(Formós Plaja,
Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró,
Isaac Puente, Antonio Amador, Julián
Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la
proclamació de la II
República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i
es dedicà a la pintura com a
professió. En 1934 participà en el grup
«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep
Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a
vocal, en la Junta de Museus de
Barcelona; aquest any també il·lustrà
el periòdic anarquista d'Igualada El
Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants
Professionals
de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT
d'Astúries, però també
lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf
franquista, s'exilià, primer
a França, on passà pels camps de
concentració, i després a Amèrica
(Santo
Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic
adquirí un gran prestigi com a
pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i
dibuixos
(1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova
York, amb pintures modernistes i
ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment
llibertari. Durant els
últims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va
continuar dibuixant,
agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos
il·lustraren moltes
obretes de «La Novela Ideal» i de «La
Novela Social» i llibres de nombrosos
autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón,
Elías García,
Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon,
Nalé, Mario B. Rodríguez,
Pedro Villa, etc.). També col·laborà
amb dibuixos en nombroses publicacions,
com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella
de la Torratxa, Hoy,
La Humanitat, Iniciales, Mañana,
L'Opinió, La
Opinión, El País, Post-Guerra,
La Protesta, Solidaridad
Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra
y Libertad, Vértice,
etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic). Alfons Vila Franquesa (1897-1967) ***
Georges
Vincey - Georges Vincey:
El 19 de novembre de
1900 neix al XII Districte de Paris (França) l'anarquista
Georges Marie Vincey. Era fill natural de
Marie Georges
Vincey, industrial, i de Marie Céline Loit, comercianta;
aquesta parella es
casà el 26 de novembre de 1907 al XX Districte de
París i l'infant va ser
legitimat. Atret per l'anarcoindividualisme, especialment d'E. Armand,
no fou
enemic de l'organització. Cap el 1918 entrà a
formar part de les Joventuts
Sindicalistes i col·laborà en Le
Cri des
Jeunes. Organe mensual des jeunes sindicalistes de França
(1920-1925). En
1923 vivia al número 38 del carrer de Reuilly i es guanyava
la vida com a obrer
serraller i posteriorment muntà una fàbrica de
galindaines al barri parisenc
del Temple. El 5 d'abril de 1923 va ser detingut, amb
Édouard Darcheminey, René
Doussot, Lucien Letanou i Maurice Trognon, quan distribuïen
pamflets
antimilitaristes a la fira d'atraccions de l'avinguda de Vincennes;
després
d'escorcollar els seus domicilis sense cap resultat, van ser posats en
llibertat provisional. En aquesta època
freqüentà el grup editor del periòdic Terre Libre. Posteriorment
milità en la
Unió Anarquista (UA) i, a partir de 1936, en la
Federació Anarquista Francesa
(FAF), organització enfrontada a l'UA. Durant
l'Ocupació participà, amb altres
companys (Émile Babouot, Henri Bouyé, Georges
Gourdin, Renée Lamberet, Louis
Laurent, Jean-Louis Lefevre, Louis Louvet, André Senez,
etc.), en reunions
clandestines, les quals permetien als anarquistes parisencs mantenir
els seus
contactes, i que a partir de l'estiu de 1940 se celebraren al local del
Sindicat
de Floristes de la Borsa del Treball i en excursions campestres. Aquest
mateix
grup redactà entre el 14 i 15 de gener de 1944, al Sindicat
d'Agents de Canvi,
una carta fundacional que serviria després d'acabada la
guerra per a unificar
les antigues organitzacions (FAF i UA) en el si d'una nova
Federació Anarquista
(FA). Entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 fou delegat al
«precongrés de
reconstitució» que se celebrà a Agen
(Aquitània, Occitània) i un dels
organitzadors del «Congrés de
Reconstitució» celebrat l'any següent a
París.
Després de la II Guerra Mundial visqué al
número 170 del Faubourg du Temple, al
III Districte de París, i fou un dels fundadors del
«Grup París-Est» de la
Federació Anarquista (FA). En el congrés de la
FA, celebrat el setembre de 1946
a Dijon (Borgonya, França), va ser nomenat membre de la
Comissió
Administrativa. El 8 de novembre de 1949 es casà al XX
Districte de París amb
Marguerite Andrée Armand. En 1950, en substitució
de Georges Fontenis, va ser
nomenat administrador i director de la revista Étude
Anarchistes, que publicà set números
entre novembre de 1948 i
juny de 1952. Entre 1949 i 1950 col·laborà en Le Trait d'Union. Bulletin intérieur de
la Fédération Anarchiste. En
el congrés de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de
1950 a París, va
ser nomenat administrador del Comitè Nacional.
També col·laborà en el
butlletí L'Anarchiste. Bulletin
intérieur de la
Commission d'Études Anarchistes, que
només publicà un número l'abril de
1952. La Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), creada arran
del congrés de la
FA celebrat a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) i formada
per destacats
militants (Marcelle Auchère, Roger Auchère, Henri
Bouyé, Félix Danon, Maurice
Joyeux, Renée Lamberet, Jo Lanen, Yvonne Lanen, Louis
Laurent, Louis Louvet, etc.),
reagrupava militants de la FA oposats a la tendència de
Georges Fontenis.
Minoritari dins del seu grup i, després del
Congrés de la FA, celebrat entre el
31 de maig i l'1 de juny de 1952 a Bordeus (Aquitània,
Occitània), apartat amb
altres grups i militants (André Arru, Maurice Fayolle,
Aristide Lapeyre, Paul
Lapeyre, etc.), per part de Georges Fontenis i els seus seguidors,
participà en
la reconstitució de la FA, que havia desaparegut arran del
congrés celebrat
entre el 23 i el 25 de maig de 1953 a París per a donar lloc
a la Federació
Comunista Llibertària (FCL). En la tardor de 1952
s'integrà, amb altres
companys (Pierre-Valentin Berthier Charles-Auguste Bontemps, Louis
Chauvet,
Robert François, Georges Glazer, René Guillot,
Maurice Joyeu, Gérard de Lacaze
Dutiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux,
etc.) al Centre de
Recerques Filosocials (CRF), que cada dissabte organitzava debats a la
«Salle
des Sociétés Savantes» de
París. En aquesta època
col·laborà en el butlletí L'Entente Anarchiste (1952-1953), els
responsables del qual foren Raymond Beaulaton, Jean Perrin i
André
Prudhommeaux, i que pretenia reagrupar els opositors a la
línia marcada per
Georges Fontenis. En el «Congrés de
Reconstitució» de la FA, celebrat entre el
25 i el 27 de desembre de 1953 a la Sala Marcadet de París,
va ser nomenat
administrador el nou òrgan de la FA, Le
Monde Libertaire, lloc que ocupà des del seu
primer número (octubre de
1954) al número 50 (maig de 1959), quan, malalt,
deixà el càrrec a mans d'André
Devriendt. També fou membre del Grup Anarquista
«Louise Michel». Georges Vincey
va morir el 21 de febrer de 1960 a l'Hospital de Saint-Antoine de
París
(França) i va ser inhumat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Joaquín Bañón Martínez
apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de
desembre de 1963 - Joaquín Bañón Martínez: El 19 de novembre de 1903 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Bañón Martínez –també citat a França com Banon. Sos pares es deien Pascual Bañón i Úrsula Martínez Giménez, i tingué dos germans José i Pascual. Emigrà a França abans de la Revolució espanyola. El domicili de sa mare a Cèta (Aquitània, Occitània), vídua amb 50 anys en 1925, serví de refugi a anarquistes. Milità a Lió (Arpitània) i a Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a obrer de riba. En els anys trenta va fer costat econòmicament Le Libertaire. A partir de 1939 formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Besiers (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Mariana González. Joaquín Bañón Martínez va morir el 31 d'octubre de 1963 a Marcilhan (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Besiers. ***
Esquela
de José Teyssiere Gómez publicada en el diari
sevillà ABC
del 9 de febrer de 1980 - José Teyssiere
Gómez: El 19 de novembre de
1909 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Teyssiere Gómez. Fill
de família acomodada, sos
pares, fabricants d'aiguardent, es deien Alberto Teyssiere
Domínguez i Aurora
Gómez. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), es casà amb
l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez i sos pares,
contraris a aquest
matrimoni, el desheretaren –amb ella tingué dos infants (José
i Alberto). Durant la guerra
civil lluità al front de Madrid (Espanya), on va ser
comissari de guerra. En
acabar la guerra va ser jutjat i el 5 d'octubre de 1939 condemnat a
mort pels
feixistes, pena que va ser commutada per 30 anys de
reclusió, que purgà primer un
any a la Presó Provincial de Sevilla i després
destinat al camp de concentració
(«Canal dels Presos») de La Corchuela (Dos
Hermanas, Sevilla, Andalusia,
Espanya), on treballà en les oficines de comptabilitat, i
del qual pogué
evadir-se el 28 desembre de 1942. En fugir va poder romandre amagat
durant cinc
anys en una cabana del Barrio de los Carteros de Sevilla de sa
companya.
Després es posà a fer feina en una perruqueria i
més tard treballà en un
magatzem. José Teyssiere Gómez va morir d'una
pancreatitis aguda el 8 de febrer
de 1980 a l'Hospital Universitari de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va
ser
enterrat l'endemà al cementiri de San Fernando d'aquesta
ciutat. ***
René
Gieure - René Gieure: El 19 de novembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el tipògraf, documentalista, cinèfil, naturista, esperantista i militant antimilitarista i anarcoindividualista Gaston René Gieure. Sos pares es deien Jean Bertrand Gieure, tipògraf, i Berthe Marie Vedere. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove, sobretot després de seguir les conferències de Sébastien Faure a Bordeus. Quan tenia 15 anys entrà com a aprenent de tipògraf a la impremta Delmas de Bordeus, on Aristide Lapeyre li va ensenyar l'esperanto. Ben implicat en el moviment dels albergs de joventut, en 1935 recorregué França amb bicicleta. Influenciat per les teories del «retorn a la terra» de Jean Giono, en 1937 s'establí al casal dels companys Joseph Estour i Marie Barrieu a Lo Pònt de Soliers, on la parella havia fundat en 1929 una Colònia Llibertària que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes, a més d'exiliats i refugiats de diferents països, especialment espanyols i italians. Amb el temps –el 16 d'abril de 1949 a Pau (Aquitània, Occitània)– es casà amb Marguerite Marie Estour (Margot), la filla de la parella. En 1940, quan esclata la II Guerra Mundial, després d'haver declarat davant un tribunal militar les seves conviccions antimilitaristes, va ser condemnat a tres anys de presó per «insubmissió en temps de guerra» i restà tancat a la presó d'Avinyó (Provença, Occitània) fins 1944. Anarquista de tendència individualista, després de la II Guerra Mundial col·laborà en els periòdics L'Unique (1945-1946) d'E. Armand, en Liberté (1958-1971) de Louis Lecoin i en Le Réfractaire (1974-1983) de May Picqueray, on signà els articles com René G. O Renato G. Destacat cinèfil, signà la columna «Cinéma» de Le Réfractaire, col·laborà en diferents revistes de cinema (1895, L'Avant-Scène Cinéma, Cinéma 77, L'Écran Français, Image et Son, Inter Ciné-Club, La Revue du Cinéma, etc.), fou secretari de l'Escola Normal de Draguinhan (Provença, Occitània) i animador del seu cineclub, i entre 1961 i 1976 fou documentalista de la Federació Francesa de Cine Clubs (FFCC) a París (França). Fervent naturista i esperantista, fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània) i de l'associació «Les Acrates», fundada en els anys noranta per René Bianco per a aconseguir fons per a l'adquisició d'un local per al CIRA. Al final de sa vida es va retirar a Lo Pònt de Soliers, on son sogre Joseph Estour havia construït en un terreny petites cases de fusta on podien residir companys exiliats o que ho necessitessin. René Giuere va morir, gairebé centenari, el 12 d'abril de 2011 a Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània). El seu fons de documentació sobre cinema es troba dipositat a la Biblioteca de Cinema «François Truffaut» de París. ***
Tomàs
Andrés Andrés - Tomás Andrés Andrés: El 19 de novembre de 1913 neix a Pedralba (Els Serrans, País Valencià) el militant anarcosindicalista Tomás Andrés Andrés. Sos pares es deien Tomás Andrés i Asunción Andrés. Es guanyava la vida treballant els camps. Autodidacte, conegué les idees de Piotr Kropotkin, Sébastien Faure, Élisée Reclus, Errico Malatesta i d'altres, i les publicacions La Revista Blanca, Estudios, El Luchador i les novel·les «Ideales» gràcies a l'esperonament del seu padrastre anarquista. En la seva formació com a militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pedralba jugà un paper essencial la figura Narcís Poeymirau Rochina. Intervingué en la revolta anarquista del 8 de gener de 1933 i per aquest fet fou condemnat a tres anys de tancament que purgà al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Alliberat gràcies a l'amnistia de febrer de 1936, participà activament en la Revolució i en la guerra civil com a comissari de Cultura. En acabar el conflicte bèl·lic, va fugir en companyia d'Ernesto Solano quan eren portats a un camp d'internament i es refugiaren a les muntanyes. Després s'establí a Barcelona (Catalunya). Formà part de la lluità clandestina, especialment en tasques de propaganda en 1945. Entrà a fer feina com a conductor autònom en l'empresa «Transports Flix» i en 1959 aquesta empresa passà a les seves mans, de la qual va ser titular fins la seva jubilació en 1982, data en la qual va ser rellevat per son fill Albor Andrés Mateu. A la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara La Protesta Obrera, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1978 publicà el fulletó Algo más sobre la comunidad de Pedralba i l'any següent el relat biogràfic sobre un cosí seu Un amor truncado o el ideal que no muere. Sa companya fou Isabel Mateu. Tomás Andrés Andrés va morir a conseqüència d'un atac cerebral sobtat el 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre de 1982– a l'Hospital Prínceps d'Espanya de Bellvitge (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Carlo
Doglio fotografiat per Vernon Richards -
Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista,
editor, jurista, professor
universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932,
després
d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a
Bolonya per realitzar els
estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es
llicencià en Dret
Civil. En aquesta època d'estudiant conegué
l'esportista professional Diana
Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui
tindrà en 1949 son fill
Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a
escriure, mentre feia
de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses
ciutats (Bari, Friuli i
Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la
Resistència, va
ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni
in Monte, d'on sortirà
a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a
Cesena, on fou
novament detingut i, obligat a abandonar la regió,
s'instal·là a Milà. A la
capital llombarda continuà amb les seves activitats
clandestines i promogué el
periòdic La Verità,
òrgan del Partito
Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En
aquests anys travà una
estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En
la postguerra
s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI)
i entaulà una estreta amistat
amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier
Carlo
Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946
esdevingué
redactor del periòdic Gioventù
Anarchica
i començà a col·laborar en Il Libertario
i en la revista teòrica anarquista Volontà.
En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà
e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo,
establí contacte amb la
comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista,
s'ocupà de la
crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou
director editorial
de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per
a
dirigir el Giornale di Fabbrica, en
la redacció del qual participaven tant els obrers com
dirigents de la patronal.
En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951
i 1955 treballà en el pla urbanístic
regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests
anys,
formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i
Fiocchi) encarregada de realitzar
viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes
institucionals més
rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i
enviat per
la revista Comunità,
s'establí a
Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i
dirigint, amb Lelio
Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la
capital
anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth,
director de
la revista Resistence, i amb
l'economista
Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític
Jayaprakash Narayan i de
l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a
Itàlia i
s'instal·là a Partinico (Sicília), per
treballar amb el pedagog pacifista
Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència
lliure sobre en la disciplina d'ordenació
territorial. Després s'establí a
Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe
Samonà per fer de professor agregat a l'Institut
Universitari d'Arquitectura de
Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972
esdevingué professor de Ciències
Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit
per Achille Ardigò.
Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de
nombrosos
intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el
filòsof
anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin,
l'urbanista Patrick
Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits
seus en nombroses publicacions
llibertàries i universitàries, com ara Comunità,
Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo
Econonomico, Il Mulino,
Volontà, etc. En 1992
Chiara
Mazzoleni publicà l'antologia Carlo
Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves
obres podem
destacar Programmazione e infrastture.
Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di
pianificazione territoriale
(1968), Anarchismo '70. Materiali per un
dibattito (1970, amb altres), L'equivoco
della città giardino (1974), Dopo
Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana
(1976), No pensare (tanto) per
progettare... ma vivere (1978, edició), La
pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb
Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in
esilio (1983,
amb altres), Braccio di bosco e
l'organigramma (1984), La
città giardino
(1985), Per prova ed errore (1995),
entre d'altres. Fins al seu últim dia participà
activament en activitats
polítiques i culturals de la que ell anomenava la
«Bolonya popular». Carlo
Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Carlo Doglio (1914-1995)
Defuncions
Foto policíaca de Gaston Chavanne (28 de febrer de 1894) - Gaston Chavanne:
El 19 de novembre de 1915 mor a
París (França) l'anarquista
Gaston Chavanne. Havia nascut el 26 de novembre de 1867 al V Districte
de París
(França). Era fill natural de l'enquadernadora
Eugénie Adélaïde
Chavanne. L'11 de juny de 1892 es casà al XIV Districte de
París amb la modista
parisenca Denise Stiévenart. En aquesta època
treballava de gravador i escultor
en marbre i vivia al número 11 de la Grande Rue de
Saint-Maurice (Illa de
França, França). El 16 de novembre de 1892 el seu
nom figurava com a «militant»
en un registre d'anarquistes de la policia. Segons el confident de la
policia Thanne, el 30 d'abril de
1893 assistí
amb altres companys a una reunió organitzada pel
Comitè Radical-Socialista celebrada
a la Sala Vautier, a l'avinguda de Clichy de París, per a
portar-hi la
contradicció; el diputat Josep-Alexandre Pochon
declarà que l'anarquia era una
utopia, ja que els anarquistes només eren un grapat de
persones i que per a fer
la revolució es necessitaven les masses; Chavanne va
respondre que totes les
revolucions estaven fetes per les minories i que si la majoria fos
anarquista
ja s'hauria imposat l'anarquia. El 6 de maig de 1893 assistí
al gran míting
anarquista celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del
Faubourg du Temple, on
es congregaren tres-centes persones. El 5 de maig de 1893
assistí al míting
sobre el sufragi universal que se celebrà a la Sala
Commerce, on hi havia unes
250 persones. El 3 de juny de 1893, amb sa companya, assistí
al míting en
protesta per la condemna de l'anarquista Jean-Baptista Foret celebrat a
la Sala
Commerce, on s'aplegaren unes cinc-centes persones. El 24 de juny de
1893 la
parella assistí al míting en solidaritat amb
Foret celebrat a la Sala Debrune
de Saint-Ouen (Illa de França, França), on es
congregaren 250 persones, entre elles
150 anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juliol de
1893 assistí amb una
cinquantena de companys, entre ells una dotzena de dones, a la vetllada
de
germanor celebrada a la Sala Georget, al número 31 del
carrer Aumaire, amb la
finalitat de recaptat fons per a la realització el 8 de
juliol d'una gran
vetllada familiar a la Sala Commerce en commemoració de
l'execució de
l'anarquista Ravachol. L'11 d'agost de 1893 se celebrà al
seu domicili una
reunió amb destacats anarquistes (Paul Boulnois,
Émile Chauvin, Millet i sa
companya, Gaston Pérot, Eugène Renard i Tosca)
per a parlar sobre la tàctica a
seguir per a combatre els candidats a les eleccions. El 8 de setembre
de 1893
es reuniren amb seu domicili Bilon, Boulnois, Brunet i Tosca, per a
parlar sobre
un projecte de diari titulat Le
Réveil
International, que hauria estat finançat amb 2.000
francs per Victor
Ricois, el qual havia heretat, però a la reunió
no assistí ningú perquè els
periòdics
Le Père Peinard i La Révolte no havien publicat
la
convocatòria. El 31 d'octubre de 1893 es reuní
amb Bilon, Boissier, Chauvin i
Denéchère al taller de Migeon per parlar de
l'organització de la propaganda. El
17 de novembre de 1893 assistí amb sa companya a una
reunió d'una trentena de
persones celebrada al número 92 del bulevard
Ménilmontant per parlar sobre
l'atemptat del Liceu de Barcelona i l'atemptat de Léon
Léauthier esdevingut
dies abans. El 25 de novembre de 1893 assistí amb sa
companya a una reunió d'una
quinzena de persones a la Sala Méchin, al número
23 del carrer Vanves, per a la
creació d'un grup anarquista al IV Districte de
París. El 26 de desembre de
1893 figurava com a «militant» en un llista de
recapitulació d'anarquistes i en
aquesta època vivia al número 7 del carrer
Gît-le-Coeur. El 28 de febrer de
1894 va ser detingut, juntament amb altres companys (Henry d'Auby,
Victor
Joseph Bernhart, Pierre Daressy, Isidore Guilmard, Georges Gustave
Jacob,
Alphonse Ernest Jamard, Paul Pierre Augustin Rabouin i Pierre
Émile Rabouin),
sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal» i fitxat aquell
mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon; en l'escorcoll del seu domicili del carrer
Gît-le-Coeur es trobaren
papers cremats i una llista de companys anarquistes. El 3 de
març d'aquell any va
ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes
del 31
de desembre de 1894 i en aquella època vivia al
número 20 del carrer
Parcheminerie. En la seva última etapa treballava d'ajudant
de farmàcia i vivia
al número 12 del carrer Saint-Julien le Pauvre de
París. Gaston Chavanne va
morir el 19 de novembre de 1915 a l'Hospital Hôtel-Dieu de
París (França) i va
ser enterrat dos dies després al cementiri d'Ivry (Illa de
França, França). ***
Joe
Hill - Joe Hill: El 19 de
novembre de
1915 és afusellat a Salt Lake City (Utah, EUA) el
músic,
poeta, cantautor i militant
anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund,
més conegut com Joe Hill.
Havia nascut el 7 d'octubre de 1879 a Gävle
(Gästrikland, Suècia). Fill d'una
família humil de religió protestant luterana i
aficionada a la música, fou un
dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a
tocar l'òrgan, el
piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el
violí. Son pare, Olof, treballador
ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys,
motiu
pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a
treballar, primer
en una fàbrica de cordes i després com a bomber
en una grua a vapor. Als dotze
anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi
que li afectava la
pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per
poder pagar
un tractament a base de radiacions que, finalment, no
funcionà i per la qual
cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a
coll i nas.
Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina,
fruit d'una llarga
malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida,
decideix
emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son
germà Paul buscant noves
oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any
i després restà a Nova
York, on va viure i treballar durant uns mesos; però
finalment agafà carretera
sota el nom de Joseph Hillström, que amb
el temps esdevingué Joe Hill.
Quan abandonà Nova York viatjà constantment,
establint-se i treballant en
diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en
curts
períodes de temps a diferents indrets de la geografia
nord-americana, com ara
Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en
aquesta darrera amb
el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual
escrigué un article pel diari local
de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres
països anglosaxons amb
el nom de hobo, li fou característic al
llarg de tota sa vida i generà
moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que
esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer,
motiu pel qual es fa difícil
fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets
històrics als que va
assistir. Arran de la seva pròpia experiència i
del contacte amb altres
treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint
una
consciència política. En 1910, quan es trobava
treballant al port de San Pedro
(Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies,
militants
de la Industrial Workers of
the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), i participà
activament en la vaga dels
treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida
girarà al voltant
d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant
articles en els periòdics
de la IWW (Industrial Worker i Solidarity),
on relata la
violència de la que són objecte els treballadors
o de com la policia maltracta
els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic),
participà en la insurrecció
llibertària de la Baixa Califòrnia, que
atià la Revolució mexicana contra la
dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per
pistolers de la patronal
després de ser detingut després de fer un
míting a San Diego. També participà
en les Free Speech Battles, mítings
improvisats a places i carrers, que
a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la
prohibició, començà
a escriure cançons propagandístiques i de
denúncia que poguessin ser cantades a
la tribuna, alhora que col·laborà amb la
«Coalició per la Llibertat
d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies,
socialistes, sufragistes
i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular
estil
consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes
religiosos, de
manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i
ràpidament les
poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a
cançons del Salvation
Army (Exèrcit de Salvació), una
organització caritativa cristiana el discurs de
la qual era ridiculitzat sovint pels wobblies. En
una de les seves
primeres cançons, The preacher and the slave
(1911), ironitzà sobre la
promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort
i reanomena
aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de
Fam). A les seves lletres es
tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors
immigrants a mans
dels sharks –taurons, agents de treball
que
cobren un percentatge per
la seva mediació– (Coffee an’,
1912), la força que podrien tenir els
treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers
of the world,
1914) o experiències concretes de conflictes laborals als
quals participava o
donava suport. Casey Jones, the union scab (1912)
fou escrita durant la
vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave
fou un
homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la
indústria tèxtil de
Lawrence del 1912, d'on sortí la després
cèlebre consigna We want bread, and
roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i
d'altres cançons foren
recollides en Little Red Songbook, un
cançoner que la IWW editava
regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà
entre els
treballadors amb les seves cançons fou enorme i
esdevingué una icona per a la
organització. Tingué força amistat amb
alguns dels seus líders més
carismàtics,
com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En
1913 s'instal·là a
l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver
King de Park City,
ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar
a causa
d'una pneumònia. Poc després s'establí
en una habitació d'una família coneguda,
els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada
per mormons i amb
una potent industria minera i siderúrgica, la qual es
concentrava principalment
a mans d'empresaris també de religió mormona.
Mesos abans de l'arribada de Hill
s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de
l'Utah Cooper
Company, principal trust miner de la zona, per
reclamar millors
condicions i la supressió de la mediació d'agents
en la contractació. El matí
de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel
presumpte doble
assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en
un atracament
a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill
menor, Marlin
Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos
atracadors havia
rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar
defensar.
Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank
McHugh, amic
de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a
l'espatlla sobre la que
no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per
una dona.
El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la
policia i Hill va ser
detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu
veritable nom
fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la
identitat de Frank Wilson, un
exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que
abans de ser botiguer
havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en
fou
confirmada la identitat, el cas prengué una gran
rellevància política.
S'abandonaren totes les altres línies
d'investigació i la fiscalia es concentra
a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la
implicació en els fets,
però rebutjà defensar-se, al·legant
que és l'acusació qui n'ha de demostrar la
culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li
van ser
proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid,
en el qual es prengueren per
principals proves la coincidència dels esdeveniments i el
testimoni del fill
menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és
condemnat a la pena de mort. Es creà
aleshores una campanya per la commutació de la pena i es
generà una confrontació
entre diferents estaments polítics. El govern de Utah,
presidit pel republicà
William Spry, n'exigí l'execució; el govern
Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson
com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves
fossin concloents i
presentà una apel·lació que va ser
denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici
just i pressionà ambdós governs. També
organitzacions polítiques i socials de
diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits
sindicats o el
bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un
judici amb proves
fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a
la
Universitat de Utah i filla d'un líder de
l’església mormona, també
intervingueren
a favor de la commutació. Durant tot el procés,
que es prolongà diversos mesos,
Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que
sempre negà la
seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre
de 1915
al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA)
amb la presència vetada
als membres de la IWW. La seva última paraula fou dirigida a
l'escamot
d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou
traslladat a Chicago, on
participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el
seu funeral al West
Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva
voluntat, al
cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents
idiomes
(anglès, suec, rus, hongarès, polonès,
castellà, italià, alemany, jiddisch i
lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que
van ser enviats als
diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a
diversos indrets
l'1 de maig de 1916. Joe Hill és considerat un dels
precursors del folk polític
als Estats Units i la seva curta obra ha estat font
d'inspiració per músics
posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o
Pete
Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va
compondre encara
se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en
mítings i en
manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva
mort, Philip
S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill,
sobre el judici i els
fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou
clarament un
muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg
estrenà The
ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la
seva figura. El Partit Comunista
dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe
Hill en fou membre, fet
absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca
anarcosindicalista
de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a
més, el Communist Party of
the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys
després de
la mort de Joe Hill. Joe Hill (1879-1915) ***
Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894) - Pierre Lapeyre: El
19 de novembre de 1929 mor a
París (França)
l'anarquista
Pierre Louis Charles Lapeyre.
Havia nascut el 2
de febrer
de 1865 a Rodés (Llenguadoc, Occitània). Sos
pares es
deien Josep Louis Lapeyre, baster, i Marie Garrigues. Sembla
que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup
anarquista
«L'Autonomie Individuelle» de París
(França). El 6 de juliol de 1892 figurava
en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de
l'avinguda Daumesnil de
París. El 26 de desembre de 1893 també figurava
en un llistat de recapitulació
d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres
cinc anarquistes, el
seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la
III
Brigada d'Investigacions, però no van trobar res
compromès. Detingut, després de
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació
d'«associació criminal»,
però el 13 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31 de desembre de 1894
figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa
al XII
Districte de París amb Marie Joséphine Henriette
Reymond. En aquesta època
treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil.
Al
final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del
carrer Saint
Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital
Saint-Joseph del XIV Districte de París (França). ***
Notícia
de la detenció dels germans Blanco Blanc apareguda en el
diari madrileny El
Sol de l'1 d'octubre de 1926 - Antoni Blanco Blanc:
El 19 de novembre de 1941 mor a Gusen
(Alta
Àustria, Àustria) l'anarquista i
anarcosindicalista Antoni Francesc Blanco
Blanc –a
vegades citat erròniament Blanch. Havia
nascut el 16 de febrer de 1902 a Sanui (Llitera,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Antoni Blanco
Ardanuy, llaurador, i Teresa Blanc Castillazuelo. De ben jovenet
emigrà a Badalona (Barcelonès,
Catalunya) on treballà com a xocolater. Fou un dels que
empenyeren una
xocolateria cooperativa a Hostafrancs. A partir de 1920
participà activament en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en cercles
anarquistes de
Badalona. Membre dels grups d'acció confederals, el 29 de
març de 1921 fou
acusat de participar amb altres companys (Dionisio Argilés
Alpuente, Francisco
Cascales Vicente, Esteban Soler Coll, etc.) en l'assalt del local de
l'Associació de la Unió de Sindicats Lliures al
carrer Prim de Badalona, en el
qual resultà mort Salvador Aguilar Blanco i ferit Francesc
Vilà Olivar, ambdós
membres del Sindicat Lliure; per aquesta acció va ser jutjat
amb altres
companys i absolt el 14 de desembre de 1922. El 30 de setembre de 1926
va ser
detingut amb son germà Bartomeu, també militant
anarquista, acusat d'haver
participat en el robatori a mà armada del cobrador de la
Casa Torres que resultà
ferit. Entre 1926 i 1927, amb Felip Barjau i Pere Cané, fou
membre del Comitè d'Acció
Nacional Revolucionari de la CNT, amb seu a Badalona, el qual
mantingué
contactes conspiradors amb el capità Fermín
Galán per acabar amb la dictadura
de Primo de Rivera. Després de l'aixecament revolucionari de
desembre de 1930 a
Jaca, aconseguí escalar amb Cané les muralles de
la fortalesa de Montjuïc per
entrevistar-se amb Galán abans de ser afusellat. En
març de 1933 representà el
Sindicat de la Fusta de Badalona en el Ple Regional. Durant els anys
bèl·lics
comptà amb l'amistat i confiança de Joan
Peiró que l'incorporà al Ministeri
d'Indústria quan ell en fou el titular, durant el govern de
Francisco Largo
Caballero. A més, ocupà diversos
càrrecs que el sindicat confederal li encomanà.
Després fou director de la fàbrica de productes
químics «Casa Cros
Col·lectivitzada», de Badalona, des de mitjans
1937 fins a l'acabament de la
guerra. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser
reclòs en diversos
camps. Més tard fou enquadrat en una Companyia de
Treballadores Estrangers
(CTE) que fou enviada a fortificar la «Línia
Maginot». El maig de 1940, quan
realitzava aquesta tasca, va ser detingut per les tropes alemanyes i
internat
d'antuvi a l'«Stalag IB» a Hohenstein
(Saxònia, Alemanya), depenent del camp de
concentració de Flossenbürg. El 9 d'agost de 1940
va ser deportat, sota la
matrícula 3.638, amb 168 companys al camp de
concentració de Mauthausen. El 24
de gener de 1941 va ser transferit, amb la matrícula 11.652,
al camp de Gusen.
Antoni Blanco Blanc va morir el 19 de novembre –algunes
fonts citen
l'11 de
setembre– de 1941 al camp de concentració de Gusen
(Alta
Àustria, Àustria). ***
Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26 de setembre 1933) - Hutchins Hapgood: El 19 de novembre de 1944 mor a Provincetown (Massachusetts, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Havia nascut el 21 de maig de 1869 a Chicago (Illinois, EUA). Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post, The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions «obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units. Hutchins Hapgood (1869-1944) ***
Paul
Gille - Paul Gille: El 19 de novembre de 1950 mor Brussel·les (Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Havia nascut el 13 de juliol de 1865 a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) en una família burgesa. Quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat amb Élisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» –posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur, Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommage à Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica). ***
Necrològica
de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 de
desembre de 1953 - Dolors Castellà
Vallmajó: El
19 de novembre de 1953 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà
Vallmajó. Havia nascut el 30 d'abril de 1900 a
Riudarenes
(La Selva,
Catalunya). Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita
Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant
llibertària de
Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, amb son company Pere Soliva Banús,
també
confederal, i s'instal·là a Agde,
on continuà militant en la Confederació Nacional
del
Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir
el 19 de
novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Juan Herrera Baños aparegua en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 10 de desembre de 1953 -
Juan Herrera
Baños: El 19
de novembre de 1953 mor a Sent Gironç
(Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista
Juan Herrera Baños.
Havia nascut el 28 de
setembre de 1911 a
Avileses (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Juan Herrera
i Reyna
Baños. Ajustador
mecànic de professió, milità en el
Sindicat del Metall de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya). Exiliat,
formà part de la Federació Local de Lo
Bôrg (Savoia, Arpitània) de la CNT, de
la qual va ser secretari, i de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Sa
companya fou Dolores Cruz, amb qui tingué una filla. Juan
Herra Baños va morir
el 19 de novembre de 1953 al seu domicili de Sent Gironç
(Llenguadoc,
Occitània) per mor d'una afecció pulmonar
contreta a les feines d'alta muntanya. ***
Notícia
sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari
de Caen L'Ouest-Éclair
del 27 de juliol de 1931 - Joseph Chapin: El
19 de novembre de 1954 mor a Rennes (Bretanya)
el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph
Chapin. Havia nascut el 22
de febrer de 1904 a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de
França, França). Sos pares es deien Joseph Marie
Chapin,
ferroviari, i Marie Joseph Goupillet. Després de passar pel
seminari,
esdevingué anarquista.
Primer milità en el grup local de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) de Rennes
(Bretanya) i en el comitè d'organització de la
Federació de l'Oest d'aquesta organització.
Actiu propagandista de l'objecció de consciència,
en 1925 fundà el «Comité
Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale»
(Comitè de Rennes de Libre Pensée
i d'Acción Social) i el seu òrgan
d'expressió, L'Étincelle,
aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on
desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i
neomaltusiana, reivindicant
les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el
número 13 de L'Étincelle,
considerat injuriós pel
director del periòdic La Vie
Rennaise,
Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de
gener de 1917 a 50
francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis;
aquesta
condemna portà la desaparició del
periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un
míting antialcohòlic i aquest mateix any
edità un calendari anticlerical.
S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera
de 1927 era membre, amb René
Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le
Lann i A. Goavec,
del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927
participà en la
fundació del periòdic Le
Flambeau
(1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa
«L'Égalitaire». A
partir de maig de 1927 participà en la gira de
conferències anticlericals arreu
de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula
en el míting a
favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i
Bartolomeo
Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS)
organitzà a la Casa del Poble de
Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge
Thayer». Inculpat per
«apologia de fets criminals» i de
«provocació a l'assassinat», va ser
detingut
l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal
Correccional de
Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els
companys Jean
Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de
l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres
mesos de
presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des
del dia 1 de juliol havia
engegat una vaga de fam per obtenir el règim
polític, fet que aconseguí cinc
dies després. En aquesta època hauria estat
l'autèntic autor del xec fraudulent
emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs
de la cooperativa
«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon
havia estat detingut i tancat abans de
morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver
estat
denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia
falsificat
la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en
propaganda
anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat,
però com que durant la
seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador
reprotxant-li ser un
«home de la capellanada», va ser inculpat
d'«ultratge a magistrat en l'exercici
de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any,
va ser condemnat en
rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de
presó. En 1927 les Joventuts
Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église,
la femme et l'amour i per aquesta època
també publicà Fout-il
croire en Dieu?. El 8 de
novembre tingué el judici
d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18
mesos
de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928
per la Cort
d'Apel·lació de Rennes. En 1930
realitzà una gira de conferències organitzada
per la Libre Pensée, que el portà a diverses
poblacions (Gannat, Orne, Mortagne,
Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va
ser molt problemàtica, ja que
algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i
«pornògraf». Aquest
mateix any va ser
denunciat per «difamació» pel Sindicat
Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours,
Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées,
Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant
nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes.
Arran d'aquests
fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació
dirigida al
president del Sindicat Eclesiàstic i algunes
denúncies van ser retirades. Alguns
autor diuen que en 1931 prengué els hàbits,
però sembla ser una informació
incorrecta. Posteriorment es casà amb Yvonne Marie Dubois i
va ser denunciat per
«malversació de fons».
Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 al seu domicili de
Rennes (Bretanya). ***
Necrològica
de Carme Aguilar Gimeno apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 25 de gener de 1962 - Carme Aguilar Gimeno:
El 19 de novembre de 1961 mor a París (França)
l'anarcosindicalista Carme Aguilar Gimeno, més coneguda com Carme Arconada o Carmeta.
Havia nascut el 4 d'agost de 1895 a Onda (Plana Baixa, País
Valencià). Sos pares es deien Vicent Aguilar i Rosa Gimeno.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a la barriada
d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya) i a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). Exiliada a França, es
guanyà la vida com a domèstica i no va
deixar de participar en les
activitats confederals. Vídua, es casà amb
Gonzalo
Arconada. Carme Aguilar Gimeno va morir el 19 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 21 de novembre–
de 1961 a l'Hospital Saint-Joseph de París
(França) i va
ser enterrada tres dies després al cementiri de Bagneux
(Illa de
França, França). ***
Florencio
Edo Isquierdo (esquerra) i Ricard Sanz en el comandament de la "Columna
Durruti"
a Madrid - Florencio Edo Isquierdo:
El 19 de novembre de 1962 mor a Les Milles (Ais de Provença,
Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Florencio Edo Isquierdo. Havia nascut el 7 de
novembre de 1897 a Alcalá de la Selva (Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Isidoro Edo i
Emerenciana Isquierdo. Obrer en una foneria,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936
lluità
contra els feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya) i
després en les
milícies al front d'Aragó.
Encapçalà l'anomenada Oficina Auxiliar
confederal.
Com a miner a Utrillas (Terol, Aragó), fabricà
explosius per a la «Columna
Durruti». Després de la mort Buenaventura Durruti,
fou capità auxiliar de
Ricard Sanz García al front de la columna. En
l'Exèrcit de la II República
espanyola arribà al grau de capità. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França. Després treballà a
l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on
va
caure malat per la dura feina i hagué de passar sis anys en
un sanatori. El 6
de juny de 1946 assistí al Ple clandestí del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia,
Occitània). En l'exili treballà d'obrer
agrícola i milità en la
Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) i en la Federació Local
d'Ais de Provença de la CNT. Visqué a Arle
(Provença, Occitània) amb sa companya Gloria
García. Florencio Edo Isquierdo va morir el 19 de novembre
de 1962 a Les Milles (Ais de Provença, Provença,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri d'Ais de Provença. ***
Lorenzo
Ruipérez Sánchez - Lorenzo Ruipérez
Sánchez: El 19 de novembre de
1980 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Lorenzo
Ruipérez Sánchez. Havia nascut el 3 de maig de
1904 –algunes
fonts citen erròniament el 2 d'octubre de 1901–
a Balsapintada
(Fuente Álamo, Múrcia, Espanya). Sos pares es
deien Antonio
Ruipérez i Rosario Sánchez. Fill d'obrers
temporers,
començà a treballar quan tenia 11
anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i
emigrà a França, on es reuní amb
son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les
fàbriques
metal·lúrgiques «Grammont» de
Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes
factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en
contacte amb el moviment
anarquista, incorporant-se a més en «La Libre
Pensée». Després
s'instal·là a
Villeurbanne (Lió, Arpitània), on el maig de 1925
s'afilià al Nucli de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups
anarquistes de
militants espanyols –n'hi havia sis grups anarquistes
espanyols a la regió de
Lió aleshores–, comptant amb el padrinatge de
Francisco Ascaso Abadía en aquell
moment radicat a la capital arpitana. Més tard
participà en el grup artístic
anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el
qual animava els mítings i
les excursions dels grups anarquistes citats. Cap el 1927
conegué Thérèse Paquin, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué tres
infants. A partir de 1928 entrà a
treballar a la fàbrica «Fil-Dynamo», de
la qual va ser acomiadat per les seves
activitats sindicals. Després es passà al sector
tèxtil i treballà com a obrer
tintorer a la fàbrica tèxtil
«Bertrand», on acabà jugant un paper
important
durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la
guerra civil
espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la
Revolució Espanyola i en la
colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la
Unió General de
Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General
del Treball (CGT)
de França, al Château des Halles, a prop de
Lió, i on van ser acollits i
escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va
ser
detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al
camp de
concentració de Vernet i després enviat al
Quarter Colonial de Bordeus
(Aquitània, Occitània) enquadrat en el Servei de
Treball Obligatori (STO) fins
a l'agost de 1944. Després de la II Guerra Mundial
retornà a Villeurbanne, on
continuà militant en la CNT de l'Exili i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP). En 1962 va fer una
conferència a Lió. Lorenzo
Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de
1980 al VII Districte de Lió (Arpitània),
quan ocupava el càrrec de secretari de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Roine-Alps, i per exprés desig seu el seu cos
va ser donat a
l'Institut Medicolegal de Lió. Lorenzo Ruipérez
Sánchez (1904-1980) ***
Necrològica
de Manuel Tenorio Lalo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste de l'1 de gener de 1981 - Manuel Tenorio
Lalo: El 19 de novembre
de 1980 mor a Alacant (Alacantí, País
Valencià) l'anarcosindicalista
Manuel Tenorio Lalo. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Sevilla
(Andalusia,
Espanya). Era fill natural de Francisca Tenorio Lalo.
Visqué a
Ayamonte (Huelva, Andalusia, Espanya), treballà de cambrer i
començà a militar
molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
el moviment
llibertari, fet pel qual patí detencions, empresonaments i
deportacions. Sa companya
era germana de l'anarquista Sebastián Pino Panal. Durant la
tardor de 1934, quan
feia el servei militar al Regiment d'Infanteria Pavia Núm.
15, amb els germans Pino
Panal, intentà organitzar un grup de soldats per participar
en l'aixecament revolucionari
previst per a octubre. Detingut el 8 d'octubre de 1934 a Huelva, el 29
d'aquell
mes va ser traslladat a Ceuta (Nord d'Àfrica) i el 19 de
novembre d'aquell any
enviat al penal de Cadis (Andalusia, Espanya) a disposició
de la comandància
militar del post. Després de la guerra civil, en 1942, va
ser jutjat a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i va ser condemnat a mort, pena
que va ser commutada per una
llarga condemna. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, formà part
del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Federació
Local d'Alacant de la
CNT. Malalt del fetge, Manuel Tenorio Lalo va morir el 19 de novembre
de 1980
al seu domicili d'Alacant (Alacantí, País
Valencià). ***
Necrologia
d'Adelina Nebot Tressols apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de març de 1988
- Adelina Nebot Tressols: El 19 de novembre de 1987 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Tressols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Havia nascut el 30 d'abril –l'1 de maig segons el certificat de defunció– de 1908 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Ramon Nebot i Antònia Tressols. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Tressols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona. ***
Cartell llibertari antirepressió -
Virgínia Dantas: El
19 de novembre de 1990 mor a
Porto (Nord, Portugal)la
militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia
Teixeira, més coneguda
com Virgínia Dantas, pel llinatge del
seu marit. Havia nascut el 24 de juliol de 1904 a Porto (Nord, Portugal).
Quan tenia set anys
deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com
a obrera costurera al taller
de confecció de camises «Camiseria
Confiança», on conegué militants
sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en
conferències, en
representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions
fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà
part en diverses
vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes
de feina (Margarida
de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel»
per lluitar contra la
repressió política i les deportacions sense
judici de militants. Per fer sentir
la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista
Portuguesa (UAP),
creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení
d'Educació Social. En 1925 es
va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la
dictadura militar
d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48
anys, s'instal·la i els
anarquistes començaren a patir durament la
repressió i aquells que
aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els
Comitès de Socors als
Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres
militants llibertaris,
s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb
la Revolució dels Clavells del
25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia
participarà en la
reconstrucció del moviment anarquista portuguès,
difonent els periòdics A
Batalha, Voz Anarquista i A
Ideia, entre altres. ***
Sebastiana
Vitales Gastón
- Sebastiana
Vitales Gastón: El 19 de novembre de 2000 mor a
la Península –algunes fonts
diuen que finà a Veneçuela–
l'anarquista i anarcosindicalista Sebastiana
Vitales Gastón –el segon llinatge sovint citat
erròniament com
Gascón. Havia nascut el
21 de març de 1902 a Ansó (Osca,
Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Gregorio Vitales Mairal, llaurador, i
Doria Gastón Mur. Amb 18 anys, el 9 de novembre de 1920,
emigrà, des
del port de Le
Havre (Alta Normandia, França) a bord del vapor La Touraine, als Estats Units.
Desembarcà a Nova York (Nova York,
EUA) i després s'instal·là a San
Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat
conegué, en un ball de l'Associació Naturista
Hispana, l'anarquista Francisco
Ballón Pequeño, amb qui
es casà el 31 de gener de 1925 en San Francisco.
Ambdós freqüentaren la colònia
llibertària
«Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA).
En 1933 la parella retornà a
la Península i, després d'un temps a
Ansó, s'establí a la Corunya (La Corunya,
Galícia). Reconeguda militant llibertària, fou
membre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), formà part del grup anarquista
«Vanguardia
Femenina», de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i fou fundadora de
«Mujeres Libres» a la Corunya. També
col·laborà en Solidaridad
Obrera de la Corunya. Durant els anys republicans va
fer nombrosos mítings en diverses localitats
(Cabovilaño, Vilagarcía, Viveiro,
Elviña, Sada, Irixoa, Betanzos, la Corunya, etc.) i a finals
de 1935 participà
en la gira propagandística gallega de Frederica Montseny
Mañé. Capturada pels
franquistes, va ser empresonada sota l'acusació d'haver
ajudat perseguits,
entre ells Juan Díaz Lobelos i Justo Galán
Barbero, i son marit va ser
assassinat. Les dues filles de la parella quedaren desprotegides. Un
cop lliure
visqué amagada, sobrevivint fent estraperlo de pa blanc des
de Sada a la
Corunya i després venent fruita a les mines de wolfram
d'Augulada a Coristanco
(La Corunya, Galícia), per a la qual cosa havia de caminar
14 quilòmetres amb la
seva filla Luz. En 1954, emigrà amb ses filles a
Veneçuela, on mantingué
contactes amb el professor d'origen gallec Ángel Rama, amb
el cercle anarquista
de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor
García) i amb el grup editor de la revista
anarquista Ruta. A principis dels
anys seixanta visità Ansó. En 1995 son
nét
Frank la portà de vell nou, ja molt gran, a la
Península. ---
|
![Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]](http://www.estelnegre.org/fotos/homenatgedurruti2006.jpg "Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]")
![[18/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/11]") |
|
![[20/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/11]") |
|
|
| Actualització: 19-11-23 |