---

Anarcoefemèrides del 19 de març

Esdeveniments

Premsa obrera

Premsa obrera

- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandant. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Beccaria, l'«anarquista» Jesús, Sòcrates  i Voltaire. Només sortiran dos números més, el 26 de març i el 2 d'abril d'aquell any.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting de commemoració de la Comuna: El 19 de març de 1890 se celebra al South Place Institute del barri de Finsbury de Londres (Anglaterra) un míting per commemorar la proclamació de la Comuna de París organitzat per la Socialist League (Lliga Socialista). En el míting intervingueren destacats intel·lectuals socialistes i anarquistes, com ara Benjamin Feigenbaum, Robert Bontine Cunninghame Graham, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Edward i Eleanor Marx Aveling, William Morris, Charles Wilfred Mowbray, David John Nicoll, Henry Halliday Sparling i John Turner, entre d'altres. Durant l'acte es cantaren cançons revolucionàries i es va vendre literatura obrera en diferents idiomes.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting de commemoració de la Comuna: El 19 de març de 1894 se celebra a l'Store Street Hall de Londres (Anglaterra) un míting de commemoració de la proclamació de la Comuna de París organitzat per les English Socialist Societies (ESS, Societats Socialistes Angleses). En aquest acte, presidit per Henry Mayers Hyndman, intervingueren destacats intel·lectuals socialistes i anarquistes, alguns d'ells exiliats, com ara Eleanor Aveling-Marx, Annie Besant, Bordes, John Burns, Adolphe Smith Headingley, F. Hicks, Frank Kitz, Piotr Kropotkin, Francesco Saverio Merlino, William Morris, Henry Halliday Sparling, Charlotte Wilson, entre d'altres. Durant l'acte un cor interpretà cançons revolucionàries.

***

Capçalera del primer número de "Le Tire-Pied"

Capçalera del primer número de Le Tire-Pied

- Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà: «Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurrecció és, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la «Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical –ajudà a crear dues Cambres Sindicals– i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

***

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

- Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca «Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19 de març de 1919)

***

Portada del primer número de "Germinal"

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 19 de març de 1920 surt a Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del setmanari socialista i anarquista Germinal. Semanario de propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e letras. Aquesta publicació, que nasqué com a conseqüència de la vaga general de juny de 1919, era l'òrgan d'expressió oficiós del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes) i va estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són de temàtiques molt diverses (sindicalisme, notícies orgàniques, teoria, comentaris polítics, poesies, etc.). El periòdic participà, i ressenyà, el III Congrés Obrer Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero (Rio de Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo, Antonio Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López, Eustacho Marinho, Astrojildo Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre d'altres. Publicà propaganda comercial. Només sortiren dos números més, el 3 d'abril i l'1 de maig de 1920.

***

Ressenya del míting publicada en "La Vanguardia" del 21 de març de 1933

Ressenya del míting publicada en La Vanguardia del 21 de març de 1933

- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Celebració del 140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de 2011 se celebra als locals del Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri de Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una jornada de celebració del 140 aniversari de la proclamació de la Comuna de París. Els actes, organitzats pel MAC, comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de Bertolt Brecht Die Tage der Commune; un concert acústic de Brendan McGloin; una sessió discogràfica a càrrec del discjòquei Hamburger Lady; i la presentació del número zero de la publicació anarquista Black Light.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ferdinand Gambon

Charles-Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Sos pares es deien Charles Marie Gambon, perit taxador, i Vitoire Élisabeth Borges. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquesta època es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret Le Bulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista «Guerra a la guerra», que es va publicar en Le Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée «souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

- Adolf Brylicki: El 19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi Austríac; actualment Polònia) l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com Adolphe Brilitzki. Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a Budapest (Imperi Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí al moviment anarquista. Posteriorment s'establí a Viena (Imperi Austrohongarès, actualment Àustria), on fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt, periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser expulsat de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa), on treballà de sabater i, segons els informes policíacs, passava il·legalment propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner, Théodore Daschner, Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed, Louis Heilmann, François Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard, Étienne Nikitscher, Antoine Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze, Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no havia cap prova que aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser expulsades pel simple fet de ser anarquistes. A França sembla que s'establí d'antuvi a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment a París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7 de maig de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una estada a Anvers (Anvers, Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va decretar l'expulsió en dues ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) fundà un grup anarquista del qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La primavera de 1900 passà de França a Suïssa, però les autoritats helvètiques, comprovant que tots els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la frontera austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va ser interrogat per la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un atemptat contra l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes més tard per manca de proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La policia austríaca va enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre la seva persona a la policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un «artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Héritier [IISH]

Louis Héritier [IISH]

- Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Notícia de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel apareguda en el diari parisenc "Le Siècle" del 9 de desembre de 1912

Notícia de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel apareguda en el diari parisenc Le Siècle del 9 de desembre de 1912

- Laurent Hansmoennel: El 19 de març de 1893 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Laurent Hansmoennel. Sos pares es deien Louis Augustin Hansmoennel i Marie Grauffel, i regentaven una botiga de queviures. El setembre de 1911 era membre de la Joventut Sindicalista del Transport del departament del Sena i a començament de 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena, a les quals representà com a delegat observador el 18 de febrer de 1912 en el Congrés de les Joventuts Sindicalistes de l'Oest celebrat a Rennes (Bretanya) i del qual va publicar una ressenya en La Vie Ouvrière. En 1912 col·labora en Le Mouvement Socialiste. El 4 de desembre de 1912 va ser detingut, juntament amb François Parmeland, el qual l'havia succeït al front del secretariat del Comitè d'Entesa, i Alphonse Roussel, arran de la detenció de diversos anarquistes antimilitaristes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, etc.) que van signar un manifest en Le Mouvement Anarchiste, text que va ser acusat per les autoritats de «sabotejar la mobilització», però finalment ell no va ser processat. Posteriorment va ser nomenat novament secretari del Comitè d'Entesa i fou un dels animadors del Congrés de les Joventuts Sindicalistes del Sena, celebrat entre el 27 de juliol i el 10 d'agost de 1913, i on s'oposà, defensant la línia confederal, contra la radicalització d'una part de les Joventuts Sindicalistes. A finals d'agost de 1913, amb altres 17 membres del Comitè d'Entesa, cosignà un cartell antimilitarista titulat «Infamie»; per aquest fet, el 3 de setembre de 1913 va ser inculpat, amb altes companys (Charles Bedouet, Fernand Bellenger, René Bertin, Oreste Capocci, Edgar Davoust, Louis Lebuet i Alphonse Roussel), per «incitació de militars a la desobediència», però tot el procés va ser sobresegut el 16 de desembre de 1913. El setembre de 1913 va ser cridat a files per a fer el servei militar i destinat com a soldat de segona classe al 167 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França). El febrer de 1914 intentà crear un grup antimilitarista dins de la caserna, però, estretament vigilat per les autoritats militars i amb el correu obert i censurat, li va ser impossible portar a bon port els seus plans. Quan esclatà la Gran Guerra, participà activament en la defensa de França, justificant la seva presa de posició en una carta enviada a Pierre Monatte el 5 de novembre de 1914. Enviat a primera línia del front, Laurent Hansmoennel va morir oficialment el 12 de desembre –13 de desembre segons algunes fonts– de 1914 en acció de guerra al bosc de Remières (Seicheprey, Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Plata.

Laurent Hansmoennel (1893-1914)

***

Gino Gatti (ca. 1920)

Gino Gatti (ca. 1920)

- Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano –germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni– i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a «tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires (Argentina).

Gino Gatti (1901-1989)

***

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca i Giovanna De Amicis. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica de José Portolés Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" de l'11 de maig de 1961

Necrològica de José Portolés Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de maig de 1961

- José Portolés Rodríguez: El 19 de març de 1903 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Portolés Rodríguez, conegut com El Cartero. Sos pares es deien Manuel Portolés i Basilisa Rodríugez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut a Calanda arran de l'aixecament anarquista de desembre de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 31 de març de 1939, des del camp de concentració de Judes de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), demanà a l'ambaixada de Mèxic, amb altres companys de barracó (Fernando Hurtado Gómez, Esteban Labarias Prades i Martín Vidal Garcés), poder emigrar a aquest país, sol·licitud que va ser denegada. En el exili milità en la Federació Local de Montalban de la CNT. Sa companya fou Joaquina Martín. José Portolés Rodríguez va morir el 19 d'abril de 1961 en un accident de circulació davant del seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat l'endemà en aquesta població.

***

Necrològica de Nicolás Mallén Ortín apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 10 de desembre de 1953

Necrològica de Nicolás Mallén Ortín apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Nicolás Mallén Ortín: El 19 de març de 1904 neix a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén Ortín. Sos pares es deien Ángel Mallén i Teresa Ortín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del triomf franquista s'exilià a França, on treballà de jornaler i milità en la Federació Local de Castres de la CNT. Nicolás Mallén Ortín va morir el 21 de novembre de 1953 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de maig de 1990

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Enric Llorens Jaime: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de gener de 1986

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986

- Ferran Alemany Fernández: El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del «Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.

***

José Torremocha Arias

José Torremocha Arias

- José Torremocha Arias: El 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1909 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Era fill de Pedro Torremocha, pagès, i de Rosario Arias. Des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

***

Ángel Moreno Martín

Ángel Moreno Martín

- Ángel Moreno Martín: El 19 de març de 1910 neix a la Vall de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno Martín, conegut com El Madriles. Sos pares es deien José Moreno i Toribia Martín. Instal·lat a Madrid (Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a exiliar-se a París (França) i a Besiers (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a la Península, en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de refugi a molts de perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i es va reincorporar a la Revolució espanyola, combatent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla del Segre. Després treballà com a comissari de Distribució i Propaganda i posteriorment va ensenyar els joves l'ús de la màscara antigàs encarregat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut pels estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de la caserna barcelonina de Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida. Entre 1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de Besiers. A partir de 1965 milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en 1970 assistí com a delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1971 fou membre de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT a França («Frente Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara Berenguer Laosa, Jesús Guillén Bertolín, Juan Higueras Pérez, José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez) i José Sánchez Conca. També fou president de la Societat Mutualista Espanyola. Sa companya fou Manuela Martín. Ángel Moreno Martín va morir el 23 de desembre de 1993 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Josep Timoneda Funes apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 19 de setembre de 1957

Necrològica de Josep Timoneda Funes apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 19 de setembre de 1957

- Josep Timoneda Funes: El 19 de març de 1910 neix a la Vall de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Timoneda Funes. Sos pares es deien Benet Timoneda i Benvinguda Funes. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), acabà a l'exili. Establert a Toló, treballà de sastre i milità en la Federació Local de la CNT. Josep Timoneda Funes va morir el 5 de setembre de 1957 a Toló (Provença, Occitània) víctima d'un atac cerebral.

***

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc "Confrontación" de l'1 d'octubre de 1977

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc Confrontación de l'1 d'octubre de 1977

- Alejandro Trapero Recuero: El 19 de març de 1911 neix a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Trapero Recuero. Sos pares es deien Agustín Trapero Villa i Victoriana Recuero Álvarez. Militant de la Federació Local de Sindicats Únics de Puertollano de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abans de la guerra civil va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Amb Ramón García (Corneta), encapçalà una manifestació d'obres desocupats que intentà assaltar el 2 de setembre de 1932 l'Ajuntament de Puertollano, i que acabà amb dos morts i diversos ferits, fet pel qual va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1934 estava pres a Almodóvar del Campo (Ciudad Real, Castella, Espanya). El 26 de maig de 1936 va ser detingut sota l'acusació d'atemptar a trets, amb altes tres companys, contra la vida del falangista de Puertollano José Hernández Novas. Durant la guerra civil dirigí a Puertollano el periòdic Tiempos Nuevos i el juny de 1937 va ser nomenat membre per la CNT del Consell Municipal i vocal de la Conselleria d'Higiene i Sanitat d'aquesta població. Exiliat a França, a començament dels anys seixanta formà part de la Federació Local de Bordeus de la CNT. També fou secretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1961 vivia a Peyrettes (Macau, Aquitània, Occitània). Sa companya fou Norberta Villares. Alejandro Trapero Recuero va morir l'11 de setembre de 1977 a l'Hospital Saint André de Bordeus (Aquitània, Occitània), quan ocupava el càrrec de tresorer de la Lliga de Mutilats. Sos germans, Álvaro, Lorenza i Ramón Trapero Recuero, també van ser militants anarcosindicalistes.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alceste Faggioli

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894)

- Joseph Baudart: El 19 de març de 1906 mor a Saint-Ouen (Illa de França, França) l'anarquista Joseph-Philippe Baudart. Havia nascut el 25 de març de 1851 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Nicolas-Denis Baudart, carnisser cansalader, i Marie-Joséphine Doinet. Es guanyava la vida en el mateix ofici que son pare a París (França). El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França), on parlà sobre les eleccions. El 7 de setembre de 1893 assistí a una reunió a la Sala Laurent, al número 268 del carrer Paris de Montreuil (Illa de França, França), on es va concretar una trobada a la tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia, on se citava que era «militant» i que vivia al número 233 del carrer Paris de Montreuil. El 15 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 27 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 31 de març de 1894 la Prefectura de Policia envià el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1896 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 270 del carrer Belleville de París. Vidu de Juliette Simonar, Joseph Baudart va morir el 19 de març de 1906 al seu domicili del número 30 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)

Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)

- Léon Rouif: El 19 de març de 1908 mor a Nanterre (Illa de França, França) l'anarquista Léon Alphonse Rouif. Havia nascut el 23 d'octubre de 1867 a Villethierry (Borgonya, França). Era fill de Léon Rouif, manobre, i d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda Grésillons de Gennevilliers (Illa de França, França). El 12 d'abril de 1888 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». A partir del 12 de novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment d'Infanteria i després en la VIII Secció de Funcionaris i Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març de 1894 el seu domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar nombrós material anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell mateix dia va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat en llibertat el 6 de març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de recapitulació d'anarquistes. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal de Saint-Denis. El 9 de desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis de Gennevilliers. Decidí emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos Aires (Argentina), però retornà poc després i el 8 de maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard Voltaire d'Asnières (Illa de França, França). Després passà a viure a París i finalment a Nanterre (Illa de França, França). El 7 d'abril de 1902 va se condemnat a 50 francs de multa per «delicte de caça». L'11 d'agost de 1902 es casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina Marie Larrivée i amb aquest matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde Léontine Rouif, nascuda el 8 de març de 1900 a Courbevoie (Illa de França, França). Era membre de la Mútua de França i de les Colònies. Léon Rouif va morir el 19 de març de 1908 al seu domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure, de Nanterre (Illa de França, França).

***

Comasco Comaschi

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 19 de març de 1922 és assassinat per un escamot feixista a Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra versió apunta a un tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins –entre ells Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Josefa Barreiro González amb sos fills

Josefa Barreiro González amb sos fills

- Josefa Barreiro González: El 19 de març de 1937 és afusellada a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Josefa Barreiro González. Havia nascut en 1911 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Llauradora i netejadora a cases, vivia a Trabanca Badiña-Carril (Arealonga, Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casada amb el mariner mercant anarcosindicalista Pascual Tobío, amb qui tingué dos infants, Julio i Valentín. Detinguda i torturada per amagar a casa seva l'anarcosindicalista Urbano Tarrío, se li va aplicar el Ban de Guerra. Josefa Barreiro González va ser afusellada el 19 de març de 1937 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Sa cunyada Otilia Tobío, militant de la CNT, acollí a casa seva els dos infants i posteriorment emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on d'allà els nins pogueren passar a França en els anys quaranta, podent així reunir-se amb son pare.

Josefa Barreiro González (1911-1937)

***

Charles Benoît

Charles Benoît

- Charles Benoît: El 19 de març de 1950 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Havia nascut el 24 de març de 1878 a Rouen (Alta Normandia, França). Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» –on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

Necrològica de Pedro Izquierdo Blesa apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de juny de 1967

Necrològica de Pedro Izquierdo Blesa apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Pedro Izquierdo Blesa: El 19 de març de 1967 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Pedro Izquierdo Blesa. Havia nascut cap el 1901 a Aragó (Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot, d'Ariño i d'Oliete, poblacions de Terol (Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Le Mée (Centre, França) i milità en la Federació Local de Châteaudon de la CNT. Pedro Izquierdo Blesa va morir el 19 de març de 1967 a Châteaudun (Centre, França) i fou enterrat civilment al cementiri de Le Mée. Deixà companya i filles.

***

Notícia de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 28 de febrer de 1931

Notícia de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de febrer de 1931

- Gaston Michaud: El 19 de març de 1970 mor a Esperacedes (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston Britel i Spartacus. Havia nascut el 25 de gener de 1890 a Argenton-sur-Creuse (Centre, França). Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es guanyà la vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911 començà a fer el servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la mili visqué a París (França), al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja començada la Gran Guerra, va ser enviat als fronts, però poc després, el 8 de setembre de 1914, va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya, França) i enviat com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on va ser repatriat l'1 de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de França, França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz (Lapurdi, País Basc) i era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes del Sud-oest (Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i Gers). A finals de 1928 era membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El febrer de 1930 s'instal·là a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània). Va ser membre de la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de 1930. En 1930, amb Henri Sénéquier, organitzà mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en 1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats d'Antíbol (Provença, Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una reunió pública en ocasió de la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat per les autoritats de «provocació al robatori i al pillatge amb la finalitat de propaganda anarquista» després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia una crida a la revolta i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de reivindicar la paternitat d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó amb llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?... C'est la guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de les «Editions du Travailleur Libertaire», que publicà set fullets dels quals va ser l'autor (Vérités et mensonges du bolchévisme, Vers l'anarchie par le communisme libertaire, À l'anarchie, les paysans, La vraie laïcité, Le communisme libertaire, Une bonne rencontre, Qu'est ce que la Fédération communiste libertaire). Formà part de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de l'UACR, i assistí al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre de 1934 a la Sala Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de gener de 1937 presidí un míting en suport de la Revolució espanyola celebrat al cinema Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que comptà com a orador Lucien Huart i on es projectà un documental sobre la «Columna Durruti» comentat per Louis Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça (País Niçard, Occitània) –vivia al domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era secretari de la Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps Marítims i militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i en la Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època col·laborà, amb el seu nom o amb el seu pseudònim de Gaston Britel, en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, Le Flambeau i Le Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània) i fou delegat de Niça i de la regió al Congrés Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3 de juliol a Toló (Provença, Occitània). Sembla que és l'autor del text La révolution sociale par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a Toló per la 28 Regió de la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du Travailleur Libertaire». Després de la II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du Plascassier» i milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Rostand d'Antíbol i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Libertaire. En 1950 publicà els fullets Les contes du berger. Ses méditations... i Périr ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration des choses, i en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du salariat, que ha estat reeditat en diferents ocasions i traduït al castellà. Després de ser marginat en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges Fontenis, col·laborà en Contre Courant, de Louis Louvet, i en Boum (posteriorment Écho Libertaire), el butlletí dels Grups Anarquistes Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de març de 1960 es casà a Esperacedes (Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine Rollino. En 1964 publicà el llibre De la mythologie marxiste-léniniste i en 1967 De la démocratie politique à la démocratie économique ou De l'État à l'administration des chose. En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de març de 1970 a Esperacedes (Provença, Occitània). Pòstumament, en 1972, es publicà la seva obra La laïcité.

***

Carlos Cruz Zanni

Carlos Cruz Zanni

- Carlos Cruz Zanni: El 19 de març de 1973 a Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni, conegut com Carlitos. Havia nascut el 21 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 23 de juliol– de 1917 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Manuel Cruz i Francisca Zanni. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en la 112 Companyia de Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la guerrilla que actuava als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el 23 de març d'aquell any va capturat a Montmélian (Roine-Alps, França) per la Milícia de Joseph Darlan i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França) i després deportat, sota la matrícula 31.946, al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), d'on va ser alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la deportació fou un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Cachan (Illa de França, França) i treballà de magatzemer. Carlos Cruz Zanni va morir el 19 de març de 1973 a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell any a Cachan (Illa de França, França).

***

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 d'abril de 1993

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'abril de 1993

- Isidro Montero Martín: El 19 de març de 1993 mor a Créteil (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Havia nascut l'11 de desembre de 1923 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Montero Grima i Ignacia Martín Billari. Visqué al barri de Las Delicias de Saragossa i treballà en la construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de paleta i milità en el clandestí Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió, passà a França, on formà part de la Federació Local de París de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica i participant en la majoria de congressos i de plens confederals. Durant els últims anys del franquisme realitzà nombrosos viatges a la Península per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina. El seu últim domicili va ser a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França). Malalt, Isidro Montero Martín va morir el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a l'Hospital de Créteil (Illa de França, França). Deixà companya, María López Vílchez, i fills.

---

[18/03]

Anarcoefemèrides

[20/03]

Escriu-nos


Actualització: 19-03-24