---

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli –que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de "L'Action Anarchiste"

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en "La Vanguardia" del 15 d'abril de 1923

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a vegades Montes– havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu Serra, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Foto policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)

Foto policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)

- Fulgence Widcoq: El 14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Fulgence Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i d'Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la domèstica Joséphine Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la parella: Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any anterior, i Édouard Victor Anatole Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava dispensat del servei militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era membre del Cercle Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava de portar-ne la correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de Picardia i de París (França) i de les subscripcions als periòdics anarquistes. Aleshores regentava una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27 d'abril de 1892 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de serraller i vivia al número 253 del bulevard Péreire de París. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i vivia al número 46 del carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el seu dossier va ser posat a disposició judicial el 31 de març de 1894. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Vidu, es casà amb Marie Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al número 26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Notícia orgànica d'Émile Equinet apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 3 d'agost de 1901

Notícia orgànica d'Émile Equinet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 d'agost de 1901

- Émile Equinet: El 14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile Equinet, conegut com Le Petit Bossu. Era fill d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia, després d'un temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els anarquistes de Reims, els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre publicacions anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897 retornà al domicili de sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta població amb altres dos anarquistes per a fer les veremes a Épernay (Xampanya-Ardenes, França). El 9 de març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix i retornà el 29 de març. L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que hi anava a peu cap a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son germà, antic agent de policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça (País Niçard, Occitània). L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis i de Propaganda Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França), que es reunia a la taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al número 32 del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la número 1 del carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es casà a Niça amb la domèstica italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava de venedor ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Castagna

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Sos pares es deien Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino. Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de París (França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 d'octubre de 1973

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Necrològica de Léon Rouget apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 3 de febrer de 1925

Necrològica de Léon Rouget apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de febrer de 1925

- Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i  va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia.

***

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 25 de juny de 1908

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 25 de juny de 1908

- Guido Ciarrocca: El 14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna Chiarelli. Es guanyava la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a França a la recerca de feina. S'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer, a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella, juntament amb Felice Chilassi, la conferència «Il Socialismo». El febrer de 1908 va engegar una gira propagandística, sobre el tema únic «La Revolució Social», arreu de la zona organitzada pel Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla que va anar acompanyat de Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista. També va participar activament en les conferències organitzades per la Unió de Sindicats Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic. El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos anarquistes de Toló (Provença, Occitània), va ser detingut sen se bitllet en un vagó de segona classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets anarquistes italians i dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia francesa com a «perillós anarquista», el juliol de 1908 va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a França, el consolat italià el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a Nàpols (Campània, Itàlia), juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració contra la carestia de la vida. Retornà clandestinament a Marsella, però va ser repatriat obligatòriament. Instal·lat a Florència (Toscana, Itàlia), esdevingué secretari de l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant una intensa activitat propagandística sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del francès a l'italià el fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola de París. Va ser un dels organitzadors del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc a la Federació Anarquista Florentina (FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de L'Aquila, publicà articles en diferents periòdics locals i organitzà nombroses conferències. Per la seva intensa activitat propagandística patí nombroses detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà en el diari La Lombardia. En 1913 fou responsable d'una Lliga Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà força actiu a les poblacions veïnes. En 1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università Popolare. En aquesta època s'integrà en el cercle de Benito Mussolini, aleshores director d'Avanti!. El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina (Sicília)37 La Sicilia Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins març de 1915. Quan esclatà la Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la guerra, es va enrolar i va ser enviat al front. En acabar la guerra retornà a Milà. En 1919, figura destacada del sansepolcrismo, s'adherí vivament al pensament de Benito Mussolini i en 1921 esdevingué el primer director de la Federació dels «Faci di Combattimento» de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional Feixista (PNF), essent-ne nomenat secretari polític a Milà. En 1927 publicà en la editorial feixista milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la qual era conseller, el llibre La redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica sindicale. Va crear la seva pròpia editorial a Milà sota el títol «Edizioni Vittoria». El 1929 va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a la caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota vigilància sospitós d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido Ciarroca va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts en els anys cinquanta encara seria viu.

***

Glòria Prades Nuño

Glòria Prades Nuño

- Glòria Prades Nuño: El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià) l'anarcosindicalista Glòria Prades Nuño. Era la filla major d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel Prades, militava en el republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a València (València, País Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en un «col·legi de senyoretes» aprengué les coses que s'estilaven (brodar, música, cultura general, etc.). Els propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son futur company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la fàbrica de joguines on treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de la patronal («pacte de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En arribar a Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la revolta de dones contra la pujada del preu del carbó («Revolta de Subsistències») de Barcelona i l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un centenar de dones a l'estació de França per a impedir la sortida d'un tren de reclutes amb destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant els anys vint va fer costat, contràriament a l'opinió del seu company, els grups d'acció confederals, on hi participava son germà Miquel Prades Nuño, del Sindicat del Transport de la CNT, exercint diverses tasques (observació, informació, enllaç, aixopluc, etc.). A partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el conseller Martí Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez. Des del seu lloc de cap de la centraleta de telèfons exercí un paper fonamental durant la resposta al cop militar feixista de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Robusté Parés i Enrique Rueda López (Rodín), s'entrevistà amb el president de la Generalitat Lluís Companys Jover i mantingué un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo Medrano Rivas, tot de cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels telèfons, sempre mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons Prades, va servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure ferida a l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig, però, així i tot, presidí la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord del Districte V de Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser vicepresidenta del Comitè Català d'Ajuda a Euskadi, presidí el Comitè Regional del PS i fou secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest partit. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on aconseguí reunir-se amb sos tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia suïcidat en 1936. S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el seu domicili es convertí en refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón. Glòria Prades Nuño va morir el gener de 1972.

***

Germinal Lelièvre i sa companya

Germinal Lelièvre i sa companya

- Germinal Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a La Fonderie (Allemond, Delfinat, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André Lelièvre. Sos pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago), obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère (País del Loira, França). Milità activament en el moviment anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i, després, en el Comitè de Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del «sindicalisme antiestatal». En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives per la I Circumscripció d'Angers (País del Loira, França) i obtingué quatre vot. En 1928 també va ser novament candidat llibertari. A finals dels anys vint, amb la gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la CGTU, es passà al Sindicat Intercorporatiu autònom que s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers de Trélazé i col·laborà en Le Libertaire. En els anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat erròniament com «dirigent de la cèl·lula comunista de Trélazé». Entre finals de 1927 i gener de 1929 fou secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del qual era Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas Lazarévitch per a fer una gira propagandística antibolxevic per la regió en nom de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup Llibertari d'Angers. En aquesta època també era candidat abstencionista. També va col·laborar regularment en Le Combat Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest periòdic un article reivindicant el dret a l'avortament)  i en Le Flambeau. En 1932 era secretari del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO). Com a lliurepensadors, atacà regularment les esglésies i el conservadorisme. Després de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la Unió Anarquista (UA), arran de les crítiques d'aquesta organització a la CGT-SR, cap a finals de 1936 s'afilià a la Federació Anarquista Francesa (FAF), el secretari a Trélazé de la qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Germinal Lelièvre va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

***

Valeriano Orobón

Valeriano Orobón

- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Fill d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Pedro també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres –plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes–, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción, Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación, Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Les Temps Nouveaux, Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista –especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís– i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.

***

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

- Miguel Yoldi Beroiz: El 14 d'abril de 1903 neix a Lizarra (Navarra) –alguns autors citen Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el 13 d'agost de 1961 d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic).

Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

***

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

- Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Fill d'una família jornalera, sos pares es deien Pedro Pérez i Ana Rodríguez. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 al seu domicili de «Les Tanneries» de Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de juny de 1980

Necrològica de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Manuel Suñer Ferrer: El 14 d'abril de 1904 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Suñer Ferrer. Sos pares es deien Manuel Suñer i Tomasa Ferrer. Assistí poc a l'escola i quan era adolescent es traslladà a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) des de la seva creació l'octubre de 1931 i que arreplegava tots els confederals de la comarca. Participà en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 i pogué fugir de la detenció i de la presó. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué escapar i es refugià a la zona de Gandesa (Terra Alta, Catalunya), on participà en la resistència al Baix Aragó i en les col·lectivitats locals. Quan l'ofensiva franquista a Aragó, es replegà cap al Principat. Després combaté en un batalló de fortificacions a l'Ebre. En 1939 passà a França i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès; posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'Ocupació, una part de sa família va ser repatriada a la força cap a l'Espanya franquista per ordres de la Prefectura dels Baixos Pirineus. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT. Pocs anys abans de morir retornà a Catalunya. Sa companya fou Carme Dilla Bernardo, amb qui tingué dos infants (Bienvenida i Antonio). Manuel Suñer Ferrer va morir el 14 d'octubre de 1979 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Pedro Fernández Agüero apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de setembre de 1972

Necrològica de Pedro Fernández Agüero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de setembre de 1972

- Pedro Fernández Agüero: El 14 d'abril de 1905 neix a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Fernández Agüero. Sos pares es deien Diego Fernández i Maria Agüero. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità als fronts durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a les mines de carbó de Crançac. Hi va treballar fins que va ser declarat «inepte per a la feina» i rebé una pensió per la seva silicosi del cent per cent. Milità en la Federació Local de Crançac de la CNT. Sa companya fou Pilar García Martínez. Pedro Fernández Agüero va morir el 2 de març de 1972 al seu domicili de La Rengade de Crançac (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pascual Monforte Galve apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 24 d'abril de 1990

Necrològica de Pascual Monforte Galve apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 24 d'abril de 1990

- Pascual Monforte Galve: El 14 d'abril de 1906 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Monforte Galve –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Montforte. Sos pares es deien Manuel Monforte i Eulalia Galve. Quan era adolescent emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) on treballà a les mines de la zona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de la II Guerra Mundial s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà a les mines de carbó i milità en la Federació Local de la CNT de la localitat. Un cop retirat en els anys seixanta, s'instal·là a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i milità durant més de 25 anys en la seva Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là a Sant Estève dau Gres (Provença, Occitània). Sa companya fou Javiera Jou Bonals. Pascual Monforte va morir el 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 22 de març– de 1990 a Sant Romieg (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Sant Estève dau Gres.

***

Pedro Navarro Navarro

Pedro Navarro Navarro

- Pedro Navarro Navarro: El 14 d'abril de 1907 neix a Terol (Aragó, Espanya) l'anarquista i lluitador antifranquista Pedro Navarro Navarro, conegut com Poyales. Sos pares es deien Ramón Navarro Fuertes, jornaler, i Josefa Navarro Villalba. Militant des de l'adolescència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir de la seva ciutat natal, caiguda a mans franquistes. Enrolat en la «Columna de Ferro», després de la militarització de les milícies entrà a formar part d'una secció de dinamiters de la 82 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i realitzà nombroses accions rere les línies franquistes. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat amb sa companya, quedant els infants amb els avis. Un cop aconseguí la llibertat condicional, participà en la clandestinitat confederal i fou membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. A resultes d'un atac el 7 de juliol de 1946 d'un tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó, Espanya), en el qual la CNT hi va participar i en la qual els guerrillers s'apoderaren de 750.000 pessetes, hagué de fugir cap a les muntanyes i el 9 de juliol d'aquell any s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Com altres companys llibertaris, abandonà ràpidament l'AGL i arribà a València (València, País Valencià), on entrà en contacte amb l'organització, especialment, gràcies a la intervenció del guerriller llibertari Luciano Alpuente Hernández, amb el grup d'acció «Los Maños». En morir aquest últim l'octubre de 1949, passà a França. En 1950 entrà a formar part del Comitè Regional de Bretanya de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de Le Mans (País del Loira, França) de la CNT. En morir el dictador Francisco Franco retornà a Terol i participà en la reorganització de la CNT, de la qual arribà a ser tresorer de la seva Federació Local. Pedro Navarro Navarro va morir el 22 de novembre de 1979 al seu domicili de Terol (Aragó, Espanya).

Pedro Navarro Navarro (1907-1979)

***

Valerià Llach Bou

Valerià Llach Bou

- Valerià Llach Bou: El 14 d'abril de 1910 neix a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Valerià Llach Bou. Sos pares es deien Marcos Llach Porcar i Manuela Bou Bou. Marxà de molt petit cap a Barcelona (Catalunya) amb sa mare i sos germans. Començà a treballar quan encara era un infant i aprengué a llegir i a escriure en els cursos per a adults organitzats als ateneus llibertaris. Tot d'una que pogué, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència, efectuant missions a l'interior de la Península. El juny de 1944, en una d'aquestes missions, quan tornava a França, va ser detingut a Andorra per la Gestapo i internat a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc. Deportat a Alemanya, el 30 de juliol de 1944 arribà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on pogué sortir el maig de 1945 amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. De bell nou a França, s'instal·là a Pàmies, on treballà de lampista i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Valerià Llach Bou va morir el 12 de novembre de 1970 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Son germà Felicià Llach Bou també fou militant confederal.

Valerià Llach Bou (1910-1970)

***

Necrològica de Josep Sales Parrell apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 5 de desembre de 1968

Necrològica de Josep Sales Parrell apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de desembre de 1968

- Josep Sales Parrell: El 14 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 19 d'abrilde 1910 neix a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Sales Parrell –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Parell. Sos pares es deien Josep Sales Rebull, llaurador, i Josefa Parrell Carbonell. Molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on visqué al barri de Gràcia, i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Vierzon, on treballà de pintor i milità en la Federació Local de la CNT. Josep Sales Parrell va morir el 16 de setembre de 1968 al seu domicili de Vierzon (Centre, França).

***

Manuel Chiapuso Hualde

Manuel Chiapuso Hualde

- Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Sos pares es deien Manuel Chiapuso i Josefa Hualde. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc –per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre–, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht– per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) –del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez–; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França –el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

***

Necrològica de Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de març de 1966

Necrològica de Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de març de 1966

- Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen: El 14 d'abril de 1913 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen. Quan era adolescent emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa (Bages, Catalunya). Durant la guerra civil lluità en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Barcelona (Catalunya) i reclòs a Montjuïc, on va ser torturat. Després de patir vuit anys de presó en diversos centres penitenciaris, cap el 1947 va ser enviat al Protectorat Espanyol del Marroc enquadrat en un batalló de treball forçat. Aconseguí escapar amb altres dos companys, però en la fugida un va caure mort i l'altre ferit, al qual va haver d'ajudar; els dos passaren al Marroc francès travessant el riu Muluia. Al Protectorat Francès del Marroc milità en el nucli confederal de l'exili. El 3 de març de 1965 s'instal·là a Bèlgica com a refugiat polític i s'afilià a la Federació Local de Lieja (Valònia) de la CNT. Fernando Airiguirigoitia Irguirigoyen va morir sobtadament poc després mentre feia feina, el 16 de desembre de 1965 a Brussel·les (Bèlgica), d'una malaltia desconeguda.

***

Necrològica de Daniel Morchón Arbea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de setembre de 1994

Necrològica de Daniel Morchón Arbea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Daniel Morchón Arbea: El 14 d'abril de 1913 –el 13 d'abril de 1916 segons el certificat de defunció neix a Sos del Rey Católico (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Daniel Morchón Arbea. Fill d'una família nombrosa formada per 12 germans i germanes, sos pares es deien Teodoro Morchón Espatolero i Saturnida Arbea Villacampa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, durant el «Bienni Negre» (1934-1935) va ser condemnat a sis anys de presó, que purgà a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) fins a l'amnistia de febrer de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, com que no el pogueren detenir, afusellaren sa mare i un dels seus germans. Combaté en la Columna «Roja i Negra», que amb la militarització de les milícies passà a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual va ser comissari delegat de la Companyia 313 de la seva 127 Brigada Mixta. Va ser ferit en dues ocasions. En 1939, amb el triomf feixista, restà a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) treballant de jornaler. En 1940 va ser detingut, jutjat en consell de guerra i condemnat el 18 d'abril de 1942 a 12 anys i un dia de presó. Un cop lliure lluita en la clandestinitat. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena va ser finalment commutada per la de 20 anys de presó. Després d'uns anys va ser posat en llibertat provisional i s'exilià a França, on milità en la CNT de Grenoble. En 1952 s'uní amb Madeleine Moulés. En 1955 col·laborà en CNT i en 1956 en Boletín Ródano-Alpes. En aquest any vivia al número 37 de l'avinguda Maréchal Randon. Entre 1956 i 1957 va fer crítiques cinematogràfiques per a Solidaridad Obrera. En 1958 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confedral. El setembre de 1963, en la gran batuda contra les Joventuts Llibertàries, va ser detingut a Grenoble amb José Ríos i Juan Toledo. En 1964 era secretari de la Federació Local de Grenoble de la CNT. En 1975, arran del Congrés de Marsella, signà amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), Manuel Temblador López i José Hiraldo Aguilar, el «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals, que implicà la seva marginació pel sector «ortodoxe», encapçalat per la parella Frederica Montseny Mañé i Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). Es donà de baixa de la CNT de l'exili i passà a militar en els Grups de Presència Confederal (GPC), reagrupats al voltant del periòdic Frente Libertario, participant en diferents congressos d'aquesta tendència. Daniel Morchón Arbea va morir durant la nit del 14 al 15 d'agost –oficialment el 15 d'agost de 1994 a l'Hospital de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Correspondència seva amb Ramón Álvarez Palomo, Fernando Gómez Peláez i Josep Peirats Valls es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Antonio Calvo Dieste

Antonio Calvo Dieste

- Antonio Calvo Dieste: El 14 d'abril de 1914 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Valeriano Antonio Calvo Dieste. Sos pares es deien Ramón Calvo Atarés, llaurador, i Josefa Dieste Giménez. Llaurador de professió com son pare, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, per la qual cosa fou empresonat a Jaca. L'agost de 1935 també fou tancat a Osca. Durant la guerra civil lluità en la 127 Brigada de la 28 Divisió (antiga Columna Ascaso). Amb el triomf feixista, fou detingut, jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1943 fou posat en llibertat condicional. Antonio Calvo Dieste va morir el 20 de maig de 1996 a la Residència d'Avis Mas Planoi de Castellgalí (Bages, Catalunya) on residia.

***

Manuel Lozano

Manuel Lozano

- Manuel Lozano: El 14 d'abril de 1916 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut com Manuel Lozano. Fill d'un barber anarquista –acabà afusellat pel franquisme– i orfe de mare de petit, des de molt jove treballà en una destil·leria i a les vinyes de Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest mateix any aprengué a llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez fou ocupat pels feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en l'Exèrcit republicà lluità a diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria, Múrcia i Alacant) fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 aconseguí embarcar-se cap a Orà (Algèria) i just arribar fou detingut per la policia francesa i tancat en cinc camps de concentració a Algèria i al Marroc fins al desembarcament aliat al nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després ingressà en la II Divisió Blindada de l'Exèrcit francès africà i l'abril de 1943 intervingué en la presa de Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a Anglaterra per preparar-lo per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell any, va combatre a França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la Divisió Leclerc (La Nou) –formada per republicans espanyols i especialment militants cenetistes–, en la batalla de Normandia i la presa d'Alençon. La tarda del 24 d'agost de 1944 formà part de la primera que entrà al París insurgent i ocupà l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents participà en els combats per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost el general De Gaulle baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle eruga. El setembre de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les preses del camp de concentració de Dachau i del «Niu d'Àguiles» hitlerià de Berchtesganden. Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de França. Un cop lliure França, treballà per a l'alliberament de l'Espanya franquista. Després continuà en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a París. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT, Pueblo Libertario, Siembra, Tierra y Libertad, etc. Edità la revista poètica Ráfagasi publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo poético (1986), Aires libertarios (1986), Aires andaluces (1987), Andalucia sin fronteras, Eco anárquico, Eco jerezano (1987), Ráfagas (1987), Pensamiento poético (1988), Estampa andaluza (1991), Jerez sin frontera, Prosa poética, Recopilación poética (1991), etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a Sarcelles (Illa de França, França) i fou enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin.

Manuel Lozano (1916-2000)

***

Cartell propagandístic de la 26 Divisió realitzat per Helios Gómez

Cartell propagandístic de la 26 Divisió realitzat per Helios Gómez

- Ramón Subías Mir: El 14 d'abril de 1916 neix a l'Espunya (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir –el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen. Ramón Subías Mir va morir el 31 de març de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Matilde Sainz Alonso

Matilde Sainz Alonso

- Matilde Sainz Alonso: El 14 d'abril –algunes fonts, fins i tot el certificat de defunció, citen erròniament l'11 d'abril de 1917 neix a Laredo (Santander, Cantàbria, Espanya; actualment Cantàbria, Espanya) l'anarquista Matilde Sainz Alonso –algunes fonts, fins i tot el certificat de defunció, citen erròniament el primer llinatge Saiz. Sos pares es deien Gerardo Sainz Revolledo i Francisca Alonso Godina. Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet. Malalta de càncer, Matilde Sainz Alonso va morir el 9 de juny –algunes fonts citen erròniament l'11 de juny de 1984 al seu domicili de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada al cementiri nou d'aquesta població.

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

- Fernando Santos Arranha: El 14 d'abril de 1920 neix a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Santos Arranha. Era fill del militant llibertari José da Silva Santos Arranha, que fou secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) en els anys vint i director del periòdic anarcosindicalista A Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va fer classes a l'Escola Industria Alfonso Domingues de Lisboa i posteriorment entrà a treballar en l'administració pública, exercint de funcionari d'antuvi als Tallers Generals d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la Direcció General del Comerç Exterior. El passat de son pare i les seves simpaties pel moviment llibertari van fer que fos estretament vigilat per la dictadura d'António de Oliveira Salazar, a més d'impedir la seva promoció professional dins de l'Administració; malgrat tot això, continuà la seva militància llibertària. Després de la caiguda de la dictadura del 25 d'abril de 1974, una assemblea popular el nomenà tresorer de la Comissió Administrativa de la Junta del Freguesia de Santa Engracia de Lisboa, càrrec que exercí fins a les primeres eleccions lliures després de la Revolució dels Clavells. En aquesta època ajudà a la creació del Sindicat de Funcionaris Públics de la CGT i s'integrà en la cooperativa editorial del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT, i en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL). A més a més, va participar en diverses associacions populars del seu barri lisboeta de residència, Monte Pedral. En 1985 es va jubilar. Fernando Santos Arranha va morir el 12 de gener de 1990 a Lisboa (Portugal). Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Historicosocial de la Biblioteca Nacional de Portugal.

***

Diego Franco Cazorla (Rennes, 1944)

Diego Franco Cazorla (Rennes, 1944)

- Diego Franco Cazorla: El 14 d'abril de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Diego Franco Cazorla, més conegut pel seu pseudònim literari d'Amador Franco. Fill d'una humil família que vivia al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, fou el tercer de cinc germans (dues nines i tres nins) i només va fer els estudis primaris. A partir de 1932 compaginà la seva feina d'aprenent de torner de fusteria amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola Racionalista que regentava l'anarquista Severino Campos Campos i la seva companya Igualdad Ocaña Sánchez. Quan tenia 13 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries de la Torrassa i prengué part en les tertúlies dels militants anarquistes d'Hostafrancs. En 1934 participà com a orador en el seu primer míting, un d'afirmació anarquista organitzat pels rajolers de la Torrassa. Des de 1935 formà part, amb Vicente Rodríguez García (Viroga), Ramón Monterde i altres, de la llibertària Federació Estudiantil de Consciències Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una Universitat Popular l'any següent. Participà activament en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936, especialment en l'assalt de la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Aragó com a milicià de la Columna «Roja i Negra», on exercí tasques propagandístiques. Després de lluitar al front d'Osca (Carrascal, Monte de Aragón, Siétamo, etc.), participà en l'organització de les col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època destacà com a orador i col·laborà en Acracia (Lleida), Frente y Retaguardia (Barbastre), Boletín Ateneo de Sants (Barcelona), Esfuerzo (Barcelona) i Ruta (Barcelona). Unit al grup de les Joventuts Llibertàries contràries al col·laboracionisme governamental, ingressà, amb Josep Peirats Valls, en el grup «Los Irreductibles», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937, representant les Joventut Llibertàries del Front d'Aragó, parlà, amb Fidel Miró, Alfredo Martínez Hungría, José Grunfeld i altres, en el grandiós míting del Front de la Joventut celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya. El maig de 1937 assistí al Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb Ramón Liarte, Santana Calero i altres, a Barcelona i ocupà la Secretaria de Cultura i Propaganda del Comitè Regional de Catalunya i Balears de l'FIJL. També aquest any publicà, amb altres, el fullet Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución. A començaments de 1938, amb Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè Regional al Congrés Peninsular de l'FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica de València, on defensà l'anticol·laboracionisme. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de concentració de Gurs per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a la Península. Durant la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència francesa i en acabar el conflicte ajudà a la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes. En aquests anys es guanyà la vida com pogué (pagès, fuster, oficinista, infermer, etc.). El 22 de març de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i l'octubre d'aquell any al Congrés de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de l'MLE celebrat a París el maig de 1945. En aquest últim any, va fer mítings a Sant-Etiève i a Carcassona i publicà a París un recull de la seva obra poètica sota el títol Consejas y poesías. Ben aviat s'integrà en grups d'acció antifranquistes en l'interior de la Península i creuà repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i de propaganda. En 1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira Lacunza amb l'encàrrec de rellançar les Joventut Llibertàries en l'interior i d'editar el seu òrgan de premsa clandestí Ruta. El juliol de 1946, en una nova missió, va ser detingut per la Guàrdia Civil amb Antonio López Montes a l'estació d'Irun quan intentava passar clandestinament a la Península; portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor-receptor TSH i 30.000 pessetes. Després de ser torturats durant mesos a la caserna d'Ondarreta, van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant Sebastià i condemnats a mort el 21 d'abril de 1947. Ambdós havien de ser executats oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del 21 al 22 d'abril van ser portats amb camió a un camp obert de Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i afusellats per un escamot de falangistes.

Diego Franco Cazorla (1920-1947)

***

Aldo Rossi a la seu d'"Umanità Nova"

Aldo Rossi a la seu d'Umanità Nova

- Aldo Rossi: El 14 d'abril –algunes fonts citen el 16 d'abril– de 1921 neix a Roma (Itàlia) el comunista i després anarquista Veraldo Rossi, conegut com Aldo Rossi. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Raimondo Rossi, pastisser inventor del famós Amaretti di Fiuggi, i Ines Thierry. Estudià Llengües Orientals a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la lluita clandestina d'alliberament i va organitzar un grup partisà a Ciociaria, a la zona de Fiuggi, Porciano i Cassino, al Laci (Itàlia). Afiliat al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), mantingué contactes amb la Resistència romana, en relació directa amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Malgrat la seva inscripció comunista, en totes les operacions guerrilleres en les quals intervé la seva formació, el comunisme es va entendre en sentit llibertari i a totes les poblacions alliberades els pagesos i artesans orientaren les seves accions cap a l'autogestió. Durant la lluita partisana conegué Anna Maria Pietroni, amb qui compartí la vida, la lluita clandestina i la dissidència dins del comunisme, i amb qui tingué dos infants (Raniero i Maida). En acabar la II Guerra Mundial la parella abandonà el PCI i s'acostà al moviment anarquista. Participà activament en el renaixement del moviment llibertari romà, especialment de la Federació Anarquista Italiana (FAI), col·laborant en la propaganda i en l'organització. En els anys cinquanta participà en la revista de les Joventuts Anarquistes Lotta Anarchica. En relació amb el guerriller anarquista català Josep Lluís Facerías (Alberto), aleshores a Itàlia, efectuà expropiacions i va fer costat la creació d'una Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL). Fou un dels organitzadors del III Càmping Internacional celebrat entre l'1 de juliol i el 31 d'agost de 1955 a Bedizzano (Toscana, Itàlia). En aquesta època era membre de la Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries. Amb sa companya i altres (Mario Barbani, Dulizzia, Mario Romoli, etc.), fou un dels principals animadors del butlletí La Bussola (1963-1965), del grup anarquista romà de la Garbatella. En 1965, després de la dimissió d'Armando Borghi, a causa de les dissensions palesades durant el Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) entre «organitzadors» i «antiorganitzadors», i sobre desavinences sobre la qüestió cubana, passà a formar part de la redacció del setmanari de la FAI Umanità Nova, esdevenint un dels seus puntals, juntament amb sa companya i Mario Barbani, Attilio Paratore i Tommaso Sabatini. Durant els moguts anys de 1968 i 1969, desemmascarà i impedí l'entrada de l'infiltrat Mario Merlino a la seu romana de la FAI. Com a un dels responsables del Cercle Anarquista «Bakunin» de Roma, acusà Pietro Valpreda de ser un delator i l'expulsà, juntament amb Leonardo Claps, Enrico Di Cola i Roberto Gargamelli, del local. En aquesta època es dedicà a denunciar la manipulació mediàtica i de l'Estat sobre l'atemptat de la Piazza Fontana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 12 de desembre de 1969, participant en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac. Durant i després de la «Revolta de Reggio», engegada el juliol de 1970 a Reggio (Calàbria, Itàlia), mantingué contacte amb el grup d'aquesta població de la Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana), proporcionant eines per a la investigació de la revolta i dels seus instigadors feixistes. Aquesta investigació descobrí que el «descarrilament» d'un tren que hi anava cap a Goia Tauro (Calàbria, Itàlia) el 22 de juliol de 1970, on moriren sis persones i en resultaren ferides 139, en realitat es tractava d'un atemptat feixista; els documents de la investigació que aquests joves anarquistes li enviaren per correu mai no arribaren al seu destí i aquests decidiren lliurar-li una còpia en mà. Els cinc joves del FAGI (Giovanni Ariçò, Annelise Borth, Angelo Casile, Luigi Lo Celso i Franco Scordo) que havien portat a terme la investigació, van morir el 26 de setembre de 1970 en un «accident» a la carretera cap a Roma i el dossier que portaven sobre els fets investigats va desaparèixer. Posteriorment es dedicà la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per haver-se defensat el 7 de juliol de 1972 a Salerno (Campània, Itàlia) en un atac armat del grup feixista Front Universitari d'Acció Nacional (FUAN) i haver ferit mortalment Carlo Falvella, un dels seus atacants. Amb sa companya animà durant anys el grup romà de la FAI i els càmpings anarquistes internacionals. Aldo Rossi va morir, juntament amb sa companya Anna Maria Pietroni, durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de trànsit a la Via Appia de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió. El funeral de la parella va ser una gran manifestació de dol del moviment anarquista romà.

***

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García (Pirineus, gener de 1948)

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García (Pirineus, gener de 1948)

- Enrique Martínez Marín: El 14 d'abril de 1927 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista, membre dels grups d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Enrique Martínez Marín, el Quique. Va començar a militar en la segona meitat dels anys quaranta en les Joventuts Llibertàries barcelonines. Va integrar-se en els grups de militants més radicals que portaven les accions de guerrilla urbana contra el franquisme. Detingut el 8 d'agost de 1947 i acusat d'activisme clandestí i de ser responsable de les Joventuts Llibertàries de la barriada barcelonina del Carmel, va ser empresonat. En llibertat condicional a partir del 25 de març de 1948, va reprendre l'acció dins del grup de Josep Lluís Facerías, que va cometre diversos atemptats (contra una emissora al Tibidabo), accions de propaganda i «expropiacions econòmiques», activitats clandestines que l'obligaven a passar freqüentment la frontera dels Pirineus, i en una d'aquestes va caure en una emboscada sota les bales de la Guàrdia Civil el 26 d'agost de 1949. El seu company, Celedonio García Casino, que obria la marxa amb ell, també va morir en aquesta emboscada. Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Faceries i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya).

***

Paola Nicolazzi

Paola Nicolazzi

- Paola Nicolazzi: El 14 d'abril de 1933 neix a Stresa (Piemont, Itàlia) la cantautora anarquista Paola Nicolazzi. Apassionada per la música, col·laborà amb el segell discogràfic «I Dischi del Sole» de Milà (Llombardia, Itàlia). Destacà com a cantautora anarquista, musicant i interpretant poemes de destacats llibertaris (Pietro Gori, Belgrado Pedrini, etc.) i fent recitals i espectacles arreu d'Itàlia. En 1967 musicà el poema Il galeone de Belgrado Pedrini. En 1974 publicà el disc Compagno Marini, acompanyada per Paolo Ciarchi. El 10 d'octubre de 1975 participà un concert organitzat per A Rivista al Teatre Uomo de Milà amb diversos cantautors (Francesco De Gregori, Giorgio Gaber, etc). En 1976 s'instal·là a Carrara, on milità amb son germà Alfonso NIcolazzi en el moviment anarquista de la ciutat, especialment en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups Anarquistes Reunits) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1978 participà en el disc Quella serà a Milano era caldo... Antologia della canzone anarchica. Va ser cofundadora de la Cooperativa Tipolitogràfica, on es va imprimir el periòdic anarquista Umanità Nova i de la Biblioteca-Arxiu Germinal de Carrara. Durant sa carrera artística interpretà cançons amb nombrosos autors, com ara Cesare Bermani, Gualtiero Bertelli, Paolo Ciarchi, Franco Coggiola, Claudio Cormio, Ivan Della Mea, Alessio Lega, Giovanna Marini, etc. Participà activament en les campanyes per l'alliberament de Giovanni Marini i contra les centrals nuclears i pel tancament de la Farmoplant d'Avenza de Carrara. En 2012 va morir d'una malaltia sa filla Raffaella, també militant anarquista. Malalta durant molts d'anys, Paola Nicolazzi va morir el 7 de juny de 2014 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Paola Nicolazzi (1933-2014)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica d'Émile Maurin apareguda en el periòdic parienc "Le Libertaire" del 22 d'abril de 1937

Necrològica d'Émile Maurin apareguda en el periòdic parienc Le Libertaire del 22 d'abril de 1937

- Émile Maurin: El 14 d'abril de 1937 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Émile Maurin. Havia nascut el 27 de maig de 1899 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Abraham Maurin, conreador, i Marie Roux. En 1921 va ser un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) d'Aimargues. També milità en la Unió Anarquista (UA). Malalt, Émile Maurin va morir el 27 de maig de 1899 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Serafí Castelló Pena

Serafí Castelló Pena

- Serafí Castelló Pena: El 14 d'abril de 1943 mor a Beuzeville (Alta Normandia, França) l'anarcosindicalista Serafí Castelló Pena. Havia nascut l'1 de març de 1893 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Castelló i Mercè Pena. Picapedrer, en 1920 s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) de Tarragona, amb Formós Plaja Saló i altres, i va col·laborar en la revista Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921) de Tarragona. Més tard milità a Valls (Alt Camp, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera regentà una llibreria. El desembre de 1925 romania tancat a la presó de Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) i rebé el suport de la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials» que gestionava La Revista Blanca. Entre 1927 i 1929 fou tresorer del Comitè Nacional clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT) encapçalat per Joan Peiró Belis i en 1928 formà part del grup «Solidaridad». En 1929 a causa de la repressió passà amb Pere Cané Barceló a França. L'abril de 1931 fou president de la comissió reorganitzadora del Sindicat Únic de Treballadors de Tarragona. L'agost de 1931 assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona. El setembre de 1933 participà en la reunió constitutiva de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Valls, signant els estatuts en nom de la comissió organitzadora. Per la seva natura malaltissa no lluità als fronts durant la guerra civil i des de setembre de 1936 fou redactor del periòdic Acció Sindical. Portaveu de la CNT de la comarca de Valls-Montblanch. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Tarragona en representació de la CNT i des de febrer de 1937 i fins el final del conflicte bèl·lic fou secretari de la Federació Local de Tarragona de la CNT. L'abril de 1937 formà part de la Comissió Especial per a l'Administració de la Propietat Urbana de Tarragona. El 26 de maig de 1937 fou un dels fundadors, amb Josep Alomà Sanabras, Josep Caixal Llauradó, Salvador Rueda Contreras i Julio Casanovas García, de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes. CNT». En 1937 també fou delegat interventor de la socialitzada «Empreses d'Obrers Picapedres i Marbristes de Tarragona». En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va fer de pagès al departament de l'Eure. Serafí Castelló Pena va morir el 14 d'abril –alguns citen erròniament el 4 d'abril– de 1943 d'una congestió pulmonar a Beuzeville (Alta Normandia, França).

***

Drets, d'esquerra a dreta: Paulino Casajuana, José Gómez, Antonio Galera, Diego Camacho i Raúl Carballeira. Asseguts: Julio Santos i Juan Ángel Orgalla. (Camp de concentració de Bram)

Drets, d'esquerra a dreta: Paulino Casajuana, José Gómez, Antonio Galera, Diego Camacho i Raúl Carballeira. Asseguts: Julio Santos i Juan Ángel Orgalla. (Camp de concentració de Bram)

- Juan Ángel Orgalla Serrano: El 14 d'abril de 1943 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Orgalla Serrano –a vegades el seu segon nom Ángel citat erròniament com a llinatge. Havia nascut el 23 de febrer de 1919 a Valdepeñas (Ciudad Reial, Castella, Espanya). Sos pares es deien Andrés Orgalla Martínez i Carmen Serrano Rojas. Es guanyava la vida com a sabater de vell. En 1936 militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de las Ventas de Madrid (Espanya) i vivia al Camp d'Aviació del barri madrileny de Canillejas. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Retornà a la Península, on en 1942 estigué en contacte amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz) a Barcelona. En aquesta època de clandestinitat, fou secretari de la Federació Local de Barcelona de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Molt malalt, participà en l'atracament d'un prostíbul. Detingut, va ser reclòs a la IV Galeria de la Presó Model de Barcelona. Jutjat, el 10 de març de 1943 va ser condemnat a mort. Juan Ángel Orgalla va morir el 14 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 de març– de 1943 d'un càncer de gola (adenitis tuberculosa) a la Presó Model de Barcelona (Catalunya), poc abans de la seva execució, i va ser enterrat al cementiri de Montujuïc de la ciutat.

***

Fioranvante Meniconi

Fioranvante Meniconi

- Fioravante Meniconi: El 14 d'abril de 1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. Havia nascut el 13 d'octubre de 1893 a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia). De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

Domenico Ludovici

Domenico Ludovici

- Domenico Ludovici: El 14 d'abril de 1950 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Havia nascut el 2 de setembre de 1884 a Cagli (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari «L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada «Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste –va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup «Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.

***

Necrològica d'Indalecio Navarro Mañas aparegut en el periòdic tolosà "CNT" del 3 de juny de 1956

Necrològica d'Indalecio Navarro Mañas aparegut en el periòdic tolosà CNT del 3 de juny de 1956

- Indalecio Navarro Mañas: El 14 d'abril de 1956 mor, a resultes de la silicosi, l'anarcosindicalista Indalecio Navarro Mañas. Havia nascut cap al 1895. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Després de la Guerra Civil s'exilià a França.

***

Necrològica d'Armodio Argüelles González apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 20 de juliol de 1968

Necrològica d'Armodio Argüelles González apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 de juliol de 1968

- Armodio Argüelles González: El 14 d'abril de 1968 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Armodio Argüelles González –el seu nom també citat Harmodio. Havia nascut el l'11 de gener de 1904 a Mieres (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Celedonio Argüelles i Filomena González. Treballador a les mines asturianes i d'altres zones, milità des de molt jove en la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sama (Langreo, Astúries, Espanya). En 1932 treballava de miner a Guardo (Palència, Castella, Espanya) i l'octubre d'aquell any va ser denunciat, amb altres miners, per la Guàrdia Civil per desobeir l'alcalde d'aquesta població; durant el procés no es va presentar a les requisitòries. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i s'hagué d'exiliar un temps als Països Baixos. A Holanda va tenir, amb altres companys, un problema amb el moviment llibertari per qüestions del repartiment de l'ajuda econòmica per als exiliats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Verdun de Garona (Guiena, Occitània), formà part de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Malalt de silicosi, visqué amb una petita pensió d'invalidesa. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A finals dels anys seixanta passà a viure amb una de ses germanes a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Amor Rodríguez. Armodio Argüelles González va morir el 14 d'abril de 1968 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Gallego Crespo

Juan Gallego Crespo

- Juan Gallego Crespo: El 14 d'abril de 1974 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo. Havia nascut el 22 de febrer de 1886 a Torreperogil (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar part del moviment llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de medicina i cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya) a Tierra y Libertad. Durant la dècada dels deu es desplaçà per Andalusia (Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb José Sánchez Rosa, a Úbeda, a Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), amb la intenció de fundar una escola racionalista, però hagué de fugir acusat de repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911 va ser detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill (Julio Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en unió lliure i amb qui tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia, Helios, Justo, Palmira i Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan Palomino Olaya en suport dels presos polítics i participà en la fundació, amb Francisco González Sola i José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de Sevilla. En 1913 s'establí a Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de Francisco González Sola, participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer conferències, formant part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent mítings. En 1915 va fer una gira propagandística arreu de Còrdova i, com a vocal de la Lliga Antigermanòfila de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En 1916 representà els sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i projectà, sense èxit, treure un periòdic (Tiempos Nuevos) a Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción Solidaria, a més de fer conferències. El maig de 1918 representà el Sindicat d'Oficis Diversos en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira de Propaganda Nacional, amb Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva Jiménez, per Andalusia occidental, a més de fixar la seva residència a la zona del llevant peninsular i assistint al Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En representació de la Confederació Regional de Llevant i d'alguns sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa (Alt Palància, País Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de 1919 va ser jutjat en consell de guerra a València per «injúries a un institut armat». El maig de 1920 intervingué en el gran míting madrileny pro presos. El 31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a València, juntament amb 16 companys, per «injúries a l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania empresonat. El juny de 1922 assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en representació de la CNT, a Bilbao (Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb socialistes i comunistes. Seguidor de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935 col·laborà molt en La Revista Blanca. En 1925 participà des de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927 assistí a la clandestina conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930 participà, com a membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting a favor d'aquesta al Centre de la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres madrilenyes. L'abril de 1931 va ser proposat per el periòdic barcelonès El Luchador, juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat per a participar en la gira propagandística arreu de la Península que havia de fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de Madrid de la CNT del qual va ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de Madrid, en un gran míting que se celebrà a la Plaça de Toros de València i aquella mateixa nit va fer la conferència «El sindicalismo, como instrumento de lucha» al local de La Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència que repetí dos dies després al Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell mateix mes participà a Madrid en el míting de clausura de la Conferència de la FAI. L'11 d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra Morán, Eduardo Barriobero Herrán, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en memòria de Francesc Ferrer Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos Bejarano Merino, Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal, Teodoro Mora Pariente i Pablo María Yusti, en un míting d'afirmació sindical al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29 de novembre de 1931, en nom de l'ADS, participà en un míting en homenatge de Francesc Pi i Margall organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les relacions entre federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca –aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009 pel seu nét Rafael Enrique González Gallego. Durant els anys republicans participà activament en mítings, com ara en 1932, on representà el Comitè Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en un acte a Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de 1932 va fer la conferència «Las pasiones humanas» al Sindicat Únic de Gas, Aigua i Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats de l'Ateneu de Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil va fer mítings i conferències, com ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al Teatre Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936, l'organitzat pel Comitè Regional del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres poblacions (València, Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.). Prestà el seus serveis a Institut del Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el Serveis Mòbils d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de Madrid, València i Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També fou vocal de la CNT en el Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció Sanitaria del Centro, editat en el llibre de diversos autors De julio a julio. Un año de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el número extraordinari de Fragua Social del 19 de juliol de 1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels comitès del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de la Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el 25 de juliol d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera en la Comissió Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí al Ple de Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional encapçalat per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), durament criticat per la delegació catalana. El desembre de 1938 va anar, amb Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de la CNT, a Menorca en missió orgànica per a organitzar el Congrés Regional del Treball de Balears. També fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT i ocupà la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a París i aquest any s'establí a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). Durant l'Ocupació, aconseguí embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord del vapor Nyassa cap a Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i Palmira. En 1945, després de la ruptura interna confederal, encapçalà la Delegació de la CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i també en 1947, des de l'«Agrupació de CNT» mexicana, es mostrà partidari de les posicions «col·laboracionistes». L'11 d'octubre de 1955 fou un dels signants de la carta dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la no acceptació de l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El novembre de 1956 va fer una conferència a Mèxic. En 1966 col·laborà en la premsa de l'«Agrupació de Militants de la CNT». Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions, com ara Acció Libertaria, Boletín de l'Agrupació de Militante de CNT, ¡Desperdad!, España Libre, España Nueva, Estudios Sociales, Fragua Social, Fructidor, Generación Consciente, Liberación, El Luchador, Luz y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El Porvenir del Obrero, Proa, Prometeo, Redención, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Vanguardia de Peones, La Voz del Campesino, La Voz Libertaria, etc. Al final de sa vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan Gallego Crespo va morir el 14 d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de Baz (Mèxic, Mèxic).

Juan Gallego Crespo (1886-1974)

***

Giovanni Zava

Giovanni Zava

- Giovanni Zava: El 14 d'abril de 1982 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Zava. Havia nascut el 12 de desembre de 1901 a Carrara (Toscana, Itàlia). Quan era jove embarcà com a mosso en un vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees anarquistes. Després de viatjar i de treballar a diferents països, retornà a Carrara i s'integrà en la lluita clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, van ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada «Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al grup partisà «Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia). Participà en diverses accions guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un avió aliat el traslladà a Messina (Sicília), on va ser operat d'urgència per a extreure'l bales i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a Carrara. El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la presó també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del Fascio de Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a trenta anys de presó. El gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont) declarà extint el delicte polític per amnistia, però confirmava la condemna a trenta anys de presó per «suma de penes». El gener de 1974, després de passar 33 anys empresonat, recuperà definitivament la llibertat. S'instal·là a Carrara, on participà en el Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i fou un dels fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14 d'abril de 1982 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

***

Antoni Alorda Gracia durant un congrés confederal

Antoni Alorda Gracia durant un congrés confederal

- Antoni Alorda Gracia: El 14 d'abril de 1984 mor al barri de Saint-Tronc de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Alorda Gracia. Havia nascut el 2 d'abril de 1916 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Antoni Alorda Bassols i Maria Gràcia. Quan tenia 16 s'adherí a les Joventuts Llibertàries del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Durant el Bienni Negre de la II República fou detingut com a membre del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i tancat a la presó Model de Barcelona. Després fou transferit a la presó de València (València, País Valencià) fins al 1936. El juny de 1936 intervingué en el gran míting de València en representació de les Joventuts Llibertàries de Llevant juntament amb Serafín Aliaga Lledó, Francesc Isgleas Piarnau i David Mayordomo. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà activament als combats a Valencia, especialment en l'assalt a la caserna d'Alameda, que, amb Eduardo José Esteve (Germen Esteve), requisà després com a local de les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra formà part del Comitè Provincial de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València. Com a membre del Comitè Peninsular de l'FIJL i del Comitè de Milícies, es mostra contrari a la participació dels anarquistes en els governs republicans. El juliol de 1937 assistí com a delegat del Sindicat del Vestir de València al Congrés Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1938 assistí a València, com a delegat de les Joventuts Llibertàries de Llevant, al Congrés Regional d'aquesta organització. El 16 d'octubre de 1938 participà en el míting celebrat al Cinema Kursaal de Barcelona, organitzat per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de la capital catalana, en representació de les Joventuts Llibertàries de Llevant, i on intervingueren també José Expósito Leiva, Ramón Liarte Viu i Lorenzo Íñigo Granizo. En 1939 s'integrà en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Llevant i representà aquest comitè en la policia de València. Passà a França gràcies al Comitè d'Esteve Pallarols Xirgu, en 1939 viatjà a Barcelona per muntar una empresa que facilités l'alliberament d'empresonats. De bell nou a França, fou internat al camp de concentració de Sètfonts i després va ser enviat a treballar com a mecànic electricista en un camp d'aviació. En 1940 s'instal·là a Marsella i l'any següent entrà en el Comitè de Relacions de la CNT marsellès. En aquesta ciutat conegué la llibertària Martina Pérez Fontal, que esdevingué sa companya. Entre 1944 i 1945 fou redactor, amb Francesc Botey Badosa i Lucio Gómez Arnaiz, de Ruta a Marsella. En 1945 representà la CNT de Marsella en el Congrés d'aquell any. Assistí al Ple de març de 1945, on fou nomenat membre del Comitè Nacional de l'FIJL a França. A finals de 1945 va ser nomenat secretari de la Comissió de Relacions Provisional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de Llevant en l'Exili. En 1946 va fer un míting a Marsella. Assistí com a delegat de Marsella al Congrés de 1947. En 1948 fou nomenat secretari de la CNT de Marsella i es caracteritzà per la seva ortodòxia a ultrança. El 14 de juny de 1953 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions de Provença. En 1961 abandonà el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) després de rebutjar els desitjos de reunificació de l'MLE majoritaris. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller, on presidí diverses sessions. En 1968 representà la CNT en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1970 fou secretari del Comitè Regional de Provença de la CNT. En 1974 va fer un míting a París. Fou delegat per Marsella al Congrés de 1975. El 30 de gener de 1977 va ser detingut a Barcelona, amb altres companys, durant un ple clandestí de militants que pretenia reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 de maig de 1977 va fer un míting amb Frederica Montseny a la plaça de braus de les Arenes de València. El gener de 1983 assistí com a delegat de Marsella al VI Congrés de la CNT que tingué lloc a Barcelona. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Espoir, Germinal i Solidaridad Obrera. Antoni Alorda Gracia va morir el 14 d'abril de 1984 al barri de Saint-Tronc de Marsella (Provença, Occitània).

Antoni Alorda Gracia (1916-1984)

***

Necrològica de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 d'octubre de 1987

Necrològica de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'octubre de 1987

- Domingo Vivancos: El 14 d'abril de 1987 mor a Toronto (Ontàrio, Canadà) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Havia nascut el 30 de juliol de 1900 a La Unión (Múrcia, Castella, Espanya). Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

***

Daniel Guérin

Daniel Guérin

- Daniel Guérin: El 14 d'abril de 1988 mor a Suresnes (Illa de França, França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Havia nascut el 19 de maig de 1904 al XVII Districte de París (França). Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

José Martín-Artajo fotografiat per Phil Ruff (Londres, 1976)

José Martín-Artajo fotografiat per Phil Ruff (Londres, 1976)

- José Martín-Artajo: El 14 d'abril de 2005 mor a Girona (Gironès, Catalunya) l'escriptor, poeta, diplomàtic i militant anarquista José Ignacio Martín-Artajo Saracho, conegut com Artajo. Havia nascut el 8 de juny de 1932 a Madrid (Espanya). Fill d'una família burgesa i molt catòlica, son pare, Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president d'Acció Catòlica i ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant el règim franquista, i sa mare es deia María Jesús Saracho e Ibáñez de Aldecoa. Estudià nou anys amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i treballà com a diplomàtic durant set anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.). D'antuvi socialista, es va radicalitzà a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari de l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament militars dels coronels, decidí abandonar la carrera diplomàtica i es declarà anarquista militant. Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li retirà el passaport diplomàtic i se li posà en la llista de crida i cerca per jutjar-lo en un consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres (Anglaterra). En l'exili treballà en diverses feines, fins i tot de peó de paleta, i finalment entrà a fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc. En aquests anys desenvolupà la seva passió literària que havia començat en l'adolescència i que produí més d'un centenar de manuscrits, gairebé tots inèdits. A Londres va fer íntima amistat amb Miguel García García, els germans Gurucharri, Albert Meltzer i Stuart Christie, entre d'altres. En 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Jorge Semprún Les deux mémoires. Després de la mort del dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de crida i cerca era vigent, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de l'Administració Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), no sense debat, ja que molts «ortodoxes» consideraven que era inapropiat que un diplomàtic milités en l'anarcosindicalisme encara que estigués en excedència obligada. L'Exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el text «El general Moscardón». Participà activament en les reivindicacions per a la recuperació del patrimoni confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una d'aquestes accions a Igualada va ser detingut. El juliol de 1979 aconseguí arranjar la seva situació legal i que fos readmès en la carrera diplomàtica, encara que baixà en l'escalafó 280 posicions. El desembre de 1979, amb Luis Andrés Edo i Víctor León, ocupà simbòlicament l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT. Amb son amic Miguel García creà el bar La Fragua, al carrer de la Cadena de Barcelona, que ben aviat es convertí en un centre d'activitats llibertàries i de reunió. Participà en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat (1981). En 1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a Caracas (Veneçuela) i després a Brasília (Brasil); en aquests indrets intervingué el diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que ajudà els companys perseguits que passaven per aquests països. Va preparar edicions de llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán Martínez –Lucy, filla d'aquest, va ser sa companya un temps– i Andrés Edo. Fou un gran especialista de la filosofia xinesa. L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del «IV Concurs E-Poemes» de La Vanguardia amb el titulat Jivâtman. Els últims anys de sa vida, ja malalt, visqué a Massanes (La Selva, Catalunya). Trobem textos seus en Askatasuna, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia de la desaparición de Porfiria Santillana, fregona española en país superdesarrollado (1970), Historia de subdesarrollo (1970), Horizonte español (1972, amb altres), Fiesta a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces (1980). José Martín-Artajo va morir el 14 d'abril de 2005 a Clínica Bofill de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Massanes. Luis Andrés Edo en les seves memòries La CNT en la encrucijada (2006) diu que només dos únics personatges li han influït en la seva trajectòria militant, el primer José Martín-Artajo –Andrés Edo i Artajo eren coneguts com «El Dúo Dinámico»– i Líber Forti. 

***

Floreal Aransáez Caicedo

Floreal Aransáez Caicedo

- Floreal Aransáez Caicedo: El 14 d'abril de 2012 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Havia nascut el 17 de novembre de 1923 a Portugalete (Biscaia, País Basc). Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiena, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.

***

Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud (Ligoure, 2009)

Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud (Ligoure, 2009)

- Gilbert Roth: El 14 d'abril de 2015 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) el llibreter anarquista Gilbert Jean Maurice Roth. Havia nascut el 3 de juny de 1945 al XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Charles Amédé Louis Roth, agent tècnic, i Yvonne Marie Cini, i vivien a Colombes (Illa de França, França). Son avi per part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un destacat anarquista. El 26 de juliol de 1969 es casà a Franconville (Illa de França, França) amb Danièle Gabrielle Mauricette Cini, de qui es va divorciar el 4 de gener de 1973. Començà a interessar-se pel moviment llibertari abans de «Maig del 1968» i començà a militar en 1969, formant part de la Federació Anarquista (FA), de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Comissió Organitzadora de les Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de la Unió Pacifista de França (UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de l'alberg del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat del metro Laumière del XIX Districte de París, lloc de trobada d'insubmisos a l'Exèrcit, de reunió de diversos grups i individualitats, de debats, etc. Amb Helyette Bess, participà durant molts de temps en les activitats de la llibreria anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII Districte parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una filla, Cécile, però posteriorment esdevingué maltusià i marxà cap a Suïssa on es va fer la vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys perquè segueixin el seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos membres dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI), participà en diverses accions espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de l'estàtua de cera de l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra l'estàtua de Sant Lluís del Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa hípica a Auteuil, etc. Durant aquests anys treballà en diferents oficis (electricista, taxista, ordenança, representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa i Participativa (SCOP) d'informàtica a l'Illa de França, integrant-se en el moviment cooperativista. Aquesta experiència en el món empresarial acabà en un vet bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís Joël Chapelle d'un desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de França, França) durant la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat el juliol de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de «moralitat» de destacats llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i l'únic prova de càrrec contra ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu domicili; finalment va ser absolt després de passar quatre mesos tancat en presó preventiva. En 1998, seguint el consell de René Bianco, s'integrà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània), especialment pel que feia a la informatització dels fons, i representà aquest arxiu en diferents reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el promotor de les famoses anyades de vi «Élisée Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon, Soulas, Charmag i Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals serviren per a finançar en part l'adquisició d'un local per al CIRA en 2011. Assistí a nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa (París, Lisboa, Gand, Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux, Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau, Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents revistes llibertàries, com ara Cocherule o Le Réfractaire, i publicà diferents textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre Jacob, Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet, etc.). En 2006 engegà un cicle de discussions sota el títol «Les quatre saisons de l'anarchisme» i en 2008 fou un dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que organitzà un col·loqui i llibreries rurals. També inicià i animà diverses biblioteques llibertàries, com la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre de 2014. Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges Minangoy, i De la propiété (2008), curtmetratge de Till Roeskens. Malalt de càncer, no volgué passar per hospitals inhumans. Gilbert Roth va morir durant la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del CIRA-Llemosí de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el 20 d'abril al cementiri de Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de secretari del CIRA-Llemosí.


---

[13/04]

Anarcoefemèrides

[15/04]

Escriu-nos


Actualització: 07-06-23