---

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli --que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de "L'Action Anarchiste"

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en "La Vanguardia" del 15 d'abril de 1923

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte --citat a vegades Montes-- havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias, blanquer de professió, i Anna, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Carlo Castagna

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a París (França).

***

Julio Urraca Valmaseda

Julio Urraca Valmaseda

- Julio Urraca Valmaseda: El 14 d'abril de 1898 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir en 1968 a Vitòria (Àlaba, País Basc) de les conseqüències d'aquesta malaltia. Sa companya fou Petra Quintana.

***

Valeriano Orobón

Valeriano Orobón

- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción, Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación, Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles, Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.

***

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)

- Miguel Yoldi Beroiz: El 14 d'abril de 1903 neix a Lizarra (Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el 13 d'agost de 1961 d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic).

Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

***

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa

- Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya), en una família jornalera, el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).

***

Necrològica de Valerià Llach Bou apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de gener de 1971

Necrològica de Valerià Llach Bou apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de gener de 1971

- Valerià Llach Bou: El 14 d'abril de 1910 neix a Villahermosa (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Valerià Llach Bou. Des de molt petit a Barcelona (Catalunya), començà a treballar quan encara era un infant i aprengué a llegir i a escriure en els cursos per a adults organitzats als ateneus llibertaris. Tot d'una que pogué, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència, efectuant missions a l'interior de la Península. El juny de 1944, en una d'aquestes missions, quan tornava a França, va ser detingut a Andorra per la Gestapo i internat a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc. Deportat a Alemanya, el 30 de juliol de 1944 arribà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on pogué sortir el maig de 1945 amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. De bell nou a França, s'instal·là a Pàmies, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Valerià Llach Bou va morir el 12 de novembre de 1970 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Chiapuso Hualde

Manuel Chiapuso Hualde

- Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.

Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)

***

Necrològica de Daniel Morchón Arbea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de setembre de 1994

Necrològica de Daniel Morchón Arbea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Daniel Morchón Arbea: El 14 d'abril de 1913 neix a Sos del Rey Católico (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Daniel Morchón Arbea. Fill d'una família nombrosa formada per 12 germans i germanes, sos pares es deien Teodoro Morchón Espatolero i Saturnida Arbea Villacampa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, durant el «Bienni Negre» (1934-1935) va ser condemnat a sis anys de presó, que purgà a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) fins a l'amnistia de febrer de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, com que no el pogueren detenir, afusellaren sa mare i un dels seus germans. Combaté en la Columna «Roja i Negra», que amb la militarització de les milícies passà a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual va ser comissari delegat de la Companyia 313 de la seva 127 Brigada Mixta. Va ser ferit en dues ocasions. En 1939, amb el triomf feixista, restà a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya) treballant de jornaler. En 1940 va ser detingut, jutjat en consell de guerra i condemnat el 18 d'abril de 1942 a 12 anys i un dia de presó. Un cop lliure lluita en la clandestinitat. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena va ser finalment commutada per la de 20 anys de presó. Després d'uns anys va ser posat en llibertat provisional i s'exilià a França, on milità en la CNT de Grenoble. En 1952 s'uní amb Madeleine Moulés. En 1955 col·laborà en CNT i en 1956 en Boletín Ródano-Alpes. En aquest any vivia al número 37 de l'avinguda Maréchal Randon. Entre 1956 i 1957 va fer crítiques cinematogràfiques per a Solidaridad Obrera. En 1958 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confedral. El setembre de 1963, en la gran batuda contra les Joventuts Llibertàries, va ser detingut a Grenoble amb José Ríos i Juan Toledo. En 1964 era secretari de la Federació Local de Grenoble de la CNT. En 1975, arran del Congrés de Marsella, signà amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), Manuel Temblador López i José Hiraldo Aguilar, el «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals, que implicà la seva marginació pel sector «ortodoxe», encapçalat per la parella Frederica Montseny Mañé i Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). Es donà de baixa de la CNT de l'exili i passà a militar en els Grups de Presència Confederal (GPC), reagrupats al voltant del periòdic Frente Libertario, participant en diferents congressos d'aquesta tendència. Daniel Morchón Arbea va morir el 13 d'agost de 1994 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Correspondència seva amb Ramón Álvarez Palomo, Fernando Gómez Peláez i Josep Peirats Valls es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Antonio Calvo Dieste

Antonio Calvo Dieste

- Antonio Calvo Dieste: El 14 d'abril de 1914 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Calvo Dieste. Llaurador de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, per la qual cosa fou empresonat a Jaca. L'agost de 1935 també fou tancat a Osca. Durant la guerra civil lluità en la 127 Brigada de la 28 Divisió (antiga Columna Ascaso). Amb el triomf feixista, fou detingut, jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1943 fou posat en llibertat condicional. Després se'n perd el rastre.

***

Necrològica de José Martínez Ugeda apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de febrer de 1981

Necrològica de José Martínez Ugeda apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de febrer de 1981

- José Martínez Ugeda: El 14 d'abril de 1914 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista José Martínez Ugeda. Quan tenia 14 anys va ser atropellat per un tramvia i va perdre una cama, restant invàlid la resta de sa vida. Treballà fent espardenyes i s'adherí de molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Durant la guerra civil participà activament en les Joventuts Llibertàries i en 1938 va ser nomenat secretari de la Comissió d'Assistència i d'Ajuda als Refugiats. També fou regidor del seu poble fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat pels feixistes; torturat, va ser empresonat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i a les Illes Canàries. En 1945 aconseguí la llibertat condicional i s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on arribà a obrir una llibreria a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Aquesta llibreria serví durant molt de temps de suport i de punt de contacte amb els companys de la CNT durant la clandestinitat. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció e la CNT de l'Hospitalet de Llobregat, on va morir a finals de 1980 o principis de 1981 d'un càncer al coll.

***

José Palacios Rojas

José Palacios Rojas

- José Palacios Rojas: El 14 d'abril de 1914 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Palacios Rojas, conegut com Piruli. Fill d'una família pagesa i jornalera, començà a treballar als camps quan tenia 10 anys i durant les nits estudiava a l'Ateneu Llibertari, que va ser la seva única escola. Encara un nin, en 1923 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan les tropes franquistes ocuparen el poble afusellaren tot el Comitè Local de la CNT i desenes de militants, però ell aconseguí fugir i arribar a zona lleial. Enrolat com a milicià, va combatre a diversos fronts (Còrdova, Granada, Almeria i Madrid). En acabar la guerra, va ser fet presoner a la ratonera del port d'Alacant i fou internat al camp de concentració d'Albatera i, posteriorment, a la presó de Màlaga. Després de diversos anys tancat i sense haver tingut cap judici, va ser alliberat. Milità en la CNT clandestina i després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT sevillana, organització en la que milità la resta dels seus dies. En 2004 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Fernando Ventura Calderón Democracia y sindicalismo de Estado. José Palacios Rojas va morir el 20 d'agost de 2007 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

***

Manuel Lozano

Manuel Lozano

- Manuel Lozano: El 14 d'abril de 1916 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut com Manuel Lozano. Fill d'un barber anarquista --acabà afusellat pel franquisme-- i orfe de mare de petit, des de molt jove treballà en una destil·leria i a les vinyes de Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest mateix any aprengué a llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez fou ocupat pels feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en l'Exèrcit republicà lluità a diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria, Múrcia i Alacant) fins al final de la contesa. El 28 de març de 1939 aconseguí embarcar-se cap a Orà (Algèria) i just arribar fou detingut per la policia francesa i tancat en cinc camps de concentració a Algèria i al Marroc fins al desembarcament aliat al nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després ingressà en la II Divisió Blindada de l'Exèrcit francès africà i l'abril de 1943 intervingué en la presa de Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a Anglaterra per preparar-lo per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell any, va combatre a França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la Divisió Leclerc (La Nou) --formada per republicans espanyols i especialment militants cenetistes--, en la batalla de Normandia i la presa d'Alençon. La tarda del 24 d'agost de 1944 formà part de la primera que entrà al París insurgent i ocupà l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents participà en els combats per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost el general De Gaulle baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle eruga. El setembre de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les preses del camp de concentració de Dachau i del «Niu d'Àguiles» hitlerià de Berchtesganden. Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de França. Un cop lliure França, treballà per a l'alliberament de l'Espanya franquista. Després continuà en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a París. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT, Pueblo Libertario, Siembra, Tierra y Libertad, etc. Edità la revista poètica Ráfagasi publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo poético (1986), Aires libertarios (1986), Aires andaluces (1987), Andalucia sin fronteras, Eco anárquico, Eco jerezano (1987), Ráfagas (1987), Pensamiento poético (1988), Estampa andaluza (1991), Jerez sin frontera, Prosa poética, Recopilación poética (1991), etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a París (França) i fou enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin.

Manuel Lozano (1916-2000)

***

Jesús Pino Sech (1942)

Jesús Pino Sech (1942)

- Jesús Pino Sech: El 14 d'abril de 1916 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el militant anarcosindicalista Jesús Pino Sech. Amb 15 anys, l'1 de novembre de 1931, s'afilià en la Secció d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i en 1934 a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà voluntàriament com a milicià en la Columna Durruti. Després de l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó i dels Fets de Maig de 1937, hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la repressió estalinista. Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a França amb crosses durant la retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a l'hospital de Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp de concentració d'Agde (Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a Maiçac (Llemosí, Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces Motrius del Maronne», sota la matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre d'aquell any, fou traslladat al 651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània), on restà fins al 21 de gener de 1943 després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de Briva (Llemosí, Occitània). El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit per Alemanya» a Katowice (Polònia), però aconseguí fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al Llemosí. Després de la guerra continuà militant en la CNT de l'Exili i serà membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Jesús Pino Sech va morir el 21 de novembre de 1980 a Saint-Denis (Illa de França, França).

Jesús Pino Sech (1916-1980)

***

Cartell propagandístic de la 26 Divisió realitzat per Helios Gómez

Cartell propagandístic de la 26 Divisió realitzat per Helios Gómez

- Ramón Subías Mir: El 14 d'abril de 1916 neix a Lapuña (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir --el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen. Ramón Subías Mir va morir el 31 de març de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

- Fernando Santos Arranha: El 14 d'abril de 1920 neix a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Santos Arranha. Era fill del militant llibertari José da Silva Santos Arranha, que fou secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) en els anys vint i director del periòdic anarcosindicalista A Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va fer classes a l'Escola Industria Alfonso Domingues de Lisboa i posteriorment entrà a treballar en l'administració pública, exercint de funcionari d'antuvi als Tallers Generals d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la Direcció General del Comerç Exterior. El passat de son pare i les seves simpaties pel moviment llibertari van fer que fos estretament vigilat per la dictadura d'António de Oliveira Salazar, a més d'impedir la seva promoció professional dins de l'Administració; malgrat tot això, continuà la seva militància llibertària. Després de la caiguda de la dictadura del 25 d'abril de 1974, una assemblea popular el nomenà tresorer de la Comissió Administrativa de la Junta del Freguesia de Santa Engracia de Lisboa, càrrec que exercí fins a les primeres eleccions lliures després de la Revolució dels Clavells. En aquesta època ajudà a la creació del Sindicat de Funcionaris Públics de la CGT i s'integrà en la cooperativa editorial del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT, i en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL). A més a més, va participar en diverses associacions populars del seu barri lisboeta de residència, Monte Pedral. En 1985 es va jubilar. Fernando Santos Arranha va morir el 12 de gener de 1990 a Lisboa (Portugal). Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Historicosocial de la Biblioteca Nacional de Portugal.

***

Diego Franco Cazorla (Rennes, 1944)

Diego Franco Cazorla (Rennes, 1944)

- Diego Franco Cazorla: El 14 d'abril de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Diego Franco Cazorla, més conegut pel seu pseudònim literari d'Amador Franco. Fill d'una humil família que vivia al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, fou el tercer de cinc germans (dues nines i tres nins) i només va fer els estudis primaris. A partir de 1932 compaginà la seva feina d'aprenent de torner de fusteria amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola Racionalista que regentava l'anarquista Severino Campos Campos i la seva companya Igualdad Ocaña Sánchez. Quan tenia 13 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries de la Torrassa i prengué part en les tertúlies dels militants anarquistes d'Hostafrancs. En 1934 participà com a orador en el seu primer míting, un d'afirmació anarquista organitzat pels rajolers de la Torrassa. Des de 1935 formà part, amb Vicente Rodríguez García (Viroga), Ramón Monterde i altres, de la llibertària Federació Estudiantil de Consciències Lliures, de la qual sorgí la iniciativa de crear una Universitat Popular l'any següent. Participà activament en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936, especialment en l'assalt de la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Aragó com a milicià de la Columna «Roja i Negra», on exercí tasques propagandístiques. Després de lluitar al front d'Osca (Carrascal, Monte de Aragón, Siétamo, etc.), participà en l'organització de les col·lectivitzacions aragoneses. En aquesta època destacà com a orador i col·laborà en Acracia (Lleida), Frente y Retaguardia (Barbastre), Boletín Ateneo de Sants (Barcelona), Esfuerzo (Barcelona) i Ruta (Barcelona). Unit al grup de les Joventuts Llibertàries contràries al col·laboracionisme governamental, ingressà, amb Josep Peirats Valls, en el grup «Los Irreductibles», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 14 de febrer de 1937, representant les Joventut Llibertàries del Front d'Aragó, parlà, amb Fidel Miró, Alfredo Martínez Hungría, José Grunfeld i altres, en el grandiós míting del Front de la Joventut celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya. El maig de 1937 assistí al Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà a Barcelona. En aquest 1937 va fer mítings, amb Ramón Liarte, Santana Calero i altres, a Barcelona i ocupà la Secretaria de Cultura i Propaganda del Comitè Regional de Catalunya i Balears de l'FIJL. També aquest any publicà, amb altres, el fullet Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución. A començaments de 1938, amb Josep Peirats, assistí com a delegat del Comitè Regional al Congrés Peninsular de l'FIJL celebrat al Teatre de la Metal·lúrgica de València, on defensà l'anticol·laboracionisme. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, fent-se passar per basc, va anar voluntàriament al camp de concentració de Gurs per preparar, amb companys èuscars, la lluita clandestina a la Península. Durant la II Guerra Mundial va fer costat grups de la Resistència francesa i en acabar el conflicte ajudà a la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), sempre reivindicant les posicions anticol·laboracionistes. En aquests anys es guanyà la vida com pogué (pagès, fuster, oficinista, infermer, etc.). El 22 de març de 1944 assistí al clandestí Ple de Muret i l'octubre d'aquell any al Congrés de Tolosa de Llenguadoc, a més del I Congrés de l'MLE celebrat a París el maig de 1945. En aquest últim any, va fer mítings a Sant-Etiève i a Carcassona i publicà a París un recull de la seva obra poètica sota el títol Consejas y poesías. Ben aviat s'integrà en grups d'acció antifranquistes en l'interior de la Península i creuà repetidament la frontera pirinenca en missions orgàniques i de propaganda. En 1946 creuà els Pirineus amb Raúl Carballeira Lacunza amb l'encàrrec de rellançar les Joventut Llibertàries en l'interior i d'editar el seu òrgan de premsa clandestí Ruta. El juliol de 1946, en una nova missió, va ser detingut per la Guàrdia Civil amb Antonio López Montes a l'estació d'Irun quan intentava passar clandestinament a la Península; portaven gran quantitat de propaganda, un aparell transmissor-receptor TSH i 30.000 pessetes. Després de ser torturats durant mesos a la caserna d'Ondarreta, van ser jutjats en consell de guerra a la caserna de Loiola de Sant Sebastià i condemnats a mort el 21 d'abril de 1947. Ambdós havien de ser executats oficialment el 30 d'abril, però durant la nit del 21 al 22 d'abril van ser portats amb camió a un camp obert de Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i afusellats per un escamot de falangistes.

Diego Franco Cazorla (1920-1947)

***

Necrològica de Rosa Pastor apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 de setembre de 1999

Necrològica de Rosa Pastor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de setembre de 1999

- Rosa Pastor: El 14 d'abril de 1921 neix a Vicálvaro (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Pastor. En 1936, amb sa mare, ses germanes i son germà petit, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on conegué el destacat militant anarcosindicalista José Muñoz Congost, que esdevingué son company. Acabada la guerra, va ser detinguda i en 1940 empresonada a Alacant. En 1947 decidí passar a França i amb un vaixell arribà a Donibane Lohizune (Lapurdi, País Basc); posteriorment trobà son germà major a Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1948 passà al Nord d'Àfrica i a Alger (Algèria) retrobà José Muñoz Congost; la parella es casà i amb el temps tingueren dues nines, Rosa i Angelines. En 1955 s'instal·là a Casablanca (Marroc) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'associació cultural «Armonía», on s'ocupà especialment de les classes per a infants i formà part del seu grup teatral. En 1964 va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là, d'antuvi, a Péronne (Borgonya, França), i, a partir de 1967, a Llemotges (Llemosí, Occitània), on ambdós continuaren militant en la CNT de l'exili. Rosa Pastor va morir el 22 de juliol de 1999 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García (Pirineus, gener de 1948)

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García (Pirineus, gener de 1948)

- Enrique Martínez Marín: El 14 d'abril de 1927 neix a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista, membre dels grups d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Enrique Martínez Marín, el Quique. Va començar a militar en la segona meitat dels anys quaranta en les Joventuts Llibertàries barcelonines. Va integrar-se en els grups de militants més radicals que portaven les accions de guerrilla urbana contra el franquisme. Detingut el 8 d'agost de 1947 i acusat d'activisme clandestí i de ser responsable de les Joventuts Llibertàries de la barriada barcelonina del Carmel, va ser empresonat. En llibertat condicional a partir del 25 de març de 1948, va reprendre l'acció dins del grup de Josep Lluís Facerías, que va cometre diversos atemptats (contra una emissora al Tibidabo), accions de propaganda i «expropiacions econòmiques», activitats clandestines que l'obligaven a passar freqüentment la frontera dels Pirineus, i en una d'aquestes va caure en una emboscada sota les bales de la Guàrdia Civil el 26 d'agost de 1949. El seu company, Celedonio García Casino, que obria la marxa amb ell, també va morir en aquesta emboscada. Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Faceries i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antoni Pellicer i Paraire

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer i Paraire: El 14 d'abril de 1916 mor a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf, dirigent de la I Internacional i maçó, Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico. Havia nascut el 23 de febrer de 1851 a Barcelona (Catalunya). Son pare va morir en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança bakuninista. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de la Alianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona el 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva comissió federal. Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881. També va participar en la formació de la  Unió d'Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga i Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunàs, Francesc Tomàs, etc. Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en El Productor (1887-93), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89). Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric. Abans d'instal·lar-se a Buenos Aires (Argentina) en 1891 va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. A l'Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, Éxito Gráfico i La Noografía (1899-1901). Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'espontaneïsme --per això va ser criticat pels individualistes-- i en els quals combat l'autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de la vella FRE. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo, En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) --que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma--, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.).

***

Fioranvante Meniconi

Fioranvante Meniconi

- Fioravante Meniconi: El 14 d'abril de 1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. Havia nascut el 13 d'octubre de 1893 a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia). De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

Domenico Ludovici

Domenico Ludovici

- Domenico Ludovici: El 14 d'abril de 1950 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Havia nascut el 2 de setembre de 1884 a Cagli (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari «L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada «Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste –va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup «Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.

***

Necrològica d'Indalecio Navarro Mañas aparegut en el periòdic tolosà "CNT" del 3 de juny de 1956

Necrològica d'Indalecio Navarro Mañas aparegut en el periòdic tolosà CNT del 3 de juny de 1956

- Indalecio Navarro Mañas: El 14 d'abril de 1956 mor, a resultes de la silicosi, l'anarcosindicalista Indalecio Navarro Mañas. Havia nascut cap al 1895. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Després de la Guerra Civil s'exilià a França.

***

Necrològica de Manuel Pino apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de febrer de 1968

Necrològica de Manuel Pino apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de febrer de 1968

- Manuel Pino: El 14 d'abril de 1967 mor a Peliçana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Pino. Havia nascut cap el 1907 a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya). Orfe ben aviat, quedà responsable de dues germanes més petites. Començà a treballar a les mines quan tenia 14 anys i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà a Catalunya, on treballà a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en el Sindicat Miner de la CNT d'aquesta localitat. Participà en totes les vagues i insurreccions dels anys trenta i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies, lluitant especialment al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, com ara el de Vernet. Després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les mines i com a llenyataire. En 1943 s'instal·là a Peliçana, on organitzà ràpidament la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre la resta de sa vida.

***

Giovanni Zava

Giovanni Zava

- Giovanni Zava: El 14 d'abril de 1982 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Zava. Havia nascut el 12 de desembre de 1901 a Carrara (Toscana, Itàlia). Quan era jove embarcà com a mosso en un vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees anarquistes. Després de viatjar i de treballar a diferents països, retornà a Carrara i s'integrà en la lluita clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, van ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada «Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al grup partisà «Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia). Participà en diverses accions guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un avió aliat el traslladà a Messina (Sicília), on va ser operat d'urgència per a extreure'l bales i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a Carrara. El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la presó també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del Fascio de Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a trenta anys de presó. El gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont) declarà extint el delicte polític per amnistia, però confirmava la condemna a trenta anys de presó per «suma de penes». El gener de 1974, després de passar 33 anys empresonat, recuperà definitivament la llibertat. S'instal·là a Carrara, on participà en el Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i fou un dels fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14 d'abril de 1982 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

***

Una actuació de "Mosaicos Españoles"

Una actuació de "Mosaicos Españoles"

- Domingo Vivancos: El 14 d'abril de 1987 mor a Toronto (Ontàrio, Canadà) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Havia nascut el 30 de juliol de 1900 a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya). Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto, on morí.

***

Daniel Guérin

Daniel Guérin

- Daniel Guérin: El 14 d'abril de 1988 mor a Suresnes (Illa de França, França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Havia nascut el 19 de maig de 1904 a París (França). Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Els arxius de Daniel Guérin es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

Floreal Aransáez Caicedo

Floreal Aransáez Caicedo

- Floreal Aransáez Caicedo: El 14 d'abril de 2012 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Floreal Aransáez Caicedo. Havia nascut el 17 de novembre de 1923 a Portugalete (Biscaia, País Basc). Fou fill de Saturnino Aransáez Aransáez i de Josefa Caicedo Valdor, destacats militants anarquistes. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao. Quan la guerra civil, després de la caiguda del front Nord a mans dels feixistes, creuà els Pirineus i després d'un temps a Donamartiri i a Montelaimar, retornà a la Península per Catalunya. Treballà a l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) de Barcelona, on conegué Serafín Aliaga Lledó, Félix Martí Ibáñez, José Abella Pérez i altres. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després de sis mesos a Doubs, s'establí amb sos pares i son germà Julián Ángel, també cenetista, a La Sala (Guiana, Occitània), on treballà en la siderúrgia i milità en el moviment llibertari de la zona. Després, davant el temor de ser enviat a Alemanya, va anar a Tolosa de Llenguadoc i per la regió de Bordeus. Amb l'Alliberament, retornà a La Sala. Quan l'escissió confederal, formà part del grup dissident i del seu Comitè Nacional establert a Tolosa (1945-1946). Més tard s'instal·là a Montpeller. Arran de la unificació confederal en els anys seixanta, participà en la CNT i assistí al Congrés de Montpeller. Perruquer de professió, a la seva barberia es feien reunions cenetistes. Més tard participà en els Grups de Presència Confederal de Narbona. Floreal Aransáez Caicedo va morir el 14 d'abril de 2012 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), dues setmanes després que ho fes sa companya Antonia Gil, i fou enterrat el 16 d'abril al cementiri de Saint-Lazere d'aquesta localitat.

***

Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud (Ligoure, 2009)

Gilbert Roth fotografiat per Éric B. Coulaud (Ligoure, 2009)

- Gilbert Roth: El 14 d'abril de 2015 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) el llibreter anarquista Gilbert Roth. Havia nascut el 3 de juny de 1945 al XIV Districte de París (França). Son avi per part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un destacat anarquista. Començà a interessar-se pel moviment llibertari abans de «Maig del 1968» i començà a militar en 1969, formant part de la Federació Anarquista (FA), de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Comissió Organitzadora de les Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de la Unió Pacifista de França (UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de l'alberg del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat del metro Laumière del XIX Districte de París, lloc de trobada d'insubmisos a l'Exèrcit, de reunió de diversos grups i individualitats, de debats, etc. Amb Helyette Bess, participà durant molts de temps en les activitats de la llibreria anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII Districte parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una filla, Cécile, però posteriorment esdevingué maltusià i marxà cap a Suïssa on es va fer la vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys perquè segueixin el seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos membres dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI), participà en diverses accions espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de l'estàtua de cera de l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra l'estàtua de Sant Lluís del Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa hípica a Auteuil, etc. Durant aquests anys treballà en diferents oficis (electricista, taxista, ordenança, representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa i Participativa (SCOP) d'informàtica a l'Illa de França, integrant-se en el moviment cooperativista. Aquesta experiència en el món empresarial acabà en un vet bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís Joël Chapelle d'un desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de França, França) durant la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat el juliol de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de «moralitat» de destacats llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i l'únic prova de càrrec contra ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu domicili; finalment va ser absolt després de passar quatre mesos tancat en presó preventiva. En 1998, seguint el consell de René Bianco, s'integrà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània), especialment pel que feia a la informatització dels fons, i representà aquest arxiu en diferents reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el promotor de les famoses anyades de vi «Élisée Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon, Soulas, Charmag i Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals serviren per a finançar en part l'adquisició d'un local per al CIRA en 2011. Assistí a nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa (París, Lisboa, Gand, Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux, Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau, Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents revistes llibertàries, com ara Cocherule o Le Réfractaire, i publicà diferents textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre Jacob, Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet, etc.). En 2006 engegà un cicle de discussions sota el títol «Les quatre saisons de l'anarchisme» i en 2008 fou un dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que organitzà un col·loqui i llibreries rurals. També inicià i animà diverses biblioteques llibertàries, com la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre de 2014. Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges Minangoy, i De la propiété (2008), curtmetratge de Till Roeskens. Malalt de càncer, no volgué passar per hospitals inhumans. Gilbert Roth va morir durant la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del CIRA-Llemosí de Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el 20 d'abril al cementiri de Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de secretari del CIRA-Llemosí.

---

[13/04]

Anarcoefemèrides

[15/04]

Escriu-nos


Actualització: 14-04-18