---
Horacio Badaraco (1901-1946)
El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el
destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio
Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar
de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà
a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares
sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica
anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè
Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà
a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà
col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i
la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més
d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en
l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el
moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs
(Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en
moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i
els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força
fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la
província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de
fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a
l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i
propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de
gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista
alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent
coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco
repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del
militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després
de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria
assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser
trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més
de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb
l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència
familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps
lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes
preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació
antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en
nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds
del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les
campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i
atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi,
també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés
acusats de «traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i
empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi
afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els
jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament
un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un
article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A
la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable
de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal
repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18
de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti,
Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a
l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació
Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de
José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar
entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i
la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals,
prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments,
etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència
contra el colpisme, el portaren amb el Chaco –transport amb capacitat
per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes,
trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a
la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense
poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març
de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En
1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha,
on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)
que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota
d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè
Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la
Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia
conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de
l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i
soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario
Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança
Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan
d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb
col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus
es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de
1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels
comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la
unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les
disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels
espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco,
que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara
Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura
amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors
de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració
amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el
periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura
crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur,
l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la
ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona
(Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti,
a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera –sota el
pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud
Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la
revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la
contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de
Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i
criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos
articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb
documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la
filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat
pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant
la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la
FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín
Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y
Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció
del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als
tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en
vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena
lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà
autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar
amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos
Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i
estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio
Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos
Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco,
el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.
---
Horacio Badaraco
---
Horacio Badaraco
Carnet confederal d'Horacio Badaraco
(Catalunya, 1937)
---
---