---

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "L'Alarme"

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de "L'Anarchie"

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de "La Plèbe"

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de "Solidaridad"

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enrique Flores Magón

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Julio Prades Perfagés

Julio Prades Perfagés

- Julio Prades Perfagés: El 13 d'abril de 1878 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Prades Perfagés. Llaurador de professió, estava casat amb María Rosa Ribera Costó, amb qui tingué set infants (Ramón Jacinto, Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els anys vint fou un dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament revolucionari aragonès de desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa seva per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al dipòsit municipal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934, però, va ser alliberat en no quedar provada la seva participació en els fets. Durant la Revolució i la guerra, participà en les dues col·lectivitats agrícoles a Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària comunista de l'estiu de 1937 contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón Jacinto Prades Ribera, va ser empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver de refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa família els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de gener de 1941 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc anys d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angulema, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Julio Prades Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa filla Rafaela a Angulema (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després.

Julio Prades Perfagés (1878-1967)

***

Fernand Després quan era redactor de "L'Humanité" (1922)

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1879 neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 14 de febrer de 1949, va morir en un hospital Alger (Algèria).

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 a Lió (Arpitània).

***

Necrològica d'Agustina Omella Della apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de maig de 1972

Necrològica d'Agustina Omella Della apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabell Della Falgas. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgas), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Camillo Sartoris

Camillo Sartoris

- Camillo Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Camillo Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio. Obrer mecànic, en 1920 participà en el moviment d'ocupació de fàbriques organitzant la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut per possessió d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i condemnat a cinc mesos de reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament i en 1924, expulsat de França, retornà a Itàlia. En 1926 va ser novament condemnat per possessió d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a Bèlgica, on formà part d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto Bruma, Carlo Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per la policia en el llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de juliol de 1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar l'enviament d'armes per als revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de l'Interior italià el va detectar a Espanya, però aquest mateix any retornà a França. Posteriorment passà a Bèlgica, d'on envià a la família de Vittorio Ortore, anarquista mort en la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI), però va ser confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser expulsat de Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per violació del decret d'expulsió i, passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà novament; detingut un altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser repatriat a Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març de 1940 a la Prefectura de Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya. Va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger i sospites d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A partir d'aquí se'n va perdre el seu rastre.

Camillo Sartoris (1901-?)

***

Antonio Ortiz Ramírez

Antonio Ortiz Ramírez

- Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup «Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

***

Julio Quintero Talavera

Julio Quintero Talavera

- Julio Quintero Talavera: El 13 d'abril de 1907 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Quintero Talavera. Sos pares es deien Antonio Quintero i Inés Talavera. Fuster de professió, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a les Joventuts Llibertàries i a l'Ateneu de la Divulgació Nacional, participant activament en vagues i manifestacions que es realitzaren a Algesires. Estava casat amb Sebastiana Rubio Carrasco, amb qui tingué dos filles, Genera i Berta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 marxà cap a Màlaga (Andalusia, Espanya), on va romandre treballant de fuster uns quatre mesos. Després marxà cap a Almeria (Andalusia, Espanya), on s'incorporà, quan va ser cridat a files, en la Delegació Marítima de Cartagena (Múrcia, Espanya) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Portat a Múrcia, després del reconeixement mèdic va ser declarat no apte per al servei militar per malaltia. S'establí a Cartagena i treballà de fuster. El febrer de 1939 va ser cridat per les autoritats militars per a una nova revisió mèdica i va ser declarat apte per al servei. L'abril de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes i tancat al castell del General Fajardo de Cartagena; posteriorment va ser traslladat a Algesires i a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on va ser jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió per un delicte de «deserció» i d'«auxili a la rebel·lió». Després de patir condemna al penal del Caserío de Osio de San Fernando i a la Casa de les Cuatro Torres del barri de San Carlos de Cadis, el maig de 1943 va ser posat en llibertat i retornà a Algesires. El setembre de 1944 es trobà amb l'anarcosindicalista Sebastián Pino Panal, qui li va convèncer d'unir-se a la CNT clandestina i pocs mesos després formà part del Comitè Comarcal del Campo de Gibraltar de la CNT, ocupant la secretaria de l'Ateneu de Divulgació Social. El març de 1945 es desplaçà a Madrid (Espanya) en missió orgànica no oficial amb altres companys, però aquesta va ser vigilada per la policia i el 12 de març de 1945 va ser detingut en una gran agafada de militants. El 12 de desembre de 1945 va ser jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 28 antifranquistes (tots de la CNT menys set del Partit Comunista d'Espanya), per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i condemnat en ferm el 22 de gener de 1946 a una pena de 12 anys de reclusió i un dia. Va complir la pena a la presó del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el setembre de 1951 va ser posat en llibertat condicional, establint-se a Algesires. Julio Quintero Talavera va morir el 22 de gener de 1983 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Llum Gil Domènech

Llum Gil Domènech

- Llum Gil Domènech: El 13 d'abril de 1911 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Sos pares es deien Isaac Gil i Àngela Domènech. Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda. Llum Gil Domènech va morir el 26 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada al cementiri de Collserola.

***

Martín Ruiz Montoya

Martín Ruiz Montoya

- Martín Ruiz Montoya: El 13 d'abril de 1939 neix a Provins (Illa de França, França) el guerriller anarquista Martín Ruiz Montoya --alguns citen Manuel en comptes de Martín--, conegut com Amador Torres Gil. Era fill d'una família oriünda de Balsareny (Bages, Catalunya) que s'exilià en 1939. De nacionalitat francesa, residia a Lió (Arpitània). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar miraculosament. Fou enterrat, amb els seus companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni Miracle Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.

Martín Ruiz Montoya (1939-1960)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny "ABC" del 18 d'abril de 1923

Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny ABC del 18 d'abril de 1923

- Ramon Gil Roig: El 13 d'abril de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Gil Roig, conegut com Llauranet. Havia nascut cap al 1892. Instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments dels anys vint fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Ramon Gil Roig fou mort a trets el 13 d'abril de 1923 a la Font de la Mamella de la muntanya de Montjuïc (Barcelona, Catalunya). Feia tres mesos que s'havia casat amb Catalina Sitjà Duran. No va quedar clar si l'assassinat fou perpetrat pels esbirros del Sindicat Lliure o per un escamot de la CNT vingut d'Aragó, ja que un sector del seu sindicat l'acusà de ser un confident del cap de policia Miguel Arlegui Bayones.

***

Marie Huot (ca. 1908)

Marie Huot (ca. 1908)

- Marie Huot: El 13 d'abril de 1930 mor a París (França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Havia nascut el 28 de juny de 1846 a Tonnerre (Borgonya, França), en una família d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre, Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureaux à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morir el 13 d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent «antiespecista». 

Marie Huot (1846-1930)

***

Pano Vassilev

Pano Vassilev

- Pano Vassilev: El 13 d'abril de 1933 és assassinat a Sofia (Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Lovetch (Lovetch, Bulgària) i era fill d'un blanquer pobre. El 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

Pano Vassilev (1901-1933)

***

Marie-Louise Berneri fotografiada per P. D. (1945)

Marie-Louise Berneri fotografiada per P. D. (1945)

- Marie-Louise Berneri: El 13 d'abril de 1949 mor a Londres (Anglaterra) la psicòloga, periodista, escriptora, editora i militant anarquista i antimilitarista Maria Luisa Adalgisa Giovanna Berneri, més coneguda com Maria-Louise Berneri, Marisa o Marie-Louise Richards, pel llinatge de son company. Havia nascut l'1 de març de 1918 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Era filla dels destacats intel·lectuals i militants anarquistes Camillo Berneri i Giovanna Caleffi. El nom de Maria Luisa li ve en record d'una tia, germana de son pare, morta en 1906. Quan tenia vuit anys es va veure obligada a emigrar amb sa mare i sa germana Giliana per trobar-se amb son pare a França, que havia passat clandestinament la frontera perseguit pel govern feixista. S'establiren al carrer Terreneuve de Montreuil (Illa de França, França). Durant l'exili la família visqué moments molt difícils a causa de les contínues detencions de son pare que esdevingué un dels exiliats més perseguits d'Europa. Quan tenia 13 anys conegué a París (França) Vero Recchioni, fill d'Emidio Recchioni, company llibertari de son pare; també va fer amistat amb Louis Mercier Vega. Fou aleshores que canvià el seu nom italià Maria Luisa per la versió francesa Marie-Louise. En 1932 publicà en la revista Frente Libertario el seu assaig «Revolución social en México». Compaginà els seus estudis ajudant en la petita botiga de queviures que sa mare va obrir en 1933 a prop de la plaça de la Nation de París. En 1934 la policia va obrir el seu expedient per les seves incipients activitats anarquistes. Ja en aquesta temprada època començà a interessar-se per l'educació i la psicologia infantils. Després d'acabar els estudis de secundària es matriculà en psicologia infantil a la Facultat de Lletres de la Sorbona, però l'abril de 1936 el consolat de Londres (Anglaterra) confirmà que vivia al número 21 del carrer Greek del Soho, en una casa propietat del destacat anarquista Francesco Galasso. Emma Goldman vivia al primer pis del mateix edifici i al segon pis hi havia les oficines de Vero Recchioni i la redacció del periòdic subversiu anarquista Spain and the World, del qual ella prengué la secretaria. No obstant això, segons el seu passaport i les cartes d'aquesta època, sembla que també estava per París, Viena (Àustria) i Fontainebleau (Illa de França, França). Quan esclatà la guerra civil a Espanya, son pare fou un dels primers a anar a fer costat la revolució i ella viatjà en un parell d'ocasions a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana Camillo Berneri va editar el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di Classe. Entre 1936 i 1939 fou redactora del periòdic Spain and the World i del seu successor Revolt! (febrer i juny de 1939). L'abril de 1937 va ser inscrita en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de «recerca». Arran de l'assassinat de son pare el 5 de maig de 1937 a mans de la reacció estalinista durant els «Fets de Maig», s'adonà que havia de continuar amb la seva tasca intel·lectual i propagandística. Amb l'ajuda de Louis Lecoin regularitzà els seus documents i amb sa mare pogué assistir als funerals de son pare a Barcelona, que esdevingueren una gran manifestació de denúncia de la contrarevolució comunista. A Barcelona van ser rebudes per Umberto Marzocchi. El setembre de 1937 s'instal·là a Londres i el desembre es casà amb Vero Recchioni, adquirint la nacionalitat britànica. En 1938 va editar, amb Julien Coffinet, Lucien Feullade, Nicolas Lazarévitch, Louis Mercier Vega i Jean Rabaut, el fugaç periòdic (sis números) Révision. Revue d'études révolutionnaires, del qual hi redactà el seu manifest i on col·laborà. També col·laborà en l'encara més fugaç Il Pensiero, un número (juny de 1938) publicat a París. Gràcies a la seva capacitat d'oratòria i al seu encant personal, esdevingué una peça clau en el moviment anarquista britànic i una de les animadores de la Unió de Grups Anarquistes de Gran Bretanya. Entre 1939 i 1945 fou redactora del periòdic Freedom, l'únic òrgan antimilitarista durant la guerra i on col·laboraren destacats intel·lectuals (Herbert Read, George Woodcock, etc.), i fou una de les creadores de l'editorial «Freedom Press» En 1940 amb sa mare intentà prendre contacte amb els companys llibertaris de la regió parisenca i es dedicà a recaptar fons per als orfes de la guerra espanyola. Estudiosa del sistema social i econòmic soviètic, en 1944 publicà un recull d'escrits sobre el tema sota el títol Workers in Stalin's Russia i alguns articles publicats en War Commentary per als llibres Anarchism i The Russian Myth. Emprengué una intensa campanya de propaganda contra la guerra i l'abril de 1945 va ser un dels quatre editors (Marie-Louise Berneri, John Hewetson, Vernon Richards i Philip Sansom) de War Commentary que van ser jutjats per «activitat sediciosa» i per «instigació a la insubmissió», però, a causa d'un tecnicisme legal –un article de la llei anglesa precisa que una dona no pot conspirar amb son marit–, va ser absolta i no va ser empresonada, però sí son company Vero Recchioni (Vernon Richards) i els altres dos companys que van ser condemnats a nou mesos de reclusió. Empresonats els seus companys, ella va assumir en solitari la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. En sortir de la presó, Vernon Richards es trobà sense la seva feina d'enginyer i la parella decidí dedicar-se professionalment a la fotografia. Poliglota, durant i després de la II Guerra Mundial, mantingué una estreta correspondència amb companys europeus i americans. Els seus interessos pel que fa a la psicologia la portaren a ser una de les primeres divulgadores al Regne Unit de l'obra de Wilhelm Reich, amb el seu article «Sexuality and Freedom», publicat en 1945 en la revista Now. També va participar en les activitats del grup dels surrealistes. El desembre de 1948 donà a llum una filla, però va morir poc després del naixement i ella mai no es va recuperar. Marie-Louise Berneri va morir el 13 d'abril de 1949 a Londres (Anglaterra) a causa d'una infecció vírica contreta durant el part i va ser incinerada el 21 d'abril al cementiri londinenc de Kensal Green. Dos dies després, davant la presència de sa mare i dels companys, Vernon Richards i sa germana Giliana escamparen les seves cendres entre dos antics arbres del parc de Ken Wood del barri londinenc d'Hampstead. Va deixar inacabades una traducció de Mikhail Bakunin en col·laboració amb George Woodcok, notes de son pare sobre sexualitat, investigacions sobre els aspectes revolucionaris del marquès de Sade i nombrosos escrits inèdits sobre l'afer Sacco-Vanzetti. En morir es va crear per iniciativa de «Freedom Press» un Comitè («Marie Louise Berneri Memorial Committee») en la seva memòria que es dedicà a publicar la seva obra: Marie Louise Berneri (1918-1949). A tribute (1949); Journey through Utopia (1950), ressenya dels aspectes llibertaris de la tradició utopista; i Neither East nor West (1952), antologia dels seus articles publicats entre 1939 i 1948. Entre 1951 i 1957 una colònia llibertària d'infants, creada per sa mare i Cesare Zaccaria a Piano di Sorrento (Campània, Itàlia), portà el seu nom (Colonia «Maria Luisa Berneri»). Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i altra a l'Archivio Famiglia Berneri-Aurelio Chessa a la Biblioteca Panizzi de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). En 2004 es va publicar el llibre Il seme del caos. Scritti sui bombardamenti di massa (1939-1945), recull d'articles que va publicar amb Vera Brittain sobre els bombardeigs aliats a Europa durant la II Guerra Mundial.

Marie-Louise Berneri (1918-1949)

***

Cartell de la CGT-SR

Cartell de la CGT-SR

- Hoche Meurant: El 13 d'abril de 1950 mor a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Havia nascut el 17 de desembre de 1883 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord - Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Necrològica d'Enric Verdú apareguda en el periòdic parisenc "España Libre" del 13 de juliol de 1958

Necrològica d'Enric Verdú apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 13 de juliol de 1958

- Enric Verdú: El 13 d'abril de 1958 mor a Quito (Equador) l'anarcosindicalista Enric Verdú. Militant del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupà càrrecs de responsabilitat durant anys en el Comitè Pro Presos de Catalunya.

***

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

- Carlo Carrà: El 13 d'abril de 1966 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Havia nascut l'11 de febrer de 1881 a Quargnento (Piemont, Itàlia). Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el «Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli --l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció «nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la «metafísica» i s'abocà a una pintura més «transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini --en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia-- i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

Carlo Carrà (1881-1966)

***

Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Vicenta Sáez Barcina: El 13 d'abril de 1971 mor a Mèxic l'anarquista Vicenta Sáez Barcina --Sáenz, segons alguns. Havia nascut el 22 de gener de 1898 a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya). Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca. 

***

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 de juny de 1976

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Pablo Gimeno Valero: El 13 d'abril de 1976 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Havia nascut el 4 de març de 1900 a Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Gimeno i Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la Telefònica de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Portbou (Alt Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells de Cerelhac. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo Gimeno Valero va morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.  

***

Retrat de José Martínez Sánchez (1937)

Retrat de José Martínez Sánchez (1937)

- José Martínez Sánchez: El 13 d'abril de 1978 mor a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) l'anarcosindicalista José Martínez Sánchez. Havia nascut a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià). A començament de la dècada dels anys vint creuà amb dos companys els Pirineus per a veure món, treballant a Oleta (Conflent, Catalunya Nord) en la conservació de la línia fèrria Perpinyà-La Guingueta d'Ix, i visitant Avinyó (Provença, Occitània), però ben aviat el grup retornà al País Valencià. Més tard emigrà a l'Havana (Cuba), on conegué una al·lota, María, que esdevingué sa companya i amb qui tingué un infant, Elías. Sense recursos, retornà a la Península anys després amb el suport de l'ambaixada espanyola. Estudià enginyeria mecànica electricista per correspondència, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a Igualada (Anoia, Catalunya), on li va sorprendre l'aixecament feixista de juliol de 1936. Col·laborà en les tasques revolucionàries, com ara tècnic d'una central elèctrica, dirigir una granja avícola, ser regidor d'Economia i Finances de l'Ajuntament d'Igualada o ser vicepresident del Comitè d'Enllaç Comarcal entre la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT) el maig de 1938. En 1937 va fer una conferència a Igualada i entre aquest any i 1938 col·laborà en el Butlletí CNT-FAI d'Igualada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Anys després recobrà la llibertat i visqué com pogué. Després d'un temps a València, s'instal·là definitivament a Xest. La mort de sa companya i de son fill el deixà molt abatut.

***

Josep Ester i Borràs

Josep Ester i Borràs

- Josep Ester i Borràs: El 13 d'abril de 1980 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Havia nascut el 26 d'octubre de 1913 a Berga (Berguedà, Catalunya) en una casa benestant i estudià a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzán, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthausen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja que és el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mauthausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i amb èxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 --durant el procés de reconstrucció de la CNT-- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Els últims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol); va morir el 1980 a Alès (Occitània) i va ser incinerat a Marsella. El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Antoni Alorda Gracia durant un congrés confederal

Antoni Alorda Gracia durant un congrés confederal

- Antoni Alorda Gracia: El 13 d'abril de 1984 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Alorda Gracia. Havia nascut cap al 1916 a Catalunya. Quan tenia 16 s'adherí a les Joventuts Llibertàries del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Durant el Bienni Negre de la II República fou detingut com a membre del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i tancat a la presó Model de Barcelona. Després fou transferit a la presó de València (València, País Valencià) fins al 1936. El juny de 1936 intervingué en el gran míting de València en representació de les Joventuts Llibertàries de Llevant juntament amb Serafín Aliaga Lledó, Francesc Isgleas Piarnau i David Mayordomo. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà activament als combats a Valencia, especialment en l'assalt a la caserna d'Alameda, que, amb Eduardo José Esteve (Germen Esteve), requisà després com a local de les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra formà part del Comitè Provincial de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València. Com a membre del Comitè Peninsular de l'FIJL i del Comitè de Milícies, es mostra contrari a la participació dels anarquistes en els governs republicans. El juliol de 1937 assistí com a delegat del Sindicat del Vestir de València al Congrés Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1938 assistí a València, com a delegat de les Joventuts Llibertàries de Llevant, al Congrés Regional d'aquesta organització. El 16 d'octubre de 1938 participà en el míting celebrat al Cinema Kursaal de Barcelona, organitzat per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de la capital catalana, en representació de les Joventuts Llibertàries de Llevant, i on intervingueren també José Expósito Leiva, Ramón Liarte Viu i Lorenzo Íñigo Granizo. En 1939 s'integrà en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Llevant i representà aquest comitè en la policia de València. Passà a França gràcies al Comitè d'Esteve Pallarols Xirgu, en 1939 viatjà a Barcelona per muntar una empresa que facilités l'alliberament d'empresonats. De bell nou a França, fou internat al camp de concentració de Sètfonts i després va ser enviat a treballar com a mecànic electricista en un camp d'aviació. En 1940 s'instal·là a Marsella i l'any següent entrà en el Comitè de Relacions de la CNT marsellès. En aquesta ciutat conegué la llibertària Martina Pérez Fontal, que esdevingué sa companya. Entre 1944 i 1945 fou redactor, amb Francesc Botey Badosa i Lucio Gómez Arnaiz, de Ruta a Marsella. En 1945 representà la CNT de Marsella en el Congrés d'aquell any. Assistí al Ple de març de 1945, on fou nomenat membre del Comitè Nacional de l'FIJL a França. A finals de 1945 va ser nomenat secretari de la Comissió de Relacions Provisional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de Llevant en l'Exili. En 1946 va fer un míting a Marsella. Assistí com a delegat de Marsella al Congrés de 1947. En 1948 fou nomenat secretari de la CNT de Marsella i es caracteritzà per la seva ortodòxia a ultrança. El 14 de juny de 1953 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions de Provença. En 1961 abandonà el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) després de rebutjar els desitjos de reunificació de l'MLE majoritaris. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller, on presidí diverses sessions. En 1968 representà la CNT en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1970 fou secretari del Comitè Regional de Provença de la CNT. En 1974 va fer un míting a París. Fou delegat per Marsella al Congrés de 1975. El 30 de gener de 1977 va ser detingut a Barcelona, amb altres companys, durant un ple clandestí de militants que pretenia reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 de maig de 1977 va fer un míting amb Frederica Montseny a la plaça de braus de les Arenes de València. El gener de 1983 assistí com a delegat de Marsella al VI Congrés de la CNT que tingué lloc a Barcelona. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Espoir, Germinal i Solidaridad Obrera.

Antoni Alorda Gracia (1916?-1984)

***

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

- Bonaventura Rofes Llorens: El 13 d'abril de 1985 se suïcida a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. Havia nascut el 16 de novembre de 1903 a Colldejou (Baix Camp, Catalunya). En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: apressat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paulina Ballester, que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

***

Santi Soler fotografiat per Josep Maria Domènech

Santi Soler fotografiat per Josep Maria Domènech

- Santi Soler: El 13 d'abril de 1999 mor a Barcelona (Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Soler i Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede i El Petit. Havia nascut el 13 d'agost de 1943 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco, Askatasuna, Indolencia, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a Barcelona (Catalunya).

***

André Bösiger

André Bösiger

- André Bösiger: El 13 d'abril de 2005 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista André Boesiger, més conegut com André Bösiger. Havia nascut el 22 de juliol de 1913 a Perrefitte (Berna, Suïssa). En 1927 assistí a Moutier a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat. Amb 13 anys abandonà l'escola i, després de treballar a diverses granges del Jura i de barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928 s'instal·là a Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a l'estació del ferrocarril de la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la construcció. S'afilià a la Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de tendència anarcosindicalista, la Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la Construcció), on va fer amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La LAB, una mena de «braç armat» o de «nucli dur» de la FOBB, reivindicava el mètodes del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge, l'acció directa, l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els desocupats acomiadats de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva. També milità en el grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que aleshores agrupava nombrosos militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En aquesta època col·laborà en Le Réveil Anarchiste i participà en les activitats de la Libre Pensée, de la qual arribà a ser president. El 9 de novembre de 1932 prengué part en la manifestació que aplegà al voltant de 6.000 persones per protestar contra la celebració a Ginebra d'un míting feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En aquesta manifestació la policia es va veure desbordada i cridà l'Exèrcit suís el qual obrí foc davant la multitud. Segons el balanç oficial 13 persones moriren i 65 resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son millor amic, resultà mortalment ferit d'un  tret a la cara. En 1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per al Consell d'Estat; va ser la primera i última vegada que ho va fer, completament decebut de la gestió del polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es declarà antimilitarista i quan va ser cridat a files es declarà insubmís a l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15 mesos d'empresonament, a cinc anys de privació dels drets civils i a l'expulsió de l'Exèrcit, pena que purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de 1937 i que li ajudà a formar-se intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del cantó de Ginebra i, després d'una temporada a Annemasse (Arpitània), marxà a fer costat la Revolució espanyola. Portà armes de contraban amagades als camions de subministrament per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la colònia italiana de Saint-Cergue i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que escapaven de la repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una crida a la mobilització general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de presó a Berna. En 1940 entrà a treballar en la construcció de fortificacions fronteres davant el perill nazi i lluità contra les condicions laborals particularment difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de 1942 va ser novament expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat sindicals» i inscrit en les llistes negres de la patronal, esdevingué caçador furtiu i contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de queviures i d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa durant l'ocupació alemanya. Durant la postguerra ajudà la resistència antifranquista. En aquests anys es distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar molts sindicalistes i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís (PSS). En 1957 participà en la fundació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza i altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el gener de 1957 i el desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de publicació bilingüe Le Réveil Anarchiste / Il Risveglio Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra d'Algèria, amagà independentistes del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit francès. En 1970 publicà el periòdic Offensive, del qual només sortiren dos números. En els anys setanta col·laborà en la nova etapa de Il Réveil Anarchiste i en la revista anarquista italiana Ma! En aquests anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els anys vuitanta assumí la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb Eugène Prono L'LAB, la Ligue d'Action du Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de juliol de 1990 va morí la seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou), també militant llibertària. En els seus últims anys fou gerent de L'Affranchi, òrgan de la Secció Suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i col·laborà en la Lliga Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la seva autobiografia sota el títol Souvenirs d'un rebelle. 60 ans de luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el cineasta Bernard Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda, que havia ajudat Bösiger en l'escriptura de les seves memòries, estrenà el documental André Bösiger. Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva sèrie Écoutez... El novembre de 2004 participà en el seu últim acte públic, una commemoració de la insurrecció algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el seu anarquisme. André Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el realitzador Daniel Künzi estrenà Anarchisme, mode d'emploi. André Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).

André Bösiger (1913-2005)

***

Abel Paz fotografiat per Sofía Moro

Abel Paz fotografiat per Sofía Moro

- Abel Paz: El 13 d'abril de 2009 mor a Barcelona (Catalunya) el militant i historiador anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut com Abel Paz. Havia nascut el 12 d'agost de 1921 a Almeria (Andalusia, Espanya). Fill de jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germans Águila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià --on farà contacte amb Raúl Carballeira--, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) --on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949--, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT, Crisol, Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción, Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany, Juan González, Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes (1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.

***

La família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do Chá de Sao Paulo (1943)

La família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do Chá de Sao Paulo (1943)

- Virgilio Dall'Oca: El 13 d'abril de 2011 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Havia nascut el 26 de juny de 1917 a Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil). Sos pares, pagesos, es deien Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia, Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão Preto, parella que tingué vuit infants. Poc després del seu naixement, sa família es traslladà a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa mare morí, estudià fins el tercer any en una escola rural i ben aviat es posà a treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini, crià sos fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els càstigs corporals infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que serà sa futura companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca –son pare, el carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell va estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments, fugí de casa i s'instal·là a la llar d'una tia seva a Marília (São Paulo, Brasil). Poc després, entrà a treballar en el ferrocarril Santos-Jundiaí i es traslladà a casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a São Paulo (São Paulo, Brasil), militants anarquistes força actius a la Federação Operária de São Paulo (FOSP, Federació Obrera de São Paulo), ambient que ràpidament el decantà pel pensament llibertari. Amb son oncle freqüentà la redacció del periòdic A Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el va reforçar en les seves idees àcrates. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any de 1936 començà a freqüentar el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que aleshores era una seu importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de destacats llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company, Martins, Mariasinha, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.), a més de nombrosos militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de la dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos oncles, retornà a Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es traslladaren a São Paulo a casa d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època treballà de tot (ajudant de paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i finalment es quedà amb l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera autònoma. Malgrat la difícil situació econòmica familiar, contribuïren financerament en diferents campanyes de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la guerra d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida del periòdic Tierra y Libertad. Després de la implantació de l'«Estado Novo» el novembre de 1937, el CCS, lloc on es reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de Getúlio Vargas, es va veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup d'anarquistes, la majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista (São Paulo, Brasil), que marcarà una nova trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris anarquistes que comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal d'autogestió rural, que fou batejat com «Nossa Chácara» (Nostra Granja), estava format, a més de la família Dall'Oca, per Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, i ses famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres del CCS i d'un grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga (São Paulo, Brasil). La «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» va ser registrada el 9 de novembre de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos llibertaris nacionals, reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la reorganització del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de Vargas. La família Dall'Oca, a més de les contínues donacions econòmiques i dels innombrables treballs realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de totes les persones que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a taxista a Rio de Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a São Paulo; durant aquesta temporada, visqué a casa de la família Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de Janeiro. Quan retornà, sa família s'instal·là a São Paulo. Contribuí financerament i en la distribució de la premsa llibertària, especialment amb O Libertário, que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar, que començà a editar-se el setembre de 1965, i fou un dels accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de Janeiro, que publicà a començaments dels anys seixanta nombrosos llibres anarquistes (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan Tcherkesoff, etc.). Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil). La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime Cubero començà el 28 d'agost de 1965 i acabà el 31 de desembre de 1966 i entre la llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso Sítio» (Nostre Lloc), consta Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos pares. L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una important campanya de repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la documentació compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els anarquistes de São Paulo es dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar les despeses dels judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de Janeiro, campanya que durà fins el 1972 i en la qual la família Dall'Oca jugà un important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico Cuberos i Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O Sonho não acabou, de Claudio Kahns. Després d'uns anys a Itanhaém (São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos (São Paulo, Brasil). El 10 de desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel Ramos, participà en un debat al CCS sobre la pràctica de l'anarquisme i l'acció directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine morí. Virgilio Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Areia Branca d'aquesta ciutat.

---

[12/04]

Anarcoefemèrides

[14/04]

Escriu-nos


Actualització: 22-08-19