---

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del «teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Montjuïc, «el castell maleït»

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales) «Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou aprovada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o «Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del que és i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de gener de 1917

- Vetllada pro Radowitzky: El 13 de gener de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo (Uruguai) una vetllada a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky, aleshores tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina). L'acte, organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el suport del Quadre Escènic «El Internacional», comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la representació de l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan José, la recitació de poesies i una conferència a càrrec del destacat intel·lectual anarquista Rodolfo González Pacheco, vingut expressament de l'Argentina per a aquest acte.

***

Capçalera de Tinta y Libertad

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per Eugène Appert (ca. 1871)

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix al XII Districte de París (França) el communard i internacionalista anarquista Louis Philippe Hippolyte Ferré, conegut com Henri Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré i Marie Rouvière. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou reclòs un temps a l'Hospital de Sainte-Anne de Versalles (Illa de França, França), on havia mort sa mare, i compartí cel·la amb Maxime Lisbonne i Gustave Maroteau; alliberat, acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre el maig de 1873 el XVI Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després de casar-se a Zuric amb Vilhelmina Meier, s'instal·là, sota el nom d'Henri Ferré, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista «Federació del Jura», de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat entre el 6 i el 7 d'abril de 1874 a La Chaux-de-Fonds. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de «comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la «Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna (Berna, Suïssa) i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Charles Alerini, Paul Brousse, François Dumarteray, Jules Montels i Jean-Louis Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Pierre Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França, s'establí a Levallois-Perret (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista «La Solidarité» d'aquesta població. Entre 1882 i 1888, amb el suport de T. Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Sembla que és el mateix «H. Ferré» qui, el novembre de 1884, amb Hemery Dufoug, Tony Graillat i Constant Martin, fou un dels anarquistes membres del «jurat d'honor», format per representants de diversos corrents revolucionaris, creat per jutjat E. Druelle (Sabin), acusat de ser un confident per al periòdic Le Cri du Peuple, acusació confirmada pel jurat el 27 de novembre. En la tardor de 1885 era secretari de la Comissió de Detinguts Polítics. En un informe policíac del 20 de maig de 1887 va ser qualificat per la policia d'«anarquista seriós», juntament amb Georges Deherme, Jean Baptiste Louiche, Étienne Murjas i Ricois Martin, que formarien el grup anarquista «Le Combat». Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois-Perret «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». En 1892 vivia al número 54 del carrer Frazillan i al número 2 del carrer Launois de Levallois-Perret. Vidu de Vilhelmina Meier, es casà en segones núpcies amb Eugénie Louise Chevy. Hippolyte Ferré va morir el 10 de juny de 1913 al seu domicili, al número 5 del carrer Fontaines du Temple, del III Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Levallois-Perret amb un discurs de Zéphirin Camélinat. Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista i íntima de Louise Michel.

Hippolyte Ferré (1848-1913)

***

Notícia sobre la condemna d'Antoine Rieffel publicada en el diari parisenc Le Radical del 16 d'abril de 1888

- Antoine Rieffel: El 13 de gener de 1856 neix a Fegersheim (Alsàcia, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Antoine Rieffel. Sos pares es deien Louis Maurice Rieffel, teixidor, i Catherine Oertet. Sabater de professió, el 18 de desembre de 1879 va ser condemnat a Estrasburg (Alsàcia; aleshores pertanyent a l'Imperi Alemany) a 150 marcs de multa o a 10 dies de presó per «infracció a la llei de reclutament» i optà per la nacionalitat francesa. Posteriorment es traslladà a París (França), on vivia al número 106 de carrer Richeliu i després al número 3 del carreró Pellé (actual carrer Saint-Sabin), on havia llogat una barraca. En 1883 era membre del grup anarquista parisenc «L'Éclair» (Cardillac, Gauthier, Montant, Raoux, Joseph Tortelier, etc.). En aquest mateix any, segons l'informe policíac «Organisation des forces socialistes à Paris», hauria intentat formar, sen èxit, una Cambra Sindical de Manobres, projecte que va ser reprès cap el 1886 pel company Gustave Leboucher. A començament d'agost de 1884, en una reunió del grup «Le Drapeau Noir» del barri parisenc de Charonne, demanà que qualcú se n'ocupés del futur periòdic Le Simple, i el company Tellier accedí a la proposició a condició que la publicació esdevingués òrgan de grup anarquista del barri parisenc dels Amandiers; per procurar-se dels fons necessaris per aquesta empresa, el company Hivon proposà fer més reunions públiques. Segons la policia, que el qualificà d'«anarquista ardent», va ser un dels organitzadors d'un grup revolucionari en llengua alemanya i freqüentà les reunions del grup «Les Insurgés». Com a membre de la comissió organitzativa de la Cambra Sindical de la Sabateria, assistí com a delegat dels sabaters, entre el 17 de novembre i el 31 de desembre de 1884, a l'Exposició de Boston (Massachusetts, EUA) i va fer una ressenya de l'esdevingut en Le Tire Pied, òrgan internacional dels obrers sabaters. També fou el gerent i impressor de Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste, periòdic parisenc que publicà 18 números entre el 25 d'octubre de 1884 i el 21 de febrer de 1885, i on col·laboraren destacats anarquistes (Amédée Denéchère, Émile Digeon, François Duprat, Lucien Guérineau, Gustave Leboucher, Constant Martin, Pierre Martinet, Élisée Reclus, Joseph Tortelier, etc.). Aquesta publicació deixà d'editar-se després del saqueig de la seu del periòdic per la policia i després de la condemna en rebel·lia, el 15 de març de 1885 pel X Tribunal Correccional de París, d'Antoine Rieffel, aleshores fugitiu, a dos anys de presó, 500 francs de multa i cinc anys de vigilància per «amenaces de mort» a jurats i magistrats que havien processat anarquistes acusats de assistir a una reunió a la sala Levis de París del novembre anterior, publicades en el número del 6 de febrer de 1885 del periòdic. A més va ser també processat per un article antimilitarista publicat el 22 de novembre de 1884, per una article d'«incitació al pillatge» del 29 de novembre de 1884 i per diversos textos antimilitaristes publicats en l'últim número de Terre et Liberté del 21 de febrer de 1885. En la seva inculpació el 6 de gener de 1885 davant el jutge d'instrucció, va acceptar la responsabilitat dels articles incriminables, però va rebutjar signar el procés verbal en no reconèixer l'autoritat de cap persona per a jutjar-lo. Terre et Liberté va ser substituït per L'Audace, la seu del qual era la mateixa (al número 3 del carreró Pellé) i l'impressor gerent fou V. Leperchey, publicació de la qual s'editaren tres números entre el 7 i el 21 de març de 1885. El 14 d'abril de 1885 l'Audiència del Sena el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a militars, provocació a l'assassinat, pillatge i incendi». Amb Loth, altre company de Terre et Liberté, va oferir la impremta del carreró Pellé a Jean Grave per a publicar el primer número del periòdic Le Révolté. El 14 de desembre de 1888, en el judici d'apel·lació del d'abril de 1885 per «provocació a l'assassinat», celebrat a l'Audiència del Sena, va expressar el seu dret a ser anarquista i va ser condemnat, amb circumstàncies atenuants, a vuit mesos de presó i a 3.000 francs de multa. Abandonà la sala cridant «Visca l'anarquia! Visca la revolució social!», i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 15 de febrer de 1899 els seus companys (Beignet, Bernard, Esnay, Hébert, Leboucher, Lecourt, etc.) publicaren una nota en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier on denunciaven que era irregular que estigués tancat a la presó de Mazas en comptes de la de Sainte-Pélagie, on havien de purgar la pena els presos per aquesta mena de delictes. El 21 de desembre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia –estava fugitiu des del 14 d'abril d'aquell any–, juntament amb altres companys, a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de prohibició de residència per un delicte de «complicitat de fallida fraudulenta». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Arturo Campagnoli

- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Necrològica de Léon Capitaine apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 de juny de 1928

- Léon Capitaine: El 13 de gener de 1886 neix al cantó de Brest-Recouvrance, actualment Brest (Bro Leon, Bretanya), l'anarquista i sindicalista Léon Octave Marie Capitaine. Sos pares es deien Louis Marie Capitaine, calafatador al port i després contramestre, i Angélique Joséphine Le Roy. El 14 d'octubre de 1909 es casà a Brest-Recouvrance amb Jeanne Yvonne Alexandrine Le Page, amb qui tingué el 7 de setembre de 1910 una filla, Marie Henriette Jeanne Joséphe Capitaine. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 1 del carrer de la Porte de Brest-Recouvrance. Posteriorment treballà d'electricista al taller de màquines de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i en 1918 va ser nomenat secretari general del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal de la Confederació General del Treball (CGT) –l'any anterior n'era secretari adjunt. Considerat «pacifista a ultrança» en plena Gran Guerra, va ser controlat per la policia en nombroses manifestacions antimilitaristes i antibel·licistes. En 1918 va interrompre amb altres companys una xerrada a favor de la guerra d'un mestre en una escola de Kerhuon (Bro Leon, Bretanya); dies després va ser detingut a l'estació d'aquesta petita població quan venia a fer una reunió sindical, però aconseguí fugir-ne. Membre del grup «Amis de La Vague», va ser un dels principals artífex de la vaga que s'engegà el 29 d'abril de 1918 i que acabà el 6 de maig d'aquell any en un fracàs amb quatre acomiadaments entre els vaguistes. El 19 d'agost de 1918 el Buró Sindical va ser renovat i va ser substituït per Henri Cadec en el càrrec de secretari general. El desembre de 1918, quan la manifestació en ocasió de l'arribada del president nord-americà Woodrow Wilson a Brest, un oficial de marina que havia intentat arrabassar l'emblema sindical va ser apallissat; citat a declarar, no es va poder provar que havia estat ell l'autor de l'agressió. El 5 de gener de 1919 va ser detingut en un cafè on, juntament amb un grup de mariners, repartia fullets en favor de la Revolució russa. Després de purgar cinc mesos de presó preventiva en règim de dret comú a la presó militar de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), entre el 30 i el 31 de maig de 1919 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra i, gràcies a la defensa d'Henry Torres, van ser gairebé tots absolts. Malalt del cor, Léon Capitaine va morir el 23 de maig de 1928 a Cormeilles-en-Parisis (Illa de França, França), on sa família l'enterrà religiosament.

***

Necrològica de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 d'agost de 1971

- Josep Serres Amposta: El 13 de gener de 1891 neix al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Serres Amposta. Sos pares es deien Josep Serres Segura, sereno, i Rosa Amposta Martí. De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació March a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre. Josep Serres Amposta va morir el 2 de juliol de 1971 al seu domicili de Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Saxe Commins [IISH-Amsterdam]

- Saxe Commins: El 13 de gener de 1892 neix a Rochester (Monroe County, Nova York, EUA) l'editor, escriptor i dramaturg llibertari Israel Kaminsky (o Cominsky), més conegut com Israel Saxe Commins o Saxe Commins, que va fer servir el pseudònim Rudin. Fill d'una família nombrosa emigrant de l'Imperi Rus, sos pares es deien Samuel Kaminsky (o Cominsky), ucraïnès, i Lena Zodikow, lituana. Estudià medicina a la Universitat de Pennsilvània i en 1913 es va llicenciar en odontologia i es va instal·lar a Nova York (Nova York, EUA). A Nova York visqué un temps amb sa tia Emma Goldman, germanastra de sa mare, a qui va ajudar en l'edició de la influent revista Mother Earth, publicació en la qual va col·laborar amb articles i que dirigí un temps. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Emily Holmes Coleman, Ida Gershoy, Leo Gershoy i Hippolyte Havel, entre d'altres. Durant la Gran Guerra va col·laborar amb la intel·ligència militar. En 1918 estrenà la seva obra teatral The Obituary. Després va engegar una exitosa carrera com a dentista, portant una consulta i fent classes a la Universitat de Columbia, on esdevingué amic d'Albert Einstein. En 1927 es va casar amb la pianista concertista i compositora musical Dorothy D. Berliner, amb qui va tenir dos infants (Frances Commins Bennett i Eugene David Commins). Cap el 1929 abandonà la carrera de dentista i, a instàncies del seu amic Eugene O'Neill, qui estava casat amb sa germana Stella, va entrar en el món editorial com a dactilògraf. Quan Eugene O'Neill va escriure la seva obra The Visit of Malatesta, va usar la seva biblioteca anarquista a efectes de documentació. Començà la seva carrera en el món del llibre treballant amb l'editorial d'Horace Liveright i en 1933 s'incorporà a l'editorial Random House, esdevenint editor en cap i, posteriorment, editor principal. Dirigí la prestigiosa col·lecció «Modern Library» (Biblioteca Moderna) de Random House. Ajudà i edità molts dels més grans escriptors nord-americans del segle XX, com ara Sherwood Anderson, W.H. Auden, William Faulkner, Sinclair Lewis, James A. Michener, Eugene O'Neill, Budd Schulberg, Irwin Shaw, Gerturde Stein, etc. Amb els seus esforços, facilità que molts d'aquests autors aconseguissin el Premi Pulitzer (Faulkner, Lewis i O'Neill; aquests tres també guardonats amb el Premi Nobel). Fou també l'editor nord-americà de destacats escriptors en llengua anglesa, com ara Aldous Huxley i John Strachey. En la seva tasca editorial destacà per compilar col·leccions de diversos autors (Washington Irving, Franklin D. Roosevelt, Adlai E. Stevenson, George Washington, etc.). En 1947, amb Robert N. Linscott, compilà i editar en quatre volums una història de la filosofia sota el títol The World's Great Thinkers. Deia que «el paper de l'editor ha de ser invisible», però ser editat per ell era un element de prestigi i de reputació. Malalt del cor, Saxe Commins va morir el 17 de juliol de 1958 a l'Hospital de Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. En 1978 sa vídua va publicar la biografia What is an Editor? Saxe Commins at Work. El seu important arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de la Universitat de Princeton.

Saxe Commins (1892-1958)

***

Antonio Gosalbo Gasque

- Antonio Gosalbo Gasque: El 13 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1905 neix a Llucena (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gosalbo Gasque –el primer llinatge també citat erròniament de diferents maneres (Gonzalbo, Gonzalo, Gonzalvo, Gozalbo, etc.) i el segon com Jarque. Era fill de Francisco Gosalbo Prades i de Cecilia Gasque García. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment passà a França. El juliol de 1930 va ser detingut, juntament amb 14 espanyols i l'insubmís francès Noël Morin, a la sortida d'una reunió anarquista celebrada a Vigneux-sur-Seine (llla de França, França), on es preparava un aixecament revolucionari per l'1 d'agost d'aquell any a Espanya, i expulsat del país cap a Bèlgica amb tots els compatriotes. L'1 de novembre de 1931 va ser detingut al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) amb quatre companys (Jesús Berganza Ortiz; Josep Coronas Fuster, que havia estat condemnat a tres anys de presó a França per robatori; el francès Georges Albert Dufroy; i Antoni Montmaneu Estupiñà), sota l'acusació de preparar un atracament a la Caixa d'Estalvis de Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i reclosos al vaixell-presó Antonio López, ancorat al port de Barcelona. Jutjat amb sos companys pel Tribunal de la Secció II de l'Audiència de Barcelona per aquest delicte, el 22 de desembre de 1931 va ser condemnat a nou mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Gosalbo Gasque (1905-?)

***

Carnet de la CNT

- Serafí Querol Reverter: El 13 de gener de 1913 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Serafí Querol Reverter. Sos pares es deien Ramon Querol Queralt i Rosa Reverter Balada. Exiliat a França, durant l'Ocupació nazi participà en la Resistència integrant en el grup dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) «Koufra» (FTP Koufra), format per una trentena de homes, la majoria espanyols i dels quals 16 eren membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que actuà al departament d'Erau, participant en diversos combats, com ara l'atac a la caserna alemanya de Lodeva (Llenguadoc, Occitània). En 1956 era membre de la Federació Local de Briude (Alvèrnia, Occitània) de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Sa companya fou Mercedes Bateller Monios. Serafí Querol Reverter va morir el 23 de març de 2008 al seu domicili de Biàrritz (Lapurdi, País Basc).

***

Joan Gil Balañà

- Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gil Balañà. Sos pares es deien Joan Gil i Dolors Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser incorporat a la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les tasques de fortificació de la «Línia Maginot», a la zona de Morhange (Lorena, França). Quan l'Ocupació va caure presoner dels nazis i internat a Colmar, al Frontstalag 140 de Belfort i a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on participà especialment en el kommando encarregat de la construcció de la cambra de gas del camp, i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor a París (França). Conegué sa companya, Claire Louise Grifé, amb qui tingué diversos infants. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i a finals dels anys setanta en va ser nomenat president. En el VII Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat president del secretariat nacional d'aquesta organització. El 27 de desembre de 1988, com a president, signà, juntament amb Ramiro Santiesteban Castillo, secretari, i Jorge Semprún Maura, ministre de Cultura del Govern espanyol, l'acte de donació dels arxius de la FEDIP a l'Arxiu Històric Nacional espanyol. També col·laborà en la revista Hispania, òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. El 4 de maig de 1990, com a president de la FEDIP, participà a Mauthausen en el 45 aniversari de l'alliberament del camp, moment en el qual no es trobà bé i va ser enviat d'urgències a París. Poc després, el 13 de juliol de 1990, Joan Gil Balañà va morir al seu domicili del VII Districte de París (França).

Joan Gil Balañà (1914-1990)

***

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de març de 1993

- Fidel Gorrón Canoyra: El 13 de gener de 1921 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge també citat Gorrión i el segon Canoira erròniament. Sos pares es deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les Joventuts Llibertàries. A començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de transports «Agencia Comercial Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a uns metres de l'edifici de la Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi de tapadora a les activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al transport de propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael Rodríguez Ajax, marxà cap a França per a representar la CNT de l'Interior en el Congrés Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges (Llemosí, Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels delegats de l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a Llemotges. En retornar l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb un desena d'altres militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per «associació il·lícita i propaganda il·legal», va ser condemnat la tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona Castaño, a sis anys de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000 pessetes de multa. Un cop alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on conegué el futur ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976 participà en el primer Ple Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En aquests anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT. Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 participà en la «Semana Confederal Durruti» que se celebrà a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny Mañé. El 21 de novembre de 1979 va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i obrera, hoy» a Barcelona, en el marc del cicle de conferències del V Congrés Confederal de la CNT. Durant els anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari anarcosindicalista Cenit i de Radio Libertaire, i participà en nombrosos mítings, tants a la Península com a França. Entre 1982 i 1985 col·laborà en la revista Mediterráneo. Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però dimití d'aquest càrrec després del XVIII Congrés de l'AIT (Congrés de Bordeus) per raons de salut i després que la seva gestió fos fortament criticada per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la militància activa. En 1985 publicà el fullet La Crisis del sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986 llegí a Colònia (Rin del Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la conferència AIT, la Internacional desconocida. Una aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986), que s'edità posteriorment. En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula documental Un autre futur. L'Espagne en rouge et noir, de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Adarga, Bulletin GRIFA, CNT, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Defuncions

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

- Pirro Orsolini: El 13 de gener de 1887 mor a Lucca (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. Havia nascut el 17 d'octubre de 1854 al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia). El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Notícia del judici de Bernard-Joseph Chappuliot apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Bernard-Joseph Chappuliot: El 13 de gener de 1899 mor a Île Nou (actual Nouville, Nouméa, Nova Caledònia, França) l'anarquista Bernard-Joseph Chappulliot, més conegut com Bernard-Joseph Chappuliot, Jules Chappuliot, Chapoulot o Chopulot. Havia nascut el 20 de gener de 1870 a Solle (Commarin, Borgonya, França) amb una germana bessona, Julie Chappulliot, però aquesta va morir sis mesos després. Era fill de Jean Chappulliot, miner, i de Rose Chillus. Es guanyava la vida treballant de cambrer a París (França) i vivia al número 33 del carrer Simart del XVIII Districte. El 2 d'octubre de 1892 va ser detingut amb Henri Pierre Meyrueis, acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjat el 24 de març de 1893 a l'Audiència del Sena, va ser condemnat a «treballs forçats a perpetuïtat» per «un assassinat, dos robatoris i complicitat per encobriment de robatori» per delictes comesos entre juliol i setembre de 1892 a París. El 5 de març de 1894 va ser embarcat a bord del vapor Calédonie cap a Nova Caledònia sota la matrícula 20.090 –Meyrueis va ser enviat a la Guaiana Francesa. Considerat per les autoritats com a «anarquista dels més violents i sense mitjans de subsistència», a la colònia penitenciària aprengué l'ofici d'obrer tèxtil, especialitzat en el procés de filagarsa. El 2 de desembre de 1896 s'evadí, però va ser capturat el 16 de desembre, i el 2 de febrer de 1897 intentà una nova fuga sense èxit; jutjat per aquest fets, va ser condemnat a dos anys de calabós per evasió. Bernard-Joseph Chappuliot va morir el 13 de gener de 1899 a la colònia penitenciària d'Île Nou (actual Nouville, Nouméa, Nova Caledònia, França).

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la «Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

- Juan Monforte Galbe: El 13 de gener de 1977 mor a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat erròniament Galve o Gálvez. Havia nascut el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1902 a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Andorra (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Monforte i Hilaria Galbe. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Sa companya fou Marcelina Galve. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 al seu domicili de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Agustín García Cambra i Luisa Lamolla Morante. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida (Segrià, Catalunya). En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit –elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre– pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment i amb qui va tenir dos infants (Andrés i Rosa Blanca). Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 al seu domicili de Dreux (Centre, França) i va ser enterrat en aquesta població. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

***

Necrològica de Miguel Jiménez-Herrero Gargallo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Miguel Jiménez-Herrero Gargallo: El 13 de gener de 1983 mor a Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Jiménez-Herrero Gargallo. Havia nascut el 6 de maig –segons algunes fonts erròniament el 5 d'abril o el 5 de maig– de 1899 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Jiménez-Herrero i Mónica Gargallo. Impressor de professió, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera formar part del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a Blanes (La Selva, Catalunya) el periòdic El Productor. En 1923 va ser nomenat secretari del Comitè Nacional de la Federació de Grups Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el 24 i el 25 de juliol 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebrada a València (València, País Valencià), on obrí la sessió inaugural presentant un informe de gestió sobre l'activitat reorganitzadora que havia portat ha terme. Entre 1927 i 1928 col·laborà en la revista Prismas, publicada a Besiers (Llenguadoc, Occitània), òrgan oficiós dels anarquistes espanyols establerts a França, i des d'on defensà la necessitat que els anarquistes s'afiliessin a la CNT amb la finalitat d'eliminar el «desviacionisme» sindicalista i anarcosindicalista. El desembre de 1928 fou un dels responsables del grup «Solidaridad», iniciativa engegada per Ángel Pestaña Núñez per tal de reagrupar tots els sectors confederals sense distinció. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad, Prismas, El Productor, El Sembrador, Solidaridad Obrera, El Vidrio, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. En 1935 fou un dels redactors del periòdic barceloní Liberación. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, treballava com a mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri del Carmel de Barcelona. Després marxà cap a Aragó i entre octubre i desembre de 1936 fou conseller d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, i el desembre de 1936 passà a ocupar la secretaria de la Delegació i Presidència del Consell d'Aragó, fins a la seva dissolució manu militari per les tropes de la reacció comunista encapçalades per Enrique Líster Forján el juliol de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí primer a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després a París. A França fou un dels majors representants de la tendència «apolítica» del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, enfrontada a l'anomenada tendència «circumstancialista» o «política». En aquests anys col·laborà en Atalaya, CNT, Espoir, Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill, Miguel Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les Joventuts Llibertàries. Miguel Jiménez-Herrero Gargallo va morir el 13 de gener de 1983 al seu domicili d'Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) d'una crisi cardíaca.

***

Jean-Paul Monteil (ca. 1930)

- Jean-Paul Monteil: El 13 de gener de 1983 mor a Chavagnac (Meusac, Llemosí, Occitània) l'electricista, corrector d'impremta i escriptor de cançons anarquistes Antoine Julien Jean-Paul Monteil. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Neda (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Jean Baptiste Monteil, vinyater, i Marie Catherine Magal. Després de fer estudis clàssics a l'institut de Llemotges (Llemosí, Occitània) s'especialitzà en electricitat i aquesta fou la seva professió fins 1950. Alhora, començà la seva carrera d'autor de cançons a París (França). El 25 de novembre de 1922 es casà al V Districte de París amb la costurera i cantant Marguerite Langlade (Jeanne Langlade) i amb ella participà en el grup de poetes i cançonetistes revolucionaris anomenat «La Muse Rouge» (La Musa Roja), i en 1926, després de la jubilació de Clovis Poirier (Clovis), n'esdevingué el secretari. Va escriure les lletres de nombroses cançons socials, les quals van ser interpretades per colles de cantaires, a cabarets i en gales i festes populars d'entreguerres. La major part d'aquestes cançons es van publicar en els periòdics del grup, com ara La Muse Rouge, del que fou redactor en cap, i Nos Chansons, o van ser editades en petit format sobretot per l'editorial de Marguerite Greyval, on també treballava. A més de les seves cançons revolucionàries i pacifistes (Chanson de liberté, Debout camarades!, La Guerre, etc.), amb música de Cloërec-Maupas, també va escriure romances i cançons ballables. En 1931, juntament amb la majoria de cançonetistes de «La Muse Rouge», rebutjà entrar en la Federació del Teatre Obrer Francès (FTOF), d'obediència comunista, fet que provocà la ruptura amb al Partit Comunista Francès (PCF), el qual demanà als seus militants el boicot a «La Muse Rouge» i no assistir a les seves actuacions, no comprar les seves publicacions i no organitzar cap acte públic amb els seus membres. Aquest fet provoca una gran caiguda en els ingressos d'aquesta organització, que es va veure obligada a deixar de publicar partitures. No obstant això, continuà participant en gales de tota mena d'organitzacions (anarquistes, socialistes, sindicalistes, pacifistes, etc.). També acompanyà Victor Méric en les seves gires propagandístiques per un «pacifisme integral» organitzades per la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1933 va escriure, amb Louis Loréal, un himne per a aquest moviment, Patrie humaine, en memòria de Méric. El 14 d'abril de 1934 fundà, amb Roland Noget, Cantaret i altres companys, la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS). El 10 de novembre de 1934 portà a terme una reunió pública contradictòria a l'Ajuntament d'Amiens (Picardia, França) organitzada per la LIAPS. El 27 de maig de 1936 participà, en nom de la LIPAPS, en un gran acte per l'amnistia total, per la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) repressives i pel respecte del dret d'asil, que se celebrà a la Sala Wagram de París. Entre 1931 i 1939 col·laborà en Le Libertaire i La Patrie Humaine, i, després de la II Guerra Mundial, en Ce qu'il faut dire i Le Monde Libertaire. En 1939 va ser mobilitzat i, pels seus coneixements en electrònica (giroscopis, reparació de talls de cables, etc.), destinat en aplicacions militars. El juny de 1940 hagué de restar a París i fou destinat a l'Associació dels Obrers en Instruments de Precisió, on treballà durant tota l'Ocupació i alguns anys després. En el moment de l'Alliberament va escriure la cançó La Liberté est revenue. Entre 1950 i 1965 treballà com a corrector d'impremta i tingué temps per continuar amb les seva tasca d'autor i editor de cançons. En 1951 preparà i prologà la nova edició de La chanson d'un gars qu'a mal tourné, del cantautor anarquista Gaston Couté. Va fer costat nombroses orquestres de ball del seu Llemosí natal. Jean-Paul Monteil va morir el 13 de gener de 1983 al seu domicili de Chavagnac (Meusac, Llemosí, Occitània).

***

Portada de Memorias de exilio (2020)

- Enric Pujol Baiges: El 13 de gener de 2000 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Enric Pujol Baiges. Havia nascut el 17 de juny de 1901 a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya). Era fill dels pagesos Serafí Pujol Ortí i Teresa Baiges Anguera, i tingué tres germans i una germana (Carme). Quan tenia 20 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) i, després de passar per la Unió General de Treballadors (UGT), milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser segon alcalde de Móra la Nova i conseller municipal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser separat de sa companya Vicenta Sabaté, i internat en un camp de concentració. Durant l'Ocupació, va ser enviat enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO) a treballar a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). Víctima d'un accident de treball, patí l'amputació d'una cama i restà hospitalitzat fins al final de la II Guerra Mundial. En la postguerra milità en la Federació Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Va ser delegat en el Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de 1947 celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A principis dels anys cinquanta s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. A principis dels anys seixanta formà part de l'FNIF en l'exili. Malalta durant molt de temps, en 1962 sa companya Vicenta Sabaté, també militant confederal, morí a Besiers. Posteriorment reballà de rellotger. Contribuí regularment a les subscripcions confederals i, segons el periòdic Espoir, des de finals de la II Guerra Mundial a 1982 va lliurar més de 21.000 francs. En els anys noranta col·laborà en Cenit i en CNT. Enric Pujol Baiges va morir el 13 de gener de 2000 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat. En 2020 el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» publicà les seves Memorias de exilio, on explica el seu pas pels camps de concentració francesos.

***

Donato Romito

- Donato Romito: El 13 de gener de 2018 mor a Pesaro (Marques, Itàlia) el professor i militant anarquista i anarcosindicalista Donato Romito. Havia nascut el 20 d'agost de 1954 a Bari (Pulla, Itàlia). A finals dels anys seixanta i principis dels setanta formà part en el moviment estudiantil i participà especialment en ocupacions escolars i en els col·lectius d'aleshores. En 1973 s'acostà al moviment anarquista i s'integrà en el grup comunista anarquista de l'Organització Anarquista de Pulla (OAP) de Bari, en el moment en que aquesta es va separar de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Començà a treballar de professor interí a l'escola primària i participà activament en la Coordinació Ciutadana dels Precaris Escolars. En 1976 esdevingué professor titular. Fou un dels creadors l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), d'antuvi a la zona de Pulla i després a tot el territori italià entre 1976 i 1985. A finals dels anys setanta s'afilià al Sindicat d'Educació de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Durant els anys vuitanta es traslladà a Pesaro (Marques, Itàlia), on entrà en contacte amb els anarquistes de l'acabada de dissoldre's Organització Anarquista de les Marques (OAM) i amb els quals fundà la Coordinadora Comunista Anarquista (CCA) de Pesaro-Fano. En 1985 fou un dels fundadors del Cercle Cultural «Napoleone Papini» («Cercle Papini») de Fano, amb el qual organitzà, durant decennis, les edicions del «Meeting Anticlericale», encarregant-se de les relacions públiques i de la coordinació de les discussions. En 1985 representà l'ORA en els processos d'unificació amb la Unió dels Comunistes Anarquistes de Toscana (UCAT), que donarà lloc, en 1986, a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). En aquest mateix 1986 s'integrà en el secretariat nacional de la FdCA, càrrec en el qual va ser reelegit en diversos congressos (III de 1992, IV de 1994, V de 1997, VII de 2006 i IX de 2014). A Pesaro fou professor a l'Institut Elio Tonelli. En 1986 també s'integrà en l'oficina provincial de la CGIL-Educació de Pesaro, que abandonà en 1993. En 1994 fou un dels promotors de l'Associazione Lavoratrici Lavoratori Pesaresi (ALLP, Associació de Treballadores i Treballadors de Pesaro) i en 1995, amb altres joves anarquistes del «Cercle Papini», fundà la secció de la FdCA de Pesaro-Fano, que en 1996 obrí la seva seu al centre històric de la població. Durant els anys vuitanta i noranta desenvolupà a Pesaro una intensa activitat social, esdevenint membre del Moviment de Cooperació Educativa (MCE) i de l'oficina provincial de l'Institut Històric de la Resistència (IHR). Durant moltes ocasions va ser elegit membre del Consell d'Institut del seu centre d'ensenyament i del Consell Educatiu de Districte per les llistes de la CGIL. A Pesaro, amb la FdCA, va promoure la construcció de la «Rete per l'Autogestione» (RA, Xarxa per l'Autogestió), que arreplegava organismes polítics i socials de base de la província de Pesaro i que tenia com a òrgan d'expressió el butlletí Contaminazione. També desenvolupà una intensa activitat de formació didàctica de la història. A finals dels anys noranta, entrà en el sindicalisme de base i obrí a Pesaro, juntament amb altres ensenyants, la seu de la Federació Provincial de la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas, en les llistes de la qual va ser elegit en diferents ocasions representant sindical del seu centre educatiu. Amb UNIcobas, participà en diverses iniciatives a les Marques de coordinació del sindicalisme de base de la regió. En 2001 publicà en el Quaderno di Alternativa Libertaria l'assaig «Afghanistan. La Quinta Guerra Mondiale» i en 2003 per al mensual The Northeastern Anarchist l'article «Exploring Alternative Forms of Workers' Organization. Anarchist-Communists and the Italian 'Base Union' Movement», sobre el sindicalisme de base a Itàlia. Entre 2008 i 2011 presidí l'associació de suport als immigrants «Pesaro Nuovomondo», que edita un periòdic multicultural homònim. En 2010, en nom de la FdCA, fou responsable del Centre de Documentació «Franco Salomone» de Fano, ocupant-se de la publicació en 2011 i 2013 de llibres sobre la vida de Franco Salomone (Un rivoluzionario di ponente, etc.) i dels llibres de Luca Lapolla Gli anarchici di Piazza Umberto. La sinistra libertaria a Bari negli anni '70 i de Guido Barroero I Figli dell'officina. I Gruppi Anarchici di Azione Proletaria (1949-1957). Va traduir a l'italià el treball de Malcolm Archibald sobre la figura de l'atamansha (comandant militar) Marusya Nikiforova durant la Revolució russa. També col·laborà regularment amb la pàgina web Anarkismo.net i en l'Oficina d'Estudis d'Alternativa Llibertària. L'agost de 2012 participà en la Trobada Anarquista Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) i, com a representant de la FdCA, en la III Conferència Europea i en la I Conferència Intercontinental de la xarxa d'informació Anarkismo.net. Donato Romito va morir el 13 de gener de 2018 a l'Hospital de Muraglia de Pesaro (Marques, Itàlia) i va ser incinerat el 20 de gener al Cementiri dell'Ulivo de Fenile a Fano (Marques, Itàlia).

Donato Romito (1954-2018)