|
---
Anarcoefemèrides del 12 de novembre Esdeveniments
Capçalera de Le Drapeau Noir - Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre
de
1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el
primer número de Le Drapeau Noir.
Organe communiste
anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els
articles són
anònims llevat de la crònica «Mots de
Combats» que conté citacions d'Edmond
About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de
Sant-Just,
etc. En el número segon, únic que es coneix i el
qual no està datat, però
sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments
de 1889, s'informa
sobre el procés que Sébastien Faure va patir el
20 de desembre de 1888. Sembla
ser que es publicaren tres números d'aquesta
publicació. ***
Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche - Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988. ***
Capçalera de Le Cyclone - Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896. ***
El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació - Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol «Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT). ***
Cartell
d'aquest míting commemoratiu - Míting commemoratiu «Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani. ***
Cartell
dels mítings pro Radowitzky - Mítings per
Radowitzky:
Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires
(Argentina)
tres mítings consecutius per exigir la llibertat de
l'activista anarquista Szymon
Radowicki, més conegut com Simón
Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del
seu «gest de venjança social»,
és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos
Aires, del coronel
Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols
de la repressió contra el moviment
anarquista argentí. Aquests mítings van ser
organitzats pels sindicats
autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per
diverses agrupacions i
publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre)
se celebrà a la
Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza
Once i el tercer (14
de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo
González
Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel
A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en
italià). ***
Capçalera
del primer número de Despertar - Surt Despertar: El 12 de novembre
de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista no venal Despertar.
Boletín interno de la Confederación Nacional del
Trabajo de España en el
Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de
redacció fou
Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos,
Marcelino García,
Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir
provisionalment quan
el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'Exili CNT
fou
suspès pel Ministeri d'Informació
francès aquell mateix mes de novembre de
1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou
substituït a partir del 7 de
gener de 1962 per Espoir (1962-1982).
Naixements
Necrològica d'Aristide Claris apareguda en el diari parisenc Le Radical de l'11 de desembre de 1916 - Aristide Claris: El
12 de novembre de 1843 neix a La Sauvetat de Blanquefort (Blancafòrt,
Aquitània, Occitània) el periodista, communard i internacionalista llibertari
Jean Claris, més conegut com Jean Aristide Claris o Aristide Claris,
i que va fer servir el pseudònim de Régis. Era fill de Jacques Claris, conreador
propietari benestant, i de Marie Anne Vignes, i tingué tres germans. Era besnet
del filòsof cartesià Pierre-Sylvain Régis, de qui va agafà el llinatge per al
seu pseudònim. Marxà cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a fer estudis de
notari, on esdevingué un fervent republicà. Refusà redactar la súplica dirigida
a l'emperador Napoleó III exigida aleshores als candidats al notariat i son
pare, enfurismat, l'engegà de casa, passant a residir en 1868 a Sijac
(Perigord, Aquitània, Occitània) i a partir de 1870 a París (França), al número
70 del carrer Saint-André-des-Arts del VI Districte. El juliol de 1870
manifestà la intenció de publicar un periòdic titulat Victoire, que
sembla que no va aparèixer. A París conegué l'historiador Charles-Louis
Chassin, director de La Démocratie, i passà a exercir de
secretari de redacció d'aquest periòdic. Quan el setge de París durant la
guerra francoprussiana, s'integrà en el 170 Regiment de Marxa de la Guàrdia
Nacional, lluitant en el post avançat de Créteil (Illa de França, França), i
col·laborà en el periòdic blanquista La Patrie en Danger; també fou
secretari del Comitè de Vigilància del X Districte de París. El 6 de gener de
1871, com a delegat del Comitè Central Republicà dels vint districtes
parisencs, signà l'anomenat «Affiche Rouge» (Cartell Roig), que denunciava la
incapacitat i la traïció del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la
primera crida a la formació de la Comuna, tot reivindicant «Pas al poble! Pas a
la Comuna!». Durant la Comuna de París va escriure en Le Cri du Peuple
de Jules Vallès, amb qui mantenia amistat, i va ser delegat del X Districte de París
de la Comuna. També va exercir, sota la recomanació de Gustave Tridon, les
funcions de cap del Buró de la Premsa de la Comissió de Seguretat de París en
el Ministeri de l'Interior. Després de la caiguda de la Comuna, aconseguí
passar a Suïssa i participà activament en les files dels adversaris del Consell
General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) seguidor de Karl
Marx. Va ser un dels signants del Projet de Constitution fédérale pour la
République française. El 28 de setembre de 1871, en una ressenya de l'obra Histoire
de la Révolution du 18 mars, de Paul Lanjalley i Paul Corriez
publicada en La Suisse Radicale, explicà com el moviment de la Comuna
havia fracassat perquè havia massa revolucionaris seguidors dels centralisme i
l'autoritarisme marxista, tot reivindicant la lliure federació de comunes autònomes
llibertària. El 26 d'octubre de 1871, amb altres companys (Arthur Arnould,
Jules Guesde, Gustave Lefrançais, André Léo, Benoît Malon, Louis Marchand, Eugène
Razoua, etc.), edità el primer número del setmanari La Révolution Sociale,
publicació que, després del Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa) del 12 de
novembre, esdevingué l'òrgan de la Federació del Jura de l'AIT, encara que,
mancat de recursos econòmics, deixà d'aparèixer el 4 de gener de 1872. En Le
Bulletin de la Fédération Jurassienne, que succeí La Révolution Sociale
a partir del 15 de febrer de 1872, manifestà la seva aversió al Consell General
de l'AIT marxista. El febrer de 1873 esdevingué corresponsal del Bulletin
pour la Section de Propagande et d'Action Révolutionnaire Socialista,
creada el 8 de setembre de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) sota la iniciativa
dels exiliats francesos i que, amb Nicolas Joukovsky, representà en el VI Congrés
de l'AIT antiautoritària bakuninista celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de
1873 a Ginebra, on en va ser nomenat secretari del Buró Provisional. Malgrat la
seva hostilitat cap a l'internacionalisme marxista, en la seva obra La proscription
française en Suisse (1871-1872), publicada el 5 d'octubre de 1872, va fer
una crida a la unitat dels antics membres de la Comuna, tot criticant els atacs
que havia fet Gustave Lefrançais a antics communards –aquesta obra va
ser reeditada en 1968 sota el títol Les ennemis de l'Internationale
démasqués au Congrès de La Haye. Précédé d'une étude sur la proscription
française à Genève et suivi d'un bulletin bibliographique socialiste. També
milità en la «Societat dels Proscrits», la qual va desaparèixer per mor de les
lluites internes a principis de 1872. Participà activament en el funcionament
de la cooperativa de consum «La Marmite Sociale», en suport dels communards
exiliats, i va ser un dels animadors de «La Solidarité», nova societat de
suport als proscrits engegada en 1875. El 9 d'abril de 1873 arribà a
Brussel·les (Bèlgica), on el 18 d'abril aconseguí un permís de residència
provisional revocable i entrà de redactor del periòdic industrial La
Chronique de l'Industrie. En aquesta època visqué amb el sastre Franson, al
número 21 del carrer Nord. Entra en contacte amb els internacionalistes de
Brussel·les i formà part de l'associació d'exiliats «Les Solidaires»,
col·laborant en el periòdic La Liberté. El maig de 1873 se li va
decretar l'expulsió de Bèlgica i retornà a Ginebra. El 3 de novembre de 1873,
amb altres membre de la Secció de Propaganda de Ginebra, signà una protesta
contra les corresponsalies bonapartistes d'Émile Aubry que aparegueren en L'Internationale
de Brussel·les. A principis de 1874 es casà amb Louise Marianne Porchat, vídua
del proscrits Faucon i mare de dos infants, i el 14 de juny de 1874 la parella
tingué un infant, Ferdinand Charles Edmond Claris, que seguí les passes periodístiques
i de compromís de son pare. En aquesta època es guanyà la vida treballant de
periodista i donant classes de francès, i, amb diners d'una herència de sa
companya, pogué obrir un petit negoci de venta i de lloguer d'immobles a
Ginebra, que el setembre de 1875 intentà vendre sense èxit «La Baronata», la vil·la
de Mikhail Bakunin a la riba del Llac Major. Sembla que abandonà, a partir de
1875, la Secció de Propaganda de l'AIT i s'allunyà dels sectors bakuninistes de
l'exili. Es dedicà a difondre textos de Félix Pyat, de qui era un gran admirador
i havia col·laborat en el seu periòdic Le Vengeur, a més d'ajudar Charles
Ferdinand Gambon en la difusió de articles seus i ser un dels 54 signants de la
missiva Au citoyen Garibaldi, publicada el 27 de gener de 1875 a
Ginebra. Va fer alguns viatges i estades de negocis a Milà (Llombardia, Itàlia).
En 1878 treballava d'agent de negocis i vivia la número 9 del carrer Mont-Blanc
de Ginebra. En 1879 vivia a Epeisses (Avully, Ginebra, Suïssa). Va romandre a Suïssa
fins l'11 de juliol de 1879, moment en el qual va aprofitar l'amnistia parcial
del govern francès i retornà a París amb son germà Victor Joseph Claris que s'havia
casat amb Marie Laurence Élisa Faucon, filla de sa companya. A París visqué del
periodisme, col·laborant en diversos periòdics (Le Petit Parisien, Le
Travail, Voltaire, etc.) i dirigint la redacció en cap de La Dépêche
de Paris entre 1881 i 1883, a més de col·laborar en periòdics de província
(Le Indépendant de la Marne, Le Petit Beauceron, Le Progrès de
Saône-et-Loire, Le Progrès de Villeneuve-sur-Lot, etc.). En 1881 va
ser un dels fundadors de l'Associació Sindical Professional de Periodistes
Republicans, de la qual son fill en formava part i durant un temps en va ser
secretari general. En 1888 publicà una reedició de les Oeuvres completes du
poète Arnaud Daubasse, maître peignier de Villeneuve-sur-Lot. Socialista independent,
no milità en cap partit polític, encara que fou delegat de la II Circumscripció
del XVIII Districte de París al congrés de 1899 celebrat a la Sala Japy. Vidu i
gairebé cec, Aristide Claris va morir el 8 de desembre de 1916 al domicili de
son germà Victor Joseph Claris, al número 55 del bulevard de l'Ouest de Le
Vésinet (Illa de França, França), i va ser enterrat l'11 de desembre en aquesta
població. Documentació seva, llegada per son fill Edmond Claris, es troba dipositada
a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París. ***
Josep Aparisi Ivars - Josep Aparisi
Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars –el
certificat de naixement cita com a llinatge Aparici. Sos pares
es deien Francesc Aparisi Abad i Consolació Ivars Aznar.
Teixidor de
professió, entre
1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana,
el grup anarquista
«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i
més tard formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta.
Va ser tancat arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la
tendència trentista,
entre 1935 i 1936 dirigí la
revista alcoiana Boletín CNT-AIT
Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la
Industria Textil y Fabril de
Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament
de la caserna
confiscada a Alcoi i més tard
encapçalà el departament de fabricació
tèxtil del
Comitè de Confiscació de la Indústria
Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa
per
a la fàbrica de pólvora de Múrcia.
Lluità contra la centralització que els
comunistes volien imposar a les col·lectivitats i
aconseguí del Govern central
el permís perquè les fàbriques d'oli i
vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin
armes per a l'exèrcit republicà.
Participà en gires propagandístiques fent
conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,
Énguera, l'Alcúdia
de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament
d'Alcoi fins al final
de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell
Econòmic Polític i Social
(CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer
costat la Junta
Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser capturat pels
feixistes
i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de
1941 va ser enviat al
Reformatori d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) esperant judici. El 27 de
setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de
presó
menor per «auxili a la
rebel·lió». El 22 de desembre de 1943
obtingué la
llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès
Occidental,
Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de
1944. El 19 de novembre de 1946
se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels
quaranta rebutjà la invitació
de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser
detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada
contra la CNT
clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser
enviat
pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de
1948.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la
seva avançada
edat, participà en la reconstrucció de la CNT.
Josep Aparisi Ivars va morir d'arterioesclerosi generalitzada l'1
de juny de 1993 al seu domicili d'Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Son fill Celoni Aparisi Aracil
també va ser militant anarcosindicalista. Josep Aparisi
Ivars (1893-1993) ***
Necrològica
de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1977 - Joan Casals Serradell: El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell, Serradels, etc.). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills. ***
Necrològica
de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el
periòdic tolosà CNT de l'1 de
febrer de 1959 - Benigno Cabanas
Sánchez: El 12 de novembre de 1900 neix a la
Corunya (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Sos pares es
deien Jesús Cabanas
Pérez, destacat militant confederal, i Francisca
Sánchez. Paleta d'ofici, treballava
en la construcció de nínxols al cementiri de la
Corunya. El 5 de novembre de
1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat.
En 1936
era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop
militar feixista de
juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un
grup de companys.
Posteriorment, després del triomf franquista,
pogué creuar els Pirineus amb sa companya
i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona
(Lapurdi, País Basc) i després a
Agen (Aquitània, Occitània), on
treballà de paleta i milità en la
Federació Local
de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948
secretari. En
1957 impulsà una temptativa de reorganització en
l'exili de la Confederació
Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes
després de ser operat, Benigno
Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu
domicili d'Agen
(Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Josep
Saleta Pla
- Josep Saleta
Pla: El 12 de novembre –algunes
fonts citen
erròniament el 15 de novembre–
de 1900 neix al
barri
de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Miquel
Vicenç Saleta i Pla,
conegut com El
Nano de Sants. Sos pares es deien Josep Saleta
Cuní, forner, i
Maria Pla Baila. Torner de metalls, milità
en el Sindicat de
Metal·lúrgica de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Des
de 1919 formava part dels seguidors de l'«anarquisme
pur» dins de la CNT i es
mostrava contrari als anarcosindicalistes
«reformistes» partidaris de l'acció
purament sindical. En 1919 sembla que amenaçà
Salvador Seguí Rubinat si traïa
el moviment. En 1920 encapçalà un dels grups
d'acció de la CNT de Barcelona,
format per Llorens i Vicenç Cervera, Ramon Company,
Francisco García (El Pastillas),
Joan Gussí, Bartomeu
Llabrés, Juan López, Andreu Masdeu Bautista (El Llarg), Gener Minguet, Joan
Tarragó Janer (El Menta)
i altres. Segons la policia, el 8 de setembre de 1920
atemptà
contra els caixistes del diari barceloní La
Publicidad José Román, que
morí als pocs dies, i José Villalta, que
restà
greument ferit, ambdós membres del Sindicat Lliure;
també resultà ferit Emilio
Azorín, administrador de la Presó Model de
Barcelona que casualment passava per
allà. Membre del grup format per Vicenç Sales,
participà el 18 de gener de 1921
en l'atemptat contra l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar i el
17 de maig
de 1921 pogué fugir de l'ona de detencions que es
desencadenà arran de
l'explosió accidental d'un taller de fabricació
de bombes al carrer Toledo de
Barcelona. El 30 de juny de 1921, per venjar la mort de Ramon Archs
Serra i de Pere
Vandellós Romero, secretari de la Federació Local
de Barcelona de la CNT,
organitzà, amb Andreu Masdeu Bautista, Llorens i
Vicenç Cervera, Francisco
García i Joan Tarragó Janer, un atemptat contra
el Cercle de Caçadors de
Barcelona, lloc de reunió dels pistolers del Sindicat Lliure
i de la burgesia
catalana que els contractava per assassinar sindicalistes. El 24 de
juliol de
1921 va ser detingut, amb Andre Masdeu Bautista, a la casa de camp La
Farinera,
als voltants del riu Llobregat, però el 2 d'abril de 1922 va
ser alliberat per
manca de proves. El 20 de setembre de 1923 participà en
l'atracament d'una
sucursal de la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya), on
resultà mort el membre de sometent Joan Castellà
España, i va ser detingut amb
Joaquín de Marco Martínez i Jesús
Pascual Aguirre. Jutjats en consell de guerra
el 21 de setembre a Terrassa per atracament a mà armada,
Saleta i Pascual van
ser condemnats a mort, mentre que De Marco va se absolt. Josep Saleta
Pla,
juntament amb Jesús Pascual Aguirre, va ser garrotat el 23
de setembre de 1923,
pocs dies després de l'arribada al poder de Primo de Rivera,
al pati de la
presó de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya);
les seves últimes paraules
foren: «Així moren els homes per l'anarquia! Visca
l'anarquia!». Josep Saleta Pla (1900-1923) ***
Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934 - Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió –el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia– visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Laureano
Cerrada Santos (1951) - Laureano
Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903
–algunes
fonts citen erròniament altres dates– neix a
Miedes de Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada
Santos.
Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i
Robustiana Santos
Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou
alumne de l'escola
racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro.
Peó de vies de
professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i
formà part dels grups
de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant
els anys
republicans la seva militància s'accentuà molt.
El juliol de 1936 intervingué
en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa
de la
caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en
l'ocupació de
l'Estació de França) i fou membre destacat del
Comitè de Control dels
Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la
Direcció General Tècnica
dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de
l'Administració
de Ferrocarrils, ajudà força el front
d'Aragó. Durant els fets de «Maig de
1937», desplegà el «Tren
Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves
llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la
Generalitat. El 29 de
juliol de 1938, en representació de la Federació
Nacional d'Indústries
Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari
del Comitè Regional
d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional
Ferroviari (SNF) de la
Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la
seva companya Rosario
Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista
passà a França i
s'instal·là a
París. Durant l'ocupació nazi
organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en
el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de
la guerrilla
clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la
fortificació de la línia de defensa de Normandia
i aconseguí sortint-ne
falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra
Mundial ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI
Regional (París i
Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de
Coordinació del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I
Congrés de la CNT en
l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà
el càrrec de secretari
general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de
Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la
guerra havia aprés a falsificar
paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur
alemanya,
passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès,
bitllets de loteria
nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra
inundà la
península amb bitllets falsos –havia aconseguit
planxes d'impressió de bitllets
espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per
qüestions estratègiques el
règim franquista imprimia a Itàlia– i
proveí de papers nombrosos perseguits.
Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses
d'importació-exportació («Empresa
de Transports Galícia») que servien de tapadores
per activitats clandestines
confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat
econòmica dels
companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en
la propaganda, finançant Solidaridad
Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i
setembre de
1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José
Pérez Ibáñez (El
Valencià)
i el pilot Primitivo Pérez Gómez,
organitzà un atemptat aeri a la badia de la
Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc) contra el dictador Francisco
Franco, que no reeixí. També va estar darrera
d'altres intents d'atemptat
contra el dictador («Pla 1001», «Pla
Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a
Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació
i acusat de tràfic de moneda
falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de
1951 la seva xarxa
de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva
infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda
d'Évreux, va caure en
desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser
expulsat de la CNT per
«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels
seus «mètodes inadmissibles»
i les seves «connexions criminals». A partir
d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents
i el finançament no oficial
a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa
Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs
alemanys falsos.
El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de
documentació falsa
(documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat
fins
l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre
de 1976 al
bulevard Bellville de París (França). Alguns
apuntaren que el seu assassí fou
Ramón Benichó Canuda (Leriles
o El Caid del Pigalle),
exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia
francesa i el
proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de
manera que
semblés un «ajust de comptes» entre
delinqüents. En 2009 César Galiano Royo
publicà la biografia novel·lada Laureano
Cerrada, el empresario anarquista. Laureano
Cerrada Santos (1902-1976) ***
Secundino
Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo - Secundino Pruñonosa
Ferreres:
El 12 de
novembre
de 1905 neix a Santa
Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Juan
Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien
Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un
nin
emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al
Prat de
Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de
professió,
s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució, com a
tècnic,
formà part del Comitè de la
col·lectivitat agrícola del Prat de
Llobregat,
administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors
(UGT), i
després va
ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració.
Posteriorment va
ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc
i de
Varilhas
(Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb
l'anarcosindicalista José
Borràs
Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en
l'avituallament de la
guerrilla
local. Després de la II Guerra Mundial continuà
militant en la CNT i el
juny de
1946 aconseguí portar clandestinament a França sa
companya Magdalena
Palomo i
sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a
l'Espanya
franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir,
sobtadament, el 29
d'abril
de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc,
Occitania) i
va ser enterrat l'1 de
maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat. Secundino Pruñonosa Ferreres
(1905-1974) ***
Necrològica
d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de setembre de 1989 - Antonio León Rubio:
El 12 de noviembre –algunes fonts
citen erròniament el 12 de febrer– de 1909 neix a
Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista
Antonio León Rubio.
Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio.
Obrer
impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques
d'Amposta
(Montsià,
Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
estava casat
amb un fill.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
les milícies
confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis
especials de
Mines i
Contramines. Participà en els combats a Terol i
Sabiñánigo i en 1938 va
ser
nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, passà
a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya
Nord) amb la
seva
unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de
concentració de
Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el
qual va ser
enviat
a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània).
Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser
detingut i reinternat al
camp de
Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de
concentració alemany.
Després
d'alliberament del camp per part de les tropes aliades,
s'allistà en
l'exèrcit nord-americà
fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la
Grand
Comba, on
treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva
jubilació amb 55
anys.
Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de
responsabilitat en la
Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la
Comissió de
Relacions
Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta
i
setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat
Intercontinental
(SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament dels anys setanta
fou l'administrador del
setmanari Espoir, dirigit per
Antoine
Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el
23 d'agost de 1967
a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat
membre del SI, juntament amb
Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari
adjunt). Va ser
delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili,
com ara
el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens,
com els
intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi,
es va
veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio
León Rubio va morir
l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània) i va ser incinerat
dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja
(Provença, Occitània). Sa companya fou
María Lourdes Almo. ***
Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà - Ismael Viadiu
Ródenas:
El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de
Barcelona
(Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill
dels destacats
militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas
Domínguez. Quan la
Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i
Hèctor), a
l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946,
unint-se amb sa família que
s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Heretà les idees llibertàries
familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents
editorials
mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions
anarquistes.
Milità en les Joventuts Llibertàries de
Mèxic. En 1963 fou administrador i
col·laborador del periòdic Solidaridad
Obrera, especialment en el «Suplemento
Literario». Casat amb Rosita
Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i
Héctor (1967). Entre 1970
i 1983 col·laborà en la traducció
castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
A partir de 1971 fou membre del grup
«Tierra y Libertad». Amb Salvador
García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo
Rojas i Marcos Alcón, participà activament en
campanyes de solidaritat amb el
Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE).
Col·laborà en Ruta
i Tierra y Libertad,
publicació que dirigí una temporada. En 1977
edità el llibre de Peter G. Earle
i Robert G. Mead Historia del ensayo
hispanoamericano, per a «Ediciones de
Andrea», i treballà en diferents
edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz,
Mèxic). En
1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad
(URSS) en el llibre
d'Eduard Pons Prades Las guerras de los
niños republicanos (1936-1955). Amb
Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución
española. Ismael Viadiu Ródenas va
morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic). ***
Jacky Toublet - Jacky Toublet: El
12 de novembre de 1940 neix al X Districte de París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista
Julien Jacques Toublet, més conegut com Jacky
Toublet. Sos pares es
deien Julien Gabriel François Toublet (Jean Thersant),
joier, corrector
d'impremta i destacat anarcosindicalista, i Denise Émilie
Boutiller, joiera. Entre
1954 i 1960 visqué a Fontenay-le-Fleury (Illa de
França, França). Després
d'estudiar als instituts Chaptal de París i Hoche de
Versailles (Illa de
França, França), amb 17 anys
començà cursos de tipografia a l'Escola
Éstienne
de París i va ser contractat com a corrector a la impremta
Georges-Lang. En
1960 va ser cridat a files i enviat a Algèria durant dos
anys, experiència que
el marcà profundament, esdevenint un anticolonialista
militant. En retornar
s'instal·là a Saint-Cyr-l'École (Illa
de França, França), on visqué amb sa
primera companya fins a 1975, i continuà treballant a la
impremta Georges-Lang.
Posteriorment treballà a la Impremta Municipal de
París i com a corrector de
premsa en Le Figaro.
S'afilià al Sindicat
de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i
entre 1973 i 1975
jugà un paper important en la vaga del periòdic Le Parisien Libéré.
A partir de 1966 freqüentà el Cercle de
Sociologia Llibertària (CSL) animat per Roger Hagnauer i
Gaston Leval, on va
conèixer René Berthier, que esdevingué
un bon amic, i participà en els debats
de La Révolution
Prolétarienne. En
1971 fou un dels fundadors de l'Aliança Sindicalista
Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS) i entre 1971 i 1981 publicà
nombrosos articles sense
signar en el seu òrgan d'expressió Solidarité
Ouvrière. En aquesta època va fer
estrets contactes solidaris amb militants
sindicalistes de diversos països (Espanya, Polònia,
Suècia, etc.), ajudant a
les víctimes de la repressió. Entre 1975 i 1995
fou secretari delegat del
Sindicat de Correctors de la CGT. En 1980
s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França), amb sa segona companya
Jeanne-Marie Laurant, correctora i militant
de la CGT, i amb qui tingué un fill, Marc Toublet. En 1981
formà part de la
Coordinació de Solidaritat de la CGT amb
«Solidarnosc», participant en diversos
congressos confederals. Després de la dissolució
de l'ASRAS, i d'una curta
experiència en la Coordinació Nacional dels
Anarco-Sindicalistes (CNAS), en
1981 creà, amb altres companys, el Grup
«Pierre-Besnard», adherit a la Federació
Anarquista (FA). A partir de 1981, també,
començà a col·laborar en
«Radio Libertaire»,
especialment en el programa Chroniques
syndicales. En els anys posteriors participà en
nombrosos congressos federals
de la FA. Sempre va ser un gran defensor de la unitat sindical contra
el
sistema capitalista, l'1 de maig de 1988 signà una crida per
a manifestar-se
unitàriament contra el Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le
Pen. A mitjans dels
anys noranta fou membre del comitè de redacció de
Le Monde Libertaire, on va escriure
regularment. A partir de 1995,
quan la renovació de la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), participà
en les activitats del seu Sindicat de Comunicació i
s'integrà en el comitè de
redacció de la seva revista teòrica Les
Temps Maudits. També col·labora en la
revista Réfractions. A partir de març de 2001
es distancià
de la CNTF arran de ser reprotxat per la seva doble
militància en una CGT plena
d'estalinistes. En 2001 fou un dels signataris de la crida del 22 de
març a la
unitat del moviment llibertari. El febrer de 2002 s'afilià a
Alternativa
Llibertària (AL). Malat durant anys, Jacky Toublet va morir
el 14 de juny de
2002 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França,
França).
Defuncions
Albert Libertad - Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors. ***
José Nakens -
José Nakens
Pérez: El
12 de novembre de 1926 mor a Madrid (Espanya) el periodista,
republicà radical
insurreccionalista
i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut
el 21 de desembre –algunes
fonts citen el 21 de
novembre– de 1841 a Sevilla (Andalusia, Espanya). De
família humil i
liberal, sos pares es deien Carlos José Nakens i
María
Jesús Pérez. Son pare, carrabiner liberal, fou
perseguit
pel règim de Ferran VII durant l'anomenada
Dècada Ominosa
(1823-1833), fet que marcà el destí de son fill.
Per necessitat, molt jove
s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la
Direcció General
del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues
obres de teatre que mai
no arribarien a representar-se. En 1866 començà a
escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen.
Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa
fama, però va ser en el «teatre per
hores» –peces curtes generalment d'un acte
que eren populars per la seva facilitat de
versificació– on
reeixí; però ni
l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes
que ni tan sols signava. En
1876 començà a treballar en el
periòdic El Globo, des de les
pàgines del
qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar
Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom
a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que
els
liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari
satíric, republicà i
anticlerical El Motín, la finalitat del
qual era combatre els
conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i
lluitar contra el poder
del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb
l'actriu de repartiment
Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista
(Javier Bueno). En
1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en
mateix
any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou
redactor de la revista més
important de la Generació del 98, Vida Nueva.
Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que
salvà de la seva
crítica Estanislao Figueras, primer president de la
República, blasmà contra
els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás
Salmerón. Proposà la creació de
l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es
reuní amb gairebé dos mil
republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou
nomenat Salmerón
cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar
un càrrec en la
comissió directora. Però,
desil·lusionat, dimití l'any següent i
en 1905 se
separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical
revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador
el convertí en un
perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu
mordaç periòdic 84
processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments
dels
seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47
excomunions
contra els redactors. No obstant això, el
periòdic aconseguí sobreviure
miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves
dificultats de
distribució, ja que pràcticament no es podia
vendre al carrer. A més, Nakens,
fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla.
En 1906
fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia
llançat una
bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà
fou que va ajudar a amagar-lo
a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet
fou condemnat el juny de 1907 a
nou anys de presó. Durant el tancament a la
cel·la número 7 de la presó Model
de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El
País que compilà en dos
llibres –Mi paso por la cárcel
i La
celda número 7– on, entre
altres coses, defensà el programa de reformes
penitenciàries de Rafael
Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola
Moderna, fou també
detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou
novament
processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a
petició de popular
signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel
govern d'Antoni Maura i tornà
a redactar El Motín, afegint el
subtítol «Semanario Político»
i arribat
a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia
donat cert prestigi
«martirològic» i les seves edicions, com
ara els fullets de la «Biblioteca del
Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas
piadosas», assoliren tirades de 100.000
exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a perdre
lectors. En
1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava
d'escriure, ell que era
l'únic redactor de la publicació. En la
dècada dels vint el periòdic estava en
franca decadència, però el gener de 1923
edità un número extraordinari amb la
col·laboració d'eminents republicans (Roberto
Castrovido, Hermenegildo Giner de
los Ríos, Marcel·lí Domingo i
Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos
periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i
l'any
següent l'Associació de la Premsa, presidida pel
metge maçó, periodista i
alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li
concedí una pensió vitalícia de
150 pessetes mensuals. Un any
després, el 12 de novembre de 1926
José Nakens Pérez va morir d'una
congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant
El
Motín. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques i és autor de
centenar de llibres i fullets. ***
William
Barbotin
- William
Barbotin: El 12 de novembre
de 1931 mor a París (França) el
pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin,
més
conegut com William Barbotin. Havia nascut el 25 d'agost de 1861
a
Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França).
Nét i
fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era fill
de Joseph Barbotin
i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor
William Bouguereau
descobrí
els seus precoços talents com a dibuixant i
esdevingué el seu mentor artístic.
Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre
de 1880 va ser
nomenat professor suplent a París (França), on
freqüentà el taller de William
Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts,
especialitzant-se en el
gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony
Robert-Fleury i de Gustave
Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i
entre 1885 i 1886 va
romandre becat a l'«Acadèmia de França
a Roma» de la vil·la Médicis de Roma
(Itàlia). A finals de 1886 conegué
Élisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa)
de
qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els
cercles anarquistes. A Suïssa
també es reuní amb el communard
anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir
d'aquí començà a
col·laborar en
la premsa llibertària, com ara La
Révolte
i Les Temps Nouveaux, dirigit per
Jean
Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquesta
època realitzà els
retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de
l'època (Mikhail Bakunin,
Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre
Leroux, Yann
Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,
Élisée Reclus, etc.). També
col·laborà amb Élisée
Reclus en la seva Géographie
Universelle. L'octubre de 1890 comprà la
vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré,
on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou
el secretari
general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà
nombroses
distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de
diversos Salons, etc.).
En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i
il·lustrà llibres de destacats autors
(Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894
realitzà una medalla amb l'efígie
d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre
artistes que gravaren en aiguafort
els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del
llibre d'Angelo
Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album
Mariani; ell mateix va figurar en
el volum VIII
(1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums
apareguts entre 1894 i 1925.
Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900
participà en
l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de
1901 es casà all XIV Districte de París amb
Sophie Camille
Guériteau (Georgette Gonini),
filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont),
la companya
d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb
aquest
matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i
Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre
fill, William –la
parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El
5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió
d'Honor; l'acceptació
d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys
anarquistes. En 1904 va ser nomenat
inspector
d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries
Públiques de Nins del
districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un
edifici que havia
restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle
d'Ars-en-Ré, i on havia
reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes
(Gustave
Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler,
Léon Gaud,
Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la mort de Perrier. En
1905 William Barbotin va ser
nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al
Phare des Baleines,
que esdevingué Museu «Jules Perrier»,
creat per dotar d'«educació artística
al
poble i a la joventut en particular» –en 1952
aquest museu va ser clausurat a
causa de la desatenció municipal. En
1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand
Fallières i va
ser nomenat inspector de l'Educació Nacional.
Després de la Gran Guerra la
fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va
caure en l'oblit. William
Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del
número 9 del
bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou
enterrat al cementiri de
Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier
Jung publicà l'estudi
històric Les Anarchistes de l'île de
Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie. William
Barbotin
(1861-1931) ***
Francis
Vielé-Griffin (1937) - Francis
Vielé-Griffin: El 12 de novembre de 1937 mor a
Bergerac (Aquitània, Occitània)
el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis
Viélé, més conegut com Francis
Vielé-Griffin. Havia nascut el 26
de maig de 1864 a Norfolk (Virgínia, EUA). Son pare,
descendent d'una família
protestant de Lió (Arpitània) que
emigrà als Estats Units durant el segle XVII,
fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus
Viele i sa mare es
deia Térèsa Sands, que descendia d'una
família catòlica escocesa que fugí de
les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se
separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a
París (França) –un germà
seu restà als EUA i esdevingué
novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa
i altra suïssa, aprengué el francès i
estudià al catòlic Col·legi Stanislas
i
més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i
tingué quatre filles. En aquesta
època, amb son amic Henri de Régnier, que havia
conegut al Col·legi Stanislas,
fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la
natura i
la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre,
França) –durant els anys de la
Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a
prop d'Amboise
(Centre, França)– i posteriorment al Perigord
(Aquitània, Occitània). En
aquests anys viatjà per Europa (Itàlia,
Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un
dels teòrics del «vers lliure», del qual
fou un fervent practicant. Mantingué
una amistat íntima, gairebé filial, amb
Stéphane Mallarmé. Es relacionà
força
amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel,
Paul Valery i Paul
Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile
Verhaeren i del pintor Théo van
Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893
codirigí amb Paul Adam i
Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les
Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890
i 1907
col·laborà en la revista literària L'Ermitage,
on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade,
Alphonse
Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la
Revolució espanyola de 1936. Fou
un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé,
institució que presidí, i entre el 5
de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de
l'Académie Royale
de Langue et de Littérature Françaises de
Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur
de la Legió d'Honor. Traduí
de l'anglès al francès diversos autors, com ara
Stephen Crane, Algernon Charles
Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions
(Antée, L'Écho
de Paris, Mercure de
France, La Nouvelle Revue
Française,
La Phalange, La
Proue, Revue de Paris,
Vers et Prose, etc.) i en
col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En
Dehors, La Revue Blanche,
La Société Nouvelle,
etc. És autor de
Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86)
(1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889)
(1889), Diptyque (1891), Les cygnes.
Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La
chevauchée d'Yeldis et autres poèmes
(1892), Pagai
(1894), Swanhilde. Poème
dramatique
(1890-1893) (1894), La
clarté de vie.
Chansons à l'ombre (1897), Phocas
le
jardinier (1898), La Partenza
(1899), La légende
ailée de Wieland le
forgeron (1900), Sainte-Agnes
(1900), L'amour sacré.
Poèmes (1903),
La lumière de Grèce
(1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine
(1922), La rose au flot. Légende
du Poitou
(1922), Le domaine royal. Discours lyriques
(1923), Choix de poèmes
(1923), Le livre des reines (1929)
i Souvenirs d'enfance et de
première jeunesse
(1939, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Marie Louise
Augustine Brocklé. Francis
Vielé-Griffin va morir el 12 de
novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, el 21 de
juny de 1938 al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre
conservà la nacionalitat nord-americana. Francis Vielé-Griffin (1864-1937) ***
Rafael
Rochel Hidalgo - Rafael Rochel Hidalgo: El 12 de novembre de 1939 és afusellat al cementiri d'Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Rochel Hidalgo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río, fou membre del Comitè de Defensa de la República (CDR) del seu poble. A partir de 1937 lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Capturat pels feixistes, va ser afusellat, juntament amb altres companys llibertaris (Pedro Aguayo Prieto, Aranasio Capel Ramos, Pedro Jiménez Palacio, José Montero Zurita i Pedro Ruiz Aguililla). ***
Antonio
Vega Guerrero (primer per l'esquerra) amb uns companys - Antonio Vega Guerrero: El 12 de novembre de 1943 mor en combat a Villavella (Triacastela, Lugo, Galícia) el guerriller anarcosindicalista Antonio Vega Guerrero, conegut com O Rizoso. Havia nascut en 1917 a San Juan de la Mata (Arganza, El Bierzo, Lleó, Castella). L'agost de 1936 son germà Luciano va ser assassinat per un escamot de falangistes a Vega de Espinareda (El Bierzo, Lleó, Castella). Després de la caiguda del front asturià, formà a formar part d'un grup guerriller de 37 antics combatents, encapçalat pel militant anarcosindicalista César Terrón Abad, que havia establert una base operativa a la zona de Fabero, a la Sierra de Ancares (El Bierzo, Lleó, Castella). Eren membres d'aquest grup, entre d'altres, Ramiro Pérez Granja, Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Vicente Seoane Rousso (Pasoslargos), Amadeo Ramón Valledor, Florentino Rodríguez Pico (El Maestro), Gerardo Cañedo González i Domingo Villar Torres (El Chato de Teijera). El 21 de juliol de 1940 César Terrón va ser eliminat i entre finals de 1940 i principis de 1941 la resta del grup, restant només ell i Joaquín Lage Fernández (El Xoqui), que aconseguiren fugir. Ambdós s'integraren en el grup del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Serafín Fernández Ramón (Santeiro), adscrit a la Federació de Guerrilles Lleó-Galícia. A resultes d'una delació d'un antic col·laborador del grup, el 12 de novembre de 1943 Antonio Vega Guerrero, juntament amb Pedro Voces Canóniga (Pitacega) i Félix Yáñez González (O Comunista), resultà mor durant un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Villavella (Triacastela, Lugo, Galícia), i només Ovidio Peláez Rodríguez aconseguí fugir malferit –morí mesos més tard a Lleó en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tal vegada els tres guerrillers van ser capturats i executats. L'agost del 2010 les restes dels tres guerrillers van ser localitzades en una fossa comuna al cementiri de l'església parroquial de Villavella i desenterrades gràcies als treballs de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). ***
Virgilio
Bottero - Virgilio Bottero: El 12 de novembre de 1944 mor a Montevideo (Uruguai) el metge anarquista i sindicalista Virgilio Bottero Mortara. Havia nascut el 16 de setembre de 1902 a Refrancore (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Bottero, sergent dels Carrabiners Reials, i Ángela Mortara. Quan tenia 10 anys emigrà amb sos pares i sa germana Emília a Montevideo (Uruguai). Va fer els estudis secundaris al Liceu Núm. 1 (avui Liceu Rodó) i preparatoris en un institut aleshores annex a la Universitat, destacant especialment. A començament de la dècada dels vint ingressà a la Facultat de Medicina de Montevideo, realitzant una brillant carrera universitària amb guardons i beques, graduant-se amb la tesi «Hematosis y gases de la sangre». Des de molt jove participà en el moviment anarquista i sindicalista, militant activament en la Comissió Nacional d'Estudiants (CNE), en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), en l'Associació d'Estudiants de Medicina (AEM) i en el Sindicat Mèdic de l'Uruguai (SMU). També des de molt jove patí tuberculosi pulmonar, amb la qual hagué de lluitar tota sa vida, malaltia que al final el portà a la tomba. Ocupà nombrosos càrrecs docents mitjançant oposicions. D'antuvi es dedicà a la bioquímica i després al laboratori clínic i a l'hematologia, considerat com un dels fundadors de l'hematologia uruguaiana i ocupant la direcció de la Secció d'Hematologia del Laboratori Central de l'Hospital de Clíniques, principal centre mèdic del país. Aquesta destacada activitat científica i acadèmica no va impedir la seva militància llibertària. En 1932, amb el també metge anarquista Carlos María Fosalba, realitzà una campanya de denúncia periodística sobre la situació dels hospitals públics del país i defensant els drets dels malalts interns i dels infermers. Per aquesta campanya, el 7 de març de 1933, el Consell de Salut Pública sancionà els dos metges denegant-los l'ingrés a l'Hospital Fermín Ferreira, del qual eren practicants externs. Després del cop militar de José Luis Gabriel Terra col·laborà amb Carlos María Fosalba, Simón Radowitzky i Luce Fabbri en la producció de propaganda clandestina. Els materials s'imprimien en mimeògraf i es repartien durant la nit. Durant la dictadura de José Luis Gabriel Terra, va ser empresonat i torturat a la Caserna de Bombers i amenaçat de ser deportat a la Itàlia feixista, fet pel qual es va veure obligat a exiliar-se a l'Argentina, on va escriure part de la seva tesi de graduació. En 1934, amb Carlos María Fosalba i José B. Gomensoro, edità la revista Acción Sindical. Órgano oficial del Sindicat Médico del Uruguay i aquest mateix any substituí Carlos María Fosalba com a delegat de l'AEM en l'SMU. En 1936 començà a editar, amb altres companys (Volney Caprio, Remember Caprio, Roberto Cotelo, Ermacora Cressatti, Luce Fabbri, Carlos María Fosalba, José María Ferreiro, José B. Gomensoro, Federico G. Ruffinelli, Pedro Trufó Rúa, etc.) la revista anarquista Esfuerzo i en aquest any publicà un assaig sobre Rafael Barret en la revista llibertària Studi Sociale de Montevideo, de la qual era col·laborador habitual. A mitjans de 1937, quan la Revolució espanyola, viatjà, amb el metge anarquista José Bernardino Gomensoro, després d'un temps a Marsella (Provença, Occitània) esperant documentació, a Catalunya per a lluitar contra el feixisme. Els dos companys participaren en les activitats de l'editorial «Tierra y Libertad». Durant la estada a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), la seva malaltia es va veure aguditzada fortament per una hemoptisi i l'octubre de 1937 hagué de retornar a l'Uruguai. Just arribar fou un dels fundadors del Comitè Sindical Pro Ajuda al Proletariat Espanyol i de la Secció Uruguaiana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A partir de 1941, per a pal·liar els efectes de la seva malaltia, passà temporades a Córdoba (Córdoba, Argentina), on va escriure el seu reconegut Compendium, col·lecció alfabètica de clínica pràctica. Posteriorment retornà a Montevideo i es casà. Virgilio Bottero va morir el 12 de novembre de 1944 a Montevideo (Uruguai). En 2018 Stefano Brezzo i Werther Spessa publicaren la biografia Il medico di Luce. Un anarchico astigiano tra Montevideo e Barcellona. ***
Membres
de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta:
Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña
Rosseti,
Samuel Pérez i Albino R. López - Elisa Acuña: El 12 de novembre de 1946 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Havia nascut el 8 d'octubre de 1872 a Real del Monte –actual Mineral del Monte– (Hidalgo, Mèxic). Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta. ***
Jules
Grandjouan (ca. 1920) - Jules
Grandjouan:
El 12 de novembre de 1968 mor a Nantes
(País del Loira, Bretanya)
el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i
anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Havia nascut el
22 de desembre de
1875 al IV Cantó de Nantes (País del Loira,
Bretanya). Fill d'una
família burgesa, sos pares es deien Julien Jules Grandjouan,
comerciant en farratges, i Adèle Félice
Châtelier,
rendista i propietària; el pintor
Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana
Paul Grandjouan van
ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare
i pels
seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys,
assistí
amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una
educació religiosa
tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de
Nantes, però la seva
afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis
notarials. Entre 1897 i
1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin,
editaren La Revue Nantaise
Littéraire et Artistique.
El 18 de desembre de 1897 es casà al VI Districte de
París amb Bettina Simon, institutriu alsaciana acostada als
cercles obrers, amb
qui tingué una nina, Edwige (Vige),
que assistí a l'escola llibertària de
«La Ruche» de Sébastien Faure, i
després
tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré,
embarcà en el vaixell Le Melmore
per cobrir la nova línia marítima de la companyia
anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i
Weymouth amb prolongació
ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el
seu primer recull de
litografies, Nantes la Grise. En
1900
s'establí a París (França) i
començà a dissenyar cartells socials i
polítics,
sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts
el consideren el
pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer
Dreyfus», carregà contra el
general Mercier des de les pàgines de Le
Réveil Social. Entre 1901 i 1912
realitzà infinitat de dibuixos per a la
revista anarquista L'Assiette au Beurre,
posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme,
l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i
l'anticolonialisme. En
1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La
Vie Illustrée per cobrir el viatge del president
Émile Loubet i l'any
següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet
antijauresià L'Ascète
au beurre, on denuncien amb ferocitat la
participació de
Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars
i en les revistes de tropes. En
1904 retornà a Rússia enviat per
l'Aliança Israelita per fer un reportatge
sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments
el quadern de 12
gravats sindicalistes Les esclaves
modernes, amb el suport dels sindicats de la
Confederació General del
Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim
amic d'Émile Pouget, en 1908
assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se
celebrà a Marsella. En 1909 participà
activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu
col·lega
Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus
dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour.
Aquest mateix 1909
ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del
Consell de
Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou
president, secretari
i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any
següent, en 1911,
quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser
condemnat a
18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i
antiparlamentaris
publicats en La Voix du Peuple i
s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina
californiana Isadora Duncan,
de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a
Egipte i a Venècia i
l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels
de la ballarina. Retornà en
1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de
Raymond
Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa
llibertària i sindicalista (La
Bataille Syndicaliste, Le Conscrit,
La Guerre Sociale, Le
Libertaire, Le Réveil
Social, La Révolution,
Les Temps Nouveaux, Le
Travailleur du Bâtiment, La
Vie
Ouvrière, La Voix du
Peuple,
etc.) i per a la premsa humorística
revolucionària (Le Charivari,
Le Rire, Le
Sourire, etc.). També publicà
dibuixos en altres periòdics, com ara Le
Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain,
La Vie
Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de
portades de llibres llibertaris (A.
Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant,
Émile
Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i
gairebé tots els
cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU)
d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou
llicenciat per miopia i
entrà en els serveis auxiliars. En els anys
bèl·lics participà en la premsa
patriòtica fent dibuixos antigermànics
força mediocres. A partir de 1918 es
declarà bolxevic i la seva producció
gràfica es ressentí. En 1924 es
presentà a
les eleccions legislatives en la primera circumscripció de
Nantes, com a cap de
llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns
resultats decebedors. En
1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou
un homenatge de les
autoritats soviètiques durant l'exposició
«L'Art revolucionari» i s'entrevista
amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat
per aquest últim, publicà
en 78 lliuraments en L'Humanité
les
seves reflexions del viatge sota el títol «La
Russie vivante». A França
organitzà conferències prosoviètiques,
projectà el film El cuirassat
Potemkim i intentà crear el «Cercle de
la Rússia Nova».
L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari
de la revolució, retornà a
l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones
(obrers, artistes,
escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests
anys realitzà
nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines
governamentals
soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant
francès de l'Oficina
Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov
–actual Khàrkiv
(Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del
Partit Comunista Francès
(PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït
Istrati, un artista
dissident en una declaració jutjada antisoviètica
publicada l'abril d'aquell
any en Les Humbles. Rebutjar
«corregir la seva falta» i es retirà
dels debats polítics després d'un
últim
intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a
Nantes. Durant la II
Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després
s'instal·là a
Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 mor al seu
domicili de Nantes
(País del Loira, Bretanya). Jules Grandjouan (1875-1968) ***
Valerià
Llach Bou
- Valerià Llach Bou: El 12 de novembre de 1970 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Valerià Llach Bou. Havia nascut el 14 d'abril de 1910 a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Marcos Llach Porcar i Manuela Bou Bou. Marxà de molt petit cap a Barcelona (Catalunya) amb sa mare i sos germans. Començà a treballar quan encara era un infant i aprengué a llegir i a escriure en els cursos per a adults organitzats als ateneus llibertaris. Tot d'una que pogué, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència, efectuant missions a l'interior de la Península. El juny de 1944, en una d'aquestes missions, quan tornava a França, va ser detingut a Andorra per la Gestapo i internat a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc. Deportat a Alemanya, el 30 de juliol de 1944 arribà al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on pogué sortir el maig de 1945 amb l'alliberament del camp per les tropes aliades. De bell nou a França, s'instal·là a Pàmies, on treballà de lampista i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Valerià Llach Bou va morir el 12 de novembre de 1970 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Son germà Felicià Llach Bou també fou militant confederal. ***
Necrològica
de José Sáez apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 14 de gener de 1971 - José Sáez:
El ***
Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972 - Julia Cano Sáez:
El 12
de novembre de 1971 mor a
València (València, País
Valencià) l'anarcosindicalista
Julia Cano Sáez. Havia nascut el 30 de setembre de 1908 a
Minglanilla (Cuenca, Castella,
Espanya). Quan era molt jove emigrà a
València amb sos pares, José Cano
Espada i Eusebia Sáez. Començà a
llegir la col·lecció llibertària
«La Novela
Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del
militant anarcosindicalista
Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà
activament en la resposta contra
l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió
del seu company del camp de
concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre
d'alliberament. Durant el
franquisme, restà amb son company a la Península
i s'integrà en la lluita
clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per
les
autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants
(Pilar i
Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la
clandestinitat,
va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre
de 1947
va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota
l'acusació de ser enllaç de Manuel
Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè
Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 12
de novembre –algunes fonts citen erròniament el 10
de novembre– de 1971 a la Ciutat Sanitària
«La Fe» de València
(València, País
Valencià) i va ser enterrada al cementiri de la ciutat. ***
Marcel Body - Marcel Body: El 12 de novembre de 1984 mor a Chatou (Illa de França, França) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Havia nascut el 23 d'octubre de 1894 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body. ***
Juan
Puentes Tudurí [losdelasierra.info] - Juan Puentes Tudurí:
El 12 de novembre de 1985 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Juan
Puentes Tudurí. Havia nascut el 30 d'abril de 1916
–algunes
fonts citen erròniament 1917– a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien José Puentes i
Mercedes Tudurí.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
treballava en el sector
editorial. Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'enrolà
voluntari en la
«Columna Terra i Llibertat» i participà
en els combats de Talavera de la Reina,
al front de Madrid (Espanya). De bell nou a Barcelona, des de la
caserna de
Pedralbes marxà cap el front d'Aragó i
participà en diversos combats a Casp,
Lécera i Belchite. A Lécera va ser nomenat
responsable de la IV Centúria
«Proletarios». Després de la
militarització, va ser nomenat capità de la IV
Companyia del IV Batalló de la 117 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II
República (antiga «Columna Ortiz») i
participà en la batalla de Terol. Amb el
triomf franquista, va ser capturat a l'estació de
València i empresonat. Enviat
al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat el 21 de gener de
1943.
Participà en la CNT clandestina i per aquest fet va ser
empresonat en dues
ocasions a la presó Model de Barcelona. Cada vegada que el
dictador Francisco
Franco viatjava a la capital catalana, era detingut preventivament per
la
policia. Després de la mort de Franco, participà
activament en el Sindicat
d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Tinta Negra
i també en Solidaridad Obrera.
Juan Puentes Tudurí
va morir el 12 de novembre de 1985 a l'Hospital de Sant Gervasi de
Barcelona (Catalunya) i, segons
expressa
voluntat seva, el seu cos fou enterrat al cementiri de Collserola amb
la bandera confederal. Juan Puentes Tudurí (1916-1985) ***
Necrològica
de Juan Merchán Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987 - Juan Merchán
Gómez:
El 12 de novembre de 1986 mor a Pau
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Juan
Merchán Gómez. Havia nascut el 29 de
maig de 1903 a
Valle de Abdalajís (Màlaga, Andalusia,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament
Álora
(Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
José Merchán Pérez i Josefa
Gómez Brayo.
Des de molt jove afiliat al
Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Màlaga i
participà en els
combats fins a la caiguda de la ciutat a mans franquistes.
Aconseguí passar a
zona republicana i s'enrolà en les milícies. Amb
el triomf franquista, pogué el
28 de març de 1939 des d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) embarcar a bord del
carboner britànic Stanbrook
cap a Orà
(Algèria) i va ser internat en un camp de
concentració. Posteriorment va ser
enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a
Colomb-Béchar
(Algèria). Sa companya, que havia quedat a la
Península amb tres infants, va
morir en aquesta època. Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT de
l'exili a Algèria. En 1962, amb el procés
descolonitzador, va ser repatriat a
França. Amb sa companya Josefa Rodríguez
Guerrero, s'instal·là a Pau, on
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Paralític des de 1984, Juan Merchán
Gómez va morir el 12 de novembre –algunes fonts
citen erròniament el 13 de novembre– de
1986 a la Residència «Les
Hespérides du Cours Bosquet» de Pau
(Aquitània, Occitània). ***
Lucien Bernizet - Lucien Bernizet: El 12 de novembre de 1992 mor a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Havia nascut el 16 de juny de 1903 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandieel 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom. ***
Carmen
Bueno Uribes - Carmen Bueno Uribes: El 12 de novembre de 2010 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Havia nascut l'11 de maig de 1918 a San Clemente (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Saturnino Bueno i Casta Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare –portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 a la Residència Nogales Pacífico de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. ***
David
Antona González - David Antona
González: El 12 de novembre de 2013 mor a
Montealegre de Campos (Valladolid,
Castella, Espanya) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David
Antona
González. Havia nascut el 15 d'abril de 1929 –algunes fonts citen
erròniament el 17 d'abril
de 1930– a Bordeus
(Aquitània, Occitània).
Fill del destacat militant anarquista i
anarcosindicalista David Tomás Antona
Domínguez, manobre, i de María Isabel
González,
nasqué durant l'exili de sos pares que en
1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la
repressió desencadenada per la
dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de
la II República
espanyola, sa família retornà a la
Península i quan tenia sis anys va ser
registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya).
Després de la mort de son
pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a
França amb sa
mare. Instal·lat a París (França),
participà activament en la resistència
antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola
Suriñach. En 1963 s'integrà
en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la
Península, i
col·laborà en la seva «Editorial
Halcón». Entre 1965 i 1974
col·laborà en la
redacció de la revista parisenca Presencia.
Tribuna Libertaria, lligada a la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els
pseudònims D.A., Sergio DAN i Sergio
Daniel,
i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars
d'aquesta publicació a la
Península. Participà activament en els fets de
«Maig del 1968». En 1969, en un
viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya
de Chamartín
procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de
presó per
«propaganda il·legal».
Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya
de
Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974
retornà a la
Península i, després de treballar en diversos
oficis (magatzemista, ferroveller,
envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.),
acabà fent feina
d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón
Fernández Durán, de qui esdevingué
un gran amic, en la revisió del Pla General de
l'Àrea Metropolitana de Madrid i
fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre,
novel·la que té molts de trets de la seva
autobiografia. Durant els anys noranta participà en les
Marxes Europees contra
la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a
Elena Esther Pérez Andrés. Des
de 2006 col·laborà amb articles de combat
polític en la pàgina web Rebelión.
També trobem articles seus en Libre
Pensamiento i Pueblos. Revista de
información y debate. En 2012 publicà
la
novel·la La balada del metro sin
puertas.
David Antona González va morir, a causa d'un
càncer, el 12 de novembre de 2013
a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita
població on
residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick
Satie i centenars de pàgines
manuscrites. ---
|
![Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]](http://www.estelnegre.org/documents/puentestuduri/puentestuduri03.jpg "Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]")
![[11/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/11]") |
|
![[13/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/11]") |
|
|
| Actualització: 12-11-23 |