|
---
Anarcoefemèrides del 10 de juny Esdeveniments
Portada del primer número de La Solidarité Révolutionnaire - Surt La Solidarité
Révolutionnaire:
El 10 de juny de 1873 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcol·lectivista en
llengua francesa La Solidarité
Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire.
An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava
l'epígraf «Cap dret sense
deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació
estava editada pels
revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul
Brousse i
Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del
«Comitè de propaganda
revolucionària socialista de la França
meridional», creat el 4 d'abril d'aquell
any a la capital catalana.
Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per
agents de la Direcció de
Seguretat francesa. Alerini
ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves
activitats revolucionàries
a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació
local barcelonesa de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any
formà part
de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a
delegat espanyol en els
congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va
militar en
les files republicanes federals fins a 1872, any en què
s'adhereix a la
Internacional; l'any següent és condemnat a quatre
mesos de presó, cinquanta
francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc
anys arran de les
seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer
aconsegueix fugir a
Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era
l'únic d'aquest grup
d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers
teixidors de l'AIT; va
participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de
les
seccions franceses, i va entrar a la Península a principis
de 1873. En el manifest,
del
«Comitè de propaganda revolucionària
socialista de la França meridional» publicat el
mateix 4 d'abril de 1873,
anuncien l'aparició del periòdic La
Solidarité Révolutionnaire i
explicà
que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de
França (emancipació
lliure dels treballadors, an-arquia,
col·lectivisme, antimutualisme i
insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent
revolució
espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris
transpirinencs. Trobem
notícies locals i internacionals, sindicals,
orgàniques de l'AIT, ressenyes
històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova
(Ligúria, Itàlia), se sumarà a la
redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven
sense signatura, però trobem
textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de
1873 el
grup editor havia estat detingut a instàncies del govern
civil de Barcelona
acusat de «carlista», però va ser
alliberat poc després. En van sortir 10
números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i
deixà de publicar-se perquè Brousse
marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.
***
Capçalera de Le Cubilot - Surt Le Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any. ***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic
tolosà Boletín
Interior de la CNT (MLEF) del 6 de juny de 1945 - Homenatge als rescatats
dels camps de concentració: El 10 de juny de
1945 se celebra al Cine Plaza de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un acte d'homenatge als
rescatats espanyols dels
camps de concentració nazis. L'acte, organitzat pel Centre
d'Estudis Tolosa-Barcelona
(CETB), va ser presidit per l'hispanista Jean Cassou, comissari de la
República
francesa de la regió de Tolosa, i el professor Raymond
Badiou, alcalde
socialista de Tolosa. Intervingueren Josep Ester Borràs,
sobrevivent del camp
de concentració de Buchenwald, i José Nieto, del
camp de Dachau, a més de
Frederica Montseny Mañé, N. Nogués
Biset i Pierre Stefani, pel CETB. ***
Portada
del número 1 de Cantaclaro - Surt Cantaclaro: El 10 de juny de
1977 surt a
València (País Valencià) el
número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de
expresión del Comitè
de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers
anarcosindicalistes de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica
metal·lúrgica de l'Empresa Nacional
Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense
autoria,
però hi va col·laborar Trinidad Seguí.
Els temes que tractà van ser
l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la
transició política, etc.
Es publicà, com a mínim, un número
més, l'1, el 7 de juliol de 1977. ***
Cartell
del míting confederal - Míting confederal:
El 10 de juny de
1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó,
Espanya) un míting
d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de
Pensionistes i
Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi
van Intervenir José
María Bondia Román, Severino Campos Campos i
Frederica Montseny Mañé. La
intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com
«explosiva», ja
que considerà que «els problemes que té
Espanya no poden ser resolts pel
capitalisme» i que «és necessari anar
cap a una nova revolució, a les vagues
salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i
les
barricades». Els polítics Santiago Carrillo
Solares i Enrique Tierno Galván,
comunista i socialista respectivament, també van ser
durament criticats per
Montseny.
Naixements
Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855) - Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Éléonor Régis Jean Joseph Stanislas Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Suzanne Sylvie Oudot. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrement à Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest «monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó –que purgarà a París, a Versalles i a Neully– i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres «escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats, «favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals –en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini del seu ubesc deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919. ***
Foto
policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894) - Gennaro
Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols
(Campània, Itàlia) el sastre i
propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja,
també conegut com
Janvier-François-Mariano Petraroya
(Petraroia o Pieteraroia),
Dutroni i Janvier.
Sos pares es deien Vincenzo
Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei
militar, en
1886 fugí a París (França). L'abril de
1890 va ser detingut, amb Saverio
Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en
ocasió del Primer de
Maig acusat d'«instigació a la
insubordinació i a l'assassinat» i va ser
empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó
parisenca acceptà treballar
d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els
passadissos pogué establir contacte
amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles
Malató i Ernest Gégout.
El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de
França i s'instal·là
a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de
1890 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a
dos anys de presó i a 3.000
francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats
encoratjant-los a no disparar
sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una
reunió al domicili de
Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un
manifest en memòria dels màrtirs
de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de
Marco
Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de
pamflet en tres
llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa
companya, Teresina Blanco, proposà
en una reunió la formació d'un grup anarquista de
dones llibertàries, ja que
«la dona és més conscient de la
misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890
va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb
Luigi Galleani, Paul Bernard,
Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli),
Paraskiev
Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr),
pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a
Nàpols i participà en una
concentració dels desocupats dissolta per la policia i en
activitats d'agitació
per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a
l'odi entre classes i
desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va
ser condemnat a 14 mesos de
presó, però obtingué la llibertat
provisional. Un cop lliure, immediatament
participà, segons la policia, en «reunions
secretes per a organitzar el Primer
de Maig» i poc després redactà un
manifest apologètic de l'anarquista Ravachol,
fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893
emigrà a Londres (Anglaterra),
on retrobà Saverio Merlino, i
col·laborà en el número
únic del periòdic 1º
Maggio, que es publicà a Lugano
(Ticino, Suïssa). En aquesta època
intentà crear una federació anarquista
d'italians exiliats («La Solidarietà») i
amb aquesta finalitat el gener de 1893
edità la circular «A gli anarchici italiani
dell'estero» que va ser reproduïda
en els periòdics Il Grido degli
Opressi
(Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo
(Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular
afirmà que la violència
anarquista és la natural resposta a l'exercida per part
l'Estat. A Londres obrí
una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament
funcionà bé, ja que
ajudà econòmicament Louise Michel.
També entrà en contacte amb els emigrats
llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la
publicació de La Questione Sociale.
Entre el 27 de
juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el
Congrés Internacional Socialista
que se celebrà a Londres, on s'oposà a la
tàctica parlamentària adoptada per la
majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés
que els anarquistes i els
socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels
congressos
socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I
d'Itàlia
perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article
«Monarchia e Popolo»,
que Errico Malatesta publicà en el número
únic Causa et effetti (1898-1900),
va fer una crida als italians a
«demolir la tirànica prepotència
savoiana» que «ha reduït Itàlia
a un país de
misèria i de llàgrimes». L'any
següent fou un dels responsables dels grup
anarquista londinenc «L'Internazionale», que
edità el periòdic L'Internazionale,
el qual, dirigit per
Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre
números entre el 12 de gener i
el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita
contra
l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i
fundà «Il Lavoro»,
grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans
de la
Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí
una sastreria i es mantingué fora de joc
fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un
pamflet denunciant
els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren
uns manifestants desarmats.
El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo
vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i
el 13 d'octubre
va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una
església. Entrà a
formar part del grup «Sorgete», i el 21 de
març de 1910 va ser posat en
llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis
mesos de
presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada
d'agitació contra la visita
del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la
campanya contra l'execució en cadira
elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo
Tresca i establí contactes
freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat
pels fets
revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un
pas obligat en
direcció cap la societat anarquista i, després de
la Gran Guerra, sostingué la
línia de la «unitat per la
revolució». El 2 de febrer de 1919, en un
reunió a
la Cambra del Treball, obtingué dels companys el
compromís de fer costat amb la
propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament
contra
els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se
celebrà a Florència
(Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la
Unió Comunista Anarquista
Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu
Comitè de Coordinació. L'1 de
maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània,
Itàlia), va mostrar la seva
solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de
l'empresa Ilva,
compromís que es va confirmar el 18 de maig en una
reunió amb els socialistes
d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el
document final del
Congrés Socialista Meridional figurés
l'expressió «força
socialista» en
substitució de «govern socialista». Poc
després, en el Congrés de l'UAI, que se
celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia),
arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al
Sud, tot afirmant que
«el Soviet és el complement del Consell de
Fàbrica» i que «els soviets
garanteixen la descentralització, engegant la
construcció del nou ordre social
en la producció i el consum». Però,
quan l'esperança revolucionària xocà
amb el
fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i
l'ambigüitat de la Cambra del
Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per
Petraroja no reeixí i
les divergències sorgides amb els socialistes
dividí els anarquistes napolitans
en dos grups, els de «La Folgore», animat per
Giuseppe Imondi i Armido Abbate,
i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb
Francesco Cacozza i Carlo Melchionna.
Aquest desacord esdevingué crisi política quan
Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari,
que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels
anarquistes que es reunien
a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de
Campània, celebrat el 8
de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre
el 2 i el 4 de
novembre participà en el Congrés de l'UAI
celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En
1922, quan es creà el grup «Prometeo»,
que intentà superar les dissensions, es
mantingué al marge. En aquesta època on el
feixisme era al poder, els
anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de
novembre de 1926 va
ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana
de
Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va
ser
posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció
figurava en una agenda
de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la
pressió del
feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro
Petraroja va
ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols
(Campània, Itàlia), on va
morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o
l'1 de febrer– de
1937. ***
Foto
policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894) - Jean-Baptiste
Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de
França, França)
l'obrer blanquer anarquista Jean-Baptiste Broeckx –a vegades
el llinatge citat
erròniament de diverses maneres (Broeck,
Broeks, etc.). Son pare es deia
Pierre Joseph Broeckx, sabater, i sa mare Anne Joséphine
Louise Lecte. A
principis de la dècada dels noranta milità,
juntament amb son germà gran Ernest
Gustave Broeckx (Brousse), en el
grup
anarquista de Saint-Denis (Bastard, Brille, Segard, etc.). A mitjans de
març de
1892, ben igual que altres companys de Saint-Denis (Bastard,
Chaumartin, Guerlinguer,
Heurtaud, Voyez, etc.), el seu domicili va ser escorcollat. El 26
d'abril de
1892 va ser detingut a la fàbrica Belleville en la gran
batuda d'anarquistes
(51 detencions a París i 94 a la resta de França)
arran de l'explosió al
restaurant Véry de París del dia anterior i del
judici de Ravachol d'aquell
dia. El seu domicili, al número 10 del carrer Moulin, va ser
escorcollat i es
trobaren nombrosos fullets i periòdics anarquistes.
Posteriorment es refugià a
Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura
en un llistat d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. El 19
d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després
d'entrar enfollit en una
casa particular buscant sa companya tot cridant consignes
revolucionàries i de
refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al
seu balcó; quan la
policia intentà entrar-hi, fugi per les teulades,
però finalment va ser
detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda
anarquista i
armes de tota casta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Jean Ajalbert -
Jean Ajalbert:
El 10 de juny de 1863 neix a Courcelles
(Clichy; actualment Levallois-Perret, Illa de França,
França) el poeta
impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat
i anarquista Jean
Ajalbert. Sos pares es deien Jean Ajalbert, criador de bestiar, i Marie
Taiscedre, i en el part nasqué son germà
bessó
Maurice Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va
participar en
nombrosos revistes
literàries i en la redacció de molts
periòdics. A partir de 1892 va començar a
freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus
articles en la
premsa llibertària (Le Pot à Colle,
L'Endehors, Le
Plébéien,
Les Temps Nouveaux, Almanach de la
Question Sociale), i
n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per
Auguste Vaillant per
defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici
tindria lloc el 10 de
gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i
serà substituït per
Labori. Sense il·lusions sobre la justícia,
s'oposarà a l'Ordre rebutjant
defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per
denunciar el simulacre de
justícia, i abandonarà després
l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus,
serà un dels primers a denunciar el seu linxament
mediàtic i a fer costat Émile
Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar
en Le Journal du Peuple,
creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i
s'incorporarà en la redacció
de Droits de l'Homme on es mostrarà
com un terrible polemista, que
fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En
1899 formà part,
juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand
Pelloutier i
Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General
organitzador del Congrés
Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la
gràcia atorgada a
Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la
innocència, i això
li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la
impossibilitat
d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand,
l'ancià teòric
de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li
inspiraran temes
per a les seves novel·les. Va començar a
col·laborar en L'Humanité i
en L'Action,
allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser
nomenat conservador
del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard
administrador de la
Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va
ser
triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Divorciat de Dora
Charlotte Dorian, el 7 de maig de 1919 es casà al XVI
Districte
de París amb Camille Brunner. Malauradament les seves
relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a
participar
activament amb el règim de Petain i a
col·laborar en el diari L'Émacipation
nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit
Popular Francès (PPF). Amb
l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir
una estada forçada a la presó
del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a
col·laboracionista. En sortir-ne, serà
apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia
Goncourt poc abans de morir. Jean
Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Carcí,
Occitània)
i fou enterrat a
Bredons (Alvèrnia,
Occitània). ***
Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869) - Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Beaujolais, Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Sos pares es deien François Desgranges i Claudine Marchand. Com son pare i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres familiar i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup «La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquesta època va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Beaujolais, Arpitània). Sa companya fou Marie Joséphine Curtet. ***
Foto
policíaca de Juan De Marchi (1919) - Juan De Marchi: El
10 de juny de 1866 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
–algunes fonts citen
erròniament en 1864 a Calàbria
(Itàlia)– l'anarquista Giovanni De Marchi Ennetti,
més conegut com Juan De Marchi
o Juan Demarchi. Sos pares es deien
Giacomo De Marchi i Maria Ennetti. Fuster de professió,
desertà de l'exèrcit i
desplegà una vida viatgera arreu d'Itàlia i
d'altres països i ciutats
(Portugal, Marroc, París, Barcelona, Rio de Janeiro, etc.).
A part de l'italià
i del castellà, coneixia el francès i el
portuguès. En 1893 emigrà a Buenos
Aires (Argentina), on entrà a formar part del grup
anarquista «Umanità Nova»
(Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). Cap e 1898 es
traslladà a Xile, on
continuà militant en el moviment anarquista. A la
regió de Magallanes ajudà a
organitzar els gremis de la zona. Entre 1900 i 1904 visqué i
milità a Lota i a Curanilahue,
ciutats de la regió xilena de Biobío, on va
participar en la Mancomunal obrera.
Després marxà cap el nord de Xile i entre 1917 i
1918 participà en les lluites
portades a terme per les Lligues d'Arrendataris. Després
passà a la zona
central de Xile, instal·lant-se primer a Santiago i
després a Valparaíso
(Valparaíso, Xile). En 1922, a Valparaíso, on
tenia el seu petit taller de fusteria
de mobles al número 1210 del carrer Loira,
conegué l'adolescent Salvador
Allende, futur president del país, que aleshores estudiava
al «Liceo Público
Eduardo de la Barra», qui es va veure fortament influenciat
pel seu pensament durant
les llargues converses que mantingueren mentre li ensenyava a jugar als
escacs
i pels llibres anarquistes i socials qui li va deixar (Mikhail Bakunin,
Piotr
Kropotkin, Paul Lafargue, Errico Malatesta, etc.). També va
influir en altres
militants, com ara Juan Gandulfo, Domingo Gómez Rojas,
José Santos González
Vera, Augusto Pinto, Manuel Rojas, etc.
Col·laborà en diferents organitzacions
llibertàries i periòdics (Bandera
Roja,
etc.), i finalment milità en el Sindicat de Moblistes de la
secció local de l'anarcosindicalista
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món). El 3
de març de 1929, en plena dictadura de Carlos
Ibáñez del Campo (1927-1931), va
ser detingut i expulsat del país. S'establí a
l'Argentina, on s'integrà en la
resistència contra la dictadura xilena, participant en
complots com ara el de
l'«Avión Rojo» (setembre de 1930), on
s'encarregà d'entrar armes des de Mendoza
(Mendoza, Argentina) per la via del ferrocarril fronterer;
però, traït pels
militars antiibañistes, el pla va fracassar. Finalment
retornà clandestinament
a Xile, però va ser descobert per la policia, detingut i
deportat a Illa Mocha,
d'on sortí amb la caiguda de la dictadura. Segons alguns, en
els últims anys de
sa vida va fer de sabater. Va estar casat en dues ocasions amb dues
xilenes i
tingué sis infants (cinc filles i un fill). Molt malalt, es
va veure obligat a
traslladar-se de Santiago a Valparaíso, on tenia sa
família. Juan De Marchi va
morir a començament d'abril de 1943 a Valparaíso
(Valparaíso, Xile) i va ser
enterrat el 7 d'abril arropat per 300 companys i companyes. La seva
figura es
mencionada en la pel·lícula documental Salvador
Allende, vive en la memoria (2004) de Patricio
Guzmán. ***
Notícia
de la detenció de Marcel Butet apareguda en el diari de
Saint-Lô Journal
de la Manche et de la Basse-Normandie del 28 de maig de
1921 - Marcel Butet: El
10 de juny de 1894 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarquista
Marcel Édouard Butet. Sos pares es deien Jules
Édouard Butet, empleat, Marie
Provost, modista. Es guanyava la vida com a fuster. En 1911 formava
part de la
Federació Revolucionària Comunista (FRC). Segons
informes policíacs, tenia la
intenció de formar un petit grup anomenat «Groupe
de la Vengeance» (Grup de la
Venjança), encarregat de fer accions punitives contra els
agents de la força
pública. També segons la policia, volia realitzar
una acció violenta en ocasió
del Primer de Maig de 1911 agrupats els militants al voltant de la
bandera
negra que ell portaria. Entre 1912 i 1913
col·laborà en Le
Libertaire. El desembre de 1912 signà, amb son
germà Robert
Butet (Stefano Sagnol) i Louis
Villetard, membres de la secció de Saint-Ouen (Illa de
França, França) de
l'FCA, el cartell «Si la guerre éclate, ce que
nous ferons» (Si la guerra esclata, això
és
el que farem), fent una crida al sabotatge de la
mobilització. El 28 de gener
de 1913 va fer, amb son germà Robert Butet (Stefano
Sagnol), la xerrada contradictòria
«L'individualisme,
doctrine de révolte et de solidarité»
(L'individualisme, doctrina de revolta i
de solidaritat) a la Sala Radiguet de Saint-Ouen. Durant la primavera
de 1913 intentà
crear el grup «La Vengeance» i en la tardor
d'aquell any fou membre del grup
anarquista del XVIII Districte de París de la
Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), del qual va ser nomenat secretari, i
participà en la creació
d'una biblioteca militant a la seu del grup, a la Sala de
l'Espérance, al
número 25 del carrer de Clignancourt, i de la qual es va fer
publicitat en Les Temps Nouveaux.
El 21 de febrer de
1914 participà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Ernest Girault, en un
acte organitzat
pel Comitè d'Acció Antiparlamentària
del XVIII Districte de París celebrat a la
Sala Roudier. El 25 de maig de 1914 participà amb un
centenar de militants
anarquistes (francesos, jueus, russos i italians) en una
manifestació al «Mur
dels Federats» del cementiri parisenc de
Père-Lachaise. En 1914 va ser
mobilitzat en el 149 Regiment d'Infanteria i lluità als
fronts. En 1917 passà a
la reserva militar activa i va ser destinat a diverses
fàbriques militars. El
26 de maig de 1921 va ser detingut davant del palau d'Elisi de
París pel sentinella
de guarda després de cridar «Visca
l'anarquia!»; considerat dement, va ser
enviat a la infermeria de comissaria del barri de la Madeleine. En
aquesta
època vivia al número 2 del carrer Daudin de
Saint-Ouen. Després de diverses
revisions militars per problemes nerviosos i delirants, el 21 de
desembre de
1922 va ser definitivament llicenciat per «debilitat
mental». Marcel
Butet va morir el 14 de febrer de 1924 a Saint-Ouen (Illa de
França, França). ***
Domingo Ascaso Abadía - Domingo Ascaso
Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant
anarquista i anarcosindicalista
Domingo Ascaso Abadía. Sos pares es deien Domingo Ascaso
Corredor, comerciant, i Emilia Abadía Abad. Fou membre de la
famosa
família anarquista dels Ascaso,
germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de
professió a Saragossa
(Aragó, Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups
d'acció anarquistes
aragonesos i se li atribuí la participació
directa en la mort del redactor en
cap d'El Heraldo de Aragón, a qui
acusaven d'haver denunciat diversos
soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del
grup
«Los Justicieros», a començaments de
1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya),
on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti
Domínguez durant la primera visita que
aquest efectuà a la capital catalana i mostrarà
la seva oposició a la creació
d'una federació anarquista. Molt unit al seu
germà Francisco, l'octubre de 1922
s'integrà en el grup d'acció «Los
Solidarios». Durant la dictadura de Primo de
Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles
llibertaris i el
24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle
policíac a Barcelona. Va viure
amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan
García Oliver el
pogué passar a França –segons alguns
s'exilia arran de l'execució de
l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar. A França
serví d'enllaç amb
Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren
accelerar el moviment
revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus
que havia de crear
un clima revolucionari a l'interior de la península.
Formà part de la comissió
encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament
necessari per a
l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el
desembre de 1924. A
començaments de 1929 va viure l'exili a
Brussel·les (Bèlgica), on per
sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després
de la caiguda del
dictador, retornà a la península. Com a membre
del grup «Los Indomables» de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut
després dels fets de Fígols i
de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual
Dakhla,
Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els
anys següents es
dedicà al camp sindical i, com a pastisser,
milità enquadrat en el Sindicat de
l'Alimentació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), deixant de banda
els grups d'acció. Quan esclatà la
Revolució espanyola el juliol de 1936 fou
ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de
Milícies Antifeixistes. Poc
després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu
Irazábal, dirigí la «Columna
Ascaso» al
front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya),
que abandonaren quan la militarització de les
milícies i aquesta columna es
transformà en la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
–encara que el motiu sembla no haver estat la
militarització, ja que la van
defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de
març de 1937 a
Barcelona, sinó l'oposició de Miguel
García Vicancos, de Gregorio Jover i de
Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a
delegat del Front
d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple
de Federacions
Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT que se celebrà a
Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou
abatut el 4 de
maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la
Travessera de
les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades
contra les
forces contrarevolucionàries comunistes durant els
«Fets de Maig» i fou enterrat
11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc. Domingo Ascaso Abadía (1895-1937) ***
Manuel
Martín Alquézar - Manuel Martín
Alquézar:
El 10 de juny –algunes fonts citen el 9 de juliol–
de 1899 neix a Andorra
(Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
Alloza (Terol, Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Manuel Martín Alquézar,
conegut com Galupo. Era
fill d'una família pagesa i son pare es deia Rafael
Martín. De jove s'instal·là
amb sos germans a Sant Vicenç de Castellet (Bages,
Catalunya), on treballà en
diverses feines (mosso de peixateria, picapedrer, dinamiter, neteja de
vaixells, etc.). Es casà amb Joaquina Gracia Lorente,
vídua que portava una
filla, amb qui tingué quatre fills (Ángel,
Eduardo, Joaquín i Rafael) i una
filla (Rosa), que no pogué conèixer. Militant de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT), treballà d'engreixador d'una
màquina tèxtil a la fàbrica ca
l'Isard d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya),
població on s'havia
traslladat en 1930. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936
s'integrà
voluntari en les milícies llibertàries i
lluità al front d'Aragó, on restà al
voltant d'un any. Durant la guerra civil va ser nomenat sergent de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà
els Pirineus i passà pels camps de concentració
francesos. Després va ser enrolat
en la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sembla que per
treballar a
les fortificacions de la «Línia
Maginot». El 21 de juny de 1940 va ser capturat
a Delle (Territori de Belfort) i va ser internat, amb la
matrícula 8.183, al
Frontstalag 140 de Belfort. Posteriorment va ser enviat, sota la
matrícula
87.304, a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide,
Baixa Saxònia,
Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 6.430, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), per a ser
traslladat el 29 de març d'aquell any al camp de Gusen.
Manuel Martín Alquézar
va ser gasejat el 25 de setembre de 1941 al castell de Hartheim
(Alkoven, Alta
Àustria, Àustria). Sa família
conegué la seva mort anys després d'acabada la II
Guerra Mundial. ***
Maria
Zazzi - Maria Zazzi: El 10 de juny de 1904 neix a Perino (Coli, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante Marie. Sos pares es deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva infància i primera joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en tasques agrícoles. En 1923 emigrà a França per reunir-se amb son germà Luigi, socialista maximalista que havia marxat clandestinament d'Itàlia fugint dels escamots feixistes i l'esposa del qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A París va fer contacte amb els cercles d'exiliats italians i aviat s'acostà a les idees anarquistes, sobretot de la mà del llibertari bolonyès Armando Malaguti, que esdevindrà son company sentimental. Mantingué una estreta amistat amb la família dels Berneri i destacà en tasques propagandístiques i de solidaritat amb els presos anarquistes. A París treballà com a sastressa d'homes. Després de diverses detencions, a començaments de 1927 les autoritats gales expulsaren Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i després a Bèlgica (Seraing, Lieja i Brussel·les). A la capital belga va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. A Bèlgica també destacà des del punt de vista propagandístic i per les visites solidàries que feia als presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual cosa va ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie. Amb Angelo Sbardellotto i Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. Perseguits per la policia belga, en 1932 la parella retornà a París. En aquesta ciutat conegueren l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la parella visqué entre Brussel·les i París. L'agost de 1936, quan havia començat la Revolució espanyola, Armando Malaguti s'enrolà en la Columna Ascaso i marxà al front d'Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria es traslladà a Barcelona, on participà en diverses tasques revolucionàries i de solidaritat. El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís a França, va ser detingut per les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a París, encara que va ser alliberat després. Quan la victòria franquista va ser un fet, participà en l'organització del suport als exiliats que creuaven els Pirineus. Durant l'ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda per la Gestapo i interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual es negà a divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure, passà a Bèlgica. Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de 1941, amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes, fou confinat a Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, el 8 de setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué reunir-se amb sa companya, afegint-se la parella al moviment de resistència bolonyès. En 1955 morí Malaguti i després es va fer companya d'Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini), que havia conegut feia anys a l'exili. El seu domicili a Bolonya es convertí en un lloc de referència del moviment anarquista italià. Esdevingué tutora de Horst Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un llarg empresonament a causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys setanta participà en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part en la campanya organitzada per Alessandro Galli per abolir l'obligació que tenien els ensenyats de jurar fidelitat a l'Estat, anant a Roma amb altres anarquistes per entrevistar-se amb el president de la República italiana Sandro Pertini. Durant la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses conferències i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), fins que patí una greu paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un greu deteriorament psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de desembre de 1985. Maria Zazzi va morir el 5 de gener de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a la residència on passà els últims anys de sa vida. ***
José Pardo Babarro - José Pardo Babarro: El 10 de juny de 1911 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Sos pares es deien Leodegario Pardo Fidalgo, propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, i Contemplación Babarro Álvarez. Estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic –no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara– i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària. ***
Necrològica
d'Antonio Romero García publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de juliol de 1981 - Antonio Romero
García: El 10 de juny de 1911 neix a
Ariza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio
Romero García. Sos pares es deien Mariano Romero i
Máxima García. Quan tenia
dos anys quedà orfe i va ser criat per un avi
despòtic. Fugí i vagabundejà per
Saragossa i per Madrid. Es guanyà la vida venent aigua
durant les corregudes de
bous i quan tenia set anys entrà en un seminari.
Més tard aprengué l'ofici de
barber i s'afilià a les Joventuts Llibertàries i
a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). A Escatrón (Saragossa, Aragó,
Espanya) conegué sa futura
companya Guadalupe Victoria Royo Falcón. Quan el cop militar
de juliol de 1936
va ser detingut pels feixistes, però aconseguí
fugir i arribar a la zona
republicana. S'enrolà en la «Columna
Durruti» i lluità al front d'Aragó
(Farlete, Osera, El Burgo, Los Monejos, Bujalance, Belchite, etc.). En
1938 es
casà amb Guadalupe, amb qui en 1939, quan el triomf
franquista era un fet,
creuà els Pirineus. Va ser internat en diversos camps de
concentració i
integrat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan
esclatà la II
Guerra Mundial es trobava a Solhac (Llenguadoc, Occitània),
amb sa companya i
son primer infant Néstor que acabava de néixer.
Després de l'Alliberament
milità a Virçac (Aquitània,
Occitània) i a Bordeus (Aquitània,
Occitània), on
en 1946 nasqué son segon fill. Posteriorment
s'instal·là amb sa família a
París
(França), on continuà militant en la CNT. Antonio
Romero García va morir el 2
de juliol de 1981 a Les Archers (Solhac, Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Vicente Puyal Escanilla publicada en el periòdic
parisenc Cenit
del 14
d'abril de 1992 - Vicente Puyal Escanilla: El 10 de juny de 1914 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Puyal Escanilla. Sos pares es deien Francisco Puyal i Tomasa Escanilla. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la insurrecció llibertària de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil fou milicià al front d'Aragó i va ser ferit greument a l'esquena. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la CNT fins al seu final. Vicente Puyal Escanilla va morir el 23 de febrer de 1992 a Briva (Llemosí, Occitània) i va ser incinerat dos dies després a Llemotges (Llemosí, Occitània). Deixà companya (Carmen Hernández) i fills. ***
Miguel
Silvestre Talón (Tolosa de Llenguadoc, 1942) - Miguel Silvestre Talón: El 10 de juny de 1916 –algunes fonts citen el 6 de juny de 1906– neix a Barcelona (Catalunya) –un informe policíac assegura que nasqué el 10 de gener de 1914 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista Miguel Silvestre Talón, conegut com El Nano i Juan Ferrer. Milità des de la seva joventut en el moviment anarquista barceloní. Gran esportista, fou campió de lluita grecoromana. El desembre de 1934, quan militava en les Joventuts Llibertàries i en el grup anarquista «Faros», va ser detingut a Barcelona, juntament amb Ángel Pérez Bayo (El Negre de Sans) i Manuel Moreno Martínez, acusat de l'atracament d'una guingueta de Montjuïc. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Rodius» que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 119 Brigada Mixta i formà part d'una comissió anarquista, en representació de les Joventuts Llibertàries i amb el suport de Juan Jiménez, encarregada de recollir les opinions dels milicians. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. A començament dels anys quaranta formà part dels grups d'acció anarquista que combatien el franquisme a les comarques catalanes i de les xarxes d'evasió dels perseguits pels nazis que volien passar a la Península. En 1943 fou un dels primers, juntament amb Juan Pintado Villanueva, en intentar la reconstrucció de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i dels primers a treballar per a la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França. El 20 d'agost de 1944 participà en l'Alliberament de Tolosa de Llenguadoc i en aquest mateix any al seu domicili s'instal·là el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Carreño. Després de la II Guerra Mundial, intensificà els contactes amb el moviment llibertari clandestí de l'interior peninsular, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Fou membre de la fracció ortodoxa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser nomenat secretari de la FAI de Catalunya. En un d'aquests viatges a la capital catalana, establí contactes amb l'infiltrat Eliseu Melis Díaz amb la finalitat d'afavorir la sortida d'alguns perseguits, entre ells sa companya, fet pel qual va ser criticat per molts companys que l'acusaren també de ser un agent del franquisme. El març de 1946 retornà creuant els Pirineus. El 17 de març de 1946 el cadàver de Miguel Silvestre Talón va ser trobat fermat amb filferro, amb un tret al cap i amb evidències de tortura dins d'un sac llançat al Canal de Midi de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La seva mort encara no ha pogut aclarir-se ***
Lluís
Trenc Torres - Lluís Trenc Torres: El 10 de juny de 1921 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) l'esperantista, anarquista i anarcosindicalista Lluís Trenc Torres. Sos pares es deien Manuel Trenc i Manuela Torres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, encara adolescent, en 1937 s'incorporà a 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i poc després entrà a l'Escola de Militants de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Realitzà, en nom de les Joventuts Llibertàries, una important tasca propagandística a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità activament en les Joventuts Llibertàries de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou membre de la Comissió Nacional de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Posteriorment passà a viure a París (França) i finalment a Istre, on ocupà fins a la seva mort de la Comissió de Propaganda de la Zona A (Provença-Costa Blava) i fou secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Es guanyava la vida com a tècnic en matèries plàstiques. Fervent esperantista, fou un dels militants més actius de la regió. Lluís Trenc va morir el 4 de febrer de 1962 a l'Hospital de Selon de Provença (Provença, Occitània) a conseqüència de les ferides produïdes en un accident automobilístic esdevingut entre Istre i Lo Martegue (Provença, Occitània) aquell mateix dia, quan la camioneta que conduïa bolcà a la carretera. Fou enterrat a Istre (Provença, Occitània). Deixà companya (Rosalia Martínez) i tres infants (Germinal, Liberto i Aminda). Lluís Trenc Torres (1921-1962)
Defuncions
Hippolyte Ferré
fotografiat per Eugène Appert (ca. 1871) - Hippolyte Ferré:
El 10 de juny de 1913 mor a
París (França) el communard
i internacionalista anarquista Louis Philippe Hippolyte
Ferré,
conegut com Henri Ferré.
Havia nascut el 13 de gener de 1848 al XII Districte de
París
(França). Sos pares es
deien Laurent Ferré i Marie Rouvière. D'antuvi
blanquista, en 1871 fou
secretari del seu germà, Théophile
Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat
General de la Comuna de París, i fou nomenat
capità del 76 Batalló Federat.
Arran de la caiguda de la Comuna, fou reclòs un temps a
l'Hospital de Sainte-Anne
de Versalles (Illa de França, França), on havia
mort sa mare, i compartí cel·la
amb Maxime Lisbonne i Gustave Maroteau; alliberat, acabà
refugiant-se a Zuric
(Zuric, Suïssa), mentre el maig de 1873 el XVI Consell de
Guerra el condemnà en
rebel·lia a la deportació en recinte fortificat.
Després de casar-se a Zuric
amb Vilhelmina Meier, s'instal·là, sota el nom d'Henri Ferré, a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
treballà
de tapisser, i s'afilià a la bakuninista
«Federació del Jura», de la qual va ser
nomenat secretari arran del congrés celebrat entre el 6 i el
7 d'abril de 1874
a La Chaux-de-Fonds. El febrer de 1876 publicà
–amb Pierre Jeallot, François
Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux
trevailleurs
manuels partisans de l'action politique, primer text que
parlarà de
«comunisme anarquista». El 18 de març de
1877 assistí a la «Manifestació de la
Bandera Roja» en record de la Comuna de París a
Berna (Berna, Suïssa) i fou
ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el
20
d'agost d'aquest mateix any participà en el
congrés d'una Federació Francesa de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire
bakuninista
antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en
la qual Charles Alerini,
Paul Brousse, François Dumarteray, Jules Montels i
Jean-Louis Pindy formaren la
comissió administrativa inicial i que a partir del
congrés Pierre Jeallot i
Ferré reemplaçaran Brouse i Montels.
Després de proclamada l'amnistia per als communards,
tornà a França, s'establí a
Levallois-Perret (Illa de França, França) i
milità
en el grup anarquista «La Solidarité»
d'aquesta població. Entre 1882 i 1888,
amb el suport de T. Courapied (L'Ancien) i de
l'artista i pintor
Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els
grups anarquistes de la regió
parisenca. Sembla que és el mateix «H.
Ferré» qui, el novembre de 1884, amb
Hemery Dufoug, Tony Graillat i Constant Martin, fou un dels anarquistes
membres
del «jurat d'honor», format per representants de
diversos corrents
revolucionaris, creat per jutjat E. Druelle (Sabin),
acusat de ser un confident per al periòdic Le
Cri du Peuple, acusació confirmada
pel jurat el 27 de novembre. En la tardor de 1885 era secretari de la
Comissió
de Detinguts Polítics. En un informe policíac del
20 de maig de 1887 va ser
qualificat per la policia d'«anarquista
seriós», juntament amb Georges Deherme,
Jean Baptiste Louiche, Étienne Murjas i Ricois Martin, que
formarien el grup
anarquista «Le Combat». Entre 1887 i 1888
existí una efímera
«Federació
Socialista-Revolucionària del cantó de
Neully», al voltant del grup anarquista
de Clichy i del grup de Levallois-Perret «Les
Déshérités». A partir de
1889 fou
el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents
de la Comuna». En
1892 vivia al número 54 del carrer Frazillan i al
número 2 del carrer Launois
de Levallois-Perret. Vidu de Vilhelmina Meier, es casà en
segones núpcies amb
Eugénie Louise Chevy. Hippolyte Ferré va morir el
10 de juny de 1913 al seu
domicili, al número 5 del carrer Fontaines du Temple, del
III Districte de
París (França) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri de
Levallois-Perret amb un discurs de Zéphirin
Camélinat. Sa germana, Marie Ferré
(1852-1882), també fou militant anarquista i
íntima de Louise Michel. ***
Notícia
de la detenció de Ferdinand Calazel apareguda en el diari
parisenc Le
Figaro del 6 de juliol de 1894 - Ferdinand
Calazel: El 10 de juny de 1914 mor a París
(França) el propagandista anarquista
i cooperativista Ferdinand Joseph Calazel. Havia nascut el 15 de
setembre
–algunes fonts citen erròniament el 25 de
setembre– de 1865 a Redeçan (Llenguadoc,
Occitània). Sos pares es deien Joseph Calazel, forner i
jornaler, i Maria
Boulet. Es guanyava la vida com a serraller mecànic i
venedor ambulant, feina
que aprofitava per a fer propaganda anarquista. L'octubre de 1892 va
ser
interceptat per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), juntament amb sa
companya, també anarquista, Alice Blanche Marcellin, venint
de Chaumont-la-Ville
(Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar
l'allotjament i on
havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics,
fullets i cartells
anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera
ambulant guixos,
colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls,
esmoladors de
dalles i altres eines. El 4 de juliol de 1894 va ser detingut a
Montluçon
(Borbonès, Occitània) per la policia municipal
després d'haver elogiat
l'anarquista Sante Caserio, magnicida del president de la
República francesa
François Marie Sadi Carnot, i la seva acció a
diversos cabarets; jutjat, va se
condemnat de l'Audiència d'Alier, sembla que en
rebel·lia, a sis mesos de presó
i a 100 francs de multa. L'agost d'aquell any, a resultes d'una
comissió
rogatòria del jutge de Montluçon per
«associació criminal», un escorcoll es
va
efectuar a Reims i una maleta seva abandonada va ser decomissada, la
qual
contenia voluminosa correspondència i una llibreta amb els
noms i adreces
d'anarquistes de nombrosos departaments; entre aquests noms figurava
l'anarquista
català Martí Borràs Jover i aquesta
dada fou fonamental per a la seva
incriminació per les autoritats espanyoles. Durant la
primavera de 1895 va ser
qualificat per la policia de Nimes (Llenguadoc, Occitània)
com a «anarquista
molt perillós». A finals de 1896 ja vivia a
Marsella (Provença, Occitània), al
número 8 del passeig de Belsunce, i era membre del grup
«La Joventut
Internacional» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius
Escartefigue Jouvarin, Alexandre
Jacob, Frédéric
Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.), que publicava la
tercera època del
periòdic L'Agitateur, el
gerent del
qual era Édouard Roch. Qualificat com a «militant
anarquista perillós» per la
policia marsellesa, en aquesta època desenvolupà
una intensa activitat,
convocant reunions i participant en conferències
públiques, on prenia la
paraula, com ara la del 10 de gener de 1897 sobre el
«Procés de Montjuic» i la
del Primer de Maig a la Borsa del Treball. També es
dedicà a recollir fons per
als companys espanyols refugiats a Marsella com a
conseqüència de la repressió
desencadenada arran del «Procés de
Montjuic». Entre el 19 i el 20 de maig de
1897 organitzà les conferències que
Sébastien Faure i Louise Michel van fer a
Marsella. Subscrit a Le Libertaire,
hi col·laborà i el difongué a
Marsella. Com a cooperativista, l'estiu de 1900,
des de L'Île-Saint-Denis (Illa de França,
França), on vivia, al número 2 de
l'impàs Cordier, ideà un projecte de
creació d'una mena de cooperativa de
compra-venda de productes alimentaris, una part dels beneficis del qual
anirien
destinats a la propaganda; la presentació d'aquest projecte
la va publicar en Le Libertaire
(«Essai d'Entente
Economique»), en els números del 15 i 22 de juliol
de 1900, i posteriorment
comentà com hi anava el projecte en altres
números. El 10 de març de 1901 a
Amiens (Picardia, França), població on residia
aleshores, participa, amb sa
companya i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin,
Goullencourt,
Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i
Émilien Tarlier, etc.), en una
petita manifestació on recorregueren la població
amb un carro que representava
«Le Capital écrassant le Travail» (El
Capital humiliant el Treball) i des d'on
es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris
(«Fora el Capital!
Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca
l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola
del crim», «La dona és igual a
l'home», «La propietat és un robatori.
Fora la
propietat!»). El 26 de juny de 1902 prengué part
en un míting de protesta
contra la prohibició d'entrada dels soldats a les Borses del
Treball.
Posteriorment recorregué amb sa companya tot el Migdia com a
venedor ambulant. El
maig de 1903 posà en pràctica a Boulogne-sur-Mer
(Nord-Pas-de-Calais, França),
sense èxit, el seu projecte de cooperativa de consum.
S'establí a
Rochefort-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), on el desembre
de 1903 intentà de
bell nou el seu projecte cooperativista amb ostres, gambes i altres
productes
de la mar. L'abril de 1904 continuà amb fruits de temporada
i amb mantega. En
1905 el trobem a l'Illa de Veniça (Provença,
Occitània), on continuà amb el seu
projecte, que sembla que tampoc no reeixí. El 9 d'octubre de 1910 es
casà in extremis per un
metge amb Alice Blanche Marcellin, ja que ell es trobava malalt al
llit, al seu domicili,
a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer
parisenc de la Goutte d'Or;
matrimoni que va ser ratificat dos dies després a
l'Ajuntament del XVIII
Districte de París; el seu
últim domicili fou aquest. Ferdinand
Calazel va morir el 10 de juny de 1914 a l'Hospital
Lariboisière de París
(França). ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Girard apareguda en el diari
parisenc Le
Soleil del 28 d'abril de 1912 - Alexandre
Girard: El 10 de
juny de 1934 mor a París
(França) l'anarquista
i sindicalista
revolucionari Alexandre Henri Girard. Havia nascut el 23 de
març –algunes fonts
citen erròniament el 28 de març– de
1877
a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França). Sos pares es
deien Magloire
Girard,
jornaler, i Lucrèce Hélène
Colas.
Xofer de professió, milità, ben igual que son
germà petit Maurice Girard –protagonista en 1908
de l'anomenat «Cas
Girard-Jacquart»–, en el Sindicat de Xofers
d'Automòbils de la Confederació
General del Treball (CGT) de París (França). Els
dos germans treballaven de
taxistes a París amb un automòbil
matrícula 279 U-3. En 1910 militava en el
Comitè de Defensa Social (CDS) i en 1911 entrà a
formar part de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època
vivia al número 6 de l'impàs
Gravel de Levallois-Perret (Illa de França,
França), amb son germà Maurice
Girard i la companya d'aquest, la costurera Berthe Bourgoin, la filla
de la
parella, i els companys Émile Dulac i Albert Jacquart. El 27
d'abril de 1912 va
ser detingut a Levallois-Perret en l'anomenat «Cas dels
Bandits de l'auto» («Cas
Bonnot»), sota l'acusació d'haver refugiat Jules
Bonnot, però finalment no va
ser processat. El 21 de febrer de 1914 es casà al XIII
Districte de París amb la domèstica
Marie Henriette Girard. En aquesta època, i fins la resta de
sa vida, visqué al
número 8 del carrer Wurtz, juntament amb son
germà Maurice Girard. En 1914 va
ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes
i mobilitzat en la V Secció
d'Infermers Militars. En 1919 pertanyia al CDS. El 16 de maig de 1931
va ser
esborrat del «Carnet B». El 15 d'octubre de 1932 sa
companya Marie Henriette
Girard va morir. En aquesta època sembla que militava en la
socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Alexandre Girard va morir
el 10 de
juny de 1934 al seu domicili del XIII Districte de París
(França). El
periodista anarquista Réne de Marmande li va retre una
sentida necrològica en
la primera plana del diari parisenc Le
Peuple del 17 de juny de 1934. ***
René Frémont (1936) - René Frémont: El 10 de juny de 1940 mor a prop de Sedan (Ardenes, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. Havia nascut el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de desembre– de 1902 a Laval-en-Brie (Illa de França, França). Sos pares es deien Victor Frémont, manobre, i Berthe Marie Longuet. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres. ***
Necrològica
d'Eugenio Gútiez Espina apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 16 d'octubre de 1955 - Eugenio Gútiez Espina: El 10 de juny de 1955 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Eugenio Gútiez Espina. Havia nascut el 21 de gener de 1906 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Pedro Gútiez i Ramona Espina. Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i en l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de Gràcia. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica. En els últims anys de sa vida visqué a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Adela García. Eugenio Gútiez Espina va morir el 10 de juny de 1955 –algunes fonts citen erròniament el 9 de juny de 1955– a la Clínica Saint-Eloy de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Fitxa
policíaca d'Antoine Gauzy - Antoine Gauzy: El
10 de juny de 1963 mor a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
l'anarquista il·legalista, implicat en
el cas de la «Banda Bonnot», Antoine Scipion Gauzy.
Havia nascut el 4 de
setembre de 1879 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sos pares
es deien
Jean-Baptiste Gauzy, empleat de contribucions, i Joséphine
Conte. Instal·lat a París
(França), va freqüentar el cercle
anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie
i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista
Alfred Fromentin,
conegut com L'Anarquista Milionari, que va
esmerçar la seva important
fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de
Fromentin com a
saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine,
va fer
amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta
època vivia
amb Anna Augustine Nelly Uni (Nelly), jove
anarquista de Nimes de 24
anys amb qui finalment es va casar el 29 de març de 1902 a
Nimes i va tenir dos
infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff),
que va treballar
al seu negoci –«La Halle Populaire»
(Mercat Popular)– com a dependent, hi portà
Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense
revelar la seva
vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 Monier va ser detingut.
Aquest
mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per
Jules
Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va
ser ferit greument
l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una
gentada
histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant
Guichard, cap de la
Seguretat, qui el va apallissà novament i
l'amenaçà. Va ser acusat d'haver
amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat
un
company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la
pena de
mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la
banda. Nombrosos
testimonis van declarar al seu favor, com ara Caroline Rémy
de Guebhard (Séverine),
qui va defensar el dret
d'asil i el periòdic La Guerra Sociale
va fer campanya sobre aquest
tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena,
va ser finalment
condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment de
criminals». Després de
complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser
alliberat el 8 de
juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser
declarat no
apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta
categoria. Més
tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes
discrepàncies
comercials, però sense que l'afer tingués res a
veure amb política; va rebutjar
denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant
entre anarquistes.
El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del
77è aniversari del
teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va
continuar fent feina com a
comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort. Antoine
Gauzy va morir el
10 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12
de juny de 1963– al seu
domicili de Viry-Châtillon (Illa de França,
França). ***
Joan
Adelantado Andreu - Joan Adelantado Andreu: El 10 de juny de 1966 mor a Montanhac (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Joan Adelantado Andreu. Havia nascut el 21 de gener de 1912 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joaquim Adelantado i Leonila Andreu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un dels confederals més actius al barri barceloní del Poble Nou. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga general, fou detingut arran d'un tiroteig efectuat des del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT, al carrer de Mercaders de Barcelona, contra forces de la Guàrdia d'Assalt; tancat al vapor «Antonio López», sortí el 22 de setembre sota fiança de 1.000 pessetes. El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Elies Vallabriga Esteve i Joaquim Andreu Pastor, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. Durant la Revolució de 1936 formà part del Comitè de Col·lectivització de la Indústria del Gel i en la guerra va combatre al front d'Aragó, fent de comissari en un batalló d'artilleria. Arran la retirada de 1939, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'allistà en el XXII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers i fou enviat al front del Somme. El 6 de juny de 1940, a Marchelepot, fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Moosburg (Stalag VII), al nord de Munic (Baviera, Alemanya), i després al camp de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on formà part del kommando «César». El març de 1942 aconseguí evadir-se del comando de treball amb Agustín Santos Fernández i Francisco López Bermúdez, però tots tres van ser tot d'una «caçats» pels SS, durament apallissats i enviats 40 dies a la pedrera de Mauthausen. Després fou traslladat a un comando al Tirol destinat als condemnats a mort i el mateix dia d'arribar aconseguí fugir amb un altre company català que caigué mort durant la temptativa. Quan intentava arribar a Iugoslàvia, fou detingut pels nazis a la frontera amb Eslovènia i enviat novament a Mauthausen i després a Gusen. Finalment fou traslladat a un comando disciplinari al centre d'Alemanya. En acabar la guerra i després de l'evacuació dels camps de concentració, formà part de les tristament famoses «marxes de la mort». Aconseguí sobreviure i el 23 d'abril de 1945, a prop de Pernsing, al sud de Reginsburg, trobà tropes aliades. Instal·lat a França, milità en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP) i en la CNT en l'Exili. L'agost de 1947 es casà amb Isabel Aguirre Gil, amb qui tingué infants. Juan Adelantado Andreu va morir el 10 de juny de 1966 a Montanhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Fernando
Gutiérrez Rojas (Lisboa) - Fernando
Gutiérrez Rojas: El 10 de juny
de 1970 mor a Mont-real (Quebec, Canadà)
l'anarcosindicalista Fernando Gutiérrez Rojas. Havia nascut
el 30 de maig de 1916 a
Puente Genil (Còrdova, Andalusia,
Espanya).
Oficialment va néixer a
Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya), on son pare,
cap d'estació ferroviària,
havia estat destinat definitivament alguns mesos després del
seu naixement. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 i l'ocupació d'Álora per les
tropes franquistes, sa família
pogué fugir cap a Almeria (Andalusia, Espanya),
però ell va ser enrolat en l'exèrcit
franquista i destinat a una unitat de manteniment d'avions.
Després de demanar
ser destinat al front, uns mesos abans d'acabar la guerra
pogué passar a zona
republicana, però va ser fet presoner pels feixistes i
internat durant tres
anys en un camp de treball amb son pare i son cunyat. Un cop lliure, en
1943 va
se novament detingut i empresonat per possessió de
documentació falsa. L'1 de
maig de 1946 participà en una evasió
col·lectiva de 26 presos (guerrillers,
anarquistes, comunistes, socialistes i presos comuns) de la
presó de Màlaga
gràcies a un túnel que havien fet des de la
infermeria de la penitenciaria. Després
de l'evasió aconseguí arribar amb altres companys
amb taxi a Almeria i d'allà
passà a Barcelona (Catalunya), on visqué amagat
durant un any. Més tard es
traslladà a la frontera amb Portugal i durant la nit
travessà el riu nadant. Després
d'uns mesos a Lisboa, amb un vaixell pesquer passà al Marroc
i s'establí amb sa
companya Carmen a Casablanca, on nasqueren sos tres infants. L'octubre
de 1964
tota sa família emigrà a Mont-real. A la capital
quebequesa milità durant tota
la resta de sa vida en la CNT. Fernando Gutiérrez Rojas va
morir el 10 de juny
de 1970 a Mont-real (Quebec, Canadà) a resultes d'una
delicada intervenció
quirúrgica. Fernando Gutiérrez
Rojas (1916-1970) ***
Àngel Palerm Vich - Àngel Palerm Vich: El 10 de juny de 1980 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Havia nascut l'11 de setembre de 1917 a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) i fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista –blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana. ***
Brenno
Tilli - Brenno Tilli: El
10 de juny de 1990 mor
a Perusa (Úmbria, Itàlia) el tipògraf
anarquista Brenno Tilli, conegut com SignorNo
(SenyorNo). Havia nascut el 5
de març de 1911 a Perusa (Úmbria,
Itàlia). Sos pares es deien Guglielmo Tilli i Veronica
Titoli. Provenia d'una família de distingits
tipògrafs i litògrafs de Perusa. A partir de
setembre de 1943 col·laborà amb la
Resistència contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i
maig de 1946, amb
Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a Perusa el
periòdic politicosatíric Il
Buffone. Organo del malcontento e della
disperazione. Giornale politico umoristico (El
Bufó. Òrgan del descontent i
de la desesperació. Periòdic polític
humorístic). En aquesta època fou un dels
animadors del grup anarquista de la seva ciutat natal. Edità
nombrosa
propaganda lliurepensadora, anticlerical, pacifista, antifeixista i
antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els anys seixanta un
referent del moviment antifeixista i contracultural de Perusa. Bruno
Tilli va
morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria,
Itàlia). Aquest mateix any, els seus
descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa l'arxiu
fotogràfic, tipogràfic i
documental de la família
(«Col·lecció
Tilli-Giugliarelli»), arxiu que va ser
declarat el 6 de febrer de 2007 d'«interès
històric particular». En 2004
Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig
biogràfic Una famiglia di
litografi a Perugia «da
Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El
25 de gener de 2010 se li
va retre un homenatge, sota el títol «Brenno
Tilli: storie di tipografia e...
d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a
càrrec de l'Accademia de Dónca i
on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele
Rossi, Sandro
Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres. Brenno Tilli (1911-1990) ***
Manuel Temblador López - Manuel Temblador
López: El 10 de juny de
1994 mor a Voiron
(Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Manuel
Temblador López, també conegut com Manuel
Jarillo. Havia nascut el 8 de setembre de 1911
–oficialment
el 12 de setembre– a Arcos
de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Manuel Temblador i María de las Nieves
López. De família pagesa i confederal, fou el
segon de sis germans i des
de petit treballà als camps. Quan tenia 16
s'afilià a la Societat de
Resistència «Fraternidad Obrera», on
aprengué a llegir i a escriure. Aquesta
societat en 1931 s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la
Frontera i del qual ell va
ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8
de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser
empresonat
perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia
d'incorporar a fer el servei
militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment
d'Infanteria
de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per
fer la mili. Llicenciat,
retornà al poble, on patí el boicot de la
patronal. Fou força actiu durant la
vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana.
L'aixecament
feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una
afecció pulmonar i el 12 de
setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio
Valle Rodríguez i
Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i
després a Marbella, on va ser
hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la
Federació Comarcal
de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de
1937, amb la caiguda
de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril
fins a Almeria. Aconseguí arribar
a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa
d'una
pleuresia. Al centre mèdic va escriure una
novel·leta que aquell mateix 1937
presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va
ser publicada sota el
títol Historia de un revolucionario
en «La Novel·la Ideal» de la
família Urales. Després s'allistà com
a auxiliar
d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de
la Pana»), càrrec pel qual hagué
de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres.
El 7 de febrer
de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou
tancat als camps de
concentració de Sant Cebrià i
Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital
de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint
Hilaire en diferents períodes.
Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant
l'ocupació nazi va
fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió,
Saint Forgeux,
Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de
l'Alliberament, s'afilià a la
CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional
d'Andalusia del sector «ortodox».
A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya
María Josefa Gutiérrez Gómez
i
son fill a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on
treballà
de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare
i en 1960 va ser
nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional
de la CNT de Savoia-Isère.
L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller
i s'arrenglà amb el sector
majoritari, seguidor de l'«ortodòxia»,
però es mostrà contrari a les expulsions
i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del
Congrés de Marsellà,
signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura),
José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el
«Manifest dels Quatre» («Por
una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de
la CNT de 1975»),
que va ser publicat en El Luchador,
en protesta pel «centralisme» i
«immobilisme burocràtic» confederals i
el 10 de
setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb
la mort del
dictador Franco, retornà a la Península i
s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2
d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus,
moltes vegades fent
servir el pseudònim de Manuel
Jarillo,
en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,
Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Proletaria, En Marcha, Espoir, El
Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,
Solidaridad Obrera,
La Tierra, Tierra
y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser
representat en 1952 a Sant-Etiève i
en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un
llibre de memòries, Recuerdos de
un libertario andaluz
(1980). Manuel Temblador López (1911-1994) ***
José
Iglesias Paz i Joaquina Dorado (novembre de 2005) - José Iglesias Paz: El 10 de juny de 2006 mor a Barbadás (Ourense, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Iglesias Paz. Havia nascut el 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1916 a Lobios (Ourense, Galícia). Sos pares es deien Martín Iglesias i Carmen Paz. D'infant, ajudà son pare, sastre, en la seva segona activitat de carter del poble. Quan tenia 18 anys emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) per treballar a les mines de potassa, on son germà ja feia feina. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent, de les quals arriba a ser secretari. El juliol de 1936, quan esclatà el cop militar feixista, feia classes nocturnes per fer oposicions de carter a l'administració de correus. Integrat com a repartidor sanitari en la Columna «Tierra y Libertad», que s'havia creat a la conca minera de l'Alt Llobregat, i després d'algunes setmanes d'instrucció a Barcelona, marxà a lluitar al front del Centre, participant en diversos combats (Talavera de la Reina, Toledo, San Martín de Valdeiglesias, Àvila, etc.). A començaments de 1937, després que la seva columna fos militaritzada en el II Batalló de la 153 Brigada Mixta, lluità al front d'Aragó, on participà en la presa de Belchite. Arran dels fets de «Maig de 1937», s'enfrontà en diverses ocasions als estalinistes que el van intentar assassinar i, amb les armes a la mà, alliberà son germà, també militant confederal, empresonat en una txeca per la reacció comunista. Durant una temporada va ser destinat, a desgrat seu, al Servei de Censura Militar, on hagué de bregar amb el responsable del mateix, l'estalinista Santiago Carrillo. El febrer de 1939, en plena Retirada, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on aconseguí fugir 18 mesos després. Durant dos mesos treballà en una mina a la zona de Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània), però, després de passar dos mesos hospitalitzat a causa de la intoxicació minaire, acabà internat al camp d'Argelers. Dos mesos després aconseguí fugir i trobà una feina de llenyataire. En 1942 va ser detingut a Perpinyà i enviat a Bordeus enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions. Quan fou alliberat, hagué de restar tres mesos hospitalitzar recuperant-se de la desnutrició. En acabar la II Guerra Mundial retornà a França i s'instal·là d'antuvi a París i després a Lió, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili i féu costat els grups d'acció anarquistes que s'internaven a l'Espanya franquista. El juliol de 1948, com a delegat de la Secció Jurídica de la CNT, entrà clandestinament a la Península per Roncesvalls, amb la missió d'assistir (trobar advocats, subornar jutges, etc.) els companys presos a València, Barcelona, Saragossa i Madrid, establint-se a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 3 de maig de 1950, després de ser denunciat per la mare d'una de les seves col·laboradores, va ser detingut, juntament amb altres membres de grups d'acció llibertaris (Silvio Aiguaviva Vila, Pedro Meca López, Ginés Urrea Piña i Santiago Amir Gruañas), i torturat durant 17 dies a les masmorres de la Direcció de Policia. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, amb una trentena de membres i col·laboradors dels grups d'acció llibertaris, i condemnat a mort, juntament amb altres vuit companys. Cinc d'aquests (Santiago Amir Gruañas, Pere Adrover Font, Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero i Ginés Urrea Piña) van ser executats el 14 de març d'aquell any i la resta va veure commutada la sentència per 30 anys de presó. Durant dos anys restà tancat a la presó Model de Barcelona, on fou el responsable de la biblioteca, i després va ser traslladat al penal del Dueso (Santoña). En 1961, a resultes d'una amnistia, va ser posat en llibertat vigilada i marxà a Galícia, on treballà en serveis municipals de diverses localitats (Ponferrada, Lugo, Vilalba, Vilagarcía, etc.), però sempre resultava acomiadat a causa de les pressions policíaques. En 1968 es casà amb Pilar Rodríguez. Davant la impossibilitat de trobar una feina estable, en 1972 s'exilià amb sa companya i son fill Jorge a Suïssa, establint-se primer a Locarno i després a Lugano, on en 1973 aconseguí l'estatut d'asilat polític. Treballà de paleta i de magatzemer i participà en les activitats del moviment anarquista local, sempre en contacte amb la CNT i militant alhora en la Lliga dels Drets de l'Home de la Suïssa Italiana. En morir el dictador Francisco Franco recuperà el passaport espanyol i el juliol de 2003 retornà definitivament a Galícia amb sa companya, establint-se a San Bieito (Ourense) i reprenent els contactes amb la CNT galaica. El 17 d'abril de 2004 participà en les II Xornadas «Cangas pola Memoria Común» i el novembre de 2005, amb Joaquina Dorado Pita i altres, en les Jornades Llibertàries de Compostel·la. També va fer xerrades, participà en diverses trobades locals i, el 5 gener de 2006, en les II Jornades Antifeixistes de Lalín. El seu últim domicili va ser a O Lagar (Ourense, Galícia). José Iglesias Paz va morir el 10 de juny de 2006 a l'Hospital Piñor de Barbadás (Ourense, Galícia) i fou enterrat dos dies després al seu poble natal davant nombrosos companys i després d'un discurs d'homenatge retut per Rosa Bassave, secretaria de la CNT de Compostel·la. Deixà inèdites unes notes autobiogràfiques que en part van ser recollides en l'edició italiana del llibre d'Albert Minnig Diario di un voluntario svizzero nella guerra di Spagna (1986). ***
Notícia
de la detenció d'Arturo Parera Rodríguez
apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del
12 de desembre de 1933 - Arturo Parera
Rodríguez:
El 10 de juny de 2007 mor a Combs-la-Ville (Illa de França,
França) l'anarquista i anarcosindicalista
Arturo Parera Rodríguez de Trujillo. Havia nascut el 3 de
juliol de 1915 Madrid (Espanya). Sos pares es deien Arturo Parera
Mallí, destacat
propagandista anarquista, i María Luisa Rodríguez
de Trujillo Grijuela, de
família aristocràtica. Orfe de mare amb set anys
i un pare lliurat completament
al moviment anarquista, tingué una infància
difícil a Madrid i a Saragossa
(Aragó, Espanya), i passà temporades amb
famílies de companys. Quan son pare es
casà novament, visqué la vida itinerant de la
nova família: Barcelona, França
(1926-1927), Altsasu, La Rioja, etc. A València
(València, País Valencià),
començà a treballar venent per mercats i carrers
i, novament a Barcelona, començà
a fer feina en el sector tèxtil i s'integrà en el
moviment llibertari i en els
ateneus llibertaris. El setembre de 1932 va ser empresonat vuit dies
per les
seves activitats. En 1932 col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan
l'aixecament anarquista esdevingut entre el 8 i el 12 de desembre de
1933 va
ser detingut el dia 11, amb Conrado Hernández Mazalbete, per
obligar a tancat
algunes indústries de la barriada barcelonesa de
Gràcia. Milità en els grups
anarquistes del barri barcelonès de Sants. Durant aquest
període va ser
empresonat en diverses ocasions (Barcelona, València i
Burgos) i en 1935 patí set
mesos de tancament. L'aixecament feixista de juliol de 1936
l'agafà empresonat
a València i un cop lliure marxà a Barcelona, on
entrà d'infermer en una
clínica. Mentrestant, son pare va ser assassinat pels
feixistes. Poc després, s'enrolà
en la Columna «Hilario Zamora» i marxà
cap al front d'Aragó (Casp, Sástago,
etc.) al cap de la Comissió d'Informació i
Propaganda del Comitè Regional de
l'Ebre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on
defensà les
col·lectivitzacions i la Revolució. En 1939, amb
el triomf franquista, decidí
no exiliar-se i retornà clandestinament a Barcelona i
posteriorment amb sa
companya Luzdivina Arias Fernández a Galícia. De
bell nou a Barcelona, s'integrà
en la CNT clandestina i entre 1943 i 1946 formà part
(secretari), amb Josep
Colet i Joan Grau, de la Federació del Sindicat Fabril i
Tèxtil de Barcelona.
En 1946 va ser detingut i empresonat set mesos. A finals de 1948
s'exilià a
França. Instal·lat a Le Havre (Normandia,
França), defensà l'estratègia
confederal
de l'Interior. En 1950 sa família, que havia quedat a la
Península, passà a
França i es pogué reunir amb ell. Posteriorment
s'instal·là a la regió
parisenca, on treballà primer de peó en la
construcció i després de guixaire, lliurant-se
més a tasques intel·lectuals i
literàries que a la militància.
Després de la
mort del dictador Francisco Franco, en 1976 retornà a
Barcelona i s'afilà al
Sindicat Fabril de la CNT, oposant-se als elements més
radicals. En 1977
col·laborà en Blanco y Negro.
En el V Congrés de la CNT de 1979 defensà
la necessitat de la unió de l'anarcosindicalisme. En aquests
anys col·laborà en
la premsa llibertària (Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad,
etc.). En els anys noranta participà en xerrades de la
Fundació d'Estudis
Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona. És
autor dels llibres Alejandro
y el amor libre (1977), Jóvenes
anarquistas (1977), El Pueblo. 50
números de El Pueblo en la clandestinidad (1978), Cauces
de la revolución.
¡La escuela emancipadora! Por una educación libre
en la razón humana (1979)
i Marisa: la leyenda de la libertad. Vida, pasión
y muerte de una mujer
emancipada (1981). Deixà diversos textos
inèdits com ara Biografía de
Arturo Parera. Contribución a la historia del
anarcosindicalisme español
(1912-1936) i Memorias, reflexiones y confesiones
de un viejo anarquista
español, protagonista de la guerra civil y de la
Revolución española.
Artura Parera Rodríguez va morir el 10 de juny de 2007 al
domicili de sa filla
a Combs-la-Ville (Illa de França, França)
–algunes fonts citen erròniament a Barcelona. ***
José María Villegas Izquierdo - José
María Villegas Izquierdo: El 10
de juny de 2008 mor a Baza (Granada, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista José María Villegas
Izquierdo. Havia nascut el 8 de
maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de
maig– de 1917 a
Caniles (Granada, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien José Villegas i
Ángeles Izquierdo. Des de molt jove tingué
inquietuds socials i per
aquest motiu va ser
perseguit pel caciquisme granadí que el va obligar, quan
tenia 17 anys, a
emigrar a Catalunya. A Barcelona exercí el seu ofici de
fuster i d'ebenista i
s'afilià al Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites de carrer per a
sufocar-lo, sobretot a la presa de la caserna de les Drassanes.
S'enrolà com a
milicià en la 49 Centúria de la
«Columna Durruti», de la qual va ser nomenat
centurió, i participà en la batalla
d'Alcalá d'o Bispe (Osca, Aragó, Espanya). El
15 d'agost de 1936 va ser ferit en un braç, però
no va voler anar a la
reraguarda i continuà al front. Amb la seva
centúria marxà sobre Madrid, moment
en el qual morí Buenaventura Durruti Domínguez.
Després passà a Xàtiva, on en
una reunió sobre la qüestió de la
militarització s'enfrontà al comunista
Santiago Carrillo Solares. A continuació marxà
cap a Binèfar i, després d'una
desfilada, fou cridat per l'Estat Major de l'Exèrcit
republicà, on s'enfrontà
amb el general Sebastián Pozas Perea, el qual
l'acusà d'indisciplina i
covardia, i, després de diverses provocacions, Villegas li
arrià dos cops de
puny; aquest fet el portà a un consell de guerra on fou
condemnat a mort.
Tancat al castell de Figueres, la CNT l'ajudà a fugir-ne. Un
cop lliure,
s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna
«Tierra y Libertad», amb la
qual lluità en la defensa de Madrid, en les batalles de
Belchite i de l'Ebre, on
fou ferit. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus pel
Pertús i fou
internat als camps de concentració d'Argelers i de
Barcarès. Aconseguí fugir
dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on
treballà d'ebenista i
s'integrà en els grups d'acció llibertaris.
Després de diversos atemptats, va
ser nomenat coordinador de grups d'acció antinazis,
però caigué en un parany de
la policia francesa i fou ferit. A l'hospital uns metges simpatitzants
l'ajudaran
a fugir. En aquesta època de
col·laboració amb la Resistència,
conegué sa
futura companya. Després de diverses accions –en
una d'elles salvà de la
Gestapo el secretari del Partit Socialista Francès (PSF)
Vicent Auriol, futur
president de la República francesa–, fou detingut
en una emboscada i tancat a
la presó militar de Saint Michel, on coincidí amb
l'activista anarquista
Francisco Ponzán Vidal. El 30 de juliol de 1944 va ser
deportat de Montalban al
camp de concentració alemany de Buchenwald, on
arribà el 6 d'agost. Amb el
número de matrícula 69684 passà uns
mesos al camp central, destinat a la feina
de neteja de boscos, fins que va ser traslladat al comando Plomnitz,
també
anomenat Leau o Leopard, depenent del camp de concentració
de Mittelbau-Dora i
on treballà en la construcció dels coets V2 a
l'interior d'unes antigues mines
de sal. Va ser alliberat definitivament el 14 d'abril de 1945 per
l'exèrcit
canadenc quan era evacuat del camp en una «marxa de la
mort». Després de la II
Guerra Mundial continuà participant en la lluita
antifranquista i, en el
Congrés de la CNT de París, va ser nomenat
delegat de Defensa. S'integrà en el
grup guerriller del Moviment Llibertari de Resistència (MLR)
format per Manuel
Pareja Pérez (Parejilla),
Antonio Gil
Oliver (Antonio Sancho) i Pere
Adrover Font, entre altres. En aquest grup, participà el 12
de juliol de 1947
en l'execució del confident policíac Eliseu
Melís Díaz. També participà
en el
bombardeig del Pazo de Meirás, residència estival
del dictador Francisco
Franco. Perseguit per la policia franquista, passà a
Alemanya i, finalment, decidí
emigrar a Veneçuela. Arribà a Caracas en 1948 on
treballà de fuster i ebenista,
sense deixar de banda les activitats propagandístiques i
orgàniques. En 1995,
després de viatjar en tres ocasions a la
Península, retornà a Granada i
s'establí a Baza, a prop del seu poble natal. Membre de
l'Amical de Mauthausen
d'Espanya, durant aquests anys participà en diversos actes
en honor de les
víctimes dels camps de concentració nazis. En
2006 es reintegrà en la CNT de
Baza. José María Villegas Izquierdo va
morir el
10 de juny de 2008 al seu domicili de Baza
(Granada, Andalusia, Espanya) plàcidament mentre dormia i va
ser incinerat a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya). --- |
![[09/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/06]") |
|
![[11/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/06]") |
|
|
| Actualització: 10-06-23 |