---
Domingo
Ascaso Abadía (1895-1937)
El
10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó,
Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso
Abadía. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor, comerciant,
i Emilia Abadía Abad. Fou
membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà
major de Francisco i
d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa
(Aragó, Espanya), ben aviat
s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se
li atribuí la
participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón,
a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El
Carmen el gener de 1920. Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de
1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb Buenaventura
Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la capital
catalana i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista.
Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup
d'acció «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit
durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924
aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri
del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a França
–segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio
Espejo Aguilar. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i
tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una
acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a
l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar
l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de
Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure
l'exili a Brussel·les (Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes
d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a
membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou
detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de
1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre
d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a
pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la
Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el
Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu
Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la
comarca de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), que abandonaren quan la
militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola –encara que el motiu sembla
no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en
l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de
Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en
continuessin al front. Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24
de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. De tornada a
Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut el 4 de maig de 1937 davant el
Secretariat de Patrulles de Control a la Travessera de les Corts de Barcelona
(Catalunya) durant les lluites de barricades contra les forces
contrarevolucionàries comunistes durant els «Fets de Maig» i fou enterrat 11 de
maig al cementiri barceloní de Montjuïc.
---
Domingo
Ascaso Abadía
---
Domingo
Ascaso (esquerra) i Buenaventura Durruti (1936)
---
Notícia
de l'enterrament de Domingo Ascaso publicada en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 12 de maig de
1937
---
---