---

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Terre Libre, òrgan de la FAF, de març de 1939

- Xerrada de Geuffroy: El 8 de març de 1939 se celebra a la Sala de la Federació Anarquista Francesa (FAF) de París (França) la xerrada i debat-contradictori «Ce qu'est l'anarchisme» (Allò que és l'anarquisme) feta pel militant de la FAF i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) Henri Charles Geuffroy. L'acte va ser organitzat pel pels Grups del IX i X Districte de París del Cercle d'Estudis Socials (CES).

Naixements

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906

- Jean-Baptiste Reynard: El 8 de març de 1862 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es deien Jean Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben igual que son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament en els lluites obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.). A partir de la dècada dels noranta milità a Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué animador d'un dels grups, el que es reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per Claude Chapoton, es reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava de la difusió del periòdic lionès L'Insurgé. A finals d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament abans de la manifestació del «Primer de Maig» i processat per «associació criminal», però el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895 participà en la fundació del periòdic Le Libertaire, de Sébastien Faure, i col·laborà en Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En aquesta època participà activament en tots els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou un dels responsables de la biblioteca del grup literari i artístic «Le Cénacle Plébéien», establert al número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a resultes d'una reunió antimilitarista a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i adversaris. Abandonà l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels vint, participant en la creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat secretari l'estiu de 1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per a la III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir dos vots a la primera volta. Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí el periòdic anarquista La Patrie Humaine. Durant els seus últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el 12 de febrer de 1937 al seu domicili d'Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Perian, cotillaire. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse-Charles Soulage (1863-?)

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904  diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà Espoir del 7 de novembre de 1971

- Jean Calandri: El 8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont, Itàlia) l'anarquista, sindicalista revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri, més conegut com Jean Calandri –a vegades el llinatge citat Calendri. Sos pares es deien Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera. Arribà a França amb sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb les cames cremades en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i ben aviat començà a militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els cercles anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de França, França). Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René Valet, pogués fugir de la policia. A principis de la dècada dels deu, entrà a formar part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912 acompanyà Gustave Cauvin, aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires propagandístiques per les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra, col·laborà en les «Xerrades Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En aquests anys participà activament en la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) a favor del terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les companyies disciplinàries i colònies penitenciàries establertes a les possessions franceses d'Àfrica del Nord (Biribi), i acompanyà René de Marmande en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una temporada a Londres (Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué Errico Malatesta. Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença, Occitània), on treballà de lampista especialitzat en galvanització i participà en les activitats del moviment llibertari francès i en les dels seus companys italians exiliats a la Costa Blava. També milità en la Confederació General del Treball (CGT), en «La Libre Pensée» de Niça (País Niçard, Occitània), en el grup «Élisée Reclus» de la Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux Travailleurs (AVT, Associació de Vells Treballadors), i col·laborà amb les «Universitats Populars». En 1917 va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part del que es va anomenar «cultura proletària» i es relacionà molt amb l'escriptor llibertari Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre cançons i va escriure poemes musicals, com ara Oraison funèbre à mon charreton, Les cloches, Chanson bachique, etc. Entre 1956 i 1959 col·laborà en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà el llibret Mon ami Calandri en homenatge al seu amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la Facultat de Medicina de Niça.

***

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Émile Aubin (1923)

- Émile Aubin: El 8 de març de 1886 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després polític socialista, Émile Aubin, conegut com Marat. Era fill natural de la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant, juntament amb son germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb Antoine Jean Aubin, treballador dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII Districte de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei militar com a mariner al cuirassat Vérité, es rebel·là en agües escandinaves durant el viatge del president de la República Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia arribà al vaixell i es negà a crida «Visca la República!». Un escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses cançons revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions anarquistes i antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i seguir les idees de Sébastien Faure i de Gustve Hervé, però finalment el seu cas va ser sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser enviat des de la Presó Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies disciplinàries africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en 1910, va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les Indústries Elèctriques (STIE) de París i, en absència d'Émile Pataud, organitzà les manifestacions. L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les fosques el Teatre de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10 de maig de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels Presidis Militars», que comptà amb una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne, Arcole Vauloup, i que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer Saint-Maur de París. Membres d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet, Prêtre, Titeux i Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se físicament dels oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de 1910 en La Guerre Sociale. El 26 de novembre de 1910 edità el cartell «Liberté, égalté, fraternité. Armée territoriale. Soldats morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití del càrrec de secretari d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament elegit secretari i publicà el cartell «Galonnés assassins». Va participar activament en la campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i reivindicà l'abolició del «Biribi». Processat per un discurs antimilitarista pronunciat l'1 d'octubre de 1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), va ser jutjat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig de 1911 va ser condemnat a 18 mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses del judici; no obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de maig en cassació. El 7 d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne a cinc mesos de presó i a 500 francs de multa per «injúries a l'exèrcit». El 4 de novembre de 1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «difamació i injúries a l'exèrcit». En aquest judici tingué el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga dels Drets de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de juliol de 1912 va ser posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de setembre de 1912 fundà Le Cri du Sodat, el gerent del qual fou Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme et militarisme. El març de 1913, en una reunió de l'Escola de Propaganda de la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb Jacques Long, per reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a «professor d'energia i d'eloqüència», mentre Havane, de la Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del carrer Henri Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada el 20 de maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «cops, ferides i violències». En aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa de França, França). El 18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a París. El juliol d'aquell any, reemplaçà Silvaire en la secretaria de redacció de Le Libertaire, càrrec que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys també fou un dels responsables de l'Impremta Comunista «L'Espérance». El novembre de 1913 va ser gerent del número únc de Liberiamo Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians de París, i amb el suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui disparà un oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En aquesta època era membre de «Les Amis du Libertaire», del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En l'últim número de Le Libertaire, publicat l'1 d'agost de 1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!». Mobilitzat com a caporal en el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front –Pierre Martin, quan s'assabentà de la notícia, desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes que feien costat la «Unió Sagrada». El 21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine Point, amb qui tingué dos infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en polític socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers (Illa de França, França) per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Esdevingué ferroviari de la xarxa «État-Rive Droite» i en 1920 participà activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting de vaguistes per protestar contra destitucions i exigir la tornada del personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula en un míting celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant la Gran Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, passà a militar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). En aquesta època era secretari de la Secció de Drancy (Illa de França, França) de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El desembre de 1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF), el qual el 30 d'abril de 1926 es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista (PRS). El 25 d'abril de 1925 es casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de 1926 participà en un míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la plaça de l'Ajuntament de Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de Drancy i vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A començament dels anys trenta, comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la creació d'una cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet. Émile Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand Béart de Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Sos pares es deien Jean Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i Marie Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953

- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup «Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

***

Salvator Schiff segons un retrat publicat en el periòdic parisenc Le Carnet de la Semaine del 12 de març de 1922

- Salvator Schiff: El 8 de març de 1891 neix al XI Districte de París (França) el poeta, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Salvator Schiff, que va fer servir els pseudònims Cultivateur de Bégonias i Salvator. Fill d'una família estrangera d'origen rus, sos pares es deien Charles Schiff, empleat, i Slava Liebekinde, domèstica, i tingué vuit germans. El 27 de juliol de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó, amb llibertat condicional, per «ultratges i rebel·lió a agents». En 1911 treballava de diamantista. Entre 1914 i 1918 col·laborà amb contes (L'appel de l'or de l'aigle bleu, Le charmeur de rêves, L'homme né dans la nuit, L'oiseau du plus profund lointain, Le vendeur de Dieu, etc.) en la revista Mercure de France, molts d'ells inspirats en llegendes escandinaves. El 8 d'octubre de 1915 va ser incorporat al IV Regiment d'Infanteria. Va fer la campanya contra alemanya del 2 d'agost de 1914 al 3 de maig de 1915, data en la qual va ser llicenciat per «gastritis crònica» i «enteritis crònica» i enviat al Servei Auxiliar. L'abril de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes, càrrec del qual dimití l'agost d'aquell any. L'1 de desembre de 1918 va fer la conferència «Art, Science et Peuple» a la Salle des Sociétés Savantes de París, organitzada per la Joventut Sindicalista del Sena. El febrer de 1919 sortí el primer número de la revista artística Art, Science et Peuple, de la qual va ser director, la intenció de la qual era promoure la «creació d'obres socials d'educació popular». El 5 de setembre de 1919 va fer, a La Nouvelle Tribune, la conferència «La philosophie des bals musettes», organitzada per les Joventuts Sindicalistes. El gener de 1920 s'integrà en la Unió Anarquista (UA) i va fer nombroses conferències. També milità en la Confederació General del Treball (CGT). Sota el pseudònim de Salvador, col·laborà en Le Libertaire i sota el de Cultivateur de Bégonias en La Revue Anarchiste. En 1920 fou membre fundador del grup artístic «Idéal et Réalité», per al qual va fer conferències. El febrer de 1921 publicà en la revista Art, Science et Peuple l'obra en cinc actes La voix lointaine. El 10 de març de 1922 s'estrenà al Nouveau Théâtre la seva farsa tràgica en cinc actes La montée vers l'amour, dirigida per Irenée Maugé –els companys de Le Libertaire i de la CGT tingueren descompte en l'entrada i André Colomer li va fer la crítica artística en el número de març de Le Libertaire. El 24 de març de 1922 va fer la conferència contradictòria «L'agonie de l'élite» a Salle des  Sociétés Savantes, on André Colomer va fer també una altra sota el títol «Un chef-d'oeuvre ou la mort». El 13 de juliol de 1922 es llegí a La Potinière la seva peça teatral La Saccaïa, acte organitzat pels «Amis du Nouveau Théâtre». L'11 d'agost de 1922 parlà en el gran míting de l'UA, celebrat a la sala del carrer Grange-aux-Belles de París, on també intervingueren destacats anarquistes (Francis Boudoux, André Colomer, Sébastien Faure, Létrange, Louis Lecoin, Georges Pioch, Han Ryner, Surleau, Teulade, Jean-Louis Thuilier, Quinton, etc.), i al qual assistiren unes tres-mil persones. L'11 de febrer de 1923 va fer una xerrada en una gran festa a la Casa dels Sindicats del XV Districte de París en profit de la Joventut Comunista Anarquista (JCA). L'11 d'abril de 1923 va fer, amb André Colomer, la xerrada «Votre opinion et la nôtre», organitzada per «La Pensée Libre» a la Universitat Popular de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El 27 d'abril de 1923 va fer, a la Maison Commune de París, la conferència «Ibsen», organitzada per la Federació de Joventuts Anarquistes. El 8 de juny de 1923 va fer, també a la Maison Commune, la conferència «Une doctrine de régression: le marxisme», organitzada per les Joventuts Anarquistes. El novembre de 1935 dirigí el grup teatral de l'UA. El 29 de desembre de 1925, en una reunió del Comitè d'Iniciativa de l'UA, nombrosos assistents el van proposar per reemplaçar Jules Chazanoff (Chazoff) en una gira de conferències arreu de França, però alguns militants s'oposaren argumentant que no militava regularment. El 8 de gener de 1927 assistí al míting celebrat a la Sala Wagram de París en suport dels militants anarquistes Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. El 28 de maig de 1929 assistí a la reunió del Grup Anarquista dels V, VI i XIII Districtes de París. El maig de 1930 vivia al número 64 del bulevard Jean-Jaurès de Clichy (Illa de França, França). El març de 1937 participà, amb altres companys francesos i espanyols, en la compra de material de guerra per a lluitar contra el feixisme a la Península. L'agost de 1937 s'estrenà al Théâtre 1937 el ballet Finance, de temàtica anticapitalista, amb llibret seu i música del coreògraf Constantinoff. Des de novembre de 1937, visqué al número 3 del carrer Cité Universitaire del XIV Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. Citat a tots els registres oficials com a «home de lletres», treballà a més a més en nombroses feines (lampista, galvanitzador, electricista, ferrer, encerador, diamantista, oficinista, administrador de societats, etc.). El 9 de desembre de 1937 es casà al XV Districte de París amb la parisenca Marguerite Justine Lucienne Jobard, amb qui vivia des de 1928. El 1938, en relació amb Chazoff i amb la Missió Comercial Francoespanyola, se'l va comissionar per adquirir material de guerra per a l'Espanya republicana. En 1939 s'encarregà de diverses empreses, la major accionària de les quals era la seva cunyada Lucie Estelle Jobart, vídua del banquer Gaston Fossey, propietària d'una important fortuna que havia invertit en societats immobiliàries. El 9 de juny de 1942, denunciat com a propagandista contra el Govern de Vichy, el seu domicili va ser escorcollat, però sense cap resultat. Després de la II Guerra Mundial es consagrà al món teatral i en l'escriptura de guions cinematogràfics. El 25 de febrer de 1945 assistí a una reunió del Grup Anarquista «Elisée Reclus», celebrada al número 6 del carrer Douane del X Districte de París, on va prendre la paraula. Dos mesos més tard, lliurà 500 francs per al llançament del diari Ce qu'il faut diré. El 27 de maig de 1945 participà en una reunió privada celebrat al domicili de Louis Louvet, en el curs de la qual va ser nomenat membre del comitè encarregat de crear una nova organització, la qual prengué el nom de «Égalité» (Moviment Federatiu dels Llibertaris Racionalistes), que tingué una existència efímera. El seu nom figurà en diverses ocasions en les llistes d'anarquistes del departament del Sena el domicili dels quals s'havien de verificar periòdicament. Salvator Schiff va morir el 31 de gener de 1949 –una nota marginal del seu certificat de naixement cita erròniament el 31 de desembre de 1948– al seu domicili del XIV Districte de París (França).

Salvator Schiff (1891-1949)

Necrològica de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 22 de maig de 1990

- Josep Torres Vallès: El 8 de març de 1897 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Torres Vallès. Sos pares es deien Bonaventura Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil de professió, durant la seva adolescència fou un dels fundadors del Sindicat Únic de Sant Feliu de Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que presidí. Durant tota la guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat Agrícola de la CNT del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Brams. Quan l'Ocupació alemanya, va participar en la Resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat a un stalag de triatge del qual pogué fugir, evitant així la deportació a un camp d'extermini. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer en la construcció i milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT. Sa companya fou María Martínez. Josep Torres Vallès va morir l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1981

- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Ververa. Sos pares es deien Antoni Monzó i Antònia Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.

***

Manifestació d'objectors de consciència

- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

- Dolors Prat Coll: El 8 de març de 1905 neix a Planoles (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, sos pares es deien Josep Prats i Maria Coll. Quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La Petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Son company fou Josep Marin. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marin Prat li va consagrar una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

Dolors Prat Coll (1905-2001)

***

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 8 de març de 1906 neix a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Sos pares es deien Mariano Atarés Gracia, rellotger, i Bernardina Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya, Josefina Barbero Fanlo, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.

***

Necrològica de Maurice Fayolle apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de novembre de 1970

- Maurice Fayolle: El 8 de març de 1909 neix al XIV Districte de París (França) el comunista llibertari César François Joseph Fayolle, conegut com Maurice Fayolle. Fill de pares desconeguts, el nom i el llinatge li van ser posats pel funcionari del registre civil. Electricista de professió, posteriorment entrà com a agent en l'Electricitat de França (EDF). En els anys trenta milità en la Unió Anarquista (UA) a Amiens (Picardia, França), on cap el 1934 havia descobert l'anarquisme a la biblioteca de la Unió Cooperativa, fundada a principis de segle per llibertaris. En aquesta època va ser lector del periòdic Le Semeur de Normandie, d'Alphonse Barbé, i col·laborà en la secció «Réflexe du passant» de Le Libertaire. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Versalles (Illa de França, França), participant en la reconstrucció del moviment llibertari. Entre 1945 i 1952 ocupà diversos càrrecs en la Federació Anarquista (FA), com ara la secretaria de Relacions Interiors i la de Relacions Exteriors. Durant les lluites internes esdevingudes entre 1951 i 1952 dins de la FA, s'enfrontà a Georges Fontenis i, a principis de 1953, el grup anarquista de Versalles va ser exclòs de la FA per protestar contra la posició de l'organització sobre qüestions ideològiques i colonials. En aquesta època vivia al número 9 del carrer de la Paroisse de Versalles. Va ser un dels creadors, amb Maurice Laisant i Maurice Joyeux, de la nova FA. Entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà en el «Congrés de Reconstrucció» de la FA celebrat a la Maison Verte, al número 127-129 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París. Formà part de la comissió encarregada d'editar el nou periòdic Le Monde Libertaire i de la de crear l'Association pour l'Étude et la Diffusion des Philosophies Rationalistes (AEDPR, Associació per l'Estudi i la Difusió de Filosofies Racionalistes). Durant la guerra d'Algèria, va escriure nombrosos articles en Le Monde Libertaire on, tot mostrant el seu suport a la insurrecció algeriana, es desmarcava de la reivindicació independentista («Els proletaris no tenen pàtries: perquè lluitarien per crear-ne?»). Tanmateix, la línia política establerta per la nova FA no li acabava de fer i des del Congrés de Vichy celebrat el maig de 1956 demanà una modificació de les estructures orgàniques amb la finalitat de crear una «organització anarquista sobre bases serioses i sòlides» i durant 11 anys insistí en aquesta idea a través del Bulletin Intérieur i en cada congrés de la FA. El 13 de setembre de 1958 es casà a Versalles amb Jacqueline Angèle Marie Raflegeau. Defensant una concepció revolucionària de l'anarquisme, en 1960 mantingué una controvèrsia amb Paul Rassinier dins del Bulletin Intérieur i amb Gaston Leval dins dels Cahiers du Socialisme Libertaire, i en 1965 aquests textos van ser reunits en un fullet sota el títol Réflexions sur l'anarchisme, que ha tingut diverses edicions. El maig de 1967 el Congrés de la FA celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània) va ser el camp de batalla dels diversos corrents, com ara el situacionista (Jean-Pierre Duteuil), el tradicionalista (Maurice Laisant, Maurice Joyeux), el corrent que reclamava la dissolució de l'AEDPR i el corrent comunista llibertari que ell encapçalava; en acabar el congrés, que mantingué la federació sense canvis, una dotzena de grups abandonaren la FA. Entre juny i juliol de 1967 publicà en el setmanari tolosà Espoir un sèrie d'articles sota el títol La crise du mouvement anarchiste français. Joves militants li van proposar la creació d'una nova organització i la primera reunió d'aquesta nova tendència se celebrà el setembre de 1967 al soterrani d'un cafè de la plaça de Saint-Michel de París, la qual arreplegà militants (Antonio Ariste, Michel Cavallier, Paul Chenard, Ramon Finster, Daniel Florac, Guy Malouvier, Richars Pérez, Jacques Serra, etc.) de quatre grups parisencs. D'antuvi el grup decidí restar dins de la FA sota el nom de «Regió Sud de París», però deixant clar que l'objectiu final era la creació d'una «organització revolucionària anarquista» (ORA) independent. El setembre de 1967 presentà el projecte en el Bulletin Intérieur de la FA, tot declarant que no pensava que era possible una transformació de la FA i que lluitaria per a la creació de l'ORA i d'un periòdic netament revolucionari. El gener de 1968 es publicà a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del nou butlletí d'aquesta tendència, L'Organisation Libertaire, que feia referència a la «Plataforma Arshinov». El «Maig del 68» va ser el moment ideal per a desenvolupar el projecte i durant els fets a París els militants de l'ORA es presentaren sota aquestes sigles i no sota les de la FA i joves del «seixanta-vuit» s'integraren en l'ORA sense adherir-se a la FA. En el Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de setembre de 1968, l'ORA es presentà amb la seva pròpia delegació, confiant-se-li el secretariat de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), i en el Congrés de la FA celebrat el novembre de 1968 a Marsella aquests militants, entre ells Maurice Fayolle, van ser acusats de «fraccionaris» i aquests abandonaren la sala tot cantant L'Internationale, essent cessats de les seves funcions dins de la FA. A partir de la primavera de 1969 Espoir obrí les seves pàgines als militants de l'ORA. La ruptura definitiva amb la FA es desencadenà en la I Trobada Nacional de l'ORA, celebrada entre el 29 i el 30 de març de 1970 als locals de la CNT de l'exili, al carrer Sainte-Marthe del X Districte de París, on es presentaren 42 delegats de 14 grups anarquistes; ell, que assistí delegat pel grup de Versalles, va ser nomenat membre del Comitè Nacional Provisional de l'ORA. El maig de 1970, quan la subscripció per a l'adquisició del local del carrer Vignoles de París, l'ORA va fer una donació de 10.000 francs. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries com ara Contre-courant, Défense de l'Homme, Documents. ORA-Front Libertaire, Les Éditions Noir et Rouge, La Escuela Moderna, L'Insurgé, Liberté, La Rue, Volonté Anarchiste, etc. A més de les obres citades, és autor d'Actualité de l'anarchisme (1964), La démocratie libertaire ou démocratie directe (1968), Idéologie de l'organisation. Contribution à l'élaboration d'un manifeste anarchiste-révolutionnaire (1974), L'organisation fédéraliste libertaire (1974), De l'organisation anarchiste (1978), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 24 del carrer Condamines de Versalles. Malalt de càncer de pulmó, el maig de 1970 va ser ingressat a l'Hospital Pitié-Salpêtrière del XIII Districte de París. Maurice Fayolle va morir el 30 de setembre de 1970 a l'Hospital de Saint-Cloud (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Versalles (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna de Nicolas Karl apareguda en el diari parisenc Le Temps del 17 d'abril de 1930

- Nicolas Karl: El 8 de març de 1909 neix a Sainte-Menehould (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Nicolas Karl. Era fill d'una família romaní i sos pares ja havien tingut problemes de tota casta amb les autoritats; a més, un dels seus parets va ser guillotinat en 1929 i sa germana Lisa Karl condemnada a cadena perpètua. Es guanyava la vida treballant de firaire i, encara que estava empadronat a Suippes (Xampanya-Ardenes, França), portava una vida nòmada en una rulot. A principis dels anys trenta estava fitxat com a anarquista i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. L'abril de 1930 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) a dos mesos de presó per «ultratges a l'exèrcit», després d'haver injuriat en un cafè d'aquella ciutat l'artiller Marcel Dubois. Figurava com a desaparegut de Suippes des de l'1 de juny de 1932 en una llista d'anarquistes del departament del Marne de 1935. El setembre de 1933 va ser detingut juntament amb son germà petit Jean Karl a la seva caravana, que es trobava a Sarcelles (Illa de França, França), sota l'acusació d'haver furtat una egua en un prat de Mardeuil (Xampanya-Ardenes, França); jutjats per aquests fets el 19 d'octubre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Meaux, Jean Karl va ser condemnat a tres mesos de presó i Nicolas Karl a quatre. A finals de juny de 1936 va ser detingut juntament amb sa companya Jeanne i un tal Auguste Bontant sota l'acusació d'haver entrat a robar en una sucursals dels establiments «Goulet-Turpin» de Dontrien (Xampanya-Ardenes, França) portant-se una important suma de diners; durant l'escorcoll de la seva caravana també van ser detinguts sos germans Jean i Victor Karl. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà Cenit del 3 de gener de 1984

- Juan José Sanz Villacampa: El 8 de març de 1912 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Sanz Villacampa. De família confederal, sos pares es deien Antonio Sanz i Maria Villacampa Bispe. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també milità en els grups anarquistes d'Angüés «Eliseo Reclus» i «Bakunin», adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, l'octubre de 1936 va ser nomenat president de la CNT local i en 1937 membre del Consell Municipal d'Angüés. Participà activament en les col·lectivitzacions de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser nomenat delegat al Congrés de Col·lectivitats celebrat el febrer de 1937 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El març de 1937 s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, però va ser declarat inútil per la seva coixesa i  enviat a rereguarda. L'agost de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján a l'Aragó, va ser capturat pels estalinistes i empresonat, però, durant un bombardeig de la presó pels franquistes, aconseguir evadir-se. El 26 de novembre de 1937, durant una reunió de la comissió de reconstitució del sindicat confederal a Angüés, en va ser nomenat president. El 25 de març de 1938, quan la població es trobava assetjada per les tropes franquistes, amb Martín Arnal Mur calà foc els arxius del sindicat i fugí cap a Barcelona (Catalunya). Quan les tropes feixistes ocuparen Angüés, tancaren sa mare, qui va morir a la presó en 1939. Posteriorment participà en els combats al front de Catalunya i quan el triomf franquista va ser un fet, passà a França. El 25 d'octubre de 1941 retornà clandestinament a la Península i el 24 de febrer de 1942 va ser detingut a Barcelona. Portat a Osca, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per presidi. Després de nombrosos anys de patir treballs forçats, aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Manresa, on treballà en la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) i continuà militant en la CNT. Malalt d'un càncer d'estomac, Juan José Sanz Villacampa va morir el 3 de desembre de 1983 a l'Hospital Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

- Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60 år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol –mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres– i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening? Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktens år–veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

Britta Gröndahl (1914-2002)

***

Necrològica de Vicenç Monsant Torrús apareguda en el periòdic tolsà Espoir del 8 de març de 1981

- Vicenç Monsant Torrús: El 8 de març de 1915 neix a Sant Iscle de Vallalta (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenç Josep Joan Monsant Torrús –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Montsant. Sos pares es deien Esteve Monsant Collet, forner, i Antònia Torrús Dera. Fill d'una família pagesa terratinent relativament acomodada de la qual era hereu, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari. Durant la guerra va ser perseguit i detingut a la seva comarca per les forces de la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i se Sètfonts. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació alemanya canvià d'identitat i aconseguí trobar feina a les obres de la presa de Sant Estève de Cera (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, un cop regularitzada la seva situació, s'establí a Saint-Étienne amb sa companya Rosario García, treballà de paleta i continuà militant en la CNT de l'exili. Va fer de correu entre els moviments llibertaris de l'exili i de l'interior gràcies als seus freqüents viatges a Catalunya. Vicenç Monsant Torrús va morir el 29 d'agost de 1980 a l'Hospital Bellevue de Saint-Étienne (El Forez, Arpitània).

***

Dominique Joubert fotografiat per Adine Sagalyn en 1997

- Dominique Joubert: El 8 de març de 1947 neix a Gournay-en-Bray (Normandia, França) el poeta i escriptor anarquista Dominique Lionel Michel Lucien Joubert. Sos pares es deien Henri Joubert i Denise Eugénie Juliette Etroy. Quan era adolescent es traslladà a viure al barri de la Butt-aux-Cailles de París i va créixer la XIII Districte parisenc, amb uns estudis caòtics i practicant apassionadament el futbol. En la dècada dels seixanta s'integrà en el «Grup Jules Vallès» del XIII Districte, adherit a la Federació Anarquista (FA), i al voltant d'aquest grup, animat especialment per Ramon Finster, es va crear l'Organització Revolucionària (ORA), de la qual fou membre. El desembre de 1966 fou el gerent de l'únic número del periòdic La Rue. Journal anarchiste du 13ème arrondissement. Entre 1966 i 1969 col·labora en la primera època de L'Insurgé. A començament de la dècada dels setanta entrà a treballar a la impremta cooperativa «Edit 71», creada per l'ORA, on es formaren nombrosos militants com a impressors. De viatge per Senegal, va ser detingut per possessió d'haixix i empresonat uns mesos, retornant a França greument malalt amb l'organisme minat per les amebes. Després d'una llarga convalescència, a partir de 1974, treballà a la Maison des Arts et de la Cultura de Créteil (Illa de França, França) com a impressor i tècnic en serigrafia. En 1977 abandonà la militància activa i es consagrà a l'escriptura. A començament dels anys vuitanta s'acostà a un grup de bibliòfils i llibreters que havien obert una llibreria al carrer Barrault. Entre 1982 i 1985 edità, juntament amb Joseph Banhamou i Dominique Blanc, els sis números de la revista La Guerre Sociale. En 1987 va ser acomiadat de la feina i va ser admès com a corrector de premsa en el Sindicat de Correctors de París. En 1992 se li va concedir el Premi Charles Vidrac. En 1996 edità la poesia completa (Manège des melancolies) del seu amic Yves Martin. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Alambic, Dans la lune, Décharge, Grèges, Les Hommes sans épaules, Le Mérou, Le Moule à gaufres, Parce que…, Le Pont sous l'eau, Pris de peur, Rimbaud Revue, Une saison de poésie, Théodore Balmoral, etc. Entre 2002 i 2004 portà la crònica poètica de la revista Epok. És autor de les narracions Les vents contraires (1992) i Le chien de la barbare. On ne récupère pas les bicyclettes le dimanche (1997) i dels poemaris Les Paulownias de la place d'Italie (1990), La Veracruzana (1991), Un promeneur inutile (1995), Mourront encore les capitaines Cook (2001). Viatger infatigable i amant del mar, deixà inèdits una sèrie de quaderns il·lustrats d'aquarel·les de les seves estades pel món. Sa companya fou Sylvie Henriette Paulette Dupin, de qui es va divorciar. Malalt d'un càncer de pulmó, Dominique Joubert va morir el 20 de setembre de 2004 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

Defuncions

Foto policíaca d'Henri Villanneau (2 de juliol de 1894)

- Henri Villanneau: El 8 de març de 1901 mor a París (França) l'anarquista Henri Fernand Villanneau, conegut com Belhomme. Havia nascut l'11 de març de 1859 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Pierre Alfred Villanneau, barber i després empleat, i Marie Louise Radegonde Philomène Lagrange. El 2 de juny de 1881 es casà al VII Districte de París (França) amb l'empleada de telègrafs, i després representant comercial, Adélaïde Jeanne Marcenac. En aquesta època treballava d'empleat d'assegurances i vivia amb l'àvia materna, Thérèse Benon, al número 49 de l'avinguda de La Bourdonnaye de París. El 7 de juny de 1889 va ser detingut davant la Cambra de Notaris, a la plaça Châtelet de París, armat amb un revòlver en actitud sospitosa. En aquesta època treballava de passant de notari i vivia al número 5 del carrer de la Tombe-Issoire; interrogat pel comissari Véron de la comissaria de policia de les Halles, confessà que tenia intenció d'assassinar el notari Révillon, secretari de la Cambra de Notaris, perquè aquest havia parlat malament d'ell al seu patró i aquest l'havia acomiadat de la feina. El 19 de febrer de 1892 es divorcià al III Tribunal Civil del Sena de sa companya Marcenac i en aquesta època vivia al número 24 del carrer Frileuse de Gentilly (Illa de França, França). L'abril de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida» després d'haver intentat assassinar l'hostatgera de la seva excompanya, al número 120 bis del carrer Ginous, després que aquesta es negués a la donar-li la correspondència de Marcenac. Malalt i sense feina, el 7 de novembre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó després de ser denunciat pel notari parisenc Georges Chevillard per «xantatge». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu últim domicili va ser al número 74 del carrer de l'Ouest de París i tornava a viure amb Adélaïde Marcenac. Henri Villanneau va morir el 8 de març de 1901 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de França, França).

***

Nota sobre la condemna de Charles Viel apareguda en el diari lionès Le Progrès del 3 de maig de 1891

- Charles Viel: El 8 de març de 1903 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Charles Philippe, conegut com Le Nîmois. Havia nascut el 18 d'agost de 1867 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Era fill de François Viel, bastaix, i d'Isabelle Bastide. Es guanyà la vida treballant de pintor i d'enguixador. Durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 a Lió (Arpitània), que donà lloc a diferents incidents, va ser detingut; jutjat l'endemà amb altres 28 manifestants pel Tribunal Correccional, va ser condemnat a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida» (una llima triangular) i «agressió a un agent». En aquesta època vivia al número 5 del carrer Clos-Suiphon Lió. El 14 de gener de 1892 va ser condemnat a 11 francs de multa per una qüestió administrativa. Va ser membre del grup antiparlamentari «Les enemis de toutes candidatures», el més important grup anarquista lionès d'aleshores, que agrupava militants dels barris de La Guillotière i de Les Brotteaux. El 30 de març de 1892 el seu domicili, ben igual que el de 38 anarquistes lionesos més, va ser escorcollat. Va ser implicat en una investigació per «associació criminal» que es perllongà entre abril i maig de 1892 i el 22 d'abril va ser detingut en una gran agafada preventiva davant la convocatòria del Primer de Maig i el judici de l'anarquista Ravachol. Cap el 5 de maig va ser posat en llibertat i tornà a Nimes. A finals de 1893 el trobem de bell nou a Lió. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i en l'escorcoll d'on vivia, al domicili del llibertari Claude Mazoyer, al número 116 del carrer Mazenod, la policia va trobar periòdics i fullets anarquistes. Alliberat 10 dies després, va ser donat per desaparegut per la policia l'abril d'aquell any i s'ordenà la seva recerca. A finals dels anys noranta vivia al número 60 del carrer Richelieu de Nimes i militava en el grup anarquista local. El setembre de 1897, amb Jean Barrial, organitzà una sèrie de conferències de l'anarquista Henri Dhorr a la Sala de la Capella de l'antic liceu. El 5 de setembre de 1898, amb Victor Guiraud i altres companys, es presentaren a la redacció del diari Le Journal du Midi, el qual havia publicat un article contra el moviment anarquista; durant la trobada va bufetejar el redactor Méry, però finalment Viel resultà greument ferit en la baralla pels companys de Méry. Denunciat per aquests fets, el 9 de novembre de 1898 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 15 francs de multes per «cops i ferides» Segons un informe policíac de juny de 1900, treballava de guixaire a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època participava en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics, que es reunia al carrer Saint-Paul de Nimes. Charles Viel va morir el 8 de març de 1903 al seu domicili del carrer d'Avignon de Nimes (Llenguadoc, Occitània) acompanyat per son germà Jeron Viel.

***

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, conegut com Alex. Havia nascut el 5 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 7 de juny– de 1862 a Arquian (Borgonya, França). Sos pares es deien Joseph Florent Sadier, jornaler, i Julie Lion. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el . Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

- Henri Beylie: El 8 de març de 1944 mor a París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Havia nascut el 30 de novembre de 1870 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Louis Charles Anselme Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups «naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle, Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com «Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista «Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels «Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat «Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir el 8 de març de 1944 al seu domicili, al número 86 del carrer des Martyrs, del XVIII Districte de París (França).

Henri Beylie (1870-1944)

***

Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

- Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Carabanchel Alto, Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso, conegut com Bigotes. Havia nascut cap al 1936 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien José Abad i Esperanza Donoso. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i Justiniano Álvarez Montero van formar un grup del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març –Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua– i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

***

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966

- Isidre Pallarès Mestre: El 8 de març de 1966 mor a Millau (Roergue, Occitània) l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Havia nascut el 3 de setembre de 1894 a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a agricultor i barber. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i president del Sindicat de Treballadors del Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou regidor municipal, encarregat de la presidència de la Comissió de Guerra i de les confiscacions de les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu d'Edificació. El gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en substitució d'un regidor que havia estat destinat al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En acabar la II Guerra Mundial, després d'un temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon (Roergue, Occitània), s'establí a Millau, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé. Després d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8 de març de 1966 a Millau (Roergue, Occitània).

***

José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

- José Rueda Duarte: El 8 de març de 1997 mor a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Havia nascut el 8 de juny de 1912 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 ajudà a la instauració del comunisme llibertari al seu poble, però amb l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes hagué de fugir. Entre 1937 i 1938 formà part del grup de resistència antifranquista creat al voltant del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també formaven part Antonio Salas Urda (Ubillo) i José Sánchez Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de Camoján i Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina de plom de Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil atacà aquesta base i resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera); ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb Joaquín Gil Fernández (Palmero) i Antonio Machuca Ortiz, en una cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia, Espanya). El maig de 1938 participà en els últims enfrontaments amb els falangistes de la regió. El 6 de juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o exsoldats republicans que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a Gibraltar –un d'ells morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que uneixen els dos punts i un altre morí al poc temps d'arribar a causa de l'esforç físic. Després d'un temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar, emigrà al Marroc, on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment pogué passar a França, on milità en la CNT fins a la seva mort.

***

Álvaro Ponce de León García

- Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut el 19 de febrer de 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Ponce de León i Josefa García. Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS). Álvaro Ponce de León García va morir el 8 de març de 1999 al seu domicili d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser incinerat.

***

Antoni Turón Turón

- Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 16 de gener –algunes fonts citen erròniament el 17 de gener– de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José María Turón i Eloísa Turón. Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del «Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto, Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

Antonio Turón Turón (1920-2003)