---

Anarcoefemèrides del 6 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Die Autonomie"

Capçalera de Die Autonomie

- Surt Die Autonomie: El 6 de novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer número del setmanari en llengua alemanya Die Autonomie. Anarchistisch-communistisches Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era l'òrgan d'expressió del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub «Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril Bell, Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek, Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin, John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau, Ivar Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef Schütz, Henri Sensine, Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre d'altres. A més del periòdic editaven pamflets i fullets que distribuïen per tota Alemanya. Es van publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de 1893.

***

Capçalera del primer número d'"El Comunista"

Capçalera del primer número d'El Comunista

- Surt El Comunista: El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l'anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d'agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 4 d'agost de 1883

Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1883

- Benoît Morel: El 6 de novembre de 1861 neix a Saint-Laurent-d'Oingt (Roine-Alps, Arpitània) l'ebenista anarquista Benoît Morel. Quan feia poc que havia estat condemnat a dos mesos de presó per haver reproduït una convocatòria de manifestació per commemorar els fets de La Ricamarie del 16 de juny de 1869, el 7 d'agost de 1883 va ser jutjat per l'Audiència del Roine, juntament amb Louis Chautant, com a gerent del petit full revolucionari anarquista de Lió (Arpitània) La Lutte (de l'1 d'abril al 5 d'agost de 1883), sota l'acusació de «provocació a l'assassinat, a l'incendi i al pillatge», i condemnat en absència l'endemà a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Establert a París (França), en 1889 vivia al número 21 del carrer Lamarck i era secretari del Comitè de Socors a les Familiars i Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Gabriel Cabot (L'Argument). En aquesta època col·laborava en el periòdic parisenc Le Ça Ira (1888-1889), fundat per Constant Martin. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 15 companys i dues companyes, en una agafada policíaca a l'establiment del mercader de vins anarquista Louis Duprat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Cesare Stazi

Cesare Stazi

- Cesare Stazi: El 6 de novembre de 1862 neix a Fabriano (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquesta època entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això, és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia. Cesare Stazi va morir l'11 de gener de 1929 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)

Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)

- Charles-Nicolas Piéri: El 6 de novembre de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri –el seu llinatge també citat com Pierry. Son pare es deia Charles Piéri i sa mare Marie Herthmann. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la «Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de maig de 1976

Necrològica de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1976

- Leonardo Rubio García: El 6 de novembre de 1895 neix a Biscaia (País Basc) l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio García. Des dels 14 anys milità en el moviment anarquista. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era a Caen (Baixa Normandia, França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa Olmo Yañez, vinculada també a la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment passà a París (França), on freqüentà Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on milità en la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca minera de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals hagué de retornar a França. La policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce Barahona, Francisco Lafuente Ibañez i Antonio Hilera Álvarez, de la sucursal del Banc de Biscaia d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig de 1935. Posteriorment, amb sa família, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf franquista, passà de bell nou a França, on fou reclòs en diversos camps de concentració. En 1946 s'establí a París (França), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1969 es traslladà a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Leonardo García Rubio va morir el 13 de febrer de 1976 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva filla Azucena Rubio Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare, emmarcats en un cicle de commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se celebraren a Sestao.

***

Antonio Giannangeli

Antonio Giannangeli

- Antonio Giannangeli: El 6 de novembre –algunes fonts citen el 16 de novembre– de 1899 neix a Secinaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i propagandista antifeixista Antonio Giannangeli. Sos pares es deien Domenico Giannangeli i Anna Livia Di Pietro. Pagès de professió, el març de 1920 emigrà als Estats Units i d'antuvi s'establí a Steubenville (Jefferson, Ohio, EUA) i després a Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest, EUA), on treballà de miner. Autodidacte, freqüentà els cercles anarcoindividualistes i es dedicà, juntament amb altres companys (Leonardo Anile, Angelo Giannangeli, Antonio Graziani, Ercole Santilli, etc.), a la propaganda antifeixista a les mines de la zona. Aquestes activitats implicaren la seva vigilància per agents del consolat italià de Baltimore (Maryland, EUA) i la seva inscripció com a «anarquista perillós» en el registre de fronteres. Fins i tot els membres de sa família que restaren a Itàlia van ser controlats per part de la comissaria de carrabiners local i en 1931 escorcollaren la casa familiar a la recerca d'armes i escrits subversius. En 1932 era membre, sota el nom de Tony Angelo, del grup anarquista antifeixista d'Steubenville. Antonio Giannangeli va morir, amb un altre company antifeixista, l'11 de novembre de 1933 a resultes d'un accident automobilístic al barri de Warwood de Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest, EUA) quan era traslladat amb ambulància al North Wheeling Hospital i va ser enterrat a l'Union Cemetery d'Steubenville (Jefferson, Ohia, EUA).

Antonio Giannangeli (1899-1933)

***

Santiago Berrar Laplaza

Santiago Berrar Laplaza

- Santiago Berrar Laplaza: El 6 de novembre de 1902 neix a Castejón de Valdejasa (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Santiago Berrar Laplaza, conegut com El Maño. Sa mare va morir als pocs dies del part d'alguna infecció i va ser surat per una veïna del poble fins que son pare es tornà a casar i la madrastra cuidà els tres germans de la família. Sortí del seu poble natal per fer el servei militar com a soldat del Batalló de Caçadors d'Àfrica Núm. 18, de la I Companyia, establert a Tafersit (Melilla; actualment pertanyent a Driouch, Marroc), i, per millorar la seva situació, signà per tres anys l'allistament a la Legió, participant en accions bèl·liques a la zona. Un cop llicenciat, s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on vivia son germà José Berrar Laplaza, que treballava de portuari. Visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta i treballà de descarregador al moll, especialment carbó. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1930, per repartir fulls clandestins on es feia una crida a la vaga general en solidaritat amb els obrers madrilenys, va ser empresonat. També va ser va ser tancat per participar en la vaga general de maig de 1933, aquesta vegada al vaixell-presó Manuel Arnús, i posteriorment per prendre part en la vaga de tramvies de juliol de 1934. Era el soci 164 de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) del seu barri. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà al front amb la Columna «Los Aguiluchos» i l'octubre d'aquell any va ser ferit. Després de la seva convalescència a Barcelona, s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'integrà en les Patrulles de Control, pertanyent, com a delegat, als Comitès de Coordinació i Informació (antics Comitès de Defensa). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya, Concepción Collado Díaz, i sos dos infants, però la família va ser separada i ella i els infants acabaren retornant a l'Espanya franquista. Mentrestant, ell va ser internat en diversos camps de concentració, com ara el d'Argelers i el castell de Cotlliure. Més tard va ser traslladat al nord d'Àfrica i reclòs al camp de concentració de Djelfa (Algèria). En 1943, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, s'integrà en la 361A Companyia «Pioneers» l'exèrcit britànic, formada íntegrament per espanyols, i lluità contra els nazis a Tunísia. En 1944 va ser desmobilitzat a Glasgow (Escòcia). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Coventry (West Midlands, Anglaterra), on treballà en la indústria i s'ajuntà amb una vídua de guerra que tenia dos nins i una nina. Santiago Berrar Laplaza va morir en data indeterminada a Coventry (West Midlands, Anglaterra).

Santiago Berrar Laplaza (1902-?)

***

Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà

Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà

- Ramon Casals Orriols: El 6 de novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos)  i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la «Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins els últims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili --assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947--, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997.

Ramon Casals Orriols (1908-2001)

Josep Cara i Jordi Jané: «Ramon Casals Orriols, "Ramonet Xic". Una vida dedicada a les persones», en El Pèsol Negre, 04 (maig de 2001), pp. 1-3, 5-9

***

Maria Bruguera Pérez

Maria Bruguera Pérez

- María Bruguera Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.

María Bruguera Pérez (1915- 1992)

***

Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić

Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić

- Toma Bebić: El 6 de novembre de 1935 neix a Split (Dalmàcia, Croàcia, Regne de Iugoslàvia; actual Croàcia) l'artista multidisciplinari (músic, cantautor, actor, pintor, escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Durant sa vida treballà en els oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una escola, contramestre, mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de l'equip de futbol HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik, etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata- bum, etc.) i un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el primer premi del Festival de Música Internacional de Solingen (Düsseldorf, Renània del Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És autor dels discos Volite se ljudožderi (1975) i Oya Noya... (1980). Toma Bebić va morir el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) de càncer de pulmó. Deixà molta obra inèdita.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jehan-Rictus

Jehan-Rictus

- Jehan-Rictus: El 6 de novembre de 1933 mor a París (França) el poeta llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus. Havia nascut el 3 de setembre de 1867 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus --més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret «Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. En mori, com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

***

Pietro Garvini

Pietro Garavini

- Pietro Garavini: El 6 de novembre de 1933 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Havia nascut el 8 de desembre de 1869 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese --Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per «associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello --son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Martín Castán del Val

Martín Castán del Val

- Martín Castán del Val: El 6 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Martín Epifanio Castán del Val. Havia nascut el 8 d'abril de 1908 a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. Posteriorment va ser integrat la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la Savoia. Altres fonts apunten que es va presentar voluntari en un regiment estranger arran de la declaració de guerra contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoners dels nazis i va ser deportat a Alemanya. Després d'un temps a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), sota la matrícula 87.676, el 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Àlta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.465. El 29 de març de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 11.236. Martín Castán del Val va morir el 6 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Vicente Gil Franco fotografiat per Robert Villain al seu taller (1958)

Vicente Gil Franco fotografiat per Robert Villain al seu taller (1958)

- Vicente Gil Franco: El 6 de novembre de 1959 mor a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor i ceramista llibertari Vicente Gil Franco. Havia nascut el 25 de febrer de 1898 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una família de modests comerciants fruiters, ben aviat es mostrà atret per la pintura i el dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de València (País Valencià) i a Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys, després de la mort de son pare, aprofitant la verema, passà a França i s'instal·là a París i després al nord del país (Cambrai, Douai, Valenciennes, etc.), on va fer feina de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) perfeccionà la seva tècnica escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb l'estudiant de medicina Robert Vrasse, veí del seu taller i futur metge estomatòleg reputat, i en 1926 aquest el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de Boulogne-sur-Mer, on restà tres mesos i conegué el pintor Georges Griois. Posteriorment muntà el seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage (Nord-Pas-de-Calais, França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret i escenes de la vida dels pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del Museu d'Art Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari d'Educació Nacional, posant-se al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una sèrie de targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat pel pintor Francisco de Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos, quadres i gravats postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de febrer de 1937 inaugurà l'«Exposició d'Art Revolucionari de Gil Franco» a la Sala d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona, formada per més de cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de juny d'aquest any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo Cardona, una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix 1937 exposà, al costat del Guernica de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques de París. En 1938 retornà a França i entre maig i juliol d'aquest any exposà, sota el nom de «L'Espagne Martyre» i amb el suport del Socors Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la Sala dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de París. S'instal·là a Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part de les obres realitzades a la Península van ser destruïdes el maig de 1940 durant un bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit en dues ocasions per les autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943 s'instal·là amb sa companya Georgette a Clairvaux Les Claravalliens (Ville-sous-la-Ferté, Champagne-Ardenes, França), on nasqué la major dels seus infants, Catherine, futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944 formà part de la Unió d'Intel·lectuals Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del baríton Roger Bourdin, residí a Franconville (Illa de França, França). Durant aquest període treballà poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors dels camps de concentració, que el Museu d'Art Modern de París adquirí anys més tard. En 1947 retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una reeixida exposició. Des d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats, baixos relleus i ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i participant en la Biennal de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va morir el 6 de novembre de 1959 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). Una plaça d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent museus, com ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art Modern, de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de Ceràmica de Desvres.

Vicente Gil Franco (1898-1959)

***

Manuel Buenacasa (1960)

Manuel Buenacasa (1960)

- Manuel Buenacasa Tomeo: El 6 de novembre de 1964 mor sobtadament a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. Havia nascut el 7 de juliol de 1886 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia española (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

***

Jorge Campelo

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 6 de novembre de 1966 mor l'anarquista Jorge Campelo. Havia nascut el 17 de juny de 1882 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova».

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Necrològica de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 d'abril de 1968

Necrològica de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Tomasa Ramírez: El 6 de novembre de 1967 mor a Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. Havia nascut el 21 de desembre de 1893 a San Salvador (El Salvador). De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

- Italo Garinei: El 6 de novembre de 1970 mor a Treviso (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. Havia nascut el 18 de desembre de 1886 a Pisa (Toscana, Itàlia). De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale, L'Internazionale, La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el «Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns números únics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

***

Henri Jeanson

Henri Jeanson

- Henri Jeanson: El 6 de novembre de 1970 mor a Équemauville (Baixa Normandia, França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Havia nascut el 6 de març de 1900 a París (França) i era fill d'un professor. En 1917, després de diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per «provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot, en Le Canard Enchainé, en Combat, en L'Aurore) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945).

***

José Penido Iglesias

José Penido Iglesias

- José Penido Iglesias: El 6 de novembre de 1970 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Havia nascut el 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia). Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio.

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 de maig de 1936

Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 de maig de 1936

- Giuseppe Fancello: El 6 de novembre de 1972 mor a Cagliari (Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Havia nascut el 2 de febrer de 1896 a Villaputzu (Cagliari, Sardenya). Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

***

Gonzalo Atienza Díez

Gonzalo Atienza Díez

- Gonzalo Atienza Díez: El 6 de novembre de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Havia nascut el 6 de juny de 1904 a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz, Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat.

***

José Caparrós Pérez

José Caparrós Pérez

- José Caparrós Pérez: El 6 de novembre de 1991 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Havia nascut el 25 d'abril de 1916 a Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas de Vera, (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on treballà de paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta, marxà allistat en la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). El 21 d'abril de 1938 va ser apressat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment passà per la Presó Central de Burgos i més tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya), va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i un dia de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional el 4 de febrer de 1943. José Caparrós Pérez va morir el 6 de novembre de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son germà Diego Caparrós Pérez també va ser militant confederal.

***

Necrològica de David González Alba apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de desembre de 1991

Necrològica de David González Alba apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de desembre de 1991

- David González Alba: El 6 de novembre de 1991 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarcosindicalista David González Alba, que va fer servir el pseudònim Un Gallego de París. Havia nascut el 21 de desembre de 1909 a San Xoán del Río (Ourense, Galícia). Sos pares es deien Avelino González i Flora Alba. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya), on participà en els combats de carrer. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal, que amb la militarització de les milícies passà a ser la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Combaté als fronts d'Aragó, de Madrid, d'Extremadura i del Llevant peninsular. En 1939, al final de la guerra, intentà ser evacuat des del port d'Alacant, però va ser fet presoner per les tropes franquistes i internat als camps de concentració alacantins de Los Almendros i Albatera, i a altres centres de càstig. Aconseguí evadir-se i passar a França. Per evitar ser repatriat a l'Espanya franquista, s'enrolà en la Legió estrangera, on restà durant tota la II Guerra Mundial. En acabar el conflicte bèl·lic va ser desmobilitzat. A Casablanca (Marroc) participà en l'organització del Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Àfrica del Nord. Repatriat més tard a França, s'instal·là a París, on continuà militant en la CNT. Col·laborà en la premsa de l'exili sota el pseudònim Un Gallego de París. Malalt, David González Alba va morir el 6 de novembre de 1991 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser incinerat vuit dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 4 de maig de 1961

Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 4 de maig de 1961

- Marciano Sigüenza Cama: El 6 de novembre de 2001 mor a l'Illa de França (França) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cama. Havia nascut el 9 d'agost de 1920 a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya). Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència «col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència «col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero, CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano Sigüenza Cama va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

***

Membres de la Columan Durruti

Membres de la Columan Durruti

- Antonio Faro Sánchez: El 6 de novembre de 2003 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Faro Sánchez. Havia nascut el 3 d'abril de 1916 a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) --algunes fonts citen erròniament Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Antonio Faro i Francisca Sánchez. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya Purificación Martínez Blasco i sa filla, sempre participant en les activitats confederals.

***

Serge Mahé

Serge Mahé

- Serge Mahé: El 6 de novembre de 2012 mor Saint-Nazaire (Pais del Loira, França) el pedagog i militant anarquista i anarcosindicalista Serge Mahé. Havia nascut en 1931 al barri de Penhoët de Saint-Nazaire (Pais del Loira, França). Era fill de mestres i nét d'obrers de les drassanes de Saint-Nazaire. Es va veure fortament influenciat per les vagues de 1936 en el sector naval i per son oncle, treballador a les drassanes, que el va introduir en la militància. Seguí les passes de sos pares i es va fer mestre laic, alhora que milità en el Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors), adherit a la Federació de l'Educació Nacional (FEN); posteriorment formà part de la tendència revolucionària Escola Emancipada (EE), de la qual va ser membre del seu Consell Sindical. Fou membre del grup anarquista «Fernand Pelloutier» de Nantes (País del Loira, França). A començament dels anys seixanta, fou un dels creadors, amb Alexandre Hébert i Joachim Salaméro, del butlletí L'Anarcho-syndicaliste, que s'edità a Nantes entre el 14 de gener de 1961 i el desembre de 1973, sota el títol L'Anarcho, i del qual fou el principal redactor. Entre 1962 i 1970 milità en la Union des Anarcho-Syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), que agrupava sobretot militants de la Confederació General del Treball (CGT) – Força Obrera (FO). En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire. En 1970, després de la dissolució de l'UAS, i del fracàs de la nova agrupació Alliance Syndicaliste Révolutionnaire et Anarcho-Syndicaliste (ASRAS, Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista), el grup «Fernand Pelloutier» publicà el butlletí Anarcho-syndicalisme, que sortí a Nantes entre maig de 1972 i abril de 1974, abans de reconstituir l'UAS i reprendre la publicació de L'Anarcho-syndicaliste l'octubre de 1975, publicació que encara s'edita, i de la qual va ser l'administrador amb Alexandre Hébert i Claude Rouyer. Aquesta nova UAS i el seu butlletí van estar fortament influenciats per les tesis trotskistes de Pierre Broussel (Pierre Lambert), i de la seva Organització Comunista Internacionalista (OCI), i del Partit dels Treballadors (PT). Entre febrer de 1988 i desembre de 2003, edità La Lettre Anarchiste, que publicà 30 números sobre diversos temes. L'estiu de 1992 fundà amb altres companys (Christophe Benavides, Frédéric Giraud, Jean Hédou, Sylviane Hochard, Fabrice Le Restif, Laurent Segalan, Jacques Tallec) l'Aliança dels Sindicalistes Anarquistes (ASA), que durà uns quatre anys. En 2000 participà en la redacció de l'obra Des anarchistes dans la lutte des classes, publicat per l'UAS. Fou un dels signataris, en 2004, amb Alexandre Hébert i Marc Prévotel, de la «Crida als laics per a la defensa i la promoció de la Llei de 1905», la qual redactà. Durant molts anys fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. És autor de Propriété et mondialisation (1999), Le parfum de l'églantine. Nouvelles (2002), La contre-révolution permanente (2005, selecció de textos) i Une saison en Acratie (2012, text intern).

***

Sam Mbah fotografiat per Tracey Morgan

Sam Mbah fotografiat per Tracey Morgan

- Sam Mbah: El 6 de novembre de 2014 mor a Enugu (Enugu, Nigèria) l'escriptor, advocat i activista anarquista Sam Mbah. Havia nascut en 1963 a Enugu (Enugu, Nigèria). Estudià a la Universitat de Lagos (Lagos, Nigèria), on entrà en contacte amb el moviment llibertari. Milità activament en l'Awareness League (AL, Lliga de la Consciència), organització anarquista i anarcosindicalista creada en 1991 i que s'adherí l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en 1996, i de la qual va ser el seu portaveu. Amb els seus companys de l'AL resistí el règim de la junta militar que governà el seu país entre 1893 i 1999. En 1998 va fer una gira d'informació arreu dels Estats Units amb el suport dels grups Neither East Nor West-NYC (NENW-NYC, Ni Orient ni Occident - Ciutat de Nova York) i Workers Solidarity Alliance (WSA, Aliança de Solidaritat dels Treballadors). Així mateix, fou membre de la secció sud-africana de la WSA i com a tal va fer una crida per a la creació d'una Pan-African Anarchist Conference (PAAC, Congrés Anarquista Panafricà) a Sud-Àfrica, que inclogués tots els africans de la diàspora. També formà part del grup Tropical Watch (TW, Rellotge Tropical), grup ecologista especialitzat en temes de desenvolupament sostenible, protecció mediambiental i corrupció industrial i governamental. Es guanyava la vida com a corresponsal de Lagos per al diari Daily Star d'Enegu. Els seus assaigs tracten sobre corrupció, política, drets humans, medi ambient, antropologia i anarquisme  En 1997 publicà, amb I. E. Igariwey, el llibre African Anarchism. The History of a Movement, que va ser traduït al castellà en 2000 sota el títol África rebelde. Comunalismo y anarquismo en Nigeria i en 2002 a l'italià com Africa Ribelle. Società senza stato. Le prospettive libertarie. A començaments de 2014 se li va diagnosticar una malaltia al cor i posteriorment hagué de ser traslladat d'urgència a un hospital on va morir poc després, el 6 de novembre de 2014.

---

[05/11]

Anarcoefemèrides

[07/11]

Escriu-nos


Actualització: 16-11-18