---
François
Diana (1903-1993)
El 6 de novembre de
1903 neix al barri de Saint Mauront de Marsella (Provença, Occitània) el pintor
anarquista, i després comunista, François Michel Diana. Sos pares, d'origen
italià, es deien Michel Diana, obrer soldador a la indústria naval nascut a Sassari
(Sardenya), i Catherina Allasia (Marie), jornalera i nascuda a França.
Formà part de nombrosos grups artístics marsellesos d'abans de la Gran Guerra i
compartí el seu primer taller amb Léon Cadenel, Antoine Serra i Louis Toncini.
Entre 1918 i 1925, amb una interrupció entre 1922 i 1923 per fer el servei
militar, estudià a l'Escola de Belles Arts de Marsella. El febrer de 1922 va
ser controlat per la policia per la seva assídua assistència a les reunions de
la Unió Anarquista (UA) i de les Joventuts Anarquistes, i aquest mateix any
estudiava esperanto a la Borsa del Treball de Marsella. En aquesta època treballava
d'electricista i de pintor en la construcció i vivia amb sos pares al número
159 del bulevard National de Marsella. El 12 de febrer de 1927 es casà a Marsella
amb Yvonne Paimpec. En 1929 va fer la seva primera exposició al Saló dels
Artistes de Provença i en 1934 a la Galeria Detaille. En 1936 participà en el
Saló de Provença i exposà a la Galeria Alex Jouvène. Formà part dels grups «Pintors
Proletaris» i «Pintors del Poble», corrents artístiques formades per joves
plàstics inspirats en el món obrer, els paisatges industrials i les lluites
socials. S'integrà en cercles comunistes, formant part de l'Associació
d'Escriptors i Artistes Revolucionaris (AEAR), secció francesa de la Unió
Internacional d'Escriptores Revolucionaris (UIER). El març de 1936, amb altres
artistes (Léon Cadenel, Antoine Serra, Jean Tognetti, Louis Toncini, etc.),
participà en la creació de la «Maison de Culture» de Marsella, al número 68 del
carrer Sainte, seu de l'AEAR, que comptà amb el suport de destacats escriptors
(Louis Aragon, Jean Giono, André Malraux, Paul Vaillant-Couturier, etc.). En
1938 continuava fitxat com a anarquista i freqüentà antifeixistes italians
refugiats. Mobilitzat en un regiment de Caçadors Alpins, entre 1939 i 1944
hagué de deixar la pintura. Entre maig i juny de 1943 exposà a la Galeria Alex Jouvène
de Marsella. El 17 de juliol de 1945 es casà a Marsella amb Jacqueline Renée
Lasseurre. En la postguerra continuà pintant alguns dels seus temes preferits
(vaixells, drassanes, descarregadors, estibadors, grues, immobles, cafès, cotxes,
indústries, xemeneies, etc.), alhora que dibuixa les lluites socials de la seva
època, i participà en les activitats (conferències, debats, assessorament
sindical, etc.) de la Unió d'Arts Plàstiques (UAP). En aquests anys va ser un
dels principals animadors del corrent pictòric de la «Rive-Neuve» i dels
pintors del Péano, taverna marsellesa regentada pels germans Péano al
Vieux-Port on es reunien artistes, periodistes i intel·lectuals. Ocupà un
taller, al número 12 del Quai de Rive-Neuve, que abans havia estat d'altres
artistes (Pierre Girieud, Alfred Lombard i Jacques Thévenet), on visqué i pintà
fins a la seva mort. Entre 1946 i 1973 fou professor de pintura de l'Escola de Belles
Arts de Marsella, on molts alumnes seus destacaren (Paul Allé, Pierre Ledda,
André Mariani, Joseph Stamboulian, Pierre Trofimoff, Thérèse d'Urzo, Jean-Marie
Zazzi, etc.). El maig de 1949 signà, amb altres destacats artistes (Léger, Picasso,
Milhaud, Saint-Saëns, etc.), un manifest en suport al pintor André Fougeron,
processat per haver dibuixat un cartell pacifista. També el maig de 1949 formà
part de l'exposició d'art francès contemporani, dins del marc del Congrés de la
Pau, que se celebrà al Cercle Colonel-Fabien de Marsella. El juny de 1950 preparà,
amb Louis Roc, l'exposició «L'Art au service de la Paix», organitzada per
l'UAP. Entre maig i juny de 1951 participà en l'exposició de la nova associació
«Perspectives», que promogué artistes progressistes i compromesos sota l'eslògan
«Contribució de la Provença a l'elaboració d'un nou realisme francès». El març
de 1952 exposà al VII Saló de l'UAP. Un cop jubilat el desembre de 1973, es dedicà
a formar joves artistes (Pierre Ledda, Mario Passarelli, Joseph Stamboulian, Jean-Marie
Zazzi, etc.). Gran viatger, per trobar inspiració artística, recorregué
diversos països (Alemanya, Espanya i Itàlia) i, a partir de 1965, va fer
estades a Bretanya i a Còrsega. Amb Paul Baille i Louis Roc, viatjà a l'URSS,
d'on retornà absolutament decebut i crític cap el règim soviètic, allunyant-se
totalment del comunisme. En 1971 participà en l'exposició «100 artistes de
Provence» al Museu Cantini de Marsella. Obra seva es troba dipositada a
diferents centres marsellesos (Museu de Belles Arts, Museu Cantini, Museu
d'Història, etc.) i a museus de diferents ciutats (Bordeus, Narbona, Moscou,
etc.). François Diana va morir el 16 de maig de 1993 a l'Hospital Vert Coteau
del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània) i les seves cendres van ser
escampades a la Mediterrània. Del 9 al 19 de desembre de 2014 es realitzà l'exposició
retrospectiva de la seva obra «François Diana, des Peintres Prolétariens aux
Peintres de Rive Neuve» a l'Espace Bontemps de Gardana (Provença, Occitània),
moment en el qual Michel Tailland publicà una monografia amb el mateix títol, i
entre el 18 de juny i el 2 d'octubre de 2016 altra sota el títol «François
Diana, du Peano à la Provence», al Museu Edgar Mélik de Cabriés (Provença,
Occitània). Entre el 23 de juny i el 29 de setembre de 2018 se celebrà una
exposició sota el títol «François Diana, un coloriste engagé» al Museu de
Cassis (Provença, Occitània).
---
François
Diana al seu taller
---
François
Diana al seu taller
---
Autoretrat
---
Autoretrat
---
---