---

Anarcoefemèrides del 5 de novembre

Esdeveniments

Portada del número 3 de "La Mistoufe"

Portada del número 3 de La Mistoufe

- Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf «L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.

***

Capçalera del primer número de "La Cloche Anarchiste"

Capçalera del primer número de La Cloche Anarchiste

- Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre de 1909 surt a Bourges (Centre, França) el primer i únic número de La Cloche Anarchiste. Feuillet paraissant irrégulièrement, édité par le Club Francisco Ferrer, organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de dues pàgines està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un article de Michel Petit aparegut el 30 d'octubre de 1909 en Les Temps Nouveaux signat per Michel Petit.

***

Monument a Ferrer a Brussel·les

Monument a Ferrer a Brussel·les

- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és inaugurat a la plaça de Sainte Cathérine de Brussel·les (Bèlgica) un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a una subscripció popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant cap al cel una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia: «A Francesc Ferrer, afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència.». A l'acte inaugural van assistir nombroses personalitats i representacions del moviment anarquista, només van ser absents les autoritats municipals que van patir la pressió de l'ambaixada espanyola. L'estàtua va ser retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de setembre de 1919, el Consell General de la «Libre Pensée» de Bèlgica va organitzar una concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc. Finalment, malgrat les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment reubicada i reinaugurada el 12 d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la façana principal de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament «Francesc Ferrer», en honor seu. Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses. Amb tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta s'inaugurarà als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya).

***

Els "wobblies" Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de cadàvers

Els wobblies Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de cadàvers

- Massacre d'Everett: El 5 de novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un important enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies –militants anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– que ha passat a la història sota el nom de «Massacre d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi hagué diverses topades entre els empresaris i els seus interessos comercials i els treballadors i els seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i assemblees públiques als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven fermament decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de apujades salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat la vaga de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors) que ja portava cinc mesos. Per altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies privats que es dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la ciutat. La secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett en gran número i celebrar un míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de novembre de 1916 uns 300 wobblies es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després s'encaminaren als molls, on abordaren els vapors «Verona» i «Calista» que navegaren cap a Everett. El «Verona» arribà primer a Everett i conforme s'acostava als molls de càrrega a primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar la seva cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els seus guàrdies armats als molls i en un remolcador del port, l'«Edison», propietat de l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la indústria fustera i era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En total eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i «ciutadans delegats» pel sheriff, que es congregaren per repel·lir els treballadors. Alguns obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer, però el fet es que es produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El vaixell gairebé sotsobrà i molts treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només la caseta del pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala. El capità del «Verona», Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant del que havia passat al «Calista». Al final, dos «ciutadans delegats» (Jefferson Beard i Charles Curtis) resultaren morts –els trets mortals els tenien a l'esquena i el més provable és que fossin resultat de «foc amic»– i unes 20 persones resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs el sheriff McRae. Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies després) i 27 de ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats, ja que molts de cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els locals de la IWW d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó. El governador de l'Estat de Washington envià diverses companyies de la Guàrdia Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre. És més que provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les assemblees obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser detinguts, entre ells el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del comtat d'Snohomish a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans delegats». Després de dos mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i poc després tots els càrrecs contra la resta d'empresonats foren retirats i foren alliberats.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès "Le Droit Social" de l'11 de juny de 1882

Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès Le Droit Social de l'11 de juny de 1882

- Louis Déjoux: El 5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Bresse, Arpitània) l'anarquista Louis Déjoux. Sos pares es deien Joseph Déjoux, fabricant d'estores, i Claudine Besson. Era germanastre petit de François Déjoux, exregidor municipal de Villeurbanne (Lió, Arpitània) que s'havia passat a l'anarquisme. Sabater de professió, visqué al número 67 del carrer Chartres de Lió (Arpitània) i en aquesta ciutat formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans de celebrar-se a París (França) el congrés regional del Centre que donà lloc a l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est. Com a gerent de Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire, el primer periòdic anarquista fundat a Lió, el 25 de maig de 1882 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat, al pillatge, a l'incendi i a la guerra civil» per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per uns articles on s'exalçava Pierre Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març anterior havia disparat contra l'industrial tèxtil Antoine Bréchard a Roanne (Forêz, Arpitània). Fugint de la condemna, passà a Suïssa, on sa companya Anatoline Duchatel, també obrera sabatera, se li va unir. En la gerència de Le Droit Social va ser substituït per Joseph Bonthoux. Representà la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est en el congrés de la Federació del Jura que se celebrà el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud, Suïssa), congrés en el qual Élisée Reclus proposà d'organitzar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'agost següent una reunió anarquista internacional. En aquesta reunió, celebrada entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 i en la qual participaren una cinquantena de delegats, Louis Dejoux representà la secció de Lausana. El 14 d'agost marxà amb Toussaint Bordat cap a Lausana per a celebrar una conferència contradictòria («Dieu et l'État») presidida per Georges Garraud (Aristide Valadier) de Lió i a la qual assistirien unes 1.500 persones. Sembla que fou expulsat del cantó de Vaud i la tardor de 1882 vivia al domicili del company Romanas, al carrer Sismondi, de Ginebra. Quan es trobava a Suïssa, es va veure implicat, juntament amb son germà François Dejoux i molts altres companys, en l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrat a Lió l'octubre d'aquell any. En aquest procés, el 19 de gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 1.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils. Posteriorment passà a París, on continuà clandestinament les seves activitats revolucionàries sense ser descobert. Vivia al número 12 del carrer Véronèse del XIII Districte de París. Louis Déjoux va morir el 17 de maig de 1884 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) a resultes d'una bronquitis pulmonar i va ser enterrat dos dies després a París. Els periòdics L'Affamé, L'Alarme i Le Révolté anunciaren la seva defunció. 

***

Schmitt Jenő Henrik (1890)

Schmitt Jenő Henrik (1890)

- Schmitt Jenő Henrik: El 5 de novembre de 1851 neix a Znojmo (Moràvia, Imperi Austríac; actualment Txèquia) el filòsof agnòstic i anarquista Schmitt Jenő Henrik –Schmitt és el llinatge–, també conegut com Eugen Heinrich Schmitt i que va fer servir el pseudònim Eugen Bulla. Sos pares es deien Schmitt Károly Nándor, capità de l'exèrcit imperial austrohongarès i professor de l'Acadèmia Militar d'Enginyeria de Klosterneuburg, i Bulla Karolina. Després de la mort precoç de son pare, cap el 1858 es traslladà amb sa mare a Sombor (Bačka, Imperi Austríac; actualment Sèrbia), on ella havia nascut. Després de completar els estudis de secundària a Buda (Regne d'Hongria; actual Budapest, Hongria), a finals de 1868 començà els estudis d'oficial a l'Escola Militar de Timișoara (Imperi Austrohongarès; actualment Romania), però una malaltia l'obligà a abandonar la carrera militar. A partir de 1869 entrà com a escrivà al comtat de Bács-Bodrog i després a la Cort Reial de Sombor. Mentrestant va estudiar filosofia i va col·laborar en la revista Magyar Philosophiai Szemlében. En 1887 guanyà un concurs de filosofia de la Societat de Berlín, fet que li va permetre publicar en aquesta institució i rebre una «Beca Trefort» per a cursar estudis universitaris a Budapest i a Berlín. En 1888 començà el doctorat de filosofia a Budapest i a la tardor d'aquest any va fer un viatge a l'estranger. A partir de 1890 treballà de secretari i de bibliotecari al Ministeri de Justícia de Budapest. En 1892 va publicar Krisztus istensége a modern ember szellemében i creà una escola religiosa anomenada Szellem Vallása (La Religió de l'Esperit). Entre 1894 i 1896 edità a Leipzig la revist Die Religion des Geistes, on manifestà les seves idees innovadores en el pensament llibertari i on publicava textos Lev Tolstoi. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Der Sociallist. El 9 de setembre de 1896 va publicar en el diari Magyarország una carta oberta dirigida al ministre de Justícia hongarès on presentava la dimissió del seu càrrec de funcionari per motius de consciència, renunciant al dret a la pensió. Després d'això, es dedicà en cos i ànima a la difusió del pensament anarquista, editant i col·laborant en diferents publicacions llibertàries. Entre 1897 i 1899 fou redactor de la revista anarquista bilingüe en hongarès i alemany Állam Nélkül / Ohne Staat. Organ der idealistischen anarchisten (Sense Estat. Òrgan dels anarquistes idealistes). En 1897 va ser processat en diferents ocasions per delictes de premsa, però sempre va ser absolt en els judicis. A final de la dècada dels noranta es va veure molt influenciat pel moviment agrosocialista encapçalat per Várkonyi István i en 1897 assistí al Congrés de Cegléd, que donà lloc al Független Szocialista Párt (FSP, Partit Socialista Independent). Entre 1898 i 1899 publicà la revista Földművelő. A partir de 1900 es dedicà a fundar escoles on s'ensenyava la seva filosofia a diferents ciutats (Berlín, Budapest, Frankfurt am Main, Hamburg, Nuremberg), que acabaren federant-se internacionalment sota el nom de «Bund der Gnostiker» (Lliga dels Agnòstics). En 1904 va se nomenat membre de la «Giordano Bruno Bund» (Lliga Giordano Bruno) de Berlín i l'any següent va fer conferències per a aquesta associació. Pel seu suport l'aixecament de pagesos, en 1908 va haver de fugir d'Àustria i a Berlín entrà a formar part del cercle «Neuen Gemeinschaft», al voltant de l'anarquista Gustav Landauer. En els últims anys de sa vida es retirà a Schmargendorf. Inicialment seguidor de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i de Ludwig Andreas Feuerbach, es va veure molt influenciat pels pensaments de Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Henrik Ibsen, fins que va crear el seu propi pensament, que bateja com «Neognosticisme», barreja d'anarquisme i de diferents filosofies, entre elles l'agnosticisme grec, el cristianisme, el budisme, la teosofia, la no violència i la desobediència civil a l'Estat. Es relacionà força amb la colònia d'artistes de Gödöllő, al comtat de Pest. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Berliner Tageblatt, Der Freidenker, Freiheitban, Neue Bahnen, Die Neue Gesellschaft, Neue Zeit, Socialistban, Vidékébe, Der Wolkserzieher, Wiener Rundschau, Die Zeit, etc. Entre les seves obres destaquen Moderne und antike Schiksalstragödie (1874), Das Geheimniss der Hegelischen Dialektik (1888), Dr. Fichte (1888), Krisztus istensége a modern ember szellemében (1892), Herodes oder gegen wen ist die Umsturzvorlage gerichtet? (1894), Das Geheimniss Christi (1895), Warum ist eine religiöse Bewegung Notwendigkeit (1895), An die Socialdemokraten (1895), Mammon und Belial (1895), A szellemvallás katekizmusa (1895), Hogy teremtenek nálunk új bölcsészeti rendszert (1896), Felekezetnélküli testvérközösségek (1899), Friedrich Nietzsche an den Grenze zweier Weltalter (1900), Tigellinus. Tragödie in fünf Aufzügen (1900), Graf Leo Tolstoy und seine Bedeutung für unsere Kultur (1901), Die Kulturbedingungen der christlichen Dogmen und unsere Zeit (1901), Die Gnosis (1902), Der Idealstaat (1904), Anarkizmus (1904), Religion und Kultur (1905), Die höheren Bewustseinsformen als Lebensformen (1907), Die Kritik der Philosophie vom Standpunkte der Erkentniss (1907), Művészet, etika, élet, szerelem (1917, pòstum), Krisztus (1920, pòstum), A szellem fejlődéstörvénye (1920, pòstum), Lélek és szellem (1921, pòstum), Religio azoknak, akikben fiatal a kedély, egyben Jézus egy élete és bevezetés a megismerésbe bárki számára (1927, pòstum). Schmitt Jenő Henrik va morir el 14 de setembre de 1916 a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri de Berlín, Alemanya). Les seves idees van influir molt en diferents pensadors i filòsofs, com ara Robert Bodanzky, Gusto Gräser, Christian Morgenstern, Pierre Ramus, Albert Škarvan, Rudolf Steiner, etc.

Schmitt Jenő Henrik (1851-1916)

***

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 28 d'agost de 1895

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 28 d'agost de 1895

- Édouard Arnal: El 5 de novembre de 1863 neix, segons algunes fonts, a París (França) el propagandista anarquista Édouard Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb crosses. A Besiers (Llenguadoc, Occitània) visqué al número 4 del carrer Arago. Es guanyava la vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900 freqüentà totes les fires, festes i mercats del departament occità del Gard anant i venint amb un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette Esquivar –a vegades citada Scavarda. Aprofitava la seva activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda anarquista. En 1894 estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc, Occitània) i, a començament de 1896, durant la seva estada a Alèst (Llenguadoc, Occitània) a casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut per «mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una conferència de Léon Marinont publicada en el diari parisenc "Le Populaire" del 18 de març de 1939

Notícia d'una conferència de Léon Marinont publicada en el diari parisenc Le Populaire del 18 de març de 1939

- Léon Marinont: El 5 de novembre de 1870 neix a Caen (Normandia, França) el llibertari neomaltusià Léon Marinont. Era fill natural de la modista Félice Zoé Desirée Marinont. Es guanyà la vida com a representant comercial de corones mortuòries a Maisons-Alfort (Illa de França, França), però aquesta feina li va permetre fer viatges comercials arreu de França que aprofità per fer propaganda. Deixeble d'Eugène Humbert i de Paul Robin, representà el corrent neomaltusià en la secció local (chantier) del XIX Districte de París de la «Chevalerie du Trevail» (Cavalleria del Treball), chantier fundada el 8 de novembre de 1895. Va ser un dels animadors i secretari de la Lliga de la Regeneració Humana, fundada el 31 d'agost de 1896 per Paul Robin. El desembre de 1896 es responsabilitzà d'un número programàtic de Régéneration, òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, el primer número del qual ser publicat l'abril de 1900 i del qual assumí el càrrec d'administrador gerent. Fou l'organitzador del Congrés Internacional Neomaltusià, celebrat el 6 d'agost de 1900 a París. Segons alguns, en aquests anys s'afilià al Partit Socialista Unificat (PSU). En 1913 publicà Socialisme et population. Le socialisme et les questions de population, de limitation volontaire des naissances et de liberté de la maternité, que va ser reeditat després de la guerra. Abans de la Gran Guerra col·laborà en el periòdic parisenc Génération Consciente (1908-1914) d'Eugène Humbert. Donat de baixa al principi del conflicte, l'1 de setembre de 1914 va ser allistat i només va ser llicenciat el 10 de desembre de 1918. Entre 1923 i 1937 va ser autor de fullets publicats per La Brochure Mensuelle. El 17 d'abril de 1924 va fer la conferència «L'évolution universalle. Évolution des êtres vivants, évolution des sociétés, la création sans Dieu», a la seu del Grup Filosòfic «Littré», del qual era membre, que va ser publicada en fullet en diverses edicions. Durant els anys trenta col·laborà en La Grande Réforme, nou òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (1931-1939), dirigit per Eugène i Jeanne Humbert. Propagandista del veganisme, també va ser membre de la Lliga dels Drets de l'Home i de «La Libre Pensée» –fou col·laborador de La Libre-Pensée Intégrale. Sa companya fou Marguerite Potier, amb qui tingué una filla, Eugénie Marguerite Marinont. Al final de sa vida es va retirar a viure amb sa filla a Tunísia. Léon Marinont va morir el 9 de novembre de 1943 a Tunis (Tunísia).

***

Article antimilitarista d'Alfred Mignon publicat en el diari de Vendôme "Le Progrès de Loir-et-Cher" del 19 de juliol de 1912

Article antimilitarista d'Alfred Mignon publicat en el diari de Vendôme Le Progrès de Loir-et-Cher del 19 de juliol de 1912

- Alfred Mignon: El 5 de novembre de 1872 neix a Romorantin (Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay) el metge, músic i propagandista anarquista Joseph Marie Alfred Mignon, conegut com Alfred Mignon, Dr. Mignon i Max Clair. Sos pares es deien Alfred Émile Mignon, apotecari, i Berthe Chauvin. Metge d'Anatole France, a qui embalsamà en morir, i amic de Maurice Halbwachs, va ser professor a Tours (Centre, França) abans de 1914 i després a la Facultat de Medicina de París (França). Des de 1895 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, sota el pseudònim Max Clair. El 25 de setembre de 1909 es casà a Perigús (El Perigord, Aguitània, Occitània) amb Jeanne Madeleine Richard, amb qui tingué tres infants. En 1912 col·laborà en el periòdic socialista Le Progrès de Loir-et-Cher. El 8 de novembre de 1913 assistí a un míting organitzat per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) per l'amnistia dels amotinats a les casernes d'aquell any i per protestar contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En aquesta època col·laborà en La Bataille Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT), i en Le Bulletin de «La Ruche», de Sébastien Faure. Quan esclatà la Gran Guerra, fou membre, amb Charles Benoît i André Girard, del «Grup de Les Temps Nouveaux». El 6 de gener de 1915 felicità Pierre Monatte per la seva lluita contra la «Unió Sagrada» i en aquell any s'instal·là a Saint-Cyr-sur-Loire (Centre, França) i col·laborà en La Bataille (1915-1920). Durant la primavera de 1916, quan col·laborava en CQFD de Sébastien Faure, cosignà el manifest pacifista «La paix par les peuples» (Pau per als pobles), en oposició al «Manifest dels Setze». Eludint la censura, aconseguí publicar en Le Réveil, òrgan de la Federació Socialista d'Indre-et-Loire, del 23 de novembre de 1918, l'article «Pour la paix dels peubles». En aquesta època col·laborà en els periòdics pacifistes L'Avenir International, La Libre Fédération, La Plèbe i Le Réveil Anarchiste, i era membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Favorable de la Revolució russa, col·laborà en el periòdic comunista L'Internationale. Arran del XVIII Congrés de l'SFIO, celebrat entre el 25 i el 30 de desembre de 1920, i la escissió del moviment socialista, s'arrenglerà amb el sector comunista, però el gener de 1923 en va ser exclòs per haver criticat, fidel al seu pensament llibertari, el centralisme comunista, l'autoritarisme dels seus dirigents i la seva concepció de front únic. Aquest mateix gener de 1923 dimití de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1926 s'instal·là a París, on regentà una pensió familiar a la plaça Denfert-Rochereau. En aquests anys de entreguerres col·laborà en el periòdic anarquista belga L'Émancipateur, de Camille Mattart. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Ce qu'il faut diré, de Louis Louvet, i Défense de l'Homme, de Louis Lecoin. Com a músic va compondre la melodia de nombroses cançons, com ara la de Fraternité, d'Eugène Bizeau, i l'antimilitarista Révision, de Gaston Couté. En els anys trenta i quaranta visqué a Viroflay (Illa de França, França). Alfred Mignon va morir el 7 de juliol de 1949 a la Clínica Oudinot del VII Districte de París (França).

***

Diego Rodríguez Barbosa

Diego Rodríguez Barbosa

- Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local –la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores– i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes –el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938–, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències –Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)–; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» –La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)– i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

***

Henriette Roussel durant el judici del «Procés dels 10» en una foto publicada en el diari parisenc "L'Humanité" del 14 de setembre de 1907

Henriette Roussel durant el judici del «Procés dels 10» en una foto publicada en el diari parisenc L'Humanité del 14 de setembre de 1907

- Henriette Roussel: El 5 de novembre de 1885 neix a Les Lilas (Illa de França, França) l'anarquista i antimilitarista Henriette Roussel. Sos pares es deien Alfred Edmond Roussel, llauner, i Marie Élisabeth Henraëde, florista. En néixer son pare havia abandonat la llar i es trobava desaparegut. Son germà gran Georges Roussel va ser un destacat anarcoindividualista. Es guanyà la vida com sa mare, de florista. Des de la seva fundació en 1905, va ser membre de l'equip editor del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad, i va ser una de les animadores de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), realitzates al carrer Muller i al carrer Chevalier-de-la-Barre. En aquesta època vivia al número 3 de la plaça Fêtes del XIX Districte de París. L'1 de juny de 1905 va ser detinguda quan venia L'Anarchie durant la manifestació contra la visita a París del rei Alfons XIII d'Espanya. El 6 de juny de 1907 signà amb altres companys un manifest de protesta contra un article antianarquista publicat en el diari Le Matin del 31 de maig de 1907. En 1907 va ser l'única dona signat del cartell manifest «Aux crimes, répondons par la révolte» i durant el procés celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1907 («Procés dels 10») va ser absolta. En sortir en llibertat va fer una gira de conferències antimilitaristes sobre el «Procés dels 10» per a la Joventut Lliure, la Joventut Revolucionària del XIV Districte i la Joventut Sindicalista. També freqüentà la redacció de La Guerre Sociale i assistia a les reunions anarquistes distribuint fullets antimilitaristes. Aleshores vivia al número 41 del carrer Bois del XIX Districte de París. El 9 d'octubre de 1907 va ser novament detinguda a l'estació de l'Est per haver distribuït als reclutes que partien pamflets antimilitaristes (La crosse en l'air; Désertez!; À mon frère le paysan, d'Élisée Reclus; L'antipatriotisme, de Gustave Hervé; etc.). Entre el 30 i el 31 de desembre de 1907 va ser jutjada davant l'Audiència amb altres 17 companys, tos homes (Bouviat, Charragnat, Coindeau, Delage, Deslandes, Docquet, Duchateau, Duncas,  Lacour, Leblanc, Masniaud, Mazelaigne, Menier, Michaud, Passant, Ranques i Thomas); ella i dos companys van ser absolts, mentre que la resta van ser condemnats a penes entre 10 mesos i un any de presó i 100 francs de multa. Durant la primavera de 1908 participà, amb Gaston Delpech i Georges Durupt, en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Continuà freqüentant assíduament la seu de L'Anarchie, al carrer Chevalier-de-la-Barre. Els confidents la qualificaven d'«histèrica i mig folla» i restaven escandalitzats pel gran nombre d'amants que arreplegava. El 23 de gener de 1909 participà amb Albert Rigaudie en el boicot a un concert de músics esquirols celebrat al Cirque d'Hiver i dos dies després va ser condemnada pel X Tribunal del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional, i a 11 francs de multa –Rigaudie va ser condemnat a 15 dies de presó. A partir de 1913 visqué amb el socialista i antic anarquista Pierre Albert Rigaudie, administrador de La Guerre Sociale, i el 13 d'agost de 1914 la parella es casà al X Districte de París. En aquesta època vivia al número 56 del Faubourg de Saint Denis. El 16 de juny de 1916 Rigaudie va morir al front durant la Gran Guerra. El 18 de desembre de 1920 es casà al XX Districte de París amb l'empleat parisenc René Marcel Guittard, de qui es va divorciar el 25 de gener de 1927. A principis dels anys vint vivia al número 24 del carrer Fréderick Lamaître del XX Districte de París i una filla seva de sis anys es trobava malalta en tractament mèdic a Baiona (Lapurdi, País Basc). Henriette Roussel va morir el 9 de setembre de 1964 a l'Hospici de la Caridad de Château-Thierry (Picardia, França).

***

Ricard Sanz García

Ricard Sanz García

- Ricard Sanz García: El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (La Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar en 1916 a Barcelona (Catalunya), on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció –serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931– i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc. Ricard Sanz García va morir el 25 d'octubre de 1986 a València (València, País Valencià).

***

Necrològica de Joan Vidal Fontanet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de maig de 1971

Necrològica de Joan Vidal Fontanet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1971

- Joan Vidal Fontanet: El 5 de novembre de 1900 neix a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Vidal Fontanet. Sos pares es deien Manuel Josep Vidal i Antonieta Fontanet. Fill d'una família llibertària, son germà Josep Vidal Fontanet també va ser un destacat militant confederal. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 era membre del grup anarquista «Sacco i Vanzetti», que comptava nou membres. A principis dels anys trenta, amb Ramon Bou Canalda i Jesús Robles, cofundà el Centre d'Estudis Socials. En la dècada dels trenta s'instal·là a França. Durant la Revolució fou un dels animadors del Comitè Antifeixista d'Ajuda a Espanya d'Agde (Llenguadoc, Occitània), el qual es dedicà a recol·lectar diners i queviures per a les milícies llibertàries dels fronts. En 1944 milità en la Federació Local d'Agde de la CNT. En 1962 s'oposà a la temptatives de «politització» de la CNT. En els anys seixanta col·labora en Botetín Interno CIR i en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Josefina Sánchez –algunes fonts citen María Bordas Moles (1902-1958), que en realitat va ser la companya de son germà Josep, també exiliat. Joan Vidal Fontanet va morir el 2 de març de 1971 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània), moment en el qual ocupava la tresoreria de la Federació Local de la CNT, i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. En les fonts de l'exili és difícil de saber a quin dels dos germans es refereixen ja que només solen citar els llinatges.

***

Necrològica d'Antoni Expósito Nofre apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de setembre de 1976

Necrològica d'Antoni Expósito Nofre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de setembre de 1976

- Antoni Expósito Nofre: El 5 de novembre de 1905 neix a Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Expósito Nofre. Agricultor de professió, quan era jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Va lluitar en la guerra en diversos fronts i a l'exili patí els camps de concentració del Nord d'Àfrica. Treballà de pagès a Orà (Algèria) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Un cop retirat, passà a França i va ser admès a la Residència de La Cologne de Maruèjols. Malalt, va ser operat en dues ocasions. Antoni Expósito Nofre va morir el 15 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març de 1976 a la Residència «La Colagne» de Maruèjols (Llenguadoc, Occitània).

***

Eugène Guillot

Eugène Guillot

- Eugène Guillot: El 5 de novembre de 1905 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Léon Guillot, també conegut com Antonio i com Jacques Sallès. Era fill natural de la bugadera Léonie Théodorine Augustine Gandon i el 13 de març de 1906 va ser reconegut per François Eugène Guillot, per a finalment ser «letitimat» pel matrimoni celebrat el 9 de setembre de 1915 d'aquests al VI Districte de París. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Suzanne Fabert, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso Abadía, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. El 21 de maig de 1962 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Berthe Fabert. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de «La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Fabert a Esbly (Illa de França, França). Eugène Guillot va morir a causa d'un infart el 13 d'octubre de 1978 al seu domicili d'Esbly (Illa de França, França).

Berthe Fabert (1895-1983)

***

Necrològica de Gratiniano Solsona Solsona apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de juny de 1975

Necrològica de Gratiniano Solsona Solsona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de juny de 1975

- Gratiniano Solsona Solsona: El 5 de novembre de 1912 neix a Puertomingalvo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gratiniano Solsona Solsona. Sos pares es deien Casimiro Solsona García, llaurador, i Apolonia Solsona Tomás, i en néixer tenia dos germans. Mecànic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'abril de 1939 va ser traslladat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les obres de construcció d'una carretera als Alps. El març de 1940 va ser enviat a prop d'Amiens (Picardia, França) per a enterrar cables elèctrics i posteriorment va ser destinat a la construcció d'un polvorí a Monsac (Aquitània, França). En la primavera de 1940, quan l'Ocupació, arribà a Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser embarcat amb el vaixell Quilitis cap a Lisboa (Portugal) i d'allà, a bord del Grande Diez, va ser traslladat al nord d'Àfrica i internat als camps de concentració d'Aïn-Chock (Casablanca, Marroc) i de Bouarfa (Blida, Algèria). Després de la II Guerra Mundial restà al Marroc, on milità en la CNT de l'exili a Casablanca. A finals de 1974 des de Casablanca intentà aconseguir l'estatus de refugiat polític, però va ser finalment repatriat a França. Malalt de silicosi, Gratiniano Solsona Solsona va morir el 15 de setembre de 1987 a Vilanòva (Provença, Occitània).

***

Rogelio Madrigal Torres

Rogelio Madrigal Torres

- Rogelio Madrigal Torres: El 5 de novembre de 1933 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. Sos pares es deien Antonio Madrigal Moya, carrabiner, i Francisca Torres Cárdenas. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir.

Rogelio Madrigal Torres (1933-1960)

***

João Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011)

João Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011)

- João Freire: El 5 de novembre de 1942 neix a Lisboa (Portugal) el militar, sociòleg, professor, escriptor, mestre d'esgrima i historiador llibertari João Carlos de Oliveira Moreira Freire. Fill del general Carlos Silva Freire, entrà a l'Escola Naval de Lisboa, on romangué intern durant set anys fins al 1964. Fou oficial de l'Armada fins l'abril de 1968, quan desertà de l'Exèrcit portuguès contrari a la guerra a l'Àfrica. Visqué el «Maig de 1968» a París (França), on s'establí. Entre 1970 i 1975 treballà com a obrer en la indústria metal·lúrgica. En aquests anys estudià Ciències Polítiques a l'Institut d'Estudis Politics de París, diplomant-se en 1971 i llicenciant-se en 1976 en ciències polítiques i socials. És professor catedràtic i professor emèrit de sociologia de l'Institut Superior de Ciències del Treball i de l'Empresa – Institut Universitari de Lisboa (ISCTE-IUL), universitat en la qual s'havia doctorat en 1988. El seu camp d'estudi és la sociologia del treball i, com a llibertari, l'estudi del moviment anarquista. Entre 1993 i 1995 dirigí la revista Organizações e Trabalho i és col·laborador d'International Sociology, Análise Social, Sociologia-Problemas e Práticas, entre d'altres publicacions. És autor d'Anarquistas e operários. Ideologia, ofício e práticas sociais: o anarquismo e o operariado em Portugal (1900-1940) (1992), Sociologia do Trabalho: uma introdução (1993 i 2002), A Função de Chefia Directa na Indústria (1994), O Trabalho Independente em Portugal (1995), Carta Escolar do Concelho de Torres Novas (1996), Consumidores em movimento (1996), Variações sobre o tema Trabalho (1997), Atitudes face ao emprego, trabalho e tempo livre (2000), Freedom fighters (2001), Les anarchistes du Portugal (2002), Homens em Fundo Azul-Marinho (2003), Associações profissionais em Portugal (2004), Pessoa comum no seu tempo (2007), Economia e sociedade (2008), Moçambique visto pelos colonizadores (1895-1910) (2009), A Marinha e o poder político em Portugal no século XX (2010), Olhares europeus sobre Angola (1883-1918) (2011), Movimento social crítico e alternativo: memória e referências (2012, amb altres), Roteiros da Memória Urbana. Setúbal: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Porto: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Lisboa: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do século XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Crónicas de um tempo sombrio (2013), A sociologia do trabalho. Um aprofundamento (2014), Portugal face à Grande Guerra em 1914-1915 (2014), Cidadão e marinheiro. Livro de homenagem ao contra-almirante Vítor Crespo (2015, amb Carlos de Almada Contreiras i Pedro Lauret), Crónicas desassombradas e ensaios sócio-lógicos (2013-15) (2015), Jornal da Marinha. Chefias, mudanças, permanências e desemplenhos nos últimos 180 anos (2016), etc. Actualment viu a Ourém (Santarém, Centre, Portugal).

***

Nerio Casoni

Nerio Casoni

- Nerio Casoni: El 5 de novembre de 1953 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Nerio Casoni. Quan era estudiant, a finals dels anys seixanta, s'adherí al moviment anarquista de la seva ciutat, participant activament en les lluites estudiantils, en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Federació Anarquista Italiana (FAI), en l'associació cultural «La Rete», en l'associació «Arti e Pensieri» (amb Gianpiero Landi, Massimo La Torre, Franco Melandri i Luciano Nicolini) i en el Cercle Anarquista «Camillo Berneri». També fou membre, amb Lucrezia Avitabile, Luca Baroncini, Eugen Galasso, Toni Iero, Ilaria Leccardi, Luciano Nicolini i Roberto Zani, de la redacció del periòdic mensual anarquista Cenerentola i col·laborà en la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1990 fou un ponents, amb Carlo Doglio i Nino Moavero, del seminari «Lewis Mumford. Una vita per la città e non solo» que se celebrà a Bolonya i el 21 d'abril de 1991 del congrés «P. Kropotkin. Un contributo per un'organizzazione libertaria della società», amb Lamberto Borghi, Carlo Doglio, Massimo La Torre i Colin Ward, també a la citada ciutat. L'1 de juliol de 2000 participà en l'organització, amb els altres companys de «Arti e Pensieri», del congrés «La fine del Socialismo? Francesco Saverio Merlino e l'anarchia possible» que se celebrà a Imola (Emília-Romanya). A començament del segle XXI participà en el suport dels companys de Llatinoamèrica (Argentina, Uruguai, Perú, Veneçuela i Cuba) col·laborant amb la Comissió de Relacions Internacionals de la FAI. Entre el 12 i el 15 de novembre de 2008 participà a Lima (Perú) en l'Encontre Anarquista Llatinoamericà organitzat pel col·lectiu editor de Desobediencia. Periódico ácrata. El març de 2010 assistí a San José de las Lajas (Mayabeque, Cuba) al IV Fòrum Social organitzat per l'Observatori Crític de Cuba, on presentà el seu projecte de creació de la xarxa internacional de suport anarquista Grups Autònoms de Treballadors Organitzats i Solidaris (GATOS). Nerio Casoni va morir sobtadament d'un ictus el 26 d'agost de 2010 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Nerio Casoni (1953-2010)

***

Paola Mazzaroli

Paola Mazzaroli

- Paola Mazzaroli: El 5 de novembre de 1955 neix a Trieste (Friül) l'anarquista Paola Mazzaroli. Sos pares es deien Giorgio Mazzaroli i Rosa Maria Colonna. En 1975, a l'Institut Ondontotècnic on va estudiar, conegué Patrizia Cocevar, militant anarquista i antimilitarista que esdevingué la seva amiga de l'ànima i la va introduir en aquests cercles. Entrà a formar part del Grup Anarquista «Germinal» i va fer amistat amb Umberto Tommasini. D'antuvi va fer feina en una clínica odontològica i després com a tècnica de laboratori i docent de l'Institut Tècnic «Galvani» on havia estudiat, però abandonà la docència avorrida de la burocràcia. Després es dedicà a tasques artesanes i artístiques diverses (escultura, pintura, etc.) i visqué al sud de la península italiana (Bari i Nàpols). Va fer costat la comuna llibertària rural «Urupia», a San Marzano di San Giuseppe (Pulla, Itàlia), mantenint una estreta relació i passant-hi temporades. A més del Grup Anarquista «Germinal», on destacà en l'edició i distribució del seu òrgan d'expressió Germinal, participà en «Radio Libertaria», posteriorment «Radio Onda Libera», i en les activitats de la llibreria «Utopia 3». També s'integrà en el moviment ecologista («Collettivo Energia Ecologia»), lluitant contra les centrals nuclears, la central tèrmica de Monfalcone (Friül), les fàbriques d'amiant, el Tren d'Alta Velocitat (TAV) o la implantació del sistema MUOS de comunicacions militars per satèl·lit. Va ser una de les organitzadores del congrés «Est, laboratorio di Libertà», celebrat l'abril de 1990. També s'integrà en els moviments feminista i laïcista. La militància en el «Germinal» la va portar a formar part de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participant en el seus congressos, com ara el XX Congrés de la FAI, celebrat entre l'1 i el 3 de novembre de 1991 a Pisa (Toscana, Itàlia). Col·laborà en diversos llibres col·lectius, com ara Sguardi e parole migranti (2005) i Sapori incontri fragranze (2006). Entre el 20 i el 21 de setembre de 2014 intervingué en el congrés Tu sei maledetta. Uomini e donne contro la guerra: Italia (1914-1918), celebrat a Venècia. També fou membre del «Coro Sociale delle "Voci Arcutinate"». Greument malalta durant un any, Paola Mazzaroli va morir el 22 de desembre de 2017 a Trieste (Friül). La revista Germinal li va dedicar un número monogràfic, el 126, de gener de 2018.

Paola Mazzaroli (1955-2017)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ferruccio Domeniconi

Ferruccio Domeniconi

- Ferruccio Domeniconi: El 5 de novembre de 1879 és assassinat a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Havia nascut el 29 de maig de 1854 a Pergola (Marques, Itàlia). Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la «Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà,  durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit.

***

Ricardo Fernández Montalva

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 5 de novembre de 1899 mor a Valparaíso (Valparaíso, Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Havia nascut el 23 de febrer de 1866 a Santiago de Xile (Xile). Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Son germà Samuel també fou poeta.

***

Eusebio Livorio Lombardía

Eusebio Livorio Lombardía

- Eusebio Livorio Lombardía: El 5 de novembre de 1946 és assassinat a Madrid (Espanya) el guerriller llibertari Eusebio Felipe Livorio Lombardía –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Liborio–, conegut com Lavija. Havia nascut el 26 de maig de 1916 a Guareña (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Emilio Livorio Casado, jornaler agrícola, i Petra Lombardía Charama. En 1939 formava part el grup guerriller encapçalat pel comunista Eurgenio Collado Rodríguez (Capitán Corruco), nascut al seu poble, i que actuava a l'àrea compresa entre Ciudad Real, Còrdova i Badajoz. Després de la mort, l'11 de maig de 1942, a la zona de Los Blázquez de Còrdova, d'Eugenio Collado i de cinc membres del grup, s'integrà en el grup guerriller de Francisco Corchado Silveira (Lazarete) que actuava entre Santa Eufemia (Còrdova) i el Valle de Alcudia (Ciudad Real), especialment a la Sierra Perdiguera. A començaments de 1945, quan el Partit Comunista d'Espanya (PCE) envià Ramón Guerreiro Gómez (Julio) a Madrid per organitzar la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre a Ciudad Real i aquest s'autoproclamà «Cap de l'Estat Major», tots els grups que actuaven al Valle de Alcudia, la majoria socialistes i anarquistes, rebutjaren l'hegemonia imposada pel PCE i decidiren en una reunió («Congrés d'Almadenejos») rebutjar la seva adhesió a la Unió Nacional (UN) de tendència comunista i es mostraren a favor d'afegir-se a l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). En aquesta mateixa reunió va ser destituït Ramón Guerreiro i fou nomenat responsable de l'Agrupació Guerrillera amb Norberto Castillejo Jiménez (Veneno). Els responsables de les divisions de la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre van ser, doncs: l'anarquista Eusebio Livorio Lombardia, de la 21 Divisió); el socialista José Caballero Domínguez (Yamba), de la 22 Divisió; i el comunista Vicente Rubio Babiano (Pedro el Cruel), de la 23 Divisió. Aquests grups controlaren el Valle de Alcudia i la zona sud d'Almadén (Ciudad Real), mentre que Ramón Guerreiro i el seu grup s'instal·laren a Puertollano i al nord d'Almadén. El 25 de juny de 1945 el seu grup realitzà la primera acció d'envergadura, un segrest, a la granja Coronado, a la zona d'Almodóvar del Campo (Ciudad Real), però empaitats hagueren d'alliberar el seu hostatge sense haver obtingut cap rescat. Després dels primers cops, realitzats sobretot per a avituallar-se a Solana del Pino, Brazatortas, Abenójar, etc., l'estiu de 1946 marxà a Madrid, amb Ramón Guerreiro, per entrevistar-se amb el responsable comunista Fermín i en tornar organitzaren un atac que es realitzà el 7 d'agost de 1946 a Acebuchal, a la zona de Brazatortas (Ciudad Real), i a Puertollano, on s'apoderaren de 250.000 pessetes de la sucursal del Banc Espanyol de Crèdit. El 24 de setembre el seu grup i el de Vicente Rubio atacaren, entre les estacions de Veredas i de Caracollera, el tren Madrid-Badajoz i s'apoderaren de 13 capses del furgó del correu que contenien la recaptació dels fons de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). Entre agost i setembre de 1946 la relacions entre els diversos grups guerrillers s'agriren i ell i diversos guerrillers anarquistes i socialistes abandonaren el maquis. Francisco Expósito Prieto (Gafas) el substituí en el càrrec de cap de la 21 Divisió. Instal·lat a Madrid, amb el també guerriller Fernando Maraña Falcón (Joven), entrà en contacte amb estraperlistes, dedicant-se a petits furts per sobreviure. El 5 de novembre de 1946 Eusebio Livorio Lombardía i Joven, fruit d'una delació, van ser interceptats pel Grup de Frau de la Guàrdia Civil en un dels seus amagatalls al carrer María Luisa del barri de Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) i fou ferit en el tiroteig; portat a la Casa dels Socors de Chamartín de la Rosa, fou assassinat en aplicació de la «Llei de fugues» –Joven, després d'abatre els números Luis Pérez Valares i Enrique Astudillo, aconseguí fugir, però finalment fou abatut per la policia en 1947. Sa companya fou la guerrillera Isabel Moreno García.

***

Rolando Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes en una excursió (anys cinquanta)

Rolando Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes en una excursió (anys cinquanta)

- Rolando Sternini: El 5 de novembre de 1972 mor a Calàs (Provença, Occitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Rolando Sternini, conegut com Carnera i Ermanno i també citat com Rolando Stermini. Havia nascut el 22 de març de 1902 –algunes fonts citen erròniament 1903– a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Ermanno Sternini i Stumara Broccani. Fogoner de vaixell de professió, després de la pujada al poder del feixisme s'exilià a França i a Bèlgica, i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, hi marxà com a voluntari i s'integrà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies, passà a formar part de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») –algunes fonts citen la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» –algunes fonts citen el camp de concentració de Gurs. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar obligatòriament per al Govern de Vichy i pels alemanys en dues ocasions i en totes dues es va escapar. Visqué en la clandestinitat fins el final de la II Guerra Mundial. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lió (Arpitània), participant en les activitats culturals dels companys espanyols (reunions, conferències, excursions, etc.). Va fer especial amistat amb l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano i visqué amb ell al barri de Vaise de Lió. Posteriorment visqué amb sa companya Vicenta de la Flor al barri lionès de Fourvière. Rolando Sternini va morir el 5 de novembre de 1972 a la Clínica Les Oliviers del barri Le Ray de Calàs (Provença, Occitània).

Rolando Sternini (1902-1972)

***

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 de juny de 1978

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Moisés Báguena Belmonte: El 5 de novembre de 1977 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Havia nascut el 28 d'agost de 1908 a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 5 de novembre de 1980 mor la traductora i militant anarquista Ida Pilat. Havia nascut el 28 d'abril de 1896 a Odessa (Odessa, Ucraïna) en una família jueva acomodada i poliglota. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc.

***

Louis Viallet i sa companya Catherine Jeanne Geay

Louis Viallet i sa companya Catherine Jeanne Geay

- Louis Viallet: El 5 de novembre de 1985 mor a Chavroches (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis-Désiré Viallet. Havia nascut el 4 de febrer de 1903 a Formelay (Vaumas, Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Pierre Viallet, conreador, i Marie Burlaud. Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya Catherine Jeanne Geay, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis Viallet va morir el 5 de novembre de 1985 al seu domicili de Les Tilleuls deChavroches (Alvèrnia, Occitània).

Louis Viallet (1903-1985)

***

Necrològica de Jerónimo Cañizares Trujillo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de desembre de 1989

Necrològica de Jerónimo Cañizares Trujillo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de desembre de 1989

- Jerónimo Cañizares Trujillo: El 5 de novembre de 1989 mor a Caors (Carcí, Guiena, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Cañizares Trujillo. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Onofre Cañizares i Dolores Trujillo. Amb sa família emigrà a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat de Francisca Úbeda, a Montcada i Reixac conegué sa futura companya, Conchita Vicens (Idea). El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castèlfranc i, a partir de 1953, a Puy-l'Évêque. Jerónimo Cañizares Trujillo va morir el 5 de novembre de 1989 a l'Hospital Jean Rougier de Caors (Carcí, Guiena, Occitània).

***

Fernando Carballo Blanco a la presó de Burgos

Fernando Carballo Blanco a la presó de Burgos

- Fernando Carballo Blanco: El 5 de novembre de 1993 mor a Oliva (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Carballo Blanco. Havia nascut el 30 de maig de 1924 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou fill d'Aniceto Carballo Rodríguez, obrer als tallers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare, Concepción Blanco Rivas, fou internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra, fou engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En 1940 malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven feina. Fou tancat sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó entrà en contacte amb militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de Vinaròs, València i Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava amb la de tractant d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra d'Ebre per resistir-se a un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat un any i mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es realitzà. En 1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou empresonat acusat de pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta acusació fou canviada per la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En 1949 fou tancat a El Puerto de Santa María i després traslladat a Ocaña fins l'agost de 1955, que sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà amb Juana Rodríguez Olivar. A la presó aprengué l'ofici de sastre, que serà la feina amb la qual es guanyarà la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina que a dures penes es reestructurava i es dedicà sobretot a tasques propagandístiques. L'11 d'agost de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista anarquista escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i per intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid que s'havia celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El novembre de 1969 portà a terme una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El novembre de 1970, a la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam en solidaritat amb els presos de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). Fins al 1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i després passà per diverses presons fent «turisme penitenciari» (Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares, Jaén, El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan gairebé ja no quedaven presos polítics a les presons i després de passar 26 anys tancats –244 dies dels quals en règim d'aïllament total–, convertint-se en el pres polític que passà més temps empresonat pel franquisme, des de França s'engegà una campanya per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente Libertario» edità un cartell exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels carrers perquè finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del Reformatori d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid amb sa companya i amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En sortí de la presó intervingué en mítings i xerrades de la CNT (París, Bordeus, San Sebastián de los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant i, després, a Dènia. Detingut de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de presó. Fernando Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Oliva (Safor, País Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia i va ser enterrat al cementiri de Dènia.

Fernando Carballo Blanco (1924-1993)

***

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban sa filla Ana (València, 1958)

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

- Diego Antonio Torró Pardo: El 5 de novembre de 2002 mor a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut el 17 de gener de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1918– a Partida San Juan (Villena, Alt Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien José Torró Ribera, jornaler, i Josefa Pardo Ferriz. Era fill d'una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué una única filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a l'Hospital de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat en aquesta població.

Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

***

Notícia orgànica de René Lustre apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 12 d'octubre de 1951

Notícia orgànica de René Lustre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 d'octubre de 1951

- René Lustre: El 5 de novembre de 2017 mor a Plaisir (Illa de França, França) l'anarquista, i després trotskista, René Gabriel Lustre. Havia nascut l'1 de juliol de 1924 al XVIII Districte de París (França). Nasqué amb un germà bessó. Era fill del parisenc Georges Lustre, empleat d'autobusos, i de la luxemburguesa Julie Colbert. Comptable de professió, després de la II Guerra Mundial s'integrà en el Grup Anarquista de París-Est (Roger Caron, André Moine, Cécile Moine, etc.), adherit a la Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1947 es casà a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) amb Jeanine Gilberte Gruss, de qui es va divorciar el 21 de maig de 1963. En 1949 va ser un dels fundadors de l'Organisation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla), grup secret comunista llibertari dins de la FA encapçalat per Georges Fontenis i Jean Senninger (Serge Ninn), creat amb la finalitat d'orientar la FA cap el comunisme llibertari. En el congrés entre el 27 i el 29 de maig de 1950 a París va ser nomenat secretari d'Arxius i de Documentació del Comitè Nacional de la FA. L'abril de 1951, en el congrés de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser reelegit, com a secretari de Gestió, membre del Comitè Nacional de la FA. En el congrés celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser reelegit en l'anterior càrrec, així com el congrés celebrat entre el 23 i el 25 de maig a París –en aquest últim congrés es ratificaren els nous estatuts de la FA que transformaven aquesta en una organització «comunista llibertària», rebatejada mesos més tard com Federació Comunista Llibertària (FCL). Va ser tresorer i membre permanent de la FA i després de l'FCL. Entre juny de 1951 i desembre de 1953 va ser administrador del periòdic Le Libertaire, que havia esdevingut l'òrgan de l'FCL, i entre novembre de 1952 i març de 1954 gerent. En aquests anys també va ser responsable de Le Lien. Bulletin intérieur de la Féderation Anarchiste. El juny de 1952 va ser administrador del setè, i últim número, de la revista Études Anarchistes (1948-1952). En 1953 participà, amb altres membres de l'OPB (Roger Caron, Georges Fontenis, André Moine i Serge Ninn), en la redacció d'una sèrie d'articles sobre «problemes essencials» aparegut en Le Libertaire per publicar-los en fullet independent sota el títol Manifeste du communisme libertaire. A finals de novembre de 1953, després d'haver estat acusat de trotskista i de «gestió negligent», va ser suspès de l'OPB i reemplaçat com a membre permanent per Jacques Tanforti. El març de 1954 publicà el fullet Pourquoi j'ai quitté la FCL, on va explicar que s'havia passat al Partit Comunista Internacionalista (PCI) de Pierre Boussel (Pierre Lambert) després de constatar la contradicció en la qual es trobava l'FCL d'intentar conciliar l'anarquisme i la «disciplina revolucionària». El 28 de març de 1964 es casà a Stains (Illa de França, França) amb Aline Hélène Petit. En 1989 es va jubilar. La seva última etapa visqué a Argenteuil (Illa de França, França). René Lustre va morir el 5 de novembre de 2017 al Centre Hospitalari de Plaisir (Illa de França, França) i va ser enterrat al Cementiri del Centre d'Argenteuil.

---

[04/11]

Anarcoefemèrides

[06/11]

Escriu-nos


Actualització: 07-07-23