---

Anarcoefemèrides del 5 de novembre

Esdeveniments

Portada del número 3 de "La Mistoufe"

Portada del número 3 de La Mistoufe

- Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf «L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.

***

Capçalera del primer número de "La Cloche Anarchiste"

Capçalera del primer número de La Cloche Anarchiste

- Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre de 1909 surt a Bourges (Centre, França) el primer i únic número de La Cloche Anarchiste. Feuillet paraissant irrégulièrement, édité par le Club Francisco Ferrer, organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de dues pàgines està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un article de Michel Petit aparegut el 30 d'octubre de 1909 en Le Temps Nouveaux signat per Michel Petit.

***

Monument a Ferrer a Brussel·les

Monument a Ferrer a Brussel·les

- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és inaugurat a la plaça de Sainte Cathérine de Brussel·les (Bèlgica) un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a una subscripció popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant cap al cel una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia: «A Francesc Ferrer, afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència.». A l'acte inaugural van assistir nombroses personalitats i representacions del moviment anarquista, només van ser absents les autoritats municipals que van patir la pressió de l'ambaixada espanyola. L'estàtua va ser retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de setembre de 1919, el Consell General de la «Libre Pensée» de Bèlgica va organitzar una concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc. Finalment, malgrat les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment reubicada i reinaugurada el 12 d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la façana principal de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament «Francesc Ferrer», en honor seu. Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses. Amb tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta s'inaugurarà als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya).

***

Els "wobblies" Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de cadàvers

Els wobblies Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de cadàvers

- Massacre d'Everett: El 5 de novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un important enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies --militants anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- que ha passat a la història sota el nom de «Massacre d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi hagué diverses topades entre els empresaris i els seus interessos comercials i els treballadors i els seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i assemblees públiques als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven fermament decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de apujades salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat la vaga de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors) que ja portava cinc mesos. Per altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies privats que es dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la ciutat. La secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett en gran número i celebrar un míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de novembre de 1916 uns 300 wobblies es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després s'encaminaren als molls, on abordaren els vapors «Verona» i «Calista» que navegaren cap a Everett. El «Verona» arribà primer a Everett i conforme s'acostava als molls de càrrega a primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar la seva cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els seus guàrdies armats als molls i en un remolcador del port, l'«Edison», propietat de l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la indústria fustera i era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En total eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i «ciutadans delegats» pel sheriff, que es congregaren per repel·lir els treballadors. Alguns obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer, però el fet es que es produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El vaixell gairebé sotsobrà i molts treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només la caseta del pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala. El capità del «Verona», Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant del que havia passat al «Calista». Al final, dos «ciutadans delegats» (Jefferson Beard i Charles Curtis) resultaren morts --els trets mortals els tenien a l'esquena i el més provable és que fossin resultat de «foc amic»-- i unes 20 persones resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs el sheriff McRae. Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies després) i 27 de ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats, ja que molts de cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els locals de la IWW d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó. El governador de l'Estat de Washington envià diverses companyies de la Guàrdia Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre. És més que provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les assemblees obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser detinguts, entre ells el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del comtat d'Snohomish a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans delegats». Després de dos mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i poc després tots els càrrecs contra la resta d'empresonats foren retirats i foren alliberats.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès "Le Droit Social" de l'11 de juny de 1882

Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès Le Droit Social de l'11 de juny de 1882

- Louis Dejoux: El 5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Roine-Alps, Arpitània) el sabater i propagandista anarquista Louis Dejoux. Establert a Lió (Arpitània), vivia al número 67 del carrer de Chartres. Era membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona. Com a gerent de Le Droit Social, primer periòdic anarquista fundat a Lió, el maig de 1882 va ser condemnat per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per la publicació d'articles glorificadors de l'acte de Fournier, jove obrer sense feina de 18 anys que el març de 1882 disparà sobre el patró Bréchard a Roanne (Roine-Alps, Occitània). Representà l'FRRE en un congrés de la Federació del Jura celebrat el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud, Suïssa), congrés en el qual Élisée Reclus proposà organitzar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el mes d'agost una reunió anarquista de caràcter internacional. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, que va començar el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, fugí cap a Suïssa. Ell va ser jutjat en la primera categoria per l'acusació i va ser condemnat en rebel·lia, el 19 de gener de 1883, a dos anys de presó, 1.000 francs de multa i cinc anys de prohibició dels drets civils. Estava casat i sense infants. El periòdic Le Révolté, del 25 de maig de 1884, anuncià que acabava de morir. Son germà, François Dejoux, també va ser un destacat militant anarquista de l'FRRE.

***

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 28 d'agost de 1895

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 28 d'agost de 1895

- Édouard Arnal: El 5 de novembre de 1863 neix a París (França) el propagandista anarquista Édouard Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb crosses. A Besiers (Llenguadoc, Occitània) visqué al número 4 del carrer Arago. Es guanyava la vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900 freqüentà totes les fires, festes i mercats del departament occità del Gard anant i venint amb un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette Esquivar –a vegades citada Scavarda. Aprofitava la seva activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda anarquista. En 1894 estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc, Occitània) i, a començament de 1896, durant la seva estada a Alèst (Llenguadoc, Occitània) a casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut per «mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lamure: El 5 de novembre de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Eugène Clément Lamure. Entre 1888 i 1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca Périer-Febvre i vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer Saint-Germain d'Auxerrois de París. Després partí cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de 1892 va ser buscat sense èxit per la policia, que l'inculpava de pertànyer al grup anarquista «L'Action». Assistí a reunions anarquistes i quan el procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) intentà entrar a la força al Palau de Justícia, fet pel qual va ser detingut unes hores. Després de l'adopció de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran reserva», desconfiant de tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari florista Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893, després d'haver-se ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una malaltia venèria i d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar per analfabet, encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es declarà antipatriota i manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas d'incorporació. Segons un informe policíac, apallissava sa mare i sa germana, amenaçant-les d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que es va veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894 sa mare es presentà a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar poder alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte d'«associació criminal» i l'endemà el comissari de policia escorcollà el seu domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació d'explosius i exemplars de premsa anarquista (Chambard, Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i de diversos fullets (Jean Grave, Charles Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria, on reconegué la seva militància anarquista teòrica («partidari de reformes necessàries per l'evolució i no pel crim») i que els materials referents a explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo. També afirmà que no coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap organització. Pel que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els havia comprat a la via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol sa mare lliurà per correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es relacionaven les bones referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la família explicà que havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte d'ajudar sa família i el qualificà de «minyó absolutament inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer lliurà una ordre de sobreseïment per la inculpació d'«associació criminal». En 1900 figurava en un llista d'anarquistes parisencs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Diego Rodríguez Barbosa

Diego Rodríguez Barbosa

- Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

***

Ricard Sanz

Ricard Sanz

- Ricard Sanz i García: El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció --serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931-- i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Ricard Sanz i García va morir el 25 d'octubre de 1986 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc.

***

Eugène Guillot

Eugène Guillot

- Eugène Guillot: El 5 de novembre de 1905 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Léon Guillot, també conegut com Antonio i com Jacques Sallès. Sos pares es deien François Eugène Guillot i Léonie Théodorine Augustine Gandon. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Suzanne Fabert, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso Abadía, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de «La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Fabert a Esbly (Illa de França, França). Eugène Guillot va morir a causa d'un infart el 13 d'octubre de 1978 al seu domicili d'Esbly (Illa de França, França).

Berthe Fabert (1895-1983)

***

Enric Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000)

Enric Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000)

- Enric Melich Gutiérrez: El 5 de novembre de 1925 neix a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Enric Melich Gutiérrez, més conegut com Henri Mélich. Fill del militant anarcosindicalista Enric Melich Rodes, la seva infantesa la passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i els anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa família i va ser enviat a un refugi a Pena d'Agenés (Aquitània, Occitània). Després treballà com a llenyataire als boscos de l'alta vall de l'Aude. En 1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel González, col·laborà en una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. En 1944, i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean Robert» dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude, sota el nom de Caporal Sanz. Acabada la II Guerra Mundial, participà en els diversos intents d'alliberar la Península des de les comarques gironines («Operació RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb Mora de Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on treballà en una llibreria. Milità en les Joventuts Llibertàries i en 1953, arran de la reconstitució de la Federació Anarquista (FA) participà en el grup de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg), René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre d'altres. A finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i 1963 participà activament en les accions de Defensa Interior (DI) contra el franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo Ibérico al Midi i en 1974 creà a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un atemptat dos anys després. Després de les diverses excisions que patí el moviment llibertari, s'integrà en els Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels editors de la revista Acción Anarcosindicalista de Barcelona, participant en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la publicació d'autors llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva Senda). Participà amb el seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i 2003) i els documentals Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera (2009) i Boira Negra (2009). El 16 de maig de 2009 participà en l'«Homenatge a la Catalunya revolucionària» que es celebrà al cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de 2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment llibertari contra el feixisme i per la revolució social», dins les jornades sobre el «75 aniversari de la Revolució del 36» que se celebraren a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En l'actualitat és membre del «Grup pro revisió del procés Granado-Delgado i de suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres Libres i Nueva Senda.

Enric Melich Gutiérrez

***

Rogelio Madrigal Torres

Rogelio Madrigal Torres

- Rogelio Madrigal Torres: El 5 de novembre de 1933 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir.

Rogelio Madrigal Torres (1933-1960)

***

João Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011)

João Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011)

- João Freire: El 5 de novembre de 1942 neix a Lisboa (Portugal) el militar, sociòleg, professor, escriptor, mestre d'esgrima i historiador llibertari João Carlos de Oliveira Moreira Freire. Fill del general Carlos Silva Freire, entrà a l'Escola Naval de Lisboa, on romangué intern durant set anys fins al 1964. Fou oficial de l'Armada fins l'abril de 1968, quan desertà de l'Exèrcit portuguès contrari a la guerra a l'Àfrica. Visqué el «Maig de 1968» a París (França), on s'establí. Entre 1970 i 1975 treballà com a obrer en la indústria metal·lúrgica. En aquests anys estudià Ciències Polítiques a l'Institut d'Estudis Politics de París, diplomant-se en 1971 i llicenciant-se en 1976 en ciències polítiques i socials. És professor catedràtic i professor emèrit de sociologia de l'Institut Superior de Ciències del Treball i de l'Empresa – Institut Universitari de Lisboa (ISCTE-IUL), universitat en la qual s'havia doctorat en 1988. El seu camp d'estudi és la sociologia del treball i, com a llibertari, l'estudi del moviment anarquista. Entre 1993 i 1995 dirigí la revista Organizações e Trabalho i és col·laborador d'International Sociology, Análise Social, Sociologia-Problemas e Práticas, entre d'altres publicacions. És autor d'Anarquistas e operários. Ideologia, ofício e práticas sociais: o anarquismo e o operariado em Portugal (1900-1940) (1992), Sociologia do Trabalho: uma introdução (1993 i 2002), A Função de Chefia Directa na Indústria (1994), O Trabalho Independente em Portugal (1995), Carta Escolar do Concelho de Torres Novas (1996), Consumidores em movimento (1996), Variações sobre o tema Trabalho (1997), Atitudes face ao emprego, trabalho e tempo livre (2000), Freedom fighters (2001), Les anarchistes du Portugal (2002), Homens em Fundo Azul-Marinho (2003), Associações profissionais em Portugal (2004), Pessoa comum no seu tempo (2007), Economia e sociedade (2008), Moçambique visto pelos colonizadores (1895-1910) (2009), A Marinha e o poder político em Portugal no século XX (2010), Olhares europeus sobre Angola (1883-1918) (2011), Movimento social crítico e alternativo: memória e referências (2012, amb altres), Roteiros da Memória Urbana. Setúbal: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Porto: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Lisboa: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do século XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Crónicas de um tempo sombrio (2013), A sociologia do trabalho. Um aprofundamento (2014), Portugal face à Grande Guerra em 1914-1915 (2014), Cidadão e marinheiro. Livro de homenagem ao contra-almirante Vítor Crespo (2015, amb Carlos de Almada Contreiras i Pedro Lauret), Crónicas desassombradas e ensaios sócio-lógicos (2013-15) (2015), Jornal da Marinha. Chefias, mudanças, permanências e desemplenhos nos últimos 180 anos (2016), etc. Actualment viu a Ourém (Santarém, Centre, Portugal).

***

Nerio Casoni

Nerio Casoni

- Nerio Casoni: El 5 de novembre de 1953 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Nerio Casoni. Quan era estudiant, a finals dels anys seixanta, s'adherí al moviment anarquista de la seva ciutat, participant activament en les lluites estudiantils, en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Federació Anarquista Italiana (FAI), en l'associació cultural «La Rete», en l'associació «Arti e Pensieri» (amb Gianpiero Landi, Massimo La Torre, Franco Melandri i Luciano Nicolini) i en el Cercle Anarquista «Camillo Berneri». També fou membre, amb Lucrezia Avitabile, Luca Baroncini, Eugen Galasso, Toni Iero, Ilaria Leccardi, Luciano Nicolini i Roberto Zani, de la redacció del periòdic mensual anarquista Cenerentola i col·laborà en la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1990 fou un ponents, amb Carlo Doglio i Nino Moavero, del seminari «Lewis Mumford. Una vita per la città e non solo» que se celebrà a Bolonya i el 21 d'abril de 1991 del congrés «P. Kropotkin. Un contributo per un'organizzazione libertaria della società», amb Lamberto Borghi, Carlo Doglio, Massimo La Torre i Colin Ward, també a la citada ciutat. L'1 de juliol de 2000 participà en l'organització, amb els altres companys de «Arti e Pensieri», del congrés «La fine del Socialismo? Francesco Saverio Merlino e l'anarchia possible» que se celebrà a Imola (Emília-Romanya). A començament del segle XXI participà en el suport dels companys de Llatinoamèrica (Argentina, Uruguai, Perú, Veneçuela i Cuba) col·laborant amb la Comissió de Relacions Internacionals de la FAI. Entre el 12 i el 15 de novembre de 2008 participà a Lima (Perú) en l'Encontre Anarquista Llatinoamericà organitzat pel col·lectiu editor de Desobediencia. Periódico ácrata. El març de 2010 assistí a San José de las Lajas (Mayabeque, Cuba) al IV Fòrum Social organitzat per l'Observatori Crític de Cuba, on presentà el seu projecte de creació de la xarxa internacional de suport anarquista Grups Autònoms de Treballadors Organitzats i Solidaris (GATOS). Nerio Casoni va morir sobtadament d'un ictus el 26 d'agost de 2010 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Nerio Casoni (1953-2010)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ferruccio Domeniconi

Ferruccio Domeniconi

- Ferruccio Domeniconi: El 5 de novembre de 1879 és assassinat a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Havia nascut el 29 de maig de 1854 a Pergola (Marques, Itàlia). Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la «Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà,  durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit.

***

Ricardo Fernández Montalva

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 5 de novembre de 1899 mor a Valparaíso (Valparaíso, Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Havia nascut el 23 de febrer de 1866 a Santiago de Xile (Xile). Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Son germà Samuel també fou poeta.

***

Eusebio Liborio Lombardía [losdelasierra.info]

Eusebio Liborio Lombardía [losdelasierra.info]

- Eusebio Liborio Lombardía: El 5 de novembre de 1946 és assassinat el guerriller llibertari Eusebio Liborio Lombardía, conegut com Lavija. Havia nascut cap el 1915 a Guareña (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1939 formava part el grup guerriller encapçalat pel comunista Eurgenio Collado Rodríguez (Capitán Corruco), nascut al seu poble, i que actuava a l'àrea compresa entre Ciudad Real, Còrdova i Badajoz. Després de la mort, l'11 de maig de 1942, a la zona de Los Blázquez de Còrdova, d'Eugenio Collado i de cinc membres del grup, s'integrà en el grup guerriller de Francisco Corchado Silveira (Lazarete) que actuava entre Santa Eufemia (Còrdova) i el Valle de Alcudia (Ciudad Real), especialment a la Sierra Perdiguera. A començaments de 1945, quan el Partit Comunista d'Espanya (PCE) envià Ramón Guerreiro Gómez (Julio) a Madrid per organitzar la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre a Ciudad Real i aquest s'autoproclamà «Cap de l'Estat Major», tots els grups que actuaven al Valle de Alcudia, la majoria socialistes i anarquistes, rebutjaren l'hegemonia imposada pel PCE i decidiren en una reunió («Congrés d'Almadenejos») rebutjar la seva adhesió a la Unió Nacional (UN) de tendència comunista i es mostraren a favor d'afegir-se a l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). En aquesta mateixa reunió va ser destituït Ramón Guerreiro i fou nomenat responsable de l'Agrupació Guerrillera amb Norberto Castillejo Jiménez (Veneno). Els responsables de les divisions de la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre van ser, doncs: l'anarquista Eusebio Liborio Lombardia, de la 21 Divisió); el socialista José Caballero Domínguez (Yamba), de la 22 Divisió; i el comunista Vicente Rubio Babiano (Pedro el Cruel), de la 23 Divisió. Aquests grups controlaren el Valle de Alcudia i la zona sud d'Almadén (Ciudad Real), mentre que Ramón Guerreiro i el seu grup s'instal·laren a Puertollano i al nord d'Almadén. El 25 de juny de 1945 el seu grup realitzà la primera acció d'envergadura, un segrest, a la granja Coronado, a la zona d'Almodóvar del Campo (Ciudad Real), però empaitats hagueren d'alliberar el seu hostatge sense haver obtingut cap rescat. Després dels primers cops, realitzats sobretot per a avituallar-se a Solana del Pino, Brazatortas, Abenójar, etc., l'estiu de 1946 marxà a Madrid, amb Ramón Guerreiro, per entrevistar-se amb el responsable comunista Fermín i en tornar organitzaren un atac que es realitzà el 7 d'agost de 1946 a Acebuchal, a la zona de Brazatortas (Ciudad Real), i a Puertollano, on s'apoderaren de 250.000 pessetes de la sucursal del Banc Espanyol de Crèdit. El 24 de setembre el seu grup i el de Vicente Rubio atacaren, entre les estacions de Veredas i de Caracollera, el tren Madrid-Badajoz i s'apoderaren de 13 capses del furgó del correu que contenien la recaptació dels fons de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). Entre agost i setembre de 1946 la relacions entre els diversos grups guerrillers s'agriren i ell i diversos guerrillers anarquistes i socialistes abandonaren el maquis. Francisco Expósito Prieto (Gafas) el substituí en el càrrec de cap de la 21 Divisió. Instal·lat a Madrid, amb el també guerriller Fernando Maraña Falcón (Joven), entrà en contacte amb estraperlistes, dedicant-se a petits furts per sobreviure. El 5 de novembre de 1946 Eusebio Liborio Lombardía i Joven, fruit d'una delació, van ser interceptats pel Grup de Frau de la Guàrdia Civil en un dels seus amagatalls al carrer María Luisa del barri de Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) i fou ferit en el tiroteig; portat a la Casa dels Socors de Chamartín de la Rosa, fou assassinat en aplicació de la «Llei de fugues» --Joven, després d'abatre els números Luis Pérez Valares i Enrique Astudillo, aconseguí fugir, però finalment fou abatut per la policia en 1947. Sa companya fou la guerrillera Isabel Moreno García.

***

Necrològica de Pere Rexach apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 d'abril de 1968

Necrològica de Pere Rexach apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Pere Rexach: El 5 de novembre de 1967 mor a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Pere Rexach. Havia nascut cap el 1891. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità especialment en la Federació Local de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1967 es retirà a una casa de jubilats de Souppes-sur-Loing. Pere Rexach patí el 3 de novembre de 1967 una crisi cardíaca i fou traslladat a l'hospital de Fontainebleau, on morí dos dies després.

***

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 de juny de 1978

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Moisés Báguena Belmonte: El 5 de novembre de 1977 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Havia nascut el 28 d'agost de 1908 a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 5 de novembre de 1980 mor la traductora i militant anarquista Ida Pilat. Havia nascut el 28 d'abril de 1896 a Odessa (Odessa, Ucraïna) en una família jueva acomodada i poliglota. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc.

***

Louis Viallet i sa companya

Louis Viallet i sa companya

- Louis Viallet: El 5 de novembre de 1985 mor a Chavroches (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis Viallet. Havia nascut el 4 de febrer de 1903 a Vaumas (Alvèrnia, Occitània). Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees.

Louis Viallet (1903-1985)

***

Necrològica de José Cañizares Trujillo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de desembre de 1989

Necrològica de José Cañizares Trujillo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de desembre de 1989

- José Cañizares Trujillo: El 5 de novembre de 1989 mor a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañizares Trujillo. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya). Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castèlfranc i, a partir de 1953, a Puy-l'Évêque.

***

D'esquerra a dreta: José Pérez Ibáñez, Jacinto Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez (Tolosa, 1949)

D'esquerra a dreta: José Pérez Ibáñez, Jacinto Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez (Tolosa, 1949)

- Jacinto Santaflorentina: El 5 de novembre de 1991 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Jacinto Santaflorentina López de Oñate, conegut com Santica. Havia nascut el 14 d'octubre de 1900 a Tudelilla (La Rioja, Espanya). A començaments dels anys vint s'integrà en el moviment anarcosindicalista. En 1923 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Sucrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, amb Joaquín Ascaso Budría i Felipe Orquín Aspas, fou membre de la comissió creadora del Sindicat de la Construcció de Saragossa de la CNT, que fou força actiu durant la vaga del ram de l'any següent. El setembre de 1932 substituí Francisco García al front d'aquest sindicat i el desembre en fou nomenat president, càrrec que exercí en dues ocasions. Durant els anys republicans sempre s'enquadrà en el sector confederal més radical. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Miguel Chueca Cuartero, Felipe Orquín Aspas i Miguel Vallejo Sebastián. Entre octubre de 1933 i juny de 1936, quan el Comitè Nacional de la CNT radicava a Saragossa, en fou membre, juntament amb altres destacats militants (Miguel Abós, Zanón Canudo, Evelio Martínez, Rubén Pérez, Miguel Chueca, Miguel Vallejo, Adolfo Arnal, etc.). El desembre de 1933 coordinà, en nom del Comitè Regional, el moviment insurreccional al Baix Aragó; detingut, fou torturat a Alcanyís juntament amb altres companys, jutjat per un Tribuna d'Urgència a Terol i condemnat a dos anys de presó menor per «tinença d'armes». En 1934 fou un dels pilars de la vaga general de 34 dies a Saragossa d'aquell any. Quan esclatà la guerra en 1936, lluita en la «Columna Ortiz» i va estar força unit a Joaquín Ascaso Budría i a Antonio Ortiz Ramírez. El 13 de juliol de 1938, amb els anteriors i altres (Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Máñez Zaragoza, Ramon Negre Bas i Martín Terrer Andrés), passà a França fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència en diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Montalban i a Vernet. El juny de 1942 va ser confinat, amb altres companys, al camp algerià de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, retornà a Saragossa i formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT. En 1984 el seu testimoni fou recollit en el llibre La sublevación de Jaca, de José María Azpirol Pascual i Fernando Elboj Broto. Jacinto Santaflorentina va morir el 5 de novembre de 1991 a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya).

Jacinto Santaflorentina López de Oñate (1900-1991)

***

Fernando Carballo Blanco a la presó de Burgos

Fernando Carballo Blanco a la presó de Burgos

- Fernando Carballo Blanco: El 5 de novembre de 1993 mor a Dènia (Marina Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Carballo Blanco. Havia nascut el 30 de maig de 1924 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou fill d'Aniceto Carballo, obrer als tallers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare, Concepción Blanco, fou internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra, fou engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En 1940 malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven feina. Fou tancat sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó entrà en contacte amb militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de Vinaròs, València i Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava amb la de tractant d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra d'Ebre per resistir-se a un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat un any i mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es realitzà. En 1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou empresonat acusat de pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta acusació fou canviada per la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En 1949 fou tancat a El Puerto de Santa María i després traslladat a Ocaña fins l'agost de 1955, que sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà amb Juana Rodríguez Olivar. A la presó aprengué l'ofici de sastre, que serà la feina amb la qual es guanyarà la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina que a dures penes es reestructurava i es dedicà sobretot a tasques propagandístiques. L'11 d'agost de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista anarquista escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i per intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid que s'havia celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El novembre de 1969 portà a terme una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El novembre de 1970, a la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam en solidaritat amb els presos de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). Fins al 1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i després passà per diverses presons fent «turisme penitenciari» (Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares, Jaén, El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan gairebé ja no quedaven presos polítics a les presons i després de passar 26 anys tancats --244 dies dels quals en règim d'aïllament total--, convertint-se en el pres polític que passà més temps empresonat pel franquisme, des de França s'engegà una campanya per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente Libertario» edità un cartell exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels carrers perquè finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del Reformatori d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid amb sa companya i amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En sortí de la presó intervingué en mítings i xerrades de la CNT (París, Bordeus, San Sebastián de los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant i, després, a Dènia. Detingut de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de presó. Fernando Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Dènia (Marina Alta, País Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia.

Fernando Carballo Blanco (1924-1993)

***

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban sa filla Ana (València, 1958)

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

- Diego Antonio Torró Pardo: El 5 de novembre de 2002 mor a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut el 17 de gener de 1918 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) en una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué una única filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena.

Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

---

[04/11]

Anarcoefemèrides

[06/11]

Escriu-nos


Actualització: 17-11-18