---

Primo Bassi (1892-1972)

El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo, Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

---

Primo Bassi

El jove Primo Bassi

---

Portada del periòdic Sorgiamo! de l'1 de novembre de 1922 sobre la condemna de Primo Bassi

---

Primo Bassi amb la seva característica barba

---

Escriu-nos

---