---

Anarcoefemèrides del 6 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de "Le Journal du Peuple"

Capçalera de Le Journal du Peuple

- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, i òrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.

***

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.

***

Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).

***

Capçalera del primer número de "¡¡Campo!!"

Capçalera del primer número de ¡¡Campo!!

- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista ¡¡Campo!! Órgano del Comité Regional de Relaciones de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3 de juliol del 1937) portà com a subtítot «Órgano de la Federación Regional de Campesinos de Cataluña. CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) va ser acordada en un Ple l'organització agrària confederal celebrat a Barcelona. Fou dirigida per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar Leon de Alba, Herminio Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego, J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer, F. Peraes, J. Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i tingué dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és especialment interessant per investigar el procés col·lectivitzador de la Revolució espanyola. En sortiren 44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

¡¡Campo!! (1937-1938)

Anarcoefemèrides

Naixements

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

- Olivier Georget: El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que «no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

***

Adamo Mancini

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia, La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti, I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori, Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate, Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana, La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les seves Memorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola «Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Alice Télot ("Jacques Fréhel")

Alice Télot (Jacques Fréhel)

- Jacques Fréhel: El 6 de febrer de 1861 neix a Saint-Servan (Bretanya), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde, Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 a París (França) a causa d'un congestió pulmonar. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

***

John Henry Mackay

John Henry Mackay

- John Henry Mackay: El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

***

Luigi Bertoni

Luigi Bertoni

- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

***

Barbers francesos

Barbers francesos

- Charles Desplanques: El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat --ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció-- com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde, Le Combat Social, L'Emancipateur, Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a París (França).

***

Foto policíaca de Lanciotto Corsi

Foto policíaca de Lanciotto Corsi

- Lanciotto Corsi: El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els «anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per «activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per «delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per «expatriació clandestina a França» i «violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Saturnino Aransáez Aransáez

Saturnino Aransáez Aransáez

- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la «Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Saturnino Aransáez Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.

***

Gaetano Ghirardi

Gaetano Ghirardi

- Gaetano Ghirardi: El 6 de febrer de 1893 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquesta època va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat «perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític». Gaetano Ghirardi va morir el 3 d'abril de 1975 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Pietro Costa

Pietro Costa

- Pietro Costa: El 6 de febrer de 1900 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar --el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el «Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la «Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. Pietro Costa va morir el 28 de juliol de 1982 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Soledat Estorach Esterri

Soledat Estorach Esterri

- Soledat Estorach Esterri: El 6 de febrer de 1915 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) la militant anarcofeminista Soledat Estorach Esterri. Son pare, mestre d'escola, va morir quan ella tenia 11 anys, fet que la va obligar a fer feina de joveneta en la indústria química. En 1934 participava en el grup femení (Pilar Grangel, Áurea Cuadrado, Concha Liaño, etc.) que es reunia en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va ser membre del Grup Cultural Femení de CNT. Amb sa germana Joana era membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en 1936. Quan esclata la revolució serà membre del comitè revolucionari del Clot i delegada per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en les reunions durant la guerra. Activa en «Mujeres Libres», va ser companya d'armes de Concha Liaño i d'Amparo Poch,  i gran defensora de les reivindicacions de la dona, especialment en l'organització de la xarxa de dones de les barriades barcelonines. Va encarregar-se del finançament del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona. Va col·laborar en Mujeres Libres (1936-1938) i en Tierra y Libertad (1938). En 1940 vivia a Bordeus amb Andrés G. De la Riva i en aquest any contraurà una greu malaltia cardíaca. Torna clandestinament a l'Espanya franquista en 1945, però ha de fugir aviat. Entre 1964 i 1976 va participar en la nova sèrie el butlletí Mujeres Libres que s'editava a Londres i Montady. Soledat Estorach va morir, després d'una llarga hospitalització a conseqüència d'una greu malaltia cardíaca, el 14 de març de 1993 a París (França). En el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) hi ha un capítol dedicat a la seva figura.

***

Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia es titula «Blanca y Negro»]

Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro]

- Teófilo Navarro Fadrique: El 6 de febrer de 1915 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Teófilo Navarro Fadrique, conegut com Negro, Le Vieux i Zapatero. Sabater de professió, emigrà Catalunya d'infant i amb 15 anys ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, arran del cop feixista, s'enrolà en la Columna Durruti i romangué al front enquadrat en la 26 Divisió fins el triomf franquista. L'11 de febrer de 1939 creuà els Pirineus pel Pertús. Durant el seu exili a França milità a Còrdas d'Albigés i a Tolosa de Llenguadoc en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant càrrecs orgànics especialment entre 1945 i 1955. Durant els anys quaranta formà part de la Comissió de Defensa i d'un grup de guies que passava persones i materials a la Península. Amb la seva companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca), també destacada militant i amb qui tingué tres infants (Helios i els bessons Juno i Blanca), féu costat els grups guerrillers llibertaris de Francesc Sabaté Llopart i de Josep Lluís Facerías, amb els quals s'internà en diferents ocasions a la Península. En 1946 va se detingut en diverses ocasions per creuar clandestinament la frontera pirinenca. A Tolosa de Llenguadoc regentà un taller de sabateria a l'avinguda Paul Séjourné i fou responsable d'una col·lectivitat de sabaters, muntada gràcies al suport econòmic de Laureano Cerrada Santos, i que hagué d'abandonar perquè la seva gestió fou qüestionada per alguns companys. Amb sa companya Dolores Jiménez, entre 1950 i 1962 impulsà el Grup Artístic Juvenil de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc. Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 organitzà, amb Manuel Camps Vicens, al Palau de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, la III Exposició dels Artistes Espanyols, organitzada per la CNT i amb el suport de SIA i de l'MLE. Durant els anys seixanta i setanta, amb sa companya i amb Maria Mombiola, continuà fent costat la lluita armada contra el franquisme, especialment prestant suport a Defensa Interior (DI), als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), ja fos subministrant armes, que havia guardat de l'exèrcit nazi després de la II Guerra Mundial, o donant-hi refugi. Teófilo Navarro Fadrique va morir el 22 de setembre de 2008 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)

***

Benigna Galve amb son company Manuel Villar Mingo

Benigna Galve amb son company Manuel Villar Mingo

- Benigna Galve: El 6 de febrer de 1919 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Benigna Galve. Quan tenia 16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el moviment llibertari, especialment en els ateneus llibertaris. Mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil, s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarquista Manuel Villar Mingo. Quan acabà la guerra van ser detinguts per les autoritats franquistes i ella fou tancada quatre anys a les presons de València, Barcelona, Figueres i Madrid. Quan sortí en llibertat pogué atendre son company, que complia condemna. Un cop alliberat aquest, després de diverses anades i vingudes, i pogueren reunir-se després de 16 anys de separació, tingueren un infant, Diego. En 1960 la parella emigrà a Buenos Aires (Argentina), on rebé el suport d'un vell amic, Diego Abad de Santillán.

***

Josep Lladós Tarragó

Josep Lladós Tarragó

- Josep Lladós Tarragó: El 6 de febrer de 1920 neix a Alcarràs (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Lladós Tarragó. Nasqué en una família de petits propietaris pagesos i fou el segon de tres infants. Assistí a l'escola fins els 14 anys i després passà a fer tasques al camp. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, que s'havia fundat l'any anterior. El setembre de 1936 a prop d'Osera s'enrolà en la 11 Centúria de la Columna Durruti, però l'abandonà quan es va imposar la militarització de les milícies. A Alcarràs va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. Quan caigué el front aragonès marxà a Vilafranca del Penedès. Quan la seva quinta fou cridada a files, fou enquadrat en la 104 Brigada de la 34 Divisió, comandada per Manuel Trueba Mirones, i prengué part en la batalla de Sant Corneli el 25 d'agost de 1938, juntament amb Bruno Salvadori (Antoine Gimenez), on els llibertaris sota comandament comunista van ser utilitzats com a carn de canó, i en la que salvà la vida de miracle. Després d'un temps acantonat a Tavascan (Lladorre), als Pirineus catalans, el febrer de 1939 passà la frontera per Prats de Molló. Tancat als camps de concentració d'Agde i de Sant Cebrià, el desembre de 1939 en sortí enllistat en la 684 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina de granger pel departament de l'Alta Viena. En 1942 durant un temps fou destinat a l'escola d'aviació alemanya de l'aeròdrom de Roumanières. L'agost de 1944 s'uní al Grup «Alexandrie» la Resistència, encarregant-se de la custòdia de presoners russos, alemanys i polonesos. Després de la II Guerra Mundial, en 1947 va fer cursos de formació professional i s'instal·là definitivament a Brageirac (Aquitània), on es casà, tingué sis fill i va fer feina com a obrer argenter fins al 1967. Després va fer d'artesà fins a la seva jubilació en 1985. Entre 1989 i 2003 col·laborà en Cenit. En 2005, ajudat per Frédéric Alémany, va escriure unes memòries encara inèdites, Mémoires. D'Alcarràs à Bergerac. Itinéraires d'un milicien de Catalogne en Dordogne, de la révolution à l'éxil, publicades parcialment en Internet.

***

Jaime Garrido Vila

Jaime Garrido Vila

- Jaime Garrido Vila: El 6 de febrer de 1936 --segons alguns 1940-- neix a A Bouciña (Santa Cristina de Lavadores, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jaime Garrido Vila, també citat com Villa. Dissenyador industrial de professió, en 1957 s'afilià, gràcies a Víctor Francisco Cáceres, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vigo i, poc després, a les Joventuts Llibertàries. En aquests anys treballà a les «Factories Vulcano» com a delineant. L'abril de 1960, amb Víctor Francisco Cáceres, Manuel Rodríguez González (Xaniño) i Augusto Docampo Soto (Tito), participà en una reunió a Vigo on es constituí un grup anarquista juvenil específic de caire unitari --hi participaren també marxistes--, el Front Juvenil Democràtic (FJD), del qual va ser nomenat secretari en substitució de Manuel Rodríguez. El maig de 1962 participà activament en una vaga solidària amb els miners asturians que tingué ressò en diferents fàbriques (Reyman, Barrera, Santo Domingo, Refrey, Álvarez, etc.); detingut el 4 d'agost d'aquest any, va ser jutjat (Causa 1.164/62) el 23 de novembre de 1962 pel Tribunal Militar Especial a Madrid, amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Manuel Rodríguez González, Agustín Docampo Soto, Pedro Rodríguez, Luis Blanco García, Tomás Bueno Ordónez, Lucio Malpeces Calvo, Hilario Manzana Hernández, Epitafio González Criado i Joaquín Rodríguez Vay), per la seva pertinença a la CNT i a l'FJF («rebel·lió militar») i fou condemnat a nou anys de presó. Tancat d'antuvi a Bilbao, va ser traslladat a Burgos, on agafà la responsabilitat del Comitè Interior de la presó amb Enrique Marco Nadal i Víctor Francisco Cáceres. El febrer de 1964 es beneficià d'una reducció d'un quart de la pena i l'any següent va ser alliberat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco mantingué la CNT de Vigo i establí contactes amb el moviment llibertari de l'exili, especialment amb el Comitè Nacional clandestí encapçalat per Cipriano Damiano. En 1972 va ser un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a O Porriño i s'infiltrà en l'Organització Sindical Espanyola (OSE; «Sindicat Vertical»), ocupant càrrecs sindicals a l'empresa CENSA d'O Porriño i dins l'àmbit provincial. El setembre d'aquest mateix any prengué part en una gran vaga de solidaritat amb els treballadors de la factoria Citroën a Vigo i per aquest fet va ser condemantpel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i purgà més de mig any de presó. Un cop lliure, abandonà Vigo i marxà a Àlaba, on treballà en una sucrera. En 1973 va ser novament empresonat. En 1974 retornà a Vigo i amb José Luis Quintas Figueroa encapçalà la reorganització de la CNT i ambdós formaren part del Comitè Regional de Galícia del sindicat anarcosindicalista. Patí un nou empresonament i participà en totes les activitats confederals fins als anys vuitanta.

***

Eladio Villanueva Saravia

Eladio Villanueva Saravia

- Eladio Villanueva Saravia: El 6 de febrer de 1960 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eladio Villanueva Saravia, conegut sota els pseudònims El Egipcio i El Ciervo. Començà a militar en els grups juvenils anarquistes que portaren a la creació de les Joventuts Llibertàries de Valladolid i de Castella-Lleó i en 1976 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1977 i 1978 milità en l'Ateneu Llibertari de Delicias de Madrid (Espanya) i entre 1978 i 1979 col·laborà en la revista El Biberón Libertario. Després del V Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid, s'arrenglerà amb el sector escindit (o «renovat») i ocupà la secretaria general de la Federació Local de la CNT-Congrés València de Barcelona (Catalunya), participant activament en el procés que donà lloc a la creació de la Confederació General del Treball (CGT). Treballador ferroviari (enganxador i mosso d'agulles), aconseguí que el seu sindicat es posicionés en el sector. Entre 1982 i 1985 col·laborà esporàdicament en les activitats de l'Ateneu Llibertari de Gràcia de Barcelona. Entre 1983 i 1984 participà en el moviment okupa de Valladolid, com ara l'ocupació del centre social Fabionelli, i durant aquests anys col·laborà en el fanzine El Garbanzo Negro. Participà en la ràdio lliure Caribú i entre 1984 i 1986 assistí a les trobades estatals del moviment de ràdios lliures que se celebraren. Establert a Cantàbria (Espanya), en 1987 ocupà la secretaria d'Organització de la regional i en 1989 va ser nomenat secretari general del Sector Federal Ferroviari de la CGT (SFF-CGT), esdevenint aquest sector un dels més importants de la CGT. En el Congrés de 1997 de la CGT va ser elegit secretari d'Acció Sindical i el 8 d'abril de 2001, en el XIV Congrés Confederal de la CGT, va ser nomenat secretari general de la Confederació, càrrec que va ser renovat en 2005 en el Congrés de València i que mantingué fins el 2008. També va militar en els moviments socials, com ara els Comitès de Suport a la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL); en col·lectius ecologistes i antiOTAN de Valladolid; en els comitès de suport a la revista El Ecologista i al diari Liberación; en la Plataforma en Defensa del Ferrocarril; etc. Col·laborà habitualment en El Ecologista, Liberación, Libre Pensamiento i Rojo y Negro. Eladio Villanueva Saravia va morir el 15 de novembre de 2009, sobtadament mentre dormia, al seu domicili de Madrid (Espanya), quan acabava de venir d'assistir al Congrés del Sindicat Federal Ferroviari de la CGT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya), i va ser enterrat dos dies després al cementiri madrileny de La Almudena. Sa companya fou Lide Isabel Verdugo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc "L'Illustration" del 29 de gener de 1898

Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898

- Georges Étiévant: El 6 de febrer de 1900 mor a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa) l'antimilitarista i anarquista Claude-François Georges Étiévant. Havia nascut el 8 de juny de 1865 al XVII Districte de París (França). Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant  i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son germà major, Achille Henri Étiévant (Le Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, Georges Étiévant, abans de ser cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888 deixà l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son germà, entrà a treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els períodes obligatoris d'instrucció destinats als reservistes i es declarà insubmís davant la II Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i durant un escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita robats el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França), que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a cinc anys de presó per ocultació d'explosius, pena que purgà a les presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i de Poissy (Illa de França, França). Durant el procés, va escriure una declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha esdevingut un clàssic de la «propaganda pel fet». En sortir de la presó, col·laborà en Le Libertaire, del qual va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per «apologia del crim» a resultes d'un article («Le lapin et le chasseur») publicat en el número 103 de Le Libertaire. Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou sentenciat en rebel·lia a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions policíaques patides i propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria del carrer Berzélius de París; un segon agent, que sortí en defensa de son col·lega, també resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una cel·la de la comissaria sense ser escorcollat i com que portava un revòlver, ferí un policia de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a conseqüència de les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària.

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de "La Vache Enragée" del 18 de maig de 1917

Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée  del 18 de maig de 1917

- Maurice Hallé: El 6 de febrer de 1954 mor al XIII Districte de París (França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Havia nascut el 17 d'octubre de 1888 a Oucques (Centre, França). Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste, La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile», «La Bolée», «Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà amb Marceline Veschambre (Marguerite). En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteur à la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara «Baltó», al carrer Custine, o «L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Un carrer d'Oucques porta el seu nom.

Maurice Hallé (1888-1954)

***

Manuel Fandiño

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 6 de febrer de 1960 mor al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Havia nascut el 28 de febrer de 1889 a Laxe (Bergantiños, Galícia), encara que amb pocs dies fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes --en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc.

Manuel Fandiño (1889-1960)

***

Xilografia de Juan Pardo publicada en el periòdic de Montevideo "Inquietud" d'abril de 1946

Xilografia de Juan Pardo publicada en el periòdic de Montevideo Inquietud d'abril de 1946

- Juan Pardo: El 6 de febrer de 1969 mor a Montevideo (Uruguai) ) l'artista anarquista Juan Pardo, conegut sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Havia nascut el 23 de setembre de 1893 a Gavarda-Alberic (Ribera Alta, País Valencià). Emigrat o exiliat a l'Uruguai, il·lustrà amb xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad, etc.) i culturals (Resalto, etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista anarquista de Montevideo Inquietud. Periódico de Ideas (agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato Lorenzo, administrada per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on també col·laborà amb articles d'opinió sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo.

***

Necrològica de Dolores Arisó Llesta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 d'abril de 1970

Necrològica de Dolores Arisó Llesta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Dolores Arisó Llesta: El 6 de febrer de 1970 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Dolores Arisó Llesta. Havia nascut cap el 1918 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Filla d'una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part, ben igual que sos germans (Antonio, Eusebio i José), del moviment llibertari des de l'adolescència. El març de 1938, quan l'ofensiva franquista, va ser evacuada amb sa filla d'un mes i mig a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internada en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT.

***

Necrològica de Manuel Gavira apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de maig de 1971

Necrològica de Manuel Gavira apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de maig de 1971

- Manuel Gavira: El 6 de febrer de 1971 mor a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Gavira. Havia nascut cap el 1900 a Cadis (Andalusia, Espanya). Treballava al dic de Matagorda, a les drassanes de Puerto Real (Cadis, Andalusia), i cap el 1920 s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un dels distribuïdors a Cadis de la premsa llibertària clandestina editada a França per exiliats espanyols (Iberión, Rebelión, etc.), que rebia en una petita població de la província i que la policia mai no descobrí. Després d'una crisi en el sector de la metal·lúrgica i mancat de feina, s'enrolà com a mariner i a cada vaixell que hi anava fou el responsable confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, navegava per a la Companyia Mediterrània i dies després marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'integrà immediatament en el Sindicat de Mariners de la CNT. També va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, posteriorment, en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, fou membre de la Federació Local de Florença (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. En 1947 s'instal·là a Castèlgelós i va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà fins al 1962, quan va caure greument malalt.

***

Hélène Patou

Hélène Patou

- Hélène Patou: El 6 de febrer de 1977 mor a Cachan (Illa de França, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Havia nascut el 3 de febrer de 1902 a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França). Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille. És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972).

Hélène Patou (1902-1977)

***

Necrològica de Ramón Zuazua apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de setembre de 1988

Necrològica de Ramón Zuazua apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de setembre de 1988

- Ramón Zuazua: El 6 de febrer de 1988 mor a Méjannes-lès-Alès (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Zuazua. Havia nascut l'1 de setembre de 1915 a Barruelo de Santullán (Palència, Castella, Espanya). Quan era molt jove, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari i combaté al Front Nord i quan la caiguda d'aquest front en 1937 va caure presoner. Aconseguí evadir-se i arribar a la zona republicana de Terol (Aragó, Espanya), on s'integrà en una unitat confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. El gener de 1940 va ser enviat a treballar de miner a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Víctima d'un accident laboral a la mina, quedà amb una cama malmesa. Ramón Zuazua va morir el 6 de febrer de 1988 a Méjannes-lès-Alès (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Cartell de SIA

Cartell de SIA

- Francesc Rebordosa Pitarch: El 6 de febrer de 1998 mor a Mont-real (Quebec) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Rebordosa Pitarch. Havia nascut en 1918 al Poble Sec de Barcelona (Catalunya). Fill d'anarquista, des de molt jove milità en el moviment llibertari. Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'embarcà en un vaixell cap a València en busca d'armes i després participà en l'expedició republicana d'Alberto Bayo Piraud per a sotmetre les Illes Balears; després d'alliberar Eivissa, fou ferit en el desastrós intent de prendre Mallorca i va ser evacuat cap a Barcelona. Després es reincorporà com a soldat d'aviació, primer al camp del Prat i després al de Sariñena fins al final de la guerra. El febrer de 1939 passà els Pirineus per Molló i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Després de passar per altre tres camps de refugiats, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut pels alemanys, fou enviat a treballar a fàbriques d'armament i després retornà al camp de concentració. Després lluità en la resistència antinazi sota comandament francès. A partir de 1943 participà en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la II Guerra Mundial, s'establí a Lió (Arpitània), on milità en diverses organitzacions llibertàries. Fou secretari i tresorer de la CNT de Lió, secretari de Propaganda de les Joventuts Llibertàries regionals, secretari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Vénissieux, a més d'actiu militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A finals dels anys quaranta col·laborà en la creació de la ràdio cenetista dirigida cap a la Península, juntament amb Josep Dot Arderiu, Raúl Carballeira Lacunza, Cabañas i altres. En 1951 emigrà al Canadà i s'establí a Mont-real (Quebec), esdevenint peça clau cenetista en aquella zona: fou un dels fundadors i primer secretari de la CNT, càrrec que ocuparà gairebé permanentment llevat els 18 mesos que abandonà el sindicat pel cas Luis Miguel Linsuáin, tancat a les presons castristes amb altres companys llibertaris (José Acena, Sandalio Torres, Aquiles Iglesias, Ventura Suárez, Augusto Sánchez, etc.). En 1954 organitzà la SIA canadenca --s'encarregà de l'edició del butlletí SIA-- i en 1960 reorganitzà la CNT quebequesa. També fou membre de la Lliga Democràtica Espanyola (LDE), creada en 1955 amb la finalitat de reagrupar militants de diferents tendències polítiques antifranquistes, i presidí el Club Ibèria. En 1991, molt debilitat per una operació de ronyó, visità França i Espanya. Trobem col·laboracions i traduccions seves en Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Ideas, La Razón, SIA, Sistema Comunal, Umbral, etc.

---

[05/02]

Anarcoefemèrides

[07/02]

Escriu-nos


Actualització: 06-02-18