---
Giuseppe
Petacchi (1907-1961)
El 25 de febrer de
1907 neix a Avenza (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Carrara (Toscana,
Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Petacchi, conegut com Beppe Petacchi i Copeta. Sos pares es deien Elia Petacchi i Aldegonda Gianfranchi. Es
guanyava la vida fent de picapedrer de marbre i de rentaplats. D'antuvi
republicà, en 1927 es va veure obligat pel règim feixista a portar targeta
d'identitat en aplicació de la nova llei de seguretat pública. En 1929 se li va
negar el permís d'embarcament a naus estrangeres per evitar que fes propaganda
antifeixista entre els mariners. El 21 d'abril de 1932 va ser amonestat per
freqüentar subversius i el 25 d'abril va ser sorprès mentre intentava convèncer
altres picapedrers perquè rebutgessin el nou contracte de treball, ja que els
salaris eren molt baixos. El 17 de juny de 1932 va ser novament amonestat i el
28 d'aquell mes va ser arrestat perquè el trobaren amb Andrea Lucetti i Vera
Bibbi; jutjat, el 30 de juny de 1932 va ser condemnat a tres mesos d'arrest i a
dos anys de llibertat vigilada per violació de l'amonestació. El 28 de maig de
1934, amb Roberto Briganti, Pilade Menconi, Ivo Pieruccini, Ercole Pisani i Ciro
Sparano, emigrà clandestinament a França via La Spezia (Ligúria, Itàlia) i
Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà amb l'anarquista Celso Persici, enviant diners a sa companya, diners
que moltes vegades eren segrestats per la policia feixista. A França es
relacionà amb Camillo i Giovanna Berneri, Aldo Garosci, Emilio Lussu, Umberto
Marzocchi, Randolfo Pacciardi, els germans Rosselli i Pio Turroni, entre
d'altres. El 5 de juny de 1934 va ser condemnat a Marsella per agressió a mà
armada. El 29 de setembre de 1934 va ser inscrit, com a «republicà ja amonestat
polític», en el butlletí de recerca fronterera amb l'anotació de detenció. L'11
de gener de 1935 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Massa Carrara
(Toscana, Itàlia). A Marsella desenvolupà una intensa activitat antifeixista,
participant en diverses iniciatives i en assemblees de la Universitat
Proletària, de l'Associació Republicana Socialista (ARS) i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). L'octubre de
1935 assistí al Congrés Antifeixista de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb
Edoardo Angeli, Roberto Boschi, Alberto Jacometti, Guido Lionello, Carlo
Pedroni i altres exiliats. L'agost de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
combatent el 28 d'agost d'aquell any a la batalla de Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Greument cremat el 20 de
setembre de 1936, juntament amb Giuseppe Gabbani i Giuseppe Barberis, a Osca en
l'incendi del carro brindat on hi anava, atacat per les tropes franquistes, va
ser hospitalitzat a Barcelona. Amb Arturo Buleghin, Emilio Canzi, Antonio
Cieri, Giuseppe Mioli, Bruno Pontorni, Vindice Rabitti, Carlo Rosselli, Valentino
Segata i Tommaso Serra, signà un telegrama dirigit al grup «Giustizia e
Libertà» (GL) de París (França), on es desmentia el rumor que circulava en
ambients de l'emigració política italiana que parlaven de «dissidències internes
en la Columna Italiana». El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin,
Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de
la militarització de les milícies, que va ser publicat en els periòdics Guerra di Classe i L'Adunata dei Refrattari. El 3 de novembre de 1936 va escriure a
son germà Aldo, que havia estat detingut a Susa (Piemont, Itàlia) el setembre
quan intentava emigrar il·legalment per enrolar-se en les formacions
antifranquistes, on afirmava que s'havia de passar «de la lluita de posicions a
l'atac». El desembre de 1936 es fotografià a Barcelona amb Ciro Sparano i
Roberto Briganti, també milicians de la «Columna Ascaso» i el gener de 1937 marxà
uns dies a França per intentar enrolar voluntaris. Posteriorment passà a la Companyia
de Metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26
Divisió, juntament amb Agostino Casati i Libero Battistelli. El 5 de març
convidà son germà a unir-se amb ell a la lluita a la Península. Assistí amb
ràbia als «Fets de Maig» de 1937. De bell nou a França l'estiu de 1937,
romangué, amb sa companya i son fill que aconseguiren fugir d'Itàlia, al
domicili parisenc del professor Angelo Monti, membre de GL i exmilicià de la
guerra d'Espanya, i va ser inclòs pels feixistes en el grups dels militants
capaços d'atemptar contra els jerarques feixistes amb la intenció de venjar-se
de la mort de Carlo Rosselli. A Paris freqüentà les reunions de GL i intentà
aconseguir una targeta d'identitat falsa amb el suport d'Emilio Lussu i
d'Emilio Caporali, però el 8 d'agost de 1938 finalment va ser expulsat del
país. El 28 de setembre de 1938 el cap de la policia feixista informà al
prefecte que havia sortit de París amb una destinació desconeguda i demanà
mesures de vigilància especials per aconseguir la seva detenció. Un cop
expulsat de França, visqué clandestinament a Bèlgica, on a principis de 1939
treballà de picapedrer a Lustin (Namur, Valònia) i a Tailfer (Namur, Valònia).
En data desconeguda va estar internat al camp de concentració de Vernet. El
juny de 1940, mentre els nazis s'estenen per França, retornà a Marsella,
romanent a casa de l'anarquista Senofonte Argante Pisani, també exmilicià de la
guerra d'Espanya, i treballant de recollidor d'escombraries i de obrer. A finals
de 1940 figurava en una llista d'antifeixistes italians molt actius a França i
on se'l considerava molt perillós, llista que va ser enviada per la policia
feixista a la nazi per facilitar-ne la seva captura. Aconseguí embarcar-se cap
a Casablanca (Marroc), on trobà Antoine Martinez (Titine) i Pio Turroni. El 19 de novembre de 1941 els tres emigraren
amb el vaixell Serpa Pinto a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic), on treballà de paleta en la construcció. Marxà al
Canadà, ja que des d'allà tenia més possibilitats de retornar a Europa, i aconseguí
embarcar-se cap a Liverpool (North West England, Anglaterra), però, per un
error burocràtic, va ser confós per un feixista i reclòs en un camp de
concentració. Els continus enfrontament amb els feixistes reclosos convenceren
les autoritats britàniques que havia hagut un error d'identificació i va ser
enviat al nord d'Àfrica, on seguí un curs de paracaigudisme a les ordres de
l'Special Operations Executive (SOE, Direcció d'Operacions Especials) de l'Exèrcit
britànic. El 24 de setembre de 1943 va ser llançat en paracaigudes a Empoli
(Toscana, Itàlia) en una operació dirigida pels anglesos amb la finalitat que
operés a les línies enemigues al costat dels partisans. Després d'una breu
estada a Avenza, es traslladà a Florència (Toscana, Itàlia), on treballà per al
Centre Antifeixista i entrà en contacte amb destacats militants (Carlo Cassola,
Adriano Milani, Carlo Lodovico Ragghianti, etc.) i trobà el seu amic Gino
Menconi. Emilio Lossu el va enviar a combatre a Mugello (Toscana, Itàlia)
enquadrat en la II Brigada «Carlo Rosselli». Fins al final de la II Guerra
Mundial es mostrà molt actiu en la Resistència. Entre el 23 i el 25 d'abril de
1945 participà en el III Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Liorna
(Toscana, Itàlia). Va ser denunciat en diverses ocasions per haver amagat al
seu domicili anarquistes italians i espanyols perseguits per la policia i la
Interpol. Giuseppe Petacchi va morir el 2 de juny de 1961 a Carrara (Toscana,
Itàlia).
---
Giuseppe Petacchi
---
Giuseppe Petacchi
---
Giuseppe Petacchi
---
Giuseppe Petacchi (primer per la dreta) amb al altres combatent voluntaris durant la guerra d'Espanya
---