---

Anarcoefemèrides del 31 de desembre

Esdeveniments

Portada de "Le Tocsin"

Portada de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

***

Propaganda de l'acte apareguda en "El Hombre" del 23 de desembre de 1916

Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916

- «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

***

Salvador Seguí

Salvador Seguí

- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre) va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

Salvador Segui: Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920)

***

Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»,

Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»

- Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 és assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

Anarcoefemèrides

Naixements

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant –sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry– que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses –Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)– i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» –en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886–, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

- Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré Séraphin Depoilly –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Augustin Depoilly, serraller, i Marie Dhier. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). El 23 de maig de 1908 es casà a Fressenneville amb Marie Euphredine Caron. Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904)

Foto antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904)

- Manuel Ureña Romero: El 31 de desembre de 1882 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista Manuel Ureña Romero. Sos pares es deien Francisco Ureña i Juana Romero. Es guanyava la vida fent baguls. Visqué a Bilbao (Biscaia, País Basc), Gijón (Astúries, Espanya) i la Corunya. Detingut en 1902 i 1904 per la seva militància llibertària, va ser qualificat per la policia com «acèrrim anarquista, espanyaportes i molt agressiu». En 1903 va fer un míting al Centre d'Estudis Socials de Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) i dies després, allà mateix, va intervenir en un acte en memòria dels «Màrtirs de Chicago». En 1920 col·laborà en el periòdic anarquista La Lucha de Ferrol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca d'Adolphe Albin (1900)

Fitxa policíaca d'Adolphe Albin (1900)

- Adolphe Albin: El 31 de desembre de 1883 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Adolphe Auguste Albin. Era el fill primogènit de Joseph Nicolas Albin, encarregat dels arbitris municipals, i de Marie Catherine Micellis, cuinera. Es guanyava la vida com a electricista. Membre del «Groupe des Libertaires» (Grup dels Llibertaris) de Niça (Alexandre Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia, etc.), el 28 d'octubre de 1900 assistí a un banquet d'anarquistes i de socialistes italians celebrat al local d'un tal Sacchi al barri de Fabron. L'1 de novembre de 1900 va ser detingut a la Place Masséna de Niça, juntament amb altres companys (Antoine Ciarlet, Alexandre Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia), per haver entonat cançons anarquistes (La prise de possession, etc.) i haver provocat disturbis d'ordre públic; denunciat per «escàndol nocturn», aquell mateix dia la Prefectura del departament dels Alps Marítims li va obrir un expedient; jutjats el 24 de novembre de 1900 pel Tribunal de Policia, van condemnar a un franc de multa. En 1904, segons investigacions policíaques, continuava assistint a reunions llibertàries i a conferències polítiques. El 10 de setembre de 1904 marxà cap a Canes (Provença, Occitània). El 25 de novembre de 1905 es casà a Niça amb la domèstica Pauline Dalbera. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Cassini de Niça. El 2 de juliol de 1907 la seva fàbrica de malles elèctriques, al número 5 del carrer Penchienatti de Niça, es va declarar en fallida. Després d'enviudar, el 6 d'octubre de 1936 es casà a Niça amb la cosidora italiana Teresa Tirannanzi. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Alphonse Karr. Cal no confondre'l amb l'anarquista italià Jean-Baptiste Albin, que actuava per la zona per les mateixes dates. Adolphe Albin va morir el 5 d'abril de 1948 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic Le Petit Parisien del 10 de febrer de 1925

- Georges Lachaume: El 31 de desembre de 1885 neix a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Georges Aguste Georges Lachaume. Sos pares es deien Gibert Lachaume i Amélie Decroze. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdic Le Libertaire. Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 al VIII Districte de París (França) quan netejava la seva pistola Browning i se li disparà, perforant-li la bala el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), només es pogué certificar la defunció. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

***

Andrés Fuentes de Haro

Andrés Fuentes de Haro

- Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Sos pares es deien Juan Fuentes Navarro i Juana de Haro Navarro. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça. El 18 de febrer de 1918 es casà a Mazarrón amb Sinforosa Gilabert Navarro. Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys i un dia. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

***

Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 3 de juliol de 1937

Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 3 de juliol de 1937

- Joan Andreu Fontcuberta: El 31 de desembre de 1903 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu Figueres i Francesca Fontcuberta Borràs. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, sense èxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels «Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Guiena, Occitània).

***

Necrològica de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de gener de 1986

Necrològica de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de gener de 1986

- Pedro Garrido Muñoz: El 31 de desembre de 1906 neix a Salve de Gorbe (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Silvestre Garrido Muñoz. Sos pares es deien Mariano Garrido Sanz, llaurador, i Gertrudis Muñoz Baqueriza. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. En 1930 emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milicià durant la guerra civil, el juny de 1937 va ser detingut a Barcelona per «tinença il·lícita d'armes»; jutjat per aquest delicte el 7 de setembre de 1937 pel Tribunal Popular Núm. 1 de Barcelona, va ser absolt. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en un camp de concentració, aconseguí evadir-se'n i trobà feia il·legalment de llenyataire i d'obrer agrícola. Durant l'Ocupació va ser capturat pels alemanys, torturat i enviat a fer feina al nord de França, però aconseguí evadir-se de bell nou i arribar a «Zona Lliure». Després de la II Guerra Mundial milità a La Vaur (Llenguadoc, Occitània), on va ser tresorer de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1948 col·laborà en el setmanari tolosà CNT. En l'exili també treballà de ferroviari, afiliat a l'FNIF. A finals dels anys cinquanta s'establí a Aush (Gascunya, Occitània), on fou un dels responsables de la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat, s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de la CNT local. Sa companya fou Dorotea Alonso Bravo. Pedro Garrido Muñoz va morir el 23 d'octubre de 1985 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat el 28 d'octubre d'aquell any a Montpeller.

***

Mario Betto

Mario Betto

- Mario Betto: El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península –aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona. Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

***

Ramon Claret Gual

Ramon Claret Gual

- Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Miquel Isidre Claret Gual. Sos pares es deien Antoni Claret i Francesca Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a la Residència Ítaca de Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Necrològica de José Fernández López apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de maig de 1994

Necrològica de José Fernández López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de maig de 1994

- José Fernández López: El 31 de desembre de 1928 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista José Fernández López. Sos pares es diuen Pedro Fernández i Feliciana López. En 1948 arribà de la Península a Caen (Normandia, França), on entrà en contacte amb la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Prengué part en la reorganització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en la reestructuració de la CNT francesa. Durant deu anys fou delegat de la Federació Local de Caen en els plens de la Regional de Normandia, tant de la CNT com de les Joventuts Llibertàries. En 1958 s'instal·là a París (França), on formà part, amb Tomás Marcellán Martínez, de l'equip que muntà a Choisy-le-Roy (Illa de França, França) la impremta confederal des Gondoles, on treballà durant trenta anys. En diferents ocasions fou membre dels secretariats de la Federació Local de París i de la Comarcal Nord que representà en nombrosos congressos regionals i estatals. Sa companya fou Felisa Bravo. José Fernández López va morir el 8 d'abril de 1994 a l'Hospital de Levallois-Perret (Illa de França, França) i fou enterrat el 13 d'abril al Cementiri Nou de Bagnolet (Illa de França, França).

***

Maurice Born

Maurice Born

- Maurice Born: El 31 de desembre de 1943 neix a Bienne (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament Saint-Imier (Jura, Suïssa)– l'arquitecte, etnògraf, sociòleg, editor i escriptor anarquista Maurice André Born. Sos pares es deien Maurice Jules Born i Marguerite Moser. Després d'estudiar Arquitectura a la Universitat de Vincennes (Illa de França, França), on conegué Henri Laborit, a l'Escola Politècnica Federal de Lausana (Vaud, Suïssa) i la Universitat de Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), passà uns anys a l'illa grega de Creta per documentar, amb llibres i pel·lícules, la comunitat autònoma de leprosos establerta a l'illot d'Spinalonga, caracteritzada per una forma d'organització al marge de la societat. En 1969 s'integrà com a investigador a l'«Institut de l'Environnement», escola d'arquitectura creada per André Malraux. Després va viure al migdia francès. En 1982, després de la mort de son germà Bernard Born, destacat actor i animador cultural, i de son pare, s'establí a Saint-Imier (Jura, Suïssa). Entre 1983 i 1988 presidí el consell d'administració de Diatel SA. El 12 de desembre de 1984, amb altres set companys, creà a Saint-Imier la Cooperativa «Espace Noir», centre anarquista que arreplega una llibreria, una sala d'espectacles, un cinema, un bar i sales de debat; durant dos anys aquest grup remodelà íntegrament de manera autogestionada un antic immoble de la població. Entre 1989 i 1998 es dedicà a la publicació, a través de l'editorial «Canevas» de Saint-Imier, de llibres (historia de l'anarquisme, literatura, teatre, clàssics, fotografia, assaigs, etc.) i de la revista Cahiers Panaït Istrati. El 27 d'octubre de 1989 fundà a Saint-Imier, amb Jean-Pierre Bessire i Alain Loetscher, «Mémoires d'Erguël», que l'1 de novembre de 200 esdevingueren el Centre de Recerques i de Documentació del Jura Bernès «Mémoires d'Ici» (MDI). Els anys següents els passà al sud-oest de França, arranjant l'arquitectura d'edificis, i a Creta, però sempre retornant a Saint-Imier per a participar en els debats i trobades a l'«Espace Noir» o a «Mémoires d'Ici». Va ser membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA), de l'Association des Ecrivains Neuchâtelois et Jurassiens (AENJ), de la Comissió de Literatura Francòfona del Cantó de Berna i de la Societat d'Estudis Històrics de Creta. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Intervalles. Entre les seves llibres podem destacar L'île aux lépreux (1979), Mémoires d'Erguël (1990), La chimère infectieuse (1993), Chimère infectieuse (1993), Eugenio Santoro. Dessins: une exposition de Mémoire d'Erguel (1995), Sur la trace d'un mythe moderne. L'exclusion (1995), Dissolution de la Suisse. Dix solutions! (1996), Pas de quartiers! De qualques figures du déracinement (2005) i Vies et morts d'un Crétois lépreux (2015, amb Epaminondas Remoundakis), i entre els seus films L'ordre (1973, amb Jean-Daniel Pollet) i Pour mémoire (1978, amb Jean-Daniel Pollet) –també participà en els films Les autres (1974, d'Hugo Santiago) i Le péril rampant (1982, d'Alberto Yaccelini). El seu últim domicili va ser a Sealhas (Gascunya, Occitània). Sa companya fou Françoise Monique Bertuchoz. Greument malalt, Maurice Born va morir el 9 de juliol de 2020 a l'Institut Universitari del Càncer de Tolosa (Oncopole) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Nota necrològica publicada en el diari parisenc "Le Monde" de l'11 de juliol de 2002

Nota necrològica publicada en el diari parisenc Le Monde de l'11 de juliol de 2002

- Jean-François Brochard: El 31 de desembre de 1943 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-François Paulin Brochard, conegut com Brodski. Començà a militar molt jove en el grup anarquista «Spartacus» i en les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la seu de les quals es trobava al número 39 del carrer Tour-d'Auvergne del IX Districte de París. Dirigí durant un temps el periòdic Le Combat Syndicaliste. Participà activament en les agitacions esdevingudes entre 1965 i 1975, especialment amb Guy Debord, Georges Nataf, Yves Oboeuf, Étienne Roda Gil i Roger Veinante. Sembla que amb Georges Nataf participà en la formació de la Joventut Anarquista Comunista (JAC). Va ser autor d'obres de física teòrica, però també de cançons (Vive l'armée, vive le clergue, La complainte de Kennedy, le president occis, Complainte d'Allende le brave president suicidé, etc.) que van ser interpretades als cabarets del carrer Mouffetard del V Districte. Jean-François Brochard va morir el 7 de juliol de 2002 al XIV Districte de París (França) i va ser incinerat l'11 de juliol al crematori del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1871

Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1871

- Gustave Courbet: El 31 de desembre de 1877 mor a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Havia nascut el 10 de juny de 1819 a Ornans (Franc Comtat, França). Fill de terratinents, son pare, Éléonor Régis Jean Joseph Stanislas Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Suzanne Sylvie Oudot. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrement à Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest «monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó –que purgarà a París, a Versalles i a Neully–  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres «escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats, «favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals –en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini del seu ubesc deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

***

Foto antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897)

Foto antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897)

- Josep Pons Vilaplana: El 31 de desembre de 1923 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Pons i Vilaplana, conegut com Pepet i que va fer servir el pseudònim José Roig. Havia nascut el 4 de desembre de 1872 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Marià Pons Soler, confiter, i Ramona Vilaplana Marimon. Es guanyava la vida treballant de teixidor i vivia a Sant Andreu de Palomar, actualment un barri de Barcelona (Catalunya). Durant tres anys estudià a l'Escola d'Arts i Oficis, en classes nocturnes, amb la intenció d'aprofundir els coneixements del seu ofici. En aquesta època tingué aficions teatrals. El 5 d'abril de 1896 va ser detingut al Teatre Novedades, on havia anat a veure l'estrena de l'obra Patria y amor; després de tres dies de detenció, va ser posat en llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 28 de la carretera d'Hostafrancs, al Poble-sec. Arran de l'atemptat del 7 de juny de 1896 al carrer de Canvis Nous de Barcelona, en el marc de la gran repressió policíaca desencadenada contra el moviment anarquista, el 19 de setembre de 1896 va ser detingut per l'inspector Antoni Tresols (Vinagret) i l'agent de la policia secreta Josep Alsó. A la presó del carrer d'Amàlia de Barcelona, muntà, amb Antoni Pineda Domingo, una coral a l'estil de Josep Anselm Clavé Camps. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va ser jutjat en consell de guerra a Montjuïc sota l'acusació d'haver participat activament en les reunions anarquistes secretes del Centre de Carreters, on deien que s'havia planejat l'atemptat, i d'haver rebut després 300 pessetes per a l'adquisició de bombes orsini, tot demanant la pena de mort. El 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort, juntament amb altres set processats (Tomàs Ascheri Fossatti, Lluís Mas Gassió, Josep Molas Duran, Antoni Nogués Figueras, Sebastià Suñé Gavaldà, Josep Vila Parés i Jaume Vilella Cristòfol). Després de la revisió de la causa pel Consell Suprem de Guerra i Marina, el 28 d'abril de 1897 va ser condemnat finalment a 20 anys de cadena temporal, accessòries i despeses, i va ser enviat al presidi africà de l'illot del penyal d'Alhucemas. Cap el 1899 va ser traslladat al penal de Melilla. En aquests anys es desencadenà una campanya a favor del presos de Montjuïc i per la revisió del procés, especialment pels diaris El País i El Progreso. A principis de 1900, la regna regent va concedit un indult a nombrosos condemnats, entre ells ell, i la seva pena va ser commutada per la d'estranyament en una país estranger. El 16 d'abril de 1900 arribà al port de Barcelona a bord del canoner Hernán Cortés, juntament amb altres 11 companys. Intentà estranyar-se a Marsella o a Orà, però davant la negativa del Govern francès a admetre les víctimes del procés de Montjuïc a les seves terres, es va veure obligat a exiliar-se, amb 10 companys, a Londres (Anglaterra), on arribaren el 3 de maig de 1900. A Londres van ser ben rebuts pels anarquistes residents i fins i tot Piotr Kropotkin va escriure una article al respecte publicat en la revista parisenca Les Temps Nouveaux de l'11 de maig de 1900. Sense poder trobar feina a Londres, el desembre de 1900 s'instal·là a Verviers (Lieja, Valònia), on treballà del seu ofici de teixidor, a més de fer cròniques en 1901 sobre la situació a Bèlgica per al Suplemento a la Revista Blanca. En 1902 vivia als Països Baixos i hi envià cròniques, moltes vegades sota el pseudònim José Roig, al periòdic Tierra y Libertad. En 1903 va publicar en La Revista Blanca, de Joan Montseny Carret, la traducció al castellà d'un article de Jacques Wernil («El fenómeno Lombroso») publicat anteriorment en Mercure de France. En 1909 sembla que ja havia retornat a Barcelona i que és el mateix Josep Pons que representà els obrers de l'art tèxtil en el Congrés obrer Nacional celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 a Barcelona, congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Josep Pons Vilaplana (1872-1923)

***

Notícia de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de Troyes "Le Petit Troyen" del 3 d'octubre de 1888

Notícia de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 3 d'octubre de 1888

- Georges Kasperski: El 31 de desembre de 1928 mor a Troyes (Xampanya, França) l'anarquista Georges Kasperki. Havia nascut el 23 d'abril de 1863 a Arcis-sur-Aube (Xampanya, França). Sos pares es deien Georges Kasperski, filador, i Catherine Patte, obrera. Quan tenia quatre mesos sos pares es traslladaren a viure a Troyes (Xampanya, França). Entre els sis i els 12 anys freqüentà l'escola de frares de la ciutat i posteriorment entrà com aprenent en una fàbrica de calceteria al raval de Croncels de Troyes, on treballà fins al 1897. Va ser llicenciat de l'exèrcit a causa d'un goll. El 9 de setembre de 1882 es casà amb la filadora Eugénie-Estelle Godot, amb qui tingué en 1894 un infant, i als quals abandonà en 1896; el 7 de juliol de 1897 ella aconseguí el divorci a despit d'ell. En 1884 vivia a la carretera de Lens a Sainte-Savine (Xampanya, França) i el juliol d'aquell any va ser condemnat a vuit dies de presó per «rebel·lió» i «violències». Aficionat al cant, formà part de la societat d'artistes amateurs «La Cigale Troyenne» de Troyes. El 29 de setembre de 1887 actuà interpretant romances en un acte en suport als vaguistes de la fàbrica de calceteria i de gèneres de punt Mauchauffée de la ciutat. En 1896 era el secretari del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», del qual formaven part el tipògraf Lucien Parent; els obrers calceters Gabriel Maire, Jules Parent, Lucien Parent i Pierre Pierret; el rellotger Camille Lavocat; i l'obrer especialitzat en gèneres de punt Henri Enfroy. També fou un dels distribuïdors de la premsa llibertària a la zona. En 1897 va ser condemnat a dos mesos de presó per «robatori» i aquest mateix any va fer donació al Museu de Troyes d'una medalla galvanitzada en plata representant Maximilien Robespierre. Després del seu divorci en 1897, es traslladà a Aix-en-Othe (Xampanya, França), on visqué amb un germà i treballà de venedor de diaris. Entre 1897 i 1912 la policia el tingué fitxat com a militant anarquista. En 1900 retornà a Troyes, on s'establí de rellotger, primer al carrer Mignard i després a la plaça de la Bonneterie. A partir del 22 de desembre de 1919 començà a viure maritalment amb Zulma Roger, vídua de Jouy, al número 11 del carrer de la Pierre de Troyes, a la qual apallissava sovint, sobretot quan hi tornava a casa begut després de jugar a la bodega. A principis dels anys vint regentava una petita rellotgeria a la plaça Jean Jaurès de Troyes, que va cedir el juliol de 1921, i passà a treballar de rellotger al seu domicili del carrer de la Pierre. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1923 tornà a casa borratxo i apallissà amb tanta violència sa companya Zulma Roger que quedà agonitzant; sense seguir els consells del metge que demanava una hospitalització i una intervenció quirúrgica, el 7 de gener morí. Detingut, va ser jutjat per aquest assassinat a l'Audiència de l'Aube i condemnat el 15 de maig de 1923 a tres anys de presó.

***

Notícia orgànica de Marc Frétillère apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 13 d'octubre de 1922

Notícia orgànica de Marc Frétillère apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'octubre de 1922

- Marc Frétillère: El 31 de desembre de 1929 mor a Dax (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Marc Frétillère –algunes fonts citen erròniament Frétillères o Frétiller. Havia nascut el 2 de desembre de 1903 a Saint-James (Bassens, Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Pierre Frétillère, vinyataire, i Marie Louise Perrier. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una cimentera a Bordeus (Gascunya, Aquitània, Occitània) i fou responsable del seu sindicat. En els anys vint a Bordeus era secretari del Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) del departament de la Gironda i col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels responsables de la Federació del Sud-oest de la Unió Anarquista (UA) i després de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Va ser inscrit, com a «propagandista perillós», en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1922 vivia al carrer Mouneyra de Bordeus i era administrador provisional del periòdic La Révolte per Bordeus. Responsable del Grup de Defensa Social (GDS) de Bordeus, en 1926 fou un dels organitzadors de les accions contra el processament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i freqüentà la Borsa del Treball de Bordeus. El 10 de desembre de 1926 fou un dels oradors en el míting del Grup Llibertari Comunista (GLC) celebrat a l'amfiteatre del l'Athéné Municipal de Bordeus per protestar contra la petició d'extradició per part del govern espanyol dels militants anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domingo i Gregorio Jover Cortés. En 1926 vivia al número 5 del carrer de la Vérité de Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània). El 22 d'agost de 1927 es casà a Talença amb Lucie Lapeyre. A finals dels anys vint s'instal·là definitivament a Mamisan (Gascunya, Aquitània, Occitània), on fou secretari del grup anarquista d'aquesta població. Al final de sa vida fou empresari en la construcció.

***

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 25 de juny de 1908

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 25 de juny de 1908

- Guido Ciarrocca: El 31 de desembre de 1943, segons alguns, mor l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Havia nascut el 14 d'abril de 1889 a L'Aquila (Abruços, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna Chiarelli. Es guanyava la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a França a la recerca de feina. S'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer, a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella, juntament amb Felice Chilassi, la conferència «Il Socialismo». El febrer de 1908 va engegar una gira propagandística, sobre el tema únic «La Revolució Social», arreu de la zona organitzada pel Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla que va anar acompanyat de Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista. També va participar activament en les conferències organitzades per la Unió de Sindicats Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic. El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos anarquistes de Toló (Provença, Occitània), va ser detingut sen se bitllet en un vagó de segona classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets anarquistes italians i dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia francesa com a «perillós anarquista», el juliol de 1908 va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a França, el consolat italià el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a Nàpols (Campània, Itàlia), juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració contra la carestia de la vida. Retornà clandestinament a Marsella, però va ser repatriat obligatòriament. Instal·lat a Florència (Toscana, Itàlia), esdevingué secretari de l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant una intensa activitat propagandística sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del francès a l'italià el fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola de París. Va ser un dels organitzadors del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc a la Federació Anarquista Florentina (FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de L'Aquila, publicà articles en diferents periòdics locals i organitzà nombroses conferències. Per la seva intensa activitat propagandística patí nombroses detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà en el diari La Lombardia. En 1913 fou responsable d'una Lliga Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà força actiu a les poblacions veïnes. En 1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università Popolare. En aquesta època s'integrà en el cercle de Benito Mussolini, aleshores director d'Avanti!. El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina (Sicília)37 La Sicilia Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins març de 1915. Quan esclatà la Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la guerra, es va enrolar i va ser enviat al front. En acabar la guerra retornà a Milà. En 1919, figura destacada del sansepolcrismo, s'adherí vivament al pensament de Benito Mussolini i en 1921 esdevingué el primer director de la Federació dels «Faci di Combattimento» de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional Feixista (PNF), essent-ne nomenat secretari polític a Milà. En 1927 publicà en la editorial feixista milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la qual era conseller, el llibre La redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica sindicale. Va crear la seva pròpia editorial a Milà sota el títol «Edizioni Vittoria». El 1929 va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a la caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota vigilància sospitós d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido Ciarroca va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts en els anys cinquanta encara seria viu.

***

Gaston Montéhus a escena representant una de les seves obres antimilitaristes

Gaston Montéhus a escena representant una de les seves obres antimilitaristes

- Gaston Montéhus: El 31 de desembre de 1952 mor a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a París (França) en una família de 22 infants. D'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París. Les seves cançons encara es canten.

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 31 de desembre de 1965 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. Havia nascut el 4 d'agost de 1876 a Jaú (São Paulo, Brasil). D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Paulette Brupbacher

Paulette Brupbacher

- Paulette Brupbacher: El 31 de desembre de 1967 mor a Unterendingen (Argòvia, Suïssa) la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Havia nascut el 16 de gener de 1880 a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia) en una família benestant jueva. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil –en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin –que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921–, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves últimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes, és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres.

Paulette Brupbacher (1880-1967)

***

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

- Barthélémy Baraille: El 31 de desembre de 1970 mor a Le Pellerin (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Barthélémy Baraille. Havia nascut el 16 d'abril de 1882 a Tetiu (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i Jeanne Salles. S'allistà per cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de 1907 passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta. En 1907 entrà a treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a Lo Poi (Aquitània, Occitània) amb la també anarquista Célestine Hontarrède. Obrer de tracció mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França), esdevingué membre del consell d'administració i delegat de la Borsa del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910, després de la vaga de ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132 companys del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser acomiadat abans, el 13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a Rambouillet (Illa de França, França) i ell, contractat per una empresa de publicitat, es dedicà a aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà a treballar com a luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via secundària i de tramvia a Berck (Nord-Pas-de-Calais, França). S'instal·là amb sa companya, contractada de guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de la mateixa companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de fusta al barri de Le Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la rúbrica «Trois mots aux amis». El març de 1912 albergà una setmana l'anarquista il·legalista André Soudy (Bonvallet), membre de la «Banda Bonnot». A conseqüència de la delació d'un confident, Soudy va ser interceptat el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck. Se li va decomissar correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville Suzanne. Baraille va ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va ser inculpat i fou alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser detingut el mateix dia de la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres mesos després del seu alliberament, va ser novament detingut per la distribució d'un pamflet de la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a Sablé-sur-Sarthe (País del Loira, França). Amb la prohibició de residència al Pas-de-Calais, el març de 1915 marxà cap a Nantes i entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb Jean Crémet formà part d'un petit grup de propaganda pacifista. Després de la Conferència de Zimmerwald de setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La Montagne (País del Loira, França), una secció local del Comitè per la Represa de Relacions Internacionals (CRRI), que en 1919 es transformà en secció el Comitè de la III Internacional. En aquesta època distribuí, a més del manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La Vague, etc.) i fullets. En aquesta època s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la integració de l'SFIO a la III Internacional i restà militant comunista fins a la resta dels seus dies. El maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets prohibits per la censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de l'exèrcit rus a França, i tancat a la presó militar de Nantes. El periòdic comunista L'Humanité s'encarregà de la seva defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat Henry Torrès, del Comitè de la III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la Federació Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies després. Des de 1920 i fins a 1939 participà activament en el moviment comunista del departament del Loira Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1936 presidí la secció de Nantes dels «Amic de l'URSS». També va ser candidat comunista en tots els grans escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928, 1932 i 1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant comunista «perillós», va ser detingut i reclòs al camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat regidor municipal de Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França). Després de la II Guerra Mundial restà com a un dels militants més destacats del moviment comunista de la zona.

***

Necrològica de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 4 d'abril de 1974

Necrològica de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974

- Josep Estela Ballester: El 31 de desembre de 1973 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Estela Ballester. Havia nascut el 4 d'octubre de 1912 a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Estela i Consol Ballester. Començà a militar de jovenet al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Mosaista de professió, s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en el moviment llibertari. En 1936 participà activament en la lluita contra l'aixecament feixista. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus, deixant a Catalunya sa companya, Neus Vicens, i un infant petit. A França va ser enviat a camps de concentració i a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a llenyataire als boscos de Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), on en 1947 patí un greu accident de feina quan un cable que arrossegava un tronc es va trencar ferint-lo al pit, fet que li va implicar l'ablació d'un pulmó i la meitat de l'altre. Ingressat a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller, hagué de restar-hi ja de per vida amb una greu insuficiència respiratòria crònica. No obstant això, milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT i es caracteritzà per ajudar en diferents ocasions emigrats econòmics espanyols. Josep Estela Ballester va morir el 31 de desembre de 1973 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 3 de gener de 1974 en presència de son fill vingut de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Melcior Niubó Santdiumenge

Melcior Niubó Santdiumenge

- Melcior Niubó Santdiumenge: El 31 de desembre de 1982 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo, Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Havia nascut el 8 de gener de 1912 a la Fuliola (Urgell, Catalunya). Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia, El Día Gráfico, L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front, La Humanidad, ¡Ja... ja!, Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es casà civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró –el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per «incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es presentà com a voluntari al front d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu motoritzat són errònies– i fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre «la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació «Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com ara La sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lícula Erasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al seu poble natal, on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

***

Juan Gil

Juan Gil

- Juan Gil: El 31 de desembre de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Gil. Havia nascut cap al 1898. Quan tenia 15 anys treballava a les mines de Lo Bosquet d'Òrb (Llenguadoc, Occitània), on contactà amb el Grup Anarquista Francoespanyol que l'introduí en el pensament llibertari. En 1920 entrà a militar en la Unió Anarquista (UA). També milità en la Confederació General del Treball (CGT). Un cop acomiadat de la seva feina a les mines per la seva militància, s'establí a Masamet (Llenguadoc, Occitània) on treballà també a la mineria. Participà en la fundació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i formà part de la Federació de Grups Anarquistes de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) del departament de l'Erau. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es desplaçà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) fins a finals d'aquell any quan va ser enviat, juntament amb sa companya Josefa, a Occitània en missió propagandística i per a recaptar fons acompanyant Sébastian Faure i Aristide Lapeire. De bell nou a Puigcerdà, va ser nomenat director de les mines de Das (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1939, en un pas de la frontera, va ser detingut a La Guingueta d'Ix (Cerdanya) i tancat un temps a Besiers. Amb el triomf franquista, passà a França, on s'integrà en la Resistència (Agen, Tolosa i Perpinyà). Després de la II Guerra Mundial participà activament en la CNT de l'Exili i en la creació de la CNT francesa. Milità activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de Perpinyà i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1968 va fer mítings a Perpinyà i a Canet. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera.

***

Maria Malla Fàbregas

Maria Malla Fàbregas

- Maria Malla Fàbregas: El 31 de desembre de 1995 mor a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, França) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Havia nascut el 2 de maig de 1918 a Alguaire (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Josep Malla i Enriqueta Fàbregas. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània).  Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre –com a dramaturga i com a actriu– i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit, CNT, Las Noticias, Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor(1995), entre d'altres. Maria Malla Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 al seu domicili de La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, França).

***

Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]

- Vilfrido Masetti: El 31 de desembre de 1995 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vilfredo Massetti. Havia nascut el 29 de maig de 1912 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida Carnesciali. En 1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on obtingué una llicència per a conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada «Centauro». De bell nou a Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C. Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un encàrrec del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al Partit, que finalment no reeixí. Quan l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia (Vèneto, Itàlia) embarcat amb la nau C. Colombo i aconseguí fugir de la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a Bríndisi (Pulla, Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan continuà realitzant el servei en l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo, on sempre havia viscut amb sa família, entrà en contacte amb la Federació Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a l'Acadèmia Naval fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera activitat política després de l'Alliberament la desenvolupà treballant per al servei de transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista de Liorna (FAL), portant un jeep nord-americà posat a disposició de l'anarquista Alfredo Marchetti, garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència de transport públic, la possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa Corridi situat en un turó. També feia sortides diàries a la seu de la FAL, al número 80 del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el vehicle Siro Del Nista i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San Jacopo de Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti», del qual mantingué fins a la seva mort la bandera roja i negra. També assumí importants responsabilitats en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè Pro-Víctimes Polítiques, participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el 1960 s'allunyà, per raons de salut i per motius ineludibles, de la militància política, sense renegar de les conviccions llibertàries i mantenint relacions d'amistat amb destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo Antonelli i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida, participà al seu barri, en les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de l'Associazione Ricreativa e Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural Italina), del qual va ser administrador.

Vilfrido Masetti (1912-1995)

---

[30/12]

Anarcoefemèrides

[01/01]

Escriu-nos


Actualització: 04-12-22