|
---
Anarcoefemèrides del 31 de desembre Esdeveniments
Portada de Le Tocsin - Surt Le Tocsin: El 31 de desembre
de 1892
surt a Londres (Anglaterra) el primer número del
periòdic anarcocomunista Le
Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant
tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos
refugiats a
Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en
fou el
principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va
ser distribuït a
París (França). Aquest periòdic
té la particularitat que publicà publicitat de
negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles
no anaven
signats, però en el número 8 (23 de setembre de
1894) trobem el poema de Louise
Michel «Les tocsins» i se sap que
col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet.
Publicà sobre temes d'allò més
variats: corrupció política, repressió
antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies
orgàniques i sobre
el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs
d'humor. En
el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat
per destacats
membres del moviment llibertari (Franz Ricken, Charles
Frühlingsdorff, Errico
Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz
(Viktor Raabe) de ser un confident
de la
policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es
publicà la crida «Aux
socialistes libertaires et aux révolutionnaires
blanquistes». En sortiren nou
números, l'últim el 21 d'octubre de 1894. ***
Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916 - «Gran Picnic
Familiar»:
El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo
(Uruguai), al
bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran
Picnic Familiar» a benefici del
periòdic El Hombre. Semanario
anarquista
de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials
de la capital de
l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les
famílies obreres
va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire
lliure,
com ara banda de música que tocà himnes
revolucionaris, payadores
llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de
diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions
còmiques, bufet d'aliments,
etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a
l'època, centrats per
finançar una determinada causa o el moviment llibertari en
general i comptaven
amb una gran afluència de públic. ***
Salvador Seguí - Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre) va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell. Salvador Segui: Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920) ***
Cartell
de l'acte - Festa pro Umanità
Nova:
El 31 de desembre de 1921 se celebra al Workmen's Circle Lyceum de
Nova York (Nova York, EUA) un acte en suport del periòdic
anarquista italià Umanità
Nova. L'acte, organitzat per «Circolo
Risveglio», consistí en conferències
a càrrec de Nicola Cuneo i Pere Esteve i en una festa amb
ball, amenitzada amb
cançons anarquistes (Addio a Lugano, Amore
ribelle, Inno della
rivolta, etc.). ***
Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan» - Assassinat de
Cipolla: El 31 de desembre de 1922 és
assassinat a trets a
l'escenari de la
Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso
Leale Oberdan», al número 5 del
carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São
Paulo, Brasil), durant el ball de
cloenda de la representació d'una peça teatral
organitzada per recaptar fons
per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista
italobrasiler
Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra
Livre» de São Paulo en
1921, destacat militant de la União dos
Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels
Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard
Leuenroth. El 18 de març de
1922 havia signat,
amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo
Cipolla,
Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres,
José Rodrigues i João
Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest -
Programa), que es va publicar
en el periòdic A Plebe de São Paulo,
posicionament
anarquista contra les «21 Clàusules de la
Internacional» que feien una crida a
la formació de «grups comunistes». El
seu assassí fou l'espanyol Indalecio
Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser
policia. Mai
no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat
tant per la premsa
burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el
moviment llibertari
i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth
contestà
des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una
impressionant
manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio
Fernandes i Edgard
Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat
d'aconseguir cabals
per ajudar sa família de Cipolla.
Naixements
Ferdinand Domela Nieuwenhuis - Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant –sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry– que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses –Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)– i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» –en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886–, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen. ***
Désiré
Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906) - Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré Séraphin Depoilly –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Augustin Depoilly, serraller, i Marie Dhier. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). El 23 de maig de 1908 es casà a Fressenneville amb Marie Euphredine Caron. Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904) - Manuel Ureña
Romero: El 31 de desembre de 1882 neix a Ferrol (la
Corunya, Galícia)
l'anarquista Manuel Ureña Romero. Sos pares es deien
Francisco Ureña i Juana
Romero. Es guanyava la vida fent baguls. Visqué a Bilbao
(Biscaia, País Basc),
Gijón (Astúries, Espanya) i la Corunya. Detingut
en 1902 i 1904 per la seva
militància llibertària, va ser qualificat per la
policia com «acèrrim
anarquista, espanyaportes i molt agressiu». En 1903 va fer un
míting al Centre
d'Estudis Socials de Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) i
dies després, allà
mateix, va intervenir en un acte en memòria dels
«Màrtirs de Chicago». En 1920
col·laborà en el periòdic anarquista La
Lucha de Ferrol. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Fitxa
policíaca d'Adolphe Albin (1900) - Adolphe Albin:
El 31 de desembre de 1883 neix a Niça
(País Niçard,
Occitània) l'anarquista Adolphe
Auguste Albin. Sos pares es deien Joseph
Nicolas Albin, encarregat dels
arbitris municipals, i Marie Catherine Micellis, cuinera. Es
guanyava la
vida com a electricista. Membre del «Groupe des
Libertaires» (Grup dels
Llibertaris) de Niça (Alexandre Lepelletier, Nicolas
Olivari, Antoine
Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia, etc.), el 28
d'octubre de 1900 assistí
a un banquet d'anarquistes i de socialistes italians celebrat al local
d'un tal
Sacchi al barri de Fabron. L'1 de novembre de 1900 va ser detingut a la
Place
Masséna de Niça, juntament amb altres companys
(Antoine Ciarlet, Alexandre
Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan
Camille Serramoglia),
per haver entonat cançons anarquistes (La
prise de possession, etc.) i haver provocat disturbis d'ordre
públic;
denunciat per «escàndol nocturn», aquell
mateix dia la Prefectura del
departament dels Alps Marítims li va obrir un expedient;
jutjats el 24 de
novembre de 1900 pel Tribunal de Policia, van condemnar a un franc de
multa. En
1904, segons investigacions policíaques, continuava
assistint a reunions
llibertàries i a conferències
polítiques. El 10 de setembre de 1904 marxà cap a
Canes (Provença, Occitània). El 25 de novembre de
1905 es casà a Niça amb la
domèstica Pauline Dalbera. En aquesta època vivia
al número 24 del carrer
Cassini de Niça. El 2 de juliol de 1907 la seva
fàbrica de malles elèctriques,
al número 5 del carrer Penchienatti de Niça, es
va declarar en fallida. Després
d'enviudar, el 6 d'octubre de 1936 es casà a Niça
amb la cosidora italiana
Teresa Tirinnanzi. En aquesta època vivia al
número 24 del carrer Alphonse
Karr. Cal no confondre'l amb l'anarquista italià
Jean-Baptiste Albin, que
actuava per la zona per les mateixes dates. Adolphe Albin va morir
el 5 d'abril de 1948 al seu domicili de Niça
(País
Niçard, Occitània). ***
Notícia
de l'accident de Georges Lachaume publicada en el
periòdic Le
Petit Parisien del 10 de febrer de 1925 - Georges Lachaume: El 31 de desembre de 1885 neix a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Georges Aguste Georges Lachaume. Sos pares es deien Gibert Lachaume i Amélie Decroze. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdic Le Libertaire. Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 al VIII Districte de París (França) quan netejava la seva pistola Browning i se li disparà, perforant-li la bala el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), només es pogué certificar la defunció. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille. ***
Necrològica
de Josefa Lapeira Gurruchaga apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de març de 1967 - Josefa Lapeira
Gurruchaga: El 31 de desembre de 1887 neix a Sestao
(Biscaia, País Basc) l'anarquista
Josefa Lapeira Gurruchaga. Sos pares es deien Justino Lapeira i Manuela
Gurruchaga. A París (França) ajudà
Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura
Durruti Domingo, Gregorio Jover Cortés i Pedro
Orobón Fernández; fou molt
activa durant el procés als militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, i va vendre Le Libertaire pels carrers
parisencs. Conegué
l'anarquista Manuel Muñoz Díaz, que
esdevingué son company i amb qui tingué dues
nines i un nin, tots tres militants anarquistes. Posteriorment
retornà a la
Península. El juny de 1935, en l'escorcoll del seu domicili,
al número 276 del
carrer 16 de les «Cases Barates» de Can Tunis del
barri d'Horta de Barcelona
(Catalunya), la policia li trobà una pistola Star i
carregadors, propietat de
son gendre Rafael Sansegundo García, anarquista dels Grups
d'Acció Confederals.
En 1938 se separà de son company. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Deportada pels ocupants nazis a l'Espanya
franquista, va ser
empresonada més d'un any a Barcelona. Posteriorment
visqué exiliada a Àfrica
(Tànger i Orà) i retornà a
França. Josefa Lapeira Gurruchaga va morir el 7 de
novembre de 1966 al seu domicili dels Banys i Palaldà
(Vallespir, Catalunya
Nord) i va ser enterrada l'endemà en aquesta
població. ***
Andrés
Fuentes de Haro - Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Sos pares es deien Juan Fuentes Navarro i Juana de Haro Navarro. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça. El 18 de febrer de 1918 es casà a Mazarrón amb Sinforosa Gilabert Navarro. Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys i un dia. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya). ***
Notícia de l'expulsió de Raoul Paponneau apareguda en el periòdic Le Travailleur de Lot-et-Garonne del 17 de juliol de 1926 - Raoul Paponneau: El
31 de desembre de 1893 neix a Marmanda (Aquitània, Occitània) l'anarquista, i
després comunista, Raoul Paponneau. Era fill de Pierre Charles Eloi Paponneau,
empleat en dels Ferrocarrils del Migdia, i de Françoise Noëmi Busquet,
domèstica, residents a Bordeus (Aquitània, Occitània). Electricista de professió,
milità abans de la Gran Guerra en el grup anarquista de Bordeus. Instal·lat a
Marmanda, a partir dels anys vint s'acostà al Partit Comunista - Secció
Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC), però mantenint contactes amb
el moviment llibertari. El gener de 1922 ja era secretari de la Secció Comunista
de Marmande i com a tal parlà el 29 de gener, juntament amb el secretari
federal del Partit, en un míting celebrat a Vilanuèva de Duràs (Aquitània,
Occitània). El 20 de febrer de 1922 organitzà una conferència de Maurice
Pfister (Fister), de la Unió Anarquista (UA), de gira propagandística
per la regió. Membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de
Marmande, va ser un dels organitzadors el març de 1922 de la Secció de Layrac
(Aquitània, Occitània) d'aquesta organització. Des de 1924 fou membre del
comitè de redacció del periòdic comunista Le Travailleur de Lot-et-Garonne
i va ser un dels signants de «Le paysan révolté». S'encarregà de la corresponsalia
de la edició regional de L'Humanité. Segons la Prefectura de Policia,
era un militant força influent i fou membre del Consell Federal; no obstant
això, va ser marginat, per mor de les divergències amb Jean Renaud, per a les
eleccions legislatives de 1924. En aquesta època vivia a Melhan (Aquitània,
Occitània). Henri Thoumazeau el substituí en la secretaria de la Secció Comunista
de Marmanda. El 20 de juny de 1926 va ser expulsat del PC-SFIC per la seva
«actitud anticomunista». La seva repercussió política minvà un cop jubilat. Sa companya fou François Julia Bonnemaison.
Raoul Paponneau va morir el 6 d'abril de 1967 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada
en el diari barceloní La Vanguardia del 3
de juliol de 1937 - Joan Andreu Fontcuberta: El 31 de desembre de 1903 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu Figueres i Francesca Fontcuberta Borràs. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, sense èxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels «Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Llenguadoc, Occitània). Son germà Josep Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de gener de 1986 - Pedro Garrido
Muñoz: El 31 de desembre de 1906 neix a Salve
de Gorbe (Guadalajara, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Silvestre Garrido Muñoz.
Sos pares es deien
Mariano Garrido Sanz, llaurador, i Gertrudis Muñoz
Baqueriza. Començà a militar
molt jove en el moviment llibertari. En 1930 emigrà a
Barcelona (Catalunya), treballà
de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional
de la Indústria Ferroviària
(FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Milicià durant la guerra
civil, el juny de 1937 va ser detingut a Barcelona per
«tinença il·lícita
d'armes»;
jutjat per aquest delicte el 7 de setembre de 1937 pel Tribunal Popular
Núm. 1
de Barcelona, va ser absolt. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Internat en un camp de concentració, aconseguí
evadir-se'n i trobà feia
il·legalment de llenyataire i d'obrer agrícola.
Durant l'Ocupació va ser capturat
pels alemanys, torturat i enviat a fer feina al nord de
França, però aconseguí
evadir-se de bell nou i arribar a «Zona Lliure».
Després de la II Guerra
Mundial milità a La Vaur (Llenguadoc, Occitània),
on va ser tresorer de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). En 1948
col·laborà en el setmanari tolosà CNT.
En l'exili també treballà de ferroviari, afiliat
a l'FNIF. A finals dels anys
cinquanta s'establí a Aush (Gascunya, Occitània),
on fou un dels responsables
de la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat,
s'establí a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria
de la CNT local. Sa companya
fou Dorotea Alonso Bravo. Pedro Garrido Muñoz va morir el 23
d'octubre de 1985
a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser incinerat el
28 d'octubre d'aquell any a Montpeller. ***
Mario Betto - Mario Betto: El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península –aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona. Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya). ***
Ramon Claret Gual - Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Miquel Isidre Claret Gual. Sos pares es deien Antoni Claret i Francesca Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a la Residència Ítaca de Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta població. ***
Necrològica
de José Fernández López apareguda en
el
periòdic tolosà Cenit del 10 de
maig de 1994
- José Fernández López: El 31 de desembre de 1928 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista José Fernández López. Sos pares es deien Pedro Fernández i Feliciana López. En 1948 arribà de la Península a Caen (Normandia, França), on entrà en contacte amb la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Prengué part en la reorganització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en la reestructuració de la CNT francesa. Durant deu anys fou delegat de la Federació Local de Caen en els plens de la Regional de Normandia, tant de la CNT com de les Joventuts Llibertàries. En 1958 s'instal·là a París (França), on formà part, amb Tomás Marcellán Martínez, de l'equip que muntà a Choisy-le-Roy (Illa de França, França) la impremta confederal des Gondoles, on treballà durant trenta anys. En diferents ocasions fou membre dels secretariats de la Federació Local de París i de la Comarcal Nord que representà en nombrosos congressos regionals i estatals. Sa companya fou Felisa Bravo. José Fernández López va morir el 8 d'abril de 1994 a l'Hospital de Levallois-Perret (Illa de França, França) i fou enterrat el 13 d'abril al Cementiri Nou de Bagnolet (Illa de França, França). ***
Maurice
Born - Maurice Born:
El 31 de
desembre de 1943 neix a Bienne
(Berna, Suïssa) –algunes fonts citen
erròniament Saint-Imier (Jura, Suïssa)–
l'arquitecte, etnògraf,
sociòleg, editor i escriptor
anarquista Maurice André Born. Sos
pares es deien Maurice Jules Born i Marguerite Moser.
Després d'estudiar Arquitectura
a la Universitat de Vincennes (Illa de França,
França), on conegué Henri
Laborit, a l'Escola Politècnica Federal de Lausana (Vaud,
Suïssa) i la
Universitat de Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya),
passà uns anys a l'illa
grega de Creta per documentar, amb llibres i
pel·lícules, la comunitat autònoma
de leprosos establerta a l'illot d'Spinalonga, caracteritzada per una
forma d'organització
al marge de la societat. En 1969 s'integrà com a
investigador a l'«Institut de
l'Environnement», escola d'arquitectura creada per
André Malraux. Després va
viure al migdia francès. En 1982, després de la
mort de son germà Bernard Born,
destacat actor i animador cultural, i de son pare, s'establí
a Saint-Imier (Jura,
Suïssa). Entre 1983 i 1988 presidí el consell
d'administració de Diatel SA. El
12 de desembre de 1984, amb altres set companys, creà a
Saint-Imier la
Cooperativa «Espace Noir», centre anarquista que
arreplega una llibreria, una
sala d'espectacles, un cinema, un bar i sales de debat; durant dos anys
aquest
grup remodelà íntegrament de manera
autogestionada un antic immoble de la
població. Entre 1989 i 1998 es dedicà a la
publicació, a través de l'editorial
«Canevas» de Saint-Imier, de llibres (historia de
l'anarquisme, literatura,
teatre, clàssics, fotografia, assaigs, etc.) i de la revista
Cahiers Panaït
Istrati. El 27 d'octubre de 1989 fundà a
Saint-Imier, amb Jean-Pierre
Bessire i Alain Loetscher, «Mémoires
d'Erguël», que l'1 de novembre de 200 esdevingueren
el Centre de Recerques i de Documentació del Jura
Bernès «Mémoires d'Ici»
(MDI).
Els anys següents els passà al sud-oest de
França, arranjant l'arquitectura d'edificis,
i a Creta, però sempre retornant a Saint-Imier per a
participar en els debats i
trobades a l'«Espace Noir» o a
«Mémoires d'Ici». Va ser membre de
l'Institut Jurassien
des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA), de l'Association des
Ecrivains
Neuchâtelois et Jurassiens (AENJ), de la Comissió
de Literatura Francòfona del
Cantó de Berna i de la Societat d'Estudis
Històrics de Creta. Col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara Intervalles.
Entre les seves
llibres podem destacar L'île aux lépreux
(1979), Mémoires d'Erguël (1990),
La chimère infectieuse (1993), Chimère
infectieuse (1993), Eugenio
Santoro. Dessins: une exposition de Mémoire d'Erguel (1995),
Sur la
trace d'un mythe moderne. L'exclusion (1995), Dissolution
de la
Suisse. Dix solutions! (1996), Pas de quartiers! De
qualques figures du
déracinement (2005) i Vies et morts d'un
Crétois lépreux (2015, amb
Epaminondas Remoundakis), i entre els seus films L'ordre
(1973, amb
Jean-Daniel Pollet) i Pour mémoire
(1978, amb Jean-Daniel Pollet) –també
participà en els films Les autres (1974,
d'Hugo Santiago) i Le péril
rampant (1982, d'Alberto Yaccelini). El seu últim
domicili va ser a Sealhas
(Gascunya, Occitània). Sa companya fou Françoise
Monique Bertuchoz. Greument
malalt, Maurice Born va morir el 9 de juliol de 2020 a l'Institut
Universitari
del Càncer de Tolosa (Oncopole) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Nota
necrològica publicada en el diari parisenc Le Monde de l'11 de
juliol de 2002 - Jean-François Brochard: El 31 de desembre de 1943 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-François Paulin Brochard, conegut com Brodski. Sos pares es deien Jean Yves Brochard i Colette Jacqueline Mathilde Dardignac. Començà a militar molt jove en el grup anarquista «Spartacus» i en les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la seu de les quals es trobava al número 39 del carrer Tour-d'Auvergne del IX Districte de París. Dirigí durant un temps el periòdic Le Combat Syndicaliste. Participà activament en les agitacions esdevingudes entre 1965 i 1975, especialment amb Guy Debord, Georges Nataf, Yves Oboeuf, Étienne Roda Gil i Roger Veinante. Sembla que amb Georges Nataf participà en la formació de la Joventut Anarquista Comunista (JAC). Va ser autor d'obres de física teòrica, però també de cançons (Vive l'armée, vive le clergue, La complainte de Kennedy, le president occis, Complainte d'Allende le brave president suicidé, etc.) que van ser interpretades als cabarets del carrer Mouffetard del V Districte. Estava casat amb Anne-Marie Françoise Bagros, de qui es divorcià. Jean-François Brochard va morir el 7 de juliol de 2002 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat l'11 de juliol al crematori del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
Gustave Courbet fotografiat per Nadar en 1871 - Gustave Courbet: El 31 de desembre de 1877 mor a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Havia nascut el 10 de juny de 1819 a Ornans (Franc Comtat, França). Fill de terratinents, son pare, Éléonor Régis Jean Joseph Stanislas Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Suzanne Sylvie Oudot. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrement à Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest «monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó –que purgarà a París, a Versalles i a Neully– i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres «escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats, «favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals –en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini del seu ubesc deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919. ***
Notícia
de la mort d'Émile Brassine apareguda en el
periòdic parisenc La Révolte
del 18 de gener de 1890 - Émile Brassine:
El
31 de desembre de 1889 mor a Brussel·les
(Bèlgica) el propagandista anarquista
Émile Brassine. Entre el 13 d'abril i el 29 d'agost de 1889
fou redactor responsable,
gerent i editor del periòdic bimensual anarcocomunista Le
Drapeau Noir, publicat
a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica),
que hagué de minvar la
periodicitat de la seva aparició i passar dels 3.000
exemplars a un tiratge de
2.000. En 1889 era membre del grup anarquista
«L'Égalité» (Octave Berger,
F.
Cardinael, Léon Dauphin, Hubert Delsaute, Henry Wysmans,
etc.), que intentà
comprar material per muntar una impremta i que publicà
aquell any el fullet Le
communisme anarchiste. Sobtadament malalt greument,
Émile Brassine va morir
el 31 de desembre de 1889 a Brussel·les (Bèlgica)
i sa família li va fer un
funeral i un enterrament cristià, alhora que
intentà, sense èxit, evitar que un
grup de militants hi anessin al cementiri i portessin dues banderes
roges; a
més d'això, tres companys van fer discursos on es
palesaren les conviccions
anarquistes del difunt, alhora que protestaren per la
intolerància dels seus
familiars. ***
Foto
antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897) - Josep Pons
Vilaplana: El 31 de desembre de 1923 mor a Barcelona
(Catalunya)
l'anarquista Josep Pons i Vilaplana, conegut com Pepet
i que va fer
servir el pseudònim José Roig.
Havia nascut el 4 de desembre de 1872 a Igualada
(Anoia, Catalunya).
Sos pares es deien Marià Pons Soler,
confiter, i Ramona Vilaplana Marimon. Es guanyava la vida treballant de
teixidor i vivia a Sant Andreu de Palomar, actualment un barri de
Barcelona
(Catalunya). Durant tres anys estudià a l'Escola d'Arts i
Oficis, en classes
nocturnes, amb la intenció d'aprofundir els coneixements del
seu ofici. En
aquesta època tingué aficions teatrals. El 5
d'abril de 1896 va ser detingut al
Teatre Novedades, on havia anat a veure l'estrena de l'obra Patria
y amor;
després de tres dies de detenció, va ser posat en
llibertat provisional. En
aquesta època vivia al número 28 de la carretera
d'Hostafrancs, al Poble-sec. Arran
de l'atemptat del 7 de juny de 1896 al carrer de Canvis Nous de
Barcelona, en
el marc de la gran repressió policíaca
desencadenada contra el moviment
anarquista, el 19 de setembre de 1896 va ser detingut per l'inspector
Antoni
Tresols (Vinagret) i l'agent de la policia secreta
Josep Alsó. A la
presó del carrer d'Amàlia de Barcelona,
muntà, amb Antoni Pineda Domingo, una
coral a l'estil de Josep Anselm Clavé Camps. Entre l'11 i el
15 de desembre de
1896 va ser jutjat en consell de guerra a Montjuïc sota
l'acusació d'haver
participat activament en les reunions anarquistes secretes del Centre
de Carreters,
on deien que s'havia planejat l'atemptat, i d'haver rebut
després 300 pessetes
per a l'adquisició de bombes orsini, tot
demanant la pena de mort. El 19
de desembre de 1896 va ser condemnat a mort, juntament amb altres set
processats
(Tomàs Ascheri Fossatti, Lluís Mas
Gassió, Josep Molas Duran, Antoni Nogués
Figueras, Sebastià Suñé
Gavaldà, Josep Vila Parés i Jaume Vilella
Cristòfol).
Després de la revisió de la causa pel Consell
Suprem de Guerra i Marina, el 28
d'abril de 1897 va ser condemnat finalment a 20 anys de cadena
temporal,
accessòries i despeses, i va ser enviat al presidi
africà de l'illot del penyal
d'Alhucemas. Cap el 1899 va ser traslladat al penal de Melilla. En
aquests anys
es desencadenà una campanya a favor del presos de
Montjuïc i per la revisió del
procés, especialment pels diaris El País
i El Progreso. A
principis de 1900, la regna regent va concedit un indult a nombrosos
condemnats,
entre ells ell, i la seva pena va ser commutada per la d'estranyament
en una
país estranger. El 16 d'abril de 1900 arribà al
port de Barcelona a bord del canoner
Hernán Cortés, juntament amb
altres 11 companys. Intentà estranyar-se a
Marsella o a Orà, però davant la negativa del
Govern francès a admetre les
víctimes del procés de Montjuïc a les
seves terres, es va veure obligat a
exiliar-se, amb 10 companys, a Londres (Anglaterra), on arribaren el 3
de maig
de 1900. A Londres van ser ben rebuts pels anarquistes residents i fins
i tot
Piotr Kropotkin va escriure una article al respecte publicat en la
revista
parisenca Les Temps Nouveaux de l'11 de maig de
1900. Sense poder trobar
feina a Londres, el desembre de 1900 s'instal·là
a Verviers (Lieja, Valònia),
on treballà del seu ofici de teixidor, a més de
fer cròniques en 1901 sobre la
situació a Bèlgica per al Suplemento a
la Revista Blanca. En 1902 vivia
als Països Baixos i hi envià cròniques,
moltes vegades sota el pseudònim José
Roig, al periòdic Tierra y Libertad.
En 1903 va publicar en La
Revista Blanca, de Joan Montseny Carret, la
traducció al castellà d'un
article de Jacques Wernil («El fenómeno
Lombroso») publicat anteriorment en Mercure
de France. En 1909 sembla que ja havia retornat a Barcelona i
que és el
mateix Josep Pons que representà els obrers de l'art
tèxtil en el Congrés obrer
Nacional celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 a
Barcelona, congrés
de constitució de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Josep Pons Vilaplana
(1872-1923) ***
Notícia
de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de
Troyes Le Petit
Troyen del 3 d'octubre de 1888 - Georges Kasperski: El 31 de desembre de 1928 mor a Troyes (Xampanya, França) l'anarquista Georges Kasperki. Havia nascut el 23 d'abril de 1863 a Arcis-sur-Aube (Xampanya, França). Sos pares es deien Georges Kasperski, filador, i Catherine Patte, obrera. Quan tenia quatre mesos sos pares es traslladaren a viure a Troyes (Xampanya, França). Entre els sis i els 12 anys freqüentà l'escola de frares de la ciutat i posteriorment entrà com aprenent en una fàbrica de calceteria al raval de Croncels de Troyes, on treballà fins al 1897. Va ser llicenciat de l'exèrcit a causa d'un goll. El 9 de setembre de 1882 es casà amb la filadora Eugénie-Estelle Godot, amb qui tingué en 1894 un infant, i als quals abandonà en 1896; el 7 de juliol de 1897 ella aconseguí el divorci a despit d'ell. En 1884 vivia a la carretera de Lens a Sainte-Savine (Xampanya, França) i el juliol d'aquell any va ser condemnat a vuit dies de presó per «rebel·lió» i «violències». Aficionat al cant, formà part de la societat d'artistes amateurs «La Cigale Troyenne» de Troyes. El 29 de setembre de 1887 actuà interpretant romances en un acte en suport als vaguistes de la fàbrica de calceteria i de gèneres de punt Mauchauffée de la ciutat. En 1896 era el secretari del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», del qual formaven part el tipògraf Lucien Parent; els obrers calceters Gabriel Maire, Jules Parent, Lucien Parent i Pierre Pierret; el rellotger Camille Lavocat; i l'obrer especialitzat en gèneres de punt Henri Enfroy. També fou un dels distribuïdors de la premsa llibertària a la zona. En 1897 va ser condemnat a dos mesos de presó per «robatori» i aquest mateix any va fer donació al Museu de Troyes d'una medalla galvanitzada en plata representant Maximilien Robespierre. Després del seu divorci en 1897, es traslladà a Aix-en-Othe (Xampanya, França), on visqué amb un germà i treballà de venedor de diaris. Entre 1897 i 1912 la policia el tingué fitxat com a militant anarquista. En 1900 retornà a Troyes, on s'establí de rellotger, primer al carrer Mignard i després a la plaça de la Bonneterie. A partir del 22 de desembre de 1919 començà a viure maritalment amb Zulma Roger, vídua de Jouy, al número 11 del carrer de la Pierre de Troyes, a la qual apallissava sovint, sobretot quan hi tornava a casa begut després de jugar a la bodega. A principis dels anys vint regentava una petita rellotgeria a la plaça Jean Jaurès de Troyes, que va cedir el juliol de 1921, i passà a treballar de rellotger al seu domicili del carrer de la Pierre. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1923 tornà a casa borratxo i apallissà amb tanta violència sa companya Zulma Roger que quedà agonitzant; sense seguir els consells del metge que demanava una hospitalització i una intervenció quirúrgica, el 7 de gener morí. Detingut, va ser jutjat per aquest assassinat a l'Audiència de l'Aube i condemnat el 15 de maig de 1923 a tres anys de presó. ***
Notícia
orgànica de Marc Frétillère apareguda
en el periòdic parisenc Le Libertaire del
13 d'octubre de 1922 - Marc
Frétillère: El
31 de desembre de 1929 mor
a Dax (Gascunya, Aquitània, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Marc
Frétillère –algunes fonts citen
erròniament Frétillères
o Frétiller. Havia nascut el 2 de
desembre de 1903 a Saint-James (Bassens,
Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Pierre
Frétillère, vinyataire, i Marie Louise Perrier.
Es guanyà la vida treballant d'obrer
en una cimentera a Bordeus (Gascunya, Aquitània,
Occitània) i fou responsable
del seu sindicat. En els anys vint a Bordeus era secretari del Sindicat
Únic de
la Construcció de la Confederació General del
Treball - Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR) del departament de la Gironda i
col·laborà en Le Libertaire.
També
fou un dels responsables de la Federació del Sud-oest de la
Unió Anarquista (UA)
i després de la Unió Anarquista Comunista (UAC).
Va ser inscrit, com a
«propagandista perillós», en el
«Carnet B» dels antimilitaristes. En 1922 vivia
al carrer Mouneyra de Bordeus i era administrador provisional del
periòdic La
Révolte per Bordeus. Responsable del Grup de
Defensa Social (GDS) de
Bordeus, en 1926 fou un dels organitzadors de les accions contra el
processament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti
i freqüentà la Borsa del Treball de Bordeus. El 10
de desembre de 1926 fou un
dels oradors en el míting del Grup Llibertari Comunista
(GLC) celebrat a
l'amfiteatre del l'Athéné Municipal de Bordeus
per protestar contra la petició d'extradició
per part del govern espanyol dels militants anarquistes Francisco
Ascaso Abadía,
Buenaventura Durruti Domingo i Gregorio Jover Cortés. En
1926 vivia al número 5
del carrer de la Vérité de Talença
(Gascunya, Aquitània, Occitània). El 22
d'agost de 1927 es casà a Talença amb Lucie
Lapeyre. A finals dels anys vint
s'instal·là definitivament a Mamisan (Gascunya,
Aquitània, Occitània), on fou
secretari del grup anarquista d'aquesta població. Al final
de sa vida fou
empresari en la construcció. ***
Certificat
de defunció de Domingo Blázquez Pascual - Domingo Blázquez
Pascual: El 31 de desembre de 1941 mor a Gusen (Alta
Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Domingo Blázquez Pascual, conegut com Minguet.
Havia nascut el 30 de juliol de 1921 a Barcelona
(Catalunya).
Era
fill de Domingo Blázquez Fortes i de Leonor Pascual Bernat,
militants
anarquistes i anarcosindicalistes del barri barcelonès de
Sant Andreu. Era el
fill primogènit d'una família de quatre germans
(Domingo, Francisco, Carlos i
María). Quan tenia 12 anys començà a
fer feina d'aprenent a la fàbrica tèxtil on
treballava son pare i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà amb tota
sa família a França. Mentre son pare va ser
enviat a l'illa d'Oléron, els
quatre germans i sa mare van ser enviats a Graulhet (Llenguadoc,
Occitània).
Posteriorment va ser internat al camp de concentració de
Sètfonts, on el 28
d'octubre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) i enviat Auxerre (Borgonya, França) per a treballar en
les mines i en la
construcció. El juny de 1940 va ser capturat pels alemanys,
després de passar
pel l'Stalag VI-A a Hemer (Rin del Nord - Westfàlia,
Alemanya), internat, sota
la matrícula 39.908, a l'Stalag XII-D a Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya).
El 31 de març de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 3.828, amb un comboi
de 356 espanyols, dels quals 160 moriren, al camp de
concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria), on arribà el
3 d'abril. El 8 d'abril de 1941 va ser
traslladat, sota la matrícula 11.920, al camp de Gusen.
Domingo Blázquez Pascual
va morir el 31 de desembre de 1941 al camp de concentració
de Gusen (Alta
Àustria, Àustria). ***
Noticia
de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 25 de juny de 1908 - Guido Ciarrocca:
El
31 de desembre de 1943, segons alguns, mor l'anarquista i sindicalista
revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca,
conegut com Guido
Chino. Havia nascut el 14 d'abril de 1889 a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia) l'anarquista i sindicalista
revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca,
conegut com Guido
Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna
Chiarelli. Es guanyava
la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a
França a la recerca de feina.
S'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer,
a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella,
juntament amb Felice Chilassi, la
conferència «Il Socialismo». El febrer
de 1908 va engegar una gira propagandística,
sobre el tema únic «La Revolució
Social», arreu de la zona organitzada pel
Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla
que va anar acompanyat de
Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista.
També va
participar activament en les conferències organitzades per
la Unió de Sindicats
Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava
d'ajustador mecànic.
El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos
anarquistes de
Toló (Provença, Occitània), va ser
detingut sen se bitllet en un vagó de segona
classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets
anarquistes italians i
dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia
francesa com a «perillós
anarquista», el juliol de 1908
va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat
propagandística sota
el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a
França, el consolat italià
el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels
seus intents de formar un
grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a
Itàlia, va
ser detingut a Nàpols (Campània,
Itàlia), juntament amb altres sindicalistes,
durant una concentració contra la carestia de la vida.
Retornà clandestinament
a Marsella, però va ser repatriat
obligatòriament. Instal·lat a
Florència (Toscana,
Itàlia), esdevingué secretari de
l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant
una
intensa activitat propagandística sindicalista
revolucionària. En 1909 va
traduir del francès a l'italià el fullet Francisco
Ferrer (10 gennaio
1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un
epígraf de Pietro
Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les
Víctimes de la Repressió Espanyola
de París. Va ser un dels organitzadors del
Congrés Provincial Anarquista, que
donà lloc a la Federació Anarquista Florentina
(FAF). Acusat de ser un
confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les
quals era
membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de
L'Aquila,
publicà articles en diferents periòdics locals i
organitzà nombroses
conferències. Per la seva intensa activitat
propagandística patí nombroses
detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a
Milà (Llombardia, Itàlia), on
treballà en el diari La Lombardia. En
1913 fou responsable d'una Lliga
Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà
força actiu a les poblacions veïnes. En
1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università
Popolare. En
aquesta època s'integrà en el cercle de Benito
Mussolini, aleshores director d'Avanti!.
El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina
(Sicília)37 La Sicilia
Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins
març de 1915. Quan esclatà la
Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la
guerra, es va enrolar i va ser
enviat al front. En acabar la guerra retornà a
Milà. En 1919, figura destacada
del sansepolcrismo, s'adherí vivament al
pensament de Benito Mussolini i
en 1921 esdevingué el primer director de la
Federació dels «Faci di Combattimento»
de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional
Feixista (PNF), essent-ne
nomenat secretari polític a Milà. En 1927
publicà en la editorial feixista
milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la
qual era conseller, el llibre La
redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica
sindicale. Va
crear la seva pròpia editorial a Milà sota el
títol «Edizioni Vittoria». El 1929
va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a
la
caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota
vigilància sospitós
d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido
Ciarroca
va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts
en els anys
cinquanta encara seria viu. ***
Gaston Montéhus a escena representant una de les seves obres antimilitaristes -
Gaston Montéhus:
El 31 de desembre de 1952 mor
a París (França) el
cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston
Mardochée
Brunswick, més conegut com Gaston
Montéhus. Havia nascut el 9 de juliol
de 1872 a París (França) en una
família de 22 infants. D'antuvi socialista
moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent
proper a les
posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La
Guerre Sociale. Autor
d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els
cercles revolucionaris,
com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez
pas les filles (1906),
Glorie au 17ème (1907)
–apologia dels
soldats amotinats del 17è Batalló
de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud
de França, li va
implicar un procés judicial–, Les mains
blanches
(1910) i La Grève
des Mères (1910). Aquestes cançons, amb
lletra moltes vegades del seu amic
Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites
reaccionaris de
Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu,
provocant
baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es
va decantar,
amb Gustave Hervé, per la «Unió
Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó
de la
lògia «La Semence» i membre
de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO),
l'antic revolucionari va
obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat
francès per la seva abnegació a la
França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra
en 1918.
Existeix un «Fons
Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a
l'Office Universitaire du
Recherche Socialiste (L'OURS) de París. Les seves
cançons encara es canten. ***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913) - João Penteado: El 31 de desembre de 1965 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. Havia nascut el 4 d'agost de 1876 a Jaú (São Paulo, Brasil). D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil). ***
Paulette Brupbacher - Paulette
Brupbacher: El 31 de desembre de 1967 mor a Unterendingen
(Argòvia, Suïssa) la
doctora i militant dels drets de la dona, companya i
col·laboradora del
llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o
Raygrodski), més coneguda
com Paulette (Pauline
o Paula)
Brupbacher.
Havia nascut el 16 de gener de 1880 a Pinsk (Polèsia, Imperi
Rus; avui
Bielorússia) en una família benestant jueva. Sos
pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski
i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna,
Suïssa) amb Abraham
Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué
una filla i un fil –en aquests
anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin –que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en
1921–,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les seves
últimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,
és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher (1880-1967) ***
Foto
antropomètrica de Barthélémy Baraille
(1912) -
Barthélémy
Baraille: El 31 de desembre de
1970 mor a Le Pellerin (País del
Loira, França)
l'anarquista i sindicalista, i després comunista,
Barthélémy Baraille. Havia nascut el 16 d'abril
de 1882 a Tetiu
(Aquitània, Occitània). Sos
pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i
Jeanne Salles. S'allistà per
cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina
francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de
1907
passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta.
En 1907 entrà a
treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià
a la Confederació
General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a
Lo Poi (Aquitània,
Occitània) amb la també anarquista
Célestine Hontarrède. Obrer de tracció
mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin
(Nord-Pas-de-Calais,
França), esdevingué membre del consell
d'administració i delegat de la Borsa
del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910,
després de la vaga de
ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132
companys
del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser
acomiadat abans, el
13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a
Rambouillet (Illa de
França, França) i ell, contractat per una empresa
de publicitat, es dedicà a
aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà
a treballar com a
luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via
secundària i de tramvia a
Berck (Nord-Pas-de-Calais, França).
S'instal·là amb sa companya, contractada de
guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de
la mateixa
companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de
fusta al barri de Le
Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie
i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la
rúbrica «Trois mots aux
amis». El març de 1912 albergà una
setmana l'anarquista il·legalista André Soudy
(Bonvallet), membre de la
«Banda
Bonnot». A conseqüència de la
delació d'un confident, Soudy va ser interceptat
el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck.
Se li va decomissar
correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville
Suzanne. Baraille va
ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va
ser inculpat i fou
alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a
la Federació
Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser
detingut el mateix dia de
la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres
mesos després del
seu alliberament, va ser novament detingut per la
distribució d'un pamflet de
la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a
Sablé-sur-Sarthe
(País del Loira, França). Amb la
prohibició de residència al Pas-de-Calais, el
març de 1915 marxà cap a Nantes i
entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la
ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb
Jean Crémet formà part d'un petit
grup de propaganda pacifista. Després de la
Conferència de Zimmerwald de
setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La
Montagne (País del Loira,
França), una secció local del Comitè
per la Represa de Relacions Internacionals
(CRRI), que en 1919 es transformà en secció el
Comitè de la III Internacional.
En aquesta època distribuí, a més del
manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa
obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La
Vague, etc.) i fullets. En aquesta època
s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria
zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la
integració de l'SFIO a la III
Internacional i restà militant comunista fins a la resta
dels seus dies. El
maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets
prohibits per la
censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de
l'exèrcit
rus a França, i tancat a la presó militar de
Nantes. El periòdic comunista L'Humanité
s'encarregà de la seva
defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat
Henry Torrès, del Comitè de la
III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la
Federació
Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies
després. Des de 1920 i fins a
1939 participà activament en el moviment comunista del
departament del Loira
Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En
1936 presidí la secció de
Nantes dels «Amic de l'URSS». També va
ser candidat comunista en tots els grans
escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928,
1932 i
1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant
comunista
«perillós», va ser detingut i
reclòs al camp de concentració de
Châteaubriant
(País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat
regidor municipal de
Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França),
població on residia.
Després de la II Guerra Mundial
restà com a un dels militants més destacats del
moviment comunista de la zona. Barthélémy
Baraille va morir el 31 de desembre de
1970 al domicili de sa filla de Le Pellerin (País del
Loira, França). ***
Necrològica
de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974 - Josep Estela
Ballester: El 31 de desembre de 1973 mor a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Josep Estela Ballester. Havia nascut el 4
d'octubre de
1912 a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Miquel
Estela i Consol
Ballester. Començà a militar de jovenet al Partit
Obrer d'Unificació Marxista
(POUM). Mosaista de professió, s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
s'integrà en el moviment llibertari.
En 1936 participà activament en la lluita contra
l'aixecament feixista. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus, deixant
a Catalunya sa
companya, Neus Vicens, i un infant petit. A França va ser
enviat a camps de
concentració i a Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la II
Guerra Mundial treballà com a llenyataire als boscos de
Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord), on en 1947 patí un greu
accident de feina quan un
cable que arrossegava un tronc es va trencar ferint-lo al pit, fet que
li va
implicar l'ablació d'un pulmó i la meitat de
l'altre. Ingressat a l'Hospital
Saint-Éloi de Montpeller, hagué de restar-hi ja
de per vida amb una greu
insuficiència respiratòria crònica. No
obstant això, milità en la Federació
Local de Montpeller de la CNT i es caracteritzà per ajudar
en diferents
ocasions emigrats econòmics espanyols. Josep Estela
Ballester va morir el 31 de
desembre de 1973 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat el 3 de gener de 1974 en presència de son
fill vingut de
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Melcior
Niubó Santdiumenge -
Melcior Niubó Santdiumenge: El 31 de desembre
de 1983 mor a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el dibuixant,
caricaturista, pintor,
il·lustrador i animador de pel·lícules
de dibuixos animats anarquista Melcior
Manuel Valeri Niubó i Santdiumenge –el certificat de naixement cita Sandumenge com a segon llinatge–, conegut sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,
Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar
Daniel.
Havia nascut el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4
de gener– de
1912 a la Fuliola (Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Francesc
Niubó Coll, carter, i Josepa Santdiumenge Armengol. Era fill
d'una família humil mancada d'antecedents
artístics i aprengué el seu ofici de
manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de
la seva localitat i, un cop
se li va despertar la seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors
plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys
s'instal·là a Barcelona
(Catalunya) i començà a treballar
d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on
il·lustrà col·leccions
de novel·les populars i revistes infantils (La
Alegría Infantil,
Pulgarcito, etc.).
L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló
d'Humoristes i participà en els successives edicions
fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la
premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys
republicans (La Campana de
Gràcia, El Día
Gráfico, L'Esquella de la Torratxa,
Fotogramas,
Front, La Humanidad, ¡Ja...
ja!, Lecturas, Lleida,
La Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, etc.). També va fer mítings
per al moviment anarquista a
diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb
Salvador Nabau Fitó, una
exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les
als locals de la Societat
Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt
Penedès, Catalunya). Entre el 21
de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria
Emporium en el I Saló
d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En
1933 es casà
civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria
Daniel Baró –el
primer d'aquestes característiques que es
realitzà a la província de Lleida– i
s'instal·là amb sa companya al barri de
Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà
en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre
d'aquell any. En
1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm.
20 d'Osca (Aragó,
Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra
per
«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega,
organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al
Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons
alguns, s'afilià al Bloc
Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM); també
entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors
i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual
formaven part Alfons
Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep
Comabella Rabassa,
Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni
García Lamolla, Julián Gómez
García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc
Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre
d'altres, molts
d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937,
participà en les lluites de
carrer al costat dels anarquistes contra la reacció
estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front d'Aragó
–les informacions que diuen que fou
correu motoritzat són errònies– i fou
comissari polític amb grau de comandant.
L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un
concurs de caricatures
antifeixistes organitzat pel diari Vanguardia Postal,
òrgan del
Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors
(UGT). El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a
Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració
d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad
Obrera Gustau
Vila Bergadà (Grapa). Al camp de
concentració realitzà dibuixos sobre
«la bona acollida dels refugiats republicans a
França». Quatre mesos després va
ser traslladat al camp de concentració de Brams, on
també va fer dibuixos. En
1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
col·laborà en algunes revistes
sota el pseudònim Óscar Daniel.
Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar
Daniel, pseudònim que ja
havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al
barri de Horta, incorporant-se
en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito,
TBO, etc.).
Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat, participant en nombroses
pel·lícules, especialment en la secció
de fons i de maquetes, com ara La
sartén de Civilón (1942), Garabatos
José Nieto (1944), Garabatos
Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries
Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en
l'empresa de dibuixos
animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lícula
Erasé una vez...
(1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué
fent dibuixos (historietes
infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals,
felicitacions
nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.)
per a diferents
editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones
Generales, Hércules, Hispano
Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al Centre
Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures
dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge. Homenatge a
Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret
Picat (Linyola, juny de 2013) ***
Juan
Gil - Juan Gil: El 31 de desembre de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Gil. Havia nascut cap al 1898. Quan tenia 15 anys treballava a les mines de Lo Bosquet d'Òrb (Llenguadoc, Occitània), on contactà amb el Grup Anarquista Francoespanyol que l'introduí en el pensament llibertari. En 1920 entrà a militar en la Unió Anarquista (UA). També milità en la Confederació General del Treball (CGT). Un cop acomiadat de la seva feina a les mines per la seva militància, s'establí a Masamet (Llenguadoc, Occitània) on treballà també a la mineria. Participà en la fundació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i formà part de la Federació de Grups Anarquistes de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) del departament de l'Erau. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es desplaçà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) fins a finals d'aquell any quan va ser enviat, juntament amb sa companya Josefa, a Occitània en missió propagandística i per a recaptar fons acompanyant Sébastian Faure i Aristide Lapeire. De bell nou a Puigcerdà, va ser nomenat director de les mines de Das (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1939, en un pas de la frontera, va ser detingut a La Guingueta d'Ix (Cerdanya) i tancat un temps a Besiers. Amb el triomf franquista, passà a França, on s'integrà en la Resistència (Agen, Tolosa i Perpinyà). Després de la II Guerra Mundial participà activament en la CNT de l'Exili i en la creació de la CNT francesa. Milità activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de Perpinyà i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1968 va fer mítings a Perpinyà i a Canet. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. ***
- Maria Malla Fàbregas: El 31 de desembre de 1995 mor a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, França) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Havia nascut el 2 de maig de 1918 a Alguaire (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Josep Malla i Enriqueta Fàbregas. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre –com a dramaturga i com a actriu– i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit, CNT, Las Noticias, Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor(1995), entre d'altres. Maria Malla Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 al seu domicili de La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, França). ***
Vilfrido
Masetti [Arxiu privat família Masetti] - Vilfrido
Masetti: El 31 de desembre de 1995 mor a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Vilfredo Massetti. Havia nascut el 29 de maig de 1912 a
Florència (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida
Carnesciali. En 1939 va ser
cridat a files i enviat a Albània, on obtingué
una llicència per a conduir
camions enquadrat en la Divisió Cuirassada
«Centauro». De bell nou a Liorna, el
desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de caporal, a
l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C.
Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un
encàrrec del Partit
Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al Partit,
que finalment no
reeixí. Quan l'armistici entre Itàlia i les
forces armades aliades del 8 de
setembre de 1943 es trobava a Venècia (Vèneto,
Itàlia) embarcat amb la nau C.
Colombo i aconseguí fugir de la seva
captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a
Bríndisi (Pulla,
Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan
continuà realitzant el servei en
l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo,
on
sempre havia viscut amb sa família, entrà en
contacte amb la Federació
Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a
l'Acadèmia Naval
fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera
activitat
política després de l'Alliberament la
desenvolupà treballant per al servei de
transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista
de Liorna (FAL), portant
un jeep nord-americà posat a disposició de
l'anarquista Alfredo Marchetti,
garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència
de transport públic, la
possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa
Corridi
situat en un turó. També feia sortides
diàries a la seu de la FAL, al número 80
del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el
vehicle Siro Del Nista
i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San
Jacopo de
Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti»,
del qual mantingué fins a
la seva mort la bandera roja i negra. També
assumí importants responsabilitats
en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè
Pro-Víctimes Polítiques,
participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el
1960 s'allunyà,
per raons de salut i per motius ineludibles, de la
militància política, sense
renegar de les conviccions llibertàries i mantenint
relacions d'amistat amb
destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo
Antonelli
i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida,
participà al seu barri, en
les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de
l'Associazione Ricreativa e
Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural
Italina), del qual
va ser administrador. ---
|
![Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]](http://www.estelnegre.org/documents/masettivilfrido/masettivilfrido03.jpg "Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]")
![[30/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/12]") |
|
![[01/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/01]") |
|
|
| Actualització: 19-01-24 |