|
---
Anarcoefemèrides del 30 de setembre Esdeveniments Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult - Commutació de la
pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de
setembre de 1940 el dictador
Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la
commutació de la pena de
mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria
Alomà Sanabras per la
de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones
(aristòcrates,
carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.)
a les quals havia
salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia
estat assassinat per
les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de
«rebel·lió militar» i son
altre germà, Jaume, morí el 24 de març
de 1942 a la presó de Barcelona. Josep
Maria Alomà sortí de la presó el maig
de 1943, després que l'Estat franquista li
hagué requisat tots els seus béns. ***
Cartell situacionista - Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.
Naixements Notícia de l'expulsió de Moïse Ardaine apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 22 de novembre de 1890 - Moïse Ardaine:
El
30 de setembre de 1857 neix a Charlieu (Fôrez,
Arpitània) l'anarquista Moïse
Ardaine –el seu llinatge citat erròniament de
diferents maneres (Ardanne, Ardeine, Ardène,
Ardoine, etc.)– i conegut
com Maurice. Sos pares, residents a
Lió
(Arpitània), es deien Jean-Marie Ardaine, comerciant, i
Claudine Degueurse, que
havia anat a parir a casa dels pares. En 1878 va ser declarat per error
«insubmís», però finalment el
consell de revisió militar el declarà exempt del
servei actiu en temps de pau. Cap a finals dels anys setanta
s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballava de perruquer-barber i
militava en el
moviment anarquista. El 28 de juny de 1888 es va divorciar a Roanne
(Fôrez,
Arpitània) de Jeannot Aldona (Genot).
En els anys noranta la policia assenyalà que sovint rebia
anarquistes
estrangers, com ara Lucien Weil, que paraven a casa seva, al
número 28 del
carrer Montbrillant de Ginebra. Al seu domicili també se
celebraven les
reunions del Grup Anarquista Internacional (Paul Bernard, Claude
Bordat, Régis
Catil, Jérome Galleani, Ferdinand Niquet, Gennaro Petraroja,
Paraskieff Stojanoff,
Marco Sullam, Lucien Weil, etc.) del qual era secretari. L'11 de
novembre de
1890 va ser detingut, juntament amb una desena de companys, per haver
aferrat el
cartell Souvenons nous, en tres
llengües (francès, italià i alemany), en
record dels «Màrtirs de Chicago»,
executats l'11 de novembre de 1887, tot reclamant venjança.
A resultes
d'aquesta aferrada, el 15 de desembre d'aquell any va ser expulsat de
Suïssa
juntament amb nombrosos anarquistes estrangers. En 1891 estava
considerat per
la policia com el membre més actiu del grup d'anarquistes
francesos establerts
a Ginebra i al seu domicili es realitzaven nombroses reunions
clandestines. El
29 de desembre de 1892 el Tribunal del Sena el va condemnar a 15 dies
de presó
per «robatori». A començament de 1894,
després d'haver estat expulsat de
Suïssa, s'establí a Lió, on, amb una
cinquantena de companys de la zona, va ser
objecte d'un escorcoll policíac i la policia
només va trobar un revòlver no
carregat; va ser posat en llibertat el 8 de gener de 1894,
després de ser
interrogat. En 1903 el seu nom figurava en un llistat
policíac de membres d'un
pretès grup anarquista expropiador il·legalista
anomenat «Steiger-Dalloz», encapçalat
per Eugène Dalloz. En 1906 vivia al número 8 del
carrer Créqui de Lió,
juntament amb dues filles nascudes a Ginebra i sa nova companya
Eugénie
Laverrière; aleshores treballava de saldista. Desconeixem la
data i el lloc de
la seva defunció. ***
Foto
policíaca de François Bertho (9 de
març de 1894) - François Bertho:
El 30 de setembre de 1867 neix a Jallais (País del
Loira, França)
l'anarquista François Élie Bertho.
Sos
pares es deien Jean François Désiré
Bertho, capeller, i Marie Élise Pointreau.
En 1887 treballava com son pare de capeller a Jallais. L'11 de novembre
de 1889
va ser cridat a files, però va ser llicenciat vuit dies
després per la gairebé
completa pèrdua de visió de l'ull esquerre. En
1894 treballava d'empleat dels
llibres de l'empresa Dufaye, al bulevar Barbes de París
(França). El 6 de març
de 1894 el prefecte de policia demanà l'escorcoll del
cabaret de Louis Duprat,
al número 11 del carrer Ramey, lloc de reunió
d'anarquistes, i ell va ser
detingut juntament amb altres 16 persones. Portat al seu domicili, una
habitació llogada al número 10 del carrer Fauvet,
l'escorcoll d'aquesta resultà
infructuós. El 8 de març de 1894 va ser enviat a
comissaria i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon com a anarquista per freqüentar el local de Duprat,
però l'11 de març
va ser posat en llibertat. El seu últim domicili va ser al
número 44 del carrer
Clinancourt de París. François Bertho va morir el
19 d'abril de 1903 a
l'Hospital Lariboisière del X Districte de París
(França). ***
Joseph
Bovshover
- Joseph
Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh
(Moguilev, Imperi Rus; actualment
Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover,
més conegut en la
seva versió anglesa com Joseph
Bovshover,
i que va fer servir els pseudònims M.
Turbov i Basil Dahl. Fill
d'una
família jueva ortodoxa benestant, després
d'estudiar en escoles religioses, son
pare volia que fos rabí, però això no
anava amb la seva personalitat i quan era
molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich
Heine, s'establí a
Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment
Letònia), on va estudiar
l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18
anys,
l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on
alguns de sos
germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat
treballà d'obrer pelleter en
una fàbrica i entrà a formar part del moviment
anarquista. Començà a escriure
poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la
fàbrica. Per
les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus
germans li va
comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire
comercials,
va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits.
Després va
treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany,
però sempre
visqué en la més extrema de les pobreses. Els
seus primers poemes i proses els
publicà, moltes vegades sota el pseudònim M.
Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung,
Der Nayer Gayst, Fraye
Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la
Fàbrica) –moviment
de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants
que
visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les
fàbriques
de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris
Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc.,
acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la
poesia
revolucionària alemanya i decantant-se per
influències de poetes
nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular
entre els
treballadors jueus no només de Nova York, sinó
d'arreu del món. Coneixia molt
bé l'anglès i va traduir la seva poesia en
aquesta llengua, publicant-la en
periòdics en anglès, aconseguint així
una cert fama en els cercles no jueus. També
va escriure directament en anglès sota el
pseudònim Basil Dahl,
col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de
Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de
1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de
Brooklyn, però
durant el primer dia de treball va desaparèixer.
Després va marxar a New Haven
(Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia
treballava en un restaurant
pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de
feina en una botiga de
roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un
consultori
mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The
Merchant of Venice (Shaylok, oder
der
koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de
William Shakespeare i
una prefaci crític per a la posada en escena; la seva
primera representació es
realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre
de Broodway. Aquesta
traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch,
col·laborant posteriorment en
diverses representacions. A partir de 1898
començà a partir problemes mentals i
en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de
Poughkeepsie fins els
seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn
poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra
poètica dels seus poetes més
estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt
Whitman i
Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra)
publicà en jiddisch un recull
poètic seu sota el títol Poetishe
Verke.
En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una
antologia
de les seves obres sota el títol Gezamelte
Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de
desembre de
1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no
informaren ningú
de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la
notícia es va fer
pública. Després de la seva mort, va ser
inclòs en el panteó dels grans
escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris
Rosenfeld
i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista
Joseph
Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova
Jersey, EUA) publicà una
traducció en anglès dels seus poemes sota el
títol To the toilers and other
verses. En 1918, en plena Revolució russa,
una selecció dels seus poemes titulada Geklibene
lider va ser publicada a Petrograd (República
Soviètica de Rússia) i en
1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch
(Geklibene lider) va ser publicada
en l'URSS. Alguns dels seus
poemes han estat musicats. Joseph Bovshover (1873-1915) ***
Dominique
Lagru al seu taller-mansarda (París, 12 de desembre de 1951) - Dominique Lagru:
El 30 de setembre de 1873 neix al Bois de Fâ de
Perrecy-les-Forges (Borgonya,
França) el pintor i militant anarquista i sindicalista, i
després comunista,
Dominique Lagru –a vegades citat erròniament Lagrue. Fill d'una família
pagesa, sos pares es deien François
Lagru, jornaler i llenyataire, i Claudine Prieur. Quan tenia 12 anys sa
mare
morí. Després de treballar de pastor a les
granges, el febrer de 1891 entrà a
fer feina de miner a la mina d'hulla de Blanzy, a la conca minera de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França). El novembre de 1894
començà el servei
militar enquadrat en el 19 Batalló de Caçadores a
Peu de Troyes (Xampanya-Ardenes,
França), on va contreure una tuberculosi als ganglis i
gairebé va perdre la
vida. Arran d'aquesta traumàtica experiència
militar es decantà per la
militància política. El febrer de 1896 va
llicenciat i retornà a la mina. En
1899 participà en la vaga de Montceau-les-Mines i
s'afilià al Sindicat de
Miners, esdevenint ràpidament secretari del grup socialista
de la població.
Acomiadat al final de la vaga, en 1900 va ser elegit regidor municipal
de
Saint-Vallier (Alvèrnia, Occitània) en una
candidatura socialista oposada a la
llista de l'alcalde derrotat François L. de Gournay, un
patró miner.
Vicesecretari de l'ajuntament, patí intrigues
polítiques i, després d'una
campanya de calúmnies, decidí fugir en 1903 cap a
París (França). Entrà en
contacte amb un antic anarquista membre de la «Banda
Negra» de 1882 que havia
deixat Montceau-les-Mines feia una vintena d'anys, que li
trobà feina en una
obra; també va fer amistat amb un jove anarquista de la seva
regió que
l'ensenyà l'ofici d'estucador ornamentista.
Esdevingué anarquista i sindicalista
i s'integrà activament en les universitats populars.
Apassionat per la cultura
autodidacta, es dedicà a llegir llibres sense aturar. Amb el
suport del seu
sindicat i una subvenció del Ministeri
d'Instrucció Pública, llogà un local i
hi instal·là una biblioteca popular, on va fer la
permanència dos dies per
setmana durant deu anys. També creà una llibreria
ambulant i posava una parada
de llibres en mítings i conferències. En 1909 va
rebre un premi de dibuix de la
revista Le Perche Illustré.
El 20 de
febrer de 1909 es casà a Asnières-sur-Seine (Illa
de França, França) amb la
cuinera Marie Ernestine Dion i amb el matrimoni legitimà sos
tres infants:
Gabriel, nascut el 29 de novembre de 1895; Raymond, el 19 de febrer de
1900; i
Hélène Odette Dominique, el 27 de desembre de
1905. En aquesta època vivia al
número 3 del carrer Mortinat
d'Asnières-sur-Seine. En 1910
col·laborà en La Voix
du Peuple, on reivindicà l'ideal
revolucionari dins de la Confederació General del Treball
(CGT). L'agost de
1913 sembla que redactà un informe sobre sindicalisme per al
Congrés Anarquista
que se celebrà a París. En 1913
col·laborà en el periòdic anarquista
d'Ernest
Girault Libre-Examen. Durant la
Gran
Guerra animà, en nom de la Unió de Sindicats del
Sena, una sopa popular que nodria
diàriament unes cinc-centes persones. Durant la primavera de
1916 signà el
manifest pacifista «La paix par les peuples» que
s'oposava al «Manifest dels
Setze». El febrer de 1922, en una enquesta de La
Revue Anarchiste sobre el funcionariat sindical,
expressà la
seva posició antifuncionarial més absoluta.
Posteriorment s'afilià al Partit
Comunista Francès (PCF), posició
política en la qual restà la resta de sa vida.
En 1948, amb 75 anys, començà la seva carrera de
pintor i produí una important
obra artística qualificada de
«naïf». El desembre de 1951 va fer la seva
primera exposició a la galeria
«Tout-París» de París. El seu
últim domicili fou
al número 12 del carrer Alphand de París, amb el
taller a les golfes. Dominique
Lagru va morir el 23 de febrer de 1960 al VII Districte de
París (França).
Pòstumament, el febrer de 1965, la Galeria Bignou de
París li va fer una
exposició retrospectiva. En 1974
l'Écomusée du Creusot li consagrà una
important exposició i també l'edità el
seu llibre autobiogràfic Je suis
né en 1873 à Perrecy-les-Forges,
Saône et Loire. Dominique
Lagru
(1873-1960) *** Bianca Sbriccoli (ca. 1926) - Bianca
Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma
(Itàlia) l'anarquista Bianca
Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca
Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli,
i que va fer servir el pseudònim de Rosa
Salvadè. Cosina del destacat
intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare
d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van
comprometre
i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere
ad una donna sull'anarchia, recull de
correspondència
política que li havia enviat a Bianca; i dos anys
després la parella es casà
civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son
fill Vero.
Participà en totes les activitats culturals anarquistes de
son company organitzà
i s'encarregà de la distribució i de les
subscripcions de la publicació La
Scuola Laica. Rivista Internazionale di
Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella
abandonà la
Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i
després a França –ella passà
la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa
Salvadè–, on la parella va ser ajudada
especialment per Louis Lecoin.
Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a
l'Uruguai, arribant a Montevideo
el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà
Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una
cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de
1970 en el número
64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir.
Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a
Montevideo (Uruguai). ***
Damián
Gaztambide Pagola - Damián
Gaztambide Pagola:
El 30 de setembre de 1881 –el certificat de
defunció
cita el 27 de setembre de 1877– neix a Azcona (Deierri,
Navarra)
l'anarquista i anarcosindicalista Damián Gaztambide Pagola.
Sos
pares es deien José
Julián Gaztambide Miquélez i Felicia Pagola
Andueza. Fill
d'una família
nombrosa, després d'aprendre el ofici de paleta a Estella
(Navarra) s'instal·là
a Sant Sebastià (Guipúscoa, País
Basc), on es
casà amb Sofía Herrero Otaduy,
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i
milità en el moviment
anarquista. En 1908 envià diners per a Tierra
y Libertad i en 1914 per al mateix periòdic i per
a Vicente Fraile. Durant
la guerra civil, passà a Bilbao (Biscaia, País
Basc) i després a Santander (Cantàbria,
Espanya), d'on, després de la caiguda del front Nord, va ser
evacuat amb sa
família amb vaixell cap a Catalunya. El maig de 1938
participà en el grup «Beti
Aurrera» de Barcelona (Catalunya) de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat al camp de
concentració d'Argelers (o de Sant Cebrià, segons
les fonts). Un dels seus
fills, Arnaldo Gaztambide Herrero, nascut en 1904, i amb problemes de
deficiència a causa d'una meningitis contreta durant la
infància, va ser enviat
a un altre camp, on degué morir, mentre que sa companya i la
resta d'infants
van ser enviat a Berck Plage (Nord-Pas-de-Calais, França).
Posteriorment ell va
ser traslladat a Anonai (Vivarès, Occitània), on
intentà emigrar sense èxit a
Mèxic, però pogué aconseguir reunir sa
família. Damián Gaztambide Pagola va
morir el 21 de març de 1965 al seu domicili d'Anonai
(Vivarès, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població. Una filla seva, Margarita Gaztambide Herrero,
també milità en la CNT. ***
D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana] - Ludovic Pradier:
El
30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier.
Sos pares es deien Cyr Marie Médéric Pradier,
propietari,
i Suzanne Philomène Cécile Vaillant.
Començà a militar en el moviment
llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els
il·legalistes Jules Bonnot,
Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot
il·legalista del
Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a
robar els
trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan
li arribà l'edat militar, fou
detingut per insubmissió. Durant els anys vint
participà activament, amb J.
Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista
de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en
les reunions
públiques organitzades per la Unió Anarquista
(UA), com ara per l'amnistia i la
guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de
1926); el 4
de novembre de 1926 participà en un míting amb
Jean Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució espanyola
i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans
de la II Guerra Mundial, el
domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de
vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista
dels «anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no fou
mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern
d'Édouard Daladier i
tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà com
a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En
els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA. Ludovic
Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre. ***
Louis Lecoin - Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Jean Lecoin, jornaler, i Françoise Vacher. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va ajuntar amb Marie Émilie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. El 17 d'octubre de 1936 es casà a Gwened (Bro Gwened, Bretanya) amb sa companya Marie Morand. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 22 de juny de 1971 a la Residència Victor Hugo de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant. ***
José
Tourmant Álvarez (1925) - José Tourman Álvarez: El 30 de setembre de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Antonio Tourman Álvarez –el primer llinatge també erròniament citat Tourmant. Era fill d'Antonio Tourman, d'origen lorenès, i de Manuela Álvarez Valdés, i tingué dues germanes i un germà. Es guanyava la vida treballant d'ebenista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 va ser detingut, segons alguns perquè se suposava que era desertor de l'exèrcit francès, i portat a peu per la Guàrdia Civil des d'Oviedo (Astúries, Espanya) fins a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1919, com a president del Comitè Pro Presos, va fer un míting a Gijón. En 1920 va ser delegat del Sindicat de Transports en el Congrés d'Astúries de la CNT. El febrer de 1921 va ser detingut arran de l'atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener a Gijón. El juny de 1921 parlà en un míting a Gijón i l'agost d'aquell any, amb Avelino González Entrialgo i Aquilino Moral Menéndez, representà Astúries en el Ple Confederal de Logronyo (La Rioja, Espanya). En 1923, com a secretari del Sindicat de la Construcció, va ser delegat d'aquest sindicat al Congrés de la CNT celebrat a Gijón. L'octubre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera i mentre ocupava la secretaria del Sindicat del Transport de la CNT, va ser expulsat per l'autoritat militar al·legant que, encara que nascut al Regne d'Espanya, tenia la nacionalitat francesa i passà a residir a París (França). Durant la II República espanyola, malgrat que va estar boicotejat per la patronal, retornà a la Península. Abans d'octubre de 1934 tornà a París. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a Gijón. El setembre de 1936 va ser nomenat conseller d'Industria per la CNT en el Comitè Provincial de Gijón i posteriorment va ser delegat del Consell d'Astúries i Lleó. El gener de 1937 presidí l'Assemblea de la Construcció de Gijón, de la qual va ser nomenat secretari. Durant la nit de 20 al 21 d'octubre de 1937 va ser capturat a bord del Mont-Seny, vaixell amb el qual fugia de la repressió, pel minador feixista Júpiter. Va ser tancat al camp de concentració de Muros (La Corunya, Galícia). El 18 d'abril de 1938 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 26 persones més, i condemnat a mort. José Tourman Álvarez va ser afusellat el 14 de juliol de 1938 a Gijón (Astúries, Espanya), juntament amb els anarcosindicalistes Alfredo Díaz González i Marcelino Ovies Cabo, i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'aquesta població. Sa companya, Consuelo García, amb qui tenia dues filles, va morir en 1972 a l'exili francès. José Tourman Álvarez
(1889-1938) ***
Salvador
Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso
(Palència, juliol de 1965) - Salvador Gumà
Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen
erròniament
el 20 de setembre– de 1901 neix
a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i
anarcosindicalista Salvador Francesc Joan Gumà i
Clavell, conegut com Ganasso. Sos
pares es deien Ramon Gumà Perelló, serraller i
manyà, i Josepa Clavell Serra,
i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En
1916 feia d'aprenent
d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà
feina repujant en un
obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat
«Paco
kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i
assistí a classes de
dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí
Dalmau, aconseguí el
títol de professor d'Esperanto de la Federació
Esperantista Catalana (FEC) i va
fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana.
En 1923,
fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es
refugià a França. Durant
la dècada dels vint a París (França)
participà activament en les activitats de
la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial
Anacional) i va ensenyar
l'esperanto i el català a diverses localitats. A
París es guanyà la vida
repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la
ballarina Isadora
Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va
oferir la redacció de
la revista Sennaciulo,
responsabilitat que no acceptà a causa de la serva
residència temporal a
França. A París freqüentà
l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar
Vegà), on hi
anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà
París i marxà cap a Occitània. A
començament
de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo
Pònt de Soliers (Provença,
Occitània), animada per la parella Estour i on
també residia Luciano Allende.
En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour,
filla de la parella.
En 1933, dos anys després de la proclamació de la
II República espanyola,
retornà a Barcelona i l'any següent es
traslladà amb sa família a Alcover, on
es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem
d'adobs de la
localitat. En aquesta època freqüentà,
amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el
Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà
i català. Durant els anys
republicans ensenyà l'esperanto i va fer
conferències sobre aquesta llengua.
Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina
local. Cooperativista,
en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola
d'Alcover de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud
discrepant, fet pel qual
va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de
1936, l'octubre
d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT,
càrrec que
ocupà fins el 1938. També ocupà la
presidència de la Comissió de Cultura,
Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la
presidència de les
seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència
s'imprimí paper
moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu
malnom. L'octubre
de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de
Treballadors d'Alcover
de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec
d'alcalde segon. En aquesta època
fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries.
L'1 de gener de 1938
fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT
que se
celebrà a Barcelona. En aquesta època era
president de la Secció de Pagesos del
Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El
novembre de 1938 formà
part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de
comptable de la
foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf
franquista, va ser detingut,
reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per
un tribunal
militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) i absolt. En
1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un
taller a Alcover. En
1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya),
on continuà amb aquesta feina. En
1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso
(Congrés
Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio
(HEF,
Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà
a Terrassa, primer congrés
esperantista que s'organitzà després de la guerra
civil. Fou membre del Centre
d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu
butlletí. Fou membre del jurat
dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels
Concursos de
Literatura de la «Fundación Esperanto».
En 1960 guanyà el premi «Belartaj
Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA,
Associació Universal
d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus.
Per al Congrés
Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses
cançons i arranjà
musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de
Saragossa). Coedità la revista Horizonto
i col·laborà en La
Gazeto, portant la correcció de les publicacions
esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001,
organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE,
Associació Cultural
Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA,
Associació Hispana de
Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de
Lectura de
Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar
d'esperantistes
d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i
proses en
esperanto Kiam floras la timianoj
(Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir
centenari el 23 de
maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren
l'esperantista
més important de la Península. Salvador Gumà Clavell (1901-2003) ***
Antonino González Díez - Antonino González
Díez: El 30 de setembre de 1905 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonino González Díez –sovint el seu nom citat erròniament Antonio.
Era fill de Francisco González i de Juana Díez. Fuster de professió, de ben
jove milità en el Sindicat de la Fusta de Lleó de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i treballà a les empreses de fusteria de Nicanor Álvarez García i,
a partir de 1928, de Bernardo Trobajo. També fou membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1929 signà, amb
altres militants lleonesos i asturians, una carta en defensa del sindicalisme
revolucionari i llibertari, publicada en ¡Despertad! de Vigo
(Pontevedra, Galícia). Representà el seu sindicat en gairebé tots els plens
regionals i nacionals, com ara el Ple Regional de febrer de 1932. En aquests
anys republicans va estar detingut en diferents ocasions, com ara arran de
l'aixecament revolucionari del desembre de 1933. En 1936 va ser nomenat
secretari del Sindicat de la Fusta de Lleó. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, aconseguí passar l'agost d'aquell any amb Juan Pedrosa
Berasaluce a zona republicana, a Villablino (Lleó, Castella, Espanya). En
aquesta època, a més de ser oficial del Batalló Astúries Núm. 6 de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com
ara delegat d'Ordre Públic de Lleó l'octubre de 1936 per la Govern d'Astúries, delegat
polític de la 13 Brigada Mixta el febrer de 1937, comissari de policia pel
Comitè Provincial l'abril de 1937, tinent d'Informació en el 206 Batalló d'Infanteria,
secretari provincial del Comitè Provincial dels Grups Autònoms de la FAI en
1937, etc. Després dels «Fets de Maig de 1937», participà en una reunió amb l'objectiu
de desarmar els comunistes a Lleó que no va reeixí. Quan el front del nord va
caure, s'amagà a Lleó i la seva companya, Fidela Valdés Jáñez, retornà de
França cap el maig de 1939, fent-se càrrec d'ell al seu refugi subterrani de
petites dimensions del carrer Tres Mitras. L'1 de juny de 1940, però, va ser descobert
el seu amagatall i detingut. Reclòs a Lleó, el febrer de 1944 va ser condemnat
a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys, que purgà a Santiago de
Compostel·la (La Corunya, Galícia), al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria,
Espanya), a la presó madrilenya de Yeserías i, entre 1946 i 1949, a Cuelgamuros
(San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Un cop alliberat el
desembre de 1949, s'integrà en la lluita clandestina dins de la CNT. Després de
la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció confederal
i esdevingué un símbol de la lluita llibertària per a les noves generacions.
Antonino González Díez va morir el 30 de juliol de 1987 d'insuficiència cardíaca
a l'Hospital General de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri
de la ciutat. Sa família, sense cap respecte per la seva memòria, li va donar cerimònies
catòliques. ***
Necrològica
de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de març de 1962 - José Ainoza
Vilas: El 30 de setembre de 1907 neix a Vallobar (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon
llinatge a vegades citat erròniament
com Belas. Sos pares es deien
Manuel
Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no
pogué fer estudis i restà
analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
del seu poble natal. En 1932 col·laborà
econòmicament en el suport de Solidaridad
Obrera. En 1933 restà
empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó,
Espanya). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, participà en la
resistència i s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies
confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader
de la
col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938,
quan la caiguda d'Aragó,
aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a
Catalunya. Detingut
pel Govern republicà, restà empresonat
–tal vegada perquè no es va voler
integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp
de concentració
fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i
treballà de pintor en la construcció. Sa companya
fou Andresa Begué, amb qui
tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el
12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Bordeus
(Aquitània, Occitània) en un accident laboral en
l'empresa «Chantiers de la
Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son
germà Francisco Ainoza Vilas
també va ser militant llibertari. ***
Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972 - Julia Cano Sáez: El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a València amb sos pares, José Cano Espada i Eusebia Sáez. Començà a llegir la col·lecció llibertària «La Novela Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del militant anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió del seu company del camp de concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre d'alliberament. Durant el franquisme, restà amb son company a la Península i s'integrà en la lluita clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per les autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants (Pilar i Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la clandestinitat, va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre de 1947 va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota l'acusació de ser enllaç de Manuel Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 12 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1971 a la Ciutat Sanitària «La Fe» de València (València, País Valencià) i va ser enterrada al cementiri de la ciutat. *** Román Muñiz Díez - Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Olleros de Sabero (Sabero, Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Sos pares es deien Santigago Muñiz i Amada Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir el 6 de juny de 1994 a Lleó (Castella, Espanya); incinerat a Gijón, les seves cendres van ser enterrades a Lleó. ***
Georges
Bourdet (Bobby Bourdet) - Georges
Bourdet:
El 30 de
setembre de 1920 neix a Arle (Provença, Occitània)
l'anarquista Georges
Esprit Bourdet, conegut com Bobby Bourdet. Es guanyava la vida
treballant
de perruquer. Abans de la II Guerra Mundial formà part de la
Unió Anarquista
(UA) i, amb sa companya Mireille, participà en operacions
militants de
vasectomia. Després de la guerra va ser secretari del grup
d'Arle de la
Federació Anarquista (FA) i membre de «La Libre
Pensée» de la població,
organització de la qual va ser president. A principis dels
anys setanta, amb
Michel Navarro, va ser un dels fundadors del grup «Louise
Michel» d'Arle de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA),
participant en nombroses trobades
d'aquesta organització. La seva perruqueria, al
número 19 del carrer Suisses
d'Arle, albergà diverses reunions locals i regionals. Els
locals de «La Libre
Pensée» d'Arle, del qual va ser un dels
responsables, també van ser utilitzats
per trobades de l'ORA. Apassionat per la fotografia, animà
el taller fotogràfic
de la «Maison des Jeunes» i sa filla Wally Bourdet
va ser model per al llibre Née
dans la vague
(1968) de Lucien Clergue. Entre el 26 d'abril i el 10 de maig
de 1970 el grup «Francisco Ferrer» de «La
Libre Pensée» de Marsella (Provença,
Occitània) realitzà una exposició de
les seves fotos als seus locals, amb
dibuixos originals de Laurent Raymond publicats en L'Idée Libre i 25
quadres sobre la història dels càtars realitzats
per Villanova. En 1995
intentar salvar sense èxit els arxius històrics
de «La Libre Pensée». Malalt
durant molts d'anys, rebutjar estar enllitat. Georges Bourdet va morir
a causa
d'un aneurisma el 2 d'octubre de 1995 a Arle (Provença,
Occitània) quan va anar
a saludar un company a la Place
du
Forum. Va ser incinerat a Aurenja (Provença,
Occitània) i les seves cendres
llançades al riu Roine, al lloc on solia fer fotos. ***
Necrològica
de Georges Crinière apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 d'octubre de 1977 - Georges Crinière: El 30 de setembre de 1921 neix a Ermont (Illa de França, França)l'anarcosindicalista Georges Maurice Paul Crinière. Sos pares es deien Maurice Victor Auguste Crinière, carreter, i Juliette Émilienne Marie Décamps, modista. Durant l'ocupació nazi va ser internat en un camp de concentració a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Aconseguí fugir-ne i visqué sota una falsa identitat. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) a Fronconville (Illa de França, França) de la qual encara n'era membre en 1960. En 1973 s'establí a Vouvray amb sa anciana mare. En aquesta època milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual en 1974 era secretari pel departament de Sarthe, i de l'Alliança Obrera Anarquista (AOA) d'Angers (País del Loira, França). En 1975 abandonà l'AOA i era secretari de la CNTF de Sarthe. Malalt, Georges Crinière va morir, després d'un mes d'agonia, el 6 de setembre de 1977 a Vouvray-sur-Loir (País del Loira, França) –algunes fonts citen erròniament l'1 de setembre– i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. René Alexandre es va fer càrrec de sa mare. ***
Ennio
Manzini - Ennio Manzini: El 30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada «Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. Ennio Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena.
Defuncions
Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885 - Séverin
Féraud: El 30 de setembre de 1906 mor a
Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i
lliurepensador Séverin François Féraud
–el
llinatge també citat erròniament Férand.
Havia nascut l'11
de febrer de 1848 al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo
Martegue
(Provença, Occitània).
Sos pares es deien Jean
François Féraud, conreador, i Marie Victorine
Fouque. Es guanyava la vida treballant
de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup
Anarquista Revolucionari
«Ferré», format per 21 membres. En
relació amb els anarquistes ginebrins, entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una
reunió celebrada a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es
reuní a Lió (Arpitània) amb els
editors del periòdic anarquista L'Étendard
Révolutionnaire, en el qual
va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans
révoltés» (Pagesos revoltats), va
ser el gerent i administrador del periòdic bimensual
anarquista Le Paysan
Révolté. Organe révolutionnaire,
que publicà tres números, entre el 16 d'agost
i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el
corresponsal a
Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur
Couloubrier. En 1884 va publicar
a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat.
Première brochure du
Paysan Révolté, on descriu les
condicions vitals dels pagesos i les
diferències amb els obrers urbans –aquesta
publicació es va vendre, entre altres,
a la Librairie Socialiste Internationale de París
(França). En aquesta època
estigué en contacte amb els editors del periòdic
anarquista marsellès Le
Droit Social. En el funeral de sa germana Anna
Féraud en 1885, col·locà una
corona amb la inscripció: «À notre
soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer
de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur
de Lo Martegue, va
ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença
(Provença, Occitània)
a nou mesos de presó arran d'una denúncia del
capellà Bonardel; en aquesta
mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos
més per la denúncia d'altre
capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan
Révolté» («anarquista
d'acció») al
Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el
29 de juliol de 1885
a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital
catalana, on s'allotjà
al domicili de Vanoncí i prengué precaucions
enfront de la vigilància policíaca,
es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà
les seves idees anarcocomunistes;
en retornà a bord del Braila al port de
Marsella, va ser detingut i
interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta,
s'entrevistà amb l'anarquista
nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte),
aleshores a
Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples
Latins» (Cercle de
la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la
seva opinió «severa» sobre el
congrés, opinió que ella interpretà
com que estava «oposat a tota mena d'institució»,
en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del
periòdic
londinenc The Anarchist, i publicada en
castellà en el número del 24 de
setembre de 1885 del periòdic anarquista
barcelonès Revista Social. Eco del proletariado.
Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4
d'octubre de
1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur
i va signar
el Manifeste Anarchiste Abstentionniste,
imprès en paper vermell i aferrar
a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886,
després de purgar vuit mesos a
la presó d'Ais de Provença, va ser posat en
llibertat amb la salut molt
malmenada. En aquesta època col·laborà
en el periòdic L'Anticlérical Social,
del qual era gerent son germà André
Féraud. Posteriorment s'instal·la a
Castèunòu
dau Martegue (Provença, Occitània), on
treballà de jardiner. Séverin Féraud
va
morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3
del Chemin de
Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània). ***
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano - Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 7 de gener de 1892 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista amb Ángel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT, Diario de Aragón, Estudios, Hojas Médicas, Independencia, Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José. ***
Germans
d'una lògia maçònica presidits pel
Venerable Mestre - Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936 és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la «Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios, La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés. ***
Bartomeu
Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just
després del seu casament (Lluc, 1934) - Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) –del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933– i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença –en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort –altra versió apunta que va ser afusellat– el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes –quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx– (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una «causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes. ***
José
Dios Criado (primer per l'esquerra amb corbata) i altres membres de
l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde» (Castro
del Río, 1 de maig
de 1933) - José Dios Criado: El 30 de setembre de 1940 és afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Dios Criado, conegut com El Decano i El Dios Sindicalista. Havia nascut cap el 1879 a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Rafael Dios i Ana Criado. Jornaler de professió, el 14 de maig de 1910 fou uns dels fundadors del Centre Instructiu Obrer de Castro del Río, d'aquí el sobrenom d'El Decano, i un dels seus presidents. En 1915 fou membre del grup editor de la revista Alas. Revista sociológica y literaria (Salvador Cordón Avellán, Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.). El 29 de juny de 1916 presidí un míting pro presos a Castro del Río on intervingueren Antonio Pérez Rosa, Francisco Jordán Gallegos i José Sánchez Rosa, i el 25 de desembre de 1917 fou un dels oradors, amb Ildefonso Bello, José Sánchez Rosa, Fructuoso García Merino, Bartolomé Millán y Millán i Antonio Pérez Rosa, d'un míting per l'excarceració de tots els presos polítics i socials celebrat al Teatre Cervantes de Castro del Río. En 1928, amb Bartolomé Montilla Ruz, milità a Castro del Río i fou corresponsal de La Revista Blanca; en 1930 envià diners (15 pessetes) per a una subscripció internacional a favor dels presos socials des d'aquesta localitat a la citada publicació. A finals de 1930, amb Montilla Ruz, Rafael Villegas Sánchez i Maura Bajatierra Morán formà part de la comissió organitzadora del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Castro del Río. En 1933 fou el promotor de l'Ateneu Cultural Llibertari «Lira Rebelde», depenent de la CNT del poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936, durant la guerra civil, fou membre –amb Antonio Elías Herencia, Alfonso Nieves Núñez, Juan Gómez Gutiérrez, Manuel Castro Merino, Pedro Calvo García, Francisco Recio Rojano i José Porcel Rivas– del Comitè Revolucionari de la localitat. Sa companya fou Fuensanta Luque García, amb qui tingué cinc fills. Detingut per les tropes franquistes, José Dios Criado fou afusellat el 30 de setembre de 1940 al cementiri de Nuestra Señora de la Salud de Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat. ***
Silverio
Tuñón López - Silverio
Tuñón
López: El 30 de setembre de 1941
és assassinat a Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,
Àustria)
l'anarcosindicalista Silverio Tuñón
López –el nom a vegades citat com Silvestre.
Havia nascut el 23 de febrer de 1905 a Trubia (Oviedo,
Astúries, Espanya).
Tingué quatre germans. En els anys republicans
col·laborà en La Voz de
Asturias de Oviedo. L'abril de 1934, com a membre de la junta
directiva de
la Societat d'Obrers de Trubia, va ser detingut durant la vaga
il·legal dels
treballadors de la fàbrica de canons d'aquesta localitat on
treballava de
soldador. També va ser detingut durant l'aixecament
revolucionari asturià de
1934. El desembre de 1936, en el Ple de la Regional
d'Astúries, Lleó i Palència
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a
Trubia, en va ser nomenat
secretari general de la CNT asturiana. En 1937 formà part de
Comitè d'Aliança
d'Astúries entre la CNT i la socialista Unió
General de Treballadors (UGT). Bon
orador, participà en diversos mítings durant els
primers mesos de 1937
(Campomanes, Sotiello, Colunga, Laviana, Rioseco, Pola de Lena).
També en 1937
col·laborà en CNT i Solidaridad
Obrera. Després de l'ocupació del
front nord per les tropes feixistes, passà a Barcelona
(Catalunya), on seguí
amb el càrrec de secretari de la CNT d'Astúries i
amb la graduació de capità de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, després del triomf
franquista, passà a França. Sa companya fou
Ángeles, amb qui tingué un únic
fill, Celso. Capturat pels alemanys, va ser deportat, primer a l'Stalag
XI-B
(Fallingbostel), sota la matrícula 86.668, i el 27 de gener
de 1941 al camp de
concentració de Mauthausen, sota la matrícula
6.583. Silverio Tuñón López va
ser assassinat el 30 de setembre de 1941 al camp de
concentració de
Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)
–altres fonts citen el castell de
Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). ***
Notícia
de la detenció de Vaillant Deschamps apareguda en el
periòdic Le
Libertaire del 14 d'agost de 1939 - Vaillant Deschamps: El 30 de setembre de 1969 mor a Aimagues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Vaillant Deschamps. Havia nascut el 25 de setembre de 1906 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Era fill de Michell Deschamps, conreador, i de Juliette Razier. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola. El 10 de juliol de 1930 es casà a Aimargues amb Églantine Sabatier, amb qui tingué tres infant. Va ser membre del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Marcellin Mary, Paul Perrier, François Rogati, Julien Rogati, etc.) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 21 de juny de 1938 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «violències i ofenses» exercides el 20 de març anterior durant una baralla amb dos sacerdots (Castamagne i Clapier) que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. En una carta de la policia de Nimes l'assenyalà com a «militant anarquista susceptible d'activitats en cas d'un moviment revolucionari», ben igual que sos germans Hervé i Joseph Deschamps. En 1939, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut amb altres vuit anarquistes d'Aimargues i enviat a la Companyia Especial de Passatges de Dinha (Provença, Occitània) i posteriorment internat a Saint-Sulpice; el 30 d'octubre de 1941 va ser posat en llibertat. Vaillant Deschamps va morir el 30 de setembre de 1969 a Aimagues (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica de Maurice Fayolle apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de novembre de 1970 - Maurice Fayolle: El
30 de setembre de 1970 mor a Saint-Cloud (Illa de França, França) el comunista
llibertari César François Joseph Fayolle, conegut com Maurice Fayolle.
Havia nascut el 8 de març de 1909 al XIV Districte de París (França). Fill de
pares desconeguts, el nom i el llinatge li van ser posats pel funcionari del
registre civil. Electricista de professió, posteriorment entrà com a agent en l'Electricitat
de França (EDF). En els anys trenta milità en la Unió Anarquista (UA) a Amiens (Picardia,
França), on cap el 1934 havia descobert l'anarquisme a la biblioteca de la Unió
Cooperativa, fundada a principis de segle per llibertaris. En aquesta època va
ser lector del periòdic Le Semeur de Normandie, d'Alphonse Barbé, i
col·laborà en la secció «Réflexe du passant» de Le Libertaire. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Versalles (Illa de França, França),
participant en la reconstrucció del moviment llibertari. Entre 1945 i 1952
ocupà diversos càrrecs en la Federació Anarquista (FA), com ara la secretaria
de Relacions Interiors i la de Relacions Exteriors. Durant les lluites internes
esdevingudes entre 1951 i 1952 dins de la FA, s'enfrontà a Georges Fontenis i,
a principis de 1953, el grup anarquista de Versalles va ser exclòs de la FA per
protestar contra la posició de l'organització sobre qüestions ideològiques i
colonials. En aquesta època vivia al número 9 del carrer de la Paroisse de
Versalles. Va ser un dels creadors, amb Maurice Laisant i Maurice Joyeux, de la
nova FA. Entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà en el «Congrés de
Reconstrucció» de la FA celebrat a la Maison Verte, al número 127-129 del
carrer Marcadet del XVIII Districte de París. Formà part de la comissió encarregada
d'editar el nou periòdic Le Monde Libertaire i de la de crear l'Association
pour l'Étude et la Diffusion des Philosophies Rationalistes (AEDPR, Associació
per l'Estudi i la Difusió de Filosofies Racionalistes). Durant la guerra
d'Algèria, va escriure nombrosos articles en Le Monde Libertaire on, tot
mostrant el seu suport a la insurrecció algeriana, es desmarcava de la reivindicació
independentista («Els proletaris no tenen pàtries: perquè lluitarien per
crear-ne?»). Tanmateix, la línia política establerta per la nova FA no li
acabava de fer i des del Congrés de Vichy celebrat el maig de 1956 demanà una
modificació de les estructures orgàniques amb la finalitat de crear una «organització
anarquista sobre bases serioses i sòlides» i durant 11 anys insistí en aquesta
idea a través del Bulletin Intérieur i en cada congrés de la FA. El 13
de setembre de 1958 es casà a Versalles amb Jacqueline Angèle Marie Raflegeau. Defensant
una concepció revolucionària de l'anarquisme, en 1960 mantingué una controvèrsia
amb Paul Rassinier dins del Bulletin Intérieur i amb Gaston Leval dins
dels Cahiers du Socialisme Libertaire, i en 1965 aquests textos van ser
reunits en un fullet sota el títol Réflexions sur l'anarchisme, que ha
tingut diverses edicions. El maig de 1967 el Congrés de la FA celebrat a Bordeus
(Aquitània, Occitània) va ser el camp de batalla dels diversos corrents, com
ara el situacionista (Jean-Pierre Duteuil), el tradicionalista (Maurice
Laisant, Maurice Joyeux), el corrent que reclamava la dissolució de l'AEDPR i
el corrent comunista llibertari que ell encapçalava; en acabar el congrés, que
mantingué la federació sense canvis, una dotzena de grups abandonaren la FA. Entre
juny i juliol de 1967 publicà en el setmanari tolosà Espoir un sèrie
d'articles sota el títol La crise du mouvement anarchiste français. Joves
militants li van proposar la creació d'una nova organització i la primera
reunió d'aquesta nova tendència se celebrà el setembre de 1967 al soterrani
d'un cafè de la plaça de Saint-Michel de París, la qual arreplegà militants (Antonio
Ariste, Michel Cavallier, Paul Chenard, Ramon Finster, Daniel Florac, Guy
Malouvier, Richars Pérez, Jacques Serra, etc.) de quatre grups parisencs.
D'antuvi el grup decidí restar dins de la FA sota el nom de «Regió Sud de
París», però deixant clar que l'objectiu final era la creació d'una «organització
revolucionària anarquista» (ORA) independent. El setembre de 1967 presentà el
projecte en el Bulletin Intérieur de la FA, tot declarant que no pensava
que era possible una transformació de la FA i que lluitaria per a la creació de
l'ORA i d'un periòdic netament revolucionari. El gener de 1968 es publicà a
Marsella (Provença, Occitània) el primer número del nou butlletí d'aquesta tendència,
L'Organisation Libertaire, que feia referència a la «Plataforma
Arshinov». El «Maig del 68» va ser el moment ideal per a desenvolupar el
projecte i durant els fets a París els militants de l'ORA es presentaren sota
aquestes sigles i no sota les de la FA i joves del «seixanta-vuit» s'integraren
en l'ORA sense adherir-se a la FA. En el Congrés Internacional Anarquista de
Carrara (Toscana, Itàlia) de setembre de 1968, l'ORA es presentà amb la seva pròpia
delegació, confiant-se-li el secretariat de la Internacional de Federacions
Anarquistes (IFA), i en el Congrés de la FA celebrat el novembre de 1968 a Marsella
aquests militants, entre ells Maurice Fayolle, van ser acusats de «fraccionaris»
i aquests abandonaren la sala tot cantant L'Internationale, essent
cessats de les seves funcions dins de la FA. A partir de la primavera de 1969 Espoir
obrí les seves pàgines als militants de l'ORA. La ruptura definitiva amb la FA
es desencadenà en la I Trobada Nacional de l'ORA, celebrada entre el 29 i el 30
de març de 1970 als locals de la CNT de l'exili, al carrer Sainte-Marthe del X
Districte de París, on es presentaren 42 delegats de 14 grups anarquistes; ell,
que assistí delegat pel grup de Versalles, va ser nomenat membre del Comitè
Nacional Provisional de l'ORA. El maig de 1970, quan la subscripció per a
l'adquisició del local del carrer Vignoles de París, l'ORA va fer una donació
de 10.000 francs. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries com
ara Contre-courant, Défense de l'Homme, Documents. ORA-Front
Libertaire, Les Éditions Noir et Rouge, La Escuela Moderna, L'Insurgé,
Liberté, La Rue, Volonté Anarchiste, etc. A més de les
obres citades, és autor d'Actualité de l'anarchisme (1964), La
démocratie libertaire ou démocratie directe (1968), Idéologie de
l'organisation. Contribution à l'élaboration d'un manifeste anarchiste-révolutionnaire
(1974), L'organisation fédéraliste libertaire (1974), De
l'organisation anarchiste (1978), entre d'altres. El seu últim domicili va
ser al número 24 del carrer Condamines de Versalles. Malalt de càncer de pulmó,
el maig de 1970 va ser ingressat a l'Hospital Pitié-Salpêtrière del XIII
Districte de París. Maurice Fayolle va morir el 30 de setembre de 1970 a
l'Hospital de Saint-Cloud (Illa de França, França) –algunes fonts citen
erròniament Versalles (Illa de França, França). ***
Li
Shizeng - Li Shizeng: El
30 de setembre de 1973 mor a Taipei (Taiwan) l'agrònom i
pedagog anarquista Li
Shizeng, també conegut com Li
Yuying
(Monjo de Pedra). Havia nascut el 29 de maig de 1881 a Guangyang
(Hebei, Xina)
i era fill d'una família mandarina i alguns dels seus
familiars van ser ministres
i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un
esperit obert al món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant
Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França,
per exercir
d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del seu futur com a alt càrrec
burocràtic imperial per a estudiar,
d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola
Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis,
Centre, França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys
per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i
al laboratori del
professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el pensament anarquista –llegí
amb
passió Proudhon, Bakunin, Élisée
Reclus
i Kropotkin, a més dels darwinistes socials– i amb
una
colla de companys creà
el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb
Wu Zihui i Zhang Jingjiang,
creà la «Société pour
l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç
de la
Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907
fundà l'efímera
revista xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida),
societat secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat
«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels
obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut
Francoxinès al Fort
Saint-Irénée de Lió. En aquesta
acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts,
tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre
d'aquell 1921, expulsats
de França; tot plegat suposà la fi del
«Moviment Treball-Estudi». En 1925 es
convertí en el primer president del consell
d'Administració del Museu del Palau
Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia
Nacional a la mateixa ciutat. En
1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions
per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En
1945, després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París. ***
Necrològica
d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de desembre de 1974 - Enric Fatsini Cabrera:
El
30 de setembre de 1974 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Enric Josep Fatsini Cabrera. Havia nascut el 13 de
setembre de 1909 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien
Ramon Fatsini Cárceles i Carmen Cabrera Mulet.
Després de la guerra civil
s'exilià a França. Establert a Seta, vivia al
número 28 del
carrer Henri Barbusse i, posteriorment, al número 10 del
carrer
Rouget de
l'Isle d'aquesta ciutat. Milità en la Federació
Local de
Seta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Eulalia
González. Enric Fatsini Cabrera va morir el 30 de setembre
de
1974 al seu domicili de Seta (Llenguadoc, Occitània). ***
Retrat
de Robert Collino (ca. 1966) - Robert Collino: El
30 de setembre de 1975 mor a Torretas,
a prop
de Faiença (Provença, Occitània), el
pensador
anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació
Baptistin Robert Collino,
també conegut com Ixigrec. Havia
nascut l'1 de maig –el certificat de
defunció cita erròniament el 3
de maig en confondre l'acta de naixement amb la data de
naixement– de 1886 a Marsella (Provença,
Occitània).
Sos pares es deien Eugène Albert Marie Collino, empleat
d'apotecaria
nascut a Torí (Piemont, Itàlia), i Marie
Prévot. Cap al 1906
es va interessar per les qüestions socials i
filosòfiques, i arran d'escoltar
les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista
individualista Jean Marestan
va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie,
de Libertad. A
començaments dels anys 1910 va participar a la
colònia llibertària de Georges
Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia,
França), que va resultar
un fracàs. En aquesta època va
col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La
Vie
Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre
juny de 1911
i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va
instal·lar a París (França),
on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents
periòdics
llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher
i Louis Louvet; L'En-dehors,
d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand
Fortin; i Le Libertaire,
òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de
1929, amb Soubervielle i
Armand, participà en el debat «Le travail
sanctifiant et l'illégalisme
anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de
París. El 24 de febrer de
1930 va fer la conferència «De la pratique de la
sociabilité à l'ésotérisme
de
la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E.
Armand, l'anomenada
«Discussion contradictoire sur les colònies
comunistes et cooperatives et
certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre
de 1930 la titulada «Mon
point de vue du "Naturisme et de ses
dérivés"», totes tres a la seu
parisenca de L'En-dehors. Va
redactar
diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste,
de Sébastien Faure,
relatives a la mort i a la raó, que publicarà
més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce
que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933).
En 1935
il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis
Parazols Rêve à
Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar
el llibre Panurge
au pays des machines, que és una obra de
ciència ficció satírica contra el
totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en
1966 per Les
essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra
Mundial,
instal·lat a Provença (Occitània), va
reprendre les seves col·laboracions es
diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique,
L'Homme et la Vie, Défense de
l'Homme, Contre
Courant, Ego, Le Monde
Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris
(P.-V.
Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot,
Lauron-Néjean, Mauricius,
Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand».
Pintor amateur, va
especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir
est-il
prévisible? (1949), Absolu et compromis
(1956), Le vrai Sade (1957)
i Les problèmes de la cruauté (2002,
pòstum). Casat, era pare d'un o dos
infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 al seu
domicili de Les Turquières a Torretas,
a prop
de Faiença (Provença, Occitània), quan
preparava dues obres d'anticipació. ***
Necrològica
de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de novembre de 1984 - Florencio
Moragrega Adell: El 30 de setembre de 1984 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega Adell –el
primer llinatge citat
erròniament de diferents maneres (Moragrera,
Moragoaga,
etc.). Havia nascut el 2 de desembre de 1907 a Beseit
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Moragrega i
Joaquina Adell. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i
empresonat a
Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de
1934
encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels
organitzadors de les
col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer
de 1937 va ser nomenat regidor
municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra
Mundial s'establí a
Llemotges (Llemosí, Occitània), on
serví d'agent d'enllaç entre la zona
«lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer
feina a Orador de Glana
(Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de
Treballadors Estrangers Núm. 643
on també es trobava son cosí Manuel Tejedor
Della. Capturat pels alemanys, va
ser enviat a un camp de concentració, però
aconseguí fugir-ne i sumar-se a la
Resistència. Després de la II Guerra Mundial
acollí la família de son cosí Manuel
Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del
maquis, al seu domicili
d'Aissa (Llemosí, Occitània) i
treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a
Perpinyà, on regentà una confiteria al
número 41 del carrer Quinze Degrés, i
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Sa companya fou Encarnació Agut.
Florencio
Moragrega Adell va morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc
tolosà Cenit
del 6 de març de 1990 - Víctor Ballesteros: El 30 de setembre de 1989 mor a Vichy (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Víctor Ballesteros. Havia nascut el 19 de gener de 1901 a Madrid (Castella, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i passà a França, sembla, en 1939 amb el triomf franquista. Després de la II Guerra Mundial visqué a Nevers (Borgonya, França), al número 18 del carrer de la Poissonerie, i formà part de la Federació Local de la CNT de Nevers. En el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals celebrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1946 a Dijon (Borgonya, França) va ser nomenat tresorer del Comitè Regional Dijon-Nevers. Posteriorment va ser nomenat secretari d'aquest comitè regional, càrrec que exercí nombrosos anys. En 1947 va ser delegat al Ple Departamental celebrat a Mâcon (Borgonya, França) i en 1949 era secretari de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1964, arran del congrés confederal celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat administrador i secretari de la Federació Local de Nevers de la CNT. Després de la mort de sa companya Gertrudis, en 1983 passà a viure amb sa filla Rosa a Vaissa (Alvèrnia, Occitània). Víctor Ballesteros va morir el 30 de setembre de 1989 al Centre Hospitalari de Vichy (Alvèrnia, Occitània). ***
Juan
B. Dichiara - Juan B.
Dichiara: El 30 de setembre de 1989 mor a Río
Cuarto (Córdoba, Argentina) el
metge i psiquiatra anarquista Juan Bautista Dichiara. Havia nascut cap
el 1926.
Amb nou anys començar a treballar de forner per ajudar sa
família. Va fer els
estudis secundaris ja adult i es matriculà en medicina a
Córdoba (Córdoba,
Argentina), acabant la carrera en quatre anys. S'integra en el moviment
llibertari
quan estudiava medicina. Especialitzat en psiquiatria,
exercí a Córdoba i creà
la «Fundación Dichiara para la Salud
Mental» (FUNDADIC) a Río Cuarto. A partir
de 1957 fou responsable de Psiquiatria de l'Institut Nacional de Salut
Mental
d'Argentina. L'octubre de 1959 participà en la III
Conferència Argentina
d'Assistència Psiquiàtrica que se
celebrà a Mendoza (Mendoza, Argentina). Durant
sa vida col·labora en la premsa llibertària (Reconstruir, etc.) i participà
en conferències per a la Federació
Llibertària Argentina (FLA). Juan Dichiara va morir el 30 de
setembre de 1989 a
Río Cuarto (Córdoba, Argentina) d'una crisi
cardíaca. Un carrer i l'Institut
Provincial d'Ensenyament Mitjà 203 de la seva ciutat natal
porten el seu nom. ***
Manuel Abad en una concentració pro Dragonera (1977) - Manuel Abad González: El 30 de setembre de 1991 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarcosindicalista Manuel Abad González, Manu. Havia nascut en 1906 a Almeria (Andalusia, Espanya). Instal·lat a Melilla (Àfrica) va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en 1938 va caure presoner pels franquistes. Restà pres nombrosos anys i un cop alliberat va exiliar-se a França, on va continuar militant en el moviment llibertari espanyol en l'exili. Amb la mort de Franco tornà a la península i es va instal·lar a Palma, on a partir de 1976 va ser un dels reorganitzadors de la CNT. En juliol de 1977 participà en l'ocupació llibertària de l'illa Dragonera i en 1987 va fer costat la creació de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. Manuel Abad González (1906-1991) ***
Federico
Martínez Pérez (esquerra) i el seu company
Guillén, combatents de la Columna Durruti (desembre de 1936) - Federico Martínez Pérez: El 30 de setembre de 1992 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Havia nascut el 28 de juny de 1915 a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Federico Martínez i Leonisa Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup «Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va fer íntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Dionisia Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. El seu últim domicili va ser a Lons (Aquitània, Occitània). Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 al Centre Hospitalari de Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt. Federico Martínez Pérez (1915-1992) ***
Joan
Sans Sicart, amb la bandera original de la 26 Divisió
(excolumna Durruti) de la 120 Brigada Mixta que va conservar - Joan Sans Sicart:
El 30 de setembre de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el
militant anarcosindicalista i
mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Havia nascut el 16 de
maig de 1915 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una família de
la petita
burgesia il·lustrada, sa mare es deia Francesca Sicart i son
pare Joan
Sans Amat,
pintor –autor d'un retrat de Joan Peiró Belis que
es troba al Museu de
Mataró– i escultor, republicà
federal i lliurepensador, que fundà en 1922 el
periòdic anticlerical Palmàrium
a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va
arruïnar. Joan Sans Sicart va fer
els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i
1929, sota la
dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a
Perpinyà i acabà els
estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya
completament arruïnats. Va començar a fer feina a
Badalona de litògraf –arribà
a ser oficial–, alhora que cursa per lliure el batxillerat.
En aquesta
època
freqüentà nombrosos intel·lectuals i
militants anarquistes (Peiró, Montseny,
Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys
esdevingué campió
de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys,
campió de Catalunya dels
400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la
Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En
1936 obtingué el títol de
mestre i començà a fer feina a l'escola
racionalista «Salut i Alegria» de
Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus
començaments en el Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com
a orador en la
Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de
l'Escola de Militants
Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de
1936 es
preparava per a córrer els 800 metres en les
Olimpíades Populars de Barcelona
quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a
voluntari en la
Centúria Polydor, que operà a Cadaqués
i a la costa empordanesa, i després es
va integrar en la Columna Durruti, on tingué
càrrecs de responsabilitat:
delegat d'una companyia de metralladores, comissari del
Batalló de Xoc de la
XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121)
i, a començaments
de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van
esclatar els Fets de
Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord
catalana,
fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra
l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de
controlar els carrabiners
i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de
res no serví a causa
de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En
acabar la guerra,
s'exilià a França i, després d'un
temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un
grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a
l'enterrament
de Manuel Azaña en representació de la CNT. En
aquests anys va col·laborar amb
la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne
Noire) i jugà un
important paper en la reorganització de la CNT a Muret a
partir de 1944 des de
les files de la fracció ortodoxa. En 1945
participà en la redacció de la
ponència sobre la valoració del trienni
bèl·lic en el Congrés de
París. Entre
1945 i 1946 féu diversos mítings i
conferències per tot arreu (Tolosa,
Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors,
Perigús, Sant-Etiève, etc.).
L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i
d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta
època féu amistat amb Albert
Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs
de responsabilitat: delegat
cenetista en la Subdelegació de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de
secretaria de Raymond
Fauchois, participació en la comissió
organitzadora de la Conferència de Tolosa
de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa
d'aquell mateix any, en el Ple de
Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en
el Congrés de l'AIT de 1951,
en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta
Española de Liberación
(JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos
mítings (Clarmont d'Alvèrnia,
Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector
Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir
càrrecs, quan
en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria
general de la CNT. En
1961 féu un míting a Grenoble. Poc
després va abandonar la militància
orgànica
molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la
qual havia
mantingut estretes relacions des de la infància
–fou un
temps secretari de
Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a
Tolosa es retirà
amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou
tresorer del
Centre de Cultura de Colomièrs en representació
dels muntanyencs; també
participà en nombroses activitats esportives: escalador als
Alps i als
Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980,
etc. En
els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb
dirigents com Rodolfo
Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la
República en l'exili, José Maldonado
González. En 1981 entrà en l'«Amicale
Durruti», en la qual exercirà de tresorer
i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys
noranta es va dedicar a redactar
les seves memòries, a estudiar sobre la història
del moviment anarquista, a fer
conferències i a defensar la unitat dels sectors
llibertaris. Va escriure
articles en diverses publicacions llibertàries (A
la lucha, Boletín
Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda,
Vía Libre, Vibraciones,
etc.) i és autor de Relatividad del poder
revolucionario y de los principios
anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de
la liberté (1995), Escoltant
el meu avi (1999), Comissari de xoc
(2001; traduït al castellà en
2003 sota el títol Comisario de choque.
Crónica de una guerra que nunca
imaginé i al francès en 2007 com Commissaire
de choc. L'engagement d’un
jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario
en
el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004),
Quebrando
los silencios del olvido (2004), Responsos laicos.
Peiró, Einstein y
otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un
libertario (2006), El
dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936
(2007). Joan
Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El
cineasta Manuel
Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida. Joan Sans Sicart (1915-2007)
---
|
![D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/pradier/pradier02.jpg "D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]")
![[29/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/09]") |
|
![[01/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/10]") |
|
|
| Actualització: 02-10-23 |