|
---
Anarcoefemèrides del 28 de gener Esdeveniments
Tribunal Suprem del Regne d'Espanya - Sentència
antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya)
el Tribunal Suprem
del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:
«L'Associació fundada en
l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit
d'emprendre i de sostenir la
lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,
és contrària
a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la
propietat industrial.»
Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de
Governació espanyol per a
promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de
1894. ***
Capçalera d'Acracia - Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.
Naixements
Alphonse Anon - Alphonse Anon: El
28 de gener de 1856 neix a Corbeny (Picardia, França) l'anarquista Alphonse
Anon –el segon nom Adolphe citat en alguns registres policíacs, no
apareix a l'acta de naixement. Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre, i d'Élise
Élisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant de jardiner i de
vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel Tribunal de Laon
(Picardia, França) a sis dies de presó i a 50 francs de multa per «possessió il·legal
d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes,
França) a 15 dies de presó per «complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la
vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup socialista local. En
1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista revolucionari La
Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any també visqué a Venteuil i a Châtillon-sur-Marne,
on va distribuir Le Père Peinard i La Révolte. En 1889 treballava
de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on milità en el moviment
anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery amb l'obrera
teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres infants, que portaren els noms
de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent del setmanari
publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de
la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser detingut per «pertinença
a una societat criminal», però el seu cas va ser sobresegut. El 25 d'abril de
1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va ser detingut
preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. L'11 de setembre de
1892 organitzà a Damery la conferència «Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per
la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de presó per «incitació a la
violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892, segons informes policíacs, els
anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè aquesta havia rebut un
diners per fer reaparèixer Le Déchard i aquest els havia disposats per al
seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del grup de fusters revolucionaris
de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de «socialista
revolucionari no perillós». Posteriorment s'integrà a les files comunistes i va
ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França), població
on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i, més tard, candidat a
delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné, periòdic comunista de Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut el 24 el juny de
1930 a Lilla sota l'acusació de «provocació de militars a la desobediència»;
malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser condemnat
a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse Anon va morir el 18
d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França) i,
després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat quatre dies després
al cementiri d'aquesta població. ***
Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894) - Louis Boutel: El
28 de gener –les fonts periodístiques citen
erròniament el 25 de gener– de 1859
neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis
Joseph Armand Boutel.
Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette
Asme, i
ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es
guanyava la vida
treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili,
al número 93 del
carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de
França, França), va ser escorcollat,
ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al
moviment anarquista.
Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10
de març de 1894 va
ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat
d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958 - Ángel
Adrián
Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Ángel Adrián Trenas, conegut com El
Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i
Rafaela Trenas. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Almodóvar del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran
amic de
Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
acabà instal·lant-se a Lavardac, on
milità en la CNT local. Al final de sa vida
va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa
companya
fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir
el 9 de juny de 1958 al seu
domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Alfredo
Bonsignori - Alfredo
Bonsignori: El 28 de gener de
1895
neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista,
després
comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els
pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe
Bonsignori i Italia
Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove
s'acostà al marxisme de la
mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al
Partit Socialista Italià
(PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions
(Cecina,
Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les
protestes contra
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917
aportà una petita summa en una
subscripció a favor del diari socialista L'Operaio,
de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G.
Massei. En 1919
organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga
Proletària i Pagesa de Cecina i
aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui
tindrà un nin que
anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor
municipal. El gener
de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia
(PCdI) i el febrer d'aquell any
va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana,
Itàlia) del feixista
Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat
greument ferit durant
una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar
l'Ajuntament, regit per
l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa
commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran
Guerra. Reclòs a la
fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat
candidat de la
circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto
per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els
vots necessaris i
restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922
per l'Audiència de Pàdua
(Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys,
tres mesos i 10 dies de reclusió
i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a
conseqüència d'una amnistia i retornà a
Cecina. Obligat pels feixistes a
abandonar la seva ciutat natal 24 hores després,
s'establí a Roma (Itàlia),
però va ser agredit i apallissat perquè portava
una corbata negra a l'estil
Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de
Milà (Llombardia, Itàlia), passà
clandestinament a França i s'establí a
Lió, on treballà d'ebenista. A França
desenvolupà una intensa activitat política i fou
secretari del Comitè Antifeixista
de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio
Bonito i Ludovico Rossi, del
sector esquerrà del PCdI, anomenat
«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint
secretari del grup «Giustizia e Libertà»
i membre del Socors Roig Internacional
(SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar
Scarselli, cap de
l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit
de la presó de Volterra
durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista
Giuseppe
Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda
dell'Oneta». En 1927
s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per
Michelangelo
Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els
periòdics
obrers Le Réveil Communiste
i L'Ouvrier Communiste, molt
crític amb la
«línia leninista», que va portar els
treballadors «a les pitjors derrotes». En
1928 se li va decretar l'expulsió de França per
«indocumentat comunista», però
va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les
seves activitats
subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres
companys (Marcello
Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani,
Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia,
Giuseppe
Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada
al «Cercle Sacco i
Vanzetti» de Lió per a llançar una
campanya internacional a favor de
l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a
Sibèria. En 1931
participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una
trobada anarquista. Dissolt el
GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la
facció de
l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles
en el
periòdic belga Prometeo.
En 1933 va
ser inclòs en el llistat de terroristes residents a
l'estranger i finalment
acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se,
amb Quinzio Panni i
Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per
«tendència
esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els
comunistes italians publicaren el seu
nom en un article delator i injuriós publicat en el
periòdic parisenc La Nostra
Bandiera amb la finalitat de
provocar la seva expulsió del país. Des del
periòdic marsellès La
Laterna va respondre als seus
excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el
«paradís soviètic». El
novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió,
en el
Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb
Gusmano Mariani, Mazneuf,
Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'uní a la Columna Italiana «Rosselli»
de la «Columna Ascaso» –segons altres
fonts en la Centúria «Giustizia e
Libertà» de la «Columna
Italiana»,
majoritàriament anarquista–, en la defensa de la
Revolució espanyola,
participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara
les batalles de Monte
Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a
França –segons altres fonts
era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i
retornà l'octubre d'aquell
any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb
Enrico Gavioli i
Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un
gerent d'una
empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part
en la Resistència,
col·laborant amb el moviment partisà de
Lió, juntament amb altres exiliats
(Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio
Gervasini, Carlo
Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943
va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània)
per les tropes d'ocupació italiana i
portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18
d'agost,
mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià
de Lió una petició de
«repatriació definitiva» que va ser
rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la
Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament
retornà a Cecina,
on participà en els grups anarquistes «Luce e
Libertà» i «Alba dei Liberi».
Uns
anys després retornà a Lió amb la seva
companya i son fill. A França va fer
costat la premsa llibertària i mantingué
relació amb els companys que
retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli,
Ludovico Rossi, Pio
Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto
Serni,
s'estimà més restar definitivament a
França. Després d'una breu malaltia,
Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió
(Arpitània). ***
Notícia
de la detenció de Julián Merino
Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31
d'agost de 1935 - Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup «Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà. ***
Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921) - Nello Garavini:
El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares
van ser
Pietro Garavini (Piràt),
comerciant,
i Rosina Gamberini. Fill d'una família de
tradició anarquista, son pare,
militant llibertari de certa influència, regentà
una taverna que era el lloc de
trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la
«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista
«específic». S'ocupà
secretament de la
«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions
–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna. ***
Arminio
Guajardo Morandeira - Arminio Guajardo
Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya)
el metge llibertari
Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o Armiño i el seu
llinatge com Morandeiza.
Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en
cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931
passà a exercir com a metge
rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el
metge dels pobres», a causa de la seva especial
atenció als pacients sense
recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb
membres de la dreta
local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí detenció
governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu
pensament
anarquista. Organitzà a Almarza la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare
municipal de Sòria i anarcosindicalista
Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació
Social (ADS),
centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i
publicà articles en Treball,
òrgan anarcosindicalista sorià.
Sembla que també va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel
Col·legi
de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta
General Ordinària
d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936, pogué escapar
cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però,
cansat de fugir,
finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de
Sòria.
Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo
Morandeira va ser afusellat
al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya), juntament amb els mestres
José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de
l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano Cabrujas, i una persona més de qui
desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats
polítiques, va
ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar
la vídua; també,
com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat.
Malgrat la
sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com
a difunt en el
Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a
«desaparegut», en absència de
testimonis directes de la seva mort. Arminio Guajardo
Morandeira (1899-1936) ***
Necrològica
de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juny de 1980 - Josep Agulló Lluch:
El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat,
País
Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i
mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es
deien Antoni Agulló i
Salvadora Lluch.
Des d'adolescent milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina
(Comtat, País Valencià). Arran
d'una acció, se li hagué d'amputar un
braç. No apte per a treballar, amb el
suport dels companys organitzà una escola racionalista a
Cocentaina. Durant els
anys bèl·lics col·laborà en
el periòdic alacantí Liberación.
En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué
embarcar-se a Alacant (Alacantí, País
Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità
en
la Federació Local d'Orà (Algèria) de
la CNT. Posteriorment va ser repatriat
amb sa companya a França. L'agost de 1979,
després de 41 anys d'exili, visità
Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou
Joaquina Rodrigo. Josep
Agulló Lluch va morir,
després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al
seu domicili de
Champigny-sur-Marne
(Illa de França, França) i fou enterrat quatre
dies després. ***
Necrològica
de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957 - Felip Vilella Torrelles:
El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova
de
Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien
Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació
Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Benavent de
Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria
Torrelles Baneres. Durant la
Revolució formà part del Comitè
Revolucionari del seu poble natal. Amb el
triomf franquista s'exilià a França, deixant sa
companya i sos infants a Catalunya.
En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques
de Barcelona
(Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus
béns,
expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà
de manobre i milità
en la Federació Local de Chastelnòu del
Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia.
Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes
fonts citen
erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital
de Montelaimar (Delfinat,
Arpitània). ***
Necrològica
de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983 - Mariano Roca Sanjuán:
El 28 de gener de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja
de Ponent) –algunes fonts citen erròniament
Utrillas (Terol, Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el
segon llinatge també citat San
Juan. Era
fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán
Momada. Fou, amb altres companys
(José Alcaine, José Casinos Acerete,
José Fortea Gracia, Román Mampel,
Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en
la lluita
contra el caciquisme de la família Baselga
Ramírez, empresaris miners d'aquesta
població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
formà part del Comitè
Revolucionari local i participà activament en la defensa de
la població dels
atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado
Martínez. Posteriorment
formà part del procés de
col·lectivització de la localitat. Finalment
lluità
als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del
Batalló de
Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en la CNT de l'exili. En 1947
va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Miguela García
Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir
el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc
(Llenguadoc, Occitània). ***
Manuel Ramos Castillo - Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Wenceslao
Jiménez Orive - Wenceslao
Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive
–alguns
citen el seu primer
llinatge com Giménez–, conegut com Wences
i Jimeno. Era el major de quatre
germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es
traslladà amb sa
família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia
estat destinat a la
capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el
servei
d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a
l'estació de
Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de
la
ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny
a l'Escola
Industrial i més tard abandonà els estudis per no
haver-se d'afiliar a la
Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments
dels anys quaranta va ser
detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i
anarcosindicalista.
En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes,
però gràcies al
militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi)
s'adherí a la clandestina Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb
Zubizarreta, a
Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos
després. El juliol de
1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se
celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un
intent d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a
l'alçada
del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no
reeixí marxà a la
serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut
per la ineficàcia d'aquesta
mena de guerrilla, passà a França, on va fer
feina primer a Lió i després a
París com a obrer ajustador. Establí contactes
amb l'activista anarquista Josep
Lluís Facerías i s'integrà en el seu
grup de guerrilla urbana. Durant la seva
estada a França havia elaborat un esquema
d'organització i d'actuació
clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció,
pensava sotmetre a
la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) i a la Comissió
de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en l'Exili; aquest
esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es
modificà, quedà com un
simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els
Pirineus i a la Península,
a causa de certes discrepàncies amb Facerías,
creà el febrer de 1949 el seu
propi grup («Los Maños»), que fou
força actiu a Barcelona, Madrid i altres
zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949,
fou atemptar contra
el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de
1949, amb els germans Josep i
Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan,
Carlos Vidal Pasanau, José
López Penedo i Josep Lluís Facerías,
participà en el metrallament a Barcelona
de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada
Politicosocial de la
policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de
desembre de
1949, amb altres companys –Daniel G. M. (Rodolfo),
Salvador Luis Benito (Salgado),
Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan–,
marxà a Barcelona per ocupà el
lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio
Rodríguez, José Luis
Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao
Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ
avís per
la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona
(Catalunya); ferit,
per no caure pres a mans de les forces de repressió de la
dictadura franquista,
se suïcidà prenent una càpsula de cianur
que portava muntada a la part superior
de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat
per Niceto Pardillo
Manzanero, un cenetista expulsat de «Los
Maños» per mala conducta, al comissari
de policia Pedro Polo Borreguero. Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950) ***
Noé
Bursuck - Noé Bursuck:
El 28
de gener –algunes fonts citen el 28 de juliol– de
1928 neix a l'Argentina l'anarquista Noé
Bursuck, també citat Burzuck. Sos pares,
llibertaris del Chaco
(Argentina) d'origen jueu, es deien Meier Bursuck,
intel·lectual emigrant de
Moldàvia i membre de l'Associació Racionalista
Jueva (ARJ), i Teresa Paloma
Kaplan, de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina). Seguint l'exemple de
sos
pares, participà activament en les tasques militants a
diversos centres
anarquistes, com ara la Biblioteca Popular José Ingenieros
(BPJI) de Buenos
Aires, o diverses iniciatives llibertàries, com ara el
periòdic La Protesta,
juntament amb destacats companys (Vicente Francomano, Aquilino
López, Óscar
Milstein, José Rizzo, Jorge Solomonoff, etc.). Sa companya
fou l'anarquista Olga
Correale. Noé Bursuck va morir el 27 de maig de 1992 a
l'Argentina. ***
Malcolm
Menzies - Malcolm Menzies: El 28 de gener de 1934 neix a Sale (Trafford, Gran Manchester, Anglaterra) l'escriptor anarcoindividualista Malcolm Menzies. Quan tenia 20 anys s'establí a París (França), que esdevingué la seva llar. Els seus llibres van ser escrits en anglès i després traduïts i publicats al francès. Gran viatger, va viure i treballar a diferents països; molts dels seus llibres estan inspirats en els seus viatges de rodamón per Amèrica i molt influenciats per la literatura llatinoamericana. La seva obra també està molt influenciada pel filòsof Max Stirner. El personatges dels seus llibres són anarquistes, sobretot individualistes i il·legalistes (Nestor Makhno, Renzó Novatore, Santo Pollastri, «Banda Bonnot», presidiaris anarquistes a la Guaiana, colons llibertaris de Costa Rica, la Guerra Civil espanyola, etc.). Publicà set llibres: Makhno, une épopée. Le soulèvement anarchiste en Ukraine (1918-1821) (1972 i 2017), En exil chez les homes (1985 i 2007), Trois contes des îles (1987), Desde las montañas de Colombia (1999, original en castellà), Mastatal. Une colonie individualiste au Costa Rica (2009), Deux lueurs de temps. Le poète et le bandit (2014), The Urn. Ten Stories (2017). Malcolm Menzies va morir el 22 de maig de 2019 a l'Hospital Necker de París (França) i sis dies després se celebrà una cerimònia d'adéu al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
La Brochure
Mensuelle,
editat per Émile Bidault - Émile Bidault: El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Armand Émile Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). Sos pares es deien Clément Bidault, obrer vidrier, i Joséphine Rosalie Jacques, costurera. En 1886 va ser un dels fundadors –amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres– de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Divorciat de Anastasie Chenet, el 14 de març de 1913 es casà a Yvetot (Normandia, França) amb Noemi Joséphine Berthelot. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 al seu domicili del III Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Giuseppe
Corna - Giuseppe Corna: El
28 de gener de 1957 mor a Aosta
(Vall d'Aosta, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista
Giuseppe Corna, també
conegut de diverses maneres (John Corna,
Joseph Corna, Joe
Corna, etc.). Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont,
Itàlia). Pagès de professió, de jove
emigrà per motius econòmics als Estats
Units, on participà activament en la difusió del
periòdic llibertari Cronaca
Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi
Galleani. També
col·laborà en La
Questione Sociale. Més
tard milità en el grup anarquista d'Spring Valley (Bureau,
Illinois, EUA) i fou,
amb Antonio Andrà, un dels organitzadors dels United Mine
Workers (UMW, Miners
Units) i dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials
del Món) en el sector miner. En 1912 contribuí
econòmicament en el periòdic magonista
mexicà editat a Los Angeles (Califòrnia, EUA) Regeneración. Durant la II
Guerra Mundial retornà a Itàlia.
Giuseppe Corna va morir el 28 de gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta,
Itàlia) i
va ser incinerat a Torí (Piemont, Itàlia). ***
Florentino
Galván (circa 1942) - Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. ***
Marie Ganz deprés de l'intent d'atemptat - Marie Ganz: El 28
de gener de 1968 mor a Manhattan (Nova York, Nova York, EUA) l'activista
anarquista i sindicalista Marie Ganz, coneguda com Sweet Marie. Havia
nascut en 1891 a Galítsia (Imperi Austrohongarès; actualment Europa Central,
entre Polònia i Ucraïna). Nascuda en un shtetl –petita població jueva a
l'Europa de l'Est– rural, sa família, formada pels pares, ella i son germà
petit, emigrà a Nova York (Nova York, EUA). En 1899, quan tenia vuit anys, son
pare, que es guanyava la vida com a venedor de carros a Lower East Side de Nova
York, morí i començà a compaginar l'escola ajudant sa mare en el treball tèxtil.
Amb 13 anys deixà l'escola per treballar a temps complet com a repartidora
d'una modista de la cinquena avinguda novaiorquesa; l'any següent, es posà a fer
feina en un taller de misèria. Després de la feina, s'integrà amb estudiants i
obrers radicals russos, que la introduïren en el moviment anarquista i en textos
de filosofia (Nietzsche, Schopenhauer, etc.) i de literatura social (Ibsen,
Tolstoi, etc.). Activista sindical, encapçalà una vaga a la seva fàbrica, que
guanyaren els treballadors i treballadores, però que implicà el seu
acomiadament. Dins del seu sindicat, reivindicà els drets de les dones i la
importància que el treball tenia per a l'alliberament d'aquestes. Era assídua
de les reunions anarquistes i de les de l'anarcosindicalista Industrial Workers
of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Es va veure molt
influenciada pels escrits d'Alexander Berkman, Johann Most i Lysander Spooner,
entre d'altres, i per l'exemple militant d'Emma Goldman i Margaret Sanger. Gran
oradora, era coneguda com Sweet Marie, perquè tenia «el vocabulari d'un
mariner d'un vapor del riu Mississipí». El 30 d'abril de 1914, en una
manifestació de protesta contra la «Massacre de Ludlow» –atac de la Guàrdia Nacional
de Colorado i els guàrdies armats de la «Colorado Fuel and Iron Company»,
empresa controlada per la família Rockefeller, a un campament de miners de
carbó en vaga i les seves famílies, a Ludlow (Colorado, EUA), 10 dies abans, el
20 d'abril de 1914, amb el resultat de 25 persones assassinades–, davant
l'edifici de l'«Standard Oil» a Manhattan, amenaçà, pistola a la mà, amb
disparar contra el magnat capitalista John D. Rockefeller Jr., a qui acusava de
ser un dels responsables de la citada matança. Es presentà a l'oficina de Rockefeller,
al catorzè pis, però davant la seva absència va deixar un missatge a la seva
secretària dient que si no aturava la repressió a Colorado «l'abatria com un
gos». Dies després, el 2 de maig, quan encapçalava una nova manifestació davant
l'edifici de l'«Standard Oil», va ser detinguda en possessió d'una pistola
carregada; acusada de «desordres», va ser condemnada a 60 dies de treball a la
penitenciaria de l'illa de Blackwell (actualment Roosevelt Island, Nova York,
Nova York, EUA), pena que finalment va ser reduïda a 30 dies. Durant els motins
de subsistències de 1917 a Nova York, el 20 de febrer encapçalà una
manifestació improvisada d'un milenar de dones cap a l'Ajuntament, que trencà
les línies de la policia i ocupà les escales de l'edifici, i va ser detinguda
mentre feia un míting en ídix a la multitud; jutjada, va ser condemnada, però
la pena va ser suspesa. Quan els Estats Units entraren en la Gran Guerra, amb
son germà aleshores allistat en l'exèrcit nord-americà, donà suport públic a la
intervenció dels EUA a Europa, fet que disgustà els companys anarquistes i wobblies.
Poc a poc es va allunyar del moviment anarquista i acabà llançà dures crítiques
a Emma Goldman. En 1919 es casà amb el periodista Nat J. Ferber, que havia
conegut en una entrevista que aquest li va fer a l'illa de Blackwell quan
purgava la pena. En 1920 publicà a Nova York, en col·laboració amb son marit
Nat J. Ferber, la seva autobiografia Rebels. Into anarchy and out again.
El 30 de setembre de 1921 nasqué a Nova York sa filla Lenore Ferber Kahn. Lliurada
a la maternitat, de mica en mica, abandonà la militància i caigué en l'oblit. Marie
Ganz va morir el 28 de gener de 1968 a l'Hospital Saint Vincent de Manhattan (Nova
York, Nova York, EUA). ***
Necrològica
de Juan Rueda Jaime apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1969 - Juan Rueda
Jaime: El 28 de gener de 1969 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Rueda Jaime. Havia nascut el gener de 1884 a,
sembla,
Sevilla (Andalusia, Espanya) –altres fonts citen
Màlaga (Andalusia, Espanya). Començà
a militar en les antigues societats obreres andaluses i fou un dels
fundadors
de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després passà a València
(València, País Valencià) i a
Barcelona (Catalunya), on destacà com a orador en
el comitè de vaga de la metal·lúrgica
de 1910. Participà en nombroses reunions
i congressos, com ara els de 1911 i 1919. L'agost de 1919 va ser acusat
d'instigació
a l'assassinat contra l'obrer Juan Domínguez
Borrás, però l'abril de 1921 fou
absolt. En 1922 assistí, com a delegat de la comarcal
alacantina, a la
Conferència de Saragossa (Aragó, Espanya). En
1930 fou un dels organitzadors,
amb Ramón Caballero, de l'Ateneu de Mislata (Horta Oest,
País Valencià). Durant
els anys del pistolerisme i la dictadura de Primo de Rivera va ser
empresonat
en diverses ocasions i deportat a Bata (Guinea). El juny de 1931
representà el
Sindicat de la Construcció de València en el
Congrés Extraordinari de la CNT
que se celebrà a Madrid (Espanya), on formà part
de la comissió revisora de
credencials. Durant els primers anys de la II República
espanyola formà part
del Comitè Regional de Llevant de la CNT. Militant de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), després dels fets revolucionaris
de Fígols (Berguedà, Catalunya)
de gener de 1932 va ser tancat al vaixell-presó Buenos Aires
i va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro,
Sàhara
espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). En aquesta
època militava en la
Federació Local de Sindicats de la CNT de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i va fer
conferències a l'Ateneu de Divulgació Social de
La
Línea de la Concepció
(Cadis, Andalusia, Espanya). El gener de 1933 va ser detingut a
Cartagena (Múrcia,
Espanya) per la seva participació en l'aixecament
revolucionari
d'aleshores i empresonat
a València. Durant els anys republicans fou, amb Joan
García Oliver, Frederica
Montseny Mañé, Ángel
Pestaña
Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc.,
orador en
diferents mítings, com ara Mislata (1931), Adra i Madrid
(1933),
Algeciras (10
de novembre de 1935, amb Rafael Peña García i
Pedro
Falomir Benito), Cullera i
Villareal (1936), etc. El maig de 1936 fou delegat al
Congrés de
Saragossa de
la CNT, però abandonà la reunió arran
dels
desacords amb son fill Juan Rueda
Ortiz, també destacat militant anarquista, i fou
víctima
d'un accident automobilístic
en retornar a València. Participà en la guerra
civil i
l'estiu de 1937 formà
part de la Comissió de Propaganda Unificada (CNT, JJLL i
FAI) i
va fer mítings
arreu del País Valencià. En 1939, amb el triomf
franquista, pogué passar a
l'Àfrica del Nord. En 1943 vivia a Boufarik (Blida,
Algèria) militava en el
Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT.
Després passà a França i
emigrà a
Mèxic,
on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Dolores
Serrano
i fou sogre de Juan
Santa Calero. Després d'anys malalt i d'hospitalitzacions al
Sanatori Espanyol,
Juan Rueda Jaime va morir el 28 de gener de 1969 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) i
son fill, Juan Rueda Ortiz, protagonitzà un incident en el
seu
enterrament quan
retirà en dues ocasions la bandera roja i negra del seu
taüt, reposada
finalment per sa filla Clavellina Rueda Serrano i sa companya Lola
Serrano. ***
Necrològica
de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de juny de 1974 - Joan Rofes Llorens: El 28 de gener de 1974 mor a Bedarius (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens –també citat erròniament Llorenç. Havia nascut el 4 de gener de 1899 –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer de 1899– a Colldejou (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí –abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir el 28 de gener de 1974 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. ***
Necrològica
de Saturnino Aguado Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Frente
Libertario del febrer de 1975 - Saturnino Aguado
Ruiz: El 28 de gener de 1975 mor a
Chamalèira (Alvèrnia,
Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista
Saturnino Aguado
Ruiz,
conegut sota diversos pseudònims (José
Chas, Luis, Mejías). Havia nascut el 16
d'octubre de 1913 a Agua Viva de la Vega
(Sòria, Castella,
Espanya). Sos pares es deien
Vicente Aguado i Juana Ruiz. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1934 va
ser cridat a files, però
no es va presentar i el juliol d'aquell any va ser declarat
pròfug. Durant la
guerra civil vivia a Madrid (Espanya) i fou pilot d'un caça
republicà. Amb el
triomf franquista va ser capturat i tancat a la Presó
Central de Porta Coeli de
València (València, País
Valencià). L'11 de juliol de 1941 se li va concedir la
llibertat condicional. Molt actiu en la clandestinitat, entre 1941 i
1942
efectuà nombroses missions de reorganització de
la CNT a diverses zones
peninsulars (Centre, Aragó, Llevant, Galícia i
Andalusia). En 1947 aprofità la
seva feina al pantà de Montijo (Badajoz, Extremadura,
Espanya) per a
reorganitzar la Regional extremenya
confederal. El juliol de 1947 va ser detingut per la policia franquista
i
reclòs penal d'El Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya) sota la falsa identitat
de José Chas. Un cop
lliure, s'exilià
a França, on treballà d'electricista. Sa companya
fou Nuria Martínez, amb qui
tingué una filla (Esther). Després de quatre anys
malalt, Saturnino Aguado Ruiz
va morir el 28 de gener de 1975 al seu domicili de
Chamalèira (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1978 - Manuel Figueroa Lires:
El 28 de gener de 1978 mor a La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Manuel Figueroa Lires.
Havia nascut el 29 d'abril de 1901 –el
certificat de defunció cita l'1 de maig– a Noia (la Corunya,
Galícia). Sos pares es deien Francisco Figueroa i Cecilia
Lires.
Fins els 19
anys treballà de pescador a Noia i després
marxà cap a la Corunya, on conegué
sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui
tindrà quatre infants.
A la Corunya començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i
pesquers i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster,
Irlanda) i
retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes.
En aquesta ciutat
constituí un comitè clandestí que
evacuà per mar nombrosos militats de la zona.
Després embarcà amb sa companya i altres 21
militants llibertaris a bord d'un
vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya).
Immediatament retornà amb sa
família a la Península i restà a
Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins
el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus
i va ser internat en diversos camps de concentració, per
després passar a
treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser
destinada a realitzar treballs de fortificació a la
«Línia Maginot», fet que
aprofità per ajudar a la Resistència antinazi.
Fet presoner pels alemanys, va
ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i
deportat al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i
després al de Gusen (Alta Àustria,
Àustria). El maig de 1945, després de
l'alliberament del camp per les tropes
aliades, retornà a França i treballà a
les mines hulleres de La Grand Comba, on
s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí
dels camps de concentració, i
on milità en la seva Federació Local de la CNT.
Malalt amb greus complicacions
cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978
al seu domicili de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima
d'un infart de miocardi, i va
ser enterrat dos dies després en aquesta localitat. ***
Necrològica
de María Téllez Téllez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 21 de
març de 1979 - María Téllez Téllez: El 28 de gener de 1979 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista María Téllez Téllez. Havia nascut el 7 de juny de 1912 a Faraján (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Téllez i Rosaria Téllez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on el seu domicili es convertí en refugi dels companys. Son company fou Oliverio López. María Téllez va morir el 28 de gener de 1979 a l'Hospital de Roanne (Forêz, Arpitània). ***
Necrològica
d'Antonio Solero Gómez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985 - Antonio Solero Gómez:El 28 de gener de 1985 mor a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero Gómez. Havia nascut el 29 de gener de 1918 a Churriana (Màlaga, Andalusia, Espanya). Era fill pòstum de Rafael Solero Chica i de Dolores Gómez Benítez. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires. Antonio Solero Gómez va morir el 28 de gener de 1985 a l'Hospital Punta de Europa d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de juny de 1993 - Francisco Lozano Pensador: El 28 de gener de 1993 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Lozano Pensador. Havia nascut el 15 de setembre de 1903 a València (València, País Valencià). Era fill natural de Francisca Lozano. Es va instal·lar amb sa companya, Isabel Pina, son fill i sa filla a Orà (Algèria). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa família per a lluitar contra el feixisme. Quan la victòria franquista era un fet, embarcà de bell nou sa família cap a Orà. En 1939, al final de la guerra, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat nombrosos anys. Un cop lliure passà a França, on es guanyà la vida treballant de comerciant. Francisco Lozano Pensador va morir el 28 de gener de 1993 a Agde (Llenguadoc, Occitània) on residia. ***
George
Woodcock pintat per Susanna Blunt (1994) - George Woodcock: El 28 de gener de 1995 mor a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. Havia nascut el 8 de maig de 1912 a Winnipeg (Manitoba, Canadà). De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era «objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics –anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les Aldees Índies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic), The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974), Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock. ***
El
camp de concentració Morand - Juan Jimeno
Montalbán: El 28 de gener de 1997 mor a
Mutxamel
(Alacantí,
País Valencià) el militant anarcosindicalista
Juan Jimeno Montalbán –també
citat erròniament com Gimeno.
Havia nascut el 27 de gener de 1912 a Carmona (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien Julian Jimeno i Aurora
Montalbán.
Ferroviari, s'afilià al
Sindicat Ferroviari
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En
acabar la guerra
civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva
professió li va facultar per
treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà
ajudar a evadir-se
nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger,
Algèria) i de les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys
cinquanta
s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels
fundadors a Casablanca de
l'«Asociación Cultural Armonia», amb
José
Muñoz Congost i altres companys, de la
qual serà el primer president. Arran de la
reunificació confederal en l'Exili i
de la formació de l'organisme semiclandestí de
lluita antifranquista Defensa
Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta
organització i del
nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord
d'Àfrica. En
1965 abandonà el Marroc i s'instal·là
a Bèlgica, militant en la Federació Local
de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i
milità en el Sindicat de
Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant
(Alacantí,
País Valencià) fins a la seva mort. Sa
companya fou Teresa Avendaño Ortiz-Angulo. Juan Jimeno
Montalbán va morir el 28 de gener de 1997 a la
Residència
Geriàtrica Santa Teresa de Mutxamel (Alacantí,
País Valencià) i va ser enterrat al cementiri
d'Alacant. ---
|
![[27/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/01]") |
|
![[29/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/01]") |
|
|
| Actualització: 28-01-24 |