|
---
Anarcoefemèrides
del 25 d'octubre Esdeveniments
L'atemptat
d'Oliva segons La
Ilustración Española y Americana del
30 d'octubre de 1878 - Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí –citat també Moncasí– intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable. Joan Oliva i Moncusí (1855-1879) ***
Intervenció
de Marianet
en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936 - Míting pro unitat
d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a
la
plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Míting pro
unitat d'acció del proletariat», organitzat per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), la Unió General del
Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El
míting
tenia per finalitat donar a conèixer públicament
el «pacte d'intel·ligència»
signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a
Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els
nivells (militar,
econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control
dels «incontrolats»,
etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la
unitat revolucionària
va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael
Vidiella, per
la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT),
Frederica Montseny
(FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez
Vázquez (CNT). A més, dirigí al
públic unes paraules des de la llotja Vladímir
Antónov-Ovsèienko, cònsol
general de la Unió Soviètica a Barcelona
–també era present el cònsol de
Mèxic.
L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo
i de La
Internacional. Hi assistirem més de 60.000
persones i un número semblant es
congregà als voltants de la Monumental on es pogueren
escoltar les
intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la
gran
desfilada que es realitzà a la sortida del
míting. L'acte va ser retransmès per
la ràdio a tot l'Estat.
Míting
pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)
Naixements
Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels - Max Stirner: El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc. ***
Foto
policíaca de Charles Castallou (16 de març de
1894) - Charles
Castallou: El 25 d'octubre de 1840
–algunes fonts citen
erròniament el 4
d'octubre de 1841– neix al II Districte de París
(França) l'anarquista Charles
Castallou, conegut com Fernand Castallou.
Sos pares es deien
Fréderic Castallou –Jean
Castallou
segons el certificat de defunció–, sabater, i
Agathe Schmidt. Es guanyava la
vida com a tapisser. El 10 de desembre de 1861 es casà amb
Mathilde Tavernier.
El seu nom figurava en el llistat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de
desembre de 1893. En aquesta època vivia al
número 72 del carrer Bois de
Levallois- Perret (Illa de França, França). El 16
de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb altres 11 altres anarquistes, i el seu
domicili, al
número 25 del carrer Frères-Hebert de
Levallois-Perret va ser escorcollat.
Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 6 d'abril de 1894
va ser posat en
llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada
d'Investigacions de la Prefectura de Policia i vivia al
número 66 del carrer
Vallier de Levallois-Perret. Sembla que és el mateix
Castallou que es va
presentar pel Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) a les
eleccions
municipals complementàries de finals d'octubre de 1897 a
Levallois-Perret, però
no va ser elegit. El novembre de 1898 era membre de la
comissió de la Cambra
Sindical de Tapissers. El 13 de febrer de 1899 assistí a la
sessió de la Unió
Federativa del Centre del POSR i va ser candidat a la
comissió d'organització
del Congrés Regional d'aquest partit per la
secció de Levallois-Perret. Ja
vidu, el seu últim domicili va ser al número 55
del carrer Vallier de
Levallois-Perret. Charles Castallou va morir el 24 de maig de 1916 a
l'Hospital
Beaujon de París (França).
Joseph
Gay (Spirus-Gay) - Spirus-Gay: El
25 d'octubre de 1865 neix al VI Districte de París
(França) l'equilibrista,
malabarista, naturista, eugenista, maçó,
sindicalista i anarquista Joseph Jean
Auguste Gay, conegut com Spirus-Gay.
Sos pares es deien Josep Nicolas Marie Gay, joier nascut a
Torí (Piemont,
Itàlia) i, sembla, de pares francesos, i Emma Auguste
Wilhelmine Pieper,
prussiana. Equilibrista i acròbata de professió,
vivia del simple catxet de les
seves actuacions a teatres, sales d'espectacles, cinemes i centres
esportius, i
va fer gires a diferents països (Alemanya, Espanya, Portugal,
Regne Unit, etc.).
En 1888 va ser campió del món d'equilibrisme
atlètic del Folies-Bergère de
París. Posteriorment va fundar i dirigir el
gimnàs «Vegetarium», on feia
classes d'educació física, atletisme i
tècniques de defensa, i posava en
pràctica un mètode de guariment creat per ell
basat en la utilització del
magnetisme dels elements naturals (bioteràpia). En 1894,
malgrat militar en el
grup del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemande
del XI
Districte de París i col·laborar en el seu
òrgan d'expressió Le
Parti Ouvrier, reivindicà les seves
simpaties anarquistes. Fou un dels fundadors del Comitè
Francès de Cuba Lliure
(CFCL), del qual va ser secretari i principal responsable. El novembre
de 1894
vivia amb sa companya Louise Cary al número 19 del carrer
Pierre-Nys de París.
Va ser un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials dels Artistes
(CESA), on
va fer apologia de l'assassinat del president de la
República francesa Sadi
Carnot a mans de Sante Geronimo Caserio i defensà
l'anarquista Henri Étiévant.
També milità en el Sindicat Federatiu de
l'Espectacle (SFE), on reivindicava la
línia revolucionària. El 20 de novembre de 1895
patí un incendi en el qual resultà
cremat els seus materials de feina d'equilibrista i el 9 de febrer de
1896 es
va fer una vetllada de suport a la Casa del Poble per a la seva
restauració. En
1896 era membre de la Unió dels Lliurepensadors del XIV
Districte de París. En
1896 formava part dels «Naturiens Propagandistes»
(Naturians Propagandistes),
juntament amb destacats propagandistes del naturisme anarquista (Hubert
Beaulieu, Émile Gravelle, Paul Paillete, Henri Zisly, etc.),
i participà en
nombroses xerrades sobre naturisme que se celebraven normalment al
«Cafè des
Artistes», al número 11 del carrer Lepic de
Montmartre. Presidí el grup «Les
Harmoniens»
(Argence, Bariol, Barme, Blaive, Broca, Henriette Bruyère,
Victor Henry,
Joindy, Latscha, Louis Martin, Mayence, Paule Minck, Mowbray, Paquent, Sarrazin, etc.).
També era membre de la Unió
Social de Ciències de les Arts i dels Oficis «La
Luxiale». En 1897 participà,
amb altres anarquistes (Émile Gravelle, Paul Paillete, Jehan
Rictus, etc.), en
les activitats i festes familiars del grup «L'Art
Libre», celebrades a la Casa
del Poble del carrer Ramey de París. En aquests anys
col·laborà en diverses publicacions
anarquistes i naturistes (À travers
chants, L'Almanach du Monde Nouveau,
Le Cri du Peuple, Germinal,
Le Naturien, La
Nouvelle
Humanité, Les Temps
Nouveaux, etc.).
En 1898 era secretari de la Unió Artística de
l'Escena, de l'Orquestra i del
Circ. Malalt i en la misèria, el 14 de març de
1898 va ser hospitalitzat per a
ser operat i els cercles anarquistes organitzaren una
subscripció al seu favor;
també els diaris L'Aurore
i Le Parti Ouvrier van organitzar
recol·lectes
populars. En 1900 tant el CESA com el SFE ja s'havien dissolt. En 1900
vivia al
número 20 del carrer Avron de París i aquest
mateix any estava inscrit en un
llistat d'anarquistes redactat per la policia del departament de Sena.
En 1901
creà la «universitat i biblioteca
llibertària» «L'Idée Libre du
XXème», al
número 81 del carrer Julien Lacroix de Belleville, on es
feien matinals
literàries i col·laboraven diversos escriptors i
poetes (Georges Bargas, Paul
Blain, Eugène Guérard, Albert d'Iris, Georges
Régnier, Laurent Tailhade, etc.).
En 1903, el seu domicili, al número 10 de Cité
Riverin, estava vigilat per la
policia. Defensor del naturisme llibertari, en 1903 aixecà
una casa al solar
d'un antic forn de calç a
Brières-les-Scellés (Illa de França,
França), on es
visqué en comunitat practicant el nudisme i el naturisme i
on ell cultivà
plantes que utilitzava per a la seva medicina alternativa. En aquesta
època
col·laborava en la revista naturista L'Ordre
Naturel.
Va ser delegat del Sindicat d'Artistes Lírics al XIV
Congrés
Nacional Corporatiu (VIII de la Confederació General del
Treball) i a la
Conferència de Borses del Treball que se celebrà
entre el
12 i el 20 de
setembre de 1904 a Bourges (Centre, França), on es
mostrà
contrari a l'adopció
d'un segell corporatiu comú, mesura defensada per Albin
Villeval
seguint
l'exemple nord-americà, i reivindicà
l'antimilitarisme.
Entre el 3 i el 6 de
setembre de 1905 assistí al Congrés Universal de
«La Libre Pensée» que se
celebrà al Palais du Trocadéro de
París. El 13 de
juny de 1904 havia estat
iniciat en la lògia francmaçònica
«Art et
Travail» de París i el 15 de novembre
de 1909 esdevingué «Company» i
«Mestre
Maçó» el mateix dia. Membre de la
lògia
maçònica «Anatole France» del
Gran Orient de
França, en 1910 va ser criticat
per diverses persones, entre elles Émile Janvion, per
intentar
per apologia de
la francmaçoneria dins dels sindicats. Entre el 17 i el 20
de
març de 1913 presentà
una comunicació sobre la influència dels esports
atlètics als òrgans femenins
al Congrés Internacional d'Educació
Física que se
celebrà a París. En 1916
col·laborà en la revista anarquista portuguesa A Sementeira. El 27 de març de
1917 sa companya Louise Cary va
morir. El 12 de gener de 1925 va ser un dels fundadors de la
lògia «Anatole
France», al carrer Cadet de París, formada per
alguns artistes i membres
esquerrans. L'1 de gener de 1926 dimití de la
lògica, però el 12 de maig de
1927 s'hi reintegrà. El 9 de juny de 1927 va fer la
conferència «Le tabagisme,
au point de vue hygiénique, pathologique et
social». En 1930 participà, amb una
ponència sobre antropotècnica i
eugenèsia, en el XV Congrés Internacional
d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a
Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal).
El 3 de setembre de 1935 presentà una ponència en
el Congrés d'Antropologia
celebrat a Brussel·les (Bèlgica). Va ser membre
de la Lliga Antialcohòlica, de
la Societat Vegetariana, de la Societat del Baptisme Civil i de
Propaganda de
l'Ateisme, de la Societat d'Africanistes, de la Societat
d'Antropologia, de la
Societat Prehistòrica i de la Societat
Astronòmica, de l'Associació Francesa
per a l'Avançament de les Ciències, entre altres
organitzacions. El seu últim
domicili, on vivia des de feia molts anys, fou al número 10
de Cité Riverin de
París, on feia de professor de gimnàstica i era
secretari general de la
Societat Antropotècnica de França. El maig de
1938, malalt des de feia dos
anys, va haver de ser hospitalitzat i l'anarquista Julia Bertrand
organitzà a
través de Le Libertaire
una
subscripció d'urgència, per ell i per a Madeleine
Pelletier, qui es trobava en
situació semblant. Spirus-Gay va morir el 9 de novembre de
1938 a l'Hospital
Lariboisière de París (França). Spirus-Gay
(1865-1938) ***
Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894 -
Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes
(Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista Mathias Edouard Unterwald. Sos pares es
deien Martin
Unterwald, filador, i Cécile Bourger. Treballà
com a
ajustador mecànic. El 10 de novembre
de 1885 es casà amb Marie Amélie Levasseur amb
qui tingué un infant, Charles
Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut
per «ultratges a
l'exèrcit i rebel·lió contra els
agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any
va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la
gran batuda
antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant
l'escorcoll
del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat
d'«afiliació a una associació
criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de
gener de 1894 sense càrrecs.
Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de
Sainte-Savine
(Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a
Sainte-Savine, on vivia al número
1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896
retornà a Troyes. El 18 de
gener de 1897 organitzà un gran míting per
«reprovar els botxins espanyols», en
el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes
del grup llibertari
de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per
condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges
barcelonins,
i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al
clericalisme;
Martinet declarà que calia començar la lluita
contra els capellans rebutjant el
baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat
com a «anarquista
perillós». El 14 de març de 1897
abandonà Troyes i s'instal·là a
Romilly
(Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i
400 francs de deutes abans de
partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de
1898, on treballà
d'ajustador mecànic en una calceteria. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett - Warren S. Van Valkenburgh:
El 25 d'octubre de 1884 neix
a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor
anarcocomunista Warren
Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter
Starrett o simplement Van.
A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i
secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els
problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un
accident va perdre una
cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911
conegué Emma Goldman a
Schenectady, on li organitzà conferències sobre
anarquisme. Després va fer de
comptable en una empresa de Wall Street, però li van
acomiadar de la feina en
saber la seva militància anarquista. Destacat orador,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Mother Earth
(1906-1917), d'Emma Goldman; The
Revolutionary Almanac (1914); The Blast
(1916-1917), d'Alexander
Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel.
Prengué part en els debats
del grup anarquista novaiorquès
«Vanguard». Durant la Gran Guerra
destacà en
els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els
seus articles la
feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el
control de
la natalitat. També participà en les campanyes
contra l'execució de Sacco i de
Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el
càrrec de tresorer
del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre
1928 i 1932 dirigí la prestigiosa
revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of
anarchist
thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924
per Hippolyte
Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes,
com ara Rose
Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup
editor–, Jack Frager,
Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte
Havel,
etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li
valgué
l'aversió del grup editor de L'Adunata dei
Refrattari, que li van fer la
vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució
espanyola, fou l'editor
del periòdic Spanish Revolution
(1936-1937), publicat per les United
Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides).
Tingué
problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es
va
separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però
tenia problemes per
a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista
novaiorquès
Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la
finca. Ross, després de
pagar els seus deutes, li va lliurà els diners,
però en un bar del carrer
Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa,
Warren S.
Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions
diuen que morí d'un atac de cor–,
era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser
incinerat dos
dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village
(Comtat de Queens,
Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery
de
Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare.
Mantingué
correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D.
Abbott, Stella
Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg,
Hippolyte
Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca,
Emma
Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie
Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de novembre de 1963 - Juan Borrás
Laguna: El 25 d'octubre de 1888 neix a Monegrillo
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Borrás Laguna. Sos pares es deien
Gregorio Borrás i Gustava
Laguna. D'antuvi milità en grups revolucionaris republicans
i quan aparegué la
Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal,
cap els anys vint,
s'hi afilià tot d'una. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936, formà
part del Consell de Defensa de Monegrillo i durant la guerra fou molt
actiu en
la col·lectivitat que es va crear. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Posteriorment s'establí a Savardun (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou María
Cascarosa i els fills de la
parella, César i José Borrás
Cascarosa, també van ser destacats
anarcosindicalistes. Malalt, Juan Borrás Laguna va morir el
17 d'octubre de
1963 al seu domicili de Savardun (Llenguadoc, Occitània) i
dos dies després va
ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Friedrich
Liebling - Friedrich Liebling:
El 25 d'octubre
de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi
austrohongarès; actualment
Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en
una família jueva, el
psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon
Liebling, més
conegut com Friedrich Liebling. Fou
el primogènit d'un administrador de la propietat de
Galítsia. Quan tenia cinc
anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver
d'encarregar
dels seus germans menors. Després de fer
l'educació secundària, en 1912 marxà a
Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra
s'allistà voluntari i
lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres
de la guerra el
convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra
canvia
el seu nom jueu de Salomon
pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí
el llibre de
l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre
Ramus) Friedenskrieger des
Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege,
que el
decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va
introduir en el Gruppe
Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar
els fonaments psicològics
profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era,
com el aleshores
comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la
seva escola de
psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava
encapçalada
per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb
l'annexió d'Àustria al III
Reich, fugí a Suïssa i
s'instal·là amb sa família a
Schaffhausen. Visqué
precàriament i de manera insegura sense asil
polític fins al 1950 quan va ser
acceptat el seu permís de residència. En aquests
anys col·laborà en la revista
anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung
i en altres publicacions llibertàries i
científiques, arribant a fer servir una
cinquantena de pseudònims. En 1951
s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef
Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus
treballs cap a la «Psicologia
de l'ensenyament i de l'assessorament», que més
tard va ser batejada com Escola
de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en
l'educació no violenta i en
desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric
creà la Universitat Popular
de Psicologia. La seva psicologia està fortament
influenciada per diversos
pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin o
Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la
religió,
posant l'educació com a peça clau per al bon
desenvolupament de la societat. Està
considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia
llibertària».
Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric,
Suïssa). Després
de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus
seguidors fundaren
en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen
Menschenkenntnis (VPM, Associació
per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets
Humans), una mena
de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda
Fellay
publicà la biografia Friedrich
Liebling,
psychologue libertaire. Friedrich Liebling (1893-1982) ***
Necrològica
de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de novembre de 1983 - Miquel Vidiella Borrull: El 25 d'octubre de 1896 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Joan Vidiella Borrull. Sos pares es deien Llorenç Vidiella Turch i Joana Borrull Serrà. Nasqué en una família nombrosa de nou germans. Pagès de professió, durant la Revolució participà en la col·lectivitat del seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà com a obrer de la construcció. En 1947 era tresorer de la Federació Local d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local de París (França) de la CNT i finalment en la Federació Local de Drancy. Apassionat per l'arboricultura, introduí nombroses espècies d'arbres a la zona de Drancy. Sa companya fou Maria Josepa Serres Serres, amb qui tingué dues filles (Maria i Pepita). Miquel Vidiella Borrull va morir el 4 d'octubre de 1983 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França) i va ser enterrat a La Courneuve (Illa de França, França). ***
Vicent
Yvorra Fuster - Vicent Yvorra Fuster:
El 25
d'octubre de 1907 neix a
Benidorm (Marina Baixa, País Valencià)
l'anarquista
i anarcosindicalista Vicent Yvorra Fuster –a vegades el
primer llinatge citat erròniament de diverses
maneres (Iborra, Ivorra,
Yborra).
Sos pares es deien Miguel Yvorra, jornaler, i
Josefa Fuster. Es va
criar a La Nucia (Marina Baixa, País
Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys
marxà amb sos germans a fer la
verema francesa i rodà per França fent altres
feines, fet pel qual va ser
detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per
vagabunderia. Estudià durant
les nits i es va treure cap el 1933 el títol de
pèrit mercantil, guanyant-se la
vida com a comptable. Des de molt jove milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant
(Alacantí, País Valencià),
on també formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935
a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la
mà dreta per una
explosió. Durant la Revolució fou un breu
període de temps (setembre de 1936)
regidor en representació de la CNT, dirigí una
escola racionalista i administrà
l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari
polític de
batalló i inspector –no prengué
possessió– del Cos d'Alfabetització de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, pogué embarcar a bord de l'últim
vaixell, l'Stanbrook, i
arribà a Orà (Algèria). A
l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos
infants, treballà de calderer i milità en la
Federació Local de Boufarik
(Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en
els anys cinquanta.
Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de
l'Organització
Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat
a
França i milità a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Vicent Yvorra Fuster va morir
el 28 de novembre de 1976 a l'Hospital Pierre Oudot de Bourgoin-Jallieu
(Roine-Alps,
Arpitània). Vicent
Yvorra Fuster (1907-1976) ***
Necrològica
de Fructuoso González Caro apareguda en el
periòdic granadí CNT de la primera
quinzena de maig de 1995 - Fructuoso González Caro: El 25 d'octubre de 1908 neix a Ribafrecha (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso González Caro, conegut com Frutos. Sos pares es deien Segundo González i Narcisa Caro. Amb un any i mig es traslladà amb sa mare i sos tres germans a Logronyo. Sabater de professió, començà a militar molt jove en el Sindicat de Sabaters de Logronyo de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el franquisme, la seva sabateria va servir de punt de distribució de propaganda clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i fou un dels que ocupà l'històric local confederal que havia estat adquirit en els anys vint i posteriorment confiscat pels feixistes. Sa companya fou Carmen Luna Ferrer, amb qui tingué tres infants (Segundo, Lidia y María Pilar). Fructuoso González Caro va morir el 26 de març –algunes fonts citen erròniament el 27 de març– de 1995 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser enterrat al cementir d'aquesta localitat. ***
Antonio Vargas Rivas en un míting de la CNT a Dos Hermanas (1977) - Antonio Vargas Rivas: El 25 d'octubre de 1917 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Fill d'una família d'humils pescadors, sos pares es deien Antonio Vargas Rodríguez i Martirio Rivas Medina. Quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. L'1 de novembre de 1934 es casà per l'església a Adra amb María del Carmen Valarino Sánchez. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya María del Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita –l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys– que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra. Antonio Vargas Rivas va morir el 31 de gener de 2009 a l'Hospital del Poniente d'El Ejido (Almeria, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Adra. Antonio Vargas Rivas (1917-2009) ***
Necrològica
de Francesc Climent apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de setembre de 1992 - Francesc
Climent Barberan: El 25 d'octubre de 1920 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Climent Barberan, conegut com Germinal.
Era fill del destacat militant llibertari Emili Climent Pons i de
Josepa Barberan.
Estudià a l'Escola Racionalista del barri
barcelonès del Clot, fundada pel
Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília
Roca Cufí. En 1939, amb el
triomf franquista, pogué exiliar-se amb sos pares a
Algèria. Milità en el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili a Orà
(Orà, Algèria) i participà
en el grup artístic i cultural
«Ideales». En 1947 era secretari del
Comitè Continental
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a l'Àfrica del Nord,
juntament amb Oliverio Fernández (Relacions), Conrado
Lizcano Montealegre
(secretari) i José Manzanares (Propaganda). A Orà
conegué la militant
anarcosindicalista Ramona Munné Colom, que
esdevingué sa companya. En 1957
nasqué son fill Germinal i el gener de 1964 son fill Floreal
morí a Orà. A
finals dels anys seixanta retornà, amb sa companya i son
fill Germinal, a
França i s'establí Montalban, on
continuà militant en la Federació Local de la
CNT. El 3 d'agost de 1989 sa companya Ramona Munné Colom va
morir a Montalban.
Francesc Climent Barberan va morir l'1 de juliol de 1992 al seu
domicili de Montalban (Guiena,
Occitània)
d'un atac de cor fulminant. ***
Bernard
Thomas - Bernard Thomas: El 25 d'octubre de 1936 neix al XIV Districte de París (França) el periodista, assagista, crític teatral i escriptor llibertari Bernard René Thomas. Son pare, Marcel Eugène Thomas, originari d'una família de mariners bretons, feia feina en un servei de missatgeria i sa mare, Madeleine Camille Isabelle Caubel, versallesa, com a assistenta d'higiene escolar. Passà la infantesa i primera adolescència entre Versalles i Bretanya. Després sa família s'instal·là a París i ell estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns companys (François Bott, Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge. En 1956 aquesta revista publicà un número especial consagrat a la poesia de la resistència algeriana i aquest fet implicà la desaparició de la publicació a causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a preparar l'accés a l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files. Després de dos anys i mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la metròpoli convertit en un furibund antimilitarista. En aquesta època treballà com a guionista per a la televisió. En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine Littéraire, però, per dissensions, abandonà la revista mesos després. El desembre de 1969 participà en el naixement del periòdic esquerrà L'Idiot International. En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, encarregant-se de la secció «Ça n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les lluites populars contra les institucions i els escàndols polítics –en 1999 publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el mateix títol–, i dos anys després n'esdevingué corredactor en cap, encarregant-se de la part cultural de la publicació. També fou crític teatral del programa radiofònic «La Masque et La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que llibertari, mai no milità en cap grup anarquista. És autor de novel·les, com ara Les atomistes (1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des enfants (1973), Aurore ou la génération perdue (1984), La vie engloutie (1989), Le champ de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev ou Le tsar de la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els seus assaigs destaquen La guerre secrète du pétrole (1968 i 1971, amb Jacques Bergier), Le pétrole, clé du monde moderne (1969), Les provocations policières. Quand la politique devient un roman policier (1972), Lettre ouverte aux écolos qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann (2008, sobre el drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista llibertari s'especialitzà en les biografies: La Bande à Bonnot (1968), Jacob Alexandre Marius dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe la Mort, dit Le Voleur (1970), La Belle Époque de la Bande à Bonnot (1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse, voleur, anarchiste, bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio l'irréductible (2000, amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de l'antologia Ni Dieu, ni maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008). Es casà en quatre ocasions. Bernard Thomas va morir a resultes d'una crisi cardíaca el 12 de gener de 2012 a Questembert (Bretanya) en un tren que el portava des de Bretanya a París. ***
Daniel
Cuxac - Daniel Cuxac:
El 25 d'octubre de 1952 neix a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Daniel
Cuxac. Estudià periodisme al Centre Universitaire
d'Enseignement du
Journalisme (CUEJ,
Centre Universitari d'Ensenyament de Periodisme) d'Estrasburg
(Alsàcia) i en
1974 va presentar la memòria universitària Treinta
y cinco años de
«refugiadísimas»
paginas. La CNT española en el exilio francés, sus
problemas, su prensa. En
1975 entrà a fer feina en el diari Var-Matin
République de Toló com a
director d'informacions generals i després, fins a 1998, com
a redactor en cap,
data en la qual deixà aquest periòdic i
passà a ocupar el càrrec de director de
Comunicació de l'Ajuntament de Toló. Fou autor de
nombrosos articles sobre el
moviment anarquista al Var i obrí la redacció
dels periòdics a nombrosos
comunicats de premsa dels grups anarquistes de la regió de
Toló. Va fer donació
de la seva voluminosa biblioteca anarquista al Centre International de
Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre
l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània).
Sa companya fou Chantal
Giraudo, amb qui tingué dues filles, Anna i Zoé.
Malalt, Daniel Cuxac va morir
el 22 d'octubre de 2019 a Toló (Provença,
Occitània) i va ser incinerat tres
dies després a La Sanha (Provença,
Occitània).
Defuncions
Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892 - Auguste Faugoux: El 25 d'octubre de 1894 mor a l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Havia nascut el 24 de febrer de 1862 a Nantes (País del Loira, França). Sos pares es deien Auguste-Alexis Faugoux, calderer, i Victoire-Augustine Gourdon. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894. ***
Paul Eltzbacher fotografiat per Rudolf Dührkoop (Berlín, ca. 1913) - Paul Eltzbacher:
El 25 d'octubre de 1928 mor a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya)
l'advocat, professor i polític Paul Eltzbacher. Havia nascut el 18 de febrer de
1868 a Colònia (Renània prussiana, Prússia; actualment Alemanya). D'origen
jueu, era fill del metge Salomon Eltzbacher. Estudià dret a diverses ciutats
(Leipzig, Estrasburg, Heidelberg i Göttiguen). Quan tenia 22 anys començà la
seva carrega d'advocat als tribunals regionals de la zona de Colònia i de
Francfort, que continua fins a 1895. Entre 1891 i 1892 va fer el servei
militar. En 1899 es va doctorar amb un assaig sobre l'anarquisme (Der Anarchismus), que publicà l'any
següent. En aquest assaig aborda els problemes de l'anarquisme des d'un punt de
vista jurídic abstracte i va ser considerat imparcial per destacats
anarquistes, com ara Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi, aconseguint que fos traduït
a diferents idiomes (anglès, castellà, francès, hebreu, ídix, neerlandès, portuguès,
rus, etc.) i fins i tot publicitat en la premsa anarquista. A partir de 1900
treballà de professor a la Universitat Martí Luter de Halle-Wittenberg i des de
1906 a l'Escola Superior de Comerç de Berlin. En aquests anys treballà sobre
els drets cívics i el dret comercial. Ha passat a la història pels seus estudis
sobre el pensament anarquista i fins a 1912 va estar en contacte amb nombrosos
destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Gustav Landauer,
John Henry Mackay, Max Nettlau, Mahandra Pratap, Élisée Reclus, Rudolf Rocker,
Vladimir Tchertkoff, Benjamin R. Tucker, etc.), encara que posteriorment va ser
considerat com un dels precursors del nacionalbolxevisme, barreja ideològica
entre el nacionalisme, el feixisme i el leninisme, i milità en el partit
d'extrema dreta Deutschnationale Volkspartei (DNVP, Partit Nacional del Poble
Alemany). Teoritzà sobre la reacció a la humiliació patida per Alemanya després
de la firma del Tractat de Versalles i reivindicà en la seva obra Der Bolschewismus und die deutsche Zukunft
(1919) la regeneració d'Alemanya amb una aliança amb la Unió Soviètica. Diputat
nacionalista al Reichtag alemany, l'abril de 1919 participà en la discussió
sobre una nacionalització total de l'economia sense indemnitzacions. Paul
Eltzbacher va morir el 25 d'octubre de 1928 a Berlín (República de Weimar;
actualment Alemanya). El seu arxiu va ser adquirit en els anys vint per Kushida
Tamizō i Morito Tatsuo i es troba dipositat a l'arxiu Hōsei Daigaku Ōhara
Shakai Mondai Kenkyūjo de la Universitat de Hosei de Tòquio (Japó). Una altra
part del seu arxiu i correspondència es troba dipositat a l'Institut
Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos). Son germà,
el naturòpata Otto Julius Eltzbacher (James
Ellis Barker), emigrà al Regne Unit i sempre criticà durament la política alemanya. ***
Emilio López Arango - Emilio López Arango: El 25 d'octubre de 1929 és assassinat a Buenos Aires (Argentina) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Havia nascut el 25 de maig de 1893 a Cudillero (Astúries, Espanya) en una família modesta de pescadors i era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro –tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador –representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario. Emilio López Arango (1893-1929) ***
Ramon Casanellas Lluch (1932) - Ramon Casanellas Lluch: El 25 d'octubre de 1933 mor al Bruc (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Havia nascut el 26 de març de 1897 a Barcelona (Catalunya) –alguns autors citen erròniament Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Casanellas i Mercè Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Es casà amb Bàrbara Guarch Puig, de qui enviudà i amb qui tingué un infant (Ramon Casanellas Guarch). Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes –posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís –que finalment acabà en Falange Espanyola–, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, amb motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya), xocant amb un automòbil, i, amb son company, morí per una fractura de la base del crani. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista. Ramon Casanellas Lluch (1897-1933) ***
Notícia
de la condemna de Joseph Rebuffat publicada en el diari de
Bourges Journal
du Cher del 20 de maig de 1893 - Joseph Rebuffat:
El
25 d'octubre de
1938 mor a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarquista Joseph
Charles Rebuffat. Havia nascut el 8 de febrer de 1867 a Torvas (Provença,
Occitània). Era fill de Jacques Marius Pierre Rebuffat,
conreador, i de
Cécile Thérèse Barbarroux. Es guanyava
la vida treballant de paleta a Marsella (Provença,
Occitània). Començà a militar cap el
1888 a Marsella, prenent part en totes les
reunions. En aquesta època vivia al número 10 del
bulevard Barbier de Marsella.
El 17 de maig de 1893 el Tribunal Correccional de Marsella el
condemnà a tres
dies de presó per haver xiulat i escridassat el general
Alfred Dodds, inspector
de les tropes de Marina, a la plaça de la Prefectura de
Marsella. El novembre
de 1893 figurava en un llistat d'«agitadors
anarquistes» i estava fitxat com
«reputat perillós a vigilar de ben a
prop». L'agost de 1897 va ser buscat sense
èxit per Toló (Provença,
Occitània). Organitzador de reunions polítiques,
en
1904 prengué part en el desenvolupament de la Joventut
Sindicalista
Revolucionària (JSR). Entre 1909 i 1912, el seu domicili, al
número 6 del
bulevard Pardigon, figurava en el llistat d'anarquistes sotmesos a
estreta
vigilància per part de la policia. En 1938 treballava
d'empleat i vivia al
número 17 del bulevard Pardigon. Joseph Rebuffat va morir el
25 d'octubre de
1938 a la Clínica Bouchard de Marsella (Provença,
Occitània) i va ser enterrat
dos dies després. ***
Umberto
Gualtieri (1928) -
Umberto
Gualtieri: El 25
d'octubre de 1949 mor a Nova York (Nova York, EUA)
l'anarquista i antifeixista Umberto Luigi Gualtieri, també
conegut com Humbert L. Gualtieri i
que va fer servir
el pseudònim Enotrio Greco. Havia nascut el 8
de desembre de 1901 a Savelli
(Calàbria, Itàlia).
Sos pares
es deien Antonio Gualtieri i Maria Greco. Comptable de
professió, fou sotsbrigadier
de la Guàrdia Financera, però malgrat
això manifestà tendències anarquistes,
que va desenvolupar posteriorment quan, en 1922, marxà cap a
Nova York (Nova
York, EUA), on es reuní amb son germà Domenico
Gualtieri. Entre 1925 i 1928
estudià comerç a la Universitat Washington and
Lee de Lexington (Virgínia,
EUA). En 1931, ja controlat per les autoritats com a actiu
propagandista anarquista,
va ser nomenat administrador del grup anarcosindicalista editor del
periòdic Il Proletario.
En 1933, amb el pseudònim
Enotrio Greco, formà
part, amb altres
companys (Mario Carrara, Alberto Pasquale Cupelli, Arturo Giovannitti,
Luigi Quintiliano
i Vincenzo Salerno) del comitè executiu provisional del
Front Únic Italià
d'Acció Antifeixista (FUIAA), com a representant del grup
socialista maximalista,
fet pel qual va ser inscrit en el registre de fronteres i en el
butlletí de
recerca de la policia amb l'ordre de detenció. Malgrat
això, continuà amb les
seves activitats anarquistes i el setembre de 1938, juntament amb els
socialistes Giuseppe Lupis i Serafino Romualdi, redactors del
periòdic Stampa Libera,
engegaren la publicació del
mensual antifeixista Il Mondo (The World).
A Monthly Forum for Unfettered Italian Opinion on World Events,
finançat
pel sindicalista Luigi Antonini i el Sindicat de Sastres i de
Treballadors de
l'Agulla de Nova York, el qual dirigí. El 24 de setembre de
1939 fou un dels
fundadors de la «Mazzini Society»;
associació antifeixista, presidida per
l'acadèmic Max Ascoli i sostinguda per l'alcalde de Nova
York Fiorello Enrico
La Guardia, que estava constituïda per un grup d'antifeixistes
italians, jueus
i maçons relacionats amb la revista Il
Mondo. En la «Mazzini Society»
ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al
llarg de sa vida (vicepresident, secretari nacional, tresorer, etc.) i
dirigí
el seu òrgan d'expressió Nazioni
Unite.
The United Nations (1942-1946). En 1941 formà part
del comitè executiu de
l'«Italian Emergency Rescue Committee» (IERC,
Comitè Italià de Rescat
d'Emergència), organisme que procurava
assistència als antifeixistes de la
França ocupada pels nazis i que en aquell moment
recaptà 15.000 dòlars per
rescatar una setantena de persones exposades al perill de caure a mans
de la
Gestapo i de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme). D'aquest comitè formaren part Luigi
Antonini, Max Ascoli,
Angelica Balabanoff, Leone Levi, Marion Rosselli, Gaetano Salvemini,
Alfredo
Segre, Carlo Sforza, Alberto Tarchiani i Walter Toscanini, entre
d'altres. També
fou membre de la junta directiva de la Bakery and Confectionary Workers
International Union of America (BCWIUA, Unió Internacional
de Treballadors de
la Fleca i la Confiteria) de l'American Federation of Labor (AFL,
Federació
Americana del Treball) i del consell executiu de l'Italian-American
Labor
Council (IALC, Consell del Treball Italoamericà). En 1942
publicà la seva tesi
doctoral Origin and Growth of the Italian
Labor Movement (1860-1904). Va ser molt amic del destacat
anarquista i
anarcosindicalista Carlo Tresca. En una carta de caràcter
antifeixista datada
el 31 d'agost de 1942 des de Nova York dirigida a Nicolina Flammia,
resident a
la Ciutat del Vaticà, afirmava, entre altres coses, haver
conegut unes setmanes
abans el prevere i polític italià exiliat Luigi
Sturzo. Umberto Gualtieri va
morir el 25 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA), quan estava
preparant una
important missió a Roma (Itàlia) com a assessor
de la Secció del Treball de l'Economic
Cooperation Administration (ECA, Administració de
Cooperació Econòmica). Documentació
seva es troba dipositada a l'Immigration History Research Center
Archives
Collecting Area de la Universitat de Minnesota a Minneapolis
(Minnesota, EUA). ***
Ettore Cropalti - Ettore Cropalti:
El 25 d'octubre de 1955 mor a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant
anarquista Ettore Cropalti.
Havia nascut el 8 de juliol de 1900 a Castelvetro (Mòdena,
Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda
Venturelli. El març de
1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931
emigrà a Antíbol
(Occitània), on treballà de sabater i
entrà en contacte amb els cercles
anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou
inscrit en el registre
de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. L'agost
de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les
milícies llibertàries. Els informes
de la policia feixista instal·lats a Barcelona el
circumscriuen com a membre
del Comitè Regional de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937
passà la frontera a
França, on realitzarà activitats antifeixistes.
L'abril de 1940 fou detingut a
Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). El 20 de març de 1940 la
Comissió Provincial feixista el sentència a
cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el
règim de
confinament es va veure alleugerit i transformat en
amonestació; encara que
aquesta última mesura va ser revocada en ocasió
del vintè aniversari de la
«Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou
detingut com a membre de la
resistència. Després de la guerra
reprengué el seu ofici de sabater a
Castelvetro i participà en les activitats de la
Federació Anarquista de Mòdena.
En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a
Bolonya, on morí. ***
Necrològica
d'Antonio García Vera publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de gener de 1971 - Antonio García Vera:
El
25 d'octubre de
1970 mor a Molins (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio García Vera. Havia nascut el 15
de febrer de
1899 a Pruna (Sevilla,
Andalusia, España). Sos pares es deien Juan
García i Ana Vera. Des de l'adolescència estava
afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan l'aixecament
feixista de
juliol de 1936 fugí de Pruna, deixant sa companya i cinc
infants petits, i
aconseguí passar-se a zona republicana, on
s'enrolà en batallons de
fortificacions, restant-hi fins el final de la guerra. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Instal·lat a Sent Gironç (Llenguadoc,
Occitània), contactà amb la CNT i durant
l'Ocupació participà en la Resistència
enquadrat en el maquis de la zona de La
Crouzette. L'estiu de 1944 participà en els combats per
l'alliberament de Sent
Gironç. Posteriorment pogué portar sa companya
María Sánchez i sa
família al seu costat. Malalt durant
molts d'anys, Antonio García va morir el 25 d'octubre –algunes
fonts citen
erròniament el 27 de novembre–
de
1970 a Molins
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976 - Manuel Cartié Ponte:
El 25 d'octubre de 1975 mor a Montfavet (Avinyó,
Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel
Cartié Ponte –algunes fonts
citen erròniament el primer llinatge com Cartier.
Havia nascut el 21 d'octubre de 1900 a Alcoleja
(Osca, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Calixto Cartié i Antonia Ponte. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball, en 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i
passà pels camps de concentració i les Companyies
de Treballadors Estrangers
(CTE). Acabà establint-se amb sa companya Natividad Sagarra
Hernández a Carpentràs
(Provença, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Manuel Cartié
Ponte va morir el 25 d'octubre de 1975 –algunes fonts citen
erròniament el 24
d'octubre– a l'Hospital de Montfavet d'Avinyó
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Domingo Alcaide Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 28 de
gener de 1986 - Domingo Alcaide
Rodríguez: El 25 d'octubre de 1985 mor a Les
Gatouilles Haut (Luberçac, Llemosí,
Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Alcaide
Rodríguez. Havia nascut l'11 de febrer de 1903 a Aldea
del Rey (Ciudad Real, Castilla,
Espanya). Sos
pares es deien
Francisco Alcaide i Sila Rodríguez. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT),
organització en la qual ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica. A principis
dels anys vint va ser cridat a
files i es declarà insubmís. Fugint de la
repressió, passà a França, on
milità
en els grups anarquistes espanyols. Sembla que va ser expulsat del
país i
s'establí a Brussel·les (Bèlgica). En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Catalunya i continuà
militant en la CNT barcelonina.
Durant la Revolució va ser responsable d'una
col·lectivitat catalana. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i
passà pels camps del
concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de
la II Guerra Mundial participà activament en la
reorganització de la CNT en
l'exili. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat
Espanyol),
fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA) i de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1961 sa companya,
Isabel
Salvador Taverna, amb qui tingué filles, morí en
un accident de circulació.
Durant el seu últim període vital va ser
secretari del Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT de Briva la Galharda (Llemosí,
Occitània), població on residia.
Domingo Alcaide Rodríguez va morir el 25 d'octubre de 1985 a
casa de sa família
a Les Gatouilles Haut (Luberçac, Llemosí,
Occitània) i va ser incinerat. ***
Necrològica
d'Ángel Sáez Sáez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de desembre de 1986 - Ángel
Sáez Sáez:
El
25 d'octubre de 1986 mor l'anarcosindicalista Ángel
Sáez Sáez. Havia nascut el 21 d'abril de 1924
a Chercos (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill d'Ángel
Sáez Avellaneda, picapedrer, i d'Isabel Sáez Sáez.
En 1946 emigrà a
França, on treballà
d'electricista i milità activament en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1957, reparant una línia d'alta tensió
a Marsella (Provença,
Occitània), patí un accident de treball i el seu
sistema nerviós va ser destruït
por una electrocució. Malgrat les nombroses operacions
quirúrgiques, no pogué
recuperar les seves facultats i va ser internat en un hospital de
malalts
mentals. Ángel Sáez Sáez va morir el 25 d'octubre
de
1986 i fou enterrat civilment
dos dies després. ***
Ricard Sanz García - Ricard Sanz García: El 25 d'octubre de 1986 mor a València (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Havia nascut el 5 de novembre de 1898 a Canals (La Costera, País Valencià). Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar en 1916 a Barcelona (Catalunya), on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció –serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931– i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l’ocupació del nord d’Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc. Ricard Sanz García va morir el 25 d'octubre de 1986 a València (València, País Valencià). ***
Rafael Peña Castilla - Rafael Peña Castilla: El 25 d'octubre de 1988 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Rafael Peña Castilla. Havia nascut el 16 d'abril de 1909 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Peña i Antonia Castilla. Fill d'una família revolucionària, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser detingut a l'alba del 19 de juliol juntament amb altres companys abans que la resta de militants alliberessin la població durant la nit del 19 al 20 de juliol. Posteriorment participà en la resistència local i fou milicià en una columna confederal amb la qual lluità tota la guerra. En 1939, al final de la guerra, aconseguí embarcar, amb sa companya Paquita i sa descendència, a Cartagena (Múrcia, Espanya) a bord d'una barca cap a Orà (Algèria), on formà part del Nucli de la CNT local. Les autoritats franquistes el van acusar d'haver participat en requisicions de béns i de terres i fins i tot de l'execució alguns terratinents empresonats pels llibertaris. En 1947 s'establí a Lavardac (Aquitània, Occitània), on es reuní amb sa mare i ses germanes i va ser secretari gairebé permanent des de 1948 de la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Francisca Ibáñez González. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Rafael Peña Castilla va morir el 25 d'octubre de 1988 a la Clínica Esquirol d'Agen (Aquitània, Occitània). ---
|
![[24/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/10]") |
|
![[26/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/10]") |
|
|
| Actualització: 08-02-24 |