---

Anarcoefemèrides del 25 d'octubre

Esdeveniments

L'atemptat d'Oliva segons "La Ilustración Española y Americana" del 30 d'octubre de 1878

L'atemptat d'Oliva segons La Ilustración Española y Americana del 30 d'octubre de 1878

- Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí --citat també Moncasí-- intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Intervenció de "Marianet" en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936

Intervenció de Marianet en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936

- Míting pro unitat d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Míting pro unitat d'acció del proletariat», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d'intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona --també era present el cònsol de Mèxic. L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L'acte va ser retransmès per la ràdio a tot l'Estat. 

Míting pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)

Anarcoefemèrides

Naixements

Max Stirner en una reunió del grup "Die Freien" el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels

Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels

- Max Stirner: El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Foto policíaca Louis Duprat (ca. 1894)

Foto policíaca Louis Duprat (ca. 1894)

- Louis Duprat: El 25 d'octubre –algunes fonts citen el 27 d'octubre– de 1857 neix a Saint-Martin (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Senion Duprat i Julie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace (1885). Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista Le Ça ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el «Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per «associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena.

***

Foto policíaca d'Antoine Vignaud (ca. 1894)

Foto policíaca d'Antoine Vignaud (ca. 1894)

- Antoine Vignaud: El 25 d'octubre de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud i François Desiage. En 1889 es presentà com a «candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre  un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 3 de gener de 1894

Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894

- Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Mathias Edouard Unterwald. Sos pares es deien Martin Unterwald i Cécile Burger. Treballà com a ajustador mecànic. El 10 de novembre de 1885 es casà amb Marie Amélie Levasseur amb qui tingué un infant, Charles Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut per «ultratges a l'exèrcit i rebel·lió contra els agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la gran batuda antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant l'escorcoll del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat d'«afiliació a una associació criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de gener de 1894 sense càrrecs. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a Sainte-Savine, on vivia al número 1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896 retornà a Troyes. El 18 de gener de 1897 organitzà un gran míting per «reprovar els botxins espanyols», en el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes del grup llibertari de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges barcelonins, i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al clericalisme; Martinet declarà que calia començar la lluita contra els capellans rebutjant el baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat com a «anarquista perillós». El 14 de març de 1897 abandonà Troyes i s'instal·là a Romilly (Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i 400 francs de deutes abans de partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de 1898, on treballà d'ajustador mecànic en una calceteria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de "The Road to Freedom", editat per Walter Starrett

Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett

- Warren S. Van Valkenburgh: El 25 d'octubre de 1884 neix a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès «Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 25 d'octubre de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa --son pare era conserge del mercat central d'hortalisses i sa mare treballava en una fàbrica de tabacs--, va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Gregorio Jover Cortés

Gregorio Jover Cortés

- Gregorio Jover Cortés: El 25 d'octubre de 1891 --algunes fonts citen 1892-- neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz --l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» --partidari de la convergència entre la CNT i el PCE--, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.

Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

***

Friedrich Liebling

Friedrich Liebling

- Friedrich Liebling: El 25 d'octubre de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en una família jueva, el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric, Suïssa). Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.

Friedrich Liebling (1893-1982)

***

Vicent Ivorra Fuster

Vicent Ivorra Fuster

- Vicent Ivorra Fuster: El 25 d'octubre de 1907 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Ivorra Fuster –a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Iborra, Yborra, Yvorra). Es va criar a La Nucia (Marina Baixa, País Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys marxà amb sos germans a fer la verema francesa i rodà per França fent altres feines, fet pel qual va ser detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per vagabunderia. Estudià durant les nits i es va treure cap el 1933 el títol de pèrit mercantil, guanyant-se la vida com a comptable. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on també formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935 a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la mà dreta per una explosió. Durant la Revolució fou un breu període de temps (setembre de 1936) regidor en representació de la CNT, dirigí una escola racionalista i administrà l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari polític de batalló i inspector –no prengué possessió– del Cos d'Alfabetització de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord de l'últim vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en els anys cinquanta. Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus (Aquitània, Occitània). Vicent Ivorra Fuster va morir el 28 de novembre de 1976 a Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània).

Vicent Ivorra Fuster (1907-1976)

***

Antonio Vargas Rivas en un míting de la CNT a Dos Hermanas (1977)

Antonio Vargas Rivas en un míting de la CNT a Dos Hermanas (1977)

- Antonio Vargas Rivas: El 25 d'octubre de 1917 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Fill d'una família humils pescadors, quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra. Antonio Vargas Rivas va morir el 31 de gener de 2009 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Antonio Vargas Rivas (1917-2009)

***

Necrològica de Francesc Climent Barberan apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de setembre de 1992

Necrològica de Francesc Climent apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- Francesc Climent Barberan: El 25 d'octubre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Climent Barberan, conegut com Germinal. Era fill del destacat militant llibertari Emili Climent Pons i de Josepa Barberan. Estudià a l'Escola Racionalista del barri barcelonès del Clot, fundada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. En 1939, amb el triomf franquista, pogué exiliar-se amb sos pares a Algèria. Milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili a Orà (Orà, Algèria) i participà en el grup artístic i cultural «Ideales». En 1947 era secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Àfrica del Nord, juntament amb Oliverio Fernández (Relacions), Conrado Lizcano Montealegre (secretari) i José Manzanares (Propaganda). A Orà conegué la militant anarcosindicalista Ramona Munné Colom, que esdevingué sa companya. En 1957 nasqué son fill Germinal i el gener de 1964 son fill Floreal morí a Orà. A finals dels anys seixanta retornà, amb sa companya i son fill Germinal, a França i s'establí Montalban, on continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 3 d'agost de 1989 sa companya Ramona Munné Colom va morir a Montalban. Francesc Climent Barberan va morir l'1 de juliol de 1992 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) d'un atac de cor fulminant.

***

Bernard Thomas

Bernard Thomas

- Bernard Thomas: El 25 d'octubre de 1936 neix a París (França) el periodista, assagista, crític teatral i escriptor llibertari Bernard Thomas. Son pare, originari d'una família de mariners bretons, feia feina en un servei de missatgeria i sa mare, versallesa, com a assistenta social. Passà la infantesa i primera adolescència entre Versalles i Bretanya. Després sa família s'instal·là a París i ell estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns companys (François Bott, Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge. En 1956 aquesta revista publicà un número especial consagrat a la poesia de la resistència algeriana i aquest fet implicà la desaparició de la publicació a causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a preparar l'accés a l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files. Després de dos anys i mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la metròpoli convertit en un furibund antimilitarista. En aquesta època treballà com a guionista per a la televisió. En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine Littéraire, però, per dissensions, abandonà la revista mesos després. El desembre de 1969 participà en el naixement del periòdic esquerrà L'Idiot International. En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, encarregant-se de la secció «Ça n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les lluites populars contra les institucions i els escàndols polítics --en 1999 publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el mateix títol--, i dos anys després n'esdevingué corredactor en cap, encarregant-se de la part cultural de la publicació. També fou crític teatral del programa radiofònic «La Masque et La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que llibertari, mai no milità en cap grup anarquista. És autor de novel·les, com ara Les atomistes (1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des enfants (1973), Aurore ou la génération perdue (1984), La vie engloutie (1989), Le champ de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev ou Le tsar de la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els seus assaigs destaquen La guerre secrète du pétrole (1968 i 1971, amb Jacques Bergier), Le pétrole, clé du monde moderne (1969), Les provocations policières. Quand la politique devient un roman policier (1972), Lettre ouverte aux écolos qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann (2008, sobre el drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista llibertari s'especialitzà en les biografies: La Bande à Bonnot (1968), Jacob Alexandre Marius dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe la Mort, dit Le Voleur (1970), La Belle Époque de la Bande à Bonnot (1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse, voleur, anarchiste, bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio l'irréductible (2000, amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de l'antologia Ni Dieu, ni maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008). Bernard Thomas va morir el 12 de gener de 2012 en un tren que el portava des de Bretanya a París a resultes d'una crisi cardíaca.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 19 de febrer de 1892

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892

- Auguste Faugoux: El 25 d'octubre de 1894 mor a l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Havia nascut el 24 de febrer de 1862 a Nantes (País del Loira, França). Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

Emilio López Arango

Emilio López Arango

- Emilio López Arango: El 25 d'octubre de 1929 és assassinat a Buenos Aires (Argentina) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Havia nascut el 25 de maig de 1893 a Cudillero (Astúries, Espanya) en una família modesta de pescadors i era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

Ramon Casanellas Lluch (1932)

Ramon Casanellas Lluch (1932)

- Ramon Casanellas Lluch: El 25 d'octubre de 1933 mor al Bruc (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Havia nascut el 26 de març de 1897 a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) --altres autors citen Barcelona. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes --posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís --que finalment acabà en Falange Espanyola--, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.

Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 25 d'octubre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Havia nascut el 8 de juliol de 1900 a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya, on morí.

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Necrològica d'Ángel Sáez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 9 de desembre de 1986

Necrològica d'Ángel Sáez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de desembre de 1986

- Ángel Sáez: El 25 d'octubre de 1986 mor l'anarcosindicalista Ángel Sáez. Havia nascut en 1924 a Chercos (Almeria, Andalusia, Espanya). En 1946 emigrà a França, on treballà d'electricista i milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, reparant una línia d'alta tensió a Marsella (Provença, Occitània), patí un accident de treball i el seu sistema nerviós va ser destruït por una electrocució. Malgrat les nombroses operacions quirúrgiques, no pogué recuperar les seves facultats i va ser internat en un hospital de malalts mentals. Ángel Sáez va morir el 25 d'octubre de 1986 i fou enterrat civilment dos dies després.

***

Ricard Sanz

- Ricard Sanz i García: El 25 d'octubre de 1986 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Havia nascut el 5 de novembre de 1898 a Canals (Costera, País Valencià). Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció --serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931-- i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l’ocupació del nord d’Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc.

***

Rafael Peña Castilla

Rafael Peña Castilla

- Rafael Peña Castilla: El 25 d'octubre de 1988 mor a Lavardac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Rafael Peña Castilla. Havia nascut el 16 d'abril de 1909 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família revolucionària, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser detingut a l'alba del 19 de juliol juntament amb altres companys abans que la resta de militants alliberessin la població durant la nit del 19 al 20 de juliol. Posteriorment participà en la resistència local i fou milicià en una columna confederal amb la qual lluità tota la guerra. En 1939, al final de la guerra, aconseguí embarcar, amb sa companya Paquita i sa descendència, a Cartagena (Múrcia, Espanya) a bord d'una barca cap a Orà (Algèria), on formà part del Nucli de la CNT local. Les autoritats franquistes el van acusar d'haver participat en requisicions de béns i de terres i fins i tot de l'execució alguns terratinents empresonats pels llibertaris. En 1947 s'establí a Lavardac, on es reuní amb sa mare i ses germanes i va ser secretari gairebé permanent des de 1948 de la Federació Local de la CNT. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Rafael Peña Castilla va morir el 25 d'octubre de 1988 a Lavardac (Aquitània, Occitània).

Rafael Peña Castilla (1909-1988)

***

Fabián Bispe Vilellas

Fabián Bispe Vilellas

- Fabián Bispe Vilellas: El 25 d'octubre de 2002 és enterrat a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Bispe Vilellas –el primer llinatge citat sovint com Vispe i el segon com Villelas. Havia nascut el 16 de gener de 1913 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups «Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri, on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en «Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Bispe Vilellas va morir l'octubre de 2002 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 25 d'octubre al cementiri d'aquesta localitat. Deixà inèdites unes memòries.

---

[24/10]

Anarcoefemèrides

[26/10]

Escriu-nos


Actualització: 25-10-18