---

Anarcoefemèrides del 24 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Il Ribelle

- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.

***

Capçalera d'Il Monito

- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.

***

Portada de Violeta

- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)

- Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène Percheron, botiguer de novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi freqüentà els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881 participà en una reunió del Comitè de Dones, al número 49 del carrer Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la Femme i en el qual va participar Louise Michel. També freqüentà els grups anarquistes, com ara «Les Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe Cosmopolite», «Groupe de Propagande "Les Égaux"», «Les Libertaires Ardennais», «Ligue des Antipatriotes». Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari «La Marotte». Durant la primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament abusiu de Gustave Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a l'asil de Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 21 de març d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat –reconegué ser anarquista, però «teòric simplement»– i l'endemà tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili, al número 21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament detingut pel mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola degradà la seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà, amb un centenar de companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista Édouard Grange, aleshores deportat a la colònia penitenciària de Caledònia. El seu últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París (França).

Auguste Percheron (1837-1986)

***

Alexandra David-Néel

- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911

- Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista «Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per «provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Clovis Trouille

- Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats, es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la «cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, i és un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda Oh! Calcutta!, joc de paraules amb «Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de setembre– de 1975 al Centre Hospitalari «Maison Blanche» de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens. 

Clovis Trouille (1889-1975)

***

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Gregorio Jover Cortés

- Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.

Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

***

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

- Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. La darrera part de sa vida treballà de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

- Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).

***

Ana María Cruzado Sánchez

- Ana María Cruzado Sánchez: El  24 d'octubre de 1907 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) la militant anarcosindicalista Ana María Cruzado Sánchez. Filla d'una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos pares es deien Catalino Cruzado Guillén, jornaler, i Alejandra Sánchez Sánchez. De petita va emigrar amb sa família a Barcelona (Catalunya). Treballà a fàbriques de sabates i en el sector tèxtil i en 1923 s'afilà en el Sindicat del Vestir de la CNT de Barcelona. En 1936 milità en les Joventuts Llibertàries, on conegué el seu futur company, el militant anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba (1908-2000). A punt d'acabar la Guerra Civil, en febrer de 1939, es va exiliar a França i va ser internada en un camp de concentració. Posteriorment visqué a Font-romeu (Alta Cerdanya, Catalunya Nord)  i Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1945 retornà clandestinament a la Península, amb sos dues nines, i va ser detinguda. Un cop alliberada va seguir militant en la CNT clandestina a Barcelona i serà de bell nou detinguda. En 1946 s'exilià definitivament a França i es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, on va participar en el moviment llibertari fins el seu final. Ana María Cruzado Sánchez va morir el 26 d'agost de 1982 a la Clínica Monié de Vilafranca de Lauragués (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerada a Còrnebarriu (Llenguadoc, Occitània). Son germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina, 1910 - Barcelona, 1983), fou militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona.

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

***

Necrològica de Rafael Espigares Ávila apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de novembre de 1985

- Rafael Espigares Ávila: El 24 d'octubre de 1908 neix a Macarena (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Espigares Ávila, conegut com Virtuoso. Sos pares es deien Fructuoso Espigares i María Ávila. Pagès de professió, quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries del seu poble natal i aquest mateix any col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar de juliol de 1936, aconseguí fugir de Granada, ocupada pels feixistes, i passar a zona republicana. Immediatament es presentà voluntari com a milicià i lluità als fronts d'Andalusia i d'Extremadura. El 24 de novembre de 1938 va ser nomenat comissari polític delegat de la Companyia 308. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Jutjat en consell de guerra a Granada, va ser condemnat a mort per «rebel·lió», però la pena va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Després de passar per diverses presons (Granada, Salamanca, Toro, Galícia i Carabanchel). El març de 1946, quan estava al penal de les mines de wolframi de Casaio (Carballeda de Valdeorras, Ourense, Galícia), se li va concedir la llibertat provisional i va ser alliberat el febrer de 1947. Després d'un temps en la clandestinitat, en 1948 passà a França, on visqué a Le Coteau (Roine-Alps, França) i milità en la Federació Local de Roanne de la CNT. En 1949 sa companya Rosario Medina i ses dues filles es reuniren amb ell. Rafael Espigares Ávila va morir el 21 d'agost de 1985 a l'Hospital de Roanne (Roine-Alps, França). Sa filla Azucena Espigares Medina també fou una destacada militant llibertària.

***

Lorenzo López Noguero

- Lorenzo López Noguero: El 24 d'octubre de 1923 neix a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés, Fernando i El Chaval). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

***

Mark Haldimann

- Mark Haldimann: El 24 d'octubre de 1954 neix a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressió Noir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

Defuncions

Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889

- Adolphe Defreville: El 24 d'octubre de 1910 mor a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Havia nascut el 19 d'agost de 1854 a Vinneuf (Borgonya, França). Sos pares es deien Louis Pierre Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels ferrocarrils de Lió (Forenz, Arpitània), i Joséphine Denis. Es guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles. El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya, França) amb la jornalera Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al número 51 del carrer del Temple de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i per fugir sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part dels grups anarquistes de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay, Charles Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de presó i a 16 francs de multa per cops al comissari central de policia i al guardià de la pau Cligny durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres dies abans. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin de Creney-près-Troyes (Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per ultratjar i amenaçar el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i ferides a una veïna seva anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898 marxà cap a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) amb la finalitat de liquidar l'herència paterna. Instal·lat a París (França), treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El 18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de l'anarquista Liard-Courtois a Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe Defreville va ser recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de tramvies de la Porta d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al metge Warin, el diagnosticà «misèria psicològica» i va ser admès a l'Hospital de la Caritat de Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre de 1910.

***

Foto policíaca de François Hénon (2 de juliol de 1894)

- François Hénon: El 24 d'octubre de 1911 mor a París (França) l'anarquista François Héno. Havia nascut el 7 de maig de 1842 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Corneille Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise Victorine Richelet. Es guanyava la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27 de setembre de 1873 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Mélanie Nicolas, amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194 del carrer Charenton. El 14 d'octubre de 1879 assistí a una reunió del Comitè Socialista del XII Districte, celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66 del carrer de Charenton, on es creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de París i amb la dona de Louis Galland, gerent de Le Père Peinard, va crear l'anarquista «Comitè Revolucionari per la Vaga dels Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà l'anarquista Alphonse Jamard, que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de Ville-Évrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra); l'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon i passà a viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al número 46 del carrer de Lió, al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del barri de Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a París, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El 14 de novembre de 1883 publicà un comunicat en Le Cri du Peuple on defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una bomba esclatà al domicili del comissari Cotton d'Englesqueville, al carrer Crozatier, però l'explosió no ferí ningú, encara que si va danys importants a l'immoble. L'endemà, François Hénon va ser detingut per mor de les amenaces que havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de Mazas. En l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un revòlver, que ja havia estat trobat en una perquisició anterior i que se li havia retronat, ja que era d'un calibre tolerat per a la defensa personal.  Cotton d'Englesqueville també va detenir l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel. Després de 12 dies de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i Hénon va ser posat en llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió celebrada al gimnasi Tournayre, al número 66 del bulevard Ménilmontant, va ser detingut amb l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del grup anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885 visità a la presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de reclusió. En aquesta època vivia al número 38 bis del carrer Traversière. El 25 de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en una baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887 participà en les reunions del grup anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al número 195 del bulevard de Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat grup, parlà sobre l'escorcoll fet a les oficines de Le Révolté, a resultes de diverses explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de febrer de 1887, després de la reunió, el grup «Le Drapeau Noir» va anar a la tomba de Jules Vallès i al «Mur dels Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887 proposà l'edició de butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la finalitat que fossin declarat nuls i posà el problema del finançament de la impressió d'aquestes butlletes. Els confidents policíacs també l'identificaren en les reunions del grup anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de 1893, segons un informe policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia, vivia al número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut, fixat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». Al final de sa vida vivia casat amb Louise Bonneville al número 8 del passatge Abel Leblanc. François Hénon va morir el 24 d'octubre de 1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Hénon (1842-1911)

Bruno Gualandi al front d'Osca (1936)

- Bruno Gualandi: El 24 d'octubre de 1936 cau abatut a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Bruno Gualandi. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent, participà en els «Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de 1920 a Bolonya. En 1921 s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es guanyà la vida com a obrer de la construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva participació en la lluita contra l'ascensió del feixisme, emigrà clandestinament a França, on fou expulsat. També expulsat de Bèlgica i de Luxemburg, es refugià a Suïssa i després retornà a França. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti, entrà a formar part de la centúria «Camicie Rossi» (Camises Roges), agrupació paramilitar antifeixista creada a França per si calia intervenir a Itàlia. El 2 de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer va ser condemnat a 18 mesos de presó per «cops i ferides». Refugiat al Saarland alemany, trobà feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb altres companys, entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de Seraing (Valònia, Bélgica), sempre sota vigilància policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria Zazzi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. En 1930 passà a França sota falsa identitat. Reconegut, va ser detingut i l'any següent va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i s'instal·là a Arcueil (Illa de Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat militant Giuseppe Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una reunió a Fontenay-sous-Bois amb vistes a republicar Umanità Nova i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani, Ulisse Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres, marxà a Espanya on, segons la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un «espia feixista». El 24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre mesos de presó i el 9 de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a la disposició d'expulsió». El 2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe Tantini, Equo Giglioli, Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate Franchi, etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya) s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost participà en els combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno Gualandi, quan portava aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat aïllats en una posició avançada a Tardienta, al front d'Osca, (Aragó, Espanya), va caure abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en el diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

- Melecio Álvarez Garrido: El 24 d'octubre de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Sinesio Álvarez Garrido. Havia nascut el 21 de març de 1896 a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Sos pares es deien Anastasio Álvarez Bastillo, practicant de cirurgia, i Inés Garrido Mansilla. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per «reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón –la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre –algunes fonts citen el 20– de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Filippo Pernisa

- Filippo Pernisa: El 24 d'octubre de 1943 mor a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Havia nascut el 14 de gener de 1878 a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

Filippo Pernisa (1878-1943)

***

Vincenzo Lama

- Vincenzo Lama: El 24 d'octubre de 1961 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Havia nascut el 5 de desembre de 1866 a Faenza (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per «associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un «anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

***

Cipriano Mera ja ancià a París

- Cipriano Mera Sanz: El 24 d'octubre de 1975 mor a Saint Cloud (Illa de França, França) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Havia nascut el 4 de novembre de 1897 a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya). Sos pares es deien Vicente Mera, paleta i caçador furtiu, i Guillerma Sanz. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una «columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia –cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Sa companya fou Teresa Gómez Sobrino. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'Hospital Hugueni (Quatre Villes) de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.

***

Necrològica de Valeriana Adrados apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de desembre de 1984

- Valeriana Adrados: El 24 d'octubre de 1984 mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarcosindicalista Valeriana Adrados. Havia nascut cap el 1905. Companya de l'anarcosindicalista Manuel Garrido Páez, qui en el moment del cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava empresonat esperant judici i que restà fins als anys cinquanta reclòs. Sota el franquisme ella participà activament en la clandestinitat confederal i especialment en l'organització del suport als presos. Quan son company aconseguí en 1958 la llibertat provisional, ambdós passaren clandestinament a França. Anys després, la parella s'instal·là a Bèlgica, on milità en la Federació Local de Brussel·les de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Manuel Huet Piera (1938)

- Manuel Huet Piera: El 24 d'octubre de 1983 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Julià Huet Piera –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Riera–, conegut com El Murciano. Havia nascut el 3 de febrer de 1907 a Aiora (Vall de Cofrents, País Valencià). Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Manuel Huet i Maria Piera. Va fer de taxista i de mecànic a Barcelona (Catalunya) i residí al Poblenou, on milità en el seu Ateneu Cultural i en el Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a finals de juny de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de ser el xofer i principal organitzador d'un grup d'atracadors anarquista. Durant els primers mesos de la guerra civil formà part dels anomenats «Nanos d'Eroles», grup encarregat de la vigilància a la rereguarda catalana a les ordres de Dionís Eroles Batlle, responsable d'Ordre Públic i de la policia en nom de la CNT en la Junta de Seguretat Interior i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos d'aquests «Nanos» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Després va fer la guerra civil d'aviador en el Departament d'Aviació del Comitè Central dels Consells d'Obrers i Soldats, bombardejant posicions enemigues al front d'Aragó, i acabà la contesa amb el grau de capità del VII Batalló de Transports de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El gener de 1937 entrà en la FAI de Barcelona enquadrat en el grup «Fructidor», format per militants del Sindicat de Transport i d'Alimentació de la CNT, i posteriorment en el grup «Los Iconoclastas». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, participà en l'evacuació de ferits i de part del Tresor Artístic Nacional espanyol cap a França. Visqué amb José Vidal Coma (Vidalet) a Perpinyà, Bordeus, París i Besiers. Després creà el grup «Antena Marítima» que s'uní a la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, encarregant-se de la sortida per mar de companys compromesos des de la seva base naval a Seta (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1940 fou detingut, però va ser alliberat pels seus coneixements de mecànica naval. Embarcat, pogué viatjà a diversos indrets (Anglaterra, Lisboa, Casablanca, Barcelona, València, etc.) aprofitant l'avinentesa per traslladar perseguits pels nazis per a la xarxa Ponzán i per a realitzar missions orgàniques confederals. El març de 1943, quan fou descobert, s'amagà a Viena fins el maig de 1944 quan de bell nou retornà a París i participà en els combats –lluita contra els alemanys davant l'Assemblea Nacional de França– per l'alliberament de la capital. En aquests anys participà tant en la Resistència francesa (xarxa «Pat O'Leary») com en diversos grups d'acció confederals. Amb François Gérard Vogel (El Rubio), a les ordres de Français Robert Terres (El Padre), muntà una important subxarxa d'evasió a la frontera. En l'exili francès milità en la Federació Local de la CNT de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on va fer costats els grups d'acció guerrillers llibertaris que s'internaven a Catalunya. La seva última residència fou a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Huet Riera va morir el 24 d'octubre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1984– a la Residència Sanitària de Lleida (Segrià, Catalunya), després d'haver patit un accident de circulació, i va ser enterrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Manuel Huet Piera (1907-1983)

***

Foto policíaca d'Ermanno Diana (Niça, juliol de 1935)

- Ermanno Diana: El 24 d'octubre de 1985 mor a Niça (País Niçard, França) l'anarquista Ermanno Orfeo Amus Diana –el seu nom també citat Ermando. Havia nascut el 15 de setembre de 1895 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Eugenio Diana i Berberina Pozzi. Quan tenia cinc anys sos pares es traslladaren a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia). De son pare va rebre una educació socialista revolucionària, que ell orientà cap a l'anarquisme. Es guanyà la vida treballant de paleta. En 1917 s'instal·là a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia). El 28 de febrer de 1921, durant una breu estada a San Mauro Pascoli (Emília-Romanya, Itàlia), participà en una manifestació que acabà en un enfrontament amb la policia i en el qual va morir un comandant dels carrabiners de Savignano sul Rubicone; denunciat el 21 de setembre d'aquell any per complicitat en aquesta mort, va ser absolt pel Tribunal d'Apel·lació de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. En 1923 obtingué el passaport i emigrà legalment a França juntament amb sa companya, Emma Pascuala Dellamotta, i son germà Vittorio Diana (Victor Diana), també anarquista. A Niça (País Niçard, Occitània) creà una empresa de construcció, que reeixí força, i visqué a Le Vallon Obscur de Niça, on es feien reunions anarquistes al seu domicili. Fent petits viatges, es relacionà amb els cercles anarquistes de diverses poblacions occitanes (Toló, Marsella, etc.), fet que va atreure les sospites de les autoritats franceses i consulars italianes. En 1928 va ser inscrit en el registre de la policia ferroviària de fronteres. En la tardor de 1929, el Consolat General d'Itàlia a Niça va proposar la seva expulsió de França, juntament amb altres subversius sospitosos de fer possibles atemptats. El 15 de setembre de 1935, juntament amb Angelo Montacci, Domenico Nanni i altres exiliats italians, participà en una reunió nocturna a Vilafranca de Mar (País Niçard, Occitània) a l'aire lliure amb la finalitat de fer balanç de la situació a resultes de la nova política que la Unió Anarquista Italiana (UAI) engegava, fins aleshores massa lligada a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a Giustizia e Libertà (GL), i amb la intenció de preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). El 20 de desembre de 1939 va ser detingut per la policia francesa sota l'acusació de «propaganda anarquista encaminada a accions terroristes en territori francès» i tancat al camp de concentració de Vernet. El juny de 1941 va ser repatriat a Itàlia i detingut per la policia feixista acusat d'estar en estret contacte amb membres de comitès secrets de propaganda antifeixista. Per aquest motiu, el 13 de juliol de 1941 se li va decretar el confinament per dos anys a Rotonda (Basilicata, Itàlia). El 27 de maig de 1943 va ser alliberat i amb assignació de residència a Rimini. Durant la postguerra, per dificultats econòmiques i laborals, retornà a França, on continuà militant en el moviment anarquista. Ermanno Diana va morir el 24 d'octubre de 1985 a l'Hospital Cimiez de Niça (País Niçard, França).

Vittorio Diana (1897-1930)

***

Necrològica de Ramón Royo Alfonso apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de gener de 1986

- Ramón Royo Alfonso: El 24 d'octubre de 1985 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Ramón Víctor Royo Alfonso. Havia nascut el 6 de març de 1907 a Oliete (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Royo i Justa Alfonso. Començà a militar en l'adolescència en el moviment llibertari i durant la guerra contra el feixisme ocupà càrrecs de responsabilitat en les milícies confederals. L'estiu de 1937, quan la reacció estalinista contrarevolucionària, va ser detingut per les tropes comunistes. En 1938 la Federació Regional de la Indústria del Paper i de les Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va publicar a València (València, País Valencia) el llibre ¡Donostia! Estampas de la sublevación militar en los cuarteles del barrio de Loyola (San Sebastián). Drama histórico en un prólogo y siete estampas, dividido en dos jornadas. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Retornà clandestinament a la Península per participar en la lluita antifranquista, però va ser detingut, jutjat i condemnat a una llarga pena de presó de la qual purgà set anys a la Presó Model i al penal de Burgos (Castella, Espanya). Un cop lliure retornà clandestinament a França, on continuà militant en la CNT de Perpinyà. Sa companya fou América María Seral Sierra. Després de patir una embòlia cerebral que el deixà molt disminuït, Ramón Royo Alfonso va morir el 24 d'octubre de 1985 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Elio Vimini fotografiat per Merlin (Tolosa, 1938)

- Elio Vimini: El 24 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1986 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista Elio Edmondo Gaspare Vimini, també conegut com Elio Wimini. Havia nascut el 18 de maig –algunes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1906 a Pesaro (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Augusto Vimini i Caterina Smacchia. Va anar a escola fins als 14 anys i després es guanyà la vida fent pasta alimentària, ben igual que son pare. L'agost de 1930 va ser condemnat a sis mesos de presó per «ofenses al Duce». En 1932 passà clandestinament a França i s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà de pintor en la construcció i freqüentà els cercles anarquistes. L'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) emeté una ordre de busca i cerca al seu nom. El 28 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Tolosa a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «cops i ferides» durant una vaga. El setembre de 1936 marxà cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme com a milicià i s'enrolà en la III Companyia del «Batalló Garibaldi», lluitant al front de Madrid (Cerro Rojo, Casa de Campo i Pozuelo de Alarcón). L'1 de desembre de 1936 va ser ferit per metralla a la base del crani a Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) i patí una trepanació. Un cop guarit, passà a la «Brigada Garibaldi» fins a finals de 1937 que retornà a França. S'establí de bell nou a Tolosa, a casa de sos pares, al número 9 del carrer Cantegril, i continuà treballant de pintor de la construcció amb son germà Virgilio Vimini. El 30 d'agost de 1938, al barri de Saint-Simon de Tolosa, durant una discussió on exigí el pagament d'un deute de 2.600 francs d'unes feines fetes durant set mesos entre 1935 i 1936 al petit empresari de la construcció italià Giacomo Toffoli, disparà contra aquest amb el seu revòlver ferint-lo al ventre de mort. Aconseguí fugir del lloc del crim amb motocicleta gràcies a l'ajuda de son amic Dante Mazzaschi, que també lluità amb ell a la guerra d'Espanya, però finalment va ser detingut l'endemà a Agen (Aquitània, Occitània); Toffoli, després d'operat a l'Hôtel-Dieu, va morir cinc dies. Jutjat per aquest fet, l'1 de febrer de 1939 va ser condemnat per l'Audiència de Tolosa a dos anys de presó, a una multa de 25 francs i a 10 anys de prohibició de residència. Durant la II Guerra Mundial lluità en la resistència. El març de 1942 va ser detingut pels nazis a París; traslladat a la presó Lafayette de Nantes, va ser jutjat per un Tribuna Militar alemany en aquesta ciutat, condemnat a 10 anys de treballs forçats i deportat cap a Alemanya. A finals de març de 1944 va ser alliberat. Sa companya fou Aneu Arino. La seva última etapa la passà a la Residència Castel Girou de Cépet (Llenguadoc, Occitània). Elio Vimini va morir el 24 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Elio Vimini (1906-1986)

***

Sam Dolgoff

- Sam Dolgoff: El 24 d'octubre de 1990 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor, editor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el pseudònim Sam Weiner. Havia nascut el 10 d'octubre de 1902 al shtetl (poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk (Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany al districte de Bešankovičy, Bielorrússia). Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle, Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que acabà morint en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar el reclutament obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa família emigrà als Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx de Nova York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14 s'inicià com a ajudant de son pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la seva jubilació. Assistí a l'escola pública de Nova York i una mica a l'escola nocturna, encara que la bona cultura que tingué l'aconseguí de manera autodidacta; també estudià idiomes a la Rand School, però va aprendre les sis llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917 entrà a formar part de la Young People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes), secció juvenil del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA), però aviat considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat per les seves critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com ara «Road to Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el periòdic The Road to Freedom, i en 1922 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els wobblies. Bona part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril d'una part a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i anarcosindicalista en diferent llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de la American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la policia repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els matons a sou de la patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida impossible. En aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com ara la de Thomas Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1924 edità el seu propi periòdic, Friends of Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es traslladà a Chicago (Illinois, EUA), on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al grup multicultural anarquista «Free Society» (FS, Societat Lliure), format per jueus, italians, espanyols i russos, que organitzà conferències i debats setmanals. Molt influenciat per l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic Maksimov, que fou el seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i l'anarcosindicalisme, a finals de la dècada dels vint denuncià en les seves gires propagandístiques la dictadura soviètica i els perills que per al moviment obrer portava el comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en 1930, mentre travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué l'anarquista d'origen rus Esther Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui s'establí a Nova York, on criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí al Congrés Anarquista del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com a objecte la creació de nou grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre 1932 i 1934 la parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on publicà el periòdic Looking Forward!, experiència que valorà molt críticament. En 1932 participà en la creació del grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que organitzà debats setmanals i edità el periòdic Vanguard. A Journal of Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat les tesis anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant el període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre del consell de redacció del periòdic mensual Spanish Revolution, òrgan de les United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà en la creació del grup anarquista «Challenge», que edità un periòdic d'igual títol. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege, etc.), moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del grup anarcopacifista «Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del periòdic Why?, que posteriorment passà a anomenar-se Resistance. Després de la guerra fou un membre destacat del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de juliol de 1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la Libertarian League (LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup anarcosindicalista que s'encarregà d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura, organitzar actes per recaptar diners, treure un periòdic (Views and Comments) i mantenir correspondència amb anarquistes d'arreu del món. La LL mantingué un front obert d'accions contra els interessos de la dictadura franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes dels països comunistes, especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys novaiorquesos de LL, del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter Shtimme» (FAS) i dels anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del periòdic Cultura Proletaria, denuncià la dictadura de Fidel Castro i la repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba, col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili (Guangara Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de l'illa cap a Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les garjoles cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents problemes. Durant els anys setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer conferències a facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units i pronuncià discursos en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs de Haymarket. A mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i s'entrevistà amb els anarquistes del grup editor del periòdic Problemen i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979 col·laborà amb el centre d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U», que edità la revista Freespace. En 1976, amb Abe Bluestein, Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el periòdic News from Libertarian Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península després de la mort del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi viatjà (Madrid, Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb nombrosos militants llibertaris. La seva tasca com a assagista fou força prolífica i entre les seves obres podem destacar Ethics and American Unionism (1958), The Labor Party Illusion (1961, sota el pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the activist-founder of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et gauche traditionnell (1973, publicat en Le Mouvement Social, 83), The anarchist collectives. Workers' self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974), Notes for a discussion on the regeneration of the American labor movement (1975), The Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society (1977, 1979, 1989 i 2001), The American labor movement. A new beginning (1980 i 1990), Third world nationalism and the state (1982), A critique of Marxism (1983) i Modern Technology and Anarchism (1986). També destacà des del punt de vista editorial, publicant nombrosos llibres de temàtica llibertària (Mikhail Bakunin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George Woodcock, biografies d'anarquistes, anarquisme cubà, Revolució espanyola, etc.) fins a finals dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves memòries sota el títol Fragments. A memoir. Amb Richard Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy sota el títol Beware, anarchist! A life for freedom. An autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther havia finat quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat al Tamiment Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York.

Sam Dolgoff (1902-1990)

***

Necrològica de Francisca Vegas Duarte apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1991

- Francisca Vegas Duarte: El 24 d'octubre de 1990 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Francisca Vegas Duarte. Havia nascut l'11 de novembre de 1910 a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya). Era filla de José Vegas i de Teresa Duarte. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la Revolució espanyola i després de la guerra civil restà a la Península. Va estar casada amb José García. En 1949, però, pogué passar a França. Companya de l'anarcosindicalista Joaquín Satué, milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Perpinyà. Francisca Vegas Duarte va morir el 24 d'octubre de 1990 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Manuel Olmedo Tomillero (12 d'octubre de 1991)

- Manuel Olmedo Tomillero: El 24 d'octubre de 1999 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Havia nascut el 20 d'abril –oficialment el 21 d'abril i algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1920 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Moraud. Quan tenia 11 anys començà a freqüentar l'Ateneu Cultural Llibertari de Carmona. Com a membre del grup de joves anarquistes «Nueva Semilla», participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries locals. L'abril de 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou delegat d'una colla de segadors de Carmona. L'estiu de 1936, quan l'ocupació de Carmona per les tropes feixistes aixecades, aconseguí passar a Ciudad Real (Castella, Espanya) per Lora i participà en la col·lectivitat agrícola de Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya), on son pare en fou secretari. Després, mentint sobre la seva edat, s'enrolà a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) en la Batalló «Torres», combatent a Extremadura i al centre peninsular, i posteriorment en la «Columna Espartacus», organitzada pel Comitè Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dins la qual lluità tota la guerra i d'on sortí amb el grau de sergent. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat al camp de concentració d'Albatera i després al de Los Almendros. Un cop lliure, retornà a Carmona, on en 1940 va ser novament detingut i enviat al XX Batalló Disciplinari de Treballadors de Tetuan (Nord d'Àfrica). En 1943, amb la dissolució del batalló, va ser mobilitzat en el XV Regiment d'Infanteria als Pirineus, d'on pogué sortir llicenciat en 1946. De bell nou a Carmona, on nou membres de sa família havien estat assassinats pels feixistes, s'integrà en la CNT clandestina, defensant les posicions més «ortodoxes» enfront de la tendència «possibilista». A la mort del dictador Francisco Franco, treballà en l'empresa Iberia a Madrid (Espanya), on amb la seva gestió es va crear una secció sindical del Sindicat del Transport de la CNT. Fou delegat en nombrosos congressos. Entre 1980 i 1988 va ser membre del secretariat (organització i tresoreria) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), època en la qual li va tocar viatjar molt pel seu càrrec. Milità en el grup «Malatesta» de la FAI de Sevilla (Andalusia, Espanya). El febrer de 1998, arran de les disputes internes, dimití del grup «Horizonte» de la FAI madrilenya i el juliol de 1999 s'adherí al grup «Paso a la verdad» de la FAI de Santander (Cantabria, Espanya). Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín AIT, Le Combat Syndicaliste, Cenit, CNT, Ekinaren Ekinaz, Solidaridad, Tierra y Libertad, etc. Manuel Olmedo Tomillero va morir el 24 d'octubre de 1999 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya). Sa germana Rosario Olmedo Tomillero va ser una destacada militant anarcosindicalista.

Manuel Olmedo Tomillero (1920-1999)

***

Philip Sansom al Aldgate Press de Londres

- Philip Sansom: El 24 d'octubre de 1999 mor a Londres (Anglaterra) l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Havia nascut el 19 de setembre de 1916. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de «Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista «Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz.

Philip Sansom (1916-1999)

***

Faith Petric

- Faith Petric: El 24 d'octubre de 2013 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) la cantautora i activista pacifista i sindicalista wobblie Faith Petric. Havia nascut el 13 de setembre de 1915 en una cabana de fusta d'una granja a prop d'Orofino (Idaho, EUA). Son pare, pastor metodista, li va ensenyar a ella i a sos tres germans a cantar himnes religiosos i cançons populars, peces musicals que acompanyava amb un antic harmònium. Quan era adolescent, sos pares es divorciaren i va ser enviada a un internat. Durant la Gran Depressió, aprengué a tocar la guitarra. Més tard, amb els diners que guanyà pels seu compte, es matriculà al Whitman College de Walla Walla (Washington, EUA), on en 1937 es va graduar. Quan era estudiant, treballà en una llibreria de Seattle (Washington, EUA) i entaulà amistat amb el pintor Morris Graves i el músic John Cage. En 1939 s'establí a Sant Francisco, on treballà en diverses feinetes, entre elles com a treballadora social ajudant els refugiats del «Dust Bowl» per a l'Administració de Seguretat Agrícola a la vall de San Joaquín. Quan esclatà la Revolució espanyola, mostrà el seu antifeixisme i la seva solidaritat amb els refugiats. Durant la II Guerra Mundial va ser una típica Rosie the Riveter, treballant a les drassanes navals militars de New Jersey. En 1945 es traslladà a Mèxic, on tingué una filla (Carole) i es va casar, encara que el matrimoni durà poc. Durant aquests anys va ser perseguida pel maccarthisme. S'uní al moviment pacifista i més tard cantà per a diverses causes polítiques i socials, com ara el moviment pels drets civils, les marxes pel dret al vot de la població afroamericana de Selma a Montgomery de 1965 a Alabama, les reivindicacions feministes i homosexuals, etc. Partidària del sindicalisme revolucionari llibertari, milità activament en els Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i cantà especialment per al Sindicat Núm. 630 dels wobblies en els piquets durant les vagues. A partir de 1962 encapçalà el «San Francisco Folk Music Club» i promogué jam sessions populars al barri d'Haight-Ashbury de Sant Francisco. En 1970, un cop es va retirar de la seva feia de treballadora social al Departament Estatal de Rehabilitació de Califòrnia, es va centrar totalment en les activitats musicals. Cofundà, amb altres membres del «San Francisco Folk Music Club» (Jon Adams, Sunny Goodier, Larry Hanks, Jon Wilcox, etc.) i la Sweets Mill String Band, el «Portable Folk Festival» (Festival Itinerant de Folk), viatjant arreu d'Amèrica del Nord amb un vell autobús escolar i actuant en nombrosos festivals de música folk, com ara el «Mariposa Folk Festival» en 1971 a Toronto (Ontàrio, Canadà). També recorregueren nombrosos països d'Europa i d'Austràlia, tocant en clubs, teatres i marxes de protesta. En 1979 publicà el seu àlbum antològic Faith Petric i en 1987 va fer una contribució al disc Rebel Voices, editat pels wobblies. En 1991 actuà, juntament amb altres cantautors wobblies (Judi Bari, Darryl Cherney, Utah Phililips, etc.), en el Congrés General dels IWW que se celebrà a San Francisco. Amb una memòria extraordinària, recordava la lletra de milers de cançons. Col·laborà habitualment des de la seva columna «The Folk Process» en Sing Out!, revista especialitzada en música folk nord-americana fundada en 1950 per Pete Seeger i Irwin Silber, i de la qual fou membre del seu consell de redacció. En 2000 publicà l'àlbum When Did We Have Sauerkraut?. En 2008 assistí a la inauguració d'un monument dedicat als veterans nord-americans de la Guerra Civil espanyola i va cantar amb els «Musicians Action Group» diverses peces (Venga Jaleo, Vive la Quince Brigada, etc.). L'11 de setembre del 2010 va fer el seu últim concert. Per la seva trajectòria rebé nombrosos premis, entre ells el «Labor Arts Award» i el «Noam Chomsky Peace Prize». Ja molt gran, Faith Petric va morir el 24 d'octubre de 2013 al Coming Home Hospice del barri de Castro de San Francisco (Califòrnia, EUA) al costat de sa filla Carole Craig.