---

Anarcoefemèrides del 25 de març

Esdeveniments

Obrers fent una barricada amb un tramvia als carrers de València durant la vaga general de març de 1919

- Suspensió de les garanties constitucionals: El 25 de març de 1919 el president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la suspensió de les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura sorgí arran de la declaració de vaga general que esclatà a Barcelona (Catalunya) com a conseqüència de no haver-se complert els acords presos arran de la negociació de la vaga de «La Canadenca». A València (País Valencià) aquesta suspensió de les garanties portaria tràgiques conseqüències. El governador civil de la capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la prohibició de totes les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels centres obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats diversos membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es donà ordre de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre governativa la publicació de la premsa obrera. La gran indignació que tots aquest fets provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El periòdics deixaren de sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou gairebé absoluta, alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un assalt general als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A les dotze del matí d'aquell dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per controlar la situació, conferenciant amb el capità general Palancas, qui assumí el poder declarant l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts estratègics. Després de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2 d'abril s'acordà la tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat fins el dia 7. No obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa sotmesa a la prèvia censura governativa. Les experiències de la lluita desenvolupada en aquesta cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el desplegament del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La filiació augmentà sense aturall i als anomenats poblats marítims es creà una potent organització. D'aquesta sorgí el Sindicat del Transport, un dels més importants de la CNT valenciana.

***

Capçalera de La Antorcha

- Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 25 de març de 1937 se celebra a la Gran Sala Krasnapolky d'Amsterdam (Països Baixos) una xerrada, sota el títol «Wat dunkt u van Spanje?» (Què en penses d'Espanya), sobre la situació de la Revolució i la guerra civil espanyoles. Organitzada per l'Associació de Lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba) i el periòdic llibertari De Vrijdenker  (El Lliurepensador) pretenia donar informació fiable gràcies a testimonis directes que havien anat a la Península i hi havien vist els esdeveniments amb els seus propis ulls. Hi van parlar Ko Beuzemaker, Albert Andries de Jong i Sam de Wolff.

***

Cartell del congrés

- Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons: Entre el 25 i el 27 de març de 1978 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el «Convegno Internazionale di Studi su i Nuovi Padroni» (Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons). Organitzada pel «Centro Studi Llibertari - Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista anarquista parisenca i torinesa Interrogations. Revue Internationale de Recherche Anarchiste, promoguda per Louis Mercier Vega, se centrà sobre l'estudi de la tecnoburocràcia imperant i dels «nous patrons» dels països desenvolupats i dels anomenats «Països del Tercer Món», des de diversos punts de vista (econòmics, polítics, psicològics, ideològics, etc.). Hi van participar destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Mikhail Agurski, Alberto Argenton, Nino Berti, Amedeo Bertolo, Francesco Codello, Eduardo Colombo, Paolo Flores D'Arcais, Marianne Enckell, Enzo Ferrero, Enrique Gutiérrez, Luciano Lanza, Dave Mansel, Roberto Marchionatti, Mok Chiu Yu, Laurent Monnier, Alessandra Nannei, Stefania Orio, Pier Luigi Pascarella, Luciano Pellicani, Gabro Tamas Rittersporn, Carlos Rama, Nino Staffa, Claudio Venza, Wu Man i Yu Shuet, entre d'altres. Les actes d'aquest congrés es publicaren aquell mateix any sota el títol I nuovi padroni.

Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons (25-27 de març de 1978)

Naixements

Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871)

- Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Sos pares es deien Jean Montels, recaptador, i Henriette-Jeanne-Elisa Bouisset. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules Montels va morir el 20 de setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894)

- Joseph Baudart: El 25 de març de 1851 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Joseph-Philippe Baudart. Sos pares es deien Nicolas-Denis Baudart, carnisser cansalader, i Marie-Joséphine Doinet. Es guanyava la vida en el mateix ofici que son pare a París (França). El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França), on parlà sobre les eleccions. El 7 de setembre de 1893 assistí a una reunió a la Sala Laurent, al número 268 del carrer Paris de Montreuil (Illa de França, França), on es va concretar una trobada a la tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia, on se citava que era «militant» i que vivia al número 233 del carrer Paris de Montreuil. El 15 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 27 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 31 de març de 1894 la Prefectura de Policia envià el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1896 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 270 del carrer Belleville de París. Vidu de Juliette Simonar, Joseph Baudart va morir el 19 de març de 1906 al seu domicili del número 30 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Émile Held

- Émile Held: El 25 de març de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el tipògraf i impressor anarquista i sindicalista revolucionari François Émile Held. Sos pares es deien Jean Held i Mina Wilhalmine. En 1890 participà en la publicació d'un fullet sobre l'abstencionisme. Gràcies a l'anarquista Luigi Bertoni, en 1893 contactà amb els cercles llibertaris ginebrins. Va ser l'impressor responsable de moltes publicacions en llengua russa del grup d'anarquistes russos kropotkians de Ginebra. En aquesta època col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari La Fédération. El 6 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió preventiva de França en cas de ser interceptat en territori gal. En 1898 publicà la declaració feta per l'anarquista Émile Henry durant el seu procés de 1894 i que havia estat traduïda al rus pel grup de Ginebra. Va ser inculpat, amb Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, de la publicació de L'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900; jutjats, tots tres van ser absolts el 29 de maig de 1900 pel Tribunal Federal. A partir de 1900 col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste i entre 1902 i 1904 en L'Émancipation, setmanari de la Federació de Sindicats Obrers. En 1903 edità la revista mensual anarquista kropotkiana en llengua russa Khleb i Volia (Pa i Llibertat), redactada per Giorgi Ilitx Gogelia, sa companya Lidia i Marie Goldsmith (Maria Korn); aquesta publicació, que contenia nombrosos articles de Piotr Kropotkin i traduccions de al rus d'obres d'anarquistes destacats (Varlaam Cherkezishvili, Jean Grave, Errico Malatesta, Johan Most, Élisée Reclus, etc.), es distribuïa clandestinament a l'Imperi Rus (Polònia, Rússia, Ucraïna, etc.). Va ser un dels 112 signants del manifest «Les antimilitaristes suisses aux travailleurs» (Els antimilitaristes suïssos als treballadors), publicat en el número del 28 d'abril de 1906 de Le Réveil, i col·laborà ocasionalment en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa), òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1913 fou, amb Luigi Bertoni i altres tipògrafs anarquistes, un dels fundadores del Grup Tipogràfic de la Suïssa Romanda. Després d'un temps, sembla, d'inactivitat militant, el 5 de novembre de 1918 signà el cartell «Une séquestration» (Un segrest), en protesta contra la llarga detenció patida per Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). A partir de 1924 participà activament en la constitució i en desenvolupament de la cooperativa «L'Imprimerie Populaire» i en «Le Jeune Typographe» de Ginebra, ocupant-se com a «artesà tècnic» de la formació dels aprenents de tipografia. Acabà la seva vida professional treballant de corrector i l'agost de 1940 es va jubilar. Émile Held va morir l'1 de novembre de 1954 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Rudolf Rocker

- Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les «Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a «estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja. És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).

Milly Witkop (1877-1955)

***

Giovanni Forbicini

- Giovanni Forbicini: El 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice. Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i «Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per «associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibret Abolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per «incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del «Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà «Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).

***

Fàbrica tèxtil

- Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing  (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació «antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).

***

Notícia de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic parisenc Le Petit Parisien del 20 d'octubre de 1923

- Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Sos pares es deien Jean Bucco, terrelloner, i Marie Bernardini, jornalera –posteriorment van fer de conserges a Trosly-Breuil (Picardia, França). En 1913 es casà al XIV Districte de París (França) amb la bordadora parisenca Madeleine Gabrielle Emma Millet. En aquesta època treballava de boter i la parella vivia al 44 del carrer des Plantes. Durant els anys vint col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». Fins 1922 va ser secretari del grup anarquista del XIII Districte de París. El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. En aquesta època es va oposar a l'entrada d'anarquistes a la maçoneria. Durant la primavera de 1926 la policia sospità que havia participat, amb altres companys (Luigi Cavadini, Renato Siglich i Ugo Fedeli), en un projecte d'atemptat contra l'ambaixador d'Itàlia. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la «detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al número 116 del carrer del Chateau-des-Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 figurava en un llistat de «verificació de domicilis» de la policia. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia. Jean Bucco va morir el 30 de març de 1961 al XIII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic parisenc CNT del 29 de setembre de 1957

- Antonio Gambau Cerezuela: El 25 de març de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 1894– neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Sos pares es deien Antonio Gambau i Casilda Cerezuela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral el 17 de juny de 1957 a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan Miguel Arpa Plou apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Juan Miguel Arpa Plou: El 25 de març de 1895 –algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Plou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Miguel Arpa Plou –algunes fonts citen erròniament el nom Miquel com a llinatge. Sos pares es deien Nicolás Arpa i Miguela Plou. Vivia al seu poble natal amb sos pares molt grans. Des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i en 1932 fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Plou. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bram (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Miguel Arpa Plou va morir el 17 de febrer de 1974 a Mont-real (Llenguadoc, Occitània).

***

Benito Pabón en la seva época de professor en l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà

- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Sos pares es deien Benito Pabón y Domingo, advocat, i María Teresa Suárez de Urbina y Cañaveral. Fill d'una família benestant i il·lustrada –germans seus van ser catedràtics d'universitat–, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis –son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme– amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels «Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer –cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936– i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir el 28 d'agost de 1954 a l'Hospital Santo Tomás de la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

***

Francisco Atarés Tolosana

- Francisco Atarés Tolosana: El 25 de març –algunes fonts citen erròniament el 29 de març– de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés Aso, llaurador, i Pascuala Tolosana Viu. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser capturat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 25 de març de 1901 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Sos pares es deien Alexandre Guillaume Marie Goavec, calderer, i Anne Salaun, modista. Treballà de dibuixant tècnic a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre Goavec, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 25 d'agost de 1928 es casà a Brest amb Anne Jeanne François Marie Le Bars, de qui es va divorciar en 1930. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Yves Collet de Brest. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. A mitjans dels anys trenta participà en l'organització de mítings del grup anarquista de la Casa del Poble, com ara la conferència de Sébastien Faure celebrada el 21 de febrer de 1937 sobre «La mort et la naissance dels dieux», que arreplegà unes cinc-centes persones. Durant la Revolució espanyola formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 20 de gener de 1938, amb una dotzena de companys (René Lochu, René Martin, etc.), a bord de quatre automòbils amb pancartes de SIA i en suport a la Revolució espanyola, circulà pels carrers de Brest per atreure l'atenció sobre el tema. El 23 de febrer de 1951 es casà a Brest amb Marguerite Louise Tanguy. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a l'Hospital Clermont Tonnerre de Brest (Bretanya).

***

Notícia orgànica de Valérie Blin apareguda en el periòdic parisenc La Vie Ouvrière del 20 de gener de 1922

- Valérie Blin: El 25 de març de 1902 neix a Touffréville (Baixa Normandia, França) l'anarquista i sindicalista Valerie Alexandrine Irma Blin. Sos pares es deien Alexandre Jacques Blin, llenyataire, i Valérie Eugéne Soyé, jornalera. Obrera esmaltadora de professió, milità en el Sindicat de l'Automoció i dels Metalls de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenada secretaria de la Unió Departamental de l'Eure. A principis de març de 1922 representà el departament de l'Eure en el Comitè Confederal Nacional de la CGTU, que s'estava creant. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Tour-Gambetta de Louviers (Normandia, França). En 1924 ajudà econòmicament la vídua de l'anarquista Lucien Grossin que acabava de morir. En 1925 formava part de l'administració del Consell dels Llogaters Sindicats de la Casa dels Sindicats de París (França). Entre 1929 i 1930 fou tresorera de la Colònia Llibertària Infantil, animada per G. Grégoire, Maurice Langlois, Pierre Lentente, Gaston Rolland i Marius Theureau, que durant dos mesos de l'estiu envià cinc infants d'obrers llibertaris de vacances a la residència campestre de Jeanne Morand a Mandres (Alta Normandia, França). A principis de 1930 vivia al número 6 del carrer Francs Bourgeois del III Districte de París, però a mitjans d'aquest any ja vivia al número 120 del bulevard de la Villette del XIX Districte de París. En aquesta època era tresorera del Comitè de Defensa de son company, l'anarquista Eugène Guillot, objector de consciència aleshores empresonat, del qual formaven part destacats anarquistes i intel·lectuals (l'abat Bach, Jean Bernamont, Lucien Bernizet, Félicien Challaye, André Montigny, Georges Pioch, el pastor Roser, Han Ryner, Madelaine Vernet). Entre 1931 i 1932 va fer costat econòmic el «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies. També milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), a la qual va fer costat econòmic, i al seu òrgan d'expressió Le Barrage, entre 1934 i 1936. Valérie Blin va morir el 23 d'octubre de 1979 a Saumur (País del Loira, França).

***

Antonio Ejarque Pina

- Antonio Ejarque Pina: El 25 de març de 1904 –va ser inscrit en el registre civil un any després– neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Mariano Pascual Ejarque Pina, conegut com Jarque. Sos pares es deien Manuel Ejarque Pina, jornaler, i Isabel Pina Sus. En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys –entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada «tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. L'última etapa de sa vida visqué amb sa companya Pilar Montagudo a Livry-Gargan (Illa de França, França). Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital Hôtel Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

Antonio Ejarque Pina (1904-1950)

***

D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

- Libero Vigna: El 25 de març de 1906 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Libero Vigna. Sos pares es deien Luigi Vigna i Enrica Vogli. Fill d'una família nombrosa (set germans) llibertària, son pare milità en la Cambra del Treball de Porta Lame de Bolonya i estava afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Son germà gran Primo, ferroviari, sovint hi va col·laborar amb ell. Mecànic de professió, en 1927 Libero Vigna es traslladà, amb Ulisse Merli i Edmondo Lelli, a Trieste (Friül) per a treballar, d'antuvi en un garatge i després en un taller de radiadors d'automòbils, que acabà comprant i on treballaren anarquistes amb dificultats econòmiques. Desenvolupà activitats clandestines antifeixistes i per això, a més de per mantenir contactes amb Merli, que li havia enviat una postal des de París (França), va ser detingut el setembre de 1932 i confinat durant tres anys sota l'acusació d'«esperit netament subversiu». Amnistiat poc després arran del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma», en tornar del confinament es trobà que un amic, per evitar problemes, havia cremat el bagul on guardava la seva biblioteca. Sotmès a un estricte control policíac, es concentrà en la seva feina, sobretot per a mantenir la seva nombrosa família. En 1937 s'uní sentimentalment amb Sara Gherardini, bolonyesa, però d'idees republicanes. Durant els anys de la Resistència el seu domicili i el seu taller acolliren partisans i persones buscades, fins i tot del Partit Comunista Italià (PCI), al qual s'adherí un breu període. El maig de 1945, durant els quaranta dies d'ocupació de la ciutat per part de les tropes de Josip Broz Tito, sostingut políticament pels comunistes i una part dels antifeixistes locals, va ser nomenat membre del Tribunal del Poble, presidit per l'advocat Manlio Cecovini. Acceptà l'encàrrec de jutjar les responsabilitats dels feixistes locals amb la convicció d'així poder evitar venjances personals i càstigs als qui només s'havien adherit als principis del règim passat. En un dels últims processos cèlebres, i únic en el qual va participar, absolgué un ferroviari imputat. Amb son germà Primo i altres companys (Giordano Bruch, Rodolfo de Filippi, Ottavio Volpin i Umberto Tommasini), en 1945 fundà el grup anarquista «Germinal» i el periòdic del mateix nom. Durant els anys cinquanta intentà transformar en cooperativa el taller de la seva propietat, que cada vegada tenia més feina, però que no quallà per manca d'interès dels obrers. Com a delegat de la Federació Anarquista de Trieste (FAT), assistí a diversos congressos nacionals, com ara el Congrés Nacional de Florència (17 i 18 de març de 1946), el Congrés Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (20 de maig de 1951) o el Congrés Nacional de Liorna (1 i 2 de maig de 1954). Va fer costat, amb els anarquistes locals, els companys búlgars que travessaren el Territori Lliure de Trieste i Itàlia per a refugiar-se a França. A començament de la dècada dels seixanta contribuí econòmicament a la Llibreria Internacional de Venècia, que va fer fallida el novembre de 1966. També va sostenir materialment els companys locals en dificultats, així com les activitats del grup «Germinal» que en 1969 obrí la seva seu central a la via Mazzini. Molt reservat, rebutjà la violència, fins i tot verbal, dedicant-se a la propaganda. Libero Vigna va morir el 8 de setembre de 1986 a Trieste (Friül).

***

Carlo Jori

- Carlo Jori: El 25 de març de 1909 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005).

***

Flor de Burgos (esquerra) amb el seu gran amic Juan López Carvajal

- Juan de la Flor Burgos: El 25 de març de 1910 neix a Alcolea de Calatrava (Ciudad Real, Castella) l'anarcosindicalista i escriptor de novel·letes populars Juan de la Flor Burgos. Sos pares es deien Andrés de la Flor i Filomena Burgos. D'antuvi milità en la Unió General de Treballadors (UGT), però després es passà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 va ser empresonat i un cop lliure s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà en la neteja i en el seu ofici de sabater, militant en el sindicat anarcosindicalista. El 25 de juliol de 1933 va ser detingut a Ciudad Real amb altres companys (Rogelio Peña, Agustín Santos, Ramón Campos, Pedro Molina, Faustino Villanueva i Francisco Adanes). Entre 1934 i 1937 va escriure novel·letes populars que es publicaren en «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca, com ara Floreal (1934), Hacia otras tierras (1935),  El amor triumfa (1936), Usted no es mi padre (1936) i Consuelo y Julián (1937). Fou delegat al Congrés de la CNT de 1936. Quan esclatà la Revolució, participà en la col·lectivització de la seva fàbrica i combaté la reacció comunista durant els fets de «Maig de 1937» a Barcelona, durant els quals va ser ferit i hagué d'ingressar a l'Hospital General de Catalunya. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Amb la llibertat s'establí a Saint-Calais (País del Loira, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lió (Forez, Arpitània). Fou membre del grup artístic confederal «Tierra y Libertad». Fou íntim amic de Juan López Carvajal. Sa companya fou Josefina Saura. Juan de la Flor Burgos va morir el 7 de febrer de 1996 al seu domicili de Villeurbanne (Forez, Arpitània).

Juan de la Flor Burgos (1910-1996)

***

Necrològica de Saturnino Rubio Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Saturnino Rubio Fernández: El 25 de març de 1913 neix a Cuerva (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Rubio Fernández. Sos pares es deien Mariano Rubio i Marta Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), qual el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari al front de Toledo. Després va combatre al front de Madrid, on resultà ferit. Posteriorment passà a Aragó i a Catalunya, on va romandre fins al triomf franquista, moment que va passar a França i va ser internat als camps de concentració. Posteriorment treballà d'obrer agrícola i durant l'Ocupació va ser enviat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 aconseguí fugir d'una d'aquestes CTE a la zona de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i s'integrà en un maquis de la Resistència de Poitiers (Poitou-Charentes, França), amb el qual restà fins al final de la guerra. En 1947 s'establí a Besiers, on milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Francisca Bocho Rolin. Saturnino Rubio Fernández va morir el 23 de desembre de 1990 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

José Bueso Blanc

- José Bueso Blanc: El 25 de març de 1918 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Bueso Blanc –també citat Blach. Sos pares es deien Antonio Bueso i María Blanc. Treballador del camp, de jove emigrà a Barcelona on ja residia son germà, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització anarcosindicalista a la qual ell també s'adherí. El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista als carrers de Barcelona i dies després s'allistà a l'expedició de reconquesta de Mallorca. A l'illa balear va ser detingut per les tropes faccioses i empresonat a un camp de concentració i presons mallorquines. En 1940 va ser traslladat a Madrid i enviat a un batalló disciplinari a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc). Juntament amb tres companys desertà i intentà passar al Marroc francès, que durant la II Guerra Mundial es trobava sota l'administració de la França Lliure, però després d'una llarga caminada i a punt d'arribar al destí, van ser descoberts pels marroquins d'una aldea i lliurats a les autoritats franquistes per un grapat de monedes; processat, va ser condemnat a reclusió major. Cap al 1950 va ser definitivament alliberat i retornà a Barcelona. A la capital catalana va fer un curs d'operador de cinema i treballà en aquest sector, alhora que participà en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT clandestina. Fou membre del «Grup de Llevant», que es reunia a la zona d'esbarjo de Les Planes amb els domingueros. Durant la dècada dels cinquanta i seixanta la seva militància –col·laborà en el Comitè Nacional Provisional confederal format l'agost de 1958 a Barcelona amb Ginés Camarasa i Eduardo José Esteve (Germen Esteve)– el portà a patir un any de presó. Fou un gran amic de Juan Molina Gómez. José Bueso Blanc va morir el 12 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al cementiri de Collcerola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

***

- Liberto Cuadrado Bosque: El 25 de març –algunes fonts citen erròniament el 24 de març– de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Liberto Cuadrado Bosque –el certificat de defunció cita com a nom Raoul. Era fill del militant confederal Gregorio Cuadrado Serrano i d'Inocencia Bosque. Quan era molt jove començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat del Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època treballava com a aprenent en una farmàcia. En 1938 va ser mobilitzat en l'anomenada «Quinta del Biberó» i entrà a formar part de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Ferit en dues ocasions, va perdre la mobilitat en una cama i l'ull esquerre. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i fou hospitalitzat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després va ser internat als camps de concentració de Bram, de Vernet i de Sètfonts, i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència contra el nazisme i va ser greument ferit durant els combats per l'Alliberament de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà de comptable i ocupà en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT. També fou secretari d'una societat de socors mutus. Entre 1946 i 1948 participà en missions orgàniques clandestines a l'interior de la Península. Liberto Cuadrado Bosque va morir el 26 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de desembre– de 1974 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània) d'un atac epilèptic fruit de la greu ferida al cap que patí durant la guerra. Sa companya fou María Luz Madrona, amb qui tingué quatre infants, un d'ells, Floréal Cuadrado, destacat militant anarquista il·legalista dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI).

***

Portada d'un llibre de René Cavanhié

- René Cavanhié: El 25 de març de 1922 neix al barri de Cantagrel de La Sala (Roergue, Occitània) l'escriptor i resistent anarquista René Henri Cavanhié, també conegut com R. Cavan. Sos pares es deien Célestin Maximin Cavanhié, miner, i Angèle Julia Alauzet. En 1942, durant l'Ocupació, va passar-se a la clandestinitat i va organitzar passades a Espanya amb destinació Londres. Més tard va crear un grup autònom de resistència a Lot. Després d'una curta adhesió en els Moviments Units de la Resistència (MUR), el contacte del qual es va perdre arran d'un atac alemany a Figeac, el seu grup es va adherir a finals de 1942 als Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). En represàlia la seva casa de Leymes va ser cremada per una columna de l'SS. Quan es va parlar de militaritzar els grups, va dimitir de la resistència. Es va adherir a la Federació Anarquista (FA) des de la seva reconstrucció en 1945 i va ser membre de la Comissió d'Autodefensa. Instal·lat a Vicennes, figurava en les llistes de domiciliats a vigilar per la policia. Entre l'11 i el 19 de novembre de 1949, com a secretari de Relacions Internacionals, va participar en el Congrés Internacional de Paris. Fou membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquista (CRIA) i col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim de Cavan. Posteriorment va escriure per Liberté, de Louis Lecoin, i en els anys setanta en Le Réfractaire, de May Picqueray. És autor de Révolution au paradis (1958), Poèmes et chansons anarchistes (1983), entre d'altres; i en 1974 va obtenir un premi literari internacional. Com a estudiós de la filosofia ha publicat Les esprits frappeurs de Vailhauquès (1988). Sa companya fou Gabrielle Irène Commin. René Cavanhié va morir el 21 d'agost de 1996 al seu domicili de Juvignac (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Julia Bertrand (ca. 1935)

- Julia Bertrand: El 25 de març de 1960 mor la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Havia nascut el 14 de febrer de 1877 a les Vosges (Lorena, França). Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes), és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

Julia Bertrand (1877-1960)

***

Necrològica de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1964

- Mariano Jover Ferrando: El 25 de març de 1964 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Joven. Havia nascut el 26 de setembre de 1902 a Pedrola (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929, quan complia una pena de sis anys de presó militar per «sedició» al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià), se li va concedir la llibertat condicional. En els anys republicans milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat Fabril. També fou membre, amb Maria Tiu i El Pipa, del Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el Comitè Regional Pro Presos en el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili es guanyà la vida com a pintor i ocupà càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després de patir diferents intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir d'un atac cardíac el 25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.

***

Giuseppe Mariani (dreta) amb Hugo Rolland a Sestri Levante (ca. 1965) [IISH]

- Giuseppe Mariani: El 25 de març de 1974 mor a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Havia nascut el 30 de març de 1898 a Castellucchio (Llombardia, Itàlia). Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir d'una broncopneumònia el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

Giuseppe Mariani (1898-1974)

***

- Francisco Moliné Viñas: El 25 de març de 1978 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Moliné Viñas, també conegut com Paco Moliné. Havia nascut el 3 de desembre de 1905 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Bernardo Moliné i María Viñas. Era el fill major d'una família nombrosa de 10 infants i des de molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc, arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat ocupada per una columna confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local d'Aisinas (Aquitània, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe. Francisco Moliné Viñas va morir el 25 de març de 1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas, població on residia.

***

Miguel Bailac Asín

- Miguel Bailac Asín: El 25 de març de 1993 mor a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Miguel Bailac Asín. Havia nascut el 8 d'agost de 1917 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Domingo Bailac Vives i Dolores Asín Figols. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Sos germans (Alfonso, Antonio i Manuel) i sa germana (Consuelo) també van ser militants llibertaris. Durant la Revolució formà part de les col·lectivitats del seu poble i en la guerra lluità als fronts en les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat. Després d'un temps tancat a la plaça de toros de València (València, País Valencià), va ser reclòs al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya) enquadrat en el Batalló Disciplinari de Treballadors Núm. 94. Un cop lliure retornà a Massalió. Denunciat pels feixistes locals, va ser detingut, jutjat en consell de guerra l'11 de setembre de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya), condemnat per «auxili a la rebel·lió» a sis anys de presó menor i tancat a la Presó Provincial de Saragossa. L'1 de març de 1943 va ser posat en llibertat i retornà de bell nou al seu poble. El setembre de 1946 es casà amb Mercedes Meseguer Meseguer, també militant llibertària, que va morir l'any següent. Posteriorment emigrà a Tremp.

***

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 25 de març de 2006 mor a Mèxic (Mèxic) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. Havia nascut el 26 d'agost de 1905 a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià). De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar, Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes, Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Paolo Pappagallo

- Paolo Pappagallo: El 25 de març de 2010 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i anticlerical Paolo Pappagallo. Havia nascut el 13 d'octubre de 1911 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Obrer agrícola, havia aconseguit estudiar fins al tercer grau d'educació elemental. Durant el feixisme participà en reunions on, sota la llum d'una espelma, llegia textos anarquistes, sobre tot d'Errico Malatesta i anticlericals, als companys. En acabar la II Guerra Mundial s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Canosa, del qual formà part fins a la seva dissolució en 1961. També va ser membre de la Cooperativa Agrícola «Filippo Turatti» –les terres eren assignades per l'Ajuntament i cultivades pels militants de la Federació Anarquista de la Pulla (FAP) i del grup «Germinal», però també per la cooperativa comunista «La Contadina». Afiliat a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació Italiana del Treball), es mostrà molt menys crític amb el Partit Comunista Italià (PCI) que son fill Mauro, un dels refundadors de la Unió Sindical Italiana (USI) i dels Grups Anarquistes Federats (GAF). Paolo Pappagallo prengué part en totes les lluites pageses de la Pulla i en 1948 participà a Nàpols (Campània, Itàlia) en una reunió preparatòria del Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Pagès sense terra, quan ja era gran comprà una hectàrea d'un terreny misèrrim i pedregós on cultivà oliveres i vinyes. Al final de sa vida es traslladà a Torí on vivia son fill Mauro. Paolo Pappagallo va morir el 25 de març de 2010 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou incinerat al Cementiri Monumental de Torí, dispersant-se al vent les seves cendres.

---