|
---
Anarcoefemèrides
del 26 de març Esdeveniments
Portada del primer número d'Il Piccone - Surt Il Piccone: El 26 de
març de 1905 surt a Brescia (Llombardia,
Itàlia) el primer número de la
publicació mensual Il Piccone.
Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:
«La
verità ci farà liberi» (La veritat ens
farà lliures). En va ser el responsable
Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta,
Morel, Leda
Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que
signaren amb
pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció,
anticlericalisme, antimilitarisme,
cultura, història, poesia, Primer de Maig,
prostitució, repressió, vaga, etc.
Només
en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905. ***
- Tragèdia de Iàmbol: El 26 de març de 1923 a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Iàmbol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta. ***
Cartell del míting - Míting de
Consulado: El 26 de març de 1989 se celebra al Cine Consulado de Madrid
(Espanya) el míting internacional «¿Después del 14-D qué?». L'acte, organitzat
per la Confederació Nacional del Treball (CNT), de l'Associació Internacional
del Treball (AIT), es realitzà per presentar les anàlisis efectuades en la V
Conferència de la CNT-AIT celebrada entre el 24 i el 25 de març de 1989 sobre
la Vaga General del 14 de desembre de 1988 a l'Estat espanyol, convocada per
protestar contra la important reforma del mercat laboral engegada pel govern
socialista de Felipe González Márquez, que abaratia l'acomiadament i introduïa
els contractes temporals per a la joventut treballadora, tot beneficiant la
patronal. Aquest acte també fou un precedent al judici definitiu de les segles
de CNT realitzat, el 29 de març de 1989, en el Tribunal Suprem, i de la seva
sentència favorable a la CNT-AIT. ***
Cartell de les Jornades - Jornades Ferrer i
Guàrdia: Entre el 26 de març i el 14 d'octubre de 2009 se celebren als locals
de la Federació Local de Sindicats de Barcelona (Catalunya) de la Confederació
General del Treball (CGT) unes jornades dedicades al pedagog llibertari Francesc
Ferrer i Guàrdia sota el títol «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i
Guàrdia». Organitzades per la CGT barcelonina, aquestes jornades consistiren en
sis conferències i en dues exposicions. Les conferències van ser: «La guerra d'Àfrica
(La revolta de les mines de Beni-Fru-Ifrur)», celebrada el 26 de març (Manel
Aisa Pàmpols, Alberto Bru Sánchez-Fortún, Jacindo Ceacero Cubillo i Francesc Espinet
Burunat); «Ferrer i la Pedagogia Racionalista», el 23 d'abril (Rafael Iniesta i
de Manresa i Pere Solà Gussinyer); «La Setmana Tràgica de Barcelona», el 21 de maig
(Ferran Aisa Pàmpols, Laura Gómez, Dolors Marín Silvestre i Bernat Muniesa
Brito), «L'Escola Moderna i les seves clausures», el 18 de juny (Emili
Cortavitarte Carral i Maria Àngels Rodríguez García); «"Els crims
d'Estat" al voltant del record d'Agustí Rueda, assassinat per la democràcia»,
l'1 d'octubre (Associació d'Amics de l'Agustí Rueda, CGT de Sallent, Josep
Maria Loperena Jené i Fernando Ramírez); i «Detenció, judici i afusellament de
Ferrer», el 13 d'octubre (Josep Maria Loperena Jené, Bernat Muniesa Brito, Pere
Solà Gussinyer i Javier Zapata). Les dues exposicions van ser «Els fets de l'any
1909 (La revolta del "Barranco del Lobo" i Francesc Ferrer i Guàrdia»,
del 26 de març al 18 de juny; i «Francesc Ferrer i Guàrdia», del 3 de setembre al
14 d'octubre.
Naixements
Foto policíaca de Paul Mathias Laumesfelt (2 de juliol de 1894) - Paul Laumesfelt:
El 26 de març de 1859 neix a l'XI
Districte de París (França) –algunes
fonts citen erròniament altres dates i
altres districtes– l'anarquista Paul Mathias Laumesfelt
–en ocasions escrit Laumesfeld–,
conegut com Paul Le Boiteux. Sos
pares es deien Mathies Laumesfeld i Hortense
Félicité Cheux. Va ser criat per
l'Assistència Pública fins que va fer els 21
anys. A començament de la dècada
dels vuitanta vivia, amb Courtois, al número 30 del carrer
Rochechouart de
París i treballava de sastre. En 1887 era membre de la
Societat dels Iguals
Revolucionaris Antipropietaris («Lliga dels
Antipropietaris»), fundada per Jean
Couchot, que s'especialitzà en els desnonaments
«à la cloche de bois»
–s'encarregava de fer discretament la mudança dels
companys i companyes que no
podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Va
ser
sortejat per l'exèrcit a Autun (Borgonya,
França), però va ser llicenciat per
coixesa a la cama dreta. Entre 1886 i 1887 registrà a la
Prefectura de Policia
diverses reunions organitzades per la Lliga dels Antipatriotes i pel
grup
anarquista «La Panthère des
Batignolles». Participà en diverses reunions,
però,
segons la policia, no hi intervenia mai; els confidents
també assenyalaren que
freqüentava els establiments de Louis Duprat i de Constant
Martin. El 18 de
juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un
«desnonament
clandestí» de mobles embargats al domicili de la
confeccionista Delacour, al
número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà
violentament al conserge Gagelin
que intentà impedir l'acció. En aquesta
època estava desocupat des de feia dos
mesos. Inculpat de «desviació d'objectes
embargats», va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas, però després d'una
reclusió preventiva d'un mes, el seu cas
va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien
Bécu,
Pierre Dufour, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la
confeccionista Delacour
va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal
Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a
quatre mesos. Durant
la tardor de 1887 era membre de la Cambra Sindical de Manobres i
participà en
nombroses accions del grup
d'«à la cloche de bois».
El juliol de 1891 abandonà el seu domicili, al
número 25 del carrer Saint
Augustin, sense pagar el lloguer, després d'haver escrit
sobre les parets «Fora
l'or! Fora els diners! Fora la propietat!». En la primavera
de 1893 vivia al
número 111 del carrer Montmartre, on, segons la policia,
havia muntat un petit
taller de sastreria en el qual donava feina a joves obreres que
després
oblidava de pagar-les el sou. El juliol de 1894 va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. En aquesta
època vivia al carrer Vivienne, on treballava de sastre a
domicili amb sa
companya, la modista Augustine Adolphine Gagé, amb qui es va
casà el 10 de
febrer de 1898 al IX Districte de París, i la policia el
tenia diàriament
vigilat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, però
negà la seva militància
anarquista argumentant que pertanyia al Cercle Catòlic
d'Autun. En l'escorcoll
de casa seva, la policia va trobar un retrat d'Auguste Vaillant.
Inculpat
d'«associació criminal», el 26 de juliol
de 1894 va ser alliberat i el seu cas
va ser sobresegut el 29 de juny de 1895. En aquesta època
vivia al número 26
del carrer Cadet i, almenys fins a la tardor de 1898, va ser objecte
d'estricta
i diària vigilància policíaca. Paul
Laumesfelt va morir el 2 de setembre
de 1900 a l'Hospital Lariboisière de París
(França). ***
E. Armand - E. Armand: El 26 de març de 1872 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista individualista Lucien Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Sos pares es deien Bernard Lucien Juin, communard i obrer en una fàbrica de raspalls, i Ursule Cyprienne Cornet, florista. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada «tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911), Par delà la mêlée (1916). El 18 de maig de 1907 es divorciar a Boulogne (Illa de França, França) de Félicienne Mélina Fridoline Germond i el 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb Denise Alphonsine Rougeault. Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més «calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenat Socialisme científic contra el que es va anomenar Socialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934). ***
Georges Cochon (ca. 1912-1913) -
Georges Cochon:
El 26 de març de 1879 neix a
Chartres (Centre, França) l'anarquista i
militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Sos pares,
bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce
Boulanger. Obrer tapisser,
va servir
en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de
març de 1904 es casà al XIV Districte de
París amb
Berthe Journeaux, de qui es va divorciar el 25 de març de
1922.
Després de passar tres
anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de
consciència i fundar un
falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el
desembre de 1909, va
ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires
Ouvriers et
Employés» (USLOE, Unió Sindical de
Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un
primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista
Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava
aleshores
mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual
reivindicava la
prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a
termini vençut i
l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la
muda
pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing
número 52, amenaçat
d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada
(«Fort
Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una
pancarta que deia:
«Respectuós de la llei violada per la policia al
servei de la propietat, només
sortiré obligat per la força.» Assetjat
per la policia, abastit pels veïns
durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta
de la violació del
seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el
tribunal de recursos
d'urgència li va donar la raó i la policia va
haver d'aixecar el setge. Poc
després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una
acció de reallotjament al
Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit
infants en la qual els companys
del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada;
aquesta
acció comportarà el vot per part del consell
municipal parisenc d'un emprèstit
de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges
econòmics per a
famílies nombroses. Després va crear la famosa
«Raffût de Saint-Polycarpe»,
fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar
les cases
amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a
coll amb tots els
trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va
compondre
per aquest grup la coneguda cançó La
marche des locataires. Mitjançant
aquesta acció directa de caire lúdic, van
assetjar i okupar tots els habitatges
que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics:
el 10 de febrer de
1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març
el de la Cambra de
Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien
habitatge
per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van
prendre a l'assalt
l'església de la Madeleine. A més
d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril
de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50
famílies,
infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard
Lannes la
vil·la La Vérone amb la complicitat del seu
llogater, el Comte de La
Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36
infants; van ser
expulsats set dies després. En 1912 va començar a
col·laborar en el periòdic
anarquista de Brussel·les Le Combat Social,
on amb Georges Schmickrath i
León de Wreker van publicar articles sota la
rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre
els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va
produir una
escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel
maig Cochon es va presentar a
les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser
exclòs, per les
crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta
organització per
«electoralisme», fundant aleshores la
Federació Nacional i Internacional dels
Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de
l'Estat francès,
especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant
manifestació pels carrers de la ciutat, reunint
més de quatre mil persones al
Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat
en el
XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla
del Marne;
el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de
Billancourt, però
quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de
1917.
Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de
guerra a
tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va
publicar a Maintenon
el periòdic Le Raffût,
que va
ser efímer –va sortir una nova sèrie
entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la
Unió Federal de
Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters
(UCL), que en 1946
esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters
(CNL), apropada al Partit
comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de
París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de
gener
de 1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels
llogaters
i va haver de comparèixer davant un tribunal de
París el 21 d'abril de 1926.
Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop
de Maintenon, va anar
diverses vegades a París durant els anys cinquanta per
evocar els seus records
en l'emissió radiofònica de J. Mollion
«Les rêves perdus». Georges Cochon va
morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva
casa del carrer Grandes Cours a
Pierres
(Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la
torxa i
durant els anys setanta
van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el
petit
tractat 39 manières de faire râler son
concierge. Es van crear un gran
nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com
ara La
Cochonette; Donnez des logements; Papa
Cochon; C'est
Cochon; V'la Cochon qui
démémage, de Montéhus; Le
chant des
locataires, de Robert Lanoff; o La marche des
locataires, de Charles
d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la
seva lluita
cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là
Cochon qui
déménage. Prélude au droit au logement,
que explicar la història d'aquest
personatge i la seva lluita. ***
Dante Armanetti - Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio Tosi, etc.), i del grup «Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio. ***
Notícia
sobre la gira d'Achille Blicq i Sébastien Faure publicada en
el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 21 de novembre de 1936 - Achille Blicq: El 26 de març de 1889 neix a Comines (Nord-Pas-de-Calais, França) el lliurepensador i anarquista comunista Achille Joseph Blicq. Sos pares es deien Alfred Auguste Blicq, barber, i Marie Hubertine Leleu, domèstica i cosidora belga, i tingué cinc germans i dues germanes. El 13 de març de 1909 portà la contradicció «anarquista-llibertària» en la conferència pública contradictòria de Gaston Sorlin, organitzada a Comines pel grup local del moviment catòlic «Le Sillon» de Marc Sangnier. El 19 d'octubre de 1912 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la mestra Jeanne Margueride Tabary, amb qui tingué un infant, Jean Jacques Achille Blicq. Fou secretari del grup llibertari «Terre Libre» de Lilla. En 1925 vivia al número 7 del carrer Château d'Un de Lilla. A finals dels anys vint fou un dels responsables entre els anarquistes comunistes del departament del Nord de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). Es va oposar, amb Hoche Meurant, entre 1927 i 1928, quan l'escissió de la Unión Anarquista (UA), als anarquistes individualistes encapçalats per Constantin Dryburgh que havien creat l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 8 de juny de 1930 fou el secretari del Congrés de la Federació del Nord de Libre-Pensée Obrera i d'Acció Social que se celebrà a la Sala Vernier de Lilla i 1931 era delegat regional del Nord de la Federació Nacional dels Lliurepensadors de França, organització per a la qual va fer conferències. Col·laborà regularment en Le Libertaire i en 1934 participà en la redacció d'articles per a l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure –curiosament, veient la seva trajectòria posterior, va escriure l'entrada «Xenofòbia». En 1934 era representant del Comitè d'Acció Laica de Lilla. Entre 1934 i 1938, com a mínim, regentà al seu domicili, al número 14 del carrer Marengo de Lilla, la «Librairie Sociologique», que sembla que només venia llibres per correspondència i distribuïa l'Encyclopédie Anarchiste. Com a membre del Comitè d'Acció Laica (CAL), va fer costat entre 1935 i 1936 el Front Popular. Militant de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) des de la seva fundació, va ser membre del seu comitè de direcció i fou un dels signants del «Manifeste pour une conférence nationale contre la guerre et l'union sacrée», publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire. Entre el 10 i l'11 de novembre de 1935 assistí a l'Assemblea Anarquista de Lilla contra la guerra i contra la «Unió Sagrada». Com a membre de la LICP, signà el manifest «Pour sauver la Paix!», publicat el 14 de maig de 1936 al setmanari La Barrage. El 27 de juny de 1936 va fer la conferència «La leçon d'une grève» al Cabaret Flamand de Lilla. A principis d'octubre de 1936 acompanyà Sébastien Faure a Catalunya i al front d'Aragó per a veure les realitzacions revolucionàries que es portaven a terme. En retornar a França va fer amb Sébastien Faure una gira de conferències (Bordeus, Marsella, Montpeller, Niça, París, Saint-Étienne, Toló, etc.) a favor de la Revolució espanyola, com ara la celebrada el 24 de novembre de 1936 al Teatre de Belleville de París, o el 6 de desembre de 1936 a la Salle Olympia Cinéma de Marsella (Provença, Occitània), on assistiren unes 1.500 persones, o la celebrada quatre dies després a Narbona (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època va publicar una sèrie d'articles sobre la Revolució espanyola en Le Libertaire. Amb altres companys (Édouard de Mulder, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de l'UA de Lilla, que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta. Posteriorment s'establí a Saint-Cloud (Illa de França, França), on regentà un comerç de gèneres de punt i de calceteria. També en aquesta ciutat animà diversos grups anarquistes. La policia, en els seus informes, el considerava «força intel·ligent, bon orador i propagandista influent». El 14 de novembre de 1938 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1939 la policia anotà que s'encarregava de recollir fons per als refugiats espanyols internats als camps de concentració. Instal·lat a París (França), el 13 de desembre de 1939 va ser detingut per ordre del governador militar i, sota l'acusació d'«activitats anarquistes», tancat a la presó parisenca de La Santé; el 14 de gener de 1940, però, el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. Durant l'Ocupació s'acostà al col·laboracionisme i va ser nomenat «gerent-administrador ari» de l'empresa de confecció confiscada al jueu polonès Wolf Schoumann, al número 6 del bulevard Saint-Denis del III Districte de París. L'11 d'agost de 1941 dirigí una carta a l'alcalde de Charenton-le-Pont (Illa de França, França), en nom del Comissariat de Qüestions Jueves, interessat per una clínica propietat del metge jueu Marcu Copelovici; l'alcalde va contestar que aquesta estava ocupada pels alemanys. En aquesta època vivia al número 21 de l'avinguda Alfred Belmontet de Saint-Cloud. Després de la II Guerra Mundial els propietaris de l'empresa de Wolf Schoumann el denunciaren per «robatori i malversació», però el cas no va arribar enlloc. En 1947 informes policíacs assenyalaven que vivia en un pavelló molt luxós i que gaudia d'importants recursos econòmics. A finals de 1949 va ser nomenat delegat de personal a la fàbrica de maquinària agrícola «Magnier-Bedu» de Groslay (Illa de França, França) en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Achille Blicq va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig – de 1975 al Centre Hospitalari Quatre Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). ***
Foto d'Albert Doccioletti d'un dossier policíac (1924) - Alberico
Boccioletti: El 26 de març de 1889 neix a Fano (Marques, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Alberico Boccioletti. Sos pares es deien Angelo Boccioletti
i Rosa Perlini. Mariner de professió des d'infant, entrà a formar part del
moviment anarquista de la mà del destacat militant Casimiro Accini. En 1911
lluità a la guerra italoturca. Sense feina en tornar a Fano, demanà un
passaport per a emigrar als Estats Units, però el març de 1913 es va embarcar
novament. El juny de 1913 va ser un dels creadors de la Lliga de Resistència
dels Mariners de Fano (LRMF), de la qual va ser nomenat membre de la seva
comissió executiva, esdevenint una persona molt popular. El 9 de gener de 1914
va ser un dels signants de l'«Acord entre armadors d'embarcacions i patrons pesquers
i mariners». Quan esclatà la Gran Guerra, Fano va ser un dels primers ports a
bombardejar pels austríacs i la flota marinera de la població tingué prohibit
de pescar durant el conflicte bèl·lic. El 31 de maig de 1915 els representants
de l'LRMF reclamaren disposicions legals per solucionar la seva situació, sota
l'amenaça d'engegar un moviment d'agitació; la guerra, no obstant això, silencià
tota les reivindicacions. Cridat a files i enquadrat en la Marina de Venècia (Vèneto,
Itàlia), va ser castigat amb el trasllat a l'illa sarda de La Maddalena en
descobrir-se que havia mantingut correspondència amb Casimiro Acciani i altres
anarquistes «perillosos». En acabar la guerra esdevingué el principal exponent del
sindicat Unione Marinai (UM, Unió dels Mariners), nou nom de l'LRMF, adherit a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Participà activament en les
manifestacions i en la vaga política del 20 al 21 de juliol de 1919 i en
nombroses reunions durant l'anomenat «Biennio Rosso» (Bienni Roig). Va ser
nomenat secretari de l'UM, que comptà amb 800 afiliats i que, a més de lluites
pròpies de la marineria, intentà solucionar el problema històric a Fano de la
venda de peix, ja que els mariners, a més de les lluites contra els armadors de
les embarcacions, havien de bregar amb els venedors dels peix, que sempre tergiversaven
els comptes al seu favor. Es va intentar el sistema de la venda directa, obrint
un negoci a la ciutat i promovent el sistema de subhasta pública per a la venda
del peix. L'UM també intentà obrir una botiga cooperativa per als membres per a
així donar resposta a l'elevat preu dels aliments i al xantatge dels preus
imposats pels comerços als aliments adquirits per la marineria. Entre el 20 i
el 23 de desembre de 1919 fou delegat de Fano al III Congrés Nacional de l'USI
celebrat a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Els mariners de Fano van ser dels
primers a patir les agressions dels escamots feixistes i el 15 de maig de 1921
es produí un enfrontament a Fano entre mariners i feixistes de Lugo di Romagna
(Emília-Romanya, Itàlia), i un d'aquests, Giovanni Borghini, va disparar uns
quants trets de pistola, però finalment acabà a les aigües del port. Dos dies
després, com a represàlia, un escamot feixista de Lugo di Romagna amb un camió
i uns cotxes entrà al barri del port disparant pistoles i fusells, procedint
després a l'assalt de la seu de l'UM, que va ser totalment destruïda. Ell
denuncia a les autoritats els danys, valorats en 5.000 lires. Entre el 10 i el
12 de març de 1922 fou delegat de Fano al IV Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma (Itàlia). El desembre de 1922 el feixisme es va fer amb l'UM, substituint
la junta directiva anterior per una de nova afí, esdevenint d'aquesta manera l'UM
en el primer sindicat feixista de Fano. Per mor de la repressió feixista i dels
problemes financers vinculats als establiments comercials que l'UM havia
intentat muntar –en 1923 va ser jutjat per «infracció a la llei de pesos i
mesures», encara que va ser absolt–, es va veure obligat a refugiar-se uns anys
a Cesanatico (Emília-Romanya, Itàlia). A finals de 1925, esdevingut cap de
barca, retornà a Fano. En 1926, juntament amb la marineria del vaixell Nettuno
(Fioravante Donnini, Antonio Magrini, Giovanni Mazzanti, etc.), definida per
les autoritats marítimes com «temibles comunistes anarquistes», va ser acusat de
«pertorbacions greus a l'ordre públic al port de Fano» per no haver treballat el
Primer de Maig. En 1929, acusat d'incompatibilitat per motius polítics i per la
seva «actitud derrotista», es va proposar la cancel·lació de la seva matrícula
de la Marina Mercant italiana, fet que es materialitzà entre 1931 i 1943, condemnant-lo
a la fam. Alberico Boccioletti va morir en 1972 a Fano (Marques, Itàlia). ***
Raymond Callemin en una foto policíaca - Raymond Callemin: El 26 de març –el 28 de març segons la partida de defunció– de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond François Callemin (Raymond la science). Sos pares es deien Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon. Esdevingué obrer tipogràfic i milità un curt temps en les Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science. ***
Manuel
de Castro - Manuel de
Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario
(Santa Fe, Argentina) l'escriptor,
poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de
Manuel de
Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad
Pardiñas, concertista de piano i
pintora; ambdós es conegueren a la Corunya
(Galícia) i enamorats fugiren a
París (França) i d'allà a la ciutat
argentina de Rosario, on es casaren
civilment. El fill de la parella s'educà a
Córdoba (Córdoba, Argentina) i
després estudià al Seminari Conciliar de
Concepción (Concepción, Xile). De molt
jove quedà orfe de mare, primer, i de pare,
després –vidu reingressà al
sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on
restà definitivament. A la
capital uruguaiana participà de la bohèmia
literària –va fer una bona amistat
amb Ernesto Herrera– i també s'introduí
en els
grups anarquistes, experiència
que més tard recrearà en la seva
novel·la Oficio de vivir. Buenas y
malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils
publicà més tard la
sèrie «Cronicones montevideanos» en el
«Suplemento Femenino» del diari La
Mañana. En 1928 publicà Historia
de un pequeño funcionario, crítica
a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en
diferents publicacions, com
ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla
(Santiago de Chile), Clarín
(Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la
poesia, la novel·la i el conte.
En els seus últims anys creà la seva
pròpia editorial, Banda Oriental, on
publicà les seves obres. El seu art taurí
recorregué les places de Montevideo,
Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels
trenta, convidat pel
British Council, viatjà a Londres per mediació de
l'ambaixador britànic a
l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i
d'edició de revistes
culturals, com ara Teseo, Revista Oral,
Cuadernos Julio
Herrera y Reissing,
«Meridión», etc. Participà en
les Jornades Poètiques
celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats
més aclamats van ser adaptats
al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves
obres destaquen Canto
de oro (1917), Las estancias espirituales
(1919), El padre Samuel.
Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela
picaresca
americana (1937), Lámpara. Vigilias de
la luz y la flauta (1938), Meridión.
33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración
de Hernandarias (1946),
Pregón lírico diciendo de la muerte de
Manuel Rodríguez, Manolete
(1949), Retorno (1951), Hernandarias.
Exploración poética on ocho
cantos (1951), Pastoral melacolía y
otros poemas (1954), El
enigma del ofidio (1955), Encantamiento.
Poesía sobre motivaciones
infantiles (1955), Festival y
transfiguración de Helena. Treinta poemas
de amor (1957), Hernandarias.
Exploración poética en XIII cantos
(1957), Espantapájaro. Poesía sobre
motivos infantiles y un cuento
(1960), El nuevo encantador (1961), Laurel
sangriento. Épica nativa
(1961), Humo en la isla (1962), Metafísica
del vino y otros poemas
(1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio
(1964), Víspera y
olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La
vida bohemia.
Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En
les seves obres descriu
la impersonalitat burocràtica, la incomprensió
que separa els éssers humans, el
món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera
realista i alhora
filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a
Montevideo
(Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la
Secció d'Arxiu i
Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat
de Humanitats i Ciències
de l'Educació de la Universitat de Montevideo. ***
Ramon Casanellas Lluch amb l'uniforme de l'Exèrcit Roig - Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) –alguns autors citen erròniament Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya)– el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Sos pares es deien Ramon Casanellas i Mercè Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Es casà amb Bàrbara Guarch Puig, de qui enviudà i amb qui tingué un infant (Ramon Casanellas Guarch). Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes –posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís –que finalment acabà en Falange Espanyola–, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, amb motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya), xocant amb un automòbil, i, amb son company, morí per una fractura de la base del crani. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista. Ramon Casanellas Lluch (1897-1933) ***
Jacques Doubinsky - Jacques Doubinsky: El 26 de març de 1901 –algunes fonts citen erròniament 1889– neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Sos pares, artesans jueus, es deien Grégoire Doubinsky i Anna Schapiro. Va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates –com la major part dels emigrats servis i búlgars–, en la confecció i disseny de teixits –on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)–, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquest últim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva «L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació «Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank, òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Sa companya fou Reizéa Rubinstein. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França). Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov –biografia novel·lada de les aventures de son padrí–, Mira ceti, etc. ***
Le droite de grève (1937) - Albert Guigui: El 26 de març de 1903 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista, sindicalista i resistent Albert Guigui, també conegut com Albert Guigui-Theral. Sos pares es deien Judas Guigui, pintor decorador, i Ferahi Dari. Va passar la infància i l'adolescència a París; retornant a Algèria en 1918, on va treballar de mecànic i va començar a militar. Força actiu durant les vagues de la metal·lúrgia, va ser condemnat a dos mesos de presó per propaganda llibertària. De tornada a París en 1922, va reprendre la militància, fet que li va portar l'acomiadament de la feina nombroses vegades. Després d'una temptativa infructuosa d'organitzar un falansteri a Algèria, s'instal·la de bell nou a la metròpoli on militarà en la Federació Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT) i on es va oposar fortament als intents de control del Partit comunista. En 1928 va col·laborar en el periòdic Le Libertaire i va animar la Tribuna Sindical fins que va marxar als Estats Units per qüestions de feina. De tornada a França, el 31 de gener de 1931 es casà al XIX Districte de París amb Marie Donizetti. En 1932 va esdevenir corrector d'impremta i va continuar les tasques sindicals en la Unió Departamental de la CGT de la Regió Parisenca. També va fer de tècnic cinematogràfic un temps. A partir de 1936 es va lliurar a l'ajuda dels anarcosindicalistes espanyols. Detingut el juny de 1940, quan va ser alliberat va marxar a la «zona lliure» i va prendre part en la resistència antinazi al costat de Jean Moulin. Va marxar a buscar ajuda a Londres en nom de la CGT clandestina amb el general de Gaulle i en 1944 va participar en la Conferència de Filadèlfia de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Va entrar a París amb els exèrcits d'alliberament. Després de la guerra va obtenir un lloc de funcionari de l'OIT en la seu de Ginebra. Va publicar Le contrôle ouvrier (1934), Le droit de grève (1937) i Mouvement ouvrier aux Etats-Unis (1939), entre altres. En 1982 va cedir un important fons documental a la Biblioteca de l'OIT de Ginebra (Col·lecció Guigui). Albert Guigui-Theral va morir el 5 d'agost de 1982 a Thonex (Ginebra, Suïssa). ***
Necrològica
de Luis Monzón Lasala apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'abril de 1981 - Luis Monzón Lasala:
El 26 de
març de 1911 neix a
Híjar (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista Luis Monzón Lasala. Sos pares es
deien
Pascual Monzón i Catalina Lasala. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), durant la guerra civil lluità en les
milícies confederals i després fou
soldat de la 25 Divisió de l'Exercit Popular de la II
República espanyola,
essent ferit en una cama al front. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i va ser reclòs en camps de
concentració. Durant l'Ocupació
participà en
la Resistència. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Prats de Molló
(Vallespir, Catalunya Nord), on el seu domicili va servir com a base
guerrillera i refugi dels companys que entraven i sortien de la
Península, entre
ells dels germans Sabaté Llopart. En l'exili sempre
milità en la CNT, en els
últims anys en la Federació Local de
Pià. Conreà la poesia. Sa companya fou Carmen
Ferrer. Malalt durant 14
anys, Luis Monzón Lasala va morir el 24 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 26 de març– de 1981 al
seu domicili de
Pià (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà
companya i fills. ***
Victorio
Castán Guillén, cap de la 118 Brigada Mixta (1938) - Victorio Castán
Guillén:
El 26 de març de 1912 neix a Villanueva del
Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Victorio
Castán Guillén –a vegades
el seu nom citat erròniament com Victorino
o Victoriano–, conegut
com Reyes. Sos pares es deien Maximiano
Castán i Victoria Guillén. Obrer
pintor de professió, en 1933 ja militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Saragossa. Quan esclatà la guerra civil,
s'integrà com a
voluntari en la «Columna Carod-Ferrer» a la zona de
Bujaraloz (Saragossa,
Aragó, Espanya). Després s'encarregà
d'un grup de miners d'Utrillas (Terol, Aragó,
Espanya) que constituïren el «Batalló
Castán», que reprengué diverses
poblacions de la zona a l'exèrcit rebel. Després
de la militarització de les milícies,
fou comandant de la 118 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República
espanyola, formada a partir del nucli del «Batalló
Castán», el comissari de la
qual va ser Satrunino Carod Lerín. Aquesta brigada,
considerada com a una unitat
de xoc gràcies a la seva organització i a la seva
capacitat ofensiva, participà
en juny de 1937 des de Fuendetodos (Saragossa, Aragó,
Espanya) en un atac sobre
Osca (Aragó, Espanya) i en la represa de les poblacions
saragossanes de
Belchite i de Sillero, abans de l'ocupació de Terol. El 6
d'octubre de 1937 aquesta
brigada va rebre l'ordre de retirar-se de Belchiche per anar a Casp i
ell va
ser nomenat responsable de la 25 Divisió
(«Divisió Luis Jubert») i del XVIII
Cos de l'Exèrcit amb el grau de tinent coronel. L'abril de
1938, amb aquesta
graduació, va ser nomenat responsable de la 66
Divisió, juntament amb Francisco
Bravo Quesada. Amb el triomf franquista, va veure presoner de les
tropes feixistes
i internat al camp de concentració d'Albatera. Cap el maig
de 1939 aconseguí,
amb Saturnino Carod Lerín i Sebastián Vicente
Esteban, evadir-se gràcies al
suport del Comitè Nacional clandestí de la CNT
encapçalat per Esteve Pallarols
Xirgu. Després d'un temps a Saragossa, passà, amb
sa companya, Pilar Huertas
Murtienes, i son fill, a França, gràcies a la
xarxa de passatge muntada per
Francisco Ponzán Vidal («Xarxa
Ponzán»). Cap el març de 1940 va ser
internat al
camp de concentració de Vernet, d'on el 15 de maig de 1940
va ser posat en
llibertat –o evadit segons altres fonts– per
integrar-se en els serveis de la
gendarmeria de Foix (País de Foix, Occitània). A
partir de setembre de 1940 entrà
a formar part dels Serveis d'Investigació de la Defensa
Nacional. Col·laborà,
sota el nom de Reyes, en la «Xarxa
Ponzán» en el marc de la resistència
antinazi, participant en accions de contraespionatge francès
gaullista (Grup SR
de «Papa Noël», comandat per Naura),
sempre en estret contacte amb Francisco
Ponzán Vidal. Durant la nit de l'11 al 12 d'abril de 1941
des d'Andorra arribà
a Barcelona (Catalunya) a peu i després a Madrid (Espanya),
on establí
contactes i muntà una xarxa; a Saragossa
mantingué contactes amb Joaquín Sin
Oto. Sembla que va ser en aquest moment que va lliurar als companys
d'Osca la
suma de 8.000 pessetes. El 18 de desembre de 1941 retornà,
amb Ausencio
Montañés López, a França.
Durant aquest viatge, van ser detinguts a la
Península Saturnio Carod Lerín (El Cuco)
i Vicente Moriones Belzunegui (José
Luis Márquez Boya), i en un informe dirigit a
Ponzán, Castan acusà Eliseu
Melis Díaz de ser el responsable d'aquestes detencions.
L'abril de 1942 efectuà
un nou viatge a la Península i reorganitzà el
grup de Madrid, creant un punt de
suport a Pamplona (Navarra) i establint contactes amb el nou
Comitè Regional
d'Aragó de la CNT. A principis de juny d'aquell any
retornà a França. En dues
ocasions pogué fugí de la Gestapo i
gràcies a ell un important agent alemany va
poder ser capturat, fet pel qual, després de la derrota del
nazisme, va ser
condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrela de Bronze.
Després de la II Guerra
Mundial, rebutjà els oferiments del govern provisional de la
República espanyola
d'entrar al seu servei i fins i tot refusà rebre la prima
que li pertocava
després de la desmobilització, tornant a la seva
condició de simple obrer
pintor de la construcció. Entre l'1 i el 12 de maig de 1945,
en el I Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili celebrat a
París, es va
nomenat una Comissió Fiscalitzadora, formada per quatre
membres (Ángel Aransáez,
V. Gutiérrez, Josep Teixidor i Antonio Zamorano),
encarregada de la
investigació de certes activitats (resistència,
col·laboració amb els serveis
secrets aliats, etc.) i sobre els bens confederals que tenien alguns
companys
durant la II Guerra Mundial; ell va ser interrogat el 16 d'agost
d'aquell any,
però els treballs i conclusions d'aquesta
comissió mai no van ser divulgats. Finalment,
després de diversos problemes i malentesos per la seva
possible relació amb els
serveis policíacs francesos, per evitar comprometre
l'organització, deixà la
militància de la CNT. Dies després de la mort de
sa companya Pilar Huertas Murtienes
a conseqüència d'una llarga malaltia causada per un
greu accident d'automòbil,
el 5 de maig de 1983 Victorio Castán Guillén es
va suïcidar d'un tret a la
templa al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). Victorio Castán
Guillén
(1912-1983) ***
Necrològica
d'Antonio Barón Palacín apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 26 d'abril de 1981
- Antonio Barón
Palacín: El
26 de març de 1916 neix a Villamayor de Gállego
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Barón Palacín. Sos
pares es
deien Matías Barón Bernad i María
Palacín
Puyal. Quan tenia 19 anys
s'uní a les Joventut
Llibertàries i a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Després de la
insurrecció de 1934, va ser detingut i empresonat a Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya), però un cop jutjat va ser posat
en llibertat. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 feia el servei militar a
Saragossa i
aconseguí passar a zona republicana i integrar-se a
Alfajarín (Saragossa,
Aragó, Espanya) en la «Columna Durruti».
Més tard fou membre del «Batalló
Remiro», unitat guerrillera especialitzada en accions
d'espionatge i de sabotatge
a la zona franquista encapçalat per Agustín
Remiro Manero. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Es
casà amb l'occitana Paulette Clémence
Séris,
amb qui
tingué tres filles. Durant l'ocupació alemanya va
ser detingut i en 1943
deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar,
Turíngia,
Alemanya). Un cop alliberat en 1945, treballà en l'empresa
química Pechiney i
milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Visqué a Vic de
Sòs
(País de Foix, Occitània). Antonio
Barón Palacín, malalt dels pulmons i del cor per
la seva
feina amb
alumini, va morir,
després d'un temps hospitalitzat, el 20 de novembre de 1980
a Foix (País de
Foix, Occitània) i fou enterrat dos dies després. ***
Beto
Gallegos amb un grup d'amics - Beto Gallegos:
El 26 de març de 1921 neix a El Dorado (Cerro
Batoví,
Tacuarembó, Tacuarembó, Uruguai), en
una família pagesa, l'anarquista i anarcosindicalista Luis
Alberto Gallegos
Prieto,
conegut com Beto Gallegos o Viejo Gallegos, i
que a
vegades signava
amb les seves inicials LAG.
D'adolescent, el professor anarquista
Salvador
Fernández Correa el va introduir en el pensament llibertari
i també
rebé la influència de Antonio Lombardero. Quan
tenia 18 anys
començà a freqüentar el
grup «Voluntad» de les Joventuts
Llibertàries, agrupació en la qual
trobà la militant
Débora Céspedes, que esdevingué
sa companya. També fou assidu de la «Casa dels
Llibertaris» que tenia la seva
seu al Sindicat de Forners i participa en la distribució del
periòdic Voluntad. En
aquesta època, amb López
Lombardero (Lomba),
fou un dels
pilars de la Cooperativa Agrícola Industrial, fundada als
voltants de la fleca
«Esfuerzo» i les Joventuts Llibertàries.
Lampista de professió, esdevingué un
dels militants més actius del Sindicat de Lampistes, adherit
a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU). Fugint de la
repressió, passà a l'Argentina, on
treballà al port de Buenos Aires i milità en
el Sindicat de Construccions Navals de l'anarcosindicalista
Federació Regional Obrera
Argentina (FORA). En plena II Guerra Mundial lluità des de
les
Joventuts Llibertàries contra el servei militar obligatori.
En 1947 sa
companya es va reunir amb ell a Buenos
Aires. A
l'Argentina la parella establí estretes relacions amb la
FORA i la Federació
Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com
ara Diego Abad de
Santillán, Humberto Correale, José
María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince,
Juanita Quesada, etc. En 1952, per la seva militància i per
les seves contínues
crítiques al peronisme, va ser empresonat al Penal de Olmos
de Buenos Aires i
no recobrà la llibertat fins l'abril de 1955. En 1963,
després de 16 anys,
alguns d'ells en la clandestinitat, resistint el peronisme i la
dictadura
militar, la parella retornà a Montevideo i, a resultes de la
ruptura en el si
de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) a
conseqüència del suport d'aquesta
a la Revolució cubana, participaren, al voltant de Luce
Fabbri i altres
companys (Cresatti, els germans Errandonea, H. Fabbri, José
B. Gomensoro,
Iriondo, D'Ottone, etc.), en la fundació en 1964 de
l'Aliança Llibertària Uruguaiana
(ALU), contrària a donar suport el castrisme i on van
militar fins al cop dels
militars. Durant els anys dels milicos
participà en les activitats del
Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent
d'esquerres que
volien organitzar comunes autònomes. Després de
la caiguda de la dictadura
militar, participà amb sa companya i Luce Fabbri en la
formació en 1979 del Grup
d'Estudis i Acció Libertària (GEAL) i en el seu
periòdic Opción
Libertaria, que es publicà entre 1986 i 2004 a
Montevideo. També
la parella fou responsable de la «Biblioteca Luce
Fabbri», quan aquesta va
morir en 2002. En 2003 Hugo Fontana publicà la biografia Historias
robadas.
Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. Beto
Gallegos va morir el 18 de
juny de 2010 a Montevideo (Uruguai). En 2014 «La Turba
Ediciones» publicà un
recull dels seus escrits sota el títol Luis
Alberto Gallegos. Escritos anarquistas. ***
Pier
Carlo Masini (1948) - Pier Carlo
Masini: El 26 de març de 1923 neix a Cerbaia
(San Casciano in Val di Pesa, Toscana,
Itàlia) el militant i historiador anarquista Pier Carlo
Masini. Sos pares es
deien Antonio Masini i Ada Calamandrei. De ben jovenet
participà en el moviment
liberalsocialista de Tristano Codignola al voltant de la revista Argomenti.
El 21 de gener de 1942 va ser detingut per «activitats
conspiradores» i
condemnat a tres anys de confinament que purgà a Guardia
Sanframondi, a la
Campània italiana. El 19 de maig de 1943 va ser alliberat i
retornà a
Florència, on s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Quan la guerra
d'alliberament contra el feixisme, formà part de la
Resistència, però no va
participar en cap acció militar. Per consell dels aliats, va
ser nomenat tinent
d'alcalde de San Casciano i membre del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) en representació
del PCI. Quan el líder
comunista Palmiro Togliatti decidí abandonar la lluita
armada i desenvolupar
l'anomenada «Svolta di Salerno» (Giro de Salerno),
que feia costat la
democràcia parlamentària, abandonà el
PCI i s'acostà al moviment anarquista. Després
del congrés fundacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) celebrat
entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara,
s'encarregà de l'edició dels
dos números únics dels periòdics Passione
Rivoluzionaria, òrgan dels joves
anarquistes toscans que sortí l'estiu de 1945, i Alba
dei Liberi, que es
publicà el gener de 1946. En aquesta època es
dedicà a l'estudi dels clàssics
anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Errico Malatesta
i,
sobretot, Francesco Saverio Merlino i Camillo Berneri, pel seu
antidogmatisme.
Entre el 20 i el 22 de juliol de 1946 participà en el
Congrés Juvenil
Anarquista de Faenza en representació dels joves anarquistes
florentins. En
1946 es llicencià en Ciències
Polítiques i decidí dedicar-se a la
investigació
històrica del moviment anarquista. Entre 1946 i 1947, amb
Carlo Doglio,
Antonino Carbonaro i Virgilio Galassi, dirigí el
periòdic Gioventù Anarchica,
que acostà gent força distant del moviment
llibertari, com ara Ferdinando
Tartaglia i Aldo Capitini, del «Movimento di
Religione», del periòdic de
Bergamo La Cittadella i diversos grupuscles
trotskistes. Entre 1948 i
1950 col·laborà en Umanità
Nova i entre 1950 i 1952 en Il Libertario
amb articles històrics i literaris, moltes vegades signant
sota el pseudònim L'Archivista.
El seu interès per Merlino i Berneri el portà a
mantenir correspondència amb
Aldo Venturini, curador de l'obra de Merlino, i amb Giovanna Berneri i
Aurelio
Chessa. En 1957, d'aquesta intensa col·laboració,
nasqué el llibre, realitzat
amb Venturini, Concezione critica del socialismo libertario
di Merlino
i, més tard, un recull d'escrits de Berneri, amb Alberto
Sorti, Pietrogrado
1917. Barcellona 1937 (1964). Sempre crític amb el
moviment anarquista, que
considerava mal organitzat i culturalment pobre, destacà per
mantenir propostes
per intentar treure l'anarquisme de la marginació. No
obstant tot això, dins la
FAI s'ocupà de la Comissió Antimilitarista i
col·laborà activament en el Bolletino
Interno della FAI, Umanità Nova
i Volontà. Per a la FAI
realitzà àmplies gires de conferències
per tota la Península italiana, Sicília
i Sardenya. Al seu voltant aglutinarà un conjunt de joves
militants (Sirio Del
Nista, Arrigo Cervetto, Lorenzo Parodi, Aldo Vinazza, Renzo Sbricioli,
etc.)
que sempre toparan amb el sector més ortodox del moviment
llibertari,
especialment durant els congressos de Liorna –entre el 13 i
el 25
d'abril de
1949–, Frascati –el 12 de març de
1950– i el IV
Congrés Nacional de la FAI
d'Ancona –entre el 8 i el 10 de desembre de 1950–,
on es va condemna
el
«Corrent Masini». La seva idea de crear un
«partit llibertari» internacionalista
lligat als moviments socials de diferent casta i als sindicats, el
portà a
fundar el periòdic L'Impulso i els Grups
Anarquistes d'Acció Proletària
(GAAP). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, durant la
Conferència Nacional
Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els GAAP,
presentà la seva
tesi Sulla liquidazione dello Stato come apparato di classe.
Els GAAP,
però, seran el principi del seu distanciament de les
posicions anarquistes i
del seu acostament al moviment socialista. Durant el V
Congrés Nacional de la
FAI de 1953, celebrat a Civitavecchia, els GAAP no van ser admesos ni
com a
observadors. Força interessat pel moviment obrer,
col·laborà en la revista Movimento
Operaio, de Gianni Bosio, i amb els anarquistes Gino Cerrito
i Ugo Fedeli.
Malauradament els GAAP poc a poc es decantaren vers el marxisme fins la
seva
fusió amb Acció Comunista (AC), una
confederació de petites organitzacions
comunistes de diverses tendències (trotskistes,
bordighistes, etc.) que entre
1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i
antiestalinista de l'esquerra
extraparlamentària italiana. Amb el comunista Giulio Seniga
fundà l'editorial Azione
Comune. Després de la dissolució dels GAAP i quan
AC es decantà pel leninisme,
publicà, entre 1958 i 1959, La corrente di
sinistra vista da sinistra i Una
classe un partito e poi confluisce nel Partito Socialista, i
abandonà el
moviment anarquista. En aquests documents sosté la
necessitat de crear un
corrent llibertari i internacionalista dins del Partit Socialista
Italià (PSI)
que retornés al moviment obrer l'essència de la I
Internacional. En les seves
investigacions històriques estudià les tradicions
laica, anticlerical,
llibertària i federalista del primer socialisme
italià; alhora que redescobrí
figures importants del moviment obrer, com ara Arcangelo Ghisleri.
Sempre
mantingué una posició crítica dins del
PSI, posició que es palesà en nombrosos articles
publicats en Critica Sociale i Avanti!.
Entre 1969 i 1992 milità
en el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI),
però l'únic càrrec orgànic
que ocupà fou el de secretari provincial de
Bèrgam i mai no es presentà a cap
càrrec públic, ni com a regidor ni com a
parlamentari. Gran especialista de la
I Internacional publicà Gli internazionalisti. La
Banda del Matese
(1876-1878) (1958) i Federazione Italiana
dell’Associazione
Internazionale dei Lavoratori. Atti ufficiali (1871-1880)
(1963), a més de
nombrosos textos de Bakunin. També publicà
edicions de llibres de diferents
autors, com ara Rosa Luxemburg, Berneri, Guelfo Zaccaria, etc.
Participà en el
Congrés del Centenari de la I Internacional de
Florència. En 1969 assistí al
congrés «Anarchici e anarchia nel mondo
contemporaneo», celebrat a Torí, i
fundà a Bèrgam la Biblioteca Max Nettlau. Quan la
repressió del moviment
anarquista arran de la massacre de Piazza Fontana, va fer costat el
moviment
llibertari en diferents articles. En 1976 participà a
Venècia en el centenari
de la mort de Bakunin. Entre 1977 i 1983
col·laborà en Il Giornale,
d'Indro Montanelli. En 1993 participà en la
fundació de la Rivista Storica
dell'Anarchismo. A més de les citades, altres
obres destacades seves són Antonio
Gramsci e l’Ordine Nuovo visti da un libertario
(1956), Storia degli
anarchici italiani. Da Bakunin a Malatesta (1862-1892)
(1969), Cafiero
(1974), Eresie dell'Ottocento. Alle sorgenti laiche, umaniste
e libertarie
della democrazia italiana (1978), Poeti della
rivolta. Da Carducci a
Lucini (1978), I leaders del movimento anarchico
(1980), Storia
degli anarchici italiani nell'epoca degli attentati (1981), Manzoni
(1996), Alfieri (1997), Porta
(1997), Mussolini. La maschera
del dittatore (1999), etc. Pier Carlo Masini va morir el 19
d'octubre de
1998 a Florència (Toscana, Itàlia). ***
Agustín
Gómez Acosta - Agustín
Gómez Acosta: El 26 de març
de 1952 neix a Melilla (Nord
d'Àfrica) l'anarcosindicalista Agustín
José
Gómez
Acosta, conegut com Agus. Sos pares
es deien Manuel Gómez i
María Carmen Acosta. Estudià filosofia i lletres
a
Valladolid (Castella, Espanya) i ja en
aquests anys d'estudiant i posteriorment lluità en
l'antimilitarisme («Red
Antimilitarista y Noviolenta de Andalucía»,
Objectors, Insubmisos, etc.),
l'ecologisme («Ecologistes en Acció»,
Federació Ecologista Pacifista Gaditana,
etc.), les ràdios lliures (Ràdio
Caribú, Ràdio Iris, etc.) i els moviments
socials («Movimiento de Resistencia Global contra la
Globalización Capitalista»,
«Red Dos Orillas», Ateneu Llibertari Germinal,
okupacions, 15M, Indignats, etc.).
En els anys setanta milità amb els maoistes de la Jove
Guàrdia Roja (JGR) i del
Partit del Treball d'Espanya (PTE) a Valladolid i després es
passà a
l'anarcosindicalisme. Professor de instituts a diverses localitats
(Valladolid,
Aranda, Costuera, Cadis) milità en el Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i fou un dels fundadors del Sindicat
d'Estudiants de
la CNT d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment
s'instal·là
a Cadis, on s'afilia a la Confederació General del Treball
(CGT) i en va ser
nomenat secretari d'Acció Sindical. Entre 2002 i 2006 fou
secretari general de
la Regional d'Andalusia de CGT i col·laborà
activament en la secretaria de
Relacions Internacionals de la CGT, especialment per als temes
referents al
Magrib. En el moment de morir era secretari general de la
Federació Comarcal de
Cadis de la CGT. Agustín Gómez Acosta va morir
d'un atac cerebral fulgurant el
12 d'octubre de 1984 al seu domicili de Cadis (Andalusia, Espanya) i
l'endemà
va ser incinerat a
Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya fou Milouda El
Hankari.
Defuncions
Juan
Serrano Oteiza - Juan Serrano Oteiza: El 26 de març de 1886 mor a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Havia nascut el 6 de maig de 1837 a Madrid (Espanya). Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud –que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres –comèdia estrenada a Úbeda–, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. ***
Foto
policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)
- Augusto Norsa: El
26 de març de 1932 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista
anarquista Augusto Cesare
Norsa. Havia nascut el 8 de novembre de 1871 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Sos
pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina Terracini.
Assistí a
les primeres classes de l'ensenyament superior i esdevingué
tipògraf. Entre
1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia,
Itàlia) i a Gènova (Ligúria,
Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els
cercles anarquistes. Denunciat
per pertinença al grup anarquista «Sempre
avanti!» de Porta Ticinese de Milà,
se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar
per la intervenció
paterna. El desembre de 1889 emigrà a París
(França), on segons la policia
mantingué relacions amb el grup anarquista
il·legalista d'Achille Vittorio Pino
i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les
seves activitats
llibertàries. El novembre de 1890 signà un
manifest, amb altres anarquistes
(Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti,
Galileo
Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en
les eleccions
generals italianes. El maig de 1891 retornà a
França via Suïssa acompanyat
d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i
tràfic de moneda falsa, així
com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat,
va ser condemnat a vuit anys de
presó i a 20 anys de prohibició de
residència i reclòs a la Presó Central
de
Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu
nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on
treballà de tipògraf. A finals
de 1902 entrà a formar part de la redacció del
periòdic anarquista Il Grido della
Folla on, segons la
policia, col·laborà sota els
pseudònims Erebo
i Un tipografo. El juny de 1904 va
ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència
contra els agents
de policia en ocasió de la inauguració d'una
làpida als morts de 1898 celebrada
el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia).
Després d'una breu
detenció, reprengué les seves funcions de
redactor del periòdic. En 1906, quan
Giovanni Gavilli retornà a Il
Grido della
Folla, abandonà el periòdic i l'any
següent donà suport a la creació de La Protesta Umana. Sense domicili fix,
hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908
retornà
a França. Condemnat per violació del decret
d'expulsió, el novembre de 1909 va
ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de
tipògraf, en 1912 intentà, sense
èxit, de crear un «Fascio Llibertari» a
Milà i l'estiu d'aquest mateix any
fundà Il Giornale Anarchico,
de curta
durada. Els anys successius, segons la policia, portà una
vida «honesta i
laboriosa». De tota manera, després de la Gran
Guerra reprengué els seus
contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920
esdevingué administrador
del periòdic anarquista Umanità Nova.
Detingut el desembre de 1920, va
ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser
absolt del delicte de
«conspiració», dos dies abans de
l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al
poder, s'allunà de la militància. En 1926, malat
i sense mitjans, va ser admès
a la Casa Municipal d'Invàlids. Augusto Norsa va morir el 26
de març
de 1932 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Necrològica
de Josep Costa Vilà publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 d'octubre de 1971 - Josep Costa Vilà: El 26 de març de 1971 mor a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Joan Vicenç Costa Vilà
–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Padern.
Havia nascut el 29 d'agost de 1899 a Vilamaniscle (Alt Empordà,
Catalunya). Sos pares, llibertaries, es deien Martí Costa Padern,
llaurador, i Teresa Vilà Soler. En 1926
comença a treballa de ferroviari a l'estació
duanera internacional de Portbou
(Alt Empordà, Catalunya) i posteriorment va ser destinat a
l'estació de
Barcelona (Catalunya) de la «Compañia de
Ferrocarriles
Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA).
Establert a Sant
Adrià de Besòs (Barcelonès,
Catalunya), milità en la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre de les
milícies que es
ferroviaris crearen i participà activament en els
«Fets de Maig» de 1937 contra
la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, amb
els pares tancats
pels feixistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya),
passà a França. S'establí a
Mont-real (Llenguadoc, Occitània), on milità en
la Federació Local de la CNT.
En 1963 una paràlisi li afectà la meitat del cos
deixant-lo malmenat fins a la
seva mort. Josep Costa Vilà va morir el 26 de març de
1971 a la
clínica Delteil de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 d'abril de 1972 - Adolphe Cavallina: El 26 de mars de 1972 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarquista Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en francès Adolphe Cavallina. Havia nascut el 26 d'octubre de 1886 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va ser inscrit per les autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres (Anglaterra), on conegué Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand Hotel. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs forçats i, en complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a lluitar com a voluntari en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a Niça (País Niçard, Occitània), destacant en la difusió de la premsa llibertària. Adolphe Cavallina va morir el 26 de març de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjor d'Ieras (Provença, Occitània) a conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i fou incinerat a Marsella (Provença, Occitània). ***
Grup
de dones a la Maison du Peuple. Henriette Callet és la
primera per l'esquerra - Henriette
Callet: El 26 de març de 1973 mor a
Émerainville (Illa de França, França)
l'actriu llibertària Henriette Yvonne Marianne Callet. Havia
nascut
el 16 de juliol de
1891 al barri de Recouvrance de Brest (Bro Leon, Bretanya). Era la
filla menor
de François Marie Callet, obrer mecànic al port
militar de Brest, i d'Henriette
Souban. El 21 d'agost de 1912 es casà amb l'obrer de
l'Arsenal de Brest
anarquista René Louis Martin. El 12 d'agost de 1916 la
parella tingué una
filla, Renée Louise Marie. Després de la Gran
Guerra la parella visqué al
carrer Turenne del barri de Saint-Martin de Brest. Fou membre del grup
teatral
de la Maison du Peuple de Brest. Durant les festes
d'inauguració de la Maison
du Peuple, el 10 de febrer de 1924, fou intèrpret, amb son
company, de la peça
teatral L'usine qui flambe. En 1928
interpretà
el paper principal en l'obra L'interdit,
de Jules Le Gall. Va ser intèrpret regular en les peces
programades a la Maison
du Peuple i va fer costat el periòdic Le
Flambeau, òrgan regional de «Libre
Pensée», especialment interpretant la
peça Retour des bancs,
escrita per
René Martin. Membre del Comitè per Espanya
Lliure, a partir d'octubre de 1937
forma part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938
organitzà
col·lectes de roba i d'aliments per enviar a Espanya. En
1937 sa filla es casà
amb l'anarquista Maurice Laisant. En 1940 s'establí amb son
company a Asnières
(Illa de França, França), on vivia sa filla.
Treballà d'empleada en la Seguretat Social i els seus
últims anys visqué a
Saint-Maur-des-Fossés (Illa
de França, França). Henriette Callet va morir el
26 de març de 1973 a la Residència de
Malnoue d'Émerainville (Illa de França,
França). ***
Riccardo
Mannerini - Riccardo Mannerini: El 26 de març de 1980 se suïcida a Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Havia nascut el 28 d'octubre de 1927 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Últim fill d'una família benestant napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va créixer i viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà orfe de pare i l'any següent va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com a operari en una fàbrica d'armament per a l'organització «Todt». A la fàbrica conegué un treballador anarquista que l'introduí en el pensament llibertari i ambdós, de comú acord, començaren a boicotejar les peces que fabricaven. Durant la postguerra es matriculà en la facultat de medicina, però hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques, encara que sempre va freqüentar els ambients mèdic i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes diverses, vivint una vida caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca d'un amic pescador. Malgrat els problemes econòmics aconseguí diplomar-se en l'Intitut Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina Mercant, encarregant-se del manteniment dels frigorífics. Recorregué el món (EUA, Canadà, Amèrica Central, etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de navegació i poemes. Després d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als EUA. Després navegà per a una companyia bananera i recorregué l'Àfrica Oriental. En aquesta època començà a enviar poemes a diferents publicacions. En 1961, durant un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una caldera a la sala de màquines del vaixell li cremà els ulls i la seva vista quedà irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el seu temps a iniciatives de caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no perdin el port i la platja, reivindicació d'helicòpters per als bombers, creació d'un premi literari, fundació de la societat «Misci e Liberi» (Pobre i Lliure) per patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor anarquista Fabrizio De André, col·laborà amb ell en el seu segon àlbum d'estudi Tutti morimmo a stento. En 1968 el grup de rock progressiu New Trolls tragué el seu primer àlbum, Senza orario senza bandiera, amb textos seus i de Fabrizio De André. També col·laborà amb el cantautor Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere, cançó que va ser prohibida en la ràdio i en la televisió. Malalt d'una forta depressió que li acompanyà tota sa vida –a mitjans dels anys seixanta passà una temporada al manicomi Genova Quarto–, Riccardo Mannerini es va suïcidar el 26 de març de 1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al gimnàs propietat de la seva companya, l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a fisioterapeuta. La seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després per son fill, Ugo Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro Macario, i en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la seva poesia, Il sogno e l'avventura. Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di Nicola, Maria Teresa Caprile, Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar l'àlbum Gli occhi del mondo, de Vittorio De Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini. ***
Necrològica
d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984 - Isabel Giménez Galeras: El 26 de març de 1984 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Isabel Giménez Galeras. Havia nascut el 4 de gener de 1915 a la Diputació d'El Beal de Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Demetrio Giménez Tortora i Antonia Galeras Cazorla. Quan encara era una nina emigra amb sa família a Barcelona (Catalunya) i ja d'adolescent començà a militar en el moviment llibertari del barri barceloní de Sants. L'anarcosindicalista Ginés Morata García esdevingué son company. Durant la Revolució participà activament en el procés de col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. S'establí a Vauriàs (Provença, Occitània). Isabel Giménez Galeras va morir el 26 de març de 1984 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Vauriàs. ***
Necrològica
de Joaquín Mayora Castán apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6 de maig
de 1986 - Joaquín Mayora
Castán: El 26 de març de 1986 mor a
Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Joaquín Mayora Castán. Havia
nascut l'1 de febrer de 1905
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien
Joaquín Mayora Solanes, pagès, i
María Castán Mur. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Fraga,
amb el franquisme s'exilià. Sa companya fou Ramona Tello.
Joaquín Mayora Castán
va morir el 26 de març de 1986 al seu domicili de
Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988 - Rafael Adell Flos:
El 26 de
març de 1988 mor a Selon de Provença
(Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Rafael
Adell Flos. Havia nascut el 22 de maig de 1898 a
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Agustí Adell i
Dolors Flos.
Des d'adolescent va militar en el Sindicat dels
Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran
d'una
reunió amb Josep Negre Oliveras, va formar amb Josep Llovid,
Julio Ramón i
Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que
s'encarregava de la difusió de 300
exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra
y Libertad. Va
ser també un dels organitzadors del Sindicat del
Tèxtil de la CNT al barri del
Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió
Cultural de l'escola
«Natura» (La Farigola). Exiliat a França
després de la guerra civil, va ser
membre de la Federació Local d'Alen (Provença,
Occitània), de la qual va ser
secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de
Provença. En 1947 fou delegat en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El febrer de 1949 va ser
nomenat secretari de la Lliga de Mutilats del departament de les Boques
del
Roine. En aquesta època vivia al número 1 del
carrer de les Tuileries de
Charlaval (Provença, Occitània). En 1961 va ser
delegat al Congrés de Llemotges
(Llemosí, Occitània) de
l'MLE en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta
va viure a
Charlaval i va col·laborar en Le Combat
Syndicaliste i en Cuadernos
de pedagogía
(1977). En la seva última
època fou secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT d'Alan. Sa companya fou
Assumpció Surinach.
Sa filla, Azucena Adell Surinach, i son
gendre
Cristóbal Parra Román també van ser
destacats militants anarquistes. Rafael Adell Flos va morir el 26 de
març de 1988 a l'Hospital de Selon de Provença
(Provença, Occitània) –algunes fonts
citen erròniament Charlaval (Provença,
Occitània)– i va ser enterrat a
Charlaval. ***
José
García Pradas - José García Pradas: El 26 de març de 1988 mor a Londres (Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Havia nascut el 10 de desembre de 1910 a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya). Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit, CNT, Construcción, Cultura Proletaria, España Libre, Frente Libertario, Libertad, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente, En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará, Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro, Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición, El terror de Soso Khan, Tierra de lobos, Tributo de sangre, Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947),La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. ***
Necrològica
de Fructuoso González Caro apareguda en el
periòdic granadí CNT de la primera
quinzena de maig de 1995 - Fructuoso
González Caro: El 26 de març
de 1995 mor a Logronyo (La Rioja,
Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Fructuoso González Caro, conegut com Frutos. Havia nascut el 25 d'octubre de
1908 a Ribafrecha (La
Rioja, Espanya).
Sos pares es deien Segundo González i Narcisa Caro. Amb un
any i mig es
traslladà amb sa mare i
sos tres germans a
Logronyo. Sabater de professió,
començà a militar molt jove en el Sindicat de
Sabaters de Logronyo de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), del qual va
ser secretari, i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Durant el
franquisme, la seva sabateria va servir de punt de
distribució de propaganda
clandestina. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, participà
activament en la reconstrucció de la CNT i fou un dels que
ocupà l'històric
local confederal que havia estat adquirit en els anys vint i
posteriorment
confiscat pels feixistes. Sa companya fou Carmen Luna Ferrer, amb qui
tingué tres infants (Segundo, Lidia y María
Pilar). Fructuoso González
Caro va morir
el 26 de març –algunes
fonts citen erròniament el 27 de març–
de 1995 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja,
Espanya) i va ser enterrat al cementir d'aquesta localitat. ***
Ramón
Regueras Deza - Ramón Regueras Deza: El 26 de març de 1998 mor a Berango (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Havia nascut el 31 de març de 1909 a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya). Sos pares, Francisco Regueras i Grimalda Deza, havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna «El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal «Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons «Larrañaga» i «Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seus últims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat en aquesta localitat. ***
Alex
Comfort (gener 1975) - Alex Comfort: El
26 de març de 2000 mor a Banbury (Oxfordshire, Anglaterra)
l'investigador
científic, metge, sexòleg, gerontòleg,
psiquiatra, novel·lista, dramaturg, poeta,
pacifista, objector de consciència i anarquista Alexander
Comfort. Havia nascut
el 10 de febrer de 1920 al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres,
Anglaterra) i
era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort, funcionari
d'educació, i de Daisy
Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes. Amb 14
anys, mentre feia
experiments per millorar la fórmula de la pólvora
a l'Escola Highgate de
Londres, una explosió li volà la mà
esquerra i només li deixà el polze
–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la
mà esquerra li resultava molt
útil per a les «exploracions uterines».
En 1938, quan encara estudiava en
aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The
Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic
(1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb
son pare a
l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare,
aleshores retirada,
l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al
Trinity College de la
Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de
Londres
(actual Royal London Hospital) i a diverses institucions
acadèmiques (Col·legi
Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.),
arreplegant sis graus de
diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica,
psiquiatria, etc.). Després
de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres,
esdevingué professor
de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de
Londres. En 1945 es
diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en
1950 i en 1963 al Col·legi
Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel
Harris i en 1946
tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944
edità, amb John Clifford
Bayliss, la revista New Road. New
directions in european art and letters. Anarquista,
antimilitarista i
pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que
li impedia anar al front, es
declarà objector de consciència i el 2 d'abril de
1943, en plena II Guerra
Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune
denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la
població civil
alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU,
Unió per la
Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquesta
època
publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace
and disobedience (1946); On
this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert
Camus, autor a
qui admirava; i Authority and delinquency
in the modern state. A criminological approach to the problem of power
(1950). Sota el pseudònim Obadiah
Hornbrooke, intercanvià una
correspondència pública i agre
polèmica en
defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de
«profeixista».
Entrà a formar part del cercle intel·lectual
editor (Marie Louise Berneri,
Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.)
del periòdic
anarquista Freedom. En 1948 Freedom
Press li va publicar el llibre Barbarism
and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the
standpoint of anarchism,
basat en un cicle de conferències que realitzà al
London Anarquist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la
«Authors World Peace Appeal»
(AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però
més tard renuncià al seu
comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per
incondicionals soviètics.
Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el
«Comitè d'Acció Directa contra
la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels
100», format per destacats intel·lectuals.
Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que
recorregué 83 quilòmetres entre Londres i
Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El
setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre
ells
Bertrand Russell, per incitació a la
desobediència civil durant una important
protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va
escriure la cançó
protesta One man's hands, que va
ser
musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any
publicà el fullet de
cançons pacifistes Are you sitting
comfortably?
The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre
de 1963) de la revista Anarchy li
dedicà un monogràfic. Durant
la dècada dels cinquanta i dels seixanta
s'especialitzà en biogerontologia i (biologia
de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica
(prolongació mèdica de la vida
humana) i dedicà molts d'esforços a la seva
divulgació, formant part del Club
for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British
Society for
Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la
Recerca sobre
l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos
anys abans, publicà la
seva traducció del sànscrit del tractat
d'erotologia clàssica medieval Koka
Shastra i en 1968, quan es trobava
en una reunió científica a
Txecoslovàquia, pogué assistir a la
«Primavera de
Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de
Medicina. En 1972 publicà la
seva obra més coneguda The joy of
sex. A
gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va
escriure en dues
setmanes i autèntic best-seller
traduït a multitud de llengües i amb el qual
guanyà tres milions de dòlars pels
12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de
ser conegut com Dr. Sex i que les
seves altres obres fossin
desconegudes. Després de la publicació d'aquesta
obra, es divorcià de Ruth
Harris i mesos després, en 1973, es casà amb
l'economista Jane Tristram Henderson,
la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un
romanç des de feia una
dècada –les famoses, i agosarades, 84
il·lustracions de The joy of sex
es basaven en instantànies polaroids
que els amants s'havien autofotografiat. El Center for
the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de
les
Institucions Democràtiques) li donà una feina i
la parella es traslladà a Santa
Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik
tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou
conferenciant en el
Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto,
Califòrnia,
EUA) i també va ser professor en l'Institut de
Neuropsiquiatria de la
Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En
aquesta època la parella era
assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les
muntanyes de Santa
Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de
sexualitat lliure i
d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson
es cansà de l'amor
lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el
denuncià per incompliment
de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i
s'instal·là al comtat
de Kent. En 1989 publicà una carta en The
Guardian contra la imposició de l'impost regressiu
(Poll Tax) i la política
econòmica del govern presidit per Margaret
Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral
severa i a partir d'aquest
moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador
dels seus
interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson
morí d'una hemorràgia.
Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions,
com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,
Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,
One
World, Peace News, Public Opinion, Resistance,
etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three
new poets (1942, amb Roy McFadden
i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle
play (1942), The almond tree. A
legend (1942), A wreath for the
living (1942), Cities of the plain.
A
democratic melodrama (1943), Elegies
(1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual
behaviour in society (1950), Civil
defence. What you should do now! A message to every householder
(1950), And all but he departed. Poems
(1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The
biology of senescence (1956 i 1964),
Sex and violence and the origin of the novel
(1961), Come out to play (1961 i
1975),
Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The
nature of human nature (1966), The
anxiety makers. Some curios preoccupations
of the medical profession (1967), Art
and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism
(1971), «What rough
beast?» And «What is a doctor?»
(1972), More Joy of sex. A lovemaking
companion to The Joy of Sex (1973), A
good age (1976), The novel and our
time (1977) I and that. Notes on
the
biology of religion (1979), Poems
for
Jane (1979), The fast of love.
Loving, loving and growing up (1980), Practice
of geriatric psychiatry (1980), Tetrach
(1981), Reality and empathy. Physics,
mind and science in the 21st century (1984), Imperial
patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The
philosophers (1989), Anarchism and
religion (1991), The new Joy of
Sex. A gourmet guide to
levemaking for the nineties (1992), Writings
against power and death. The anarchist articles and pamphlets
(1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual
fantasies (1997), Kisses and
caresses
(1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març
de 2000 en una
residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire,
Anglaterra). El seu
arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for
Research in Sex
(KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana,
EUA) i la
seva documentació política a la biblioteca de
l'University College London (UCL). ***
Antoni
Téllez fotografiat per Stuart Christie - Antoni Téllez Solà: El 26 de
març de 2005 mor a Cabestany
(Rosselló, Catalunya Nord) el militant
anarquista i
historiador Antoni Téllez
Solà. Havia nascut el 18 de gener de 1921 a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). Sos pares es deien
Martín
Téllez García, ferroviari destinat a Solo del Rey
(Astúries)
que va quedar
marcat per la Revolució asturiana de 1934, i Margarida
Solà Pararols. El juliol de 1936
residia a Lleida i
es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va
viure la guerra i
l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona,
fins que fou
mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada «quinta del
biberó», quan
s'enfonsava la República. Va marxar a França el
febrer de 1939 i va passar un
any al camp de concentració de Setfonts
(Occitània). El febrer de 1940, gairebé
començada la conflagració mundial, va treballar
en la construcció d'una fàbrica
de pólvora a Lanemezan, i quan França
caigué es va posar a treballar al camp el
setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers,
cinc
mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors
estrangers i enviat
a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu
tarannà rebel i
va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per
construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril
Perpinyà-Besiers i va
fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital.
Quan el
volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament
militar de
La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en
la fuga de
presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers
espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de
Forces
Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra,
en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de
la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota
direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va
internar a l'Espanya
franquista –episodi de la Vall d'Aran, fracassat
després de
la batalla de
Salardú. Retornat a França, es va
instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va
encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial
–que en
gran part
va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts
anys–, va
realitzar
missions d'enllaç entre els companys de França i
d'Espanya i va formar part del
segon comitè peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per
traslladar-se a Espanya amb
la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant
tres mesos va recórrer
el país i a la seva tornada a França, per
divergències orgàniques, no va
aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la
seva
estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de
la guerrilla:
Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco,
Zubizarreta, etc. A finals de
1946 va marxar definitivament a París i va
col·laborar activament en tasques de
premsa i organització (Atalaya, CNT,
Ruta, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario, sobretot
com a dibuixant). Cansat de
les lluites orgàniques, va abandonar la
militància orgànica, no la
llibertària,
engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers
llibertaris a
Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la
seva primitiva
nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera
legal. En els seus
últims anys va treballar a París com a periodista
de l'Agència France Presse
(AFP) fins que es jubilà el març de 1986,
instal·lant-se aleshores a Ceret,
prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu
temps entre ambdós països.
Col·laborà en Anthropos, Atalaya
(en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,
CNT, Cultura Libertaria, Historia
Libertaria, Polémica
(en el consell de redacció), Ruta (un
dels seus eixos a Tolosa de
Llenguadoc), Solidaridad Obrera de
París, Suplemento Literario de
Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants
obres, algunes traduïdes a
l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro,
la guerrilla gallega i
sobretot sobre Facerías, Sabaté i
Ponzán. És autor de La guerrilla urbana
en
España: Sabaté (París,
1972), La guerrilla urbana. Facerías
(París,
1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo
(Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros
andares. Recuerdo
(Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un
atentado aéreo contra el
general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y
Puig Antich
(Barcelona-Bilbao, 1994), La red de evasión del
grupo Ponzán (Barcelona,
1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo
«O Pinche» (Vigo,
2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los
servicios secretos
britanicos (edició pòstuma, Saragossa,
2006) i els inèdits Album
de dessins en couleurs (1948),
30
años de Ruta en el exilio
(història i
documents de l'FIJL de 1945 a 1974), Acción
Directa
(1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio
1952), Diccionario
biográfico de la clandestinidad en España:
1936-1975 (en col·laboració amb
R. Dupuy), Atalaya, Notas para un
eventual esbozo biográfico de José
García Tella. Sa companya fou Armonía
Olga Pérez Barberán. Antoni Téllez
Solà va morir el 26 de març
de 2005 a la Policlínica Saint-Roch de Cabestany
(Rosselló, Catalunya Nord). Antoni
Téllez Solà
(1921-2005) Ignasi de
Llorens :
«Antoni Téllez, in memoriam», en Butlletí
Estel Negre, 151 (abril 2005) Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005 ***
Bob
Erler - Bob Erler: El 26
de març de 2020 mor a White Plains (Westchester, New York,
EUA) el professor de
filosofia
i de biblioteconomia i propagandista anarquista Robert John Erler
(III), més
conegut com Bob Erler. Havia nascut el 28
de desembre de 1937 a Baltimore (Maryland, EUA). Sos
pares es deien Robert
John Erler (II o
junior) i Wanda Judycki. Passà la major part de la seva
infantesa a Nutley (Essex,
Nova Jersey, EUA), on sa família extensa vivia en una casa
de diverses unitats
propietat de son avi matern. En 1960 es graduà en filosofia
(amb cursos de
matemàtiques) a la catòlica Universitat de Notre
Dame du Lac de Notre Dame
(Saint Joseph, Indiana, EUA). Conegué Mary Carpenter,
estudiant al Saint Mary's
College de la Universitat de Notre Dame du Lac, amb qui es
casà el 21 de
setembre de 1962, la qual esdevingué professora
universitària i amb qui tingué
dos infants (Susannah i John). En 1966 obtingué un
màster en filosofia sobre
fenomenologia i filosofia social i aquest mateix any es
traslladà a Austin (Travis,
Texas, EUA), on en 1975 obtingué un màster en
biblioteconomia en la Universitat
de Texas. En aquests anys col·laborà en The
Rag, revista underground.
En 1981 la parella s'instal·là al Bronx (Nova
York, Nova York, EUA). Durant les
dècades següents treballà de professor
de biblioteconomia en diverses
institucions (College de New Rochell, Manhattan College, Universitat
William
Paterson de Nova Jersey, Universitat de Long Island i Metropolitan
College de Nova
York). Participà en l'organització
d'experiències educatives, en grups de
discussió i en tertúlies radiofòniques
i televisives («The Anarchist Propaganda
and Variety Hour», etc.), i coorganitzà la
Grenbriar School, escola alternativa
texana. Va ser membre de l'Atlantic Anarchist Circle (AAC, Cercle
Anarquista Atlàntic)
i l'organitzador dels Fòrums Anarquistes mensuals celebrats
al «Libertarian
Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) i al
«A.J. Muste Center» de Nova
York. En els anys vuitanta col·laborà en la
revista Black Eye. Entre el
24 i el 26 d'abril de 1992 va ser ponent en el congrés
«A New World for
Anarchism. Dangers & Opportunities», organitzat pel
LBC i la «X Annual
Socialist Scholars Conference». En 1993 recopilà
una bibliografia en format
llibre titulada Anarchist Booklist, editat pel LBC.
En 1997 col·laborà
en The Encyclopedia of Television. En 2000 va ser
un dels organitzadors
de l'assemblea «NY Anarchist Tribes» (Tribus
Anarquistes de Nova York), que
donà lloc a la creació de la «New York
Metropolitant Alliance of Anarchists
(NYMAA, Alianzça Metropolitana d'Anarquistes de Nova York).
En 2002 publicà amb
Bernard M. Timberg el llibre Television Talk. A History of
the TV Talk Show.
En 2006 formà par de la National Organization for the Iraqi
Freedom Struggles
(NO-IFS, Organització Nacional per a les Lluites per la
Llibertat de l'Iraq). En
2016 sa companya Mary Erler donà el seu arxiu
(correspondència, llibres,
publicacions periòdiques, fullets, etc.) al
«Tamiment Library and Robert F.
Wagner Labor Archive» de Nova York. Bob Erler va morir el 26
de març de 2020 en
una residència de White Plains (Westchester, New York, EUA)
i va ser enterrat a
Bloomfield (Essex, Nova Jersey, EUA). ---
|
![[25/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/03]") |
|
![[27/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/03]") |
|
|
| Actualització: 20-01-24 |