---

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

Foto policíaca d'Émile Lenfant (ca. 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Émile-Jules Lenfant. Sos pares es deien François-Jules Lenfant i Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana de Choisy-le-Roy i vivia al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En aquesta època, sembla, es refugià a Anglaterra. Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc «Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix a Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editaren La Revue Nantaise Littéraire et Artistique. En 1897 es casà amb Bettina Simon, institutriu acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del president Émile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit, La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution, Le Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari, Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain, La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant, Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició «L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov –actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar «corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'un últim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 a Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

Lilian Wolfe, amb Marie-Louise Berneri a la seva dreta, venen premsa anarquista pels carrers (Londres, 1945)

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

José Tato Lorenzo

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Tato Lorenzo. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Suñé. Passà a Vigo (Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

*** 

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker --ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) --Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

***

Fernando Mata Povedano

Fernando Mata Povedano

- Fernando Mata Povedano: El 22 de desembre de 1901 neix a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

Fernando Mata Povedano (1901-1936)

***

Kenneth Rexroth

Kenneth Rexroth

- Kenneth Rexroth: El 22 de desembre de 1905 neix a South Bend (Indiana, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Nascut en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors, quan tenia 12 anys va quedar orfe. Va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com «Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. Kenneth Rexroth va morir el 6 de juny de 1982 a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA). La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

***

Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- David Aparicio Gonell: El 22 de desembre de 1907 neix a Xodos (Alcalatén, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista David Aparicio Gonell –a vegades el seu primer llinatge citat Aparici. Emigrat a Barcelona (Catalunya), en 1927 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i poc després retornà a Xodos per organitzar la col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener i el 2 de desembre de 1937 fou regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos i aquest mateix any era secretari de l'Agrupació Anarquista «Amanecer», adherida a la Federació Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població. Cridat a files, tornà als fronts com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova (Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va ser detingut, apallissat pels militars a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i empresonat a Castelló (Plana Alta, País Valencià). Després de dos anys de reclusió, va ser trasllat a la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), on treballà en la reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat, tornà a Xodos, on contactà amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De bell nou detingut, va ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en un grup dels maquis fins al 1948, any que passà a França. S'establí a Besiers, on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. David Aparicio Gonell va morir el 21 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Saldaña

Manuel Saldaña

- Manuel Saldaña: El 22 de desembre de 1907 neix a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Saldaña de la Cruz. Fill d'una família camperola nombrosa (set infants) molt empobrida, sos pares es deien Juan Manuel Saldaña i Antonia de la Cruz. Des del vuit anys va fer de pastor, ajudà sa família tasques del camp (oliveres, etc.) i pescant durant les nits al Guadalquivir; no pogué instruir-se perquè l'única escola pública que havia al poble era per a nines. Quan tenia 20 anys, poc abans de fer el servei militar a Còrdova, aprengué a llegir amb el llibre d'Errico Malatesta Entre pagesos, amb els companys de les Joventuts Llibertàries, tot per influències de sa mare, gens il·lustrada, però força defensora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assídua de manifestacions i d'assemblees fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Quan caigué aquesta, amb Antonio Saldaña, Ramón Garruta i altres, participà en la reorganització de la CNT. En 1933, a resultes dels fets de Casas Viejas, va escriure el seu primer article «Todo por la huelga». Quan l'aixecament feixista de 1936, d'antuvi aconseguiren controlar els elements dretans del poble, però finalment hagueren de fugir cap a Madrid quan els militars ocuparen la província. Enrolat en la Columna Ascaso, va combatre a Màlaga com a delegat de centúria fins a la pèrdua d'aquesta ciutat i després a Almeria. Novament a Madrid, entrà a formà part de la 70 Brigada Mixta com a capità de companyia, amb la qual va lluitar a Guadalajara, Brunete --on fou ferit en tres parts del cos i va ser ascendit a comandant--, Terol, Madrid i València. En 1939, al final de la guerra, fou detingut quan intentava fugir des del port d'Alacant i tancat als camps de concentracions d'Albatera i de la cartoixa de Porta Coeli i a diverses presons (Linares, Sevilla, etc.) abans del consell de guerra a Sevilla que el condemnà a 12 anys de presó. Després de quatre anys a la penitenciaria de Sevilla, on es nodrí força culturalment, passà a treballar com a ajudant de capatàs i després com a capatàs en la construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, conegut popularment com «Canal dels Presos». Finalment acabà a la colònia penitenciaria militaritzada de Los Merinales. Un cop alliberat, s'establí a Villanueva del Río y Minas, on presidí la CNT clandestina de la comarca fins que la repressió l'obligà a marxar. Després treballà en una mina propietat de la Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles (RENFE) i, quan tancà, en els ferrocarrils granadins, on va establir contacte amb Carlos Soriano, aleshores secretari de la Regional de CNT d'Andalusia, passant a encarregar-se de repartir propaganda per la província aprofitant la seva feina de ferroviari. En 1972 es va jubilar i es traslladà a Barcelona, col·laborant estretament amb els comitès de Padilla y d'Espada, i amb Antonio Navarro. En aquesta època s'encarregà de la tresoreria del Comitè Nacional de la CNT --en morí Franco encara n'era responsable. Durant el postfranquisme participà en l'organització dels sindicats cenetistes de Cornellà i d'Esplugues de Llobregat. En 1987 retornà a Andalusia, primer s'instal·là a Granada i després a Lora del Río. Durant aquests anys assistí com a delegat als congressos confederals de Barcelona, Torrejón, Bilbao i Granada. En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Fou entrevistat per al documental Presos del silencio, de Mariano Agudo i Eduardo Montero, que s'estrenà en 2004. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Ideas-Orto, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. És autor d'El comunismo libertario y su programa (ca. 1976). Manuel Saldaña va morir el 12 de març de 2008 a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Retrat de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

Retrat de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

- Demetrio Gimeno Timoneda: El 22 de desembre de 1912 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno Timoneda, conegut com Bigotes. Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Barber de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove. En 1936 residia a Barcelona (Catalunya) i quan esclatà la guerra civil lluità als fronts com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat «Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Divorciat de Maria Cruelles, es casà amb María de la Concepción Borao Urbón. Demetrio Gimeno Timoneda va morir el 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 13 d'octubre de 1982 al seu domicili de Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes. 

***

Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica d'Acracio Reif Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Acracio Reif Ortiz: El 22 de desembre de 1919 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista  Acracio Reif Ortiz. Fill del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Reif Rodríguez, sos germans Candido i Juan també foren confederals. Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Le Péage-de-Roussillon (Delfinat, Occitània) de la CNT, on son pare n'era el secretari; ell, però, mai no volgué ocupar cap càrrec de responsabilitat, restant un militant anònim. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miner de professió, a començament dels anys vuitanta va ser declarat inepte per a la feina a causa de la seva silicosi. Acracio Reif Ortiz va morir, després de no poder superar una operació de ronyons, el 8 de setembre de 1992 a Le Péage de Vizille (Vizille, Delfinat, Occitània) i fou incinerat dos dies després.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 22 de desembre de 1941 mor a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Prato Carnico (Càrnia, Friül). Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per «violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat.

***

Vaga de ferroviaris (1910)

Vaga de ferroviaris (1910)

- Georges Gillet: El 22 de desembre de 1951 mor a Crévecoeur-le-Grand (Picardia, França) el militant sindicalista i propagandista anarquista Georges Gillet. Havia nascut el 17 d'agost de 1876 a Hardivillers (Picardia, França). A partir de 1910, empleat com a representant de comerç a la regió d'Arràs, comença a publicar --amb Maris Coquide, Poirier, Boisleux i Eugène Fallot-- el periòdic anarquista Le Réveil Artésien, que esdevindrà l'any següent Le Gran Soir. L'octubre de 1910 participarà com a sindicalista en la gran i dura vaga dels ferroviaris de la regió d'Arràs. Després va col·laborar en el setmanari sindicalista revolucionari de la zona Nord i del Pas-de-Calais, L'Avant Garde (1913-1914), el gerent del qual va ser François Henry. Com a antimilitarista va ser inscrit en el «Carnet B» i patirà nombroses vegades condemnes per delictes de premsa: «injúries a l'Exèrcit» (1910) o «provocació de militars a la desobediència» (1911). El 9 de febrer de 1914 va ser un dels organitzadors de la conferència al «Café du Commerce» d'Arràs de Sébastien Faure per recaptar fons per a l'escola «La Ruche». El setembre de 1914 serà jutjat amb Albert Andrieux, responsable del periòdic d'Amiens Germinal, per un tribunal militar per «apologia de l'assassinat amb la intenció de propaganda anarquista» arran de l'atemptat de Sarajevo contra l'Arxiduc d'Àustria.

***

Manuel Devaldès

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 22 de desembre de 1956 mor a París (França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Havia nascut el 5 de febrer de 1875 a Evreux (Alta Normandia, França). En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d’amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l’individualisme (1910), Almanach des ennemis de l’autorité (1913) (1912, amb altres), L’individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d’Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d’Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c’est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l’égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l’acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l’oeuvre d’un néo-malthusien (1947), L’éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc.

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Antonio Moroni

Antonio Moroni

- Antonio Moroni: El 22 de desembre de 1971 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i antimilitarista, i després feixista i novament anarquista, Antonio Moroni. Havia nascut el 17 d'agost de 1892 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Alberto Moroni i Luigia Pozzi. D'antuvi socialista, de tendència antimilitarista, cap el 1912 adherí al moviment anarquista, desenvolupant tasques bàsiques i de petita propaganda. Fugint del servei militar passà a Suïssa, on va romandre des de començaments d'agost fins a finals de novembre de 1912, primer a Zuric (Zuric, Suïssa) i després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà destacats anarquistes. De bell nou a Itàlia, el desembre de 1912 va ser enrolat en el 40 Regiment d'Infanteria acantonat a Nàpols (Campània, Itàlia). Des de la caserna napolitana va escriure una carta a son germà Paolo, lamentant el duríssim i injust tractament per part dels seus superiors a causa de les seves idees polítiques. Aquesta carta va ser publicada el 23 de desembre de 1912 en el periòdic Avanti! i per aquest motiu va ser acusat de «difamació a la Autoritat Militar i a l'Exèrcit Reial». El 27 d'abril de 1913 va ser absolt pel Tribunal de Càller (Sardenya) de l'acusació de difamació, però va ser enviat a la companyia disciplinària del fort de San Leo (Marques, Itàlia; actual Emília-Romanya, Itàlia). Des del fort de San Leo va enviar nombroses cartes de denúncia, que es van publicar regularment en la premsa llibertària (L'Internazionale, Rompete le File!, Volontà, etc.). Per iniciativa de Maria Rygier i del grup editor del periòdic bolonyès Rompete le File!, el seu nom es va veure associat, juntament al d'Augusto Masetti, a la campanya antimilitarista que donà lloc a la «Setmana Roja». Llicenciat a finals de juny de 1914, retornà des de San Leo a Milà, on va ser rebut com un heroi. El juliol d'aquell any entrà a formar part del «Comitè Nacional contra la Companyia Disciplinària» i freqüentà assíduament el Fascio Llibertari i l'anarcosindicalista Unió Sindical Milanesa (USM). En plena Gran Guerra causà una gran sorpresa que, segons una carta seva dirigida a son germà publicada pel periòdic Il Popolo d'Italia i després en L'Internazionale, anunciés que s'allistava com a voluntari en la Legió Garibaldina, enquadrada en el IV Regiment de la Legió Estrangera Francesa, comandada per Peppino Garibaldi, amb la benedicció de Maria Rygier, aleshores intervencionista. Aquesta presa de partit, va ser durament criticada pel moviment anarquista. Quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, va romandre un temps a Lió (Arpitània) i a començaments de maig de 1915 retornà a Milà. Cridat a files el juliol d'aquell any, lluità valerosament i va ser ferit en diverses ocasions. Després de la guerra s'adherí al feixisme i en 1922 s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF) i entrà a treballar de tipògraf en Il Popolo d'Italia. A finals de 1928, decebut de la involució reaccionària del règim, renuncià al carnet del PNF en senyal de protesta contra els Pactes del Laterà de l'11 de febrer de 1929 i només l'amistat amb Arnaldo Mussolini, germà menor del dictador, va impedir que fos acomiadat del periòdic. En 1934 va ser esborrat del registre de «subversius», però continuà amb el seu enfrontament amb les autoritats feixistes. A partir de 1936 començà a col·laborar amb el setmanal parisenc Il Merlo Giallo, que acollia nombrosos exfeixistes exiliats, com ara Massimo Rocca, i on criticà reiteradament la política sindical feixista, sempre subordinada als interessos de la patronal. El maig de 1939 aparegueren a diferents indrets de Milà, entre ells la Casa del Fascio, manifests antigovernamentals lloant l'intervencionisme revolucionari de Filippo Corridoni i d'Amilcare Cipriani; les investigacions van concloure que els fullets havien estat impresos per Moroni a la tipogràfica d'Il Popolo d'Italia. Aquesta vegada va ser acomiadat de la feina immediatament, però no patí més conseqüències gràcies a la intervenció directa de Benito Mussolini. L'agost de 1941 va ser condemnat, juntament amb son fill Alberto, a cinc anys de confinament a l'illa de Tremiti per haver imprès «manifests anarquistes», però que en realitat van ser exemplars del pamflet Il canto della Rinascita, que contenien una versió satírica i antinazi de la cançó Lili Marleen. Es beneficià de l'amnistia concedida el 28 d'octubre de 1942 pel vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i pogué retornar a Milà. Posteriorment es va traslladar a Mombello (Llombardia, Itàlia), on entrà a fer feina a l'Hospital Psiquiàtric Provincial de Milà d'aquesta localitat. L'octubre de 1943, amb son fill Alberto, va imprimir el full clandestí redactat per Alibrando Giovannetti Ai laboratori d'Italia que reivindicava el programa anarcosindicalista de la dissolta Unió Sindical Italiana (USI). Després de la II Guerra Mundial entrà en contacte amb els cercles anarquistes milanesos, ocupant-se de l'organització sindical i escrivint regularment per al setmanari milanès Il Libertario, dirigit per Mario Mantovani. En un informe de la Prefectura de Policia de Milà de l'11 de juny de 1949 indicava que estava inscrit en la Federació Anarquista de Milà (FAM). Antonio Moroni va morir el 22 de desembre de 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1998 son fill Alberto Moroni publicà la biografia Antonio Moroni. Una vita controversa dall'inizio del secolo al secondo dopoguerra.

***

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà "Espoir" del 26 d'abril de 1981

Necrològica de Francisco Alcaraz Franco apareguda al periòdic tolosà Espoir del 26 d'abril de 1981

- Francisco Alcaraz Franco: El 22 de desembre de 1980 mor a Vauvert (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Francisco Alcaraz Franco. Havia nascut el 20 de març de 1920 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Alcaraz i Tomasa Franco. Adolescent, lluità com a voluntari en la Guerra Civil espanyola. En acabar la contesa, en 1939, va ser apressat i hagué de complir tres anys de servei militar. Després tornà a Lorca, però assenyalat com a anarquista, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ciments «Sansón» i participà, amb vells militants anarcosindicalistes, en la reorganització de la Federació Local de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Descobert per les autoritats franquistes, fugí cap a França, on va haver de restar tres anys sota residència forçosa. Després es va instal·lar a Vauvert, on treballà com a obrer agrícola a les granges de la regió i milità en el moviment anarquista. Fou secretari de la CNT a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Rosa Manzanares. Francisco Alcaraz Franco va morir el 22 de desembre de 1980 al seu domicili de Vauvert (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramón Andrés Crespo

Ramón Andrés Crespo

- Ramón Andrés Crespo: El 22 de desembre de 1980 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ramón Andrés Crespo. Havia nascut el 23 de setembre de 1905 a Ricla (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys va instal·lar-se a Saragossa, on va començar a militar en el moviment anarquista i va formar part amb Joaquín Ascaso del grup anarquista «Los Indomables». En 1925, fugint de la repressió de Primo de Rivera, va exiliar-se a França, on va militar en diversos grups anarquistes fins la caiguda de la Dictadura. En 1931, amb la proclamació de la República, torna a Saragossa, on es converteix en un dels puntals més important de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tot assumint les tesis més anarquistes i radicals durant els anys republicans, participant en els grups d'acció de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al costat de Joaquín Ascaso, Joaquín Aznar i altres defensors de la línia apuntada per Joan García Oliver de la «gimnàstica revolucionària». El setembre de 1931 va encapçalar la secretaria de la Federació Local de Saragossa, i en el Congrés Regional celebrat aquell mes es va mostrar força antisindicalista. L'octubre de 1931 va ser detingut per contraban d'armes, i de bell nou el gener a Osca i el maig de 1932 per possessió d'explosius. El 2 de juliol de 1933 va participar en l'assemblea míting pro presos de Madrid en representació d'Aragó. Entre octubre i desembre de 1933 fou comptador del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa. El desembre d'aquell any va participar en el Comitè Revolucionari durant la insurrecció llibertària aragonesa i per la qual cosa va acabar empresonat, ben igual que Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Agusto Moises Alcrudo, Cripriano Mera, etc. El febrer de 1936 va ser alliberat arran de l'amnistia atorgada pel Front Popular i tot seguit es va incorporar en la lluita per la Revolució, fent mítings a la zona de Benasque, amb Francisco Muñoz, a començaments de juliol de 1936. Quan va esclatar la rebel·lió feixista, va ser dels pocs militants saragossans que van saber estar en el seu lloc i un cop que la resistència es va fer impossible, va abandonar la ciutat a peu fins guanyar zona republicana amb sa companya María Castanera, que acabarà detinguda i afusellada pels feixistes. El setembre de 1936 va fer mítings a Barbastre amb Ara, Arnal, Alberola i Maravilla. Va organitzar el batalló «Aragón Confederal», amb el qual va combatre al front aragonès fins que va caure ferit l'octubre de 1937, restant coix per sempre. En aquesta època va tenir molta influència en els cercles anarcosindicalistes i faistes i se'l va considerar molt lligat a Ascaso i força contrari a Miguel Abós. Va residir a la comarca d'Alcanyís fins al definitiu avanç feixista. Evacuat a França, va aconseguir un passatge cap a Santo Domingo i després a Mèxic. Va retornar ja vell a la península, instal·lant-se a Saragossa a finals de 1973, on va participar en la reconstrucció de la CNT, organització on va militar fins a la seva mort.

***

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic "España Libre" del 21 de setembre de 1952

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic España Libre del 21 de setembre de 1952

- Manuel Padilla Marín: El 22 de desembre de 1984 mor a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Havia nascut cap al 1899. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera.

***

Necrològica Raimon Subirats Lleixa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de març de 1994

Necrològica Raimon Subirats Lleixa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de març de 1994

- Raimon Subirats Lleixa: El 22 de desembre de 1993 mor a Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Raimon Subirats Lleixa. Havia nascut el 16 de setembre de 1909 a Mas de Barberans (Montsià, Catalunya). Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats i Anna Lleixa. Pagès de professió, sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Josep i Manuel, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Esdevingué anarquista durant el servei militar a Barcelona (Catalunya), on serví com a ajuda de camp del comandant de l'Estat Major. En retornar al seu poble natal, la CNT s'estava organitzant i esdevingué president del Sindicat de Pagesos. També participà en el grup de teatre local organitzat pel sindicat que realitzava representacions a la comarca, tot aprofitant l'avinentesa per fer propaganda. Un poc abans del cop militar feixista de juliol de 1936, a causa de la gran misèria regnant al seu poble, es traslladà a viure amb sa família a Barcelona. Quan l'aixecament, s'enrolà en la columna confederal «Los Aguiluchos» i combaté al front aragonès d'Osca; posteriorment passà a la «Columna Durruti», on combatien dos germans seus. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per La Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb els últims combatents de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser internat al Fort de Mont-Louis i, a partir de març, al camp de concentració de Vernet. L'agost de 1939 abandonà el camp i retroba sa família a Auta-riba (Llengudoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a Colomièrs (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels fundadors de la CNT del poble, i representà, amb un altre company, aquesta localitat en el Ple de Regionals de 1945. Sa companya fou Carmen Lleixa. Malalt durant molts d'anys, Raimon Subirats Lleixa va morir el 22 de desembre de 1993 al seu domicili de Ramonvila e Sent Anhan (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. 

***

Bernard Voyenne

Bernard Voyenne

- Bernard Voyenne: El 22 de desembre de 2003 mor a París (França) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Voyenne. Havia nascut el 12 d'agost de 1920 a Vichy (Alvèrnia, Occitània). Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres.

---

[21/12]

Anarcoefemèrides

[23/12]

Escriu-nos


Actualització: 26-06-19