|
---
Anarcoefemèrides
del 22 de febrer Esdeveniments
Capçalera
de Le
Révolté [CIRA-Lausana] Foto:
Éric B. Coulaud - Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol «Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials. ***
Full
volant del Gran Ball al Gran Price - Gran Ball al
Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el Sindicat
Únic d'Espectacles Públics de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran
Ball popular al
teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina
«Price
Band». ***
Capçalera
de Catalunya - Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà –que no tenien res d'anarcosindicalistes– i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut noves èpoques. Catalunya
(1937-1838) ***
Cartell
del míting antifranquista a la Sala Wagram de
París (22 de febrer de 1952) - Míting
antifranquista: El 22 de
febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França)
es realitza un gran míting,
sota el títol «Franco assassina
encara!», per protestar contra els crims
franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat
per la
Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència
d'Émile Kahn, comptà amb la
participació de George Altman, André Breton,
Albert Béguin, Albert Camus, Louis
Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i
d'altres
intel·lectuals. En l'organització de l'acte
participaren Fernando Gómez Peláez,
del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep
Ester Borràs, de la Federació
Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El
text llegit per André
Breton fou publicat, sota el títol «Discours de
Wagram», en Le Libertaire
del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es
realitzaren arreu
d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels
condemnats, els anarquistes
Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago
Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña
i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de
març de 1952 al Camp de
la Bota de Barcelona (Catalunya). Míting antifranquista a la Sala
Wagram de París (22 de febrer de 1952)
Naixements
Joseph Favre - Joseph Favre: El 22 de febrer de 1844 –algunes fonts citen erròniament 1849– neix a Les Prasses (Vex, Valais, Suïssa) el xef de cuina i periodista gastronòmic i militant anarquista, i després socialista, Jean Joseph Favre. Sos pares es deien Barthélémy Favre i Madeleine Quinodoz –sembla que era fill il·legítim del capellà catòlic Victor Leblanc. Orfe molt jove, amb només estudis primaris, als 14 anys va ser enviat pel seu tutor, un advocat, a treballar d'aprenent en un restaurant i, amb el temps, esdevingué un reconegut xef de cuina, treballant entre 1866 i 1870 a nombrosos hotels de prestigi de diverses ciutats europees (Sion, Ginebra, París, Londres, Wiesbaden, Hamburg, etc.). Durant la guerra francoprussiana es va allistar en el cos expedicionari de Giuseppe Garibaldi i en acabar la contesa retornà a Suïssa. A més de la seva feina, assistí d'oient lliure a classes a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), fent amistat amb destacats anarquistes (Arthur Arnould, Gustave Courbet, Jules Guesde, Élisée Reclus, etc.). En 1872 residia a Martigny (Valais, Suïssa), on fundà el novembre d'aquell any una secció de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 3 d'abril de 1873 va ser jutjat pel Tribunal de Martigny-Bourg sota l'acusació de «pertorbador de l'ordre i de la pau pública». Fins a 1879 treballà de cuiner a Suïssa (Lausana, Clarens, Friburg, Lugano, Basilea, Bex, etc.). En 1874 formà part de la Secció de Vevey (Vaud, Suïssa) de la Federació del Jura de l'AIT, de la qual va ser secretari, amb destacats companys (James Guillaume, Enrico Imperatori, Giuseppe Nabruzzi, Élisée Reclus, Samuel Rossier, Charles Perron, etc.) i vivia a Clarens (Vaud, Suïssa), on era xef de cuina a la pensió Ketterer. En 1875 era secretari de la Unió Obrera (UO) de Vevey. En 1875 s'establí a Lugano (Ticino, Suïssa) i treballà a l'Hôtel du Parc, on va conèixer Mikhail Bakunin, i en un sopar amb companys (Arthur Arnould, Mikhail Bakunin, Jules Guesde, Errico Malatesta, Benoît Malon i Élisée Reclus) creà l'anomenat i apreciat «Pouding Salvator» (de la muntanya Salvator, que domina el llac de Ceresio), també conegut com «Púding anarquista». Poc després, l'agost de 1875, fundà, amb Ludovico Nabruzzi i Tito Zanardelli, el periòdic L'Agitatore, del que sortiren cinc números, amb una posició acostada al pensament socialista de Benoît Malon, i a finals de l'any va publicar en L'Almanaco del proletario pel 1876, contra l'insurreccionalisme anarquista. Més tard fou membre de la Secció de Ceresio (Tesino, Suïssa), que trencà amb l'anarquista Federació del Jura. En aquesta època col·laborà en el periòdic radical local Il Giovine Ticino. Dirigí, amb Benoît Malon, una carta al míting internacionalista celebrat el 18 de març de 1876 a Lausana, on criticà la posició abstencionista i insurreccional bakuninista. El juny de 1876 edità l'obra de Malon Historia critique de l'économie politique. Entre el 17 i el 18 de febrer de 1877 assistí en representació de la Secció de Ceresio al II Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia (FAI) de l'AIT celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia), on participà activament, intervenint en diverses ocasions a favor de la participació a les eleccions parlamentàries. En 1877 fundà a Ginebra el periòdic La Science Alimentaire. En 1878, amb Benoît Malon i César De Paepe, fundà la revista Le Socialisme Progressif. Entre 1879 i 1880 s'estigué a Basilea i mantingué correspondència amb Johann Philipp Becker. En 1879 creà la Unió Internacional per al Progrés de l'Art Culinari, que encara avui dia existeix amb una vuitantena de seccions arreu del món. De bell nou a França, esdevingué una celebritat mundial de la gastronomia, i en 1895 publicà a París el monumental Dictionnaire universal de cuisine et d'hygiène alimentaire en quatre volums (6.000 receptes), reeditat en 1978 i en 2010, encara que sense els comentaris de l'autor, sota el títol Dictionnaire universal de cuisine pratique. El 27 de maig de 1884 es casà amb Joséphine Alexandrine Delacour. Joseph Favre va morir el 17 de febrer de 1903, víctima d'una hemorràgia cerebral, al seu domicili de Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França). El 24 de juny de 1977 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal de Les Prasses de Vex. Actualment, cada dos anys, se celebra a Martigny el «Gran Prix Joseph Favre» de gastronomia. En 2020 el metge Albert Mudry publicà la biografia Joseph Favre, cuisinier et erudit. ***
Jesse Brandani - Jesse Brandani:
El 22 de febrer –el certificat de
defunció cita el 23 de febrer– de 1851 neix a
Calcinaia
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Jesse
Brandani –també citat Iesse
Brandani. Sos pares es deien Ernesto Brandani i Marianna
Magnani –el certificat de defunció cita Giuseppina
Conti. Es
crià a Pontedera
(Toscana, Itàlia), on sa família es va traslladar
poc després del seu
naixement, i on son pare va instal·lar una
fàbrica de cintes. Quan tenia 15
anys va fugir de casa i son pare el va amenaçar amb
tancar-lo en un
correccional. Quan tenia 17 anys s'enrolà en les tropes
garibaldines.
Posteriorment va fer estudis a Florència (Toscana,
Itàlia) i es titulà com a
enginyer mecànic. Entre els anys setanta i vuitanta
desplegà una intensa
activitat «conspiradora» i de difusió
del pensament socialista i
internacionalista a la zona de Pisa (Toscana, Itàlia). A
finals de 1870 va ser
deportat un any a l'illa de Lipari. En 1891 es va casar –va
tenir nombrosos
infants– i son pare li obrí una fàbrica
de cintes a Empoli (Toscana, Itàlia) i
en 1873 una segona a Liorna (Toscana, Itàlia),
però ambdues van fer fallida. En
1874 va ser novament confinat, aquesta vegada dos anys a l'illa de
Lampedusa. A
principis de 1878, instal·lat de bell nou a Pontedera,
sempre dins del marc de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
decidí canviar d'estratègia
política i es dedicà a la distribució
pels cafès entre els desocupats pisans de
dos fullets manuscrits: La questione
sociale i L'organizzacione
socialista,
on intenta abordar noves qüestions teòriques per
intentar fugir de la via
conspiradora de la Federació Italiana de l'AIT, fomentant la
formació de
seccions autònomes de fraternitat i solidaritat i en
l'organització de l'AIT en
molts de grups, seccions i cercles, més en la
línia «evolucionista». Per la
difusió
d'aquests dos fullets, va ser denunciat, jutjat i condemnat a 14 mesos
de
presó; un cop acabada la condemna, va ser sotmès
a vigilància contínua i,
finalment, enviat al confinament. En 1883 va ser novament condemnat a
quatre
anys de confinament i a dos anys de vigilància especial. Un
cop lliure, en 1886
va ser repudiat per son pare. En 1888 publicà Discorso
apologetico diretto
alla pubblica opinione, dedicato alla Prefettura di Pisa. En 1888 va instal·lar una
petita
impremta a Pontedera sota el nom «Tipografia della
Zangara», on publicà alguns
números del periòdic satíric i
anticlerical La
Zangara, habitualment segrestat per les autoritats. En els
anys vuitanta
continuà catalogat com a «anarquista
perillós», però en aquesta
època començà a
allunyar-se de les idees llibertàries anteriors. En 1890
publicà el fullet Memoria al
ministro dell'Interno, on
declarava que ja no era un «perillós
subversiu». En aquells anys emigrà a
l'estranger, vivint com a un vagabund amb ardits i subterfugis (tocant
la
guitarra, fent d'humorista, etc.), sota el nom de Trovatore.
Entre 1890 i 1901 recorregué 140.000 quilòmetres
al
voltant dels cinc continents (Alemanya, Algèria, Argentina,
Austràlia, Còrsega,
Egipte, Espanya, EUA, França, Grècia,
Índia, Indoxina, Japó, Lapònia, Malta,
Marroc, Nova Zelanda, Palestina, Portugal, Regne Unit, Suïssa,
Tunísia, Xina, etc.).
Quan la sentència a la qual havia estat condemnat l'any 1890
va prescriure, en
1901 retornà a Itàlia, on va fer una gira de
conferències a diverses ciutats,
que li van portar a altres condemnes i expulsions, fins a l'estiu de
1903, quan
acabà instal·lant-se a França,
però passant els estius a les platges belgues (Knokke,
De Panne, etc.). Cap el 1901 publicà Le tour de
monde par le troubadour
Jesse Brandani. 1890-1900 140.000 kilomètres en dix ans.
En un informe del
prefecte de policia de Pisa de juliol de 1902 dirigit al Ministeri de
l'Interior informava que en els anys anteriors havia patit condemnes
per
diversos motius (robatori, extorsió, manifestacions
sedicioses, violacions a amonestacions
i a vigilàncies, ús d'armes prohibides,
difamació, etc.) i que estava sotmès a
vigilància especial. En 1906 publicà Relazione
di viaggio da Roma al Polo
Nord (1902-1903-1904-1905). Commedia umana Jesse Brandani i en 1907 Discorso fatto dal
globe-trotter ex garibaldino Iesse Brandani il 14 luglio 1907 nella
grande
corte del Palazzo degli Invalidi a Parigi per il centenario di Garibaldi.
En 1908 publicà En route corse New
York-Paris in automobile. Quan esclatà la
Gran Guerra es declarà intervencionista i, malgrat les
nombroses declaracions i
cartes al ministre de l'Interior on afirmava ser un súbdit
fidel dedicat a la
pàtria i a l'ordre nacional, les autoritats el continuaren
vigilant assíduament
fins a la resta de sa vida. En 1914 publicà Conferenza
popolare tenuta dal
signor Brandani Jesse (globe-trotter) nella sala dell'Unione Italiana a
Parigi
il 4 ottobre 1914. En 1915
intentà, sense èxit per mor de la seva salut,
allistar-se a l'exèrcit francès.
En 1917 va fer una breu estada a Itàlia, on, ja vidu, es
tornà a casar per
segona vegada. En 1918 el troben fent una gira de contacontes arreu e
França
amb cançons patriòtiques i de lloança
a la victòria aliada.En
1929 va
ser esborrat del registre de subversius. Vidu de Conception
Chellé, es
casà amb Françoise Regini. Jesse Brandani va
morir el 26
de maig –algunes fonts citen erròniament el 28
de maig–
de 1938 a l'Hospital de Vilafranca de Mar (Provença,
Occitània). Jesse Brandani (1851-1938) ***
Notícia
de l'absolució de Claude Corget apareguda en el diari
parisenc La
Petite République del 28 de juliol de 1883 - Claude Corget: El
22 de febrer de 1852 neix a Beaulieu (Riorges, Forez,
Arpitània) l'anarquista
Claude Corget –el llinatge també citat
erròniament Claude Gorget o Corgeret.
Era fill de Pierre Corget, vinyataire, i de Claudine Gouttebaron,
domèstica. Es
guanyava la vida treballant de jardiner a Roanne (Forez,
Arpitània). El març de
1883 la policia el buscava per detenir-lo per haver rebut a Roanne un
paquet d'exemplars
del fullet antimilitarista À l'Armée,
sembla que publicat en 1880 a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), expedit per Émile Pouget
des de París (França), però
havia fugit de la ciutat després de ser interrogat. Jutjat
en rebel·lia, el 23
de juny de 1883 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de
París a dos anys
de presó i a 300 francs de multa –en aquest mateix
judici van ser jutjats Henri
Enfroy, Marie Lacrois (Bouillet), Eugène
Mareuil, Marie Martinet, Louise
Michel, Jacques Moreau (Gareau), Émile
Pouget i Léon Thiéry per
«pillatge» de fleques durant la
manifestació del 9 de març anterior dels
desocupats de París. Detingut posteriorment, en la
revisió del seu judici a
l'Audiència del Sena, el 27 de juliol de 1883, en va ser
absolt. Casat amb
Marguerite Chabry, tingué al menys un fill, Claude Corget.
Al final de sa vida
treballà de xofer i vivia al número 13 del Quai
du Bassin de Roanne. Claude Corget
va morir l'11 de febrer de 1900 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez,
Arpitània). ***
Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895 - Domenico
Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro
(Llombardia, Itàlia) l'obrer
anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani
i Rosa
Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del
Consolat Obrer i
president de l'Associació d'Obrers Paletes de
Màntua, considerada per les
autoritats com a subversiva. En ocasió del V
Congrés de la Confederació Obrera
de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de
gener de 1885 a
Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la
Comissió Directiva
formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli,
constituí la
majoria obrera enfrontada a la tendència
democraticoreformista. En el VI
Congrés de la COL –II Congrés del
Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el
6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del
subcomitè del POI i
l'exponent més influent del comitè organitzador,
presidint una sessió i
participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs
i
altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos
en sectors i
reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions
de
treball als camps. Després de la dissolució del
POI el juliol de 1886, promogué
la reorganització del Partit i topà amb l'obra de
Sartori, qui, excarcerat
després del procés de Venècia
(Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa
coneguda
com «La Boje», estava constituint la seva
pròpia organització. El 15 d'agost de
1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia),
participà en la fundació de la
Federació
Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del
socialisme de Màntua
entre «evolucionistes» i
«revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi,
creà el
Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle
Socialista Obrer, l'objectiu
del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua,
és preparar els pagesos per
a un «general i sagnant aixecament contra els
terratinents», ben ajudats pel
seu òrgan d'expressió L'Amico
del Popolo,
que només va poder treure tres números en 1888.
Repetidament processat per
delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat.
En 1894 va ser proposat
perquè se li assignés domicili obligat.
Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el
gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi,
Riccardo
i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano,
Luigi
Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en
rebel·lia a tres
anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser
enviat a les illes Tremiti, però
arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser
traslladat poc
després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius
de salut, va ser
posat en llibertat condicional i sotmès a
«vigilància especial» fins a finals
d'aquell
any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a
començament de 1900
va promoure la constitució de la Federació
Provincial de la Lliga dels Paletes
i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de
la qual va ser
nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís
minvà. Amb l'esclat de la
Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment
anarquista i antimilitarista.
Durant la postguerra va ser considerat perillós per les
autoritats, sobretot
per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser
admès en un
hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser
considerat
perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el
9 de juny de 1929 a
Màntua (Llombardia, Itàlia). ***
Hugo Ball recitant un dels seus
poemes - Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora –en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per –Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). També és conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac. ***
Juan
Gallego Crespo, sa companya Eustaquia Santisteban Molina i dos infants
de la parella (Úbeda, 1914) - Juan Gallego
Crespo: El 22 de febrer de 1886 neix a Torreperogil
(Jaén, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo.
Sos pares es deien
Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar
part del moviment
llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de
medicina i
cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya)
a Tierra y Libertad. Durant la
dècada dels
deu es desplaçà per Andalusia
(Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on
l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb
José Sánchez Rosa, a Úbeda, a
Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya), amb
la intenció de fundar una escola racionalista,
però hagué de fugir acusat de
repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911
va ser
detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill
(Julio
Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en
unió lliure i amb qui
tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia,
Helios, Justo, Palmira i
Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan
Palomino Olaya en suport
dels presos polítics i participà en la
fundació, amb Francisco González Sola i
José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de
Sevilla. En 1913 s'establí a
Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de
Francisco González Sola,
participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer
conferències, formant
part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent
mítings. En 1915 va fer una
gira propagandística arreu de Còrdova i, com a
vocal de la Lliga Antigermanòfila
de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En
1916 representà els
sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i
projectà, sense èxit,
treure un periòdic (Tiempos Nuevos)
a
Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción
Solidaria, a més de fer conferències.
El maig de 1918 representà el Sindicat
d'Oficis Diversos en el Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira
de Propaganda Nacional, amb
Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva
Jiménez, per Andalusia occidental, a
més de fixar la seva residència a la zona del
llevant peninsular i assistint al
Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors
(FNA) a València (València, País
Valencià). En aquesta època
col·laborà en Solidaridad
Obrera. En representació de la
Confederació Regional de Llevant i d'alguns
sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa
(Alt Palància, País
Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de
1919 al II Congrés de
la CNT («Congrés de la
Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de
1919
va ser jutjat en consell de guerra a València per
«injúries a un institut
armat». El maig de 1920 intervingué en el gran
míting madrileny pro presos. El
31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a
València, juntament amb
16 companys, per «injúries a
l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania
empresonat. El juny de 1922 assistí a la
Conferència Nacional de Saragossa de
la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en
representació de la CNT, a Bilbao
(Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb
socialistes i comunistes. Seguidor
de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935
col·laborà molt en La
Revista Blanca. En 1925 participà des
de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927
assistí a la clandestina
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a
València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930
participà, com a
membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting
a favor d'aquesta al Centre de
la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres
madrilenyes. L'abril
de 1931 va ser proposat per el periòdic
barcelonès El Luchador,
juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat
per a participar en la gira propagandística arreu de la
Península que havia de
fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931
participà en la
creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de
Madrid de la CNT del qual va
ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de
Madrid, en un gran
míting que se celebrà a la Plaça de
Toros de València i aquella mateixa nit va
fer la conferència «El sindicalismo, como
instrumento de lucha» al local de La
Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència
que repetí dos dies després al
Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell
mateix mes
participà a Madrid en el míting de clausura de la
Conferència de la FAI. L'11
d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra
Morán, Eduardo Barriobero
Herrán, Domingo Miguel González (Domingo
Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en
memòria de Francesc Ferrer
Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per
l'Ateneu de Divulgació
Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos
Bejarano Merino,
Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal,
Teodoro Mora Pariente i Pablo
María Yusti, en un míting d'afirmació
sindical al Teatre Fuencarral de Madrid
organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29
de novembre de 1931,
en nom de l'ADS, participà en un míting en
homenatge de Francesc Pi i Margall
organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les
relacions entre
federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela
Ideal» de La Revista Blanca
–aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009
pel seu nét Rafael Enrique González Gallego.
Durant els anys republicans
participà activament en mítings, com ara en 1932,
on representà el Comitè
Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en
un acte a Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de
1932 va fer la
conferència «Las pasiones humanas» al
Sindicat Únic de Gas, Aigua i
Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats
de l'Ateneu de
Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil
va fer mítings i conferències, com
ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al
Teatre
Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936,
l'organitzat pel Comitè Regional
del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres
poblacions (València,
Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.).
Prestà el seus serveis a Institut del
Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el
Serveis Mòbils
d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de
Madrid, València i
Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També
fou vocal de la CNT en el
Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció
Sanitaria del Centro, editat en el llibre de
diversos autors De julio a julio. Un
año
de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el
número extraordinari
de Fragua Social del 19 de juliol
de
1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels
comitès del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de
la
Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el
25 de juliol
d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera
en la Comissió
Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí
al Ple de
Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional
encapçalat per Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet),
durament criticat per la delegació catalana. El desembre de
1938 va anar, amb
Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de
la CNT, a Menorca en
missió orgànica per a organitzar el
Congrés Regional del Treball de Balears. També
fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional
de la CNT i ocupà
la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final
de la guerra. En
1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de
concentració d'Albatera, però
aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer
de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a
París i aquest any s'establí
a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França). Durant l'Ocupació, aconseguí
embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord
del vapor Nyassa cap a
Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de
Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i
Palmira. En
1945, després de la ruptura interna confederal,
encapçalà la Delegació de la
CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i
també en 1947, des de
l'«Agrupació de CNT» mexicana, es
mostrà partidari de les posicions
«col·laboracionistes». L'11 d'octubre de
1955 fou un dels signants de la carta
dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la
no acceptació de
l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El
novembre de 1956
va fer una conferència a Mèxic. En 1966
col·laborà en la premsa de
l'«Agrupació
de Militants de la CNT». Durant sa vida
col·laborà en nombroses publicacions,
com ara Acción Libertaria,
Boletín de l'Agrupació
de Militante de CNT,
¡Desperdad!, España Libre, España
Nueva,
Estudios Sociales, Fragua
Social, Fructidor, Generación
Consciente, Liberación,
El Luchador, Luz
y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El
Porvenir del Obrero, Proa,
Prometeo, Redención,
La Revista Blanca,
Salud y Fuerza, Solidaridad
Obrera, La Tierra,
Tierra y Libertad, La
Vanguardia de Peones, La Voz del
Campesino, La Voz Libertaria,
etc. Al final de sa
vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan
Gallego Crespo va morir el 14
d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) i va ser
enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de
Baz (Mèxic, Mèxic). Juan
Gallego
Crespo (1886-1974) ***
Giuseppe
Peretti - Giuseppe Peretti:
El 22
de febrer de 1887 neix a Bellinzona (Ticino, Suïssa)
l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Peretti.
Sos pares es
deien Pietro
Peretti i Maria Ghiringhelli. D'antuvi ferroviari, després
passà a ser cap del
Departament de Pintura dels Ferrocarrils Federals Suïssos
(FFS) de Bellinzona.
En 1903 ja portava una intensa activitat propagandística
anarquista i sindical.
En aquesta època conegué Benito Mussolini,
aleshores per Suïssa. En 1912 ja estava
fitxat com a «anarquista». Subscrit al quinzenal
anarquista Il Risveglio
Socialista de Ginebra (Ginebra, Suïssa),
conegué personalment Luigi Bertoni
i fou un dels organitzadors de les seves gires
propagandístiques. En 1914 signà
en suport de la vaga de paletes i de treballadors no qualificats de
Ginebra. En
1918 fou un dels animadors del «Comitè Promotor
d'Agitació Pro Luigi Bertoni i
companys», aleshores empresonat des de feia temps a Zuric
(Zuric, Suïssa). Una
manifestació fixada pel 3 de novembre de 1918 a Bellinzona
d'aquest comitè va
ser suspesa pel Consell Estatal suís per mesures
profilàctiques (grip
espanyola). En aquesta època era assidu de la Casa del Poble
de Bellinzona. El
setembre de 1922 ajudà Errico Malatesta a passar a
Suïssa per a participar en
el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa), convocat
per celebrat el cinquantè aniversari
de la Internacional antiautoritària. Amb l'arribada del
feixisme, destacà com a
enllaç amb el moviment anarquista italià, creant
amb altres militants a
Bellinzona una xarxa d'evasió. Destacat alpinista,
ajudà nombrosos antifeixistes
a sortir d'Itàlia, ja fos travessant les muntanyes a peu o
amb documentació
falsa amb tren. Els exiliats (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia
Dotta,
Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.) van ser acollits
als
domicilis d'Antonio Gagliardi i de Giuseppe Bonaria i sa companya
Antonieta
Griffith, després aquests eren enviats a Luigi Bertoni i
Carlo Frigerio a
Ginebra, o a altres companys de Zuric, i d'allà cap a
França. En aquests anys
tingué un estret contacte amb Camillo Berneri. En 1927, amb
documentació falsa,
Bianca Sbriccoli, companya de Luigi Fabbri, pogué passar la
frontera sota el
nom de Maria Lepori, fent-se passar per la dona de Giuseppe Peretti
–aquest mateix
sistema va ser emprar en repetides ocasions per passar antifeixistes a
Suïssa.
Entre 1926 i 1928 portà periòdicament a
Milà (Llombardia, Itàlia) fons per a ser
distribuïts entre les famílies de les
víctimes polítiques. Pietro Costa era el
cap de la xarxa anarquista de Milà. Aquestes anades i
tornades seves van ser
interceptades per la policia italiana i el 26 de gener de 1929 va ser
detingut
per primer cop a Milà després d'entrevistar-se
amb Pietro Costa, però va ser
posat en llibertar immediatament per manca de proves.
Després marxà cap a París
(França), juntament amb Giuseppe Bonaria, per fer contactes
amb el moviment
anarquista francès. Durant la nit de l'11 de maig de 1929 va
ser detingut amb
Pietro Costa a la frontera de Ponte Chiasso (Como, Llombardia,
Itàlia) amb
possessió de més de dues mil lires en valors
nacionals i estrangers, a més de
passaports falsos. En els interrogatoris, que duraren més de
10 dies, va negar
tots els càrrecs, justificant els seus freqüents
viatges (Como, Lucino, Milà,
etc.) per raons personals; acarat amb Pietro Costa a Roma,
hagué d'admetre que
va portar diners a Itàlia a nom d'Antonio Gagliardi primer i
després a nom de
la seva vídua Rosalia Fagandini per ajudar les
famílies dels presos. Processat
pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, juntament amb altres
companys
(Romeo Asara, Gino Bibbi, Umberto Biscardo, Guglielmo Cimoso, Pietro
Costa,
Domenico Guadagnini, Angelo Rognoni i Ermenegilda Villa), sota
l'acusació de
«reconstitució del Partit Anarquista»
–en realitat la Unió Anarquista Italiana
(UAI)–, de propaganda anarquista i de suport al
«Socors Roig» –en realitat el
«Comitè
Pro Víctimes Polítiques». Aquest afer
va desencadenar una gran campanya al seu
favor a Suïssa engegada pel periòdic
ginebrí Il Risveglio Anarchico i es
creà un comitè al seu favor a Ticino. El 26 de
maig de 1929 es va fer el primer
míting a la Plaça del Teatre de Bellinzona, amb
una presència de 500 persones,
on van prendre la paraula els socialistes Giuseppe Biaggio i Pietro
Pellegrini
i l'anarquista Luigi Bertoni, i el 9 de juny de 1929 una segona
concentració,
convocada dels Joves Socialistes i el Grup Anarquista, amb la
participació d'unes
1.500 persones. El 30 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal
Especial per la Defensa de l'Estat, presidit per Guido Cristini, a dos
anys de
reclusió i a tres de vigilància especial.
Pressionat per la campanya de suport,
el conseller federal Giuseppe Motta, ministre d'Assumptes Exteriors de
la
Confederació Helvètica, intervingué
davant les autoritats italianes. El 10 de
març de 1930 Giuseppe Peretti presentà
personalment una sol·licitud d'indult i
el 5 de juny d'aquell any obtingué una remissió
condicional de la pena que li
quedava, sortint el 8 de juny de la presó de Finale Ligure
(Ligúria, Itàlia),
després de purgar un any i 26 dies de reclusió.
De bell nou a Suïssa, continuà
militant activament en el moviment anarquista de Bellinzona. En aquests
anys
col·laborà en el periòdic sindical Il
Ferroviari, sobretot amb articles
contra la religió i anticlericals. Mantingué
estret contacte amb els seus amics
anarquistes suïssos i a l'estranger (Giovanna Berneri, Ugo
Fedeli, Tommasso
Serra, Randolfo Vella, etc.). En 1933 es casà amb Antonieta
Griffith, vídua de
Giuseppe Bonaria. Giuseppe Peretti va morir el 18 de setembre de 1966 a
Bellinzona (Ticino, Suïssa) i va ser incinerat a Lugano
(Ticino), amb una
intervenció de Carlo Vanza. ***
Necrològica d'Abraham Díaz Tendero apareguda en el periòdic tolosà CNT del 30 d'agost de 1959 - Abraham Díaz Tendero: El 22 de febrer de 1896 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abraham Díaz Tendero, més conegut com El Petiso. Va emigrar a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Després passà a Xile, on a finals dels anys vint va ser membre, amb José F. Cortés i altres, del grup anarquista «Siempre», que edità un periòdic del mateix nom. Com que Siempre sempre estava amenaçat de segrest per les autoritats, en cada edició d'un número es portava els mil exemplars a casa seva per evitar que fossin embargats per les autoritats a la impremta. En 1928, arran d'una denúncia, va ser detingut i deportat, amb altres membres del grup, a la colònia penitenciària de l'illa Más Afuera de l'arxipèlag Juan Fernández. Un dels companys detinguts no sobrevisqué a les tortures infligides. Un cop lliure, en 1930 visqué a Santiago, on participà en diversos complots contra la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo. En 1931 fou l'editor del periòdic La Barricada, continuador de Siempre, la redacció del qual estava formada per nou companys (Berlamino Estay Peña, Luis Heredia Menares, Simón Barriga, Pedro Nolasco Arratia, José F. Cortés, Daniel Reyes, José Correa Vargas, Raimundo de la Cruz Silva i Abraham Díaz Tendero mateix). Finalment, tota la redacció del periòdic fou detinguda i torturada. Després d'un procés per «propaganda subversiva» que durà 21 dies, i gràcies a una defensa procurada per la lògia maçònica «La Montaña», tots van ser alliberats després de pagar una fiança de 7.000 pesos cadascun. De tota manera, molts d'ells (Belarmino Estay Peña, Pedro Nolasco Arratia, Daniel Reyes, Luis Heredia Menares, Simón Barriga El Chico i Abraham Díaz Tendero mateix), van ser novament detinguts per la policia i enviats dos mesos de confinament a Aysén (Patagònia, Xile). El juliol de 1931, després de la dimissió i fugida del dictador Ibáñez, van ser alliberats i a través de Puerto Mont arribaren a Santiago, on organitzaren tota mena de manifestacions. Estava casat amb María Álvarez Soto, amb qui tingué quatre infants. Abraham Díaz Tendero va morir el 22 de juliol de 1959 a Santiago de Xile (Xile). ***
Portada
del llibre d'Enrique Martín Hernanz - Enrique Martín Hernanz: El 22 de febrer de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Martín Hernanz. Fill d'una família humil, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Conspirà contra la monarquia d'Alfons XIII i va se empresonat. Cap el 1921 fou membre, amb El Madriles (Pedro Fernández Alonso ?), del grup anarquista del barri madrileny de Bellas Vistas de Cuatro Caminos. Durant la II República espanyola s'integrà en el clandestí Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i va ser empresonat durant dos mesos i acusat d'atracaments. En 1934 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de les Patrulles de Control fins a la dissolució d'aquestes arran dels fets de maig de 1937. Posteriorment, amb José Magaña, treballà en diverses col·lectivitats aragoneses (Sariñena, etc.) fins que hagué de fugir a causa de la repressió estalinista. Després fou secretari de les col·lectivitats de Maials (Segrià, Catalunya), que deixà després de l'ofensiva franquista del Segre. A Barcelona fou secretari del comitè d'una fàbrica col·lectivitzada i el 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Patí els camps de concentració i posteriorment s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat a les fortificacions d'Alsàcia i Lorena. Finalment va ser capturat per l'exèrcit alemany i el novembre de 1942 deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on sortí, completament debilitat, quan aquest fou alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de anar i venir per diversos sanatoris, s'instal·là definitivament a Bandòu (Provença, Occitània), on visqué de la restauració de mobles. Durant el seu exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i participà activament en el suport als presos i perseguits del franquisme. En 1979 publicà, amb un prefaci de Sara Berenguer Laosa, el llibre Recuerdos de un militante de la CNT. També és autor de l'obra Testimonio de un deportado (ca. 1981). Sa companya fou Basilia Álvarez. Enrique Martín Hernanz va morir l'1 de gener de 1985 –oficialment el 31 de desembre de 1984– al seu domicili de Bandòu (Provença, Occitània). ***
Foto
policíaca de Salvatore Cortese - Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë –minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia–, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre –a part de l'italià i l'albanès– el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la «degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per «activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un «individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro. ***
Necrològica
de Josep Ferrús Rodes apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 10 de juliol de 1960
- Josep Ferrús
Rodes:
El 22 de febrer de 1899 neix a Flix (Ribera d'Ebre,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Ferrús Rodes. Sos pares es deien Josep
Ferrús
Mestres i Teresa Rodes Ferré. De ben jovenet
marxà cap a
Barcelona (Catalunya), on acabà
d'aprendre l'ofici de paleta i s'afilià al Sindicat d'Oficis
Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar
feixista sortí cap
el front, però se li va demanar tornar per a formar part del
Comitè de Control
Obrer de la col·lectivitat i de l'administració
del poble. El 3 de maig de 1937
va ser nomenat president del Consell Municipal de Flix per la CNT,
càrrec que
va ser renovat, després dels fets de «Maig del
37», el juliol d'aquell any,
assumint també la Conselleria de Relacions. Els bitllets que
s'editaren en 1937
porten la seva signatura. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Establert a Condòm (Gascunya, Occitània) amb sa
companya Consol Sabaté,
formà part en diferents ocasions del
comitè de la Federació Local de CNT. Josep
Ferrús Rodes va morir el 5 de maig
de 1960 al seu domicili de Condòm (Gascunya,
Occitània). Josep Ferrús Rodes (1899-1960) ***
Joan
Serra Monrabà - Joan Serra Monrabà:
El 22 de febrer –el certificat de
defunció cita erròniament el 25 de
febrer– de 1901
neix a
Sant Celoni (Vallès
Oriental, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan
Serra i Monrabà –alguns citen
erròniament el segon llinatge com Moncada–,
conegut com En Tinos. Sos pares es
deien Martí Serra Illa,
paleta, i Montserrat
Monrabà Agell. Estava casat amb Constància Ferrer
Mitjavila, amb qui va tenir dos
infants, Joaquim i Teresina, nascuts a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya),
població on la parella visqué uns anys a
principis de la dècada dels trenta. L'estiu
de 1935, amb Agustí Mandil Valls, Marià Rubio
García i altres, reorganitzà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Celoni, de
la qual va ser
nomenat secretari. En aquesta època treballava de paleta per
a Pere Clopés.
Quan la Revolució, el 7 d'agost de 1936, en
representació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part del
Comitè Local de Milícies
Antifeixistes de Sant Celoni i el 25 d'agost, també en nom
de la FAI, del primer
consistori d'aquesta població, càrrec que va
mantenir els el 14 de novembre de
1936. El 15 de setembre de 1937 entrà de bell nou a
l'Ajuntament de Sant Celoni,
en substitució de Josep Valls Planas, que s'havia incorporat
al front, càrrec
que va mantenir fins el 18 de maig de 1938, quan ell
s'incorporà a l'exèrcit.
El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració. Sembla que
passà per una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les
fortificacions
de la «Línia Maginot». Fet presoner pels
ocupants nazis a Vosgues o al
Territori de Belfort, va ser enviat al Frontstalag 140 a Belfort i
posteriorment a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Lüneburger
Heide, Baixa Saxònia,
Alemanya). El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 6.713, amb
un comboi de 1.472 persones, de les quals moriren 1.079, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà dos dies després.
El 2 de juliol de 1943 va ser enviat al «Kommando Sankt
Lambrecht». Aconseguí
sobreviure treballant de paleta fins a l'alliberament del camp el 5 de
maig de
1945. Repatriat a França, s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà de paleta i milità en la
Federació Local de la CNT. També va ser
membre del grup cultural i artístic
«Acracia» i de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual va ser en
diferents ocasions
president de la seva regional de Provença-Costa Blava. En
1951 era president de
la «Llar Catalana» de Marsella. En 1971
col·laborà en el periòdic Le Combat Syndicaliste i en aquesta
època participà en el manteniment
econòmic del periòdic Terra
Lliure.
Vivia amb sa companya Amàlia Heras a Corbiera
(Provença,
Occitània). Joan Serra Monrabà va morir el 29 de
maig
–algunes fonts
citen erròniament el 4 de maig– de 1981 a
l'Hospital de
Manòsca
(Provença, Occitània). Joan Serra Monrabà (1901-1981) ***
Notícia
sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari
de Caen L'Ouest-Éclair
del 27 de juliol de 1931 - Joseph Chapin: El 22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de França, França) el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph Chapin. Sos pares es deien Joseph Marie Chapin, ferroviari, i Marie Joseph Goupillet. Després de passar pel seminari, esdevingué anarquista. Primer milità en el grup local de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Rennes (Bretanya) i en el comitè d'organització de la Federació de l'Oest d'aquesta organització. Actiu propagandista de l'objecció de consciència, en 1925 fundà el «Comité Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale» (Comitè de Rennes de Libre Pensée i d'Acción Social) i el seu òrgan d'expressió, L'Étincelle, aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i neomaltusiana, reivindicant les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el número 13 de L'Étincelle, considerat injuriós pel director del periòdic La Vie Rennaise, Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de gener de 1917 a 50 francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis; aquesta condemna portà la desaparició del periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un míting antialcohòlic i aquest mateix any edità un calendari anticlerical. S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera de 1927 era membre, amb René Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le Lann i A. Goavec, del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927 participà en la fundació del periòdic Le Flambeau (1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa «L'Égalitaire». A partir de maig de 1927 participà en la gira de conferències anticlericals arreu de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula en el míting a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i Bartolomeo Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS) organitzà a la Casa del Poble de Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge Thayer». Inculpat per «apologia de fets criminals» i de «provocació a l'assassinat», va ser detingut l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal Correccional de Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els companys Jean Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des del dia 1 de juliol havia engegat una vaga de fam per obtenir el règim polític, fet que aconseguí cinc dies després. En aquesta època hauria estat l'autèntic autor del xec fraudulent emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs de la cooperativa «L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon havia estat detingut i tancat abans de morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver estat denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia falsificat la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en propaganda anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat, però com que durant la seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador reprotxant-li ser un «home de la capellanada», va ser inculpat d'«ultratge a magistrat en l'exercici de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de presó. En 1927 les Joventuts Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église, la femme et l'amour i per aquesta època també publicà Fout-il croire en Dieu?. El 8 de novembre tingué el judici d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18 mesos de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928 per la Cort d'Apel·lació de Rennes. En 1930 realitzà una gira de conferències organitzada per la Libre Pensée, que el portà a diverses poblacions (Gannat, Orne, Mortagne, Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va ser molt problemàtica, ja que algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i «pornògraf». Aquest mateix any va ser denunciat per «difamació» pel Sindicat Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours, Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées, Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes. Arran d'aquests fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació dirigida al president del Sindicat Eclesiàstic i algunes denúncies van ser retirades. Alguns autor diuen que en 1931 prengué els hàbits, però sembla ser una informació incorrecta. Posteriorment es casà amb Yvonne Marie Dubois i va ser denunciat per «malversació de fons». Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 al seu domicili de Rennes (Bretanya). ***
Baltasar
Lobo - Baltasar Lobo:
El 22 de febrer de 1910 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella,
Espanya)
el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el
seu segon
llinatge sovint citat erròniament com Casuero–,
conegut com Balta. Fill d'una
família
pagesa, sos pares es deien Isaac Lobo, fuster artesà, i
Genoveva Casquero. Des de molt jove es va veure atret per l'art i es
negà a continuar amb
la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de
professió, l'envià a
estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on
treballà el dibuix amb
el professor Sergio Pérez, i l'any següent
ingressà com a aprenent al Taller
d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En
1923 marxà amb una beca de la Diputació
Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora
que es
posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En
1927, durant tres
mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de
Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi,
abandonà per a
instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al
taller d'Ángel Garzón,
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
fent làpides i tombes
a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb
ses germanes
Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el
moviment anarquista. També
assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts
de Madrid, on
s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En
1932 hagué de fer
el servei militar i l'any següent conegué la
militant anarcofeminista Mercedes
Comaposada Guillén, una de les fundadores anys
després de «Mujeres Libres» i
amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935
viatjà per primera vegada a París
(França) i l'any següent entrà a formar
part del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio
Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer
dibuixos pel periòdic Campo Libre,
milità en la Secció de
Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com
a milicià quan
esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i
Lletres» ensenyant a llegir i
a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari
realitzà
dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus
en la premsa
llibertària (Castilla Libre,
Documentos Históricos de
España, Frente Libertario,
Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
Umbral,
etc.). Amb el triomf franquista
passà a França i s'establí a
París, ocupant
el taller abandonat de Naum Gabo. En
1945 formà part de l'exposició, amb Matisse,
Picasso,
Leger, Utrillo, Bonnard i
Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la
galeria
Vendóme de París i l'any
següent participà a Praga en l'exposició
«L'art de l'Espanya republicana»,
dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de
París». Tingué el
suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys
la
seva
secretaria– i de Matisse i col·laborà
amb
l'escultor Henri Laurens, que el va
influir cap a l'abstracció. També es va veure
influenciat
per artistes clàssics
(Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis
(Victorio Macho,
Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí
gran
fama a París per
les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant
les
sèries de «Maternitats» (1945-1954),
«Torsos», «Banyistes»,
«Centaures»
–arran d'un
viatge a Grècia el 1977–,
«Ninfes» i obres de
gran volum, com A los españoles
muertos en la resistencia
gala de Annecy (1953), Monolito
(1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer
peinándose, ¡Asesinos!,
¡Te vengaremos,
España! En els anys cinquanta s'acostà
tímidament al comunisme, però un
viatge a la Unió Soviètica el
desencantà i l'allunyà definitivament del
socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en
bronze al projecte
de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela).
A partir dels anys vuitanta,
va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses
exposicions (Madrid,
Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el
Premi Nacional
d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i
Lleó de les Arts (1985). A
l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara
el
Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques
Lenchener (1974), el
Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre
Andrés Bello
del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse
Frères Foundeur (1990). En
1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en
bronze Homenaje al poeta León
Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3
de setembre de 1993 al seu domicili de XV Districte de París
(França) i fou
enterrat al cementiri parisenc de
Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar
Lobo», situat al castell de
la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de
cinquanta obres seves
i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la
«Fundació Baltasar
Lobo», dedicada a la conservació,
exhibició, divulgació i promoció del
seu llegat. Baltasar Lobo Casquero (1910-1993) ***
Necrològica
de Joaquín Tripiana Rubio apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'octubre de 1962 - Joaquín
Tripiana Rubio: El 22 de febrer de
1913 neix a Senés
(Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Mazarrón (Múrcia,
Espanya)–
l'anarcosindicalista Joaquín Tripiana Rubio. Sos pares es
deien Joaquín Tripiana i Rosa Rubio. Amb
16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com
a milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies
entrà a formar part de la Secció
d'Observació de la 26 Divisió de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola que actuà al
front de l'Ebre. En 1939, amb
el triomf franquista, passà ferit a França amb
els últims soldats de la 26
Divisió i, sembla, va ser internat al camp de
concentració de Vernet. Després
de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella, on
treballà de estibador al port
i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt
durant sis anys i després de
patir diferents intervencions quirúrgiques,
Joaquín Tripiana Rubio va morir el 8 de
maig –algunes fonts
citen
erròniament el 5 de maig–
de 1962 a l'Hospital de la
Conception de Marsella (Provença,
Occitània), on sa companya
treballava d'infermera, i va ser enterrat quatre dies
després. ***
Fernando
Gómez Peláez - Fernando Gómez
Peláez:
El 22 de febrer de 1915 neix a
Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) el periodista i
militant
anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Sos
pares es
deien Fernando Gómez Selaya i María
Peláez
González. Nascut
en una família de modests
comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença
amb la seva
militància en «Vanguardia Federal»,
agrupació local del Partit Republicà
Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i
Margall, organització a la
qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i
1933. També
va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre
cultural de
tendència llibertària. Les seves primeres
cròniques periodístiques van
publicar-se en La Región. Periódico de
clase, diari obrer de Santander
on farà feina com a corresponsal des del moviment
revolucionari d'octubre de
1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la
Unió
General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de
Torrelavega i
organitzant el Sindicat de la Indústria del
Cautxú des del seu lloc de feina a
la fàbrica alemanya de pneumàtics «La
Continental». Amb la guerra, el sindicat
va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
una pràctica de
reubicació ideològica molt estesa a
Cantàbria i a Astúries, on la unitat
sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan
va esclatar la
guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control
obrer de la fàbrica.
Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i
es va incorporar en
les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com
a corresponsal de
guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari
d'Enginyers,
aconseguint finalment l'evacuació a França
passant per Avilés. Quan va tornar a
la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial
Contra Aeronaus
(DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu
cap a la
campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera,
juntament amb
milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus
va arribar al camp
de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va
durar més de tres
dècades. Després dels camps de
concentració (Barcarès), les Companyies de
Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el
pas per la presó de
Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar
l'Alliberament i amb ella la
tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946
el sindicat anarcosindicalista
li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera,
setmanal de força
tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com
ara Salvador de
Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch
Gimper, Juan Andrade o
Albert Camus –de qui farà la seva
necrològica
(«Camus, l'espagnol») per al
periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta
publicació, continuació en l'exili
de la històrica publicació
llibertària, l'editava a París la
fracció que
després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a
«anticol·laboracionista»
o «apolítica», enfront del sector que va
secundar des de l'exili la
participació dels comitès d'Espanya en aliances
polítiques contra la dictadura.
Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més
a més la seva col·lecció de
llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter
literari. El 25 de febrer de 1950 es casà a París
amb Consuelo
Tourman (Chelín), que va
col·laborar amb «Mujeres Libres» de
París i de
Londres. En 1954 va
començar a treballar com a corrector en l'editorial
Larousse, on va coincidir
amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios)
i, més
tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de
Correctors
de la Confederació General del Treball (CGT) de
París i va exercir com a
delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va
començar a
editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna
confederal de libre
discusión; el to crític d'aquesta
publicació va provocar la irritació del
Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de
la CNT d'Espanya en l'Exili,
que va bloquejar la seva aparició després de set
números. Atalaya
representava la primera expressió pública de
descontent militant en les files
del sector «apolític»; descontent
dirigit especialment vers Germinal Esgleas,
secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas
seria
substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría,
accelerant un acostament entre
les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el
Congrés de 1961 de
Llemotges, anomenat «Congrés de la
Reunificació». Passat un primer moment
d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no
cobrís les expectatives dels
militants que, com Gómez Peláez, havien
participat en el seu llarg i laboriós
procés planejarà durant tota la dècada
dels seixanta, generant espais
d'expressió alternatius, com ara els Grups de
Presència Confederal, creats a
finals de la dècada. Van participar en aquests grups
«marginalistes» vinguts de
diversos corrents; crítics que sense constituir-se en
escissió romanen dins del
moviment com a una facció desafecta de la línia
immobilista del bell nou vigent
en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970,
aquest dissidents
van acordar editar un periòdic mensual, Frente
Libertario, encarregant
la seva direcció a Gómez Peláez. Quan
va sortir el primer número, el juliol de
1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la
Comissió
d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de
1967, va
expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en
ocasions
Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un
dels
afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com
Cipriano
Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque
Santamaría o Josep Peirats.
Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación.
Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i
Afinidades Libertarias en el
exterior. A més de l'activitat editorial, va
participar a començaments dels
seixanta en la «Commission Internationale de Liaison
Ouvrière (CILO), fundada
pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut
Rüdiger, escrivint
en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim
de Cristóbal Barcena.
Després de la unificació cenetista, va crear amb
els militants parisencs d'una
i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i
Econòmics (CESE), espècie
d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals
a la
nova emigració dels setanta i que va publicar la seva
pròpia revista, Estudios
Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a
França de la Creu Roja
Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un
projecte
general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que,
malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar
amb aquest centre en
la col·lecció i el dipòsit de bona
part dels periòdics, revistes i altres
materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir
també, amb
el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil,
actualment dipositat
en l'«Asociación Guilda Cultural» de
Mèrida. Va escriure a més en multitud de
revistes (Interrogations, Cuadernos de
Ruedo Ibérico, El
Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va
col·laborar en l'edició de
diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera
–a
petició del seu amic
José Martínez Guerricabeitia, director
d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de
París– o
algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la
primavera de 1976, acompanyat
del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar
per primera vegada
la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980
va participar en
el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona.
En 1982,
mort Roque Santamaría, va encapçalar la
fracció dels Grups Confederals. Ja
jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a
mitjans dels anys
vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus
records
de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia
d'Alzheimer, va
escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias,
recuerdos y desilusiones de
un libertario torrelaveguense, que finalment no es va
publicar i va restar
dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad
(1961) i Santiago
Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando
Gómez Peláez va morir el
15 de juliol de 1995 a Avon (Illa de França,
França) –algunes fonts
citen erròniament Fontainebleau (Illa de França,
França)– i fou enterrat el 26 de
juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França,
França). Sa
companya Consuelo
Tourman va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge (Illa de
França, França). L'arxiu de
Fernando Gómez
Peláez, dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam, és un dels fons documentals més
importants de l'exili llibertari
espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de
postguerra. Fernando Gómez Peláez (1915-1995) ***
Necrològica
de Jerónimo Marey Jodra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de novembre de 1988
- Jerónimo Marey Jodra:
El 22 de febrer de 1918 neix a
Madrid
(Espanya)
l'anarcosindicalista
Jerónimo Marey Jodra. Sos pares es deien Leonardo Marey i
Melchora Jodra.
Obrer
metal·lúrgic, quan encara era adolescent
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i durant
l'Ocupació participà en la Resistència
al departament occità de l'Arieja.
Després de l'Alliberament s'instal·là
a Vic de Sòs (Llenguadoc, Occitània) i
fou l'administrador i el tresorer de la Federació Local de
CNT i de la secció local
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ausat (Llenguadoc,
Occitània), que comptà amb un centenars de
membres. En 1945 treballà, com molts
altres companys, en les obres del pantà de Gnioure
(Llenguadoc, Occitània), on
el setembre acollí els companys Joaquín Raluy
Sanmartín i els germans Miguel i
Alejandro Domeque Till que acabaven de passar a França.
Posteriorment milità en
la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la CNT, de la
qual fou administrador
i s'encarregà durant molts d'anys del servei de llibreria.
Son companya fou
l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous (Mundeta),
filla del militant confedral aragonès Fulgencio
Gómez Mora i de Teresa Pous, amb qui tingué una
filla (Placer Marey Gómez). Víctima de nombrosos
infarts, soferts per treballar a grans altituds, Jeronimo Marey Jodra
va
morir el 8 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 10
d'agost–
de 1988 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Henri Baude apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1966 - Henri Baude:
El 22 de febrer de 1939 neix a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista
Henri Marcel Baude. Sos pares es deien Lucien Boude i de Marie Louise
Couffin. Obrer
de la construcció, vivia a Cantaron (País
Niçard, Occitània) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Niça. Henri Baude va morir el 23 de juny de 1966 a
l'Hospital Saint-Roch de
Niça (País Niçard,
Occitània), amb 26 anys, víctima d'un accident de
feina. Inocencia Castaño Trallero, filla del
militant José Castaño, era sa companya.
Defuncions Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat - Galdric Verdaguer: El 22 de febrer de 1872 és afusellat al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França) el communard Gaudérique Josep Jean Verdaguer, conegut com Galdric Verdaguer. Havia nascut el 15 de setembre de 1842 a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord). Sos pares, modests teixidors, es deien Louis Verdaguer i Térèse Bernis. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat. ***
Funeral de Saverio Friscia - Saverio Friscia: El 22 de febrer de 1886 mor a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. Havia nascut l'11 de novembre de 1813 a Sciacca (Agrigent, Sicília). De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria. ***
Paul Paillette - Paul Paillette: El 22 de febrer de 1920 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Havia nascut el 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 a París (França). Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée –el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920. Paul Paillette (1844-1920) ***
Marguerite
Greyval - Marguerite Greyval: El 22 de febrer de 1933 mor a París (França) l'artista dramàtica i editora llibertària Marguerite Gabrielle Jeanne Marie Glandard, coneguda com Marguerite Greyval o Marg Greyval. Havia nascut el 29 d'abril de 1878 al XVII Districte de París (França). Sos pares es deien Alexandre Louis Glandard, empleat comercial, i Marie Aline Pareaux. Actriu en diversos escenaris parisencs (Déjazet, L'Européen, Théâtre des Mathurins, etc.), va pertànyer a l'elenc oficial del Théâtre Antoine de París. Treballà especialment amb el director teatral Firmin Tonnerre (Firmin Gémier), amb qui creà Poil de carotte, i amb Ida Rubinstein. Destacà com a declamadora a cabarets i per a la «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. Dirigí l'«Édition Greyval», al 75 del passatge Brady del X Districte de París, on publicà obres socials, musicals i poètiques de gran qualitat. Interpretà nombrosos cançonetistes i lletristes anarquistes, entre ells Marius Brubach, Gaston Couté –d'aquest va enregistrar en 1928 el seu Le discurs du traineux–, René-Paul Groffe, François-Henri Jolivet, Jean-Paul Monteil Xavier Privas i Jehan Rictus. Col·laborà activament amb la societat de producció cooperativa «Le Cinéma du Peuple», amb el «Théâtre du Peuple», amb «La Chanson du Peuple», amb «La Chanson de París», amb «L'Avenir Social», amb el «Groupe de Propagande par la Chanson» i amb l'agrupació artística de Montmartre «La Vache Enragée», entre altres propostes culturals i polítiques. Participà en nombroses actes a benefici de Le Libertaire, de La Patrie Humaine, de la Unió Anarquista (UA) i d'altres actes anarquistes (solidaritat amb els presos, etc.), sindicalistes, antimilitaristes i socialistes. El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Jean-Baptiste Dumas del XVII Districte de París. Marguerite Greyval va morir el 22 de febrer de 1933 d'una pneumònia a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i va ser enterrada al cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França), després d'haver tingut exèquies religioses el 25 de febrer a l'església de Saint-Jacques-du-Haut-Pas. En 2015 Alain Renault publicà la biografia Une diseuse de Gaston Couté: Marguerite Greyval (Patrimoine du spectacle). Marguerite
Greyval
(1878-1933) ***
Tomás
Herreros Miquel -
Tomás Herreros Miquel: El 22 de febrer
de 1937 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros Miquel (o
Miguel, segons alguns
autors). Havia nascut el 21 de desembre de 1866 a Logronyo (La
Rioja, Espanya).
Tipògraf d'ofici, des de molt jove es va
instal·lar a
Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per
Anselmo
Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei
militar, va
ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets
Humans a
Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i
cooperació del
sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre
de 1905 va ser
empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un
míting. En aquests
anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i
va formar part del grup àcrata
«Quatre de maig». En 1908 va començar a
treballar en el periòdic lerrouxista El
Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va
participar en
la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el
congrés
constitutiu de la Confederació Regional de Societats de
Resistència
(Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en
representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament
amb Rodríguez
Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga
dels
carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en
les negociacions en
representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El
29 de desembre de
1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A
finals
de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes
sobre qüestions
laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y
Libertad» va publicar de bell
nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva
redacció al carrer Cadena de
Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros,
i en 1911 el va dirigir. El 26
de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres
mesures de
repressió de la Setmana Tràgica. Com a
representant de la societat de l'Art
d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per
Solidaritat Obrera a
Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910,
va
prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En
aquest congrés va fer de secretari de la tercera
sessió i ponent en la quarta
ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari
segon del Consell
directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer
–el secretari general
d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va
pronunciar una
important conferència al teatre Bretón de
Logronyo, que va ser publicada amb el
títol El obrero moderno, i
l'endemà va participar a Barcelona en un
míting en contra de la guerra del Marroc. Així
mateix va assistir al Primer
Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de
setembre de 1911,
representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i
Puerto Real. En
aquest congrés va formar part de diverses
ponències, presidí la Mesa de la
segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En
acabar el Congrés de
1911 va marxar al País Basc per participar en
l'organització de la vaga general
que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la
mateixa
estació del ferrocarril. Va participar en la
reorganització de la CNT, a partir
de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la
vaga general
revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de
1918 va participar
en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a
delegat de Catalunya i
que tenia per objectiu discutir sobre la implicació
anarquista en els
sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de
«La Canadenca»,
quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser
tancat al vaixell
Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les
cel·les de la ciutat
eren plenes. A començaments de març d'aquell any
va ser alliberat, però el 30
d'aquell mateix mes la policia de Manuel Bravo Portillo es va presentar
a ca
seva
(Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va
llançar els mobles per la
finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament
amb Archs, Suñer,
Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts
més. Va formar part del
«Comitè Pro Presos» de Barcelona entre
1919 i 1936. A finals de 1922 va
participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de
Montjuïc organitzat
pel grup «Los Solidarios», reunió que
serà l'embrió de la futura Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3
de març de 1923 va ser
detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels
cobradors de «Tabacalera
Española» amb un botí de 300.000
pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat
per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a
París, i quan
mesos després García Oliver i Pérez
Combina també ho van fer, els va ajudar a
trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va
muntar una
impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets,
diaris i
fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat
Lliure. El 14
de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat
punxó, per León Simón
del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla
barcelonina
de Santa Mònica –aquest mateix dia van ser
detinguts Joan
Peiró i Ramon
Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de
Primo de
Rivera i la República va ser corresponsal i
distribuïdor del periòdic La
Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions
hispanoargentines
de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va
ser
l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona. El maig de
1934 va participar en una reunió entre la CNT i
Lluís Companys. El 27 de
setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al
lloc on va
caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga
general
en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual
es. Historia de una
infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de
ella (1907), El
obrero moderno (1911) i La
política y los obreros. Conferencia
(1913). Un mes després de la seva mort, el carrer Camp
Sagrat de Barcelona va
rebre el seu nom. Tomás Herreros Miquel (1877-1937) ***
Denis
Bassal - Denis Bassal: El 22 de febrer de 1948 mor a Dakar
(Àfrica-Occidental Francesa,
actual Senegal) l'anarquista
Denis Théodore Joseph
Bassal. Havia nascut el 2 febrer de 1889 al
barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya). Fill i net de fusters de
carcasses al port d'An Oriant, sos pares es
deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera.
També recollí la
professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un
dels feus del moviment
anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà
a An Oriant amb Germaine
Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920
portava una
correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le
Libertaire a les
portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni,
celebrat el 6 d'octubre
de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier,
marxà cap a
l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als
ports desarmant vaixells. Denis
Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar
(Àfrica-Occidental Francesa,
actual Senegal) on fou sepultat. ***
Necrològica
de Ramon Claveria Pujol apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10
d'abril de 1966 - Ramon
Claveria Pujol:
El
22 de febrer de 1966 mor a Royan (Poitou-Charantes, França)
l'anarcosindicalista
Ramon Claveria Pujol. Havia nascut l'1 de setembre de 1898 a Sant
Esteve de Llitera (Llitera, Franja de
Ponent) –algunes fonts
citen erròniament
Tamarit de Llitera (Llitera, Franja
de Ponent). Sos pares es deien Roger Claveria i Joaquima Pujol.
Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Catalunya.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En l'exili treballà en la
Companyia d'Aigües de Royan i milità en la
secció local de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Local de
la CNT d'aquesta
ciutat. Poc després d'haver-se jubilat, Ramon
Claveria Pujol, que presentava
aleshores símptomes d'inestabilitat, va
desaparèixer el 22 de febrer de 1966 i
el seu cos va ser trobat sis dies després a port de Royan;
va ser enterrat
civilment el 2 de març. ***
Necrològica
de Francisco Sordia González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
maig de 1969 - Francisco Sordia
González:
El 22 de febrer de 1969 mor a
Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Francisco Manuel Sordia González. Havia nascut el 20 de
febrer
de 1914 a Llenín (Cangas
de Onís, Astúries,
Espanya). Sos pares es deien Celestino Sordia i Anunciación
González. Quan la guerra civil lluità en les
columnes
confederals a Astúries.
Després de la caiguda del front nord, va ser evacuat cap a
França i després
passà a zona republicana. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus
i va ser internat en diversos camps de concentració.
Després s'instal·là a
Castres i treballà en diverses obres de pantans, on
emmalaltí de silicosi.
Milità en la Federació Local de Castres de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la secció local de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Sa companya fou Maria Marsal Pastor. Francisco Sordia
González va morir el 22 de febrer de 1969 al seu domilici de
Castres (Llenguadoc, Occitània). ***
Alexandre
Breffort - Alexandre Breffort: El 22 de febrer de 1971 mor a París (França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Havia nascut el 22 de novembre de 1901 a Fourchambault (Borgonya, França). Sos pares es deien François Breffort, mecànic ajustador, i Catherine Perret, modista. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge «Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret «Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Els seus últims anys visqué a Vevey (Vaud, Suïssa). Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 al VII Districte de París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis. ***
Necrològiques
de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el
periòdic tolosà Espoir del 9 de
maig de 1976 - Josep Rosell
Solé: El 22 de febrer de 1975 mor a Le Havre
(Alta Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé
–a vegades el primer
llinatge citat erròniament Rossell.
Havia nascut el 17 de febrer de 1892 a Bellcaire
d'Urgell (Noguera, Catalunya).
Sos
pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt
jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups
anarquistes. A finals dels
anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la
centra
hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya),
hagué d'exiliar-se a França.
En 1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Catalunya. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels
comitès de la Federació
d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí
el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya),
adherit a la
CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i
Tèxtil de Manresa (Bages,
Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep
Rosell Solé. El febrer
de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment
s'integrà en les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment
confederal.
Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa
Gamisans Fainé, i sos
infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats
franceses. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). En
1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
1950 s'establí a
Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en
la Federació Local de la CNT.
Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili
que havien passat
clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals
confederals que se celebrà a Aymare (Guiena,
Occitània). Josep Rosell Solé va
morir el 22 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 28 de febrer– de 1975
a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França). ***
Necrològica
de Pedro Peña Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 21 de maig de 1981 - Pedro Peña
Pérez: El 22 de febrer de 1981 mor a Rochefort
(Poitou-Charentes, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Peña
Pérez. Havia nascut cap el 1895.
Es considerava com a un deixeble d'Isaac Puente Amestoy. En 1934 va fer
una
conferència sobre ensenyament. Obrer de la fusta, treballava
al taller-magatzem
d'ebenisteria «El Globo» a l'avinguda del
Paral·lel de Barcelona. Militant de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), duran la
Revolució i la guerra civil
presidí el Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'Ocupació participà en la
Resistència. Després de la II Guerra Mundial,
s'instal·là La Rochelle, on milità en
la Federació Local de la CNT, de la qual
va ser nomenat secretari. Posteriorment formà part de la
Federació Local de
Rochefort (Poitou-Charantes, França). A
començament dels anys setanta, residia
al número 1 del carrer Jars del barri de Tasdon de La
Rochelle. Amb Pere Quert fou
un dels responsables de la Comissió de Relacions de la CNT
de Poitou-Charentes. *** Necrològica de Miguel Caicedo Paredes apareguda en la revista barcelonina Polémica del març-abril de 1984 - Miguel Caicedo Paredes: El 22 de febrer de 1984 mor a Corbera de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Miguel Caicedo Paredes. Havia nascut el 25 de setembre de 1917 a Massarró (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Caicedo i Concepción Paredes. Membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona (Catalunya), a partir de 1937 formà part, amb M. Davia i P. Buenacasa, de la comissió administrativa de l'«Escola de Militants de Catalunya CNT-FAI» radicada a Barcelona. En acabar la guerra marxà a l'exili, on realitzà estudis especialitzats. Després de la mort de Franco, tornà a Barcelona i participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Més tard formà part del grup creador de la revista Polémica. Miguel Caicedo Paredes va morir el 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 23 de febrer– de 1984 d'un infart al seu domicili de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat a Barcelona. ***
Ferdinand Götze - Ferdinand Götze: El 22 de febrer de 1985 mor a Suècia l'anarcosindicalista Ferdinand Götze, també conegut com Nante. Havia nascut el 28 de març de 1907 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). Era fill de la militant anarcosindicalista Anna Götze. Treballà la fusta, especialitzant-se en la fabricació de motlles. En 1921 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya), de la qual esdevindrà un dels màxims organitzadors a Saxònia. En aquests anys, amb Gerhard Wartenberg –que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis– i Helmut Rüdiger, va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. Sa companya, Elly Büchner, i sa filla, Annemarie, nascuda en 1924, també participaran en les activitats de la FAUD. El maig de 1933, arran de la presa del poder dels nazis, fou internat en un camp de concentració. Un cop lliure, amb sa família i altres companys, s'esforçà per reorganitzar nuclis clandestins de la FAUD als centres industrials. A la tardor de 1933 fou nomenat president de la Comissió de Comerç del Secretariat de la FAU, en substitució d'Emil Zehner. En aquesta època s'encarregà de la publicació clandestina de Die Soziale Revolution i en la distribució de publicacions llibertàries il·legals. En 1934, fugint de la repressió, marxà a Txecoslovàquia i després passà a Itàlia i a França. El febrer de 1935 s'instal·là a Espanya, sota una identitat falsa, on aconseguí reunir-se amb sa família. Durant la Revolució espanyola, amb Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiger, entre d'altres, participà com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) en l'organització a Barcelona (Catalunya) dels milicians alemanys que s'agrupaven en les columnes anarquistes, especialment en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Però el gener de 1937 abandonà els DAS i va fundar amb altres alemanys emigrats una organització alternativa, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), que volia concentrar tots els voluntaris no comunistes alemanys en una unitat militar separada i que tingué el suport de destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat les protestes dels DAS, que acusà l'SRDF d'«aventurisme polític», un dels seus membres, Eugen Scheyer, assessorà militarment una unitat anarquista al front d'Aragó i a joves llibertaris a Barcelona. També existia el problema que Elly Büchner era la presidenta dels DAS i, tot i que no simpatitzava amb l'SRDF de son company, produí una gran tensió en les dues organitzacions i per això l'abril de 1937 fou substituïda per Rudolf Michaelis. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la detenció de nombrosos companys estrangers a mans d'agents estalinistes, s'amagà un temps abans de fugir cap a França, on aconseguí un permís de residència per viure a París. Durant l'estiu de 1938 marxà amb sa família a Noruega, on obtingué l'estatus de refugiat polític, establint-se a Oslo. Quan Noruega fou ocupada per les tropes nacionalsocialistes alemanyes, aconseguí passar amb sa companya a Suècia, però sa filla, durant el vol, es va separar i sa família no tornà a ajuntar-se fins mig anys després. Van ser confinats a Loka Brunn fins l'agost de 1940, quan aconseguiren un permís d'estada. Immediatament s'integrà en la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on sempre milità a partir d'aleshores, i va fer feina de llenyataire i de fuster. Sa filla Annemaria es casà amb l'escriptor anarcosindicalista Stig Dagerman, el qual va conèixer quan ambdós treballaven en Arbetaren, l'òrgan d'expressió de la SAC. ***
Sergio
Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio
Biblioteca F. Serantini] - Sergio Iacoponi:
El 22 de febrer de 1999 mor a Vicopisano (Toscana, Itàlia) )
l'ebenista anarquista
Sergio Iacoponi. Havia nascut el 18 de setembre de 1914 a Cascina
(Toscana,
Itàlia. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti.
S'acostà al moviment
llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre treballava a
Liorna
(Toscana, Itàlia), començà a
freqüentar els locals de la Federació Anarquista de
la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i participà
en els activitats del grup
anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli,
Vasco
Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini. A finals dels anys
setanta participà
en la creació del grup «Comasco
Comaschi» i freqüentà
assíduament la Federació
Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). Anticlerical
convençut, s'inscriví en la
Societat de Cremació i sostingué
l'Assistència Pública de Cascina, on
ocupà
càrrecs de responsabilitat. Sergio Iacoponi va morir el 22
de febrer de 1999 a
Vicopisano (Toscana, Itàlia), població on s'havia
instal·lat anys abans. ***
D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969) - Arthur Moyse: El 22 de febrer de 2003 a mor Londres (Anglaterra) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Havia nascut el 21 de juny de 1914 al comtat de Wexford (Irlanda). Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació –la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival «Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la seva última cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. En morir no va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor. ---
|
![Capçalera de "Le Révolté" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lerevolte.jpg "Capçalera de \"Le Révolté\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]](http://www.estelnegre.org/fotos/iacoponi.jpg "Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]")
![[21/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/02]") |
|
![[23/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/02]") |
|
|
| Actualització: 22-02-24 |