---

Anarcoefemèrides del 21 de juliol

Esdeveniments

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

- Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat --encara eren «calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

- Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul-Joseph Merchet. Fill de militar, es guanyava la vida com a obrer boter. Vivia al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a anarquista i va ser condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per «propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El maig de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Peter Puccio

Peter Puccio

- Peter Puccio: El 21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília) l'anarquista Pietro Puccio, més conegut per Peter Puccio. En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units, establint-se d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de barber i posteriorment s'instal·là a l'Estat de Michigan. Després de la Gran Guerra patí la repressió (detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes, que culminà en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquesta època conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida. Col·laborà amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una estreta relació amb els anarquistes residents al Canadà, especialment amb Attilio Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan, EUA).

Peter Puccio (1902-1986)

***

Necrològica d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de novembre de 1981

Necrològica d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de novembre de 1981

- Andreu Borràs Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Colomer. Sos pares es deien Andreu Borràs, llaurador, i Josepa Colomé. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la policia en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista negra de la patronal de la fàbrica «Rubí-Industrial» on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies passà a ser comissari polític d'una bateria d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava embarcar, però aconseguí fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat durant un temps al domicili de la mare del company Emili Travé de València, pogué arribar a Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on trobà feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí fugir sota els trets de la Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo. Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell mateix 1939 passà a França. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan l'ocupació alemanya, pogué fugir de la detenció i arribà a Occitània, primer a Fumel, on treballà amb un cossí seu, i després a Tolosa de Llenguadoc, on fou detingut per la policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base submarina alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà al departament de les Landes, on treballà de llenyataire i s'integrà en la Resistència. Membre del «Batallón Libertad», format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945 participà en els enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea atlàntica, especialment a zona de Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer costat la reorganització de la CNT en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va caure mort al carrer víctima d'un atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios i Germinal.

 Anarcoefemèrides

Defuncions

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890). D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

- Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean ("Simplice")

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 21 de juliol de 1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Le Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle.  

***

Émile Méreaux

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a França l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Havia nascut el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre de 1858 a Laon (Picardia, França). Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.

***

Joan Mir i Mir

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

- Émile Pouget: El 21 de juliol de 1931 mor a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Havia nascut el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.

***

José Pardo Babarro

José Pardo Babarro

- José Pardo Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front bèl·lic l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ourense (Ourense, Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic --no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

***

César Terrón Abad

César Terrón Abad

- César Terrón Abad: El 21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (Vega de Espinareda, León, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller llibertari César Terrón Abad. Havia nascut en 1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu militant del sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero. El 9 de desembre de 1933 va participar en l'aixecament anarquista que va atacar la Guàrdia Civil, es va apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari; però la insurrecció va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents. En 1936, quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir, va prendre part en els combats com a capità de metralladores del 210 Batalló (192 Brigada de Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El Mazuco (Astúries). Però després de la pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937, Terrón Abad va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el combat hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares: assalts i eliminació de feixistes de San Martín de Moreda, Bustarga, Villar de Otero, Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César Terrón anava carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de Lleó, Amadeo Ramón Valledor --qui més tard s'integraria en la guerrilla catalana de Quico Sabaté-- per les muntanyes de Villar de Otero, prop del seu poble natal de Fabero. Els guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el renou provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els alts arbusts va fer que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap a la zona del soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César Terrón. Amadeo, que l'acompanyava a certa distància segons la tàctica habitual guerrillera, va poder passar desapercebut i salvar-se. César Terrón Abad era germà de l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón Abad i cosí dels germans metges César i Ernesto Terrón Librán, caps de la Falange i cacics de Fabero i uns dels màxims responsables de la sagnant repressió feixista d'aquesta zona minera.

César Terrón Abad (1915-1940)

***

Pascual Giménez Tomás

Pascual Giménez Tomás

- Pascual Giménez Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia nascut en 1903 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Ebenista de professió, entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i Ginés Camarasa García, muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre anarcosindicalista fins als 1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va ser nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i de nou president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució de Francisco Sánchez Molina, regidor del Consell Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació de Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i lluità enquadrat en Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant i reclòs als camps de concentració de Los Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i a Alacant. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser afusellat el 21 de juliol de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Pascual Giménez Tomás (1903-1942)

***

Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

- Salvadora Medina Onrubia: El 21 de juliol de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Havia nascut el 23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente i El vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

***

Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

- Antonio Morales Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquesta època, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio, òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro, Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro, CNT, CRA, Esfuerzo, Faro, Hombres Libres, Libertad, Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.

Antonio Morales Guzmán (1903-1973)

***

Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937)

Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937)

- Aurelio Fernández Sánchez: El 21 de juliol de 1974 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González. Havia nascut el 29 de setembre de 1892 a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya). Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT,  i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Antonio Bermejo Perea

Antonio Bermejo Perea

- Antonio Bermejo Perea: El 21 de juliol de 1994 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Bermejo Pera –a vegades el segon llinatge citar erròniament com Parea. Havia nascut el 29 de setembre de 1912 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Benjamín Bermejo i Visitación Perea. Quan era infant s'instal·là amb sa família a Gijón (Astúries, Espanya). Va fer estudis primaris a l'Escola «El Maricu» i després al Col·legi San Fernando, completant l'educació secundària a l'Institut Jovellanos. Quan tenia 14 anys entrà a treballar en un taller de soldadura autògena i un any més tard va fer de venedor a la botiga de queviures «La Argentina». Més tard va fer feina a «Astilleros Gijón», fins el seu tancament en 1933, passant a tasques de càrrega i descàrrega al port del Musel de Gijón. Des del 1929 milità en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità al front asturià, amb les graduacions de sergent, tinent i capità, i va ser ferit en dues ocasions. En 1937 col·laborà en el periòdic Acracia de Gijón. Quan la caiguda del front nord va ser capturat per l'exèrcit feixista a l'hospital. A conseqüència de la segona ferida per metralla d'un obús d'artilleria i, per no haver rebut l'assistència sanitària necessària, li amputaren la cama esquerra. En 1938 va ser jutjat i condemnat a mort, passant per diferents presons (Coto, Presó Nova d'Avilés, Presó Central de Burgos, Presó de Celanova a Ourense). Mesos després la pena li va ser commutada per la de grau inferior (30 anys). L'octubre de 1943 se li va concedir la llibertat condicional atenuada. Lluità en la clandestinitat antifranquista a Gijón i el desembre de 1945, quan era secretari del Comitè Regional d'Astúries de la CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Provincial de Lleó (Castella, Espanya); jutjat, va ser condemnat el 5 de desembre de 1947 a tres anys i mig de presó, i va ser enviat a l'Hospital Penitenciari «Eduardo Aunós» de Madrid. En 1948 sortí en llibertat condicional. En 1957, quan ocupava la secretaria de la CNT asturiana, s'entrevistà amb Pachón Núñez a Gijón, de visita clandestina arreu la Península, i Ramón Álvarez Palomo fou el seu enllaç amb l'exili confederal «col·laboracionista». En 1961, amb Fidel Gorrón Canoyra i Eduardo Madrona Castaños, organitzà una agència comercial («Gorrón-Madrona») a Madrid (Espanya), que en realitat era una tapadora del Comitè Nacional de la CNT. L'octubre de 1961 va ser detingut a Oviedo (Astúries, Espanya) en una agafada del Comitè Nacional confederal encapçalat per Ismael Rodríguez Ajax. Nou mesos després, en espera de ser novament jutjat, va ser posat en llibertat vigilada, moment que aprofità, el maig de 1963, per a passar clandestinament la frontera i instal·lar-se a París (França). Durant la tardor de 1967 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), juntament amb Fidel Gorrón Canoyra i Eduardo Madrona Castaños, a sis anys de presó, 12 anys d'inhabilitació i 5.000 pessetes de multa per «associació il·lícita» –va ser absolt del càrrec de «propaganda il·legal». Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT asturiana i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. En 1978 ocupava la secretaria del Sindicat de Pensionistes de la CNT de Gijón i participà en l'homenatge realitzat a José María Martínez Sánchez. En 1979 assistí com a delegat al V Congrés de la CNT que se celebrà a la Casa de Campo de Madrid i s'integrà en el sector «escindit» o «renovat» de la CNT d'Astúries, futura Confederació General del Treball (CGT). Sa companya fou Emilia Piñera Bordón. Antonio Bermejo Perea va morir el 21 de juliol de 1994 a Gijón (Astúries, Espanya). Deixà inèdites unes memòries (Vivencias de un sindicalista español).

Antonio Bermejo Perea (1912-1994)

***

Marià Casasús fotografiat per Pilar Aymerich (1990)

Marià Casasús fotografiat per Pilar Aymerich (1990)

- Marià Casasús Lacasta: El 21 de juliol de 2004 mor a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Havia nascut el 2 d'agost de 1911 a Barcelona (Catalunya) en una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la «Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí «Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

***

Ilya Borodaenko

Ilya Borodaenko

- Ilya Borodaenko: El 21 de juliol de 2007 és assassinat a Angarsk (Irkutsk, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Havia nascut el 27 de gener de 1981 a Najodka (Primórie, Rússia). Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista «Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...

***

Armando del Moral en una celebració de la Festa de la Hispanitat organitzada per la Casa d'Espanya (Los Angeles, anys setanta)

Armando del Moral en una celebració de la Festa de la Hispanitat organitzada per la Casa d'Espanya (Los Angeles, anys setanta)

- Armando del Moral: El 21 de juliol de 2009 mor a North Hollywood (Los Angeles, Califòrnia, EUA) el periodista, escriptor, repòrter de cinema, publicista i militant anarquista i anarcosindicalista Armando del Moral Vizcaíno, que va fer servir diversos pseudònims (Adelm, Andrés Montes, Lidya M. Pardo, Pedro de Samaniego, Reporte X, Roglelio Vizcaíno, Selenita, etc.). Havia nascut el 15 de juny de 1916 a Albacete (Castella, Espanya). Son pare, anarquista que havia emigrat a Barcelona (Catalunya), va ser desterrat a Xàtiva (La Costera, País Valencià) per la seva oposició a la monarquia. De ben jovenet Armando del Moral milità en les Joventuts Llibertàries de Barcelona i fou membre del Grup Cultural «Faros» d'aquesta ciutat. Estudià clandestinament català a l'Escola Industrial, fou un ferm defensor d'aquesta llengua en els cercles llibertaris i sempre els seus discursos acabaven amb un «Visca Catalunya!». Quan esclatà la Guerra Civil va lluità al front i va ser ferit en la presa de Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya); posteriorment va ser comissari de Bateries al front d'Aragó i després membre del a Brigada 153. El juny de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries (secretari de Relacions i d'Organització) en el I Congrés Regional celebrat a Barcelona i en aquest any va fer mítings i conferències a diferents indrets catalans (Barcelona, Tordera, etc.). El maig de 1938 a Barcelona va ser reelegit en el Ple Regional membre del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries. Entre el 16 i el 24 d'agost de 1938 assistí, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez, al II Congrés Mundial de la Joventut per la Pau que se celebrà a Nova York (Nova York, EUA) i participà en una gira propagandística arreu dels EUA organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939 va ser nomenat president de l'Aliança de la Joventut Antifeixista de Catalunya (AJAC) i representà aquesta organització en una missió especial als EUA coordinada per Eleanor Roosevelt. També va ser nomenat secretari de Propaganda de SIA de Catalunya. En aquests anys bèl·lics col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Acero, Esfuerzo, Faros, Ideas, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Publicà el fullet La juventud, el sexo y la guerra, que va ser destruït per les bombes enemigues a la impremta i els pocs exemplars que circularen es van perdre als fronts de batalla. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers. El 4 d'abril de 1939 embarcà a Saint-Nazaire (País del Loira, França) a bord del Flandre i pogué arribar el 21 d'abril a Veracruz (Veracruz, Mèxic), però les autoritats nord-americanes no li deixaren entrar als EUA com era la seva intenció. Al país asteca treballà en la indústria cinematogràfica (Azteca Films, Clasa Mohme, Columbia Pictures, etc.), com a periodista de ràdio fent de repòrter de notícies, presentador i escriptor de radionovel·les, i com a periodista de premsa, fent de redactor en periòdics de Chihuahua (El Mexicano, etc.) i de corresponsal de diversos periòdics mexicans (El Continental, Excelsior, El Nacional, La Prensa, Tiempo, etc.). En aquests anys col·laborà en més de seixanta periòdics en llengua castellà de Mèxic, d'Amèrica Central i dels EUA, i els seus articles i reportatges més importants se centraren en temes polítics i socials, que afectaven a Mèxic i als EUA. A Mèxic fou membre de diverses organitzacions polítiques, com ara «France Libre», i fou membre fundador d'Acció Democràtica Internacional (ADI) a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic). En 1943 s'instal·là als Estats Units d'Amèrica, dirigí el periòdic El Antifascista i col·laborà amb España Libre. A Cleveland (Ohio, EUA) fou professor d'espanyol per a l'Acadèmia Berlitz. Va ser columnista i, després, secretari de redacció del periòdic La Opinión. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics americans, com ara Balneario del Sol, Ciencia y Mecánica, Cinelandia, Cine Mundo, Diario de La Marina, Ecos, Esto, Mirevista, La Palabra, Pantalla Grande, Romances, Siluetas, Tiempo, etc. En 1945 cobrí periodísticament la fundació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). També treballà durant alguns anys per a la cadena periodística mexicana de José García Valseca, especialment sobre problemes socials. Entre 1947 i 1951 fou vicepresident de la Hollywood Foreign Correspondents Association (HFCA, Associació de Repòrters de Hollywood a l'Estranger) i fou un dels fundadors dels premis Golden Globe (Globus d'Or) i amb aquest càrrec fou amfitrió i presentador de diversos lliuraments d'aquest reconegut premi. Sempre en relació amb la indústria cinematogràfica mexicana, supervisà les negociacions de contractes per als actors mexicans que van fer carrera a Hollywood. També va fer de representant en la indústria cinematogràfica nord-americana del sindicat d'actors de cinema mexicà Associació Nacional d'Actors (ANDA). En 1948 fou delegat en el International Youth Congress, organitzat per Eleanor Roosevelt, que se celebrà a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Va fer de publicista en castellà en diverses campanyes i estrenes de pel·lícules nord-americanes, especialment en el film de George Sidney Pepe (1960), protagonitzat per Cantinflas. També va treballar com a assessor en la pel·lícula de John Sturges The Magnificent Seven (1960) i va escriure en castellà publicitat per a films de Walt Disney i per a Psycho (1960) d'Alfred Hitchcock. En 1961 fou director tècnic de la pel·lícula de Frank Capra A Pocketful of Miracles. L'octubre de 1962 va entrevistar el cantant Elvis Presley davant l'imminent viatge a Mèxic per a preparar el rodatge de la pel·lícula de Richard Thorpe Fun in Acapulco (1963) i amb la polèmica desencadenada per la prohibició per part de les autoritats mexicanes que Presley anés a Mèxic arran d'una sèrie d'incidents sorgits en 1957. Entre 1947 i 1964 edità i redactà la revista en castellà La Novela Cine-Gráfica. Publicación quincenal de divulgación del cine mexicano y de habla hispana, que cobria les notícies de la indústria cinematogràfica hispana a Los Angeles, i que durà posteriorment fins al 1983 amb el nom de Gráfica. A més, va treballar en programes per a les emissores KXLA i KMEX i va escriure i produir en els anys cinquanta el fulletó radiofònic María Elena. Durant sa vida entrevistà artistes de primera fila, com ara Marlon Brando, Cantinflas, Kirk Douglas, Sara Montiel, Elizabeth Taylor o John Wayne, i va publicar més de 230 contes en diferents publicacions periòdiques. Fou autor dels llibres Ya tengo a mi hijo (1940), Entre dos mundos (1950), Lupita Tovar (1955), Molinos sin Mancha (1973), entre d'altres. En 2008 va ser nominat per al Premi Príncep d'Astúries en la categoria de Comunicacions i Humanitats. Armando del Moral va morir el 21 de juliol de 2009 a North Hollywood (Los Angeles, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al Forest Lawn Memorial Park de Glendale (Comtat de Los Angeles, Califòrnia, EUA). Deixà una filla, Matilde, i dos fills, Roger i Ralph. Resta inèdit el seu llibre de memòries sobre la Revolució espanyola, Un genocidio llamado cruzada, que va escriure en 1976, i un altre que porta per títol La mentira histórica. Escalera del odio, que redactà en 1998.

Armando del Moral Vizcaíno (1916-2009)

***

Vicente Vives Peñuela

Vicente Vives Peñuela

- Vicente Vives Peñuela: El 21 de juliol de 2009 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Vives Peñuela, conegut com Briand. Havia nascut el 23 de febrer de 1921 a Palomares del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya). Nascut en una família pagesa, cresqué fins als nou anys a l'Hospital Psiquiàtric de Sevilla on son pare feia feina d'infermer. Després va ser enviat a un col·legi de religiosos salesians del barri del Retiro de Sevilla, però va ser expulsat per rebel després d'haver escrit a la porta dels banys una pintada injuriant els capellans. Entrà com a aprenent de barber i com a repartidor de llet de vaqueries establertes a la zona nord sevillana. Arran de la proclamació de la II República espanyola freqüentà el Centre Obrer «La Cooperativa» del barri sevillà de Los Carteros, on completà la seva formació social i participà en les lluites portades a terme pels jornalers. Bon orador, és en aquesta època que fou batejat amb el pseudònim de Briand, en honor al polític francès i fogós orador Aristide Briand. Després d'haver participat en l'incendi de maquinària agrícola, va ser enviat a un correccional. Inscrit en la «Llista Negra» de la patronal local, emigrà a Madrid (Espanya) un temps. En 1934 s'afilià a la Secció de Pintors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, participant activament en les lluites contra la desocupació i hagué de subsistir venent la premsa obrera. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut per la Guàrdia Civil acusat d'haver participat en la mort de Jiménez, guarda jurat de les hortes de la zona nord del barri de Macarena, però, com que era menor, fou alliberat després de ser apallissat. Visqué com pogué de petits robatoris i, fugint de la misèria, intentà, sense èxit, passà a Portugal per Huelva (Andalusia, Espanya). A finals de la guerra civil, amb 18 anys, s'allistà a la Legió Espanyola, però es negà a inscriure's en la «División Azul» i lluitar amb els nazis contra la URSS. Després de servir entre 1940 i 1946 al nord del Marroc, retornà a Sevilla, on establí contactes amb antics militants de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE); aquesta militància li portà alguns disgusts i es va veure obligat a abandonar la ciutat. Viatjà a peu i amb tren sense bitllet i treballà en petites feines (obres de carreteres i vies fèrries, pantans, vaqueries, tasques agrícoles, etc.) arreu de la Península, sempre enfrontat a les autoritats, com ara a Xàtiva (la Costera, País Valencià), on fou acusat d'haver posat una bomba que no arribà a explotar en un tren; o en una obra al pantà de Guardo (Palència, Castella, Espanya), on participà en una aturada de la feina en ocasió del «Primer de Maig» que implicà el seu acomiadament immediat i la seva expulsió del poble. En 1960 retornà a Sevilla i entra a treballà en un vaqueria del barri de la Cartuja, però, acusat de «comunista», emigrà, primer, a Suïssa, i, després, a Luxemburg i a Alemanya, on treballà en diverses professions (jardiner, obrer, vaquer, etc.) i participà en manifestacions antifranquistes amb els grups d'exiliats i d'immigrants membres del PCE o de la Unió General de Treballadors (UGT). En aquesta etapa d'emigrant li va seguir sa companya, inseparable des de gairebé la infància, ja que pertanyia a la família amb la qual es crià. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Sevilla i reprengué la seva feina de venedor de llet. Posteriorment va ser contractat com a empleat per una distribuïdora i editorial de llibres. En aquests anys participà en les lluites socials als barris sevillans i s'afilià a la CNT reconstituïda. Amb l'escissió confederal, formà part de la Confederació General del Treball (CGT). Va participar en diferents estudis històrics sobre la història del moviment obrer sevillà i en l'estudi sobre el treball forçat dels presos al Canal del Guadalquivir. Fou un dels primers sevillans en demanar la rehabilitació dels milers d'obrers assassinats durant la dictadura. El 16 de setembre de 2006 la Federació Provincial de Sevilla de la CGT li reté un homenatge. Vicente Vives Peñuela va morir el 21 de juliol de 2009 a Sevilla (Andalusia, Espanya) i tres dies després fou incinerat al cementiri sevillà de San Fernando.

---

[20/07]

Anarcoefemèrides

[22/07]

Escriu-nos


Actualització: 04-10-18