|
---
Anarcoefemèrides del 21 de juliol Esdeveniments
D'esquerra
a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny
i
Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots
puny
en alt, llevat de Liarte que fa la salutació
llibertària - Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat –encara eren «calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual». ***
Cartell de l'acte - Xerrada de Souchy:El
21 de juliol de 1976 se celebra a la First Unitarian Chruch de
Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA) la conferència «40 years of struggle. Spanish workers
still resist (1936-1976)» [40 anys de lluita. Els treballadors
espanyols encara resisteixen (1936-1976)] a
càrrec del periodista anarquista Augustin Souchy. Aquest acte de
celebració del
quaranta aniversari de la Revolució espanyola fou organitzat per
Philadelphia
Solidarity (PS) i per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF,
Fons
Internacional Sindicalista Llibertari), i comptà amb el suport
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).  Naixements
Foto policíaca de Paul Merchet (1894) - Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul Joseph Merchet. Sos pares es deien Narcisse Leandre Merchet, fuster, i Marie Élise Beuque, modista. Es guanyava la vida com a obrer boter i vivia al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a anarquista i va ser condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per «propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El maig de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Édouard
Couturier dibuixat per Marc Mouclier (1896) - Édouard Couturier: El 21 de juliol de 1869 neix a Vincennes (llla de França, França) el caricaturista i artista pintor llibertari François Édouard Couturier. Era fill natural d'Édouard François Couturier, mestre-sala a París (França), i de Sophie Bohn, cuinera alemanya, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat en 1871 a Colombes (Illa de França, França). Estudià amb el pintor i il·lustrador Jean-Louis Forain, però n'acabà allunyant-se. En 1889 realitzà una important sèrie de quadres per a l'Òpera de París. Llibertari i antimilitarista convençut, col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Album des Temps Nouveaux, Almanach de la Révolution, Le Conscrit, La Feuille, Le Libertaire, Le Sifflet, Les Temps Nouveaux, etc. En aquests anys dibuixà i dissenyà nombroses postals antimilitaristes i sobre el «Cas Dreyfus». En 1896 publicà el llibre Des femmes en chemise!, recull de dibuixos sobre el món de les dones prostituïdes. En 1901 il·lustrà la portada del fullet de Charles-Albert Aux anarchists qui s'ignorent. També són seves les portades del número 15 (Jean Grave: La colonisation) i del 60 (Francis Delaisi: Contre la Loi Millerand) de les «Publications des Temps Nouveaux». També col·laborà amb dibuixos en L'Assiette au Beurre i va coordinar el número 89 («Les filles mères») de desembre de 1902. També col·laborà en altres periòdics, com ara L'Action, Le Chambard Socialiste, Le Cri de Paris, Critique, Don Juan, Le Fouet, Journal pour Tous, L'Illustré Moderne, Le Monde Nouveau, L'Omnibus de Corinthe, Paris Joyeux, Le Petit Bleu, Le Petit Sou, La Petite République, La Raison, Le Rire, La Voix du Peuple, etc. A més a més il·lustrà les cobertes de diversos llibres, com ara el d'Émile Bans Les ballades rouges, el de Paul Brulat Sous la fenêtre o el de Louis de Robert Fragiles. També són seus els àlbums Gens de maison, Les ingnorants ou le péril social i Sous les drapeaux. Va fer cartells (La Critique, Notes d'Art, Établissement Central d'Aérostation, etc.) i dibuixos per al Moulin Rouge i el Casino de París. A començament de 1902 organitzà a Bèlgica (Anvers, Brussel·les, Spa, etc.) una exposició itinerant de dibuixos. Tuberculós i en la misèria, Édouard Couturier va morir el 28 d'abril de 1903 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una congestió cerebral i va ser enterrat, acompanyat d'una gran quantitat de companys i estretament vigilats per la policia, l'1 de maig d'aquell any al cementiri de Pantin (Illa de França, França). El juny de 1904 el Consell Municipal de París li va concedir una concessió perpètua i gratuïta per a la seva tomba. Cal no confondre'l amb el pintor naturalista Léon Couturier. ***
Fitxa
de Mario Fantechi del Bolletino
delle Ricerche del Ministeri de l'Interior
italià (1927) - Mario Fantechi: El
21 de juliol de 1899 neix a Sesto Fiorentino (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Mario Fantechi –també citat
Fantecchi–, i conegut sota
el pseudònim de Muscolo.
Sos pares es deien Giacinto Fantechi i Cherubina Poggioli.
Es guanyava la vida de jornaler agrícola. Lluità
en la
Gran Guerra. Durant el
«Bienni Roig» (1919-1920) s'integrà en
el moviment
anarquista. El juny de 1923
va ser condemnat a dos mesos de presó per
«possessió il·legal d'arma de
foc».
El març de 1927 va ser advertit formalment per les seves
activitats subversives
i l'octubre d'aquest mateix any passà clandestinament a
França. S'establí a Lió
(Arpitània), on freqüentà Paris Mario
Giambellotti.
El 20 de maig de 1931 deixà
Lió amb Giambelloti i s'establí a
Bèrra
(Provença, Occitània), però quan es va
decretar
la seva expulsió es traslladà a Bastia
(Còrsega) i
treballà un de pagès a
Lucciana (Còrsega). En 1933 el seu nom va ser fitxat per la
policia com a «anarquista
perillós» i el seu nom es va anotar els registres
de
vigilància fronterera i en
els butlletins de recerca. El 5 d'octubre de 1936 creuà la
frontera d'Espanya i
s'integrà en la III Companyia del
«Batalló
Garibaldi» de la XII Brigada
Internacional i combaté en diferents fronts de la zona
centre
peninsular (Cerro
de los Ángeles, Ciutat Universitària de Madrid,
Puerta de
Hierro, Pozuelo de
Alarcón, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda,
Guadalajara, Morata de
Tajuña, etc.). Després va ser integrat en la
«Brigada Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional. Posteriorment, el 16 de juny de 1937, va ser
greument
ferit a l'abdomen durant la batalla d'Osca, al front
d'Aragó.
Després de passar
per un hospital de campanya suís i per l'Hospital de
Benicàssim (Plana Alta,
País Valencià), el 29 de juliol de 1937
retornà a
França per continuar la seva
curació. Quan esclatà la II Guerra Mundial
reprengué les seves activitats
antifeixistes i entrà a formar part de la
Resistència
francesa enquadrat en els
Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Es
casà
a Lió amb
Giovanna Amatulli. Acabada la guerra, el juny de 1945,
retornà a
la Toscana.
Posteriorment visqué amb Adina Biagiotti a Sesto Fiorentino.
Segons alguns, al
final de sa vida milità en el Partit Comunista
Itàlia
(PCI). Mario Fantechi va
morir el 13 de febrer de 1980 a Florència (Toscana,
Itàlia). ***
Peter Puccio - Peter Puccio: El
21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília)
l'anarquista
Pietro Puccio, més conegut per Peter
Puccio. En 1909 emigrà amb sa família
als Estats Units, establint-se
d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué
l'ofici de barber
i posteriorment s'instal·là a l'Estat de
Michigan. Després de la Gran Guerra
patí la repressió (detencions, deportacions,
etc.) que el fiscal general Alexander
Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i
sindicalistes, que culminà
en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquesta
època conegué Vito Capizzo i, gràcies
a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de
sa vida. Col·laborà
amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una
estreta
relació amb els anarquistes residents al Canadà,
especialment amb Attilio
Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede).
Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores
(Macomb
County, Michigan, EUA). ***
Notícia
orgànica de Louis Lieugme apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 3
de juny de 1932 - Louis Lieugme:
El 21 de juliol de 1903 neix a
Ambérieu-en-Bugey
(Roine-Alps, Arpitània)
l'anarquista Louis
Victor Lieugme. Sos pares es deien Isidore Lieugme,
empleat als ferrocarrils,
i Marguerite Joséphine Eugénie Orset. Es guanyava
la vida treballant de
tallador i vivia al número 6 del carrer d'Avignon de
Lió (Arpitània). Son germà
menor, René Lieugme, també va ser militant
anarquista. En 1924 col·laborà en el
periòdic anarquista Le Cri des Jeunes.
En 1932 era secretari del grup
llibertari «Libre Examen», amb Jules Chavat de
tresorer. En 10 de desembre de
1932 es casà a Lió amb Andrée Lucienne
Gross, de qui enviudà, i el 23 de juny de 1934 a
Villeurbanne amb l'obrera Marie Aline Clotilde Duchamp. Louis Lieugme
va morir
el 23 de febrer de 1960 al seu domicili, al número 64 del carrer
Anatole France, de Villeurbanne (Forez, Arpitània). ***
Necrològica
de Jaime Nieto Izquierdo apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 20 de gener de 1955 - Jaime Nieto
Izquierdo: El 21 de juliol de 1904 neix a Cabezarados
(Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Jaime Nieto Izquierdo. Sos pares es deien
Francisco Nieto Medina i Isabel Izquierdo Garrido. Jornaler de
professió,
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal. Exiliat
a França, es guanyà la vida com a guixaire. Fou
delegat de Carpentràs
(Provença, Occitània) i de L'Illa de
Veniça (Provença, Occitània) al
Congrés de
la CNT de 1947. Sa companya fou Antonia María Serafina
Manzano Bosquet, amb qui
tingué tres infants. Malalt, Jaime Nieto Izquierdo va morir
el 24 de desembre
de 1954 al seu domicili de Carpentràs (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
d'Andreu Borràs Colomé apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 16 de novembre de 1981
- Andreu Borràs
Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a
Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé
–algunes fonts citen erròniament el seu segon
llinatge com Colomer.
Sos pares es
deien Andreu Borràs Rambla, llaurador, i Josepa
Colomé Ninon.
Quan era molt jove
s'afilià a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la
policia
en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista
negra de la patronal de
la fàbrica «Rubí-Industrial»
on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al
front d'Aragó i amb
la militarització de les milícies
passà a ser comissari polític d'una bateria
d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat
al port
d'Alacant (Alacantí, País Valencià)
quan intentava embarcar, però aconseguí
fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat
durant un temps al
domicili de la mare del company Emili Travé de
València, pogué arribar a
Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on
trobà
feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí
fugir sota els trets de la
Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo.
Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell
mateix 1939 passà a França. Internat en un camp
de concentració, va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les
fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan
l'ocupació alemanya,
pogué fugir de la detenció i arribà a
Occitània, primer a Fumel, on treballà
amb un cossí seu, i després a Tolosa de
Llenguadoc, on fou detingut per la
policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base
submarina
alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà
al departament de les Landes,
on treballà de llenyataire i s'integrà en la
Resistència. Membre del «Batallón
Libertad»,
format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945
participà en els
enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea
atlàntica, especialment a zona de
Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la
II Guerra Mundial s'instal·là a
Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la
Federació Local de la CNT. Després de la mort del
dictador Francisco Franco
viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer
costat la reorganització de la CNT
en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va
caure mort al
carrer víctima d'un
atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus
(Aquitània, Occitània).
Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios
i
Germinal.
Carlos
Cruz Zanni - Carlos Cruz
Zanni: El 21 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 23 de juliol– de 1917 neix a
Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni,
conegut com Carlitos. Sos pares es
deien Manuel Cruz i Francisca Zanni. En 1939, amb
el triomf
franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en
la 112 Companyia de
Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la
guerrilla que actuava
als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el
23 de març d'aquell
any va capturat a Montmélian (Roine-Alps, França)
per la Milícia de Joseph Darlan
i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al
camp de trànsit de
Compiègne (Picardia, França) i després
deportat, sota la matrícula 31.946, al
camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya),
d'on va ser
alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la
deportació fou un dels fundadors de la Federació
Local de Cachan (Illa de
França, França) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També
fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Cachan (Illa
de França, França) i treballà de
magatzemer.
Carlos Cruz Zanni va morir el 19 de març de 1973 a
l'Hospital de Bicêtre (Le
Kremlin-Bicêtre, Illa de França,
França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell
any a Cachan (Illa de França, França).
Defuncions
Grup
d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890). - Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Émile
Méreaux - Émile
Méreaux: El
21 de juliol de 1922 mor a París (França) el
propagandista
anarquista Émile Louis Méreaux. Havia nascut
el 7 de setembre –algunes
fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858
a Laon (Picardia,
França). Sos pares es deien François
Louis Méreaux, ferroviari, i Marie
Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al
barri de Charonne de París
(França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca
del periòdic Le Révolté.
Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups
abstencionistes dels XI i
XX Districte de París. En 1886 entrà a formar
part del Grup Cosmopolita de
Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky),
de tendència
socialista revolucionària «sense
etiquetes». L'agost de 1887 projectà un
robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite
i en aquesta època vivia al número 3 del carrer
Lémon. Arran de l'edició dels
primers números de Le Révolté,
el 3 de setembre de 1887 va ser
condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de
multa i a la
privació dels drets civils, per la publicació
dels resultats d'una tómbola en
favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand
Niquet i Émile
Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a
partir d'aquí, que
el periòdic va ser rebatejat amb el nom La
Révolte, amb Jean Grave com a
gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió
improvisada
realitzada després d'un míting de solidaritat amb
els anarquistes de Chicago,
organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs,
celebrat
a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de
París i on va intervenir Louise
Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand
Niquet i
Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de
revòlver sobre la
policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un
anomenat Henri
Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros,
ferit al braç. El 5
de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena
pels citats fets a
dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de
França, França). Un cop lliure
freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI)
que, fundat en 1888, era el
principal lloc de reunió anarquista de l'època.
El 22 d'abril de 1892 va ser
detingut, com molts altres companys, arran de la repressió
desencadenada
després de l'explosió de la bomba al restaurant
parisenc Véry, i va ser fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de
França, França)
una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una
cooperativa de
producció i de la qual fou el responsable de
correspondència. Fou animador
d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema
econòmic
fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada
cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici,
aquesta comuna
anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser
tancats
uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de
1894, el seu domicili
del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França,
França) va ser
escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França.
El novembre de
1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de
Montreuil», origen, sota el nom de
«Les Soirées Ouvrières», de
la primera Universitat Popular francesa. En aquesta
època col·laborà en el
periòdic anarquista Les Temps Nouveaux,
de Jean
Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de
«La Guerra del
Dret», amb el grup partidari de la «Unió
Sagrada», al voltant de Jean Grave i
del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de
1915. Un any més tard, però,
reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del
manifest «La Paix des
peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes
oposats a la guerra i
dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El
seu últim domicili va
seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa
companya fou Louise Victorine
Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol
de 1922 al seu domicili del XX
Districte de París (França). ***
Joan Mir i Mir - Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre. ***
José
Pardo Babarro - José Pardo
Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front
bèl·lic l'oculista anarcosindicalista
José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a
Ourense (Ourense,
Galícia). Sos pares es deien Leodegario Pardo Fidalgo,
propietari d'una fàbrica de
fustes per a mobles, i Contemplación Babarro
Álvarez. Estudià el
batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista
Manuel Sueiro, antic fuster
de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri,
professió
que no exercí, i entre aquesta data i 1932
estudià medicina a Santiago de
Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys
(Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro
Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo,
José Touriño Painceira,
Fermín González, José
Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez,
Cesáreo
Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants
de medicina. Durant
la II República va fer conferències a l'Ateneu de
Divulgació Social d'Ourense. Diàriament
es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado
al cafè Barca d'Ourense per fer
tertúlia amb els companys de la Federació Local
de CNT. Després va seguir els
estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de
Madrid, alhora
que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge
resident per oposició a la
Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya,
a més de formar-se
a la clínica del doctor Gregorio
Marañón y Posadillo. Des de Madrid
col·laborà
en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de
la CNT Solidaridad
Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo
y Cerebro de la
Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els
seus articles
parlà de temes referents a divulgació
científica i la sanitat (biologia,
sexualitat, avortament, etc.), però també de
temes polítics (sindicalisme
revolucionari, organització sindical, etc.).
Després s'establí a Ourense, on en
la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez
Malvar, aplicava un descompte
del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per
un dies,
ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de
juliol
de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la
força en la brigada «Flechas
Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a
alferes mèdic. José Pardo
Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front
bèl·lic –no se sap
exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns
citen
Astúries o Guadalajara– i va ser enterrat el 9
d'octubre
d'aquell any a Ourense.
Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del
Col·legi Mèdic
d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i
deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les
pròpies files
franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí
Ibáñez està considerat com un
més
interessants teòrics de la sanitat llibertària. ***
César Terrón Abad - César Terrón Abad: El 21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (Vega de Espinareda, León, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller llibertari César Terrón Abad. Havia nascut en 1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu militant del sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero. El 9 de desembre de 1933 va participar en l'aixecament anarquista que va atacar la Guàrdia Civil, es va apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari; però la insurrecció va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents. En 1936, quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir, va prendre part en els combats com a capità de metralladores del 210 Batalló (192 Brigada de Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El Mazuco (Astúries). Però després de la pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937, Terrón Abad va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el combat hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares: assalts i eliminació de feixistes de San Martín de Moreda, Bustarga, Villar de Otero, Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César Terrón anava carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de Lleó, Amadeo Ramón Valledor –qui més tard s'integraria en la guerrilla catalana de Quico Sabaté– per les muntanyes de Villar de Otero, prop del seu poble natal de Fabero. Els guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el renou provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els alts arbusts va fer que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap a la zona del soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César Terrón. Amadeo, que l'acompanyava a certa distància segons la tàctica habitual guerrillera, va poder passar desapercebut i salvar-se. César Terrón Abad era germà de l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón Abad i cosí dels germans metges César i Ernesto Terrón Librán, caps de la Falange i cacics de Fabero i uns dels màxims responsables de la sagnant repressió feixista d'aquesta zona minera. ***
Pascual
Giménez Tomás - Pascual Giménez
Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant
(Alacantí, País Valencià)
l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia
nascut en 1903 a Villena (Alt
Vinalopó, País Valencià). Ebenista de
professió, entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura
de Primo de Rivera.
En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i
Ginés Camarasa García,
muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre
anarcosindicalista fins als
1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va
ser
nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser
empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i
de nou
president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936
encapçalà el Comitè de
Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser
nomenat, en substitució de Francisco Sánchez
Molina, regidor del Consell
Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la
Federació de
Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i
lluità enquadrat en
Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, va ser capturat a Alacant i reclòs als camps de
concentració de Los
Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a
Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià) i a Alacant.
Jutjat en consell de guerra, va ser
condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser
afusellat el 21 de juliol de
1942 a Alacant (Alacantí, País
Valencià). Pascual Giménez Tomás (1903-1942) ***
Salvadora
Medina Onrubia fent un míting organitzat per la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA) - Salvadora Medina Onrubia:
El 21 de juliol de 1972 mor a
Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista
Salvadora
Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja.
Havia nascut el
23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina).
Visqué la seva
infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on
després va fer de mestra i
tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón),
com a mare fadrina. Des
de molt jove començà a escriure,
abraçant tots els gèneres, i a militar en el
moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa
campanya en defensa
del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la
presó d'Ushuaia per haver
assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo
Falcón, responsable de la
repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a
Buenos Aires; mantenint
correspondència amb ell, planificant la seva
evasió i, quan el llibertari
ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult
fins aconseguir-lo. La primera
carta enviada per Radowitzky quan sortí de la
presó de l'illa de Flores
(Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En
1914
s'instal·là a Buenos Aires i
començà a col·laborar en el
periòdic anarquista La
Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i
fundador i director del
popular diari Crítica, on qui es
casà i tingué tres fills. Arribà a
tenir molta influència en el periòdic de son
marit, posant-lo al servei de
campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos
polítics. En 1919
participà activament, amb son fill, en els fets de la
«Setmana Tràgica» de
Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda
i
empresonada –amb la matrícula 21.849–
per la dictadura
militar del general
José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per
un grup d'intel·lectuals
argentins que envià una carta al dictador
sol·licitant «magnanimitat» amb
l'escriptora per la seva «triple condició de dona,
de poeta i de mare», però
quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des
de la presó al general una
carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951
dirigí el diari
Crítica, un cop ja mort son marit. Durant
sa vida col·laborà en
nombrosos periòdics, anarquistes i
«burgesos», com ara Fray Mocho,
PBT,
Crítica, Caras y Caretas,
La Nación, El Hogar,
etc.
Destacà com a autora teatral –Almafuerte
(1913), La solución
(1921), Las descentradas (1929), Lo que
estaba escrito i Un
hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per
infants,
contista –El
libro humilde y doliente i El vaso intacto–,
novel·lista –Akasha
(1924)–, i de poemaris –El misal de mi yoga
i La
rueca milagrosa
(1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica
y su verdad, assaig
sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la
teosofia i
col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta
filosofia esotèrica. La seva
correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb
Radowitzky des que
sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada
a Mèxic fugint de la
repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada
al Centro de
Documentación e Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CENINCI) de Buenos
Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora.
La
dueña del diario Crítica. Salvadora Medina Onrubia (1894-1972) ***
Valeri
Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de
Catalunya -
Valeri Mas Casas: El 21 de juliol de 1973 mor a Lissac
(País de Foix,
Occitània) l'anarcosindicalista Joan Valeri Mas Casas. Havia
nascut el 22 de maig de
1894 a Sant Martí de Provençals (Barcelona,
Catalunya). Sos pares es deien Joan Mas i Maria Casas. Quan tenia 14
any
s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de
Granollers. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre
fabril, fou un
destacat militant del ram tèxtil del Vallès
Oriental dins de la Federació
Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres
«El Radium».
Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres
companys, l'Ateneu
Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933
fou delegat al Ple
Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat
a Barcelona. El 24
de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en
una reunió
clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera
on es tractaven
qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es
portava a terme
aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i
participà
activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut
per la
CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets,
s'instal·là a Barcelona.
Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar
càrrecs de responsabilitat
orgànics: representà la CNT en el
Comitè Central de Proveïments durant els
primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional
de Catalunya (entre
novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de
Propaganda. El gener
de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç
entre la CNT, la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors
(UGT) i el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de
1937», i després de
dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
a causa de les violentes crítiques dels militants vers
l'actitud dels
responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el
7 de maig i el 29
de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i
Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de
la CNT. En 1938 va
fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena
Torrent i Sara
Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al
Ple conjunt de
CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà
sobre l'evacuació de Lleida.
Durant el conflicte bèl·lic mostrà
postures conciliadores i no acceptà els
suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
per intentar
neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els
Pirineus per Girona.
El març de 1939, a Perpinyà, en
representació del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i elegit
membre del Consell General d'aquesta organització. A partir
de setembre de 1939
fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol
de 1942 deportat a
l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix
Gurucharri, Antonio Ortiz
Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech,
Ricard Sanz García, Germinal de
Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany,
etc.), i
tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i
l'alliberament del
camp, s'instal·là a Orà, on
trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945
assistí al Congrés de París de
reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica
del Nord i participà en la ponència sobre el
balanç de la guerra, oposant-se al
sector «col·laboracionista». L'agost de
1946 formà part de la comissió
organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple
Nacional de Regionals
de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al
Congrés de 1948 i al
Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a
l'Àfrica del Nord, membre
del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre
del
Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949
treballava en una granja a l'occitana
Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica
Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en
l'Exili en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat
a Puteaux. Trobem
textos seus en Tierra y Libertad de
Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia
de la CNT de Renée Lamberet. Sa companya fou
Francesca Serras. Valeri Mas Casas va morir el 21 de juliol –algunes fonst citen
erròniament el 19 de juliol– de 1973 al seu domicili del barri
de La Condamine de Lissac
(País de Foix,
Occitània).
***
Antonio
Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana] - Antonio Morales
Guzmán: El 21 de juliol de 1973 mor a Roanne
(Forez,
Arpitània) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista
Antonio Morales
Guzmán. Havia nascut el 18 de febrer de 1903 a
Màlaga (Andalusia, Espanya). Era fill de Juan Morales González i Maria Guzmán Maté.
Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari
de Granada.
Participà en la fundació de les Joventuts
Llibertàries granadines i en 1932 fou
delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en el seu
Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà,
amb Felipe Sandoval i altres,
en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms,
quan fugia cap a
l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa.
Fundà, en aquesta època,
el periòdic Anarquía. En 1934
va fer un míting a Adra amb motiu de la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Entre 1935 i 1936 fou
el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i
col·laborà en Tierra
y Libertad, òrgan de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de
1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada
i formà amb José
Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell
any, convocà amb
Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis
i on fou elegit
secretari general de la província. Quan esclatà
la guerra civil, lluità al
front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les
milícies d'Adra. Amb
Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González
fundà la revista Nervio,
òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit
comissari, i també fou
corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia.
Després formà part
del Comitè de Guerra de la «Columna
CEFA» (Confederació Espanyola de
Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys
bèl·lics edità a Guadix Hombres
Libres. En 1939, amb el suport de grups
maçònics, aconseguir passar els
Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de
Vichy i internat,
primer, en camps i després enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de
1940 fou fet presoner
pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de
concentració de
Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força
debilitat. L'agost de
1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de
Tolosa de Llenguadoc, on
s'oposà al Comitè Regional de
tendència col·laboracionista. Després
de
l'escissió confederal, formà part del
Comitè Regional d'Andalusia del sector
ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple
Nacional de Regionals. Establert a París,
s'integrà en el Comitè Regional
d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i
realitzà tasques de
responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT de
l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels
plens del moviment
llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou
elegit per
a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i
Propaganda.
En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de
l'administració del CNT.
En 1956 també formà part del SI, però
abandonà el càrrec per problemes de
salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa.
Alguns assenyalen que
durant els seus últims anys es lliurà a la beguda
i que tingué problemes per
les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota
diversos
pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,
Adriano del Monte,
etc.), en moltes publicacions, com ara Accão
Directa, Boletín
Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,
CNT, CRA, Esfuerzo,
Faro, Hombres Libres, Libertad,
Libre-Studio, Nueva
Senda, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. Antonio Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez, Arpitània). Antonio Morales Guzmán (1903-1973) ***
Aurelio Fernández Sánchez al seu despatx de la Conselleria de Salut i Assistència Social (1937) - Aurelio Fernández Sánchez: El 21 de juliol de 1974 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González. Havia nascut el 29 de setembre de 1892 a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) –alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya). Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest. Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974) ***
Antonio
Bermejo Perea -
Antonio Bermejo
Perea: El 21 de
juliol de 1994 mor a Gijón
(Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Bermejo Pera –a vegades el segon llinatge citar
erròniament com Parea. Havia nascut el 29
de setembre de 1912 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya).
Sos pares es
deien Benjamín Bermejo i Visitación Perea. Quan
era infant s'instal·là amb sa
família a Gijón (Astúries, Espanya).
Va fer estudis primaris a l'Escola «El
Maricu» i després al Col·legi San
Fernando, completant l'educació secundària a
l'Institut Jovellanos. Quan tenia 14 anys entrà a treballar
en un taller de
soldadura autògena i un any més tard va fer de
venedor a la botiga de queviures
«La Argentina». Més tard va fer feina a
«Astilleros Gijón», fins el seu
tancament en 1933, passant a tasques de càrrega i
descàrrega al port del Musel
de Gijón. Des del 1929 milità en el Sindicat
Metal·lúrgic de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità al
front asturià, amb
les graduacions de sergent, tinent i capità, i va ser ferit
en dues ocasions.
En 1937 col·laborà en el periòdic Acracia
de Gijón. Quan la caiguda del front nord va ser capturat per
l'exèrcit feixista
a l'hospital. A conseqüència de la segona ferida
per metralla d'un obús
d'artilleria i, per no haver rebut l'assistència
sanitària necessària, li
amputaren la cama esquerra. En 1938 va ser jutjat i condemnat a mort,
passant
per diferents presons (Coto, Presó Nova d'Avilés,
Presó Central de Burgos,
Presó de Celanova a Ourense). Mesos després la
pena li va ser commutada per la
de grau inferior (30 anys). L'octubre de 1943 se li va concedir la
llibertat
condicional atenuada. Lluità en la clandestinitat
antifranquista a Gijón i el
desembre de 1945, quan era secretari del Comitè Regional
d'Astúries de la CNT,
va ser detingut i tancat a la Presó Provincial de
Lleó (Castella, Espanya);
jutjat, va ser condemnat el 5 de desembre de 1947 a tres anys i mig de
presó, i
va ser enviat a l'Hospital Penitenciari «Eduardo
Aunós» de Madrid. En 1948
sortí en llibertat condicional. En 1957, quan ocupava la
secretaria de la CNT
asturiana, s'entrevistà amb Pachón
Núñez a Gijón, de visita clandestina
arreu
la Península, i Ramón Álvarez Palomo
fou el seu enllaç amb l'exili confederal
«col·laboracionista». En 1961, amb Fidel
Gorrón Canoyra i Eduardo Madrona
Castaños, organitzà una agència
comercial («Gorrón-Madrona») a Madrid
(Espanya),
que en realitat era una tapadora del Comitè Nacional de la
CNT. L'octubre de
1961 va ser detingut a Oviedo (Astúries, Espanya) en una
agafada del Comitè
Nacional confederal encapçalat per Ismael
Rodríguez Ajax. Nou mesos després, en
espera de ser novament jutjat, va ser posat en llibertat vigilada,
moment que
aprofità, el maig de 1963, per a passar clandestinament la
frontera i
instal·lar-se a París (França). Durant
la tardor de 1967 va ser condemnat en
rebel·lia pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP),
juntament amb Fidel Gorrón Canoyra
i Eduardo Madrona Castaños, a sis anys de presó,
12 anys d'inhabilitació i
5.000 pessetes de multa per «associació
il·lícita» –va ser absolt del
càrrec de
«propaganda il·legal».
Després de la mort del dictador Francisco Franco
participà en la reconstrucció de la CNT asturiana
i col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Acción
Libertaria. En
1978 ocupava la secretaria del Sindicat de Pensionistes de la CNT de
Gijón i
participà en l'homenatge realitzat a José
María Martínez Sánchez. En 1979
assistí com a delegat al V Congrés de la CNT que
se celebrà a la Casa de Campo
de Madrid i s'integrà en el sector
«escindit» o «renovat» de la
CNT d'Astúries,
futura Confederació General del Treball (CGT). Sa companya
fou Emilia Piñera
Bordón. Antonio Bermejo Perea va morir el 21 de juliol de
1994 al seu domicili de Gijón
(Astúries, Espanya). Deixà inèdites
unes memòries (Vivencias de un
sindicalista español). Antonio Bermejo
Perea (1912-1994) ***
Marià Casasús fotografiat per Pilar Aymerich (1990) - Marià Casasús Lacasta: El 21 de juliol de 2004 mor a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Havia nascut el 2 d'agost de 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Bonifacio Casasús i Verísima Lacasta. Era fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havien emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la «Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí «Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona –amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 a la Residència Casa Pairal de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica. ***
Ilya
Borodaenko - Ilya Borodaenko: El 21 de juliol de 2007 és assassinat a Angarsk (Irkutsk, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Havia nascut el 27 de gener de 1981 a Najodka (Primórie, Rússia). Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista «Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los... ***
Armando
del Moral en una celebració de la Festa de la Hispanitat
organitzada per la Casa d'Espanya (Los Angeles, anys setanta) - Armando del
Moral: El 21 de juliol de 2009 mor a North Hollywood (Los
Angeles, Califòrnia,
EUA) el periodista, escriptor, repòrter de cinema,
publicista i militant
anarquista i anarcosindicalista Armando del Moral Vizcaíno,
que va fer servir
diversos pseudònims (Adelm,
Andrés Montes, Lidya M. Pardo, Pedro
de
Samaniego, Reporte X, Roglelio Vizcaíno, Selenita, etc.). Havia nascut el 15 de
juny de 1916 a Albacete
(Castella, Espanya). Son pare, anarquista que havia emigrat a Barcelona
(Catalunya), va ser desterrat a Xàtiva (La Costera,
País Valencià) per la seva
oposició a la monarquia. De ben jovenet Armando del Moral
milità en les
Joventuts Llibertàries de Barcelona i fou membre del Grup
Cultural «Faros»
d'aquesta ciutat. Estudià clandestinament català
a l'Escola Industrial, fou un
ferm defensor d'aquesta llengua en els cercles llibertaris i sempre els
seus
discursos acabaven amb un «Visca Catalunya!». Quan
esclatà la Guerra Civil va
lluità al front i va ser ferit en la presa de Baena
(Còrdova, Andalusia,
Espanya); posteriorment va ser comissari de Bateries al front
d'Aragó i després
membre del a Brigada 153. El juny de 1937 va ser nomenat membre del
Comitè
Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries
(secretari de Relacions i
d'Organització) en el I Congrés Regional celebrat
a Barcelona i en aquest any
va fer mítings i conferències a diferents indrets
catalans (Barcelona, Tordera,
etc.). El maig de 1938 a Barcelona va ser reelegit en el Ple Regional
membre
del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts
Llibertàries. Entre el 16 i
el 24 d'agost de 1938 assistí, en representació
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), amb Serafín Aliaga Lledó i
Félix Martí Ibáñez, al II
Congrés
Mundial de la Joventut per la Pau que se celebrà a Nova York
(Nova York, EUA) i
participà en una gira propagandística arreu dels
EUA organitzada per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939 va ser nomenat
president
de l'Aliança de la Joventut Antifeixista de Catalunya (AJAC)
i representà
aquesta organització en una missió especial als
EUA coordinada per Eleanor
Roosevelt. També va ser nomenat secretari de Propaganda de
SIA de Catalunya. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà en diferents publicacions anarquistes,
com ara
Acero, Esfuerzo,
Faros, Ideas,
Ruta, Solidaridad
Obrera,
Umbral, etc. Publicà el
fullet La juventud, el sexo y la guerra,
que va
ser destruït per les bombes enemigues a la impremta i els pocs
exemplars que
circularen es van perdre als fronts de batalla. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
reclòs al camp de concentració d'Argelers.
El 4 d'abril de 1939 embarcà a Saint-Nazaire
(País del Loira, França) a bord
del Flandre i pogué
arribar el 21
d'abril a Veracruz (Veracruz, Mèxic), però les
autoritats nord-americanes no li
deixaren entrar als EUA com era la seva intenció. Al
país asteca treballà en la
indústria cinematogràfica (Azteca Films, Clasa
Mohme, Columbia Pictures, etc.),
com a periodista de ràdio fent de repòrter de
notícies, presentador i escriptor
de radionovel·les, i com a periodista de premsa, fent de
redactor en periòdics
de Chihuahua (El Mexicano, etc.) i
de
corresponsal de diversos periòdics mexicans (El
Continental, Excelsior,
El Nacional, La
Prensa, Tiempo, etc.).
En aquests anys col·laborà en més de
seixanta periòdics en llengua castellà de
Mèxic, d'Amèrica Central i dels EUA, i els seus
articles i reportatges més
importants se centraren en temes polítics i socials, que
afectaven a Mèxic i
als EUA. A Mèxic fou membre de diverses organitzacions
polítiques, com ara
«France Libre», i fou membre fundador
d'Acció Democràtica Internacional (ADI) a
Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic). En 1943
s'instal·là als Estats Units
d'Amèrica, dirigí el periòdic El
Antifascista i col·laborà amb España
Libre. A Cleveland (Ohio, EUA) fou professor d'espanyol per a
l'Acadèmia
Berlitz. Va ser columnista i, després, secretari de
redacció del periòdic La
Opinión. En aquests anys
col·laborà
en diferents periòdics americans, com ara Balneario
del Sol, Ciencia y
Mecánica, Cinelandia,
Cine Mundo, Diario
de La
Marina, Ecos, Esto, Mirevista,
La Palabra, Pantalla
Grande, Romances, Siluetas, Tiempo,
etc. En 1945 cobrí
periodísticament la fundació de
l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
També treballà durant alguns anys per a la cadena
periodística mexicana de José
García Valseca, especialment sobre problemes socials. Entre
1947 i 1951 fou
vicepresident de la Hollywood Foreign Correspondents Association (HFCA,
Associació de Repòrters de Hollywood a
l'Estranger) i fou un dels fundadors
dels premis Golden Globe (Globus d'Or) i amb aquest càrrec
fou amfitrió i
presentador de diversos lliuraments d'aquest reconegut premi. Sempre en
relació
amb la indústria cinematogràfica mexicana,
supervisà les negociacions de
contractes per als actors mexicans que van fer carrera a Hollywood.
També va
fer de representant en la indústria
cinematogràfica nord-americana del sindicat
d'actors de cinema mexicà Associació Nacional
d'Actors (ANDA). En 1948 fou
delegat en el International Youth Congress, organitzat per Eleanor
Roosevelt,
que se celebrà a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Va
fer de publicista
en castellà en diverses campanyes i estrenes de
pel·lícules nord-americanes,
especialment en el film de George Sidney Pepe
(1960), protagonitzat per Cantinflas. També va treballar com
a assessor en la
pel·lícula de John Sturges The
Magnificent
Seven (1960) i va escriure en castellà publicitat
per a films de Walt
Disney i per a Psycho (1960)
d'Alfred
Hitchcock. En 1961 fou director tècnic de la
pel·lícula de Frank Capra A
Pocketful of Miracles. L'octubre de
1962 va entrevistar el cantant Elvis Presley davant l'imminent viatge a
Mèxic
per a preparar el rodatge de la pel·lícula de
Richard Thorpe Fun in Acapulco
(1963) i amb la polèmica
desencadenada per la prohibició per part de les autoritats
mexicanes que
Presley anés a Mèxic arran d'una sèrie
d'incidents sorgits en 1957. Entre 1947
i 1964 edità i redactà la revista en
castellà La Novela
Cine-Gráfica. Publicación quincenal de
divulgación del cine
mexicano y de habla hispana, que cobria les
notícies de la indústria
cinematogràfica hispana a Los Angeles, i que durà
posteriorment fins al 1983
amb el nom de Gráfica. A
més, va
treballar en programes per a les emissores KXLA i KMEX i va escriure i
produir
en els anys cinquanta el fulletó radiofònic María
Elena. Durant sa vida entrevistà artistes de
primera fila, com ara Marlon
Brando, Cantinflas, Kirk Douglas, Sara Montiel, Elizabeth Taylor o John
Wayne,
i va publicar més de 230 contes en diferents publicacions
periòdiques. Fou
autor dels llibres Ya tengo a mi hijo
(1940), Entre dos mundos (1950), Lupita Tovar (1955), Molinos
sin Mancha (1973), entre
d'altres. En 2008 va ser nominat per al Premi Príncep
d'Astúries en la
categoria de Comunicacions i Humanitats. Armando del Moral va morir el
21 de
juliol de 2009 a North Hollywood (Los Angeles, Califòrnia,
EUA) i va ser
enterrat al Forest Lawn Memorial Park de Glendale (Comtat de Los
Angeles,
Califòrnia, EUA). Deixà una filla, Matilde, i dos
fills, Roger i Ralph. Resta
inèdit el seu llibre de memòries sobre la
Revolució espanyola, Un genocidio
llamado cruzada, que va
escriure en 1976, i un altre que porta per títol La mentira histórica. Escalera del odio,
que redactà en 1998. Armando del
Moral
Vizcaíno (1916-2009) ---
|
![Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/moralesguzman/moralesguzman05.jpg "Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]")
![[20/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/07]") |
|
![[22/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/07]") |
|
|
| Actualització: 30-07-23 |