---

Anarcoefemèrides del 18 de febrer

Esdeveniments

«Tolstoi llaurador», d'Ilià Repin (1887)

Tolstoi llaurador, d'Ilià Repin (1887)

- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres), és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.

***

Portada del primer número de "Germinal"

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segona època que portava el subtítol «Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.

***

Octaveta anunciant la conferència de Girault

Octaveta anunciant la conferència de Girault

- Conferència de Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista anarquista Ernest Girault, aleshores redactor del periòdic Le Libertaire, fa una conferència «pública i contradictòria» al Cafè Pélissier de Marsella (Provença, Occitània) que porta per títol «Sufragi Universal o Revolució Social». La conferència volia engegar el debat davant les properes eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig d'aquell any.

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Detenció dels germans Flores Magón: El 18 de febrer de 1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique són detinguts a la seva granja comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on havien instal·lat la redacció i la impremta del periòdic Renovación, per la policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i haurà de ser hospitalitzat. Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris mexicans exiliats als Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles incitant «l'assassinat, l'incendi provocat i la traïció». William Charles Owen també en serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York i embarcar al Regne Unit. Els articles incriminats --«Los levantamientos en Texas» (2 d'octubre de 1915), «A los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de Ricardo; i «Publicidad», d'Enrique-- feien una crida els soldats a deixar les armes, però a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els seus oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per recaptar fons per a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat de salut de Rircardo. El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va ser condemnat a 12 mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000 dòlars de multa; i Enrique a tres anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.

***

Protestes per les subsistències (revista "Baleares", 1918)

Protestes per les subsistències (revista Baleares, 1918)

- Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1918, coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta popular pel problema de les subsistències esclata a Palma (Mallorca, Illes Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de carbó per part de nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes topades amb la guàrdia civil, que disparà i ferí un jove socialista, Miquel Cabotà Serra --que morí la nit del 26 de febrer-- i una dona, la senyora Humbert, vídua de Cunill, ferida lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva al Born. Les manifestacions i els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat de guerra a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força espontanis. Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats obreres hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de les subsistències assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una importància que no havia tingut entre els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a l'exportació beneficiosa, i en part il·legal, de matèries alimentàries a la península. Els acords governamentals presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el comerç si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de subsistències presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans encarregats de l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca l'escassesa es féu notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el governador de poca vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la pressió popular era forta. També gairebé tots els partits es veieren acusats d'estar implicats en afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat de subsistències en general i de carbó, producte bàsic a l'època, en particular, i enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es desencadenà.

***

El saqueig de Palma de 1919

El saqueig de Palma de 1919

- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.

Anarcoefemèrides

Naixements

Miners

Miners

- Jean Baguet: El 18 de febrer de 1847 neix a Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Baguet, també conegut com Jean Bayet. Instal·lat a Lió com a sabater, va ser membre de la Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van pertànyer la major part dels anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es van desencadenar arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines durant el mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser processat en el «Procés dels 66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el tribunal el va condemnar per no compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. Més tard va comparèixer al judici d'apel·lació davant el Tribunal de Lió que li va reduir la pena a un any de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de privació dels drets civils. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" de l'1 d'abril de 1888

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888

- Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Émile Théophile Caffin. Fill d'un esclopaire, fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Émile Caffin va morir l'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).

***

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

- Battista Pivi: El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia) el terrelloner anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva transcripció francesa com Baptiste Pivi. Sos pares es deien Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran Antonio, també anarquista, es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van obligar a emigrar a França. Ambdós entraren a treballar com a obrers picapedrers a les pedreres de Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França, França). L'11 de juny de 1894 li van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda llibertària a les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots dos van ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)

- Aimé Anceau: El 18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Aimé Firmin Anceau. Es guanyava la vida com a escultor en fusta i el 17 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista. Insubmís al servei militar, va ser inscrit en els registres d'anarquistes desapareguts i/o «nòmades». A començament dels anys deu vivia a Chennevières-sur-Marne (Illa de França, França) i era membre del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França). El febrer de 1916, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Luigi Parenti

Foto policíaca de Luigi Parenti

- Luigi Parenti: El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW –entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de «subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

Joan Peiró i Belis

Joan Peiró i Belis

- Joan Peiró i Belis: El 18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

Alexandre Sapoundjiev

Alexandre Sapoundjiev

- Alexandre Sapoundjiev: El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.

***

Francisco Guillén Salaya (1947)

Francisco Guillén Salaya (1947)

- Francisco Guillén Salaya: El 18 de febrer de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Gomezserracín (Segòvia, Castella, Espanya) el periodista, novel·lista i assagista anarcosindicalista, i després sindicalista falangista i figura destacada del règim franquista, Francisco Guillén Salaya. Sos pares es deien Mario Guillén Saulate, metge, i Celia Salaya Díaz-Avilés. Després d'estudiar a l'Institut General i Tècnic de Segòvia es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Valladolid (Castella, Espanya) i es va veure molt influenciat per Oswald Spengler. En aquests anys d'estudiant col·laborà en diferents publicacions (El Porvenir Segoviano, La Tierra de Segovia, etc.) i en 1916 fundà la revista Don Quijote. Cridat a files, va ser enviat a Melilla, on fou corresponsal del diari El Adelantado. Com a periodista s'especialitzà en la qüestió social i a partir de 1924 fou redactor en cap del diari madrileny El Imparcial i crític literari de Los Lunes del Imparcial. En aquesta època creà l'«Agencia Castilla», per a la contractació d'anuncis comercials en els principals periòdics espanyols. En 1924 fundà i dirigí la madrilenya Castilla. Revista gráfica semanal i també aquest mateix any Tobogán. Revista de afirmación literaria. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (Diario Palentino, Estampa, La Gaceta Literaria, El Heraldo de Aragón, El Heraldo de Madrid, Noticiero de Segovia, La Voz de Asturias, La Voz de Soria, etc.). Entre 1929 i 1933 dirigí la revista Atlántico. Revista mensual de la vida hispano americana. L'abril de 1930 fou un dels fundadors de la Joventut del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS). El 8 de maig de 1931 va fer la xerrada, retransmesa per Unión Radio de Madrid, «La nueva literatura proletaria». Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el 2 de juliol de 1931 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Escriptors i Periodistes de Madrid. El 10 de gener de 1932 va fer a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid la conferència «La lucha Marx-Bakunin. Vida, pasión y muerte de la Primera Internacional», que va repetir el 13 de juliol de 1933, organitzada per l'Ateneu Popular de Sama de Langreo (Astúries, Espanya), al teatre Dorado d'aquesta ciutat, i encara una altra vegada a Turón (Mieres, Astúries, Espanya). El 7 de febrer de 1932 va fer la conferència a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid «Las huelgas y la actual República». El 13 de març de 1932 prengué la paraula, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Madrid en el míting pro deportats que se celebrà al Monumental Cinema organitzat pel Sindicat Únic de la Construcció madrileny de la CNT. El 8 de setembre de 1933 va ser nomenat vicepresident de la Mesa de Discussió del Foment de les Arts de Madrid. Atret per les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), d'Onésimo Redondo Ortega, en 1933 s'hi afilià i el novembre d'aquell any ja participava en mítings d'aquesta organització. L'estiu de 1934 fou un dels fundadors, amb el també exanarcosindicalista Nicasio Álvarez de Sotomayor i l'excomunista Manuel Mateo Mateo, del sindicat falangista Central Obrera Nacional Sindicalista (CONS), encapçalat per Ramiro Ledesma Ramos, de qui fou amic personal. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Astúries i visqué amagat per por a la repressió. Quan Astúries caigué a mans feixistes, s'integrà a la Legió. En aquests anys col·laborà en Falange. Fervorós franquista de la «línia dura» del Partit Únic, després de la guerra civil va ser nomenat, en representació de la Delegació Nacional de Sindicats, procurador a la I Legislatura de les Corts Espanyoles de la dictadura franquista (1943-1946). En aquests anys col·laborà en Arriba i en Imperio i a partir de 1944 dirigí la revista tecnicocientífica Játiva. Creà la Mutualitat de Premsa i Arts Gràfiques, que presidí durant tota la seva vida. També fou gerent de la Premsa del Moviment i representant de les empreses periodístiques en el Consell Nacional de Premsa. Fou autor de Cartones de Castilla (1930), El diálogo de las pistoles. Novela del terrorismo español (1931), Mirador Literario. Parábola de la nueva literatura (1931), Abismos (1933, amb Julio Escobar), La mujer de cera. Comedia dramática en tres actos y en prosa (1935, amb Julio Escobar), Bajo la luna nueva. Novela de la vida social moderna (1935), Anecdotario de las JONS. Historia y anècdota de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (1938), Qué son los sindicatos verticales (1938), Más allá del infierno. La vida de Asturias roja bajo el látigo del marxisme (1939), Historia del sindicalismo español (1941), La economía del porvenir (1945), Luna y lucero (1947), Los que nacímos con el siglo. Biografía de una juventud (1953), A la sombra de nuestras vides. Infierno y paraíso (1963), ¿Quién gobernará el mundo? Estudio de las ideas y de los pueblos que aspiran a la hegemonía del universo (1964), etc. Estava casat amb Julia Saiz Aguado, amb qui tingué una filla (Celia). Francisco Guillén Salaya va morir d'un sobtat coma diabètic el 30 d'octubre de 1965 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de l'Almudena d'aquesta ciutat. Seva és la frase: «Un poble és més sincer quan lluita que quan vota».

***

Necrològica de Simón Alvira Novales apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de novembre de 1987

Necrològica de Simón Alvira Novales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de novembre de 1987

- Simón Alvira Novales: El 18 de febrer de 1900 neix a Lagunarrota (Peralta de Alcofea, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Alvira Novales. Sos pares es deien Segundo Alvira i Genoveva Novales. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució espanyola fou un dels animadors de la col·lectivitat agrària local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Francisca Carrera Castillo a Perpinyà, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Simón Alvira Novales va morir el 31 de juliol de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]

- Antonio Morales Guzmán: El 18 de febrer de 1903 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquesta època, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio, òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro, Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro, CNT, CRA, Esfuerzo, Faro, Hombres Libres, Libertad, Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 a Roanne (Forêz, Arpitània).

Antonio Morales Guzmán (1903-1973)

***

Necrològica d'Auguste Le Lann apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1974

Necrològica d'Auguste Le Lann apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Auguste Le Lann: El 18 febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1904 neix a Lambézellec (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Auguste Marcel Le Lann. Sos pares es deien Yves Gabriel Le Lann i Anna Marie Perrine Jaouen. Orfe de guerra de la Marina Nacional arran de la mort de son pare durant la Gran Guerra, va fer el servei militar en un batalló disciplinari a Saint-Brieuc (Bretanya). Treballà d'obrer calderer a les drassanes navals de Brest (Bretanya), al mateix taller que els anarquistes Jules Le Gall i Victor Pengam, i va ser nomenat secretari del Comitè d'Administració de la Casa del Poble, de la qual va ser bibliotecari entre 1924 i 1929, fet que el va familiaritzar força amb la història del moviment obrer. En 1925 va ser nomenat secretari de les Joventuts Sindicalistes. Membre de la Unió Anarquista (UA), fou un dels responsables a Brest de la difusió de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en el registre policíac d'anarquistes del departament de Finisterre, visqué al número 8 del carrer Duquesne de Brest. En 1928 es casà amb Germaine Yvette Marguerite Pengam a Brest. Entre 1930 i 1933 era membre de la redacció del periòdic Le Fambeau. Organe mensuel d'éducation, de libre pensée et de combat (1927-1934), domiciliat a la Casa del Poble i els responsables del qual van ser René Martin i Jean Treguer; també s'encarregà del servei de llibreria d'aquesta publicació. El 23 d'agost de 1935 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, pel delicte d'«ultratge als agents de l'ordre», per haver participat en manifestacions entre els dies 6 i 8 d'agost d'aquell any contra decrets-llei governamentals, però va ser absolt després de demostrar la seva innocència. En 1936 era secretari del grup local de l'UA i conseller de la secció de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). L'any següent va ser nomenat secretari de la Federació Llibertària de l'Oest (FLO) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per a tota la regió durant la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser mobilitzat; fet presoner, va ser alliberat a començaments de 1941. El 22 de setembre de 1942 va ser detingut i internat durant dos mesos al camp de concentració de Voves (Centre, França). Quan l'ocupació, el seu domicili va ser escorcollat en dues ocasions per la policia, la qual requisà documentació diversa i periòdics. Després de la guerra reconstituí el Grup d'Estudis Socials (GES) de Brest i esdevingué responsable departamental de SIA. El 15 de juliol de 1945 presidí el gran míting celebrat al cinema Fox de Brest, organitzat per la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) per a commemorar el novè aniversari de la Revolució espanyola i en el qual participaren oradors de tota la família socialista. Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), va ser elegit delegat per a negociar la vaga d'agost de 1947 a les drassanes de Brest. Profundament anticomunista, en aquesta època establí contactes amb la secció del sindicat Força Obrera (FO) de les drassanes de Brest. Durant la dècada dels cinquanta col·laborà en Action Directe, butlletí mensual del Sindicat Industrial del Metall de la Regió Parisenca, dirigit per Édouard Rotot. En els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire i a començament dels anys setanta, sempre militant en la CNTF, col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir i va ser secretari del Comitè Regional de l'Oest de SIA. A finals de 1970 es parlà de la possibilitat que presidís un eventual Institut Bretó d'Història Social i del seu butlletí Action Sociale Bretonne, juntament amb Yves-Michel Biget i Joseph Queudet, amb els quals, en 1972, fou responsable d'una Federació Anarquista Bretona (FAB). Auguste Le Lann va morir a resultes d'un càncer el 27 de setembre de 1974 a Brest (Bretanya).

***

Necrològica de Simón Susín Pac apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de març de 1992

Necrològica de Simón Susín Pac apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de març de 1992

- Simón Susín Pac: El 18 de febrer de 1909 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Rafael Susín Pac. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb l'aixecament revolucionari del gener de 1932 a Fígols (Berguedà, Catalunya). Durant la guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947 fou delegat de Verfuèlh (Occitània) al congrés de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Després milità en la Federació Local de la CNT de Montalban. Simón Susín Pac va morir el 24 de febrer de 1992 a Montalban (Guiena, Occitània).

***

Francisco Cuberos Neto

Francisco Cuberos Neto

- Francisco Cuberos Neto: El 18 de febrer de 1924 neix a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'actor dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto, més conegut com Chico Cuberos i artísticament com Cuberos Neto. Sos pares van ser el brasiler Antônio Cuberos i l'espanyola Isabel Viñeto --Vinheto, en la versió portuguesa-- i tingueren sis fills (Maria Antonia, Antônio, Francisco, Jaime, Aurora i Mercedes). Es va criar al barri de Vila Bertioga de São Paulo. Quan tenia 12 anys, després de fer els estudis primaris, començà a fer feina com a obrer en una fàbrica de sabates i després com a venedor de calçat. Quan era adolescent formà part d'una cèl·lula del Partit Comunista del barri de la Mooca de São Paulo, però només durà un mes, ja que per divergències internes i per no estar d'acord amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual cap membre del grup podia tenir contacte amb persones (familiars o amics) d'un altre partit polític, deixà el grupuscle. Cap a 1942 començà a participar en les activitats del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb Liberto Lemos Reis, Nito Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero, Mercedes Cuberos i altres, on estudiaven i debatien temes lligats a l'anarquisme. En 1945 aquest grup d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth, Rodolpho Felippe i Pedro Catallo i convidat a participar en les activitats del Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo. Aquest mateix any s'integrà en el grup de teatre social del CCS, que aleshores representava la peça dramàtica 1º de Maio, de Pietro Gori, i a l'any següent ja participà en el grup i en les representacions d'aquesta obra. En 1951 es casà amb Mercedes Cuberos, matrimoni que durà tres anys. El 14 de març de 1955, com a secretari del CCS, registrà aquesta associació al Departament d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São Paulo. En 1959 es casà amb l'espanyola María Martínez Jiménez (Maruja Cuberos) i acabà un curs d'art dramàtic al Teatre de Arena; en 1960 engegà la seva carrera com a actor professional. Fins i tot després del cop militar de l'1 d'abril de 1964, el CCS continuà realitzant les seves activitat teatrals, especialment mitjançant peces llibertàries promogudes pel Laboratori d'Assaigs, grup format per la seva iniciativa, que dirigí amb Pedro Catallo i amb el suport de Waldyr Andrade Kopezky i Ailso Braz Corrêa. També participà en la «Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara», grup anarquista que jugà un paper fonamental en l'organització de congressos anarquistes al Brasil. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. Durant els anys de la repressió els anarquistes de São Paulo es reuniren clandestinament  en la botiga «Calçados Cuberos», a l'avinguda Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985 participà en la reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de l'arxiu Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Antônio Francisco Correia, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias, participà en el programa Provocações, de la TV Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre Antônio Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El 28 de novembre de 2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb algunes modificacions introduïdes arran de la renovació dels seus estatuts. Entre les peces anarquistes en les quals participà, fent servir el pseudònim de Cuberos Neto, destaquen 1º de Maio. Drama em 1 ato, de Pietro Gori (1946); Uma mulher diferente. Drama Social em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O coração é um labirinto. Drama em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O herói e o viandante, de Pedro Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos, d'Ernani Fornari (1948); A insensata. Drama social em 3 atos, de Pedro Catallo (1950); Tabu. Comédia em 3 atos, de Francisco X. Svoboda (1951); O maluco da avenida. Comédia em 3 atos, de Carlos Arniches (1954); Feitiço. Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos, de W. Somerset Maughan (1955); Está lá fora um inspetor. Drama em 3 atos, de J. B. Priestley (1956); Os mortos. Drama social em 3 atos, de Florêncio Sanchez (1957); Pense alto. Drama, d'Eurico Silva (1958); O que eles querem. Comédia em 3 atos, (1958); O testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo pedra, pedra mundo. Musical; Como rola uma vida. Drama em 2 atos, de Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); Os guerreiros, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); O último programa de cubanacan. Monólogo, d'Alberto Centurião (1997); A greve de 1917, de Fábio Ferreira Dias (1997); Colônia Cecília, de Renata Pallottini (1999); A velha guarda ou a revolução partida, de Murilo Dias César (1999); Liberdade! Liberdade!, de Millor Fernandes i Flávio Rangel (2000); O santo inquérito, de Dias Gomes (2000); Morte acidental de um anarquista, de Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de Joracy Camargo (2001); O homem do princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu (2001). En la seva carrera d'actor professional representà nombroses obres, moltes d'elles amb el Teatre Brasiler de Comèdia, entre elles Nega de maloca (1960), Os elegantes (1960), Oração para uma negra (1961), A semente (1961), As almas mortas (1962), A escada (1962), Antígone América (1962), Senhorita Julia (1969), Os dois cavaleiros de Verona (1974), O verdugo (1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny (1976), Gota d’água (1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal (1991). Per a la televisió estrenà Sangue do meu sangue (1969); Programa Penélope (1970), O comprador de fazendas (1970), Vitória Bonelli (1972), Os fidalgos da Casa Mourisca (1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha negra (1975), Gaivotas (1979), Um homem muito especial (1980), Vento do mar aberto (1981), Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé (1982). Per al cinema intervingué en O vigilante rodoviário (1961), Amemo-nus (1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão (1975), Tiradentes. O mártir da Independência (1976), Antônio Conselheiro e a Guerra Dos Pelados (1977), No tempo dos trogloditas (1978), Os três boiaderos (1979) A virgem e o bem dotado (1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade (1980), E a vaca foi para o brejo (1981), Amélia. Mulher de verdade (1981), As vigaristas do sexo (1982), Amado Batista em sol vermelho (1982), Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O santo salvador e o demônio (2003), etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a conseqüència d'un pneumònia agreujada per la malaltia de Parkinson.

***

Osvaldo Bayer

Osvaldo Bayer

- Osvaldo Bayer: El 18 de febrer de 1927 neix a Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el periodista, guionista cinematrogràfic, traductor, militant en defensa dels Drets Humans i historiador del moviment anarquista Osvaldo Jorge Bayer. Va passar la infantesa a Tucumán i després a Bernal i Belgrano (Buenos Aires). En 1950 va començar a treballar com a col·laborador en la revista de viatges i de costums Continente. Va realitzar estudis de Medicina i de Filosofia en la Universitat de Buenos Aires i entre 1952 i 1956 va estudiar Història a la Universitat d'Hamburg. De tornada a l'Argentina es va dedicar al periodisme, treballant en els diaris Noticias Gráficas, Esquel i Clarín, del qual va ser secretari de redacció, i en diverses revistes. En 1958 va fundar La Chispa, periòdic independent de La Patagònia. En 1959 va ser acusat de difondre informació estratègica militar d'un punt fronterer i obligat per les autoritats a abandonar el periòdic Esquel. Va ser secretari general del Sindicat de Premsa entre 1959 i 1962. A començament de la dècada de 1960 treballa com a redactor, i després com a director, del nou setmanari Imagen. Per les seves crítiques a Federico Rauch, acusant-lo de genocida, en 1963 va ser empresonat «a disposició» pel general Juan Enrique Rauch, ministre de l'Interior de la dictadura i besnét del blasmat, 63 dies a la presó de dones --per denigrar-lo-- de Riobamba. En 1967 comença a col·laborar en la revista Tdodo es Historia. En 1972 va publicar dos toms d'una monografia històrica sobre la matança d'obrers al sud argentí el 1921, La Patagonia rebelde, que va ampliar amb un nou tom en 1974 i un més en 1976, i del qual es va realitzar un film del mateix nom que va ser estrenat en juny de 1974. Per aquesta obra va ser amenaçat i perseguit pel règim presidencialista de María Estela Martínez de Perón (Isabelita) i pel seu ministre ultradretà José López Rega, i va haver d'exiliar-se en 1975. Va viure a Berlín (Alemanya) fins a la seva tornada a Buenos Aires en 1983, amb la fi de la Dictadura militar. És autor dels llibres Severino Di Giovanni, el idealista de la violencia (1970 i 1998), Los anarquistas expropiadores (1974), Radowitzky, ¿mártir o asesino? (1974), La Rosales, una tragedia argentina (1974), Exilio (1984, en col·laboració amb Juan Gelman), Fútbol argentino (1990), Rebeldía y esperanza (1993), En camino al paraíso (1999), Rainer y Minou (2001, novel·la); i ha estat guionista de pel·lícules com La Maffia (1972), La Patagonia rebelde (1974), Todo es ausencia (1983), Cuarentena: exilio y regreso (1984), Juan, como si nada hubiera pasado (1986), La amiga (1989), Amor América (1989), Elizabeth (1990), El vindicador (1991), Panteón Militar (1992), Jaime de Nevares, último viaje (1995), Soriano (1998), Ángel, la diva y yo (1999), Rainer y Minou (2001), Obras completas (2009), entre d'altres. Ha traduït de l'alemany obres de Kafka, Brecht, Jaspers, Mann, entre d'altres. Ha estat professor honorari titular de la Càtedra Lliure de Drets Humans de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i docent de la Deutsche Stiftung für Entwicklungspolitik (Fundació Alemanya per al Desenvolupament), a Bad Honnef (Alemanya). En 1997 va rebre el premi «Veinte años de Madres de Plaza de Mayo». El 8 de novembre de 2001 es va estrenar a Buenos Aires Los cuentos del timonel, documental sobre Osvaldo Bayer, dirigit per Eduardo Montes Bradley. El 20 d'abril de 2003 la Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires li va atorgar el grau de «Doctor Honoris Causa» per la seva trajectòria dins dels camps dels Drets Humans, la literatura i el periodisme, i el 7 de juliol de 2004 va ser declarat «Huésped de Honor» per l'argentina Universitat Nacional del Litoral. Actualment és col·laborador del periòdic Pàgina/12 i continua amb la seva tasca d'historiador i de defensor dels Drets Humans, especialment en la reivindicació dels Pobles Originaris argentins. En 2010 estrenà la pel·lícula Awka Liwen (Rebel Aurora, en maputxe), dirigida per Mario Aiello i Kristina Hille, amb guió i llibre seu, sobre la història de la pugna per la distribució de la riquesa a l'Argentina a partir de la depredació de les terres i els ramats als pobles originaris i als gautxos. 

***

Fabrizio De André

Fabrizio De André

- Fabrizio De André: El 18 de febrer de 1940 neix al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia) el cantautor anarquista Fabrizio Cristiano De André, conegut com Faber per la seva afició als pastels Faber-Castell. Fou fill d'una família de l'alta burgesia industrial genovesa; son pare, Giuseppe De André, fou regidor republicà de Gènova, administrador delegat de la indústria sucrera Eridania i promotor de la construcció de la «Fira del Mar» al barri genovès de la Foce; sa mare es deia Luigia (Luisa) Amerio. Visqué la seva infància a Revignano d'Asti, d'on era originària sa família i on s'havia instal·lat a causa de la guerra i perquè les autoritats buscaven son pare, conegut resistent antifeixista. El setembre de 1945 es traslladà amb sa família a Gènova, on visqué la dura postguerra. D'antuvi va fer la primària en una escola privada de monges i després es matriculà a l'escola pública «Armando Diaz», on fou titllat de «problemàtic» pels professors, i enviat per aquest motiu al dur, sever i elitista Institut Arecco dels pares jesuïtes de Gènova. Durant el primer any en aquest centre patí un intent de violació per part d'un jesuïta i per evitar l'escàndol decidiren expulsar-lo per «mala conducta». Durant la instrucció de l'expedient disciplinari son pare s'assabentà de la veritable raó de la feta i va fer ús de la seva influència fins aconseguir la destitució del «pare espiritual» agressor. Després va fer alguns cursos de Lletres i de Medicina a la Universitat de Gènova, però finalment seguí els passos de son pare i de son germà Mauro i estudià per a advocat a la Facultat de Dret. Quan només li quedaven sis exàmens per llicenciar-se decidí canviar de camí i dedicar-se a la música. Després de veure's obligat a estudiar violí per decisió dels pares, descobrí el món de la música d'autor a través de Georges Brassens, de qui traduirà algunes cançons que enregistrarà en el seu primer àlbum, i el pensament anarquista de la lectura dels clàssics (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Errico Malatesta, etc.), sense oblidar els autors «trasbalsadors» (François Villon, Fiódor Dostoievski, etc.). La passió per aquest tipus de música va anar creixent amb l'amistat de diversos cantautors (Luigi Tenco, Umberto Bindi, Gino Paoli, etc.) els quals el van introduir en «La Borsa di Arlecchino», primer local on cantà. Durant aquests anys visqué com pogué, fent feina de qualsevol cosa i sovint treballant com a músic embarcat en creuers, amb el seu amic de la infància Paolo Villaggio, futur actor, i amb un altre personatge força conegut en el futur, Silvio Berlusconi. La seva primera esposa fou una noia de família burgesa, Enrica Rignon (Puny), amb qui tingué un fill (Cristiano) i de la qual se separà a mitjans dels setanta. Casat amb un fill, es va veure obligat a deixar de banda la seva activitat musical gens lucrativa i entrar com a professor en un institut privat. Però l'inesperat èxit de la seva cançó interpretada per Mina La canzone di Marinella li procurà uns ingressos que l'encaminaren novament al món de la música. L'octubre de 1961 la casa discogràfica Karim llançà el seu primer disc de 45 revolucions amb dues cançons, Nuvole barrocche i E fu la notte. En 1964 va fer l'examen d'admissió com a autor en la Societat Italiana dels Autors i Editors (SIAE) de Roma. Amb el pas del temps va crear una música molt personal --influenciada per la chanson francesa, la música clàssica, les tradicions musicals mediterrànies--, on els temes socials (l'avortament, la revolta estudiantil, la lluita obrera, la insubmissió, l'antimilitarisme, la soledat, les minories ètniques, etc.) i els seus protagonistes (marginats, rebels, explotats, drogoaddictes, prostitutes, homosexuals, perdedors, etc.) són tractats amb metàfores poètiques sense parangó i amb un llenguatge inconfusible. En 1966 publicà el seu primer àlbum Tutto Fabrizio De André, al qual seguiren altres: Volume I (1967), Tutti morimmo a stento (1968), Volume III (1968), Nuvole barocche (1970), Non al denaro, non all'amore né al cielo (1971) i Storia di un impiegato (1973). La publicació d'aquest últim disc coincideix amb una crisi professional i personal --final del seu matrimoni amb Puny i començament del seu idil·li amb Roberta-- i en 1974 publicarà l'àlbum Canzioni, amb versions de diversos autors (Brassens, Leonard Cohen, Bob Dylan, etc.) i on començarà la seva col·laboració amb Francesco De Gregori. Durant l'enregistrament d'aquest disc conegué la cantant Dori Ghezzi, amb qui engegà una relació sentimental que acabà en matrimoni el 7 de desembre de 1989. En aquests anys realitzà nombrosos concerts, especialment a «La Bussola» de Marina di Pietrasanta, i la seva por escènica a causa del seu problema visual --l'ull esquerre més tancat que el dret-- l'afrontà amb un ús exagerat de l'alcohol. Després realitzà una gira amb membres del grup de rock progressiu New Trolls. Entre 1969 i 1979, anys de dura repressió governamental contra els moviments socials, va ser sotmès a un estricte control per part de la policia i dels serveis secrets italians per les seves relacions amb grups anarquistes i de l'esquerra extraparlamentària. En 1975 publicà Volume VIII, on continuà amb la col·laboració de De Gregori. En 1978, amb Rimini, començà a treballar plegat amb el cantautor Massimo Budola. Durant la segona meitat dels anys setanta, mentre esperava el naixement de la seva filla Luisa Vittoria, s'establí a la finca Agnata, a prop de Tempio Pausania (Sardenya), amb sa companya Dori Ghezzi. El 27 d'agost de 1979 la parella va ser segrestada per l'«Anonima sequestri» --organització criminal, també coneguda com «Anonima sarda», que es caracteritza per respectar el «Codice barbaricino»-- i mantinguda captiva durant mesos a les muntanyes de Pattada. Dori va ser alliberada el 21 de desembre de 1979 i Fabrizio l'endemà, després d'haver pagat un rescat d'uns 550 milions de lires, bona part del qual desembutxacat per son pare Giuseppe. Mesos després va vendre l'exclusiva de les memòries del segrest al setmanal Oggi, publicació dirigida pel dretà Edilio Rusconi, fet que engegà les crítiques de certs sectors. El segrest li va obrir els ulls a la realitat colonial que pateix Sardenya i en 1981 publicà un àlbum sense títol, però conegut com L'Indiano, ja que a la portada figura un nadiu nord-americà a cavall, fent un paral·lelisme entre les dues opressions. En 1982 fundà un segell discogràfic («Fado»), que edità discos de Massimo Budola, Tempi Duri, Dori Ghezzi, etc. En 1984 publicà, amb la col·laboració de Mauro Pagani, el disc Creuza de mä, dedicat a ressaltar la identitat mediterrània i cantant enterament en llengua genovesa. A partit d'aquest moment el seu interès per les llengües «minoritàries» es farà palès tot reivindicant-les. En 1985 va escriure amb Roberto Ferri Faccia di cane, per al grup New Trolls, el qual participà amb aquesta cançó en el Festival de Sanremo d'aquell any i per la qual cosa no volgué aparèixer oficialment com a autor. En 1990 publicà Le Nuvole i en 1996 Anime salve, el seu últim àlbum enregistrat en estudi. Entre aquests dos anys col·laborà amb nombrosos autors i intèrprets (Francesco Baccini, Tazenda, Mauro Pagani, Max Manfredi, Teresa De Sio, Ricky Gianco, New Trolls, son fill Cristiano De André, etc.). En 1991 realitzà una gira en suport dels periòdics anarquistes Umanità Nova i A. Rivista Anarchica. La seva música es present en 11 films. En 1996 col·laborà amb Alessandro Gennari en el llibre Un destino ridicolo, del qual Daniele Costantini va fer en 2008 la pel·lícula Amore che vieni, amore che vai. En 1998 realitzà una gira per diferents ciutats italianes, la qual va ser interrompuda quan se li va diagnosticar un càncer pulmonar. Fabrizio De André va morir l'11 de gener de 1999 a l'Institut dels Tumors de Milà (Llombardia, Itàlia) on havia estat ingressat quan la malaltia s'agreujà. Va ser incinerat tres dies després i sepultat a la tomba familiar del cementiri genovès de Staglieno. Per iniciativa de sa muller Dori Ghezzi i de Fernanda Pivano es crea la «Fondazione Fabrizio De André» que s'ocupa de mantenir viva la memòria del cantautor i existeix un «Premio Fabrizio De André» que guardona les obres de la cultura lígur. Sostingué econòmicament i moralment la publicació A. Rivista Anarchica.

Fabrizio De André (1940-1999)

***

Fabio Iacopucci

Fabio Iacopucci

- Fabio Iacopucci: El 18 de febrer de 1955 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Fabio Iacopucci. Encara adolescent s'adherí al Grup Anarquista «Carlo Cafiero» del popular barri romà de la Garbatella. Durant els anys setanta es mostrà força actiu i s'encarregà de transmetre a les noves generacions el llegat dels vells companys llibertaris que havien participat en la guerra d'Espanya i en la Resistència contra els nazis. A partir de 1977 animà, amb altres companys, un programa radiofònic a l'emissora lliure i autogestionària «Radio Radicale». També fou un dels promotors de la revista Libertaria i participà activament en el suport del Centre d'Estudis Llibertaries de Milà i en l'editorial Eleuthera. A més, fou sindicalista de base. Trobem articles seus en el Bolletino Archivio G. Pinelli. Fabio Iacopucci va morir el 19 de febrer de 2009 a Roma (Itàlia).

Fabio Iacopucci (1955-2009)

Anarcoefemèrides

Defuncions

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 18 de febrer de 1937 és afusellat a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Havia nascut el 28 de setembre de 1906 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Jacques Doubinsky

Jacques Doubinsky

- Jacques Doubinsky: El 18 de febrer de 1959 mor a França el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Havia nascut el 26 de març de 1889 a Odessa (Ucraïna) en una família d'artesans jueus. Va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates --com la major part dels emigrats servis i búlgars--, en la confecció i disseny de teixits --on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)--, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquest últim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva «L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació «Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank, òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov --biografia novel·lada de les aventures de son padrí--, Mira ceti, etc.

Jacques Doubinsky (1889-1959)

***

Léo Noël amb el seu orguenet cantant pels carrers de París

Léo Noël amb el seu orguenet cantant pels carrers de París

- Léo Noël: El 18 de febrer de 1966 mor a París (França) el cantautor, cabareter, músic, intèrpret d'orguenet i anarquista Léon Ozeranski, més conegut com Léo Noël. Havia nascut en 1914. Abans de la II Guerra Mundial, després d'abandonar els estudis de violí, participà en les gales i festes de la «Muse Rouge», nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Entre els anys 1938 i 1939, per reemplaçar Maurice Lemarque, que feia el servei militar, cantà a duo amb son germà Francis Lemarque («Les Frères Marc»). Després de la guerra comprà un orguenet i creà un personatge propi vestit sempre de la mateixa manera (jersei i calçons negres i barret fort gris). En 1950 el pianista Joseph Kosma, amb qui havia treballat amb «Les Frères Marc», el cridà per que enregistrés la banda sonora d'un film d'animació, Le bergère et le ramoneur, que havia compost. El febrer de 1951, amb Marc Chevalier, Brigitte Sabouraud i André Schlesser, creà el «Cabaret l'Écluse», del qual esdevingué el presentador de les actuacions i principal animador amb el seu orguenet. En 1951 enregistrà la banda sonora de la pel·lícula La Maison Bonnadieu, de Carlo Rim i en 1953, amb Fabien Loris, un text de Jacques Prévert, L'addition. La seva interpretació de la cançó Tout ça parce qu'au bois de Chaville, composta per Pierre Destailles (text) i Claude Rolland (música) en 1953, tingué un gran èxit. En aquesta època interpretava cançons de Joseph Kosma, Marc Orlan, Charles Trenet, Kurt Weil, etc., als cabarets parisencs d'Agnès Capri i Au Lapin Agile. En 1958 presentà al «Cabaret l'Écluse» la cantant Monique Andrée Serf (Barbara), sota el nom «La chanteuse de minuit». Durant molts d'anys treballà amb el seu orguenet als carrers de París, especialment a la plaça Saint-Michel i al carrer Gît-le-Coeur. Fou amic íntim de Léo Ferré, amb qui interpretà cançons. Formà part del Comitè de l'Espectacle del Socors Popular Francès, del qual va ser secretari. Léo Noël va morir de sobte el 18 de febrer de 1966 a París (França) i va ser enterrat el 24 de febrer al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Léo Noël (1914-1966)

***

Áurea Cuadrado (Barcelona, 1938)

Áurea Cuadrado (Barcelona, 1938)

- Áurea Cuadrado Castillón: El 18 de febrer --algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre-- de 1969 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Havia nascut el 23 d'agost de 1894 a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca on va morir. El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Necrològica d'Aurelio Girón García publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juny de 1978

Necrològica d'Aurelio Girón García publicada en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Aurelio Girón García: El 18 de febrer de 1978 mor a Carpentràs (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Aurelio Girón García. Havia nascut cap el 1918 a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ben igual que son germà gran Idilio, fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bujalance. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una centúria confederal, que després passà a la Columna «Andalucia-Extremadura» i que esdevingué després de la militarització de les milícies la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser fet presoner i va ser internat en un camp de concentració i després enviat a un batalló disciplinari de treballs forçats, on patí fam i càstigs. Com que va rebutjar assistir a missa, hi va ser obligat, essent insultat i punit amb les feines més dures i brutes de la caserna. Cap el 1943 va ser alliberat i, com que no trobava feina a la regió, per alimentar sa família hagué d'anar-se lluny per treballar en una obra de canalització. Cap a finals dels anys quaranta, fugint de la misèria i de la repressió, aconseguí passar clandestinament a França on trobà son germà Idilio que vivia a Carpentràs, militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població fins a la seva mort.

---

[17/02]

Anarcoefemèrides

[19/02]

Escriu-nos


Actualització: 02-11-18