---

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Naixements

Alchini Baldin

Alchini Baldin

- Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va ser detingut a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per «robatori», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de Jésus de Niça (País Niçard, Occitània), on havia arribat l'any anterior procedent de les poblacions provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a «anarquista militant», freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser buscat sense èxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims i en 1903 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però la seva residència era del tot desconeguda. En 1906, segons informes policíacs, vivia al número 13 del carrer de la Croix de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Vieira

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista. Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noções úteis para quem manda executar impressão às tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà i Cinta Solà. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García: L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de gener de 1969

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla: L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes i Trinidad Pla. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de maig de 1977

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alejandro Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Antonia Gomis.

***

Maruja Lara (circa 1940)

Maruja Lara (circa 1940)

- Maruja Lara: L'11 de setembre de 1913 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la «Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a València (País Valencià).

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

- Àngel Palerm Vich: L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

- David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a conseqüència de les complicacions sorgides a causa d'una infecció de l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure amb sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà ideològicament i passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va trencar en 1936 després d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes trenquessin el «Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme per preparar-se per a la guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va graduar a l'institut després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta època conegué un grup anarquista i en una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners' Ball» (Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i després com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per insubordinació just quan acabà la formació. D'aquesta manera va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser cridat a files, però es va declarar objector de consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que edità una publicació del mateix nom, Vanguard (1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish Revolution (1936-1937).  Més tard foren membres del grup llibertari editor de la revista antibel·licista Why? (1942-1947). Aquest grup (Diva Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman, Jackson MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947 canvià de nom pel de «Resistence», ben igual que la seva publicació Resistence (1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953, encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat a San Francisco (Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una fàbrica de materials plàstics, on, després de veure l'explotació i l'assetjament sexual cap a les dones que hi treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat que pogués fer front aquests abusos, però poc després la planta industrial va tancar i el seu propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la instal·lació li va ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà durant la resta de sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers (IBEW, Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i amb la qual es va jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa Oest en 1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del periòdic Why? i entrevistant-los. En 1948 s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una comuna. En aquesta època entraren a formar part del «Libertarian Circle» (Cercle Llibertari), creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951 nasqué sa primera filla, Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquesta època Audrey estudià magisteri i quan acabà la carrera la parella viatjà durant mig any per Europa amb una rulot. En 1956 David edità a San Francisco el periòdic anarquista The Needle, en el qual col·laboraren intel·lectuals de la «Beat Generation» (Robert Duncan, Gregory Corso, Allen Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials d'aquell any va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga «Pacifica Radio»), juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista abstencionista. En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae, objectors de consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses respectives companyes (Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara Stan i Mary Lou Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú cultural i una escola llibertària a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), basada en les idees pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill, que batejaren «Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que encara avui existeix. Durant els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra la guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day Committee» (Comitè del Dia del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest comitè, va ser detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la parella començà a col·laborar en «Food Conspiracy» (Conspiració Alimentària), cooperativa local que adquiria productes biològics a altres cooperatives de producció i els distribuïa sota el lema «La granja a la taula». En 1975 la parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu art i la seva escriptura, participant intensament en la vida comunitària, especialment amb la biblioteca i llibreria artística «The McCune Collection». En aquesta època col·laborà amb Freedom i The Raven. En aquests anys, gràcies a la influència de la seva nova companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un setmanari local publicà en una secció fitxa («In the Kitchen with Koven. "The Eccentric Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta col·laborà amb l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va morir tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva visió va començar a minvar i amb ella la seva capacitat de producció artística i literària (poemes, escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquesta època col·laborà en Social Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en 2013, va morir el 23 de desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi Libertari Archivio, Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West, etc.) i destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio, Howard Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter, Colin Ward, David Wieck, etc.).

David Koven (1918-2014)

***

Manuel Millán Calvo a la presó

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. L'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

***

Carlos Molina

Carlos Molina

- Carlos Molina: L'11 de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional «El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la «Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura, El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antero de Quental (ca. 1887)

Antero de Quental (ca. 1887)

- Antero de Quental: L'11 de setembre de 1891 se suïcida a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Havia nascut el 18 d'abril de 1842 a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores). Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que  en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix una cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

Antonio Melgar Mena

Antonio Melgar Mena

- Antonio Melgar Mena: El 11 de setembre de 1946 mor a Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Havia nascut en 1896 a Jimena de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Melgar i María Mena. Sabater de professió, estava molt involucrat en la vida cultural del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En tornar al poble després de fer el servei militar, començà a destacar políticament i es casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui tingué cinc infants, dels quals només sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel comitè revolucionari. Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera, fugí amb altres veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i s'establí a Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la col·lectivitat. El gener de 1937 ingressà com a voluntari en el «Batalló Salvochea», on exercí de furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa d'aquest cos a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell nou a Torredelcampo i ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En aquesta època pogué reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de la Frontera. El 29 de març de 1939, amb l'ocupació de Jaén per les tropes feixistes, va ser detingut i traslladat a la presó provincial, on va restà empresonat preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel Jutjat Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió». Jutjat en consell de guerra l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a 20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser posat en llibertat vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on treballà en la seva feina de sabater, i reprengué la seva militància clandestina en la CNT, mantenint contacte amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació amb el comitè confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya), encapçalat per Sebastián Pino Panal. El març de 1945, després d'una gran agafada a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se a casa d'uns veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i s'uní a un grup guerriller que actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa família son fill Universo. Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946 la Guàrdia Civil atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de las Cruces de Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el tiroteig que es desencadenà moriren els guerrillers José Sierra Coronil (El Flores) i Antonio Melgar Mena. El guerriller José García Ortiz (El Ciruelo) resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de la Guàrdia Civil, Alejandro Méndez de la Iglesia. José García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser trobats per les autoritats.

Antonio Melgar Mena (1896-1946)

***

"La Mêlée", periòdic del qual Ducauroy era gerent

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: L'11 de setembre de 1953 mor el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Havia nascut el 3 d'agost de 1887 a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França). Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions de Émile Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Giuseppe Mascii

Giuseppe Mascii

- Giuseppe Mascii: L'11 de setembre de 1973 mor a Bezons (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci, Joseph Mascii, Beppe del Cenciao, B.d.P.). Havia nascut el 22 de març de 1897 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família quan ell era un infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills. Després de l'escola elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà informació sobre ell arran de la seva subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de Florència (Toscana, Itàlia) contestà que treballava de pintor i que militava obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat, no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat. Quan la Gran Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia) a sis anys i sis mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de març de 1924 s'instal·là a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia feixista, mantingué una «conducta política contrària al règim». El 20 de setembre de 1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial Internacional, passà a França amb sa companya Olga Spaggiari, amb qui tingué dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Illa de França, França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a petició de la Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres. A París freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934 continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935 assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri, Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi, etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a Espanya, marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava de tornada a França i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des de les pàgines del seu diari Guerra di Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco Fortini (Cavallini), Lazzaro Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres. L'1 de març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt Empordà, Catalunya), informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de «Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28 d'agost de 1937 participà, amb Aldo Garosci (Magrini) i altres, en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En aquesta època les autoritats franceses intentaren expulsar-lo del país, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942 continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista. En 1948 emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a França i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics d'E. Armand» –participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus. Durant els anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna (Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi (abril de 1953), Chiarezza (setembre de 1953), Fermeza (juny 1954); i en el periòdic d'E. Armand L'Unique. També col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora, com ara L'Internazionale, de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure, Élisée Reclus, Han Ryner, Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard denuncià les temptatives plataformistes dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), sempre defensant les idees antiorganitzadores i antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de 1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu cos va ser lliurat a la medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), on es troba dipositat.

Giuseppe Mascii (1897-1973)

***

Necrològica de José Fernández Egea apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de juny de 1975

Necrològica de José Fernández Egea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- José Fernández Egea: L'11 de setembre de 1974 mor a Pontoise (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay.

***

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc "Confrontación" de l'1 d'octubre de 1977

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc Confrontación de l'1 d'octubre de 1977

- Alejandro Trapero Recuero: L'11 de setembre de 1977 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Alejandro Trapero Recuero. Havia nascut cap el 1913 a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya). Militant de la Federació Local de Sindicats Únics de Puertollano de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abans de la guerra civil va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Amb Ramón García (Corneta), encapçalà una manifestació d'obres desocupats que intentà assaltar el 2 de setembre de 1932 l'Ajuntament de Puertollano, i que acabà amb dos morts i diversos ferits, fet pel qual va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1934 estava pres a Almodóvar del Campo (Ciudad Real, Castella, Espanya). El 26 de maig de 1936 va ser detingut sota l'acusació d'atemptar a trets, amb altes tres companys, contra la vida del falangista de Puertollano José Hernández Novas. Durant la guerra civil dirigí a Puertollano el periòdic Tiempos Nuevos i el juny de 1937 va ser nomenat membre per la CNT del Consell Municipal i vocal de la Conselleria d'Higiene i Sanitat d'aquesta població. Exiliat a França, a començament dels anys seixanta formà part de la Federació Local de Bordeus de la CNT. També fou secretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1961 vivia a Peyrettes (Macau, Aquitània, Occitània). Alejandro Trapero Recuero va morir l'11 de setembre de 1977 a Bordeus (Aquitània, Occitània), quan ocupava el càrrec de tresorer de la Lliga de Mutilats. Sos germans, Álvaro, Lorenza i Ramón Trapero Recuero, també van ser militants anarcosindicalistes.

***

Joan Ferrer Farriol

Joan Ferrer Farriol

- Joan Ferrer Farriol: L'11 de setembre de 1978 mor a Montreuil (Illa de França, França) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Havia nascut el 21 de juny de 1896 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire èxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta època dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigí El Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora «Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad, Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo, Kunitu, Sigla, Rovellat, Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Necrològica de Ramón Sancho apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de maig de 1980

Necrològica de Ramón Sancho apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de maig de 1980

- Ramón Sancho: L'11 de setembre de 1979 mor a Peliçana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Sancho. Havia nascut a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia 11 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer tintorer, ben aviat s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà com a voluntari en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Peliçana, on continuà militant en la Federació Local de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Ramón Sancho va morir l'11 de setembre de 1979 a Peliçana (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta població. Deixà companya, Conchita, i dos fills (Rosa i Ricardo).

***

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

- Jenaro de la Colina Blanco: L'11 de setembre de 1993 mor a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Havia nascut el 17 de març de 1906 a Santander (Cantàbria, Espanya). Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fills és l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

***

Defensa Interior (DI)

Defensa Interior (DI)

- Agustín Sánchez Fuster: L'11 de setembre de 2006 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. Havia nascut el 8 d'agost de 1936 a Barcelona (Catalunya). En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès.

***

Rosa Bassave Roibal en un acte el Primer de Maig de 2004

Rosa Bassave Roibal en un acte el Primer de Maig de 2004

- Rosa Bassave Roibal: L'11 de setembre de 2012 mor a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) la militant nacionalista i després anarcosindicalista i anarcofeminista Rosa Bassave Roibal, que va fer servir el pseudònim María Balteira. Havia nascut el 30 de març de 1954 al barri de Gaiteria de la Corunya (la Corunya, Galícia). Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 anys començà a treballar en una cadena de muntatge d'una fàbrica de productes elèctrics fins a 1972. En aquesta època entrà en contacte amb el moviment nacionalista gallec. També en 1972 es casà civilment amb el militant anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia (Alberte O Roxo), amb qui passà uns mesos a Barcelona (Catalunya). Durant un temps treballà embarcada amb son company. De bell nou a Galícia, seguint son company passà a Londres (Anglaterra), on conegué l'anarcosindicalista Miguel García Garcia al «Centro Ibérico» d'aquesta ciutat i a militants nacionalistes gallecs. A París (França) treballà en l'hostaleria fins a setembre de 1973. Novament a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), entre 1975 i 1979 estudià Història a la Universitat d'aquesta ciutat. En aquests anys milità en la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec), en el seu sindicat revolucionari d'estudiants i formà part de l'executiva de l'Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG, Assemblea Nacional-Popular Gallega) i del seu successor a partir de 1977 el Bloque Nacional Popular Galego (BNPG, Bloc Nacional Popular Gallec). En 1979 participà en les Jornades Feministes Estatals celebrades a Granada (Andalusia, Espanya). En 1979, per fortes discrepàncies, abandonà el BNPG i s'integrà en el moviment llibertari. Aquest mateix any entrà a formar part de la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). Entre 1981 i 1982 fou membre de la redacció de la revista Arco da Vella. Pensamiento Libertario Galego, òrgan d'expressió del Col·lectiu Llibertari «Arco da Vella» de Santiago de Compostel·la. A partir de 1980 treballà en la Societat Cooperativa «Reprografia 1846», de la qual fou una de les fundadores i on s'imprimia Arco da Vella, i a partir de 1983 en tasques administratives en la Universitat de Santiago de Compostel·là (USC), on des de 1986 va fer de bibliotecària i acabà dirigint la Biblioteca de la Facultat de Matemàtiques de l'USC. En els anys vuitanta participant, dissenyat el vestuari, en diversos muntatges teatrals del dramaturg Roberto Vidal Bolaño. A partir de 1983 intensificà el seu activisme, intervenint en la refundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostela, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local (1990-1992 i 2001-2003) i la tresoreria en diferents moments. En 1988 participà en la refundació de «Mulheres Livres» i aquest mateix any participà en la Marxa Mundial de les Dones. En 1997 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Compostel·la. També col·laborà en radio lliure Kalimera i assistí als congressos de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya). Entre 1998 i 2004 fou redactora de la revista compostel·lana @narquista. L'11 de novembre de 2000 assistí a la reunió de grups llibertaris gallecs que se celebrà a Santiago de Compostel·la i el febrer de 2001 representà Galícia en el Ple de Regionals de la CNT. Entre 2004 i 2006 ocupà la secretaria de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT. Entre 2006 i 2009 formà part del Consell per la Memòria, òrgan assessor de la Conselleria de Cultura i Deport del Govern gallec, encarregat de la recuperació de la memòria històrica de la guerra civil, de la repressió i de la dictadura franquista. El 5 de març de 2007, amb Pancho Valle-Inclán i Alberte de Esteban Gracia, furant les Jornades Llibertàries de Santiago de Compostel·la organitzades per la CNT, va fer la xerrada Casas anarquistas de mulleres libertarias. Uma lembrança do papel protagonista e solidariedade revolucionaria das mulheres galegas durante a guerra civil. El 14 de juliol de 2009 signà el «Manifesto pola hegemonia social do galego». Va fer conferències a diferents localitats (Candás, la Corunya, La Estrada, Ferrol, Santiago, Valladolid, Vitòria, etc.). A més de les publicacions llibertàries citades, col·laborà en Anarcosindicalista, Andaina, CNT, Festa da Palavra Silenciada, Gaiola Aberta, Marea Negra, A Nosa Terra, Outrasvozes, A Protesta, Revista Galega para a Solidaridade, Solidariedade Obreira, Tempos Novos, etc. També col·laborà en revistes professionals de biblioteconomia i en 2005 assistí al Congrés BiblioArchi celebrat a l'Havana (Cuba). Rosa Bassave Roibal va morir l'11 de setembre de 2012 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Boisaca d'aquesta localitat. El 9 de març de 2013 el feminisme de Santiago de Compostel·la li va retre un homenatge a la Biblioteca Concepció Arenal de l'USC, on es presentà la seva antologia de textos Você sabe e eu conheço. Cumplidade no olhar, publicada aquell any, i el vídeo biogràfic Rosa Bassave, unha vida de loita, d'Uqui Permui.

---

[10/09]

Anarcoefemèrides

[12/09]

Escriu-nos


Actualització: 11-09-19