---
Giuseppe
Mascii (1897-1973)
El 22 de març de
1897 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que
va fer servir diversos pseudònims (Peppe,
Feroci, Joseph Mascii, Beppe del
Cenciao, B.d.P.). Sos pares es
deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família quan ell era un infant, i
Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills. Després de l'escola
elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador. El
9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el
Ministeri de l'Interior demanà informació sobre ell arran de la seva
subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de
Florència (Toscana, Itàlia) contestà que treballava de pintor i que militava
obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat,
no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat. Quan la Gran
Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser
condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia) a sis anys i sis
mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els
companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de març de 1924
s'instal·là a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia feixista,
mantingué una «conducta política contrària al règim». El 20 de setembre de
1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial
Internacional, passà a França amb sa companya Olga Spaggiari, amb qui tingué
dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Illa de
França, França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres
anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser
enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a
l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a petició de la
Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres.
A París freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio
Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934
continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935
assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri,
Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els
membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en
la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo
Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de
juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres
companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi,
etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a Espanya,
marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona (Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser
hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on
mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra
d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i
ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de
la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava de
tornada a França i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva
militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo
Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des
de les pàgines del seu diari Guerra di
Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el
paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una
reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco
Fortini (Cavallini), Lazzaro
Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres. L'1 de
març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei
d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt Empordà, Catalunya), informant-li de
la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de «Maig de 1937» a
Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels
estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28 d'agost de 1937 participà,
amb Aldo Garosci (Magrini) i altres,
en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En
aquesta època les autoritats franceses intentaren
expulsar-lo del país, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942
continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista. En 1948
emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a
França i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics
d'E. Armand» –participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i
mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció
en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus. Durant els
anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna
(Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi
(abril de 1953), Chiarezza (setembre
de 1953), Fermeza (juny 1954); i en
el periòdic d'E. Armand L'Unique. També
col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora,
com ara L'Internazionale, de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius
Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata
dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica
diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure, Élisée Reclus, Han Ryner,
Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà
contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara
(Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard
denuncià les temptatives plataformistes dels Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), sempre defensant les idees antiorganitzadores i
antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de
1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu cos va ser lliurat a la
medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), on es troba
dipositat.
---
Giuseppe Mascii
---
Giuseppe Mascii
---
Necrològica de Giuseppe Mascii apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de novembre de 1973
---