---

Anarcoefemèrides del 10 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Revolução Social

- Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs «No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista «O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc.  En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

***

Primera edició de l'obra d'Han Ryner

- Conferència d'Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

Naixements

August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya– l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

***

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

- Albert Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

- Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves Anarchist Letter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism –llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text «Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la «Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara The Boston Globe, Demonstrator, Discontent, Discussion, Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First, Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation, New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

Steven T. Byington (1869-1957)

***

Notícia sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del 21 de juny de 1914

- Esther Israël: El 10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël i Marie Israël. A començaments de segle animava les nombroses festes i trobades organitzades pels periòdics Le Libertaire i L'Anarchie, on interpretava cançons revolucionàries. També va fer gales a Bèlgica. Sembla que mantenia una relació a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i Léon-Americo Michel (Rip). Aquest dos, durant la nit del 26 al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la République de París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i portant armes; jutjats, Godefroy va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i tots dos cinc anys de prohibició de residència. El 19 de juny de 1914, en una baralla entre membres del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i socialistes, ella va ser detinguda per haver copejat un agent i processada per «ofenses i rebel·lió als agents». La premsa la considerava «nihilista russa». En aquesta època vivia al número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es casà amb Adolphe Lévy. Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili, número 20 de l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París (França).

Esther Israël (1876-1922)

***

Notícia de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari parisenc L'Éclair del 9 de març de 1909

- Philippe Lutier: El 10 de desembre de 1879 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Philippe Marius Lutier –el nom Marius és un afegit posterior al naixement. Sos pares es deien Émile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX Districte de París amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquesta època vivia al número 28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a començament de 1907 va ser acomiadat del gran magatzem parisenc «La Samaritaine» després d'haver-se manifestat pel descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a diversos magatzems de confecció. El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette, prengué part en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En aquesta època, segons els informes policíacs, preparava la traducció al francès d'un fullet italià sobre fabricació d'explosius. A començament de 1909, quan era empleat del magatzem «Dames Françaises», segons la policia, aprofità la seva feina per subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer va ser acomiadat per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del Departament del Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la Federació Revolucionària (FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres companys (Miguel Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech, René de Marmande, Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés fundacional d'aquesta organització i va ser nomenat membre del seu primer comitè federal provisional. El març de 1909, després d'haver estat detingut en flagrant delicte el 8 de març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille Lalouette), va ser jutjat i condemnat per «estafa», segons el mètode de la «purga hipotecària», a sis mesos de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de bon dematí, el seu domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII Districte de París, va ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una campanya de sabotatges engegada contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 26 de juny de 1909 participà, amb Laperière, secretari del Sindicat de Músics, i amb Savoie, secretari de la Unió de Sindicats, en una acció organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca «Luna Park» on tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre de 1910 fou membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, però dimití després de ser acusat d'«imprudència i intemperància en el llenguatge» i només es relacionà amb els companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910, durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i vivia al número 12 del carrer Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de correter, vivia la número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París, que serà el seu últim domicili, i va ser mobilitzat en la XX Secció de Secretaris de l'Estat Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar de Margueritte Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe Lutier va morir el 29 d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de París (França).

***

Gustave Manhès detingut en una foto publicada en el diari parisenc La Matin del 15 de juliol de 1911

- Gustave Manhès: El 10 de desembre de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Gustave Manhès. Sos pares es deien Guillaume Manhès, corredor de mobles, i Marie Mondot. Treballava d'aprenent de llauner. El 28 de novembre de 1895 va ser detingut per «ultratge i rebel·lió» a un agent arran de la sortida de conscrits enviats a les companyies disciplinàries, però el 14 de desembre de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1900 es va presentar voluntari a l'exèrcit i el 26 de juliol de 1903 va ser llicenciat sense el certificat de bona conducta. El 24 de novembre de 1906 es casà al XI Districte de París amb la tapissera parisenca Antoinette Sophie Jean, vídua d'Eugène Louis Resillot, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al 129 Faubourg de Saint Jean de París –el mateix carrer on havia nascut. També era militant de la Confederació General del Treball (CGT). El 13 de juliol de 1911 va ser detingut per la policia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), que investigava accions de sabotatge als fils telegràfiques i telefònics sobre la línia ferroviària París-Orleans. Aquestes accions es realitzaven per a protestar contra les companyies ferroviàries que rebutjaven reintegrar els vaguistes acomiadats entre 1909 i 1910. Escorcollat, se li trobaren a les butxaques pamflets sindicalistes i anarquistes i durant la perquisició del seu domicili, al número 4 del carrer Charonne de París, es trobaren fullets anarquistes (L'école du sabotage, Leur Patrie, Histoire à l'usage des grands, La conquete du pain, Le procès Ferrer, etc.) i un retrat de Mikhail Bakunin. Va ser enviat a la presó parisenca de La Santé. El 20 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Pierre Laval, va ser absolt. L'abril de 1914 vivia al número 48 del carrer Trousseau del XI Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser incorporat en el 104 i el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. L'agost de 1915 obtingué una pròrroga d'incorporació i va ser destinat com a obrer a la Societat de Motors «Salmson», a Billancourt (Illa de França, França). L'octubre de 1915 s'instal·là al número 130 del carrer Aguesseau de Boulogne (Illa de França, França). El 10 de juliol de 1916 va ser acomiadat de l'empresa «Salmson» perquè incitava els companys a reduir la producció, tot argumentant que el salari era molt magre. El 17 de juliol d'aquell any va ser contractat per l'empresa «Blum» de Suresnes (Illa de França, França) i aquest mateix dia va renovar la subscripció al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire. Després de la Gran Guerra, i fins el 1924, milità en el grup de Boulogne-Billancourt de la Unió Anarquista (UA). L'1 de maig de 1931 s'instal·là al número 34 de l'avinguda Moulineaux de Billancourt; en aquesta època treballava d'obrer ajustador i ja no era considerat perillós per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jaume Binimelis Rotger

- Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i anarcosindicalista Jaume Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera, destacat militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida Rotger Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon). Quan tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la família s'establí a Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà l'oncle Jaume, que s'havia exiliat per la seva militància anarquista, però no en trobaren el seu rastre. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar a la caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat a l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en l'exèrcit per continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar amb Maria Castell Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida; Jaume volgué que aquesta nina portés el llinatge Binimelis, però Maria s'hi oposà. La parella tingué sis infants (Margalida, Gabriel, Carme, Maria, Ramon i Àngela) i més tard, a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es posà a fer feina de pescador. Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa família, s'instal·là, amb son germà Ramon, a Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A començament dels anys vint s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on comprà un terreny. En aquesta població milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense deixar de militar en la CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà sense èxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 19 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 20 de febrer– de 1956 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí el 12 d'octubre de 1974.

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

***

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1967

- Manuel Urzainqui Cardesa: El 10 de desembre de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa –va ser registrat amb el nom de Mariano Urzanqui (sic). Sos pares, no casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i Ángela Cardesa Puyal. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a obrer guixaire i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre». Fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní del Clot i en 1931 promogué la creació de l'Ateneu Instructiu Obrer de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual va ser nomenat president. S'uní sentimentalment amb Pabla Falcón, amb qui tingué sis infants (Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i Manuel). En 1936, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i va ser responsable de la Centúria «Cuatro de Septiembre» al sector d'Osca del front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure al front de València (País Valencià). En 1932, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Tuïr de la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Manuel Urzainqui Cardesa (1890-1967)

***

Giuseppe Turci

- Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per «derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista «Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segona època del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.

***

Necrològica de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de març de 1963

- Marius Delorme: El 10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius Delorme. Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme i Bercknell), anarquista exiliat a Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les joyeusetés de l'exil. Perfumista de professió, visqué a Nerac (Gascunya, Occitània), on acollí regularment Sébastien Faure en les seves gires propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i estrangers, perseguits o necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta freqüentà l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava subscrit al seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire. En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona. En aquesta època rebia una pensió de guerra del 35 per cent i vivia al número 29 de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya, instal·là nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió. Marius Delorme va morir en 1963.

***

Baldomer Dufour Barberà

- Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà –el seu primer llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc.). Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara en 1924 el de secretari del Sindicat Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a Barcelona i es va posar en vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings, com ara Gavà (juny), Canet (juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951 s'instal·là amb sa companya Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a resultes d'una operació d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

Baldomer Dufour Barberà (1905-1955)

***

José García Pradas

- José García Pradas: El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit, CNT, Construcción, Cultura Proletaria, España Libre, Frente Libertario, Libertad, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente, En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará, Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro, Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición, El terror de Soso Khan, Tierra de lobos, Tributo de sangre, Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

***

Eulalio Esteban Fernández

- Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.

Defuncions

Notícia orgànica sobre Maurice Manuel apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 15 de març de 1893

- Maurice Manuel: El 10 de desembre de 1911 mor a Méaudre (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Maurice Manuel, conegut com Perrier. Havia nascut el 7 de gener de 1872 a Marsella (Provença, Occitània). De pare desconegut, era fill d'Honorine Manuel, vídua de Perrier. Vivia amb sa mare al número 8 del carrer Saint-Mathieu de Marsella. Posteriorment visqué al número 27 del carrer Glandeves i, a partir de 1893 al número 3 del carrer Fortia de Marsella. Sense professió definida, va treballar en diferents feines (comissionat, venedor ambulant de periòdics i fullets revolucionaris, licorista, impressor, etc.). A principis de la dècada dels noranta era membre, amb altres companys (Julius Boisson. Ernest Lavisse, Venance Lesbros, Marius Raphaël, etc.), del grup anarquista «Jeunes» i albergava als seu domicili l'anarquista rus David Tapuzzo. L'agost de 1891 va ser tancat a la presó Chave de Marsella amb els anarquistes David Tapuzzo i François Traverso, sota l'acusació d'«amenaces de mort» contra el director del periòdic Le Radical, qui havia publicat un article injuriós vers els anarquistes; jutjat, el seu cas va ser sobresegut. En 1892 va fer el servei militar en el Serveis Auxiliars pel seu «estrabisme força pronunciat». També va ser membre del grup anarquista «Les Rénovateurs» (Lontant, Marquet, Roche, Traverso, etc.) i a principis de 1893 va ser responsable de la difusió d'un recull de cançons revolucionàries en forma de pamflets editades per aquest grup. En aquesta època era membre de la redacció de la segona sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur (gener i febrer de 1893), periòdic que imprimia al seu domicili, i participava en totes les reunions anarquistes. El març de 1893 vivia bar Flory, al número 69 de l'Allée des Capucines de Marsella, i rebia La Révolte. El novembre de 1893, després de l'atemptat contra el domicili del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al número 11 del carrer Armény de Marsella, va ser detingut per haver-lo aprovat; interrogat el 17 de novembre, declarà que no canviava d'opinió i va ser immediatament empresonat, però, el seu cas va ser finalment sobresegut. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren periòdics, fullets i correspondència fent una crida a l'abstenció. Segons la policia, el desembre de 1893 va fer una gira pels departaments occitans del Gard i de l'Erau. Llançà una subscripció des de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en suport dels anarquistes detinguts arran de l'atemptat del 15 de novembre de 1893 que arreplegà 140 francs. El gener de 1894 el seu domicili va se novament escorcollat. En 1894 figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes elaborat per la Prefectura de Policia de les Boques-del-Roine dirigit al Ministeri de l'Interior a resultes d'una investigació a nivell estatal. Aleshores vivia al número 3 del carrer Sainte-Marthe de Marsella i era fadrí. L'estiu de 1894 treballava de representants de vins a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània) arran de l'assassinat el 24 de juny de 1894 del president de la República francesa Sadi Carnot. En 1895 era gerent de l'edició del Migdia del periòdic antisemita La Libre Parole du Midi. Les juifs hors de France. El 21 de juny de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó, 200 francs de multa i 200 francs de danys i perjudicis per «difamació i injúries mitjançant la premsa». En 1896 purgà, primer a Ais-de-Provença (Provença, Occitània) i després a Draguignan (Provença, Occitània), una pena de tres mesos de presó per «delicte de premsa». En 1896 sembla que va acompanyar Sébastien Faure en una gira propagandística. També sembla que va renegar del seu antisemitisme ja que, en ple «Cas Dreyfus», entre març i abril de 1898, assistí, segons la policia, a les conferències de l'anarquista Lucien Weil (Henri Dhorr). El 19 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de les Boques-del-Roine a tres anys de presó per «agressió seguida de robatori». Manuel Maurice va morir el 10 de desembre de 1911 a Méaudre (Delfinat, Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne André). Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquesta època freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil –la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la «reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Ercolano Cinti

- Ercolano Cinti: El 10 de desembre de 1950 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Havia nascut el 25 de juliol de 1882 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella», «Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per «insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la «Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador de Volontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI).

***

El Manco de La Pesquera (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat

- El Manco de La Pesquera: El 10 de desembre de 1955 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1908 a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

***

Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914

- Louis Monternault: El 10 de desembre mor a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Havia nascut el 8 de febrer de 1877 a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França). Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).

***

Necrològica d'Antonio Ortega Cádiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de març de 1968

- Antonio Ortega Cádiz: El 10 de desembre de 1967 mor a Orà (Orà, Algèria) l'anarcosindicalista Antonio Ortega Cádiz. Havia nascut cap el 1880. Durant els anys trenta milità en el Sindicat de la Fusta de Melilla (Nord d'Àfrica) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 al Protectorat espanyol al Marroc, va ser detingut i internat als camps de concentració de l'alcassaba de Selouane i del penyal d'Alhucemas. En 1940 va ser posat en llibertat provisional i retornà a Melilla, on aconseguí passar a Algèria. D'antuvi s'instal·là a Alger i posteriorment a Orà, on milità en l'Agrupació Local de la CNT del barri de Gambetta fins a la seva defunció.

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 10 de desembre de 1970 mor a Fumèl (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Havia nascut el 2 de març de 1894  a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

- Dando Dandi: El 10 de desembre de 1972 mor a Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Havia nascut el 22 d'octubre de 1893 a Torí (Piemont, Itàlia). Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

***

Necrològica de Calixto Margalef Sender apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1976

- Calixto Margalef Sender: El 10 de desembre de 1975 mor a Cézy (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Calixto Margalef Sender –el primer llinatge citat de diferents maneres (Margalez, Margale, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Alcolea de Cinca (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Margalef Zapatero i Tomasa Sender Catalán. Quan era molt jove emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou membre de la Federació Local de Joigny (Borgonya, França) de la CNT. També fou membre de la Comissió de Relacions de Terrassa en l'exili. Sa companya fou Tomasa Maroto Sagarra. Calixto Margalef Sender va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1975 al seu domicili de Cézy (Borgonya, França).

***

Notícia d'una conferència d'Élie Angonin apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 26 d'abril de 1931

- Élie Angonin: El 10 de desembre de 1982 mor a París (França) l'anarquista, i després comunista i sindicalista, Élie Xavier Angonin. Havia nascut el 16 d'agost de 1900 a Dole (Franc Comtat, Arpitània). Era fill natural de Céline Anaïs Angonin, divorciada el 7 de juliol de 1899 d'Adolphe Alphonse Magnin. Estudià Arts i Oficis i treballà d'enginyer als transports de la regió parisenca. Sembla que en els anys vint passà una temporada als Estats Units. En 1921 viva al número 28 del carrer Chalons del XII Districte París i va ser secretari del grup anarquista d'aquest districte. En 1924 vivia a Seta (Llenguadoc, Occitània), al número 10 del carrer Pont-Neuf. El març de 1924 llançà una crida en Le Libertaire per a la creació de la Federació Anarquista de la Regió Sud-oest (FARSO). Cap el 1925 va ser condemnat a cinc anys de presó per falsificació de lletres de canvi per a finançar el moviment anarquista. En sortir de la presó s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on fou candidat llibertari abstencionista a les eleccions legislatives de 1928 per la II Circumscripció de Montpeller –tragué un vot. En aquests anys col·laborà en Le Réfractaire (1927-1932), òrgan de la Lliga de Refractaris a Totes les Guerres, i en La Revue Anarchiste (1929-1936). En 1928 militava en l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Montpeller i col·laborà en La Voix Libertaire (1929-1930), el seu òrgan d'expressió. En 1930 era secretari del Grup d'Acció Anarquista (GAA) de Marsella (Provença, Occitània) i participà en una gira de conferències organitzada pel aquesta organització en el marc d'una campanya anticolonialista del centenari de la «conquesta» d'Algèria. El 9 de maig de 1930 va fer la conferència «L'oeuvre de la France en Algérie», organitzada pel GAA, a l'Artistic-Ciné de Marsella. En 1931 va fer diverses conferències a Marsella, com ara el 26 d'abril («La Paix? La Guerre? La Révolution?»), al Modern Cinema; el 26 d'agost («Les eaux troubles du pacifisme»), al Modern Cinema; i el 22 de novembre, al míting celebrat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a la Borsa del Treball amb la finalitat d'impedir l'extradició dels companys Boian Gueorguiev, Dotcho Ouzounov i Damoskine Stefanov, condemnats a mort a Bulgària. Participà activament en l'aixecament anarquista de 1931 a Catalunya. El 8 de juny de 1935 es casà a Draveil (Illa de França, França), població on residia, amb Annette Maria Luna, de qui acabà enviudant. Posteriorment s'establí a Orà (Orà, Algèria), on cap el 1935 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). Entre 1937 i 1938 esdevingué redactor del periòdic Front Populaire. A partir de 1939 desenvolupà una intensa tasca sindicalista i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) d'Orà. Durant la II Guerra Mundial, va ser detingut pel govern feixista de Vichy i deportat al camp de concentració de Djeniene Bourezg (Naâma, Algèria). El març de 1943 va ser alliberat i reprengué la direcció de l'UD-CGT, que mantingué fins 1951, quan retornà a Alger. Entre 1955 i 1960, quan la guerra d'Algèria, restà empresonat per ordre del govern francès. Un cop alliberat del camp de Lodi (Draa Essamar, Médéa, Algèria), va ser expulsat cap a la metròpoli. A França col·laborà en La Vie Ouvrière. El seu últim domicili va ser al número 12-18 del carrer Duée de París. Élie Angonin va morir el 10 de desembre de 1982 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Necrològica d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1992

- Esteve Montagut Borràs: El 10 de desembre de 1991 mor a Alençon (Baixa Normandia, França) l'anarcosindicalista Esteve Antoni Montagut Borràs –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Borrull. Havia nascut el 27 de març de 1900 al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Esteve Montagut Martínez i Carme Borràs Segura. Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Sa companya fou Joana Borrull. Esteve Montagut Borràs va morir el 10 de desembre de 1991 a l'Hospital d'Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées, població on residia.

***

Última expedició de nins cap a les colònies infantils (Madrid, febrer de 1939)

- Luisa Arnau Capaces: El 10 de desembre de 1998 mor a Latas (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista Luisa Miguela Irene Arnau Capaces. Havia nascut el 20 de febrer de 1920 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Arturo Arnau i María Capaces. Quan esclatà la Guerra Civil s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Vall-de-roures. Quan les tropes franquistes avançaren, es refugià a Catalunya, on amb un company i l'ajuda de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) participà en la colònia d'infants i d'adolescents evacuats de Madrid «La Begueda», a prop de Capellades, organitzada per Juan Bautista Albesa Segura (Batista) i la secretària de la qual fou sa germana Rosaura. En acabar la guerra s'exilià a França i després fou enviada, juntament amb altres joves, a Bèlgica, on fou acollida per famílies del país. Amb l'ocupació alemanya, en 1940 retornà a França i retrobà sa família a Borgonya. A partir de 1942 s'instal·là a Montpeller, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Son company fou el també militant anarquista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero. Luisa Arnau Capaces va morir el 10 de desembre de 1998 al seu domicili de Latas (Llenguadoc, Occitània).

***

Vernon Richards

- Vernon Richards: El 10 de desembre de 2001 mor a Hadleigh (Suffolk, Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto Costantino Recchioni, més conegut com Vernon Richards. Havia nascut el 19 de juliol de 1915 al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen King Bomba, al número 37 d’Old Compton Street del Soho de Londres (Anglaterra). El negoci de gastronomia selecta i d’importació de productes italians l’havia fundat son pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que, després de fugir espectacularment de l’illa presó de Pantel·leria –a la costa siciliana– amb el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En 1931 la família Recchioni es trasllada a París; allà, per influències d’un amic d’Emidio, l’intel·lectual anarquista italià exiliat Camillo Berneri –qui va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant els Fets de Maig de 1937–, i de la resta de la comunitat d'exiliats italians, Vero aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i l’any següent, amb 20 anys, Vero Recchioni després de ser expulsat de França per editar un pamflet contrari a Mussolini i d’anglicanitzar el seu nom pel de Vernon Richards, comença a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en col·laboració amb Camillo Berneri. Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com ara Max Nettlau, Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, en 1936, s’uneix a la redacció de la revista llibertària Freedom i decideixen posar aquest òrgan d’expressió en anglès al servei dels anarquistes en guerra i de la revolució social sota el títol Spain and the World, que sortirà bimensual, contrarestant així la propaganda proestalinista dels periòdics New Chronicle i New Statesman. En aquests anys Vernon també s’ocuparà d’una escola de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats Espanyols. Durant la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el títol de War Commentary, després de passar un temps sota el nom de Revolt en 1939, i tindrà unes relacions molt conflictives amb l’autoritat per mor de l’antimilitarisme de la publicació –Richards s’inscriurà com a objector de consciència. La filla de Berneri, Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va estudiar psicologia a la Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i fotografia, destacarà per la seva activitat periodística, especialment pels seus coneixements sobre Rússia –en 1944 publicarà Workers in Stalin’s Russia– i pels seus articles sobre la Guerra Civil espanyola –va col·laborar amb son pare en la publicació de Guerra di Classe. Però la desgracia s’encruelirà amb la família Richards, ja que el fill de la parella naixerà mort en 1948 i la mare morirà un any després amb només 31 anys d’una pneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey through Utopia (1950), la seva contribució política més important, que estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una antologia dels escrits de la seva companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, de moment, una pila d’escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una traducció de Bakunin, l’edició crítica dels escrits de son pare i un estudi interessantíssim sobre la tendència revolucionària del marquès de Sade, entre d’altres. George Woodcock i  Ivan Avacumovic van dedicar la seva biografia de Kropotkin, The Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri: «Una vertadera deixebla de Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del periòdic, que l’any següent reprendrà el seu nom original Freedom, és arrestada en bloc i acusada de propaganda antibel·licista, de conspiració i d’incitació a la deserció. Vernon Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la presó nou mesos –Marie-Louise se salvarà pel motiu «tècnic» de què els matrimonis no poden declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es muntarà aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa –«Partit Surrealista», segons les autoritats– intel·lectuals com Herbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos habituals», Bertrand Russell, Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d’altres. Un dels aspectes positius d’aquest període d’empresonament, segons Vernon, va ser l’oportunitat de tornar a tocar el violí i l’ocasió de poder formar una petita orquestra amb altres músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers del Soho, havia estudiat el violí sota la guia de son oncle, John Barbirolli, i ja de jovenot havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran sèrie de concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al Queen’s Hall londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava l’autògraf al programa de mà. Encara que era un home de professió «liberal» –irònicament, ja que era molt rar en un fill d’immigrant, s’havia educat a la selecta Emmanuel Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en enginyeria civil pel King’s College de Londres el 1939, i treballant cinc anys com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la construcció del metro londinenc i després a les estacions de Cambridge i d’Oxford–, no en reprengué mai l’exercici de la professió, assegurant que una de les coses que havia après quan estava engabiat era la idiotesa d’encalçar una «carrera». Es guanyava la vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar l’ambient del Soho durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre’l. Després va treballar com a freelance (fotògraf independent) i com a periodista, per després fer feina de guia turístic per l’Espanya de Franco i per la Unió soviètica de Breznev, convençut que el turisme crearia els lligams que atiarien l’influx alliberador i obririen de bat a bat les fronteres més tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona companya, aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat anglès de Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de Londres, on conrea durant gairebé trenta anys,  productes d’agricultura biològica –va ser un dels pioners en la utilització dels mètodes de conreu orgànic i en la producció de fruites i vegetals exòtics. Quan en 1997 la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a minvar i es va retirar a una casa de repòs, on va morir. Richards va animar durant els anys quaranta un nodrit grup d’historiadors de l’anarquisme, com ara George Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va ser director del Freedom setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu paper com a redactor i com a traductor –va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin, Leval i Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va deixar de col·laborar en el periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards funda l’editorial Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b Whitechapel High Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un exemple per a moltes altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en lliuraments mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit de tants de vespres dominicals compartits amb l’única companyia de la seva fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la tenacitat de dedicar tota una vida al manteniment de la presència anarquista en el medi editorial britànic, s’hi troba l’exemple del pare de Vernon. Emidio Recchioni, que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat iniciat en l’anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril, a Ancona publica el 1894 el setmanal L’articolo 248; implicat el 1894 en l’atemptat contra el primer ministre italià Francesco Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de confinament; en llibertat, davant un possible nou arrest, decideix d’exiliar-se a Londres el 1900, on promourà la solidaritat amb els companys perseguits, crearà el conegut King Bomba –en memòria del rei de les Dues Sicílies (1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm (1849)–, tapadora d’activitats subversives anarquistes, i importarà el conegut marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L’agitazione; col·laborarà activament en L’Adunata dei Refrattari, La Protesta, Unità Nova, que finançarà, i altres publicacions sota el pseudònim de Nemo; va estar implicat en l’organització i el finançament d’un grapat d’atemptats frustrats a Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare, d’una forma crítica i seca, a ran de l’orella de Colin Ward, així: «Terrorista burgès». La personalitat anarquista que més el va influenciar va ser Errico Malatesta; el seu llibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va cedir bona part del seu arxiu a l’Institut Internacional d’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Es tracta de 9,25 metres de documentació molt variada. S’hi trobem, de Vernon Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E. M. Foster,  Aldoux Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau, George Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les seves obres; però també hi podem consultar documentació de Marie-Louise Berneri, d’Emidio Recchioni, l’arxiu de Freedom Press, manuscrits diversos (García Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...), així com altra casta de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies, pòsters, fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al fons Família Berneri – Aurelio Chessa de l’arxiu històric anarquista de la Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia es troba documentació de Vernon Richards i de la família Berneri i Recchioni: correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major part d’ells sobre la Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War Comentary i Freedom; totes les publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta Freedom Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El famós retrat fet el 1946 d’un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb la cigarreta permanentment a la boca, rera la seva màquina d’escriure al seu apartament de Canonbury, publicat en el seu llibre George Orwell at Home, és un exemple de la seva mestria fotogràfica; altre ens en ve de la ciutat catalana de l’Escala. Vernon havia començat a portar estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957, atret per l’absència de materialisme i la independència d’esperit dels escalencs, organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de pescadors, tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble, especialment amb una família de pescadors: els Donjó. Peter Clements, amic personal de Vernon i resident a l’Escala, va llegar a l’Arxiu Municipal d’aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el Centre d’Estudis Escalencs va editar, en Fulls d’història local. L’Escala, un preciós àlbum de fotografies de Vernon Richards i de testimonis de les aventures d’aquest workaholic (enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor, fotògraf, agent de viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià) per terres de la Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom. Is it a crime?: The strange case of the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945), Lessons of the Spanish Revolution (1953 i 1972), Malatesta: his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest without illusions (1981), Why work?: arguments for the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine crisis (1989), World War – Cold War (1989), The Left and World War II (1989), Neither nationalisation nor privatisation: selections from Freedom (1945-1950) (1989), Spain, 1936-1939: Social Revolution - Counter Revolution (1990), Violence and Anarchism: a polemic (1993), The Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George Orwell at home (and among the anarchists): essays and photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A weekend photographer’s notebook (1996), Beauty is more than «In the Eye of the Beholder» (1999), entre d'altres.

Butlletí Estel Negre, 120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]