---

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Uguaglianza Sociale"

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

Míting en memòria de Berkman

- Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

Anarcoefemèrides

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (André Amédée Gustave Slomczynski), més conegut com André Slom. Nascut en una família de refugiats polonesos, era fill de mare desconeguda. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. André Slom va morir el 28 de desembre de 1909 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâçon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)-- només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals --Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports--, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Louis Simon

Louis Simon

- Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix a París (França) el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire, Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau». És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Louis Simon va morir el 31 de juliol de 1980 a França.

***

Olegario Pachón Núñez

Olegario Pachón Núñez

- Olegario Pachón Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer servir el pseudònim de Rafael Martínez. Sos pares es deien Hilario Pachón i Inés Núñez. Fill d'una família pagesa, des de l'adolescència treballà dos mesos per any arreu de la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava la dictadura de Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb l'anarquisme a través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el moviment llibertari i creà el grup confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia a la Casa del Poble de Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part del Comitè Regional d'Andalusia i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts Llibertàries del seu poble, que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals va ser secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la CNT de Bienvenida en el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, moment en el qual conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, José Silíceo Victorio, etc.). Participà activament en la vaga camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de presó, que purgà a Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a delegat de Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant d'Artilleria Juan Francisco García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions de Badajoz (Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà amb Diego Suárez per a crear el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual rebutjà formà part, i poc després s'encarregà d'organitzar a Badajoz (Extremadura, Espanya) i comandar el Batalló «Pío Sopena», que lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou mesos, fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt amb la militarització de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs de tres mesos a Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament comandà el II Batalló de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) i a la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a afusellar dos sergents, va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de guerra per desobediència, juntament amb el comissari de batalló Francisco Saura, el juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n sortí gràcies a les pressions de la CNT. Poc després retornà a Extremadura com a cap de la 91 Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i Fuente de Cantos, poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte bèl·lic va estar a punt de ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer (Badajoz), però, derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa, s'encarregà, en substitució de José Sabín Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit republicà fins el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut pels franquistes al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), va ser internat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli. Aconseguí fugir i, després de creuar la Península a peu, passà el gener de 1940 a França, on fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou hospitalitzat un temps a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa d'una malaltia. Quan l'ocupació de França pels nazis, va ser confinat al camp de concentració de Sètfonts i posteriorment treballà de pagès i de llenyataire a les zones de Montalban i d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la Resistència francesa i fent d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco Ponzán Vidal. En aquesta època contactà amb Manuel González Marín. Quan la pressió de la policia del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París. Cap el 1944 a la capital francesa formà part del Comitè Regional de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel González Marín, etc.) i va fer amistat amb Ramón Álvarez Palomo. Després de l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc, Occitània), i tresorer de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El maig de 1945 assistí a París al primer congrés confederal de l'exili i el 18 de novembre d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del manifest «Con España o contra España», sempre des de les files dels «col·laboracionistes» o «possibilistes», grup del qual assumí la tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests anys entrà a formar part de la Gran Lògia Maçònica de França. En 1946 col·laborà en España Libre i viatjà clandestinament en missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint poc després del seu càrrec en el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc buscant feina i es guanyà la vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella (Llenguadoc, Occitània). Després s'embarcà de fogoner en vaixells de passatgers, mercants i petroliers –realitzà viatges amb un mercant francès de jueus del nord d'Àfrica, especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–, però un greu accident l'obligà a abandonar la navegació i entrà a fer feina de planxador d'uniformes en la Marina. En 1957 publicà el llibre El socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la Federación Local de París i realitzà un llarg viatge clandestí orgànic arreu de la Península, on palesà la decadència confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A finals dels anys cinquanta formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz i altres, que engegà els contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En els anys seixanta treballà en un taller de confecció i milità en la Federació Local de París de la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i Calderón, de la comissió de suport a l'estratègia cincpuntista i formà part de la tendència agrupada al voltant del periòdic Frente Libertario. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona i participà en la reorganització confederal i en una de les reunions preparatòries de l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se celebrà a Sants. En 1977 col·laborà en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979 publicà el llibre Recuerdo y consideraciones de los tiempos heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983 entrà a formar part, amb el nom simbòlic de Proudhon, de la Lògia Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21 d'octubre de 1984 participà en un homenatge públic maçònic davant la tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Olegario Pachón Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena (Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Olegario Pachón Núñez (1907-1996)

***

El tinent Félix Padín Gallo

El tinent Félix Padín Gallo

- Félix Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Membre d'una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d'ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s'afilià al sindicat dels seus germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i després a les Joventuts Llibertàries. Formà part d'un grup d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d'armes i de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de 1936–, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d'aquell any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el 16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat a presons (Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i Peñaranda de Bracamonte). El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després tornà a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d'aquell any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l'ànima de la CNT local. En aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i dos anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1993 assistí com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de Barcelona. En 1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les Conferències Nacionals de 1993 i 2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més tard, participà com a testimoni en els documentals sobre els camps de concentració franquistes Rejas de la memoria (2004), de Manuel Palacios, i Desafectos. Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne Beaumont i Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014 relatà al jutjat de Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del franquisme per a la jutgessa argentina María Servini, dins de la causa instruïda per crims comesos durant el règim del dictador Francisco Franco. Félix Padín Gallo va morir el 7 d'octubre de 2014 a l'hospital de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya).

Félix Padín Gallo (1916-2014)

***

Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

- Carlos Penelas: El 9 de juliol de 1946 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, poeta i assagista anarquista Carlos Penelas. Sos pares, exiliats llibertaris gallecs, van ser Manuel Penelas Pérez (1898-1974) i María Manuela Abad Perdiz (1897-1959), i fou el menor de cinc germans d'una família culta, vinculada a la literatura, la plàstica, el teatre i el cinema. Estudià a l'Escola Normal de Professors Mariano Acosta i després va fer Història de l'Art i Literatura a la Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional de Buenos Aires. En 1968, quan encara era estudiant, obtingué el Primer Premi de Poesia i el Primer Premi d'Assaig a l'Escola Normal de Professors. En 1977 guanyà el Premi Arturo Marasso, atorgat per l'Escola Nacional Normal Superior del Professorat Mariano Acosta, amb altres premiats, com ara Julio Cortazar, Raúl Gustavo Aguirre, Ángel Mazzei, Fermín Estrella Gutiérrez i Osvaldo Loudet. Durant els anys vuitanta aconseguí diferents guardons: Faixa d'Honor de la Societat Argentina d'Escriptors (1981), Premi Accèssit de la XII Exposició Fira Internacional de Buenos Aires (1986), Premi Millor Cobertura com a cronista radiofònic (1988), Primer Premi de Poesia Alfonsina Storni (1988), etc. Entre 1983 i 1989 va fer de crític literari en LSI Ràdio Municipal i LRA Ràdio Nacional. En 1984 va ser director dels tallers literaris de la Societat Argentina d'Escriptors (SADE). En 1992 obtingué una menció especial de Poesia en el Concurs Llatinoamericà «Carlos Sábat Ercasty» de Montevideo. A realitzat nombroses gires de conferències arreu d'Argentina i ha participat en nombrosos jurats literaris nacionals i provincials, en taules rodones, congressos, jornades, seminaris, etc. Dictà conferències en les càtedres de Literatura Llatinoamericana de la Universitat de la Corunya, avinentesa que aprofità per viatjar pel país de sos pares, i de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha organitzat i coordinat a teatres i centres culturals nombrosos homenatges a escriptors i artistes plàstics (Banch, Pessoa, García Lorca, León Felipe, Ungaretti, Rosalía, Camoens, Montale, Molinari, Luis Franco, Antonio De Ferrari, Rubén Rey, Miguel Viladrich, etc.). Ha col·laborat en nombrosos periòdics, com ara Propósitos, El contemporaneo, Bibliograma, Reconstruir, Pliego de Poesía, Diario Armenia, El Libertario, Diario Galicia, Diario Río Negro, La Vanguardia, Ciudad Libre, Galicia en el Mundo, Nueva Rioja, etc., i es col·laborador permanent del suplement literari del diari La Premsa. Entre la seva obra poètica destaquen Poemas del amor sin muros (1970), Palabra en testimonio (1973), Integración (1975), La gaviota blindada y otros poemas (1975), El libro de las imágenes (1976), La noche inconclusa (1979), Los dones furtivos (1980), La piedra del destino (1983), Finisterre (1985), Al amoroso fuego (1987), Oficio de tinieblas (1988), Cantiga (1989), Queimada (1990), El jardín de Acracia (1990), El corazón del bosque (1992), El mensajero celeste (1993), La mirada roja (1994), El mirador de Espenuca (1995), Guiomar / Cantiga (1996), Antología àcrata (1998), El manantial (1998), Valses poéticos (1999), Desobediencia de la aurora (2000), Elogio a la rosa de Berceo (2002), El aire y la hierba (2004), Espejos (2008), Viajero con una soledad (2009), Antología personal (2010), Calle de la memoria alta (2010), Calle de la flor alta (2011), Cafés notables de Buenos Aires II (2011), Poesía reunida (2012), Poemas de Trieste (2013), Álbum familiar (2013), Celebración del poema (2014), Homenaje a Vermeer (2015), Canticos paternales (2015), etc. També ha publicat diversos textos en forma de «plaquetas»: La Comuna (1976), Legendario cielo (1979), Betanzos de los Caballeros (1986), Morbus Sacer (1988), Zonas (1988), El jardín de Acracia (1990), 1492-1992 (1992), Perry 341 (1992), Desolación de la quimera (1993), El nombre de la luna (1994), Tango (1994), Bureaucratie (1997), Canillita (1998), Autobiografía (1998), El exilio final (1998), Roja, amarilla, morada (1999), Poesía (2000), Voces (2002), Oda al deshabitado (2003), Calle de la memoria alta (2010), Luis Franco (2011), Metáfora y sacralidad en la poética de H. A. Murena (2012), etc. D'assaigs i proses, algunes poètiques, podem destacar Intensidad de la palabra (1977), Conversaciones con Luis Franco (1978 i 1991), Poesía y ser (1981), Los gallegos anarquistas en la Argentina (1996 i 1999), Os galegos anarquistas na Arxentina (1996), Anarquía y creación (1997), De Espenuca a Barracas al Sur (2000), El regreso de Walter González Penalas (2001), Diario interior de René Favaloro (2003), Cuaderno del príncipe de Espenuca (2004), Apuntes anarquistas (2004), Ácratas y crotos (2004), Posada del río (2005), Alberto Ghiraldo y su época (2005), Literatura argentina. Identidad y globalización (2005), Historia de la Federación Libertaria Argentina (2006), Crónicas del desorden (2006), Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario (2007), Romancero de la melancolía (2007), Retratos (2008), Fotomontajes (2009), Poesía argentina contemporánea (2011), La luna en el candil de la memoria (2016), etc. També a publicat nombroses antologies, com ara Poesía política y combativa argentina (1978), Sangre española en las letras argentinas (1983), Libro del padre (1984), Siete poetas y el crimen fue en Granada (1986), Siete poetas y la América invisible (1986), Voces do alén-mar (1995), Namorados da Costa da Morte (2001, amb altres), Ciclo «Poetas del '60». Buenos Aires lee en la voz de sus autores (2004), Luis Franco (2011), Favaloro y La cabeza de Goliat (2013), El trasno de Espenuca (2014), Poesía argentina contemporánea. 50 aniversario (1965-2015) (2015), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

- Constant Martin: El 9 de juliol de 1906 mor a París (França) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Havia nascut el 5 d'abril de 1839 a Entrevaus (Provença, Occitània). Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

Constant Martin (1839-1906)

***

Notícia de la mort de Josep Climent Martínez apareguda en el diari madrileny "El Correo Español" del 10 de juliol de 1917

Notícia de la mort de Josep Climent Martínez apareguda en el diari madrileny El Correo Español del 10 de juliol de 1917

- Josep Climent Martínez: El 9 de juliol de 1917 mor a Barcelona (Catalunya) en estranyes circumstàncies l'anarquista i anarcosindicalista Josep Climent Martínez. Havia nascut cap el 1892 a Catalunya. Serraller de professió, va ser encartat en els «Processos de Montjuïc» i en 1897 va ser desterrat a França després de la seva absolució. En el Congrés de 1908 fou delegat dels teixidors barcelonins i en 1910 fou vocal de la Societat d'Ebenistes de Barcelona. En 1913 formà part de la comissió clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya durant la vaga tèxtil. El maig de 1913 representà la Federació de Barcelona de la CNT en un míting a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). L'agost de 1915 va ser detingut, en una operació dirigida pel comissari Manuel Bravo Portillo, amb altres vint companys en una reunió a Barcelona. El novembre de 1913, com a membre de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona, participà en l'assemblea regional de la CNT de Catalunya, on formà part de les comissions encarregades de propagar el periòdic i reorganitzar la regional. El desembre de 1913 intervingué en una vetllada sociològica, amb Teresa Claramunt Creus i Salvador Seguí Rubinat, a Alumbres (Cartagena, Múrcia, España). El 21 de març de 1914 en una assemblea barcelonina va ser nomenenat membre de la comissió reorganitzadora de la federació. L'abril de 1914 parlà en un míting pro amnistia a Barcelona i aquell mateix any va fer altres mítings a Badalona (abril) i Olot (Primer de Maig). L'abril de 1914 fou delegat per la Societat de Teixidors Mecànics de Barcelona al Congrés Metal·lúrgic de la CNT de Catalunya. Entre el 28 i el 29 de juny de 1914 assistí, en representació del Comitè Regional de Catalunya de Metal·lúrgics, al Congrés Metal·lúrgic que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Cap el 1915 assistia al Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. El maig de 1915 participà en un míting a Lleida (Segrià, Catalunya) en suport de Jesús Vega Fernández. Entre 1915 i 1917 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT encapçalat per Francisco Miranda Concha. Entre 1915 i 1917 col·laborà en Reivindicación, de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), i en 1917 en Solidaridad Obrera. El maig de 1916 presidí dos importants mítings celebrats a Barcelona. L'octubre de 1916 va fer a Barcelona la conferència «Confusionismo y desviación de los organismes obreros» i el novembre d'aquell any va fer un míting al barri barceloní del Clot. En 1917 era president del Sindicat de Fumistes de la CNT. El gener de 1917 assistí a l'assemblea barcelonina de juntes i de delegats i aquell mateix mes participà en un míting anarquista a Barcelona. El febrer de 1917 parlà en el míting de la vaga tèxtil de Sabadell i el març d'aquell any va fer un míting a Capellades i a l'Ateneu Racionalista de Sants. El maig de 1917 va fer mítings a Igualada, Gràcia i el míting internacionalista de Barcelona. El cos de Josep Climent aparegué amb un tret mortal al ventre al carrer de la Lluna, cantó al de Cardona, de Barcelona, a prop de la seu del Sindicat de Fumistes als locals de la Federació de la Construcció. Dies després Solidaridad Obrera donà la versió dels fets: mentre arranjava una pistola, va sofrir un mortal accident i de camí cap a la Casa dels Socors va caure mort al carrer. Fou enterrat civilment el 13 de juliol a Barcelona amb presència de nombrosos obrers. El periòdic Solidaridad Obrera obrí una subscripció popular de socors per a Concepció Duran, vídua del finat en avançat estat de gestació.

***

William Charles Owen (desembre de 1928)

William Charles Owen (desembre de 1928)

- William Charles Owen: El 9 de juliol de 1929 mor de càncer en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Havia nascut el 16 de febrer de 1854 a Dinapore (Bengala, Índia) en una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquesta època esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a Los Ángeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment --va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit --després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»-- i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una «pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el «Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

José Tomás Fernández Saavedra

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol de 1937 és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Havia nascut el 12 de juny de 1900 a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" del 17 d'agost de 1913

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

- Martí Bruno Mas: El 9 de juliol de 1963 mor a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Havia nascut el 27 de juliol de 1889 a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya). Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa «primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

***

Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

- Antonio Escartín: El 9 de juliol de 1969 mor a Cuers (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Havia nascut el 3 de març de 1911 a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final.

***

Necrològica de Josep Daura apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de setembre de 1984

Necrològica de Josep Daura apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de setembre de 1984

- Josep Daura: El 9 de juliol de 1984 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Daura. Havia nascut cap el 1901 a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya). A principis de gener de 1937 representà Ascó en el Congrés Regional de Camperols de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en l'elaboració del dictamen sobre harmonització del valor dels productes agrícoles en relació amb el cost de la seva producció. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'Ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, d'obrer agrícola i de picapedrer, alhora que militava en la CNT de l'exili.

---


[08/07]

Anarcoefemèrides

[10/07]

Escriu-nos


Actualització: 17-07-18