|
---
Anarcoefemèrides del 9 de juliol Esdeveniments
Capçalera de L'Uguaglianza Sociale - Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de
1892 surt a Marsala
(Sicília) el primer número del
periòdic anarquista L'Uguaglianza
Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf
«Non
più doveri imposti dall'alto, non più diritti
reclamati dal basso. Non sonvi
che bisogni e soddisfazioni» (No més deures
imposats des de dalt, no més drets
reclamats des de baix. No són més que necessitats
i satisfaccions). Era l'òrgan
de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el
Congrés Nacional
d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14
d'agost de 1892 a
Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou
responsable Giuseppe Monacò, l'administració
la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo
Arini; però quan Arini fou
condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la
direcció. En les pàgines
d'aquesta publicació es discutí molt sobre les
posicions que calia prendre
davant els socialistes i sobre la participació
llibertària en els Fasci dei
Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de
desembre
de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13
d'agost de 1893 es
va veure interromput i l'últim número
sortí el 24 de desembre de 1893. ***
Míting en memòria de Berkman -
Míting per
Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova
York (Nova York, EUA), organitzat
per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació
Anarquista Jueva), es
realitza un míting en memòria de l'anarquista
Alexander Berkman, que havia mort
uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça
(Occitània). Hi van parlar Harry
Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman,
Philip Kapp, Carlo
Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe
Bluestein i
Mark Mratchny.
Naixements
André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874) - André Slom:
El 9
de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) –algunes fonts diuen
erròniament que va néixer a Polònia i
que vingué a
França a finals del II Imperi– el pintor
i dibuixant communard i anarquista
Andrzej
Słomczyński
(la partida de naixement cita André Stomczynski i la de
defunció André Slomczynski),
més conegut com André
Slom. Fill d'una família de refugiats
polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński,
antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda
tant
en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i
1861
va ser alumne de l'Escola
Polonesa de
París (França). En 1871 participà en
el moviment insurreccional de la Comuna de
París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i
membre electe del
Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan
Rigault,
com a procurador de la Comuna, donà l'ordre
d'execució de Gustave Chaudey,
exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes.
Condemnat a mort pels
consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una
al·locució
als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels
gendarmes, aconseguí fugir i
arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià,
amb Eugène Protot, al
domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a
les reunions de celebrades al
Temple Únic per la secció ginebrina de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant
col·laborà en L'Illustration,
Le Monde
Illustré i La Suisse
Illustrée.
Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le
Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny
d'imitació i
d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa)
i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb
Élisée Reclus, de qui va il·lustrar
amb dibuixos fora del text nombrosos volums
de la Nouvelle Géographie
Universelle.
Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de
mort i el
disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als
communards, el gener de 1882
retornà a
París, on dibuixà per a revistes i editorials
(Arman Colin, Flammarion,
Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société
Française d'Éditions d'Art, etc.) i
col·laborà en el Bulletin
polonais
littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883
i 1903 il·lustrà l'Annuaire
du Club Alpin Français. A París
visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins.
En 1883 el poeta Maurice
Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie
féline», del llibre Les
névroses. En 1892 il·lustrà
per a
l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van
ser reeditats en 1895 i
1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el
«Diploma Olímpic». En
1904 il·lustrà el llibre d'Amélie
Mesureur Le
dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941),
destacà com a
pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i
realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el
retrat seu que aparegué a l'edició original de
1913 del seu llibre Philémon,
vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank.
André
Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 28 de desembre– de André
Slom
(1844-1909) ***
Georges Lecomte -
Georges Lecomte:
El 9 de juliol de 1867 neix a
Mâcon (Borgonya, França) el periodista,
novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i
posteriorment
seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges
Lecomte. Son
avi havia estat
deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de
desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte,
administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine
Petitjean. Estudià a
l'Institut Lamartine
de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap
a París (França) amb la intenció
d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué
misser en pràctiques
al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888
i juliol de 1889, amb el
suport de Félix Fénéon, la revista
simbolista La Cravache Parisienne.
Fixat per les autoritats com a anarquista,
col·laborà en diverses revistes
revolucionàries i signà tota mena de crides i
de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors,
de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux,
de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar
tancat a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895
col·laborà en La Revue
Socialiste. Quan esclatà
l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor
del capità Alfred Dreyfus. L'octubre
de 1895 es va fer càrrec de la crònica que
portava Gustave Kahn en el periòdic La
Société Nouvelle. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions culturals i
artístiques, com ara L'Art
Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art
et Critique, La Revue
Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art
dans les Deux Mondes, L'Avenir
Dramatique, La Plume,
etc. A partir de
1891 va escriure peces teatrals –La
meule
(1891), Mirages (1893)– i
a partir de
1898 nombroses novel·les –Les Valets
(1898), La Suzeraine (1898), La Maison en
fleurs (1900), Les Cartons verts, roman
contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les
Hannetons de Paris
(1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries
dans la tempête (1921), La
Lumière retrouvée (1923), Le
Mort saisit le vif (1925), Le Jeune
Maître (1929), Les Forces d'amour
(1931), Je n'ai menti qu'à
moi-même (1932), La Rançon
(1941), Servitude amoureuse (1949),
Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique
(1951)–,
obres literàries i històriques, a més
de assaigs artístics –L'Art
impressionniste d'après la collection privée de
M.
Durand-Ruel (1892), France
(1896), Les Allemands chez eux (1910), Les
Lettres au service de la
patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux
qui souffrent
(1917), Clemenceau (1918), Au chant de la
Marseillaise. Danton et
Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber
(1919), Louis
Charlot (1925), A. Besnard
(1925),
La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie
héroïque et glorieuse de
Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren
(1929), Le Gouvernement
de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen.
Chats et autres
Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte
(1933), Gloire de
l'Île-de-France (1934), Ma
traversée (1949).
Amb el temps col·laborà en Le
Matin i
Le Figaro. En 1908 va ser elegit
president de la Société des Gens de Lettres de
France (SGDLF, Societat d'Homes
de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser
nomenat membre de
l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el
28 de març de 1946.
Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de
París. Va ser condecorat
con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant
l'Ocupació va ser
seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer
Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va
morir el 27 d'agost
de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París
(França). Son fill fou el
periodista i novel·lista comunista
Claude Morgan. ***
Jean-Jacques Dwelshauvers - Jean-Jacques Dwelshauvers:
El
9 de juliol de
1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista,
historiador, crític d'art i
militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers,
també conegut com
Jacques Mesnil. Nascut en una
família universitària i de l'alt
funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina
a la Universitat
Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb
Élisée Reclus i August Vermeylen,
i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va
conèixer E. Van Der
Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la
Facultat de
Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan
va relacionar-se amb els
pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre
d'altres. A
Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla
d'Élisée Reclus, que serà sa
companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i
per la
història de l'art. Va rebre el títol de metge a
Florència, però mai no va
exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art
sota el pseudònim
de Jacques
Mesnil. A
Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni
Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort
(Illa de França,
França), on va continuar les seves recerques sobre art i va
freqüentar els
cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de
guerra, la invasió
de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i
llibertaris que es van
incorporar a la «Unió Sagrada», es va
allunyar del moviment anarquista i va
començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la
mêlée,
publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat.
També fou el
corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la
Revolució russa, es
decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de
la redacció de La
Revue Communiste.
Va assistir amb sa companya al Congrés de la III
Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on
trobà Victor Serge
i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la
dictadura bolxevic,
especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant
repressió amb la
qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va
tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution
Prolétarienne,
publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe.
En 1939 sa
companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la
seva col·laboració
en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i
1914 (Il
Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le
Mercure de France,
La
Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant
Socialiste, Van
Nu En Straks,
etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement
anarchiste (1895),
Le mariage
libre (1901),
Esprit
révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també
va escriure diverses
obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes
(Botticelli,
Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir
el 13 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 14
de
novembre– de 1940
en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat,
Occitània),
fugint del conflicte bèl·lic mundial
–alguns
autors apunten al suïcidi com la
causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la
importància de l'enfocament econòmic de la
producció artística en la història
social de l'art. ***
Gaston Montéhus - Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París. ***
Cartell
d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938) - Lucien Huart: El 9
de juliol de 1884 neix al XIV
Districte de París (França) l'anarquista i
anarcosindicalista Lucien Huart. Era
fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França,
França) Jeanne Jósephine
Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare,
Jérôme Huart, el
20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella
celebrat el
15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 17
d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia
aleshores al XIX Districte
de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia,
França), va ser
dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es
guanyava la vida com a
sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del
departament del
Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà
diversos sindicats de
cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació
General del Treball (CGT)
celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i
el 25 de novembre
d'aquell any assistí en nom del Sindicat del
Calçat del Sena al Congrés
Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels
tres anys») celebrat
a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat
per «indelicadesa», ja que com
el sindicat li devia unes despeses de delegació
agafà els diners de la caixa
sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran
Guerra va ser
mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI
Districte de París amb
l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de
Daniel Bal.
En aquesta època vivia al número 53 del carrer de
la Roquette de París. El
febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any,
en una
assemblea general del Sindicat del Calçat de la
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), s'acceptà el seu
reingrés en el sindicat a condició que
reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi
ocupés mai més un lloc
de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les
activitats de la Minoria
Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el
Congrés de l'MSR celebrat entre
l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria
decidí continuar fent
oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà
la Unió Federativa de Sindicats
Autònoms (UFSA), ell s'esforçà
d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del
Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la
comissió administrativa
provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins
del si de l'UFSA la
creació d'un tercer sindicat, seguint
l'estratègia sindicalista revolucionària
i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT).
Quan la Conferència
de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de
juny de 1925, va ser elegit
amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA.
L'agost de 1926,
amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el
butlletí mensual La Voix du Travail,
portaveu de l'AIT.
Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al
Congrés de la
CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la
independència sindical. Signà,
amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel
reagrupament de
les nostres forces», que reclamava la creació
d'una tercera CGT autènticament
sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre
de 1926 representà
l'UFSA en el Congrés de la Federació
Autònoma de la Construcció que se
celebrà
a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà
la creació d'aquesta tercera CGT. Entre
el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el
Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament
del VI Districte de Lió, on es va decidir la
creació de la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida
a l'AIT, i ell va
presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la
secretaria general
interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard,
Boisson i
Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a
l'Ajuntament del VI
Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR
durà dos anys a Lió i en aquest
temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de
desembre de 1926
sortí el primer número del periòdic
mensual Le
Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual
va ser administrador. En
el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15
d'agost de 1927 a Lió,
va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés,
celebrat entre el 2
i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per
Eugène Juhel. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Libération,
Le Libertaire,
Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment,
La Voix Libertaire, La
Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb
una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de
proclamar la II República
i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat
a legalitzar, i
assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III
Congrés Nacional de Sindicats
de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran
d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències
per França per
parlar sobre la situació a la Península. El 7 de
desembre de 1931 es va
divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de
reunificació entre
la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri
Fourcade i Paul
Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat
sindical. Amb una
part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta
època vivia a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer
costat la Revolució
espanyola i representà el Comitè
Anarcosindicalista del Midi en el Congrés
Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat
Espanyol
celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París.
També s'integrà en el
Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de
crear i va ser
nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat
antifeixista
organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Durant
l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles
Ridel), va fer una gira de conferències amb
projeccions de pel·lícules de
la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns
beneficis de
10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya
(març de 1938) i a
Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i
desembre de 1938). En aquesta
època col·laborà en el
periòdic SIA.
El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el
míting de la Federació
Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de
París, i l'endemà
assistí al congrés d'aquesta
organització. Durant la tardor de 1937 dimití de
la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió
Anarquista (UA). Entre el 30
d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups
anarquistes de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al
Congrés de l'UA. Aleshores era
membre del grup anarquista «Élisée
Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El
setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer
Peyrolières de Tolosa i era
l'animador del grup anarquista «Orobón
Fernández» d'aquesta ciutat. Quan
l'Ocupació
i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut
administrativament i
tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb
els germans Eugène i
Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de
concentració de Noé i a
partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer
número del periòdic Le
Libertaire aparegut després de la
guerra, hauria mort deportat a Alemanya. ***
Els
redactors d'Il Senio.
D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste
Zanelli. Foto d'Stefano Bosi - Oreste Zanelli: El
9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família
benestant,
sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i
després hostaler, i Antonia
Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà
una temporada la escola
tècnica i aquest bagatge cultural i una bona
educació autodidacta li va
permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes
públics. A causa de
la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar,
hagué d'abandonar
l'ofici de mecànic i visqué amb son
germà Mario (republicà) i Epaminonda
(sindicalista revolucionari i després republicà),
propietaris de la Fonda
Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les
cavalleries de la diligència.
Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees
anarquistes, d'adolescent no
participà en cap activitat política. En 1906
promogué, amb altres companys, la
fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va
fusionar amb el Cercle
Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de
Parma,
parlà en públic durant la manifestació
que tingué lloc a Castel Bolognese per
acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per
famílies del poble
per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar
de Milà on havia
perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué
part activa en reunions i
manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i
sindical
locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari
retribuït de la Lega
Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta
majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la
policia, la reunió del
Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de
1911 fundà a Castel
Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de
col·locació al costat, del qual
s'encarregà i serà nomenat secretari. Les
autoritats el consideraran un dels exponents
més destacats dels moviments anarquista i socialista
d'Emília-Romanya. El 25 de
juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat
en el Congrés
Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es
reuniren un centenar de
militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes
i del
sindicat; durant la seva intervenció sostingué la
tesi segons la qual la batalla
contra la màquina trilladora –que a Romanya
aleshores
provocava accidents i
conflictes sagnants entre els jornalers del camp
(majoritàriament socialistes)
i parcers (republicans)– només era un
capítol en
la lluita que els anarquistes
havien de portar a terme contra la institució de la
parceria, tesi que va ser
compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou
acceptada en la resolució final del congrés. Hi
va ser nomenat membre del Comitè
de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya
per lluitar contra
els propietaris rurals i els parcers; també entrà
a formar part del petit
comitè encarregat de l'edició del primer
número del periòdic L'Agitatore,
que sortí l'agost de 1911 a
Bolonya i en el qual es publicà l'informe del
congrés i per al qual va escriure
alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco.
Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista
Mario Santandrea i
el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il
Senio, periòdic local
anticlerical i d'esquerres, però
desvinculat dels partits polítics, que donà a
llum una trentena de números
entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la
seva
redacció jugà un paper destacat, signant articles
polítics i sindicals –Serantini se
n'ocupà de la part literària i
Santandrea de la crònica local i
dels esports–, donant la seva opinió sobre
qüestions importants de la política
nacional i per al qual redactà una sèrie
d'articles contra la Guerra de Líbia. Per
protestar contra l'expedició militar imperialista a la
Tripolitània, el 26 de
setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de
Castel Bolognese
participaren en massa; durant la reunió ell parlà
en nom del Sindicat Obrer,
juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació
dels anarquistes,
i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra,
esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus
companys
llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals
antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat
del moviment
anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit
Republicà, del qual
arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser
corresponsal per al
setmanari Il Lamone de Faenza. Amb
l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment
l'activitat política i en
1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir
del 8 de
setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel
Bolgonese van
tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un
comitè unitari
antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta
finca també trobaren
refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de
concentració i oficials i militars italians desertors, a
l'espera de poder
passar clandestinament la línia del front i unir-se a la
guerrilla
antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una
clínica
de Faenza (Romanya, Itàlia). ***
Fermín
Tejedro Della - Fermín Tejedor Della:
El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de
Ponent)
l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro.
Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della.
Mecànic
de professió, amb la seva companya Nieves
Sebastiá, fou un dels
principals animadors,
abans de la proclamació de la II República
espanyola, de la Societat Obrera de
Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
local. El maig de
1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929
treballava de
mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931
col·laborà en el
diari republicà local El Pueblo.
Intervingué
en la insurrecció llibertària de desembre de
1933. L'octubre de 1934 va ser
detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique
Celma Giner i Cándido
Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la
Revolució i la
guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap
acció bèl·lica, fou
responsable de la col·lectivitat local i responsable de
l'abastiment de les
col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent).
També encapçalà l'Oficina Olivera i de
l'Oli. En 1937, amb el militant de la
Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo
Radigales Aliacar, fou
membre del Comitè Regional del Transport del Consell
d'Aragó. L'agost de 1938
era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la
CNT, establert a Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i durant
l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà
Manuel Tejedor Della i son
cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors
Estrangers Núm. 643,
destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània).
A finals de 1943 formà part
del «Comitè de Besiers»,
encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista),
cunyat seu i amb qui mantenia
una relació comercial, creat per combatre el
Comitè Nacional de la CNT de Juan
Manuel Molina (Juanel) i Felipe
Alaiz
de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li
atribuïren contactes
amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per
col·laboracionisme el juny de
1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici
redactà un informe
(Rapport sur mon affaire) per
combatre les dures crítiques contra ell
llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus.
Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu
domicili de
Cunhaus (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Fermín Tejedor Della
(1897-1978) ***
Necrològica
de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de novembre de 1967 -
Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de
Esgueva (Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Cirilo
Redondo Marquina, conegut com El Barbas.
Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina.
Quan era
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del
moviment
llibertari. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els
combats als
carrers
de Barcelona i després s'enrolà com a
milicià per a lluitar al front
d'Aragó,
on va ser anomenat El Barbas per
mor
de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i va ser internat en diversos camps de concentració i en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial s'establí a
Tours, on milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación
Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo
Marquina va morir el 3
de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre,
França). ***
José
Tomás Fernández Saavedra - José
Tomás Fernández Saavedra: El 9 de
juliol –algunes fonts citen erròniament el
12 de juny–
de 1900 neix a A Pobra do
Caramiñal (La Corunya, Galícia) el
mariner anarquista i anarcosindicalista
José Tomás Fernández Saavedra. Sos
pares es deien
Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia
Saavedra.
Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), era mariner al
vaixell Mar Cantábrico.
Detingut per
les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per
«rebel·lió». José
Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de
juliol de 1937 a la Punta del
Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya,
Galícia) i enterrat al
cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya,
Galícia). ***
Louis
Simon - Louis Simon:
El 9 de juliol de 1900 neix al
XVII Districte de París (França) el
matemàtic, escriptor, poeta i militant pacifista i
anarquista individualista Louis Simon. Sos pares es deien Paul Simon i
Louise Liebmann.
A més de professor a l'Institut Carnot de París,
científic matemàtic, escriptor
i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció
Pacifista (LAP), fundador de la «Societat
Thoreau» de França i va participar en la
Internacional de Resistents a la
Guerra (IRG) representant la Secció Francesa. Va prendre
part en la creació de
la Unió Pacifista de França. El 24 de novembre de
1927 es casà al XVIII
Districte de París amb la professora Georgette Anna
Baptistine Ner, filla de
l'intel·lectual anarcoindividualista Jacques Élie
Henri Ambroise Ner (Han Ryner). En
aquesta època vivia al
número 41 de l'avinguda de Clichy. Propagandista de
l'anarquisme
individualista, es va consagrar a la difusió de les idees
del seu sogre Han
Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de
Han Ryner», de la
qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner,
publicació
que empenyerà fins a la seva mort.
Col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,
Cahiers de l'Humanisme
Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar
habitualment en la
revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser
elegit membre de la junta
directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire»,
de la qual era membre des de
la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En
1970 va ser elegit
president del «Cercle García Lorca», que
acollia les activitats del grup
exiliats espanyols editor de Frente Libertario i
del «Centre Max
Nettlau». És autor de Multiples
(1964), Sur les exponentielles
superposées (1966), À la
découverte de Han Ryner (1970), Au vol
des lumières. Poèmes (1971), Traité
de plurades (1973), Un
individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires
(1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous
devenir?
(1977). Els seus últims anys visqué a Les
Pavillons-sous-Bois (Illa de França,
França). Louis Simon va morir el 30 de juliol
–algunes fonts citen erròniament
el 31 de juliol– a l'Hospital Valère Lefebvre de
Raincy (Illa de França, França)
i va ser enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. ***
Olegario
Pachón Núñez durant la guerra civil - Olegario Pachón
Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a
Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario
Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer
servir el
pseudònim de Rafael
Martínez. Sos pares es deien Hilario
Pachón i Inés Núñez. Fill
d'una família pagesa, des de l'adolescència
treballà dos mesos per any arreu de
la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava
la dictadura de
Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya),
entrà en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
amb l'anarquisme a
través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la
proclamació de la II
República espanyola, començà a militar
en el moviment llibertari i creà el grup
confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia
a la Casa del Poble de
Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part
del Comitè Regional d'Andalusia
i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts
Llibertàries del seu poble,
que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals
va ser
secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la
CNT de Bienvenida en
el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a
Sevilla, moment en el qual
conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso
Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez, José Silíceo Victorio,
etc.). Participà activament en la vaga
camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de
presó, que purgà a
Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí com a delegat de
Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant
d'Artilleria Juan Francisco
García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions
de Badajoz
(Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà
amb Diego Suárez per a crear
el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual
rebutjà formà part, i poc
després s'encarregà d'organitzar a Badajoz
(Extremadura, Espanya) i comandar el
Batalló «Pío Sopena», que
lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou
comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou
mesos,
fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt
amb la militarització
de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs
de tres mesos a
Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament
comandà el II Batalló
de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella,
Espanya) i a
la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a
afusellar dos sergents,
va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de
guerra
per desobediència, juntament amb el comissari de
batalló Francisco Saura, el
juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n
sortí gràcies a les
pressions de la CNT. Poc després retornà a
Extremadura com a cap de la 91
Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i
Fuente de Cantos,
poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte
bèl·lic va estar a punt de
ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer
(Badajoz), però,
derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa,
s'encarregà, en
substitució de José Sabín
Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit
republicà fins
el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut
pels franquistes al
port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià), va ser internat als camps de
concentració d'Albatera i de Porta Coeli.
Aconseguí fugir i, després de creuar
la Península a peu, passà el gener de 1940 a
França, on fou internat al camp de
concentració d'Argelers. Després
s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de
Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou
hospitalitzat un temps
a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa
d'una malaltia. Quan l'ocupació
de França pels nazis, va ser confinat al camp de
concentració de Sètfonts i
posteriorment treballà de pagès i de llenyataire
a les zones de Montalban i
d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la
Resistència francesa i fent
d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco
Ponzán Vidal. En
aquesta època contactà amb Manuel
González Marín. Quan la pressió de la
policia
del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París.
Cap el 1944 a la
capital francesa formà part del Comitè Regional
de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel
González Marín, etc.) i va fer amistat amb
Ramón Álvarez Palomo. Després de
l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear
Comitè Regional
d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc,
Occitània), i tresorer
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El
maig de 1945
assistí a París al primer congrés
confederal de l'exili i el 18 de novembre
d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè
Regional d'Extremadura
de la CNT, del manifest «Con España o contra
España», sempre des de les files
dels «col·laboracionistes» o
«possibilistes», grup del qual assumí la
tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests
anys entrà a formar
part de la Gran Lògia Maçònica de
França. En 1946 col·laborà en España Libre i
viatjà clandestinament en
missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint
poc després del seu càrrec en
el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc
buscant feina i es guanyà la
vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella
(Llenguadoc,
Occitània). Després s'embarcà de
fogoner en vaixells de passatgers, mercants i
petroliers –realitzà viatges amb un mercant
francès de jueus del nord d'Àfrica,
especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–,
però un greu accident
l'obligà a abandonar la navegació i
entrà a fer feina de planxador d'uniformes
en la Marina. En 1957 publicà el llibre El
socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la
Federación
Local de París i realitzà un llarg
viatge clandestí orgànic arreu de la
Península, on palesà la decadència
confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en
España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A
finals dels anys cinquanta
formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz
i altres, que engegà els
contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En
els anys seixanta
treballà en un taller de confecció i
milità en la Federació Local de París
de
la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i
Calderón, de la
comissió de suport a l'estratègia cincpuntista
i formà part de la tendència agrupada al voltant
del periòdic Frente Libertario.
En 1976, després de
la mort del dictador Francisco Franco,
s'instal·là a Barcelona i participà en
la reorganització confederal i en una de les reunions
preparatòries de
l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se
celebrà a Sants. En 1977 col·laborà
en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979
publicà el llibre Recuerdo y
consideraciones de los tiempos
heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983
entrà a formar part, amb el
nom simbòlic de Proudhon,
de la Lògia
Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21
d'octubre de 1984 participà en un
homenatge públic maçònic davant la
tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer
i Guàrdia. Olegario Pachón
Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena
(Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri de
Bienvenida. Olegario Pachón Núñez (1907-1996) ***
Antoni
Roda Vallès -
Antoni Roda
Vallès: El 9 de
juliol –el certificat de defunció cita
erròniament el 13 de juliol– de 1908 neix a
Vinaròs
(Baix Maestrat, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Roda Vallès. Sos
pares es
deien Antoni Roda Aragonès i
Elionor Vallès Fastiques. Aprenent de tipògraf,
milità des de molt jovent en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), en
els anys republicans fou membre destacat del Sindicat de
Locomoció (Automòbils)
de la CNT, president de les Joventuts Llibertàries i de
l'Ateneu Cervantes de
Barcelona i membre actiu de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Badalona
(Barcelonès, Catalunya), població on residia.
Destacà en les activitats
culturals i estigué al costat d'Ángel
Pestaña Núñez. Participà en
els moviments
revolucionaris de gener i de desembre de 1933. Posteriorment va ser un
dels fundadors
de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de La Salut. L'1
d'abril de 1934 va
ser detingut a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya) en una reunió clandestina
i de bell nou l'1 d'agost d'aquell any a Barcelona quan venia el
periòdic clandestí
La Voz Confederal. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, lluità
en el setge a la caserna de la Mestrança d'Artilleria de
Sant Andreu de
Barcelona i després s'integrà en la
«Columna Durruti», lluitant als fronts
d'Aragó
i de Madrid. Fou membre del Comitè de Guerra de la
«Columna Durruti», la qual
representà en el Ple de Columnes Confederals i Anarquistes
celebrat el febrer
de 1937 a València (València, País
Valencià). En aquesta època
col·laborà en Solidaridad
Obrera i en Vía Libre des del
front. Amb la militarització de les milícies,
fou comissari de Sanitat de la 26 Divisió i del XI Cos de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. A finals de la guerra, els
estalinistes el volgueren
assassinar, juntament amb Emilio Andrés Díez, a
Manresa (Bages, Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser reclòs, amb sa companya
Elionor Gil García, al camp de concentració de
Sètfonts. En 1940 s'establí a Realvila
(Guiena, Occitània) i l'agost de 1941 nasqué a
Montalban (Guiena, Occitània) son
fill Esteve Roda Gil (Étienne Roda-Gil),
que posteriorment també va ser
un destacat cançonetista anarquista. En el exili Antoni Roda
Vallès milità
activament en la CNT «ortodoxa» i en Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Després de la II Guerra Mundial, fou membre, amb
Pablo Bravo, Florentino
Estallo Villacampa, Mariano Jover i Antonio Zamorano, de la
Comissió de
Relacions de la II Regional (Alta Garona) de la CNT en l'exili. En 1947
fou
delegat en el Congrés de la CNT de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) de Montalban.
Després de viure uns anys a Montalban, en 1952
s'instal·là definitivament amb
sa família a Antony (Illa de França,
França), on vivia la família
llibertària
formada per Tomás Marcellán Martínez i
Francisca Francitorra Ollé, a la qual
estaven lligats abans de l'exili. En aquests anys treballà
de pintor d'automòbils
a «L'Imperial Garage», al XVII Districte de
París, i continuà militant en la
CNT de la regió parisenca. Antoni Roda Vallès el
12 de desembre de 1966 a l'Hospital
Paul-Brouse de Villejuif (Illa de França, França)
a causa d'un càncer provocat
pels vapors de la pintura. Son germà petit Josep Roda
Vallès sobrevisqué al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Antoni Roda Vallès
(1908-1966) ***
El
tinent Félix Padín Gallo - Félix
Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916
neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i
anarcosindicalista Félix
Padín Gallo. Sos pares es deien Manuel Padín i
Rogelia Gallo. Membre d'una família nombrosa i
empobrida, passà fam. Amb 12 anys
començà a treballar en una botiga d'ultramarins i
tres anys després en la construcció,
la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys
s'afilià al sindicat dels seus
germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
després a les Joventuts
Llibertàries. Formà part d'un grup
d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto
Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes
culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament
d'armes i
de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de
1936–, etc. Fou vocal del
Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la
premsa en les Joventuts
Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda
del Comitè Regional
de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris
d'aquell
any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità
com a sergent i tinent en els
batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva
detenció el
16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat
a presons
(Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració
de Miranda de Ebro
i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i
Peñaranda de Bracamonte).
El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao,
però un més després tornà a
Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres
tres anys. Fou
detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao
d'aquell
any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un
cop mort Franco,
reactivà la seva militància, convertint-se en
l'ànima de la CNT local. En
aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i
confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao
i dos anys després
participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de
Barcelona. En 1993 assistí
com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de
Barcelona. En
1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les
Conferències Nacionals de 1993 i
2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més
tard, participà com a
testimoni en els documentals sobre els camps de concentració
franquistes Rejas de la memoria (2004),
de Manuel Palacios, i Desafectos.
Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne
Beaumont i
Fernando Mendiola.
El 4 d'agost de 2014
relatà al jutjat de
Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del
franquisme per a la jutgessa
argentina María Servini, dins de la causa instruïda
per crims comesos durant el
règim del dictador Francisco Franco. Félix
Padín Gallo va morir el 7 d'octubre
de 2014 a l'Hospital Santiago Apóstol de Miranda de Ebro
(Burgos, Castella, Espanya) i va ser incinerat en aquesta
població. Félix Padín Gallo (1916-2014) ***
André
Devrtiendt (gener de 2002) - André Devriendt:
El 9 de juliol de 1920
neix a l'Hospital Pitié Salpêtrière del
XIII
Districte de París (França) l'anarquista i
sindicalista
André Hector Devriendt. Fill d'una parella flamenca que
s'havia
refugiat a
França a començaments de
la Gran Guerra, sos pares es deien Hector Auguste Devriendt, manobre, i
Adrienne Marice Dehaene, domèstica. Aquell mateix any de
1920 aquesta
família
s'establí a
Alfortville (Illa de França, França), on el pare
treballà de terrelloner i la
mare de bugadera. André Devriendt, després
d'aconseguir el certificat d'estudis,
continuà dos anys amb estudis complementaris. Durant i
després de la II Guerra
Mundial estudià alemany i comptabilitat, fet que li va
permetre obtenir
diplomes d'estudis superiors d'alemany i d'alemany comercial.
També, durant
tres anys, va fer estudis d'anglès. En 1934 entrà
com a obrer tapisser en una
fàbrica d'automòbils i en 1941
obtingué un certificat d'aptitud professional de
tapisseria. L'abril de 1936 renuncià a la seva nacionalitat
belga i prengué la
francesa. Quan treballava al taller de carrosseria que la
família Commeinhes
tenia a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França), participà activament en
les vagues que tingueren lloc el juny de 1936, fet pel qual va ser
acomiadat en
acabar l'any. Desocupat, treballà en diversos oficis
(paleta, empresari, mosso
de carnisseria, etc.), fins que va trobar feina de tapisser a la
fàbrica de la
Societat Industrial de Mecànica i de Carrosseria de
l'Automòbil (SIMCA) de
Nanterre (Illa de França, França) –va
ser contractat el 30 de novembre de 1938,
dia de convocatòria de vaga general, i
començà a fer feina l'endemà. En 1936,
com a reacció contra son pare que es declarava
«roig», s'afilià al conservador
i nacionalista Partit Social Francès (PSF) del coronel
François de La Rocque,
però l'abandonà l'any següent. El
desembre de 1938 s'afilià a la Confederació
General del Treball (CGT). L'ocupació alemany de 1940 va fer
que pogués
escapolir-se de fer el servei militar, i després de
l'èxode, reprengué el seu
ofici de tapisser en una fàbrica requisada pels nazis. El
setembre de 1942, per
haver arrossegat tot el personal de la fàbrica a desobeir
una disposició de les
autoritats alemanyes, va ser detingut i, després de
l'interrogatori a la
Kommandantur de Neuilly-sur-Seine (Illa de França,
França), tancat a la presó
parisenca de Cherche-Midi durant tres setmanes. El 12 de novembre de
1942 es casà al VII Districte de París amb Marie
Josèphe Philomène
Hervé. Acomiadat de la feina,
es va
veure obligat a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) i a marxar
cap a Àustria,
on restà fent feina fins juny de 1945. Al lloc on treballava
conegué una jove
hongaresa, Irma Kardos, que esdevingué sa companya. De bell
nou a
França, reprengué el seu ofici i,
després d'un breu pas pel Partit Comunista
Francès (PCF), milità activament en el moviment
anarquista. El maig de 1946,
sota el nom de Flamand la
Simplicité,
va ser admès com a tapisser en la Secció de
París de la Union Compagnonnique
des Compagnons du Tour de France des Devoirs Unis (UCCTFDU),
organització que
arreplegava les institucions tradicionals d'aprenentatge i de
formació
d'artistes i d'artesans, de la qual esdevingué secretari de
la secció i
participà en el congrés de Tours (Centre, France)
de 1957. El 28 de juny de 1947 es divorcià de Marie
Josèphe Philomène Hervé i es
casà el 23
d'octubre de 1947 a Enghien-les-Bains (Illa de
França,
França) amb Irma Kardos, amb qui tingué
dos infants En 1947, després de
trobar per atzar un exemplar de Le
Libertaire, s'adherí a la Federació
Anarquista (FA) i fundà el grup
llibertari d'Enghien-les-Bains. En aquesta època vivia
al número 42 del bulevard Cotte d'aquesta
població. En 1951 refundà el grup
llibertari d'Alfortville, del qual fou secretari, ben igual que del
grup
d'Enghien-les-Bains. En aquests anys fou membre del
«Comitè Espanya Lliure», de
suport a la lluita antifranquista. Durant les guerres d'Indoxina i
d'Algèria
portà una intensa activitat de propaganda anticolonialista i
fou membre del
corrent minoritari de la FA favorable a l'aixecament
algerià. Arran de
l'escissió de la FA, en 1950, no s'integrà en la
Federació Comunista
Llibertària (FCL) i participà en la
reconstrucció de la FA i en la fundació del
seu nou periòdic Le Monde
Libertaire,
del qual esdevingué administrador a partir de juny de 1959.
Entre 1951 i 1966
prengué part en tots els congressos de la FA. A partir de
1958 assumí les
permanències de la seu de la FA, al número 3 del
carrer Ternaux de París, i
obrí la llibreria, que prengué el nom de
«Publico». El 31 de desembre de 1959,
a causa de les dificultats econòmiques de la FA,
deixà les permanències i restà
com a administrador del periòdic, càrrec que
ocupà fins 1963 quan va ser
reemplaçat per Claude Kottelane. En 1960
esdevingué corrector d'impremta i l'1
de novembre d'aquell any entrà en el Sindicat de Correctors
de París de la CGT,
on ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat,
com ara secretari del comitè
d'empresa de la «Impremta Montmartre» (1961),
delegat de personal de
l'editorial Larousse (1963), membre del comitè sindical del
Sindicat de
Correctors (1965), secretari adjunt d'aquest (1967), secretari
(1968-1969),
membre de la comissió de control del sindicat (1971),
secretari adjunt (1972),
secretari (1973-1977), delegat al congrés de la
Federació Francesa de Treballadors
del Llibre (1976), membre de l'oficina del Comitè
Intersindical del Llibre de
París (1973-1977), etc. A partir de 1960 fou tresorer de
l'Associació per a la
Difusió de les Filosofies Racionalistes,
propietària dels locals de les seus de
la FA i de Le Monde Libertaire. En
1961 entrà a formar part de l'associació
«Defensa de la Llengua Francesa». En
1962, amb Maurice Joyeux i Joudoux, formà part del tribunal
d'honor creat per a
decidir sobre el negacionisme de Paul Rassinier. A partir de 1970 va
fer costat
l'Aliança Revolucionària i Anarcosindicalista
(ASRA). Entre març de 1975 i març
de 1977 participà activament en la gran vaga del diari Le Parisien Libéré,
la qual secundà tot el món professional del
llibre i portà accions espectaculars, com ara les ocupacions
del paquebot France i de
l'Ajuntament de
Saint-Étienne, la destrucció pública
d'exemplars del diari i múltiples
intervencions en el «Tour de France». El juny de
1977 esdevingué administrador
de la Mutualitat General de la Premsa i del Llibre, que
esdevingué Mutualitat
Nacional de la Premsa i del Llibre (MNPL). Després va ser
nomenat secretari
general, càrrec que ocupà fins 1984, data en la
qual esdevingué vicepresident. En
1983 publicà La
mutualité. En 1986 va
ser nomenat redactor en cap de La Mutualiste
de la Presse et du Livre, nou òrgan
d'expressió de l'MNPL, i també fou
membre del comitè de gestió del Centre
Medicopedagògic «La Mayotte», gestionat
per l'MNPL a Montlignon (Illa de França, França).
Des de 1986 fou administrador
de la Caixa de Crèdit Mutual d'Alfortville. Entre 1990 i
1993 va ser delegat al
Congrés de la Unió Federal de Jubilats i en 1992
representà aquesta
organització en el 44è Congrés de la
CGT que se celebrà a Montreuil (Illa de
França, França). També fou responsable
del butlletí Entre Nous,
òrgan dels correctors jubilats. El maig de 1990, a
instàncies d'Hugues Lenoir, esdevingué director
de Le Monde Libertaire, en
substitució de Maurice Joyeux, aleshores
malalt, i s'hagué enfrontar amb una denúncia del
feixista Front Nacional contra
el periòdic per un dibuix de Lasserpe publicat en aquest. En
1992, en acabar el
seu mandat, abandonà les seves funcions a l'MNPL. En 1997
publicà Le mouvement mutualiste.
En 2011
abandonà totes les seves responsabilitats en l'MNPL. Trobem
col·laboracions
seves en diferents publicacions, com ara Antenne,
Le Bulletin des Correcteurs, Le Compagnonnage, Ensemble,
Entre Nous, Information
et Correspondance Ouvrière, Itinéraire,
Magazine Libertaire, Le
Monde
Libertaire, Les Quarreaux,
La Revue de l'Économie Sociale,
La Rue, etc. André
Devriendt va morir el
30 de desembre de 2014 a l'Hospital Émile Roux de
Limeil-Brévannes (Illa de
França, França) i va ser
enterrat el 6 de gener de 2015 a la tomba familiar del cementiri
d'Alfortville;
aquest mateix dia se li va retre un homenatge a l'amfiteatre
«Émlie Roux» de
Limeil-Brévannes. ***
Carlos
Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006) - Carlos Penelas: El 9 de juliol de 1946 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, poeta i assagista anarquista Carlos Penelas. Sos pares, exiliats llibertaris gallecs, van ser Manuel Penelas Pérez (1898-1974) i María Manuela Abad Perdiz (1897-1959), i fou el menor de cinc germans d'una família culta, vinculada a la literatura, la plàstica, el teatre i el cinema. Estudià a l'Escola Normal de Professors Mariano Acosta i després va fer Història de l'Art i Literatura a la Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional de Buenos Aires. En 1968, quan encara era estudiant, obtingué el Primer Premi de Poesia i el Primer Premi d'Assaig a l'Escola Normal de Professors. En 1977 guanyà el Premi Arturo Marasso, atorgat per l'Escola Nacional Normal Superior del Professorat Mariano Acosta, amb altres premiats, com ara Julio Cortazar, Raúl Gustavo Aguirre, Ángel Mazzei, Fermín Estrella Gutiérrez i Osvaldo Loudet. Durant els anys vuitanta aconseguí diferents guardons: Faixa d'Honor de la Societat Argentina d'Escriptors (1981), Premi Accèssit de la XII Exposició Fira Internacional de Buenos Aires (1986), Premi Millor Cobertura com a cronista radiofònic (1988), Primer Premi de Poesia Alfonsina Storni (1988), etc. Entre 1983 i 1989 va fer de crític literari en LSI Ràdio Municipal i LRA Ràdio Nacional. En 1984 va ser director dels tallers literaris de la Societat Argentina d'Escriptors (SADE). En 1992 obtingué una menció especial de Poesia en el Concurs Llatinoamericà «Carlos Sábat Ercasty» de Montevideo. A realitzat nombroses gires de conferències arreu d'Argentina i ha participat en nombrosos jurats literaris nacionals i provincials, en taules rodones, congressos, jornades, seminaris, etc. Dictà conferències en les càtedres de Literatura Llatinoamericana de la Universitat de la Corunya, avinentesa que aprofità per viatjar pel país de sos pares, i de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha organitzat i coordinat a teatres i centres culturals nombrosos homenatges a escriptors i artistes plàstics (Banch, Pessoa, García Lorca, León Felipe, Ungaretti, Rosalía, Camoens, Montale, Molinari, Luis Franco, Antonio De Ferrari, Rubén Rey, Miguel Viladrich, etc.). Ha col·laborat en nombrosos periòdics, com ara Propósitos, El contemporaneo, Bibliograma, Reconstruir, Pliego de Poesía, Diario Armenia, El Libertario, Diario Galicia, Diario Río Negro, La Vanguardia, Ciudad Libre, Galicia en el Mundo, Nueva Rioja, etc., i es col·laborador permanent del suplement literari del diari La Premsa. Entre la seva obra poètica destaquen Poemas del amor sin muros (1970), Palabra en testimonio (1973), Integración (1975), La gaviota blindada y otros poemas (1975), El libro de las imágenes (1976), La noche inconclusa (1979), Los dones furtivos (1980), La piedra del destino (1983), Finisterre (1985), Al amoroso fuego (1987), Oficio de tinieblas (1988), Cantiga (1989), Queimada (1990), El jardín de Acracia (1990), El corazón del bosque (1992), El mensajero celeste (1993), La mirada roja (1994), El mirador de Espenuca (1995), Guiomar / Cantiga (1996), Antología àcrata (1998), El manantial (1998), Valses poéticos (1999), Desobediencia de la aurora (2000), Elogio a la rosa de Berceo (2002), El aire y la hierba (2004), Espejos (2008), Viajero con una soledad (2009), Antología personal (2010), Calle de la memoria alta (2010), Calle de la flor alta (2011), Cafés notables de Buenos Aires II (2011), Poesía reunida (2012), Poemas de Trieste (2013), Álbum familiar (2013), Celebración del poema (2014), Homenaje a Vermeer (2015), Canticos paternales (2015), etc.També ha publicat diversos textos en forma de «plaquetas»: La Comuna (1976), Legendario cielo (1979), Betanzos de los Caballeros (1986), Morbus Sacer (1988), Zonas (1988), El jardín de Acracia (1990), 1492-1992 (1992), Perry 341 (1992), Desolación de la quimera (1993), El nombre de la luna (1994), Tango (1994), Bureaucratie (1997), Canillita (1998), Autobiografía (1998), El exilio final (1998), Roja, amarilla, morada (1999), Poesía (2000), Voces (2002), Oda al deshabitado (2003), Calle de la memoria alta (2010), Luis Franco (2011), Metáfora y sacralidad en la poética de H. A. Murena (2012), etc. D'assaigs i proses, algunes poètiques, podem destacar Intensidad de la palabra (1977), Conversaciones con Luis Franco (1978 i 1991), Poesía y ser (1981), Los gallegos anarquistas en la Argentina (1996 i 1999), Os galegos anarquistas na Arxentina (1996), Anarquía y creación (1997), De Espenuca a Barracas al Sur (2000), El regreso de Walter González Penalas (2001), Diario interior de René Favaloro (2003), Cuaderno del príncipe de Espenuca (2004), Apuntes anarquistas (2004), Ácratas y crotos (2004), Posada del río (2005), Alberto Ghiraldo y su época (2005), Literatura argentina. Identidad y globalización (2005), Historia de la Federación Libertaria Argentina (2006), Crónicas del desorden (2006), Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario (2007), Romancero de la melancolía (2007), Retratos (2008), Fotomontajes (2009), Poesía argentina contemporánea (2011), La luna en el candil de la memoria (2016), etc. També a publicat nombroses antologies, com ara Poesía política y combativa argentina (1978), Sangre española en las letras argentinas (1983), Libro del padre (1984), Siete poetas y el crimen fue en Granada (1986), Siete poetas y la América invisible (1986), Voces do alén-mar (1995), Namorados da Costa da Morte (2001, amb altres), Ciclo «Poetas del '60». Buenos Aires lee en la voz de sus autores (2004), Luis Franco (2011), Favaloro y La cabeza de Goliat (2013), El trasno de Espenuca (2014), Poesía argentina contemporánea. 50 aniversario (1965-2015) (2015), etc. ***
Bruno Bublex - Bruno Bublex: El 9 de juliol de 1966 neix al VII Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Bruno Bublex, conegut com Bibi.
Des de
la Universitat de Lió, va ser un dels animadors de les vagues de 1986 contra el
projecte de llei de reforma universitària d'Alain Devaquet del govern de
Jacques Chirac. Posteriorment s'integrà en el moviment d'okupació lionès,
participant en diverses okupacions («Vis-la sans souci», «Rap'thou», Fàbrica
«Magneval», etc.) i reivindicant el dret a l'allotjament. En aquests anys
vuitanta i noranta va ser especialment actiu al local «Wolnitza» de Lió, on
s'ocupà de la gestió del lloc, del bar i de l'organització de concerts punks
i hardcores. Apassionat de les arts gràfiques, a partir de 1992 entrà a formar
part de la Impremta MAB («Mon artiste est un boucher»), antiga Impremta «ISA» i
que abans havia estat una carniceria, que esdevingué la impremta del moviment
llibertari lionès –Atelier de Création Libertaire (ACL, Taller de Creació
Llibertària), Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista
(FA), etc.– i indret de referència del barri lionès de La Croix Rousse. Va
participar en totes les campanyes d'agitació i esdeveniments llibertaris (gratuïtat
del transport, llibertat d'aferrar cartells, llibertat d'expressió, anarcosindicalisme,
sopadors, manifestacions, etc.). L'1 d'octubre de 2003 fundà l'associació «Les
Amis de MAB». Malalt de càncer, Bruno Bublex va morir l'11 de gener de 2020 al
III Districte de Lió (Arpitània) i va ser incinerat el 17 de gener en un
homenatge al crematori de Lió organitzat per la Impremta MAB i el col·lectiu
«Le Kaf'ton» de la CNT. Deixà companya i dos infants.
Defuncions
Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 3 d'agost de 1889 - Antoine Plan: El 9 de juliol de 1889 mor a
Bessèja
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Antoine
François Plan. Havia nascut l'11
de desembre de 1853 a Robiac (actualment Robiac e Ròca-sadola, Llenguadoc, Occitània). Sos
pares es deien
François Plan, miner, i Émilie Hours. Es guanyava
la vida com a obrer miner i a
finals dels anys setanta militava en el moviment anarquista del
departament de
Gard, essent qualificat per la policia com
«intel·ligent i actiu». En 1878
resultà ferit arran de l'esllavissament de la mina de
Trélys a La Valette
(Llenguadoc, Occitània) i, indemnitzat per la Companyia Hullera de Bessèja, marxà cap a
París (França). A començament de la
dècada dels vuitanta vivia al número 19 del
carrer de la Goutte d'Or. Entre 1882 i 1884 treballà com a
muntador de
construccions metàl·liques per a diverses
empreses. El setembre de 1884 va
romandre a Le Creusot (Borgonya, França) i posteriorment
treballà a diverses
poblacions occitanes (Marsella, Montpeller i Nimes), sempre fent
propaganda
anarquista. A partir d'agost de 1886 emmalaltí de
càncer i va ser tractar a diversos
hospitals de diverses poblacions (Montpeller, Nimes, Marsella i
Lió). El març
de 1887 la policia detectà la seva presència a
Bessèja durant una vaga. Durant
la primavera de 1888 residí al domicili de l'anarquista
Pierre Chomat (Cochot) a
Lió (Arpitània) i
posteriorment a l'Hôtel Dieu de la ciutat. Molt malalt,
retornà a Bessèja. Així i tot, continuà la seva propaganda llibertària i va ser estretament
vigilat per la policia. Antoine Plan va morir de la seva
afecció cancerígena
el 9 de juliol de 1889 a l'Hospital Civil de La Cantonnade de
Bessèja
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Notícia
de la mort de Josep Climent Martínez apareguda en el diari
madrileny El
Correo Español
del 10 de juliol de 1917 - Josep Climent
Martínez:
El 9 de juliol de 1917 mor a
Barcelona (Catalunya) en estranyes circumstàncies
l'anarquista i
anarcosindicalista Josep Climent Martínez. Havia nascut cap
el
1892 a
Catalunya. Serraller de professió, va ser encartat en els
«Processos de
Montjuïc» i en 1897 va ser desterrat a
França
després de la seva absolució. En
el Congrés de 1908 fou delegat dels teixidors barcelonins i
en
1910 fou vocal
de la Societat d'Ebenistes de Barcelona. En 1913 formà part
de
la comissió
clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Catalunya durant
la vaga tèxtil. El maig de 1913 representà la
Federació de Barcelona de la CNT
en un míting a Vilanova i la Geltrú (Garraf,
Catalunya).
L'agost de 1915 va ser
detingut, en una operació dirigida pel comissari Manuel
Bravo
Portillo, amb
altres vint companys en una reunió a Barcelona. El novembre
de
1913, com a
membre de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona, participà en
l'assemblea regional
de la CNT de Catalunya, on formà part de les comissions
encarregades de
propagar el periòdic i reorganitzar la regional. El desembre
de
1913 intervingué
en una vetllada sociològica, amb Teresa Claramunt Creus i
Salvador Seguí
Rubinat, a Alumbres (Cartagena, Múrcia, España).
El 21 de
març de 1914 en una
assemblea barcelonina va ser nomenenat membre de la comissió
reorganitzadora de
la federació. L'abril de 1914 parlà en un
míting
pro amnistia a Barcelona i
aquell mateix any va fer altres mítings a Badalona (abril) i
Olot (Primer de
Maig). L'abril de 1914 fou delegat per la Societat de Teixidors
Mecànics de
Barcelona al Congrés Metal·lúrgic de
la CNT de
Catalunya. Entre el 28 i el 29
de juny de 1914 assistí, en representació del
Comitè Regional de Catalunya de
Metal·lúrgics, al Congrés
Metal·lúrgic que se celebrà a Alacant
(Alacantí, País
Valencià). Cap el 1915 assistia al Centre Obrer del carrer
Serrallonga de
Barcelona. El maig de 1915 participà en un míting
a
Lleida (Segrià, Catalunya)
en suport de Jesús Vega Fernández. Entre 1915 i
1917 fou
membre del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT encapçalat per Francisco
Miranda
Concha. Entre
1915 i 1917 col·laborà en Reivindicación,
de Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), i en 1917 en Solidaridad Obrera.
El maig de 1916
presidí dos importants mítings celebrats a
Barcelona. L'octubre de 1916 va fer a
Barcelona la conferència «Confusionismo y
desviación de los organismes obreros»
i el novembre d'aquell any va fer un míting al barri
barceloní del Clot. En
1917 era president del Sindicat de Fumistes de la CNT. El gener de 1917
assistí
a l'assemblea barcelonina de juntes i de delegats i aquell mateix mes
participà
en un míting anarquista a Barcelona. El febrer de 1917
parlà en el míting de la
vaga tèxtil de Sabadell i el març d'aquell any va
fer un míting a Capellades i
a l'Ateneu Racionalista de Sants. El maig de 1917 va fer
mítings a Igualada,
Gràcia i el míting internacionalista de
Barcelona. El cos de Josep Climent
aparegué amb un tret mortal al ventre al carrer de la Lluna,
cantó al de
Cardona, de Barcelona, a prop de la seu del Sindicat de Fumistes als
locals de
la Federació de la Construcció. Dies
després Solidaridad Obrera
donà la
versió dels fets: mentre arranjava una pistola, va sofrir un
mortal accident i
de camí cap a la Casa dels Socors va caure mort al carrer.
Fou enterrat
civilment el 13 de juliol a Barcelona amb presència de
nombrosos obrers. El
periòdic Solidaridad Obrera
obrí una subscripció popular de socors per a
Concepció Duran, vídua del finat en
avançat estat de gestació. ***
William Charles Owen (desembre de 1928) - William Charles Owen: El 9 de juliol de 1929 mor a Worthing (West Sussex, Anglaterra) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Havia nascut el 16 de febrer de 1854 a Dinapore (Bengala, Índia) en una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquesta època esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a Los Ángeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment –va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit –després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»– i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una «pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el «Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. William Charles Owen (1854-1929) ***
José
Tomás Fernández Saavedra - José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol de 1937 és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Havia nascut el 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia). ***
Manuel Mascarell Calvet al seu despatx de la secretaria de l'AIT (1938) - Manuel Mascarell Calvet: El 9 de juliol de 1953 mor a
Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Mascarell Calvet –algunes fonts citen erròniament els llinatges Mascaró
Cahot. Havia nascut el 7 de juny de 1900 a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts
citen Mataró (Maresme, Catalunya). Era fill de Josep Mascarell i d'Antònia
Calvet. Obrer vidrier, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1917 va fer un míting, amb Juan Peiró Belis i altres, a Cornellà de Llobregat
(Baix Llobregat, Catalunya). Treballà a les Cristalleries de Mataró (Maresme,
Catalunya), conegudes com «El Forn del Vidre», creades en 1919 i que a partir
de 1925 passà a ser la Col·lectivitat Vidriera de Mataró, de la qual va formar
part de la junta directiva i que estava dirigida per Joan Peiró Belis, de qui
va ser col·laborador i amic íntim. En 1919 formà part del Comitè de Vaga de «La
Canadenca». Assistí, en representació del Sindicat del Vidre de Barcelona, al
II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 18 de
desembre de 1919 a Madrid (Espanya), i es mostrà contrari a l'adhesió de la CNT
a la Internacional Comunista. En aquesta època fundà amb l'anarcosindicalista Francesc
Comas Pagès (Paronas) l'editorial «Crater Social». El 5 de febrer de
1924 va ser detingut a Barcelona, juntament amb Francisco Arín Simó i Pablo
Patricio Ruiz de Galarreta Burguete. En 1928 s'integrà en el grup anarquista
«Solidaridad» (Antonio García Birlán, Juan López Sánchez, Joan Peiró Belis,
Ángel Pestaña Núñez, Hermós Plaja Saló, etc.). En 1929 va ser empresonat a
Barcelona. Membre del Comitè Nacional de la CNT, en 1930 va fer mítings amb Ramón
Acín Aquilué i Valeriano San Agustín Zarza a Aragó
(Ayerbe i Osca) i el maig d'aquell any a Logronyo (La Rioja, Espanya). El 7 de setembre
de 1930 va fer la conferència «Evolución social» al Pinell de Brai (Terra Alta,
Catalunya). El maig de 1930, en representació del Comitè Nacional confederal, celebrà
mítings a Aragó (Alcalá de Gurrea, Ayerbe i Osca), el setembre a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya), i l'octubre, amb Melchor Rodríguez García i Valeriano San Agustín
Zarza, a Pamplona (Navarra). Entre 1930 i 1932 fou membre de la junta directiva
de l'associació «Amics del Teatre» de Mataró. Entre abril i maig de 1931 va fer
diversos mítings a Catalunya (Sabadell, Tarragona, Valls, etc.) i l'agost de
1931 participà en el míting pro presos celebrat a Manresa (Bages, Catalunya).
Amb Peiró, va ser delegat dels vidriers de Mataró i Arenys de Mar (Maresme,
Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat entre els
dies 11 i 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid. Fou delegat del
Sindicat del Vidre de Mataró a la Conferència Regional de Catalunya (maig i
juny de 1931), al Ple Regional de Catalunya (agost de 1931) i a la Conferència
Regional de Catalunya (desembre de 1931). Quan les lluites entre el sector
partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el grup trentista,
va ser membre destacat d'aquest últim. El setembre de 1931 presidí el Ple
Regional Gallec i va fer nombrosos mítings i conferències a Galícia (Carballo, La
Corunya, Betanzos, Ferrol, Sada, San Pedro de Nos, Santiago, Tuy, Vigo,
Villagarcía, etc.). Va ser nomenat cap de la Federació Nacional del Vidre de la
CNT i, amb Joaquín Cortés Olivares va fer una gira de propaganda per diverses
localitats (Alosno, Ayamonte, Cerro de Andévalo, Cortegana, Gibraleón, Huelva,
Isla Cristina, Silos de Calaña, Puebla de Valverde) de Huelva (Andalusia,
Espanya). En 1932 participà activament en la companya a favor dels militants
deportats per la II República espanyola i va fer nombrosos mítings confederals
a Catalunya (Argentona, Badalona, Blanes, Capellades, Esparraguera, La Garriga,
Igualada, Manresa, Mataró, Olesa de Montserrat, Rubí, Sabadell, Sant Vicenç de
Castellet, Valls, etc.). L'abril de 1932 va ser delegat del Sindicat del
Sindicat del Vidre de Mataró al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a
Sabadell. En 1932 formà part de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). El
març de 1933, en el Ple Regional de Catalunya, formà part de la ponència per
resoldre l'actuació de la Federació Local de Sabadell, amb la línia contrària a
la FAI en la qual estava d'acord, tot potenciant els principis apolítics i
l'acció directa de la CNT. L'abril de 1933, amb Ángel Pestaña Núñez i Josep
Robusté Parés, va fer un míting a Sallent. Com a membre dels Sindicats d'Oposició,
l'agost de 1933 en va ser nomenat secretari en el II Ple Regional de Mataró. El
16 de desembre de 1933, en representació dels Sindicats d'Oposició juntament
amb Progreso Alfarache Arrabal i Joan Peiró Belis, va ser un dels signants del
document constitutiu de l'Aliança Obrera de Catalunya. En 1934 s'oposà a la creació
del Partit Sindicalista (PS) per part d'Ángel Pestaña Núñez i també als intents
d'apropament al marxisme dels sindicats de Sabadell. Entre l'1 i el 10 de maig
de 1936 assistí, en representació dels Sindicats d'Oposició, al IV Congrés de
la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya) i reingressà en la CNT. Arran de
l'aixecament feixista, el 20 de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
de Salut Pública («Comitè Antifeixista») de Mataró i en fou regidor de la CNT,
formant part de diferents comissions municipals i fent diversos mítings (Mataró,
Sabadell, etc.). D'antuvi es mostrà contrari a la participació de la CNT en el
Govern de la II República espanyola, però posteriorment la justificà. Home de
confiança de Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), representà el Comitè
Nacional de la CNT en l'exterior, establert a Bagneux (Illa de França, França)
i s'integrà com a secretari en la comissió de comprats d'armes per a la II
República espanyola, amb Germinal Esgleas i Facund Roca Gascó. En el Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de desembre de 1937 va ser
nomenat secretari d'aquesta organització en substitució de Pierre Besnard. El
25 de gener de 1938 va fer una conferència sobre la situació a Espanya a la Salle
de la Loge d'Orà (Orà, Algèria), organitzada per Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), l'endemà va fer altra a Beni Saf (Aïn Témouchent, Algèria)
també per SIA i el 27 de gener a Perrégaux (actual Mohammadia, Mascara,
Algèria), aquesta organitzada pel Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana. En
aquesta època mantingué una estreta relació, personal i epistolar, amb Emma
Goldman. L'abril de 1938, després de l'expulsió de Nemesio Galve Lisbona de
França, s'encarregà, amb Facund Roca Gascó, d'administrar els fons
recol·lectats a Europa i a Amèrica per al moviment llibertari. Sembla que
expulsat de França, s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on trobà Nemesio Galve
Lisbona. Amb el triomf franquista, va ser nomenat representant a Brussel·les
del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En envair els
alemanys Bèlgica, passà a França. L'1 de maig de 1940 va ser detingut per la
policia amb possessió de 66.000 francs en dòlars i var ser tancat al camp de
concentració de Vernet. Després de l'alliberament de França, retornà a Brussel·les,
on va ser objecte d'una comissió d'investigació per part de l'MLE sobre la seva
gestions dels fons econòmics. En el Congrés de l'MLE celebrat el maig de 1945 a
París, en nom de la Federació Local de la CNT de Brussel·les, lliurà 5.000
francs belgues a la CNT, mentre que Galve en lliurà 10.000. Quan la divisió de
la CNT, formà part del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista». El
desembre de 1947, en el Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), signà la
ponència sobre relacions amb la Unió General del Treball (UGT). Trobem textos
seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acción, Catalunya
Llibertària, Cultura Llibertària, ¡Despertad!, Fragua
Social, Internacional, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, El
Vidrio, etc. Sa companya fou Engràcia Grau Coch, amb qui tingué una filla, Engràcia
Mascarell Grau, i un fill, Germinal Mascarell Grau. Manuel Mascarell Calvet va
morir el 9 de juliol de 1953 al Centre Hospitalari de Courbevoie (Illa de
França, França). Manuel Mascarell Calvet (1900-1953) ***
Notícia
sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari
catòlic tarragoní La Cruz del 17
d'agost de 1913 - Martí Bruno Mas: El 9 de juliol de 1963 mor a Chatou (Illa
de França, França) el propagandista
anarcosindicalista Martí Bruno
Mas. Havia nascut el 27
de juliol de 1889 a Santa Coloma de Queralt (Conca de
Barberà,
Catalunya). Era fill de Miquel Bruno i de Magdalena Mas. Membre de la Sindicat
Fabril i Tèxtil «La Constancia» de
Barcelona, assistí al congrés fundacional de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi
adherí «La Constancia»
al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a
propagandista i
organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o
a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un
paper important l'agost de
1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga,
presidí el 16 d'agost un important
míting no autoritzat convocat per «La
Constancia» al Cimema Montaña de la
barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de
Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se
celebrà a Sants. Quan
esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir
del 14 d'octubre de 1936 ocupà
per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de
Terrassa i fou nomenat
president de la Comissió de Proveïments.
També va ser nomenat delegat regional
del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de
gener de 1937 va ser rellevat
d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren
una mica massa
«primmirat». Amb el triomf franquista
passà a França i després de la II
Guerra
Mundial s'instal·là a
Carrières-sur-Seine (Illa de França,
França) i
després a Chatou (Illa de França,
França) i
milità en la
Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part
d'una comissió dedicada a
ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Sa companya fou Montserrat Ullés Torrella.
Martí Bruno
Mas va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Chatou (Illa de França,
França) i fou enterrat
lendemà al cementiri d'aquesta població. ***
Necrològica
de Joaquim Castell Labèrnia apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13
d'octubre de 1963 -
Joaquim Castell
Labèrnia: El 9
de juliol de 1963 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquim Castell
Labèrnia. Havia
nascut el 5 de setembre de
1895 a La
Jana (Baix Maestrat, País
Valencià). Sos pares es deien
Agustí Castell i Francesca Labèrnia.
Emigrà a l'Argentina, on treballà de
rajoler i s'integrà en el moviment anarquista i
anarcosindicalista. Fugint de
la repressió, s'establí a França i
milità en els Grups Anarquistes Federats
(GAF). Quan esclatà la Revolució espanyola,
vingué tot d'una a lluitar contra
el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Treballà de
paleta i milità activament en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa
companya fou Berthe Marie Augade. Després de patir dos
accidents laborals i
malalt de càncer, Joaquim Castell Labèrnia va
morir el 9 de juliol de 1963 al
seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonio
Escartín Gracia (1936) - Antonio Escartín Gracia: El 9 de juliol de 1969 mor a La Crau (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Havia nascut el 2 de març de 1911 a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània). ***
Maurice
Born fotografiat per Franck Alix (19 de gener de 2016) - Maurice Born: El 9
de juliol de 2020 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) l'arquitecte, etnògraf,
sociòleg, editor i escriptor
anarquista Maurice André Born. Havia nascut el 31 de
desembre de 1943 a Bienne
(Berna, Suïssa) –algunes fonts citen
erròniament Saint-Imier (Jura, Suïssa). Sos
pares es deien Maurice Jules Born i Marguerite Moser.
Després d'estudiar Arquitectura
a la Universitat de Vincennes (Illa de França,
França), on conegué Henri
Laborit, a l'Escola Politècnica Federal de Lausana (Vaud,
Suïssa) i la
Universitat de Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya),
passà uns anys a l'illa
grega de Creta per documentar, amb llibres i
pel·lícules, la comunitat autònoma
de leprosos establerta a l'illot d'Spinalonga, caracteritzada per una
forma d'organització
al marge de la societat. En 1969 s'integrà com a
investigador a l'«Institut de
l'Environnement», escola d'arquitectura creada per
André Malraux. Després va
viure al migdia francès. En 1982, després de la
mort de son germà Bernard Born,
destacat actor i animador cultural, i de son pare, s'establí
a Saint-Imier (Jura,
Suïssa). Entre 1983 i 1988 presidí el consell
d'administració de Diatel SA. El
12 de desembre de 1984, amb altres set companys, creà a
Saint-Imier la
Cooperativa «Espace Noir», centre anarquista que
arreplega una llibreria, una
sala d'espectacles, un cinema, un bar i sales de debat; durant dos anys
aquest
grup remodelà íntegrament de manera
autogestionada un antic immoble de la
població. Entre 1989 i 1998 es dedicà a la
publicació, a través de l'editorial
«Canevas» de Saint-Imier, de llibres (historia de
l'anarquisme, literatura,
teatre, clàssics, fotografia, assaigs, etc.) i de la revista
Cahiers Panaït
Istrati. El 27 d'octubre de 1989 fundà a
Saint-Imier, amb Jean-Pierre
Bessire i Alain Loetscher, «Mémoires
d'Erguël», que l'1 de novembre de 200 esdevingueren
el Centre de Recerques i de Documentació del Jura
Bernès «Mémoires d'Ici»
(MDI).
Els anys següents els passà al sud-oest de
França, arranjant l'arquitectura d'edificis,
i a Creta, però sempre retornant a Saint-Imier per a
participar en els debats i
trobades a l'«Espace Noir» o a
«Mémoires d'Ici». Va ser membre de
l'Institut Jurassien
des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA), de l'Association des
Ecrivains
Neuchâtelois et Jurassiens (AENJ), de la Comissió
de Literatura Francòfona del
Cantó de Berna i de la Societat d'Estudis
Històrics de Creta. Col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara Intervalles.
Entre les seves
llibres podem destacar L'île aux lépreux
(1979), Mémoires d'Erguël (1990),
La chimère infectieuse (1993), Chimère
infectieuse (1993), Eugenio
Santoro. Dessins: une exposition de Mémoire d'Erguel (1995),
Sur la
trace d'un mythe moderne. L'exclusion (1995), Dissolution
de la
Suisse. Dix solutions! (1996), Pas de quartiers! De
qualques figures du
déracinement (2005) i Vies et morts d'un
Crétois lépreux (2015, amb
Epaminondas Remoundakis), i entre els seus films L'ordre
(1973, amb
Jean-Daniel Pollet) i Pour mémoire
(1978, amb Jean-Daniel Pollet) –també
participà en els films Les autres (1974,
d'Hugo Santiago) i Le péril
rampant (1982, d'Alberto Yaccelini). El seu últim
domicili va ser a Sealhas
(Gascunya, Occitània). Sa companya fou Françoise
Monique Bertuchoz. Greument
malalt, Maurice Born va morir el 9 de juliol de 2020 a l'Institut
Universitari
del Càncer de Tolosa (Oncopole) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). |
![[08/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[08/07]") |
|
![[10/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[10/07]") |
|
|
| Actualització: 17-01-24 |