|
---
Anarcoefemèrides del 8 de desembre Esdeveniments
Cartell de l'acte -
Míting per
Kotoku: El 8 de desembre de 1910 se celebra al South Place
Institute de Londres
(Anglaterra) un míting de protesta contra la condemna a mort
del destacat
intel·lectual anarquista japonès Shusui Denjiro
Kotoku. Aquest míting va ser
presidit per J. F. Green i van parlar Herbert Burrows, del Social
Democratic
Party (SDP, Partit Socialdemòcrata), i Harry Duberry, de
l'Independent Labour
Party (ILP, Partit Laboralista Independent), a més de
diversos intel·lectuals anarquistes,
com ara Harry Boulter, Murray, James Tochatti i John Turner. En 1910
quatre
anarquistes van ser detinguts al Japó després de
descobrir-se un equip de
fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el
govern japonès estava
esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el
moviment
llibertari. Centenars de militants van ser posats sota
custòdia policíaca.
Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a
Europa al
Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen (Dinamarca).
Finalment 26
anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser
portats a
judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa
família
Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per
traïció el 18 de
gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat
«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku
Jiken); 12 van veure commutades les seves
sentències per cadena perpètua, i
12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats. ***
Portada del primer número d'O Trabalhador Rural -
Surt O
Trabalhador Rural: El 8 de desembre
de 1912 surt a Évora (Alentejo,
Portugal) el primer número del periòdic mensual
sindicalista revolucionari
anarquista O Trabalhador Rural. Fou
l'òrgan d'expressió de la Federació
Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR)
d'Évora, coneguda com «Federació
Rural». La decisió d'editar aquesta
publicació
sorgí com a una resolució del I
Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà
entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on
participaren 39 sindicats
locals. Editat per José António
Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en
fou l'administrador António Marcelino. Hi
col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos,
José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues,
entre d'altres. Aquesta
publicació jugà un paper molt important com a
element organitzador del moviment
camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a
eina de denúncia
de la repressió i l'explotació i com a
mitjà d'informació sobre el moviment
sindical de cara a abordar els problemes socials i
ideològics, tot des d'una
una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la
Unió dels Sindicats
d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre
mesos, durant els
quals la publicació no pogué editar-se. En
sortiren 16 números, l'últim el
setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918,
s'edità un número únic
d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja
(Alentejo, Portugal) una publicació
amb la mateixa capçalera, però com a
òrgan del Partit Comunista Portuguès
(PCP). ***
Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933 - Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan: «Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre –Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)–, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi –els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos. ***
Cartell cenetista contra les eleccions sindicals - Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al «Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingut àcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.
Naixements
Foto policíaca de Clovis Oudin (2 de març de 1894) - Clovis Oudin: El 8 de desembre de 1844 neix a Saint-Hilaire-le-Petit (Xampanya-Ardenes, França) el socialista sospitós d'anarquista Clovis Oudin. Sos pares es deien Louis Nicolas Oudin, teixidor, i Françoise Victoire Boisard. Es guanyava la vida treballant de mecànic. L'abril de 1892 fou candidat per Les Lilas (Illa de França, França) a les eleccions municipals pel socialista Partit Obrer (PO). En 1894, casat amb dos infants, vivia, des de feia 15 anys, al número 43 del carrer Lilas de París en un immoble de la seva propietat. El 2 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 22 anarquistes en diverses barriades parisenques i el seu domicili va ser escorcollat. Fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat el 3 de març d'aquell any. El metal·lúrgic socialista Émile Kugler denuncià des de les pàgines del periòdic Le Parti Ouvrier, òrgan dels socialistes revolucionaris seguidors de Jean Allemane, la detenció arbitrària de Clovis Oudin, afiliat al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). En 1904 es presentà a les eleccions municipals pel Comitè Socialista Independent de Les Lilas, en la llista del Partit Socialista Francès (PSF), i obtingué 287 vots. En aquesta època era administrador de la Casa de Beneficència i vivia al número 43 del carrer Romainville. El gener de 1908 va ser condecorat pel Ministeri de l'Interior amb una medalla de bronze pels seus «serveis excepcionals a l'assistència pública» a la Casa de la Beneficència de Les Lilas. El juny de 1913 va ser condecorat amb una medalla commemorativa per l'Ajuntament de Les Lilas com excombatent de la guerra de 1870. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Joseph
Crespin fotografiat per Édouard Zarski a Cayeux-sur-Mer (ca.
1893) -
Joseph Crespin: El
8 de desembre de 1852 –algunes fonts citen
erròniament el 9 d'agost de 1849,
data de naixement de sos germans, bessons, Joseph Louis Crespin, duaner
de
professió, i Marianne Thérèse
Crespin– neix a sa Ròca d'Esteron
(Provença,
Occitània; actualment sa Ròca de
França, Provença, Occitània)
l'anarquista
il·legalista Joseph André Crespin. Sos pares,
d'origen italià, es deien Jean
Baptiste Crespin, teixidor, i Françoise Alziary. El 27 de
gener de 1878 va ser
condemnat pel Tribunal de Grassa (Provença,
Occitània) a dos mesos de presó per
«cops i ferides amb premeditació».
Treballà de criat i es casà amb una criada
alemanya, amb qui tingué infants. Posteriorment va fer feina
a París (França) en
diversos oficis (empleat bancari, corredor en vins, mosso de magatzem,
conserge,
etc.). En aquesta època vivia al número 75 de
l'avinguda Saint-Germaine de
Puteaux (Illa de França, França). Finalment va
ser contractat pel Manem de Breteauville,
director de la Banca del Sud-Oest, situada al número 26 del
carrer Feydeau de
París. Crespin i Manem s'integraren un grup de desvalisadors
anarquistes,
probablement Léon Ortiz i Placide Schouppe, amb la finalitat
d'organitzar uns
robatoris. El primer es realitzà, de la mà de
Placide Schouppe, o tal vegada de
Léon Ortiz, durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1892, al
domicili d'Édouard
Flandrin, jutge honorari del Tribunal d'Abbeville (Picardia,
França), al número
4 del carrer Dumont d'aquesta població, i el botí
va ser important (nombrosos
títols, 19 obligacions otomanes, 20 obligacions russes,
talons nominatius i al
portador, joies, objectes de plata, dues cadenes d'or, obres d'art, un
brillant
valorat en 500 francs, un revòlver, etc.), valorat l en una
suma total de
400.000 francs. El cap de la Policia Metropolitana de Londres
(Anglaterra) va
prevenir el prefecte de policia que un dels autors del robatori havia
abandonat
el seu domicili de la senyoreta Chazeaud, al número 1 del
passatge Saumon de
París; la correspondència decomissada en aquesta
adreça va palesar una carta de
Manem de Breteauville i el 23 de novembre de 1892 aquest va ser
detingut.
Interrogat, Manem va confessar que, amb l'ajuda del seu empleat
Crespin, havia intentat
negociar els títols furtats a Londres, però sense
èxit. Crespin s'encarregà de
passar-los a l'anarquista Cesare Cova, mitjançant la
intervenció de Léon Ortiz
i d'Ernest Mauritz, i aquest intercanvi es va realitzar a la seu del
periòdic
anarquista La Révolte,
davant
l'atempta mirada de Jean Grave, encara que aquest no va voler
involucrar-se en
l'afer. Quan Placide Schoupe va ser detingut a Bèlgica, la
policia li va trobar
una carta de Crespin signada André.
El 25 de febrer de 1893 va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 9 de
juliol de 1893
l'Audiència del Somme condemna Crespin a vuit anys de
treballs forçats i a
Manen a set anys de reclusió per «encobriment de
títols furtats». La policia va
interrogar Jean Grave i aquest declarà que
gairebé no coneixia els acusats i
que no recordava res de la trobada. Crespin va ser enviat en un comboi
amb
altres anarquistes (Louis Chenal, Jean Baptiste Foret i Henri Meyrueis)
a la
colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de
la Salvació, Guaiana Francesa),
on ell saludà l'anarquista Clément Duval, i
després passaren a l'Illa de Sant
Josep (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa), on ell va
freqüentar el grup
d'anarquistes. Va ser enviat de bell nou a l'Illa Reial, on el 3 de
març de
1894 intentà sense èxit evadir-se amb un rai i
per aquest fet va ser castigat
amb 60 dies de garjola i enviat a Caiena (Guaiana Francesa).
Posteriorment
intentà en diverses ocasions evadir-se (dues vegades en
1896, una en 1897 i
dues en 1898) i sempre acabà amb penes de
calabós. Tal vegada, l'últim intent
de fugida, el 24 de setembre de 1898, reeixí, ja que a
partir d'aquesta data
res no sabem d'ell. ***
Leopoldo Bonafulla - Leopoldo
Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a
Gràcia (Barcelona, Catalunya;
actualment és un barri de la capital catalana) el
propagandista anarquista Joan
Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat
de diferents
maneres (Esteven, Estebe,
Estevez, etc.)–,
més conegut sota el pseudònim de Leopoldo
Bonafulla –també citat d'altres
formes (Léopold Bonnafouilla,
etc.). Sos
pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater
d'ofici, regentava un
taller de sabateria a la plaça del Diamant de
Gràcia, indret que servia de lloc
de reunió i de discussió. Desenvolupà
una intensa activitat anarquista i
revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat
diverses ocasions.
El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió
desencadenat arran
de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels
Canvis Nous a
Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat,
amb
altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José
López Montenegro, Anselmo
Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a
França. Instal·lat a Marsella
(Provença, Occitània), desencadenà una
intensa campanya favorable als presos encausats
en l'anomenat «Procés de
Montjuïc». En 1899, des de Marsella,
portà la
corresponsalia per al Suplemento a La
Revista Blanca i col·laborà en el
setmanari republicà madrileny Progreso.
El 25 de març de 1900
organitzà un míting a la Sala Juvénal
de Marsella, presidit per Sébastien Faure
i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi
Campolonghi, Marius Escartefigue
Jouvarin, Emili Junoy Gelabert,
Ángeles López de Ayala i Quilici, per la
revisió del judici dels presos de
Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili
marsellès va ser escorcollat per
una vintena d'agents de policia i s'intervingueren
periòdics, fullets, cartes
privades i altres materials compromesos; per evitar
l'expulsió del país, deixà
Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants,
l'últim dels quals
havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran
d'aquest escorcoll, el
13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió
de França. De tornada a
Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart
Bula, Emili
Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García, Ángeles
López de Ayala i José López
Montenegro),
en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc,
celebrat al Saló de la
Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano
Castellote
Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos
mítings a Barcelona contra la
repressió engegada a diferents indrets de la
Península (la Corunya, Saragossa i
Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per
la seva participació en
la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902
signà, amb altres companys (Francisco
Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc
Coret, Antonio del
Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández, Juan, Eugène
Germain Martin, Anselmo Lorenzo,
Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats,
Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere
Vidal, etc.) detinguts a la presó
de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va
ser publicada en
diferents periòdics francesos amb el suport de Charles
Malato. El 23 de maig de
1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el
capità general de Barcelona decretà
la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a
radicar-se a València
(País Valencià). A partir del 7 de setembre de
1902 participà en una gira
propagandística per la baixa Andalusia (La Línea,
Montejaque, Jerez, Cadis,
Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la
destacada
anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a
favor
de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la
«Mano Negra». Ambdós
foren els principals animadors dels periòdic anarquista
barceloní El Productor,
del qual fou
l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les
despeses que ocasionava El Productor
creà una «Cooperativa
Intel·lectual», en la qual va
col·laborar Mateu Morral Roca
recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra
polèmica amb els periòdics
madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la
família Montseny –no comptà amb la
simpatia de Joan Montseny Carret (Federico
Urales), qui li va acusar de
desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a
més de cobrar
del «fons de rèptils» per editar el
periòdic El Productor.
En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per
«delicte de premsa» i aquest mateix any
publicà el fullet Antimilitarismo
reivindicado por los firmantes, recull d'articles
antimilitaristes que havien estat processats militarment, i
administrà la Revista de
Pedagogía Fisiológica y
Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels
periòdics barcelonins El Rebelde
i Páginas Libres, que
deixaren de publicar-se arran del seu
empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat
d'haver fet
fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva
participació
en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana
Tràgica», va ser
deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).
També fou membre del grup anarquista
«Avenir», que edità una
publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué
en
1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del
centre obrer
«Luz del Porvenir» de Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer
que decidí la constitució de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou
ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual
va ser escollit
vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou
a Marsella, on el
20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de
presó per «infracció
al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de
ser confident de la policia,
durant uns anys es mantingué al marge de la
militància activa organitzada. A
començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb
altres companys (Pedro
Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del
Comitè Pro-Presos,
participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921.
El 2 d'abril de
1922, amb Julián Valles, representà el
Comitè Pro-Presos de Marsella en el
Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i
el 18 de juny d'aquell any
participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una
reunió organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri,
presidida per
Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el
moviment obrer a la
Península. El juliol de 1922 retirà de
l'estació una capsa que provenia de
Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua
castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La
Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a
José María Marco
que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors
dels
presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs
recollits a Marsella pel
Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una
reunió per a rendir comptes
sobre les disposicions preses contra la repressió i el
capitalisme pel Comitè
Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena
d'anarquistes reunits
al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de
propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits
polítics, per actuar contra
la repressió organitzada per la reacció mundial i
obtenir l'alliberament de
tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922
representà els anarquistes
espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de
delegats dels grups
anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud
celebrat a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat
llibertària, aquest mateix any
de 1922 se li va decretar la seva expulsió de
França. Aquest any, a Barcelona,
fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes
(CNRA), que
s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de
1923 va
ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) per «violació del decret
d'expulsió». Durant els primers anys de la
dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola
racionalista del
carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de
1923, amb més de setanta
anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical
convençut
i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure.
Traduí al castellà destacats
anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée
Reclus. A part de les citades,
col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques llibertàries i republicanes,
com ara L'Aube Nouvelle,
Avenir,
Buena Semilla, La
Campaña, El
Corsario, La Cuña,
El Eco de la Fusión, L'Effort
Éclectique,
La Fraternidad, Germinal,
La Idea libre, La Justicia
Obrera,
Natura, El Porvenir del
Obrero,
El Productor Literario, La Protesta,
La Revista Blanca, Terre
Libre, Tribuna
Libre,
etc. És autor de Las huelgas y la
autoridad (1901), Criterio
libertario
(1905), Generación libre. Los
errores del
neomalthusianismo (1905), Hacia el
porvenir (1905), Los dos polos
sociales (1906), Idealismo y
societarismo (1909), La
Revolución de
Julio (1909 i 2016), La familia
libre
(1910), La justicia libre (1910),
entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a
Barcelona (Catalunya). Leopoldo
Bonafulla
(1857-1925) ***
Pietro Garavini - Pietro Garavini:
El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Pietro Garavini, conegut com Piràt.
Sos
pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi,
cambrera. Només
va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver
passat pel Partit Socialista
Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista.
Son germà Antonio [Ansèna]
(1872-1936), també anarquista,
personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força
descomunal i que es va
veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a
finals de segle,
on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre.
Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva
taverna en lloc de
reunió del moviment anarquista local. En 1892
s'inscriví en el Cercle d'Estudis
Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes,
republicans i
anarquistes, però el va abandonà amb una desena
de militants anarquistes en
solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a
l'autoritat» i
expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la
línia
reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més
radicals. Va ser
acusat per la policia de la decapitació d'una
estàtua de la Mare de Déu de
l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de
1893 en ocasió de
la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical
més important a
Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la
Romanya. Probablement,
però, aquest episodi va ser realitzat per un grup
autònom al moviment
anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893
van ser
jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de
Castel
Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i
Michele
Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22
d'octubre de 1893 van
ser definitivament absolts en una apel·lació al
Tribunal de Ravenna. El 31 de
maig de 1894 va prendre part en una manifestació de
solidaritat amb els
socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes dels
Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per
aquest fet,
juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de
1894 va ser
condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa
per «incitació a
delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la
Llei del 19 de juliol de
1894, però la Comissió Provincial
rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell
any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel
Bolognese –Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Vincenzo Lama (Bosca)– pel
delicte
d'«associació per a delinquir»,
però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per
manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el
procés d'Ancona
contra Errico Malates i altres companys per
«associació de malfactors»
publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione.
El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés
a anarquistes d'Ancona per
«associació sediciosa». Rebé
i difongué periòdics anarquistes italians i
subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia
del Popolo; La Questione Sociale,
de Paterson; Pro Croati, de
Gènova; L'Internazionale,
de Londres; Germinal, d'Ancona;
etc.). El 23 de
setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat
després de l'assassinat
del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano
Bresci, va ser
detingut i acusat per «associació per a
delinquir» com a un dels membres del Grup
Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt
l'autoritat; però,
una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional
i posteriorment el
Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el
segle XX mantingué les seves idees
polítiques, però reduí la seva
militància activa, substituït pel seu fill petit
Nello –son fill major Simone (Cino)
també tingué algunes simpaties
llibertàries i patí un any de confinament. El
setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de
l'atemptat
contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore
Muti a Ravenna, juntament amb
una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la
província de Ravenna. El mes següent, segons un
informe del comissari, va ser
definit com «element perillós per a la seguretat
de l'Estat». L'agost de 1928
va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no
ser considerat com a
perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va
morir el 6 de novembre de
1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Gustave Noverraz publicada en el periódic
ginebrí Le
Réveil Anarchiste del 20 de febrer de 1926 -
Gustave Noverraz:
El 8 de desembre de 1881 neix a Cully (Vaud, Suïssa) el
propagandista anarquista
i sindicalista revolucionari Gustave Robert Noverraz. Sos pares es
deien
Benjamin Noverraz i Marthe Gotte. El setembre de 1901 es
diplomà en tipografia
a Lausana (Vaud, Suïssa). Entre 1904 i 1905
col·laborà en el periòdic
socialista La Sentinelle. En 1905 passà
un any a França, on es relacionà
amb el sindicalista internacionalista James Guillaume. De bell nou a
Cully en
1906 després de la mort de son pare,
col·laborà en el setmanari La Voix du
Peuple (1906-1914), òrgan de la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR). El 15 de setembre de 1906 va fer la
conferència pública i
contradictòria «Le Syndicalisme» a la
Gran Sala del Casino de Vevey (Vaud, Suïssa),
organitzada pel Sindicat d'Obrers Fusters i Ebenistes de la
població. En 1907
era tipògraf a la Impremta Comunista de Pully (Vaud,
Suïssa), creada per a
estampar La Voix du Peuple, i secretari de la
Unió Obrera (UA) de
Lausana. El juny de 1907 parlà en una assemblea dels obrers
cigarrers en vaga
celebrada al Lion d'Or de Grandson (Vaud, Suïssa). El 30 de
juny de 1907, l'UA
de Lausana, en una carta del seu president, Henri Baud, i d'ell com a
secretari, protestà amicalment contra l'epítet de
«llibertari» que l'havia
aplicat Aguste Huggler, secretari de la Federació d'Obrers
del Metall; els dos
signataris argumentaren que la seva organització,
contràriament als
anarquistes, prenia part en les votacions –malgrat
l'argumentat, La Voix du
Peuple era una publicació absolutament
llibertària. Arran de la vaga general
de 1907 al cantó de Vaud, va ser detingut el 10 d'octubre
d'aquell any a la
Impremta de l'UO de Lausana i inculpat, juntament amb Alfred Amiguet,
que havia
estat detingut el dia abans, d'haver injuriat les autoritats en una
reunió no
autoritzada de l'UA de Vevey celebrada en aquesta població;
jutjat el 15 de novembre
de 1907, va ser condemnat pel Tribunal de Vevey a 20 dies de
reclusió per
«ultratge a l'autoritat», sense deduir-se els 37
dies de presó preventiva que
ja portava. El 15 de febrer de 1908 presidí una
conferència de la Federació
d'Obrers de la Fusta a Renens (Vaud, Suïssa) a
l'Hôtel du Mont-Blanc d'aquesta
població, on es tractà sobre
l'organització sindical i la jornada de vuit
hores, tot reivindicant la vaga general i el sabotatge. El
març de 1908
s'instal·là a Pully i aquest mateix mes
marxà, amb Henri Baud i Adhémar
Schwitzguébel fill, cap a Zuric (Zuric, Suïssa) per
entrevistar-se amb Fritz
Brupbacher per a un projecte de publicació comuna entre els
sindicats de la Suïssa
romanda i de la Suïssa alemanya; l'1 de maig de 1908 havia de
publicar-se Der
Syndicalist, però finalment el projecte no
reeixí. El 4 d'abril de 1908 es
casà a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa) amb la modista anarquista Cécile-Henriette
Robert. El 30 d'abril de 1908 va fer una conferència, amb
Henri Baud i Giovanni
Devincenti, a la Casa del Poble de Lausana sota el títol
«Le Premier Mai et le
Syndicalisme», organitzada per l'UO. El 14 de maig de 1908,
amb Henri Baud i
Giovanni Devincenti, va fer la conferència «La
diminution des heures de
travail», organitzada per l'UO a la Casa del Poble de
Lausana. El 5 de juny de
1908 participà en un míting de paletes i manobres
a la Gran Sala de Tivoli de
Lausana, organitzada pels respectius sindicats. El 25 de juliol de 1908
va fer
la conferència pública i
contradictòria «Syndicalisme» als
jardins de la Casa
del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), organitzada per la
Comissió de Propaganda d'aquesta
institució –aquesta conferència va ser
repetida el 22 d'agost al mateix lloc.
El 13 de setembre de 1908 presidí el Congrés de
la FUOSR, celebrat a la Casa
del Poble de Nyon, on es reivindicà la
insurrecció davant una eventual
declaració de guerra. El 4 d'octubre de 1908 va fer amb
Giovanni Devincenti la
conferència, en francès i en italià,
«L'antimilitarisme et l'organisation
ouvrière», organitzada per l'UO de Monthey
(Valais, Suïssa). El 31 d'octubre de
1908 prengué la paraula en l'assemblea general d'obrers de
la fusta, sindicats
o no, celebrada a la Casa del Poble de Lausana. El 21 de novembre de
1908 va
fer la conferència pública i
contradictòria «Groupons-nous!» a
l'Auberge des
Alpes de Sion (Valais, Suïssa). El 28 de desembre de 1908
participà en una
lliure discussió sobre «L'action directe et
l'action parlamentaire», celebrada
a la Casa del Poble de Lausana, on assistí una cinquantena
de persones. En
1908, segons informes de la policia cantonal de Vaud, pertanyia al Grup
Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud,
Jules-Antoine
Fernekès, Joseph Karly, Théodore-Auguste Rochat,
Jean Wintsch, etc.). El 23 de gener
de 1909 va fer a l'Hôtel du Vignoble de Peseux
(Neuchâtel, Suïssa) la
conferència pública i contradictòria
«Les travailleurs modernes». El 20 de febrer
de 1909 prengué la paraula, amb Giovanni Devincenti, en un
gran míting celebrat
a la Gran Sala de la Casa del Poble de Lausana per protestar contra la
detenció
d'uns ebenistes de l'empresa Kopp en vaga. El 27 de febrer de 1909 va
fer la
conferència pública i contradictòria
«De l'esclavage antique à l'esclavage
moderne» a la Sala Armes-Réunies de La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El 6
de març de 1909 va fer la conferència
pública i contradictòria «La situation
du
proletariat» al Chalet de la Promenade de
Neuchâtel. El 13 de març de 1909
dimití del càrrec de secretari de
redacció de La Voix du Peuple. El 20
de març de 1909 prengué la paraula en un
míting organitzat per l'UO a la Gran
Sala de l'Hôtel du Cerf de Vevey. L'octubre de 1909, amb
Giovanni Devincenti, Émile-François
Duvaud i Jean Wintsch, parlà en el míting de
protesta contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. El 27 d'octubre de 1909 assistí
al Congrés de la FUOSR
celebrat a Bienne (Berna, Suïssa). Inscrit en les llistes
negres de la
patronal, abandonà Lausana i s'establí a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on
reprengué la feina de tipògraf a la Impremta
Comunista. El juny de 1910 viatjà
a Itàlia. En aquests anys va ser fervent defensor del
neomaltusianisme. A
principis de 1911 va ser durament criticat i acusat de
«capitalista» per
determinats sectors per haver comprat 80 accions (4.000 francs) d'una
impremta
(Societat Ginebrina d'Edicions i Impressions) al barri de Plainpalais
de
Ginebra, esdevenint el seu administrador delegat. En 1914 era membre
del Grup
Anarquista de Llengua Francesa de Ginebra (Alfred Amiguet, Luigi
Bertoni, Antoine
Pierre Colin, Emilio Frassati, Georges Hoffman, Albert Lauradour,
Guillaume Métrailler,
Natale Prima, Gustave Rapp, Raymond Viale, Léon Vincent,
etc.). Entre 1916 i
1919 sa companya Cécile Robert fou administradora
responsable del mensual
anarcopacifista Les Tablettes, publicat per Claude
Le Maguet a Ginebra.
En aquesta època, segons algunes fonts, ja s'havia allunyat
del moviment
anarquista. El 12 de juliol de 1918 va ser detingut a Plainpalais sota
l'acusació d'haver imprès propaganda
revolucionària sobre la Revolució russa,
però per la seva malaltia, va ser portat directament a
l'hospital i després a
la presó de Saint-Antoine de Ginebra. Entre el 17 i el 30 de
juliol de 1918 va romandre
detingut com a editor i impressor de la revista Demain,
juntament amb el
director d'aquesta Henri Guilbeaux. En aquesta època
imprimia L'Indépendance
Helvétique i nombrosos fulls revolucionaris. En
1918 es va veure implicat
en el «Cas de les bombes de Zuric»
–l'estiu de 1915 Arcangelo Cavadini i Luigi
Bertoni s'entrevistaren amb els revolucionaris independentistes indis
Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz
Mohamed Barakatullah
(Hafiz), membres del Comitè
d'Independència Indi amb seu a Berlín
(Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes
Exteriors alemany, que
tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí
des d'Alemanya cap a
Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i
en insurreccions armades
posteriors; aquesta operació va ser descoberta pel
Department of Criminal
Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència
Criminal) britànic i durant la
primavera de 1918 aquest cas es va destapar i passà a
denominar-se «Cas de les
Bombes de Zuric»– i el 6 de setembre de 1918
detingut preventivament. Jutjat el
juny de 1919, ja amb la salut malmesa, va ser absolt com la majoria
dels
acusats i posat en llibertat després de 10 mesos detingut.
Responsable de la
Societat Tipogràfica de Ginebra, continuà la seva
implicació en les lluites
sindicals fins el seu final. Molt malalt, Gustave Noverraz va morir el
9 de
febrer de 1926 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat
dos dies després en
aquesta ciutat. ***
Notícia sobre la condemna de Georges Thomas apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche du Berry del 26 de març de 1921 - Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Louis Jules Thomas. Sos pares es deien Jean Thoms, forner, i Marie-Louise Brivadier, tavernera. Esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. El 25 de febrer de 1905 es casà a Gargilesse (Centre, França) amb Marie Marguerite Mégray. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a «socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions «comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 en L'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 al seu domicili de Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París. ***
Necrològica
de Pura Chacón Domínguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2
d'agost de 1964 - Pura Chacón Domínguez: El 8 de desembre de 1888 neix a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu domicili de Mülhausen (Alsàcia, França). ***
Necrològica
de Maurice Gravot apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de maig de 1962 - Maurice Gravot: El 8 de desembre de 1891 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Jean Gravot. Sos pares es deien Félix Valentin Jean Guillaume Gravot, fuster al port, i Philippe Marie Gabrielle Guével. Es guanyava la vida treballant de perruquer. En els anys trenta milità en el Sindicat Autònom d'Obrers Perruquers del Sena, adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), del qual va ser entre 1931 i 1932 un dels seus secretaris amb Pierre Chrysostome. El 3 d'abril de 1932 fou delegat del grup anarquista del XIX Districte de París al Congrés Regional de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) i va ser nomenat secretari adjunt de la FAP i, amb Claude Verdier, de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 12 d'abril de 1943 es casà a Fontenay-en-Parisis (Illa de França, França) amb Juliette Maria Délu. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là definitivament a Goussainville (Illa de França, França), on visqué al número 28 del carrer Rosiers. Membre de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió Parisenca, estava subscrit al periòdic Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA). També fou membre del grup «Amis de Sébastien Faure» i col·laborà en La Défense de l'Homme. Atropellat per un automòbil a la sortida del treball i ferit greument al cap, Maurice Gravot va morir el 8 de maig de 1962 a l'Hospital Broussais del XV Districte de París (França). ***
Necrològica
de Josep Tarreras Franch apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de maig de 1968 - Josep Tarreras Franch:
El 8 de desembre de 1897 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Josep
Tarreras Franch. Sos pares es deien Joan Tarreras i Andrea Franch. Quan
encara
era
molt jove s'afilià al Sindicat de la
Metal·lúrgia de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà
diversos càrrecs de
responsabilitat en la junta directiva abans i durant la guerra civil.
En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là amb sa companya Lluísa
Roura i
infants a Tula, on milità en la Federació Local
de la CNT. Després d'una llarga
malaltia, Josep Tarreras Franch va morir el 17 de febrer de 1968 al seu
domicili de Tula
(Llemosí,
Occitània). ***
Umberto
Gualtieri (1928) -
Umberto
Gualtieri: El 8 de desembre de 1901 neix a Savelli
(Calàbria, Itàlia)
l'anarquista i antifeixista Umberto Luigi Gualtieri, també
conegut com Humbert L. Gualtieri i
que va fer servir
el pseudònim Enotrio Greco.
Sos pares
es deien Antonio Gualtieri i Maria Greco. Comptable de
professió, fou sotsbrigadier
de la Guàrdia Financera, però malgrat
això manifestà tendències anarquistes,
que va desenvolupar posteriorment quan, en 1922, marxà cap a
Nova York (Nova
York, EUA), on es reuní amb son germà Domenico
Gualtieri. Entre 1925 i 1928
estudià comerç a la Universitat Washington and
Lee de Lexington (Virgínia,
EUA). En 1931, ja controlat per les autoritats com a actiu
propagandista anarquista,
va ser nomenat administrador del grup anarcosindicalista editor del
periòdic Il Proletario.
En 1933, amb el pseudònim
Enotrio Greco, formà
part, amb altres
companys (Mario Carrara, Alberto Pasquale Cupelli, Arturo Giovannitti,
Luigi Quintiliano
i Vincenzo Salerno) del comitè executiu provisional del
Front Únic Italià
d'Acció Antifeixista (FUIAA), com a representant del grup
socialista maximalista,
fet pel qual va ser inscrit en el registre de fronteres i en el
butlletí de
recerca de la policia amb l'ordre de detenció. Malgrat
això, continuà amb les
seves activitats anarquistes i el setembre de 1938, juntament amb els
socialistes Giuseppe Lupis i Serafino Romualdi, redactors del
periòdic Stampa Libera,
engegaren la publicació del
mensual antifeixista Il Mondo (The World).
A Monthly Forum for Unfettered Italian Opinion on World Events,
finançat
pel sindicalista Luigi Antonini i el Sindicat de Sastres i de
Treballadors de
l'Agulla de Nova York, el qual dirigí. El 24 de setembre de
1939 fou un dels
fundadors de la «Mazzini Society»;
associació antifeixista, presidida per
l'acadèmic Max Ascoli i sostinguda per l'alcalde de Nova
York Fiorello Enrico
La Guardia, que estava constituïda per un grup d'antifeixistes
italians, jueus
i maçons relacionats amb la revista Il
Mondo. En la «Mazzini Society»
ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al
llarg de sa vida (vicepresident, secretari nacional, tresorer, etc.) i
dirigí
el seu òrgan d'expressió Nazioni
Unite.
The United Nations (1942-1946). En 1941 formà part
del comitè executiu de
l'«Italian Emergency Rescue Committee» (IERC,
Comitè Italià de Rescat
d'Emergència), organisme que procurava
assistència als antifeixistes de la
França ocupada pels nazis i que en aquell moment
recaptà 15.000 dòlars per
rescatar una setantena de persones exposades al perill de caure a mans
de la
Gestapo i de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme). D'aquest comitè formaren part Luigi
Antonini, Max Ascoli,
Angelica Balabanoff, Leone Levi, Marion Rosselli, Gaetano Salvemini,
Alfredo
Segre, Carlo Sforza, Alberto Tarchiani i Walter Toscanini, entre
d'altres. També
fou membre de la junta directiva de la Bakery and Confectionary Workers
International Union of America (BCWIUA, Unió Internacional
de Treballadors de
la Fleca i la Confiteria) de l'American Federation of Labor (AFL,
Federació
Americana del Treball) i del consell executiu de l'Italian-American
Labor
Council (IALC, Consell del Treball Italoamericà). En 1942
publicà la seva tesi
doctoral Origin and Growth of the Italian
Labor Movement (1860-1904). Va ser molt amic del destacat
anarquista i
anarcosindicalista Carlo Tresca. En una carta de caràcter
antifeixista datada
el 31 d'agost de 1942 des de Nova York dirigida a Nicolina Flammia,
resident a
la Ciutat del Vaticà, afirmava, entre altres coses, haver
conegut unes setmanes
abans el prevere i polític italià exiliat Luigi
Sturzo. Umberto Gualtieri va
morir el 25 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA), quan estava
preparant una
important missió a Roma (Itàlia) com a assessor
de la Secció del Treball de l'Economic
Cooperation Administration (ECA, Administració de
Cooperació Econòmica). Documentació
seva es troba dipositada a l'Immigration History Research Center
Archives
Collecting Area de la Universitat de Minnesota a Minneapolis
(Minnesota, EUA). ***
Francisco
Afonso García durant el seu servei militar -
Francisco Afonso
García:
El 8 de desembre de 1902 neix a Valle Tabares (La Laguna, Tenerife,
Illes Canàries) l'anarcosindicalista Francisco Javier Afonso
García. Fill d'una família
llibertària, sos pares
es deien Salvador Afonso Melián i Vicenta
García Santana, parella que tingué 13 fills
(Salvador,
Ana, Juan, Leonor,
Francisco Javier, Vicenta, Bernardino, Francisca, José,
Carmen,
Brígida,
Florencio i Concepción). El 9 de febrer de 1924
començà el servei militar
obligatori al Regiment d'Artilleria de Tenerife, on va romandre
més de dos
anys. El 7 de maig
de 1928 es casà a
Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) amb María
Ángela Álvarez García, amb qui
tindrà cinc fills (Francisco, Salvador, María de
los Ángeles Apolonia, Libertad
i Espartaco). El 20 d'agost de 1928 entrà a fer feina com a
guardià dels
dipòsits d'aigües municipals de Roque
Negre-Catalanes (Anaga, Santa Cruz,
Tenerife, Illes Canàries) i anys després dels
dipòsits d'aigües municipals del
barri de Salamanca de Santa Cruz. Compaginà el seu
càrrec de funcionari
municipal amb l'activitat de mestre paleta i contractista d'obres i el
març de
1934 creà, amb Ismael Castro Expósito i
Ramón Herrera Hernández, la societat
constructora «FIR» (per la primera lletra dels noms
dels socis), entitat que es
va dissoldre de manera no massa amistosa. Continuà la seva
activitat de
constructor en solitari. En aquests anys presidí la Societat
Cultural i Recreativa
del barri de l'Uruguai de Santa Cruz. Arran del cop militar feixista de
juliol
de 1936, sos germans Bernardino, José i Florencio, destacats
militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), patiren
repressió, tortura i
empresonament. Ell, veien la seva detenció, el 21 d'octubre
de 1936 sol·licità
excedència voluntària de l'Ajuntament argumentant
que necessitava traslladar-se
al camp per qüestions de salut de sa companya, demanda que va
ser acceptada.
Dies després, però, el 30 d'octubre, va ser
detingut, sota l'acusació de
pertànyer a la Cèl·lula
Núm. 1 («Marina») del Partit Comunista
d'Espanya (PCE)
del barri de Salamanca de Santa Cruz i de ser delegat de la CNT en
l'Ajuntament
de Santa Cruz, a més d'encarregar-se dels segells i de la
cotització de les
quotes confederals, i tancat a la presó militar Costa Sur,
ubicada en un
recinte cedit per l'empresa fruitera britànica
«Fyffes Ltd», coneguda
popularment com «Los Salones de Fyffes». Va ser
sancionat amb la separació del
servei des de l'1 de novembre de 1936 i el febrer de 1937 va ser
destituït com
a empleat municipal. Després de gairebé dos anys
empresonat a Fyffes, l'agost
de 1938 s'acollí a un canvi d'un centenars de presoners;
traslladat a la presó
d'Ondarreta (Sant Sebastià, Guipúscoa,
País Basc), finalment va ser canviat per
un grup de presos a Barcelona (Catalunya). Un cop lliure,
s'allistà en el cos
d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs als camps de concentració
d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Posteriorment
s'allistà en la 107 Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat primer a Saint-Florentin
(Borgonya,
França) i després Faulquemont (Lorena,
França), per a la construcció de la
«Línia Maginot». Amb
l'ocupació alemanya va ser detingut pels nazis i enviat
cap a octubre de 1940 al Frontstalag 140 de Belfort, des d'on va ser
enviat a
l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern,
Saxònia, Alemanya). El 25
d'abril de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.450, a
Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). Francisco Afonso
García va morir el 13 de juny de 1942 al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), oficialment de
«cel·lulitis de la cama dreta, sèpsia
general». Francisco Afonso García (1902-1942) ***
Tomás Fuentes Belon, membre de la Banda Municipal de Betanzos - Tomás Fuentes Belon:
El 8 de desembre de 1909 neix a Betanzos (la Corunya
Galícia) l'anarcosindicalista
Tomás Fuentes Belon –el seu segon
llinatge citat sovint erròniament diferents maneres Belón, Veló, Velo,
Velón, etc.–,
conegut com Cornán.
Sos pares, jornalers, es deien
Manuel Fuentes Crespo i Manuela Belon Salorio. Es
guanyava la vida
com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del
qual ocupà càrrecs de
responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a
la
música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos.
Detingut pels feixistes
el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes
franquistes
ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència
armada, Tomás Fuentes Belon
va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de
«Mérida 35» el
mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya,
Galícia) sense
formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio
Sas Barros, i enterrat
al mateix indret. Son germà Luis també fou
militant confederal i ocupà el
càrrec de comptador de la CNT de Betanzos. Tomás Fuentes Belon (1909-1936) ***
Nota
necrològica de Ramón Ponce Macías
apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
d'abril de 1971 - Ramón Ponce Macías: El 8 de desembre de 1910 neix a Medina del Campo (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Mariano Ponce Macías –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Luis. Sos pares es deien Dionisio Ponce Pérez i Ramona Macías Giménez. En 1927 s'establí a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, acabà establint-se al XX Districte de París i milità en la CNT. Sa companya fou Petra Yague. Ramón Ponce Macías va morir el 6 de març de 1971 a l'Hospital Laënnec de París (França). ***
Sidney
Solomon fotografiat per Casey Orr -
Sidney Solomon: El
8 de desembre de 1911 neix a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment
Minsk, Bielorússia)
l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i
editorial i
propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el
pseudònim Sidney Morrison.
Fill d'una família
jueva, son pare, barber de professió, fugí en
1911 als Estats Units per a no
ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys
més tard sa mare, amb Sidney
Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare;
posteriorment nasqué una
germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de
Nova York (Nova
York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública
Núm. 50 i a l'Institut de
Secundària Núm. 61, on va ser convidat a
participar en un grup experimental
encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup
tenia un Club de
Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de
Ciències. Després de la
graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del
grup experimental, van ser
seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa
escola de
secundària al Queens de Nova York per a
«estudiants dotats». El Bronx era un
barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava
secundària s'uní a la Young Communist League
(YCL, Lliga Juvenil Comunista),
però fugí horroritzat de com funcionava el grup,
amb un rígid control i sense
que existís la discussió lliure. El sector
trotskista de la YCL funcionava ben
igual i decidí unir-se al «Cercle Núm.
1» de la influent Young People's
Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest
grup es
podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era
present i, després de
llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat
d'acció, i després
de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per
l'anarquisme. En aquesta
època, a més de tocar la bateria en un grup de
jazz anarquista, amb Abu
Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà
el grup llibertari
«Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que
organitzava mítings als
cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New
York. A
finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff,
Albert Weiss i altres, a
la reunió de fundació del Vanguard Group (VG,
Grup Vanguard), a casa de
l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de
Piotr
Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després
secretari de la
Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista
Jueva), que esdevingué
sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per
fills d'immigrants
jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie
Wong), afroamericans (Glenn
Carrington), italians (Bruno L'Americano),
irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert
Mullady),
etc., i organitzà debats i conferències amb
socialistes, trotskistes i
comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors
cap a
l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward
Dahlberg, Sam
Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry
Kelly, Dwight
Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein
i Roman
Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i
intentà organitzar
els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown
i a diverses ciutats
(Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va
participar en aquestes gires
propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932
el seu òrgan d'expressió
mensual, la revista Vanguard,
publicació que no feia distinció entre
anarcocomunisme i anarcosindicalisme,
però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà
sota el pseudònim Sidney Morrison.
En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil
espanyola, Vanguard
arribà a tenir
una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i
Jack White,
col·laborà en el periòdic Spanish
Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian
Organizations
(ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van
Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano
Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto),
que tenia una oficina a la
Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí
informatiu sobre la
Revolució espanyola en nom de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
aquesta època mantingué estrets contactes amb
diversos grups editors de
publicacions anarquistes, com ara Fraye
Arbeter Shtime, Il Martello,
Cultura Proletaria, L'Adunata
dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué
molt
bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una
anarquista pràctic i
d'acció i no purament teòric, i ell
s'encarregà de l'edició de la pàgina
anglesa del seu periòdic Il
Martello.
Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de
propaganda
antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista
novaiorquès
acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il
Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un
míting el 14 de juliol
de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista
Khaki
Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que
finalment va ser
absolt. L'associació entre VG i Il
Martello creà dissensions dins del grup, ja que
molts s'estimaven més L'Adunata
dei Reffratari, i unit a divergències
personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació
en tasques
organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment
Workers
Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del
Vestit), va fer que el VG
es dividís i Abe Blustein fundà un grup que
edità la revista Challenge.
Amb la pèrdua de pes del VG,
l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres
(Audrey
Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres
reumàtiques que va
contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que
s'anés
apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se
i en 1941,
amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney
Morrison i Clara
Fredricks, publicaren dos números del
periòdic Libertarian Views,
on, malgrat les crítiques dels companys
pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme.
Després de la guerra,
participà en el «New Trends Group» i
col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and
Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que
només va treure 10
números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946.
Posteriorment, i fins els
anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill
Taback, i
Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book
Club (LBC, Club del
Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i
distribuí literatura
anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i
d'agència editorial Publishers
Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims
anys de sa vida
milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist
Circle (ANC, Cercle
Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara
Solomon Freedman, amb son fill Raymond
Solomon creà la revista Free Voices
en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004
al Queens de Nova
York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press. ***
Notificació
de l'obertura de l'expedident de «responsabilitat
civil» de
Domingo Vázquez Rubio apareguda en el Boletín Oficial de la
Província de León del 25 de novembre
de 1938
- Domingo Vázquez
Rubio:
El 8 de
desembre de 1912 neix a Cacabelos (Lleó, Castella)
l'anarcosindicalista Domingo Vázquez Rubio. Sos pares es
deien
Antonio Vázquez Cela, jornaler, i Manuela Rubio Guerrero.
Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida de jornaler. Durant la
guerra
civil fou, des del setembre de 1936, milicià en el
Batalló «Onofre García
Tirador». Capturat per les tropes feixistes, va ser tancat a
la presó del
convent de San Marcos de Lleó. Domingo Vázquez
Rubio va ser afusellat el 30 de
març de 1938 a Cacabelos (Lleó, Castella) i
enterrat al cementiri de Lleó. Com
va passar en moltes ocasions, el 31 d'octubre de 1938, quan feia mesos
que
havia estat assassinat, les autoritats franquistes li obriren
l'expedient de
«responsabilitat civil» repressiu. ***
Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa Espoir del 26 de setembre de 1971 - Juan José Blasco Puyo: El 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1914– neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. Sos pares es deien Antonio Blasco i Concepción Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia al seu domicili i fou enterrat civilment dos dies després. ***
Francisco
Abarca Gómez - Francisco Abarca Gómez: El 8 de desembre de 1915 neix a Motril (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Abarca Gómez. Sos pares es deien Francisco Abarca Herrera i Rosa Gómez Morilla. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, des de molt jove, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de pagès i formà part d'una col·lectivitat agrària creada en els anys trenta a Motril. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i després de l'ocupació de Motril per les tropes franquistes, pogué fugir-ne i arribar a Catalunya. S'instal·là a Maçanes (Selva, Catalunya), on continuà militant en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i d'antuvi treballà com a carboner en un bosc i, durant l'ocupació, destinat a Saint-Maloù (Bretanya) per a treballar-hi al Mur de l'Atlàntic (1941-1942). En contacte amb els serveis britànics d'intel·ligència, hi va participar en diversos sabotatges. Sospitós als ulls de les autoritats alemanyes, abans de ser detingut fugí i pogué arribar a Ballots (País del Loira, França), on s'integrà immediatament en la Resistència enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Detingut pels nazis, va ser deportat a l'illa de Guernsey (Illes Anglonormandes) fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, pogué recuperar-se d'una greu malaltia i aconseguí retrobar-se amb sa família amb la qual s'instal·là a Ballots, on treballà de paleta i continuà militant en la CNT i en la FAI. Francisco Abarca Gómez va morir el 9 d'agost de 1983 a Huy (Lieja, Valònia). Son fill, Francisco Abarca Ruiz, també fou un destacat anarquista. ***
John Rety (ca. 2009) - John Rety: El 8 de desembre de 1930 neix a Budapest (Hongria) l'escriptor, poeta, editor, traductor, pintor, escaquista i activista anarquista Réti János, més conegut pel seu nom en anglès John Rety. Son avi i son pare van ser agents teatrals i s'educà en llengua anglesa des dels pàrvuls. En 1944, en plena II Guerra Mundial, va ser separat de la seva família jueva i va ser emprat com a missatger per la Resistència. Contemplar l'assassinat d'un tret al front de l'àvia en els últims dies de la guerra el deixà marcat. En 1947, després de realitzar una obra teatral antibel·licista a les escalinates del Parlament de Budapest, sa família alarmada li aconseguí un visat i l'envià de «vacances» a Anglaterra a casa d'una tia seva. La seva estada a Londres s'allargà sense límit, ja que sa tia li cremà el passaport. Després d'ajudar a la bugaderia familiar de sa tia i de treballar com a traductor per a un editor txec que no parlava anglès, publicà al Soho amb Harold Jackson la revista underground artisticoliterària Intimate Review, on col·laboraven joves escriptors, com ara Doris Lessing, Bill Hopkins, Laura del Rivo, Frank Norman, Alan Owen, Cressida Lindsay, Bernard Kops, Feliks Topolski i Ralph Steadman, entre d'altres. En 1953 publicà Supersozzled Nights, novel·la epistolar sarcàstica. Després d'haver tancat Intimate Review forçat per una amenaça de difamació, coedità altres publicacions efímeres, com ara Cheshire Cat i Fortnightly. Fou el primer editor de l'escriptor Colin Wilson. En 1958 conegué Susan Johns, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants (Emily i Jacob), i la parella una botiga de mobles de segona mà a Camden High Street de Londres. En aquests anys fou quan començà a pintar; estudià a «City and Guilds» i aconseguí el Diploma en Belles Arts. A partir de 1960 participà activament en l'antimilitarista «Committee of 100» (Comitè dels 100) i en la seva campanya contra l'armament nuclear i entre 1964 i 1969 fou l'editor del setmanari anarquista Freedom, augmentant la seva tirada gràcies a la seva gestió. En 1964 coordinà la campanya internacional de suport a Stuart Christie i a Fernando Carballo Blanco («Comitè Christie-Carballo»), acusats d'intentar assassinar a Espanya el dictador Francisco Franco. L'1 d'abril de 1966 organitzà el primer Anarchist Ball al Fulham Town Hall. Lluità contra la guerra al Vietnam i participà el 27 d'octubre de 1968 en la famosa manifestació de Grosvenor Square davant l'ambaixada nord-americana i en la vaga de fam de 13 dies a l'Speaker Corner londinenc. En 1977 li van robar totes les seves pintures i abandonà aquest art centrant-se en la poesia. En 1982 cofundà la Torriano Meeting House, al barri londinenc de Kentish, lloc de propostes artístiques de tota mena i de lectures poètiques setmanals de diferents poetes (Stephen Spender, Adrian Mitchell, Dannie Abse, John Arden, Oliver Bernard, John Heath-Stubbs, Dilys Wood, etc.) i que tingueren un èxit impressionant. Fou un assidu de l'anual Fira del Llibre Anarquista de Londres. En 1987, amb el suport del Arts Council of London, fundà l'editorial Hearing Eye Press, que publicà més de 150 llibres. Membre de la Federació Internacional d'Escacs (FIDE), jugà per a la Middlesex & London University en representació d'Anglaterra en el Campionat Europeu d'Escacs Senior. Durant la major part de sa vida va viatjar amb un document d'apàtrida, però finalment obtingué el passaport britànic quan Hongria entrà en la Unió Europea. És autor de nombroses obres, com ara Community newspapers (1975), Song of anarchy and other poems (1984-1988) (1989), Banal incidents from my first period (1993), Through the anarchist press A column in "Freedom" (1996), What's in a word? (1996), Stranger her... Poems (1993-1997) (1998), Flight of time. Hearing eye anthology (1987-2002) (2002), In the museum. Poems (1993-2003) (2007), The best of all possible words (2008), Torriano Nights. A festschrift for John Rety (2009), Well versed (2009), Notebook in hand. New and sected poems (2012, pòstum), etc. John Rety va morir sobtadament el 3 de febrer de 2010 a Londres (Anglaterra) d'un atac de cor. Sa filla Emily Johns és l'editora de la revista Peace News. ***
Leo
Candela al congrés «Pensare e vivere
l'anarchia» (Milà, setembre de 1982) -
Leo Candela: El 8
de desembre de 1948 neix a Bova Marina (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista Leo Candela.
Després d'aconseguir la titulació d'obrer
especialitzat a l'«Institut Italiano Enrico
Fermi», s'instal·là per motius laborals
a Milà (Llombardia, Itàlia) i,
finalment, durant trenta anys, va treballar d'assistent als
òrgans col·legiats
del Consell Regional de Llombardia. En arribar a Milà
començà a militar
activament en el moviment anarquista local.
Col·laborà en diverses publicacions
anarquistes (A. Rivista anarchica, L'Internazionale,
Il Manifesto,
Umanità Nova, Volontà,
etc.) i participà a congressos i
conferències de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) a Milà. També fou membre
del «Circolo Cinurio Cosmo» de Bova Marina.
Apassionat per la història, s'especialitzà
en la «Revolta de Gerace», esdevinguda en 1847 en
aquesta població calabresa, i
en personatges de la història de Calàbria
(Francesco Misiano, Antonio Plutino,
Pietro Aristeo Romeo, Stefano Romeo, etc.). Entre el 24 i el 25 de
setembre de 1982 participà en el
congrés d'estudi sobre Errico Malatesta «Pensare e
vivere l'anarchia»,
organitzat pel Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de
Milà. En
1987 publicà el fullet Breve storia del movimento
anarchico in Calabria del
1944 al 1953. Sa companya fou Giovanna Maria Ladu, amb qui
tingué una
filla, Aurora. Malalt durant molt de temps, Leo Candela va morir el 6
de febrer
de 2021 a Milà (Llombardia, Itàlia). ***
Pino
Cacucci fotografiat per Leonardo Cendamo -
Pino Cacucci: El
8 de desembre de 1955 neix a Alessandria (Piemont, Itàlia)
l'escriptor,
guionista i traductor llibertari Giuseppe Cacucci, conegut com Pino Cacucci. Son pare fou l'anarquista
Valerio Cacucci. Es va criar a Chiavari (Ligúria,
Itàlia), on va entrar en
contacte amb el moviment anarquista local. En 1974 creà, amb
Roberto Leimer i
altres, el «Gruppo Durruti del Tigullio» i i la
revista Antistato. També
freqüentà el Cercle d'Estudis Socials
«Pietro
Gori» de Gènova (Ligúria,
Itàlia), on conegué Paolo Finzi i Giuseppe
Pasticcio.
En 1975 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per a estudiar
«Discipline delle Arti, della Musica e dello
Spettacolo» (DAMS, Disciplines de
les Arts, de la Música i de l'Espectacle) a la Facultat de
Filosofia i Lletres
de la Universitat de Bolonya, on Umberto Eco va ser professor seu. A
Bolonya
freqüentà l'anarquista «Cassero di Porta
Santo Stefano», actualment Cercle
Anarquista «Camillo Berneri», on va fer amistat amb
la família anarquista dels Fantazzini
(Libero, Maria i Horst). També va freqüentar el
cantautor anarquista Fabrizio
De André. A principis dels anys vuitanta visqué
llargues temporades a París
(França) i a Barcelona (Catalunya). Posteriorment
viatjà per Amèrica Llatina, on
va viure llargs períodes, especialment per Mèxic,
on estudià el moviment
anarquista clàssic del país, i Nicaragua. Aquests
viatges, on va fer amistat
amb destacats escriptors, com ara Luis Sepúlveda o Paco
Ignacio Taibo II, han
influït molt en la seva obra literària. Ha
col·laborat especialment en A.
Rivista anarchica, la qual ha
distribuït i col·laborat com a fotògraf
i com a escriptor. En la seva obra, amb
llibres de ficció i de no ficció, els personatges
anarquistes són habituals i
han estat protagonistes de la seva obra alguns molt coneguts
(«Banda Bonnot», Louis
Chaval, Antonio Cieri, Clément Duval, Horst Fantazzini,
Alexandre Marius Jacob,
Sante Pollastro, Quico Sabaté, Sacco i Vanzetti, etc.).
Algunes vegades les
descripcions que ha fet d'alguns anarquistes han estat criticades des
de
determinats sectors del moviment llibertari. La seva tasca com a
traductor ha
estat intensa, sobretot del castellà a l'italià.
També ha conreat l'assaig, la
dramatúrgia i els guions televisius. La seva carrera
literària i traductora ha
estat guardonada amb nombrosos premis. Entre les seves obres podem
destacar Outland rock (1988, 1991 i
2007), Puerto Escondido (1990), Tina (1991), San
Isidro Futból (1991 i 1996), Punti
di fuga (1992 i 2000), La
polvere del Messico (1992, 1996 i 2004),
Forfora
(1993), In ogni caso nessun rimorso
(1994
i 2001), Io,
Marcos. Il
nuovo Zapata racconta
(1995), Camminando. Incontri
di un viandante
(1996), Forfora e altre sventure
(1997), Nirvana (1997), Demasiado corazón (1999), Ribelli!
(2001), Gracias México
(2001), Mastruzzi indaga (2002), Oltretorrente (2003), Tobacco
(2005, amb Gloria Corica i Otto
Gabos), Nahui (2005), Un po' per amore e un po' per rabbia
(2008),
L'ombra di Rodolfo (2008), Le balene lo sanno. Viaggio nella California messicana (2009),
Sotto il cielo del Messico (2009), La giustizia siamo noi (2010), ¡Viva
la vida! (2010), Nessuno
può portarti
un fiore (2012), Vagabondaggi
(2012),
Mahahual (2014), Quelli
del San Patricio (2015), Mujeres (2018), L'Elbano errante. Vita, imprese
e amori di un soldato di ventura e del suo giovane amico Miguel de
Cervantes (2022),
entre d'altres.
Defuncions
Necrològica d'Aristide Claris apareguda en el diari parisenc Le Radical de l'11 de desembre de 1916 - Aristide Claris:
El
8 de desembre de
1916 mor a Le
Vésinet (Illa de França, França) el
periodista, communard
i internacionalista llibertari
Jean Claris, més conegut com Jean Aristide Claris
o Aristide Claris,
i que va fer servir el pseudònim de Régis.
Havia nascut el 12 de novembre de 1843 a La Sauvetat de Blanquefort
(Blancafòrt,
Aquitània, Occitània).
Era fill de Jacques Claris, conreador
propietari benestant, i de Marie Anne Vignes, i tingué tres
germans. Era besnet
del filòsof cartesià Pierre-Sylvain
Régis, de qui va agafà el llinatge per al
seu pseudònim. Marxà cap a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) per a fer estudis de
notari, on esdevingué un fervent republicà.
Refusà redactar la súplica dirigida
a l'emperador Napoleó III exigida aleshores als candidats al
notariat i son
pare, enfurismat, l'engegà de casa, passant a residir en
1868 a Sijac
(Perigord, Aquitània, Occitània) i a partir de
1870 a París (França), al número
70 del carrer Saint-André-des-Arts del VI Districte. El
juliol de 1870
manifestà la intenció de publicar un
periòdic titulat Victoire, que
sembla que no va aparèixer. A París
conegué l'historiador Charles-Louis
Chassin, director de La Démocratie,
i passà a exercir de
secretari de redacció d'aquest periòdic. Quan el
setge de París durant la
guerra francoprussiana, s'integrà en el 170 Regiment de
Marxa de la Guàrdia
Nacional, lluitant en el post avançat de Créteil
(Illa de França, França), i
col·laborà en el periòdic blanquista La
Patrie en Danger; també fou
secretari del Comitè de Vigilància del X
Districte de París. El 6 de gener de
1871, com a delegat del Comitè Central Republicà
dels vint districtes
parisencs, signà l'anomenat «Affiche
Rouge» (Cartell Roig), que denunciava la
incapacitat i la traïció del Govern de Defensa
Nacional i que constituïa la
primera crida a la formació de la Comuna, tot reivindicant
«Pas al poble! Pas a
la Comuna!». Durant la Comuna de París va escriure
en Le Cri du Peuple
de Jules Vallès, amb qui mantenia amistat, i va ser delegat
del X Districte de París
de la Comuna. També va exercir, sota la
recomanació de Gustave Tridon, les
funcions de cap del Buró de la Premsa de la
Comissió de Seguretat de París en
el Ministeri de l'Interior. Després de la caiguda de la
Comuna, aconseguí
passar a Suïssa i participà activament en les files
dels adversaris del Consell
General de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) seguidor de Karl
Marx. Va ser un dels signants del Projet de Constitution
fédérale pour la
République française. El 28 de setembre
de 1871, en una ressenya de l'obra Histoire
de la Révolution du 18 mars, de Paul
Lanjalley i Paul Corriez
publicada en La Suisse Radicale, explicà
com el moviment de la Comuna
havia fracassat perquè havia massa revolucionaris seguidors
dels centralisme i
l'autoritarisme marxista, tot reivindicant la lliure
federació de comunes autònomes
llibertària. El 26 d'octubre de 1871, amb altres companys
(Arthur Arnould,
Jules Guesde, Gustave Lefrançais, André
Léo, Benoît Malon, Louis Marchand,
Eugène
Razoua, etc.), edità el primer número del
setmanari La Révolution Sociale,
publicació que, després del Congrés de
Sonvilier (Berna, Suïssa) del 12 de
novembre, esdevingué l'òrgan de la
Federació del Jura de l'AIT, encara que,
mancat de recursos econòmics, deixà
d'aparèixer el 4 de gener de 1872. En Le
Bulletin de la Fédération Jurassienne,
que succeí La Révolution Sociale
a partir del 15 de febrer de 1872, manifestà la seva
aversió al Consell General
de l'AIT marxista. El febrer de 1873 esdevingué corresponsal
del Bulletin
pour la Section de Propagande et d'Action Révolutionnaire
Socialista,
creada el 8 de setembre de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
sota la iniciativa
dels exiliats francesos i que, amb Nicolas Joukovsky,
representà en el VI Congrés
de l'AIT antiautoritària bakuninista celebrat entre l'1 i el
6 de setembre de
1873 a Ginebra, on en va ser nomenat secretari del Buró
Provisional. Malgrat la
seva hostilitat cap a l'internacionalisme marxista, en la seva obra La
proscription
française en Suisse (1871-1872), publicada el 5
d'octubre de 1872, va fer
una crida a la unitat dels antics membres de la Comuna, tot criticant
els atacs
que havia fet Gustave Lefrançais a antics communards
–aquesta obra va
ser reeditada en 1968 sota el títol Les ennemis de
l'Internationale
démasqués au Congrès de La Haye.
Précédé d'une étude sur la
proscription
française à Genève et suivi d'un
bulletin bibliographique socialiste. També
milità en la «Societat dels Proscrits»,
la qual va desaparèixer per mor de les
lluites internes a principis de 1872. Participà activament
en el funcionament
de la cooperativa de consum «La Marmite Sociale»,
en suport dels communards
exiliats, i va ser un dels animadors de «La
Solidarité», nova societat de
suport als proscrits engegada en 1875. El 9 d'abril de 1873
arribà a
Brussel·les (Bèlgica), on el 18 d'abril
aconseguí un permís de residència
provisional revocable i entrà de redactor del
periòdic industrial La
Chronique de l'Industrie. En aquesta època
visqué amb el sastre Franson, al
número 21 del carrer Nord. Entra en contacte amb els
internacionalistes de
Brussel·les i formà part de
l'associació d'exiliats «Les
Solidaires»,
col·laborant en el periòdic La
Liberté. El maig de 1873 se li va
decretar l'expulsió de Bèlgica i
retornà a Ginebra. El 3 de novembre de 1873,
amb altres membre de la Secció de Propaganda de Ginebra,
signà una protesta
contra les corresponsalies bonapartistes d'Émile Aubry que
aparegueren en L'Internationale
de Brussel·les. A principis de 1874 es casà amb
Louise Marianne Porchat, vídua
del proscrits Faucon i mare de dos infants, i el 14 de juny de 1874 la
parella
tingué un infant, Ferdinand Charles Edmond Claris, que
seguí les passes periodístiques
i de compromís de son pare. En aquesta època es
guanyà la vida treballant de
periodista i donant classes de francès, i, amb diners d'una
herència de sa
companya, pogué obrir un petit negoci de venta i de lloguer
d'immobles a
Ginebra, que el setembre de 1875 intentà vendre sense
èxit «La Baronata», la vil·la
de Mikhail Bakunin a la riba del Llac Major. Sembla que
abandonà, a partir de
1875, la Secció de Propaganda de l'AIT i
s'allunyà dels sectors bakuninistes de
l'exili. Es dedicà a difondre textos de Félix
Pyat, de qui era un gran admirador
i havia col·laborat en el seu periòdic Le
Vengeur, a més d'ajudar Charles
Ferdinand Gambon en la difusió de articles seus i ser un
dels 54 signants de la
missiva Au citoyen Garibaldi, publicada el 27 de
gener de 1875 a
Ginebra. Va fer alguns viatges i estades de negocis a Milà
(Llombardia, Itàlia).
En 1878 treballava d'agent de negocis i vivia la número 9
del carrer Mont-Blanc
de Ginebra. En 1879 vivia a Epeisses (Avully, Ginebra,
Suïssa). Va romandre a Suïssa
fins l'11 de juliol de 1879, moment en el qual va aprofitar l'amnistia
parcial
del govern francès i retornà a París
amb son germà Victor Joseph Claris que s'havia
casat amb Marie Laurence Élisa Faucon, filla de sa companya.
A París visqué del
periodisme, col·laborant en diversos periòdics (Le
Petit Parisien, Le
Travail, Voltaire, etc.) i dirigint la
redacció en cap de La Dépêche
de Paris entre 1881 i 1883, a més de
col·laborar en periòdics de província
(Le Indépendant de la Marne, Le
Petit Beauceron, Le Progrès de
Saône-et-Loire, Le Progrès de
Villeneuve-sur-Lot, etc.). En 1881 va
ser un dels fundadors de l'Associació Sindical Professional
de Periodistes
Republicans, de la qual son fill en formava part i durant un temps en
va ser
secretari general. En 1888 publicà una reedició
de les Oeuvres completes du
poète Arnaud Daubasse, maître peignier de
Villeneuve-sur-Lot. Socialista independent,
no milità en cap partit polític, encara que fou
delegat de la II Circumscripció
del XVIII Districte de París al congrés de 1899
celebrat a la Sala Japy. Vidu i
gairebé cec, Aristide Claris va morir el 8 de desembre de
1916 al domicili de
son germà Victor Joseph Claris, al número 55 del
bulevard de l'Ouest de Le
Vésinet (Illa de França, França), i va
ser enterrat l'11 de desembre en aquesta
població. Documentació seva, llegada per son fill
Edmond Claris, es troba dipositada
a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de
París. ***
Foto
policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894) - Fulgence Widcoq:
El
8 de desembre
de 1927 mor a París
(França)
l'anarquista Fulgence
Nicolas Ignace Widcoq. Havia nascut el 14 d'abril de 1857 a
Fressenneville (Picardia, França). Era fill de Jean Baptiste
Widcoq, jornaler, i
d'Hyacinthe
Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de
serraller mecànic. El
31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la
domèstica Joséphine
Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la
parella:
Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any
anterior, i Édouard Victor Anatole
Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava
dispensat del servei
militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era
membre del Cercle
Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava
de portar-ne la
correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de
Picardia i de París
(França) i de les subscripcions als periòdics
anarquistes. Aleshores regentava
una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27
d'abril de 1892 va
ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada
d'Investigacions de la
Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de
serraller i vivia al
número 253 del bulevard Péreire de
París. El seu nom figura en el llistat de
recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i
vivia al número 46 del
carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser
detingut i aquell mateix
dia va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en
llibertat i el seu dossier
va ser posat a disposició judicial el 31 de març
de 1894. El seu nom figura en
el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any.
Vidu, es casà amb Marie
Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al
número
26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre
de 1927
a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França). ***
Notícia de l'accident de Gino Fontanelli publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 d'octubre de 1929 -
Gino Fontanelli: El
8 de desembre de 1931 mor a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarquista Gino
Fontanelli. Havia nascut el 22 d'agost de 1899 a Signa (Toscana,
Itàlia). Sos
pares es deien Giuseppe Fontanelli i Serafina Pagliai. En 1919
s'instal·là a
Marsella (Provença, Occitània) i entrà
a treballar de mecànic a la fàbrica
d'alumini del barri marsellès de Les Aygalades. En aquesta
època vivia al
número 12 del bulevard Italiens del XV Districte de
Marsella. Freqüentà assíduament
les reunions de la Unió Anarquista (UA) i
mantingué relacions amb anarquistes
espanyols. També formà part del Grup Anarquista
Italià. Alguns informes
policíacs informen que era un dels militants més
destacats del Grup Anarquista
Italià del barri Belle-de-Mai del III Districte
marsellès. Va ser un dels
principals membres del grup d'anarquistes italians que
participà en l'edició dels
vuit-cents exemplars del número únic de La
Voix Rebelle, que sortí l'1
de maig de 1922, publicat per Terre Libre a Besiers
(Llenguadoc,
Occitània), el gerent responsable del qual va ser
André Viaud. El 6 d'octubre
de 1929 va ser ferit greument en una cama per un cotxe quan viatjava
amb el
tramvia i va ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de
Marsella. Al final de sa
vida vivia al carrer Traverse de la Marionne de Marsella. Gino
Fontanelli va
morir el 8 de desembre de 1931 al número 136 del carrer
Saint-Pierre de
Marsella (Provença, Occitània), al domicili de
l'empleada Joanne Londiche, i va
ser enterrat l'endemà. ***
George Delaw treballant a la decoració de la vila d'Edmond Rostand - George Delaw: El 8 de desembre de 1938 mor a París (França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Havia nascut el 4 de setembre de 1871 a Sedan (Ardenes, França). Sos pares es deien Jean Hubert Deleau, fabricant i venedor de begudes, i Élise Camille Notaux. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. El 24 d'octubre de 1900 es casà al XVIII Districte de París amb Hortense Marthe Renauld, de qui es va divorciar el 14 de desembre de 1921. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur, Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré, La Vie Drôle, Sourire, Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du «Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència al seu domicili del XX Districte de París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda. ***
Jean Grave - Jean Grave: El 8 de desembre de 1939 mor a Vienne-en-Val (Centre, França) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Havia nascut el 16 d'octubre de 1854 a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània). Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París. ***
Adelaida Bou Cañalda - Adelaida Bou Cañalda: El 8 de desembre de 1961 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Adelaida Bou Cañalda. Havia nascut en 1905 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida com a teixidora de punt. A partir de 1920 fou la companya de Jaume Rosquillas Magrinyà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company i ambdós en 1941 aconseguiren embarcar cap a Mèxic on continuaren militant en la CNT. Fou mare de quatre infants (Jorge, Enrique, Violeta i Carmen). Adelaida Bou Cañalda va morir el 8 de desembre de 1961 de càncer al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) Jaume Rosquillas Magrinyà (1901-1975) ***
Juan López Saura - Juan López Saura: El 8 de desembre de 1972 mor a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Havia nascut l'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien José López Velázquez, fogorner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Sa companya fou Filomena Ortiz, amb qui tingué sis infants (José, Mariano, Josefa, Mercedes, Antonio i Pedro). Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a l'Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista. ***
Necrològica de Gregorio Ortiz Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985 - Gregorio Ortiz Martínez: El 8 de desembre de 1984 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Gregorio Ortíz Martínez. Havia nascut el 18 d'agost de 1916 a Huéscar (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Ortiz Romo i Consuelo Martínez García. Quan esclatà la Revolució espanyola treballava a França i creuà els Pirineus per allistar-se com a voluntari a Sant Andreu (Barcelona, Catalunya), on fou destinat als batallons costaners de la Columna «Ferrer i Guàrdia»a la comarca de l'Alt Empordà (Figueres, Castelló d'Empúries, L'Escala, Port de la Selva). Després dels «Fets de Maig» de 1937 fou integrat amb la resta de milicians del seu grup en la 26 Divisió (l'antiga Columna Durruti) i marxà a lluitar a Aragó. El novembre de 1938 fou greument ferit al front del Segre. Amb el triomf feixista, marxà cap a França. Treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball de Perpinyà. El 16 de febrer de 1946 es casà a Ménil-Gondouin (Normandia, França) amb Rolande Émilienne Denise Lucienne Leportier. Gregorio Ortiz Martínez va morir el 8 de desembre de 1984 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Roselló, Catalunya Nord). ***
Foto antropomètrica de Manuel Prats Pedrós (17 d'octubre de 1927) - Manuel Prats Pedrós:
El 8 de desembre de 1994 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista Manuel Prats
Pedrós. Havia nascut el 10 d'abril de 1903 a Linyola (Pla d'Urgell, Catalunya). Era
fill de Ramon Prats, ferrer, i de Rosa Pedrós. Es guanyava
la vida com son
pare, treballant de ferrer i forjador. Insubmís al servei
militar, l'octubre de
1924 es refugià a Millars (Rosselló, Catalunya
Nord). Entre abril i agost de
1925 visqué a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i posteriorment s'instal·là a
Vernet (Conflent, Catalunya Nord), on treballà de rentaplats
a l'Hotel
Mercaders. De bell nou a Perpinyà l'octubre de 1926, en 1927
treballà de ferrer
i vivia al número 7 del carrer Farnés. Fitxat com
a anarquista, freqüentava el
grup llibertari que es reunia al número 8 del carrer
Fabriques Nadal. Segons els
informes policíacs, era vegetarià. Durant la
tardor de 1947 va ser detingut
juntament amb altres anarquistes espanyols i sembla que se li va
decretar
l'expulsió del país. Sa companya va ser Conception Françoise Larret. Manuel Prats
Pedrós va morir el 8 de desembre de 1994 al seu domicili de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son
germà Antoni Prats Pedrós també va ser
militant llibertari. ---
|
![[07/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/12]") |
|
![[09/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/12]") |
|
|
| Actualització: 23-04-24 |