---
Silvio
Quintavalle (1898-1978)
El 17 de juliol de
1898 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Quintavalle.
Sos pares es deien Antonio Quintavalle i Maria Lumini. Es guanyà la vida
treballant de miner i s'integrà en el moviment llibertari de molt jove. Enviat
al front durant la Gran Guerra, retornà de permís la primavera de 1919 a la
seva població natal. El 16 de juny d'aquell any, cap a les dues de la nit, va
ser sorprès pels carrabiners amb altres companys (Luigi Guazzini, Domenico
Montagnani, Primo Morelli i Giuseppe Stefanielli) tocant una guitarra i cantant
pels carrers. La policia s'apoderà de l'instrument musical, però els joves es
posaren a protestar davant la caserna demanant la guitarra. Els carrabiners els
van denunciar per «escàndol a la via pública» i ell va ser immediatament enviat
al seu regiment. El 7 de novembre de 1920 els republicans van celebrar la seva
victòria a les eleccions locals a la plaça Garibaldi, quan ell, amb altres anarquistes
(Attilio Montagnani, Giuseppe Parrini, Teodoro Sacchetti i Francesco Vivarelli),
s'acostà a Chelini, un paisà de Massa Marittima que era voluntari a l'Estat
Lliure de Fiume amb Gabriele D'Annunzio, i es posà a dir fàstics del Fiume,
dels feixistes i D'Annuzio; l'home, va ser envoltat i ferit per un dels anarquistes
amb una punyalada al costat dret. Denunciat, el 25 de febrer de 1921 declarà davant
el jutge de primera instància que havia vist la baralla però que no sabia qui
havia estat l'autor de l'agressió, mentre que la resta dels acusats van fer declaracions
semblants. Jutjats, Parrini, Sacchetti, Quintavalle i Vivarelli van ser
condemnats a dos mesos de presó i Montagnani a 50 dies de reclusió. Els
anarquistes van apel·lar, però l'11 de maig l'Audiència de Grosseto va confirmar
la sentència de primera instància. Setmanes després s'enfrontà, davant la catedral
de Massa Marittima, a Silverio Zanetti, secretari local feixista de Follonica
(Toscana, Itàlia), a qui va agredir. El 13 d'agost d'aquell any, a manera de
represàlies, va ser acomiadat de la mina «Montecatini» de Gavorrano (Toscana,
Itàlia) on feia feina. El 9 d'octubre de 1921, amb un grup de companys
anarquistes (Rizieri Guazzini, Fortunato Signori, Tonielli, etc.), s'enfrontà a
la plaça Garibaldi amb un escamot feixista, grup que va rebre de valent
juntament a un carrabiner. El 30 d'agost de 1922, juntament amb l'anarquista
Eligio Pozzi, emigrà legalment a França i després s'establí a Blegny (Lieja, Valònia),
on treballà a les mines d'hulla. Després va fer feina en un telefèric belga i,
posteriorment, fins el 1924, en una siderúrgica de Montignies-sur-Sambre (Charleroi,
Hainaut, Valònia), des d'on col·laborà en el periòdic romà Libero Accordo.
El juny de 1925 envià un article per a Libero Accordo des de Couillet (Charleroi,
Hainaut, Valònia). En 1925 es casà amb una belga, amb qui va tenir un infant.
En 1926 encara vivia a Montignies-sur-Sambre i en 1927 a Sedan (Ardenes,
França), on va fer costat els periòdics anarquistes Il Monito i La
Diana. El març de 1928 el consolat feixista italià de Charleroi demanà a
les autoritats belgues la seva expulsió del país. L'1 de gener de 1930 va ser
inscrit el butlletí de recerca de la policia. El 2 de març de 1930 retornà a
Itàlia per a visitar sa mare malalta i a finals de mes tornava a ser a Montignies-sur-Sambre,
on va romandre fins l'1 de desembre, data en la qual tornà definitivament a
Itàlia. Treballà de miner a Niccioleta (Massa Marittima, Toscana, Itàlia). El 4
de juny de 1933 va ser detingut administrativament i el també el novembre de 1934,
després que unes banderes italianes exhibides a Massa Marittima per celebrar la
victòria de la Gran Guerra fossin llançades a una bassa. Absolt per manca de
proves, va ser sotmès a una estreta vigilància i el 30 de setembre de 1936, en
un informe dels carrabiners de Massa Marittima a la Prefectura de Policia de
Grosseto aquests veien necessari acomiadar-lo de la mina de Niccioleta per «propagandista
subversiu» i per les seves relacions amb antifeixistes, com ara l'anarquista
Menelik Giusti, el comunista Romeo Lippi, Engels Lambardi del Partit Popular
Italià (PPI), el socialista Primo Olivelli, el subversiu Gino Lolini i els
militants Ruggero Romani i Estido Verni. En aquesta època participà, amb els
anarquistes Libero Corrivi i Giuseppe Gasperi i els comunistes Elvezio Cerboni
i Enrico Filippi, en reunions semiclandestines celebrades al restaurant
Pollazzi, al Borgo de Massa Marittimi, trobades moltes vegades pertorbades per
escamots feixistes. El 19 de juny de 1938 va ser fitxat per la Prefectura de
Policia de Grosseto i en aquesta època treballava a la mina «Puccioni», a la
vall de Zanca de Massa Marittima. Després de la caiguda del feixisme,
col·laborà en la resistència partisana i formà part del Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després de la II Guerra Mundial,
reprengué la seva militància en el moviment llibertari i es dedicà a distribuir
la premsa anarquista (L'Adunata dei Refrattari, Il Libertario, Umanità
Nova, etc.). Silvio Quintavalle va morir el març de 1978 a Massa Marittima
(Toscana, Itàlia).
---
Silvio
Quintavalle
---
Silvio
Quintavalle (primer per la dreta), amb altres companys, a Massa Marittima
---
---