---
Francesco
Ortore (1846-1905)
El 3 de setembre de
1846 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) el garibaldí, republicà, i després
socialista llibertari i polític, Francesco Ortore. Sos pares es deien Giuseppe
Ortore, negociant de coure, i Carlotta Salmistrari, i fou el tercer de cinc
germans (Bernardo, Giuseppe, Alcibiade i Rosa). Després d'haver acabat els
estudis de matemàtiques sense graduar-se, es dedicà a diferents activitats
(agent d'assegurances, empresari, defensor dels Jutjat d'Instrucció d'Adria, periodista,
etc.). En 1866 participà en la III Guerra d'Independència italiana enquadrat en
les files de Giuseppe Garibaldi. En 1873 era membre de la junta directiva de
l'associació «Nucleo Repubblicano» (NR, Nucli Republicà) d'Adria, creada el
gener d'aquell any segons el model de la societat seguidora del pensament de
Giuseppe Mazzini «Pensiero-Azione» (PA, Pensament-Acció), de Gènova (Ligúria,
Itàlia), el lema de la qual era «Rispetto alla donna, rispetto alla libertà,
educazione per tutti» (Respecte per la dona, respecte per la llibertat,
educació per a tothom). L'NR organitzà una escola per als socis, promogué actes
en memòria de la República Vèneta i del garibaldí Angelo Brunetti (Ciceruacchio),
afusellat pels austríacs a Ca' Tiepolo (Porto Tolle, Vèneto, Itàlia). L'1 d'agost
de 1874, juntament amb altres anarquistes i socialistes locals, es reuní en
diverses ocasions al restaurant «Tre Stelle» d'Adria amb Andrea Costa i Alceste
Faggioli. El 15 d'agost de 1874, sospitós d'haver participat en la insurrecció
promoguda per Andrea Costa, va ser detingut, juntament amb altres companys
anarcosocialistes (Pietro Belloni, Gaetano Brancaleon, Antonio Chilese,
Guglielmo Pasotto, Gherardo Perocco, Vincenzo Rizzieri i Pietro Turazzini), per
«atemptat contra la seguretat interna de l'Estat mitjançant conspiració» i,
després de dos mesos de detenció preventiva, el 18 d'octubre de 1874 va ser
posat en llibertat. En aquesta època mantingué estretes relacions amb els
internacionalistes del Vèneto. El novembre de 1874 va ser inscrit la
candidatura de l'advocat Francesco Bottoni en la llista d'Adria per a les
eleccions generals i durant trenta anys participà en eleccions municipals. En
1877 conegué l'internacionalista Carlo Monticelli a Adria el qual li demanà
suport econòmic per a la publicació del diari Il Diritto que s'estava
gestant. El juliol de 1878 va ser inclòs en el registre policíac dels membres
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la província de Rovigo.
En 1882 representà els socialistes dins del Comitè Radical Provincial (CRP),
creat a Rovigo pels republicans, els radicals i els socialistes per a sostenir la
candidatura d'Agostino Bertani, Giovanni Bovio, Felice Cavallotti i Giuseppe Ceneri
a les eleccions polítiques, candidatura que va ser denunciada pel procurador
reial que considerava el programa electoral del CRP «una amenaça de destrucció
de l'actual ordre monàrquic constitucional»; en la instrucció declarà que no
pertanyia a l'AIT sinó als cercles socialistes. L'octubre de 1882 es reuní amb
republicans, radicals i internacionalistes (Vittorio Panzacchi) al domicili del
metge Nicola Badaloni a Trecenta (Vèneto, Itàlia) per a elaborar una estratègia
d'acció comúna. El novembre de 1882 creà i presidí a Adria un Comitè Obrer (CO),
organisme assembleari que sol·licità al Govern mesures de protecció per als
damnificats pel desbordament del riu Adige. Denunciat i jutjat per «infracció
de la Llei del Segell» –no havia pagat els cinc cèntims del segell del permís
d'una assemblea–, el 10 de juliol de 1883 va ser absolt. D'octubre de 1883 a
setembre de 1894 portà a Adria una viva polèmica contra el prefecte Mattei, que
defensava l'ensenyament de la religió catòlica a les escoles públiques.
Denunciat pel prefecte per «libel i injúries públiques», va ser condemnat en
primera instància a sis mesos de presó i a una multa de 200 lires; el novembre
de 1885, però, el Tribunal d'Apel·lació de Venècia (Vèneto, Itàlia) va sobreseure
el cas. Continuà la seva lluita contra la laïcitat de l'escola pública a
l'Ajuntament de Adria. A principis de 1884 promogué la constitució a la zona
del Baix Polesine (Vèneto, Itàlia) nombroses Societats Democràtiques (SD),
organitzacions populars organitzadores del moviment camperol anomenat «La Boje»,
i en aquesta època col·laborà, sota diversos pseudònims (Brontolon, Checco,
Marco II, Uno per tuti, tuti per uno, Veritas, etc.), en
el periòdic Il Barababao, amb articles polèmics i sarcàstics. El 15 de
juliol de 1884 el seu domicili, ben igual que el d'altres internacionalistes i
socialistes de la zona (Pietro Belloni, Pietro Pegolini, Gaetano Ragazzi,
Enrico Raule, Silvano Scarpa, etc.), va ser escorcollat per ordre el prefecte. Animador
del Partit Socialista a Adrià, durant la primavera de 1885 va ser processat
juntament amb altres 20 vaguistes de «La Boje» i condemnat pel Tribunal de Rovigo
a quatre mesos de presó, pena que va ser reduïda el 18 de novembre de 1885 pel
Tribunal d'Apel·lació de Venècia a un mes de reclusió. A finals d'any, publicà
l'opuscle Parole di Francesco Ortore. Ricordo ai popolani di Borghetto,
que conté el discurs pronunciat l'1 de novembre de 1885 en la inauguració del
bust dedicat a Giuseppe Mazzini al Borghetto di Adria. En 1886 era membre del
Comitè de la Federació d'Associacions Democràtiques (CFAD) que, a diferència
dels clericals moderats, va fer costat les candidatures radicals, guanyant els
quatre escons de Polesine a la Cambra de Diputats. El juliol de 1887 es
presentà com a candidat a l'Ajuntament d'Adria i per un vot no va ser regidor;
però en les eleccions de l'any següent aconseguí la regidoria. En 1888 publicà
un opuscle sobre el vagantivo (Il vagantivo. Considerazioni e
Proposta di risoluzione), antic dret civil de caça, pesca i recol·lecció de
canyes de les zones pantanoses vènetes que havia estat suprimit per la
privatització de les valls de la zona, dedicat a Francesco Bocchi. En 1889
resolgué els conflictes interns entre els liberals demòcrates, presentant a les
eleccions administratives d'Adria una llista autònoma de socialistes denominada
Partit Obrer (PO). En 1889 publicà l'opuscle Per un patriota, dedicat a
Pietro Pegolini. Membre en 1889 de la Congregació de Caritat i soci de la
Societat de Pagesos i Obrers d'Adria, a principis dels anys noranta col·laborà
en el setmanari socialista Il Polesine i en el setmanari
democràtico-radical La Concordia. En 1892 va ser candidat de la
Democràcia Social (DS) a l'Ajuntament d'Adria, però li mancaren vots. El 7 de
novembre de 1892 va morir sa companya, Santa Donà (Santina), deixant-lo
amb nou fills (Carlotta, Giuseppe, Ilda, Odone Giulio, Ofelia Carlotta, Orazio,
Oreste, Ortensia Carlotta i Ottorino Ovidio), el més gran dels quals nomes
tenia 17 anys. En 1893 les relacions polítiques i personals amb el nounat
Cercle Obrer Socialista (COS) es trencaren ja que, contràriament als socialistes
oficialistes, havia donat suport a l'aliança amb els radicals en les lluites
electorals. A partir de 1894 col·laborà en setmanari socialista La Primavera
della Democrazia Sociale. Fitxat com a «socialista» per la policia,
representà durant més de quaranta anys, amb discursos, mítings, articles
periodístics, etc., l'esquerra d'Adria. Francesco Ortore va morir el 26 de juny
de 1905 a Adria (Vèneto, Itàlia). En 1911 va ser esborrat del registre policíac
de subversius de la província.
---
Francesco
Ortore
---
Francesco
Ortore
---
---