---
Renato
Siglich (1881-1958)
El 22 d'octubre de
1881 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el
propagandista anarquista Renato Siglich, que va fer servir diversos pseudònims (Renato Souvarine, Dott. Kibaltchich, Erres,
Promoteo, Siglinde, Sire, Renato Zanini, etc.). Sos pares es deien
Matteo Siglich i Maria Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de
pintor. El 21 de setembre de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a la
força pública». En 1901 formà part dels promotors de l'edició del periòdic
anarquista L'Internazionale, on des
de les seves pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla teòric i passar
a l'acció pràctica –sempre acabava els seus mítings amb l'eslògan «La Revolución
serà anarquista o no serà». Enquadrat en el sector «antiorganitzador» del
moviment anarquista, fou partidari de l'acció individual, de l'insurreccionalisme
i de l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que sovint el portà a
enfrontaments violents no només amb els enemics sinó amb els companys mateixos.
El maig de 1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia (Friül), amb un
altre company, a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure, reprengué les
seves activitats, especialment col·laborant en la premsa llibertària. Quan esclatà
la Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de 1915,
després d'haver desertat, creuà la frontera il·legalment i es refugià a Venècia
(Vèneto, Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà estranger», les autoritats el
van enviar a Nàpols (Campània, Itàlia) sota vigilància. Durant la segona meitat
de 1915, a més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir diversos pseudònims (Dott. Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.).
Com a corresponsal, en 1915 mantingué una polèmica amb Pasquale Binazzi sobre
la Conferència de Zimmerwald. Després de Nàpols, cridat pels companys, es va
traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire
Anarchico. Per la seva intensa activitat propagandística, l'abril de 1916
va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer efectiu fins la seva
detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va ser deportat a
l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició física i a les pressions de
determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué retornar a Pisa, on
prengué la direcció de L'Avvenire
Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore Mazzoni. Durant aquests
anys mantingué bones relacions d'amistat i col·laboració amb destacats llibertaris,
com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa s'uní
lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista «Germinal!»,
amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920), es
mantingué força actiu en totes les iniciatives que tingueren lloc a Pisa, des
dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a les agitacions
obreres, especialment al motí que tingué lloc a Viareggio (Toscana, Itàlia) al
voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà incitant a la revolta i a la
revolució, alhora que criticà durament la involució de la Revolució russa
aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les organitzacions
anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI),
creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels grups i per la
seva acció voluntària dels companys i l'espontània de les masses. Quan retornà
Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva iniciativa, s'esforçà a
conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la insurrecció, però després del
moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions estatal i feixista,
expressà posicions cada vegada més crítiques no només amb el Partit Socialista
Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball), sinó també amb la Unió Anarquista Italiana (UAI),
esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment «organitzador»
anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de l'anarquisme.
Denuncià durament les «febles» posicions que adoptà la Comissió de
Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia,
Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general convocada per l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves crítiques encara es
tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué d'intervenir des del periòdic Umanità Nova per intentar apaivagar el
debat. El seu atac als «organitzadors» no minvà, especialment amb Temistocle
Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a qui considerava un
«provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos números únics de publicacions
sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a publicar la revista teòrica Anarchismo, amb la finalitat d'arreplegar
totes les forces «antiorganitzadores» i on col·laboraren destacats anarquistes,
com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo
Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola),
entre d'altres, i on els tres números publicats es mantingué una dura polèmica
amb Carlo Molaschi. Després de l'última destrucció de la impremta «Germinal!» a
mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a començament de 1923 es
refugià a Trieste, des d'on pogué passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre
juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il
Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo, gairebé tot
redactat per ell i que tingué el suport dels companys nord-americans de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i
que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire
Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio 1900-1923», publicat en Il Messaggero della Riscossa, va ser
condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de presó per «apologia
del regicidi, incitació a la desobediència a les lleis i a l'odi entre
classes». En els primers mesos de 1924 retornà a Itàlia i l'abril d'aquell any va
ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on retrobà son amic Paolo Schicchi,
per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de 1925 va sortir
de la presó gràcies a una amnistia i a finals d'aquell any emigrà
clandestinament a França. A París, juntament amb Paolo Schicchi, entre juny de
1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La
Diana. En aquesta època francesa col·laborà en Le Libertaire i mantingué la corresponsalia amb diferent periòdics
anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo Berneri i els «organitzadors»,
sovint utilitzant els pseudònims Souvarine
i Sieglinde. El febrer de 1929 va ser
expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo Diotallevi, Luigi Fabbri,
Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà Bèlgica. A París, en 1929, sota el
pseudònim Sieglinde edità el fullet Anteo Zamboni assassinato due volte, on
reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove Zamboni contra
Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les autoritats feixistes
italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i espies dins del
moviment anarquista de l'exili i engegà una dura polèmica amb Tintino Rasi (Auro D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb
acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la policia. Després de
l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930 desembarcà a Sicília amb
l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va ser buscat per la
policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el nom de Renato Zanini i a partir d'aquí es va
perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys trenta, en
1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial, la policia italiana
demanà a l'homòloga alemany la detenció de 23 anarquistes perillosos residents
a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom. Després de la II
Guerra Mundial residia a París, on prengué contacte amb Paolo Schicchi i altres
anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns fullets
anticlericals –La leggenda di Gesù
(1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto.
Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor individualista napolità
Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo Schicchi (1957). Entre gener i març de 1958
mantingué una polèmica en Previsioni
sobre el problema de la socialització i el col·lectivisme amb Bruno Rizzi.
També en 1958 publicà en Previsioni
l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista». Renato Siglich va morir en
1958, sembla, a París (França).
---
Foto
policíaca de Renato Siglich
---
Foto
antropomètrica de Renato Siglich
---
Renato
Siglich
---
---