---

Jacinto Santaflorentina López de Oñate (1900-1991)

El 14 d'octubre de 1900 neix a Tudelilla (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Jacinto Santaflorentina López de Oñate, conegut com Santica. A començaments dels anys vint s'integrà en el moviment anarcosindicalista. En 1923 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Sucrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, amb Joaquín Ascaso Budría i Felipe Orquín Aspas, fou membre de la comissió creadora del Sindicat de la Construcció de Saragossa de la CNT, que fou força actiu durant la vaga del ram de l'any següent. El setembre de 1932 substituí Francisco García al front d'aquest sindicat i el desembre en fou nomenat president, càrrec que exercí en dues ocasions. Durant els anys republicans sempre s'enquadrà en el sector confederal més radical. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Miguel Chueca Cuartero, Felipe Orquín Aspas i Miguel Vallejo Sebastián. Entre octubre de 1933 i juny de 1936, quan el Comitè Nacional de la CNT radicava a Saragossa, en fou membre, juntament amb altres destacats militants (Miguel Abós, Zanón Canudo, Evelio Martínez, Rubén Pérez, Miguel Chueca, Miguel Vallejo, Adolfo Arnal, etc.). El desembre de 1933 coordinà, en nom del Comitè Regional, el moviment insurreccional al Baix Aragó; detingut, fou torturat a Alcanyís juntament amb altres companys, jutjat per un Tribuna d'Urgència a Terol i condemnat a dos anys de presó menor per «tinença d'armes». En 1934 fou un dels pilars de la vaga general de 34 dies a Saragossa d'aquell any. Quan esclatà la guerra en 1936, lluita en la «Columna Ortiz» i va estar força unit a Joaquín Ascaso Budría i a Antonio Ortiz Ramírez. El 13 de juliol de 1938, amb els anteriors i altres (Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Máñez Zaragoza, Ramon Negre Bas i Martín Terrer Andrés), passà a França fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència en diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Montalban i a Vernet. El juny de 1942 va ser confinat, amb altres companys, al camp algerià de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, retornà a Saragossa i formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT. En 1984 el seu testimoni fou recollit en el llibre La sublevación de Jaca, de José María Azpirol Pascual i Fernando Elboj Broto. Jacinto Santaflorentina va morir el 5 de novembre de 1991 a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya).

---

El grup que fugí a França el 13 de juliol de 1938.
De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido, Martín Terrer Andrés, Emilio Máñez Zaragoza, Salvador Vicente Pino, ?, Joaquín Ascaso Budría, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez

---

D'esquerra a dreta: José Pérez Ibáñez, Jacinto Santaflorentina, Josep Pujol Grua i Antonio Ortiz Ramírez (Tolosa, 1949)

---

Necrològica de Jacinto Santaflorentina apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de desembre de 1991

---

Escriu-nos

---