---
Juana Rouco Buela (1889-1969)
El 19 d'abril de
1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista
anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan
tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a
escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa
mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove
entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà
d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà
activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i
que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905
assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i
redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en
representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario,
aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina
(FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el
comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia
Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del
primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia
com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà
enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada
dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme,
arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la
Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs,
cap a Barcelona (Catalunya) –les seves companyes María Collazo i Virginia
Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908,
després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo
Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva
tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren
cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en
un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista
francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en
1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge
transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament,
dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà
en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a
amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina,
clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa
vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics
anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la
FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la
Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any
empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona
cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i
desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix
instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i
començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José
Whiman) –en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla
que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a
l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a
oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà
en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una
agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant
Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més
tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels
fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En
1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis
Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer
periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat
per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A
partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué
part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la
lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola,
participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i
1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la
Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo
Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres
publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia
de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el
títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969
a Buenos Aires (Argentina).
---
Juana Rouco Buela
---
Juana Rouco Buela al seu taller de planxat a
Montevideo
---
---