---
Stefano
Romiti (1900-1992)
El 30 d'agost de
1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista
Stefano Romiti, conegut com Bimbo. Sos
pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A començament de 1917 entrà
a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20 de març de 1918 va ser cridat a
files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I Regiment de Granaders
d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En aquesta època passà de les seves
simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué el fullet Soldato fratello i permeté la fugida del
camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer de 1919 va ser
llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de novembre de 1919 per
fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat totalment el 22 d'octubre
de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), que feia la línia Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina
organitzà l'expatriació per tren de molts companys perseguits a França. En 1923
encapçalava el grup de vuit afiliats del clandestí Sindicat dels Ferroviaris
Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el juliol de 1924 una
delació el va descobrir; després de donar una «lliçó» al confident,
desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de la feina. Refugiat a
Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina a la «Societat Italiana Ernesto Breda
per a Construccions Mecàniques» de Sesto San Giovanni. A començament de 1925
retornà a Florència i va ser detingut en diverses ocasions per anarquista. El
25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de juny arribà amb documentació
falsa a La Chapelette (Marsella, Provença, Occitània), on es refugiaven la
major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet d'identitat francès,
aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de carenar. Durant un
breu període de temps treballà de ferrer a Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931
romangué a París (França), on va fer feina a les fàbriques Citroën i Renault i
freqüentà la redacció de L'Endehors
d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i treballà embarcat com a carboner per
a una companyia de navegació amb el vaixell La
Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres. El 8
setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos dies després s'integrà
en la Divisió «Karl Marx» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta (Osca,
Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a la bateria de Libero
Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va obligar a retornar a
Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el convenceren de no tornar a la
Península. En 1939 freqüentà destacats anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan
la invasió alemanya de França es mantingué en la clandestinitat, però el
novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les drassanes de Wilhelmshaven
(Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943 aconseguí fugir-ne i pogué
retornar a Marsella, on s'integrà en la Resistència francesa. El dia del
desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer marsellès de La
Canebière. Després de la II Guerra Mundial, quedà a França fins el novembre de
1948, que retornà a Florència i es va reintegrar en els Ferrocarrils Estatals,
encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de l'SFI,
sense polemitzar, continuà militant entre el sector «antiorganitzador» fins a
començament dels anys vuitanta que s'adherí a la Federació Anarquista Italiana
(FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva autobiografia sota el
títol Memorie di Stefano Romiti detto «Bimbo»,
reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18 de maig de 1992 a
Florència (Toscana, Itàlia).
---
Stefano
Romiti
---
Stefano
Romiti
---
Edició
de 1991 de l'autobiografia d'Stefano Romiti
---
---