---
Tarcisio
Robbiati (1897-1952)
El 8 de juliol de
1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també
conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares
es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des
de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de
publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer
pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de
telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar
petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc
anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo
Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria
de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament
detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set
anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el
trobem a Milà sota el nom fals de Luigi
Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia,
destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa
i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12
joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra
el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí
evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va
ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb
Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per
«associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part
del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué
subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant
novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat
a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on
va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el
novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el
«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra
d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional
Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù
Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de
la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte
i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per
«persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va
escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva
«indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i
posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No
obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de
juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de
1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15
d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara
Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una
hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia
penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte
Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de
1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la
proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà
«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio
Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).
---
Foto
policíaca de Tarcisio Robbiati
---
Camp
de concentració de Colfiorito (setembre de 1940). Drets, d'esquerra a dreta:
Carlo Venegoni, Lelio Basso, Dario Fieramonte, Ugo Fedeli, Tarcisio Robbiati i
Eugenio Musolino; asseguts, d'esquerra a dreta: Agostino Fumagalli, Luigi
Meregalli i Vito Bellaveduta
---
---