---
Ramon Porté Dalmau (1898-1996)
El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de Barberà,
Catalunya) l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill d'una
família de jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien Ramon
Porté Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys treballà com a
jornaler al camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la mà de la
lectura dels clàssics anarquistes (Élisée Reclus, Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin i Errico Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es va fer un destacat propagandista, sobretot en
el sector pagès, ja que era un bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers
i dels rabassaires. En 1917 s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de
Montblanc, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i
1923 participà activament en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser
assidu dels congressos regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura
de Primo de Rivera, amb altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep
Viadiu, Libertad Ródenas, Formós Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano Orobón),
recorregué les comarques catalanes en gires propagandístiques. Durant la
Dictadura primoriverista tingué cura dels sindicalistes empresonats a
Montblanc, continuà l'activitat propagandística com a distribuïdor de
publicacions anarcosindicalistes i a partir de 1929 presidí el Sindicat
Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de l'Associació d'Esquerra del seu
poble. Amb dificultats aconseguí la suficient independència econòmica com per
tenir una petita propietat, alhora que es casà i tingué tres fills (Ramon,
Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels pagesos de Valls i
d'Esplugues, assistí al Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid, i,
el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya, al Ple de
Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del Penedès i on va ser elegit secretari
de Propaganda, encara que la influència cada cop més poderosa de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT provocà el seu bandejament. Entre 1932
i 1933 va fer diversos mítings i conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc, Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el «trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures revolucionàries –condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932– i s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament. Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de 1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell mateix any
assistí, com a portaveu dels Sindicats d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic. El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla; el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) –en el Ple de Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37» van provocar la
criminalització de l'experiència revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers –son fill Ramon hi morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes –en 1946 estava afiliat a l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert–, però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976 viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984 pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la tierra. Claridad sobre los
problemas del campo.
Sa companya fou Gertrudis Blavi Cartañà. Ramon
Porté Dalmau va morir el 24 de juny de 1996, al domicili de sos fills, a Fourchambault
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el nomenà
fill predilecte de la vila.
---
Notícia
de l'alliberament de Ramon Porté Dalmau apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 4 de gener de 1935
---
Ramon
Porté Dalmau segons un dibuix aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 13 de novembre de
1937
---
D'esquerra
a dreta: Ramon Porté, del Comitè Regional de Relacions Pageses de la CNT; Joaquín Cortés,
delegat del Comitè Nacional de la CNT; un pagès; Adalberto Tejeda, ambaixador
de Mèxic a Barcelona; l'esposa de Tejeda; un periodista i un militant del
Sindicat de l'Alimentació de la CNT; en una visita a la zona d'Harmonia (1938)
---
Ramon
Porté Dalmau
---
Ramon
Porté Dalmau
---
---