---

Ramon Porté Dalmau (1898-1996)

El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill d'una família de jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien Ramon Porté Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys treballà com a jornaler al camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la mà de la lectura dels clàssics anarquistes (Élisée Reclus, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico Malatesta), començà a participar en el moviment anarcosindicalista, del qual es va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector pagès, ja que era un bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels rabassaires. En 1917 s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923 participà activament en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad Ródenas, Formós Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano Orobón), recorregué les comarques catalanes en gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista tingué cura dels sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat propagandística com a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir de 1929 presidí el Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de l'Associació d'Esquerra del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient independència econòmica com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i tingué tres fills (Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels pagesos de Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya, al Ple de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional de Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del Penedès i on va ser elegit secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop més poderosa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT provocà el seu bandejament. Entre 1932 i 1933 va fer diversos mítings i conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia, Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc, Torelló, Capellades, Igualada, Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà, hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el «trentisme»; ell, encara que més proper al sector de la FAI, s'estimava més seguir Ángel Pestaña i Joan Peiró que els prosèlits de les aventures revolucionàries --condemnà l'aixecament de Fígols de gener de 1932-- i s'arrenglerà amb els «trentistes». En aquesta època va crear una col·lectivitat agrària de treball a Montblanc, en la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i jornalers que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i els fruits. Quan la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i exconfederal Josep Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament. Després de la desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien companys cenetistes, i tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en aconseguir la llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de 1936 va ser nomenat subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell mateix any assistí, com a portaveu dels Sindicats d'Oposició catalans, al Congrés de Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la qüestió agrària. El 19 de juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en representació de la CNT; també exercí de secretari de la comarcal en aquesta localitat i el 9 d'agost fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic. El fet que tingué més repercussió durant la seva presidència va ser la detenció de l'arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà el seu trasllat a Barcelona i ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per escrit, comunicació que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla; el cardenal Vidal i Barraquer va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe auxiliar, Manuel Borràs i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores de Montblanc. El setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT celebrat a Barcelona, defensà l'aliança amb la Unió de Rabassaires i una resolució, que finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits propietaris i deixar-los conrear les seves terres dins de la col·lectivitat; també va ser nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb més de 450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué d'instal·lar-se a Barcelona. Durant la seva secretaria es centrà en harmonitzar el procés col·lectivitzador i en la consolidació de la unitat sindical, especialment amb la Unió de Rabassaires i la Unió General de Treballadors (UGT) --en el Ple de Camperols de febrer de 1937 hagué de reconèixer el seu fracàs en aquesta empresa. Els fets de la Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37» van provocar la criminalització de l'experiència revolucionària i la pressa del poder per part dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la direcció del sindicat, el setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la Comissió Permanent del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la reacció antirevolucionària. Durant aquesta època va fer nombroses conferències i mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers --son fill Ramon hi morí. Més tard treballà de pagès i de carboner. Després de la II Guerra Mundial, amb l'escissió confederal, s'uní als reformistes --en 1946 estava afiliat a l'escindida Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert--, però en 1950 retornà al sector «ortodox». A Nevers treballà en diferents empreses i va continuar fent de pagès després de la seva jubilació en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al Ple del Secretariat Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976 viatjà a Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984 pronuncià una conferència al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les col·lectivitzacions agràries al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant de la poesia, col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, etc. És autor del llibre de poemes Flores y espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no publicades i d'unes memòries inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la tierra. Claridad sobre los problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi Cartana. Ramon Porté Dalmau va morir el 24 de juny de 1996 a Fourchambault (Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de Montblanc el nomenà fill predilecte de la vila.

---

Notícia de l'alliberament de Ramon Porté Dalmau apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 4 de gener de 1935

---

Ramon Porté Dalmau segons un dibuix aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 13 de novembre de 1937

---

D'esquerra a dreta: Ramon Porté, del Comitè Regional de Relacions Pageses de la CNT; Joaquín Cortés, delegat del Comitè Nacional de la CNT; un pagès; Adalberto Tejeda, ambaixador de Mèxic a Barcelona; l'esposa de Tejeda; un periodista i un militant del Sindicat de l'Alimentació de la CNT; en una visita a la zona d'Harmonia (1938)

---

Ramon Porté Dalmau

---

Ramon Porté Dalmau

---

Escriu-nos

---